Rafael Campalans

Socialisme i comunisme

Per què enganyeu el poble?


Article publicat a «Justícia Social», 19 de novembre del 1932.


«Cal, amb una tossuderia metòdica, reeducar les masses, que han d’arribar a convèncer-se que el nivell de llur prosperitat depèn únicament de llur disciplina i de llur treball».
Lenin (1920).

L’any 1923, davant el paorós desbordament de l’endèmica tragèdia terrorista, fou constituït a Barcelona el Comitè d’Actuació Civil. Jo tinc avui l’orgull d’haver dit en els actes públics organitzats aleshores (principalment en els dos grans mítings del teatre Nou i del teatre del Bosc) les paraules netes que em dictava la meva consciència. Jo assenyalava, des de l’acte inicial, l’enorme transcendència que podia tenir per a l’ascens del proletariat de Catalunya el fet de la col·laboració establerta –per primera volta!– entre obrers manuals i intel·lectuals, per a «una gran empresa conjunta». Assenyalava la força immensa que del nostre mutual acord en podia pervenir, i anunciava també el fracàs que es produiria si entre nosaltres hi hagués gent moguda per mesquins «interessos de partit» i quin seria el resultat del nostre fracàs: la Dictadura militar. No calia ésser profeta per a fer aquesta previsió. Bastava conèixer una mica la realitat, tenir el cor net de sectaris egoismes i el cervell sense teranyines doctrinàries.

Jo em feia càrrec que la meva veu sonava amb un accent un poc discordant enmig d’un devessal d’espetecs oratoris. L’amic Maurín deia aleshores –exactament– les mateixes coses que diu ara, potser amb un poc més de lirisme (era un poc més jove). Jo m’enternia sentint-li exclamar allò d’: ¡Alimañas de cloaca! Feia tan bonic! Els amics de «sang i fetge» se’n van poder fer un tip. Un sindicalista d’alt prestigi, arborat d’idealisme generós, em deia sortint d’un d’aquells actes: «Teniu tota la raó, Campalans. Però a la gent els agrada que els enganyin. Així obliden les seves misèries amb infantils il·lusions».

El sector cavernari de la nostra burgesia es va esgarrifar amb aquell moviment (en comprendre les infinites possibilitats d’aquell moviment) i va decidir fer-lo fracassar, fos com fos i costés el que costés. No sé a quin preu devien pagar les confidències que tenien dels acords de les nostres reunions. Sé només que van acordar «fer desaparèixer» algun dels directors de la nova croada cívica. I –justament– la primera víctima que van triar, no era cap d’aquells oradors de l’extremisme eixarreït i truculent.

Això no els feia cap por. La primera víctima que van triar era l’home que parlava al poble amb serenes paraules –de to gairebé evangèlic– i li assenyalava la ruta –única i segura– del seu triomf.

La meva veu va quedar ofegada. Al cap de pcos mesos, la Dictadura militar s’instal·lava damunt l’abjecció i la covardia de la generalitat, saludada amb repulsiu entusiasme per la plutocràcia catalana. Tota aquella gent dels «llamps i trons i tempestats» van desaparèixer com per art d’encantament. Durant els set anys vaig formar part d’uns quants grups conspiradors en els quals –justament– no figurava cap d’aquells homes que pocs mesos abans s’ho havien de menjar tot. Jo suposo que, per la seva banda, devien conspirar d’una manera arriscadíssima, jugant-se a cada moment la llibertat i la vida. Ho suposo, però no ho puc afirmar; no em consta.

Hi ha gent tan il·lusa que es creuen que en República no són possibles les dictadures i que són permeses les més grans absurditats. No saben res de Portugal, ni de Polònia, ni de Cuba, ni dels dictadorets republicans del continent americà.

No saben res d’això, ni saben res de res. Si seguissin l’evolució del pensament comunista rus, coneixerien l’informe de Manuilski a la XI Assemblea Plenària del Comitè Executiu de la I.C. i el seu discurs en la sessió de clausura, i haurien llegit aquestes paraules:

«Nosaltres, bolxevistes revolucionaris, comunistes militants, som contraris de les perspectives mecàniques que es redueixen a reflexions generals d’aquest estil: el capitalisme ja no té cap sortida, la crisi agrària no es pot resoldre sota el capitalisme, la crisi general del capitalisme engendrarà inevitablement una crisi revolucionària (...). Aquests pronòstics generals són esquemàtics. Són com els sermons dels capellans sobre la vida futura (rialles), no tenen res de concret, no constitueixen cap element d’una lluita real».

En termes semblants s’expressa, en un llampec de sinceritat, un distingit líder juvenil del B.O.C. (1) en la seva obreta Contra la cultura burgesa: «Els grans oradors –diu– han estat els que han sabut dir les paraules que van al cor, que provoquen en la consciència adormida del poble una vaga visió dels seus drets i dels seus deures. L’exclamació póstuma (vol dir postrera, és clar, però conèixer el significat de les paraules és per l’autor un prejudici de la cultura burgesa), seguint una exigència oratòria jamai no desmentida, ha estat un crit d’optimisme i de confiança en la victòria imminent. Els auditors, agraïts d’aquest bàlsam vivificador, se n’han anat a casa, les mans a les butxaques, amb les darreres paraules del tribú eixordant llurs orelles com un eixam d’abelles daurades. Tota la història política del nostre moviment obrer la constitueix aquesta mania oratòria (quina manera d’assenyalar!, dic jo), la qual ha, certament, format una atmosfera revolucionària, però que no ha trobat l’element cristal·litzador, promotor de la tempesta. Fins ara, el tipus polític que ha encès en el pit del nostre proletariat el foc de la revolta, l’ha constituït únicament l’home que ha sabut tocar els elements sentimentals mitjançant una suggestió física, feta de paraula i de gest». És a dir, gairebé el mateix que pensem nosaltres. Per amb una grossa diferència: que nosaltres actuem honradament, d’acord amb el nostre pensament. I ells fan tot el contrari d’allò que diuen que pensen. La sola qüestió que sembla interessar és la de caçar mussols.

L’any 1923 no vaig ésser escoltat. Després va venir el que tots recordem. La meva profecia no tenia, però, cap mèrit. L’any 1919, Turati, a Bolonya, havia dit el mateix –en circumstàncies semblants– i amb molta més gran eloqüència. Serà bo, potser, per a il·lustrar els nostres companys (els comunistoides no s’assabenten de res), repetir les profètiques paraules del noble socialista italià:

«Quan es pretén emprar la violència per a prodigioses improvisacions socialistes, la violència és el suïcidi del proletariat. Ara no se’ns pren seriosament; però quan es cregui útil fer-ho, la nostra apel·lació a la violència serà recollida pels nostres enemics, cent voltes millor armats que nosaltres, i aleshores, adéu per llarg temps acció parlamentària, bona nit organització econòmica, bona nit Partit Socialista!

»Parlar de violència victoriosa, és una enganyifa monstruosa, és una farsa que es pot tornar una tragèdia, preparant la reacció més ferotge, la ruïna del moviment, no sols sota la compressió militarista, sinó tota l’hostilitat de totes aquelles classes mitjanes, de tota la menestralia, d’aquells ambients intel·lectuals que se’ns anaven acostant, que veien en la nostra ascensió la seva pròpia i l’alliberament del món i que nosaltres –amb l’amenaça de la dictadura– precipitem cap al costat oposat i regalem als nostres adversaris, privant-nos d’un inestimable subsidi de consentiments, de cooperacions, de forces morals que, en determinats moments, haurien estat decisives al nostre favor».

La veu de Turati (d’un company que pel seu revolucionarisme autèntic havia passat dotze anys a la presó) no va ésser escoltada. L’any 1920, els Prietos d’Itàlia decreten l’ocupació de les fàbriques. El moviment fracassa, però a la mateixa Bolonya, on Turati havia assenyalat el perill, neix el feixisme. Per a acabar d’arrodonir el quadre, els comunistes aconsegueixen dividir el proletariat italià de la manera més monstruosa. (Deien les mateixes nicieses que diuen els de tot arreu).

I al cap de dos anys, Mussolini era l’amo del país i instal·lava la seva tirania damunt les cendres dels Sindicats, de les Cooperatives i de les Cases del Poble. D’aleshores ençà Turati viu exiliat a París. Dels Prietos i dels Prietets no se’n canta a Itàlia gall ni gallina. Molts d’ells es van amagar sota una taula i encara no han gosat treure el nas. Mentrestant, Matteotti i una pila de «reformistes» van pagar amb la vida la insensata traïció «dels altres».

Però no cal anar fora de casa ni recórrer a exemples llunyans. Com aquell qui diu, fa quatre dies, amb motiu de la vaga metal·lúrgica de l’any passat, «Solidaridad Obrera» –amb una sinceritat que fa honor a la F.A.I.– escrivia les paraules següents: «Cuando se hable de revolución hay que decir de qué revolución se trata. Cuarenta mil obreros en la calle, sobre todo en la condiciones en que estaban los metalúrgicos –y aún podíamos añadir a la cifra unos cuantos miles más de distintos ramos–, eran bastantes para subvertir el orden, para hacer un movimiento revolucionario. Lo que nadie dice, lo que todo el mundo se calla, lo que no sale de parte alguna, es la respuesta a esta pregunta: Y una vez los obreros en la calle, ya subvertido el orden, ¿qué es lo que íbamos a hacer?».

I és que la nostra revolució, més que no pas una obra de violència, és una obra de ciència. I les revolucions veritables i fecundes mai no han estat fetes ni pels ignorants ni pels incapacitats: «Bèsties són els que creuen –deia Lenin– que la multitud pot crear res, ni que pot governar el país».

Si tots pensem igual sobre aquesta transcendental qüestió, si tots sabem on és la veritat, ¿per què no tenim tots l'honradesa de declarar-ho?

¿Quins baixos mòbils us agiten per a enganyar el poble amb el vostre impúdic cinisme?

I sempre ens quedarà un dubte angoixant: ¿Quin interès serveixen aquesta gent? L’interès del proletariat o l’interès de la burgesia? Ells s’ho deuen saber.


1. Jaume Miravitlles. L’obra citada fou publicada com a llibre per «L’Hora» el 1931.