Annie Averink

Des del país de Mao – Esbossos de la Nova Xina


Publicat originàriament per Edicions Pegasus com a «Uit het land van Mao - Schetsen uit het Nieuwe China», 1950

Transcripció de Pau Benschop. Traducció de la Secció Catalana del MIA



L’autora d’aquests esbossos viatjà el novembre del 1949 a la nova Xina com a delegada a la Conferència de Dones Asiàtiques celebrada a Pequín. En aquest llibret ofereix algunes de les principals impressions que la gran revolució xinesa l’han produït, on descriu especialment la dona xinesa en lluita.


Reunió a la frontera


Una plana inacabable és l’estepa manxú a Otpor, la darrera estació en la frontera entre la Unió Soviètica i la Xina. Ací i allà la línia recta es trenca per una sola muntanya nua... El vent estrident i gelador ha assecat la terra. Abans era regada de sang, de sang de lluitadors per la llibertat xinesa que defensaven la seua terra contra l’ocupant japonès.


Tan sols uns quants ‘genets espanyols’ i un cobert devastat ens ho recorden. Lentament la locomotora arrossega un sol vagó de passatgers a través de la porta que du la inscripció S.S.S.R. (Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques). Hi ha homes amb vestits gruixuts i acolorits amb barrets de camp. Ací comença la Nova Xina...


El tren ha arribat a la petita estació. Hi ha un senyal amb el mot Manxúria en xinès i en rus. Ací apareixen els primers xinesos a la vista. Homes ràpids i espavilats. No tots els xinesos són de complexió petita, hi ha nois alts com un pi!


Sortim del tren, una russa soviètica i una holandesa, de camí cap a la Conferència de Dones Asiàtiques de Pequín. Un esdeveniment històric! Una reunió històrica amb la Nova Xina!


En els nostres abrics gruixuts, amb els peus en botes de feltre i barret de pell al cap, ens trobam allà en mig de la infinitud. Qui ens trobarem? No coneixem encara ningú. Però hi ha dos xinesos per a nosaltres, vestits exactament de la mateixa manera, amb cares radiants i insígnies xineses a la roba. Un és el president del moviment sindical de la Manxúria del Nord i el segon és l’intèrpret.


Amb l’ajut d’intèrprets russos-xinesos el personal ferroviari de tots dos països es tracta fraternalment. Plegats pujam a un jeep i uns moments més tard ens trobam a la seu del moviment sindical xinès. És meravellosament càlid, i gaudim de la primera tassa de te xinès. La conversa es fa més fluida i cada vegada més camarades venen a donar-nos la benvinguda i ens parlen.


Al costat el cuiner ja s’ocupa del dinar. Chifan (menjar), el nostre primer mot xinès! Asseguts en senzills bancs de fusta collim l’arròs, encara incòmodament, amb els bastons tradicionals.


Tan sols llavors el discurs solemne de benvinguda serà llegit pel representant del moviment sindical xinès. L’amiga Agoendova expressa la seua alegria per la coneixença en un discurs rus. Després continuarem en un tren meravellosament escalfat. Posam curs cap a Pequín.


Familiarització amb la dona xinesa


Des de la nostra finestra contemplam el paisatge, encara força pla i nu. Ací i allà passam a través d’un poble. Al costat de les estacions pengen grans retrats de Mao Zedong i Stalin. Els soldats que fan guàrdia porten estels vermells a les gorres. En els jardins s’han fet estels amb pedres vermelles. Tot sembla sobri però net. Les estacions són vigilades, perquè en aquestes zones és possible que encara rondin bandits. No obstant això, no hem notat res.


De matí vingué un dels joves ferroviaris per seure amb nosaltres i fer una xerrada. Ens demana qui som. Llavors li demanàrem que ens digués quelcom d’ell mateix. Era el cap de tren i tenia divuit anys. La seua joventut no ens sorprengué. Ja havíem conegut joves ferroviaris xinesos de curta edat. Ens explicà que la majoria eren joves que a l’edat de catorze anys havien estat enrolats i educats per l’Exèrcit d’Alliberament com a infants del regiment. Ja servien com a assistents sota la bandera de Mao Zedong. Ara escriuen les targes per als passatgers, cobren diners, s’encarreguen de comptar i s’asseguren de l’ordre i de la neteja del tren. En reunions discuteixen del llur treball. Els joves més qualificats van a una escola d’educació política a Charbin.


Ara que penetram en el país, els edificis destruïts es fan més nombrosos. I allà hi ha Charbin. En l’estació hi ha centenars de dones que ens esperen. Tot són ànims, visques, agafades de mà i ens deixen els braços plens de flors. Saludam a les nostres germanes xineses amb una barreja d’alegria i curiositat. Les seues figures petites i primes difícilment es poden distingir al començament de les d’infants. Els llurs cabells són curts, porten les mateixes robes càlides que els homes i els seus peus són deslligats, el signe de la llibertat!


Quan pujam a un automòbil amb algunes d’elles veiem per primera vegada una ciutat xinesa, amb portes i llanternes, pancartes amb escrits xinesos, grans retrats de Mao Zedong.


En l’hotel menjam amb la direcció del Moviment de Dones Xineses, representants dels sindicats i la direcció municipal. Es pronuncien discurs i es parla de la victòria. Es fan qüestions: com lluiten les dones neerlandeses contra la reacció?


A taula seu una dona de potser un metre deu d’alçada. Resulta que té 24 anys i és mare de dos infants. Actua com a líder política en les fàbriques, per ensenyar a les dones a fer servir els llurs nous drets, per explicar-los els inconvenients de les velles tradicions i per ajudar-les de tota manera possible. La nostra impressió de les dones xineses és aclaparadora i commovedora. Són entusiastes, intel·ligents i conscients de la llur força. Són el símbol de la Xina alliberada.


Quan anàrem a dormir no teníem ni idea de què depararia l’endemà. Al matí hi ha canvi de tren a Moekden i ens arriben a les orelles els tons d’una banda de música militar. Ocupen l’andana multituds d’homes i dones de l’Exèrcit d’Alliberament amb la bandera al davant.


Fem coneixença de la nostra nova guia. Es diu Tsan Kan, parla anglès i té 24 anys. Ella i el seu home treballen en l’administració de govern. La llur filla de cinc anys és en una casa d’infants on l’atenen. Durant el cap de setmana tenen l’infant a casa.


Totes les dones progressistes xineses treballen. Saben que la seua pàtria manca de treballadors qualificats. Treballen dia i nit, i no demanen res per a elles mateixes. Les llurs vides les dediquen al benestar del llur poble. Demanam encuriosides com es paga als treballadors de la nova Xina. La resposta és que tots als funcionaris, tant del govern, com del sindicat, als professors de les universitats i als mestres de les escoles, els paguen majoritàriament en espècie. Reben sense cost la roba i els aliments que necessiten, i el que necessiten les llurs famílies. Tan sols reben en efectiu el llur diner de butxaca. Durant la guerra d’alliberament no tots rebien la mateixa paga. També s’han establert dues categories, segons la importància que tenen per a la construcció. L’era de corrupció dels funcionaris i personal governamental, que planà durant el domini de Chiang Kai-shek i de tots els sistemes anteriors de Xina, ha desaparegut per sempre.


En el nostre compartiment del tren hi ha una revista il·lustrada. Hi ha una foto de soldats que dormen en els carrers de la recentment alliberada Shanghai. Els soldats no volien acceptar-hi res dels habitants, ni tan sols una estada nocturna. La integritat dels lluitadors per la llibertat xinesa és un dels secrets de la llur victòria.


La ciutat imperial


I ací és Pequín. Quan ens passen del tren a un automòbil i circulam pels carrers de la capital, la miram amb els nostres propis ulls. Grans i amples són els carrers, plens d’edificis pintorescos. En denses fileres caminen els vianants. Alguns, orgullosos porten l’abric xinès, com a signe de bona posició. Altres van en vestit verd i tallat.


Hi ha d’altres en vestit blau, uniformes de tota mena d’organitzacions. Pel mig, maniobres pràctiques, ricsaus pedalant, carretons de dues rodes per a una persona.


Viatjàrem cap a Pequín durant onze dies, un llarg viatge en tren. Però després d’un bany ens sentim còmodes de nou i ens dirigim cap a la ciutat. Arribam a un barri que abans era tancat amb portes, i que ara té un gegantí retrat de Mao Zedong en els murs. Soldats hi fan guàrdia. Creuam un pont i arribam a la ciutat ‘imperial’. Ací vivia l’emperador de Xina. Un xinès corrent no hi podia posar els peus. Els palaus i jardins són probablement més grans que els de l’antiga residència del Rei Sòl francès a Versalles. Passejam per inacabables corredors, places, edificis, juntament amb visitants xinesos de les més diverses extraccions. L’antiga prohibició ja no vigeix. Les riqueses ací aplegades es mostren al poble. Damunt del camí de pedra tallada per on tan sols podia caminar l’emperador, ara passen els peus de treballadors i camperols.


És impossible resumir el que ací s’acumula en esplendor i objectes d’art. Molt ha desaparegut en els darrers anys, i Chiang Kai-shek en sabrà més sobre això. Però encara hi queda molt. Les possessions de l’emperador xinès eren sens dubte més grans que les del tsar rus. Això és ara tot propietat del poble. Els visitants xinesos somriuen i es queden bocabadats contemplant les obres d’or batut, i es deleixen de veure tota mena de productes d’art: un ocell que xiula mentre apareix a la vista, homenets que colpeixen amb martells uns altres, i tot allò que alegrava el cor de l’emperador xinès.


Tsinghua, temple de la saviesa


A través de bells jardins circulen els autobusos dels convidats estrangers, que s’aturen davant d’un porxo. Destaquen els homes amb les llurs robes, alguns amb barret, de la majoria dels quals no es pot estimar l’edat. Són els professors de la Universitat de Tsinghua. Ens donen la benvinguda i ‘escrivim’ amb un pinzell els nostres noms en el seu llibre d’hostes, un volum de seda vermella. En la Universitat de Tsing Hua estudien 6000 estudiants. Dos mil estudiants viuen en els edificis de la Universitat, incloent-hi dues-centes noies.


Els estudians només han de pagar el menjar i els llibres, res més. Els estudiants pobres no tan sols no han de pagar, sinó que reben encara un ajut financer. L’ingrés a la Universitat no el decideixen els professors, sinó una comissió escollida pels estudiants. Naturalment, s’hi requereix la formació habitual. Quan visitàvem els sorprenents edificis, aules, biblioteques, locals esportius, una piscina i altres instal·lacions de la Universitat, el guia ens explicava la història del patiment durant l’ocupació japonesa. Tots els professors i estudiants foren expulsats al carrer. Els japonesos convertiren la universitat en un lazaret i robaren molts llibres. Una cançó coneguda! No obstant, la biblioteca posseeix actualment 100.000 llibres en llengües estrangeres i 150.000 en xinès.


De camí cap a la sala, on ens trobàrem amb els estudiants, demanàrem de passada al nostre jove guia si era estudiant o professor? «Sóc el professor Chang Wei», fou la resposta. Professor en ciències tècniques, estudià a Alemanya i havia visitat Utrecht! Durant el domini de Hitler amagà una família jueva, que li parlà dels patiments sota el feixisme alemany.


La remor que ens arriba des de fora de la sala on ens trobam tan sols pot causar-la l’aplec del jovent. Rebem una aclamació animada i un aplaudiment eixordador rere la porta. A través d’una densa multitud, envoltades de joves alegres, anem cap a l’escenari.


Les noies ens ofereixen flors en atenció a la fraternitat d’Est i Oest. El rector pronuncia un discurs, la banda de música estudiantil interpreta La Internacional en un to típicament xinès. Després de diversos parlaments, un grup de nois i noies venen amb regals fets per ells mateixos per als hostes: vasos xinesos amb flors cultivades per ells, draps de seda amb inscripcions, talles, etc. Aquesta visita a la Universitat és inoblidable. Les portes de la ciència es troben obertes de bat a bat als fills dels obrers i camperols. Fins ara la gran majoria dels estudiants provenen encara de les millors famílies. Però viuen com els treballadors i es troben completament al costat de la nova Xina.


Pau De, esclau de l’emperadriu


Al llarg de carreteres polsegoses l’autobús ens du cap a la residència d’estiu de l’emperadriu de Xina, una mica fora de la ciutat. Edificis pintorescos, en els quals l’emperadriu passava l’estiu, rauen en mig de grans jardins i estanys. Al cim dels turons hi ha temples d’arquitectura tibetana. Les estàtues de Buda són cobertes d’or. A algunes d’aquestes imatges els manca el cap. Foren destruïdes pels soldats imperialistes durant la guerra de l’opi.


L’emperadriu visqué fins el 1911. Ara la residència d’estiu ha esdevingut un museu, on s’exhibeixen tresors molt rics. Hi ha vasos de fins a sis-cents anys d’antiguitat, objectes d’ivori i de jade, or i pedres precioses, bonics brodats. L’emperadriu necessitava un dia per recórrer les seues cambres d’estat, de dormir, de bany, de joc i moltes altres. Hi ha un annex, a banda dels edificis principals, on el fill de l’emperadriu fou bandejat per les seues idees progressives.


El comandant de la ciutat ens rebé molt hospitalàriament, amb te, molts plats i... música. Per plaure’ns havia seleccionat cançons europees. I així en aquell antic castell xinès sonaven els tons suaus de ‘Schone Blaue Donau’ i una cançó el text en neerlandès de la qual diu ‘O, estimada Matilde’.


De tornada ens trobàrem amb un home gran, sense dents i vestit amb la llarga túnica habitual. Era tan content de veure’ns, que li demanàrem, «qui ets?».


El seu nom era Pau De. Guia els visitants i els explica llocs d’interès. Aquest homes de 63 anys fou al servei de l’emperadriu, és a dir com a esclau, durant trenta anys. Ara la Xina és lliure. Pau guia ara els visitants amb un somriure en el vell rostre. Diu: «Sóc molt satisfet, perquè ara camarades hi fan una visita, treballadors i els grans homes entre nosaltres, com Mao Zedong».


Un vespre al teatre


El teatre de Pequín és auster i vell, i sembla més aviat un cinema descuidat. Hi anam, com una representació del sud i de l’est? Hi faran danses asiàtiques. Tots els assistents són persones treballadores, totes vestides de la mateixa manera, homes i dones en vestits de color i amb gorres al cap. Aquesta indumentària consisteix en tan sols dos colors, verd i blau.


Els vestits verds els duen els militars, tant homes com dones. El blau el duen totes les altres menes de treballadors. La gent parla, riu i menja cacauets. Un colp de gong i una roba blava anuncien el programa.


La part més gran consisteix en danses javaneses i balineses. Però com de diferents dels que som acostumats als Països Baixos! La vella i clàssica dansa javanesa és ací feta al servei de la lluita d’alliberament d’Indonèsia. La decoració és ben cuidada. Al fons hi ha un paisatge indonesi, palmeres, cali, amb estels vespertins i la lluna.


Sobtadament la pau és interrompuda. Sota la tonada del Wilhelmus comença l’‘acció policial’. La gent és esclafada. Però al final la dansa es reprèn i es reuneix al voltant d’una paleta vermella. Una altra dansa mostra com la població rep als lluitadors de la guerrilla i en tenen cura. Dones indonèsies porten menjar i refrigeris. Amb nou coratge reprenen el camí els lluitadors, armats amb fusells.


Una tercera dansa mostra de nou una escena pacífica, i suaument es mou els dansaires. Sobtadament un mostren negre salta en mig del grup. El cap s’assembla a un lleó. Al començament el monstre actua sense obstacle. Però es fa més poderosa la força dels treballadors i camperols indonesis. Insisteixen fins a expulsar-lo per sempre.


No hi ha lloc al món on no es qüestione o condemne la reacció neerlandesa. I no hi ha cap ciutat o poble en el món on no visquen amics que siguen solidaris amb la lluita per la pau i l’autodeterminació de les nacions oprimides.


Les dones s’alliberen


Què realitzà l’alliberament de la dona xinesa? Sobre quins problemes pensa? Aquestes qüestions ens venen al pensament quan ens dirigim a una conferència del moviment de dones de Pequín. Aquesta conferència se celebrà a les vespres de la gran Conferència de Dones Asiàtiques. Les representants de dones de Pequín s’apleguen en la Casa de la Ciutat. La sala és decorada de banderes, consignes i retrats de Mao Zedong i del gran pioner de la revolució xinesa, Sun Yat-Sen. Hi ha 372 delegades, majoritàriament dones joves. Com a joves i de petites aquestes dones ja han realitzat una llarga lluita.


La primera oradora és una líder del Partit Democràtic, que saluda la conferència en nom del seu partit. Recorda els mots de Mao «que el poble xinès ha fet la primera passa d’un llarg camí». «Tenim encara molt per aprendre», diu, «en el camp de la tècnica i de la cultura. Però per primera vegada les dones han assolit drets».


Després d’ella parla una dona del Govern Central. Tsiang Hsu Yen és ja una dona gran. Senzilles i profundes sonen els seus mots: «En el passat les dones no tenien cap dret econòmic i polític. No eren res. Ara tenen drets iguals als dels homes, també en l’àmbit econòmic. Des del repartiment de la terra també tenen dret a la terra». Després assenyala una de les tasques especials de les dones de Pequín, la lluita per abolir la prostitució. Pequín és de fet la ciutat de tota Xina pitjor en prostitució.


El moviment de dones ha d’ajudat a les dones a alliberar-se d’això. Moltes ho volen, però no saben com. Fa una crida a les dones a treballar en la construcció de la Xina. Poden trobar feina allà on vulguen. Moltes treballen ja per al govern. Cal combatre l’antic mode de pensament feudal. Les dones poden aprendre a realitzar tota mena de feines. Algunes dones volen treballar, però si han guanyat prou pensen que tindran suficient per menjar sempre. La dona xinesa, cada vegada més forta, no ha pogut pensar mai més enllà de ‘com puc omplir la panxa dels meus infants!’. Ha estat crida en penúries eternes, que l’han acostumada a ésser molt infeliç. El moviment de dones l’ajuda a obrir els ulls al nou futur. Les capacitat per esdevindre líders de llars d’infants, oficines de salut, en resum en persones plenes.


L’exèrcit d’alliberament


La música toca el nou himne de Xina: «Sense el Partit Comunista no hi haurà nova Xina». En un dia bonic i fresc, les tropes formen en el camp d’exercici, dos regiments d’artilleria, un regiment d’infanteria i un regiment de tropes de tanc. «Sense el Partit Comunista no hi hauria nova Xina», i aquests homes no haurien guanyat. Els joves camperols resistents, que ací formen fileres, han seguit la crida del Partit Comunista. Passaren els anys difícils quan amb prou feines aconseguien menjar dues vegades al dia. Amb les seues espardenyes xineses han derrota els exèrcits de Kwo Ming Tang. Aquest és el resultat de la formació política que els ha donat el Partit Comunista. Els soldats viuen en casernes senzilles de pedra, clares i sòbries. Però tant se val com de sòbria, és l’entrada d’un fill de camperols a l’Exèrcit d’Alliberament, el seu primer pas cap a la civilització. Els cartells de les parets en les casernes mostren un fort contingut polític. Els jocs més moderns hi són presents.


Després d’haver-nos mostrat els voltants de la caserna, els soldats feren un exercici de gimnàstica de masses. Al camp formaren estels, banderes i tancs soviètics per un formar un bell quadre. Hom no es pot imaginar com visqué la massa del poble xinès durant llargs segles. Explotats fins al moll de l’os per capitalistes estrangers, tant de New York com de Den Haag, i per terratinents autòctons fins al nivell que les llurs vides eren encara més baixes que les dels animals.


El poble xinès s’ha vist arrossegat fins a una victòria històrica mundial. Xina i tot el món democràtic poden sentir-se orgullosos d’aquests soldats ardents i disciplinat que l’han realitzada. Marxen i el llur himne és: «Sense el Partit Comunista no hi haurà nova Xina».


La dona de vestit vermell


Es diu Tol Sjin Mei. Els treballadors l’anomenen ‘La dona del vestit vermell’. Durant 17 anys treballa en una fàbrica tèxtil de Shang Hai. Durant el domini del Kwo Min Tang les condicions eren tan dolentes que els treballadors tan sols rebien per menjar tres dies. Anaren a la vaga, ocuparen la fàbrica sense treballar-hi. Soldats del Kwo Min Tang l’encerclaren i obriren foc contra els treballadors. Sota la direcció de Tol Sjin Mei els treballadors i treballadores sortiren i lluitaren amb els soldats. El seu vestit es tenyí de sang de dalt a baix. Tol Sjin Mei és actualment delegada a la Conferència de Dones Asiàtiques. Ens asseiem amb ella, al mig de la delegació de dones xineses i bevem te.


Una altra delegada explica la seua vida. El més destacat d’ella és una filera de dents blanques com la neu i un somriure que conquereix tots els cors. Porta un uniforme militar i és difícil distingir-la d’un jove. A 18 anys entrà a servir en l’Exèrcit d’Alliberament. Decidí prendre el lloc del seu germà, que havia caigut en combat. Inicialment treballà en la formació cultural dels soldats. Però durant un combat es distingí per primera vegada en transportar a lloc segur dos ferits. En 1945 es féu membre del partit. Aquesta pertinença l’imposa durs deures, ja que els membres del partit han d’oferir un exemple de valentia i d’abnegació. «Una vegada transportàvem en vaixell molts ferits i malalts», explica. «Havia de mantindre el contacte amb la nostra unitat militar. Vaig treballar trenta hores seguides, però la tasca s’acomplí». Quan les tropes s’estengueren pels pobles, ajudà a les altres dones dels lluitadors per la llibertat en la feina en el camp. Cuidaven dels malalts i potabilitzaven l’aigua de beguda. La nostra amiga esdevingué soldat de primera classe i del seu uniforme pengen diverses medalles.


Parlam també encara amb Wang Yoe Tsjeng, una dona de Shantung. Abans aquesta era la província més endarrerida de Xina, on els senyors feudals governaven encara sense límits. Prové d’una família que durant tres generacions lluita per la llibertat, de l’avi a la néta. Formà grups de dones pel transport de ferits, reparar ponts destruïts i garantir el subministrament d’aliments per a dos-cents mil homes. Matà ella sola vuit japonesos. A la província de Shantung tota l’administració i la producció foren liderades per dones.


A l’oficina de PTT


L’oficina de telègrafs de Pequín és un edifici modern, que en tots els aspectes s’assembla a altres oficines de posta i telègrafs del món. En tot Pequín ja reballen en aquest instant un tres mil funcionaris de PTT, la majoria dones i noies. Dels 49 districtes telefònics, 29 han tornat al funcionament. Quan fem una visita a l’oficina de Pequín, som rebuts amb entusiasme per un grup de noies que canten. El contingut de la cançó és: «Aturam els imperialistes, uneix-te».


Ací treballen prop de 800 persones, principalment dones. Com en totes les empreses s’hi han introduït directament grans millores. Les dones reben per la mateixa feina el mateix salari que els homes. La regulació salarial és encara la mateixa que tres mesos abans de l’alliberament, però s’ha aplicat una mena d’escala de lliscament. Si pugen els preus, llavors pugen també els salaris i a l’inrevés.


En cas de gestació el personal femení rep 45 dies de permís amb ple salari. En cas de malaltia el salari es paga íntegrament durant el primer mes, i a continuació durant tres mesos la meitat. Això ja és una gran millora respecte del passat. Llavors la llei de malaltia tan sols existia en el paper. Ara els taulers sindicals n’expressen l’aplicació.


L’hospital que hi havia abans de l’alliberament, era nomenat per la població l’escorxador. Ningú gosava anar-hi, perquè gairebé tothom hi moria. Ara hi ha seixanta llits, i el tractament i les medicines són gratuïts. Tots els treballadors reben tractament mèdic i medicines gratuïtament, també per als seus parents. En cas de defunció d’un treballador o funcionari la família rep fins a un any de salari i a més 400 lliures de mill, que és una mena de gra. En cas de defunció d’un parent la família rep 200 lliures de gra.


Després de l’alliberament es depurà el personal que havia actuat contra el poble. Fins a un cert període a aquests individus se’ls donà l’oportunitat de presentar informació al comitè de depuració, que havia estat escollit pel personal i en el qual participaven diversos treballadors il·legals. Si honestament admetien els seus errors i se’n penedien, no rebien cap càstig. Molts antics seguidors del Kwo Min Tang seguiren aquest camí. El futur dirà si n’han après. Dels vuit cents membres del personal d’aquesta oficina de PTT tan sols trenta foren acomiadats i castigats. La revolució victoriosa és generosa, però sempre vigilant.


Aprendran a riure de nou!


En l’aniversari de Stalin en dirigim cap al poble de Nanyang en la rodalia de Pequín. Al costat de carreteres congelades passem per cabanes de fang. I llavors, damunt d’un edifici que destaca damunt de tots els altres oneja la Bandera Vermella de la Xina alliberada. Sobtadament l’autobús fa un gir i som en mig d’un mercat de poble. Cistelles amb cacauets, petites parades de menjar, de ferro vell, d’olles i paelles i fruites, tot col·locat damunt del terra. Immediatament la nostra delegació és seguida per centenars d’infants que ens envolten fins a la causa de la Unió de Camperols. Centenars de camperols es troben a la porta i ens reben amb aplaudiments. Tots s’interessen pels amics de l’estranger.


A través d’una petita porta i un pati arribam a l’oficina de la Unió de Camperols. Parets nues, una taula, un parell de cadires, les finestres cobertes amb paper de diari. Al costat un record de dies passats, una bossa de ‘Relief Flour Contribution United States’.


El Secretari de la Unió de Camperols relata l’aplicació de la Reforma Agrària, que es conclogué en aquest poble just fa dos mesos. Nanyang, sota el domini del Kwo Min Tang, fou terriblement explotat. Hi vivien 615 famílies amb un total de 2956 habitants. Trenta-set d’aquestes famílies eren terratinents o camperols rics. De 5019 mau de terra (7 mau és 1 hectàrea) 2292 mau eren en mans d’aquestes 37 famílies. Cada terratinent tenia de mitjana 11,9 mau i els pagesos pobres 0,49 mau de terra. Calmadament ens explica la composició del poble, les condicions de la terra, les possessions. Ho sap precisament tot. Al començament, quan els propagandistes del govern arribaren al camp per explicar als camperols que calia abordar la reforma agrària, els camperols no gosaven posar-se en moviment. Encara eren sota l’encís del terratinent més poderós del poble, en la parla popular conegut com ‘el petit emperador’. Juntament amb els seus dos oncles, anomenats els ‘dos tigres’, crearen un veritable terror entre la població al servei del Kwo Min Tang.


Tenien el suïcidi de dos camperols en la seua consciència. Si un pagès no cedia a l’extorsió, violaven les dones i els infants, i cometien corrupció a gran escala. Després de la guerra el criminal pot dut a la justícia, els camperols esdevingueren actius i prengueren el destí a les pròpies mans. En les reunions tothom explicà qui era i què tenia. Plegats feren el repartiment de la terra. En les reunions de tot el poble es decidí democràticament com s’havien de fer els lots de la terra assumida, i com s’havien de dividir els boscos, les cases i les eines confiscades als terratinents entre tota la població camperola.


Tots els deutes foren cancel·lats pel govern. Des de llavors la vida del poble ha canviat totalment. La gent viu alegre i feliç. Utilitzen comunitàriament les eines, carros i mules confiscades.


Els jornalers pobres que no tenien cabana per viure-hi, s’allotgen ara a les cambres del terratinent. Una d’aquestes persones afortunades és Tsou Fung Tsi, el sabater del poble. Abans no sabia què era riure. Un dels seus fills i la seua mare s’havien mort de fam i de misèria. Tenia la intenció de suïcidar-se per deixar de patir. Llavors sentí que l’exèrcit d’alliberament s’acostava al seu poble. Tsou Fung Tsi té 45 anys. Les seues mans són negres com el cuir de les sabates que repara. Signa les lletres per als clients amb un segell, perquè no sap ni llegir ni escriure. Ell i la seua família han rebut 9 mau de terra. Li demanam perquè s’ha inscrit com a membre del Partit Comunista. La resposta és «la joventut xinesa té un brillant futur per endavant» és breu, però reflecteix els sentiments més profunds de la massa popular xinesa: ‘perquè el partit de Mao Zedong construeix una vida millor!’.


Per al poble s’ha obert per primera vegada en la història el camí cap a la seguretat d’existència i al desenvolupament sota el lideratge del partit de Mao. Aquesta és la nova veritat. Fins al llogarret més endarrerit, fins a les persones que no saben encara llegir i escriure, que havien obligat el somriure i havien de conformar-se amb rossegar ossos, hi ha penetrat.


La nova veritat de la terra de Mao, que condueix a una nova vida quatre-cents setanta-cinc milions de persones, assenyala l’albada de l’alliberament dels pobles d’Àsia.