De la mateixa forma que hom parla dels mitjans de vida en general i després, en el decurs del discurs, de la fruita, els cereals, el gra, la carn, el pa, etc., com a expressions sinònimes que, sens perjudici de les llurs diferències, cauen totes elles en el concepte de mitjans de vida com a equivalents, de la mateixa forma parlam ací de la raó, de la consciència, de la comprensió, de les capacitats de concebre, de copsar, de diferenciar, de pensar o de conèixer com a coses equivalents. No ens deturam en les diferents classes, sinó en la natura general del procés mental.
“No hi ha cap dubte”, diu un fisiòleg modern, “que la seu de les forces mentals no s'ha de cercar o atribuir a la sang, com entre els grecs, o en la hipòfisis, com a l'edat mitjana – sinó que tothom s'ha convençut que és en els centres del sistema nerviós on s'ha de cercar també el punt central de la funció mental de l'organisme animal”. – Bé, doncs! Pensar és una funció del cervell, com escriure és una funció de la mà. Però de la mateixa manera que la recerca i l'anatomia de la mà no poden resoldre la qüestió de què és escriure – tampoc la recerca fisiològica del cervell pot apropar-nos a la qüestió de què és pensar. Amb el ganivet anatòmic podem encerclar la ment, però no descobrir-la. El reconeixement que el pensament és un producte del cervell ens apropa al nostre objecte en la mesura que el foragita del reialme de la fantasia, on habiten els espectres, i el du a la llum del dia de la realitat. Des d'una essència immaterial i inabastable la ment esdevé ara una activitat corporal.
Pensar és una activitat del cervell, com caminar ho és de les cames. Prenguem el pensament, l’esperit sensorialment real, com fem amb el camí, amb el dolor, amb la nostra percepció sensorial. El pensament se’ns presenta com un procés subjectiu, com un procés intern.
El seu contingut es percep segons aquest procés en cada instant i en cada personalitat, segons la seua forma i resta sempre igual. Amb altres mots això vol dir que en el procés mental diferenciam, com en tots els processos, entre ço particular o concret i ço general o abstracte. El seu objectiu general, del pensament, és el coneixement. Veurem més endavant com la concepció més simple, com cada idea, comparteix essència amb el coneixement més profund.
De la mateixa forma un pensament, no hi ha cap coneixement sense contingut, ni tampoc existeix cap pensament sense objecte, sense un altre, que es creu o que es coneix. Pensar és un treball i requereix com tot altre treball un objecte, en el qual es manifesta. En la frase: jo faig, jo treball, jo pens, segueix la qüestió del contingut i de l’objecte: què fas, què treballes, què penses?
Cada concepció determinada, cada pensament real és idèntic amb el seu contingut, però no amb el seu objecte. El meu escriptori com a contingut del meu pensament és un amb aquest pensament, i no s’hi diferencia. Amb tot, l’escriptori fora de la ment és un objecte completament diferent. El contingut del pensament n’és tan sols una part, que s’hi diferencia com un acte del pensament en general, mentre que l’objecte es diferencia categòricament o essencialment.
Distingim entre pensar i ésser. Diferenciam l’objecte sensorial del seu concepte mental. Igualment, però, també el concepte no-sensorial és sensorial, material, és a dir, real. Prenc els meus pensaments sobre l’escriptori igualment com a materialment reals, com prenc l’escriptori mateix. Certament si hom assum tan sols el material tangible, llavors el pensament és immaterial. Llavors, però, també són immaterials l’aroma de la rosa i l’escalfor del forn. És millor que assumim més aviat que el pensament és sensorial. O si hom vol argumentar-nos que seria un abús del mot perquè el llenguatge diferencia fortament les coses sensibles de les mentals, prescindim d’aquest mot i prenguem el de real. La ment és real, tan real com la taula tangible, com la llum visible, com el so audible. Malgrat que el pensament es diferencie d’aquestes coses, té de totes formes en comú que és real, com les altres coses. La ment no és més lluny de la taula, de la llum, del so, que aquestes coses ho són entre elles. No negam la diferència, sostenim tan sols la natura comuna d’aquestes coses diferents. Si més no, perquè el lector no ho malinterprete ara, prenc la capacitat mental com una capacitat material, com un fenomen sensorial.
Tot fenomen sensorial requereix un objecte en el qual es manifesta. Per tant que la calor siga real, un objecte, un ésser diferent, s’ha d’escalfar. L’actiu no pot ésser sense passiu. El visible no pot ésser visible sense la vista i tampoc la vista no és vista sense el visible. També la capacitat mental apareix, però, com totes les coses, mai en ella mateixa i per ella mateixa, sinó sempre en vincle amb d’altres fenòmens sensorials. El pensament apareix, com tot fenomen real, al costat i amb un objecte. La funció cerebral no és ni més ni menys activitat «pura» com la funció ocular, com l’aroma de les meues flors o la calor del forn o el fenomen de la taula. Que la taula es veja, se sente i es toque, que siga real o efectiva, rau tant i tan poc en la seua pròpia activitat com en l’activitat d’un altre, en relació amb el qual actua.
Amb tot, qualsevol altra activitat es restringeix a una categoria a part d’objectes. La funció ocular serveix tan sols per ço visible, la mà per ço tangible, el curs es troba en l’espai que creua un objecte. Mentrestant el pensament és per a tots els objectes. Tot és cognoscible. El pensament no es restringeix a una mena particular d’objectes. Tot fenomen pot ésser-ne objecte i per tant també contingut del pensament. Sí, tot allò que esdevé real en general, esdevé real tan sols en la mesura que és material de la nostra activitat cerebral. Tot és objecte i contingut del pensament. La capacitat mental s’estén en general a tot objecte.
Dèiem abans que tot és cognoscible, i diem ara, que es coneix tan sols ço cognoscible, tan sols ço cognoscible pot ésser objecte de la ciència, tan sols ço pensable pot ésser objecte de la capacitat mental. En la mesura que també la capacitat mental és restringida, com ho és llegir, escoltar, sentir i totes les altres activitats innombrables del món sensorial, a les quals no pot substituir. Coneixem potser tots els objectes, però cap objecte es pot conèixer, saber o copsar totalment. És a dir, els objectes no surten del coneixement. Es pot veure quelcom que se sent, es pot sentir quelcom que es veu, de forma que se’n pot veure més encara o sentir quelcom que no es veia, per tal de pensar un objecte; quelcom hi ha també fora encara del nostre pensament, quelcom hi ha fora de la nostra consciència. Com arribam a la ciència dels objectes que veiem, sentim, tocam, pensam i que no siga subjectiva, ho trobarem més endavant.
Mitjançant el pensament posseïm la capacitat de duplicar tot el món: fora en la realitat, dins en el pensament, en el concepte. És fàcil veure que les coses es fan en el món de forma diferent a les coses de la ment. In optima forma, en la llur extensió natural, no hi podem entrar. La ment no pren les coses en elles mateixes, sinó tan sols els llurs conceptes, les llurs idees, la llur forma general. L’arbre ideat o pensat és sempre tan sols una generalitat. L’arbre real és un arbre com cap altre. I si prenc també aquest arbre paprticular en la ment, es diferencia sempre l’intern de l’extern encara, com ço general es diferencia de ço particular. La multiplicitat infinita de les coses, la riquesa innombrable de les llurs propietats no té cap espai en la ment.
«El món, les coses, es confonen», els fenòmens de la natura i de la vida ens són reals de forma doble, en ço concret, sensible, múltiple i en ço abstracte, mental, unificat. Pels nostres sentit el món és una multiplicitat. La ment els aplega com a unitat. I ço que val pel món, val per cada part particular. Una unitat sensorial no és cap cosa. També l’àtom d’una gota d’aigua o l’àtom d’un element químic és, en la mesura que és real, divisible i en les seues parts desigual i múltiple. A no és B. Però el concepte, la capacitat mental fa de cada part sensible un tot abstracte i entén cada tot sensible com una part de la unitat universal abstracta. Per prendre les coses completament, hem de copsar-les pràcticament i teòrica, amb la ment i els sentis, amb el cos i l’esperit. Amb el cos podem copsar tan sols ço corporal, amb la ment tan sols ço mental. Per tant també les coses posseeixen ment. La ment és material, i les coses són ideals. Esperit i matèria són tan sols relativament reals.
Podem veure les coses? No, veiem tan sols l’efecte de les coses en els nostres ulls. No tastam el vinagre, sinó la relació del vinagre amb la nostra llengua. El producte és la sensació d’acidesa. El vinagre és tan sols en relació a la llengua d’acció àcida, en relació amb el ferro actua dissolguent-ho. Sòlid sota el fred, flueix sota la calor. I actua de forma tan diferent com diferents són els objectes amb els quals entra en relacions en l’espai i el temps. El vinagre apareix, com sense excepció totes les coses apareixen; però mai el vinagre és en ell i per ell, sinó sempre tan sols en relació, en contacte, en combinació amb altres fenòmens. Cada fenomen és producte de subjecte i objecte.
Sembla així que un pensament no té prou amb la capacitat cerebral o mental, sinó que requereix a més un objecte, un material, per pensar-hi. A partir d’aquesta natura relativa del nostre tema deriva també que no podem restar en el tractament «pur» del tema. Perquè ja la raó o la capacitat mental no apareixen en elles mateixes, sinó sempre en combinació amb altres, i ens cal contínuament passar de la capacitat mental al seu objecte, tractar tots dos vinculadament. —
Així com la vista no veu l’arbre, sinó tan sols ço visible de l’arbre, tampoc no pot copsar la capacitat mental l’objecte mateix, sinó tan sols l’aspecte mental cognoscible. El producte, el pensament, és un infant que engendra la funció cerebral en comunió amb un cert objecte. En el pensament apareix tant la capacitat mental subjectiva d’una banda com la natura mental de l’objecte de l’altra. Cada funció de la ment suposa un objecte, que genera allò que rep contingut mental. I d’altra banda aquest contingut prové d’un objecte que és a fora, que es capta sensorialment d’una determinada manera, bé perquè es veu, se sent, s’olora, es tasta o es palpa, en breu, s’experimenta.
Si hem dit ara fa poc que la vista es redueix a ço visible de l’objecte, l’oïda a ço audible, etc., i per contra que la capacitat mental o cognitiva cobreix tot objecte, això significa ara que l’objecte, al costat de les seues innombrable propietats sensorials particulars, posseeix una propietat mental, general, que permet pensar-hi, concebre’l o conèixer-lo, en breu, ésser objecte de la nostra capacitat mental.
Aquesta determinació metafísica de tots els objectes val també per a la pròpia capacitat cognitiva, la ment. La ment és una activitat corporal i sensorial, que apareix de forma múltiple. Genera pensaments en diferents moments, en diferents caps, a partir de diferents objectes sensorials. Com tots els altres aquesta ment pot fer d’objecte d’un acte mental particular. Com a objecte la ment és un fet múltiple i empíric, una funció cerebral específica en contacte amb el concepte general de la ment, com a contingut d’aquest acte particular de pensament. L’objecte del pensament es diferencia del seu mateix contingut, de la mateixa forma que una cosa es diferencia del seu concepte. El procés sensorial empíric i múltiple serveix al pensament com a objecte, mitjançant el concepte de procés rep el seu contingut. Que la concepció de qualsevol objecte sensorial té pare i mare, que el genera el nostre pensament mitjançant l’objecte experimentat, es copsa més fàcilment en la trinitat que existeix sempre en el nostre pensament present, a partir de la seua experiència, i que genera el seu propi concepte com a producte. Ací sembla que ens movem en cercles. Objecte, contingut i activitat coincideixen aparentment. La raó resta en ella mateixa: li serveix d’objecte i n’assum el contingut. Però per això resta la diferència, si bé també menys aparent, que no és pas menys real que en altres casos. Ço que genera la veritat és l’habitualitat, sensorial i mental com a quelcom heterogeni i absolutament diferent a considerar. La necessitat de distingir obliga a tot arreu a diferenciar entre l’objecte sensorial i el seu concepte mental. Ens força a fer el mateix amb la pròpia capacitat conceptual, i som igualment necessitats d’anomenar un objecte sensorial que porta el nom de «ment». Aquesta duplicitat de terminologia s’ha d’evitar completament en qualsevol ciència. El lector, que no es perd en els mots, sinó que en cerca el sentit, copsarà que la diferència entre ésser i pensar també té validesa en la capacitat cognitiva, que el fet de conèixer, copsar, pensar, etc., es diferencia de la comprensió d’aquests fets. I com que també el darrer, la comprensió, és de nou un fet, és permisible de prendre tot fet mental o «sensorial». La raó o la capacitat mental no és així doncs cap objecte místic, que produeix el pensament individual. Contràriament, és el fet individual, del qual el pensament empíric en constitueix l’objecte, qui genera en contracte amb un acte cerebral el concepte de raó. La raó té, com totes les coses que coneixem, una doble existència: una en l’aparença o experiència, l’altre en l’essència o concepte. El concepte de qualsevol objecte en suposa l’experiència, i no pas menys el concepte de la potència mental. Com que, però, l’home pensa per se, cadascú fa també per se l’experiència corresponent.
Hem arribar a un objecte on el mètode especulatiu, que vol generar els seus coneixements sense experiència, des de la fondària de la ment, secretament, mitjançant la natura sensorial de l’objecte, esdevé mètode inductiu i on contràriament la inducció, les conclusions, conceptes, coneixement de la qual tan sols es generen mitjançant l’experiència, esdevé especulació mitjançant la natura mental simultània del seu objecte. Val ací també analitzar, mitjançant el pensament, el concepte de capacitat mental o cognitiva, de la raó, del saber o de la ciència.
El concepte de mostrar i aquest concepte d’analitzar és el mateix en la mesura que, tots dos com a funcions del cervell, són activitat de comprensió. Tots dos són de natura comunitària. L’un es diferencia, però, de l’altre, com es diferencien instint i consciència. L’home pensa primer no per què ho vol, sinó per què ho ha. El concepte de mostrar és instintiu, involuntari. Per tal d’aclarir-se ell mateix, per saber, per sotmetre’s al coneixement i a la voluntat, en requerim l’anàlisi. A partir de l’experiència de caminar mostram, per exemple, el concepte de camí. Analitzar-ho suposa resoldre la qüestió de què vol dir caminar en general, què és la generalitat de caminar. Responem potser: la caminada és un moviment deliberat d’un lloc a un altre, i elevam així el concepte instintiu a un concepte conscient i analitzat. No és fins l’anàlisi que la qüestió esdevé conceptual, formalment o teòricament conceptualitzada. Volíem saber de quins elements es constitueix el concepte de caminar, i trobam el moviment deliberat com l’experiència general d’allò que anomenam comunament «caminar». En l’experiència caminar es fa a passen més llargues o més curtes, en dues o més hores, o d’un caminar mecànic, en breu, múltiple. En el concepte hi ha tan sols un moviment deliberat, i l’anàlisi del concepte ens dóna primerament la consciència d’aquest fet. El concepte de llum existia molt abans que la ciència l’analitzàs, abans que fossen conegudes les oscil·lacions etèries que en constitueixen els elements, que fonamenten el concepte de llum. Els conceptes instintius i analítics es diferencien com el pensament de la vida del pensament de la ciència.
L’anàlisi de qualsevol concepte i l’anàlisi teòrica de l’objecte o de la qüestió que genera el concepte, és una i la mateixa. Cada concepte sorgeix d’un objecte real. Ludwig Feuerbach ha demostrat que fins i tot els conceptes déu i immortalitat són conceptes d’objectes reals i sensibles. En analitzar els conceptes animal, llum, amistat, persona, etc., s’analitzen els objectes, els animals, les amistats, les persones, els fenòmens lluminosos. L’objecte a analitzar del concepte d’animal no és més que un únic animal, de la mateixa forma que l’objecte del concepte de llum no és qualsevol fenomen lluminós individual. El concepte inclou el gènere, la cosa en general, i requereix així l’anàlisi, el qüestionament, de què és l’animal, què és la llum, què és l’amistat, i no pas ocupar-nos de qualsevol en particular, sinó del genèric, descompondre el gènere en els seus elements.
Ço que sembla diferenciar mútuament l’anàlisi d’un concepte de l’anàlisi del seu objecte és la nostra capacitat per poder separar els objectes en un sistema doble, pràctic, sensible, tangible, en particular, i després també teòric, mental, en el cap, en general. L’anàlisi pràctica és la precondició de la teòrica. Per analitzar el concepte d’animal, ens serveixen els animals sensible separats, i per analitzar l’amistat ens serveixen les amistats experimentades separadament com a material o premisa.
Cada concepte es correspon a un objecte, que es descomposa pràcticament en moltes parts separades. El concepte analitzar vol dir no pas més que analitzar teòricament l’objecte ja analitzat pràcticament. L’anàlisi del concepte consisteix en el coneixement de la comunitat o de la generalitat de les parts concretes del seu objecte. La comunitat dels diferents caminars, moviment deliberats, constitueix el concepte de caminar, la comunitat dels diferents fenòmens lluminosos el concepte de llum. La fàbrica química analitza els objectes per aconseguir substàncies químiques, que la ciència analitza conceptualment.
També el nostre objecte especial, la capacitat mental, es diferencia del seu concepte. Però analitzar el concepte vol ésser analitzar l’objecte. Allò que no es deixa analitzar químicament – tot el que no pertany a la química – pot ésser-ho, però, teòricament o científica. A la ciència o a la raó li pertanyen, com hem dit, tots els objectes. Però tots els objectes que vol analitzar conceptualment la ciència, demanen una pràctica analítica prèvia, que segons la seua natura consistirà en la modificació o en la manipulació acurada o l’observació atenta, en breu l’experiència fonamental.
Que l’home pensa, que té capacitat mental, és un fet experimentat sensorialment. Els fets indiquen la disposició o l’objecte, a partir dels quals constituïm instintivament el concepte. Analitzar el concepte de capacitat mental vol dir no pas més que investigar la comunitat o generalitat dels diferents actes mentals personals i temporals. Per seguir aquesta recerca amb el mètode científic no ens cal de nou un instrument físic ni tampoc reactius químics. L’observació sensorial, que és inseparada de qualsevol ciència, de qualsevol coneixement, se’ns dóna aquesta vegada a priori. L’objecte de la nostra recerca, els fets de la capacitat mental i la llur experimentació, els posseeix cadascú en la pròpia memòria.
Hem reconegut abans que tant el concepte instintiu com també l’anàlisi científica desenvolupen en general a partir d’allò sensible, particular, concret, l’abstracte o general, o per dir-ho amb altres mots: la comunitat de tots els actes mentals separats es troba en el fet que en els llurs objectes, que apareixen pluralísticament en la corporeïtat sensible, cerca allò universal, la unitat general. L’universal, en el qual s’igualen els diferents animals, els diferents fenòmens lluminosos, constitueix l’element sota el qual s’aplega l’animal genèric – i el concepte de llum. L’universal és el contingut de tots els conceptes, de tots els coneixement, de tota la ciència, de tots els actes mentals. Així es dóna l’anàlisi de la capacitat mental de la darrera com a facultat, a partir de la qual s’ha d’investigar des del particular a l’universal. L’ull explora allò visible; l’orella percep allò audible i el nostre cervell se n’adona d’allò general, d’allò que és cognoscible.
Hem vist com el pensament, similarment a qualsevol altra activitat, requereix d’un objecte; com lluny de restriccions és en la tria del seu objecte, com pot fer il·limitadament de tot un objecte de la capacitat mentral; com llavors aquests objectes apareixien pluralment en la sensualitat i ara consisteixen en treball mental, aquests fenònmens es transformen mitjançant l’extracció de la llur similitud, de la llur igualtat o generalitat en conceptes simples. Si aplicam ara aquesta experiència coneguda o coneixement experimetat del mètode general de la capacitat mental a la nostra empresa, és clar que la solució es dóna únicament en la recerca del mètode general de la capacitat mental.
És el desenvolupament de ço general a partir de ço particular el mètode general, la forma i manera, amb la qual la raó forneix coneixement, i per tant la raó no es reconeix completament com a facultat menys que per l’abstracció de ço particular en ço general.
Pensar és un treball corporal, i pot actuar tan poc com qualsevol altre treball sense material. Per pensar cal un material que es puga pensar. Aquest material es dóna en els fenòmens de la natura i de la vida. Són el que anomenam ço particular. Si prèviament s’assignava el tot o tot objecte al pensament, això vol dir ara que el material del treball mental, l’objecte de la raó és infinit, infinit en la quantitat i il·limitat en la qualitat. El material que serveix a les nostres capacitats mentals com a matèria, és tan inacabable com l’espai, tan etern com el temps i tan absolutament múltiple com el contingut d’aquestes dues formes. La capacitat mental és una capacitat universal en la mesura que es vincula amb tot, amb tot material, amb totes les coses, amb tots els fenòmens, és a dir que mostra pensaments. No és absoluta, però, perquè presuposa l’existència, l’acció del món dels fenòmens, de la matèria. La matèria és el límit de la ment; no pot anar més enllà. Li dóna el rerefons per a la seua il·luminació, però no va més enllà de la il·luminació. La ment és un producte de la matèria, però la matèria és quelcom més que un producte de la ment, ens toca de prop mitjançant els cinc sentits, i és alhora producte de la nostra sensibilitat. Tan sols els productes que se’ns revelen alhora mitjançant els sentits i la ment, els anomenam productes reals, objectius, coses «en si».
La raó d’una cosa veritable, real, tan sols ho és en la mesura que és sensible. L’acció sensible de la raó es manifesta tant en el cap humà, com també objectivament en el món exterior. O no són palpables els efectes amb els quals la raó transforma la natura i la vida? Veiem els èxits de la ciència amb els ulls i els palpam amb les mans. Certament que la ciència o la raó no es limita a produir aquests efectes materials. El món de la sensualitat ha de donar objectes exteriors. Però quina cosa actua també «en si i per a si»? Per tal que la llum il·lumine, per tal que el Sol escalfe i conduesca el seu cicle, han de donar-se l’espai i les altres coses que s’il·luminen, s’escalfen i es creuen. Abans que la meua taula tiga color, han de donar-se la llum i els ulls, i tot el que hi ha a més, ho és tan sols en contacte amb altres, i la seua existència és tan múltiple com aquests contactes, aquestes múltiples relacions. Això significa que el món ho és tan sols en context. Una cosa arrencada del context, deixaria d’ésser. La cosa és tan sols per a si sempre que ho és per a una altra, sempre en acció o en aparença.
Prenguem com a «cosa en si» el món, tan fàcil que és d’entendre que el món «en si» i el món que se’ns apareix, els fenòmens del món, no són més diferents que ho són el tot i les seues parts. El món en si no és res més que la suma dels seus fenòmens. Igualment se sosté per la part del fenomen del món que denominam raó, pensament, capacitat mental. Per bé que diferenciam la capacitat mental del seu fenomen o efecte, la capacitat mental «en si», la raó «pura» no és, però, més que la suma dels seus fenòmens realment disponibles. La vista és l’existència corporal de la capacitat visual. Posseïm el tot tan sols mitjançant les seues parts, i com totes les coses, també la nostra raó tan sols mitjançant els seus efectes, mitjançant els pensaments individuals. Com he dit, sense la capacitat mental temporalment prèvia, no és possible el pensament. Contràriament, un objecte sensible que genera pensament serveix de material per generar el concepte de capacitat mental. Així com hem après la noció del moviment del món, que no és el Sol sinó la Terra la que gira, també aprenem la noció del procés mental, que no és la capacitat mental la que constitueix els pensaments, sinó que, contràriament, el concepte de capacitat mental es constitueix a partir de pensaments individuals – que, per tant, així com la capacitat visual és la suma de les nostres visions, també la capacitat mental no és pràcticament més que la suma global dels nostres pensaments.
Aquests pensaments, la raó pràctica, serveixen com a material a partir del qual el nostre cervell genera la raó pura com a concepte. La raó és en la pràctica, necessàriament, impura, és a dir ocupada amb qualsevol objecte particular. La raó pura, la raó sense contingut particular no pot existir més que com a generalitat de raonaments particulars. Aquesta generalitat la posseïm doblement: impura, pràctica o concreta com a suma de fenòmens rals i pura, teòrica o abstracta en el concepte. El fenomen de la raó es diferencia de la raó en si, com es diferencien els animals de la vida, de la realitat sensible, del concepte d’animal en general.
Cada raonament o coneixement reals se serveix un altre fenomen real com a objecte, que, segons la natura de tota la realitat, és plural o múltiple. A partir d’aquests objectes de múltiples menes avança la capacitat mental fins a la comunitat o generalitat. El ratolí i l’elefant perden la llur diferenciació en el concepte comú, general, d’animal. El concepte inclou la pluralitat en la unitat, desenvolupa a partir de ço particular ço general. Ara bé, allà on els conceptes realitzen la comunitat o generalitat de tots els raonaments, també s’hi troba la constatació que la raó consisteix en general o de forma universal la capacitat de pensar i de conèixer, a partir de qualsevol fenomen donat, real i sensible n’abstreu l’essència, la universalitat o la comunitat, l’espiritual o la generalitat.
Com que la raó no pot ésser real, no pot actuar, sense un objecte, s’entén que tan sols podem reconèixer la raó «pura», la raó «en si», a partir de la seua praxi. Així com no es pot trobar la llum sense ulls, tan poc no és possible trobar la raó sense l’objecte en contacte amb el qual s’ha produït. Tan múltiples com aquests objectes són els fenòmens de la raó. Una vegada més no apareix l’essència de la raó. Al contrari, a partir dels fenòmens constituïm el concepte de l’essència, de la raó en si o de la raó pura.
Tan sols en contacte amb altres fenòmens sensibles, els actes mentals semblen espirituals. Esdevenen ells mateixos fenòmens sensibles que es generen en contacte amb una funció cerebral, el concepte de «capacitat mental en si». Si analitzam aquest concepte, la raó «pura» consisteix en l’activitat d’un material donat – al qual pertanyen els pensaments immaterials – per produir conceptes generals. Amb altres mots, la raó es caracteritza com una activitat que produeix a partir de cada multiplicitat unitat, de cada diferència igualtat, que anivella totes les contradiccions. Això són tan sols mots diferents per la mateixa cosa, que es donen no perquè el lector obtinga el mot buit, sinó el concepte viu, que conté objectes múltiples d’acord amb la seua essència general.
La raó, ens diuen, consisteix purament en el desenvolupament de ço universal a partir de ço particular, en l’obtenció de ço general o abstracte a partir de ço concret o sensorialment donat. Això és purament i totalment el contingut de la raó, el coneixement de la saviesa, de la consciència. Aquesta «puresa» i «totalitat», però, volen dir únicament que amb el contingut comú dels diferents actes mentals es dóna la forma general de la raó. Al costat d’aquesta forma general i abstracta la raó té, com totes les coses, també una forma concreta, particular, sensible, que es verifica immediatament mitjançant l’experiència. La verificació total de la consciència consisteix doncs en la seua experiència sensible, és a dir en la seua perceptibilitat corporal i en el seu coneixement. El coneixement és la forma general d’una cosa.
La consciència és ja el sentit textual un coneixement de l’ésser, i per tant una forma, una propietat, que es diferencia d’altres propietats de l’ésser en el fet que és conscient. La qualitat no es deixa explicar, sinó experimentar. A partir de l’experiència sabem que amb la consciència, amb el coneixement de l’ésser, es dóna la dicotomia de subjecte i objecte, la diferència, l’oposició, la contradicció entre pensar i ésser, entre forma i contingut, entre aparença i essència, entre accident i substància, entre ço particular i ço universal. A partir d’aquesta contradicció immanent de la consciència s’explica doncs també la denominació contradictòria que anomena d’una banda l’òrgan de ço universal, capacitat de generalització o d’unificació i d’altra banda amb el mateix dret capacitat de diferenciació. La consciència generalitza la diferència i diferencia la generalitat. La natura de la consciència és la contradicció i tan contradictòria com és aquesta natura, ho és alhora la natura de la mediació, de l’explicació, de la comprensió. La consciència generalitza la contradicció. Reconeix que tota la natura, l’ésser global, viu en contradicció, que tot el que hi ha, el que és, ho és tan sols en col·laboració d’un altre, d’un contrari. Com allò visible que no és visible sense vista i contràriament la vista que no veu sense visibles, la contradicció es coneix com un universal, que domina el pensament i l’existència. Resol la ciència de la capacitat mental mitjançant la generalització de la contradicció, de totes les contradiccions particulars.