Revisió o reafirmació del marxisme?

Raya Dunayevskaya

setembre de 1945


Publicat originàriament com a «Revision or Reaffirmation of Marxism» a American Economic Review, September 1945 pp. 660-4.

En el 1943 havia aparegut un article a la revista russa «Sota la bandera del marxisme» un article dedicat a l’operació de la llei del valor sota el socialisme. Dunayevskaya traduí l’assaig i en publicà una crítica al «American Economic Review» de setembre del 1944, titulat «Una nova revisió de l’economia marxiana». Aquest article rebé la resposta de Paul Baran (publicada a l’AER de desembre del 1944) i d’Oscar Lange i Leo Rogin (publicades a l’AER de març del 1945). «Revisió o reafirmació del marxisme» era la resposta.


Els professors Oscar Lange i Leo Rogin i el senyor Paul A. Baran han contestat la meua afirmació que el recent article soviètic de Sota la bandera del marxisme marca un distanciament radical del marxisme ortodox. Malgrat que aquests economistes aparentment coincideixen en dir que l’article no és una revisió, sinó una reafirmació, del marxisme, de totes maneres, arriben a conclusions diferents, fins i tot directament contradictòries, sobre el punt principal de la teoria en l’afirmació soviètica, és a dir, que la llei del valor opera sota el «socialisme».

Lange afirma positivament que Marx «sostenia l’opinió que la teoria del valor s’aplica a una economia socialista» (p. 128). Baran afirma categòricament que la llei del valor és un «principi que governa el funcionament d’una societat capitalista» i que l’única conseqüència de provar d’aplicar aquesta noció al socialisme «és privar a la ‘llei del valor’ de tot el seu sentit i rellevància» (p. 869). Rogin evita tota discussió del concepte de valor. La confusió entre aquests ments instruïdes suggereix la necessitat d’una reafirmació de la llei del valor en el seu sentit marxià.

Lange arriba a la conclusió que la llei del valor opera en una societat socialista a través d’una construcció errònia de dues citacions del Capital. En la primera, de la p. 90 del Vol. I, on Marx descriu «una comunitat d’individus lliures», s’absté curosament de tot ús del mot «valor». El punt quintessencial de tota aquella secció de «El fetitxisme de les mercaderies» és demostrar que «segellar un objecte d’utilitat com un valor és tant producte social com el llenguatge»;[1] és el llenguatge de l’«economia burgesa». Per tant, quan Marx «a través del canvi» parla d’una societat diferent de la capitalista, no usa el mot «valor» sinó l’expressió «temps de treball».

En la segona citació, de la p. 992 del Vol. III, Marx usa l’expressió «determinació de valor» (Wertbestimmung) en el sentit general o descripció que vol dir avaluació i no en el sentit categòric d’una teoria o d’una llei del valor. Marx no tenia més que menyspreu per als qui, com A. Wagner, provaven d’elevar la teoria del valor per damunt del seu context capitalista i transformar-la en una «teoria universal del valor».

Com vaig mostrar en el meu comentari (p. 561), combat «la pressuposició que la teoria del valor, desenvolupada per a l’explicació de la societat burgesa, tinga validesa per a l’‘estat socialista de Marx’». Reiterà una vegada i una altra que «en l’anàlisi del valor tenia en ment les relacions burgeses i no una aplicació d’aquesta teoria de valor a un ‘estat socialista’»[2] En l’Anti-Duhring Engels afirmava que en una societat socialista: «La gent podrà gestionar-ho tot ben simplement sense la intervenció del famós valor».[3]

En contrast amb Marx i Engels, Lange no tan sols afirma que la llei del valor s’aplica a una societat socialista sinó que a més estira el significat de «llei del valor»[4] dient-ho en la seua «forma pura» (p. 129). Marx la considerava aplicable «tan sols sota condicions de ‘producció simple de mercaderies’». En realitat, Marx criticà Adam Smith precisament per aquesta afirmació. Smith, explica, caigué en aquest error perquè havia «abstret [la llei del valor] de la producció capitalista i precisament per això sembla com si no fos vàlida».[5]

Començant amb la teoria laboral del valor de Smith-Ricardo, mostrava que el bescanvi desigual entre el capitalista i el treballador no era una «desviació» de la llei, sinó la seua mateixa base. Transformà la teoria clàssica laboral del valor en la teoria de la plus-vàlua. El valor, escrivia, era una relació social de producció «específicament capitalista».[6] La teoria del valor de Marx és la seua teoria de la plus-vàlua.

Lange confon la llei del valor amb la formació del preu mitjançant una malinterpretació de la tesi marxiana que com inferior és l’estadi de producció més els preus reflecteixen els valors; com més elevat és l’estadi de producció més es desvien del valor. Considera que si valors i preus no es corresponen, la llei del valor no funciona en la seua «forma pura» (p. 129). Marx, d’altra banda, mantenia que la desviació del preu respecte del valor no és una aberració de la llei del valor sinó tan sols la seua manifestació; tant se val com es devien els preus individuals del valor, la suma de tots els preus, segons Marx, és igual a la suma de tots els valors. La llei del valor roman dominant.

Marx tractava els fenòmens de mercat tan sols com a manifestacions de la relació de producció entre capitalista i obrer. La composició orgànica del capital individual, així com la competència de mercat, afecta la divisió del benefici entre els capitalistes, però no la mateixa plus-vàlua. La plus-vàlua és una magnitud donada que deriva tan sols del procés de producció. Marx insistia que la lluita entre els capitalistes per efectuar allò que denominava «comunisme capitalista» no era assumpte de l’obrer. Analitzava aquests fenòmens de mercat tan sols per tal de demostrar la posició opressivament dominant del «valor autoexpansiu»,[7] o la primacia de la relació de producció. Lange és massa preocupat amb la formació del preu. Marx no escrigué vora 4.000 pàgines - les Teories de la plus-vàlua que Marx entenia com a part del vol. III del Capital – com un assaig d’anàlisi de preus. El Capital és una anàlisi del procés capitalista de producció, el procés capitalista de circulació i la producció capitalista «considerada en general». No és una anàlisi de cap altre sistema.

Lange, d’una banda, assum que l’URSS és un ordre socialista, és a dir no-explotador, i, d’altra banda, que la llei econòmica dominant del capitalisme hi opera. En abstraure el contingut explotador de la teoria marxiana del valor, el professor Lange de fet ha privat aquesta teoria «de tot sentit i rellevància».

La tesi central de Rogin és igualment incorrecta, per bé que el seu error és més difícil d’aïllar perquè ignora completament el concepte de valor i considera tan sols el principi distributiu sota el socialisme. Com que jo cridava l’atenció al principi marxista tradicional, «de cadascú segons la seua capacitat, a cadascú segons la seua necessitat», Rogin deixa entendre (p. 138) que he caigut en l’error del «socialisme vulgar» que, com ha afirmat Marx, considera «la distribució com a independent de la producció, i representa per tant un socialisme que s’adreça principalment a la distribució». Amb tot, el meu únic objectiu en referir-me a la consigna era mostrar la contradicció entre la doctrina soviètica que el socialisme ha estat «irrevocablement establert» en l’URSS, i el repudi d’aquesta consigna per a aquell país.

Pitjor encara, els economistes soviètics refusen una altra fórmula marxista – el pagament del treball segons la «mesura natural del treball»: temps – que era postulat per a una societat “tal com emergeix de la societat capitalista”, és a dir, una encara tenyida «de les malalties hereditàries de la vella societat». (p. 138). Totes dues fórmules els economistes soviètics les substitueixen pel principi de «distribució segons el treball».

El professor Rogin aparentment accepta la identitat de la «mesura natural del treball», temps, amb la nova fórmula, que es basa explícitament en la instrumentalitat dels diners, l’expressió en preu del valor. Temps i valor, però, no són equivalents. Per a Marx el valor no és una relació quantitativa sinó qualitativa, és a dir, una relació de classe. Afirmava que l’anàlisi de la contradicció entre valor d’ús i valor en el treball de l’obrer, considerat com a mercaderia, és la seua contribució original a l’economia política, i l’eix al voltant del qual gira l’economia política.[8] Segons Marx, és el valor d’ús de la mercaderia específica, la força de treball, la que crea plus-vàlua. Això és el que els economistes soviètics han restaurat per a Rússia. Això no és un principi «distributiu», ni és la distribució la preocupació específica dels economistes soviètics. Saben que allà on el treball no ha creat valor nou, ni tan sols una «societat socialista» el pot apropiar i distribuir.

La nova fórmula soviètica per a la distribució és en realitat un eufemisme de les realitats de la producció. Les relacions de classe [9] a Rússia els obliguen a fer del «treball excedentari» el principal objectiu de la producció. Els economistes soviètics tan sols afirmen en llenguatge teòric ço que en la realitat econòmica ho donà amb exactitud matemàtica l’acadèmic i president de la Comissió de Planificació Estatal, N. Voznessensky, en el seu discurs a la 18a Conferència de Tota la Unió del Partit Comunista Rus just abans de l’esclat de la guerra russo-alemanya. «El pla per al 1941», deia cruament, «preveu un augment del 12% en la productivitat del treball i un augment del 6,5% en el salari mitjà per treballador».[10] Assumint l’existència de «socialistes» a l’URSS, i acceptant al mateix temps el principi de «distribució segons el treball», Rogin, en realitat, accepta l’aplicabilitat de la llei del valor sota el «socialisme».

Ací semblantment Baran fa el seu error. Assevera que l’acceptació dels economistes soviètics de la llei del valor sota el «socialisme» és merament el resultat d’una «confusió terminològica al voltant de la noció de ‘llei’» (p. 861). Els russos, però, no són caps confusos. Han acceptat deliberadament la validesa de la llei del valor per a la Unió Soviètica perquè en les categories econòmiques utilitzades per Marx al CAPITAL han trobat el reflex teòric de la realitat econòmiques. Però com que tota l’anàlisi de Marx de la llei del valor es basa en el seu contingut específicament capitalista, els economistes soviètics eren obligats bé a revisar el concepte que la Unió Soviètica és una «societat socialista», o a revisar el concepte que la llei del valor és dominant tan sols en una societat capitalista. No és sorprenent que triassen revisar Marx per comptes de la Constitució Soviètica.

Els economistes soviètics han resolt el llur dilema. Depèn de Baran de resoldre el seu dilema d’assumir, d’una banda, que Rússia és una «societat socialista» i, d’altra banda, afirmar que la llei del valor és dominant tan sols en una societat capitalista.

Ha aprofundit la seua posició contradictòria en aprovar la proposta que en el futur ensenyament de l’economia política l’estructura del Capital no siga seguida per tal que s’introduesca informació factual per «formar l’espinada del curs» (p. 863). No és merament una qüestió de fornir informació factual – el Volum I, el volum més abstracte del Capital, és ple de dades històriques i orgàniques. És una qüestió de tallar la connexió indissoluble entre el mètode dialèctic de Marx i la seua economia política. Se segueix inexorablement del trencament amb la concepció marxiana de la llei del valor. La teoria econòmica soviètica reflecteix finalment la realitat econòmica. Proposa Baran per contra que la realitat i la teoria reflectesquen la seua pressuposició que Rússia és una «societat socialista»?

Notes de l’autora

1. p. 85. Totes les referències al Capital són de l’edició de Kerr.

2. Arkhiv Marksa-Engelsa (Moskva, 1930), T. V., c. 386.

3. Herr Eugen Duhring’s Revolution In Science (New York, International Publishers), p. 346.

4.L’ús promiscu de Lange de cometes per al valor i la llei del valor, quan cap d’aquestes expressions l’empra Marx, distorsiona seriosament el significat de Marx (cf. p. 129).

5. Teorii Pribavochnoi Stoimosti (Moskva, 1932), T. III, ch. 3, c. 55 (Teories de plus-vàlua).

6. Arkhiv Marksa-Engelsa (Moskva, 1933) T. II (VII), c. 7.

7. Capital, Vol. II, p. 120.

8. Capital, Vol. I, p. 48.

9. Baran qüestiona (pp. 869-70) la meua afirmació «gratuïta» que les classes existeixen a Rússia ja que el material que ha llegit assenyala en la «direcció oposada». Assum doncs que bas la meua conclusió en els amples diferencials en ingressos. Els diferencials d’ingressos en l’URSS no se sublimen de tots els vicis explotadors; ells també són tan sols una manifestació de les relacions reals de producció. Si Baran no pot acceptar les proves de l’existència de diferenciacions de classe d’obres angleses, com The Real Soviet Russia, by J. Dallin (New Haven, Yale Univ. Press, 1944), el capítol sobre gestors de planta del doctor Schwarz a Management In Russian Industry And Agriculture by Bienstock, Schwarz and Yugov (New York, Oxford Univ. Press, 1944), i Workers Before And After Lenin by Manya Gordon (New York, Dutton, 1941), que consulte els documents originals del cens de població del 1939 i l’anàlisi de les classificacions ocupacionals, especialment del grup «sense classe» conegut com la «intelligentsia» per V. Molotov, els resultats dels Plans Quinquennals i l’anàlisi de J. Stalin, així com les memòries dels congressos i conferències del Partit Comunista Rus. Tot això ofereix un camp fèrtil de reflexió.

10. N. Voznessensky, The Growing Prosperity Of The Soviet Union (New York, International Publishers, 1941), p. 40.