20. Capítol | Índex | 22. Capítol

August BebelLa dona i el socialisme



Capítol vint-i-unè
Lleis fonamentals de la societat socialista

1. Responsabilitat de tots els capaços de treballar de fer-ho

Tan aviat com la societat es troba en possessió de tots els mitjans de treball, el deure de treballar de tots els capacitats de treballar, sense distinció de sexe esdevé llei fonamental de la societat socialista. La societat no pot existir sense treball. Té doncs el dret d’exigir que tots els qui volen satisfer les seues necessitats siguen actius també, en la mesura de les seues capacitats corporals i intel·lectuals en la confecció d’objectes per a la satisfacció de necessitats. L’afirmació idiota que els socialistes volen abolir el treball és un absurd complet. No-treballadors, malfeiners, es donen tan sols en el món burgès.

El socialisme coincideix amb la Bíblia quan tots dos diuen: Qui no treballe, tampoc no menjarà. Però el treball hauria d’ésser una activitat útil, productiva. La nova societat demanarà doncs que cadascú prenga una determinada activitat industrial, professional, agrícola o similarment útil, a través de la qual realitzar una determinada producció laboral per a la satisfacció de necessitats existents. Sense treball gens de gaudi, cap treball sense gaudi.

Com que tot són obligats a treballar, tots tenen el mateix interès en veure acomplertes tres condicions en el treball. Primer, que el treball ha d’ésser moderat en durada i sense sobresforç; segon, que ha d’ésser el més adient possible i oferir varietat; tercer, que ha d’ésser el més productiu possible, perquè d’això depèn la mida del temps de treball i la mida de l’oci. Aquestes tres condicions depenen, però, de nou de la mena i de la quantitat dels mitjans de treball existents i forces de treball disponibles i dels requeriments que la societat presenta en el llur manteniment vital. La societat socialista no es constitueix per viure proletàriament, sinó per abolir la forma de vida proletària de la gran majoria de les persones. Cerca de garantir a cadascú la mesura més elevada possible de comoditats vitals, així apareix la qüestió: Com d’alt posarà la societat els seus requeriments?

Per poder determinar-ho es requereix una administració que abaste totes les àrees d’activitat de la societat. Per això les nostres comunes constitueixen un fonament avinent; si són massa grosses com per permetre una perspectiva senzilla, hom les divideix en districtes. Com inicialment en la societat primitiva, participen ara globalment els membres adults de la comuna, sense distinció de sexe, en les eleccions convocades i determinen les persones encarregades de dirigir l’administració. Al capdavant de l’administració local comuna hi ha l’administració central – que cal remarcar que no és cap govern amb poder dominant, sinó un col·legi administratiu de direcció. - Que l’administració central siga elegida directament per la totalitat o nomenat per les administracions comunals és indiferent. Aquestes qüestió no tindran ja en el futur la importància que tenen ara, ja que no es tracta de la possessió de càrrecs que garanteixen més poder i influència i uns ingressos més elevats, sinó de càrrecs de confiança per als més útils, siga home o dona, i seran destituïts o reelegits segons demane la necessitat, o els semble adient als electors. Tots els càrrecs seran assumides tan sols temporalment. No hi haurà una «qualitat oficial» per als dipositaris d’aquestes posicions, mancada de la propietat de funció duradora i d’un ordenament jeràrquic de promocions. Des del punt de mira esmentat serà també indiferent la qüestió de si hi haurà entre l’administració central i les administracions locals nivells intermedis, com ara administracions provincials, etc. Si hom les té per necessària, hom les erigirà, si no són necessàriament, hom ho deixarà estar. Per damunt de tot decidirà la necessitat, tal com en resulte de la praxi. Si el progrés en el desenvolupament de la societat fa supèrflues antigues organitzacions, hom les desfarà sense més cerimònia i sense conflicte, ja que ningú no tindrà un interès personal en la llur existència, i s’erigiran de noves. Aquesta administració basada en els fonaments democràtics més amples és per tant diferent d’arrel de l’actual. Quines pugnes en els diaris, quines querelles de llengua en els nostres parlaments, quines piles d’actes en les nostres cancelleries per fer un canvi ínfim en l’administració o el govern!

Tasca cabdal és primerament determinar el nombre i tipus de les forces disponibles, el nombre i tipus de mitjans de treball, de fàbriques, de tallers, de mitjans de transport, de terra i de sòl, etc., i la rendibilitat anterior. A més, s’ha de determinar l’estoc existent i quines quantitats d’articles i d’objectes s’han d’emprar per cobrir els requeriments en un cert període. Com actualment l’estat i les diferents comunes determinen anualment els llurs pressupostos, això es farà en el futur per a tota la necessitat social, en el qual alteracions requerides per necessitats ampliades o noves poden trobar plena consideració. L’estatística hi juga un rol cabdal; és la ciència auxiliar més important en la nova societat, que ofereix la mesura de tota activitat humana.

L’estatística s’utilitza abastament ja avui per a objectius similars. Els pressupostos imperials, estatals i comunals es basen en un gran nombre d’elaboracions estatístiques, que emprenen cada any les branques individuals de l’administració. L’experiència prolongada i una certa estabilitat en les necessitats corrents la faciliten. També cada empresari de gran fàbrica, cada comerciant pot, sota condicions normals determinar amb precisió quines seran les necessitats per al proper trimestre i de quina manera ha de dirigir la seua producció i les seues compres. Tret que apareguen alteracions d’una mena excessiva, pot ajustar-les fàcilment i sense esforç.

L’experiència que les crisis són provocades per la producció anàrquica cega, és a dir perquè es produeix sense coneixement dels estocs, de les demandes i de les necessitats en els diferents articles en el mercat mundial, ha fet, com ja hem constatat, que des de fa anys els grans industrials de les branques més diverses de la indústria s’hagen unit en càrtels i consorcis, d’una part per fixar els preus, de l’altra per regular la producció d’acord amb l’experiència feta i les determinacions passades. Segons la mesura de capacitat productiva de cada empresa individual i la demanda veritable es determinen les quantitats que cada companyia individual ha de generar per als propers mesos. Les violacions són castigades amb elevades multes convencionals i amb advertiments. Els empresaris contrauen aquests acords no en profit del públic, sinó en perjudici, i en llur propi avantatge. El seu objectiu és aprofitar el poder de la coalició per procurar-se uns beneficis més grans. Hom, mitjançant la regulació de la producció, demana al públic preus que hom no obtindria mai en la lluita de competència entre els empresaris individuals. Hom s’enriqueix, doncs, a costa dels consumidors, que han de pagar el preu demanat per un producte que necessita. I així com el consumidor és perjudicat mitjançant els càrtels, els consorcis, etc., també ho és el treballador. La regulació de la producció per l’empresari allibera una part dels empleats i treballadors que, per poder viure, han de competir a la baixa en salaris amb els companys amb feina. A més, el poder social dels càrtels és tan gran que tampoc no poden enfrontar-s’hi les organitzacions laborals. L’empresari té doncs un doble avantatge, en recaptar preus més elevats i pagar salaris més baixos. Aquesta regulació de la producció mitjançant unions empresarials és el contrari de ço que hauria d’assumir en la societat socialista. Avui és l’interès de l’empresari ço decisiu, i en el futur ho hauria d’ésser l’interès de la comunitat sencera. En la societat burgesa, però, ni tan sols el càrtel més ben organitzat pot supervisar i comptabilitzar tots els factors; la competència i l’especulació en el mercat mundial proliferen malgrat els càrtels, i així sobtadament es manifesta que la comptabilitat tenia un forat i la construcció artificial s’afona.

Com la gran indústria també el comerç posseeix estatístiques de gran abast. Cada setmana els grans centres comercials i portuaris forneixen estatístiques que supervisen els estocs de petroli, cafè, cotó, sucre, blat, etc., que sovint, certament, no són precises perquè el propietari de mercaderies no tenen sovint interès personal en què se sàpiga la veritat. Però en general aquestes estatístiques són prou segures i donen als interessats una visió de quin serà l’aspecte del mercat en el futur immediat. Però també ací cal considerar l’especulació que sovint enganya tots els càlculs i recórrer els ports, de forma que sovint es fa impossible qualsevol negoci real. Però així com la regulació general de la producció en la societat burgesa, davant de milers de productors privats amb interessos contraposats, és impossible, igualment impossible és la regulació de la distribució (repartiment del producte) per la natura especulativa del comerç, el gran nombre de comerciants i la contraposició dels llurs interessos. Ço que s’ha enllestit fins ara mostra tan sols ço que es podria enllestir en la mesura que desapareixen els interessos privats i l’interès general domina per tot. Una demostració en són per exemple les estatístiques de collita recopilades per l’estat, i que anualment en els estats civilitzats més diferents permeten calcular el nivell de les collites, el nivell per cobrir els requeriments propis i la probabilitat dels preus.

En una societat socialitzada s’ordenaren, però, perfectament les relacions, ja que tota la societat es vincula solidàriament. Tot es realitza segons un pla i un ordre, i així es facilita la determinació de la mesura dels diferents requeriments. Quan s’haja aconseguit una experiència, tot anirà coll avall. Es determina estatísticament per exemple ço que cal de mitjana de productes de fleca, de carnisseria i de sabateria, d’articles de neteja, etc., i hom coneix d’altra banda amb precisió la capacitat productiva de les instal·lacions implicades, de forma que s’estableix de mitjana el temps de treball necessari diàriament i social. S’aconsegueix, a més, el coneixement de quines noves instal·lacions productives són necessàries per a articles determinats o se’n retiren d’altres per supèrflues o se les pot adreçar a altres objectius.

Cada individu decideix sobre la branca de treball en la qual voldria ésser ocupat. El gran nombre de les diferents àrees laborals fa possible de comptar els desitjos més diferents. Si hi ha un excedent en un àrea, i en l’altra hi ha una mancança de forces, l’administració haurà de fer els arranjaments per assolir una uniformitat. Organitzar la producció i oferir a les diferents forces la possibilitat d’esmerçar-se en el lloc correcte, esdevé la tasca cabdal dels funcionaris elegits. En la mesura que totes les forces col·laboren, els engranatges funcionen. Les branques laborals i els departaments individuals elegeixen els llurs ordenances, que n’han d’assumir la direcció. No són cap supervisor, com els actuals inspectors de treball i encarregats de taller, sinó companys, que exerceixen la llur funció administrativa encomanada en una posició productiva. No s’ha d’excloure que amb una organització més avançada i amb una educació mitjana superior de tots els membres aquestes funcions s’alternen, i les assumesquen segons un torn determinat tots els participants sense distinció de sexe.

2. Harmonia d’interessos

El treball organitzat en llibertat plena i igualtat democràtica, amb hom per a tothom i tothom per a hom, i per tant el ple domini de la solidaritat, generarà un desig creatiu i una competitivitat com no es troba enlloc en l’actual sistema econòmic. Aquest esperit de joia creadora actua, però, també, en la productivitat del treball.

A més, tots tenen l’interès, com que treballen mútuament els uns per als altres, que tots els objectes siguen el més bons i perfectes possibles i que s’elaboren amb el malbaratament més petit possible de força i de temps de treball, bé siga per estalviar temps de treball o per aconseguir temps per a la generació de nous productes per satisfer requeriments superiors. Aquest interès comú empeny tothom a cercar la millora, simplificació i acceleració del procés laboral. L’ambició per trobar i descobrir s’estimula en el grau més alt, i cadascú cercarà superar els altres en propostes i idees.(1) S’esdevindrà, doncs, justament el contrari de ço que els enemics del socialisme sostenen. Quants descobridors i inventors s’ensorren en el món burgès! Quants són explotats i bandejats! Si l’intel·lecte i el talent haguessen d’ocupar el cim de la societat burgesa, la gran majoria dels empresaris haurien de deixar el lloc als seus treballadors, mestres d’obra, tècnics, enginyers, químics, etc. Aquests són els homes que en noranta nou casos de cada cent fan les troballes, descobertes i millores, que després l’home de la butxaca grossa explota. Quants milers de descobridors i inventors s’han ensorrat pel fet que no haver trobat l’home que els donàs els mitjans per a la realització de les llurs descobertes i invencions, quants descobridors i inventors de vàlua han caigut en la misèria social de la vida quotidiana, és quelcom allunyat de qualsevol còmput. No els individus amb caps poblats i comprensió aguda, sinó els dotats de grans mitjans, són els senyors del món, la qual no vol dir que un cap poblat i la possessió d’una butxaca plena no s’hagen d’unir en una persona.

Qualsevol situat en la vida pràctica sap amb quina desconfiança avui el treballador rep qualsevol millora, qualsevol nou invent que s’introduesca. Amb raó. Com a norma no en treu cap avantatge i sí el seu ocupador; ha de tèmer que la nova màquina, la millora, que s’introdueix, el faça superflu i el llencen al carrer. Per comptes de fer una salutació de joia a un invent que fa honor a la humanitat i ha de generar avantatges, treu un renec i un lament pels llavis. I quantes millores per al procés de producció que descobreix un treballador no s’introdueixen. El treballador les amaga, perquè tem que no li seran un avantatge sinó un perjudici. Aquestes són les conseqüències naturals de l’antagonisme d’interessos.(2)

En la societat socialista es bandeja l’antagonisme d’interessos. Cadascú desenvolupa les seues capacitats per servir-se’n, i així servir alhora la comunitat. Avui satisfacció d’egoisme personal i benestar comunitari són majoritàriament antagònics, excloents; en la nova societat s’aboleixen aquests antagonismes, satisfacció d’egoisme personal i progrés del benestar comú es troben mútuament en harmonia, s’hi reforcen.(3)

L’efecte magnífic d’aquesta situació moral és evident. La productivitat del treball creix poderosament. Particularment creix la productivitat del treball poderosament també perquè l’enorme fragmentació de forces de treball en centenars de milers i milions de petites empreses, que produeixen eines i mitjans de treball imperfectes, desapareix. En quin nombre de petites, mitjanes i grans empreses es fragmenta la vida econòmica alemanya ja s’ha demostrat. Mitjançant l’aplegament d’empreses menors i mitjanes en grans empreses, instal·lades amb tots els avantatges de la tècnica més moderna, s’eliminarà un enorme malbaratament d’energia, temps, materials de tota mena (llum, calefacció, etc.) i espai i es multiplicarà la productivitat del treball. Quina diferència hi ha en la productivitat entre petites, mitjanes i grans empreses es pot veure en un exemple del cens industrial de l’estat de Massachusetts de l’any 1890. Hom hi dividia les empreses de deu grans sectors industrials en tres categories. Les que generaven un valor de producte inferior a 40.000 dòlars, comptaven en la classe inferior, les que generaven entre 40.000 i 150.000 dòlars de valor de mercaderies en la classe intermèdia i les de més de 150.000 dòlars de valor de mercaderia en la classe superior. El resultat era el següent:

Nombre d’establiments

Percentatge d’establiments globals

Valor global de producció de les classes individuals (en dòlars)

Percentatge del valor global de producte

Classe inferior

2.042

55,2

51.660.617

9,4

Classe intermèdia

968

26,2

106.868.635

19,5

Classe superior

686

18,6

390.817.300

71,1

3.696

100

549.346.552

100

Un nombre de petites empreses de més del doble en relació a les empreses mitjanes i grans genera, doncs, tan sols un 9,4% del producte global, i tan sols un 25% del nombre total d’empreses, les grans empreses, produeix gairebé 21/2 vegades la quantitat de producte de totes les altres empreses. Però també la gran empreses es podria dirigir de manera encara més racional, de forma que en una producció global amb una forma tècnica de producció més elevada encara produiria una quantitat de treball molt més gran.

Quant al temps que es podria guanyar en una producció situada damunt d’una base més racional es podria guanyar temps, en el 1886 Th. Hertzka presentava en el seu llibre «Les lleis del desenvolupament social» un càlcul interessant. Investigava quina aportació en força de treball i temps seria necessària en la línia de la gran producció per satisfer els requeriments dels llavors 22 milions de caps amb els quals comptava la població. Per aquest objectiu Hertzka prenia dades quant a la capacitat productiva de la gran empresa en les diferents àrees i presentava d’acord amb això els seus càlculs. Hi compta una economia de 101/2 milions d’hectàrees de sòl agrícola i de 5 milions d’hectàrees de pastures, amb la qual n’hi hauria d’haver prou per al nombre d’habitants esmentat, per tal de cobrir-hi les necessitats de productes agrícoles i de carn. A més incloïa Hertzka en el seu càlcul la construcció d’habitatges de manera que cada família rebé una casa pròpia de 150 metres quadrats amb cinc cambres, comptant-hi una durada de 50 anys. Resultà que per a l’agricultura, la construcció, la producció de farina i de sucre, la indústria del carbó, ferro i maquinària, la indústria tèxtil i la indústria química caldrien 615.000 forces laborals, que haurien d’ésser actives diàriament d’acord amb la jornada mitjana habitual durant tot l’any. Aquests 615.000 caps constituïen però tan sols un 12,3% de la població capaç de treballar d’Àustria, sense comptar-hi en la producció ni totes les dones ni la població masculina de menys de 16 anys i de més de 50. Si el 5 milions d’homes disponibles en el temps de càlcul s’haguessen ocupat com els 615.000, caldria que treballassen cadascun tan sols 36,9 dies, vora 6 setmanes, per tal de genera els requeriments vitals necessaris de 22 milions de persones. Si prenem, però, 300 jornades laborals a l’any per comptes de 37, la jornada laboral considerada d’11 hores, amb la nova organització del treball caldrien tan sols 13/8 hores per cobrir les demandes més necessàries.

Hertza introdueix també els requeriments de luxe dels benestants en el còmput i troba que la confecció per a un requeriment de 22 milions de persones, exigeix 315.000 treballadors addicionals. En total, doncs, segons Hertzka, considentant certes indústries representades insuficientment a Àustria, vora un milió, és a dir un 20% de la població masculina capaç de treballar, amb exclusió dels menors de 16 i més grans de 50, seria necessari per cobrir els requeriments globals en 60 dies. Si introduïm en el còmput de nou tota la població masculina capaç de treballar, diàriament tan sols haurien d’oferir dues hores i mitja de temps de treball mitjà.(4)

Aquest còmput no sorprendrà ningú que conega la situació. Si ara assumim que amb un període tan moderna, amb excepció de malalts i invàlids, també podrien treballar encara els homes més grans de 50 anys i que, a més, els joves de menys de 16 anys podrien ésser actius, i similarment una gran part de les dones, en la mesura que no es dediquen a la cria dels infants, l’elaboració d’àpats, etc., el temps de treball podria ésser encara més moderat o es podrien elevar notablement les necessitats. Tampoc ningú no discutirà que encara es farà un avenç força important i imprevisible en el perfeccionament dels processos laborals, que generarà més avantatges. D’altra banda es tracta de satisfer una quantitat de necessitats que avui tan sols pot satisfer una minoria, i amb el desenvolupament més elevat de la civilització apareixeran encara noves necessitats, que en tot cas s’hauran de satisfer. Cal repetir sempre que la nova societat no viurà proletàriament, que demanarà viure com un poble civilitzat altament desenvolupat, i de fet en tots els llurs membres, del primer al darrer. Haurà de satisfer, però, no merament totes les necessitats materials, sinó també possibilitar tot el temps suficient per a la formació en arts i ciències de tota mena i per a l’entreteniment.

3. Organització del treball

Encara en uns altres punts, força essencials, es diferencia l’economia comuna socialista de l’economia individual burgesa. El fonament de «barat i dolent», que dirigeix una gran part de la producció de burgesa, i l’ha de dirigir perquè la gran part de la clientela tan sols pot comprar mercaderies barates, que pateixen un ràpid desgasts i es descarten. Hom genera tan sols el millor si ha de valdre per més temps i reposar-lo menys sovint. Les pujades i baixades de la moda que tan sols afavoreixen el dispendi i sovint també la manca de gust, s’esvaeixen. Hom sens dubte vestirà amb més seny i propietat que no avui – dit siga de passa que les modes dels darrers cent anys, particularment les del món masculí, s’han caracteritzat per la manca major possible de gust -, però hom ja no introduirà tots els trimestres una moda nova, una bogeria en la que coincideixen d’una banda la lluita per la competència de les dones entre elles i de l’altra amb l’ostentació i la vanitat i la necessitat de demostrar riquesa. També actualment una quantitat d’existències viuen d’aquesta bogeria de la moda, i el propi interès les empeny a estimular-la i forçar-la. Amb la bogeria de la moda en la indumentària coincideix la moda forassenyada en l’estil de l’habitatge. Ací l’excentricitat floreix pèssimament. Estils que han requerit segles per desenvolupar-se i consolidar-se entre els pobles més diversos – hom ja no en té prou amb els estils dels europeus, sinó que ha de recórrer als estils dels japonesos, dels indians, dels xinesos, etc. -, s’empren durant pocs anys i es bandegen. Els qui es dediquen als nostres oficis artístics amb prou feines saben d’on vénen i a on van tots els patrons i models. Amb prou feines s’han adaptat a un «estil» i creuen poder compensar els costos contrets, que ja hi ha un nou «estil» que requereix nous sacrificis de temps i de diners i les corresponents forces intel·lectuals i físiques. En aquest parar i engaltar d’una moda rere l’altra i d’un estil a l’altre juga la nerviositat de l’època de la manera més viva. Ningú no vol sostindre que en aquest afany i brogit hi ha seny i raó ni veure-hi un signe de la salut de la societat.

El socialisme comportarà una estabilitat superior en els hàbits vitals de la societat; farà possible el repòs i l’oci i serà un emancipador de la presa i renou que dominen actualment. Llavors el nerviosisme, aquest flagell del nostre temps, s’esvairà.

El treball hauria d’abellir, però, tot el possible. Per això pertocaria erigir llocs de producció pràctics i plens de gust, protegits el màxim possible de qualsevol risc, amb un bandejament d’olors indesitjables, pols, fum, etc., en breu de tots els factors carregosos i perjudicials per a la salut. Inicialment la nova societat produeix amb els mitjans auxiliars i de treball presos de l’antiga. Aquests, però, són insuficients. Hi ha nombrosos tallers i màquines escampats, erigits en llocs de treball altament inadequats, que passen per tots els nivells d’activitat, i que no satisfan ni al nombre d’ocupats ni tampoc els llurs requeriments de comoditat i conveniència. L’ocupació d’una quantitat de llocs de treball més grans, més diàfans, més airejats, perfectament instal·lats i equipats és doncs la necessitat més urgent. Art i tècnica, habilitat mental i manual troben de seguida un camp inabastable d’actuació. Els rams laborals ocupats en tots els àmbits de la construcció de maquinària, la fabricació d’eines, l’edificació i la disposició interna dels espais tenen l’oportunitat més rica d’activitat. Ço que l’esperit inventiu humà puga fer en relació amb edificis més adients i agradables, ventilació, il·luminació i calefacció apropiades, innovacions tècniques i dispositius de neteja, es posarà en funcionament. L’estalvi d’energia motriu, de calefacció, d’il·luminació, de temps, i també de treball i de serveis vitals de tota mena demana la concentració deliberada de llocs de treball en punts determinats. Els habitatges se separaran dels llocs de treball i es lliuraran de les incomoditats de l’activitat industrial i professional. I aquestes incomoditats seran restringides en la màxima mesura possible, i finalment bandejades, mitjançant institucions i acords de tota mena. La situació actual de la tècnica ja forneix prou mitjans per privar les menes d’ocupació més perilloses, com la mineria, l’empresa química, etc., completament de perills. En la societat burgesa no s’apliquen perquè provocarien grans costos i perquè no hi ha cap obligació per fer en la protecció del treballador més que lo més necessari. Els riscos que presenta, per exemple el treball en la mineria, es podrien bandejar per una altra mena de construcció, mitjançant una ventilació adient, mitjançant la introducció d’il·luminació elèctrica, la reducció considerable de la jornada de treball i canvis freqüents de les forces de treball. Tampoc no requereix cap agudesa particular trobar els mitjans de protecció que farien, per exemple els accidents en la construcció, gairebé impossibles i el treball en ella dels més atractius. Es podrien aplicar dispositius suficients de protecció contra els raigs del sol i la pluja en els edificis més grans i en tots els treballs a l’aire lliure en la mesura requerida.

També en una societat com la socialista, que disposa en escreix de forces de treball, es podrien realitzar amb facilitat canvis freqüents de forces de treball i la concentració de certs treballs en determinades èpoques de l’any i del dia.

La qüestió del bandejament de pols, fum, rovell, males olors, es pot resoldre també avui ja completament mitjançant la química i la tècnica, cosa que no es fa o es fa tan sols parcialment, perquè els empresaris privats no volen posar-hi els mitjans necessaris. Els llocs de producció del futur, amb independència d’on es troben, bé per sota o bé per damunt de terra, es diferenciaran dels actuals de la forma més avantatjosa. La millora de les instal·lació per a l’economia privada és en primera línia una qüestió monetària, és a dir: s’ho pot permetre el negoci, és rendible? Si no és rendible, llavors que el treballador s’enfonse. El capital no fa res que no genere benefici. La humanitat no cotitza en la borsa.(5)

En la societat socialista la qüestió del benefici ha esgotat el seu paper, ja que no té cap altre consideració que la del benestar dels seus membres. Ço que els siga útil i els protegesca, s’introduirà, ço que els perjudique, s’eliminarà. Ningú no serà forçat a una acció perillosa. Si posar en obra una empresa comporta una perspectiva de risc, llavors hom pot romandre segur que hi haurà voluntaris a pler, i de fet encara més en tant que no es tractarà de destruir civilització sinó sempre d’empreses que promoguen únicament la civilització.

4. El creixement de la productivitat del treball

L’aplicació de gran abast de les forces motores i de les màquines i eines de treball més perfeccionades, una divisió profunda del treball i la combinació hàbil de forces de treball duran la producció a un nivell que la generació de la quantitat necessària de requeriments vitals puga reduir el temps de treball de forma força considerable. A tots correspon l’avantatge de l’elevació de la producció; la participació de l’individu en el producte puja amb la productivitat del treball, i la pujada en productivitat fa possible de reduir el temps de treball necessari determinat socialment.

Entre les forces motores que entraran en aplicació l’electricitat hauria de jugar un paper decisiu. Ja la societat burgesa hi depèn, i arreu hi fa servei. Cada vegada ho fa en una mesura més ampla i perfeccionada, la qual cosa beneficia el progrés general. L’acció revolucionària de la més poderosa de totes les forces naturals tan sols pot accelerar el bandejament del món burgès i obrir les portes al socialisme. L’ús ple i l’aplicació generalitzada d’aquesta força no s’efectuarà fins a la societat socialitzada. Esdevindrà tan la força motora com la font de llum i de calor en una mesura descomunal, que comportarà la millora de les condicions de vida de la societat. L’electricitat es distingeix de tota altra força perquè és a la natura en abundància. Els nostres cursos d’aigua, el flux i reflux de les marees, el vent, la llum solar lliurarà incomptables cavalls de potència, tan aviat com sapiguem utilitzar-la plenament i deliberada.

«Una riquesa d’energia, que depassa tota demanda, l’ofereixen les parts de la superfície terrestre en les quals flueix la calor del sol d’una forma prou regular, que són justament la majoria, com per introduir-hi una instal·lació tècnica regular. Potser no seria cap previsió forassenyada que una nació s’asseguràs ja ara una porció d’aquestes regions. No cal ni tan sols una superfície força gran; amb unes poques milles quadrades a l’Àfrica del Nord n’hi hauria prou per a la demanda d’un país com l’Imperi Alemany. Mitjançant la concentració de la calor solar es genera una temperatura elevada i amb això després tota la resta de treball mecànic transportable, càrrega d’acumuladors, llum i calor, o mitjançant electrolisi també material de combustió directa».(6) L’home que obre aquesta perspectiva no és cap somniador sinó un professor titular de la Universitat de Berlín i president de l’Institut Imperial de Tècnica Física, un home que assum en la ciència un primer rang. I en el 79è Congrés de la British Association in Winnipeg (Canadà) deia en un dels seus discursos d’obertura (agost del 1909) el famós físic anglès sir S. Thomson: «No és del tot llunyà el dia que la utilització dels raigs del sol revolucionària la nostra vida, alliberarà l’ésser humà de la dependència del carbó i de la força hidràulica, i totes les grans ciutats seran encerclades per poderosos aparells, autèntics col·lectors de raigs solars, en els quals s’acumularà la calor del sol i l’energia obtinguda s’aplegarà en imponents reservoris... És la força del sol la que, emmagatzemada en el carbó, en els salts d’aigua, en l’alimentació, la que realitza tot el treball en el món. Com de poderosa és aquesta aportació energètica que el sol ens dimana, es fa clar quan consideram que la calor que rep la Terra amb el sol més alt i el cel més clar, segons les investigacions de Langley equival a una energia de 7.000 cavalls de potència per acre. Malgrat que els nostres enginyers de moment no han trobat encara la manera d’utilitzar aquesta font gegantina d’energia, no tinc pas dubte que ho assoliran finalment. Quan s’esgoten finalment les reserves de carbó de la Terra, quan la força hidràulica ja no siga suficient per a la nostra demanda, llavors recorrerem a la font d’energia que és necessària per acomplir el treball del món. Llavors els centres de la indústria es mouran als deserts lluminosos del Sahara, i el valor de la terra es mesurarà d’acord amb com és d’apropiada per a l’erecció de grans ‛col·lectors de raigs solars’.(7) D’acord amb això es bandeja la nostra pruïja que mai ens puga mancar combustible. I així mitjançant la descoberta d’acumuladors es fa possible construir grans aplegaments d’energia i estalviar-la per a qualsevol lloc i per a qualsevol moment, de forma que al costat de l’energia que ens ofereix el sol i la marea, l’energia del vent i dels salts d’aigua, que tan sols s’aconsegueixen periòdicament, es poden rebre i emprar, de manera que finalment no hi ha cap activitat humana per la qual, quan calga, no es dispose de força motriu. No ha estat fins a la contribució de l’electricitat que la construcció de centrals hidràuliques de gran abast s’ha fet possible. Segons T. Koehn hi ha en vuit estats europeus força hidràulica disponible en:


Cavalls de potència

Per 1.000 habitants

Gran Bretanya

963.000

23,1

Alemanya

1.425.900

24,5

Suïssa

1.500.000

138   

Itàlia

5.500.000

150   

França

5.857.000

169   

Àustria-Hongria

6.460.000

454,5

Suècia

6.750.000

1.290   

Noruega

7.500.000

3.409   

Dels estats federats alemanys Baden i Baviera disposen de la força hidràulica més gran, Baden pot aconseguir només amb l’Alt Rin al voltant de 200.000 cavalls de potència, Baviera disposa de més de 500.000 cavalls de potència inutilitzats (al costat de 100.000 utilitzats). El professor Rehbock, de Karlsruhe, estima l’energia bruta teòrica de les aigües descendents de tota la superfície terrestre en 8.000 milions de cavalls de potència. Si d’aquestes tan sols es poguessen utilitzar ni que fos la setzena part, s’aconseguirien encara 500 milions de cavalls de potència d’efecte durador, una aportació d’energia que depassa en més de deu vegades l’obtinguda a partir de la demanda de carbó de l’any 1907 (1.000 milions de tones). Si bé aquests càlculs són en primer terme teoria, mostren encara quines prestacions més hem d’esperar del «carbó blanc» per al futur. Únicament els salts del riu Niàgara, que flueix d’un àrea de llacs amb una superfície de 231.880 quilòmetres quadrats – que són aproximadament un 45% de la superfície de tot Alemanya amb 540.000 quilòmetres quadrats -, fornirien més energia hidràulica que la disponible en Anglaterra, Alemanya i Suïssa plegades.(8) Segons un altre càlcul, citat en un report oficial, hi ha en els Estats Units una energia hidràulica disponible de no pas menys de 20 milions de cavalls de potència, que constitueixen un equivalent de 300 milions de tones de carbó anuals.(9) Les fàbriques, que poden funcionar amb aquest carbó «blanc» o «verd» amb la força de ràpids torrents i de salts d’aigua, no tindran cap xemeneia, ni cap foc.

L’electricitat farà també possible doblar la velocitat dels nostres ferrocarrils. Si al començament dels anys noranta del segle passat, el senyor Meems, de Baltimore, sostenia que era possible construir un vagó elèctric que viatjàs a 300 quilòmetres per hora, i el professor Elihu Thomson, de Lynn (Massachusetts), creia en la fabricació de motors elèctrics, que amb el reforçament apropiat del xasis del ferrocarril i la millora corresponent del sistema de senyals viatjàs fins a 260 quilòmetres per hora, aquestes expectatives s’han acomplert recentment. Els viatges de proba realitzats en la línia militar de Berlín-Zossen, ja donaven la possibilitat d’una velocitat de fins a 150 quilòmetres per hora. I en els intents empresos l’any 1905, el Siemenswagen assolí una velocitat de 201, i el de l’Allgemeinen Elektrizitätsgesellschaft 208. En els anys següents també en els intents del tren ràpid amb locomotores de vapor s’han aconseguit els 150 quilòmetres per hora i més.

Ara es vol la consecució dels 200 quilòmetres per hora. I en l’arena ja apareix August Scherl amb el seu projecte de tren ràpid, que deixaria les línies ferroviàries existents al transport de mercaderies i que uniria les grans ciutats mitjançant un tren monorail a 200 quilòmetres per hora.(10)

La qüestió de l’electrificació del sistema ferroviari es posa en l’ordre del dia a Anglaterra, Àustria, Itàlia i Amèrica. Entre Filadèlfia i Nova York hi ha projectat un tren ràpid elèctric amb una velocitat de 200 quilòmetres per hora. Similarment, creix la velocitat dels vapors marítims.

El rol cabdal el juga ací la turbina de vapor.(11) «Es troba avui a primera fila de l’interès tècnic. Sembla destinada a desplaçar en un ampli àmbit d’aplicació a la màquina de vapor de pistó. Mentre la majoria d’enginyers veuen encara la turbina de vapor com una tasca de futur, ha esdevingut una qüestió de present, que ha atret l’atenció de tot el món tècnic pels seus resultats... No ha estat fins a l’electrotècnica, amb les seues màquines de ràpida circulació, que s’ha generat un àmbit d’aplicació gegantí per a la nova màquina energètica. El nombre més gran de totes les turbines de vapor actualment en funcionament serveix per a l’impuls de dinamos».(12) Particularment la turbina de vapor ha mostrat superioritat per damunt de l’antiga màquina de vapor de pistó en viatges oceànics. Així el vapor oceànic anglès «Lusitania», equipat amb turbines de vapor, realitzà l’agost del 1909 el viatge d’Irlanda a New York en 4 dies, 11 hores i 42 minuts amb una velocitat mitjana de 25,85 nusos (vora 48 quilòmetres) per hora. L’«Amèrica», construït el 1863, llavors el vaixell més ràpid, anava a 12,5 nusos (23,16 quilòmetres).(13) I no és lluny el dia que els propulsors elèctrics per a grans vaixells trobaran una solució satisfactòria. Per als petits vaixells ja funcionen. Un disseny senzill i una elevada seguretat de funcionament, una bona autoregulació i un curs sense sacsades fan de la turbuna de vapor la força ideal d’impuls per a generar energia elèctrica a bord. I de la mà de l’electrificació de tot el sistema ferroviari anirà també l’electrificació de tota la construcció naviera.

Mitjançant l’electricitat es revolucionarà la tècnica del desplaçament de càrregues. «Si la força de vapor ha obert la possibilitat a la construcció de màquines elevadores de força natural, la transmissió elèctrica d’energia conduirà a una transformació completa en la construcció de màquines elevadores, en la mesura que garantirà a aquestes màquines lliure mobilitat i una operabilitat constant». La potència elèctrica ha introduït, entre d’altres aspectes, una alteració profunda en la construcció de grues. «Amb el seu massiu pic corbat de ferro forjat, que reposa en un pesat fonament de pedra, amb moviments lents i amb el soroll xiulant del vapor sobreesforçat, la grua de vapor sembla una bèstia de temps primitius. Quan ha pres una càrrega, desenvolupa una poderosa energia elevadora, però requereix persones com a ajudants, que li fixen amb cadenes les càrregues als ganxos. Degut a la incomoditat de moviments, per la seua lentitud i feixuguesa és tan sols apropiada per a càrregues pesades, però no utilitzable per a moviments ràpids de masses... Una imatge del tot diferents mostra ja directament en l’exterior la grua d’acer moderna impulsada elèctricament: Hi veiem unes delicades bigues d’acer soltes per la sala i se les fa penjar d’un braç que les pinça i les mou en totes direccions; el conjunt és controlat per un únic home, que amb suaus pressions damunt de la palanca d’acció regula el corrent elèctric i amb la seua assistència força els ràpids moviments dels delicats membres d’acer de la grau, de forma que sense el concurs d’un manipulador pren el bloc lluent d’acer i l’alça a través de l’aire; sense haver de sentir cap altre soroll que el lleuger brunzit del motor elèctric».(14) Sense l’ajut d’aquestes màquines el transport massiu sempre creixent no seria possible. El desenvolupament realitzat des de mitjan fins a final del segle XIX quant a l’augment de la potència de càrrega queda patent amb una comparació entre la grua de les drassanes de Pola i la de Kiel. La capacitat de càrrega de la primera arribava a les 60 tones, la segona a 200 tones. El funcionament d’una planta d’acer Bessemer, per exemple, és tan sols possible si hi ha disponibilitat de màquines elevadores de ràpid funcionament, perquè altrament les enormes quantitats d’acer líquid, que es generen en breu temps, no es podrien transportar en forma fluida. Tan sols en la planta Krupp d’Essen treballen 608 grues amb una capacitat global de càrrega de 6.513 tones, igual a un tren de mercaderies de 650 vagons. Els costos inferiors del transport marítim, que constitueixen una condició vital per a l’actual comerç mundial, no serien possibles si no es pogués utilitzar tan intensivament el capital esmerçat en els vaixells amb una ràpida càrrega. La dotació d’un vaixell amb grues de coberta elèctriques condueix a una disminució dels costos anuals globals d’operació de 23.000 marcs a 13.000, i per tant gairebé a la meitat. I aquesta comparació del progrés abasta tan sols una dècada.

En tots els àmbits de la tècnica de comunicacions hi ha èxits trencadors també cada dia. El problema de volar, que fa dues dècades semblava irresoluble, ja s’ha resolt ara. I si les aeronaus dirigibles i els diferents aparells voladors no serveixen com un transport de masses fàcil i barat, sinó per a l’esport i el militarisme, augmentaran més endavant també la capacitat productiva de la societat. Gran progrés ha fet també el sistema de telegrafia i telefonia sense fils; la seua valorització industrial creix cada dia. En pocs anys totes les comunicacions es faran damunt nous fonaments.

L’activitat minera global, amb excepció de la construcció, es troba avui en una transformació, que fa deu anys era encara fora de les possibilitats de la imaginació. Aquesta transformació consisteix en la introducció de l’electricitat en el sanejament, en l’acondicionament i en l’obertura de vies i pous. Els motors elèctrics revolucionen les màquines de treball, les bombes, les bobines, les perforadores.

Perspectives de rondalla explicava també l’ex-ministre francès d’educació, professor Berthelot (mort el 18 de març del 1907) la primavera del 1894 en un banquet del sindicat de fabricants químics en un discurs sobre la importància de la química en el futur. El senyor Berthelot declarava en el seu discurs què podria haver assolit la química pels volts de l’any 2000, i si bé la descripció conté moltes exageracions humorístiques, també conté moltes coses correctes, de les quals fem un breu resum. El senyor Berthelot exposava ço que la química havia lliurat en poques dècades i enumerava com a conquestes, entre d’altres: «La fabricació de l’àcid sulfúric, de la sosa, de lleixius i colorants, de la sacarosa, d’alcaloides terapèutics, del gas, el bany d’or i el bany d’argent, etc.; després arribà l’electroquímica, que transformà d’arrel la metal·lúrgia, la termoquímica i la química de materials explosius, que proveí tant la indústria minera com la poliorcètica amb noves energies, les meravelles de la química orgànica en la generació de colorants, perfums, mitjans terapèutics i antisèptics, etc.». Però tot això no és més que el començament, i encara es resoldran problemes molt més importants. Per l’any 2000 ja no hi haurà cap agricultura ni cap pagès, ja que la química haurà abolit l’existència del cultiu de la terra. Ja no hi haurà cap extrqacció de carbó i per tant tampoc cap vaga minera. Els combustibles seran substituïts per processos químics i físics. Duanes i guerres seran eliminades; la navegació aèria, que farà servir substàncies químiques com a mitjà de moviment, haurà pronunciat la sentència de mort d’aquestes envellides institucions. El problema de la indústria consisteix en trobar fonts d’energia que siguen inesgotables i es renoven amb el menor treball possible. Fins ara hem generat vapor mitjançant l’energia química de la combustió de carbó mineral; però el carbó mineral és difícil d’aconseguir i les reserves en disminueixen de dia en dia. Hom ha de pensar doncs en utilitzar l’escalfor solar i la calor de l’interior de la terra. Hi ha una esperança fonamentada que totes dues fonts assumesquen una aplicació il·limitada. Perforar un túnel de 5.000 a 4.000 metres no depassa la capacitat actual, i molt menys encara la d’enginyers futurs. Per tant la font de tota calor i de tota indústria serà oberta; si hom pren encara l’aigua, hom podria fer moure totes les màquines imaginables de la Terra, i aquestes fonts energètiques no experimentarien en segles cap disminució remarcable.

Amb la calor de la terra es resoldrien nombrosos problemes químics, entre els quals el problema suprem de la química, la confecció de mitjans de nodriment per vies químiques. En principi ja s’ha resolt; la síntesi de greixos i olis es coneix de fa temps, la de sucre i hidrats de carboni hom ja la coneix també, i de fet hom coneixerà aviat la síntesi dels compostos nitrogenats. El problema dels queviures és purament químic; en el dia que hom accedesca a una energia prou barata, hom generarà amb carboni d’àcid carbònic, amb hidrogen i oxigen de l’aigua i amb nitrogen de l’atmosfera, queviures de tota mena. Ço que fins ara han fet les plantes, ho farà la indústria, i més perfectament que la natura. Arribarà el moment on cadascú durà una dosi de substàncies químiques a la butxaca, i satisfarà les seues necessitats nutricionals en albúmina, greix i hidrats de carboni, sense obstacles d’hora del dia i d’època de l’any, de pluja i de sequera, de glaçada, de calamarsa i d’insectes perjudicials. Llavors s’introduirà una transformació de la qual hom no es pot fer encara ara cap concepte. Fruiterars, vinyes i pastures desapareixeran; l’home guanyarà en maneres i moral, perquè ja no viurà de la mort i de la destrucció d’ésser vius. Llavors caurà també la diferència entre àrees fèrtils i infèrtils, i probablement els deserts esdevindran els destins favorits dels humans, perquè són més sans que les anhelades planes al·luvials i les pútrides zones pantanoses en les quals es practica ara l’agricultura. Llavors també l’art al costat de totes les belleses de la vida humana adquiriran plena forma. La terra ja no serà, per dir-ho així, feta malbé amb les figures geomètriques que hi dibuixa ara l’agricultura, sinó que esdevindrà un jardí, en el qual hom podrà deixar créixer a voluntat herba i flors, màquies i boscos, i en els quals el gènere humà viurà en abundància, en una edat daurada. L’ésser humà no caurà per això en la peresa i la corrupció. A la felicitat li pertoca la feina, i l’ésser humà treballarà com ha fet sempre, perquè tan sols treballa per a si, per dur el seu desenvolupament espiritual, moral i estètic al nivell més alt.

El lector pot tindre per correcte del discurs de Berthelot ço que crega, sabut que en el futur, mitjançant avenços decisius, creixeran els béns i la quantitat i varietat de productes en una mesura poderosa i que les comoditats de vida de les generacions futures milloraran d’una manera que amb prou feines es pot preveure.

El professor Elihu Thomson coincideix amb Werner Siemens, que ja en l’any 1887, en el Congrés de Ciències Naturals expressà l’opinió que, per procediments elèctrics, seria possible convertir els elements directament en mitjans de nodriment. Mentre Werner Siemens opinava que eventualment es podria, per bé que en una època encara llunyana, sintetitzar artificialment un hidrat de carboni, com per exemple glucosa i a partir d’ella aconseguir-ne midó, amb la qual cosa s’obriria la possibilitat «de les pedres fer pans», el químic doctor V. Meyer sostenia que seria possible de fer de la fibra llenyosa una font per a la nutrició humana. Mentrestant (1890) Emil Fisher ha confegit artificialment de fet glucosa i fructosa i per tant ha fet una descoberta que Werner Siemens considerava inicialment com a probable per a «una època encara llunya». De llavors ençà la química ha fet encara més avenços. Indi, vainilla, càmfora se sintetitzen ara artificialment. L’any 1906 W. Löb aconseguí l’assimilació d’àcid carbònic en sucre fora de les plantes mitjançant l’acció d’elevades d’altes tensions elèctriques. El 1907 Emil Fisher aconseguí un dels compostos sintètics més complexos, força proper a la proteïna natural (una albúmina). I l’any 1908 R. Willstätter i Benz obtingueren clorofil·la (el pigment verd de les plantes) en estat pur i demostraren que consisteix en un compost de magnesi. A banda hi ha sèrie de compostos importants, que juguen un paper en la reproducció i l’herència, que han estat sintetitzats artificialment. Així la solució del problema cabdal de la química orgànica – l’obtenció d’albúmina – podria assolir-se en un futur no llunyà.

5. Abolició de l’oposició entre treball intel·lectual i treball manual

Una necessitat profundament arrelada en la natura humana s’adreça a la llibertat d’elecció i a la possibilitat de canviar d’ocupació. Així com la repetició constant del millor plat es fa finalment repugnant, també ho és l’activitat maquinalment repetida diàriament; afebleix i entorpeix. L’ésser humà treballa tan sols mecànicament, i fa ço que ha de fer, però sense entusiasme i gaudi superiors. En cada persona hi ha una sèrie de capacitats i d’impulsos, que tan sols cal despertar i desenvolupar per tal que, duent-los a la pràctica, generen bells efectes. La persona esdevé llavors una persona perfecta. Per a satisfer aquesta necessitat de canvi, la societat socialista ofereix la més plena oportunitat. La poderosa elevació de les forces productives, vinculades amb la com més va més gran simplificació del procés laboral, possibilita no tan sols una restricció important del temps de treball, sinó que alleugereix també l’aprenentatge de les capacitats més diverses. L’antic sistema d’aprenentatge ja ha estat superat, i existeix tan sols encara i és tan sols encara possible en formes de producció endarrerides, envellides, com la que representa la petita artesania. Però com que aquesta s’esvairà en la nova societat, s’esvairan també doncs totes les institucions i formes que li són peculiars. Uns de nou n’ocuparan el lloc. Ja actualment qualsevol fàbrica mostra com pocs treballadors segueixen encara un ofici après artesanalment. Els treballadors pertanyen als oficis més diversos, i la majoria tenen prou amb un període breu per exercitar-se en un treball parcial, i llavors són lligats pel sistema dominant d’explotació, sense variació i sense consideració de preferències, en servei de la màquina com una màquina mateixa.(15) També aquesta situació serà abolida amb el canvi en l’organització de la societat. Hi haurà temps en quantitat per a exercitar-se en destresa manual i en oficis artesans. Tallers d’aprenentatge, grans i amb tots els conforts, dotats tècnicament de manera plena, facilitaran a joves i grans l’aprenentatge d’una activitat. Hi haurà laboratoris químics i físics, corresponents a totes les exigències del nivell d’aquestes ciències i amb no pas menys dotades forces docents. Tan sols llavors hom reconeixerà quin món de talent i de capacitat suprimeix el sistema de producció capitalista o deixa desenvolupar-se d’una manera falsa.(16)

No tan sols consisteix, però, en la possibilitat d’acomplir les necessitats de variació, sinó que ha d’ésser l’objectiu de la societat, realitzar-ne la satisfacció, perquè en depèn la formació harmònica de les persones. Les fisiognomies professionals que exhibeix avui la nostra societat – consistents aquestes professions en determinades prestacions unilaterals de qualsevol mena o en la peresa – s’esvairien gradualment. Hi ha actualment unes poques persones extraordinàries que posseeixen una possibilitat de canvi en les llurs activitats. Moltes vegades troben, a través de circumstàncies particularment favorables, una forma d’escapar a la professió quotidiana, i després d’haver-ne fet tribut al treball físic, es dediquen a l’intel·lectual. Inversament trobam ací i allà treballadors intel·lectuals que s’ocupen en qualsevol activitat manual, com l’horticultura, etc. L’efecte beneficiós d’una activitat fonamentada en la combinació de treball intel·lectual i corporal el constata qualsevol higienista, i seria l’única natural. Voraussetzung ist, daß jede Tätigkeit mit Maß geübt wird und den individuellen Kräften entspricht.

En el seu escrit «La importància de la ciència i de l’art», el comte Leo Tolstoi condemna el caràcter hipertròfic i antinatural que, en la desnaturalització de la nostra societat, han assumit art i ciència. Jutja durament el menyspreu del treball físic, que s’ha apoderat de la societat actual, i recomana el retorn a condicions naturals. Sosté que tota persona que vol viure de manera natural i amb satisfacció ha de dedicar el dia primer al treball físic de l’agricultura, en segon lloc al treball artesanal, en tercer lloc al treball intel·lectual, en quart lloc a la comunicació social educada. L’ésser humà no hauria de prestar més de vuit hores de treball físic. Tolstoi, que exercí pràcticament aquesta manera de viure i que no fou fins a exercir-la, com digué, que se sentí humà, tan sols oblidant que ço que li era possible a ell, home independent, és impossible per a la gran massa d’ésser humans sota les condicions actuals. Una persona que ha de treballar durament de deu a dotze hores cada dia i moltes vegades més per tal d’assegurar-se una existència penosa i que s’ha educat en la ignorància, no pot adoptar la manera de viure tolstoiana. No la poden adoptar tampoc tots aquells qui es troben en la lluita per l’existència i han d’adaptar-se’n a les exigències, i dels pocs que, com Tolstoi, sí poden, la majoria no hi tenen cap intenció. És una d’aquelles il·lusions que Tolstoi cobeja, creure que, mitjançant la prèdica i l’exemple, les societats poden canviar. Les experiències que Tolstoi fa amb la seua manera de viure demostren com de racional és, però per poder introduir aquesta manera de viure com a costum general, es requereix d’unes altres condicions socials, d’una nova societat.

La societat futura tindrà aquestes condicions, posseirà experts i artistes de tota mena en quantitats incomptables, però cadascú d’ells treballarà físicament una part del dia i el temps restant el dedicarà segons els gustos als seus estudis i artistes i al contacte social.(17)

L’oposició existent entre treball mental i treball manual, una oposició que aguditzen tot el possible les classes dominants, que s’asseguren també els mitjans intel·lectuals de domini, haurà d’ésser doncs abolida.

6. Elevació de la capacitat de consum

De ço que s’ha dit fins ara se segueix que els temps de crisi i la desocupació són impossibles en la societat futura. Les crisis sorgeixen de la circumstància que la producció capitalista, esperonada pel benefici i sense cap mesura fiable del requeriment real, genera la saturació del mercat de mercaderies, la sobreproducció. La caracterització dels productes sota l’ordre econòmic capitalista com a mercaderies que els propietaris malden per bescanviar, fa l’ús de les mercaderies dependent de la capacitat de compra dels consumidors. La capacitat de compra és limitada, però, per a una majoria inoïda de la població, que és pagada per sota del valor del treball que presta, i per al qual no troba cap aplicació si el que l’aplica no hi pot extreure una plus-vàlua. Capacitat de compra i capacitat de consum són en el món burgès dues coses diferents. Molts milions tenen necessitat de noves robes, sabates, mobles, llenceria, aliments i begudes, però no posseeixen gens de diners, i així resten les llurs necessitats, per dir-ho així, resta la llur capacitat de consum insatisfeta. El mercat de mercaderies és saturat, però les masses passen gana; volen treballar, però no troben ningú qui en vulga comprar-los el treball, perquè no fan cap servei als empresaris. Es moren, pereixen, es fan vagabunds, criminals; jo, el capitalista, no ho puc canviar, perquè no puc utilitzar cap mercaderia de la transacció del qual no tinga el benefici corresponent. I l’home té tota la raó a la seua manera.

En la nova societat es bandejarà aquesta contradicció. Aquesta no produeix «mercaderies» per «comprar» i «vendre», sinó que produeix requeriments vitals, que s’utilitzen, es consumen, i no tenen cap altre objectiu. La capacitat de consum no s’hi troba, com en el món burgès, limitada per la capacitat de compra dels individus, sinó per la capacitat de producció de la totalitat. Si hi ha mitjans de treball i forces de treball, es pot satisfer tota necessitat. La capacitat social de consum troba la limitació tan sols en la sadollabilitat dels consumidors.

Si no hi hagués, però, en la nova societat cap «mercaderia», no hi hauria finalment tampoc cap diner. Els diners són aparentment la contraposició a les mercaderies, però són mercaderies ells mateixos! Però els diners, per bé que mercaderies, són alhora la forma equivalent social, la mesura de valor de totes les altres mercaderies. La nova societat no produeix, però, mercaderies, sinó objectes de necessitat, valors d’ús, la confecció dels quals requereix una mesura de temps de treball social. El temps de treball mitjà que és necessari per confeccionar un objecte serà l’única mesura per a l’ús social. Deu minuts de temps de treball social en un objecte són iguals a deu minuts de temps de treball social en un altre, ni més ni menys. La societat no vol «servir-se’n», vol tan sols efectuar el bescanvi d’objectes d’igual qualitat, d’igual valor s’ús, entre ells llurs membres, i finalment no li serà ni tan sols necessari determinar-ne un valor d’ús, produirà ço que necessitarà. Si la societat troba, per exemple, que per a la confecció de tots els productes necessaris cal un temps de treball diari de tres hores, es determinarà una jornada de tres hores.(18) Si els mètodes de producció es milloren de manera que ço necessari ja es pot confeccionar en dues hores, es determinaran dues hores de temps de treball. Si, per contra, la comunitat determina la satisfacció de necessitats superiors, i malgrat l’augment de les forces de treball i l’elevació de la productivitat del procés laboral ja no es pot confeccionar en dues o tres hores, es fixaran més hores. La llur voluntat és el seu regne dels cels.

Quant de temps de treball social requereix cada producte individual és fàcil de calcular.(19) D’ací deriva la relació d’aquesta part de temps de treball respecte del temps de treball total. Qualsevol certificat, un tros de paper imprès, or o xapa, que reconeix el temps de treball ofert, posa el posseïdor en la situació de bescanviar aquest temps per objectes de necessitat de les menes més diferents.(20) Si troba que les seues necessitats són inferiors a ço que rep per les seues prestacions, treballa llavors un temps corresponentment més breu. Si vol regalar lo no-utilitzat, ningú no li ho impedeix; si vol treballar voluntàriament per a un altre, de forma que aquest puga gaudir del dolce far niente, o si vol repartir-hi els seus drets al producte social, ningú no el coartarà. Però ningú no pot forçar a treballar en benefici d’un altre, ningú no li pot privar d’una part dels drets vinculats a la seua prestació laboral. Tothom podrà veure acomplerts els desitjos i els drets, però no a costa d’un altre. Rep de la societat ço que li ofereix, ni més, ni menys, i resta al marge de tota explotació per un tercer.

7. Igualtat de l’obligació al treball per a tothom

«Però on resta la diferència entre dropos i diligents, entre intel·ligents i ximples?» Aquesta és una de les qüestions cabdals dels nostres oponents, i la resposta concreta que els fem els fa ballar el cap. Que per exemple en la nostra jerarquia funcionarial no es faça aquesta diferència entre «dropos» i «diligents», «intel·ligents» i «ximples», sinó que l’antiguitat en el servei decidesca el nivell de paga i més encara la promoció, o que es requeresca una determinada formació per a una posició més elevada, encara que ningú no pense que això supose una fina astúcia ni nou vegades més saviesa. Els mestres, els professors – i són particularment els darrers els qüestionadors més innocents – reben una paga en correspondència a la plaça, i no com a resultat de la llur qualitat. Com en molts casos la promoció en la nostra jerarquia militar, funcionarial i acadèmica no destaca els més aptes, sinó que depèn del naixement, parentiu, amistat, la sort dels gustos femenins, com fan els pardals de les teulades. Que tampoc la riquesa, però, es mesure en diligència i intel·ligència, ho mostra colpidorament que en la primera classe del sistema electoral prussià de tres classes hi ha taverners berlinesos, forners, carnissers, que molts vegades no poden diferenciar el datiu de l’acusatiu, mentre que la intel·lectualitat berlinesa, els homes de ciències, els funcionaris més elevats de l’Imperi i de l’Estat voten en la segona o tercera classe. Ja no hi ha una diferència entre dropos i diligents, intel·ligents i ximples perquè, ço que hi enteníem s’ha esvaït. La societat anomena «dropos», per exemple, els qui, per haver perdut la feina, s’han vist forçats al vagabundeig i finalment esdevenen realment vagabunds, o els qui han fracassat com a resultat d’haver crescut amb una mala educació. Però qui gosàs d’anomenar «dropo» qui seu en diners i mata el temps en no fer res i en gaudis cometria un insult envers aquest home «respectable».

Ara bé, com es presentaran les coses en la nova societat? Tot es desenvoluparan sota condicions iguals de vida, i cadascú serà actiu allà on la inclinació i l’habilitat l’adrecen, de forma que les diferències en la prestació tan sols seran mínimes.(21) L’atmosfera de la societat, que empeny cadascú a superar els altres, contribuirà en tot cas a anivellar les diferències. Si un troba que no pot oferir en un àmbit ço que ofereix un altre, en triarà un altre que es corresponga a les seues forces i capacitat. Qui ha treballat conjuntament amb un gran nombre de persones en una empresa sap que qui s’ha demostrat incapaç i inútil en una certa activitat, col·locat en una altra posició, l’acompleix òptimament. No hi ha cap persona normalment disposada que en una o una altra activitat, tan aviat com se la posa en el lloc correcte, no satisfaça les més altes exigències. Amb quina raó pot un demanar un privilegi damunt dels altres? Si algú es troba de forma natural tan incapacitat que no pot oferir ni amb la millor voluntat ço que ofereix un altre, pot la societat castigar-lo per un defecte de la natura. Inversament si algú ha rebut de forma natural capacitats que l’eleven per damunt dels altres, la societat no és obligada a remunerar ço que no és mèrit personal seu. Per a la societat socialista cal considerar a més que tothom té condicions iguals de vida i d’educació, de forma que cadascú rep la possibilitat de construir coneixements i capacitats en correspondència a disposicions i inclinacions, i així seria veritat que en la societat socialista no tan sols és superior en coneixements i capacitats a la burgesa, sinó que els reparteix més uniformement i així doncs més diversificadament.

Quan Goethe, en un viatge pel Rin, estudià la catedral de Colònia, va fer en les actes de la construcció la descoberta que els antics mestres d’obra pagaven igual els llurs treballadors per temps; ho feien perquè volien un treball bo i conduït sàviament. Això sembla a la societat burgesa molt sovint com una anomalia. Ha introduït el sistema salarial a preu fet, mitjançant el quals els treballadors es forcen mútuament al sobretreball, i així l’empresari ho té més fàcil per pagar a la baixa, i pot emprendre la reducció de salaris. Ço que passa amb la prestació de treball material passar amb l’intel·lectual. L’ésser humà és el producte del temps i de les circumstàncies en els quals viu. Un Goether que hagués nascut sota condicions de desenvolupament igual de favorables en el segle IV per comptes del segle XVIII, versemblantment per comptes d’un poeta i naturalista famós hauria esdevingut un gran pare de l’església, que potser hauria enfosquit sant Agustí. Si, per contra, Goethe, per comptes d’arribar al món com a fill d’un ric patrici de Frankfurt, ho hagués fet com a fill d’un sabater pobre a Frankfurt, difícilment hauria esdevingut ministre granducal a Weimar, sinó que hauria viscut ben versemblantment com a sabater i hauria mort com a respectable mestre sabater. Goethe mateix reconeixia l’avantatge que per ell havia estat nàixer en una posició favorable materialment i social que li havia permès de desenvolupar-se; com ho diu al seu «Wilhelm Meister». Si Napoleó I hagués nascut deu anys després, mai no hauria pogut esdevindre emperador de França. Tampoc sense la guerra del 1870-71, Gambetta no hauria esdevingut mai ço que esdevingué. Si l’infant ben dotat de pares intel·ligents fos col·locat entre salvatges, esdevindria salvatge. Per tant, un és allò que la societat l’ha fet. Les idees no són un producte sorgit de la inspiració superior des de dalt en el cap d’un individu, sinó un producte que es genera mitjançant les vides i les accions socials en les que es mou, «l’esperit de l’època», en els caps dels individus. Un Aristòtil no podia tindre les idees d’un Darwin, i un Darwin havia de pensar diferent d’un Aristòtil. Cadascú pensa com l’esperit de l’època, és a dir el seu entorn i els fenòmens corresponents, el força a pensar. D’ací la constatació que sovint persones diferents pensen simultàniament quelcom idèntic, que simultàniament es fan les mateixes invencions o descobertes en punts situats ben lluny els uns dels altres. D’ací també el fet que una idea que, quan fou expressada cinquanta anys abans deixà el món fred, en repetir-se, però, cinquanta anys després, posa el món sencer en moviment. L’emperador Sigismund va poder en el 1415 trencar la seua paraula donada a Hus i deixar que el cremassen a Constança; Karl V., per bé que molt més fanàtic, va haver deixar Luther que fes el seu camí després de la Dieta Imperial de Worms. Les idees són el producte de l’actuació conjunta social, de la vida social. I ço que val en general per a la societat, val en particular per a les diferents classes que integren una societat en una època històrica determinada. Com que cada classe té interessos particulars, posseeix també idees i visions particulars, que condueixen a lluites de classe que omplen els períodes històricament coneguts dels éssers humans i que assoleixen en els antagonismes de classe i en les lluites de classe del present un punt àlgid. Se’n segueix, doncs, que no tan sols el període en el qual viu cadascú, sinó també en quin estrat social d’un determinat període s’hi viu, en determinen els sentiments, pensaments i comportaments.

Sense la societat moderna no existiria cap idea moderna. Això ens sembla clar i il·luminat. Per a la nova societat cal dir que els mitjans que cadascú reclama per a la seua educació són propietat de la societat. La societat no pot, doncs, obligar-se a honorar particularment allò que ha fet inicialment possible i que n’és producte propi.

Això pel que fa a la qualificació del treball físic i intel·lectual. D’ací deriva, a més, que no pot existir cap diferència entre treball superior i inferior, com per exemple que avui un mecànic es considere sovint millor que un jornaler, que fa de peó caminer i similar. La societat tan sols deixarà realitzar feines socialment útils, i així tota feina per a la societat serà d’igual vàlua. Si no poguessen realitzar-se totes les feines desagradables per vies mecàniques o químiques, i poguessen esdevindre així un procés de treball adient – que, atenent als avenços que s’han fet en l’àmbit tècnic i químic, sens dubte es farà -, i no es trobassen les forces necessàries de manera voluntària, apareix per a cadascú l’obligació, tal com li arribe el torn, de prestar la seua mesura de treball. No hi ha lloc per a cap fals orgull ni cap menyspreu absurd envers el treball útil. Això existeix tan sols en el nostre estat de dropos, en el qual no fer res es veu com quelcom digne d’enveja i en el qual els treballadors són més menyspreats com més dura, molesta i desagradable és la feina que realitzen, i com més necessària resulta per a la societat. Avui el treball es paga pitjor en la mesura que és més desagradable. La raó és que tenim una quantitat de força de treball retinguda en els nivells culturals més baixos, que mitjançant la revolució constant del procés de producció és llençada al carrer com a exèrcit de reserva, i aquestes forces, per tal de viure, han de prendre les feines de salaris més baixos, per a les quals la introducció de la maquinària és «poc rentable». Per exemple, picar pedra és il·lustrativament una de les feines pitjor pagades i menys agradables. Seria, però, una petitesa fer que es realitzàs la tasca de picar pedres amb màquines, com en els Estats Units, però nosaltres tenim tanta quantitat de força de treball barata que les màquines no són «rendibles».(22) La neteja de carrers, el manteniment de clavegueres, el transport de cendres, la construcció subterrània, etc., són feines de tota mena que es podrien realitzar ja en la situació actual del nostre desenvolupament amb l’ajut de màquines i de dispositius tècnics de manera que no hi quedàs cap espurna dels inconvenients que perjudiquen moltes vegades els treballadors. Justament, però, un treballadors que bombeja les clavegueres, que protegeix les persones de miasmes perilloses per a la salut, és un membre força útil de la societat, mentre que un professor que ensenya història falsejada en interès de les classes dominants, o un teòleg que cerca obnubilar cervells amb ensenyament sobrenaturalment transcendents, són individus extraordinàriament perjudicials.

La nostra intel·lectualitat que avui es troba en càrrecs i facultats representa en una gran part un gremi que és destinat i pagat a defensar i justificar el domini de les classes dirigents amb l’autoritat de la ciència i mantindre l’aparença de justificats i necessaris dels prejudicis existents. En realitat aquest gremi dedicar una part elevada de saviesa a la intoxicació cerebral, al treball hostil a la civilització, al treball assalariat intel·lectual en interès de la burgesia i dels seus clients.(23) Una situació social que faça impossible l’existència futura d’aquests elements realitza un fet emancipador per a la humanitat.

D’altra banda la ciència autèntica sovint es vincular amb feina desagradable i repugnant. Per exemple, quan un metge disseca un cadàver descobert en el procés d’autòpsia o opera una part purulenta del cos; o quan un químic investiga excrements. Aquestes feines són sovint més repugnants que les feines més repugnants que fan els jornalers i els treballadors no-educats. Reconegut això, ningú no hi pensa. La diferència consisteix que una feina, per poder-la fer, requereix un estudi considerable, mentre que l’altra es pot realitzar sense cap gran estudi. D’ací la diferència radical de valoracions. Però en una societat en la qual, mitjançant una possibilitat real d’educació superior per a tothom, la diferenciació actualment existent entre educats i no-educats s’esvairà, i també la contraposició entre treball educat i no-educat, més encara perquè el desenvolupament de la tècnica no coneix cap límit, i treball manual es podrà realitzar amb maquinària o per processos tècnics. Hom ha de veure tan sols el desenvolupament de les nostres arts mecàniques, com per exemple els gravats de coure, la xilografia, etc. Com els treballs més desagradables són sovint els més útils, també el nostre concepte de treball agradable i desagradable, com moltes altres concepcions del món burgès, es fonamenten en aparences superficials.

8. Abolició del comerç. Transformació del transport

Tan aviat com la producció global de la nova societat s’ha col·locat en una base similar a l’esquematitzada, ja no produeix, com ja hem remarcat, mercaderies, sinó objectes d’ús per a requeriments de la societat. Per tant, també desapareixerà el comerç, en la mesura que no siga el tràfic amb altres pobles que es troben encara damunt de fonaments burgesos, que fa necessari l’antiga forma de comerç, que té sentit i possibilitat d’existència tan sols en una societat basada en la producció de mercaderies. Per això un gran exèrcit de persones de tots dos sexes seran lliures per a l’activitat productiva. Aquest gran exèrcit serà disponible per a la producció; genera ara articles de necessitat i possibilita un consum superior, o la llur aplicació permet una limitació del temps de treball socialment necessari. Avui aquestes persones es nodreixen més o menys com a paràsits del producte del treball d’altri i, com no s’hauria de discutir, han d’esforçar-se i patir sovint, sense trobar una existència adequada. En la nova societat són superflus com a marxants, agents, comercials, mitjancers. Per comptes de les dotzenes, centenars i milers de botigues i establiments comercials de tota mena, que posseeix actualment tota localitat en proporció a la grandària, apareixerien grans magatzems comunals, basars elegants, exposicions senceres, que requeririen un personal administratiu relativament inferior. Totes les empreses comercials es transformen en una activitat centralitzada, purament administrativa, la realització de la qual s’acompleix de manera extraordinàriament simple i es simplifica com més va més mitjançant la centralització de totes les institucions socials. Una transformació similar l’experimenta tot el sistema de comunicacions.

Telègrafs, sistema de telefonia, ferrocarrils, correus, navegació fluvial i marítima, tramvies, automòbils de càrrega i de viatgers, aeronaus i avions i com s’anomenen les institucions i vehicles que permeten el tràfic de la societat, són d’ara en endavant propietat social. Moltes d’aquestes institucions, com la posta, els telègrafs, el sistema telefònic, la majoria de ferrocarrils, són ja a Alemanya institucions estatals, i la conversió en propietat comuna és tan sols una qüestió formal. Ací ja no es perjudiquen interessos privats. Si l’estat treballa més en la direcció actual, millor. Però aquestes empreses administrades estatalment no són cap empresa socialista, com s’assum erròniament. Són empreses que l’estat explota capitalísticament com si fossen en les mans d’empresaris privats. Ni els empleats ni tampoc els treballadors no tenen cap avantatge particular. L’estat els tracta de manera no pas diferent a com ho faria un empresari privat; quan, per exemple, en els establiments de la marina imperial i de l’administració ferroviària s’emeten ordres per no donar feina a treballadors de més de quaranta anys, aquesta és una mesura que demostra el caràcter de classe de l’estat com a estat dels explotadors i ha de provocar la indignació dels treballadors contra l’estat. Aquestes mesures i similars a les quals recorre l’estat com a donador de feina són, però, molt pitjors que les que adopten empresaris privats. Els darrers, respecte de l’estat, són sempre empresaris més petits, i l’ocupació que un nega, es trobarà potser en un altre. L’estat, per contra, com a donador monopolitzat de feina pot, amb aquestes màximes, dur d’un colp milers a la misèria. Així doncs, no es comporta socialísticament sinó capitalísticament, i els socialistes tenen tota la raó d’oposar-se a veure l’actual empresa estatal com a empresa socialista i a considerar-la com a realització d’esforços socialistes.

Com per comptes de milions d’empresaris privats, marxants i intermediaris de tota mena apareixen grans institucions centralitzades, assum també el sistema global de transport un altre aspecte. Els milions de petits enviaments que diàriament realitza un nombre gairebé equivalent de propietaris i que suposen un gran balafiament de treball, temps i materials de tota mena, creixen ara en grans transports, requerits pels dipòsits municipals i els llocs de producció central. El treball, doncs, s’hi simplifica força. Com per exemple el transport de matèries primeres per a una empresa de mil treballadors es fa de forma més senzilla que per a centenars de petites empreses escampades, també els llocs de producció i distribució centralitzades per a comunitats sencers o per a parts comporten un estalvi força important de tota mena. Això afavoreix la societat sencera, però també cada individu, ja que l’interès comú i l’interès personal coincideixen ara. La fisonomia dels nostres llocs de producció, del sistema de transport i particularment també dels nostres habitatges canviarà doncs completament, adquiriran un aspecte molt més alegre. El soroll que destrueix els nervis, l’afany i el brogit de les nostres grans ciutats amb milers de vehicles de tota mena desapareixerà essencialment. Les obres al carrer, la neteja de carrers, tota la manera de residir i de viure, la interacció mútua de les persones, tot experimentarà una gran transformació. Llavors es podran introduir mesures higièniques amb facilitat, que avui amb prou feines s’apliquen o tan sols amb grans costos i únicament de manera imperfecta, i sovint tan sols per als barris benestants. El sistema de comunicacions hauria d’experimentar sota aquestes condicions el màxim perfeccionament; potser llavors la navegació aèria serà el principal mitjà de transport. Els mitjans de transport són les venes que condueixen el bescanvi de productes – la circulació de la sang – a tota la societat, permeten les relacions personal i intel·lectuals de les persones, i són per això apropiats en el més alt grau per a ampliar un nivell igual de benestar i educació a tota la societat. L’extensió i ramificació dels mitjans de transport més perfeccionats fins als llocs més remots de les províncies és doncs una necessitat i un interès social general. Ací apareixeran a la nova societat tasques que depassen de llarg ço que es pot proposar l’actual. També aquest sistema de comunicació altament perfeccionat afavorirà la descentralització actual de masses humanes acumulades en grans ciutats i centres industrials per tot el país i esdevindrà tant per a la salut com per a l’avenç intel·lectual i material d’importància decisiva.

Notes d’August Bebel

(1) «La força de la rivalitat que condueix a esforços suprems per aconseguir la lloança i admiració d’altres, s’ha mostrat per experiència útil sempre que persones competeixen entre elles, fins i tot en relació a matèries frícoles i matèries de les quals el públic no treu cap benefici. Però una rivalitat per veure qui pot servir millor el benestar comú és una mena de competència que els socialistes no repudien». John Stuart Mill, «Economia política». Cada unió, cada unitat de persones que persegueixen els mateixos objectius i esforços, ofereix en tot cas nombrosos exemples de dedicació superior que no condueix a cap èxit material, sinó a un de tan sols ideal. Als competidors els mou certament l’ambició, o per dir-ho així la recerca, de servir a la causa comuna. Aquesta mena d’ambició és, però, una virtut, ja que actua per al benestar de tothom, i en ella troba l’individu la seua satisfacció, mentre que l’ambició és tan sols perjudicial i reprensible quan actua en perjudici de tots a costa dels altres. <=

(2) v. Thünen, «L’estat aïllat» (Rostock), diu: «En l’interès contraposat rau el motiu pel qual proletaris i posseïdors es confronten hostilment i restaran irreconciliables mentre no se supere la divisió d’interessos. No merament pel benestar del seu senyor salarial, sinó per les descobertes en la fabricació, en la disposició de carreteres i vies fèrries, per l’establiment de nous vincles comercials pot també elevar-se força de temps en temps la renda nacional. Però en el nostre ordre social actual el treballador no en treu res, i la seua situació roman com era abans, i tot el creixement d’ingressos recau en els empresaris, capitalistes i terratinents». Aquesta darrera sentència és una anticipació gairebé literal del discurs de Gladstone en el Parlament anglès, quan declarava en el 1864: «aquest creixement intoxicador d’ingressos i de poder (experimentat en els darrers vint anys a Anglaterra) s’ha limitat exclusivament a les classes posseïdores». I en la p. 207 de la seua obra diu v. Thünen: «En la separació del treballador del seu producte rau el mal». Morelly expressa en els seus «Principis de legislació». «La propietat ens separa en dues classes, en rics i pobres. Els primers s’estimen les llurs propietats i no poden defendre l’estat; els segons no poden estimar la pàtria, que no els dóna més que misèria. Tothom, però, estima la pàtria en la propietat comuna, ja que cadascú n’obté vida i felicitat». <=

(3) En sospesar els avantatges i perjudicis del comunisme diu Stuart Mill en la seua «Economia política»: «Cap camp no pot ésser més favorable a aquesta concepció (que interès públic i interès privat són idèntics) que una associació comunista. Tota l’ambició, així com l’activitat física i mental, que es dirigeix actualment a la persecució d’interessos esporàdics i egoistes, demanaria una esfera diferent d’activitat, i la trobaria en el servei del bé comú de la societat». <=

(4) En les seues «Doctrines errades», Eugen Richter ridiculitza l’enorme reducció de temps de treball, sostingut com a perspectiva per nosaltres, que resultaria de la introducció d’una obligació general de treballar i de l’organització tècnicament superior del procés laboral. Cerca de minimitzar la capacitat productiva de la gran indústria, i de lloar per contra la importància de la petita empresa, per tal de poder sostindre que no seria factible la producció excedentària necessària. Per tal de fer semblar impossible el socialisme, els defensors de l’«ordre» existent han de desacreditar els avantatges del llur propi ordre social. <=

(5) "El capital», diu el «Quarterly Reviewer», «fuig del tumult i del conflicte i és de natura angoixadissa. Això és força ver, però nio és tota la veritat. El capital té un horror a l’absència de beneficis o de beneficis massa petits, com la natura al buit. Amb beneficis corresponents, el capital s’envalentona. Un deu per cent segur, i hom pot aplicar-lo arreu; 20 per cent, es fa agressiu; 50 per cent positivament temerari; per un 100 per cent esclafa totes les lleis humanes sota els peus; 300 per cent, i no hi ha cap crim al qual no s’arrisque, ni sota el perill de la forca. Si el tumult i el conflicte comporten beneficis, encoratjarà tots dos». Karl Marx, «El capital», Primer volum, 2ª edició, nota p. 250. <=

(6) Die Energie der Arbeit und die Anwendung des elektrischen Stromes, von Fr. Kohlrausch. Leipzig 1900, Duncker & Humblot. <=

(7) Ja l’any 1864, Augustin Mouchot feia l’intent de fer aprofitable la calor solar per a objectius industrials i construïa una màquina solar, que fou encara millorada per Pifré. La màquina solar (heliomotor) més gran es troba a Califòrnia i serveix de bomba. L’aigua és bombejada des del pou amb una velocitat de 11.000 litres per minut. <=

(8) T. Koehn, Über einige große europäische Wasserkraftanlagen und ihre wirtschaftliche Bedeutung. Elektrotechnische Zeitschrift 1909, Heft 38. <=

(9) Supply and distribution of Cotton. p. 37, Washington 1908. <=

(10) Mitjançant la nova ordre de construcció i operació de ferrocarrils del 4 de novembre del 1904 s’establia per als trens de viatgers amb fre continu el límit de velocitat de 100 quilòmetres per hora. L’any 1908 el Ministeri prussià d’Obres Públiques decidia transformar el funcionament per vapor de les línies fèrries Leipzig-Magdeburg i Leipzig-Halle pel funcionament elèctric. <=

(11) Mentre la vella màquina de vapor fa girar les rodes de tracció i impuls de manera indirecta (a través de l’avenç i retrocés de pistons mòbils), la turbina de vapor genera un moviment de rotació immediat, tal com el vent fa girar el molí. <=

(12) C. Matschoß, Die Entwicklung der Dampfmaschine. 2. Band, S. 606 bis 607. Berlin 1908. <=

(13) «Hom comptava encara en els anys cinquanta amb els velers sis setmanes de creuer fins a Nova York, mentre els vapors hi arribaven en dues setmanes, i si en els anys noranta la travessa es feia en una setmana, ara s’hi esmercen 51/2 dies. Les dues parts del món s’han acostat entre elles, com a conseqüència d’aquest avenç, més que no pas el Berlín i la Viena de fa cent anys». E. Reyer, Kraft. S. 173. Leipzig 1908. <=

(14) O. Kammerer, Die Technik der Lastenförderung einst und jetzt. S. 260. Berlin 1907. <=

(15) «Les grans masses de treballadors tenen a Anglaterra, com en la majoria dels altres països, menys llibertat d’elecció quant a la llur ocupació o la llur residència, en termes pràctics, que són tan dependents de normes fixades i voluntats alienes com no ho serien sota cap sistema, amb l’excepció, potser, de l’esclavitud real» John Stuart Mill, Politische Ökonomie. Hamburg 1864. <=

(16) Un treballador francès, retornat de San Francisco, escriu: «No hauria cregut mai que seria capaç de practicar tots els oficis que he exercit a Califòrnia. Era fermament convençut que no era bo per a res tret de la impressió de llibres... Una vegada en el mig d’aquest món d’aventurers, que canvien més fàcilment de professió que de camisa, m’hi vaig llençar! Feia com els altres. Com que el negoci de la mineria no resultà prou rendible, ho vaig deixar i vaig anar a la ciutat, on vaig fer de tipògraf, teulador, lampista, etc. Com a conseqüència d’aquesta experiència, d’haver estat apte per a tota feina, em sent menys com un mol·lusc i més com una persona». Karl Marx, Das Kapital, 1. Band. <=

(17) Ço que pot esdevindre dels éssers humans sota condicions favorables de desenvolupament, ho veiem per exemple en Leonardo da Vinci, un pintor remarcable, un esculptor famós, un arquitecte i enginyer sol·licitat, un excel·lent mestre d’obra militar, músic i improvisador. Benvenuto Cellini fou un orfebre famós, un model·lador remarcable, bon esculptor, reconegut mestre d’obra militar, excel·lent soldat i músic eficient. Abraham Lincoln fou llenyataire, agricultor, barquer, ajudant d’oficina i advocat, fins que guanyà la cadira presidencial dels Estats Units. Hom pot dir sense discussió que moltes persones tenen un ofici que no es correspon a les capacitats pròpies, perquè no és per lliure voluntat sinó per la força de les circumstàncies que han triat el camí. Molts professors roïns serien força competents com a sabaters i molts sabaters competents serien també professors competents. <=

(18) Que hom observe una vegada més que tota la producció s’organitzarà en una escala tècnica superior i que si tothom hi fos actiu, sota circumstàncies favorables, fins i tot una jornada laboral de tres hores seria massa llarga. Owen, que fou un gran fabricant, i per tant vàlid com a entès en la qüestió, sostenia – primer quart del segle XIX – una jornada laboral de vint hores com a suficient. <=

(19) «La quantitat de treball social emprada en la confecció d’un producte... no es determina necessàriament de manera indirecta; l’experiència diària mostra directament quant cal de mitjana. La societat pot cacular senzillament quantes hores de feines s’acumulen en una màquina de vapor, un hectolitre de blat de la darrera collita, en cent metres quadrats de roba d’una determinada qualitat. No pot coincidir, doncs, en expressar les quantitats de treball dipositades en els productes, que llavors seran conegudes directament i absoluta, en una mesura encara indirecta, i que tan sols és relativa, fluctuant, estantissa, que abans era reconeguda com una necessitat irremediable, és a dir expressar-les en un tercer producte i no en mesura natural, adequada i absoluta, el temps... El pla de producció s’erigirà d’acord amb els mitjans de producció, incloent-hi també especialment les forces de treball. L’efecte beneficiós dels diferents objectes d’ús es pesaran entre ells i respecte de la quantitat de treball necessària per a la confecció, decidiran finalment el pla. Els individus ho faran tot de forma força senzilla sense la intercessió del famosíssim ‛valor’.» Fr. Engels, Herrn Eugen Dührings Umwälzung der Wissenschaft. Stuttgart, J. H. W. Dietz. <=

(20) El senyor Eugen Richter, en les seues «Irrlehren», és tan colpit per l’abandonament dels diners – no seran abolits, sinó que esdevindran superflus per la superació del caràcter de mercaderia del producte laboral, i abandonats per això – en la societat socialista, que a aquest procés li dedica un capítol especial. Particularment no li queda clar que tant se val si el certificat sobre el temps de treball lliurat és un tros de paper imprès, or o xapa. Diu: amb l’or entrarà, però, el dimoni de l’ordre mundial actual de nou en l’estat socialdemocràtic – que finalment tan sols hi haurà una societat socialista, i no cap «estat» socialdemocràtic, el senyor Richer ho oblida obstinadament, ja que una bona part de la seua polèmica perdria llavors terreny -, ja que l’or té un valor metàl·lic independent, que es pot aplegar fàcilment, i així la possessió de peces d’or obriria la possibilitat a l’acumulació de valor, de forma que hom s’alliberaria del deure de treballar i fins i tot podria prestar amb interès. Hom ha de tindre els seus lectors per uns grans capsigranys per presentar-los aquesta llauna sobre el nostre or. El senyor Richter, que no es pot alliberar del concepte de capital, no pot copsar comprensiblement que allà on no hi ha cap capital, no hi ha cap mercaderia, ni tampoc hi pot haver «diners», i que on no hi ha cap «capital» ni gens de «diners», tampoc no hi pot haver cap interès. El senyor Richter és tan amarat del concepte de capital que no pot imaginar-se un món sense «capital». Voldríem saber com el membre d’una societat socialista pot «estalviar» el seu certificat de treball daurat o fins i tot prestar-lo a un altre i obtindre’n interès, quan tots els altres posseeixen en qualsevol cas ço que ofereix i – en viuen.<=

(21) «Totes les persones ben constituïdes neixen amb una intel·ligència aproximadament igual, però educació, lleis i circumstàncies fan que es diferencien. Així l’interès individual correctament entès coincideix amb l’interès comú o l’interès públic». Helvetius, «Sobre l’home i la seua educació. En relació a la gran majoria de persones Hevelius té raó; ço que difereix són les disposicions dels individus per a les diferents ocupacions. <=

(22) «Si hom hagués de triar entre el comunisme amb tots els seus reptes i la situació social present amb tots els seus patiments i injustícies; si la institució de la propietat privada tingués com a conseqüència necessària que el resultat del treball es dividesca com veiem que es fa ara, gairebé en relació inversa al treball – que les grans porcions recauen en aquells que en general no han treballat mai; les següents més grans en aquells el treball dels quals és gairebé tan sols nominal, i així segueix de manera que la recompensa decreix en la mateixa relació que el treball es fa més dur i incòmode, fins que finalment el treball més desgastador i esgotador no pot comptar ni amb la seguretat d’adquirir ni tan sols les necessitats vitals més bàsiques; si, com diem, l’alternativa fos: això o el comunisme, tots els escrúpols davant del comunisme, grans i petits, serien com palla en la balança» John Stuart Mill, Economia política. Mill ha lliurat un esforç honest per «reformar» el món burgès i dur-hi «raó». Naturalment, de bades. I és així que, com qualsevol home perspicaç que reconeix l’estat de les coses, esdevingué finalment socialista. No gosà, però, admetre-ho en vida, sinó que ho va fer públic, després de mort, la seua autobiografia, que conté la seua confessió de fe socialista. Li passà com a Darwin, que en vida no volgué reconèixer-se com a ateu. Aquest és el comodí que força a milers la societat burgesa. La burgesia fingeix lleialtat, religió i fe en l’autoritat, perquè en el reconeixement d’aquestes «virtuts» per part de les massa rau el seu domini, però internament se’n riu. <=

(23) «Aprendre sovint serveix tan a la ignorància com al progrés». Buckle, Història de la civilització anglesa. <=

-->