Joseph Dietzgen

L’essència del treball mental humà

<< Cap. 4b)  |  Cap. 5

 

IV. La pràctica de la raó en la ciència física

c) Energia i massa

Els qui han seguit fins ara la nostra doctrina principal, que repetidament hem explicat, anticiparan que la qüestió de l’energia i de la massa troba determinació o solució en la comprensió de la relació de l’universal amb el particular. Com es relaciona l’abstracte amb el concret? Es posa així amb altres mots el problema comú d’una banda dels qui posen d’una banda en l’energia espiritual i d’altra banda en la substància material l’impuls del món, l’essència de les coses, el non plus ultra de la ciència que troba per poder creure.

Liebig, que s’estima particularment de desviar la seua ciència inductiva cap a l’especulació, diu, en sentit d’idealisme: «L’energia no es deixa veure, no podem tocar amb les nostres mans; per conèixer-la en la seua essència i en les seues propietats, se n’han d’investigar els efectes». Si tot seguit el materialista respon: «La massa és energia, l’energia massa, no hi ha cap massa sense energia, cap energia sense massa», defineix obertament totes dues en una relació únicament negativa. En el mercat anual demana el principal a l’arlequí: arlequí, on eres? - Amb els altres. - On eren els altres? - Amb jo. - Com que hi ha dues respostes amb un contingut, hi tenim dos partits, que es barallen amb diferents mots per una qüestió gens disputada. I tant més ridícula és la pugna com més seriosament se la pren! Si l’energia es diferencia de la massa, això no nega que el fenomen real de l’energia es vincula indestriablement de la massa. Si el materialista sosté que no hi ha cap massa sense energia, ni cap energia sense massa, això no suposa negar ço que sosté el contrari, que energia i massa són diferents.

La disputa té una bona raó, el seu objecte, però l’objecte no arriba a la disputa fins a l’escenari. L’amaguen instintivament els partits, per tal de no haver d’admetre la ignorància mútua. Cadascú vol demostrar a l’altre que la seua explicació no arriba a ser una demostració suficient per tots dos. Büchner admet en les consideracions finals d’«Energia i massa», que el material empíric no arriba a oferir una resposta concreta a les qüestions transcendents, i que aquestes qüestions es poden respondre positivament, per contra, diu a més, «fins arribar a respondre-les negativament i descartar la hipòtesi». Amb altres mots vol dir: la ciència dels materialistes arriba a la demostració que l’oponent no sap.

L’espiritualista o idealista creu en una essència espiritual, és a dir espectral, inexplicable, de l’energia. El recercador materialista és escèptic. Una fonamentació científica de la fe o de la manca de fer no és disponible enlloc. Ço que el materialisme ha avançat consisteix en el fet que ço transcendental, l’essència, la causa, l’energia no s’ha de cercar darrera del fenomen, no a l’exterior de les coses. Amb tot, desconeix la diferència entre energia i massa, nega el problema, i resta darrera de l’idealisme. El materialista insisteix en la inseparabilitat factual d’energia i massa, i vol permetre merament la separació en raó d’una «necessitat sistemàtica externa de la nostra ment». Büchner diu, «Natura i esperit», pàgina 66: «L’energia i la massa mútuament separats no em són res més que objectes mentals, fantasies, idees sense essencialitat, hipòtesis, que no són disponibles per a una consideració sana de la natura, perquè tots els fenòmens de la nastura enfosqueixen i fan incomprensible aquesta separació». Quan, però, Büchner, per comptes d’ocupar-se de discursos de «filosofia natural», ho fa productivament amb ciència especialitzada, la seua pràctica demostra immediatament que la separació de l’energia i de la massa no és cap necessitat «exterior», sinó una d’interior, és a dir essencial, que ens capacita particularment il·luminar i entendre els fenòmens de la natura. Per bé que l’autor de «Energia i massa» tria el mot d’ordre: «Now what I want is – facts» – som segurs, amb tot, que la divisa és més un mot irreflexiu que no una opinió honesta. No és tan ordinari el materialisme com per anar purament als fets. Els fets els dóna la natura en una abundàcia inacabable. Aquests fets, que cerca Büchner, no donen cap marca específica del seu desig. Aquests fets els vol també l’idealista. Segons les hipòtesis no cal cap recercador natural. Ço que tots els cultivadors de la ciència volen comunament no són tant fets com explicacions o coneixements de fets. Que la ciència – la «filosofia natural» de Büchner assumida sense excepció – no va de substàncies corporals, sinó d’energies mentals, que per a la ciència la matèria és tan sols una qüestió lateral, que s’identifica a través de la seua energia, és quelcom que tampoc el materialista no voldria disputar. La separació d’energia i massa «deriva de la necessitat sistemàtica de la nostra ment». Força ver! Però igualment, en general, la ciència deriva de la necessitat sistemàtica de la nostra ment.

L’oposició entre energia i massa és tan antiga com l’oposició entre idealisme i materialisme. La primera feia ús de la fantasia que, mitjançant la creença en l’esperit, substituïa per a tots els fenòmens naturals l’essència causal secreta. Molts esperits particulars han estat foragitats per la ciència en els temps recents, el lloc dels quals ha estat ocupat científicament per dimonis fantàstics, és a dir, explicacions generals. Si ens fos a l’abast l’explicació del dimoni de l’esperit pur, no ens seria difícil referir l’esperit particular de l’energia al coneixement general de la seua essència i així identificar també científicament aquesta oposició entre espiritualisme i materialisme.

En el tema de la ciència, en l’objecte de la ment, s’entrelliguen energia i matèria. En la sensualitat corpòria, energia és massa, i massa és energia. «L’energia no es deixa veure». Però, amb tot, la vista mateixa és energia pura. La vista és tan efecte de l’objecte com efecte de l’ull, un doble efecte, i els efectes són energies. No veiem les pròpies coses, sinó els llurs efectes en els nostres ulls: veiem la llur energia. I no tan sols es deixa veure l’energia, es deixa sentir, olorar, assaborir, palpar. Qui negarà que l’energia de la calor, del fred, de la gravidesa es poden sentir? Seguim ja la declaració del professor Koppe: «La calor en ella mateixa no la percebem, tan sols la concloem a pasrtir dels efectes de la presència d’aquest agent a la natura». Amb altres mots això vol dir que veiem, sentim, palpam no la cosa, sinó l’efecte o l’energia.

Igualment cert, com hem deixat dit, que sent la matèria i no l’energia, es pot dir contràriament que sent l’energia i no la massa. De fet, en l’objecte, com s’ha dit, totes dues són indestriables. Gràcies a la força mental, però, separam els fenòmens coincidents i successius de l’universal en particulars. A partir dels diferents fenòmens de la nostra visió, per exemple, abstreiem el concepte general de la vista i el diferenciam com a energia visible dels objectes particulars o materials de la visió. A partir de la pluralitat sensible desenvolupam mitjançant la raó l’universal. L’universal dels múltiples fenòmens hídrics, a partir de la matèria de l’aigua diferencia la força hídrica. Si palanques materialment diferents d’igual llargada posseeixen la mateixa potència, és evident que la potencia tan sols s’hi diferencia de la matèria en la mesura que representa la comunitat dels diferents materials. El cavall no tira sense força, i la força no tira sense cavall. De fet, en la pràctica el cavall és la força, i la força és el cavall. Però, amb tot, podem diferenciar la força tràctil de les altres propietats del cavall com quelcom a banda, o podem vincular la comunitat de les diferents prestacions equines com una força equina general, sense per això no poder excloure altres hipòtesis, com quan diferenciam el Sol de la Terra; per bé que de fet el Sol no és sense Terra, ni la Terra no és sense Sol.

La sensibilitat se’ns dóna tan sols a través de la consciència, però la consciència suposa prèviament la sensibilitat. La natura, segons nosaltres, des del punt de mira de la consciència, com a unitat incondicional, o, des del punt de mira de la sensibilitat, com a multiplicitat incondicionada, s’uneix il·limitadament i s’entrelliga il·limitadament. Totes dues coses són veres: unitat i pluralitat, però cadascuna tan sols sota certes precondicions, relativament. Varia segons si ho contemplam des del punt de mira de l’universal o del particular, amb ulls mentals o ulls corporals. Vista amb ulls mentals, la matèria és energia. Vista amb ulls corporals, l’energia és matèria. La matèria abstracta és energia, l’energia concreta és matèria. Els materials són objectes de la mà, de la pràctica. Les energies són objectes del coneixement, de la ciència.

La ciència no es restringeix a l’anomenat món científic. Arriba més enllà de totes les classes particulars, pertany a la vida en tota la seua amplitud i profunditat. La ciència pertany a les persones pensadores en general. També és així la separació entre energia i massa. Tan sols la passió maldestre pot desconèixer-la pràcticament. L’avar, que amuntega diners, sense enriquir el seu procés vital, oblida des del material que la potència distintiva dels diners és l’element valuós; oblida que no és la riquesa com a tal, no la vil matèria argentina, sinó el seu contingut espiritual, la capacitat que hi habita, els mitjans de vida que compra, ço que fa racional l’esforç per posseir-ne. Cada pràctica científica, és a dir cada acció que actua amb un èxit determinat a través d’un material, mostra que la separació de matèria i energia, si bé completa en el pensament, i per tant quelcom mental, no és per això cap fantasia buida, cap hipòtesi, sinó una idea força essencial. Quan el pagès adoba el seu camp, el proveeix d’energia fertilizadora pura, amb independència de quins materials, fems bovins, farina d’os o guano, l’encarnen. Ben pesar una mercaderia no es tracta de quin material són fets les peses, de ferro, coure o ferro, sinó de la seua gravidesa per lliura.

Certament, no hi ha cap energia sense matèria, ni cap matèria sense energia. La matèria desenergitzada i l’energia desmaterialitzada són no-coses. Si el recercador natural idealista creu en una presència immaterial d’energia, que impulsa en la matèria la seua acció, que no veiem, que no realitzem a través dels sentits i que, amb tot, hi hem de creure, en aquest punt ja no és cap recercador natural, sinó un especulador, és a dir un vident. Amb tot, igualment forassenyada és, d’altra banda, el mot dels materialistes que la sepasració intel·lectual entre energia i massa l’anomenen hipòtesi.

Per tal que aquesta separació siga meritòria pel seu servei, per tal que la nostra consciència copse científicament l’energia que es dissipa espiritualment i que tampoc no es nega materialísticament, ens cal tan sols la capacitat de diferenciació en general o de copsar, és a dir la de conèixer-ne la forma abstracta. L’intel·lecte no pot operar sense material sensible. Per distingir entre energia i massa, aquestes coses s’han de donar sensiblement, han d’experimentar-se. D’acord amb l’experiència anomenam la massa energètica, i l’energia massiva. L’objecte sensible que s’ha de copsar és per tant una matèria energètica, i com que tots els objectes en la llur realitat corpòria són matèries energètiques, la diferènciació consisteix en allò que la capacitat de diferenciació acompleix, en la forma i manera universal, del treball mental, en el desenvolupament de ço universal a partir de ço particular. La distinció entre energia i massa es resum sota la distinció universal de ço concret i ço abstracte. Menysprear el valor d’aquesta diferenciació suposa desconèixer, doncs, el valor de la diferenciació, de l’intel·lecte en general. Si anomenam els fenòmens sensibles energies de la matèria universal, aquesta matèria única no és més que la universalitat abstracta. Si entenem sota la sensibilitat les diferents matèries, així l’universal, que concep la diferència, domina o controla l’energia d’acció particular. Tant si ho anomenam energia o matèria, l’insensible, ço que la ciènica no cerca amb les mans, sinó amb el cap, l’essencialitat, la causalitat, l’ideal, l’esperit superior és la universalitat, que aplega ço particular.