17. Capítol | Índex | 19. Kapitel

August BebelLa dona i el socialisme



Capítol divuitè
Crisis i competència

1. Caues i efectes de les crisis

La crisi apareix perquè no s’hi disposa de cap mesura amb la qual es puga valorar i supervisar la necessitat real d’una mercaderia. No hi ha en la societat burgesa cap poder que puga regular la producció global. Primerament, el nombre de consumidors d’una mercaderia són força escampats, i la capacitat de compra del consumidor, de la qual depèn la quantitat d’ús, és influïda per una munió de causes, que cap productor individual és en situació de controlar. A més, al costat de cada productor individual hi ha molts altres, dels quals no coneix la capacitat productiva individual. Tothom tracta de fer servir tots els mitjans existents a l’abast – a través de preus més barats, reclams, reconeixement de crèdit a més llarg termini, enviament de marxants i fins i tot amb una deprecació encoberta i enganyosa dels productes dels seus competidors, un mitjà que floreix particularment en èpoques crítiques -, per fer fora del camp els seus competidors. La producció global depèn de la mesura subjectiva de l’individual. Cada empresari ha de disposar d’una quantitat determinada de mercaderies per poder existir; però vol vendre una quantitat molt més gran, perquè d’això no tan sols depèn uns ingressos superiors, sinó que també depèn la probabilitat de triomfar damunt dels seus competidors i d’encapçalar el sector. Per un moment s’assegura el mercat, fins i tot l’augmenta; això condueix a una extensió més gran de les empreses i a una producció més massiva. Les condicions temporalment favorables condueixen, però, no tan sols a un empresari, sinó a tots, a fer els mateixos esforços. La producció puja molt per damunt de la demanda. Sobtadament, els mercats s’inunden de mercaderies. Creixen els estocs, els preus cauen, la producció es restringeix. Restringir la producció en un sector condiciona una disminució dels treballadors, una reducció dels salaris, una restricció del consum per part dels acomiadats. Una aturada de la producció i de la demanda en altres sectors n’és la conseqüència necessària. Petits artesans de tota mena, comerciants, pagesos, forners, carnissers, etc., que tenen com a clients principalment treballadors, perden una sortida remunerada a les llurs mercaderies i pateixen igualment misèria.

Com actua una crisi així ho mostra l’estatística dels sense-feina de final de gener del 1902, empresa pels sindicats berlinesos. Hi havia a Berlin i voltants més de 70.000 desocupats complets i es comptaven 60.000 desocupats parcials. El 13 de febrer del 1909 els sindicats berlinesos realitzaven un nou recompte de sense-feina que donà 106.722 desocupats (92.655 homes i 14.067 dones).(1) A Anglaterra es comptaven el setembre del 1908 750.000 desocupats. Això són treballadors que volen treballar, però que en aquest millor de tots els món no troben cap feina. Hom pot imaginar-se les penoses situacions socials d’aquestes persones!

Ara bé, una indústria forneix les matèries primeres d’una altra, i depèn dels d’una tercera, de forma que una pateix i cau sota els colps de l’altra. El cercle dels participants i afectats s’amplia. Una quantitat d’obligacions que s’havien contret en l’esperança d’un període més llarg de la situació present, no es poden acomplir i eleven la crisi, que es fa més potent de mes en mes. Una quantitat de mercaderies, eines i màquines acumulades perden gairebé tot valor. Les mercaderies es liquiden sovint a preus de saldo. Aquest saldament arruina sovint no tan sols el posseïdor d’aquestes mercaderies, sinó també dotzenes d’altres que amb aquest saldament es veuen forçats a vendre les pròpies mercaderies sota el preu de cost. Però també durant la crisi es milloren constantment els mètodes de producció amb vistes a oposar-se a una competència creixent; aquest mitjà afegeix, però, causa a una nova crisi. Després que la crisi ha durat anys i s’ha bandejat en general la sobreproducció mitjançant el saldament dels productes, la restricció de la producció i l’anorreament dels empresaris més petits, la societat comença a recuperar-se de nou, lentament. La demanda puja, però també ho fa tot seguit la producció. Al començament, de manera lenta i previnguda, després amb la durada de la situació favorable comença aviat de nou l’antic brogit. Hom vol recuperar ço que havia perdut, i espera d’afermar-se abans no esclate una nova crisi. Però com que tots els empresaris s’orienten pel mateix pensament, cadascú millora els mitjans de producció per arribar a «superar» els altres, de forma que es provoca la catàstrofe de nou d’una manera més accelerada i amb uns efectes encara més desastrosos. Innombrables existèncie es generen i s’enfonsen com bombolles de sabó, i d’aquesta acció recíproca constant sorgeix la situació penosa que vivim en cada crisi. Les crisis sovintegen en la mesura que ho fa la producció de masses i la lluita contra la competència, no merament entre individus, sinó entre nacions senceres. La lluita per la clientela en petit i per àrees de demanda en gran esdevé com més va més servera i acaba finalment amb enormes pèrdues. Mercaderies i abastiments s’amunteguen en quantitats inoïdes, però la quantitat de persones que poden consumir però no poden comprar pateix fam i misèria.

Els anys 1901 i 1907/08 han demostrat la correcció, una vegada més, de la representació exposada. Després d’anys de depressió comercial, durant el qual, però, el desenvolupament gran-capitalista feia avenços ininterromputs, començà el moviment ascendent, no pas menor estimulat per les transformacions i nous equipaments requerits pel sistema militar i marí. Durant aquest període començà un sense-nombre de noves empreses comercials de les menes més diferents a crèixer des de la base, un gran nombre d’altres s’engruixien i ampliaven, per tal d’assolir el nivell que els permetia la situació de la tècnica i que n’elevava la capacitat productiva. En la mateixa mesura creix, però, també el nombre d’empreses que traspassen de mans de capitalistes individuals a la propietat de societats capitalistes (societats d’accions), una transformació que es vincula sempre amb una major o menor ampliació notable de l’empresa. Són molts milers de milions de marcs els que representen les societats accionarials de nova fundació. D’altra banda, els capitalistes de tots els països malden per fundar coalicions nacionals i internacionals. Càrtels, anells, consorcis broten com bolets del terra, a través dels quals es consoliden preus i regulen la producció d’acord amb una recerca estatística exacta per tal de remediar la sobreproducció i la caiguda de preus. S’introdueix una gran monopolització en branques industrials senceres, en perjudici dels empresaris i a costa del treballador i del consumidor, com mai s’ha esdevingut abans. Molts creuen que el capital ha aconseguit així la possessió dels mitjans que li possibiliten el domini del mercat des de totes bandes, en perjudici del públic i en profit propi. Però l’aparença externa enganya. Les lleis de la producció capitalista es demostren sempre més fortes que els representants més astuts del sistema, que creuen tindre’n la regulació a les mans. La crisi arribà malgrat to, i es demostrà una vegada més que els càlculs més saberuts es demostraren un engany i que la societat burgesa no pot escapar al seu destí.

Però el capitalisme treballa de nou en la mateixa direcció, ja que no pot canviar de pell. Per la forma amb la qual ha d’actuar pren pels cabells totes les lleis de l’economia burgesia. La lliure competència – l’alfa i omega de la societat burgesa – hauria de dur els més hàbils al capdavant de les empreses. L’experiència mostra, però, que com a norma general tan sols els desassenyats i els desaprensius arriben al capdamunt. També la societat d’accions desplaça tota individualitat. El càrtel, el trust, l’anell van encara més enllà, de forma que no tan sols l’empresari individual s’esvaeix com a persona independent, sinó que també la societat d’accions esdevé una baula en la cadena en les mans d’un consell de capitalistes que tenen com a tasca oprimir i saquejar el públic. Un grapat de monopolistes s’alcen en senyors de la societat, li dicten els preus de les mercaderies i als treballadors les condicions salarials i de vida.

Aquest desenvolupament mostra com de superflu ha esdevingut l’empresari privat, i que la producció conduïda a escala nacional i internacional és l’objectiu al qual s’adreça la societat. Tan sols amb la diferència que finalment la producció i distribució (repartiment) organitzats no aniran, com avui, a la classe capitalista, sinó a la comunitat.

La revolució econòmica descrita, que impulsa la societat burgesa amb un ràpid moviment al cim del seu desenvolupament, s’aprofundeix mitjançant importants nous processos. Mentre Europa és amenaçada més cada any en els seus mercats exteriors i finalment en la seua pròpia esfera per una competència nord-americana ràpidament creixent, s’eleven també enemics a l’Est, que fan la situació econòmica del món amb el temps encara més crítica.

La competència acaça els capitalistes, com ho expressa el Manifest comunista, per tota la faç de la terra. Malda sempre per noves àrees d’expansió, és a dir per països amb poblacions en els quals puga col·locar les seues mercaderies i poder provocar-hi noves demandes. La falera amb la que en les darreres dècades els diferents estats han cercat colònies, particularment Alemanya, que de fet ha reeixit en ocupar grans àrees territorials, però habitades per poblacions en un nivell civilitzatori més primitiu, que no tenen cap mena de demanda envers mercaderies europees, mostra un aspecte d’aquest esforç. L’altre s’adreça a dur la civilització capitalista moderna a pobles que ja es troben en un nivell civilitzatori superior, però que fins ara s’han oposat a la introducció del desenvolupament modern amb més o menys rigor. Aquest és el cas dels indians, dels japonesos i, per damunt de tots, dels xinesos. Es tracta ací de països que inclouen més d’un terç de la població de la terra, però que també com a tals – com ja han demostrat els japonesos en la guerra contra Rússia -, una vegada n’han rebut l’impuls i l’exemple, si es mantenen independents, desenvolupen el sistema econòmica capitalista, i de fet ho fan sota condicions que suposaran per als pobles més avançats conseqüències perjudicials. La capacitat productiva dels pobles esmentats és indubtable, com també ho és, però, la llur manca de necessitats – afavorida pel clima per damunt de tot – i l’habilitat, quan s’hi veuen forçats, d’adaptar-se a noves condicions. Ací apareix per al Vell Món, inclosos els Estats Units, un competidor econòmic, la qual cosa comportarà la demostració de la insostenibilitat del sistema econòmic capitalista per tota la superfície de la Terra.

Mentrestant, les diferents nacions competidors – en primera línia, els Estats Units, Anglaterra i Alemanya – cerquen l’hegemonia, i empren tots els mitjans per assegurar-se el tros més gran possible del domini mundial. La lluita pel domini en el mercat mundial condueix a la política mundial, a la interferència en tots els esdeveniments internacionals importants, i per poder intervindre-hi amb èxit s’amplien particularment les forces martítimes fins a un abast prèviament desconegut, de forma que es convoca, de nou, però, el perill de catàstrofes polítiques més grans.

Així creix amb l’abast de la competència econòmica també la política. Les contradiccions creixen a escala internacional i provoquen en tots els estats desenvolupats capitalistes els mateixos fenòmens i les mateixes lluites. I no tan sols és la forma amb la qual es produeix, sinó també la manera amb la qual es reparteix el producte, la que condueix a aquestes situacions insanes.

2. El comerç intermediari i l’encariment dels mitjans de vida

En la societat humana tots els individus es vinculen per milers de fils, que es multipliquen com més elevat és el grau de civilització d’un poble. En aparèixer pertorbacions es fan sentir per tots els membres. Pertorbacions en la producció actuen en la distribució i el consum, i a l’inrevés.

La marca característica de la producció capitalista és la concentració dels mitjans de producció en en centres de producció com més va més grans. En la distribució es fa remarcar un tret contraposat. Els qui la competència ha anorreat com a productors des dels rengles de l’existència independent, cerquen en nou casos de cada deu de guanyar-se la vida com a comerciants entre productors i consumidors.(2)

Això explica l’augment excepcional d’intermediaris, comerciants, botiguers, marxants, corredors, agents, representants, etc., com ja s’havia constatat estatísticament. La majoria d’aquestes persones, entre les quals apareixen de forma particularment clara dones amb negoci propi, menen en general una vida plena de preocupacions i una vida precària. Moltes d’elles, per tal de mantindre’s, es veuen forçades a especular amb les més baixes passions dels llurs companys i els oferesquen sosteniment. D’ací la prevalença de la publicitat, particularment en tot allò que s’adreça a la satisfacció de capricis.

Ara bé, no es pot discutir, i considerats d’una punt de mira superior és força satisfactori, que en la societat moderna l’impuls a gaudir de la vidaa es fa notar. Les persones comencen a copsar que, per tal d’ésser persona, hom ha de viure d’una manera humanament digna, i cerquen satisfer aquesta necessitat en les formes que es corresponent al llur concepte de gaudir de la vida. En les llurs demostracions de riquesa, però, la societat s’ha fet molt més aristocràtica que en qualsevol període anterior. Entre els més rics i els més pobres la diferència és avui més grossa, i d’altra banda la societat s’ha democratitzat en idees i lleis.(3) Les masses demanen més igualtat, i cerquen la igualtat en la imitació, perquè en la llur ignoràcia de la manera de realitzar-la, cerquen s’assemblar-se a les capes superiors i de procurar-se qualsevol gaudi abastable. Tots els mitjans estimulants possibles han de servir per assedegar aquest desig, i les conseqüències sovint fan pensar. Un desig que s’autojustifica condueix en una majoria de casos a desviacions, fins i tot a crims, i la societat ho castiga a la seua manera, sense canviar-hi el més mínim.

La quantitat creixent de persones intermediàries té com a conseqüència molts perjudicis. Malgrat que els qui s’hi dediquen majoritàriament malden esforçadament i treballen sota pressió, són en la major part una classe de paràsits, que actuen improductivament i viuen del producte de treball d’altri tal com la classe empresarial. L’encariment dels requeriments vitals és la conseqüència indefugible del comerç mediat. S’encareixen d’una manera que sovint costen un preu doblat o multiplicat respecte de ço que rep el productor.(4) Però si un encariment fonamental de les mercaderies no és aconsellable i no és possible, perquè llavors hi hauria una restricció del consum, se les empitjora artificialment, com hom ho copsa en l’adulteració de mitjans de vida i en mesures i pesos falsos, als qual s’hi recorre per obtindre’n un guany. El químic Chevalier reporta que entre les diferents menes d’adulteració de mitjans de vida coneix per al cafè 32, per al vi 30, per a la xocolata 28, per a la farina 24, per a l’aiguardent 23, per al pa 20, per a la llet 19, per a la mantega 10, per a l’oli d’oliva 9, per al sucre 6, etc. Un frau cabdal s’esdevé en les botigues amb la venda de mercaderies ja pesades; hom ofereix sovint per un quilo tan sols 900 o 950 grams i es cerca recuperar així ço que hom negligeix en el preu. Els més estafats són treballadors i gent petita, que retiren mercaderies a crèdit i així es veuen forçats a fer la vista grossa a fraus. Grans abusos amb peses falses es cometen també en les fleques. L’engany i el frau es lliguen indestriablement amb les nostres condicions socials, i certes institucions estatals, com per exemple impostos indirectes i arancels elevats, promouen l’engany i el frau. Les lleis contra l’adulteració de queviures corregeixen ben poca cosa. La lluita per l’existència obliga el falsificador a recórrer a mitjans més refinats, i força rarament s’hi disposen controls més fonamentals i estrictes. També, sota el pretext que per descobrir adulteracions cal un aparell administratiu extens i car – la qual cosa és cert -, sota el qual també «patiria el negoci legítim», es renuncia a qualsevol control seriós. Si s’efectuen, però, mesures de control, provoquen una elevació considerable de preus, perquè els preus més baixos eren possibles tan sols per l’adulteració de les mercaderies.

Per tal de disminuir aquests mals en el comerç, que pateixen més durament sempre i a tot arreu les masses, hom s’ha adreçat a la institució de cooperatives de consum. Particularment a Alemanya el sistema de cooperatives de consum per a militars i funcionaris ha assolit tanta importància que ha enfonsat nombrosos negocis comercials. Però també les cooperatives obreres de consum han experimentat en les darreres dècades un gran desenvolupament i en part també han passat a l’autogeneració de certs objectes de consum. Les cooperatives de consum a Hamburg, Leipzig, Dresden, Stuttgart, Breslau, Viena, etc. han esdevingut institucions exemplars, i els comptes anuals de resultats de les cooperatives de consum alemanyes arriben a centenars de milions de marcs. D’uns anys ençà, també existeix a Hamburg per a les cooperatives de consum alemanyes una central de compres, que compra mercaderies a gran escala i fa possible així d’oferir-les més barates a les cooperatives individuals. Aquestes cooperatives demostren així la superfluitat del comerç intermediari fragmentat. Aquest és l’avantatge més gran que tenen, a banda d’oferir mercaderies fiables. Els avantatges materials per als membres no són força importants, ni tampoc els resultats són suficients per oferir-los una millora essencial del nivell de vida. La fundació de cooperatives de consum és, però, un símptoma que hom ha reconegut en els cercles més amplis la superfluïtat del comerç intermediari. La societat aconseguirà finalment una organització mitjançant la qual el comerç serà superflu, ja que els productes arribaran a la possessió dels consumidors sense cap altra persona intermediària que la requerida per al transport d’un lloc a l’altre i el repartiment. Després de l’adquisició comuna dels mitjans de vida hi ha certament després el requeriment de fer també comuna, en una mesura més elevada, la confecció posterior dels plats, que suposa un poderós estalvi d’energies, espai, material i esforços de tota mena.


Notes d’August Bebel

(1) Die Arbeitslosigkeit und die Arbeitslosenzählung im Winter 1908/09. Berlin 1909, Verlag Buchhandlung Vorwärts. <=

(2) «El retrocés de l’antiga artesania no és l’única causa de l’augment desproporcionat de la petitat empresa comercial al detall. La continuada industrialització i comercialització del país, malgrat la tendència a la gran empresa, genera sempre nou terreny per als petits negocis. Igualment, invencions que creen noves branques industrials també són la causa de l’aparició per a la distribució d’aquests productes de noves petites empreses. Per damunt de tot, però, s’explica el fort augment de l’empresa comercial al detall pel fet que – com ho expressava la Cambra de Comerç i d’Oficis de Dresde en una memòria adreçada al govern saxó (p. 18 del full ‘Cooperatives de consum i política de classe mitjana’) -, el petit comerç ha esdevingut el calaix de sastre per a nombroses persones que dubten de trobar una altra via d’ingressos». Paul Lange, Detailhandel und Mittelstandspolitik "Neue Zeit", 25. Jahrgang, 2. Band, S. 695. <=

(3) El professor Adolf Wagner expressa en la primera elaboració del «Lehrbuch der politischen Ökonomie» de Raus un pensament similar. Diu en la p. 361: «La qüestió social és la contradicció esdevinguda conscient del desenvolupament de l’economia nacional amb l’ideal elaborat i amb la vida política que realitza socialment els principis de desenvolupament de la llibertat i igualtat». <=

(4) Així diu el doctor E. Sax en l’obra «La indústria domèstica a Turíngia», entre d’altres coses, que en l’any 1869 la producció de 2441/2 milions d’estilets havia lliurat de 122.000 a 200.000 florins de salari per als treballadors, mentre que el preu de venda en la darrera mà fou de 1.200.000 florins, dels quals menys d’una sisena part la van rebre els productors. L’estiu del 1888 per cinc centenes d’eglefí es pagava de primera mà 5 marcs. El comerciant al detall els pagava al majorista per 15 i el públic al primer per 125. També s’anorreen quantitats de mitjans de vida perquè el preu no paga els costos de transport. Així, per exemple, en els anys que una captura molt rica d’areng carregaments sencers s’empren com a adob, mentre que en l’interior hi ha molts milers de persones que no poden compra cap areng. Similarment passà l’any 1892 a Califòrnia en una collita molt rica de patates. Quan l’any 1901 el preu del sucre s’havia enfonsat profundament, una publicació especialitzada feia seriosament la proposta de posar sota aigua una gran part de l’estoc i anorrear-lo per tal que els preus pujassen. És conegut també que Charles Fourier fou arrossegat al seu sistema social comunitari perquè, quan era aprenent d’un negoci comercial, se li havia ordenat d’enfonsar un càrregament naval d’arròs en la mar per tal que en pujàs el preu. Es digué que una societat que recorria a mesures tan bàrbares i desassenyades ha de tindre un fonament fals, i així esdevingué socialista. <=