Rafael Campalans

Una nova esquerra


Article publicat a «Justícia Social», 26 de gener del 1924.


Per diferents bandes, en les gasetes de la ciutat i en la premsa forana, ressonen periòdicament, amb més o menys prestigi, esternidores veus, plenes de bona fe, clamant idíl·licament per la concentració de tots els homes d'esperit liberal, per l'aplegament de les esquerres de Catalunya, per la creació d'un ample partit que canalitzi i tradueixi els tradicionals sentiments democràtics i avançats del nostre poble.

És que no hi haurà escarment per a nosaltres? ¿És que els alliçonaments brutals i dolorosos de la multiplicada experiència ens han de deixar eternament insensibles? Per la nostra ment travessa involuntari el record d'un article, esdevingut famós, inserit en El Poble Català després d'una pila d'anys d'actuació de la U.F.N.R.[1], amb el títol, ingènuament expressiu, de «Fem-la, l’esquerra!».

Quan a força de fer-la, refer-la i tornar-la a fer, la vella esquerra catalana –tan plena de glorioses patums i d’homes de seny– quedà polvoritzada, coneguérem un nou intent i un nou fracàs. ¿Qui parla ara del Bloc Republicà Català[2], amb tot i que hi figuraven, juntament amb els homes més prestigiosos del nostre republicanisme, nombroses joventuts intel·ligents, noblement arborades d’idealisme? ¿Quantes esquerres, de tots colors i gustos, no hem vist néixer i morir d’aleshores ençà?

I, amb tot, la lliçó dels fets no pot ésser més clara: És inútil que cap polític, per més alt i respectat que el seu nom sigui, pretengui polaritzar els múltiples anhels de llibertat del poble, eixint a la conquesta de Catalunya des del baluard de dos, de cinc o de quinze casinets de vila, més enternits per la personal gloriola de l’ex-senyor diputat que no pas fidels a cap programa. ¿Qui no coneix avui la terrible depressió espiritual d’aquestes comarques que foren un dia fogar esplendorós de democràcia i republicanisme?[3]

Mentre la generalitat de les masses obreres de Barcelona no faci irrupció, tumultuosament, en el camp polític, per a dir-hi una alenada vital de total renovació i concitar amb l’exemplaritat de llur triomf l’alçament de tots els treballadors catalans, la política de la nostra terra continuarà fatalment, com fins ara, essent el feu de les forces burgeses reaccionàries[4].

Res d’apedaçar amb quatre líriques faramalles els vells programes descolorits del republicanisme burgès i d’enganxar-hi uns quants flocs virolats de ben entès reformisme socialista. Mandanga! Cal desllindar els camps clarament i afrontar d’una vegada les situacions precises. La paraula dels obrers és aquesta: els qui no estan amb nosaltres estan contra nostre.

Ja hem perdut massa temps aturats a la dreta o a l’esquerra; al capdavall, això són qüestions d’etiqueta. És només amb els qui vagin francament cap endavant, sense equívocs ni conxorxes tèrboles, que es mouran les forces obreres.

Dretes? Esquerres? Anticlericalisme? Monarquia? República? Catalunya? Opressors i oprimits, explotadors i explotats: heus-ho aquí.

Els problemes d’ara són els problemes eterns. Problemes de llibertat i de justícia, d’ennobliment i d’emancipació, de dignitat i de cultura...

I, avui, el camí per a la solució d’aquests problemes té un nom ben clar: Socialisme.


[1] La Unió Federal Nacionalista Republicana. Nasqué l’abril del 1910 a partir de la convergència de les formacions que havien l’ala esquerra de la coalició Solidaritat Catalana: la Unió Catalanista, els republicans federals i el Centre Nacionalista Republicà. Davant les eleccions del març del 1914, la UFNR accedí a un pacte amb els lerrouxistes, moviment que fou criticat agrament per «El Poble Català» i que acabaria en fracàs electoral i en la virtual desaparició de la UNFR (Nota del MIA).

[2] S’hi refereix a la formació política que, dirigida per Francesc Layret i Marcel·lí Domingo, incorporaria, a partir del 1917, personalitats com Lluís Companys, Gabriel Alomar o August Pi i Sunyer (Nota del MIA).

[3] Francesc Macià fou diputat a les Corts espanyoles del 1907 al 1915, i el 1924 ja era el dirigent més important del catalanisme d’esquerres. Tot i nascut a Vilanova i la Geltrú, els seus vincles familiars i personals el lligaven a les Borges Blanques (Nota del MIA).

[4] Referència a l’apoliticisme de la CNT, considerat la causa de l’abstencionisme diferencial dels obrers barcelonins i, ja no sols dels fracassos de l’esquerra republicana i socialista, sinó a més de l’establiment de la dictadura primoriverista quatre mesos abans.