Notícies d’enlloc

(o una època de repòs, amb qualques capítols d'una novel·la utòpica)

William Morris

(1890)

 

.

Publicada original (News from Nowhere) com a folletí en la revista socialista Commonweal el 1890. Fou reeditada en llibre en una versió revisada el 1892, i fou reimpressa diverses vegades. La traduïm del text de l'edició del 1908, de l'editorial Longman de Londres, que és el text que podreu trobar a la secció anglesa d'aquest arxiu.




Índex

  1. Discussió i llit

  2. Un bany matiner

  3. La pensió i l'esmorzar que s'hi dóna

  4. Un mercat pel camí

  5. Canalla pel carrer

  6. Una miqueta de compres

  7. Trafalgar Square

  8. Un vell amic

  9. Sobre l’amor

  10. Qüestions i respostes

  11. Pel que fa al govern

  12. Pel que fa a la disposició de la vida

  13. Sobre la política

  14. Com es gestionen els temes

  15. Sobre la manca d’incentius per treballar en una societat comunista

  16. Sopar en el Saló del Mercat de Bloomsbury

  17. Com arribà el canvi

  18. L’inici de la nova vida

  19. De retorn a Hammersmith

  20. A la Casa d’Hostes de Hammersmith de nou

  21. Riu amunt

  22. La cort de Hampton i lloança dels temps passats

  23. Un matí ben d’hora a Runnymede

  24. Tàmesi amunt: el segon dia

  25. El tercer dia en el Tàmesi

  26. Els refusadors obstinats

  27. Les aigües superiors

  28. El riuet

  29. Un lloc de descans a l’Alt Tàmesi

  30. La fi del viatge

  31. Una casa antiga entre gent nova

  32. El començament de la festa – el final

I. Discussió i llit

De camí cap a la Lliga, em diu un amic, hi havia una nit una viva discussió col·loquial, sobre què s'esdevindria l'endemà de la revolució, que donà lloc a una afirmació vigorosa de diversos amics sobre llurs idees del futur en la nova societat completament desenvolupada.

Diu el nostre amic: en considerar el tema, la discussió era amable; ja que els presents eren acostumats a reunions públiques i a debats de després de conferències, si bé no escoltaven l'opinió dels altres (difícilment ho podríem esperar), en tot cas no provaven sempre de parlar tots alhora, com és costum entre la societat educada quan conversen sobre un tema que els interessa. Pel que fa a la resta, hi havia sis persones, i conseqüentment hi eren representats sis sectors del partit, quatre dels quals tenien opinions fortament, però divergentment anarquistes. Un dels sectors, diu el nostre amic, un home a qui coneix molt bé precisament, seu gairebé mut al començament de la discussió, però al final s'hi llença i acaba amb crits ben forts i amb la condemna dels altres com ximples; després del qual caigué en un període de silenci, seguidament de calma, durant el qual el sector esmentat, després d'haver dit bona nit molt amigablement, se n'anà cap a casa, en un barri occidental, fent ús dels mitjans de comunicació que la civilització ens ha imposat com a costum. Quan s'assegué en aquella sauna d'humanitat apresurada i malcontenta, un carregament del ferrocarril subterrani, ell, com els altres s'aplastà disgustadament, mentre amb un humor autocrític donava voltes sobre els excel·lents i concloents arguments que tenia a la punta dels dits, i que oblidà en el moment de la discussió. Però aquests pensaments eren tan habituals en ell, que no li duraren gaire, i després d'una breu incomoditat, causada pel disgust d'haver perdut els estreps (cosa que també era habitual en ell), es trobà que meditava sobre el tema de la discussió, però encara malcontent i infeliç. “Si pogués veure-ho”.

Quan pensava aquelles paraules, el tren s'aturà a la seua parada, a cinc minuts de casa, a les vores del Tàmesis, no gaire lluny d'un lleig pont suspès. Sortí de l'estació, encara malcontent i infeliç, i murmurava "Si pogués veure-ho! Si pogués veure-ho!” però no havia caminat gaire cap al riu (ens diu el nostre amic, que explica la història) abans que tot el malcontentament i la preocupació semblassen esvair-se.

Era una preciosa nit de començaments d'hivern, l'aire el refrescava de l'escalfor del ferrocarril. El vent, que just havia girat un punt o dos del noroest, havia escombrat el cel de núvols llevat de dos flecs brillants que encara creuaven el cel. Hi havia lluna creixent a mitja alçada, i mentre l'observava, retallada entre les branques d'un vell i gran om, amb prou feines podria enrecordar-se de com de miserable era el barri londinenc on hi vivia, i se sentia com si fos a un agradable indret rural – més plaent, de fet, que el camp profund que havia conegut.

Anà dret cap a la riba, i pujà una miqueta per veure per damunt del mur la llum reflectida de la lluna en el riu, que arribava fins a Chiswick Eyot; més enllà d'aquell pont lleig, del qual ni s'adonà, llevat de per un moment (diu el nostre amic) quan deixà de veure la llum riu avall. Llavors es dirigí cap a la porta de casa i hi entrà; i fins i tot quan tancà la porta, desaparegué qualsevol record d'aquella lògica i perspectiva brillants que tan l'havien il·luminat en la darrera discussió; i de la pròpia discussió no en quedava ni rastre, llevat d'una boirosa esperança, que ara es transformava en el desig de dies de pau i de descans, i en una bona voluntat neta i somrient.

Amb aquest humor es ficà en el llit, i s'adormí com de costum, en dos minuts; però (contràriament a l'habitual) es despertà de nou no gaire després i en un estadi de desvetllament que sovint sorprén fins i tot als que dormen millor; un estadi sota el qual el nostre enteniment natural creix, mentre totes les misèries que hem passat, totes les desgràcies i pèrdues de les nostres vides, insisteixen ens porten cap a considerar aquest enteniment crescut.

En aquest estadi (diu el nostre amic) hi reposà fins gairebé gaudir-ne; fins i tot el repàs de les seues estupideses el divertia, i els embolics que tenia al davant, que ara veia tan clarament, començaren a prendre la forma d'una història que el divertia.

Sentí els tocs de la una en punt, i després el de les dues i el de les tres; després del qual tornà a adormir-se. El nostre amic diu que d'aquest son tornà a despertar-se un cop més, i després d'això li passaren una sèrie d'aventures tan sorprenents que creu que s'haurien de relatar als nostres camarades, i de fet al públic en general, i per això em proposà que ho fes jo. Però, em diu, crec que seria millor que ho relatés en primera persona, com si hagués estat jo qui ho hagués viscut; que, de fet, serà més fàcil i més natural per a mi, ja que entenc els sentiments i desitjos del camarada que comprenc millor que cap altre.

II. Un bany matiner

Bé, em vaig despertar i vaig veure que havia llençat la manta fora del llit; i no era estrany, ja que feia calor i el sol brillava. Em vaig llevar i rentar, i em posí la roba, però encara endormiscat, com si hagués dormit durant molt de temps i no em pugués treure la sensació de son. De fet donava per suposat que era a casa, a la meua cambra.

Quan era vestit, sentia tanta calor que vaig eixir de la cambra i de casa; i el meu primer sentiment fou un alleujament deliciós provocat per l'aire fresc i la brisa plaent; el segon, quan ja començava a recobrar el sentit, fou una gran estranyesa, ja que m'havia anat a dormir en hivern la nit passada, i ara, com donaven testimoni els arbrers de la riba, era estiu, un matí deliciosament brillant del que semblava el començament del juny. Amb tot, encara era el Tàmesis el que fluïa sota el sol, i tan crescut com ho estava la nit passada sota la lluna.

No m'havia lliurat del sentiment d'opressió, i de fet era estrany que n'estigués segur del lloc; de forma que no era cap meravella que em sentís força intrigat malgrat l'aspecte familiar del Tàmesis. Em sentia marejat i rar, i recordava que la gent sovint agafa un bot i pren un bany al mig de la corrent, i pensava que no hauria de fer menys. Semblava prou d'hora, em vaig dir, però preferiria trobar-me algú a Biffin que em portés. Amb tot, no vaig arribar fins a Biffin, ni tan sols girar cap a l'esquerra, perquè començava a veure que hi havia un desembarcador just davant de casa; en front, en el lloc, on abans hi era la porta veïna, però que ara tampoc s'hi assemblava a aquell lloc. Vaig baixar-hi, i entre els bots buits, hi havia un home entre rems en mig d'un tub d'aspecte sòlid dins d'un bot que ara servia com a bany. Em saludà amb el cap i em digué 'bon dia' com si m'esperés, de forma que hi vaig pujà i ell remà cap en fora, mentre em treia la roba. Quan marxàvem, vaig mirar a l'aigua, i no vaig poder evitar de dir: -

"Què clara que és l'aigua aquest matí!"

"Ho és?" sigué; "No me n'havia adonat. Ja saps que la corrent de la marea sempre la remou una mica". "Mmm," diguí, "l'he vista força més tèrbola fins i tot a la marea baixa".

No respongué res, però semblava força estranyat; i com ara ja sols remava per mantindre's en la corrent, i ja m'havia tret la roba, vaig saltar sense més cerimònia. Òbviament quan vaig treure el cap de nou, vaig mirar cap a la corrent, i on els meus ulls esperaven trobar-se naturalment amb el pont, i tan em sorprengué el que veia, que vaig parar quiet, i em vaig enfonsar de nou i en sortir vaig anar cap al bot, ja que sentia que havia de fer unes quantes qüestions al meu remer, tan forta havia estat la visió que havia tingut d'allò que hi havia davant meu; tot i que llavors ja m'havia deixat dur per un sentiment de sorpresa i d'estranyesa, ja era de tot despert i tenia el cap clar.

Quan m'hi vaig apropar i m'ajudà a pujar, anàvem a la deriva ràpidament cap a Chiswick; però llavors agafà els rems i girà de nou el cap, per dir: “un bany curt, veí; potser trobes l'aigua freda aquest matí, després del vostre viatge. Us deixo a la riba ara, o voldríeu anar cap a Putney abans d'esmorzar?"

Parlava d'una forma ben diferent de la que hauria esperat d'un remer de Hammersmith, que el vaig fitar mentre el responia, "Si us plau quedem-nos una mica; vull gaudir una estoneta més".

"Molt bé", digué; "no hi ha res menys preciós per aquí que fora de Barn Elms; arreu s'està bé a aquesta hora del matí. M'agrada que us lleveu d'hora; amb prou feines són les cinc”. Si estava sorprés per la vista de la riba, no menys ho estava pel meu remer, i menys ara que tenia prou temps per mirar-lo i veure'l amb el cap i els ulls clars.

Era un noi jove i atractiu, amb una mirada particularment plaent i amistosa, -- una expressió que m'era força nova llavors, però a la que aviat m'hi vaig acostumar. Pel que fa a la resta, era de cabell i pell foscos, ferm i fort, i que clarament solia fer servir els músculs, però sense res de groller o vulgar en ell, i tant net com es podia ésser. La seva roba no s'assemblava de cap manera a la moderna de treball que sempre havia vist, sinó que hauria fet el pes com a vestuari per un quadre de la vida del segle XIV: era feta d'una tela blava fosca, prou simple, però teixida delicadament, i sense cap taca. Portava un cinturó bru de cuir, i em vaig adonar que es tancava amb una peça d'acer damascinat bellament treballada. En resum, semblava un cavaller especialment amable i refinat, que feia de remer per gust, i vaig concloure que així era.

Sentia que havia d'encetar una conversa; de forma que vaig assenyalar la riba de Surrey, on hi distingia un entarimat en mig de la corrent, amb uns molins a l'extrem que donava a la riba, i vaig dir "Què hi han amb aquelles coses? Si fòssem al Tay, diria que són per sostindre xarxes per salmons; però aquí-" "Bé", digué somrient, "és clar que ho són. On hi ha salmons, és probable que siguen xarxes per salmons, ja al Tay o al Tàmesis; però és clar que no sempre s'usen; no volem salmó tots els dies de la temporada”

Anava a dir, “però això és el Tàmesis?” però em vaig estar de demanar-ho, i vaig mirar cap a l'est per mirar de nou el pont, i també cap a les ribes del riu de Londres; i de ben segur que n'hi havia prou per meravellar-me. Ja que on hi era el pont en mig de la corrent i les cases a les ribes, ara tot això havia canviat en una sola nit! Les fàbriques de sabó amb les ximeneies que vomitaven fum havies desaparegut; les obres d'enginyeria s'havien esvaït; les fàbriques de plom desaparegudes; i cap soroll de les màquines que portàs el vent de l'oest de Thorneycroft. I llavors el pont! Potser l'havia somniat aquell pont, però mai no havia vist un de somniat com aquell, però mai no havia vist un com aquell a cap manuscrit il·lustrat; ni tan sols el Ponte Vecchio de Florència s'hi aproximava. Era d'arcs de pedra, esplèndidament sòlids, però tan lleugers com fort; també prou alts com per deixar pas fàcilment al trànsit fluvial ordinari. Damunt del parapet mostrava uns petits edificis pintorescs i atractiu, que suposava que serien botigues, rodejades d'espirals i de molins. La pedra era un poc desgastada, però no mostrava cap senyal de l'enfosquiment brut que veia a Londres a qualsevol edifici que tingués més d'un any. En resum, per mi era una meravella de pont.

El remer s'adonà del meua fila d'intrigat, i digué, com si respongués als meus pensaments: “Sí, és un pont preciós, no? Fins i tot els ponts de riu amunt, que són molt més petits, rarament són tan lleugers, i és estrany de trobar ponts riu avall més dignes i nobles”.

Em vaig trobar que deia, gairebé contra la meua voluntat, “Quants anys té?”

"O, no gaire vell”, digué; “fou construït o si més no inaugurat el 2003. Abans hi havia un vulgar pont de fusta”.

La data tancà la meua boca com si una clau hagué accionat un pany posat sobre els meus llavis; ja que veia que quelcom d'inexplicable m'havia passat, i que si deia gaire més, entraria en un joc de qüestions creuades i de respostes falses. De forma que vaig provar de fer veure que no em sorprenia, i fitar despreocupadament les ribes, tot i que sols veia fins al pont i una mica més enllà; diguem que hi veia fins a on hi havien hagut les fàbriques de sabó. Totes dues ribes tenien una línia de casa ben precioses, baixes i no gaire grans, que s'aixecaven una mica apartades del riu; la majoria eren construcció de maó vermell i amb sostres de teulada, i semblaven, per damunt de tot, còmodes, com si fossen, per dir-ho així, vives i simpatitzassen amb la vida dels que hi habitaven. Hi havia un jardí continu davant d'elles, que arribava fins a la riba, on hi brollaven ara les flors, que enviaven aromes d'estiu cap a la corrent. Rere les cases podia veure grans arbres, la majoria plataners, i si es mirava l'aigua es podien veure els límits de Putney, com si fos un bosc de ribera, tan grans eren els arbres; i vaig dir en veu alta, però per a mi:-

"Bé, me n'alegra que no hagen construït a Barn Elms".

Vaig lamentar la meua fatuïtat tan bon punt els mots eixien de la boca, i el meu companyó em mirà amb un mig somriue que creia entendre; de forma que per amagar la meua confusió, vaig dir, "Si us plau anem cap a la riba ara; vull prendre l'esmorzar".

Va fer un gest amb el cap, i donà un cop de rem, i en un tres i no res erem de nou al desembarcador. Saltà cap a fora i el vaig seguir; i és clar que no em va sorprendre veure com s'esperava a que li donés l'inevitable pagament que segueix a tot servei que es fa a un conciutadà. De forma que vaig ficar la mà a la butxaca de l'armilla i vaig dir, “Quant és?” per bé que amb la incòmoda sensació que potser oferia diners a un cavaller.

Semblà estranyat, i digué, “Quant és? No entenc què voleu dir. Us referiu a la marea? Tot just començarà a ara a baixar".

Em vaig ruboritzar, i vaig dir, quequejant, “Si us plau no em malinterpreteu si us ho deman; no vull pas ofendre-us: però que us dec? Podeu veure que sóc foraster i que no conec les vostres costums – o les vostres monedes".

I damunt vaig agafar un grapat de diners de la butxava, com es fa en un país foraster. I de pas, vaig veure com la plata s'havia oxidat, i ara semblaven peces de plom de colors.

Encara se'l veia estranyat, però de cap forma ofès; i mirava a les monedes amb certa curiositat. Vaig pensar, 'bé després de tot, és un remer, i considera que pot provar de prendre. Sembla un bon noi i sóc cert que no m'he de preocupar perquè n'agafe massa. Em deman, a més, si el podria llogar com a guia un dia o dos, ja que sembla tan intel·ligent.

Finalment el meu nou amic digué raonablement:

"Em pens que ja sé que voleu dir. Pensau que us he fet un servei; de forma que sentiu que m'heu de donar alguna cosa que jo no donaria a cap veí, llevat que hagués fet alguna cosa especial per a mi. N'he sentit a parlar d'una cosa així; però excuseu-me que diga que ens sembla una costum problemàtica i innecessària; i no sabem com tractar-ne. I podeu veure que aquest dur i tornar gent a l'aigua és el meu ofici, que faria per qualsevol, de forma que acceptar regals relacionats amb ell semblaria massa estrany. A més, si una persona em dóna una cosa, llavors una altra també ho podria fer; i esper que no pensau que sóc maleducat si us dic que no sabria què fer de tants moments d'amistat”.

I rigué fortament i alegre, com si la idea de rebre diners pel seu treball fos un acudit molt divertit. Confès que vaig començar a tèmer que l'home fos un boig, si bé semblava prou sa; i m'alegrava saber que era un bon nadador, ja que havíem estat ben a prop d'una corrent ben ràpida. Amb tot, resultà que no era cap boig:

"Pel que fa a les vostres monedes, són interessant, però no gaire antigues; semblen ésser totes del regnat de Victòria; les hauríeu de donar a qualque museu necessitat. Els nostres tenen prou monedes d'aquestes, a banda d'un nombre notable de més antigues, la majoria de les quals són precioses, mentre que aquestes del segle XIX són brutalment lletges, no? Tenim una peça d'Edward III, amb el rei en un vaixell, i petits leopards i flors de lis per tota la vora, un treball ben delicat. Mireu”, digué amb un somriure una mica fals, "m'agrada treballar l'or i metalls delicats; aquest botó d'aquí és una de les meues primeres peces”.

Sens dubte semblava avergonyit d'haver dubtat de la seua salut mental. De forma que ho tallà breument, i digué amb veu amable:

"Però veig que us avorriu, i us deman perdó. Ja que, per no dir res més, sou _un foraster, i deveu vindre d'un lloc molt diferent d'Anglaterra. Però també és clar que no puc aclaparar-vos amb informació sobre aquest lloc, i que és millor que anau de poc a poc. A més, seríeu molt amable si em permetesseu d'ésser el guia per aquest món nou per a vós, ja que he estat jo el primer al que us heu dirigit. Ja que de fet seria tot un gest de la vostra part, ja que qualsevol us podria fer de guia tan bé com jo, i molt molt millor".

Certament no semblava tindre cap flaire de Colney Hatch; i a banda em semblava que seria fàcil de desfer-me'n si resultava que realment era un boig; de forma que vaig dir:

"És una oferta molt amable, però m'és difícil d'acceptar-la, a menys que – "anava a dir, a menys que em deixau que us pague adequadament, però em temia de remoure Colney Hatch de nou, de forma que vaig canviar la frase, "sentiria que us alluny de la feina – o de l'oci".

"O", digué, "no us preocupau per això, ja que em donaria una oportunitat per fer un bon canvi amb un meu amic, que vol agafar la meua feina d'ací. És un teixidor a Yorkshire, que està força cremat amb el teixir i les matemàtiques, dos feines d'interior, doncs; i com és un bon amic, ja s'avindrà a fer una feina a l'aire lliure. Si creieu que podeu suportar-me, deixeu que us faça de guia".

I afegí amablement: “És cert que he promès d'anar riu amunt amb uns meus amics, per la collita d'alfals; però no estaran preparats fins d'aquí a una setmana: i a banda, podríeu vindre amb mi, per conèixer-los, a més de per prendre notes de les nostres passejades per Oxfordshire. Difícilment podríeu fer una cosa millor si voleu conèixer el país”.

Em sentí obligat a agraïr-li, passàs el que passàs; i afegí animat:

"Bé, doncs, d'acord. Cridaré el meu amic; viu a la pensió com vós, i si encara no s'ha llevat, ho haurà de fer en aquest bell matí d'estiu".

Llavors tregué un petit corn de plata de la faixa i féu dos o tres notes agudes però agradables; i tot d'una de la casa que hi havia en el lloc de la meua antiga residència (i d'allò feia molt temps) eixí un altre jove que caminà cap a nosaltres. No era tan ben plantat ni tan fort com el meu amic remer, de cabells sorrecs, més aviat clar de pell, i gens corpulent; i al rostre no tenia aquella expressió de felicitat i amabilitat que havia observat en el seu amic. Com somreia a mesura que se'ns apropava, vaig veure amb plaer que havia d'abandonar la teoria de Colney Hatch pel que feia al remer, ja que dos bojos mai no actuen com si fossen davant d'un home sa. La seua roba era del mateix estil que la del primer home, potser una mica més elegant, amb una xaqueta verd clara amb un botó daurat sobre el pit, i amb un cinyell amb filigranes de plata.

Em digué bon dia molt educadament, i saludà l'amic amb joia:

"Bé, Dick, com va el matí? He de fer la meua feina, o més aviat la teua? Anit vaig somniar que anàvem riu amunt de pesca”.

"Molt bé, Bob”, digué el meu remer; “passes a ocupar el meu lloc, i si trobes que és massa, hi ha en George Brightling que cerca una mica de feina i viu força prop teu. Però mira, aquí hi ha un foraster que ha estat tan amable d'agafar-me com a guia per la nostra contrada, i com et pots imaginar no em vull perdre aquesta oportunitat; de forma que el millor que pots fer és anar tot d'una al bot. Però en tot cas l'hauria conservat pas gaire ja que d'aquí a pocs dies me'n vaig als camps d'alfals".

El nou vingut es fregà els mans amb joia, i es girà cap a mi, i em digué amablement:

"Veí, tant vós com l'amic Dick esteu de sort, i tindreu bon temps avui, igual que jo, fet i fet. Però serà millor que entreu els dos amb mi per prendre alguna cosa, a menys que us hàgeu oblidat de dinar amb la diversió. Supòs que arribareu a la pensió anit després que me n'hagués anat a dormir?"

Vaig dir que sí amb el cap, per no entrar en una llarga explicació no duria enlloc, i en veritat llavors ja havia començat a dubtar de mi mateix. I tots tres anàrem cap a la porta de la pensió.

III. La pensió i l'esmorzar que s'hi dóna

Em vaig quedar enrera per donar una ullada a aquesta casa, que, com us he dit, era en el lloc de la meua antiga residència.

Era una edifici allargat i els extrems giraven del carrer, i s'obrien fileres de finestres al llarg de tota la façana. Era una construcció atractiva, feta de maó vermell amb un sostre de plom; i per sobre de les finestres hi havia un fris amb figures de terracota, molt ben fetes, i dissenyades amb una força i una direcció que mai no havia vist en cap obra moderna. Vaig reconèixer els personatges tot d'una, i de fet hi estava ben familiaritzat.

És clar que tot això va ser el que vaig poder veure en un minut; ja que ara hi èrem a dins, en una sala amb el terra de marbre i amb un sostre obert de fusta. No hi havia cap finestra en la paret oposada al riu, sinó uns arcs que duien a les cambres, un dels quals deixava entreveure el jardí de darrera, i damunt d'ells hi havia un bon tros de paret elegantment pintat (al fresc, vaig pensar) amb temes similars als del fris de fora; tot el que hi havia en el lloc era bonic i generosament sòlid pel que feia al material; i tot i que no era gaire gran (una mica més petit que Crosby Hall potser), un s'hi sentia amb aquell sensació elevadora d'espai i de llibertat que l'arquitectura ben feta sempre dóna a l'home ansiós que té la costum d'utilitzar la vista.

En aquest lloc plaent, què es clara sabia que era la sala de la pensió, tres noies joves anaven amunt i avall. Com eren les primeres del seu sexe que veia aquell matí ple de sorpreses, les vaig mirar amb molta atenció, i les trobí tan bones com els jardins, l'arquitectura i els nois. Pel que fa a la roba, és clar que m'hi vaig fixar, diria que anaven decentment cobertes de roba i però sense barret; que anaven amb roba de dona, no de sofà, com fan moltes dones de la nostra època. Per dir-ho breument, llur roba era quelcom entre el vestuari de l'antiguitat clàssica i les formes més simples de les peces del segle XIV, si bé clarament no eren una imitació ni de l'una ni de l'altra: els teixits eren lleugers i elegants, adients per l'època. I pel que fa a les pròpies dones, era plaent veure com d'amable i feliç era l'expressió dels rostres, com de ben formats eren els cossos, i quin aspecte saludable i fort tenien. Totes tenien bona presència, i una d'elles era molt bonica i de faccions regulars. Vingueren cap a nosaltres directament i sense la menor afectació de timidesa, i totes tres em donaran la mà com si fos un amic que tot just arribàs d'un llarg viatge: amb tot no vaig poder evitar d'adonar-me'n que miraven encuriosides la meua roba; ja que duia la mateixa de la nit anterior, i com a mínim no em consideraven una persona ben vestida.

Una o dos paraules de Robert, el teixidor, i es mogueren per dur-nos cap a la taula en el racó més agradable de la sala, on ja era parat el nostre esmorzar; i, mentre sèiem, una d'elles anà cap a les cambres, i tornà una estona més tard amb un ram de roses, molt diferents en tamany i qualitat de les que creixien a Hammersmith, però molt semblants a les que es produeixen en els jardins rurals antics. De nou marxà, ara per anar el rebost, d'on tornar amb un gerro de vidre treballat delicadament on hi posà les flors en mig de la taula. Una de les altres, que també havia sortit, tornà amb un gran cistell ple de maduixes, algunes d'elles un xic madures, i deia mentre el posava sobre la taula, "tingueu; hi vaig pensar abans de llevar-me aquest matí; però mentre mirava com el foraster es ficava al teu bot, Dick, se me'n va anar del cap; de forma que totes les merles hi van arribar abans; tot i així, encara n'hi ha prou per Hammersmith si en voleu collir aquest matí".

Robert li donà uns copets amistosos al cap; i ens llençàrem a l'esmorzar, que era força senzill, però cuinat de la forma més delicada, i posat sobre la taula amb elegància. El pa era especialment bo, i n'hi havia de diverses menes, des del pa de pagès gran, amb crosta gruixuda, color fosc i sabor dolça, que era el que més m'estimava, fins als prims palets de crosta de blat, com els que havia menjat a Torí.

Mentre en feia els primers bocins, hi vaig veure una inscripció daurada tallada damunt d'un panel, rera d'allò que hauria anomenat la “High Table” a la sala d'un “college” d'Oxford, i un nom familiar em força de llegir-la sencera. Hi deia:

"Hostes i veïns, en el lloc de la sala d'aquesta pensió abans hi hagué la sala de conferències dels socialistes de Hammersmith. Beveu a llur memòria! Maig del 1962".

És difícil de dir-vos com em vaig sentir en llegir aquestes paraules i supòs que se'm notà tant a la cara, que els meus amics em miraren encuriosits, i quedàrem en silenci durant una estona.

Aleshores el teixidor, que era gairebé de tan bones maneres com el remer, em digué amb una certa timidesa:

"Hoste, no sabem com dir-te: hi ha cap indiscreció en demanar-te com et dius?"

"Bé", vaig dir, "tinc certs dubtes sobre mi mateix; de forma que em pots dir Hoste, que és un cognom, i afegir-hi William si et vé de gust”.

Dick em mirà, i mentre se li dibuixava una ombra d'ansietat sobre el rostre, em digué:

"Esper que no et sàpiga greu que t'ho demane, però em podries dir d'on vens? M'atreuen aquestes coses, per bones raons, raons literàries”.

Clarament, sota la taula, Dick movia els peus; però no semblava gaire avergonyit, i esperà la meua resposta amb una mica d'impaciència. Si hagués estat per mi, hauria esclatat 'Hammersmith', però vaig pensar la confusió que això ens hauria portat; així que em vaig prendre el temps necessari per invertar-me una mentida amb fonament, o siga una petita veritat, i vaig dir:

"Mireu, he estat tant de temps lluny d'Europa que les coses em semblen ara estranyes, però vaig nèixer i crèixer en els límits d'Epping Forest; Walthamstow i Woodford, concretament”.

"Un lloc preciós també”, em tallà Dick; “un lloc molt alegre ara que els arbres han tingut temps per crèixer d'ençà del gran enderrocament de cases del 1955”.

I el teixidor no s'hi va estar de continuar: “benvolgut veí, ja que coneixeu Epping Forest de fa temps, em podries dir què hi ha del cert en el rumor que diu que el segle dinou s'hi podaven tots els arbres?

Això tocà el meu costat arqueològica i d'històrica natural, i caigué en la trampa sense pensar on i quan hi era; així que vaig començar, mentre una de les noies, la més bonica, que escampava branquillons d'espígol i d'altres herbes aromàtiques, s'apropà a escoltar-me, i es posà rera meu amb la mà damunt la meua espatlla, on encara duia una mica de l'herba que jo anomenava aranjí: el seu fort i dolç perfum em va fer retrocedir als meus primers dies a llar d'infants de Woodford, i als grans cirerers blavencs que creixien al llarg de la paret rere les herbes aromàtiques, - uns records que cap noi oblidaria.

Vaig començar: “Quan era petit, i durant molt de temps, llevat d'un tros pels volts de Queen Elizabeth's Lodge, i el tros de High Beech, la foresta es composava gairebé totalment de pollancres barrejats amb el sotabosc. Però quan la Corporació de Londres se'n va fer càrrec fa vint-i-cinc anys, la poda, que era part dels antics drets comunitaris, arribà a la fi, i es deixà que els arbres cresquessen. Però no hi he estat des de fa molts anys, llevat d'una vegada, que no nosaltres els lliguistes vam fer una visita a High Beech. Em va frapar molt veure com s'hi havia construït i com de canviat era tot; i l'altre dia vam sentir dir que els filisteus volen fer-hi un jardí. Però el que deieu sobre l'aturada de les construccions i que ara hi tornen a crèixer els arbres són notícies massa bones; - bé vosaltres sabreu-”

En aquell moment vaig recordar tot d'una la data d'en Dick, i em vaig aturar poc després força confús. L'impacient teixidor no s'adona de la meua confusió, però digué amb presa, com si gairebé fos conscient del fet que trencava les seues bones maneres, “Però i ara, quants anys tens?”

Dick i la noia bonica esclafiren a riure, com si la conducta de Robert s'excusés per la seus excentricitat, i Dick digué mentre reia:

"Comporta't, Bob; això no es demana. Bé, tant d'estudi et fa mal. Em recordes els radicals matussers de les antigues novel·les que, segons els autors, estaven disposat a desfer-se de totes bones maneres en la recerca del coneixement utilitari. El fet és que començ a creure que t'has omplert tan el cap de matemàtiques i t'has ficat tan a dins d'aquells estúpids llibres antics d'economia política (he he!), que amb prou feines sap com comportar-te. Realment, ja és hora que agafes algun treball a l'aitre lliure, a veure si se'n van les teranyines que tens al cap”.

El teixidor es limità a riure amb bon humor, i la noia es llevà i li pinsà la galta per dir-li: “pobre home! Nasqué així”.

Quant a mi, era una mica confús, però també vaig riure, en part per la companyia, i en part em plaure'm llur felicitat despreocupada i bon humir; i abans que Robert em pogués demanar disculpes, vaig dir:

"Però veïns" (ja havia agafat la paraula), "no m'importa gens respondre qüestions si ho puc fer: demaneu-me tot el que vulgueu; i quant a la meua edat, no sóc una senyora fina, sabeu, per què no us ho haig de dir? Tincs cinquanta-sis”.

Malgrat la recent classe de bones maneres, el teixidor no pogué evitar de dir un llarg “vaja” d'estorament, i els altres es divertien tant de la seua naïveté que es creuaven somriures, si bé per cortesia es reprimiren el riure, mentre els mirava estranyat un rere l'altre, i finalment digué:

"Digueu-me, si us plau, que faig malament: sabeu que vull aprendre de vosaltres. I si us plau, rigueu, n'hi ha prou amb que m'ho digueu”.

I bé, rigueren, i de nou m'hi afegí, per les raons d'abans. Però a la fina la dona bonica digué afalagadora:

"Bé, és brusc, pobre home! Però crec que puc dir què pensa; vol dir que semblau més gran per la vostra edat. Però segurament això no té res d'estrany, ja que heu viatjat molt; i clarament d'acord amb tot el que heu dit, en països asocials. S'ha dit sovint, i no hi ha dubte que és cert que hom envelleix més ràpidament si viu entre gent infeliç. També diuen que el sud d'Anglaterra és un bon lloc per conservar un aspecte jove”. S'aturà i digué: “Quina edat em fas?”

"Bé", vaig intervindre, “sempre s'ha dit que una dona té l'edat que aparenta, així que sense ofendre o adular, diria que tens vint anys”.

Rigué amb gràcia, i digué, "estic prou servida per cercar cumpliments, i ja que t'he de dir la veritat, el cert és que tinc quaranta-dos”.

La vaig mirar, mentre tornava a fer aquell riure musical; i la vaig mirar bé, ja que ni tan sols es dibuixava una arruga en la cara; la seua pell era tan llisa com l'ivori, les galtes plenes i rodones, els llavis tan vermells com si hagués dut roses; els seus preciosos braços que duia nus per treballar, eren ferms i ben fets des de l'espatlla fins al canyell. S'aturà una mica per la meua mirada, per bé que era clar que m'havia pres per un home de vuitanta, així que per continuar diguí:

"Bé, com veus, la vella dita ha resultat certa de nou, i no hauria d'haver permès que em temptasses a fer una pregunta tan grollera”.

Rigué de nou, i digué: "Bé amics, grans i joves, he de posar-m'hi a la feina ara. Ara estarem força ocupats; i vull acabar aviat, ja que vaig començar a llegir un preciós llibre antic ahir, i vull continuar amb ell aquest matí; així que a reveure”.

Mogué la mà, i baixa lleugerament, mentre es duia (com diria un escocès) si més no una part del sol de la nostra taula.

Quan s'havia anat, Dick digué, "Ara, hoste, per què no ens demanes una o dues coses als amics que hi quedem? Ara cal que el torn sigui teu”.

"M'agradarà respondre-les”, digué el teixidor.

"Si us deman cap qüestió, senyor", vaig dir, "no seran massa severes però ja que he sentit que sou un teixidor, us voldria demanar una cosa sobre l'ofici que m'interessa – o m'interessava”.

"O", digué, "em tem que no us seré de gaire ús en això. Tan sols ho faig de la forma més mecànica, i de fet no sóc gaire bon artesà, a diferència de Dick. Així pel que fa a teixir, en faig una mica amb una màquina d'imprimir i composar, si bé no estic gaire fet amb les formes més fines d'imprimir; i a més la impressió mecànica comença a morir-se, aleshores que s'esvaeix la plaga de la impressió de llibres, així que hauré de fer cap a altres coses que m'agraden, i per això em dedic a les matemàtiques; i també escric una espècie de llibre d'antiquari sobre la història pacífica i privada, per dir-ho així, del segle dinou, - més per donar una imatge del país abans que començàs la lluita que per cap altra cosa. És per això que us vaig demanar allò d'Epping Forest. M'heu intrigat, ho confés, ja que la vostra informació era molt interessant. Però més tard, esper, podem tindre més converses, quan l'amic Dick no hi siga. Sé que em considera un saberut, i em menysprea per no ésser gaire destre amb les mans: això és el que es porta ara. Del que he llegit de la literatura del segle XIX (hi he llegit força), estic convençut que això una mena de revenja de l'estupidesa d'aleshores, que menyspreava qualsevol que pogués emprar les mans. Però, Dick, company, Ne quid nimis! No et passes!"

"I ara”, digué Dick, “Creus que sóc així? No sóc l'home més tolerant del món? No em fa gaire gràcia el fet que no m'hages fet aprendre matemàtiques o introduït en la teua nova ciència de l'estètica, i permetre de fer una mica d'estètica pràctica amb l'or i l'acer, i el bufador i el bonic martillet? Però, ep!, ara tens un altre interrogador, pobret hoste meu. M'has d'ajudar ara Bob per defensar-lo".

"Ací, Boffin", cridà després de fer una pausa; "som aquí si vols!"

Vaig mirar darrera meu i vaig veure brillar alguna cosa en la llum que entrava a la sala; de forma que em vaig girar i em vaig tranquilitzar en veure una figura esplèndida que lentament caminava cap a nosaltres; un home que portava una xaqueta brodada tan copiosament com elegant, de forma que el sol s'hi reflectia com si anàs cobert amb una armadura daurada. Era un home alt, de cabell fosc, i extraordinàriament atractiu, i tot i que el seu rostre era d'una expressió menys agradable que la dels altres, es movia amb aquell aire argullós que una gran bellesa pot donar tant als homes com a les dones. S'assegué a la nostra taula tot somrient, i creuà les llargues cames i deixà resposar el braç damunt la cadira amb aquella graciosa forma que les persones altes i ben constituïdes poden emprar sense afectació. Era un home en la flor de la vida, però semblava tan content com un nen amb una joguina nova. S'inclinà cap a mi i em digué:-

"Veig clarament que sou l'hoste de qui tot just m'ha parlat Annie, que ha arribat d'un país llunya, i que no sap res de nosaltres ni de la nostra forma de viure. Diria que no us fa res respondre'm una petita qüestió; vejam -"

Dick el va interrompre: “No, si us plau, Boffin! Deixa-ho estar per ara. És clar que vols que l'hoste se sente a gust i còmode; però com ho pot fer i s'ha de molestar a respondre tota mena de qüestions quan encara està confús per unes costums i unes persones que li són noves? No, no: me l'enduré a un lloc on puga fer qüestions, i obtinga respostes; és a dir, a cal meu besavi, a Bloomsbury: i estic segur que no teniu res a dir-hi en contra. Així que en lloc d'emprenyar, faries millor si anasses a cal James Allen i em demanasses un carro, que jo mateix conduiré; i si us plau, digues an Jim que em deixe el gris antic, ja que conduiré millor una xalana que no una altra cosa. Amunt, amic, i no et sentes malament; el nostre hoste es reserva per a tu i les teues històries".

Mirava en Dick, ja que em meravellava que parlàs d'aquella forma tan familiar, per no dir brusca, a un personatge d'aspecte tan digne; ja que pensava que aquest senyor Boffin, malgrat el personatge ben conegut de Dickens, seria com a mínim un senador entre aquella estranya gent. Amb tot es llevà i digué, "D'acord, vell remer, com vulgues; no és un dels meus dies atrafegats; i ja que" (i em mirà amb condescendència) "el meu plaer de parlar amb aquest instruït hoste s'ha ajornat, he d'admetre que hauria de conèixer el vostre estimable parent tan aviat com siga possible. De fet, potser serà més capaç de respondre les meues qüestions després d'haver respost les d'ell”.

I en dir això es girà i sortí de la sala.

Quan ja s'havia anat, vaig dir: "És incorrecte demanar què és el senyor Boffin? Un nom, siga dit de passada, que em recorda moltes hores de lectura plaent de Dickens".

Dick rigué. "Sí, sí", va dir: "com nosaltres, veig que t'hi has fixat en la referència. És clar que el seu nom real no és Boffin, sinó Henry Johnson; li diem Boffin per fer broma, en part perquè és escombriarie, i en part perquè vesteix de forma tan espectacular, amb tant d'or que sembla un baró de l'edat mitjana. I per què no ho ha de fer si li agrada? L'únic que passa és que som bons amics, i ja saps, i ens passem bé fent-li la guitza”.

Em vaig retindre la llengua en sentir-ho, però Dick continuà:

"És un paio excel·lent, i no pots evitar que t'agrade; però té una feblesa; passa el temps escrivint novel·les reaccionàries, i està molt orgullós de posar-hi ordre, com diu; i com creu que vens d'un racó oblidat de la terra, on la gent és infeliç, i per tant d'interès per un narrador, creu que pot treure't alguna informació. O, en això ha estat prou clar amb tu. Tan sols pel teu bé tingues cura d'ell!”

"Bé, Dick” digué el teixidor, amb un punt d'obstinació, “crec que les seues novel·les són molt bones”.

"És clar que ho són per a tu”, digué en Dick, “ocells amb el mateix plomatge volen plegats; les matemàtiques i les novel·les històriques són força parelles. Però ja torna”.

I en efecte l'escombriaire daurat ens saludà des de la porta; de forma que tots eixírem al portal, on al davant, amb un fort cavall gris en els eixos hi havia un carruatge preparat per nosaltres que no podia passar-me desapercebut. Era lleuger i còmode, però no tenia cap de les vulgaritats malaltisses que reconeixia com a inseparables dels carruatges dels nostres dies, especialment dels 'elegants', sinó que tenia la gràcia i unes línies plaents com un vagó de Wessex. Hi entrarem en Dik i jo. Les noies, que havien sortit per acomiadar-nos, ens saludarem amb les mans; el teixidor ens va fer un gest amb el cap; l'escombriaire s'inclinà amb la gràcia d'un trovador; Dick sacsejà les regnes, i sortírem.

IV. Un mercat pel camí

Tot d'una girarem en direcció contrària al riu, i aviat ja fórem a la carretera principal que creua Hammersmith. Però no tenia ni idea d'on era, sense el punt de referència de l'aigua; ja que la King Street havia desaparegut, i la carretara creuava prats il·luminats i cultius ajardinats. La Riera, que creuarem tot d'una s'havia lliurat de la claveguera, i mentre passàvem pel seu bonic pont vam veure les aigues, que encara pujaven per la marea, cobertes d'elegants bots de totes mides. Hi havia algunes cases, algunes a la carretera, altres en mig dels camps on s'hi podia arribar a través de bonics camins, i cadascuna era rodejada d'un jardí exuberant. Totes eren d'un disseny atractiu, i força sòlides, però aparentment rústiques, com si fossen vivendes de llauradors; algunes eren de maó vermell com les del riu, però amb més fusta i guix, i de la forma que eren construides recordaven les cases mitjavals fetes dels mateixos materials de forma que em sentia com si visqués en el segle XIV; sensació que es veia ajudada pels vestits de la gent que veiem passar, i que no duien res de “modern” en la roba. Gairebé tothom vestia amb elegància, però especialment les dones, que tenien un aspecte excel·lent, algunes eren precioses, de forma que amb prou feines podia estar-m'hi de cridar l'atenció del meu company. Algunes de les cares que vaig veure eren interessants, i s'hi veia una gran noblesa d'expressió, però cap d'elles tenia un rastre de infelicitat, i la gran majoria (ens creuàrem amb força gent) eren francament i obertament joioses.

Crec que vaig reconèixer Broadway pel traçat de les carreteres que ens hi trobàrem. En la banda nord de la carretera hi havia una filera d'edificis i de patis baixos, però construïts amb gràcia i ornaments, i feien un gran contrast amb les cases poc pretencioses que les rodejaven; aleshores que damunt d'aquests edificis mes baixos s'aixecaven unes teulades de plom molt inclinades i s'hi recolzaven els arcs del mur d'un gran edifici, d'un esplèndid i exuberant estil d'arquitetura, del qual no puc dir més que em recordava les millors qualitats del gòtic del nord d'Europa amb les dels estils sarraí i bizantí, si bé no era còpia de cap d'aquests estils. D'altra banda, en el banda sud de la carretera, hi havia una construcció octogonal amb un sostre molt alt, no gaire diferent del Baptisteri de Florència en l'aspecte, llevat del fet que era rodejat per un pòrtic amb una arcada, que també era ornamentat de la forma més delicada.

Tota aquesta massa d'arquitectura que apareixia tan sobtadament en mig de camps plaents no tan sols era exquisitament bella per ella mateixa, sinó que era una expressió de la generositat i abundància de vida que em donava una alegria extrema que mai abans havia experimentada. Reia de pur plaer. El meu amic semblava entendre-ho, i em mirava entre plagut i interessat. Passàrem per mig d'una munió de carros, on s'hi veia gent ferma i d'aspecte saludable, homes, dones i criatures vestits amb elegància, i eren clarament les parades d'un mercat, i eren plens de productes de la terra ben temptadors.

Vaig dir: "No em cal demanar si això és un mercat, ja que veig clarament que ho és; però quina de mercat és, que se'l veu tan esplèndid? I què és aquell edifici que han passat, i aquell altre, que es veu a la banda sud?"

"O", va dir, "és simplement el nostre mercat de Hammersmith; i estic content de què t'agrade tant, ja que n'estem molt orgullosos. L'edifici que deies és la nostra Sala d'Hivern; ja que a l'estiu es reunim habitualment en els camps que hi ha a la vora del riu, enfront de Barn Elms. L'edifici de la dreta és el nostre teatre: esper que t'agrade”.

"Seria estúpid si no m'agradàs”, vagi dir.

S'aturà una estona i em digué: “També n'éstic content, d'això, ja que hi vaig donar una mà; vaig fer les grans portes, que són de bronze damasquinat. Hi donarem una ullada més tard: però hem de continuar ara. Pel que fa al mercat, no és un dels dies de més tràfec; de forma que serà millor anar-hi en una altra ocasió, perquè veges més gent”.

Li vaig agrair, i diguí: “Són pagesos ordinaris aquests? Quines noies més boniques hi ha entre ells”.

Mentre parlava, m'hi vaig fixar en el rostre d'una dona preciosa, alta, de cabell fosc i de pell clara, que duia un bonic vestit verd clar que feia honor a l'estació i a la calor del dia, que em somreia amablement, i més amablement, pensí, somreia an Dick; així que vaig quedar callat una estona, però de nou vaig continuar:

"T'ho deman perquè no veig cap que s'assemble als pagesos que esperaria trobar en un mercat – Vull dir venent-hi coses”.

"No ho entenc”, va dir, “quina mena de gent t'esperaves trobar; no entenc gaire què vols dir per 'pagesos'. Són veïns de la vall del Tàmesis. Hi ha zones d'aquestes illes que són més muntanyenques i més plujoses que aquesta, i hi ha gent que sembla més tosca per la roba; i són més resistents i durs del que nosaltres semblen. Però hi ha gent que prefereix el seu aspecte al nostre; diuen que hi veuen més caràcter en ells – aquesta és la paraula. Bé, és qüestió de gustos. - Amb tot, els creuaments d'ells amb nosaltres solen tindre bons resultats", afegí pensatiu.

L'escoltava, si bé els meus ulls hi eren lluny d'ell, ja que la noia bonica desapareixia per la porta amb el seu gran cistell de pèsols tendres, i vaig sentir aquella sensació que ens agafa quan hom veu un rostre interessant o encantador en els carrers que probablement mai no tornarà a veure; i em vaig quedar en silenci una estona. A la fi vaig dir: “El que vull dir és que no he vist cap pobre – ni un de sol”.

Aixecà les celles, semblava estranya, i em digué: “No, naturalment, si algú és pobre, és probable que estigui dins de casa, o que com a molt descanse en el jardí; però no sé de cap malalt que es passeje. Per què t'esperes de trobar gent pobre pel camí”.

"No, no”, deia; “No vull dir gent malalta. Vull dir gent pobre, ja saps, gent miserable”.

"No”, va dir, amb un somriure amable, “Realment no ho sé. Fet i fet, el que has de fer és anar ràpidament a veure el meu besavi, que t'entendrà millor que no pas jo. Som-hi, Greylocks!”. Aleshores sacsejà les regnes, i avançarem dolçament cap a l'est.

V. Canalla pel carrer

Passat Broadway hi havia menys cases a totes dues bandes. Ara creuàvem un petit rierol que baixava per un tros on hi creixien un pocs arbres, i tot seguit hi havia una altra mercat i una altra sala municipal, com si diguéssem. Tot i que no hi havia res de família per a mi per les rodalies, sabia perfectament on èrem i no em vaig sorprendre quan el meu guia digué tot d'una: “El mercat de Kensington”.

Després d'això vam entrar en un petit carrer de cases; o més ben dit, amb una casa a cada costat, fetes de fusta i de guix, amb una preciosa arcada al llarg de tots els baixos.

Segons deia en Dick: “Això és pròpiament Kensington. La gent tendeix a aplegar-s'hi, ja que els hi agrada l'encant de la fusta; i els naturalistes hi sovintegen, també; ja que és una taca de vida salvatge, això que hi ha aquí; no s'estén gaire lluny cap al sud: va cap al nord i cap l'oest per Paddington i baixa fins a Notting Hill: aleshores gira al nord-est fins a Primrose Hill, i pels voltants; a més una estreta franja passa per Kingsland fins a Stoke-Newington i Clapton, on s'estén pels turons que hi ha damunt dels marjals de Lea; a l'altra banda dels quals, com ja saps, hi ha Epping Forest a tocar de la mà. La part on ara entrem es diu Jardins de Kensington; si bé això de 'jardins' no ho entenc”.

Va anar de poc que digués, “Bé, jo ho sé”; però hi havia tantes coses de mi que no coneixia, malgrat les seues assumpcions, que vaig pensar que era millor no badar boca.

El camí tot d'una s'endinsà en una preciosa foresta que s'estenia a totes dues bandes, però clarament molt més cap al nord, on hi havia roures i castanyers d'Índies ben crescuts; mentre que els arbres de creixement més ràpid (entre els quals vaig albirar plataners i sicòmors massa nombrosos) eren molt grans i esbelts.

Era extraordinàriament plaent passar per les taques d'ombra, ja que el dia es feia calorós, i la frescor i l'ombra em tranquilitzaven la ment excitada i li donaven un plaer hipnòtic, de forma que sentia com si sempre hagués de viure sota aquella frescor balsàmica. El meu company semblava compartir els meus sentiments, i va fer que el cavall anàs més poc a poc mentre aspirava l'olor de la verda foresta, que provenia bàsicament de les falgueres que trepitjàvem pel camí.

Per bé molt romàntica que fos la foresta de Kensington, però, no era un lloc solitari. Ens trobàvem amb molts grups que anaven i venien, o que passejaven pel mig dels arbres. Entre aquests hi havia molta canalla de sis o vuit anys fins a setze o disset. Em semblaven especímens especialment elegants de la raça, i clarament gaudien d'allò més; alguns d'ells s'estaven en petites tendes en mig de la gespa, i en algunes hi havia fogueres, amb olles penjades a la manera gitana. Dick m'aclarí que hi havia algunes cases esparses a la foresta, i de fet hi poguerem veure un parell. Em digué que en general eren molt petites, com les que s'anomenaven cabanes en els temps que hi havia esclaus en el camp, però que eren prou agradables i adients pel bosc.

“Deuen ésser ben plenes de canalla”, vaig dir, tot assenyalant la quitxalla que hi havia pel camí.

“O,”, em digué, “aquest xics no venen tots de les cases veïnes, de les cases del bosc, sinó de tota la contrada en general. Sovint hi fan festes, i venen a jugar en les forestes durant setmanes a l'estiu, i viuen en tendes, com veus. M´s aviat els animam a que ho facen; aprenen a fer coses tot sols, i tenen contacte amb les criatures salvatges; i, ja veus, com menys hi resten dins de casa millor per a ells. De fet, he de dir-te que molts adults aniran a viure a les forestes durant tot l'estiu; si bé la major part d'elles van a les més grans, com Windsor, o el Bosc del Degà, o als erms del nord. A banda d'altres plaers els hi dóna una mica de treball dur, que lament de dir que s'ha fet escasa en els darrers cinquanta anys”.

Esclatà, i aleshores digué, “et dic tot això perquè veig que si parl responc qüestions, que les penses, tot i que no les digues; però el meu parent et dirà encara més coses”.

Vaig veure que tenia la necessitat de sortir del meu silenci, i tan sols per dir alguna cosa, vaig fer: “Bé, aquest jovent quedarà ben fresc per anar escola quan acabe l'estiu i hagen de tornar-hi”.

“Escola”, digué; “sí, que vols dir amb això? No sé veure quina relació té això amb la canalla. Sé d'escoles de ramaderia, d'escoles de pintura, però en aquest sentit hauríem de parlar d'escoles de canalla – altrament”, deia, tot rient, “seria tot un cop per a mi”.

Òndia! vaig pensar, no puc obrir la boca sense trobar-me un nou embolic. Volia aclarir l'etimologia del meu amic; i vaig pensar que era millor no dir res de les granges de nens que anomenava escoles, ja que veia prou clarament que havien desaparegudes; i com vaig després de rumiar una mica, “ho deia en el sentit de sistema educatiu”.

“Educació?”, em digué, pensatiu, “sé prou llatí per saber que prové d'educere, fer sortir, i he sentit el mot; però mai no m'he trobat ningú que em donàs una explicació clara del significat que té”.

Ja us podeu imaginar l'impacte en l'estima que sentia pels meus nous amics en sentir aquesta franca declaració; i vaig dir, amb un to gairebé de menyspreu: “Bé, l'educació és un sistema per ensenyar la gent jove”.

“I per què no la gran també?” digué amb ulls lluents. “Si bé”, continuà, “et puc assegurar que els nostres nens aprenen, passen o no per un 'sistema d'ensenyament' o no. Per què, no et trobaràs ni un de sol d'aquesta canalla, nen o nena, que no sàpiga nedar, i tots ells s'han acostumat a llençar-se en els petits estanyols del bosc – mira aquell! Tots saben cuinar; els més grans saben segar; molts saben fer sostres de palla i fer feines de fuster; o saben com mantindre un taller. Et puc dir que saben un munt de coses.

“Sí, però i la llur educació mental, l'ensenyament de les ments”, vaig dir, traduint acuradament la meua frase.

“Esdevin”, em digué, “que potser no heu après a fer aquestes coses que dic; i si és aquest el cas, no te'n dugues la idea que no cal aprenentatge per fer-les, i que no suposa cap treball mental: canviaries d'opinió si veiesses un noi de Dorsetshire fent un sostre de palla, per exemple. Però, amb tot, entenc que parles de l'aprenentatge de llibres; i pel que fa això, és una qüestió ben simple. La majoria de nens, en veure llibres per tot arreu, aprenen a llegir-los quan tenen uns quatre anys; si bé se m'ha dit que no sempre ha sigut així. Pel que fa a escriure, no els animam a fer gargots massa d'hora (tot i que en fan una mica si volen), perquè això els crea el costum d'escriure lleig; i quina utilitat té un munt d'escriure lleig, quan es pot imprimir fàcilment. Pots entendre que l'escriptura bonica ens agrade, i molta gent escriuria els llurs llibres quan els fan, o els fan escriure; em referesc a llibres que no necessiten moltes còpies – poemes i coses així, ja saps. Amb tot, me'n vaig del tema; però m'haurà d'excusar, ja que m'interessa aquest tema d'escriure, en sóc un escriptor regular”.

“Bé”, vaig dir, “quant als nens; quan aprenen a llegir i a escriure, no aprenen res més – llengües, per exemple?”

“És clar”, em va dir, “de vegades abans que saber llegir, ja saben parlar francès, que és la llengua més propera que es parla a l'altra banda de les aigües; i aviat es familiaritzen amb l'alemany també, que el parlen un bon nombre de comunes i de col·legis a terra ferma. Aquestes són les principals llengües que parlam en aquestes illes, a banda de l'anglès o del gal·lès, o de l'irlandès, que és una altra forma del gal·lès; i les criatures els agafen ben aviat, ja que tot els grans les coneixen; i a banda d'això els nostres hostes d'ultramar sovint duen els fills amb ells, i els petits es troben, i posen en contacte les parles”.

“I les llengües antigues”, vaig dir.

“O sí”, em va dir, “la majoria aprenen llatí i grec alhora que les modernes, si és que fan quelcom més que tastar aquestes darreres”.

“I la història?”, vaig dir; “com ensenyau història?”

“Bé”, em va dir, “quan una persona sap llegir, és clar que llig ço que vol; i pot aconseguir ben fàcilment que qualcú li diga quins són els millors llibres de tal o tal tema, o que li explique quelcom que no entèn dels llibres que llig”.

“Bé”, vaig dir, “que més apreneu? Supòs que no tots aprenen història?”

“No, no”, em va dir, “hi ha qui no s'interessa; de fet, no crec que gaires ho facen. He sentit dir al meu besavi que és principalment en els períodes tèrbols i de lluita i confusió quan la gent s'interessa més en la història, i com saps”, em deia el meu amic, amb un somriure amable, “no és el cas d'ara; molta gent estudia els fets de com elaborar coses i les relacions de causa i efecte, com augmenta el nostre coneixement, si això es bo; i uns altres, com has sentit del nostre amic Bob, dediquen el temps a les matemàtiques. No té sentit forçar el gust de la gent”.

Vaig dir: “Però no vols dir que les criatures aprenen totes aquestes coses?”

Em va dir: “Ço depèn de què entengues per criatures; i cal que recordes com són de diferents els uns dels altres. Com a regla general, no lligen gaire, llevat d'unes poques novel·les, fins que tenen uns quinze anys; no animam una jove afició a la lectura; tot i que trobaràs xiquets que es dediquen als llibres molt aviat; potser això no és bo per ells; però no té sentit dir-los res; i molt sovint tampoc no els hi dura gaire, i troben al punt abans d'arribar als vint anys. Ja saps, les criatures tendeixen a imitar els grans, i quan veuen molta gent entre ells dedicada a una feina genuïnament agradable, com la construcció d'habitatges o pavimentar carrers, jardineria i coses així, és això el que prefereixen; així no crec que ens haja de fer por tindre massa gent llibresca”.

Què podia dir? Seure i restar en pau, amb la por dels nous raonaments. A banda, emprava els meus ulls amb totes les forces, demanant-me, mentre el vell cavall avançava, quan entraríem a Londres, i com semblaria ara.

Però el meu company no abandonà el tema, i continuà meditatiu:

“Després de tot, no sé si els fa gaire mal, fins i tot si esdevenen estudiosos. És un gran plaer veure gent així tan feliç amb la seua feina. I a banda d'això, aquests estudiosos són en general gent molt agradable; molt amable i dolça; molt humil, i alhora sempre ansiosos d'explicar tothom tot ço que saben. Realment, m'agraden quan me'ls trob”.

Això em semblava un comentari tan estrany que vaig ser a punt de demanar-li una altra qüestió; aleshores quan al damunt d'una costera, a la vista d'un gran tros de bosc a la dreta vaig copsar un edifici d'un perfil que m'era familiar, i vaig cridar, “l'Abadia de Westminster!”.

“Sí”, va dir Dick, “l'Abadia de Westminster – ço que resta d'ella”.

“Per què, que n'heu fet?” vaig fer amb terror.

“Què que n'hem fet nosaltres?” em va dir, “no gaire res, llevat de netejar-la. Però ja saps que tot l'exterior fou fet malbé fa segles: pel que fa a l'interior, ço que resta és de gran bellesa després del gran aclariment, que tingué lloc fa cent anys, dels monuments bestials de bojos i brivalls, que abans la bloquejaven, com diu el besavi”.

Avançàrem una mica més, i vaig mirar a la dreta de nou, i vaig dir, en un to força dubtós de veure, “què hi ha la Seu del Parlament! Encara l'utilitzau?”

Esclafí a riure, i li calgué un temps per controlar-se; aleshores em donà un cop a l'esquena i em digué:

“Ja t'agaf, veí; et deu meravellar que els haguem deixat en peu, i sé una mica de tot això, i el meu vell m'ha donat llibres sobre l'antic joc que s'hi feia. Utilitzar-lo! Bé, sí, s'utilitza per una mena de mercat annex, i com a lloc per emmagatzemar fems, molt adient, ja que és prop de l'aigua. Crec que es provà d'aterrar-lo al començament de la nostra època; però hi havia, segons m'han dit una estranya societat d'antiquaris que havia fet qualque servei en temps passat, i que es mostrà contrària a la destrucció, com s'ha fet amb molts altres edificis, que molta gent considerava inútils, i una molèstia pública; i fou tan enèrgica, i tenia tantes bones raons, que finalment ho aconseguí; i he de dir que m'alegra: ja que saps que a la pitjor aquests estúpids edificis antics ens serveixen d'advertiments pels bells edificis que ara construïm. Veuràs d'altres en aquesta zona; el lloc on viu el meu besavi, per exemple, i un gran edifici dit St Paul. I com veus, no ens cal aterrar aquests pocs edificis, ja que sempre podem construir en un altre lloc; ni ens cal passar ànsia per no poder dedicar-nos a obres plaents en aquest camp, ja que sempre hi ha espai per més i més obres en edificis nous, tot i que es facen sense pretensions. Per exemple, els espais d'interior són per mi tan delitosos que si hi tingués tirada gairebé els hi sacrificaria els espais exteriors. Després, és clar, hi ha l'ornamentació, que, com tots convindrem, pot ésser massa carregada en simples habitatges, però que amb prou feines ho seria en sales i mercats, etcètera. He de dir-te, però, que el meu besavi sovint em diu que en faig un gra massa d'això dels edificis elegants; i de fet pens que les energies de la humanitat s'empren principalment en aquestes feines; ja que en aquesta direcció no hi puc veure cap fi per la feina, mentre que en molts altres sembla possible un límit”.

VI. Una miqueta de compres

Mentre parlava, sortírem tot d'una de la foresta cap a un carreró d'edificis de bonica construcció, que el meu company m'assenyalà de seguida com a Piccadilly: la part inferior d'aquestes cases que hauria anomenat botigues si no hagués sigut, com fins aleshores havia pogut veure, que la gent ignorava les arts de la compra-venda. El gènere s'exposava en els llurs aparadors curosament dissenyats, com si provessen de temptar la gent, i la gent s'hi parava i els mirava, o hi entrava i sortia amb paquests als braços, com si es tractàs d'això. Al llarg de cada banda del carrer hi havia uns porxos elegants per protegir els vianants, com en qualques ciutats antigues italianes. A mig de camí de baixada, hi havia un gran edifici del qual em preparava a sentir dir que era un centre de qualque mena, que tenia els seues edificis públics especials.

Dick digué: «Aquí, veus, és un altre mercat en un pla diferent de la majoria dels altres: els pisos superiors d'aquestes cases s'empren pels hostes; ja que gent de tot el país es disposa a anar-hi de tant en tant, quan s'afarten del camp, sempre hi ha gent que li agrada les multituds, per bé que no puc dir el mateix de mi».

No em vaig poder estar de somriure de veure com podia durar tant una tradició. Hi havia el fantasma de Londres que encara s'afirmava com a centre—un centre intel·lectual, per ço que sabia. Amb tot, no vaig dir res, llevat de demanar-li que anàs més a poc a poc ja que les coses a totes dues bandes semblaven extraordinàriament boniques.

«Sí», em digué, «aquest és un mercat molt bo de coses precioses, i es manté bàsicament pels productes més atractius, com el mercat dels Edificis del Parlament, on posen cols i naps i coses similars, alhora que cerves i la mena més forta de vi, que és a prop».

Aleshores em mirà encuriosit, i em digué, «potser t'agradaria anar una mica de compres, com es diu».

Mirava ço que podia veure de la meua trista roba, que havia tingut un munt d'oportunitats per comparar amb la indumentària elegant dels ciutadans amb qui ens havíem creuat; i pensava que probablement resultaria una curiositat per distracció d'aquesta gent tan poc atrafegada, que semblava poc menys que un home alliberat de galeres. Però malgrat tot ço que havia passat, la mà m'anà a la butxaca, on pel meu desànim no hi havia res de metàl·lic llevat de dues velles claus rovellades, i vaig recordar que en mig de la nostra conversa en la sala d'hostes de Hammersmith m'havia tret les monedes de la butxaca per mostrar-les a la preciosa Annie, i que me les hi havia deixades. Amb la cara pagava, i Dick, em fità per dir-me una mica fort:

«Hola, hoste! Quin és el problema ara? És una vespa?».

«No», vaig dir, «però és que me'ls he deixat».

«Bé,» em digué, «encara que t'hages deixat quelcom, pots entrar en aquest mercat de nou, així que no et preocupes de res».

Havia recuperat el seny aleshores, i en recordar els costums astoradors d'aquest país, ja no tenia el cap per una altra lliçó d'economia social i de numismàtica edwardiana; de forma que tan sols vaig dir:

«La meua roba—que no puc, ja veus.—Què penses que hi podem fer amb ella».

No semblava gens disposat a riure, sinó que em digué força seriós:

«O no et canvies de roba encara. Ves, és que el meu besavi és antiquari, i voldrà veure't tal com vas ara. I, ja saps, no és que t'ho demane, però de ben segur que no seria correcte de la teua part de privar la gent del plaer d'estudiar la teua indumentària, si simplement vas i et vesteixes com tothom. No et sembla», em digué, honestament.

A mi no em semblava que fos el meu deure d'ésser una atracció en mig d'aquella gent d'aspecte amable, però veia que havia topat amb una mena de prejudici inerradicable, i no volia barallar-se amb el meu nou amic. Així que simplement vaig dir: «O, és clar, és clar».

«Bé,» em digué, amable, «podem veure que hi ha dins d'aquestes parades: pensa en quelcom que vulgues».

Vag dir: «Que podria trobar tabac i una pipa?».

«És clar», em va dir, «en què pensava per no demanar-t'ho abans? Bé, Bob sempre em diu que els no-fumadors som força egoïstes, i em tem que és en el cert. Però som-hi, allà al costat hi ha una parada».

Aleshores entrà i baixà, i el vaig seguir. Una dona molt atractiva, amb un vestit esplendit de seda estampada, hi passava lentament, mentre mirava pels vidres. Dick li va dir: «noia, que et faria res de vigilar-nos el cavall mentre hi entram una estona?» Acceptà amb un somriure amable, i acaronà el cavall amb la seua preciosa mà.

«Quina criatura preciosa!» vaig dir a en Dick mentre entràvem.

«Quina, el vell Greylocks?» em digué, sorneguerament.

«No, no,» vaig dir; «Goldylocks,—la dama».

«Bé, ho és,» em digué. «És una bona cosa, n'hi ha tantes com ella, que tot Jack pot tindre la seua Jill; si no, em tem que hauríem de lluitar per elles. De fet,» em digué, ja més seriós, «no dic que no passe fins i tot ara, de vegades. Ja que com saps l'amor no és gens raonat, i la perversió i l'egoïsme són més comuns que no pas creuen part dels nostres moralistes». Afegí amb un to encara més ombrívol: «Sí, fa tan sols un mes hi hagué un embolic entre nosaltres, que a la fi costà la vida a dos homes i una dona i que ens colpí per un temps. No em demanes per això ara mateix; t'ho explicaré més tard».

Aleshores ja èrem a la botiga o parada, que tenia un taulell i prestatges a les parets, tots ben polits, sense cap pretensió d'aclaparar, però altrament no gaire diferents dels que coneixia. Dins hi havia un parell d'infants—un nou bru d'uns dotze anys, que seia mentre llegia un llibre, i una noia bonica un any més gra, que seia també rere el taulell, òbviament eren germans.

«Bon dia, veïnets», digué en Dick. «El meu amic vol tabac i una pipa; que el podeu ajudar?».

«O, sí, és clar», digué la nena amb una mena d'atenció seriosa que tenia quelcom de sorprenent. El nen em mirà, i es mirà la meua exòtica indumentària, però a la fi emvermellí i girà el cap, ja que sabia que no era un comportament correcte.

«Benvolgut veí», digué la nena, amb el gest més solemne dels infants que juguen a botigues, «quin tabac us agradaria?».

«Latakia», vaig fer, amb la sensació de participar en un joc d'infants, i em demanava si en treuria res.

Però la nena agafà un preciós cistellet d'un armari que tenia al costat, s'anà cap a un gerro, i tregué un munt de tabac fins omplir el cistell i oferir-me'l damunt el taulell, on podia olorar i veure que era un excel·lent Latakia.

«Però no l'has pesat», vaig dir, «i—i quant en puc agafar?».

«Per què,» em va dir, «t'aconsell d'omplir el sarró, perquè potser aniràs a un lloc on no podràs aconseguir Latakia. On tens el sarró?»

Em vaig girar, i a la fi vaig treure el meu estampat de cotó que em fa el servei de saquet de tabac. Però la noia el mirà amb un cert desdeny, i digué:

«Benvolgut veí, et puc donar quelcom de molt millor que aquest retall de cotó». I va fer cap a la rebotiga i tornà en un moment, i mentre passava el noi li xiuxiuejà quelcom a l’orella, i va fer que no amb el cap i pujaren i tornaren. La noia duia per la nansa una bossa marroquina vermella, elegantment embrocada, i em digué, «hi he triat una per tu, i la tindràs: és bonica, i hi cabrà un munt».

Després l’omplí de tabac, me la lliurà i digué, «ara per la pipa: també m’hauràs de deixar triar per tu; acaben d’arribar tres de ben boniques».

Desaparegué de nou, i tornà amb una pipa grossa, fet d’una fusta dura molt elaborada i muntada en or esquitxat de petites gemes. Era, en breu, la joguina més bonica i elegant que mai havia vist; quelcom com l’obra japonesa de la millor mena, però millor.

«Estimada!», li vaig dir quan hi vaig posar els ulls, «és de totes totes massa grandiosa per mi, o per qualsevol tret de l’Emperador del Món. A banda, la perdré: sempre perd les pipes».

La noia semblava força desencisada, i digué, «No t’agrada, veí?».

«O sí», vaig dir, «és clar que m’agrada». «Bé, doncs pren-la», va dir, «i no et preocupes de perdre-la. Què te’n faria? Qualcú de segur que la trobaria, i l’utilitzaria, i tu en podries tindre una altra».

Li vaig prendre de la mà per mirar-la, i mentre ho feia vaig oblidar la meua precaució, i vaig dir, «Però, amb tot, bé he de pagar per una cosa així?».

Dick em va posar la mà al muscle mentre parlava, i en girar-me vaig topar amb l’expressió còmica dels seus ills, que m’advertien contra una altra exhibició de l’extinta moralitat comercial; així que vaig envermellir i em mosseguí la llengua, mentre que la noia em mirava simplement amb la més fonda gravetat, com si fos un foraster embarbussat en l’expressió, ja que clarament no m’entenia ni un borrall.

«Moltíssimes gràcies», vaig dir a la fi, efusivament, mentre em posava la pipa a la butxaca, no sense un poc de dubte de si no em trobaria de seguida en presència del jutge.

«O, no hi ha de res», va dir la jove mossa, amb afectació de maneres d’adulta, cosa que era ben encantadora. «És un plaer servir a un amable vell cavaller com tu; especialment quan hom pot veure tot d’una que has vingut de ben lluny d’ultramar».

«Sí, estimada», hi afegí, «he estat un gran viatger».

Mentre li deia aquesta mentida per pura educació, hi entrà de nou el noi, amb una safata a la mà, on vaig veure una llarga ampolla i dos preciosos gots. «Veïns», va dir la noia (que era l’única que parlava, ja que el germà era clarament molt tímid), «si us plau, beveu un got a la nostra salut abans d’anar-vos ja que no tenim hostes com aquest cada dia».

De seguit, el noi va posar la safata al mostrador i escancià solemnement un vi de color de palla en els llargs gots. Sense pensar-m’ho vaig beure-hi, ja que era assedegat per la calor del dia; i pensava, encara sóc en el món, i el raïm del Rin no ha perdut el sabor; ja que si mai he begut un bon Steinberg, ho he fet aquell matí; i em vaig una nota mental per demanar-li an en Dick com se les arreglaven per fer bon vi si no ja no hi havia treballadors obligats a beure deixalles per comptes del bon vi que ells mateixos feien.

«Que no beveu amb nosaltres, petits veïns?» vaig dir.

«No bec vi», digué la noia; «m’agrada més la llimonada, però et desig salut!»

«I a mi m’agrada més la cervesa de gengibre», va dir el noi.

Bé, bé, vaig pensar, tampoc no han canviat gaire els gustos infantils. I tot seguit els vam dir bon dia i sortirem de la botiga.

Per decepció meua, com un canvi en un somni, un vell alt en sostenia el cavall per comptes de la dona bonica. Ens explicà que la noia no podia esperar, i que ell li havia pres el lloc; i obrí els ulls i rigué quan va veure els nostres rostres, de forma que no teníem res més a fer que riure també.

«A on anau?» li va dir a Dick.

«A Bloomsbury», digué Dick.

«Si vosaltres dos no voleu estar sols, hi aniré amb vosaltres», va dir el vell.

«Molt bé», va dir en Dick, «digueu-me fins on voleu anar i us hi duré. Som-hi».

Així que erem de nou de camí; i vaig demanar si els infants assistien habitualment la gent en els mercats. «Força sovint», em va dir, «si no es tracta de manegar amb pesos feixucs, però de cap manera sempre. Als infants els hi agrada divertir-se, i és bo per ells, perquè manipulen un munt d’objectes diversos i n’aprenen coses, com són fets, d’on venen, etcètera. A banda d’això, és una feina tan senzilla que qualsevol la pot fer. Es diu que en els primers dies de la nostra època hi havia una munió de gent que era hereditàriament afligida per una malaltia anomenada peresa, perquè eren descendents directes dels qui en els mals temps acostumaven de força altres persones a treballar per ells –les persones, ja saps, que s’anomenen amos d’esclaus o contractants de treball en els llibres d’història. Bé, aquesta gent malalta de peresa solia servir en les parades tota la vida, perquè eren aptes per ben poca cosa. De fet, crec que en una època els obligaven realment a fer una feina, perquè ells, especialment les dones, sortien tan lletjos i produïen uns infants tan lletjos que si la malaltia no es tracta amb duresa, els veïns no la podrien suportar. Amb tot, m’alegra dir que tot això ja s’ha superat; la malaltia o s’ha extingit o existeix en una forma tan lleu que un curta etapa de medicina adient se l’endu. De vegades li diuen ara el dimoni blau, o txitxarreria. Noms curiosos, no?».

«Sí», vaig dir, reflexionant-hi. Però el vell hi va irrompre:

«Sí, tot això és cert, veí; i he vist algunes d’aquelles dones, ja velles. Però el meu pare en coneixia unes quantes quan eren joves; i deia que eren tan petites com poden ser-ho les dones joves: tenien mans com urpes d’esquirols, i braços empetitis com pals; i cintures com el coll d’una ampolla, i llavis fins i nassos arrufats i galtes pàlides; i sempre es feien les ofeses a res que se’ls digués o se’ls fes. No és gens estrany que parissen infants lletjos, ja que ningú tret d’homes com elles s’hi enamoraven –pobretes!».

S’aturà, i semblava pensar en la seua vida passada, quan va dir:

«I sabeu, veïns, que en un temps la gent era encara preocupada per la malaltia de la peresa: llavors dedicàrem grans esforços a provar de curar la gent. No heu llegit cap dels llibres mèdics sobre la qüestió?».

«No,» vaig dir; ja que el vell s’adreçava a jo.

«Bé,» vaig dir, «es pensava llavors que era la supervivència de l’antiga malaltia mitjava de la lepra: sembla que era molt contagiosa, ja que la majoria de gent afectada eren tancats la major part del temps, i castigava a una classe especial de malalts estranyament vestits per tal que els reconegueren. Duien entre d’altra indumentària, darreres fets de vellut, que fa uns anys s’anomenaven pluix».

Tot això em semblava molt interessant, i m’agradaria haver fet parlar més el vell. Però Dick semblava una mica cansat de tanta història antiga: a banda, sospit que volia mantindre’m tot el fresc que pogués abans de veure el seu besavi. Així que esclafí a riure a la fi, i digué: «Disculpau-me, veïns, però no em puc estar. Curiosa gent que no li agradava el treball! - és massa ridícul. Per què, fins i tot a vosaltres us agrada treballar, de vegades», em va dir, mentre animava el vell cavall amb el fuet. «Quina malaltia tan curiosa! Ben bé li poden dir txitxarreria!».

I va riure de nou ben fort, potser massa i tot pel que creia que eren les seues habituals bones maneres; i vaig riure amb ell per companyonia, però únicament de dents en fora; ja que jo no hi veia res de graciós en gent a la que no li agradàs de treballar, com bé podeu imaginar-vos.

VII. Trafalgar Square

I ara de nou era ocupat en jo mateix, ja que èrem clarament a Piccadilly Market, i ens trobàvem en una regió de cases elegantment construïdes i molt ornamentades, que hauria anomenat villes si haguessen estat lletges i pretencioses, que era ben lluny d’ésser el cas. Cada casa s’alçava en un jardí curosament cultivat i delimitat amb flors. Les esmerles cantaven com mai entre els arbres dels jardins que, tret d’un llorer ací i allà, i grups ocasionals de til·lers, semblaven tots fruiters: hi havia un munt de cireres, ara tots carregats de fruita; i tantes vegades com passàvem davant d’un jardí infants i noies joves ens oferien cistells de delicada fruita. Entre tots aquests jardins i les cases m’era és clar impossible de traçar els llocs dels antics carrers: però em semblava que les avingudes principals eren les mateixes d’abans.

Arribàvem ara a un gran espai oberta, amb una certa pendent cap al sud, un lloc soleiat que s’havia aprofitat per plantar fruiters, principalment, com podia veure, albercoquers, en mig dels quals hi havia una petita estructura de fusta, molt bonica i elegant, pintada i daurada de forma que semblava un estable de descans. Des del costat meridional de la dita plantació corria una llarga via flanquejada per l’ombra d’alts perers, a la fi de la qual s’hi mostrava l’alta torre de la Casa del Parlament, o mercat de fems.

Em colpí una estranya sensació; vaig tancar els ulls per mantindre la vista del sol brillant per damunt dels jardins, i per un moment els hi passà pel davant una fantasmagoria d’un altre dia. Un gran espai rodejat per altes i lletges cases, amb una lletja església a la cantonada i un edifici indescriptiblement lleig amb cúpula a la meua esquena; l’avinguda era atapaïda d’una multitud afanyada i excitada, dominada per omnibusos plens d’impacients. En el mig hi havia una plaça pavimentada i amb font, poblada tan sols per uns pocs homes vestits de blau i un munt d’imatges de bronze particularment lletges (una d’elles al damunt d’una alta columna). La dita plaça era custodiada fins al límit de l’avinguda per una línia quàdruple de grans homes uniformats en blau, i a través de l’avinguda del sud els casos d’una banda de soldats a cavall, amb un blanc de mort en la grisor d’una neblinosa vesprada de novembre -

Vaig obrir els ulls de nou a la llum del sol i vaig mirar al voltant, i vaig cridar entre els arbres xiuxiuejadors i les flors oloroses, «Trafalgar Square!».

«Sí,» va dir Dick, que havia pres de nou les regnes, «no m’estranya que trobes ridícul el nom: però després de tot no era afer de ningú canviar-lo, ja que el nom d’una follia morta no fa mal. Amb tot, de vegades, pens que hauríem d’haver-li donat un nom que commemoràs la gran batalla que es lluità en aquest mateix lloc el 1952, - allò fou prou important, si els historiadors no menteixen».

«Cosa que generalment fan o, si més no, feien», digué el vell. «Per exemple què pensau d’això, veïns? He llegit un complicat relat en un llibre –quina estupidesa de llibre!– anomenat Història Socialdemocràtica de James, d’una lluita que tingué lloc ací cap a l’any 1887 (sóc dolent per les dates). Alguns, diu aquesta història, anaven a celebrar-hi una trobada, o una cosa similar, i el govern de Londres, o el consell, o la comissió, o qualsevol altre òrgan rebordonit i bàrbar de ximples, caigué damunt d’aquests ciutadans (com llavors els deien) a mà armada. Això sembla massa ridícul per ésser cert; però segons aquesta versió de la història, no tingué gaire repercussió, la qual cosa és massa ridícula per ésser certa».

«Bé», vaig intervindre, «però després de tot el vostre senyor James és fins ara correcta, i és cert; tret que no hi va haver cap lluita, simplement gent desarmada i pacífica atacada per rufians armats amb porres».

«I ho toleraren?» va dir Dick, amb la primera expressió de desplaença que vaig veure en el seu rostre de bon temperament.

Vaig dir, envermellit: «Havíem de tolerar-ho; no hi podíem fer res».

El vell em mirà intrigat, i digué: «Sembla que ho coneixes molt bé, veí! I és realment cert que no va tindre cap repercussió?».

«Això és el que passà», vaig dir, «que un munt de gent hi foren enviats a presó».

«Quins, els de les porres?», va dir el vell. «Pobres diables!».

«No, no», vaig dir, «dels que les reberen».

El vell va dir força seriós: «Amic, esper que hages llegit alguna col·lecció podrida de mentides, i que t’hagen arrelat massa fàcilment».

«T’assegur», vaig dir, «que dic veritat».

«Bé, bé, segur que ho penses, veí», va dir el vell, «però no veig per què n’has d’ésser tan segur».

Com que no podia explicar per què, em vaig mossegar la llengua. Mentres, Dick, que seia pensarós, va parlar a la fi, i va dir educadament i amb punt de tristor:

«Com d’estrany és pensar que hi poguessen haver homes com nosaltres, i que visquessen en aquest preciós i feliç país, que supòs que tenien sentiments i afectes com els nostres, que poguessen fer amb tot coses tan repugnants».

«Sí», vaig dir, en un to didàctic; «amb tot, fins i tot aquells dies eren una gran millora en relació als dies que els havien precedit. Que no heu llegit res del període mitjava, i de la ferotgia de les seues lleis criminals; i com en aquells dies sembla que els homes gaudien de tormentar els llurs congèneres? -no per gust, sinó que feien del llur Déu un tormentador i un carceller més que cap altra cosa».

«Sí», va dir en Dick, «també hi ha bons llibres del període, i alguns els he llegit. Però que el segle XIX ho milloràs, no ho veig clar. Després de tot, el poble mitjaval actuava d’acord amb la seua consciència, com mostra el teu comentari sobre el llur Déu (que és cert), i eren disposats a suportar allò que inflingien als altres; mentre que en el segle XIX uns eren hipòcrites, i pretenien ésser humans, i amb tot tormentaven aquells mateixos que ells gosaven tancar a la presó, sense cap raó, sinó justament per allò que ells mateixos, els carcellers, els havien forçat a fer. O, és horrible de pensar-ho!».

«Però potser», vaig dir, «no sabien com eren les presons».

Dick semblà agitar-se, i fins i tot enfadar-se. «Més culpa llavors», va dir, «quan ara tu i jo ho sabem malgrat els anys passats. Mira, veí, no podien deixar de saber quina desgràcia és una presó per una comunitat, i que les llurs presons eren un bon pas cap a empitjorar-se encara més».

Vaig fer: «Però és que ara no teniu presons?».

Tan aviat com els mots m’havien eixit de la boca, vaig sentir que l’havia errada, ja que Dick envermellí i treia fum, i el vell semblava sorprés i adolorit; i de seguida Dick va dir enfadat, però com si encara es retingués un poc:

«Bon home! Com pots fer aquesta qüestió? Que no t’he dit que sabem el que suposa una presó pels indicis indubtables de llibres realment valuosos, i ajudats per la nostra pròpia imaginació? I no m’has cridat especialment l’atenció al fet que la gent de les avingudes i carrers semblaven feliços? I com podien semblar feliços si sapiguessen que veïns llurs eren tancats a la presó, mentre ho suportaven calladament? I si hi hagués gent empresonada, no podries amagar-ho a la gent, com no podries fer-ho amb un homicidi ocasional. Presons, de fet! O no, no, no!».

S’aturà i comença a refredar-se, i digué amb una veu amable: «Però, perdona’m! No hi havia cap necessitat d’escalfar-me tant, ja que no hi ha cap presó: tem que pensaràs el pitjor de jo per perdre les formes. És clar que tu, que vens de l’exterior, no podies saber aquestes coses. I ara tem haver-te fet sentir incòmode».

En certa forma ho havia fet; però era tan generós en l’escalfor, que m’agradava encara més, i vaig dir: «No, realment és culpa meua per ésser tan estúpid. Deixa’m canviar de tema, i demanar-te quins són aquests edificis que hi ha a l’esquerra, just al final de la galeria d’arbres?».

«A», va dir, «és un antic edifici construït abans de la meitat del segle XX, tal com veus, amb un estil estranyament fantàstic i no gaire bonic; però hi ha algunes coses estimables a dins, la majoria quadres que es conserven com a curiositats de forma permanent. Li diuen National Gallery, i potser per aquesta hi ha un munt d’altres amunt i avall del país».

No vaig provar d’aclarir-li res, ja que sentia la tasca massa feixuga, sinó que em vaig treure la magnífica pipa i hi vaig fer una fumada, mentre el vell cavall tornava a arrencar. Mentre anàvem, vaig dir:

«Aquesta pipa és una joguina ben elaborada, i sembleu tan raonables en aquest país i la vostra arquitectura és tan bona, que més aviat em deman perquè us aturau en aquestes trivialitats».

Em vaig sentir malalment mentre parlava, per la part de malagraït que jugava, després d’haver rebut un regal tan elegant; però Dick no hi va parar esment en la meua mala educació, sinó que digué:

«Bé, no sé; és una cosa bonica, i com que a ningú no li cal fer coses així si és que no li agraden, no veig per què no ho haurien de fer si els agrada. És clar que si els talladors mancassen, tots serien ocupats en l’arquitectura, com l’anomenau, i llavors aquestes ‘joguines’ (un bon mot) no es farien; però com que hi ha un munt de bona gent que poden tallar –de fet, gairebé tothom, i com el treball és una mica escàs, o ens temem que ho siga, la gent no desencoratja aquesta mena de petites obres».

Medità una mica, i semblava una mica confós; però de seguida el rostre se li aclarà i va dir: «Després de tot, has d’admetre que la pipa és molt bonica, amb aquestes personetes sota els arbres, tot tallat tan net i dolç; - massa elaborat per una pipa, potser – bé, és molt bonica».

«Massa valuosa pel seu ús, potser», vaig dir.

«Com?», va dir; «No ho entenc».

Just anava a fer un intent desesperat per fer-li entendre quan van passar per davant de la porta d’un gran i desmanegat edifici, on semblava que s’hi feien algunes feines. «Quin edifici és aquest?», vaig dir, intrigat; ja que era un plaer veure quelcom al que era acostumat: «sembla una fàbrica».

«Sí», va dir, «Crec que saps què vol dir, i és el que és; però no els díem fàbriques ara, sinó tallers agrupats; és a dir, llocs on s’aplega la gent que vol treballar unida».

«Ho supòs», vaig dir, «s’hi utilitza alguna mena d’energia?».

«No, no», va dir. «Per què s’hauria d’aplegar la gent per utilitzar energia, quan la poden tindre en els llocs on viuen o, aprofitar-la entre dos o tres, o un de sol, tant hi fa? No; la gent s’aplega en aquests tallers agrupats per fer feina manual on treballar aplegats és necessari o convenient; una feina així és sovint molt plaent. Ací, per exemple, fan ceràmica i vidre, –allà hi pots veure les tapes dels forns. Bé, és clar que és més fàcil tindre forns, assecadors, vidreries, etc., d’una grandària adient, i un munt de coses per fer-los anar: és clar que hi ha un bon grapat de llocs així, ja que seria ridícul que si un home tingués afició a fer jerros o bufar vidre que hagués de deixar de viure en un lloc i se l’obligàs a oblidar el treball que li agrada».

«No veig fum sortint dels forns», vaig dir.

«Fum?», va dir en Dick; «per què n’hauries de veure?».

Em vaig mossegar la llengua, i continuà: «és un lloc bonic per dins, per bé que tan auster com per fora. Pel que fa als oficis, fer rodar argila ha d’ésser una feina alegre: bufar vidre és més aviat sofocant; però hi ha gent que li agrada molt; i no m’estranya: hi ha una sensació de poder, quan t’hi endinses, tractes amb el metall calent. És una feina molt agradable», em va dir, somrient, per molt que tingues cura d’aquests objectes, es trenquen un dia o un altre, i sempre hi ha munt de coses a fer.

Em vaig mossegar la llengua i vaig reflexionar.

Vam arribar a un punt on hi havia una colla d’homes adobant la via, la qual cosa ens endarrerí una mica; però no ho lamentava; ja que tot el que havia vist fins ara semblava una simple escena de vacances estivals; i volia veure com aquesta gent encarava un cas de treball realment necessari. Havien estat descansant, i tot just s’havien posar de nou a la feina; de forma que era el traginar de pics que el que em despertà de les meues reflexions. Hi havia una dotzena, homes joves i forts, que s’assemblaven a l’aparença d’un grup de remers d’Oxford dels dies que recordava, i no gaire més preocupats per la feina: havien deixat la roba exterior al costat del carrer en una pila ordenada sota la custòdia d’un noi de sis anys, que era abraçat a un gran pal, i que semblava tan feliçment ociós com si aquell dia d’estiu l’haguessen fet per ell tot sol. Mentre feia un ull a la pila de roba, podia veure-hi la lluentor de l’or i de la seda, i vaig jutjar que alguns d’aquests treballadors tenien fustos similars als del Golden Dustman de Hammersmith. Al costat hi havia un gran cistell, que deixava entreveure pastissos i vi: una mitja dotzena de dones joves observaven el treball dels obrers, i tant unes com altres feien goig de veure, ja que els darrers feien grans colps i eren ben àgils en la feina, i d’una bellesa i bona constitució com la que trobaríeu en un dia d’estiu. Reien i xerraven alegrement entre ells i amb les dones, però llavors el cap ens va veure aturats. De forma que deixà el pic i cridà, «Apa, nois! Que hi ha veïns que volen passar». Amb la qual cosa els altres també s’aturaren, es posaren al voltant nostre, ajudaren el vell cavall a fer passar les rodes per la calçada a mig fer, i després, com homes amb una tasca plaent a les mans, s’afanyaren a tornar a la feina, aturant-se tan sols per dir-nos un adéu somrient; de forma que el soroll dels pics esclatà de nou abans que Greylocks no hagués reprès el trot. Dick mirà cap endarrere, i digué:

«Tenen sort avui: és un bon esport provar qui fa més feina en una hora; i veig que aquests veïns saben bé què es fan. No és una simple qüestió de força afanyar-se en una feina així; no ho penses, hoste?».

«No ho crec», vaig dir, «però si he de dir la veritat mai no ho he provat personalment».

«Realment?», va dir greuement, «em sembla una pena; és una bona feina per enfortir els músculs, i m’agrada; per bé que admet que és més plaent la segona setmana que la primera. No és que hi tinga bona mà; els companys solien fer-me bromes en una obra on treballava, record, i em cantaven, ‘Ben moguda, colpeja!’ ‘Posa-hi l’esquena, o!».

«No és gaire divertit», vaig afegir.

«Bé», va dir en Dick, «tot sembla divertit quan tenim una feina plaent i bons companys al voltant; ens sentíem feliços, ja saps». De nou vaig reflexionar silenciosament.

VIII. Un vell amic

Ara giràvem cap a una senda agradable on les branques de grans plataners gairebé es trobaven damunt dels nostres caps, però rere d’ells hi havia cases baixes que s’aixecaven l’una ben al costat del l’altra.

«Això és Long Acre», explicava Dick; «de forma que hi havia d’haver una vegada un camp de panís. Què curiós és que els llocs canvien tant, i encara així mantinguen els noms antics! Just mira com de juntes s’aixequen les cases! I encara hi construeixen, mira!».

«Sí», deia el vell, «però crec que damunt dels camps de panís ja s’havia construït abans de mitjan segle XIX. He sentit que per allà dalt hi havia la part més densa de la ciutat. Però he de continuar per allà abaix, veïns; he de cridar a un amic que viu en els horts que hi ha més enllà de Long Acre. Salut i bona sort, hoste!».

I saltà avall i arrencà vigorosament com un jove.

«Com de gran diries que és el veí?» li vaig dir a Dick mentre el perdíem de vista; ja que veia que era gran, i malgrat tot semblava sec i resistent com un tros de roure vell; una mena d’home gran que no era acostumat de veure.

«O, uns noranta, diria», deia Dick.

«Com de longeva ha d’ésser la vostra gent!» vaig dir.

«Sí,» deia Dick «certament hem derrotat les tres vintenes i deu de l’antic llibre de proverbis jueus. Però després veus que l’escrigueren sobre Síria, un país càlid i sec, on la gent viu més ràpidament que en el nostre clima temperat. De tota manera, no crec que importe gaire, mentre com a home tinga salut i siga feliç mentre visca. Però ara, hoste, som massa a prop del lloc de residència del meu vell parent que crec que hauries de reservar totes les qüestions futures per a ell».

Vaig assentir; i llavors giràrem cap a l’esquerra, i baixàrem per un moderat pendent a través de bells roserars, plantats per allò que prenia com l’emplaçament de Endell Street. Els deixàrem enrere, i Dick tibà les regnes un instant mentre creuàvem una llarga carretera més o menys recta amb cases ben escampades amunt i avall. Mogué la mà a dreta i a esquerra, i deia, «Holborn aquell costat, Oxford Road aquell altre. Aquesta fou en una ocasió una part ben important de la ciutat poblada fora dels antics murs del burg romà i medieval: molts dels nobles feudals de l’Edat Mitjana, ens diuen, tenien grans cases en una banda o altra de Holborn. Gosaria dir-te que record que la casa del bisbe d’Ely és esmentada en l’obra de Shakespeare del rei Ricard III; i encara en queden restes dempeus. Amb tot, aquest camí no és de la mateixa importància, ara que la ciutat antiga ja no hi és, amb muralles i tot».

Continuà de nou, mentre jo somreia dèbilment en pensar com el segle XIX, del qual tants grans mots s’havien dit, no comptaven res en la memòria d’aquest home, que llegia Shakespeare i no havia oblidat l’Edat Mijana.

Creuàrem el camí fins a una breu i estreta senda entre els horts, i sortírem de nou a una carretera àmplia, a un costat de la qual hi havia un gran i llarg edifici, la paret del qual s’allunyava del camí, que vaig veure de seguida que era un altre grup públic. A l’altra banda hi ha un ample espai verd, sense mur o tanca de cap mena. Vaig mirar a través dels arbres i vaig veure més enllà un pòrtic amb pilars que m’era força familiar – no pas menys vell amic, de fet, que el Museu Britànic. Em vaig quedar sense alè, en mig de totes les coses estranyes que havia vist; però em vaig mossegar la llengua i vaig deixar que parlàs Dick. Deia:

«Allà baix hi ha el Museu Britànic, on viu el meu besavi la major part del temps; de forma que no en parlaré gaire. L’edifici de l’esquerra és el Mercat del Museu, i crec que faríem bé de passar-hi un minut o dos; ja que Greylocks esperarà el seu descans i la seua civada; i supòs que estaràs amb el meu parent la major part del dia; i per dir la veritat, potser hi ha alguns als qui vull particularment veure, i potser tindre-hi una llarga xerrada».

Envermellí i sospirà, no sense plaer, pensava; així que, és clar, no vaig dir res, i girà el cavall sota una arcada que ens conduí a una quadrangle pavimentat molt gran, amb un gran plataner a cada cantonada i una font que brollava al mig. Al costat de la font hi havia unes poques parades de mercat, amb tendals que els cobrien fets d’una agradable tela de lli a ratlles, sota els quals algunes persones, la majoria dones i infants, es movien silenciosament, mirant els béns exposats. La planta baixa de l’edifici que envoltava el quadrangle l’ocupava una àmplia arcada o claustre, l’arquitectura imaginativa però forta del qual no podia admirar prou. Ací també hi havia unes poques persones passejant o que seien llegint en els bancs.

Dick em deia disculpant-se: «Ací, com a tot arreu hi ha poca cosa a fer avui; un divendres ho veuries ple de gom a gom, i alegre, i a la vesprada hi ha generalment música al costat de la font. Amb tot, gosaria dir que tindrem una bonica reunió en el nostre àpat de migdia».

Passàrem a través del quadrangle i d’una arcada, dins d’un gran i preciós estable a l’altra banda, on ràpidament col·locàrem el vell rossí i el férem feliç amb menjar de cavall, i llavors giràrem i caminàrem de nou a través del mercat, amb Dick amb un posat més aviat pensatiu, em semblava.

Em vaig adonar que la gent no podien estar-se de mirar-me una mica fixament; i considerant la meua roba i la llur, no m’estranyava; però sempre que creuàvem la mirada em feien un signe molt amistós de salutació.

Caminàrem directe dins del pati d’accés del Museu, on excepte les baranes desaparegudes, i les xiuxiuejants branques dels arbres del voltant, res no semblava canviat; els mateixos coloms rondaven l’edifici i s’aferraven als ornaments del frontó com els havia vist d’antuvi.

Dick semblava haver-se tornat un xic absent, però no pogué estar-se de fer-me un comentari arquitectònic, i digué:

«És un edifici força antic i lleig, no? Molta gent ha volgut enderrocar-lo i reconstruir-lo: i potser si la feina escasseja realment encara ho farem. Però, com et dirà el meu besavi, no seria una feina senzilla; ja que hi ha meravelloses col·leccions a dins de tota mena d’antiguitats, a banda d’una enorme biblioteca amb molts llibres extraordinàriament bells, i molts de ben útils com a registres genuïns, textos d’obres antigues i similars; i la preocupació i ansietat, i fins i tot el risc que hi hauria en moure-ho tot ha salvat els mateixos edificis. A banda, com hem dit abans, no és dolent tindre un record de quelcom que els nostres avantpassats pensaven que era un edifici bell. Ja que hi ha un munt de feina i material a dins».

«Ja veig que n’hi ha», vaig dir, «i n’estic força d’acord. Però ara no hauríem d’afanyar-nos a veure el teu besavi?».

De fet, no podia estar-me de veure que més aviat s’entretenia amb el temps. Digué, «Sí, anirem dins de la casa en un minut. El meu parent és massa gran per fer gaire feina en el Museu, on fou un custodi dels llibres durant molts anys; però encara hi passa força estona; de fet crec», deia, somrient, «que es considera com una part dels llibres, o els llibres com un part d’ell, no sé quina de les dues».

Vacil·là encara una estona més, llavors envermellí, em prengué de la mà, i dient, «Som-hi, doncs!» em conduí cap a la porta d’un dels antics habitatges oficials.

IX. Sobre l’amor

«El vostre parent no es preocupa gaire dels edificis bells, doncs», vaig dir, mentre entràvem en una casa clàssica força espantosa; que de fet era tan nua com calia, excepte alguns grans gerros de flors de juny que hi havia ací i allà; encara que era ben neta i bellament emblanquida.

«O, no ho sé», digué Dick, més aviat absent, «es fa gran, certament, ja que té més de cent cinc anys, i sens dubte que ja no es preocupa de traslladar-se. Però és clar que podria viure en una casa més bonica si volgués: no és obligat a viure enlloc més que qualsevol altre. Per ací, hoste».

I obrí camí escales amunt, i obrint una porta entràrem en una cambra de bona mida a l’antic estil, tan nua com la resta de classe, amb una pocs mobles necessaris, i aquest ben simples i fins i tot rústics, però sòlids i amb una bona feina de talla al damunt, ben dissenyats però executats més aviat cruament. A la cantonada més llunya de la cambra, en un escriptori al costat de la finestra, seia un petit home gran en una àmplia cadira de roure, ben encoixinada. Vestia una mena de jaqueta norfolk de serge, un xic roscada, amb calces de la mateixa tela, i mitjons de trenat gris. Saltà de la cadira, i cridà en una veu de volum considerable per un home tan gran, «Benvingut, Dick, noi; Clara és ací, i serà més que contenta de veure’t; així que mantingues el cor amunt».

«Clara ací», féu Dick; «si ho hagués sabut, no hauria portat – si més no, vull dir, hauria -».

Tartamudejava confós, clarament perquè el preocupava dir res que em fes sentir sobrer. Però el vell, que no m’havia vist al començament, l’ajudà en avançar-se i en dir-me en un to amable:

«Si us plau, perdonau-me, ja que no m’he adonat que Dick, que és prou gros com per amagar qualsevol, sabeu, havia dut un amic amb ell. Sigueu benvingut cordialment! Encara més, quan gairebé esper que anau a divertir un vell donant-li notícies d’ultramar ja que puc veure que venia d’aigües enllà i de països allunyats».

Em mirava pensatiu, gairebé ansiós, ja que deia amb una veu canviada, «podria demanar-vos d’on veniu, ja que sou tan clarament foraster?».

Vaig dir amb un posat distret: «Abans vivia a Anglaterra, i ara he tornat; i vaig dormir la nit passada a la Casa d’Hostes de Hammersmith».

Assentí greument, però semblava, creia, un poc decebut amb la meua resposta. Pel que fa a jo, el mirava més durament que no pas permeten les bones maneres, potser; ja que en veritat, el seu rostre, com d’una poma assecada, em semblava estranyament familiar; com si l’hagués vist abans – en un mirall, podria ésser, em deia jo mateix.

«Bé», digué el vell, «vingueu d’on siga, sou entre amics. I veig que el meu parent Richard Hammond té un aire sobre ell com si us haguésseu dut perquè fes quelcom per vós. És això, Dick?».

Dick, que esdevenia cada vegada més distret i que continuava mirant incòmode la porta, aconseguí de dir, «bé, sí, parent: el nostre hoste troba les coses molt alterades, i no pot entendre-ho; tampoc jo; de manera que pensava que podria dur-te’l ja que sap més de tot el que ha passat en els darrers dos cents anys que ningú altre – Què és això?».

I es girà de nou cap a la porta. Sentíem passes a fora; la porta s’obrí, i entrà una dona jove molt bella, que s’aturà en sec en veure Dick, i envermellí fins el color d’una rosa, però l’encarava de totes maneres. Dick la mirava fortament, i mig acostà la mà envers ella, i tot el rostre li tremolava d’emoció.

El vell no els deixà gaire estona en aquest tímid desconfort, sinó que digué, somrient amb una alegria de vell: «Dick, nano, i tu, estimada Clara, crec més aviat que nosaltres dos vellaires fem nosa; ja que crec que teniu un munt a dir-vos l’un a l’altre. Millor anau a la cambra de Nelson, a dalt; sé que ha sortit; i tot just ara cobreix els murs amb tot de llibres medievals, de manera que serà prou bona per vosaltres dos i el vostre plaer renovat».

La noia oferí la mà a Dick, i prenguent la seua el conduí fora de la cambra, mirant recte davant seu; però era fàcil veure que el seu envermelliment provenia de la felicitat, no de la ràbia; ja que, de fet, l’amor és molt més autoconscient que la ira.

Quan la porta s’hagué tancada rere llur el vell se’m girà, encara somrient, i digué:

«Francament, benvolgut hoste, em fareu un gran servei si veniu a fer-me moure la vella llengua. El meu amor per xerrar encara m’habita, o més aviat m’hi creix; i malgrat que és prou plaent veure aquests joves movent-se i jugant plegats tan seriosament, com si tot el món depengués dels llurs besos (com de fet és el cas fins a cert punt), encara no crec que els meus relats del passat els interessen massa. La darrera collita, el darrer nadó, el darrer nus de talla en el mercat és prou història per a ells. Era diferent, crec, quan era un noi, quan no teníem tan garantida la pau i l’abundància contínua com la tenim ara – bé, bé! Sense posar-vos en la qüestió, deixau-me que us demane això: He de considerar-vos un investigador que sap poc de la nostra forma moderna de viure, o com algú que ve d’un lloc on els mateixos fonaments de la vida són diferents dels nostres, - sabeu res o quelcom de nosaltres?

Em mirà atentament i amb una meravella creixent en els ulls mentre parlava; vaig respondre amb la veu baixa:

«Tan sols sé de la vostra vida moderna el que he pogut aplegar usant els meus ulls en el camí cap ací des de Hammersmith i de demanar algunes qüestions a Richard Hammond, la major part de les quals amb prou feines podia entendre».

El vell somrigué en sentir això. «Llavors», digué, «he de parlar-vos com -».

«Com si fos d’un altre planeta», vaig dir.

El vell, el nom del qual, de passada, com el del seu parent era Hammond, somrigué i assentí, i fent rodar el seu seient cap a jo, em féu seure en una pesada cadira de roure, i digué, mentre veia els meus ulls fixos en la curiosa talla:

«Sí, sóc força lligat al passat, al meu passat, entengueu. Aquests mateixos mobles pertanyen a una època anterior als meus primers dies; fou el meu pare qui els va fer fer; si s’haguessen fet en els darrers cinquanta anys serien d’una execució molt més hàbil; però no crec que m’agradassen més. Gairebé començàvem de nou en aquells dies: i eren temps agitats i de cap calent. Però ja sentiu com de rude sóc; feu-me qüestions, feu-me’n sobre qualsevol cosa benvolgut hoste; ja que he de parlar, fem que siga profitós per vós».

Vaig callar durant un minut, i després vaig dir, una mica nerviosament: «Excusau-me si sóc groller; però m’interessa força Richard, ja que ha estat tan amable amb jo, un perfecte estrany, que m’agradaria demanar una qüestió sobre ell».

«Bé», digué el vell Hammond, «si no fos ‘amable’, com vós dieu, amb un perfecte estrany, seria una persona estrany, i la gent es disposaria a donar-li l’esquena. Però preguntau, preguntau! No sigueu tímid en preguntar».

Vaig dir: «Aquella bonica noia, va a casar-se amb ella».

«Bé», digué, «sí. Ha estat casat amb ella ja en una ocasió, i ara diria que és ben clar que s’hi casarà de nou».

«Vaja», vaig fer, demanant-me què volia dir.

«Ací va tota la història», digué el vell Hammond; «una de prou breu; i ara esper que feliç: visqueren plegats dos anys la primera vegada; tots dos eren molt joves; i llavors a ella si li ficà al cap que era enamorada d’algú altre. Així que deixà al pobre Dick; dic pobre Dick, perquè ell no havia trobat ningú més. Però no durà gaire, tan sols un any. Llavors ella em vingué, ja que tenia el costum de dur els seus problemes a un vell xaruc, i em demanà com li anava a Dick, i si era feliç, i tota la pesca. Així vaig veure com era el terreny, i li vaig dir que era molt infeliç, i que no es trobava gens bé; la qual cosa en qualsevol cas era mentida. Ací, podeu esbrinar la resta. Clara vingué per tindre una llarga xerrada amb jo avui, però Dick li servirà molt millor. De fet, si no hagués vingut casualment avui, hauria hagut de fer-lo cridar demà».

«Bona», vaig dir. «Tenen fills?».

«Sí», va dir, «dos; són amb una de les meues filles actualment, on, de fet, Clara ha passat la major part del temps. I no la perdia de vista, ja que era segur que tornarien de nou; i Dick, que és el millor dels bons jans, realment que s’ho prengué de cor. Veure que no ha tingut cap altre amor al que recorre, com ella sí tenia. De forma que ho vaig manegar tot; com ho he fet amb qüestions similars abans».

«A», vaig dir, «sens dubte que volíeu mantindre’ls fora del tribunal de divorcis: però supòs que sovint ha de tractar aquests assumptes».

«Llavors suposau un absurd», digué. «Sé que hi havia abans afers tan llunàtics com els tribunals de divorci. Però just considerau que tots els casos que hi arribaven eren baralles de propietat: i crec, benvolgut hoste», deia, somrient, «que malgrat que veniu d’un altre planeta, podeu veure del mer aspecte exterior del nostre món que baralles sobre propietat privada no podrien ocórrer entre nosaltres en els nostres dies».

De fet, el meu trajecte de Hammersmith a Bloomsbury, i tota la tranquil·la vida feliç de la qual havia vist tants indicis, fins i tot abans de la meua compra, hauria d’haver estat suficient per dir-me que ‘els drets sagrats de la propietat’, tal com solíem pensar en ells, ja no hi eren. De manera que seia callat mentre el vell prenia el fil del discurs de nou, i deia:

«Bé, llavors, en no ésser ja possibles les baralles de propietat, què roman en aquests afers que un tribunal pogués tractar? Quina fantasia de tribunal seria imposar un contracte de passió o sentiment! Si quelcom així fos necessari com a reductio ad absurdum de l’aplicació d’un contracte, quina follia suposaria per a nosaltres».

Callà de nou un poc, i després digué: «Heu d’entendre d’una vegada per totes que hem canviat aquestes qüestions; o, més aviat, que la nostra manera de veure-les ha canviat, com hem canviat en els darrers dos cents anys. No ens enganyam, de fet, o creiem que podem lliurar-nos de tots els problemes que somouen els tractes entre els sexes. Sabem que hem d’encarar la infelicitat que prové d’un home o dona que confón les relacions entre passió natural, i sentiment, i l’amistat que, quan les coses van bé, suavitzen el despertar d’il·lusions passatgeres: però no som tan bojos per amuntegar degradació en aquesta infelicitat dedicant-nos a querelles sòrdides sobre supervivència i posició, i el poder de tiranitzar sobre els infants que han estat el resultat d’amor o luxúria».

De nou s’aturà una estona, i de nou continuà: «L’amor encès, confós amb un heroisme que serà etern, però que aviat minva en decepció; el desig inexplicable que arriba a un home d’anys madurs a ésser el tot i per tot d’una dona, de la qual ha idealitzat l’amabilitat humana i la bellesa humana ordinàries en una perfecció sobrehumana, i l’ha fet l’únic objecte del seu desig; o finalment la pruïja raonable d’un home fort i reflexiu d’esdevindre l’amic més íntim d’una dona bella i sàvia, la mateixa mena de bellesa i de glòria del món que estimam tan bé, - mentre exultam en tot el plaer i exaltació d’esperit que passar amb aquestes coses, ens dedicam a suportar el dolor que no rarament ho acompanya també; recordant els versos de l’antic poeta (cit aproximadament de memòria una de les moltes traduccions del segle XIX):

‘Per això els déus han format el dolor de l’home i el dia maligne

perquè encara per a l’home després puga ésser el relat ben digne’.

Bé, bé, això és ben poc probable, ni que tots els relats siguen mancats, ni tot el dolor guarit».

Callà durant un temps i no els vaig interrompre. Al final començà de nou: «Però heu de saber que nosaltres, els d’aquestes generacions, som forts i saludables de cos, i vivim fàcilment; passam la nostra vida en un esforç raonable amb exercici natural no d’un sol aspecte nostre, sinó de tots, prenent el plaer més amable de tota la vida del món. De forma és que un punt d’honor entre nosaltres no centrar-se en un mateix; no suposar que el món ha d’acabar perquè un home es lamente; per tant hauríem de pensar que és ximple, o si voleu, criminal, exagerar aquestes qüestions de sentiment i sensibilitat; no som més inclinats a demostrar els nostres dolors sentimentals que a curar dels nostres mals corporals; i reconeixem que hi ha altres plaers a banda de fer l’amor. Heu de recordar que també som longeus, i que per tant la bellesa tant en l’home com en la dona no és tan fugaç com era en els dies que érem tan fortament carregats de malalties autoinfringides. Així que ens espolsam aquestes penes d’una manera que potser els sentimentalistes d’altres èpoques considerarien menyspreable i gens heroica, però que creixem necessària i humana. D’altra banda, doncs, hem deixat d’ésser comercials en els nostres afers amorosos, així com també hem deixat d’ésser artificialment ximples. La ximpleria que prové de la natura, la manca de seny de l’home immadur, o de l’home més gran caigut en un parany, l’hem de suportar, ni tampoc no ens avergonyeix gaire; però ésser convencionalment sensible o sentimental – amic meu, sóc gran i potser decebut, però si més no crec que ens hem desfet d’algunes de les follies del vell món».

S’aturà, com si esperàs mots meus; però vaig mantindre’m en silenci: llavors continuà: «Si més no, si patim de la tirania i inconstància de la natura o de la nostra manca d’experiència, no hi fem ganyotes ni mentim. Si hi ha d’haver un trencament entre els qui no volien mai trencar cal arribar-hi: però no hi ha d’haver cap pretext d’unitat quan ha desaparegut en realitat: ni tampoc impulsam els qui sabem que són incapaços de professar un sentiment immortal que ells no poden realment sentir; així és que mentre que aquella monstruositat de venalitat ja no és possible, tampoc ja no és necessària. No em malentengueu. No semblàveu colpit quan us deia que no hi ha tribunals per fer complir contractes de sentiment o passió; però tan curiosament són fets els homes, que potser us colpirà que us diga que no hi ha cap codi d’opinió pública que ocupe el lloc d’aquests tribunals, i que seria tan tirànic i irracional com eren ells. No dic que la gent no jutge la conducta dels veïns, de vegades, sens dubte, infjustament. Però dic que no hi ha cap conjunt convencional invariant de normes amb el qual la gent siga jutjada; cap llit de Procrustes per estirar-ne o encongir-ne ments i vides; cap excomunió hipòcrita que la gent siga força de pronunciar, bé per un costum desconsiderat, o per l’amenaça inexpressada d’una condemna menor si són laxes en la llur hipocresia. Us sobta ara?».

«N-o-no», vaig dir, amb certa vacil·lació. «És que tot és tan diferent».

«En qualsevol cas», digué, «crec que puc respondre amb quelcom: siga quin siga el sentiment, és real – i general; no es confina a gent molt especialment refinada. Sóc també força segur, tal com us ho he deixat a entendre just ara, que no hi ha ni de lluny tant de patiment associat a aquestes qüestions ni per a homes ni per a dones com el que hi havia abans. Però excusau-me d’ésser tan prolix en aquesta qüestió! Ja sabeu que heu demanat d’ésser tractat com un ésser d’un altre planeta».

«De fet, us ho agraesc molt», vaig dir. «Ara podria demanar-vos sobre la posició de les dones en la vostra societat?».

Rigué força de tot cor per ésser un home dels seus anys, i digué: «No és sense raó que tinc una reputació d’un estudiant curós d’història, i crec que realment entenc ‘el moviment d’emancipació de les dones’ del segle XIX. Dubt de si cap altre home ara viu ho fa».

«Bé?», vaig dir, una mica intrigat per la seua alegria.

«Bé», digué, «és clar que veure que tot allò és una controvèrsia morta ara. Els homes ja no tenen cap oportunitat de tiranitzar les dones, o les dones els homes; totes dues coses tenien lloc en aquells vells temps. Les dones fan el que millor poden, i el que més els grada, i els homes ni hi són gelosos ni ferits. Això és un lloc tan comú que gairebé em fa vergonya d’afirmar-ho».

Vaig dir, «O; i la legislació? Hi juga cap paper?».

Hammond somrigué i digué: «Crec que podeu esperar una resposta a aquesta qüestió fins que arribam al tema de la legislació. Hi poden haver novetats per a vós en aquest tema també».

«Molt bé», vaig dir; «però sobre aquesta qüestió de la dona, vaig veure a la Casa d’Hostes que les dones eren ateses pels homes: això sembla una mica com una reacció, no és cert?».

«Ho és?», digué el vell; «potser pensau que curar de la llar és una ocupació gens important, que no mereix respecte. Crec que aquesta era l’opinió de les dones ‘avançades’ del segle XIX, i dels homes que els donaven suport. Si és la vostra, recoman a la vostra atenció un antic relat de folklor noruec anomenat Com l’home s’ocupava de la casa, o un títol així; el resultat d’aital ocupació era que, després de diverses tribulacions, l’home i la família ara s’equilibraven mútuament al final d’una corda, amb l’home penjant a mitja xemeneia i la vaca colgada a la teula, que, segons el costum del país, era de torba i feia pendent fins al terra. Dur per a la vaca, crec. És clar que aquest accident no li podria passar a una persona tan superior com vós», afegí, rient.

Jo seia una mica incòmode sota aquesta broma seca. De fet, la seua manera de tractar aquesta darrera part de la qüestió em semblava una mica mancada de respecte.

«Va, ara, amic meu», continuà, «no sabeu que és un gran plaer per a una dona intel·ligent gestionar una casa hàbilment, i fer-ho de manera que tots els companys de casa li siguen agraïts? I llavors, sabeu, a tothom li agrada rebre ordres d’una dona bonica: per què, és una de les formes més plaents de flirteig. No sou tan vell com per no poder recordar-hi. Bé, jo ho record bé».

I el vell rigué de nou, i finalment esclafí una riallada ben bona.

«Excusau-me», digué, després d’una estona; «No em reia de res del que pugueu pensar, sinó a aquella ximple moda decimonònica, corrent entre la gent rica dita cultivada, d’ignorar totes les passes amb les quals s’arribava al llur sopar quotidià, com si fos una cosa massa baixa per la llur elevada intel·ligència. Idiotes inútils! Va, ara, sóc un ‘home literari’, com solien dir-nos als animals rarets, i amb tot sóc un cuiner força bo jo mateix».

«També ho sóc jo», vaig dir.

«Bé, llavors», digué, «crec realment que podeu entendre’m millor que no pas sembla, jutjant pels vostres mots i el vostre silenci».

Vaig dir: «Potser és així; però que la gent pose a la pràctica aquest sentit d’interès en les ocupacions ordinàries de la vida més aviat em sorprén. Us demanaré una qüestió o dos ara mateix sobre això. Però vull tornar a la posició de les dones entre vosaltres. Heu estudiat l’afer de l’«emancipació de les dones» del segle XIX: no recordau que algunes de les dones ‘superiors’ volien emancipar la part més intel·ligent del llur sexe de la cria d’infants?».

El vell es tornà de nou força seriós. Digué: «Record aquell tros estrany de follia sense base, el resultat, com totes les altres follies del període, de la repugnant tirania de classe que llavors prevalia. Què en pensam ara? Diríeu. Amic meu, aquesta és una qüestió fàcil de respondre. Com podria ésser possible que la maternitat no hagués d’ésser altament honorada entre nosaltres? Certament és evident que els dolors naturals i necessaris pels quals ha de passar una mare formen un vincle d’unió entre home i dona, un estímul extra d’amor i afecte entre ells, i això és universalment reconegut. Per la resta, recordau que totes les càrregues artificials de la maternitat han estat ara bandejades. Una mare ja no té ara meres preocupacions sòrdides pel futur dels seus infants. Els pot anar de fet millor o pitjor; poden decebre les seues màximes esperances; aquestes preocupacions són part de la barreja de plaer i dolor que acaba per constituir la vida de la humanitat. Però si més no se li estalvia la por (era molt habitualment la certesa) que discapacitats artificials farien dels seus infants quelcom inferior a homes i dones: sap que viuran i actuaran d’acord amb la mesura de les llurs pròpies facultats. En temps passats, és clar que la ‘Societat’ del dia ajudava el seu déu judaic, i l’‘Home de Ciència’ de l’època, a traspassar els pecats dels pares al infants. Com revertir aquest procés, com treure l’agulló de l’herència, ha estat durant molt de temps una de les cures més constants dels nostres pensadors. De forma que, veureu, la dona habitualment saludable (i gairebé totes les nostres dones són alhora saludables i, si més no, còmodes), respectada com a gestadora i criadora d’infants, desitjada com a dona, estimada com a companya, despreocupada pel futur dels seus infants, té molt més instint de maternitat que la pobra treballadora i mare de treballadora dels dies passats podria haver tingut mai; o que la seua germana de les classes superiors, educada en la ignorància afectada de fets naturals, criada en una atmosfera de barreja de prudència i prurigència».

«Parlau escalfat», vaig dir, «però puc veure que sou en el cert».

«Sí», digué, «i us assenyalaré una mostra de tots els beneficis que hem guanyat amb la llibertat. Què pensau de l’aspecte de la gent amb la que us heu creuat avui?».

Vaig dir que «amb prou feines he cregut que poguessen haver tantes persones atractives en cap país civilitzat».

Grallà una mica, com el vell ocell que era. «Què! Som encara civilitzats», digué. «Bé, pel que al nostre aspecte, la sang anglesa i juta, que en general hi predomina, no solia produir gaire bellesa. Però crec que l’hem millorada. Conec un home que té una gran col·lecció de retrats impresos de fotografies del segle XIX, i anar-hi i comparar-les amb els rostres quotidians d’aquests temps, posa la millora en el nostre bon aspecte fora de dubte. Ara bé, hi ha algunes persones que no pensen que siga massa fantàstic connectar aquest augment de la bellesa directament amb la nostra llibertat i bon sentit en les matèries de les quals hem parlat: creuen que un infant nascut de l’amor natural i saludable entre un home i una dona, encara que siga transitori, és probable que resulte millor en tots els sentits, i especialment en bellesa corporal, que el naixement del respectable llit del matrimoni comercial, o de la desesperació avorrida de la treballadora d’aquell sistema. Diuen que el plaer condueix al plaer. Què en pensau?».

«Sóc ben bé d’aquesta opinió», vaig dir.

X. Qüestions i respostes

«Bé», va dir el vell, movent-se en la cadira, «heu de continuar amb les vostres qüestions, hoste; he estat un temps responent aquesta primera».

Vaig dir: «Vull un o dos mots més sobre les vostres idees d’educació; malgrat que he aplegat de Dick que deixau córrer els vostres infants en llibertat i no els ensenyau res; i en breu, que heu refinat tant la vostra educació, que ara no en teniu cap».

«Llavors heu aplegat amb la mà esquerra», va fer. «Però és clar entenc el vostre punt de mira sobre l’educació, que és la de temps passats, quan ‘la lluita per la vida’, com els homes solien expressar-la (és a dir, la lluita per les racions d’un esclau d’una banda,m i per una porció generosa del privilegi d’esclavista de l’altra), reduïda ‘l’educació’ per a la majoria en la fosca administració d’una informació no gaire acurada; quelcom per ésser engolit pel principiant en l’art de viure tant si li agradava com si no, i si en tenia gana com si no: i que havia estat mastegada i digerida una vegada i una altra per gent a qui no l’importava per tal de servir-la a altra gent que no se’n preocupava».

Vaig aturar l’ira creixent del vell amb una riallada, i vaig dir: «Bé, no us van ensenyar així, en qualsevol cas, de forma que podeu deixar de banda la ràbia una mica».

«Cert, cert», deia somrient. «Gràcies per corregir-me el mal humor: sempre m’imagín vivint en qualsevol període del qual podem parlar. Però, amb tot, per dir-ho d’una manera més freda: esperàveu veure infants llençats a escoles una vegada haguessen arribat a una edat convencionalment suposada com l’edat correcta, amb independència de les diverses facultats i disposicions que tinguessen, i on, amb tota desconsideració als fets, fossen subjecte a un cert curs convencional d’‘aprenentatge’. Amic meu, no podeu veure que aquest procediment suposa ignorar el fet del creixement, corporal i mental? Ningú no podria sortir indemne d’aital factoria; i tan sols evitarien d’ésser-hi esclafats els qui tinguessen l’esperit de rebel·lió forts en ell. Afortunadament la majoria d’infants ho ha tingut en tota època, o no sé si hauríem arribat mai a la nostra actual posició. Ara veieu a on condueix tot. En els vells temps tot això era el resultat de la pobresa. En el segle XIX, la societat era tan miserablement pobra, degut al robatori sistematitzat damunt del qual es fonamentava que l’educació real era impossible per a tothom. Tota la teoria d’allò que anomenaven educació era que calia abocar una mica d’informació en un infant, ni que fos a través de la tortura, i acompanyar-lo de xerrameca que se sabia ben bé que no era de cap utilitat, o altrament mancaria d’informació per tota la vida: la pressa de la pobresa prohibia qualsevol cosa més. Tot això ha passat; ja no tenim pressa, i la informació rau presta a la mà de cadascú quan les seues pròpies inclinacions l’impulsen a cercar-la. En això com en altres matèries ens hem enriquit: ens podem permetre donar-nos temps per créixer».

«Sí», vaig dir, «però suposau que l’infant, jove, home, no vol mai la informació, no creix mai en la direcció que esperaríeu que fes: suposau, per exemple, que protesta contra aprendre aritmètica o matemàtiques; no podeu forçar-lo quan ha crescut; no podeu forçar-lo mentre creix, i no ho hauríeu de fer?».

«Bé», digué, «us forçaren a aprendre aritmètica i matemàtiques?».

«Una mica», vaig dir.

«I quina edat teniu ara?».

«Diguem que cinquanta-sis», vaig dir.

«I quanta aritmètica i matemàtiques sabeu ara?» va ger el vell, somrient més que no pas burlant-se.

Vaig dir: «Res de res, em sap greu dir-ho».

Hammond rigué silenciosament, però no féu cap altre comentari de la meua admissió, i vaig abandonar la qüestió de l’educació, percebent-lo perdut en aquest aspecte.

Vaig pensar una mica, i vaig dir: «Ara just parlàveu de les llars: això em sonava una mica com els costums de temps passats; hauria d’haver pensat que viuríeu més en públic».

«Falansteris, eh?» va dir. «Bé, vivim com volem, i volem viure com a norma general amb certs companys d’habitatge amb els qui ens hem acostumat. Recordau, de nou, que la pobresa és extinta, i que els falansteris fourieristes i tota la colla, com era ben natural en l’època, no eren res més que un refugi de la mera destitució. Un estil de vida així tan sols hauria estat concebut per gent envoltada de la pitjor forma de pobresa. Però heu d’entendre doncs que malgrat que llars separades són la norma entre nosaltres, i malgrat que diferim més o menys d’hàbits, amb tot cap porta es tanca a cap persona de bon caràcter que s’acontente de viure com els altres companys de casa: tan sols és clar que no seria gens raonable per a un home que caigués en una llar i impulsàs la gent que hi viu a alterar els llurs hàbits per plaure’l, ja que ell mateix pot anar on siga i viure com li plaga. Amb tot, no he de dir gaire sobre tot això ja que anau riu amunt amb Dick, i trobareu per pròpia experiència com es gestionen aquestes qüestions».

Després d’una pausa, vaig dir: «Les vostres grans ciutats, ara; què passa amb elles? Londres, que – que he llegit que era la Babilònia moderna de la civilització, sembla haver desaparegut».

«Bé, bé», digué el vell Hammond, «potser després de tot és més com l’antiga Babilònia ara que no pas era la ‘Babilònia moderna’ del segle XIX. Però passam-ho. Després de tot, hi ha una bona quantitat de població en llocs situats entre ací i Hammersmith; tampoc no heu vist la part més populosa de la ciutat encara».

«Digueu-me, doncs», vaig dir, «com és cap a l’est?».

Va dir: «En el seu temps si muntàveu un bon cavall i cavalcàvau recte des de la meua porta ací a un trot rodó durant una hora i mitja, encara seríeu en el gros de Londres, i la major part serien ‘barriades’, com se les anomenava; és a dir, llocs de tortura per a homes i dones innocents; o pitjor, estofats per criar i educar homes i dones en aital degradació que la tortura els semblàs la mera vida ordinària i natural».

«Ho sé, ho sé», vaig dir, una mica impacient, «allò era com era; digueu-me quelcom del que és. Hi queda res?».

«Ni una polsada», digué; «però una certa memòria hi habita amb nosaltres, i en sóc content. Una vegada a l’any, el Primer de Maig, celebram una festa solemne en aquelles comunes orientals de Londres per commemorar L’Eliminació de la Misèria, com se l’anomena. En aquell dia tenim música i ball, i jocs agradable i una festa feliç en el lloc d’alguns de les pitjors de les antigues barriades, la memòria tradicional de les quals hem mantingut. En aquella ocasió el costum és per a les noies més boniques de cantar algunes de les antigues cançons revolucionàries, i aquells que eren els crits del descontentament, en el seu temps tan desesperat, en el mateix lloc on aquells terribles crims d’assassinat de classe eren comesos dia rere dia durant tants anys. Per a un home com jo, que ha estudiat el passat tan diligentment, és una visió curiosa i colpidora veure una bella noia, delicadament vestida, i coronada de flors dels prats veïns dempeus entre gent feliç, damunt d’un mont on en temps passat s’alçada l’excusa malgirbada d’una casa, un cau on homes i dones vivien amuntegats entre la brutícia com pilastres en un barril; vivien d’una manera que tan sols ho podien suportar, com just he dit ara, amb la degradació de la llur humanitat – sentir el terribles mots d’amenaça i de lament que provenen dels seus dolços i bells llavis, i ella és inconscient del llur significat real: sentir-la, per exemple, cantat la Cançó de la Camisa de Hood, i pensar que durant tot el temps que ho fa no entén de què tracta – una tragèdia esdevinguda inconcebible per a ella i els seus oïdors. Pensau en això, si podeu, i de com de gloriosa ha tornat la vida!».

«De fet», deia, «m’és difícil pensar-hi».

I seia observant com li lluïen els ulls, i com de fresca semblava brillar la vida en el rostre, i em demanava com a la seua edat pensava en la felicitat del món, o de fet en res més que en l’arribada del sopar.

«Explicau-m’ho en detall», vaig dir, «que hi ha a l’est de Bloomsbury ara?».

Digué: «No hi ha més que unes poques cases entre aquest part i l’exterior de l’antiga ciutat; però en la ciutat tenim una població densa d’habitants. Els nostres ancestres, en la primera eliminació de les barriades, no tenien pressa per enderrocar les cases en el que s’anomenava al final del segle XIX el barri de negocis de la ciutat, i que més tard seria conegut com els Swindling Kens. Veure, aquestes cases, malgrat que s’alçaven amb una densitat repugnant sobre el terreny, eren espaioses i d’una construcció raonablement sòlida, i nets, perquè no s’utilitzaven per a viure-hi, sinó com a mera cabina d’apostes; així que la gent pobra de les barriades eliminades les prengué com a allotjament i hi habità, fins que la gent d’aquells dies tingué temps per pensar en quelcom millor per a ells; així que els edificis foren enderrocats tan gradualment que la gent s’acostumà a viure amb més densitat de terreny que en el majoria de llocs; per tant roman com la part més populosa de Londres, o potser de totes aquestes illes. Però és ben agradable allà, en part per l’esplendor de l’arquitectura, que va més enllà del que veureu a altres llocs. Amb tot, aquest atapeïment, si se’n pot dir així, no va més enllà d’un carrer anomenat Aldgate, un nom que potser haureu sentit. Més enllà les cases són escampades pels prats, que són molt bonics, especialment quan arribau al preciós riu Lea (on el vell Isaak Walton solia pescar, ja sabeu) pels llocs anomenats Stratford i Old Ford, noms dels quals no haureu sentit, per bé que els romans hi foren ocupats en el seu temps».

No haver-ne sentit a parlar! pensava per a jo mateix. Quina estranyesa! que jo que havia vist el darrer rastre de la plaenteria dels prats de la vora del Lea destruït, hagués de sentir com se’n parlava amb plaenteria de com havien retornat en tota mesura.

Hammond continuà: «Quan arribà a la vora del Tàmesi arribau a la Drassanes, que són obra del segle XIX, i que encara s’utilitzen, per bé no tan intensament com abans, ja que desencoratjam la centralització tot el que podem, i hem renunciat de fa temps a la pretensió d’ésser el mercat del món. Al costat d’aquestes Drassanes hi unes poques bones cases que, però, no són habitades per molta gent permanentment; vull dir que els qui les utilitzen venen i van força, ja que el lloc és massa baix i humit per a un allotjament agradable. Passades les Drassanes cap a l’est i lluny del riu tot és pastura plana, antigament marjal, excepte uns pocs horts, i hi ha molt pocs habitatges permanents: amb prou feines res més que uns pocs coberts, i cabanes per als homes que tenen cura dels grans ramats bovins que hi pasturen. Però de totes maneres, comptant-hi les bèsties i els homes, i els sostres escampats de teula roja i els grans pallers, no fa un mal dia de descans fer una cavalcada amb un poni tranquil en una vesprada assolellada d’autumni, i mirar-hi el riu i les naus passant-hi amunt i avall, i fins a Shooter’s Hill i els alts de Kent, i després girar cap a l’ample mar verd del marjal d’Essex, amb la gran línia de l’horitzó, i el sol brillant en una inundació de llum pacífica a gran distància. Hi ha un lloc anomenat Canning’s Town, i més enllà, Silvertown, on els plaents prats són plaentíssims: sens dubte en el seu temps hi hagué barriades, i prou estrafetes».

Els noms m’eren grats a l’orella, però no podia explicar-li per què. Així que vaig dir: «I al sud del riu, com és?».

Digué: «Ho trobaríeu molt semblant a la terra de Hammersmith. Al nord, de nou, la terra és elevada, i hi ha una agradable i ben construïda vila anomenada Hampstead, que posa fi aptament a Londres per aquella banda. Se la veu avall a l’extrem nord-occidental del bosc per la qual heu passat».

Vaig somriure. «Força bé pel que abans fou Londres», vaig dir. «Ara parlau-me de les altres ciutats del país».

Digué: «Pel que fa als grans llocs tèrbols que eren abans, tal com els coneixem, els centres de manufactura, com el desert de maó i ciment de Londres, han desaparegut; tan sols, ja que eren els centres de no res més que ‘manufactura’, i no servien cap interès més que el del joc de mercat, han deixat menys signes d’existència que Londres. És clar que el gran canvi en l’ús de la força mecànica féu això una qüestió fàcil, i una certa direcció cap al llur trencament com a centres probablement hauria tingut lloc, fins i tot si no haguessen canviat tant els nostres costums: però tal com eren, cap sacrifici hauria semblat un preu massa gran a pagar que lliurar-se dels ‘districtes manufacturers’, com solien anomenar-los. Per la resta, tot el carbó o mineral que necessitam es tret a la superfície i enviat on calga amb la menor quantitat possible de brutícia, confusió i molèstia de les vides de la gent tranquil·la. Hom és temptat de creure del que hom ha llegit quant a la condició d’aquells districtes en el segle XIX, que els qui els tenien sota el llur poder preocupaven, enganyaven i degradaven persones amb una prevenció maliciosa: però no fou així; com la manca d’educació de la qual parlàvem just ara, derivava de la llur paorosa misèria. Eren obligats suportar-ho tot, i fins i tot pretenien que els agradava; mentre que ara podem tractar les coses de manera raonable, i refusam d’empassar-nos allò que no volem».

Confés que no vaig lamentar de tallar en breu amb una qüestió la seua glorificació de l’època que vivia. Vaig dir: «Què se n’ha fet de les ciutats més petites? Supòs que les heu agranat completament?».

«No, no», digué, «no ha anat així. Al contrari, no n’hi ha hagut més que una petita eliminació, per bé que sí que hi ha hagut molta reconstrucció en les ciutats menors. Els llurs suburbis, de fet, quan en tenia, s’han fusionat amb la contrada general, i s’ha introduït espai i descongestió en els centres: però encara hi ha les ciutats amb els carrers i amb places com a llocs de mercat; de manera que és mitjançant aquestes ciutats més petites que avui ens podem fer una certa idea de com eren les ciutats del món anterior; vull dir que en els millors aspectes».

«Posam Oxford, per exemple», vaig dir.

«Sí», digué, «supòs que Oxford era bell fins i tot en el segle XIX. En l’actualitat té el gran interès de preservar encara una gran massa de la construcció pre-comercial, i és un loc molt bell, i amb tot hi ha moltes ciutats que s’han embellit fins gairebé arribar al seu nivell». Vaig dir: «De passada, puc demanar si encara és un lloc d’aprenentatge?».

«Encara?», va dir, somrient. «Bé, ha revertit a algunes de les seues millors tradicions; de forma que podeu imaginar-vos com de lluny és de la seua situació del segle XIX. És aprenentatge real, coneixement cultivat pel seu propi sentit – l’Art del Coneixement, en breu – el que s’hi segueix, no l’aprenentatge comercial del passat. Encara que potser no sabeu que en l’Oxford del segle XIX i el seu germà menys interessant de Cambridge esdevingueren clarament comercials. Ells (i especialment Oxford) foren els llocs de cria d’una classe peculiar de paràsits, que s’autodenominaven gent cultivada; eren de fet prou cínics, com ho eren en general les classes dites educades de l’època; però afectaven una exageració de cinisme per tal que se’ls prengués com a coneixedors i amb saber de món. Les classes mitjanes riques (no tenien relació amb les classes treballadores) els tractaven amb la mena de tolerància menyspreadora amb la qual un baró medieval tractava el seu bufó; per bé que cal dir que no eren de cap manera tan agradables com ho foren els antics bufons, i eren de fet l’avorriment de la societat. Hom se’n reia, els menyspreava – i els pagava. La qual cosa darrera era allò que pretenien».

Benvolgut! pensava jo, de com disposada és la història de revertir judicis contemporanis. Certament tan sols els pitjors d’ells eren tan dolents com allò. Però he d’admetre que eren majoritàriament pedants, i eren comercials. Vaig dir fort, encara que més per a jo mateix que per a Hammon, «bé, com podien ésser millors que l’era que els va fer?».

«Cert», digué, «però les llurs pretensions eren superiors».

«Ho eren?» vaig dir, somrient.

«Em dueu de cantó a cantó», digué, somrient al seu torn. «Deixau-me dir si més no que eren una pobre successió a les aspiracions de l’Oxford de ‘la bàrbara Edat Mitjana’».

«Sí, això va bé», vaig dir.

«A més», va dir Hammond, «el que n’he dit és veritat en general. Però demanau!».

Vaig dir: «Hem parlat de Londres i dels districtes manufacturers i de les ciutats ordinària: què se n’ha fet dels pobles?».

Digué Hammond: «Heu de saber que vers el final del segle XIX els pobles eren gairebé destruïts, si no és que esdevenien mers adjunts del mateix districte manufacturer. Es permetia que les cases caiguessen en abandonament i ruïna real; es tallaven els arbres pels pocs xílings que una pobra llenya podia convocar; les edificacions es tornaven inefablement mesquines i repugnants. La mà d’obra era escassa; però els salaris queien de totes maneres. Tots els estils de vida de petita contrada que abans s’afegien als plaers quotidians de la gent de camp es perdien. El producte del camp que passava per les mans dels camperols mai no els arribava a la boca. Un deteriorament increïble i una misèria negra regnava damunt dels camps i explotacions que, malgrat el cultiu rude i descurat de l’època, eren tan estimables i fecunds. Teníeu idea de tot això?».

«He sentit que era així», vaig dir; «però què seguí?».

«El canvi», deia Hammond, «que en aquestes matèries tingué lloc ben aviat en la nostra època, fou molt estranyament ràpid. La gent s’afanyà cap a les viles rurals i, per dir-ho així, caigueren damunt de la terra alliberada com una bèstia salvatge sobre la presa; i en molt poc temps els pobles d’Anglaterra eren més poblats que no pas havien estat des del segle XIV, i encara cresqueren ràpidament. És clar que aquesta invasió del camp fou delicada de tractar, i hauria creat molta misèria, si la gent hagués estat encara sota el vincle del monopoli de classe. Però tal com era, les coses aviat es corregiren totes soles. Les persones trobaren allò pel que eren capacitades, i abandonaren l’intent d’empènyer-se cap a ocupacions en les quals havien de fracassar necessàriament. La ciutat envaí el camp; però els invasors, com els invasors bèl·lics dels primers dies, es plegaren a la influència de l’entorn, i esdevingueren un poble rural; i al llur torn, a mesura que es feien més nombrosos que els habitants de les ciutats, els influïren també; de forma que la diferència entre ciutat i camp es féu més i més petita; i de fet tou aquest món de gent crescuda a la ciutat el que ha produït aquella vida feliç i plena de lleure però també d’ànim de la qual heu tingut un primer tast. De nou, dic, es feren molts errors, però hem tingut temps de corregir-los. Quedà molt a fer per als homes de la meua joventut. Les crues idees de la primera meitat del segle XX, quan els homes eren encara oprimits per la por de la pobresa, i no contemplaven prou el plaer present de la vida ordinària, féu malbé una gran part d’allò que l’era comercial ens havia deixat de bellesa externa: i he d’admetre que no fou més que lentament que els homes es recuperaren de les ferides que s’havien infringit ells mateixos fins i tot després d’haver esdevingut lliures. Però per lentament que arribàs las recuperació, arribà; i com més vegeu de nosaltres, més clar que us serà que som feliços. Que vivim en mig de la bellesa sense cap por d’efeminar-nos; que tenim un munt a fer, i que en general gaudim fent-ho. Què més podem demanar de la vida?».

S’aturà, com si cercàs mots amb els que expressar el seu pensament. Llavors digué:

«Així és com estam. Anglaterra era abans un país d’esclarissades entre els boscos i els erms, amb unes poques ciutats disperses, que eren fortaleses per a l’exèrcit feudal, mercats per a la gent, llocs d’aplegada per als artesans. Després esdevingué un país d’enormes i insans tallers i caus més insans de juguesca, envoltats per explotacions descurades i castigades per la misèria, espoliades pels amos dels tallers. És ara un jardí, on no res es balafia i no res es fa malbé, amb els habitatges, coberts i tallers necessaris escampats amunt i avall del país, tots els polits, nets i bonics, ja que de fet ens hauria d’avergonyir força permetre que l’elaboració de béns, encara que siga a gran escala, es dugués a terme amb l’aparença mera de desolació i misèria. Bé, amic meu, aquelles mestresses de casa de les quals parlàvem just ara ens ensenyarien millor que això».

Vaig dir: «Aquest aspecte del vostre canvi és certament per a millor. Però encara que aviat veure algun d’aquests pobles, digueu-me en un mot o dos com són, sols per preparar-m’hi».

«Potser», digué, «heu vist una imatge tolerable d’aquests pobles tal com eren abans del final del segle XIX. Coses així existeixen».

«He vist diverses imatges així», vaig dir.

«Bé», digué Hammond, «els nostres pobles són en certa manera com els millors d’aquells llocs, amb l’església o casa comunal dels veïns com a edifici principal. Tan sols notau que no hi ha mostres de pobresa entre ells: res de pintoresquisme decadent; que, per dir-vos la veritat, l’artista habitualment hi recorria per ocultar la seua incapacitat de dibuixar arquitectura. Aquestes coses no ens plauen, fins i tot quan no indiquen misèria. Com els medievals, ens agrada tot polit i net, i ordenat i brillant; com sempre fa la gent quan té cap sentit de poder arquitectònic; perquè llavors no saben que poden tindre allò que volen, i no suportaran cap absurd de la natura en tractar amb ella».

«A banda dels pobles, hi ha cases de camp disperses?» vaig dir.

«Sí, un munt», digué Hammond; «de fet, excepte en els erms i boscos i entre les colines sorrenques (com Hindhead en Surrey), no és fàcil quedar fora de la vista d’una casa; i on les cases són ben escampades es fan grosses, i són més com els antics col·legis que no pas com eren les cases ordinàries. Això es fa pel bé de la societat, ja que una bona quantitat de persones poden viure en aquestes coses, ja que els habitants del camp no són necessàriament pagesos; encara que gairebé tots ajuden en aquesta feina de vegades. La vida que es fa en aquests grans habitatges del camp és molt plaent, especialment ja que alguns dels homes més estudiosos de la nostra època hi viuen, i en general hi ha una gran varietat d’opinions i attituds per trobar-hi la qual cosa fa més brillant i ràpida la societat allà».

«Sóc força sorprès», vaig dir, «per tot plegat, em sembla que després de tot el país ha d’ésser tolerablement poblat».

«Certament», digué; «la població és ben bé la mateixa que era a final del segle XIX; l’hem escampada, això és tot. És clar que també hem ajudat a poblar altres països – on ens volien i ens cridaven».

Vaig dir: «Quelcom, em sembla, no s’adiu al vostre mot de ‘jardí’ per al país. Heu parlat d’erms i boscos, i jo mateix he vist el començament del vostre bosc de Middlesex i Essex. Per què manteniu aquestes coses en un jardí? No és malgastador fer-ho?».

«Amic meu», digué, «ens agrades aquests bocins de natura salvatge, i ens els podem permetre, de forma que els tenim; pel que fa als boscos tan sols, ens cal una bona quantitat de fusta, i suposam que els nostres fills i els fills dels nostres fills faran igual. Pel que fa a que la terra siga un jardí, he sentit que solien tindre arbustos i roques en els jardins abans; i encara que no m’agradarien les artificials, us assegur que algunes de les roques naturals del nostre jardí mereixen veure’s. Anau cap al nord aquest estiu i guaitau a les de Cumberland i Westmoreland – on, de passada, veureu alimentar-se alguns béns, de forma que no és tan malbaratament com pensau; no tan malbaratament com per forçar la terra per fructificar fora de temporada, crec. Anau i feu una ullada als camins de béns ben alts en les pendents entre Ingleborough i Pen-y-gwent, i digueu-me si pensau que balafiam la terra en no cobrir-la amb fàbriques per fer coses que ningú no vol, que era el principal negoci del segle XIX».

«Provaré d’anar-hi», vaig dir.

«No caldrà provar-ho gaire», digué.

XI. Pel que fa al govern

«Ara», vaig dir, «he arribat al punt de fer qüestions que supòs que seran àrdues de respondre per vós i difícils d’explicar; però he previst des de fa un temps que les ha de fer, vulga o no. Quina mena de govern teniu? Ha triomfat finalment el republicanisme? o heu arribat a una mera dictadura, que algunes persones del segle XIX solien profetitzar com el resultat últim de la democràcia? De fet, aquesta darrera qüestió no em sembla molt forassenyada, ja que heu convertit la seu del vostre parlament en un mercat d’adobs. O on allotjau el vostre actual Parlament?».

El vell respongué el meu somriure amb una riallada de cor, i digué: «Bé, bé, l’adob no és la pitjor mena de corrupció; en pot derivar fertilitat, mentre que mera carestia provenia de l’altra mena, de les quals aquells murs en el seu temps albergaven grans partidaris. Ara, estimat hoste, deixau-me explicar-vos que el nostre parlament actual seria difícil d’allotjar en un lloc, perquè tot el poble és el nostre parlament».

«No ho entenc», vaig dir.

«No, supòs que no», vaig dir. «Ara us he de colpir en dir-vos que no tenim res que vós, nadiu d’un altre planeta, anomenaríeu govern».

«No sóc tan colpit com podríeu pensar», vaig dir, «ja que conec alguna cosa de governs. Però digueu-me, com us gestionau, i com heu arribat a aquest estadi de coses?».

Digué: «És cert que hem de prendre algunes disposicions sobre els nostres afers, pel que fa al que demanau ara; i és també cert que no tothom sempre és d’acord amb els detalls d’aquestes disposicions; però, a més, és cert que hom ja no necessita un sistema elaborat de govern amb el seu exèrcit, armada, i policia, per forçar-lo a deixar pas a la voluntat de la majoria dels seus iguals, com no vol una maquinària similar per fer-li entendre que el seu cap i un mur no poden ocupar el mateix lloc en el mateix moment. Voleu més explicació?».

«Bé, sí, la vull», vaig fer.

El vell Hammond es remogué a la cadira amb un posat de gaudi que més aviat m’alarmà, i em féu témer una disquisició científica: de manera que vaig sospirar i esperar. Digué:

«Suposau que coneixeu molt bé quin era el procés de govern en els antics temps roïns?».

«Se suposa que el conec», vaig dir.

(Hammond). Com era el govern d’aquells dies? Era realment el Parlament o cap part d’ell?

(Jo) No.

(H.) No era el Parlament d’una banda una mena de comitè de vigilància reunit per veure que els interessos de les classes altes no foren perjudicats; i d’altra banda una mena de vena als ulls per enganyar el poble a suposar que tenien part en la gestió dels llurs propis afers?

(Jo) La història sembla ensenyar-nos-ho.

(H.) Fins a quin punt el poble gestionava els propis afers?

(Jo) Jutj pel que he sentit que de vegades forçaven el Parlament a fer una llei per legalitzar alguna alteració que ja havia tingut lloc.

(H.) Res més?

(Jo) Crec que no. Pel que m’he informat, si el poble feia cap intent de tractar la causa dels llurs greuges, la llei entrava en joc i deia, això és sedició, revolta, o el que fos, i massacrava o torturava els líders d’aquests intents.

(H.) Si el Parlament no era el govern doncs, ni tampoc el poble, què era el govern?

(Jo) M’ho podeu dir?

(H.) Crec que no ens equivocarem gaire si diem que el govern era la llei-tribunals, recolzada en l’executiu, que administrava la força bruta que gent enganyada els permetia d’emprar pels seus propis objectius; vull dir l’exèrcit, l’armada, i la policia.

(Jo). Homes assenyats per necessitat han de pensar que sou en el cert.

(H.) Ara pel que fa aquells tribunals legals. Eren llocs de tracte just segons la idea de l’època? Tenia un home pobre una bona oportunitat de defensar-hi propietat i persona?

(Jo) És un tòpic que fins i tot els rics contemplaven un plet com una malaurança horrible fins i tot si guanyaven el cas; pel que fa a un de pobre – bé, es considerava un miracle de justícia i beneficència si un pobre que havia caigut en les urpes de la llei defugia la presó o la ruïna completa

(H.) Sembla, doncs, fill meu, que el govern per tribunals legals i policia, que era el govern real del segle XIX, no fou un gran èxit ni tan sols per a la gent d’aquella època que vivia sota un sistema de classes que proclamava la desigualtat i la pobresa com la llei de Déu i el vincle que sostenia el món unit.

(Jo). Així sembla, de fet.

(H.) I ara que tot això ha canviat, i els «drets de propietat», que volen dir tancar el puny al voltant d’un tros de béns i cridar als veïns, no ho podeu tindre – ara que tot això ha desaparegut tan completament que ja no és ni possible de reflexionar-hi sobre l’absurditat, és possible un govern així?

(Jo) És impossible.

(H.) Sí, feliçment. Però per quins altres objectius que la protecció dels rics respecte dels pobres els forts respecte dels febles, existia aquest govern?

(Jo) He sentit que es deia que la llur finalitat era defensar els seus propis ciutadans contra un atac d’altres països.

(H.) Es deia; però s’esperava que algú ho cregués? Per exemple, defensava el govern anglès el ciutadà anglès contra els francesos?

(Jo) Així es deia.

(H.) Llavors si els francesos haguessen envaït Anglaterra i l’haguessen conquerida, no haurien permès als treballadors anglesos de viure bé?

(Jo, rient) Pel que puc esbrinar, els patrons anglesos dels treballadors anglesos procuraven això: treien dels llurs treballadors tant nivell de vida com gosaven, perquè el volien per a ells mateixos.

(H.) Però si els francesos haguessen vençut, no haurien pres més encara dels treballadors anglesos?

(Jo) No ho crec; ja que en aquell cas els treballadors anglesos s’haurien mort de gana; i llavors la conquesta francesa hauria arruïnat els francesos, exactament com si els cavalls i bestiar anglesos s’haguessen mort de desnutrició. De forma que després de tot, els treballadors anglesos no haurien estat pitjor amb la conquesta: els llurs patrons francesos no n’haurien aconseguit més que el que aconseguien els llurs patrons francesos.

(H.) Això és cert; i podem admetre que les pretensions del govern de defensar els pobres (és a dir, els útils) contra altres països es reduïen a no res. Però això no és més que natural; ja que ja hem vist que era la funció del govern protegir els rics contra els pobres. Però no defensava el govern els seus rics contra altres nacions?

(Jo) No record haver sentit que els rics necessitassen defensa; perquè es diu que fins i tot quan dues nacions eren en guerra, els rics de cada nació jugaven amb els de l’altre tant com d’habitud, i fins i tot es venien armes amb les que matar els llurs propis compatriotes.

(H.) En breu, es redueix a això, que mentre l’anomenat govern de protecció de la propietat mitjançant els tribunals legals suposava la destrucció de riquesa, aquesta defensa dels ciutadans d’un país contra els d’un altre país mitjançant la guerra o l’amenaça de guerra suposava força el mateix.

(Jo) No ho puc negar.

(H.) Per tant el govern existia realment per a la destrucció de riquesa?

(Jo) Així sembla. I tot i així -

(H.) Així què?

(Jo) Hi havia molts rics en aquells temps.

(H.) Veieu les conseqüències d’aquell fet?

(Jo) Crec que sí. Però digueu-me quines eren.

(H.) Si el govern destruïa habitualment riquesa, el país ha d’haver estat pobre?

(Jo) Sí, certament.

(H.) Amb tot en mig d’aquesta pobresa les persones per les quals el govern existia insistien en ésser riques passés el que passés?

(Jo) Així era.

(H.) Què ha de passar si en un país pobre algunes persones insisteixen en ésser riques a costa d’altres?

(Jo) Pobresa inefable per als altres. Tota aquesta misèria, doncs, era causada pel govern destructiu dels qui hem estat parlant?

(H.) No, seria incorrecte dir-ho. El govern mateix no era més que el resultat necessari de la tirania sense cura ni objectiu de l’època; no era més que la maquinària de la tirania. Ara la tirania ha arribat a la fi, i ja no ens cal aquesta maquinària; no podríem ni tan sols utilitzar-la ja que som lliures. Per tant en el vostre sentit del terme no tenim govern. Ho enteneu ara?

(Jo). Sí, ho entenc. Però us demanarà algunes qüestions més sobre com gestionau els vostres afers com a homes lliures.

(H.) Amb tot el meu cor. Demanau-les.

XII. Pel que fa a la disposició de la vida

«Bé», vaig dir, «sobre aquelles ‘disposicions’ de les que parlàveu que prenien el lloc del govern, podríeu donar-me una explicació?»

«Veí», digué, «encara que hem simplificat les nostres vides un munt de com eren, i ens hem lliurat de molts convencionalisme i moltes necessitats falses, que donaven als nostres ancestres molt maldecap, amb tot la nostra vida és massa complexa per jo per dir-vos en detall a través de mots com es disposa; heu de trobar-ho vivint entre nosaltres. És cert que puc explicar-vos millor què no ferm que no pas què fem.

«Bé?» vaig dir.

«Aquesta és la forma de presentar-ho», digué: «Hem viscut durant cent cinquanta anys, si més no, més o menys en la nostra forma present, i una tradició o costum de vida ha crescut en nosaltres; i aquest costum ha esdevingut un costum d’actuar en general per a millor. És fàcil per nosaltres viure sense robar-nos els uns als altres. Seria possible per nosaltres disputar i robar-nos entre nosaltres, però seria més difícil per a nosaltres que estar-nos de baralles i robatoris. Aquest és en breu el fonament de la nostra vida i de la nostra felicitat».

«Mentre que en els vells temps», vaig dir, «era difícil viure sense baralles i robatoris. Això és el que voleu dir, no, en oferir-me el costat negatiu de les vostres bones condicions?».

«Sí», digué, «era tan difícil, que els qui habitualment actuaven justament envers els llurs veïns eren celebrats com a sants i herois, i eren contemplats amb la més gran reverència.

«Mentre eren vius?» vaig dir.

«No», digué, «després de morts».

«Pel que fa a aquests temps», vaig dir, «no voleu dir-me que ningú mai transgredeix aquest costum de bona companyonia?».

«Certament no», digué Hammond, «però quan hi ha transgressions, tothom, transgressors i tots, saben què son; els errors d’amics, no les accions habituals de persones conduïdes fins a l’enemistat contra la societat».

«Ja veig», vaig dir; «voleu dir que no teniu classes ‘criminals’».

«Com podríem tindre-les», digué, «quan ja no hi ha una classe rica per criar enemics contra l’estat a través de la injustícia de l’estat?».

Vaig dir: «Creia que havia entès de quelcom que deixàreu caure fa una estona que havíeu abolit el dret civil. És així, literalment?».

«S’abolí tot sol, amic meu», digué. «Com he dit els tribunals civils eren mantinguts per a la defensa de la propietat privada; ja que ningú mai pretengué que fos possible de fer actuar correctament els uns envers els altres mitjançant la força bruta. Bé, abolida la propietat privada, totes les lleis i tots els ‘crims’ legals que havia manufacturat òbviament s’acabaren. No robaràs, havia de traduir-se a treballaràs per tal de viure feliçment. Hi ha cap necessitat de fer complir aquest manament amb la violència?».

«Bé», vaig dir, «això s’entén; i hi sóc d’acord; però què hi ha dels crims de violència? La llur presència (i l’admeteu) no fa necessari el dret criminal?».

Digué: «En el vostre sentit del terme, tampoc no tenim dret criminal. Miram la qüestió més detingudament, i vejam d’on sorgeixen els crims violents. De llarg la major part d’aquests en els temps passats eren el resultat de les lleis de propietat privada, que prohibien la satisfacció dels llurs desitjos natural a tothom excepte uns pocs privilegiats, i de la coerció visible general que provenia d’aquests lleis. Tota aquella causa de crim violent ha desapareguda. De nou, molts actes violents provenien de la perversió artificial de les passions sexuals, que provocaven una gelosia embogidora i misèries semblants. Ara bé, que ho mirau curosament, trobareu que allò que jeia al fons era principalment la idea (una idea feta llei) de la dona com a propietat de l’home, ja fos el marit, el pare, el germà, o el que fos. Aquella idea ha desaparegut és clar amb la propietat privada, així com certes follies sobre la ‘ruïna’ de dones per seguir els llurs desitjos naturals d’una forma il·legal, que per suposat era una convenció causada per les lleis de la propietat privada».

«Una altra causa relacionada de crims de violència era la tirania familiar, que fou tema de tantes novel·les i relats del passat i que una vegada més era el resultat de la propietat privada. És clar que tot això acabà, ja que les famílies es mantenen unides no per vincle de coerció, legal o social, sinó per gust i afecte mutus, i tothom és lliure de vindre o anar-se’n segons li plau. A més, els nostres criteris d’honor i d’estimació pública són molt diferents dels antics; l’èxit en derrotar els nostre veïns és un camí de renom ara tancat, esperem que per sempre. Cada home és lliure d’exercir la seua facultat especial fins el màxim i cadascú l’encoratja de fer-ho així. Així que ens hem lliurat l’enveja hostil, vinculada pels poetes amb l’odi, i certament que amb bona raó; cabassos d’infelicitat i mala sang hi eren causats, que amb homes irritables i apassionats – és a dir homes energètics i actius – sovint conduïen a la violència».

Vaig riure i vaig dir: «De forma que ara retirau la vostra admissió, i dieu que no hi ha violència entre vosaltres?».

«No», digué, «no retir res; com us he dit, coses així passaran. La sang calenta s’equivocarà de vegades. Un home pot colpir un altre, i el colpit tornarà el colp, i el resultat serà un homicidi, per posar-ho en el pitjor cas. Però què llavors? Ho empitjoraran encara els veïns? Pensarem tan pobrament de cadascú com per suposar que l’home mort ens crida a venjar-lo, quan sabem que si hagués estat malmès, quan fos en sang freda i capaç de sospesar-hi totes les circumstàncies, hauria perdonat el seu agressor? O la mort del matador durà l’home mort de nou a la vida i guarirà la infelicitat que la seua mort ha causat?».

«Sí», vaig dir, «però considerau que la seguretat de la societat no hauria d’ésser protegir amb algun càstig?».

«Ací, veí!», digué el vell, amb certa exultació. «Heu tocat el punt. Aquest càstig del qual els homes solien parlar tan sàviament i actuar tan bojament, què era si no l’expressió de la llur por? I no tenien necessitat de por, ja que ells – és a dir els dominadors de la societat – hi habitaven com una banda armada en un país hostil? Però els qui vivim entre els nostres amics no necessitem ni témer ni castigar. Certament que si nosaltres, per por d’un rar homicidi ocasional, un colp dur ocasional, haguessen de cometre homicidi i violència solemnement i legal, tan sols podríem ésser una societat de covards ferotges. No ho creieu així veí?».

«Sí, ho crec, quan passi a pensar-hi des d’aquesta banda», vaig dir.

«Amb tot, heu d’entendre», digué el vell, «que quan es comet qualsevol violència, esperam que el transgressor faça tota reparació que li siga possible, i ell mateix ho espera. Però, de nou, pensau si la destrucció o el perjudici seriós d’un home momentàniament superat per l’ira o la follia pot ésser cap reparació per a la comunitat? Certament tan sols podria ésser-hi un perjudici addicional».

Vaig dir: «Però suposau que l’home té un costum de violència – mata un home cada any, per exemple?».

«Una cosa així és desconeguda», deia. «En una societat on no hi ha càstig a evadir, ni llei sobre la qual triomfar, el remordiment certament seguirà a la transgressió».

«I esclats menors de violència», vaig dir, «com els tractau? Ja que fins ara hem parlat de grans tragèdies, supòs?».

Digué Hammond: «Si qui fa un tort no és malalt o boig (en el qual cas cal limitar-lo fins que la malaltia o bogeria es cure) és clar que dolor i humiliació han de seguir al tort; i la societat en general ho deixarà ben clar a qui ho ha patit si tingués oportunitat de dubtar-ho; i de nou, hi seguirà alguna mena de reparació, - si més no, un reconeixement obert del dolor i la humiliació. És tan dur dir, us deman perdó, veí? - bé, de vegades, és dur – i que ho siga».

«Creieu que n’hi ha prou?» vaig dir.

«Sí», digué, «i a més és tot el que podem fer. Si a més torturam l’home, convertim el seu dolor en ràbia, i la humiliació que altrament sentiria per la seua acció errònia seria empassada per una esperança de revenjar la acció errònia comesa contra ell. Ha pagat la pena legal, i pot ‘anar i pecar de nou’ amb comoditat. Cometríem una follia així, doncs? Recordau que Jesús havia fet remetre la pena legal abans de dir, ‘ves i no peques més’, deixant de banda que en una societat d’iguals no trobareu ningú per fer el paper de torturador o carceller, per bé que molts per actuar com a infermer o doctor.

«Així», vaig dir, «considerau el crim una mera malaltia espasmòdica, que no requereix cap cos de dret penal per tractar-hi?».

«Força bé», digué; «i com que, com us he dit som una gent saludable en general, no és probable que ens moleste gaire aquesta malaltia».

«Bé, no teniu dret civil, ni dret penal. Però no teniu lleis comercials, per dir-ho així, cap regulació per al bescanvi de béns? ja que bé heu de bescanviar, encara que no tingueu propietat».

Digué: «No tenim cap bescanvi individual obvi, com vau veure aquest matí quan anàreu de botigues; però és clar que hi ha regulacions dels mercats que varien segons les circumstàncies i es guien pel costum general. Però com que això són qüestions d’assentiment general a les quals ningú no somnia d’objectar, tampoc no hem fet cap provisió per imposar-les: per tant no les anomeni lleis. En dret, siga penal o civil, l’execució sempre segueix el judici, i algú ha de patir. Quan veus el jutge en la tribuna, veus a través seu, tan clarament com si fos fet de vidre, el policia per empresonar i el soldat per liquidar alguna persona viva real. Aquestes follis farien un mercat agradable, no?».

«Certament», vaig dir, «això vol dir convertir el mercat en un mer camp de batalla, en el qual moltes persones han de patir tant com en un camp de batalla de bales i baioneta. I pel que he vist, hauria de suposar que el vostre mercadeig, a l’engròs i al detall, es du a terme d’una manera que en fa una ocupació plaent».

«Teniu raó, veí», digué. «Encara que hi ha molts entre nosaltres, de fet de lluny la gran majoria, que serien infeliços si no es dedicassen a fer realment coses, i coses que resulten belles entre les llurs mans – hi ha molts, com els mantenidors de cases dels quals parlava, el delit dels quals es troba en l’administració i organització per emprar mots llargs; vull dir gent que li agrada mantindre les coses plegades, evitar malbaratament, veure que res no es perd inútilment. Aquesta gent és profundament feliç en les llurs ocupacions, bo i més quan tracten de fets reals, i no passen merament comptes per veure quina porció tindran en la taxació privilegiada de persones útils que era el negoci del personal comercial de dies passats. Bé, què anau de demanar-me tot seguit?».

XIII. Sobre la política

Vaig dir: «Com gestionau la política?».

Hammond digué, somrient: «M’alegra que em feu aquesta pregunta a jo precisament; crec que qualsevol altre us faria explicar-vos, o intentar-ho, fins a cansar-vos de fer qüestions. De fet, crec que sóc l’únic home d’Anglaterra que sabria què voleu dir; i com que ho sé, respondré la vostra qüestió breument dient que som massa acomodats per a la política, - perquè no en tenim cap. Si mai feu un llibre d’aquesta conversa, posau-ho en un capítol a banda, segons el model del vell Horrebow a Serps d’Islàndia».

«Ho faré», vaig dir.

XIV. Com es gestionen els temes

Vaig dir: «Què hi ha de les vostres relacions amb nacions estrangeres?».

«No faré veure que no sé què voleu dir», digué, «però us diré de seguida que tot el sistema de nacions rivals i contendents que jugà un paper tan gran en el ‘govern’ del món de civilització ha desaparegut juntament amb la desigualtat entre home i home en la societat».

«No fa això el món més avorrit?», vaig dir.

«Per què?», digué el vell.

«L’esborrament de varietat nacional», vaig dir.

«Absurd», digué, una mica bruscament. «Creuau l’aigua i veure. Trobareu un munt de varietat: el paisatge, la construcció, la dieta, les distraccions, tot variat. Els homes i dones varien en aspecte així com en hàbits de pensament; la roba varia més que en el període comercial. Com sumaria a la varietat o dispersaria l’avorriment, forçar certes famílies o tribus, sovint heterogènies i discordants unes de les altres en certs grups artificials i mecànics i anomenar-los nacions, i estimular-ne el patriotisme – és a dir, els llurs ximples i envejosos prejudicis?».

«Bé – no sé com», vaig dir.

«Ben cert», digué Hammond alegrement; «podeu entendre fàcilment que ara que som lliures d’aquesta follia és obvi per a nosaltres que a través d’aquesta mateixa diversitat les diferents línies de sang del món poden ésser servicials i plaents les unes amb les altres, sense voler per res robar-se les unes a les altres: tots som vinculats a la mateixa empresa, traient el màxim de la nostra vida. I he de dir-vos que sempre que apareixen baralles o malentesos, rarament tenen lloc entre persones de races diferents; i en conseqüència com hi ha menys d’irracional en elles, son més fàcilment apaivagades».

«Bo», vaig dir, «però pel que fa a les qüestions polítiques; pel que fa a les diferències generals d’opinió dins d’una mateixa comunitat. Afirmau que no n’hi ha cap?».

«No, en absolut», digué, una mica bruscament; «però diria que diferències d’opinió sobre coses sòlides i reals no necessàriament, i amb nosaltres no passa, cristal·litzen la gent en partits permanentment hostils els uns als altres, amb teories diferents sobre la construcció de l’univers i el progrés dels temps. No és això el que volia dir la política?».

«Mmm, bé», vaig dir, «no en sóc del cert».

Digué: «Us comprenc, veí; tan sols feien veure aquesta diferència seriosa d’opinió; ja que si això hagués existit no s’haurien ocupat conjuntament dels afers ordinaris de la vida; no haurien pogut menjar plegats, comprat i venut plegats, estafat altres persones plegats, sinó que haurien combatut sempre que s’haguessen trobat: la qual cosa no els convenia ni gens ni mica. El joc dels mestres de la política era seduir o forçar el públic a pagar les despeses d’una vida de luxe i d’un gaudi sensacional per a una petita colla de persones ambicioses: i la pretensió d’una diferència seriosa d’opinió traïda per cada acció de les llurs vides, era prou bona per a això. Què té tot allò a veure amb nosaltres?».

Vaig dir: «Bé, no res, hauria d’esperar. Però tem – en breu, m’han dit que la lluita política era un resultat necessari de la natura humana».

«Natura humana!», cridà el noi gran, impetuosament; «Quina natura humana? La natura humana de pobres, d’esclaus, d’esclavistes, o la natura humana de lliures rics? Quina? Digueu-me quina!».

«Bé», vaig dir, «supòs que hi haurà una diferència segons les circumstàncies de l’acció de les persones en aquests temes».

«Així ho pens, de fet», digué. «En tots casos, l’experiència em mostra que és així. Entre nosaltres, les nostres diferències afecten qüestions de negoci, i fets passatgers com ells, i no podrien dividir els homes permanentment. Com a norma general, el resultat immediat mostra quina opinió sobre un tema concret era la correcta; és una cosa de fet, no d’especulació. Per exemple, clarament no és fàcil construir un partit polític sobre la qüestió de si la collita de farratge en tal o tal camp hauria de començar aquesta setmana o la vinent, quan tothom és d’acord que si més no hauria de començar la setmana després de la vinent, i quan qualsevol home pot anar fins els camps i veure si el cultiu és prou madur per a la sega».

Vaig dir: «I resoleu aquestes diferències, grans i petites, per la voluntat de la majoria, supòs?».

«Certament», digué; «com ho podríem resoldre altrament? Veieu que en qüestions que són merament personals i que no afecten el benestar de la comunitat – com vestirà un home, què menjarà i beurà, què escriurà i llegirà, etc. - no hi poden haver diferències d’opinió, i tothom fa el que li plau. Però quan la qüestió és d’interès comú per a tota la comunitat, i fer o no fer és quelcom que afecta tothom, la majoria ha de fer-se sentir; a no ésser que la minoria hagués de prendre les armes i mostrar per la força que són la majoria efectiva o real; la qual cosa, però, en una societat d’homes que són lliures i iguals és poc probable que passe; perquè en una comunitat així la majoria aparent és la majoria real, i els altres, com ho he indicat abans, saben massa bé per obstruir per mera obstinació; especialment quan tenen un munt d’oportunitats per presentar la llur banda de la qüestió».

«Com es gestiona això?» vaig dir.

«Bé», digué, «prenguem una de les nostres unitats de gestió, una comuna, una partida, o una parròquia (ja que tenim tots tres noms, que indiquen poca distinció real entre ells ara, per bé que fa temps n’hi havia un munt). En un districte així, tal com l’anomenaríeu, alguns veïnes pensen que cal fer o desfer quelcom: una nova casa de la vila; un enderrocament de cases inconvenients; o diguem que un pont de pedra ha de substituir un pont vell i lleig de ferro, - ací teniu un desfer i fer en un. Bé, en la següent reunió ordinària dels veïnes, o mota, com l’anomenam, segons la llengua antiga de l’època anterior a la burocràcia, un veí proposa el canvi i és clar, si tothom és d’acord, hi ha un punt final de la discussió excepte sobre els detalls. Igualment, si ningú no donà suport al proponent - ‘el secunda’, tal com es deia – la qüestió cau de moment; quelcom que no és probable que passe entre homes raonables, però, ja que segur que la proposta s’ha parlat amb altres abans de la mota. Però suposam que l’afer s’ha proposat i secundat, si bé alguns veïns discrepen, si pensen que el bestial pont de ferro servirà encara un temps i no volen preocupar-se amb la construcció d’un de nou precisament llavors, no comptaran els caps en aquell moment, sinó que postposaran la discussió formal per a la mota següent; i mentrestant arguments en pro i en contra volen, i alguns són impresos, de forma que que tothom sap de què va; i quan la mota es reuneix de nou hi ha una discussió regular i al final un vot a mà alçada. Si la divisió és estreta, la qüestió es postposa de nou per a una discussió ulterior; si la divisió és àmplia, es demana a la minoria si cedirà a l’opinió més general, la qual cosa, sovint, si no comunament, fa. Si refusen, la qüestió es debat una tercera vegada, quan, si la minoria no ha crescut perceptiblement, sempre cedeix; encara que crec que hi ha una norma mig oblidada per la qual encara podrien dur-ho més enllà; però dic que el que sempre passa és que ens convencen no potser que la llur opinió és la incorrecta, sinó que no poden persuadir o forçar la comunitat a adoptar-la».

«Molt bé», vaig dir; «però que passa si la divisió encara és estreta?».

Digué: «Com a qüestió de principi i segons la norma d’aquests casos, l’afer ha de quedar ajornada llavors, i la majoria, si és tan estreta, ha de sotmetre’s a seure sota l’status quo. Però he de dir-vos que de fet la minoria ben rarament aplica aquesta norma, sinó que generalment cedeix d’una manera amistosa».

«Però sabeu», vaig dir, «que hi ha quelcom en tot això ben semblant a la democràcia; i pensava que la democràcia era considerada en una condició moribunda fa molts i molts anys».

Els ulls del noi vell parpellejaren. «Us concedesc que els nostres mètodes tenen aquell desavantatge. Però què s’ha de fer? No podem deixar que ningú de nosaltres es queixe de no sortir-se sempre amb la seua entre les dents de la comunitat, quan és clar que no tothom pot tindre aquella indulgència. Què s’ha de fer?».

«Bé», vaig dir, «no ho sé».

Digué: «Les úniques alternatives al nostre mètode que puc concebre són aquestes. Primer, que hauríem de triar, o criar, una classe de persones superiors capaces de jutjar en totes les matèries sense consultar els veïns; que, en breu, aconseguíssem per a nosaltres allò que s’anomenava una aristocràcia d’intel·lecte; o, en segon lloc, que per l’objectiu de salvaguardar la llibertat de la voluntat individual hauríem de revertir a un sistema de propietat privada de nou, i tindre esclaus i esclavistes una vegada més. Què pensau d’aquestes dues vies?».

«Bé», vaig, «hi ha una tercera possibilitat – és a dir, que cada home siga prou independent de qualsevol altre i que així la tirania de la societat siga abolida».

Em mirà durament durant un segon o dos, i després esclatà en una riallada de bon cor; i confés que m’hi vaig sumar. Quan es recuperà assentí, i digué: «Sí, sí, en sóc ben d’acord amb vós – i així fem».

«Sí», vaig dir, «i a banda, això no prem durament la minoria; ja que, prenguem aquesta qüestió del pont, ningú no és obligat a treballar-hi si no és d’acord amb la construcció. Si més, supòs que no».

Somrigué, i digué: «Presentat astutament; i així encara, des del punt de mira d’un altre planeta. Si l’home de la minoria no troba ferits els seus sentiments, sens dubte que els pot alleujar en refusar d’ajudar a la construcció del pont. Però, benvolgut veí, aquesta no és una bena gaire efectiva per a la ferida causada per la ‘tirania d’una majoria’ en la nostra societat; perquè tota la feina que es fa o bé és beneficiosa o perjudicial a tot membre de la societat. L’home es benefici de la construcció del pont si en resulta una cosa bona, i ferit si en resulta una de dolenta, tant si hi posa la mà com si no; i mentrestant beneficia els constructors del pont amb la seua feina, siga quina siga. De fet, no hi veig cap remei per a ell excepte el plaer de dir ‘us ho vaig dir’ si la construcció del pont resulta un error i el fereix; si le benefici ho ha de patir en silenci. Una terrible tirania el nostre comunisme, no? A la gent se la solia advertir contra aquesta gran infelicitat en temps passats, quan per a cada persona ben alimentada i contenta veieu un milers d’afamats miserables. Mentre que per a nosaltres, ens afartam i delim en la tirania; una tirania, per dir la veritat, que no es fa visible per ningú que cerque problemes anomenant la nostra pau i abundància i felicitat amb malnoms el significat dels quals hem oblidat!».

Seia distret durant una estona, i després començà i digué: «Hi ha cap més qüestió, benvolgut hoste? El matí s’esvaeix ràpidament en mig de la meua garrulesa».

XV. Sobre la manca d’incentius per treballar en una societat comunista

«Sí», vaig dir. «Esperava que Dick i Clara apareguessen en qualsevol moment: però hi ha temps per demanar unes o dues qüestions abans que arriben?».

«Provau-ho, benvolgut veí – provau-ho», digué el vell Hammond. «Ja que com més em demanau més em plau; i en qualsevol cas si venen i em troben en el mig d’una resposta, seuran tranquil·lament i faran veure que escolten fins que arribe al final. No els farà mal; ho trobaran prou entretingut per veure al costat l’un de l’altra, conscient de la llur proximitat».

Vaig somriure, com si hi fos obligat, i vaig dir: «Bé; continuaré parlant sense adonar-me’n quan entren. Ara bé, això és el que vull demanar-vos – per saber, com feu que la gent treballe quan no hi ha cap recompensa per la feina, i especialment com feu que treballen esforçadament?».

«Però cap recompensa per la feina?», digué Hammond greument. «La recompensa de la feina és la vida. No n’hi ha prou?».

«Però cap recompensa per la feina especialment bona», vaig replicar.

«Un munt de recompensa», digué - «la recompensa de la creació. El salari que rep Déu, com hauria dit la gent en temps passats. Si us han de pagar pel plaer de crear, que és el que vol dir l’excel·lència en el treball, la propera cosa que sentirem serà una factura tramesa per concebre infants».

«Bé, però», vaig dir, «l’home del segle XIX diria que hi ha un desig natural cap a la procreació d’infants, i un desig natural de no treballar».

«Sí, sí», digué, «conec l’antiga platitud – del tot falsa; de fet, per a nosaltres és força absurda. Fourier, de qui tothom reia, entengué la qüestió millor».

«Per què és absurda per vosaltres?» vaig dir.

Digué: «Perquè implica que tota feina és patiment, i som tan lluny de pensar-ho que, com us n’haureu adonat, mentre que no ens manca la riquesa, hi ha una certa por que creix entre nosaltres que un dia ens mancarà la feina. És un plaer que temem perdre, no un dolor».

«Sí», vaig dir, «ho he notat, i anava a demanar-vos per això també. Però mentrestant, què voleu positivament dir quan afirmau com de plaent és la feina entre vosaltres?».

«Això, que tota feina és ara plaent; bé pel desig de guany en honor i riquesa amb el qual es fa la feina, que causa un costum plaent, com en el cas del que anomenaríeu treball mecànic; i finalment (i la major part de la nostra feina és d’aquesta mena) perquè hi ha un plaer sensorial conscient en la feina mateixa; es fa, ço és, per artistes».

«Ja veig», vaig dir. «Podeu ara dir-me com heu arribat a aquesta feliç condició? Ja que, per parlar planerament, aquest canvi de les condicions del món antic em sembla molt més gran i més important que tots els altres canvis que m’heu dit sobre el crim, la política, la propietat, el matrimoni».

«Teniu raó en això», digué. «De fet, podeu dir més aviat que és aquest canvi el que fa possibles tots els altres. Quin és l’objectiu de la revolució? Certament fer feliç la gent. En haver conduït la revolució el seu anunciat canvi, com podeu impedir a la contra-revolució d’aparèixer tret de fer feliç la gent? Què! Esperarem pau i estabilitat de la infelicitat? L’aplegament de raïm d’espines i de figues de cards és una expectativa raonable en comparació! I la felicitat sense una feina diària feliç és impossible».

«Ben bé és obvi que és cert», vaig dir: ja que pensava que el vell noi predicava una mica. «Però responeu la meua qüestió, sobre com guanyàreu aquesta felicitat».

«Breument», digué, «per l’absència de coerció artificial, i la llibertat de cada home per fer allò que pogués fer millor, unit al coneixement de quines produccions de treball realment volem. He d’admetre que a aquest coneixement arribàrem lentament i penosa».

«Som-hi», vaig dir, «donau-me més detalls; explicau-ho més plenament. Ja que aquesta matèria m’interessa intensament».

«Sí, ho faré», digué; «però per fer-ho us he d’esgotar en parlar una mica del passat. El contrast és necessari per a aquesta explicació. Us importa?».

«No, no», vaig dir.

Digué, removent-se en la cadira de nou per a una llarga xerrada: «És clar per tot el que sentim i llegim, que en la darrera era de la civilització els homes havien entrat en un cercle viciós en la qüestió de la producció de mercaderies. Havien assolit una meravellosa facilitat de producció, i per tal de treure el màxim d’aquesta facilitat havien creat gradualment (o, més aviat, deixat créixer) un sistema molt elaborat de compra-venda, que ha estat anomenat el mercat mundial; i aquells mercat mundial, una vegada en funcionament, els forçà a fer més i més d’aquestes mercaderies, tant si les necessitaven com si no. De forma que mentre (és clar) que no podrien alliberar-se de l’esforç de fer necessitats reals, creaven en una sèrie inacabable necessitats falses o artificials, que esdevingueren, sota la llei de ferro de l’esmentat mercat mundial, d’igual importància per a ells que les necessitats reals que mantenien la vida. Per tot això es carregaren d’una massa prodigiosa de feina merament per l’objectiu de mantindre el llur espatllat sistema en funcionament».

«Sí – i llavors?», vaig dir.

«Bé, llavors, una vegada que s’havien forçat a arrossegar-se sota aquest feix horrible de producció innecessària, es féu impossible per a ells de contemplar el treball i els seus resultats des de cap altre punt de mira que un – a saber, l’esforç incessant de gastar la quantitat menor possible de treball en qualsevol article fet i amb tot alhora fer tants articles com fos possible. A aquest ‘abaratiment de la producció’, com s’anomenava, se sacrificava tot: la felicitat del treballador en la feina, no, el seu confort més elemental i pura salut, la seua alimentació, el seu allotjament, el seu lleure, la seua educació – la seua vida, en breu – no pesava ni un bri de sal en la balança contra aquesta implacable necessitat de ‘producció barata’ de coses, una gran part de les quals no pagava la pena de produir a la fi. No, ens diuen, i hem de creure-ho, tan aclaparadores són les proves, encara que molta de la nostra gent amb prou feines ho pot creure, que fins i tot els homes rics i poderosos, els patrons dels pobres diables esmentats, se sotmeteren a viure en mig de vistes i sons i olors que és en la mateixa natura de l’home d’avorrir i de fugir-hi, per tant que les llurs riqueses poguessen impulsar aquesta follia suprema. Tota la comunitat, de fet, era llençada a les mandíbules d’aquest monstre rabiós, ‘la producció barata’ que hi imposava el mercat mundial».

«Vatua!» vaig dir. «Però què s’esdevingué? La llur astúcia i facilitat en la producció no dominà aquest caos de misèria a la fi? No pogueren atrapar el mercat mundial, i després posar-lo a treballar per dissenyar els mitjans de lliurar-se d’aquesta paorosa tasca de treball extra?».

Somrigué amargament. «Ho arribaren a intentar?» digué. «No en sóc cert. Sabeu que segons la vella dita l’escarabat s’acostuma a viure en els fems; i aquesta gent trobassen els fems dolços o no, certament hi vivien».

La seua valoració de la vida del segle XIX em feren perdre l’alè un moment; i vaig dir feblement, «Però les màquines d’estalvi de feina?».

«Renoi», respongué. «Què dieu? Les màquines estalviadores de feina? Sí, pretenien ‘estalviar feina’ (o, per dir-ho més planerament, les vides d’homes) en cada peça de treball per tal que pogués esmerçar-se – diria malbaratar-se – en una altra peça, probablement inútil. Amic, tots els llurs dispositius d’abaratiment de feina simplement resultaven en un augment de la càrrega de feina. L’apetit del mercat mundial creixia amb allò que l’alimentava: els països dins de l’anell de ‘civilització’ (és a dir de misèria organitzada) eren atapeïts dels avorts del mercat, i força i frau eren emprats a dojo per ‘obrir’ països més enllà d’aquella zona. Aquest procés d’‘obertura’ és estrany per als qui han llegit les afirmacions dels homes del període i no n’entenen la pràctica; i pot ser ens mostra el pitjor del gran vici del segle XIX, l’ús de la hipocresia i del cant per evadir la responsabilitat d’una ferocitat local. Quan el mercat mundial civilitzat cobejava un país que no era encara postrat, es trobava algun pretext transparent – la supressió d’una esclavitud diferent, i no tan cruel, de la del comerç; l’impuls d’una religió ja no creguda pels seus promotors; el ‘rescat’ d’un boig desesperat o homicida les malifetes del qual l’havien dut a tindre problemes entre els nadius del país ‘bàrbar’ - qualsevol pal, en breu, amb què colpir el gos. Llavors algun aventurer ardit, sense principis i ignorant era trobat (tasca gens difícil en els dies de la competència), i el subornaven per ‘crear un mercat’ trencant qualsevol societat tradicional que hi pogués haver en el malaurat país, i per destruir qualsevol lleure o plaer que hi trobàs. Imposava mercaderies als nadius que no volien, i els prenia els llurs productes naturals ‘a canvi’, com aquesta forma de robatori era coneguda, i per tant ‘creava noves necessitats’ que per tal de suplir-se (és a dir, permetre’ls de viure dels llurs nous patrons) l’infeliç gent indefensa s’havia de vendre en l’esclavitud d’un esforç desesperat de forma que pogués tindre quelcom amb el qual comprar les nul·litats de la ‘civilització’. «Ah», deia el vell, assenyalant el Museu, «he llegit llibres i revistes allà, explicant estranyes històries de fet dels tractes de la civilització (o misèria organitzada) amb la ‘no-civilització’; des de l’època que el govern britànic trameté deliberadament mantes infectades amb verola com a regals seleccionats per a tribus incòmodes de pèls roges, fins a l’època que Àfrica era infestada per un home dit Stanley, que -».

«Excusau-me», vaig dir, «però com sabeu, el temp prem; i vull mantindre la nostra qüestió en la línia més recta possible; i vull de seguida demanar això sobre aquestes mercaderies fetes per al mercat mundial – com n’era la qualitat; aquesta gent que eran tan intel·ligent en fer producte, supòs que els feien bé».

«Qualitat!», digué el vell bruscament, ja que era més aviat picat per la interrupció de la seua història; «com podien atendre realment aquestes petiteses com la qualitat de les mercaderies que venien? Les millors d’elles eren d’una mitjana baixa, les pitjors eren succedanis transparents de coses demanades que ningú no hauria acceptat si poguessen haver hagut qualsevol altra cosa. Era l’esperit corrent de l’època que els mercaderies eren fetes per vendre-les i no per usar-les; un esperit que vós, com si vinguéssiu d’un altre planeta, podeu entendre, però que la nostra gent no pot».

Digué: «Què! No feien res de bo?».

«Bé, sí», digué, «hi havia una classe de béns que feien profundament bé, i aquesta era la classe de màquines que empraven per fer coses. Aquestes eren habitualment peces de professionalitat habitualment força perfecta, admirablement adaptades a la finalitat prevista. De forma que es pot honestament dir que la gran conquesta del segle XIX fou l’elaboració de màquines que eren meravelles d’invenció, destresa, i paciència, i que eren emprades per a la producció de quantitats incommensurables de succedanis inútils. En veritat, els propietaris de les màquines no consideraven res més d’allò que feien com a mercaderia, sinó simplement com a mitjà per enriquir-se. És clar que l’única prova admesa d’utilitat en les mercaderies era trobar-ne compradors – savis o ximples, com podia ser el cas».

«I la gent ho suportava?» vaig dir.

«Durant un temps», digué.

«I llavors?».

«I llavors l’enderrocament», digué el vell, somrient, «i el segle XIX es veié com un home que havia perdut la roba mentre es banyava, i que havia de caminar nu a través de la ciutat».

«Sou ben amarg sobre aquell malaurat segle XIX», vaig dir.

«Naturalment», digué, «ja que en conec massa coses».

Romangué callat un moment, i llavors digué: «Hi ha tradicions – no, històries reals – en la nostra família sobre això; el meu avi en fou una de les seues víctimes. Si en sabeu res, entendreu què patí quan us dic que era en aquells dies un artista genuí, un home de geni, i un revolucionari».

«Crec que ho entenc», vaig dir: «però ara, segons sembla, ho heu revertit tot?».

«Força», digué. «Les mercaderies que fem es fan perquè calen: hom les fa per l’ús dels llurs veïns com si les fes per ell mateix, no per un mercat vague del que no saben res, i sobre el que no tenen cap control: com que no hi ha compra-venda, seria una mera bogeria fer béns a l’atzar que algú els volgués; ja que no hi ha ningú que puga ésser obligat a comprar-los. De forma que tot el que es fa és bo, i profundament adaptat al seu objectiu. Res no es pot fer excepte per un ús genuí; per tant no es fan béns inferiors. A més, com s’ha dit, hem esbrinat ara què volem; i com que no som impulsats a fer una enorme quantitat de coses inútils, tenim temps i recursos per considerar el nostre plaer en fer-les. Tota la feina que seria penosa de fer a mà es fa amb una maquinària immensament millorada; i en tota la feina en la qual hi ha un plaer en fer-la a mà, es deixa de banda la maquinària. No hi ha cap dificultat en trobar feina que s’adapte al gir especial de ment de cadascú; de forma que cap home se sacrifica per les necessitats d’un altre. De temps en temps, quan hem trobar que una cera feina era massa desagradable o problemàtica, l’hem abandonada i bandejada sense la cosa que s’hi produïa. Ara, certament que podeu veure que sota aquestes circumstàncies tota la feina que fem és un exercici de la ment i del cos més o menys plaent de fer; de forma que per comptes d’evitar la feina tothom la cerca: i, com que la gent s’ha fet més destre en la realització de la feina generació rere generació, s’ha fet més fàcil fer-la, de manera que sembla com si es fes menys, encara que probablement es produeix més. Supòs que això explica aquella por, que he esmentat just ara, d’una possible escassedat de feina, que potser ja heu notat, i que és un sentiment que creix, i que ho ha fet des de fa una colla d’anys».

«Però creieu», vaig dir, «que hi ha cap mena de fam de feina entre vosaltres?».

«No, no ho crec», digué, «i us diré per què; és afer de cadascú de fer la seua pròpia feina més plaent i més plaent, la qual cosa naturalment tendeix a elevar el nivell d’excel·lència, ja que cap homes gaudeix de treball al qual no tinga crèdit, i també a una major lliurament en la realització; i hi ha un vast nombre de coses que es poden tractar com a obres d’art, de manera que això sol ofereix ocupació a tot un munt de gent destre. De nou, si l’art fos inesgotable, també ho és la ciència; i encara que ja no és l’única ocupació innocent que es considera digna de l’esmerçament de temps d’un home intel·ligent, com era el cas, hi ha amb tot, i supòs que hi haurà, molta gent que s’anima per la seua conquesta de dificultats, i que hi té cura més que en qualsevol altra cosa. De nou, a mesura que més i més plaer s’importa cap a la feina, crec que emprendren menes de treball que produeixen mercaderies desitjables, però que abandonàrem perquè no les podíem dur a terme plaentment. A més, crec que és tan sols en parts d’Europa que són més avançades que la resta del món on sentireu a parlar d’aquesta por d’una fam de feina. Els països que abans eren colònies de Gran Bretanya, per exemple, i especialment Amèrica, patiren tan terriblement de tota la força dels darrers dies de la civilització que esdevingueren uns llocs tan horribles per viure-hi, que ara són molt endarrerits en allò que fa la vida plaent. De fet, hom pot dir que durant gairebé cent anys la gent de les parts septentrionals d’Amèrica s’han dedicat a fer gradualment un lloc habitable d’un munt de brutícia pudent; i encara hi ha molt per fer, especialment perquè el país és tan gran».

«Bé», vaig dir, «m’alegra enormement pensar que teniu una perspectiva tal de felicitat davant vostre. Però voldria demanar-vos algunes qüestions més, i després ja hauré fet per avui».

XVI. Sopar en el Saló del Mercat de Bloomsbury

Mentre parlava, sentia passes prop de la porta; la balda cedí, i entraren dos amants que semblaven tan bells que hom no tenia cap sentiment de vergonya en contemplar el llur festeig tan poc amagat; ja que de fet semblava com si el món en fos enamorat. Pel que fa al vell Hammond, se’ls mirava com un artista que tot just ha pintat un quadre gairebé tant bé com pensava que podria quan començà, i fos perfectament feliç. Digué:

«Seieu, seieu, jovent, i no feu soroll. El nostre hoste ací encara té qüestions a demanar-me».

«Bé, ho hauria de suposar», digué Dick; «tan sols heu estat tres hores i mitja plegats; i no cal esperar que la història de dos segles es puga relatar en tres hores i mitja: deixant de banda que per tot el que sé, haureu estat vagant pels reialmes de la geografia i l’artesania».

«Pel que fa al so, benvolgut parent», digué Clara, «aviat us pertorbarà el soroll de la campana de sopar, que pensaria que seria una música molt plaent per al nostre hoste, que desdejunà aviat, segons sembla, i que probablement tingué un dia cansat ahir».

Vaig dir: «Bé, ja que heu dit el mot, començ a sentir que és així; però m’he alimentat amb sorpreses des de fa molt de temps: realment, és ben cert», vaig reposar, mentre veia el seu somriure, tan preciós!

Però just llavors des d’alguna torre ben enlairada arribava el so de timbres argentats que tocaven una dolça i clara tonada, que sonava a les meues orelles gens acostumades com la cançó de la primera merla de la primavera, i em provocava un corrent de memòries al cap, algunes de males èpoques, d’altres de bones però totes endolcides ara en el mer plaer.

«Cap qüestió més ara abans de sopar», digué Clara; i em prengué de la mà com un infant afectuós ho faria, i em guià fora de la cambra i escales avall fins al cort d’entrada del Museu, deixant els dos Hammonds que ens seguissen si volien.

Anàrem fins al lloc de mercat on havia estat abans, un estret corrent de gent vestida elegantment(1) caminava al costat nostre. Giràrem cap al claustre i entràrem per un passadís ricament esculpit i tallat, on una jove de cabell fosc molt bonica es donà a cadascú un bell ram de flors estivals, i ingressàrem en un saló molt més gran que el de la Sala d’Hostes de Hammersmith, més elaborat en la seua arquitectura i potser més bell. Trobava difícil mantindre la vista apartada de les pintures de la paret (ja que creia poc educat contemplar Clara tota l’estona, encara que pagués força la pena). Vaig veure d’una revolada que els llurs temes eren presos d’estranys mites i imaginacions del vell món que en el món d’ahir tan sols vora mitja dotzena de persones del país en sabien quelcom; i quan els dos Hammonds s’assegueren davant nostre, vaig dir al vell, assenyalant el fris:

«Què estrany és veure aquests temes ací!»

«Per què?», digué. «No veig per què us hauríeu de sorprendre’n; tothom coneix els relats; i són temes graciosos i plaents, no massa tràgics per a un lloc on la gent sobretot menja i beu i s’hi diverteix, i amb tot ple de detalls».

Vaig somriure, i vaig dir: «Bé, amb prou feines esperava trobar un record del Set Cignes i del Rei de la Muntanya Daurada i del Lleial Enric, imaginacions plaents tan curioses com les que Jacob Grimm aplegà des de la infantesa del món, que amb prou feines circulaven fins i tot en el seu temps: hauria pensat que tota aquesta infantilitat s’hauria oblidat per aquesta època».

El vell somrigué, ni no digué res; però Dick envermellí, esclatà:

«Què voleu dir, hoste? Crec que són molt belles, vull dir no tan sols les pintures, sinó les històries; i quan érem infants ens imaginàvem que passaven en cada confí de bosc, en la vora de cada torrent: cada casa del camp era la Casa del Rei del País de les Fades per nosaltres. No ho recordes, Clara?».

«Sí», digué; i em semblava com si un lleuger núvol li cobrís el bell rostre. Anava a parlar-hi sobre la matèria, quan les belles cambreres se’ns acostaren somrient, i xerrant dolçament com ocells de canyissar a la vora del riu, i caigueren damunt nostre per donar-nos el sopar. Pel que fa això, com en el nostre desdejuni, tot era cuinat i servit amb una delicadesa que mostrava que els qui ho havien preparat hi eren interessat; però no hi havia cap excés ni de quantitat ni de gormanderia; tot era simple, encara que excel·lent en la seua classe; i se’ns havia fet clar que això no era cap àpat festiu, sinó tan sols un d’ordinari. El vidre, la vaixella i el plat eren molt bells als meus ulls, acostumats a l’estudi de l’art medieval; però un habituat als clubs del segle XIX, gosaria dir, els hauria trobat rudes i mancats d’acabat; en ésser la vaixella de ceràmica amb vidre de plom, encara que bellament ornamentada; l’única porcellana ací i allà era una peça oriental antiga. El vidre, de nou, malgrat que elegant i pintoresca, i de forma ben variada, era d’una textura més borbotada i fornida que els articles comercials del segle XIX. El mobiliari i accessoris generals de la sala eren força d’una peça amb la taula, bella de forma i altament ornamental, però sense l’‘acabat’ comercial dels armadors i fabricants d’armaris de la nostra època. En resum, hi havia una absència total d’allò que el segle XIX anomena ‘confort’ - és a dir, inconveniència carregada; així que, fins i tot a banda del delitós engrescament del dia mai abans no havia menjat un sopar de manera tan plaent.

Quan haguérem acabat de dinar, i feia una poca estona que seiem, amb una botella d’un vi de Bordeus molt bo davant nostre, Clara tornà a la qüestió del subjecte-matèries de les pintures, encara que l’havia pertorbada.

Se les mirava, i digué: «Com és que malgrat que som tan interessats en la nostra vida en general, amb tot quan la gent es posa a escriure poemes o a pintar escenes rarament tracten de la nostra vida moderna o, si ho fan, prenen molta cura de fer que els llurs poemes o pintures siguen diferents d’aquesta vida? No som prou bons com per pintar-nos? Com és que trobam els paorosos temps del passat tan interessants per a nosaltres – en la pintura i la poesia?».

El vell Hammond somrigué. «Sempre fou així, i supòs que sempre ho serà», digué, «amb tot es pot explicar. És cert que en el segle XIX, quan hi havia tan poc art i tant se’n parlava, hi havia una teoria segons la qual l’art i la literatura imaginativa havien de tractar la vida contemporània; però mai no ho feien; ja que, si n’havia cap pretensió, l’autor sempre tenia cura (com Clara ho ha assenyalat just ara) a disfressar, o exagerar, o idealitzar, i d’una forma o una altra fer-ho estrany; així doncs, per tota versemblança que hi hagués, just podria haver tractat de l’època dels faraons».

«Bé», digué Dick, «certament no és més que natural que agraden aquestes coses estranyes; just com quan érem infants, ja com deia just ara, preteníem que eren tal i tal en tal i tal lloc. És això el que fan aquestes pintures i poemes; i per què no ho haurien de fer?».

«L’has ben clavada, Dick», respongué el vell Hammond; «és la nostra part infantil la que produeix obres d’imaginació. Quan som infants el temps passa tan lent que sembla que tenim per a tot».

Sospirà, i després somrigué i digué: «Si més no, gaudim d’haver recuperat la infantesa de nou. Bec pels dies que són!».

«Segona infantesa», vaig dir en beu baixa, i llavors vaig envermellir per la meua doble rudesa, i vaig esperar que no ho hagués sentit. Però ho havia fet, i se’m girà somrient, i digué: «Sí, per què no? I pel que fa a jo, esper que puga durar força; i que el proper període del món d’humanitat sàvia i infeliç, si mai arriba a passar, ens portarà ràpidament a una tercera infantesa: si de fet aquesta edat no és la nostra tercera. Mentrestant, amic meu, heu de saber que som massa feliços, tan individualment com col·lectiva, per preocupar-nos sobre què ha de vindre després».

«Bé, per part meua», digué Clara, «voldria que fóssim prou interessants perquè s’escriga o pinta de nosaltres».

Dick li respongué amb un discurs d’amant, impossible de reproduir, i llavors romanguérem asseguts una estona.

XVII. Com arribà el canvi

Dick trencà el silenci finalment, dient: «Hoste, perdonau-nos aquesta aturada de sobretaula. Què voldríeu fer ara? Hauríem de treure Greylocks i trotar de nou cap a Hammersmith? O voldríeu vindre amb nosaltres a sentir cantar gal·lesos en un saló que hi ha a prop? O us estimaríeu més anar amb jo cap a la Ciutat i veure alguns edificis realment bonics? O – què serà?».

«Bé», vaig dir, «com que sóc un estrany, he de deixar-vos triar per jo».

Fet i fet, no volia de cap manera «divertir-me» precisament llavors; i també em sentia més aviat com si el vell, amb el seu coneixement de temps passats, i fins i tot una mena de simpatia invertida per ells provocada pel seu odi actiu envers ells, era com si fos una manta contra el fred d’aquest món tan nou, on era, per dir-ho així, despullat de tot pensament habitual i forma d’actuar; i no volia deixar-lo massa aviat. Arribà al meu rescat de seguida, i digué:

«Espera un moment, Dick; hi ha algú més a qui cal consultar a banda de vosaltres i l’hoste ací present, i sóc jo. No vaig a perdre el plaer de la seua companyia just ara, especialment ja que sé que té quelcom més a demanar-me. Així que anau amb els vostres gal·lesos, de totes manera; però primer dugueu-nos una altra ampolla de vi a aquest raó, i llavors partiu tan aviat com vulgueu; i tornau després per prendre el nostre amic per anar cap a l’oest, però no massa aviat».

Dick assentí somrient, i el vell i jo fórem aviat sols en la gran sala, el sol de la vesprada lluïa en el vi negre dels nostres gots alts i d’aspecte pintoresc. Llavors digué Hammond:

«Hi ha quelcom especialment enigmàtic en la nostra forma de viure, ara que n’heu sentit un munt i vist una mica?».

Vaig dir: «Crec que el més enigmàtic és com s’esdevingué tot plegat».

«Ja pot ésser», digué, «doncs tan gran és el canvi. Seria difícil de fet dir-vos tota la història, potser impossible: coneixement, descontentament, traïció, decepció, ruïna, misèria, desesperació – els que treballaren pel canvi perquè podien veure més enllà que altres persones creuaren totes aquestes fases de patiment; i sens dubte tothora la majoria dels homes ho contemplaven, sense saber què feien, pensant que tot era quelcom evident, com la sortida i la posta del sol – i de fet fou així».

«Digueu-me una cosa, si podeu», vaig dir. «Arribà el canvi, la ‘revolució’ com es deia, pacíficament?».

«Pacíficament?» digué; «quina pau hi havia entre aquelles pobres i confuses desferres del segle XIX? Era guerra de cap a peus: guerra amarga, fins que l’esperança i el plaer hi posaren fi».

«Voleu dir una lluita real amb armes?», vaig dir, «o les vagues i locauts i fam de la qual hem sentit?».

«Totes dues, totes dues», digué. «De fet, la història del terrible període transició des de l’esclavitud a la llibertat es pot resumir així. Quan l’esperança de realitzar una condició comunal de vida per tothom sorgí, ben avançat el segle XIX, el poder de les classes mitjanes, les llavors tiranes de la societat, era tan enorme i esclafador, que gairebé per a tothom, fins i tot per als que havien concebut aquestes esperances, potser a desgrat llur, a desgrat de llur raó i judici, semblava un somni. Tan era així que alguns dels homes més il·lustrats que llavors eren anomenats socialistes, malgrat que sabien molt bé, i fins i tot afirmaven en públic, que l’única condició raonable de la societat era la del comunisme pur (com el que ara veieu al voltant vostre), amb tot s’arronsaven davant d’allò que els semblava la tasca eixorca de predicar el realisme d’un somni feliç. Mirant enrere ara, podem veure que la gran força motriu del canvi fou un desig de llibertat i igualtat, semblant si ho voleu a la passió gens raonable d’un amant; una malaltia del cor que refusava amb menyspreu la vida solitària i sense objectiu dels homes ben educats d’aquella època: frases, amic meu, que han perdut el llur significat per a nosaltres en el dia present; tan allunyat som dels fets paoroses que representen».

»Bé, aquests homes, encara que conscients d’aquest sentiment, no hi tenien cap fe, com un mitjà per aconseguir aquest canvi. Tampoc això no ens gens meravellós: ja que quan miraven al voltant llur veien l’enorme massa de les classes oprimides massa carregades amb la misèria de la vida, i massa aclaparades per l’egoisme de misèria per tal de poder formar-se un concepte de qualsevol escapament d’allò excepte per la via ordinària prescrita pel sistema d’esclavitud sota el qual vivien; que no era res més que una oportunitat remota de pujar de la classe oprimida a l’opressora».

»Per tant, encara que sabien que l’únic objectiu raonable per als qui volien millorar el món era una condició d’igualtat; en la llur impaciència i desesperació aconseguiren de convèncer-se que si podien d’una manera o altra fer que la maquinària de la producció i la gestió de la propietat s’alteràs prou com perquè les ‘classes inferiors’ (així n’era el mot horrible) pogués tindre una esclavitud una mica millorada, haurien estat disposats a adaptar-se a aquesta maquinària, i l’emprarien per millorar la llur condició més i més encara, fins que al final el resultat seria una igualtat pràctica (eren molt amics d’emprar el mot ‘pràctic’), perquè ‘els rics’ es veurien forçats a pagar tant per mantindre ‘els pobres’ en una condició tolerable que la condició de rics ja no seria valuosa i gradualment s’esvairia. Em seguiu?».

«En part», vaig dir. «Continuau».

Digué el vell Hammond: «Bé, com que em seguiu, veureu que, com a teoria, això no era del tot irracional; però ‘a la pràctica’ resultà un fracàs».

«Com?» vaig dir.

«Bé, no ho veieu?», digué, «perquè implicava l’elaboració d’una maquinària pels qui no sabien què volien que fessen les màquines. En la mesura que les masses de la classe oprimida impulsaven aquest esquema de millora, ho feien per aconseguir millos racions d’esclavatge – tantes com podien. I si aquestes classes haguessen realment estat incapaces de deixar-se tocar per aquell instint que produïa la passió per la llibertat i igualment esmentades, el que hauria passat, crec, hauria estat això: que una certa part de les classes obreres haurien estat tan millorades en condicions que s’haurien acostat a les condicions dels mitjans rics; però per sota hi hauria hagut una gran classe d’esclaus molt miserables, l’esclavitud dels quals hauria estat molt més desesperada que no pas ho havia estat la de l’antiga esclavitud de classe».

«Què s’hi interposava?» vaig dir.

«Bé, és clar», digué, «justament aquell instint de llibertat abans esmentat. És cert que la classe esclava no podia concebre la felicitat d’una vida lliure. Amb tot maduraren fins a entendre (i ben ràpidament també) que eren oprimits pels llurs patrons, i assumiren, ja veieu que justament, que podien fer sense ells, encara que potser escassament sabien com; de forma que hi arribaren encara que no podien veure més enllà de la felicitat o la pau del llibert, si més no miraven més enllà de la guerra que una vaga esperança els deia que els duria cap a aquella pau».

«Podríeu dir-me més precisament què passà realment?» vaig dir; ja que pensava que era força vague.

«Sí», digué. «Puc. Aquella maquinària de vida per a l’ús d’un poble que no sabia què en volia, i que era coneguda en aquella època com a socialisme d’estat, fou posada parcialment en moviment, encara que d’una manera molt esglaonada. Però no funcionava finament; rebia, és clar, la resistència a cada cantonada dels capitalistes; i no és gens estrany, ja que tendia més i més a remoure el sistema comercial que us he explicat, sense aportar-hi res de realment efectiu en el seu lloc. El resultat fou una confusió creixent, gran patiment entre les classes treballadores, i, com a conseqüència, gran descontentament. Durant molt de temps les coses seguiren així. El poder de les classes superiors havia afluixat, ja que ho havia fet el llur control sobre la riquesa, i no podien dur a terme coses plenament a voluntat com ho havien fet en els dies anteriors. De moment els socialistes d’estat eren justificats pel resultat. D’altra banda, les classes treballadores eren mal organitzades, i es feien més pobres en realitat, malgrat els guanys (també reals a llarg termini) que havien arrencat als llurs patrons. Així que les coses penjaven d’un equilibri; els patrons no podien reduir els llurs esclaus a una subjecció completa, encara que esclafaren alguns avalots febles i parcials ben fàcilment. Els obrers forçaren els patrons de concedir-los millores, reals o imaginàries, de la llur condició, però no podien forçar-los fins a alliberar-se’n. Al final hi ha un gran esclat. Per explicar-vos això heu d’entendre aquell ben gran progrés que s’havia fet entre els obrers, encara que com s’ha dit abans ben poc havien avançat en la direcció d’un nivell de vida millor».

Em vaig fer l’innocent i vaig dir: «En quina direcció podien millorar si no en el nivell de vida».

Digué: «En la capacitat de propiciar un estat de coses en el qual la vida fos plena, i fàcil de guanyar. Havien après finalment a unir-se després d’un llarg període d’errors i desastres. Els treballadors tenien ara una organització regular en la lluita contra els llurs patrons, una lluita que durant més de mig segle havia estat acceptada com una part inevitable de les condicions del sistema modern de treball i producció. Aquesta unió havia pres ara la forma d’una federació de totes, o gairebé totes, les ocupacions assalariades reconegudes, i fou a través seu que aquelles millores de la condició dels treballadors havien estat forçades als patrons: i encara no rarament es barrejaven amb els avalots que tenien lloc, especialment en els primers dies de la llur organització, de cap manera en formava una part essencial de la tàctica; de fet en l’època de la qual parl s’havien fet tant forts que la mera amenaçada d’una ‘vaga’ era suficient per aconseguir qualsevol punt menor: com que havien abandonat la tàctica ximple dels antics sindicats de convocar tan sols una part dels obrers de tal o tal indústria, i de donar-los suport mentre feien vaga amb la feina dels que hi romanien. En aquesta època tenien un enorme fons de diners de suport a vagues, i podien aturar una certa indústria completament durant un temps si ho decidien».

Vaig dir: «No hi havia un perill seriós que aquests diners fossen mal emprats – o malversats de fet?».

El vell Hammond s’arronsà incòmode en el seient, digué:

«Encara que tot això passà fa tant de temps, encara sent el dolor de mera vergonya quan us he d’explicar que era més que un perill: que aquesta picaresca sovint succeïa; de fet més d’una vegada tota la unió semblava caure a bocins a causa d’això: però en l’època de la qual parl, les coses semblaven tan amenaçadores, i als treballadors, si més no, la necessitat de tractar amb els problemes que ràpidament s’aplegaven com a resultat de la lluita laboral, era tan clara, que les condicions de l’època havien generat una profunda seriositat entre tota la gent raonable; una determinació per deixar de banda tot allò no-essencial, i d’allò que per a homes reflexius era ominós per al canvi que s’acostava prestament: aquest element era massa perillós per als mers traïdors i aprofitats, i un per un foren bandejats i la majoria s’uniren als reaccionaris declarats».

«Què passà amb aquelles millores», vaig dir; «quines foren? O més aviat, de quina natura?».

Digué: «Algunes d’elles, les de més importància pràctica per al nivell de vida dels homes, foren concedides pels patrons per la força directa per part dels homes; les noves condicions de treball així aconseguides eren de fet tan sols informals, no obligades per cap llei: però, una vegada establertes, els patrons no gosaren intentar de retirar-les davant del poder creixent dels obrers units. Algunes altres eren passes en el camí del ‘socialisme d’estat’; les més important de les quals es poden resumir ràpidament. A final del segle XIX sorgí la crida d’obligar els patrons a ocupar els llurs homes un nombre inferior d’hores cada dia: aquesta crida prengué volum ràpidament, i els patrons hagueren de cedir-hi. Però, és clar, era evident que si això no volia dir un preu més alt per l’hora de treball, seria una nul·litat, i que els patrons, si no eren forçat, ho reduirien a això. Per tant després d’una llarga lluita s’aprovà una altra llei que fixava un preu mínim del treball en les indústries més important; la qual després hagué de complementar-se amb una llei que fixava el preu màxim de les principals mercaderies llavors considerades necessàries per a una vida de treballador».

«Us acostàveu perillosament a les antigues racions romanes per a pobres», vaig dir, somrient, «i a la distribució de pa cap al proletariat».

«Molts ho deien en l’època», digué el vell secament; «i ha estat un tòpic que l’estagnament espera al socialisme d’estat al final, si arriba al final, que com sabeu no fou el cas entre nosaltres. Amb tot, anà més enllà d’aquest afer de mínims i màxims, que de passa ho podem veure ara com a necessari. El govern trobava ara imperatiu per a ells d’afrontar la protesta de la classe patronal davant de la destrucció imminent del comerç (tan desitjable, si ho haguessen sabut, com l’extinció del còlera, que s’ha esdevingut feliçment des de llavors). I es veieren forçat a afrontar-la amb una mesura hostil als patrons, l’establiment de fàbriques governamentals per a la producció de béns de primera necessitat, i de mercats per a la llur venda. Aquestes mesures considerades plegades feren quelcom: eren de fet de la natura de les regulacions fetes pel comandant d’una ciutat assetjada. Però és clar per a les classes privilegiades semblava com si la fi del món hagués d’arribar quan s’aplicassen aquestes lleis».

«Tampoc no fou això del tot sense un advertiment: la difusió de teories comunistes i la pràctica parcial del socialisme estatal havia pertorbat inicialment, i finalment gairebé paralitzat el meravellós sistema de comerç sota el qual el vell món havia viscut tan febrilment, i havia produïda per a alguns una vida de plaer de jugador, i per a molts, o la majoria, una vida de mera misèria: una vegada i una altra arribaven ‘mals temps’ com els anomenaven, i de fet eren prou dolents per als esclaus salarials. L’any 1952 fou un dels pitjors d’aquests temps; els treballadors patiren paorosament: les fàbriques governamentals, parcials i ineficients, que eren terriblement gestionades, totes s’ensorraren, i una part enorme de la població va haver d’alimentar-se de moment amb una ‘caritat’ sense disfressa com s’anomenava».

«Els Obrers Units contemplaven la situació amb una barreja d’esperança i ansietat. Havien ja formulat les llurs demandes generals; però amb un vot solemne i universal de la totalitat de les llurs societats federades, insistien en prendre la primera passa cap a la realització de les llurs reivindicacions: aquesta passa hauria conduït directament a traspassar la gestió de tots els recursos naturals del país, juntament amb la maquinària per emprar-los al poder dels Obrers Units, i la reducció de les classes privilegiades a la posició de pensionistes òbviament dependents del desig dels obrers. La ‘Resolució’, tal com s’anomenà, que fou àmpliament publicada en els diaris del moment fou de fet una declaració de guerra, i així fou rebuda per la classe patronal. Començaren de llavors en endavant a preparar-se per a una posició ferma contra el ‘comunisme brutal i ferotge del present’, tal com l’expressaven. I com que eren en molts sentits encara molt poderosos, o ho semblava, encara esperaven a través de la força bruta de recuperar quelcom del que havien perdut, i potser al final tot. Es deia entre ells que en tot cas havia estat un gran error dels diversos governs no haver resistit més aviat; i els liberals i radicals (el nom pel qual potser coneixeu la part d’inclinació més democràtica de les classes dominants) foren responsabilitzats en bona mesura per haver conduït el món a aquest pas per la llur pedanteria i sentimentalitat ximple extemporànies: i un Gladstone, o Gledstein (probablement, jutjant per aquest nom, de descendència escandinava), un polític notable del segle XIX, era especialment identificat per reprovar-lo en aquest sentit. Amb prou feines cal que us assenyale l’absurditat de tot això. Però una tragèdia terrible jeia amagada rere aquest lament pronunciat per un campió del partit reaccionari. ‘L’avarícia insaciable de les classes inferiors ha d’ésser reprimida’ - ‘Cal alliçonar al poble’ - aquestes foren les frases sacramentals habituals entre els reaccionaris, i ja eren prou ominoses».

El vell s’aturà per mirar detingudament el meu rostre atent i meravellat, i llavors digué:

«Sé, benvolgut hoste, que he utilitzat mots i frases que poca gent entre nosaltres podria entendre sense una llarga i laboriosa explicació; i potser ni tan sols llavors. Però com que no us heu adormit, i com que us parl com si fóssiu un ésser d’un altre planeta, puc aventurar-me a demanar-vos si m’heu seguit fins ara?».

«O, sí», vaig dir, «ho entenc forç: si us plau continuau; una gran part del que heu dit era tòpic entre nosaltres – quan – quan -».

«Sí», digué greument, «quan habitàveu en l’altre planeta. Bé, ara pel conflicte abans dit».

»En una ocasió relativament trivial s’aplegà un gran míting pels dirigents obrers a Trafalgar Square (sobre el dret de reunió en aquell lloc hi havia hagut durant anys i panys de pica-baralles). La guàrdia cívica burgesa (anomenada la policia) atacà el dit míting amb porres, segons era el costum; molts gent fou ferida en la melée, dels quals cinc en total moriren, bé esclafats fins a la mort en l’acte, o pels efectes de la pallissa; el míting fou dissols, i uns centenars de detinguts llençats a la presó. Un míting semblant havia estat tractat de la mateixa manera uns dies abans en un lloc anomenat Manchester, que ara ha desaparegut. Així començà la ‘lliçó’. Tot el país fou llençat a una fermentació amb això; se celebraren mítings que intentaren una crua organització per a la celebració d’un altre míting per protestar davant les autoritats. Una enorme multitud s’aplegà a Trafalgar Square i a l’entorn (llavors un lloc de carrers atapeïts), i fou massa gran perquè la policia armada amb porres l’afrontàs; hi hagué una bona quantitat de baralles a colp sec; tres o quatre d’entre la gent foren morts, i mitja vintena de policies foren aixafats fins a la mort en la multitud, i la resta s’escaparen com pogueren. Aquesta fou una victòria del poble de moment. L’endemà tot Londres (recordau com era en aquells dies) era un estat d’agitació. Molts dels rics fugiren cap al camp; l’executiu aplegà tropes, però no gosava usar-les; i la policia no es podia concentrar en cap lloc sol, perquè avalots o amenaces d’avalots eren a tot arreu. A Londres s’aplegà una convenció de líders de la Federació de Treballadors Units, i inicià sessió sota l’antic nom revolucionari de Comitè de Seguretat Pública; però com que no tenien cap cos d’homes proveïts i armats a qui dirigir, no intentaren cap mesura agressiva, sinó que tan sols empaperaren els carrers amb crides una mica vagues als treballadors de no deixar-se aixafar. Amb tot, convocaren un míting a Trafalgar Square el dia que es complia la quinzena de la batussa abans esmentada».

»Mentrestant, la ciutat no s’havia tranquil·litzat, i els negocis gairebé havien finalitzat. Els diaris – llavors, com havia estat sempre, gairebé completament en les mans dels patrons – clamaven al govern de prendre mesures repressives; els ciutadans rics foren enrolats com a cos extra de policia, i armats amb porres com ells; molts d’ells eren joves forts, ben alimentats, sanguinis, i tenien estómac amb escreix per lluitar; però el govern no gosava usar-lo, i s’acontentà d’aconseguir plens poders, votats pel Parlament, per reprimir qualsevol revolta, i per dur més i més soldats cap a Londres. Així passà la setmana després del gran míting; gairebé un tan gran fou celebrat el dissabte, que transcorregué pacíficament en general, ja que no s’hi oferí cap oposició, i de nou el poble cridà ‘victòria’. Però el dilluns la gent es despertà trobant que tenien gana. Durant els darrers pocs dies hi havia hagut grups d’homes desfilant pels carrers demanant (o, si voleu, exigint) diners per comprar aliments; i fos per bona voluntat o per por, la gent més rica els donava bona quantitat. Les autoritats de les parròquies també (no tinc temps d’explicar-vos aquesta expressió ara) donava sense més totes les provisions que podien a la gent que voltava; i el govern, mitjançant els seus febles tallers nacionals, també alimentava un bon nombre de gent mig famolenca. Però a més, diverses fleques i d’altres botigues de queviures s’havien buidat sense gaire pertorbació. Fins llavors, tot bé. Però el dilluns en qüestió el Comitè de Seguretat Pública, d’una banda temerós d’un pillatge general desorganitzat, i d’altra enfortit per la conducta vacil·lant de les autoritats, trameté una diputació fornida amb carros i tots els elements necessaris per buidar dos o tres grans magatzems de queviures del centre de la ciutat, deixant papers als encarregats de les botigues prometent-los de pagar-ne el preu: i també en la part de la ciutat on eren més forts prengueren possessió de diverses fleques i hi posaren homes a la feina en benefici del poble; – tot això es féu amb poc o gens d’enrenou, amb la policia assistint en el manteniment de l’ordre en el saqueig de les botigues, com ho haurien fet en un gran incendi».

»Però davant d’aquest darrer colp, els reaccionaris eren tan alarmats, que eren determinats a forçar l’executiu a entrar en acció. Els diaris de l’endemà tots cremaven de fúria de gent espaordida, i amenaçaven el poble, el govern, i tothom en qui podien pensar, si no ‘es restaurava l’ordre de seguida’. Una delegació de comerciants destacats esperava al govern i els digué si no detenien immediatament el Comitè de Seguretat Pública, ells mateixos aplegarien un cós d’homes, i caurien damunt dels ‘incendiaris’, com els anomenaven».

»Ells, juntament amb un nombre d’editors de diaris, tingueren una llarga entrevista amb els caps del govern i dos o tres militars, els més destres en el llur gènere que el país podia fornir. La delegació eixí d’aquella entrevista, diu un testimoni contemporania, somrient i satisfeta, i ja no deia res més de recrutar un exèrcit antipopular, però aquella vesprada abandonaren Londres amb les llurs famílies per anar al camp o arreu».

»L’endemà al matí el govern proclamà un estat de setge a Londres, - quelcom prou comú entre els governs absolutistes del continent, però inoït de l’Anglaterra d’aquells dies. Nomenaren els més joves i més intel·ligents dels llurs generals per comandar el districte afectat; un home que havia aconseguit una certa mena de reputació en les desgraciades guerres en les quals el país havia estat implicat durant molt de temps de tant en tant. Els diaris eren en èxtasi, i tot els més fervents dels reaccionaris ara feien un pas endavant; homes que en temps ordinaris eren forçats a reservar-se les opinions per a ells mateixos o per al llur cercle immediat; però començaven a contemplar l’esclafament d’una vegada per sempre de totes les tendències socialistes, i fins i tot de les democràtiques, que, segons deien, havien estat tractades amb una indulgència tan ximple durant els darrers seixanta anys.

»Però l’astut general no prengué cap acció visible; i amb tot tan sols uns pocs dels diaris menors l’insultaren; homes reflexius deduïren que covava un pla. Pel que fa al Comitè de Seguretat Pública, amb independència del que pesassen de la llur posició, havien anat ara massa lluny per retrocedir; i molts d’ells, sembla, pensaven que el govern no actuaria. Continuaren tranquil·lament organitzant el llur abastiment d’aliments, que era un rierol miserable si s’ha de dir tot; i també com a resposta a l’estat de setge armaren tants homes com pogueren en el barri on eren més forts, però no intentaren d’instruir-los o organitzar-los, pensant, potser, que podria no ésser el millor convertir-los en soldats ensinistrats fins que tinguessen un respir. L’astut general, els seus soldats, i la policia no s’hi barrejaven per res del món; i les coses foren més tranquil·les aquell cap de setmana; encara que hi hagué avalots en moltes localitats de les províncies, que foren sufocats per les autoritats sense gaire problema. Els més seriosos en foren els de Glasgow i Bristol.

»Bé, el diumenge del míting arribà, i grans multituds arribaren a Trafalgar Square en processó, la major part del Comitè entre ells, envoltats de la llur banda d’homes armats d’una manera o altra. Els carrers eren força pacífics i tranquils, malgrat que hi havia molts espectadors per veure passar la processó. Trafalgar Square no tenia cap cos de policia a dins; el poble en prengué possessió tranquil·la, i el míting començà. Els homes armats s’apostaren al voltant de la plataforma principal, i hi hagués uns altres més armats en mig de la multitud general; però de lluny la major part eren desarmats.

»La majoria de la gent pensava que el míting es dissoldria pacíficament; però els membres del Comitè havien sentit des de diversos sectors que quelcom s’intentaria contra ells; però aquests rumors eren vagues, i no tenien idea què amenaçaven. Aviat s’ho trobarien».

»Ja que abans que els carrers al voltant de la plaça fossen plens, un cos de soldats hi penetrà des de la cantonada nord-oest i prengueren llocs per les cases que s’aixecaven pel costat oest. El poble grunyia a la vista dels casaques vermelles; els homes armats del Comitè paraven indecisos, sense saber què fer; i de fet aquesta nova entrada amuntegà tan la multitud que, desorganitzada com era, tenia poques oportunitats de maniobrar. Amb prou feines havien copsat el fet que els llurs enemics eren allà, quan una altra columna de soldats, procedent dels carrers que conduïen cap a la gran carretera del sud que baixava fins a la Casa del Parlament (que encara existeix, i s’anomena el Mercat d’Adob), i també des del terraplè al costat del Tàmesi, marxaven cap amunt, empenyent la multitud en una massa més i més densa, i formaren al llarg del costat sud de la plaça. Llavors algú dels qui podien veure què passava, sabé tot d’una que eren en una trampa, i que tan sols podien demanar-se què farien amb ells».

»La multitud estretament amuntegada no volia ni podia moure’s, excepte sota la influència del cim del terror, que aviat els fou fornit. Uns pocs dels homes armats es feren pas cap endavant, o pujaren fins a la base del monument que hi havia llavors, de forma que poguessen encarar el mur de foc amagat que hi havia davant d’ells; i per a la majoria d’homes (hi havia moltes dones entre ells) semblava com si la fi del món hagués arribat, i que avui semblava estranyament diferent d’ahir. Tot just s’havien arrenglerat els soldats com s’ha dit que, diu un testimoni, ‘un oficial lluent a cavall avançà al trot des dels rengles del sud, i llegí quelcom d’un paper que sostenia a la mà; què deia, pocs ho sentiren; però em digueren després que era una ordre per dispersar-nos, i un advertiment que tenia el dret legal de disparar contra la multitud si no, i que ho faria. La multitud ho prengué com una mena de repte, i una crua remor amenaçadora s’alçà entre ells; i després d’això hi hagué un relatiu silenci durant una curta estona, fins que l’oficial havia ja retornat a les files. Jo era prop de l’extrem de la multitud, cap als soldats’, diu aquest testimoni, ‘i vaig veure tres petites màquines amb rodes que eren empeses fins a dur-les davant de les files, que jo sabia que eren canons mecànics. Vaig cridar, «Llençau-vos a terra! Van a disparar!» Però amb prou feines ningú podia llençar-se a terra, de com d’amuntegades eren les multituds, vaig sentir que donaven una ordre abrupta, i em demanava on seria un minut després; i llavors – fou com si la terra s’hagués obert, i l’infern hagués aparegut físicament en mig de nosaltres. No cal provar de descriure l’escena que seguí. Profunds carrils eren segats en mig de la densa multitud; els morts i moribunds cobrien el terra, i xiscles i laments i crits d’horror omplien tot l’aire, fins que semblava com si no hi hagués res més en el món que assassinat i mort. Aquells dels nostres homes armats que encara eren il·lesos s’animaren salvatgement i obriren un foc dispers contra els soldats. Un o dos soldats caigueren; i vaig veure els oficials anant amunt i avall de les fileres cridant als homes que disparassen de nou; però rebien les ordres en un silenci indignat, i deixaren caure les culates dels llurs fusells. Tan sols un sergent corregué cap a una metralladora i començà a posar-la en marxa; però un jove alt, també oficial, corregué des de les fileres i l’arrossegà cap enrere prenent-lo del coll; i els soldats romanien allà immòbils mentre la multitud colpida per l’horror, gairebé completament desarmada (ja que la majoria dels homes armats havien caigut en aquella primera descàrrega), circulà cap a fora de la plaça. Em digueren més tard que els soldats del cantó oest també havien disparat, i fet la llur part de matança. Com vaig eixir de la plaça amb prou feines ho sé; anava, sense sentir el terra sota meu, amb ràbia i terror i desesperació».

»Així diu el nostre testimoni. El nombre de massacrats de la part del poble en aquell tiroteig durant un minut fou prodigiós; però no fou fàcil arribar-hi a la veritat; fou probablement entre un i dos milers. Dels soldats, sis foren directament morts, i una dotzena ferits».

Escoltava, tremolant d’animació. Els ulls del vell lluïen i el seu rostre es ruboritzava mentre parlava, i explicava el relat del que sovint havia pensat que podria passar. Amb tot, me meravellava que s’hagués esplaiat tant en una mera massacre, i vaig dir:

«Com de paorós! I supòs que aquest massacre posà fi a tota la revolució de moment?».

«No, no», cridà el vell Hammond; «la començà!».

Omplí el seu got i el meu, i s’alçà i crida, «Bevem aquest got a la memòria dels qui hi moriren, ja que de fet seria una llarga història explicar quant els devem».

Vaig veure, i s’assegué i continuà.

«Aquella massacre de Trafalgar Square començà la guerra civil encara que, com tota aquesta mena d’esdeveniments, prengué forma lentament, i la gent amb prou feines sabia en quina crisi actuaven».

«Per terrible que fos la massacre, i repugnant i aclaparador com el primer terror havia estat, quan la gent tingué temps per pensar-hi, el llur sentiment fou de ràbia més que de por; encara que l’organització militar de l’estat de setge es duia a terme sense arronsar-se per part de l’astut jove general. Ja que malgrat que les classes dominants quan les notícies es difongueren l’endemà sentiren un alè d’horror i fins i tot de terror, amb tot el govern i els llurs immediats partidaris sentien que ara s’havia tret el vi i calia beure’n. Amb tot, fins i tot el més reaccionari dels diaris capitalistes, amb dues excepcions, colpits per les tremendes notícies, simplement oferiren un relat del que havia tingut lloc, sense fer-hi cap comentari. Les excepcions foren primer, un diari denominat ‘liberal’ (el govern del dia era d’aquesta extracció) que, després d’un preàmbul en el que declarava la seua simpatia ferma amb la causa del treball, passava a assenyalar que en temps de pertorbació revolucionària corresponia al govern ésser just però rigorós, i que de lluny la forma més misericordiosa de tractar amb els pobres bojos que atacaven els mateixos fonaments de la societat (que els havia tornat bojos i pobres) era abatre’ls d’immediat, per tal d’aturar altres en la derivada cap a una posició en la que incorrerien en el risc d’ésser abatuts. En breu, lloava l’acció determinada del govern com l’acmé de la saviesa i misericòrdia humanes, i exultava davant la inauguració d’una època de democràcia raonable lliure dels fats tirànics del socialisme».

«L’altra excepció fou un diari que es considerava com un dels més violents oponents de la democràcia, i així era; però l’editor trobà la seua homenia, i parlà per ell mateix i no pel seu diari. En uns pocs mots simples i indignats demanava a la gent de quin considerar quin valor tenia una societat que s’havia de defendre amb la massacre de ciutadans desarmats, i cridava al govern a retirar el llur estat de setge i a processar el general i els seus oficials que dispararen contra el poble en un judici per assassinat. Anava més enllà, i declarava que amb independència de la seua opinió quant a la doctrina dels socialistes, ell cegament es col·locava al costat del poble, fins que el govern expiàs l’atrocitat mostrant que eren disposats a escoltar les demandes d’homes que sabien què volien, i a qui la decrepitud de la societat forçava a imposar les llurs demandes d’una manera o una altra».

»És clar, aquest editor fou immediatament arrestat pel poder militar; però els seus mots valents ja eren en les mans del públic, i produïren un gran efecte: un efecte tan gran que el govern, després d’alguna vacil·lació, retirà l’estat de setge; encara que al mateix temps enfortia l’organització militar i la feia més punyent. Tres del Comitè del Seguretat Pública havien estat massacrats a Trafalgar Square; de la resta, la major part tornaren al llur antic lloc de trobada, i hi esperaren esdeveniments calmadament. Hi foren arrestats el dilluns al matí, i haurien estat afusellats de seguida pel general, que era una mera màquina militar, si el govern no s’hagués arronsat davant de la responsabilitat de matar homes sense cap judici. Hi hagué inicialment converses de processar-los amb una comissió especial de jutges, com s’anomenava – és a dir, davant d’un conjunt d’homes obligats declarar-los culpables i la tasca dels quals era fer-ho així. Però amb el govern el posat fred havia substituït el calent; i els presoners foren conduïts davant d’un jurat. Allà un nou colp esperava al govern; ja que malgrat l’encàrrec del jutge, que clarament instruí el jurat a trobar els presoners culpables, foren absolts, i el jurat afegí al llur veredicte una declaració en la qual condemnaven l’actuació de les tropes, en la curiosa fraseologia del dia, com a ‘dura, desafortunada i innecessària’. El Comitè de Seguretat Pública reprengué les sessions, i de llavors en endavant fou un punt de reagrupament popular en oposició al Parlament. El govern ara cedia en totes bandes, i feia una demostració de plegar-se a les demandes del poble, encara que hi havia un complot generalitzat per efectuar un coup d’état establert entre els líders dels dos partits dits oposats en la lluita de faccions parlamentàries. La part benintencionada del públic esclatava de joia, i pensava que tot perill de guerra civil era desaparegut. La victòria del poble fou celebrada amb grans mítings realitzats en els parcs i arreu, en memòria de les víctimes de la massacre».

»Però les mesures aprovades per assistir els treballadors, encara que per a les classes superiors semblaven ruïnosament revolucionàries, no eren prou profundes per donar al poble aliment i una vida decent i s’hagueren de complementar amb disposició no escrites sense legalitat que les cobrís. Malgrat que el govern i el parlament tenien els tribunals, l’exèrcit, i la ‘societat’ al darrera, el Comitè de Seguretat Pública començava a ésser una força en el país, i realment representava les classes productores. Començà a millorar immensament en els dies que seguiren a l’absolució dels seus membres. Els antics membres tenien poca capacitat administrativa, per bé que amb l’excepció d’uns pocs aprofitats i traïdors, eren homes honestos i coratjosos, i molts d’ells eren dotats d’un talent considerable en altres sentits. Però ara que els temps demanaven una acció immediata, avançaren els homes capaços d’aixecar-la; i una nova xarxa d’associació d’obrers cresqué molt ràpidament, l’objecte únic declarat dels quals era l’orientació del vaixell de la comunitat cap a una condició simple de comunisme; i mentre prenien pràcticament també la gestió de la guerra laboral ordinària, aviat esdevingueren el portaveu i intermediari de la totalitat de les classes treballadores; i els esmicoladors manufactures pel benefici ara es trobaven importants davant d’aquesta combinació; a menys que el llur comitè, el Parlament, aplegàs prou coratge per recomençar la guerra civil, i per disparar a tort i a dret, eren lligats a plegar-se a les demandes dels homes que ocupaven, i a pagar salaris més i més alts per una jornada laboral més i més curta. Amb tot, tenien un aliat, i aquest era la fallida que ràpidament s’acostava de tot el sistema fonamentat en el mercat mundial i el seu abastiment; ja que ara es feia clar per a tothom que les classes mitjanes, colpides momentàniament fins a condemnar el govern per la gran massacre, es capgiraren gairebé completament en una sola massa, i cridaven al govern a reflexionar, i a posar fi a la tirania dels líders socialistes».

»Així estimulats, el complot reaccionari explotà probablement abans que fos madur; però aquesta vegada el poble i els seus líders eren advertits, i, abans que els reaccionaris poguessen fer via, havien pres les passes que consideraven necessàries».

»El govern liberal (clarament amb col·lusió) fou derrotat pels conservadors, per bé que els darrers eren nominalment ben en minoria. Els representants populars de la Cambra entenien ben bé què volia dir això, i després d’un intent de combatre la qüestió amb divisions en la Cambra dels Comuns, feren una protesta, abandonaren la Cambra, i passaren en un sol cos al Comitè de Seguretat Pública: i la guerra civil recomençà ben clarament».

»Amb tot el seu primer acte no fou un de mer combat. El nou govern tory determinat a actuar, encara que no disposat a readoptar l’estat de setge, envià un cos de soldats i policia per arrestar el Comitè de Seguretat Pública en ple. No feren cap resistència, per bé que podrien haver-ho fet, ja que tenien un cos considerable d’homes que eren ben preparats per a casos extrems. Però eren primer decidits a utilitzar primer un arma que pensaven que seria més forta que la lluita al carrer».

»Els membres del Comitè anaren calladament a la presó; però havien deixat l’ànima i l’organització rere llur. Ja que no depenien d’un centre acuradament disposat amb tota mena de controls i contra-controls, sinó d’una enorme massa de gent en completa simpatia amb el moviment, vinculada amb un gran nombre de petits centres amb instruccions ben simples. Aquestes instruccions foren ara dutes a terme».

»L’endemà, quan els líders de la reacció reien davant l’efecte que el report en els diaris del llur colp tindria en el públic – no aparegué cap diari; fou tan sols cap el migdia que uns pocs fulls dispersos, de la mida de les gasetes del segle XVII, elaborades per policies, soldats, encarregats, i redactors de premsa, es filtraren pels carrers. Eren presos amb avarícia i llegits; però aquesta vegada la part seriosa de les llurs notícies era viciada, i a la gent no calia que li explicassen que havia començat la VAGA GENERAL. Els ferrocarrils no funcionaven, els fils telegràfics eren desatesos; carn, peix, i verdures dutes al mercat se les deixava jeure encara empaquetades i podrint-se; els milers de famílies de classe mitjana, que eren completament dependents per l’àpat següent dels obrers, feien esforços fanàtics a través dels llurs membres més enèrgics per abastir les necessitats del dia, i entre els qui podien sacsejar-se la por del que seguiria, hi havia, em diuen, un cert gaudi d’aquest pícnic inesperat – una previsió dels dies venidors, en els quals tota la feina tornaria plaent».

»Així passà el primer dia, i cap al vespre el govern s’havia distret força. No tenien més que un recurs per aplacar qualsevol moment popular – és a dir, la mera força bruta; però no hi havia res per a ells contra qui utilitzar el llur exèrcit i policia: no apareixien cossos armats en els carrers; les oficines dels Treballadors Federats eren ara, aparentment, si més no, convertides en llocs d’assistència a persones sense feina i exposades, no gosaven arrestar els homes dedicats a aquesta tasca, més encara quan fins i tot en aquella nit nombroses persones respectables acudiren a aquestes oficines en cerca d’ajut, i s’empassaven la caritat dels revolucionaris mentre sopaven. Així el govern aplegà soldats i policia ací i allà – i s’assegué tranquil per aquella nit, esperant completament l’endemà un manifest dels ‘rebels’, com ara començaven a anomenar-los, que els oferiria una oportunitat d’actuar d’una manera o altra. Els deceberen. Els diaris ordinaris abandonaren la lluita aquell matí, i tan sols un diari reaccionari molt violent (anomenat el Daily Telegraph) intentà una aparició, i valorava ‘els rebels’ en termes ben clars per la llur follia i ingratitud en treure els budells de la llur ‘mare comuna’, la Nació Anglesa, en benefici d’uns pocs i avariciosos agitadors pagats, i els ximples als quals enganyaven. D’altra banda, els diaris socialistes (dels quals tan sols tres, representant escoles un xic diferents, es publicaven a Londres) sortiren a ple cap a la gola de la matèria ben impresa. Foren comprats delerosament pel públic qui, és clar, com el govern, hi esperava un manifest. Però no trobaren cap mot de referència al gran tema. Semblava com si els llurs editors haguessen saquejat els calaixos per articles que haurien estat a lloc quaranta anys abans, sota el nom tècnic d’articles educatius. La majoria eren exposicions admirables i directes de les doctrines i pràctica del socialisme, lliures de precipitacions, despits i insults, i arribaven al públic amb una mena de frescor de primer de maig, en mig de la preocupació i terror del moment; i malgrat que els coneixedors entenien bé que el significat d’aquest moviment en el joc era el mer desafiament, i una mostra d’hostilitat irreconciliable amb els llavors dirigents de la societat, i malgrat que, a més, no volien dir res més pels ‘rebels’, amb tot clarament tingueren el llur efecte com a ‘articles educatius’. Amb tot, ‘educació’ d’una altra mena actuava en el públic amb un poder irresistible, i probablement els aclaria una mica els caps».

»Pel que fa al govern, els terroritzava absolutament aquest acte de ‘boicot’ (el mot habitual llavors per a aquests actes d’abstenció). Els llurs consells s’irritaren i vacil·laven fins al grau més extrem: en una hora cedien de moment fins que poguessen covar un altre complot; la següent eren a punt de trametre una ordre de detenció general de tots els comitès de treballadors; la següent gairebé ordenaven al llur enèrgic i jove general de prendre qualsevol excusa que se li oferís per a una altra massacre. Però quan els vingué a la ment que la tropa en aquella ‘Batalla’ de Trafalgar Square quedà tan tocada per la massacre que havien fet, que no pogueren disparar una segona tirada, s’arronsaren de nou sense el paorós coratge necessari per dur a terme una altre massacre. Mentrestant, els presoners, duts per segona vegada davant dels magistrats sota una forta escorta de soldats, foren retornats a la presó per segona vegada».

»La vaga continuà aquell dia també. Els comitès de treballadors s’estenien i oferien assistència a gran nombre de persones, ja que havien organitzat una quantitat considerable de producció d’aliments per homes en els quals podien confiar. Un bon nombre de persones acomodades es veien ara obligades a cercar-hi ajut. Però s’esdevenia una altra cosa curiosa: una banda de joves de les classes altes s’armaren i desinhibidament recorrien els carrers, prenent el que els abellia de comestibles i portables que trobaven en les botigues que s’havien aventurat a obrir. Aquesta operació la dugueren a terme a Oxford Street, llavors un gran carrer de botigues de tota mena. El govern, en trobar-se en aquell moment en un dels llurs parers conciliadors, pensà que aquesta era una bella oportunitat per mostrar la llur imparcialitat en el manteniment de l’‘ordre’ i disposà l’arrest d’aquests joves rics i famolencs; els qui, però, sorprengueren la policia amb una valenta resistència, de forma que tots excepte tres escaparen. El govern no aconseguí la reputació d’imparcialitat que esperaven d’aquest moviment; ja que oblidaren que no hi havia diaris vespertins; i el relat de l’escaramussa es difongué àmpliament de fet però d’una forma distorsionada; ja que en general s’explicà simplement com una demostració de la gent que passava gana a l’East-end; i tothom pensà que no era més que natural que el govern els reprimís quan i on pogués».»

»Aquell vespre els presoners rebels foren visitats a la cel·la per persones molt educades i simpàtiques, que els assenyalaven quina via suïcida seguien, i com de perillosos eren aquests cursos extrems per a la causa popular. Diu un dels presoners: ‘Fou un gran entreteniment comparar informacions quan sortírem sobre l’intent del govern de «confrontar-nos» separadament en la presó, i com respongueren als reblaniments de les persones altament «intel·ligents i refinades» enviades per esbombar-nos. Un rigué; una altra explicà històries extravagants d’arcs i sagetes a l’enviat; un tercer mantingué un obstinat silenci; un quart maleí l’educat espia i li manà de nou moure la boca – i tot això és el que aconseguiren de nosaltres».

»Així passà el segon dia de la gran vaga. Era clar per a totes persones reflexives que el tercer dia decidiria la crisi; ja que el suspens present i el terror poc amagat era insuportable. Les classes dominants i els no-polítics de classe mitjana que n’havien estat la força i suport real, eren com ovelles mancades de pastor; literalment no sabien què fer».

»Una cosa trobaren que havien de fer: provar de fer que els ‘rebels’ fessen quelcom. Així l’endemà al matí, el matí del tercer dia de la vaga, quan els membres del Comitè de Seguretat Pública aparegueren de nou davant del magistrat, es trobaren ells mateixos tractats amb la més gran cortesia possible – de fet, més com a enviats i ambaixadors que presoners. En breu, el magistrat havia rebut les seues ordres; i amb res més a fer que pronunciar un llarg i estúpid discurs, que podria haver estat escrit per Dickens com a paròdia, alliberà els presoners, que tornaren al llur lloc de reunió de seguida i començaren una deguda sessió. Era el punt àlgid. Ja que aquest tercer dia la massa fermentava de fet. Hi havia, és clar, un enorme nombre de gent treballadora que no era organitzada en el més mínim sentit del mots; homes que havien actuat sempre com els patrons els conduïen, o més aviat com el sistema els conduïa, del qual els llurs patrons eren part. Aquest sistema ara queia a trossos, i en haver-se fos l’antiga pressió del patró damunt d’aquests pobres homes, semblava probable que res més que les meres necessitats animals i passions dels homes els retindria i que el mer enderrocament general en seria el resultat. Sens dubte això hauria passat si no hagués estat que l’enorme massa havia estat llevada per l’opinió socialista en primer lloc, i en segon lloc pel contacte real amb socialistes declarats, molts o de fet la majoria dels quals eren membres d’aquells òrgans de treballadors abans dits».

»Si quelcom d’aquesta mena hagués passat uns anys abans, quan els patrons del treball encara eren vistos com els senyors naturals del poble i fins i tot l’home més pobre i més ignorant s’hi vinclava a la cerca de suport, mentre sotmetien el ramat, hauria seguit la completa trencadissa de tota la societat. Però la llarga sèrie d’anys durant els quals els treballadors havien après a menysprear els llurs amos, n’havia fet desaparèixer la dependència, i ara començaven a confiar (una mica perillosament, com demostraren els fets) en els líders no-legals que els esdeveniments havien impulsat cap endavant; i encara que la majoria d’ells esdevenien ara meres figures, els llurs noms i reputacions foren útils en aquesta crisi com a recurs provisional».

»L’efecte de les notícies, per tant, de l’alliberament del Comitè oferí al Govern un temps de respir: ja que fou rebut amb la joia més gran pels obrers, i fins i tot els acomodats hi veien un descans des de la mera destrucció que havien començat a témer, i la por de la qual la majoria atribuïen a la feblesa del govern. Mentre avançava el moment, potser hi tenien raó»

«Què voleu dir?» vaig dir. «Què podria haver fet el govern? Sovint pensava que serien indefensos en una crisi així».

Digué el vell Hammond: «És clar que no dubt que a llarg termini la qüestió s’hauria resolt com féu. Però si el govern pogués haver tractar el llur exèrcit com un exèrcit real, i utilitzar-lo estratègicament com hauria fet un general, contemplant el poble com a mer enemic declarat a abatre i dispersar sempre que s’aixecàs, probablement haurien aconseguit la victòria llavors».

«Però els soldats haurien actuat contra el poble d’aquesta manera?» vaig dir.

Digué: «Crec per tot el que he sentit que ho haurien fet si s’haguessen trobat cossos d’homes armats encara que fos malament, i per malament que s’haguessen organitzat. Sembla també com si abans de la massacre de Trafalgar Square hom pogués haver confiat plenament en què dispararien contra una multitud desarmada, per bé que eren força infiltrats de socialisme. La raó d’això és que temien l’ús per homes aparentment desarmada d’un explosiu anomenat dinamita del qual altes presumpcions feien els obrers en les vespres d’aquests fets; encara que resultà de poca utilitat com a material de guerra en la forma que s’esperava. És clar que els oficials encarregats de tropa ventaven aquesta por fins al màxim, de forma que els soldats probablement pensaven en aquella ocasió que els conduïen a una batalla desesperada amb homes que eren realment armats, i l’arma dels quals era més paorosa, perquè era amagada. Després d’aquella massacre, però, era tothora dubtós que soldats regulars disparassen contra una multitud desarmada o mig armada».

Vaig dir: «Els soldats regulars? Llavors hi havia altres combatents contra el poble?».

«Sí», digué, «hi arribarem de seguida».

«Certament», vaig dir, «millor que seguiu directament cap a la vostra història. Veig que el temps s’esgota».

Digué Hammond: «El govern no perdé temps en ajustat comptes amb el Comitè de Seguretat Pública; ja que de fet no podien pensar en res més que el perill del moment. Trameteren un enviat degudament acreditat per tractar amb aquests homes, que d’alguna manera havien aconseguit un domini damunt de ments populars, mentre que els governants formals no tenien control de res més que del propi cos. No cal de moment entrar en els detalls de la treva (ja que ho era) entre aquestes altes parts contractants, el govern de l’imperi de Gran Bretanya i un grapat de treballadors (com els anomenaven per fer befa en aquells dies), entre els quals, de fet, hi havia algunes persones ben capaces i «cap-quadrades», malgrat que, com s’ha dit, els homes més capaços no eren llavors els líders reconeguts. El punt bàsic era que totes les reivindicacions definides del poble s’havien de concedir. Podem veure ara que la majoria d’aquestes reivindicacions no eren en elles mateixes mereixedores ni de reivindicació ni de resistència; però semblaven en aquell moment com les més importants, i eren si més no mostres revolta contra el miserable sistema de vida que llavors començava a caure a trossos. Una reivindicació, però, era de la importància més immediata, i aquesta el govern provà durament d’evadir-se’n; però com que no tractava amb ximples, hagueren de cedir finalment. Aquesta era la reivindicació de reconeixement i d’estatus formal per al Comitè de Seguretat Pública, i de totes les associacions que proliferaven sota la seua ala. Això volia dir clarament dues coses: primer, amnistia per als ‘rebels’, grans i petits, qui, sense un acte nítid de guerra civil, ja no podien ésser atacats; i després, la continuïtat de la revolució organitzada. Tan sols un punt pogué aconseguir el govern, i aquest fou un nom. El paorós títol revolucionari fou descartat i l’òrgan amb les seues branques, actuà sota el nom respectable de ‘Consell de Conciliació i les seues oficines locals’. Duent aquest nom, esdevingué el líder del poble en la guerra civil que aviat seguí».

«O», vaig dir, una mica sorprès, «de forma que la guerra civil continuà, malgrat tot el que havia passat?».

«Així fou», digué. «De fet, fou aquest mateix reconeixement legal el que féu possible la guerra civil en el sentit habitual de guerra; tragué la lluita de l’element de meres massacres d’una banda, i resistència més vagues en l’altra».

«I podeu dir-me de quina manera es dugué a terme la guerra», vaig dir.

«Sí», digué; «tenim registres amb escreix; i l’essència us la puc oferir en uns pocs mots. Com us he dit, la tropa no era de fiar per als reaccionaris; però els oficials eren generalment disposats a tot, ja que era majoritàriament els homes més estúpids del país. Fes el que fes el govern, una gran part de les classes altes i mitjanes eren decidides a posar dempeus una contra-revolució; ja que el comunisme que ara entreveien els semblava força insuportable. Bandes de joves, com els assaltants de la gran vaga dels qui us he parlat just ara, s’armaren i avituallaren i començaren en cada oportunitat o excusa a esbatussar-se amb el poble en els carrers. El govern ni els ajudava ni els reprimia, sinó que s’ho mirava, esperant que en resultàs quelcom. Aquests ‘Amics de l’Ordre’, com s’anomenaven, tingueren èxits al començament, i s’envalentiren; aconseguiren que molts oficials de l’exèrcit regular els ajudassen, i a través llur disposaren de municions de guerra de tota mena. Una part de la llur tàctica consistia en vigilar i fins i tot custodiar les grans fàbriques del període: controlaren en un temps, per exemple, tot el lloc anomenat Manchester del qual parlava just ara. Una mena de guerra irregular es duia a terme amb succés variat per tot el país; i al final el govern, que al principi pretenia ignorar la lluita, o la tractava com un mer avalot, es declarà decididament en favor dels ‘Amics de l’Ordre’, i uní a les llurs bandes allò que pogué aplegar de l’exèrcit regular i féu un esforç desesperat per aclaparar ‘els rebels’, com ara els tornaven a anomenar, i com de fet es feien dir ells mateixos».

»Era massa tard. Totes les idees de pau d’acord amb un compromís havien desaparegut de totes dues bandes. El final, es veia clarament, havia d’ésser l’esclavitud absoluta de tothom menys dels privilegiats, o un sistema de vida fonamentat en la igualtat i el comunisme. La peresa, la desesperació i, si puc dir-ho així, la covardia del darrer segle, havia deixat lloc a l’heroisme valent i incansable d’un període declaradament revolucionari. No diré que el poble d’aquella època preveiés la vida que duem ara, sinó que hi havia un instint general entre ells cap a la part essencial d’aquella vida, i molts homes veien clarament més enllà de la lluita desesperada del dia cap a la peu que havia de comportar. Els homes d’aquell dia que eren del costat de la llibertat no eren infeliços, crec, per bé que eren somoguts per esperances i pors, de vegades gastats per dubtes, i el conflicte de deures era de difícil reconciliació».

«Però com el poble, els revolucionaris, menaren la guerra? Quins foren els elements d’èxit per la banda llur?».

Vaig fer aquesta qüestió, perquè volia retornar el vell a la història definida, i treure’l de l’estat dispers tan natural en un vell.

Respongué: «Bé, no els mancaven organitzadors; ja el mateix conflicte, en dies quan, com us deia, homes de qualsevol fortalesa de ment abandonaven tota consideració per l’aspecte habitual de la vida, desenvolupaven el talent necessari entre ells. De fet, de tot el que he llegit i sentit, dubt força que, sense aquesta aparentment terrible guerra civil, el talent adient per a l’administració s’hagués desenvolupat entre els treballadors. De tota manera, hi era, i aviat aconseguí líders més que iguals als millors homes entre els reaccionaris. Pel que fa a la resta, no tenien cap dificultat sobre el material del llur exèrcit; ja que l’instint revolucionari actuava tant en el soldat ordinari que la major part, certament la millor part, dels soldats s’uniren al costat del poble. Però el principal element del llur èxit fou aquest, que allà on el poble treballador no era coaccionat, treballaven, no per als reaccionaris, sinó per ‘als rebels’. Els reaccionaris no podien aconseguir que els fessen la feina fora dels districtes on eren omnipotents: i fins i tot en aquells districtes eren assetjats per aixecaments continus; i en tots els casos i a tot arreu no aconseguien res sense obstrucció i mirades i silencis foscos; de forma que no tan sols els llurs exèrcits es desgastaren prou per les dificultats que havien d’encara sinó que els no-combatents que eren del costat llur eren tan preocupats i pressionats per l’odi i un miler de petits problemes i molèsties que la vida esdevingué gairebé insuportable per a ells en aquests termes. No pocs d’ells realment es moriren de la preocupació; molts se suïcidaren. És clar que un nombre enorme d’ells s’uniren activament a la causa de la reacció, i trobaren un cert consol per a la llur misèria en l’ardiment del conflicte. Finalment, molts milers cediren i se sotmeteren als ‘rebels’; i a mesura que els nombres d’aquests darrers augmentaren, esdevingué clara per a tothom que la causa que abans era desesperada, era ara triomfant, i que la causa desesperada era la de l’esclavitud i el privilegi».

XVIII. L’inici de la nova vida

«Bé», vaig dir, «de forma que eliminareu tots els vostres obstacles. Quedà la gent satisfeta amb el nou ordre de coses quan arribà?».

«La gent?» digué. «Bé, segurament tots haurien d’haver estat contents de la pau quan arribà; especialment quan trobaren, com havien de trobar, després de tot, que ells – fins i tot els que abans eren rics – no vivien molt malament. Pel que fa als que havien estat pobres, durant tota la guerra, que durà uns dos anys, la llur condició havia estat de millora, malgrat la lluita; i qual la pau arribà a la fi, en un termini molt breu de temps feren grans avenços cap a una vida decent. La gran dificultat fou que els abans pobres tenien una concepció tan feble del plaer real de la vida: per dir-hi així, no sabien com demanar prou al nou estat de coses. Fou potser més aviat quelcom més bo que dolent que la necessitat de restaurar la riquesa durant la guerra els forçàs a treballar inicialment gairebé tan dur com havien fet abans de la Revolució. Ja que tots els historiadors coincideixen que mai no hagué cap guerra amb tanta destrucció de béns, i d’instruments per fer-ho que aquesta guerra civil».

«Em sorprèn força això», digué.

«Sí? No sé per què», digué Hammond.

«Bé», digué, «perquè el partit de l’ordre certament contemplaria la riquesa com a propietat llur, cap part de la qual, si podien evitar-ho, havia de passar als llurs esclaus, suposant que vencessen. I d’altra banda, fou precisament per la possessió d’aquella riquesa que ‘els rebels’ lluitaven, i hauria d’haver pensat, especialment quan veien que guanyaven, que tindrien cura de destruir tan poc com fos possible d’allò que aviat seria llur».

«Fou com us he dit, però», digué. «El partit de l’ordre, quan es recuperà de la primera covardia o sorpresa – o, si ho voleu, quan veieren clarament, passàs el que passàs, s’arruïnarien, lluitaren amb gran agror, i tenien ben poca cura pel que feien, mentre ferissen els enemics que els havien destruït les dolçors de la vida. Pel que fa als ‘rebels’, us he dit que l’esclat de la guerra real els féu despreocupats en provar de salvar els parracs de riquesa que tenien. Era una dita comuna entre ells, ‘deixam que el país siga netejat de tot excepte de valents homes vius ja que altrament caurem en l’esclavitud de nou’!».

Seia silenciosament pensant una estona, i llavors digué:

«Una vegada que el conflicte comença realment, es veia com de poc valor hi havia en el vell món d’esclavitud i desigualtat. No veieu què vol dir? En l’època de la qual pensau, i de la qual sembla que en sabeu tant, no hi havia cap esperança; res excepte l’vorrit jou del cavall de roda sota l’impuls del collar i del fuet; però en aquella època de combat que seguí, tot era esperança: els ‘rebels’ finalment se sentien prou forts com per construir el món de nou des de les cendres, - i també ho feren!» digué el vell, amb els ulls lluents sota les seues celles prominents. Continuà: «I els llurs contraris, com a mínim i a la fi, aprengueren quelcom de la realitat de la vida, i dels seus laments que ells – la llur classe, vull dir – mai no havien conegut gens. En breu, els dos combatents, el treballador i el cavaller, entre ells -».

«Entre ells», vaig dir ràpidament, «destruïren el comercialisme».

«Sí, sí, SÍ», digué, «és això. No es podria haver destruït altrament; excepte, potser, pel conjunt de la societat caient gradualment en profunditats inferiors, fins que s’hauria assolit a la fi una condició tan dura com la barbàrie. Certament, el remei més afilat i més breu fou el més feliç».

«Ben segurament», vaig dir.

«Sí», digué el vell, «el món ha passat pel seu segon naixement; com podria haver tingut lloc sense una tragèdia? A més, pensau-hi. L’esperit dels nous dies, dels nostres dies, era prendre delit en la vida del món; amor intens i aclaparador de la mateixa pell i superfície de la terra en la qual hom habita, com l’amant té en la carn tendre de la dona que estima; aquest, dic, havia d’ésser el nou esperit de l’època. Tots els altres sentiments excepte aquest havien estat esgotats: la crítica inacabable, la curiositat sense límit en les maneres i pensaments de l’home, que era el sentiment de l’antic grec, pel qui aquestes coses no eren tant un mitjà, sinó una finalitat, havien passat sense recuperació possible; tampoc no n’hi havia realment cap ombra en l’anomenada ciència del segle XIX que, com sabeu, era principalment un apèndix del sistema comercial; no, ni tan sols un apèndix a la policia d’aquell sistema. Malgrat les aparences, era limitada i covarda, perquè no creia realment en ella mateixa. Era el resultat, com si fos l’únic consol, de la infelicitat del període que feia la vida tan dura fins i tot per als rics, i que, com podeu veure amb els vostres ulls corporals, el gran canvi ha agranat. Més afí a la nostra manera de veure la vida era l’esperit de l’Edat Mitjana, pels qui el cel i la vida del món següent era tan real que esdevingué per a ells una part de la vida damunt la terra; que segons això estimaven i adornaven, malgrat les doctrines ascètiques del llur credo formal que els manava de menysprear».

«Però això també, amb la seua garantida creença en el cel i l’infern com dos països en els quals viure, ha desaparegut, i ara, tant de mot com de fet, creiem en la vida contínua del món dels homes, i com abans, afegir cada dia d’aquella vida comuna al petit grapat de dies que la nostra mera experiència individual ens fa guanyar: i en conseqüència som feliços. Us meravella? En temps passats, de fet, se’ls deia als homes d’amar el proïsme, de creure en la religió de la humanitat, etc. Però mirau, just en el grau que un home tenia prou elevació de ment i refinament com per poder valorar aquesta idea, era repel·lit per l’aspecte obvi dels individus que componien la massa que havia d’adorar; i tan sols podia evadir aquesta repulsió en fer una abstracció convencional de la humanitat que tenia poca relació real o història amb la raça; que als seus ulls es dividia en tirans cecs d’una banda i esclaus apàtics i degradats de l’altra. Però ara, on és la dificultat d’acceptar la religió de la humanitat, quan els homes i dones que van a constituir la humanitat són lliures, feliços i enèrgics com a poc i la majoria habitualment bells corporalment també, i els envolten coses belles de la pròpia factura, i una natura millorada i no empitjorada pel contacte amb la humanitat? Això és el que aquesta edat del món ens ha reservat».

«Sembla cert», vaig dir, «o ho hauria de semblar, si el que els meus ulls han vist és una mostra de la vida general que dueu. Podeu explicar-me ara quelcom del vostre progrés després dels anys de la lluita?».

Digué: «Podria explicar-vos fàcilment més del que teniu temps d’escoltar; però si més no puc assenyalar una de les principals dificultats que s’hagueren d’encarar: i així fou que quan els homes començaren a assentar-se després de la guerra, i la llur feina havia omplert força plenament el buit de riquesa provocat per la destrucció d’aquella guerra, una mena de decepció semblava que ens arribava, i les profecies d’alguns dels reaccionaris de temps passats semblaven com si s’haguessen complert, i un nivell ensopidor de comoditat utilitària fos la fi durant un període de les nostres aspiracions i èxits. La pèrdua de l’esperit competitiu en l’exercici no havia produït, de fet, cap interferència amb la producció necessària de la comunitat, però com si hauria d’haver fet els homes ensopits en donar-los massa temps per pensar o badar? Però, després de tot, aquest núvol tempestuós d’avorriment tan sols ens amenaçà, i després passà. Probablement, pel que us he dit abans haureu esbrinat el remei per a aquell desastre; recordar sempre que moltes de les coses que abans es produïen – mercaderies esclavistes per als pobres i meres mercaderies de malbaratament de riquesa per als rics – deixaren de fer-se. Aquell remei fou, en breu, la producció del que se solia anomenar art, però que no té nom entre nosaltres ara, perquè ha esdevingut una part necessària de la feina de cada home que produeix».

Vaig dir: «Què! Tenien els homes temps o oportunitat de cultivar les belles arts en mig de la lluita desesperada per la vida i la llibertat de la qual m’heu parlat?».

Hammond digué: «No heu de suposar que la nova forma d’art fos fundada principalment en la memòria de l’art del passat; encara que, per estrany que siga dir-ho, la guerra civil fou molt menys destructiva d’art que d’altres coses, i encara que allò que d’art existia sota les velles formes, reviscolà d’una forma meravellosa durant la darrera part de la lluita, especialment pel que fa a la música i la poesia. L’art o plaer-feina, com hom n’hauria de dir, del qual ara parl, sorgí gairebé espontàniament, segons sembla, d’una mena d’instint entre la gent, ja no forçada desesperadament a una sobrefeina dolorosa i terrible, per fer el millor que podien amb la feina a mà – fer-la excel·lent en la seua mena; i quan això havia continuat durant un temps, una set de bellesa semblava despertar en les ments dels homes, i començaren grollerament i maldestrament a ornamentar les mercaderies que feien; i quan s’havien ja posat a treballar en això, aviat començà a créixer. Tot això es veié ajudat força per l’abolició de la misèria que els nostres ancestres immediats suportaven tan frescament; i per la vida de camp de lleure sense estupidesa que ara creixia (com us he dit) fins a fer-se comuna entre nosaltres. Així a la fi i per passes lentes introduírem plaer en la nostra feina; i ens conscienciarem d’aquell plaer, i el cultivàrem, i prenguérem cura de tindre’n a pler; i llavors tot es guanyà i érem feliços. I que així siga per eres i eres!».

El vell caigué en una remembrança, que vaig pensar que no era desproveïda de melangia; però no la volia interrompre. Sobtadament arrencà, i digué: «Bé, estimat hoste, ara venen Dick i Clara per endur-vos lluny, i vet ací el final de la meua xerrada; de la qual diria que no us planyau; el llarg dia arriba a la fi, i tindreu un plaent viatge de retorn a Hammersmith».

XIX. Camí de retorn a Hammersmith

No vaig dir res, ja que no era inclinat per mera polidesa envers ell després d’aquesta xerrada tan seriosa; però de fet m’agradaria haver continuat xerrant amb el vell, que podia entendre quelcom, si més no, de les meues formes habituals de veure la vida, mentre que, amb la gent més jove, malgrat la llur amabilitat, realment era un ésser d’un altre planeta. Amb tot, vaig treure el millor de jo, i vaig somriure tan amigablement com podia a la jove parella; i Dick tornà el somriure dient, «bé, hoste, sóc content de tindre-us de nou, i de trobar que vós i el meu parent no heu conversat entre vosaltres fins a un altre món; mig sospitava mentre escoltava els gal·lesos allà que us avorriríeu, i començava imaginar-me el meu parent assegut a sala mirant cap al no-res i trobant que havia parlat durant una estona sense ningú».

Em sentia més aviat incòmode amb aquest discurs, ja que sobtadament el quadre de la lluita sòrdida, de la tragèdia bruta i miserable de la vida que havia deixant per un moment, m’arribà davant dels ulls; i vaig tindre, una visió de tots els meus desitjos de descans i pau en el passat, i detestava la idea de tornar-hi de nou. Però el vell rigué i digué:

«No tingues por, Dick. En qualsevol cas, no he parlat amb la paret; tampoc, de fet, a aquest nou amic nostre tan sols. Qui sap si no he parlat amb molta gent? Ja que potser el nostre hoste pot un dia retornar al poble d’on ha vingut, i pot prendre un missatge nostre que els puga fructificar, i en conseqüència per a nosaltres».

Dick semblava estranyat, i digué: «Bé, quefe, no entenc gaire què voleu dir. Tot el que puc dir és que esper que no ens deixarà: ja que si no ho veieu, és d’un altra mena d’home de la que som habituats, i d’alguna manera ens fa pensar tota mena de coses; i ja sent com si pogués entendre Dickens millor per haver parlat amb ell».

«Sí», digué Clara, «i crec que en uns mesos el farem semblar més jove; i m’agradaria veure com seria el seu rostre amb les arrugues allisades. Creieu que semblarà més joves després d’un poc temps amb nosaltres?».

El vell mogué el cap, i em mirà honestament, però no respongué, i per un moment o dos tots érem callats. Llavors Clara esclatà:

«Parent, no m’agrada això: alguna cosa o altra em pertorba i sent com si quelcom inconvenient anàs a passar. Heu parlat de misèries passades a l’hoste, i heu viscut en temps passats infeliços, i això és en l’aire que envolta, i ens fa sentir com si enyoràssem quelcom que no podem tindre».

El vell hi somrigué amablement, i digué: «Bé, filla meua, si fos així, anau i viviu en el present, i aviat us ho traureu del damunt». Llavors se’m girà i digué: «Recordau quelcom semblant, hoste, en el país d’on veniu?».

Els amants s’havien apartat ara, i parlaven plegats tendrament, i no ens paraven atenció; de forma que vaig dir, ni que fos amb veu baixa: «Sí, quan jo era un infant feliç en un dia assolellat de festa, i tenia tot el que podia pensar».

«Això és», digué. «Recordau que just ara em piulàveu amb viure en la segona infantesa del món. Trobareu que és un món feliç per viure-hi; hi sereu feliç – per una temporada».

De nou no m’agrada aquesta amenaça escassament velada, i començava a preocupar-me intentant de recordar com m’ho faria entre aquesta gent curiosa, quan el vell cridà amb veu alegre: «Ara, fills meus, endugueu-vos el vostre hoste, i aprofitau-lo; ja que és la vostra tasca fer-lo elegant de pell i pacífic de ment: ja no que ha estat de cap manera tan afortunat com vosaltres. Passiu-ho bé, hoste!» i m’aferrà la mà calorosament.

«Adéu», vaig dir, «i moltes gràcies per tot el que m’heu dit. Vindré a veure-us tan aviat com torne a Londres. Puc?».

«Sí», digué, «veniu en tot cas – si podeu».

«No serà per un temps encara», reposà Dick, en la seua alegre veu; «ja que quan el fenc siga prest riu amunt, li faré fer una volta pel país entre la collita del fenc i la del blat, per veure com viuen els nostres amics en el camp del nord. Llavors en la collita del blat farem un bon colp de feina, esper – a Wiltshire preferentment; ja que tindrà una mica d’esforç amb tota la vida a l’aire lliure, i seré tan dur com claus».

«Però m’enduràs, no, Dick?», digué Clara, posant la seua bonica mà en el muscle d’ell.

«Com que no?», digué Dick, una mica presumptuosament. «I ens ho farem per enviar-te al llit ben cansada cada nit; i lluiràs tan bella amb el coll tot bru, i les mans també, i per sota de la roba tan blanca com un privet, que et lliuraràs d’alguns d’aquests estranys i descontents capricis del teu cap, estimada. Amb tot, la nostra setmana de fenc ho farà tot per tu».

La noia envermellí ben preciosa, i no de vergonya sinó de plaer; i el vell rigué, i digué:

«Hoste, procuraré que sigueu tan confortable com calga; ja que no heu de témer que aquests dos siguen massa deixats amb vós: seran massa ocupats l’un de l’altra, de forma que us deixaran força estona al vostre aire, sóc cert, i aquesta és una amabilitat real per a un hoste, després de tot. O, no us cal témer és un de massa tampoc: és justament això el volen aquests ocells d’un niu, tindre un bon amic avinent a qui adreçar-se, de forma que els alleuge dels èxtasis d’amor amb el tòpic sòlid de l’amistat. A banda, a Dick, i molt més a Clara, els agrada parlar de vegades; i sabeu que els amants no parlen si no és que tenen problemes, tan sols xerren. Adéu, hoste; que sigueu feliç!».

Clara s’avançà cap al vell Hammond, li llençà els braços al voltant del coll i el besà de cor, i deia: «Sou un adorable vell, i que tinga les vostres bromes sobre jo tant com us plaga; i no passarà gaire abans que us veja de nou; i podeu ésser cert que farem feliç el nostre hoste; encara que, pensau-hi, que hi ha certa veritat en el que dieu».

Llavors ens aferrarem les mans de nou, i sortírem de la sala i cap als claustres, i així en el carrer trobàrem Greylocks dins dels eixos esperant-nos. Havia estat ben cuidat; ja que un noi petit d’uns set anys tenia la mà a la regna i el mirava solemnement a la cara; al dors, muntada, hi havia noia de catorze, que sostenia una germana de tres anys davant seu; mentre que una altra nou, vora un any més gran que el noi penjava de darrera. Els tres eren ocupats en part menjant cireres, i en part picant i punxant Greylocks, que es prenia totes les carícies amb bon humor, però estirà les orelles quan Dick féu aparició. Les noies baixaren silenciosament, i adreçant-se a Clara, li feren festa i l’abraçaren. I llavors pujàrem al carro, Dick agità els regnes, i ens posàrem de camí de seguida, amb Greylocks trotant sòbriament entre els preciosos arbres dels carrers de Londres, que trametien onades de fragància en el fresc aire del vespre; ja que ara començava l’ocàs.

Amb prou feines podíem avançar més que lentament i suau per tot el camí, ja que hi havia un munt de gent a fora en aquella hora fresca. Veure tantes persones em féu notar-ne més l’aspecte; i he de dir que el meu gust cultivat en la ombrívola grisor, o més aviat brunor, del segle XIX, era força disposat a condemnar l’alegria i la brillantor de la indumentària; i fins i tot em vaig aventurar a dir-ho així a Clara. Semblava més aviat sorpresa, i fins i tot lleugerament indignada, i digué: «Bé, bé, i què passa? No es dediquen a cap feina bruta; tan sols es diverteixen en un bonic vespre; no hi ha res per retreure’ls la roba. Vaja, no es veuen tots molt bonics? No fan goig, potser?».

De fet, era veritat; ja que moltes les persones eren vestides de colors que eren prou sobris, encara que bells, i l’harmonia dels colors era perfecte i molt delitosa.

Vaig dir, «sí, és així; però com es pot permetre tothom uns vestits tan costosos? Mirau! Allà va un home de mitjana edat en un sobri vestit gris; però puc veure que és fet d’un material molt fi de llana, i recobert amb brodats de seda».

Digué Clara: «Podria dur robes gastades si li plagués – és a dir, si no pensàs que feriria sentiments de persones en fer-ho».

«Però digueu-me», vaig dir, «com podem permetre’s-ho?».

Tan aviat com havia parlat vaig percebre que havia retornat al meu vell error; ja que veia els muscles de Dick agitant-se de riure; però no diria ni un mot, sinó que em lliurà a les tendres mercès de Clara, que digué:

«Com, no entenc que voleu dir. És clar que ens ho podem permetre, o altrament no ho faríem. Seria prou fàcil per nosaltres dir, tan sols esmerçarem feina en fer còmodes les nostres robes: però no triàrem aturar-nos allà. Per què ens hi trobau falta? Sembla com si passàssem gana per tal de fer-nos robes fines? O pensau que hi ha res de dolent en agradar-nos de veure les cobertes dels nostres cossos belles com ho són ells? - de la mateixa manera que la pell d’un cérvol o d’una llúdria s’han fet belles d’entrada? Vinga, què us passa?».

Em vaig acotar davant de la tempesta, i vaig murmurar una excusa o una altra. He de dir que hauria d’haver sabut que gent que era tan aficionada a l’arquitectura en general, no s’arronsaria en ornamentar-se; més encara quan la forma de la llur indumentària, a banda del seu color era alhora bella i raonable – velant la forma, sense amortir-la o caricaturitzar-la.

Clara aviat s’estovà; i mentre avançàvem cap al bosc abans esmentat, li deia a Dick:

«Et diré una cosa, Dick: ara que el nostre parent Hammond el Vell ha vist el nostre hoste en les seues estranyes robes, crec que hauríem de trobar-li quelcom decent per posar-se per al nostre viatge de demà: especialment ja que, si no ho fem, haurem de respondre tota mena de qüestió pel que fa a la roba i d’on ve. A banda», digué astutament, «quan siga vestit en roba bonica no serà tan disposat a culpar-nos per la nostra infantilitat en perdre el temps en fer-nos veure plaents els uns als altres».

«Molt bé, Clara», digué Dick; «tindrà tot el que tu – ell vulga. Cercaré quelcom per a ell abans que s’aixeque demà».

XX. A la Casa d’Hostes de Hammersmith de nou

En mig d’aquesta conversa, conduint silenciosament a través del balsàmic vespre, arribàrem a Hammersmith, i fórem ben rebuts pels nostres amics d’allà. Boffin, amb un vestit fresc de roba, em donà la bentornada amb una cortesa d’estadista; el teixidor volia entretindre’m per treure’m tot el que el vell Hammon havia dit, però fou molt amistós i alegre quan Dick l’advertí de deixar-me; Annie em donà la mà, i desitjà que jo hagués passat un dia plaent – tan amablement, que vaig sentir un lleuger desencís quan les nostres mans se separaren; per dir la veritat, m’agradava més que Clara, que semblava sempre una mica a la defensiva, mentre que Annie era tan franca com podia, i semblava obtindre un plaer honest de tot i de tothom al voltant seu sense el més mínim esforç.

Férem una mica de festa aquell vespre, en part en honor meu, i en part, sospit, encara que res no s’hi digué, en honor del fet que Dick i Clara tornassen a viure plegats. El vi era dels millors; la sala feia flaire de riques flors d’estiu; i després de sopar no tan sols tinguérem música (Annie, en opinió meua, superava tots els altres en dolçor i claredat de veu, així com en sentiment i significat), però finalment ens dedicàrem a explicar històries, i sèiem escoltant amb cap altra llum que la de la lluna d’estiu que brillava a través de les belles traceries de les finestres, com si haguéssem estat d’una època molt passada, quan els llibres eren escassos i l’art de llegir una mica rar. De fet, puc dir ací que, malgrat que, com haureu notat, els meus amics tenien molt a dir sobre llibres, amb tot no eren grans lectors, considerant el refinament de les llurs maneres i la gran quantitat de lleure que òbviament tenien. De fet, quan Dick, especialment, esmentava un llibre, ho feia amb un aire d’home que ha acomplert una fita; com si digués, «allò, sabeu, ho he llegit realment!».

El vespres em passà massa ràpidament; des d’aquell dia, per primera vegada en la vida, tenia omplert de plaer els ulls sense res d’aquell sentit d’incongruència, aquella por d’acostar-me a la ruïna, que sempre m’havia assetjat abans quan havia estat entre lles belles obres d’art del passat, barrejades amb la natura amable del present; totes dues coses, de fet, resultat de llargs segles de tradició, que havien obligat homes a produir l’art, i obligat la natura a córrer en la formació de les eres. Ací podia gaudir de tot sense un pensament ulterior de la injustícia i esforç miserable que feia el meu lleure; la ignorància i ensopiment de vida que conduïa a la meua apreciació entusiasta de la història; la tirania i la lluita plena de por i contratemps que conduïa al meu romanticisme. L’únic pes que tenia en el meu cor era un por vaga a mesura que s’acostava l’hora d’anar a dormir sobre el lloc on despertaria l’endemà: però ho vaig ofegar, i vaig anar al llit feliç, i en uns pocs instants era en una son sense somni.

XXI. Riu amunt

Quan em vaig despertar, en un bell matí assolellat, vaig saltar del llit amb la meua aprensió de la nit anterior que encara m’aferrava, que s’esvaí delitosament però en un moment mentre mirava al voltant del meu petit dormitori i veia les figures pàl·lides però de colors purs pintades en el guix de la paret, amb versos escrits a sota que coneixia prou bé. Em vaig vestir ràpidament, en una indumentària blava que m’havien preparat, tan bonica que gairebé vaig envermellí quan era a dins, sentint com sentia aquell plaer excitat d’anticipació d’un dia de festa que, tan ben recordat, no havia sentit des de nen, com quan tornava a casava per les vacances d’estiu.

Semblava ben d’hora al matí, i esperava tindre la sala per jo sol quan vaig entrar en el corredor al qual conduïa el meu dormitori; però vaig trobar Annie de seguida, que deixa caure l’escombra i em besà, força sense intenció em temia, tret de com a signe d’amistat, malgrat que s’enrojolà mentre ho feia, no per timidesa, sinó per plaer amistós, i llavors s’apartà i agafà l’escombra de nou, i continuà escombrant, fent-me senyals perquè li deixàs via per continuar; que, per dir la veritat, pensava que era prou divertit, ja que hi havia cinc altres noies ajudant-la, i com si les figures agraciades dedicades a la feina entretinguda fossen dignes de veure de lluny, i com si les llurs alegres converses i rialles mentre escombraven d’una manera força científica fossen dignes de sentir-se de lluny. Però Annie de moment em llençà un mot o dos mentre continuava fins a l’altre extrem de la sala: «Hoste», deia, «m’alegri que us llevau d’hora, encara que no voldríem molestar-vos; ja que el nostre Tàmesi és un riu preciós a dos quarts de set d’un matí de juny: i com que seria una pena de perdre-vos-hom, se m’ha dit precisament de donar-vos una tassa de llet i un bocí de pa allà fora, i posar-vos en el bot: ja que Dick i Clara ja són preparats ara. Esperau-vos mig minut fins que haja escombrat fins aquell racó».

Així que de seguida deixar caure l’escombra de nou, i vingué i em prengué de la mà i em conduí cap a la terrassa damunt del riu fins a una taula sota les branques, on el meu pa i llet prenien la forma d’un desdejuni tan delicat com qualsevol podria desitjar, i llavors em vaig seure mentre menjava. I en un minut o dos Dick i Clara vingueren cap a jo, la darrera lluint més fresca i bella en un vestit lleuger de seda brodada, que per als meus ulls gens acostumats era extravagantment alegre i lluent; mentre que Dick també vestia bellament en una franel·la blanca preciosament brodada. Clara s’alçà el vestit amb les mans mentre em feia la salutació matutina, i deia rient: «Guaitau, hoste! Veieu que som, si més no, tan elegants com qualsevol de les persones que us sentíeu inclinats a blasmar ahir a la nit; ja veieu que no anem a fer que el dia lluent i les flors s’avergonyesquen de nosaltres. Ara blasmau-me!».

Vaig respondre: «No, i ara; vosaltres dos semblau com nascuts del mateix dia d’estiu; i us blasmaré quan blasme».

«Bé, ja sabeu», digué Dick, «avui és un dia especial – tots aquests dies ho són, vull dir. La collita de fenc és en certa forma millor que la collita de panís degut al bell oratge; i realment, si no heu treballat en el camp de fenc amb un bon oratge, no podeu dir com de plaent és la feina. Les dones s’hi veuen tan boniques, també», digué, tímidament, «de forma que considerat tot plegat, crec que fem bé d’adonar-ho d’una manera simple».

«Treballen les dones amb vestits de seda?» vaig dir, somrient.

Dick anava a respondre’m sòbriament; però Clara li posà la mà a la boca, i digué, «No, no, Dick; no massa informació per a ell, o pensaré que ets el teu vell parent de nou. Que ho esbrine ell mateix: no haurà d’esperar-se gaire».

«Sí», afegí Anne, «no feu la vostra descripció del quadre massa precisa, o altrament el decebrà quan es retire el llençol. No el vull veure decebut. Però ara és temps que partiu, si voleu tindre el millor de la marea, i també del matí assolellat. Adéu, hoste».

Em besà a la seua manera franca, i gairebé em prengué el desig d’expedició per això; però vaig haver de passar-hi, ja que era clar que una dona tan delitosa amb prou feines seria sense un amant adequat de la seua edat. Baixàrem les escales de l’embarcador, i entràrem en un bonic bot, no massa lleuger per sostindre’ns a nosaltres i a les nostres pertinences, còmode, i bellament ornamentat; i just quan entràvem, baixaren Boffin i el teixidor per veure’ns partir. El primer tenia ara velat el seu esplendor en un vestit adient de robes de feina, coronat amb un barret de cua de vano, que es tragué, però, per acomiadar-nos amb la seua greu cortesia com d’antic espanyol. Llavors Dick empenyé cap al corrent, i mogué vigorosament els rems, i Hammersmith, amb els nobles arbres i belles cases a ran de l’aigua, començaren a allunyar-se de nosaltres.

Mentre avançàvem, no podia evitar treure’m del cap el seu quadre promès del camp de fenc com si fos llavors el quadre que recordava, i especialment les imatges de les dones dedicades a la feina se’m presentaven davant meu: la filera de figures esprimatxades, magres, de pit pla, lletges, sense una gràcia de forma o de rostre en elles; cobertes de vestits gastats feblement estampats, i horribles gorres plegables per al sol, movent els rasclets d’una manera mecànica sense sentit. Com sovint això m’havia desfigurat la preciositat del dia de juny; com sovint havia desitjat veure els camps de fenc poblats d’homes i dones dignes de l’abundància dolça del solstici estival, de la seua inacabable riquesa de belles vistes, i deliciosos aromes. I ara, el món s’havia fet gran i més savi, i havia de veure la meua esperança realitzada a la fi.

XXII. La cort de Hampton i una lloança dels temps passats

Així avançàrem, amb Dick remant d’una forma fàcilment incansable, i Clara asseguda al costat meu admirant la seua bellesa masculina i un rostre que reflectia un bon cor, i no pensava, m’imagín, en res més. A mesura que avançàvem riu amunt, hi havia poca diferència entre el Tàmesi d’aquell dia i el Tàmesi que recordava; ja que deixant de banda la vulgaritat repugnant de les vil·les cockney dels acomodats, accionistes i similars, que abans feien malbé la bellesa de les ribes abruptes, fins i tot aquest començament del Tàmesi campestre era sempre bell; i mentre lliscàvem entre la verdor preciosa d’estiu, gairebé sentia com em tornava la joventut, com si fos en una d’aquelles excursions aquàtiques de les que tant gaudia en els dies que era massa feliç com per pensar que podria haver tanta desgràcia arreu.

Finalment arribàrem a un descans del riu on a mà esquerra hi havia un poblet molt bonic amb algunes cases antigues que arribàvem a la vora de l’aigua, en la qual hi havia un ferri; i més enllà d’aquestes cases els prats esquitxats d’oms acabaven en una franja d’alts salzes, mentre que a mà dreta hi passava el camí de sirga i un espai obert davant d’una filera d’arbres, que s’alçaven enormes i antics rere els ornaments d’un gran parc però aquests retrocedien encara més respecte del riu al final del descans per deixar pas a una petita vil·la de cases curioses i precioses, algunes noves, altres antigues, dominades pels llargs murs i gablets afilats d’una gran mole d’edifici de maó roig, en part del darrer gòtic, en part de l’estil de Guillem l’Holandès, però tan amorosit pel sol lluent i el bell entorn, inclòs el brillant riu blau, que se’l mirava des d’avall, que fins i tot en mig dels bells edificis d’aquella nova època feliç hi tenia un estrany encant. Una gran onada de fragància en mig de la qual es distingia clarament l’aroma del llimoner, ens arribava des dels seus jardins ocultats, mentre Clara seia en el seu lloc, i deia:

«O, Dick, estimat, no podríem aturar-nos a la cort de Hampton avui, i dur l’hoste una mica pel parc i mostrar-li aquells dolços edificis antics? D’alguna manera, supòs que com que has viscut tan a prop, amb prou feines m’has dut a Hampton Court».

Dick recolzà en els rems una mica, i digué: «Bé, bé, Clara, no tens ganes de feina avui. No m’agradava la idea d’aturar-me abans de Shepperton per passar-hi la nit; supòs que podríem anar i fer el dinar a la Cort, i continuar de nou cap a les cinc en punt?».

«Bé», digué, «fem-ho; però m’agradaria que l’hoste hagués passat una hora o dues en el Parc».

«El Parc!», digué Dick; «per què, tota la vora del Tàmesi és un parc en aquesta època de l’any; i per part meua, preferiria jeure sota un om a la vora d’un camp de blat, amb les abelles brunzint al voltant meu i la guatlla de gra plorant de solc a solc, que no pas en cap parc d’Anglaterra. A banda -».

«A banda», digué, «vols arribar al teu estimat alt Tàmesi, i mostra la teua proesa sota el feixuc tramat de l’herba segada».

El contemplà afectuosament, i podria dir que el veia en el seu ull mental mostrant la seua forma esplèndida de manera excel·lent en mig dels colps rítmics de les falçs; i es mirava els seus propis peus amb un mig sospir, com si contrastàs la seua lleugera bellesa femenina amb la bellesa masculina d’ell; com fan les dones quan són realment enamorades, i no afectades d’un sentiment convencional.

Pel que fa a Dick, la contemplà admirativament una estona, i després digué finalment: «Bé, Clara, voldria que hi fóssem! Però, òndia! Retrocedim». I es posà a la tasca de remar de nou, i en dos minuts tots érem dempeus en una plataforma grava per sota del pont, que com us podeu imaginar, ja no era el vell i repugnant avortament de ferro, sinó una bella peça d’enquadrat de roure molt sòlid.

Entràrem en la Cort i directe cap a la gran sala, tan ben recordada, on hi havia taules repartides pel dinar, i tot disposat en gran mesura com a la Sala d’Hostes de Hammersmith. Acabat el dinar, vaguejàrem per les antigues cambres, on els quadres i els tapissos encara eren preservats, i res no havia canviat gaire, excepte que les persones que hi trobàvem tenia una mena indefinible d’aspecte d’ésser a casa i relaxats, que em comunicava tant que sentia que el bell i antic lloc era meu en el millor sentit del terme; i el meu plaer de dies passats semblava afegir-se al d’avui, i m’omplia tota l’ànima de content.

Dick (que, malgrat la picada de Clara, coneixia molt bé el lloc) m’explicà que les belles i antigues cambres Tudor que recordava que havien estat l’allotjament de la morralla del servei de la Cort eren ara molt utilitzades per la gent que anava i venia; ja que, per bella que ara s’havia tornat l’arquitectura i malgrat que tot el rostre del país havia recuperat força la bellesa hi havia encara una mena de tradició de lleure i bellesa que s’aferrava a aquell grup d’edificis, i la gent pensava que anar a la cort de Hampton era una sortida necessària d’estiu, com feien en els dies que Londres era tan enllardat i miserable. Entràrem en algunes de les cambres que miraven cap al vell jardí i fórem ben rebuts per les persones que hi havia dins, que ràpidament iniciaren conversa amb nosaltres,m i contemplaven amb una educada estranyesa mig dissimulada el meu estrany rostre. A banda d’aquestes aus de pas, i uns pocs habitants regulats del lloc, veiérem en els prats al costat del jardí, al llarg de «la Llarga Aigua», com solíem anomenar-la, moltes tendes elegants amb homes, dones i infants al voltant. Segons semblava, aquesta gent amorosa del plaer gustaven de la vida en tendes, amb tots els seus inconvenients, que, de fet, també convertien en plaer.

Deixàrem aquest vell amic a l’hora assenyalada, i vaig fer una feble demostració de prendre els rems però Dick em rebutjà, sense gaire lament per la meua part, he de dir, ja que trobava que ja tenia prou a fer entre el gaudir del bell moment i els meus pensaments peresosament lligats.

Pel que fa a Dick, era ben correcte deixar-lo remar, ja que era tan fort com un cavall, i tenia el més gran delit en l’exercici corporal, fos quin fos. Tinguérem realment certa dificultat en fer-lo aturar quan ja érem més enllà del crepuscle, i la lluna brillava just quan sortíem de Runnymede. Hi desembarcàrem, i cercàvem un lloc on plantar les nostres tendes (ja que n’havíem dut dues amb nosaltres), quan un vell se’ns acostà, ens digué bon vespre, i ens demanà si teníem allotjament per passar la nit; i en trobar que no teníem ens indicà d’anar a casa seua. Sense gens de recança, hi anàrem, i Clara li prengué la mà d’una manera persuasiva que havia notat que utilitzava amb els homes grans; i mentre fèiem camí, pronunciàvem algun comentari típic sobre la bellesa del dia. El vell s’aturà i se la mirà i digué: «Us ha agradat doncs?».

«Sí», digué, amb un aspecte molt astorat, «vós no?».

«Bé», digué, «potser sí. Ho feia, en qualsevol cas, quan era més jove; però ara crec que m’agradaria que fes més fresca».

Ella no digué res, i continuà, la nit es feia tan fosca com podia; fins que just a la pujada del turó arribàrem a una coberta amb una porta, que el vell obrí per conduir-nos a un jardí al final del qual podíem veure una caseta, una que tenia les petites finestres ja grogues pel llum d’espelmes. Podíem veure fins i tot sota la dubtosa llum de la lluna i la darrera lluïssor de ponent que el jardí era curull de flors; i la fragància que oferien en un aplec tan elegant era tan meravellosament dolça que semblava el mateix cor del delit de l’ocàs de juny; de forma que els tres ens aturàrem instintivament i Clara pronuncià un dolcet «O», com un ocell que començàs a cantar.

«Què passa?» digué el vell, una mica reptadorament, i estirant-li la mà. «No hi ha cap gos; o és que heu trepitjat una espina i us heu ferit el peu?».

«No, no, veí», digué; «però com de dolç és, com de dolç!».

«És clar que ho és», digué, «però hi parau tanta atenció en això?».

Rigué musicalment, i la seguírem amb les nostres veus més brusques; i llavors digué: «és clar que sí, veí, i vós no?».

«Bé, no ho sé», respongué el vell; llavors afegí, com si se n’avergonyís una mica: «A banda, com sabeu, quan les aigües surten de mare i tot Runnymede s’inunda, no és tan plaent».

«M’agradaria veure-ho», reposà Dick. «Quina estupenda navegació hom faria ací en les inundacions un lluent i gelat matí de gener!».

«Us agradaria?», digué el nostre hoste. «Bé, no ho discutiré, veí; no paga la pena ara. Entrau i prengueu quelcom per sopar».

Pujàrem per camí pavimentat entre les roses, i directe cap a una cambra ben petita, coberta de panells i de relleus, i tan neta com un agulla nova; però el principal ornament de la qual era una dona jove, de cabells clars i d’ulls grisos, però amb un rostre i unes mans i peus nusos força bronzejats pel sol. Encara que vestia molt lleugera, i això era clarament elecció pròpia, i no per pobresa, malgrat que aquests eren els primers habitants d’una cabana amb els quals em topava; ja que el seu vestit era de seda, i en els seus canells hi havia braçalets que em semblaven de gran valor. Jeia en una pell d’ovella prop de la finestra, però s’alçà tan aviat com entràrem, i quan veié els hostes rere el vell, aplaudí i cridà de plaer, i quan ens conduí cap al mig de la sala, dansà bellament al voltant nostre de delit per la nostra companyia.

«Què!», digué el vell, «t’agrada, Ellen?».

La noia dansà cap ell i l’envoltà amb els braços, dient: «Sí que ho sóc, i tu també ho hauries d’ésser, avi».

«Bé, bé, ho sóc», digué, «tant com em pot plaure. Hostes, si us plau, seieu».

Això ens semblava força estrany; més estrany, crec, per als meus amics que per jo; però Dick aprofità que tant l’hoste com la néta eren fora de la cambra per dir-me suaument: «Un remugaire: n’hi ha encara uns pocs. En la seua època, m’han dit, eren una molèstia considerable».

El vell arribà mentre parlava i s’assegué al costat nostre amb un sospir que, de fet, semblava fet a propòsit com si volgués cridar-nos l’atenció; però just llavors la noia entrà amb vitualles, i el carle perdé la seua funció entre la nostra fam general i el fet que jo era massa ocupat observant com es movia la néta tan bellament com un quadre.

Tot el que hi havia per menjar i beure, encara que era una mica diferent del que havíem tingut a Londres, era millor que bo, i el vell es mirava més aviat emmurriat el plat central de la taula, en el qual jeia un tall de fina perxa, i digué:

«Vaja, perxa! Em sap greu que no ho puguem fer millor per a vosaltres, hostes. Hi havia una època quan hauríem tingut una bona peça de salmó duta des de Londres per a vosaltres; però els temps s’han fet mesquins i escarransits».

«Sí, però podríeu haver-la tingut ara», digué la noia, riallera, «si haguéssiu sabut que venien».

«És culpa nostra de no haver-la dut amb nosaltres, veïns», digué Dick, de bon humor. «Però si els temps s’haguessen fet escarransits, en qualsevol cas no tindríem perxa; aquest individu del mig hauria de pesar unes dues tones ben bones quan mostrava les seues franges fosques i les aletes vermelles a la meravella de les carpes. I pel que fa al salmó, bé, veí, el meu amic ací, que ve de l’exterior, se sorprengué ahir al matí força quan li vaig dir que teníem un munt de salmó a Hammersmith. Sóc cert que no he sentit res d’un empitjorament dels temps».

Semblava una mica incòmode. I el vell, girant-se’m, digué molt amb molta cortesia:

«Bé, senyor, m’alegra veure un home d’ultramar; però realment he de demanar-vos que digueu si en general no sou més ben acomodats en el vostre país; on supòs, pel que fiu el nostre hoste, sou més enèrgics i més vius, perquè no us heu deslliurat plenament de la competició. Mirau, he llegit no pocs llibres dels dies passats, i certament som molt més vius que els que s’escriuen ara; i una bona i sòlida competició il·limitada era la condició sota la qual s’escrivien – si no ho sabéssim pel llibre de registres de la història, ho sabríem pels llibres mateixos. Hi ha un esperit d’aventura en ells i signes d’una capacitat d’extraure bé del mal que en la nostra literatura manca força ara; i no puc estar-me de pensar que els nostres moralistes i historiadors exageren enormement la infelicitat dels dies passats, en la qual obres tan esplèndides d’imaginació i intel·lecte eren produïdes».

Clara l’escoltà amb ulls incansables, com si fos animada i plaguda; Dick arronsava les celles i es veia encara més incòmode, però no deia res. De fet, el vell gradualment, a mesura que s’escalfava en aquesta matèria, deixà caure la manera burleta, i parlava i es veia alhora molt seriós. Però la noia esclatà abans que jo pogués pronunciar la resposta que preparava:

«Llibres, llibres! Sempre llibres, avi! Quan entendràs que després de tot és el món en el que vivim el que ens interessa; el món del qual en com part i que mai no podrem estimar prou? Guaitau», digué, obrint més la finestra i mostrant-nos la llum blanca que lluïa entre les negres ombres del jardí il·luminat per la lluna, a través del qual corria un petit estremiment pel vent nocturn estival, «guaitau! Aquests són els nostres llibres d’avui! - i aquests», deia, avançant lleugerament cap als dos amants i col·locant cada mà en els llurs muscles; «i l’hoste d’ací, amb el seu coneixement i experiència d’ultramar; - sí, i fins i tot tu, avi» (un somriure li recorregué el rostre mentre parlava) «amb totes les queixes i el desig de tornar als vells i bons temps, - en els quals, segons puc esbrinar, un vell indefens i ociós com tu o bé gairebé s’hauria mort de gana, o hauria d’haver pagat soldats i gent per arrabassar vitualles i roba i cases a la gent per la força. Sí, aquests són els nostres llibres; i si volem més, no podem trobar feina a fer en els belles edificis que aixecam per tot el país (i sé que no hi havia res de semblant en temps passats), on un home hi pot posar tot el que té a dins, i fer les mans li expressen la ment i l’ànima».

S’aturà una mica, i per la meua part no podia estar-me de mirar-la, i pensar que si fos un llibre, les imatges hi serien molt precioses. El color recobria les seues delicades galtes cremades pel sol; els seus ulls grisos, clars en mig del bronze del seu rostre, ens miraven amablement a tots mentre parlava. S’aturà, i digué de nou:

«Pel que fa als teus llibres, eren prou bons per a èpoques quan la gent intel·ligent no tenia gaire més per entretindre’s, i quan necessitaven complementar les sòrdides misèries de les llurs pròpies vides amb imaginacions de les vides d’altres persones. Però dic planerament que malgrat tota la llur astúcia i vigor, i capacitat de relatar, hi ha quelcom desconcertant en elles. Algunes, de fet, mostren ací i allà un sentiment pels qui els llibres d’història anomenen ‘pobre’, i de la misèria de les vides dels quals tenim una certa sospita; però en realitat l’abandonen, i cap al final de la història ens hem d’acontentar amb veure l’heroi i l’heroïna que viuen feliçment en una illa de felicitat damunt dels problemes d’altres persones; i que després d’una llarga sèrie de problemes de pega (o majoritàriament de pega) provocats per ells mateixos, il·lustrats per un paorós absurd introspectiu sobre els llurs sentiments i aspiracions, i tota la resta; mentre que el món fins i tot llavors ha d’haver continuat fent via, i cavat i cosit i cuit i construït i confeccionat al voltant d’aquests animals – inútils».

«Allà», digué el vell, tornant a la seua manera seca i malhumorada de nou. «Allà hi ha eloqüència! Supòs que us agrada?».

«Sí», vaig dir, molt emfàticament.

«Bé», digué, «ara que la tempesta d’eloqüència s’ha encalmat una mica, supòs que em respondreu?: - és a dir, si voleu, és clar», reposà, amb un accés sobtat de cortesia.

«Quina qüestió?» vaig dir. Ja que he de confessar que la bellesa estranya i gairebé salvatge d’Ellen m’ho havia tret tot del cap.

Digué: «Primer de tot (excusau-me la catequització), hi ha competició en la vida, segons l’antiga mena, en el país del qual veniu?».

«Sí», vaig dir, «hi és la norma». I em demanava mentre parlava en quines noves complicacions entraria com a resultat d’aquesta resposta.

«Qüestió segons», digué el carle: «No sou en general molt més lliures, més enèrgics – en un mot, més sans i feliços – per això?».

Vaig somriure. «No parlaríeu així si tinguéssiu idea de la nostra vida. Per jo sembla que ací viviu en el paradís comparat amb nosaltres en el país del qual vinc».

«Paradís», digué: «us agrada el paradís, no?».

«Sí», vaig dir – amb sorpresa, em tem; ja que començava més aviat a ressentir-me de la seua fórmula.

«Bé, són lluny d’assegurar-ho jo», reposà. «Crec que hom pot fer més amb la pròpia vida que seure en un núvol humit i cantar himnes».

M’irrità força aquesta inconseqüència, i vaig dir: «Bé, veí, per dir-ho breument, i sense fer servir metàfores, en la terra d’on vinc, on la competició que produí aquelles obres literàries que vós admirau tant és encara la norma, la majoria de la gent és profundament infeliç; ací, si més no per a jo, la majoria de gent sembla profundament feliç».

«Sense ofendre, hoste – sense ofendre», digué; «però deixau-me demanar-vos; us agrada així, no?».

La seua fórmula, presentada amb aquesta persistència obstinada, ens féu riure a tots de cor; i fins i tot el vell s’uní en el riure amb astúcia. Amb tot, no era vençut de cap manera, i digué de seguida:

«De tot el que puc sentir, jutjaria que una dona jove tan bella com la meua estimada Ellen d’allà seria una dama, com les anomenaven en els vells temps, i no hauria de dur uns pocs parracs de seda com fa ara, o haver de bronzejar-se en el sol com ha de fer ara. Què diríeu a això, e?».

Ací Clara, que havia estat força callada fins llavors, saltà, i digué: «Bé, realment no crec que hagueu esmenat la qüestió, o que cal esmenar-la. No veieu que vesteix deliciosament per aquest bell oratge? I pel que fa a cremar-se al sol dels vostres camps de fenc, bé, esper d’agafar-ne una mica jo mateix quan arribe una mica més riu amunt. Guaitau si no em cal una mica de sol en la meua pàl·lida pell blanca!».

I s’aixecà la màniga per mostra el braç i el col·locà al costat d’Ellen que ara seia al costat seu. Per dir veritat, m’era força divertit veure Clara presentar-se com una dama elegant criada a ciutat, ja que era una noia tan ben plantada i de pell tan neta que es confrontaria amb qualsevol amb avantatge. Dick acaricià el bell braç ben tímidament, i li baixà la màniga de nou, mentre ella envermellia al seu contacte; i el vell deia rient: «Bé, supòs que us agrada, no?».

Ellen besà la seua nova amiga, i tots seguérem calladament una estona, fins que ella esclatà amb una dolça i aguda cançó, i ens mantingué a tots en trànsit amb la meravella de la seua clara veu; i el vell remugaire seia mirant-se-la amorosament. Els altres joves cantaren també en el moment adient; i llavors Ellen ens mostrà els nostres llits en petites cambres de cabana, flagrants i netes com l’ideal dels antics poetes pastorals; i el plaer del vespre extingí força la meua por de la nit passada, que m’aixecaria en el vell miserable món de plaers gastats, i esperances que eren mig llàgrimes.

XXIII. Un matí de ben d’hora pel Runnymede

Encara que no hi hagué rudes sorolls per despertar-me, no vaig poder jeure molt de temps l’endemà al matí, on el món semblava tan ben despert, i, malgrat el vell remugaire, tan feliç; de forma que em vaig alçar, i vaig trobar que, tant d’hora com era, que algú havia estat remenant, ja que tot era polit i a lloc en el petit saló, i la taula parada per a l’àpat matinal. Ningú no parava en la casa llavors, però, així que vaig sortir a fora, i després d’una volta o dues al voltant de l’hort sobreabundant, vaig passejar fins al prat de vora al riu, on jeia el nostre bot, que em semblava ben familiar i amistós. Vaig caminar corrent amunt una mica, observant la boira lleugera que s’alçava des del riu fins que el sol guanyà potència per dispersar-la tot; veia l’ombra de les carpes en l’aigua que passava sota les branques del salze, on les petites mosques de les que s’alimentaven queien per miríades; sentia la grossa bagra esquitxant ací i allà per una arna endarrerida o quelcom semblant, i em sentia gairebé de nou en la infantesa. Llavors vaig tornar cap al bot, i vaig plantar-m’hi un minut o dos, i després vaig caminar lentament cap amunt del prat cap a la caseta. Vaig adonar-me ara que hi havia quatre cases més d’una mida semblant en la pendent que s’allunyava del riu. El prat pel qual passava no era prest pel fenc; però una filera d’estaques corria pendent amunt no gaire lluny meu a cada banda, i en el camp així dividit del nostre a l’esquerra aplegaven fenc ara, de la manera senzilla dels dies quan era un nen. Els meus peus giraren cap aquell sentit instintivament, ja que volia veure com es veien els recol·lectors de fens en aquests temps nous i millor, i també esperava veure-hi Ellen. Vaig acostar-me a la tanca i vaig mirar cap al camp de fenc, i era prop del final de la llarga fila de segadors que escampaven pels baixos solcs per assecar la rosada. La majoria d’elles eren dones joves vestides ben semblant a Ellen la nit passada, encara que no majoritàriament de seda, sinó en llana lleugera molt elegantment brodada de colors brillants. El prat semblava com un llit gegantí de tulipes per elles. Totes les mans treballaven deliberadament però bé i constant, encara que eren tan sorolloses amb una conversa alegre com un estol d’estornells d’autumni. Mitja dotzena d’ells, homes i dones, se m’acostaren i em donaren la mà, em saludaren el matí, i em feren algunes qüestions sobre anades i tornades, i desitjant-me bona sort, tornaren a la feina. Ellen, per decepció meua, no era entre ells, però de seguida vaig veure una figura lleugera que sortida del camp de fenc que hi havia més amunt del pendent, i es dirigia cap a la nostra casa; i era Ellen, que duia un cistell a la mà. Però abans que hagués arribat a la porta del jardí, sortiren Dick i Clara que, després d’una pausa d’un minut, baixaren per trobar-me, deixant Ellen al jardí; llavors els tres baixàrem cap al bot, bescanviant una mera conversa de matí. Hi romanguérem una estona, amb Dick arranjant alguna qüestió, ja que tan sols havíem dut cap a la casa les coses que pensàvem que la rosada podria malmetre; i llavors anàrem de nou cap a la casa; però quan érem a prop del jardí, Dick ens aturà posant-me la mà al braç i dient: -

«Mirau un moment».

Vaig mirar, i a través de la baixa coberta vaig veure Ellen, que aclucava els ulls contra el sol mentre mirava cap al camp de fenc, amb un lleuger vent que li remenava els cabells castanys, amb els ulls com joies en mig del seu rostre colrat, que es veia com si l’escalfor del sol hi fos encara en ell.

«Mirau, hoste», digué Dick; «no s’assembla tot això a una d’aquelles precises històries dels Grimm de les quals parlavèm a Bloomsbury? Ací hi ha dos amants que vagaregem pel món, i hem arribat a un jardí encantat, i hi ha la mateixa fada en mig d’ell; em deman que farà per nosaltres».

Digué Clara d’immediat, d’immediat, però no rígidament: «És una fada bona, Dick?».

«O sí», digué; «i segons la carta, ho faria millor si no fos pel gnom o esperit de la llenya, el nostre amic remugaire de la nit passada».

En riguérem; i vaig dir, «esper que veges que m’heu deixat fora del relat».

«Bé», digué, «és cert. Millor considerau que dueu el barret de la foscor, i que ho veieu tot mentre que sou invisible».

Això em tocà la fibra del sentiment d’inseguretat de la meua posició en aquell bell nou país; de forma que per no empitjorar les coses, em vaig retindre la llengua, tots entràrem en l’hort i fins a la casa plegat. Em vaig donar pel camí que Clara havia realment de sentir el contrast entre ella com a dama de ciutat i aquest tros de camp estival que tant admiràvem, ja que vestia força com Ellen aquell matí pel que fa a la primor i l’escassedat, i anava descalça també, excepte per unes lleugeres sandàlies.

El vell ens saludà amablement en el saló, i digué: «Bé, hostes, així que heu voltat per explorar la nuesa de la terra: supòs que les vostres il·lusions de la nit passada s’han desfet una mica davant de la llum matinal? Us agrada encara, e?».

«Força», vaig dir, obstinat; «és un dels llocs més bonics del baix Tàmesi».

«Oho!», digué; «així que coneixeu el Tàmesi, oi?».

Vaig envermellir, perquè veia que Dick i Clara em miraven, i amb prou feines sabien què dir. Amb tot, com que havia dit en el nostre primer bescanvi amb els meus amics de Hammersmith que havia conegut Epping Forest, pensava que una ràpida generalització seria millor per evitar complicacions que una mentida directa; de forma que vaig dir:

«He estat en aquest país abans; i vaig estar en el Tàmesi en aquells dies».

«O», digué el vell, animat, «de forma que heu estat en aquest país abans. Ara realment, no el trobeu (a banda de la teoria, sabeu) molt canviat per a pitjor?».

«No, no gens», vaig dir; «l’he trobat molt canviat per a millor».

«A», respongué, «em tem que teniu prejudicis per una teoria o altra. Amb tot, és clar que en l’època que fóreu ací abans ha d’haver estat tan a prop dels nostres dies que el deteriorament no podia ésser massa gran: ja que, és clar, vivíem sota els mateixos costums que ara. Pensava en dies anteriors a això».

«En breu», digué Clara, «teniu teories sobre el canvi que ha tingut lloc».

«Tinc també fets», digué. «Guaitau allà! Des d’aquella colina podeu veure sols quatre casetes, inclosa aquesta. Bé, sé del cert que en els vells temps, fins i tot en l’estiu, quan el fullam era més dens, podíeu veure des del mateix indret sis cases força grans i elegants; i riu amunt, jardí tocava amb jardí fins a Windsor; i hi havia grans cases en tots els jardins. A! Anglaterra era un lloc important en aquells dies».

Em sentia punxat, i vaig dir: «El que voleu dir és que vau descockneïtzar el lloc, i féreu fer les maletes als condemnats flunkis, i que tothom puga viure còmodament i feliç, i no uns pocs condemnats lladres tan sols, que eren centres de vulgaritat i corrupció sempre on anaven, i que, pel que fa aquest preciós riu, en destruïren la bellesa moral, i gairebé el destruïren físicament, quan foren desallotjats».

Hi hagué silenci després d’aquest esclat, ja que per la meua vida no podia estar-me, recordant com havia patit del cockneisme i de la seua causa en aquella mateixa aigües d’antuvi. Però finalment el vell digué, ben frescament:

«Benvolgut hoste, no sé realment què voleu dir amb cockneys, o flunkies, o lladres o condemnats; o com tan sols unes poques persones podien viure feliçment i còmodament en un país ric. Tot el que puc veure és que sou enfadat, i em tem que amb jo: de forma que si voleu canviarem de tema».

Creia que això era amable i hospitalari de part seua, considerant com s’obstinava en la seua teoria; i em vaig afanyar a dir que no volia semblar enfadat, sinó tan sols emfàtic. S’inclinà greument, i pensava que la tempesta s’havia anat, quan sobtadament Ellen esclatà:

«Avi, el nostre hoste és reticent per cortesia; però realment ço que té en ment per dir-te s’hauria de dir; de forma que com que sé molt bé què és, ho diré per ell; ja que com saps, m’han ensenyat aquestes coses gent que -».

«Sí», digué el vell, «pel savi de Bloomsbury, i altres».

«O», digué Dick, «de forma que coneixeu el meu vell parent Hammond?».

«Sí», digué, «i altres persones també, com diu el meu avi, i m’han ensenyat coses: i aquest n’és el resum. Vivim en una caseta ara, no perquè no tinguem res més gran a fer que treballar en el camp, sinó perquè ens plau; ja que si volguéssem, podríem anar i viure en una gran casa entre companys plaents».

Remugà el vell: «Just això! Com si volgués viure entre aquells creguts; tots ells mirant-me des d’amunt!».

Ella li somrigué amablement, però continuà com si no hagués parlat. «En els temps passats, quan aquelles grans cases de les quals l’avi parla eren tan abundants, hauríem d’haver viscut en una cabana tant si ens agradava com si no; i la dita cabana, per comptes de tindre-hi tot el que volem, hauria estat nua i buida. No hauríem tingut prou per menjar; la nostra roba hauria estat lletja de mirar, bruta i esgrogueïda. Tu, avi, que no has fet feina dura des de fa anys, sinó que vagareges i llegeixes els teus llibres i no tens res que et preocupe; i pel que fa a jo, treball dur quan m’abelleix, perquè m’agrada, i crec que em fa bé, i em reforça els muscles, i em fa més bonica de veure, i més sana i més feliç. Però en aquells dies passats tu, avi, hauries d’haver treballat dur ja de vell; i hauries tingut sempre por que te tancassen en una mena de presó al costat d’altres vells, mig famolencs i sense entreteniment. I pel que fa a jo, tinc vint anys. En aquells dies començaria ara la meua mitjana edat, i en pocs anys seria pàl·lida, prima, i gastada, assetjada per problemes i misèries, de forma que ningú no podria haver endevinat que abans havia estat una noia bella».

«És això el que teníeu en ment, hoste?» digué, amb les llàgrimes als ulls de pensar en les misèries passades per gent com ella.

«Sí», vaig dir, força commogut; «això i més. Sovint – en el meu país he vist aquell desagradable canvi del que heu parlat, de la dona fresca i atractiva de camp a la pobra dona que arrossega les faldes».

El vell segué silenciosament una estona, però després es recuperà i prengué confort amb la vella expressió de «Bé, us agrada, no?».

«Sí», digué Ellen. «M’estim més la vida que la mort».

«O, sí, ho fas», digué. «Bé, per la meua banda m’agrada llegir un bon llibre antic ple de diversió, com la ‘Vanity Fair’ de Thackeray. Per què no escriviu llibres com aquell ara? Feu aquesta qüestió al vostre savi de Bloomsbury?».

En veure les galtes de Dick enrojolar-se una mica amb aquesta sortida, i notant el silenci que seguí, vaig creu que seria millor que fes quelcom. De forma que vaig dir: «Sóc tan sols l’hoste, amics; però sé que voleu mostrar-me el vostre riu el més bé possible, així que no creieu que farien millor de moure’ns ara, ja que certament serà un dia càlid?».

XXIV. Tàmesi amunt: el segon dia

No foren lents a prendre el meu convit; i de fet, pel que fa a la mera hora del dia, era la millor per a nosaltres per partir, ja que eren passades les set en punt, i el dia prometia d’ésser molt càlid. Així que ens alçàrem i baixàrem cap al nostre bot – Ellen pensarosa i abstreta; el vell molt amable i cortès, com per compensar la seua obstinada opinió. Clara era alegre i natural, però una mica més inhibida, pensava; i si més no no lamentava d’anar-se, i sovint mirava tímidament i prudent Ellen i la seua estranya bellesa salvatge. Així que pujàrem al bot, Dick deia mentre prenia el seu lloc, «Bé, fa bon dia!» i el vell responia «què! us agrada, no?» una vegada més; i Dick ja davallava els rems àgilment per la lenta corrent aturada per les herbes. Em vaig girar mentre entràvem al mig del corrent, i movent la mà envers els nostres hostes, vaig veure Ellen recolzada en el muscle del vell, i acaronant-se la saludable galta de color de poma vermella, i un agut dolor em colpí mentre pensava que mai no havia de veure aquella bella noia de nou. Poc després vaig insistir en prendre els rems, i vaig remar una bona part d’aquell dia; la qual cosa sens dubte explica el fet que arribàssem molt tard al lloc que pretenia Dick. Clara era particularment afectuosa amb Dick, com notava per l’esforç de remar; però pel que fa a ell, era tan francament amable i alegre com sempre; i era content de veure, com un home del seu temperament no podia haver pres les seues carícies alegrement i sense vergonya si hagués del tot deixat endur per la fada del nostre allotjament nocturn.

No em cal dir gaire de les precioses vores del riu ací. Notava degudament aquella absència de vil·les cockney que el vell havia lamentat i veia amb plaer que els meus vells enemics, els ponts «gòtics» de ferro colat havien estat substituïts per bells ponts de roure i de pedra. També els marges del bosc pel qual passàvem havien perdut el llur aspecte de vedat cortesà de caça, i eren tan salvatges i bells com calia, encara que els arbres eren clarament visibles. Vaig creure millor, per tal d’aconseguir la informació més directe, de fer-me l’innocent sobre Eton i Windsor; però Dick m’oferí voluntàriament el seu coneixement mentre passàvem a l’alçada del primer a Datchet lock. Digué:

«Per allà dalt hi ha uns bells edificis antics, que foren construïts per a un gran col·legi o lloc d’ensenyament per un dels reis medievals – Eduard VI, crec» (vaig somriure per a jo mateix per aquest error ben natural). «Volia que els fills de la gent pobra rebessen ensenyament del coneixement que hi havia en aquells dies; però fou quelcom natural que en el temps que sembla que coneixeu prou bé es fessen malbé les possibles bones intencions del fundador. El meu vell parent diu que els tractaven d’una manera molt senzilla, i que per comptes d’ensenyar als fills dels pobres a conèixer quelcom, ensenyaven els fills dels rics a no saber res. Sembla pel que en diu que era un lloc per a l’‘aristocràcia’ (si sabeu què vol dir; me n’han dit el significat) per deslliurar-se dels llurs infants masculins la major part de l’any. Gosaria dir que el vell Hammond us en donaria informació a pler i amb detall.

«Per a què s’usa ara?» vaig dir.

«Bé», digué, «els edificis foren en bona mesura espatllats per les ben darreres generacions d’aristòcrates, que semblen haver tingut un gran odi contra els bells edificis antics, i de fet tots els records de la història passada; però encara és un lloc delitós. És clar que no el podem usar ben bé com pretenia el fundador, ja que les nostres idees sobre l’ensenyament dels joves han canviat força de les idees del seu temps; de forma que ara s’utilitza com a allotjament per a gent dedicada a aprendre; i gent del voltant ve i rep ensenyament de coses que vol aprendre; i hi ha una gran biblioteca dels millors llibres. De forma que no crec que el vell rei mort se sentís massa ferit si hagués de tornar a la vida i veure què hi fem.

«Bé», digué Clara, rient, «crec que trobaria a faltar els nois».

«No sempre, estimada», digué Dick, «ja que hi ha un munt de nois, que hi van per rebre lliçons; i també», digué, somrient, «per aprendre navegació i natació. M’agradaria poder-nos-hi aturar: però potser serà millor fer-ho en tornar riu avall».

Les comportes s’obriren mentre parlava, i hi sortírem, i continuàrem. I pel que fa a Windsor, no digué res mentre fins que vaig alçar els meus rems (ja que era jo qui remava) a Clewer reach, i mirant amunt, vaig dir, «quin és tot aquest edifici?».

Digué: «Creia que havia d’esperar fins que m’ho demanàsseu. Aquest és el Castell de Windsor: també pensava quedar-m’ho fins que féssem riu avall. Sembla elegant des d’ací, no? Però una gran part ha estat construït o remodelat en l’època de la Degradació, i no enderrocaríem els edificis ja que hi eren; just com amb els edificis del Mercat de l’Adob. Sabeu, és clar, que era era el palau dels vostres reis medievals, i que fou emprat més tard en el mateix sentit pels reis comercials parlamentaris, com el meu vell parent els anomena».

«Sí», vaig dir, «sé tot això. Per què s’usa ara?».

«Un bon nombre de gent hi viu», digué, «ja que, amb tots els desavantatges, és un lloc plaent; hi ha també un magatzem ben ordenat d’antiguitats de diverses menes que ha semblat que pagava la pena de conservar – un museu, com s’hauria dit en l’època que enteneu tan bé».

Vaig arrossegar els rems per l’aigua a aquell darrer mot, i vaig empènyer com si fugís d’aquella època que entenia tan bé i aviat anaven cap a amunt de les ribes tan amargament cockneitzades del riu vora Maidenhead, que ara es veien tan plaents i fruïbles com les ribes de riu amunt.

El matí era ara assentat, el matí d’una joia de dia d’estiu; un d’aquells dies que, que si fossen més comuns en aquestes illes, farien del nostre clima el millor de tots els climes, sense disputa. Un vent lleuger bufava de l’oest; els petits núvols que havien sorgit vora el temps del desdejuni havien semblat fer més i més alts en el cel; i malgrat el sol abrasador ja no desitjàvem tant la pluja com la temien. Per abrasador que fos el sol, hi havia una sensació fresca en l’aire que gairebé ens disposava a desitjar el descans d’una vesprada càlida, i estirar-nos en el blat que floria en l’ombra de les branques. Ningú descarregat de preocupacions molt fortes podrien haver-se sentit altrament que feliç aquell matí: i cal dir que fossen les que fossen les preocupacions que hi podia haver per sota de la superfície de les coses, semblava que no hi topàvem amb cap.

Passàrem per diversos camps on es collia fenc, però Dick, i especialment Clara, eren tan gelosos del nostre festival riu amunt que no em permetrien que tingués gaire a dir-los. Tan sols podia adonar-me que la gent del camp es veia forta i ben plantada, tant homes com dones, i que eren tan lluny de qualsevol aparença de sordidesa en la indumentària, que semblaven vestits especialment per l’ocasió – lleugerament, és clar, però elegant i plena d’ornamentació.

Tant en aquest dia con en l’anterior, com podeu imaginar-vos, havien trobat i passat i ens havien passat nombroses naus d’una mena o altra. La majoria d’elles eren de rems com la nostra, o de vela, de la manera com es fa vela en els indrets superiors del riu; però de tant en tant ens creuàvem amb barcasses, carregades de fenc o d’altres productes agrícoles, o transportant maons, calç, fusta, i similars, i aquestes avançaven sense cap mitjà de propulsió que em fos visible – tan sols un home al timó, amb sovint un amic o dos rient i conversant-hi. Dick, en veure en una ocasió aquell dia que mirava una mica fixament un d’aquest, digué «aquesta és una de les nostres barcasses de força; és tan fàcil fer funcionar vehicles per aigua com per terra».

Vaig entendre força bé aquests «vehicles de força» havien ocupat el lloc dels nostres vells transports a vapor; però vaig prendre bona cura de no fer-hi cap qüestió, ja que sabia prou bé tant que no seria mai capaç d’entendre com funcionaven, i que en intentar fer-ho em posaria en evidència, o entraria en una complicació impossible d’explicar; així que merament vaig dir, «Sí, és clar, ho entenc».

Desembarcàrem a Bisham, on les restes de l’antiga abadia i de la casa elisabetiana que hi havia estat afegida encara romanien, gens pitjor pels molts anys d’habitació cuidada i respectuosa. La gent del lloc, però, eren majoritàriament en els camps aquell dia, tant homes com dones; de forma que tan sols trobàrem dos homes grans, i un de més joves que s’havia quedat a casa per ocupar-se d’alguna feina literària, que imagín que interrompérem considerablement. Amb tot, també crec que l’home laboriós que ens rebé no lamentava gaire la interrupció. En qualsevol cas, de continu ens empenyé a quedar-nos-hi, fins que al final no partirem fins a la fresca del vespre.

Amb tot, això ens importà poc; les nits eren lleugeres, ja que la lluna brillava en el tercer quart, i tot depenia de Dick si remava o romania quiet en el bot: de forma que ens n’anàrem a gran ritme. El sol de la vesprada lluïa potent en les restes dels antics edificis de Medmenham; just al costat s’aixecava un pila irregular d’edificació que Dick ens explicà que era una casa molt plaent; i hi havia un munt de cases visibles en els amples prats oposats, sota el pujol; ja que, sembla que la bellesa de Hurley havia impulsat força gent a construir-hi i a viure-hi. El sol ja molt baix en mostrava Henley poc alterat en l’aspecte extern respecte de com el recordava. Ens mancava realment llum diürna mentre passàvem per les precioses ribes de Wargrave i Shiplake; però la lluna s’alçava ja rere nostre. M’hauria agradat haver vist amb els meus ulls quin èxit havia tingut el nou ordre de coses en alliberar-se de l’embolic reptador que el comercialisme havia fet en les vores de l’ample corrent per Reading i Caversham: certament tot feia una flaire massa deliciosa al principi de la nit perquè hi hagués res de la vella i descurada sordidesa de l’anomenada manufactura; i en resposta a la meua qüestió quant a quina mena de lloc era Reading, Dick respongué:

«O, una vila prou bonica en el seu estil; la majoria reconstruïda en els darrers cent anys; i hi ha un bon nombre de cases, com podeu veure pels llums de just al peu dels pujols. De fet, és un dels llocs més populosos dels Tàmesi d’aquí els voltants. Mantingueu l’esperit, hoste! som a prop del final del nostre viatge per aquesta nit. Hauria de demanar-vos perdó per no aturar-nos en una de les cases d’ací o de més amunt; però un amic que viu en una casa molt plaent en els prats de Maple-Durham, particularment volia que Clara i jo anéssem a veure’l en el nostre camí Tàmesi amunt; i pensava que no us importaria aquest tros de viatge nocturn».

No li calia conjurar-me per enlairar-me l’esperit, que ja era tan alt com fos possible; encara que l’estranyesa i excitació de la vida feliç i tranquil·la que veia a tot arreu al voltant meu era, certament, una mica desgastadora, i amb tot un acontentament profund, tan diferent com fos possible de l’aquiescència lànguida, prenia el seu lloc, i jo era, per dir-ho així, un veritable nou-nat.

Desembarcàrem de seguida just on recordava que el riu feia colze cap al nord cap a l’antiga casa dels Blunt; amb els amples prats que s’escampaven a la banda dreta, i a l’esquerra la llarga filera de bells arbres que penjaven les branques damunt l’aigua. Mentre sortíem del bot, vaig dir a Dick: -

«És la casa vella a on anam?».

«No», digué, «encara que es manté una digna vellesa, i és ben habitada. Veig, de passada, que coneixeu bé el vostre Tàmesi. Però el meu amic Walter Allen, qui em demanà d’aturar-me ací, viu en una casa, no massa gran, que ha estat construïda ací darrerament, perquè aquests prats són tan agradables, especialment a l’estiu, que hi havia massa plantada de tendes a camp obert; de forma que les parròquies d’ací, que més aviat hi objectaven, construïren tres cases entre aquesta i Caversham, i una de ben gran a Basildon, una mica més amunt. Guaitau, per allà avall hi ha els llums de la casa de Walter Allen!».

De forma que caminàrem per l’herba dels prats inundats de llum de lluna, i aviat arribàrem a la casa, que era baixa i construïda al voltant d’un quadrangle prou gran com per rebre un munt de llum solar. Walter Allen, l’amic de Dick, recolzava en el marc de la porta esperant-nos, i ens dugué cap al rebedor sense cap excés de mots. No hi havia moltes persones a dins, ja que alguns dels habitants eren fora en la collita de fenc del veïnat, i alguns, com Walter ens deia, vagarejaven pel prat gaudint de la bella nit il·luminada per la lluna. L’amic de Dick semblava un home d’uns quaranta; alt, de cabells negres, d’aspecte molt amable i reflexiu; però més aviat per sorpresa meua hi havia una ombra de melangia en el seu rostre, i semblava una mica abstret i gens atent a la nostra conversa, malgrat els obvis esforços per escoltar-la.

Dick el mirava de tant en tant, i semblava preocupat; i finalment digué: «Dic, vell amic, si hi ha res que no coneixíem quan em vau escriure, no creieu que faríeu millor de dir-nos-ho de seguida? O altrament pensarem que hem arribat en un moment desafortunat, i que no som gaire benvinguts».

Walter envermellí, i semblava tindre una dificultat en contindre les llàgrimes, però digué finalment: «És clar que tothom ací s’alegra de veure-vos, Dick, i als vostres amics; però és cert que no som en el millor moment, malgrat el bell oratge i la gloriosa collita de fenc. Hem tingut una mort ací».

Dick digué: «Bé, hauríeu de superar-ho, veí: aquestes coses han de passar».

«Sí», digué Walter, «però aquesta fou una mort violenta, i sembla probable que conduirà si més a no a una més; i d’alguna manera això ens fa sentir força incòmodes els uns amb els altres; i per dir veritat aquesta és una raó per la qual hi havem tan pocs de nosaltres ací aquesta nit».

«Explicau-nos la història, Walter», digué Dick; «potser explicar-la us ajudarà a sacsejar-vos la tristor».

Walter digué: «Bé, ho faré; i la faré prou curta, encara que gosaria dir que podria conduir a una de llarga, com solia fer-se amb aquests temes en les antigues novel·les. Hi ha una noia molt encantadora que a tots ens agrada, i que a alguns de nosaltres ens fa més que agradar-nos; i a ella naturalment li agradà un de nosaltres més que cap altre. I un altre de nosaltres (no en diré el nom) quedà fortament afectat de bogeria d’amor, i es féu tan desplaent com podia – no per malícia planificada, és clar; de forma que la noia, a la qual ell li agrada prou bé al començament, malgrat que no l’estimava, començà a sentir-hi un fort desgrat. És clar que els qui de nosaltres el coneixíem millor – jo mateix entre altres – l’aconsellàrem d’anar-se’n, ja que empitjorava les coses més i més per a ell mateix cada dia. Bé, no seguiria el nostre consell (això també, supòs, era natural), de forma que haguérem de dir-li que s’havia d’anar, o se’n seguira l’inevitable enviament cap a Conventry; ja que el seu problema individual l’havia dominant tant que sentíem que nosaltres ens havíem d’anar si ell no ho feia».

«Ell s’ho prengué millor que no pas esperàvem, quan qualcú o altre – una conversa amb la noia, crec, i uns mots escalfats amb l’amant exitós que ho seguia de prop – el tragueren de les caselles; i prengué una destral i caigué damunt del seu rival quan no hi havia ningú; i en la lluita que seguí l’home atacat el ferí amb un colp malaurat i el matà. I ara l’homicida al seu torn s’ha trasbalsat tant que és possible que se suïcide; i si ho fa, la noia farà el mateix, em tem. I tot això no ho podrem evitar més que el terratrèmol de fa dos anys».

«És molt trist», digué Dick; «però ja que l’home és mort, i no el podem tornar a la vida de nou, i com que l’homicida no hi tingué malícia, no puc per vida meua veure per què no ho hauria de superar després d’un temps. A banda, fou l’home correcte qui fou mort i no l’erroni. Per què un home s’hauria de capficar per sempre per un mer accident? I la noia?».

«Pel que fa a ella», digué Walter, «tot plegat sembla haver-li inspirat més terror que no lament. El que dieu de l’home és cert, o ho hauria d’ésser; però llavors, veieu, l’animadversió i la gelosia que foren el preludi d’aquesta tragèdia li havien fet un element maligne i febril, del que no sembla capaç d’escapar. Amb tot, li hem aconsellat d’anar-se’n – de fet, d’anar a ultramar; però és en un estadi que no crec que em correspondrà fer-ho a jo; quelcom que m’és escassament una perspectiva alegre»

«O, hi trobareu una certa mena d’interès», digué Dick. «I, naturalment, haurà de veure aviat l’afer des d’un punt de mira raonable tard o d’hora».

«Bé, en qualsevol cas», respongué Walter, «ara que m’he relaxat la ment fent-vos sentir incòmodes, posam fi a la matèria de moment. Anau a dur el vostre hoste a Oxford?».

«Bé, és clar que hi hem de passar», digué Dick, somrient, «ja que anam riu amunt: però pensava de no aturar-nos-hi, o arribarem massa tard a la collita de fenc del nostre camí. De forma que Oxford i la meua lliçó apresa del tot de segona mà del meu vell parent, haurà d’esperar fins que anam riu avall una quinzena més tard».

Vaig escoltar aquesta història amb molta sorpresa, i no em podia estar de meravellar-me al principi que l’home que havia mort l’altre no hagués estat posat en custòdia fins que es pogués provar que havia occit el seu rival tan sols en defensa pròpia. Amb tot, com més hi pensava més clarament se’m feia que cap nivell d’exam de testimonis, que no havien presenciat res més que la mala sang entre els dos rivals, no hauria fet res per aclarir el cas. No podia estar-me de pensar, també, que el remordiment d’aquest homicida assenyalava allò que el vell Hammond m’havia dit sobre la manera que aquesta estranya gent tractava el que jo havia estat acostumat d’anomenar crims. Certament, el remordiment era exagerat; però era ben clar que l’homicida prenia totes les conseqüència de l’acte damunt d’ell mateix, i no esperava que la societat el rentàs amb un càstig. Ja no temia que «la santedat de la vida humana» hagués de patit entre els meus amics per l’absència de patíbuls i presons.

XXV. El tercer dia en el Tàmesi

Mentre baixàvem cap al bot l’endemà al matí, Walter no podia treure’s del cap el tema de la nit passada, encara que fou més col·laborador que no pas ho havia estat llavors, i semblava pensar que si el malaurat homicida no podia ésser conduït a ultramar, ell podia en qualsevol cas anar a viure a algun lloc del veïnat perfectament tot sol; en qualsevol cas, això era el que ell mateixa havia proposat. Per a Dick, i per a jo he de dir que també, això semblava un remei estrany; i Dick ho digué així. Féu:

«Amic Walter, no deixau que l’home inquietat per la tragèdia visca tot sol. Això tan sols enfortirà la seua idea que ha comès un crim, i fareu en bona mesura que es mate ell mateix».

Clara digué: «No ho sé. Si puc dir el que en pens, és millor que haja tingut la seua mida de tristesa ara, i, per dir-ho així, que acabe per despertar i veure com de poc ho necessitava; i llavors viurà feliçment en endavant. Pel que fa al suïcidi, no cal que us preocupau; ja que, per tot el que m’heu dit, és realment molt enamorat de la dona; i per expressar-ho planerament, fins que el seu amor siga satisfet, no tan sols s’aferrarà a la vida tant fortament com puga, sinó que traurà el màxim de cada esdeveniment de la seua vida – hi ho posarà tot, per dir-ho així; i crec que aquesta és l’explicació real d’haver-se pres tota la qüestió amb aquest excés de tragèdia».

Walter se la mirà pensativament, i digué: «Bé, potser l’encertau; i qui sap si ho hauríem d’haver tractat més a la lleugera: però com veieu, hoste» (adreçant-se’m), «aquestes coses passen tan rarament, que quan passen, no podem evitar de veure’ns-hi arrossegats. Per la resta, ens inclinam a disculpar el nostre pobre amic per fer-nos tan infeliços, per raó que ho fa en nom d’un respecte exagerat de la vida i la felicitat humanes. Bé, no en diré res més; tan sols això: em duríeu un tros riu amunt, ja que vul cercar un allotjament solitari per al pobre noi, ja que el necessitarà i he sentit a dir que hi ha un que és força adequat en les vores de més enllà de Streatley; de forma que si em deixau allà caminaré fins al puig i hi faré una ullada».

«És buida la casa en qüestió», vaig dir.

«No», digué Walter, «però l’home que hi viu se n’anirà, és clar, quan senta que la volem. Mirau, creiem que l’aire fresc de la clotada i la mateixa buidor del paisatge faran bé al nostre amic».

«Sí», digué Clara, somrient, «i no serà tan lluny de la seua estimada com per no trobar-se fàcilment si en tenen la intenció – com la tindran certament».

Aquesta conversa ens havia dut fins al bot, i de seguida suràvem en el vell corrent principal, amb Dick conduint la proa suaument a través de l’aigua sense vent d’un matí de començament d’estiu, ja que no eren encara les sis en punt. Fórem en la resclosa en ben poca estona; i mentre pujàvem i pujàvem en les aigües que entraven, no podia evitar de pensar que la meua vella amiga la resclosa de potència, i en la de la mena més simple i més rural, hauria d’ocupar-hi el seu lloc; de forma que vaig dir:

«M’he demanat, mentre passàvem resclosa rere resclosa, que vosaltres, tan pròspers com sou, i especialment ja que sou tan preocupats per tindre una feina a plaent per fer, no heu inventat quelcom que us lliure d’aquest molest afer d’anar escales amunt a través d’aquestes instal·lacions primitives».

Dick rigué. «Benvolgut amic», digué, «mentre l’aigua tinga el molest costum de córrer pendent avall, en tem que haurem de tindre l’humor de pujara escales quan anem d’esquena al mar. I realment no veig per què us ha de desagradar la resclosa de Mape-Durham, que crec que és un lloc molt bonic».

No hi havia pas dubte de la darrera afirmació, vaig pensar, mentre mirava les branques que penjaven dels grans arbres damunt dels nostres caps, amb el sol lluint a través de les fulles, i sentia la cançó de les merles mentre es barrejava amb el soroll de l’aigua en retrocés del costat. Així que en no ésser capaç de dir per què volia desfer-me de les rescloses – que, de fet, tampoc no ho volia – vaig callar. Però Walter digué:

«Com veieu, hoste, no som en una època d’invencions. L’època passada ho féu tot per a nosaltres, i ara som contents d’utilitzar aquelles invencions que trobem a mà i deixam de banda les que no volem. Crec, de fet, que fa un temps (no us puc donar una data) s’usava una maquinària elaborada per a les rescloses, malgrat que la gent no arribà tan lluny com per intentar que l’aigua corregués pendent amunt. Amb tot era complicada, supòs, i les simples escotilles, i les portes, amb un gran flux contraposat, es trobà que responien cada objectiu, i que eren fàcilment reparades quan era necessari amb materials sempre a l’abast: així que hi són, com veieu».

«A banda», deia Dick, «aquesta mena de resclosa és bonica, com veieu; i no puc evitar de pensar que la vostra resclosa mecànica, acabada com un rellotge, hauria estat lletja i hauria fet malbé l’aspecte del riu: i aquesta és certament prou raó com per mantindre aquestes rescloses així. Adéu, vella amiga», digué a la resclosa, mentre ens impulsava a través de les portes ara obertes amb una vigorosa estrebada del garfi del bot. «Que visqueu molt de temps, i que la vostra verda vellesa es renove per sempre!».

Seguírem; i l’aigua tenia l’aspecte que m’era familiar dels dies abans que Pangbourne hagués estat profundament decockeneificat, com l’he vist. (Pangbourne) era nítidament encara un vilatge – és a dir, un grup definit de cases, i tan boniques com ho puguen ésser. Les fagedes encara cobrien el turó que s’elevava per damunt de Basildon; però els camps plans de sota eren molt més populosos que no pas els recordava, ja que hi havia cinc grans cases a la vista, molt acuradament dissenyades com per no danyar el caràcter rural. A sota, en el llavi verd del riu, just on l’aigua gira cap a les vores de Goring i Streatley hi havia mitja dotzena de noies que jugaven en l’herba. Ens saludaren mentre passàvem, ja que s’adonaren que érem viatgers, i ens aturàrem un minut per parlar-hi. S’hi havien estat banyant, i anaven lleugerament vestides i descalces, i es dirigien cap als prats de la banda de Berkshire, on havia començat la collita de fenc, i passaven el temps alegrement fins que arribassen la gent de Berkshire en el llur punt per recollir-les. Al principi res no les acontentaria tret que anàssem amb elles cap al camp de fenc, i desdejunàssem amb elles; però Dick presentà la seua teoria de començar la collita de fenc riu amunt, i fer malbé el meu plaer oferint-me un tast enlloc més, i hi accediren tot i a desgrat. En revenja em feren un bon nombre de qüestions sobre el país del qual venia i les maneres de viure d’allà, que vaig trobar força complicat de respondre; i sens dubte les respostes que els vaig donar eren prou complicades per a elles. Em vaig adonar tant amb aquestes boniques noies i amb tothom qui trobàvem que, a manca de notícies greus, com les que havíem sentit a Maple-Durham, eren ben disposats a discutir tots els petits detalls de la vida; l’oratge, la collita de fenc, la darrera cada nova, l’abundància o manca de tal i tal ocell, etc.; i mentre parlaven d’aquestes coses no d’una manera fàtua i convencional, sinó prenent-hi, per dir-ho així, un interès real. A més, vaig trobar que les dones sabien tant d’aquestes coses com els homes: podien anomenar una flor, i saber-ne les qualitats; podien explicar-vos l’hàbitat de tal i tal ocell i peix, i coses semblants.

És gairebé estrany quina diferència produïa aquesta intel·ligència en la meua estimació de la vida del camp d’aquell dia; ja que es deia en temps passats, i en general era cert, que més enllà de la feina quotidiana la gent del camp sabien ben poc del camp, i que si més no no podien dir-vos-en res; mentre que ací aquesta gent era tan dedicada a tot el que s’esdevenia en els camps i boscos i ribes com si haguessen estat cockneys tot just escapats de la tirania del maó i del ciment.

Puc esmentar com detall que paga la pena d’assenyalar que no tan sols semblava haver-hi molts més ocells de la mena no-depredadora, sinó que els llurs enemics les aus de presa eren també més comunes. Un milà penjava damunt dels nostres camps mentre passàvem Medmenham el dia anterior; les garses eren força comunes en les vores del bosc; vaig veure diversos falcons, i crec que una esmirla; i ara just mentre passàvem el bonic pont que havia pres el lloc del pont ferroviari de Basildon, un parell de corbs grallaven per damunt del nostre bot, mentre planaven fins al terreny més alt de la vora. Vaig concloure de tot això que els dies de la cacera havien acabat, i no em calgué ni tan sols demanar-li res a Dick.

XXVI. Els refusadors obstinats

Abans de separar-nos d’aquestes noies veiérem dos homes joves cepats i una dona acostant-se des de la vora de Berkshire, i llavors Dick s’hi inspirar en fer una mica de broma amb les noies, i els demanà com és que no hi havia ningú del gènere masculí que anàs amb elles a través de l’aigua, i cap a on es dirigien els llurs bots. Digué una, la més jove de la partida: «O, han pres la punt grossa per transportar pedra de riu amunt».

«A qui us referiu, nena estimada?», digué Dick.

Digué una noia més gran, rient: «Millor anau a veure’ls. Guaitau allà», i assenyalà al nord-oest, «no veieu l’edifici que hi fan?».

«Sí», digué Dick, «i més aviat em sorprèn en aquesta època de l’any; per què no van a la collita de fenc amb vosaltres?».

Totes les noies hi rigueren, i abans d’acabar de riure, el bot de Berkshire havia pujat en l’herba i les noies s’hi acostaren amb lleugeresa, encara sornegueres, mentre els nou vinguts ens donaven la salutació del dia. Però abans que fossen de nou de camí, la noia alta digué: «Excusau-nos per riure, benvolguts veïns, però hem tingut una discussió amistosa amb els constructors d’allà dalt, i com que no tenim temps per explicar-vos la història, millor anau i demanau-la-hi: seran contents de veure-us – si no els molestau en la feina».

Tots rigueren de nou amb això, i s’acomiadaren saludant-nos mentre els punters es dirigien cap a l’altra riba, i ens deixaren parats en la vora al costat del nostre bot.

«Anam-hi a veure’ls», digué Clara; «és a dir, si no duem pressa per arribar a Streatley, Walter?».

«O no», digué Walter, «m’agradarà l’excusa de tindre una mica més de la vostra companyia».

Així que deixàrem el bot amarrat allà, i pujàrem la suau pendent del turó; però li vaig dir a Dick de camí, una mica estranyat: «De què anava tot aquell riure? Quina era broma?».

«Ho puc endevinar ben bé», digué Dick; «alguns d’allà dalt tenien una feina que els interessava, i no aniran a la collita de fenc, cosa que no importa gens, ja que hi ha un munt de persones per fer una feina dura i senzilla com aquella; tan sols que, com que la collita de fenc és un festival regular, els veïns trobaren divertit burlar-s’hi amb bona intenció».

«Ja veig», digué, «com en temps de Dickens quan alguns joves eren tan embolicats amb la feina que no celebraven el Nadal».

«Justament», digué Dick, «tan sols que aquesta gent tampoc no és jove».

«Però què voleu dir per feina dura i senzilla?», vaig dir.

Dick respongué: «Ho he dit? Vull dir feina que prova els músculs i els endureix i us envia plaentment cansat al llit, però que no és un repte en altres sentits: no us molesta en breu. Aquesta feina sempre és plaent si no us sobreesforçau. Tan sols que, pensau-hi, una bona sega requereix una certa destresa. Jo sóc un segador força bo».

Aquesta xerrada ens dugué fins a la casa que era en construcció, no gaire gran, que s’aixecava al final d’un bell hort encerclat per una vella paret de pedra.

«O sí, ja veig», digué Dick; «ja ho record, un bell lloc per a una casa: però s’hi aixecava una casa esquifida del segle XIX: m’alegra que la reconstruesquen: és tota de pedra també, encara que no caldria que fos en aquesta part del país: paraula, però, que en fan una feina neta: però no l’hauria feta tota de carreus».

Walter i Clara ja parlaven amb un home alt vestit amb la brusa de paleta, que semblava d’uns quaranta anys, però que, gosaria dir, era més gran, i que tenia el mall i el cisell a les mans; hi havia en l’obra en la coberta i en la bastida una mitja dotzena d’homes i dues dones, vestides amb brusa com els altres, mentre que una dona molt bonica que no era en l’obra sinó que anava amb un elegant vestit de lli i se’ns acostà lentament amb la labor a mà. Ens donà la benvinguda i digué, somrient: «Així que heu pujar des del riu per veure als Refusadors Obstinats: on anau a collir fenc, veïns».

«O, just damunt d’Oxford», digué Dick; «és més aviat un país tardà. Però què teniu en comú amb els Refusadors, bonica veïna?».

Digué, amb una riallada: «O, sóc l’afortunada que no vol treballar; encara que vegades hi caic, ja que faig de model a la senyora Philippa quan en vol una: és la nostra talladora en cap; veniu i la veureu».

Ens conduí fins a la porta de la casa inacabada, on una dona més aviat petita treballava amb mall i cisell en la paret del costat. Semblava ben concentrada en el que feia, i no es girà quan ens acostàrem; però una dona més alta, que semblava força joveneta, i que treballava al costat, se n’havia apartat, i era parada mirant a Clara i a Dick amb ulls delitosos. Cap dels altres no parà gaire esment en nosaltres.

La noia vestida de blau posà la mà en el muscle de la talladora i digué: «Ara, Philippa, si us empassau la feina així, aviat no tindreu res a fer i què en fareu llavors?».

La talladora es girà de seguida i ens mostrà el rostre d’una dona de quaranta anys (o ho semblava), i digué d’una manera més aviat petulant, però amb veu dolça:

«No digueu ximpleries, Kate, i no m’interrompeu si ho podeu evitar». S’aturà d’immediat en veure’ns, i llavors continuà amb la mena de somriure de benvinguda que mai no ens fallava. «Gràcies per vindre a veure’ns, veïns; però sóc segura que no pensareu que sóc poc amable si continuï la feina, especialment quan us dic que vaig ésser malalta i incapaç de fer res durant tot abril i maig; i aquest aire lliure i el sol i la feina plegats, i sentir-me bé de nou també, fa un mer delit de cada hora meua; i excusau-me, que he de continuar».

Recaigué en la feina, doncs, d’esculpir en un baix relleu de flors i figures, però parlava en mig dels colps de mall: «Guaitau, tots pensam que aquest és el lloc més bonic per a una casa amunt i avall d’aquest racó; i el lloc ha estat durant de temps coronat amb una de desmereixedora, que nosaltres constructors érem determinats a pagar el destí d’una vegada per sempre, i edificar la casa més bonica que podíem dissenyar ací – i així – i així -».

Ací s’enfonsà en la mera talla, però l’alt capatàs aparegué i digué: «Sí, veïns, això és així: d’aquesta manera serà de tota de carreus perquè volíem tallar-hi una mena de corona de flors i de figures per tot el voltant; i ens ha obstaculitzat força una cosa o una altra – la malaltia de Philippa entre d’altres, - i encara que hauríem manegat la nostra corona sense ella -».

«Podríeu, sí?» murmurà l’al·ludida de cara a la paret.

«Bé, en tot cas, és la nostra millor talladora, i no hauria estat educat començar la talla sense ella. Així que veieu», digué, mirant a Dick i a jo, «que realment no podíem anar a la collita de fenc, o sí, veïns? Però guaitau, anam tan ràpid ara amb aquest oratge esplèndid, que crec que podrem reservar ben bé una setmana o deu dies per a la collita de blat i no anirem a aquella feina llavors! Baixau llavors als camps que hi ha cap al nord i a l’oest a la nostra esquena i veure bons segadors, veïns».

«Hurra, per una bona presa!» cridà una veu des de la bastida damunt nostre; «el nostre capatàs pensa que és una feina més fàcil que posar una pedra damunt d’una altra!».

Hi hagué una riallada general a aquesta sortida, a la qual s’uní l’alt capatàs; i amb això veiérem un nano que duia una tauleta cap a l’ombra de la coberta de pedra, on la deixà, i després de tornar-hi, sortí de nou amb l’inevitable cistell de vímet i vasos alts, fins al qual el capatàs ens conduí per seure en blocs de pedra, i digué:

«Bé, veïns, beveu a la meua idea feta realitat, o pensaré que no em creieu! Allà amunt!» digué, saludant cap a la bastida, «no baixau per a un got?» Tres dels treballadors vingueren corrents escala avall com fan homes amb bones «cames de construcció»; però els altres no respongueren excepte el bromista (si és que l’hem de dir així), que cridà sense girar-s’hi: «Excusau-me, veïns, per no baixar. He de continuar: la meua feina no és supervisar, com fan allà avall; però, companys, feu-nos arribar un got per beure a la salut del farratgers». Naturalment, Philippa no es giraria de la seua estimada feina; però l’altra servidora vingué; resulta ésser la filla de Philippa però era una noia alta i forta, de cabells negres i de rostre agitanat i de maneres curiosament solemnes. La resta s’aplegà al voltant nostra i féu dringar els gots, i els homes de la bastida es giraren i begueren a la nostra salut; però l’ocupada doneta de la porta no hi participà gens menys que per arronsar els muscles quan la filla se li acostà i la tocà.

Així que ens estrenyérem les mans i giràrem l’esquena als Refusadors Obstinats, baixàrem per la pendent fins el nostre bot, i abans que haguéssem fet moltes passes la tonada completa de les paletes lliscant barrejada amb el brunzit de les abelles i el cant de les aladrogues per damunt de la petita planta de Basildon.

XXVII. Les aigües superiors

Deixàrem Walter en la vora del cantó de Berkshire, en mig de totes les belleses de Streatley, i continuàrem el camí en el que abans hauria estat el camp profund sota els turons al peu del White Horse; i malgrat que el contrast entre el camp mig-cockneificat i el no gens sofisticat ja no existia, un sentiment d’exultació em brollà (com en el passat) a la vista dels turons familiars i encara intactes de la serra de Berkshire.

Ens aturàrem a Wallingford per l’àpat de migdia; naturalment, tots els signes de privació i pobresa havien desaparegut dels carrers de l’antiga ciutat, i moltes cases lletges havien estat enderrocades i moltes de boniques construïdes; però pensava que era curiós que la ciutat encara semblàs l’antic lloc que recordava tan bé; ja que de fet semblava com hauria d’haver semblat.

A dinar coincidirem amb un home vell, però molt brillant i intel·ligent, que apareixia d’una manera campestre com una altra edició del vell Hammond. Tenia un coneixement extraordinàriament detallat de l’antiga història del camp des de l’època d’Alfred fins els dies de la guerres parlamentàries, molts fets de les quals, com sabeu, tingueren lloc al voltant de Wallingford. Però, ço que ens era més interessant, tenia un registre detallat del període del canvi a l’estat actual de coses, i ens n’explicà moltes coses, i especialment d’aquell èxode de gent de la ciutat al camp, i la recuperació gradual de la gent criada a ciutat d’una banda, i de la gent criada al camp de l’altre, d’aquelles arts de la vida que cadascuna havia perdut; una pèrdua que havia arribat tan lluny que no tan sols era impossible de trobar un fuster o un ferrer en un llogarret o en una petita vila rural, sinó que la gent d’aquells llocs havia fins i tot oblidat de com coure el pa, i que a Wallingford, per exemple, el pa arribava amb els diaris en el primer tren de Londres, elaborat d’alguna manera, l’explicació de la qual no podia entendre. Ens explicà que la gent de ciutat que arribava al camp copsaven les arts agrícoles observant curosament la manera de funcionar de les màquines, fent-se una idea de l’ofici a partir de la maquinària; ja que en aquella època gairebé tot es feia amb màquines elaborades emprades de manera força poc intel·ligent pels treballadors. D’altra banda, els vells entre els treballadors aconseguiren d’ensenyar els més joves gradualment una mica d’artesania, com l’ús de la serra i del pla, l’obra de ferreria, etc.; ja que una vegada més en aquella època era igual – o fins i tot més – que si un home pogués fixar una estaca en un rastell a mà; de forma que hauria calgut una màquina de mil lliures de valor, un grup de treballadors, i mig dia de viatge, per fer una feina per cinc xílings. Ens mostrà, entre d’altres coses, la referència d’un cert consell local que treballava dur en aquesta qüestió; i el registre del llur intens esforç d’arribar al fons d’una matèria que en temps passats s’hauria considerat força trivial com, per exemple, les proporcions adients d’àlcali i d’oli per elaborar sabó per al safareig local, o la calor exacta de l’aigua en la qual s’havia de submergir una pota de moltó per bullir-la – tot això unit a la completa absència de res com el sentiment de partit, que fins i tot en una assemblea de poble certament hauria fet aparició en una època anterior, era molt entretinguda, i al mateix temps instructiva.

Aquest vell, de nom Henry Morsom, ens dugué, després de dinar i de reposar, cap a una sala força gran que contenia una enorme col·lecció d’articles de manufactura i d’art dels darrers dies del període mecànic fins al present; i les repassà amb nosaltres, i les explicà amb gran cura. Eren també molt interessants, mostrant la transició de les obres provisionals de les màquines (que eren en el pitjor poc després de la guerra civil abans relatada) fins els primers anys de nou període d’artesania. Naturalment, hi havia molta superposició dels períodes: i al principi la nova obra artesana apareixia molt lentament.

«Heu de recordar», deia el vell antiquari, «que l’artesania no era el resultat del que anomenàvem necessitat material: al contrari, en aquella època les màquines s’havien millorat tant que gairebé tota la feina necessària es podria haver fet amb elles: i de fet molta gent en aquella època, i abans, pensaven que la maquinària superaria completament l’artesania; la qual cosa, certament, vista de cara, semblava més que probable. Però hi havia una altra opinió, molt menys lògica, prevalent entre els rics abans dels dies de la llibertat, que no s’extingí de seguida després que aquella època hagués començada. Aquesta opinió, que de tot el que he pogut aprendre semblava tan natural llavors com sembla absurda ara, era que, mentre la feina de cada dia del món seria feta completament per maquinària automàtica, les energies de la part més intel·ligent de la humanitat s’alliberarien per seguir les formes més altes de les arts, així com la ciència i l’estudi de la història. Era estrany, no, que ignorassen aquella aspiració després de la igualtat completa que ara reconeixem com el vincle de tota societat humana feliç?».

No vaig respondre, sinó que hi rumiava encara més. Dick semblava pensarós, i digué:

«Estrany, veí? Bé, no ho sé. Sovint he sentit al meu vell parent dir que l’únic objectiu de tothom abans de la nostra època era evitar la feina, o si més no pensaven que ho era; de forma que naturalment la feina que la vida quotidiana els forçava a fer, semblava més com feina que allò que els semblava que triaven per ells mateixos».

«Prou cert», digué Morsom. «De tota manera, aviat començaren a descobrir el llur error, i que tan sols esclaus i esclavitzadors podien viure únicament de fer anar màquines».

Clara hi interrompé, enrojolant-se una mica mentre parlava: «No naixia l’equivocació una vegada més de la vida d’esclavitud que havien viscut? - una vida que sempre ho cercava tot, excepte la humanitat, animat i inanimat - ‘natura’, com la gent solia dir-ne – com una cosa, i la humanitat com l’altra. Era natural que la gent pensàs d’aquesta manera, que havien de provar de fer la ‘natura’ esclava llur, ja que pensaven que la ‘natura’ els era quelcom aliè».

«Certament», digué Morsom; «i els enquimerava què fer, fins que trobaren que el sentiment contra una vida mecànica, que havia començat abans del Gran Canvi entre gent que tenia lleure per pensar en aquestes coses, es difonia imperceptiblement; fins al final sota la guisa de plaer que se suposava que no era feina, feina que era plaer començà a expulsar l’esforç mecànic, del qual havien esperat com a màxim de reduir-ho als límits estrictes però mai de deslliurar-se’n; i que, a més, trobaven que no podien limitar com havien esperat de fer».

«Quan s’inicià aquesta nova revolució?» vaig dir.

«En el mig segle que seguí el Gran Canvi», digué Morsom, «començà a notar-se; màquina rere màquina era tranquil·lament apagada sota l’excusa que les màquines no podien produir obres d’art, i que calien més i més obres d’art. Guaitau», digué, «ací hi ha algunes de les obres d’aquella època – grolleres i maldestres en artesania, però sòlides i que mostraven un sentit de plaer en l’elaboració».

«Són ben curiosos», vaig dir, prenent una peça de ceràmica d’entre els espècimens que l’antiquari ens mostrava; «ni una mica semblant a l’obra bé de salvatges bé de bàrbars, i amb tot amb allò que abans s’hauria anomenat un odi de la civilització imprès en elles».

«Sí», deia Morsom, «no hi heu de cercar delicadesa: en aquell període tan sols ho hauríeu obtingut d’un home que fos pràcticament esclau. Però ara, guaitau», digué, conduint-me una mica, «hem après el truc de l’artesania, i hem afegit el refinament més extrem del treball manual a la llibertat de fantasia i imaginació».

Vaig mirar, i me meravellava de fet la destresa i abundància de bellesa de l’obra d’homes que havien après finalment a acceptar la vida mateixa com a plaer, i la satisfacció de les necessitats comunes de la humanitat i la preparació per a elles, com una feina adient per al millor de la raça. Gaudia en silenci; però finalment vaig dir:

«Què n’ha de vindre després?».

El vell rigué. «No ho sé», digué; «ho trobarem quan arribe».

«Mentrestant», féu Dick, «hem d’anar a trobar la resta de la nostra jornada de viatge; així fora cap al carrer i carretera avall! Vindreu una estona amb nosaltres veí? El nostre amic es deleix de les vostres històries».

«Aniré fins a Oxford amb vosaltres», digué; «vull un llibre o dos de la Llibreria Bodleiana. Supòs que dormireu en la vella ciutat?».

«No», digué Dick, «anam més amunt; el fenc ens hi espera, sabeu».

Morsom assentí, i tots anàrem cap al carrer plegats, i pujàrem al bot una mica més amunt del pont de la ciutat. Però tan bon punt Dick col·locava els rems a lloc, els arcs d’una altra bot passaven per la baixa arcada. Fins i tot a primera vista era una petita nau vistosa – d’un verd brillant, i pintada al damunt amb flors elegantment dibuixades. Mentre deixava lliure l’arcada, una figura tan lluent i vistosament vestida com el bot s’hi alçà; una noia prima vestida en seda d’un blau clar que onejava sota el vent fort del pont. Pensava que coneixia la figura, i ben certament, quan girà el cap cap a nosaltres, i ens mostrà el seu bell rostre, vaig veure amb joia que no era cap altra que la fada madrina de l’hort abundant de Runnymede – és a dir, Ellen.

Ens aturarem tots per rebre-la. Dick s’alçà en el bot i cridà una genial salutació; vaig provar d’ésser tan genial com Dick, però vaig fracassar; Clara la saludà delicadament amb la mà; i Morsom mogué el cap i la mirà amb interès. Pel que fa a Ellen, la bellesa bruna del seu rostre fou aprofundida amb un enrojolament, mentre conduí la canaleta del seu bot al costat de la nostra, i deia:

«Guaitau, veïns, tenia el dubte de si tots tres tornaríeu a Runnymede, o si ho fèieu, si us aturaríeu; i a banda no sóc segura de si nosaltres – el meu pare i jo – no serem fora en una setmana o dues, ja que vol anar a veure un germà seu al nord, i no m’agradaria que anàs sense jo. Així que pensava que mai no es veuria de nou, i això em semblava incòmode, i – i i així que us vaig anar a cercar».

«Bé», digué Dick, «sóc cert que tots ens n’alegram; encara que podeu ésser cert que pel que fa a Clara i a jo, hauríem fet l’esforç d’anar-vos a veure, i d’anar-hi una segona vegada, si us haguéssem trobat fora la primera vegada. Però, benvolgut veí, sou sola en el bot, i heu remat ben fort, crec, i hauria de trobar plaent seure tranquil·lament una estona; així que millor hauríem de partir la nostra companyia en dos».

«Sí», digué Ellen, «pensava que ho faríeu així, de manera que he dut un timó per al meu bot: m’ajudareu a manegar-lo, si us plau?».

I anà a la popa del bot i empenyé al costat nostre fins que va dur-la prop de la mà de Dick. Ell s’agenollà en el nostre bot i ella en el seu, i l’habitual topada tingué lloc mentre penjava el timó dels ganxos; ja que, com us ho podeu imaginar, no s’havia produït cap canvi en la disposició d’una matèria tan poc important com el timó d’un bot de plaer. Mentre els dos bells i joves rostres s’inclinaven damunt del timó, em semblaven massa a prop, i encara que tan sols durà un moment, una mena de fiblada em creuà mentre ho mirava. Clara seia en el seu lloc i no semblava conforme, sinó que de seguida digué, amb una mica de duresa en el to:

«Com ens dividim? No aniràs al bot d’Ellen, Dick, ja que, sense ofendre al nostre hoste, ets els millor remer?»

Dick s’alçà i diposità la mà en el seu muscle, i digué: «No, no; que l’hoste prove què pot fer – hauria de començar a ésser ja entrenat. Ara, no tenim pressa: no anam gaire més lluny d’Oxford; i fins i tot si se’ns fa de nit, tindrem la llum, que no ens oferirà una pitjor nit que un dia ben gris».

«A banda», vaig dir, «puc manegar-me per fer una mica més de rem que merament fer que al bot no se l’enduga el corrent».

Tots hi rigueren, com si hagués estat un molt bon acudit; i pensava que la riallada d’Ellen, fins i tot entre les altres, era un dels sons més plaents que mai havia sentit.

Per dir-ho breu, vaig passar al bot nouvingut, no poc exaltat, i prenent els rems, disposat a treballar per exhibir-me un poc. Ja que – ho he de dir? - em sentia com si fins i tot aquell feliç món se m’hagués fet més feliç en ésser tan a prop d’aquesta estranya noia; encara que he de dir que de totes les persones que havia vist en aquell món renovat, ella m’era la més poc familiar, la més diferent del que podia haver pensat. Clara, per exemple, bella i brillant com era, no era del tot diferent d’una jove dama ben plaent i gens afectada; i les altres noies també em semblaven res més que espècimens d’uns tipus molt millorats del que havia conegut en altres temps. Però aquesta noia no tan sols era bella amb una bellesa ben diferent de la d’una «jove dama», sinó que era en tots els sentits ben estranyament interessant; de forma que em meravellava de continu què diria o faria de seguida per sorprendre’m i plaure’m. No és, de fet, que hi hagués res de particular en el que deia o feia; sinó que tot era fet d’una manera nova, i sempre amb aquell interès indefinible i plaer de viure, que havia notat més o menys en tothom, però que en ella era més marcat i més encantador que en ningú més que hagués vist.

Aviat fórem de camí i anàvem a un bon ritme a través dels bells indrets del riu, entre Bensington i Dorchester. Era ara vora la meitat de la vesprada, càlid més que calorós, i gairebé sense vent; els núvols eren alts i lleugers, d’un blanc de perla, i lluïen, suavitzats per la cremor del sol, però no amagaven el blau pàl·lid en molts llocs, encara que semblaven donar-li altura i consistència; el cel, en breu, es veia realment com una volta, com els poetes sovint l’han denominat, i no com un aire merament il·limitat, sinó com una volta tan vasta i plena de llum que de cap manera no oprimia els esperits. Era la mena de vesprada de la qual Tennyson ha d’haver pensat, quan deia de la terra dels menjadors de lotos que era una terra on sempre era vesprada.

Ellen recolzava en la popa i semblava gaudir profundament segons podia veure com mirava realment les coses i no deixava que res se li escapàs, i mentre l’observava, una sensació incòmoda que hagués estat una mica tocada per l’amor del destre, disposat i garrit Dick, i que hagués estat obligada a seguir-nos per això, em desaparegué de la ment; ja que si hagués estat així, segurament no podria haver estat tan animadament plaguda, fins i tot amb les belles escenes per les quals passàvem. Durant un temps ni digué massa, però finalment, mentre passàvem per sota del Pont de Shillingford (de nova construcció, però una mica en l’antiga línia), ella em demanà de controlar el bot mentre prenia una bona vista del paisatge a través del graciós arc. Llavors se’m girà i digué:

«No sé si lamentar o alegrar-me que aquesta siga la primera vegada que he estat en aquests rodals. És cert que és un gran plaer veure tot això per primera vegada; però si n’hagués tingut un o dos anys de memòria, com dolçament ho hauria barrejat tot amb la meua vida, en la vigília i en la son! M’alegra tant que Dick haja remat lentament, per tal de passar-hi un temps. Com us sentiu per la vostra primera visita a aquestes aigües?».

No supòs que volia parar-me una trampa, però d’alguna manera hi vaig caure, i vaig dir: «la meua primera visita! No és la meua primera visita ni de llarg. Conec aquests rodals bé; de fet, puc dir que conec cada iarda del Tàmesi des de Hammersmith a Cricklade».

Vaig veure les complicacions que se’n seguirien, quan els seus ulls se’m fixaren amb una mirada curiosa, que havia vist abans a Runnymede, quan havia dit quelcom que féu difícil als altres d’entendre la meua posició present entre aquesta gent. Vaig envermellir, i vaig dir, per tal de cobrir el meu error: «Em meravella que mai no hàgiu estat tan alt com això, ja que viviu a la vora del Tàmesi, i a més remeu tant bé que no seria pas un gran esforç per vós. Deixant de banda», vaig dir, amb una insinuació, «que qualsevol seria content de remar per vós».

Rigué, clarament no pel meu compliment (ja que sóc cert que no el necessitava, ja que era un fet ben comú), sinó per quelcom que se li agitava en la ment; i encara em mirava amablement, però amb l’aspecte estrany abans esmentat dels seus ulls, i llavors digué:

«Bé, potser és estrany, encara que tinc un munt de coses a fer a casa, com tindre cura del meu pare, i tractar amb dos o tres joves que m’han pres un especial afecte, i a qui no puc plaure a tots alhora. Però vós, benvolgut veí; em sembla més estrany que hagueu de conèixer l’alt riu més que no que jo no el conega; ja que, pel que entenc, tan sols heu estat a Anglaterra uns pocs dies. Però potser voleu dir que ho heu llegit en llibre, i vist en imatges? - encara que això tampoc no supose massa».

«Certament», vaig dir. «A banda, no he llegit cap llibre sobre el Tàmesi: era una de les estupideses menors de la nostra era que ningú no pensàs adient d’escriure un llibre decent sobre el que podria ben bé dir-se el nostre únic riu anglès».

Els mots no havien sortit de la meua boca que ja veia que havia comès un altre error; i em sentia realment molest amb jo mateix, ja que no volia entrar en una llarga explicació just llavors, o començar una altra sèrie de mentides odisseanes. D’alguna manera, Ellen semblà veure-ho, i no s’aprofità de la meua relliscada; la seua mirada penetrant canvià en una de la mera amabilitat franca, i digué:

«Bé, de tota manera m’alegra viatjar per aquestes aigües amb vós, ja que coneixeu el nostre riu tan bé, i jo en conec poc més enllà de Pangbourne, aixó que podreu explicar-me tot el que en vull conèixer». S’aturà un minut, i llavors digué: «Amb tot heu d’entendre que la part que conec, la conec tan profundament com vós. Lamentaria que pensàsseu que sóc descurada en una cosa tan bella i interessant com el Tàmesi».

Això ho digué força honestament, i amb un aire de crida afectiva que em plagué molt; però podria veure que tan sols es callava els dubtes sobre jo per a un altre moment.

En aquell moment arribàvem a Day’s Lock, on Dick i els seus dos acompanyants ens havien esperat. M’hauria fet anar cap a la vora, com per mostrar-me quelcom que no havia vist mai; i gens peresós el vaig seguir, amb Ellen al costat, als ben recordats Dykes, i la gran església que hi havia al darrere, que encara era utilitzada per diverses finalitats per la bona gent de Dorchester: on, de passada, la casa d’hostes del poble tenia encara el senyal de Fleur-de-luce que solia dur en els dies que l’hospitalitat s’havia de comprar i vendre. Aquesta vegada, però, no vaig fer cap senyal que tot això m’era familiar: si bé mentre sèiem una estona en el monticle dels Dykes mirant a Sinodun i el seu trenc clarament tallat, i el seu mameló germà de Whittenham, em sentia una mica incòmode sota la mirada seriosa i atenta d’Ellen, que gairebé m’arrencava el crit de «com de poc ha canviat tot ací!».

Ens aturàrem de nou a Abingdon, que, com Wallingford, m’era a la vegada tan antiga com nova, ja que se l’havia elevat de la seua degradació decimonònica, i altrament era tan poc alterada com podia ésser el cas.

Queia el crepuscle quan entrellucàvem Oxford a través d’Oseney; ens aturàrem un minut o dos escassos a l’alçada de l’antic castell per deixar Henry Morsom a la vora. Era natural que en la mesura que es podien veure des del riu, no podia perdre’m cap de les torres i espires de la ciutat abans encerclada; però els prats del voltant que, la darrera vegada que hi havia passat, es feien cada dia més i més esquàlids, més i més impresos amb els segell de la «vida estirada i intel·lectual del segle XIX», ja no eren intel·lectuals, sinó que de nou s’havien fet tan bells com els corresponia, i el petit turó de Hinskey, amb dues o tres cases de pedra molt boniques que hi havien brollat (empri el terme amb prudència; ja que semblava que hi pertanyien) miraven feliçment avall cap als corrents plens i l’herba ondulant, grisa ara, però per l’ocàs, amb les seues llavors de maduració ràpida.

En haver desaparegut el ferrocarril, i amb ell els diversos ponts elevats per damunt dels corrents del Tàmesi, aviat fórem a través de Medley Lock i en l’ample braç d’aigua que mulla Port Meadow, amb la seua nombrosa població d’oques de cap manera disminuïda; i pensava amb interès com el seu nom i ús havien sobreviscut des de l’antic període comuna imperfecte, a través de l’època de la confusa lluita i tirania dels drets de propietat, fins al present descans i felicitat del comunisme complet.

M’acostaren de nou a la vora a Godstow, per veure les restes de l’antic monestir de monges, força gairebé en la mateixa condició que les recordava; i des de sota de l’alt pont, podia veure, fins i tot en la llum de l’ocàs, com de bell s’havia tornat el petit poblet amb les seues cases de pedra grisa ; ja que ara havíem entrat en el país de la pedra, on cada casa s’ha de construir, murs i sostre, de pedra grisa o ésser una taca en el paisatge.

Encara remàrem després, amb Ellen prenent els rems del meu bot; passàrem per una presa una mica més amunt, i vora tres milles més enllà arribàrem sota la llum de la lluna de nou a una petita vila, on dormirem en una casa escassament habitada, ja que la seua gent era majoritàriament acampada en els camps de fenc.

XXVIII. El riuet

L’endemà arrencàrem abans de les sis en punt del matí, com si fóssem encara a vint-i-cinc milles del nostre lloc de descans, i Dick volgués ésser-hi abans de l’ocàs. El viatge fou plaent, encara que pels qui no coneixen el Tàmesi superior, hi ha poc a dir. Ellen i jo érem de nou plegats en el seu bot, encara que Dick, per mor de justícia, era partidari de tindre’m en el seu, i deixar que les dues dones remassen en el toi verd. Ellen, però, no ho permeté, sinó que em proclamà la persona interessant de la companyia. «Després d’haver arribat tan lluny», deia, «no em col·locaré amb una companyia que sempre pensarà en qualcú diferent de jo: l’hoste és l’única persona que em pot distraure adequadament. Ho vull dir seriosament», deia, girant-se cap a jo, «i no ho heu dit merament per dir».

Clara envermellí i semblava molt feliç amb tot això; ja que crec que fins llavors havia estat força espantada d’Ellen. Quant a jo em sentia jove de nou, i estranyes esperances de la meua joventut es barrejaven amb el plaer del present; gairebé destruint-lo, i accelerant-lo en quelcom semblant a dolor.

Mentre passàvem a través de les vores curtes i tortuoses d’un corrent que ara ràpidament disminuïa, Ellen deia: «Com de plaent m’és aquest petit riu, acostumada com sóc a una gran i àmplia rentada d’aigua; gairebé sembla com si s’hagués d’aturar a cada volta. Esper abans de tornar a casa aquest vespre que m’hauré adonat de com de petit és aquest país d’Anglaterra, ja que poden aviat arribar al final del seu riu més gran».

«No és gran», vaig dir, «però és bonic».

«Sí», digué, «i no trobau difícil d’imaginar l’època quan aquest bonic país era tractat per la seua gent com si hagués estat un lleig rebuig sense caràcter, sense cap bellesa delicada que protegir, sense cap consideració pel plaer sempre fresc de les estacions repetides, i d’un oratge canviant, i la diversa qualitat del sòl, etc.? Com podia ésser la gent tan cruel amb ella mateixa».

«I els amb els altres», vaig dir. Llavors una sobtada resolució em prengué, i vaig dir: «Benvolguda veïna, puc bé dir-vos tot d’una que trob més fàcil imaginar tot aquell lleig passat que no pas vós, perquè jo mateix n’he estat part. Veig que vós heu endevinat quelcom d’això en jo; i també pens que em creureu quan us ho dic, de forma que no vaig a amagar-vos res».

Callà durant una estona, i després digué: «Amic meu, heu encertat amb jo; i per dir-vos la veritat us he seguit des de Runnymede per tal de poder fer-vos moltes qüestions, i perquè veia que no éreu un dels nostres; i això m’interessava i m’agradava, i volia fer-vos tan feliç com fos possible. Per dir la veritat, hi havia un risc», deia, envermellint - «vull dir sobre Dick i Clara; ja que he de dir-vos, ja que hem d’ésser amics tan íntims, que fins i tot entre nosaltres, on hi ha tantes dones belles, sovint he embolicat la ment d’homes desastrosament. Aquesta és una raó per la qual visc sola amb el meu pare en la cabana de Runnymede. Però això no respon aquest punt; ja que naturalment venia gent, ja que el lloc no és un desert, i semblaven trobar-me més interessant per viure sola d’aquella manera, i queien en fer-se històries sobre jo – com sé que vós ho féreu, amic meu. Bé, deixeu-m’ho córrer. Aquest vespre, o demà al matí, us faré una proposta per fer quelcom que em plauria molt, i crec que no us ferirà».

Vaig esclatar de seguida, dient que faria qualsevol cosa del món per ella; ja que, de fet, malgrat els meus anys i els indicis massa obvis d’ells (per bé que aquell sentiment de joventut renovada no era una mera sensació passatgera, crec) – malgrat els meus anys, dic, em sentia directament massa feliç en companyia d’aquella noia delitosa, i era preparat per prendre’m les seues confidència per més del que potser volien dir.

Ara reia, però em semblava molt amable amb jo. «Bé», digué, «de moment ho deixarem córrer; ja que he de mirar aquest nou país pel qual passam. Guaitau com el riu ha canviat de caràcter de nou: ara és ample, i les aigües baixen lentes. I mirau, hi ha un ferri!».

Li’n vaig dir el nom, mentre reduïa la velocitat per col·locar la cadena del ferri per damunt dels nostres caps; i mentre passàvem per una riba coberta de roures a la nostra esquerra, fins que el corrent s’estrenyia de nou i s’enfonsava i remàvem entre parets d’altes canyes, on les poblacions de pardals i falcons eren delitosament incansables, piulant i cantant mentre l’estela dels bots agitava les canyes des de l’aigua en amunt, en el matí silenciós i calorós.

Somrigué de plaer, i el seu descansat gaudi de la nova escena semblava evidenciar la seua bellesa doblement mentre recolzava en mig dels coixins, per bé que era lluny d’ésser lànguida; la seua peresa era la peresa d’una persona forta i ben formada tant en cos com en ment i que descansava deliberadament.

«Mirau!», digué, saltant sobtadament del seu lloc sense cap esforç evident, i balancejant-se amb una gràcia i facilitat exquisides; «mirau el bell pont antic de davant!».

«Amb prou feines em calia mirar-lo», vaig dir, sense girar el cap lluny de la seua bellesa. «Sé què és; encara que» (amb un somriure) «l’anomenàvem Pont Vell en un temps passat».

Em mirà amablement, i digué, «com de bé anam ara que ja no sou en guàrdia en contra meu!».

I ella em mirava pensarosa encara, fins que hagué de seure mentre passàvem per sota del mitjà de la filera de petits arcs de punta del pont més vell que creuava el Tàmesi.

«O els bells camps», digué; «no tenia ni idea de l’encant d’un riu tan petit com aquest. La petitesa de l’escala de tot, el curs breu, i el canvi ràpid de les vores, ofereix un sentiment d’anar a algun lloc, d’arribar a quelcom d’estrany, un sentiment d’aventura que no he sentit en aigües més amples».

La vaig mirar delitós; ja que la seua veu, que deia el mateix que jo pensava, m’era com una carícia. Captà la meua mirada i li envermelliren les galtes sota el bronzejat, i digué simplement:

«Us he de dir, amic meu, que quan el pare deixe el Tàmesi aquest estiu em durà lluny a un lloc prop de la muralla romana de Cumberland; de forma que aquest viatge meu és un comiat del sud; és clar que amb la meua bona voluntat en cert sentit; i amb tot em sap greu. No vaig tindre el cor de dir-ho a Dick ahir que som gairebé ja lluny de la vora del Tàmesi; però d’alguna manera em cal dir-vos-ho».

S’aturà i semblava molt reflexiva durant una estona, i llavors digué, somrient:

«He de dir que no m’agrada moure’m d’una casa a una altra; hom s’acostuma amb tant de gust a tot el detall de la vida d’una; s’adiu tan harmoniosament i feliç en la pròpia vida, que començar de nou, fins i tot amb un petit desplaçament, és una mena de dolor. Però gosaria dir que en el país del qual veniu, pensareu que això és petitesa i manca d’aventura i pensàreu el pitjor de jo per això».

Em somrigué amablement mentre parlava, i em vaig afanyar a respondre: «O no, de fet; de nou coincidim en els pensaments. Però difícilment esperava sentir-vos parlar així. He aplegat de tot el que he sentit que hi havia un munt de canvis de residència entre vosaltres en aquest país».

«Bé», digué, «és clar que la gent és lliure de moure’s; però llevat de partits de plaer, especialment en temps de collita, com aquest nostre, no crec que ho facen gaire. Admet que tinc també altres sentiments que el d’ésser a casa, com just he indicat, i que m’agradaria anar amb vós per tot el país occidental – sense pensar en res», conclogué, somrient.

«Tindria un munt de coses per pensar», vaig dir.

XXIX. Un lloc de descans a l’Alt Tàmesi

De seguida, en un lloc on el riu fluïa al voltant d’un cap de terra dels prats, ens aturàrem una estona per descansar i avituallar-nos, i seguérem en una bella vora que gairebé assolia la dignitat de peu de turó: els amples prats s’estenien davant nostre, i ja la falç era ocupada en mig del fenc. Un canvi que havia notat en mig de la tranquil·la bellesa dels camps – és a dir, que eren plantats d’arbres ací i allà, sovint fruiters, i no hi havia gens d’aquella negació obstinada d’espai a un arbre preciós que recordava massa bé; i malgrat que els salzes eren sovint arrenglerats (o espaiats, com en diuen en el camp), això es feia amb certa consideració a la bellesa: vull dir que no era un arrenglerament en fileres que destruís l’agradabilitat de mitja milla de país, sinó que una pensada seqüència en el tall, que impedia una sobtada nuesa enlloc. Per dir-ho breument, els camps eren a tot arreu tractats com un jardí fet per al plaer alhora que per al sosteniment de tothom, com el vell Hammond em digué que era el cas.

En aquesta vora o base del turó, doncs, vam fer l’àpat de migdia; una mica d’hora per dinar, si això importava, però havíem bregat des de ben d’hora: el prim corrent del Tàmesi fluïa per sota nostre entre el jardí del país que us he explicat; a un vuitè de milla de nosaltres hi havia una bella illeta on creixien arbres gràcils; en els pendents a l’oest de nosaltres hi havia fusta de creixement variat que penjava damunt de l’estret prat de la riba sud del riu; mentre que al nord hi havia una ampla franja d’herba que s’alçava molt gradualment a partir de la vora del riu. Una delicada espira d’un edifici antic sobresortia dels arbres a mitja distància, amb una poques cases grises aplegades al voltant; mentre que més a prop de nosaltres, de fet ni a una setzena de milla de l’aigua hi havia una casa de pedra força moderna – un ample quadrangle d’un pis, que els edificis el feien força baix. No hi havia jardí entre ella i el riu, res més que una fileres de perers encara força joves i prims; i encara que no semblava que tingués gaire ornamentació, tenia una mena d’elegància natural, com la dels mateixos arbres.

Mentre sèiem mirant tot això en el dolç dia de juny, més feliços que alegres, Ellen, que seia al costat meu, amb la mà aferrada a un genoll, s’inclinà al costat meu, i digué amb un to baix de veu que Dick i Clara podrien haver notat si no haguessen estat ocupats en feliç i callat enamorament: «Amic, en el vostre país eren les cases dels vostres treballadors del camp res de semblant a això?».

Vaig dir: «Bé, en qualsevol cas les cases dels nostres rics no ho eren; eren meres taques damunt del rostre de la terra».

«Ho trob difícil d’entendre», deia. «Puc veure per què els treballadors, que eren tan oprimits, no haurien pogut viure en cases belles; ja que pren temps i lleure, i ments no sobrecarregades de cura, per fer bells els habitatges; i entenc bé que a aquesta pobra gent no se li permetia veure d’aquesta manera com per tindre aquestes coses bones necessàries (per a nosaltres). Però per què els rics que tenien el temps i el lleure i els materials de construcció, com seria en aquest cas, no s’haurien d’allotjar bé, no ho entenc encara. Sé què em díeu», deia, mirant-me de ple als ulls i envermellint, «és a dir que les llurs cases i tot el que els pertanyia era generalment lleig i baix, si no és que pretenien ésser antics com aquest romanent de l’obra dels nostres ancestres» (assenyalant l’espira); «de manera que eren – deixau-m’ho dir; quin és el mot?».

«Vulgar», vaig dir. «Solíem dir», vaig dir», «que la lletjor i la vulgaritat dels habitatges dels homes rics era un reflex necessari de la sordidesa i nuesa de vida que imposaven a la gent pobra».

Arronsà les celles com si reflexionàs; llavors m’adreçà un rostre il·luminat, com si hagués captat la idea, i digué: «Sí, amic, veig què voleu dir. De vegades – aquells de nosaltres que miram aquestes coses – hem parlat d’aquesta mateixa qüestió; perquè, per dir la veritat, tenim un munt de record de les anomenades arts de l’època anterior a la Igualtat de Vida; i no hi manquen persones que diuen que l’estat d’aquella societat no era la causa de tota aquella lletjor; que eren de vida lletja perquè els agradava, i que podrien haver tingut coses belles si ho haguessen triat; de la mateixa manera que un home o un cos d’homes ara pot, si els plau, de fer coses més o menys belles – Un moment! Sé que anau a dir».

«Ho sabeu», vaig dir, somrient, malgrat que amb cor bategant.

«Sí», digué; «em responeu, m’ensenyau, d’una manera o altra, encara que no heu pronunciat els mots en veu alta. Anau a dir que en temps de desigualtat era una condició essencial de la vida d’aquests homes rics que no fessen el que volien per a ornament de les llurs vides, sinó que forçassen aquells a qui forçaven a viure unes vides corruptes i sòrdides; i que com a conseqüència necessària la sordidesa i la corrupció, la lletja infertilitat d’aquelles vides arruïnades, s’elaboraven en l’ornament de les vides dels rics, i l’art s’extingí entre els homes? Era això el que diríeu, amic?».

«Sí, sí», vaig dir, mirant-la animat; ja que s’havia aixecat i parava a la vora, amb un vent lleuger agitant-li la delicada indumentària, amb una mà posada al pit, i l’altre braç estirat cap avall i premut contra el cos.

«És cert», deia, «és cert! Hem demostrat que és cert!».

Crec que en mig del meu més que interès en ella, i admiració per ella, començava a demanar-me com acabaria tot. Tenia una sensació de por davant del que podria seguir; de preocupació quant al remei que aquesta nova era podria oferir per l’enyorança de quelcom que podia encendre el cor d’un. Però ara Dick es posava dempeus i cridava a la seua manera coratjosa: «Veïna Ellen, us barallau amb l’hoste, o us preocupau en explicar-li coses que ell no pot explicar-vos adequadament per la vostra ignorància?».

«Ni una cosa ni l’altra, benvolgut veí», digué. «Era tan lluny de barallar-m’hi que crec que ens hem bons amics. No és així, benvolgut hoste?» digué, contemplant-me amb un deliciós somriure de confiança d’ésser entesa.

«De fet, així és», vaig dir.

«Bé, a més», digué ella, «he de dir per ell que se m’ha explicat molt bé, de fet, de manera que l’entenc força bé».

«Tot correcte», respongué Dick. «Quan vaig posar per primera vegada els ulls en vós a Runnymede sabia que hi havia quelcom de meravellós en el vostre enginy. No ho dic com a mera galanteria per plaure-vos», digué ràpidament, «sinó perquè és cert; i em feia voler saber més de vós. Però, apa, hauríem de continuar; ja que no som ni a mig camí, i hauríem d’arribar-hi abans de l’ocàs».

I llavors prengué la mà de Clara i la conduí avall cap a la vora. Però Ellen s’aturà pensarosa una estona, i mentre li prenia la mà per seguir Dick, se’m girà i digué:

«Podríeu dir-me’n un munt i deixar-me clares moltes coses, si volguéssiu».

«Sí», vaig dir, «sóc força ben adient per això – i per no res més – un vell com jo».

No se n’adonà de l’amargor que, m’agradàs o no, hi havia en la meua veu mentre parlava, però vaig continuar: «No és massa per a jo mateix; m’hauria de conformar força en somniar sobre temps passats, i si no pogués idealitzar-los, amb tot idealitzaria algunes de les persones que hi vivien. Però crec de vegades que la gent és massa despreocupada de la història del passat – massa disposada a deixar-la en mans de vells instruïts com Hammond. Qui sap? Feliços com som, els temps poden canviar; ens podria pica un cert impuls cap al canvi, i moltes coses ens semblen massa meravelloses per resistir-ho, massa excitants per no perseguir-les, si no sabem que no són més que fases d’allò que hi havia abans; i per això ruïnosament enganyadores, i sòrdides».

Mentre desfilàvem lentament avall cap als bots digué de nou. «No per jo tota sola, benvolgut amic; tindré fills; potser al capdavall una bona colla; - esper. I encara que naturalment no puc imposar-los cap mena especial de coneixement, amb tot, amic meu, no puc deixar de pensar que així com em seran semblants de cos, podria impressionar-los certa part de la meua forma de pensar; és a dir, de fet, una part essencial de jo mateixa; aquella part no són mers estats d’ànim, creats per fets i esdeveniments al voltant meu. Què en pensau?».

D’una cosa era segur, que la seua bellesa i amabilitat i coratge units, em forçaven a pensar com ho feia ella, quan no era honestament disposada a rebre els meus pensaments. Vaig dir ço que de moment era cert, que creia el més important; i llavors era enquimerat per la meravella de la seua gràcia mentre saltava al lleuger bot i m’allargava la mà. I així continuarem Tàmesi amunt encara – o ho semblava?

XXX. La fi del viatge

Continuàrem. Malgrat el meu recent engrescament sobre Ellen, i la por creixent de cap a on em faria aterrar, no podia evitar de prendre interès abundant en la situació del riu i de les seues vores; bo i més quan mai no semblava cansada del panorama canviant, sinó que contemplava cada iarda de riba florida i cada remolí que brollava amb el mateix interès afectuós que jo mateix havia tingut abans tan a pler, i potser no l’havia perdut del tot ni tan sols en aquesta societat estranyament canviada amb totes les seues meravelles. Ellen semblava fruir el meu plaer en tractar ara aquesta o ara aquella peça sobre el riu: el creixement de bonics racons; la ingenuïtat en tractar les dificultats d’enginyeria hidràulica de forma que les obres més òbviament útils lluïen belles i naturals també. Tot això, dic, en plaïa enormement, i a ella li plaïa el meu plaer – però també l’estranyava.

«Semblau astorat», deia, just després que haguéssem passat un fàbrica* que s’estenia per tot el corrent excepte el canal per al trànsit, que era tan bella a la seua manera com una catedral gòtica - «semblau astorat que això siga tan plaent a la vista».

* Hauria d’haver dit que al llarg de tot el Tàmesi hi ha abundància de fàbriques utilitzades per finalitats vàries; cap de les quals no era en cap grau molesta a la vista, i moltes eren colpidorament belles; i els jardins que les envoltaven meravelles de preciositat.

«Sí», vaig dir, «en cert sentit ho sóc; encara que no veig per què no ho hauria d’ésser».

«A!», digué, mirant-me admirativament, i encara així amb un somriure discret al rostre, «coneixeu tot sobre la història del passat. No foren sempre curosos sobre aquest petit corrent que ara suma tant de plaer al camp? Sempre hauria estat fàcil gestionar aquest petit riu. A! Oblit, però», digué, en topar amb la meua mirada, «en els dies que pensam el plaer era completament negligit en aquestes matèries. Però com gestionaven el riu en els dies que vós - » hi vivíeu era el que anava a dir; però en corregir-se, digué: «en els dies dels quals teniu informació?».

«El gestionaren malament», vaig respondre. «Fins a la primera meitat del segle XIX, quan encara era més o menys una via de comunicació per a la gent del camp, es prenia una certa cura del riu i de les seues vores; i encara que no supòs que ningú se’n molestàs per l’aspecte, amb tot era polit i bell. Però quan els ferrocarrils – dels qui no dubti que n’heu sentit a parlar – arribaren el poder, no permetien la gent del camp d’usar ni les vies d’aigua naturals o artificials, de les quals darrera n’hi havia un munt. Supòs que quan arribam més amunt veurem alguna d’elles; una de molt important, que un d’aquests ferrocarrils tancà completament al públic, de forma que es forçàs a la gent de trametre els llurs béns per la llur via privada, i així els carregaven tan durament com podien».

Ellen rigué de cor. «Bé», deia, «això no es diu prou clarament en els nostres llibres d’història, i paga la pena saber-ho. Però certament la gent d’aquells dies ha d’haver estat d’una mena curiosament peresosa. No som ara primmirats o agressius ara, però si qualsevol intentàs d’imposar-nos aquesta mostra de follia, utilitzaríem els dits canals, fos qui fos l’aprofitat: certament això seria prou simple. Amb tot, record altres casos d’aquesta estupidesa: quan vaig ésser al Rin fa dos anys, record que ens mostraren ruïnes d’antics castells que, segons el que sentíem, haurien d’haver estat construïts amb una intenció força semblant a la dels ferrocarrils. Però interromp la vostra història del riu: si us plau continuau».

«És alhora prou breu i estúpida», vaig dir. «El riu havia perdut el seu valor pràctic o comercial – és a dir que no tenia utilitat per treure’n diners -».

Mogué el cap. «Entenc el que vol dir aquesta estranya frase», digué. «Continuau!».

«Bé, era completament negligit fins al final esdevingué una molèstia -».

«Sí», respongué Ellen, «ho entenc: com els ferrocarrils i cavallers lladres. Sí?».

«Així que ho convertiren en un negoci improvisat, i el confiaren a un òrgan de Londres, que de tant en tant, per tal de mostrar que tenien quelcom a fer, feien certs danys ací i allà – tallaven arbres, destruïen les vores; dragaven el riu (allà on no sempre calia), i llençaven el dragat als camps de manera que els feien malbé; i etcètera. Però en general practicaven la ‘inactivitat senyorial’ com s’anomenava – és a dir, se’n duien els salaris, i deixaven les coses tranquil·les».

«Endur-se’n els salaris», deia. «Sé que vol dir que se’ls permetia de rebre una quantia addicional dels béns d’altres persones per no fer res. I si hagués tot això, potser hauria pagat la pena de deixar que ho fessin, si no podíeu trobar cap altra manera de mantindre’ls tranquils; però em sembla que en ésser així pagats, no podien evitar de fer quelcom, i això conduïa a una malifeta, - perquè», deia, encesa d’una ràbia sobtada, «tot el negoci es fonamentava en mentides i falses pretensions. No vull dir tan sols aquells guardians del riu, sinó tots aquells patrons dels qui he llegit».

«Sí», vaig dir, «com de feliços sou d’haver eixit de la parsimònia d’opressió!».

«Per què sospirau?», digué, amablement i un xic angoixada. «Semblau pensar que no durarà?».

«Durarà per vós», vaig respondre.

«Però per què no per a vós», digué ella. «Certament és per a tothom; i si el vostre país és un xic endarrerit, no trigarà a arribar-hi. O», digué ràpidament, «pensau que heu de tornar-hi aviat de nou? Faré la proposta que us he explicat de seguida, i potser així posaré fi a la vostra preocupació. Anava a proposar-vos que visqueu amb nosaltres on anam. Em sent força amiga vostra, i lamentaria perdre-vos». Llavors em somrigué, i digué: «Sabeu què. Començ a sospitar que voleu cultivar un lament vergonyós, com els ridículs personatges d’algunes d’aquelles estranyes novel·les antigues que m’he topar ara i adés».

Realment havia gairebé començat a sospitar-ho jo mateix, però refusava d’admetre tant; de forma que ja no vaig sospirar sinó que vaig caure en oferir a la meua delitosa companya les petites peces d’història que coneixia sobre el riu i les terres adjacents; i el temps passava de forma prou plaent; i entre els dos (ella remava molt millor que jo, i semblava força incansable) anàvem prou alhora amb Dick, amb una vesprada ben càlida, i ens empassàvem el camí riu amunt a un gran ritme. Finalment passàrem sota un altre antic pont; i a través de prats limitats d’entrada per enormes oms barrejats amb castanyers dolços de creixement jove però molt elegant; i els prats s’obrien tant que semblava com si els arbres ara haguessen d’ésser els únics en les vores, o al voltant de les cases excepte pel creixement de salzes en les ribes immediates; de forma que l’àmplia llenca d’herba era poc trencat ací. Dick s’havia animat molt ara, i sovint s’aixecava en el bot per cridar-nos que aquest era tal o tal altre camp i així; i ens encengué el seu entusiasme pels camps de fenc i la collita, i en traguérem el millor.

Finalment passàvem a través d’un sector del riu on la vora del camí de sirga era un riba elevada amb un dens i xiuxiuejador llit de canyes, i l’altra vora una riba encara més alta, vestida de salzes que s’abocaven al corrent i coronada per antics oms, veiem figures brillants que s’acostaven a la vora, com si cercassen quelcom; com, de fet, feien, i nosaltres – és a dir, Dick i la seua companyia – eren el que cercaven. Dick jeia amb els seus rems, i seguírem el seu exemple. Féu un joiós crit al poble de la vora, que fou respost en moltes veus, en un xiscle profund i dolç; ja que hi havia més d’una dotzena de persones, tant homes, dones i infants. Una dona alta i bella, amb un cabell negre ondulat i uns ulls grisos profunds, s’avançà en la vora i ens saludà amb la mà, tot dient:

«Dick, amic meu, gairebé hem hagut d’esperar-vos? Quina excusa teniu per la vostra puntualitat servil? Per què no ens heu sorprès, i arribat ahir?».

«O», digué Dick, amb un gest gairebé imperceptible del cap assenyalant el nostre bot, «no volíem arribar massa ràpid riu amunt; hi ha massa coses a veure pels qui no han estat tan amunt abans».

«Cert, cert», digué la dama senyorial, ja que senyorial és el mot que cal utilitzar-hi; «i volíem que es familiaritzassen amb la via humida des de l’est profundament bé, ja que han d’utilitzar-la sovint ara. Però acostau-vos a la vora de seguida, Dick, i vosaltres, benvolguts veïns; hi ha un forat entre les canyes i un bon lloc per fer terra just a la cantonada. Podem prendre les vostres coses, o enviar alguns dels nanos per elles».

«No, no», digué Dick; «és més fàcil anar per l’aigua, encara que no és més que un salt. A banda, vull conduir el meu amic ací cap al lloc adient. Continuarem cap al Gual; i podeu parlar-nos des de la riba mentre bogam».

Empenyé l’aigua amb els rems, i avançàrem, girant en un fort angle i anant una mica més al nord. Ara veiem davant nostre una riba d’oms, que assenyalaven una casa entre ells, encara que cercava debades els murs grisos que esperava veure-hi. Mentre avançàvem, la gent de la riba parlava de fet, barrejant unes veus amables amb el cant del cucut, el dolç i fort xiulet de les merles i la nota inacabable de la guatlla maresa mentre s’arrossegava a través de la llarga herba del camp de sega; d’allà venien les onades de fragància del trèvol florit en mig de l’herba madura.

En uns pocs minuts havíem passat a través d’una massa profunda i agitada d’aigua fins al fort corrent que fluïa des del gual, i varàrem la nostra nau en un petit escull de grava calcària, i saltàrem a terra des dels braços del nostre amic fluvial, completant el nostre viatge.

Em vaig allunyar de l’alegre multitud, i pujant pel camí de carros que discorria al costat del riu uns pocs peus per damunt de l’aigua, vaig contemplar el meu voltant. El riu baixava a través d’un ample prat a la meua esquerra, que ara era gris de les llavors de les herbes madures; l’aigua brillant es perdia ara per un gir de la vora, però més enllà del prat podia veure les teules barrejades d’un edifici on sabia que hi havia d’haver la resclosa, i que ara semblava combinar-hi un molí amb ella. Una barana baixa de fusta limitava la plana fluvial cap al sud i el sud-est, d’on havíem vingut, i unes poques cases baixes hi jeien als peus i pendent amunt. Em vaig girar una mica a la dreta, i a través d’esquitx d’arç blanc i llargues tirades de les roses salvatges es podia veure la plana allunyant-se sota el sol de la calmada vesprada, fins que quelcom que es podria anomenar turons amb l’aspecte de pastures d’ovelles limitava amb una suau línia blava. Davant meu, les branques d’oms encara amagaven la major part de les cases que hi haguessen en aquesta banda del riu habitades d’homes; però a la dreta de la carretera de carros hi havia uns pocs edificis grisos de la mena més simple ací i allà.

Em trobava en un estat somniador, i em fregava els ulls com si no fos del tot despert, i mig esperava de veure la companyia alegrement vestida d’homes i dones bells canviar per dos o tres homes d’esquena vinclada i cames escanyolides i dones gastades, d’ulls enfonsats i desafavorides, que abans xafaven el sòl d’aquest país amb unes peus feixucs i desesperats, dia a dia, estació a estació, i any a any. Però no arribà cap canvi de moment, i el meu cor s’omplia de joia mentre pensava en tots els bells pobles grisos, des del riu a la plana i a les terres altes, que em podia imaginar tan bé, tots poblats ara amb aquesta gent feliç i amable, que s’havien després de béns i assolit la riquesa.

XXXI. Una casa antiga entre gent nova

Mentre hi parava, Ellen s’allunyà dels nostres feliços amics que encara eren en la petita riba i se m’acostà. Em prengué de la mà, i digué suaument, «acompanya’m a la casa de seguida; no ens cal esperar els altres: m’estimaria més no fer-ho».

Vaig tindre la intenció de dir que no coneixia el camí, i que els habitants de la vora del riu ens haurien de conduir; però gairebé sense la meua voluntat els peus se’m mogueren al llarg de la carretera que coneixien. La via elevada ens dugué a un petit camp limitat per un recés del riu en un costat; a la dreta podíem veure un agregat de petites cases i graners, nous i antics, i davant nostre hi havia un graner de pedra grisa i un mur parcialment recobert d’heura, damunt de la qual es podien veure unes poques teules grises. La carretera del poble acabava en la vora de l’esmentat recés. Creuàrem la carretera, i nou gairebé involuntàriament la meua mà aixecà la balda d’una porta del mur, i ens trobàrem en un camí de pedra que conduïa a l’antiga casa en la qual el destí en la forma de Dick m’havia conduït tan estranyament en aquest nou món d’homes. La meua companya exhalà un sospir de sorpresa agradable i de goig; tampoc no m’estranyà, ja que el jardí entre el mur i la casa feia flaire de les flors de juny, i les roses rodaven una damunt l’altra amb aquella sobreabundància deliciosa dels petits i cuidats jardins que a primera vista prenen tot pensament de l’observador tret de la bellesa. Les merles cantaven ben fort, els coloms parrupejaven en la coberta del rostre, les graules en els alts oms més enllà xerrotejaven entre les joves fulles, i els falciots rodaven xisclant per damunt de les teules. I la casa mateixa era un guardià idoni de tota la bellesa d’aquest cor d’estiu.

De nou Ellen repetia els meus pensaments quan deia: «Sí, amic, això és el que he vingut a veure; aquesta antiga casa de tantes teules construïda per la més senzilla de la gent del camp del passat llunyà, malgrat tot l’enrenou que brogia en ciutats i corts, és amablement situada en mig de tota la bellesa que aquests darrers dies han creat; i no me meravella que els nostres amics en tinguen tanta cura i en treguen tant de profit. Em sembla com si hagués esperat aquests dies feliços, i l’haguessen sostinguda amb les engrunes de felicitat del passat confós i turbulent».

Em dugué més a prop de la casa, i diposità la mà i el braç forts i bronzejats en el mur ple de líquens com per abraçar-li i crida, «O jo! O jo! Com estim la terra, i les estacions, i l’oratge, i totes les coses que hi tenen a veure, i tot el que hi creix – que han fet això!».

No hi podia respondre, ni dir un mot. La seua exultació i plaer eren tan aguts i exquisits, i la seua bellesa, tan delicada, i amb tot tan fosa amb l’energia, expressada tan plenament, que cap mot afegit hauria estat un tòpic fútil. Temia menys que els altres arribassen sobtadament i trencassen l’encanteri que havia llençat sobre jo; però hi paràrem una estona en la cantonada de la paret mestra de la casa, i ningú no arribava. Sentia les alegres veus una mica llunyanes, i sabia que anaven al costat del riu fins al gran prat de l’altra banda de la casa i del jardí.

Retrocedírem una mica, i miràrem a la casa: la porta i les finestres eren obertes a la fragància de l’aire curat pel sol; dels ampits de les finestres superiors penjaven garlandes de flors en honor del festival, com si els altres compartissen l’amor per l’antiga casa.

«Entram-hi», digué Ellen. «Esper que res no ho faça malbé en l’interior; però no ho crec. Som-hi! Hem de tornar de seguida amb els altres. Han anat cap a les tendes parades per als segadors de fenc – la casa no acolliria ni una desena part de la gent, en sóc certa».

Em conduí cap a la porta, murmurant una mica per damunt de la respiració com abans, «la terra i tot el que hi creix i hi viu! Si pogués dir o mostrar com ho estim!».

Entràrem, i no trobàrem ànima en cap cambra a mesura que rodàvem d’una en una – des de la porxada coberta de roses fins a les estranyes i curioses golfes entre les grans fustes del sostre, on d’antuvi els llauradors i pastors del mas dormien, però en les nits semblava ara, per la mida petita dels llits, i les muntanyes de coses inútils i oblidades – rams de flors pansides, plomes d’ocells, closques d’ou d’estornell, cuques de riera en tasses, i similars, semblaven habitades llavors per infants.

A tot arreu no hi havia més que poc mobiliari, i tan sols el més necessari, i de les formes més simples. L’amor extravagant per l’ornament que havia notat en aquesta gent arreu semblava ací haver deixat pas al sentiment que la casa mateixa i les seues associacions eren l’ornament de la vida del camp en mig del que havia estat llegat de temps antics, i que reornamentar-ho seria arrabassar-li l’ús com a mostra de bellesa natural.

Seguérem finalment en una sala a l’altra banda del mur que Ellen havia acaronat, i en la que penjaven encara antics tapissos, originàriament de cap valor artístic, però que ara s’havien difuminat en tons grisos que harmonitzaven profundament bé amb la tranquil·litat del lloc, i que haurien estat mal substituïts amb una decoració més brillant i colpidora.

Vaig fer algunes qüestions casuals a Ellen mentre sèiem, però amb prou feines escoltava les seues respostes i de seguida callàrem, i després amb prou feines era conscient de res, tret que era en aquella antiga sala, amb els coloms parrupejant des dels sostres del graner i del colomar de darrera la finestra que tenia davant.

El meu pensament em retornà després del que creia que era un minut o dos, però que, com en un somni vívid, semblava com si hagués durat molt de temps, i veia Ellen asseguda, amb un aspecte ple de vida i plaer i desig en contrast amb els tapissos descolorits amb el seu dibuix fútil, que ara era tan sols suportable perquè s’havia fet tan feble i dèbil.

Em mirà amablement, però com si em llegís de través. Digué: «Has començat de nou la teua inacabable comparació entre el passat i aquest present. No és així?».

«Cert», vaig dir. «Pensava, amb la teva capacitat i intel·ligència, unides amb el teu amor del plaer, i la teua impaciència davant dels límits sense motiu, què hauries estat en aquell passat. I fins i tot ara, quan tot s’ha guanyat i ja de fa temps, el meu cor emmalalteix en pensar en tot el malbaratament de vida que s’ha esdevingut durant tanys anys!».

«Tants segles», digué, «tantes eres!».

«Cert», vaig dir; «massa cert», i seia callat de nou.

S’alçà i digué: «Som-hi, no t’he deixar caure en un somni de nou tan aviat. Si hem de perdre’t, vull que veges tot el que pugues abans que retornes de nou».

«Perdre’m?» vaig dir. «- retornar-hi de nou? No vaig al nord amb tu? Què vols dir?».

Somrigué una mica tristament, i digué: «No encara; no en parlarem encara. Tan sols, què pensaves just ara?».

Vaig dir dubtant: «Em deia, el passat, el present? No hauria d’haver el contrast del present amb el futur: de cega desesperació amb esperança?».

«Ho sabia», digué. Llavors em prengué la mà i digué animadament, «som-hi mentre encara hi ha temps! Som-hi» i em conduí fora de la sala; i mentre anàvem escales avall i fora de la casa cap al jardí a través d’una petita porta lateral que s’obria des d’un vestíbul curiós, digué amb veu calma, com si volgués fer-me oblidar el seu nerviosisme sobtat: «Som-hi! Hauríem d’unir-nos als altres abans que arriben cercant-nos. I deixa’m dir-te, amic meu, que puc veure que ets massa disposat per caure en vagarejos onírics: sens dubte perquè encara no t’has acostumat a la nostra vida de repòs en mig d’energia; de feina que és plaent i de plaer que és feina».

S’aturà una estona, i mentre sortíem de nou cap al preciós jardí, digué: «Amic meu, deies que t’intrigava què hauria estat jo si hagués viscut en aquells dies passat d’agitació i opressió. Bé, crec que he estudiat la història d’ells força bé. Hauria estat una de les pobres, ja que el meu pare quan treballava era un mer llaurador de la terra. Bé, no ho podria haver suportat; per tant la meua bellesa i astúcia i lucidesa» (parlava sense cap enrojolament o mostra de falsa vergonya) «haurien estat venudes a homes rics, i la meua vida s’hauria malbaratat doncs; ja que en sé prou per saber que no hauria tingut elecció, cap poder de voluntat damunt la meua vida; i que no hauria tret mai plaer dels homes rics, o ni tan sols oportunitat d’acció de la qual haver aconseguit un veritable esperonament. M’hauria destruït o malbaratat d’una manera o altra, bé per la penúria o per la luxúria. No és així?». «Sí, de fet», vaig dir..

Anava a dir quelcom més, quan una petita porta en la tanca, que conduïa a petit camp sota l’ombra d’oms, s’obrí, i Dick entrà amb una alegria accelerada fins al camí del jardí, i fou de seguida entre nosaltres, amb una mà posada damunt del muscle de cadascun. Digué: «Bé, veïns, pensava que voldríeu veure l’antiga casa tranquil·lament sense una gentada a dins. No és una joia de casa en el seu estil? Bé, anam-hi, ja que ens acostam a l’hora de dinar. Potser vós, hoste, voldríeu fer un bany abans de seure en el que jo m’imagín que serà una festa força llarga?».

«Sí», vaig dir. «M’agradaria fer-ho».

«Bé, fins ara, veïna Ellen», digué Dick. «Ja arriba a Clara per ocupar-se de vós, ja que m’imagín que és més a gust entre els nostres amics d’ací».

Clara sortí dels camps mentre ell parlava; i amb una mirada a Ellen em vaig girar i vaig anar amb Dick, dubtant, si he de dir la veritat, si la veuria mai de nou una altra vegada.

XXXII. El començament de la festa – el final

Dick em conduí de seguida al petit camp que, com ja havia vist des del jardí, era cobert de tendes d’alegres colors disposades en fileres ordenades, entre les quals seien i jeien en l’herba uns cinquanta o seixanta homes, dones, i infants, tots ells en el cim de bon humor i gaudi – amb l’ànim d’un dia de festa, per dir-ho així.

«Pensareu que no fem cap gran demostració en termes de nombre», digué Dick; «però heu de recordar que serem més demà; ja que en la feina de la collita de fenc hi ha espai per a molta gent que no és gaire destre en les coses del camp: i hi ha molts que duen vides sedentàries, als qui seria poc amable de privar del plaer del camp de fenc – homes científics i estudiants tancats en general: de forma que els treballadors ensinistrats, fora dels qui volem com a segadors, i capatassos de la collita, es mantenen al marge, i es prenen un poc de descans, que com sabeu és bo per a ells, els agrade o no: o altrament van a altres contrades, com faig jo ací. Veureu que als científics i historiadors, i estudiants en general, no els voldran fins que siguem ben bé en mig de la collita, que és clar que no serà fins demà passat». Amb això em dugué fora del petit camp fins a una mena de camí de carros per damunt del prat de la vora del riu, i d’allà en girar a l’esquerra per un sender a través de l’herba que calia segar, que era densa i molt alta, fins que arribàrem al riu per damunt de la resclosa i del seu molí. Allà prenguérem un deliciós bany en el bon tros d’aigua que hi havia resclosa amunt, on el riu es veia molt més ample que la seua mida natural en haver quedat retingut.

«Ara som en un ànim adient per dinar», digué Dick, quan ens havíem vestit i passàvem per l’herba de nou; «i certament de tots els àpats festius de l’any, aquest de la collita és el més festiu de tots; ni tan sols exceptuant la festa de la collita de panís; ja que llavors l’any comença a decaure, i hom no pot evitar un sentiment de deixar enrere tota l’alegria, de l’arribada dels dies foscos, i dels camps desgranats i els horts buits; i la primavera és gairebé massa lluny com per esperar-la. És, doncs, en l’autumni, quan hom gairebé creu en la mort».

«Com d’estranyament parlau», vaig dir, «d’una qüestió constantment recurrent i en conseqüència tòpica com la seqüència de les estacions». I de fet aquesta gent eren com infants en coses com aquestes, i tenien el que em semblava un interès força exagerat en l’oratge, un dia bo, una nit fosca, o una de brillant, i similars.

«Estranyament», digué». «És estrany simpatitzar amb l’any i els seus guanys i pèrdues?».

«En qualsevol cas», vaig dir, «si contemplau el curs de l’any com un drama bell i interessant, que és el que crec que feu, l’hivern us hauria de plaure i interessar amb la seua complicació i dolor com fa aquesta meravellosa luxúria d’estiu».

«I no ho sóc?», digué Dick, força càlidament; «tan sols és que no puc mirar-m’ho com si fóssem asseguts en un teatre veient una obra que transcorre davant meu, sense que hi prenga cap paper. És difícil», digué, somrient de bon humor, «per a un home gens literari com jo explicar-me adequadament, com aquella benvolguda noia Ellen ho faria; però vull dir que en sóc part, i sent el dolor tant bé com el plaer en la meua pròpia persona. No m’ho fa algú altre, merament perquè puc menjar i beure i dormir; perquè ho he de fer jo mateix».

A la seua manera també, com Ellen en la seua, podia veure que Dick tenia aquell amor apassionat de la terra que era comú tan sols en unes poques persones, com a molt, en els dies que coneixia; en els quals el sentiment dominant entre persones intel·lectuals era una mena de desplaença amarga pel drama canviant de l’any, per la vida de la terra i el seu tracte amb els homes. De fet, en aquells dies es creia poètic i imaginatiu contemplar la vida quelcom que calia suportar, més que no pas gaudir.

Així em vaig distreure fins que la riallada de Dick em retornà als camps de fenc d’Oxfordshire. «Quelcom em sembla estrany», digué – «que m’he de preocupar de l’hivern i de la seua escassedat, en mig de l’abundància de l’estiu. Si no m’hagués passat abans, hauria pensat que era obra vostra, hoste; que heu llençat una mena d’encanteri malèvol damunt meu. Ara, sabeu», digué, sobtadament, «que és tan sols un acudit, que no l’heu de prendre seriosament».

«Molt bé», vaig dir. «No ho faig». Amb tot sentia una mena de malestar pels seus mots, després de tot.

Creuàrem la calçada aquesta vegada, i no tornàrem cap a la casa, sinó que seguirem un camí al costat d’un camp de blat que ara gairebé anava a fructificar. Vaig dir: «No dinam en la casa o el jardí, doncs? Ja que puc veure que les cases són en general molt petites».

«Sí», digué Dick, «teniu raó, són petites en aquesta contrada: queden tantes bones i velles cases que la gent habita en gran part en aquestes petites cases separades. Pel que fa al nostre dinar, anem a fer una festa en l’església. Voldria, pel bé vostre, que fos tan gran i bella com les d’aquella antiga vila romana de l’oest, o la vila forestal del nord;* però, de tota manera, ens acollirà a tots; i encara que és poca cosa, és bella a la seua manera».

Això m’era nou d’alguna manera, aquest dinar en una església, i pensava en les ales eclesiàstiques de l’Edat Mitjana; però no vaig dir res, i de seguida sortírem al camí que creuava el vilatge. Dick mirà amunt i avall, i en veure tan sols dos grups dispersos davant nostre, digué: «Sembla com si haguéssem d’arribar una mica tard; tots han marxat; i certament faran el gest d’esperar-vos, com l’hoste dels hostes, ja que veniu de tan lluny».

Accelerà mentre parlava, i li vaig seguir el pas, i de seguida arribàrem a una petita avinguda de til·lers que ens conduí directament al porxo de l’església, des de la porta de la qual venia el so de veus i rialles alegres, i de joia variada.

«Sí», digué Dick, «és el lloc més fresc de ben segur un vespre tan càlid. Som-hi; s’alegraran de veure-us».

De fet, malgrat el bany, sentia l’oratge més xafogós i opressiu que en cap dia anterior del nostre viatge.

Entràrem en l’església, que era un petit i senzill edifici amb una petit passadís separat de la nau per tres arcs rodons, un presbiteri, i un transsepte força espaiós per a un edifici tan petit, i amb la majoria de finestres del gràcil estil de l’Oxfordshire del segle XIV. No hi havia decoració arquitectònica moderna; semblava, de fet, com si res no s’hi hagués intentat d’ençà que el puritans emblanquinaren els sants i les històries medievals de la paret. Era, amb tot, alegrement vestit per aquest festival recent, amb festons de flors d’arc a arc i grans gerros de flors dipositats en el terra; mentre que sota la finestra de l’oest penjaven dues corbelles, amb les fulles blanques i polides, i que lluïen entre les flors que les coronaven. Però el seu millor ornament era la multitud d’homes i dones bells que ja eren disposats a taula, i que, amb els rostres lluents i cabell abundant per damunt de les alegres indumentàries festives, semblaven, com diu el poeta persa, com un llit de tulipes al sol. Malgrat que l’església era petita, hi ha un munt d’espai; ja que una petita església fa un casa grandota; i en aquest vespre no hi havia necessitat de col·locar taules creuades al llarg dels transseptes; encara que sens dubte en caldrien l’endemà, quan els homes educats dels quals Dick havia parlat vinguessen per prendre un paper ben humil en la collita de fenc.

Em vaig aturar en el llindar amb el somriure expectant en el rostre d’un home que va a prendre part en una festivitat que realment és preparat per gaudir. Dick, al costat meu, contemplava tota la companyia amb el que creia un aire de propietat. Davant meu seien Clara i Ellen, amb el lloc de Dick obert entre elles: somreien, però els llurs bells rostres eren girats cadascun als veïns del costat, que parlaven amb elles, i no semblaven haver-me vist. Em vaig girar a Dick, esperant que em conduís cap endavant, i ell girà el rostre cap a jo; però per estrany que sone, malgrat que era tan somrient i alegre com sempre, no féu cap resposta al meu gest – no, semblava no adonar-se’n de la meua presència, i vaig notar que ningú de la companyia me mirava. Em creuà un dolor, com d’un desastre llargament esperat i sobtadament esdevingut. Dick es mogué un poc sense dir-me ni un mot. No era ni a tres iardes de les dues dones que, malgrat que havien estat les meues companyes durant un temps tan breu, havien esdevingut realment, segons creia, les meues amigues. El rostre de Clara era ara del tot girat cap a jo, però tampoc no semblava veure’m, encara que jo intentava cridar-li l’atenció amb la mirada. Em vaig girar cap a Ellen, i ella semblà reconèixer-me en un instant; però el seu brillant rostre es tornà directament trist, i mogué el cap amb un aspecte endolat, i el moment següent tota consciència de la meua presència se li havia esborrat del rostre.

Em sentia sol i corprès fins a uns límits que traspassen el poder de descripció dels mots. Vaig sostindre encara un minut més, i després em vaig girar i vaig creuar de nou el porxo i a través de l’avinguda de til·lers vaig anar fins a la carretera mentre merles cantaven fortament dels arbustos del voltant en aquell calorós vespre de juny.

Una vegada més sense cap esforç conscient de voluntat vaig girar el rostre cap a l’antiga casa del fort, però mentre girava la cantonada que conduïa a les restes de la creu de terme, vaig arribar fins a una figura que contrastava estranyament amb la gent joiosa i bella que havia deixat a l’església. Era un home que semblava vell, però de qui sabia per costum, ara mig oblidat, que no devia ésser realment molt més gran de cinquanta. El seu rostre era sever, i més trist que embrutit; els seus ulls ensopits i emboirats; el seu cos vinclat, les cames primes i afuades, els seus peus arrossegats i coixos. La seua roba era una barreja de brutícia i parracs que des de feia molt de temps m’era molt familiar. Mentre passava tocà el seu barret amb una certa bona voluntat i cortesia, i massa servilitat.

Inefablement, xocat, vaig afanyar-me a seguir la carretera que conduïa al riu i a l’extrem inferior del vilatge; però sobtadament vaig veure que hi havia un núvol negre rodant per trobar-me, com un malson dels meus dies infantils; i durant una estona no era conscient de res més que trobar-me a les fosques, i no podria dir si caminava, o seia, o jeia.

Jeia en el meu llit de la meua casa del brut Hammersmith pensant-hi del tot; i provant de considerar si era aclaparat per la desesperança de trobar que havia estat somniant un somni; i per estrany que sone, sentia que no era tan desesperat.

O, de fet, era un somni? Si ho era, per què era tan conscient tota l’estona que veia realment tota aquella nova vida des de fora, encara embolicat en el prejudicis, l’ansietat i la malfiança d’aquesta època de dubte i lluita?

Sempre, malgrat que aquells amics m’eren tan real, havia tingut la sensació que no hi tenia res a fer entre ells: com si hagués d’arribar el moment que em refusarien, i dirien, com semblava dir la darrera mirada endolada d’Ellen, «no, no funcionarà; no pot ésser un dels nostres; pertanys tan completament a la infelicitat del passat que la nostra felicitat fins i tot et desgastaria. Torna, ara ens has vist, i els teus ulls externs han après que malgrat totes les màximes infal·libles de la teua època encara hi ha un temps de descans reservat per al món, quan el domini haja canviat en companyonia – però no abans. Torna, doncs, i mentre visques veuràs al voltant gent dedicada a fer als altres viure vides que no són les pròpies, mentre que ells no es preocupen gens per les pròpies vides reals – homes que odien la vida malgrat que temen la mort. Torna i sigues més feliç per haver-nos vist, i per haver afegit una mica d’esperança a la vostra lluita. Visques mentre pugues, maldant, siga quin sia el dolor i la feina que calguen, per construir de mica en mica el nou dia de companyonia, i descans, i felicitat».

Sí, certament! I si altres podem veure-ho com jo ho he vist, llavors podrà anomenar-se més una visió que no pas un somni.

FI

Notes

1. «Elegant», vull dir com un motiu persa és elegant; no com una senyora rica «elegant» disposada per a una trobada matutina. En diria més aviat gentil.

* Deu haver-se referit a Cirencester i Burford.











a