Felix Morrow

Revolució i contrarevolució a Espanya


1. Per què es revoltaren els feixistes

L’albada del 17 de juliol del 1936, el general Franco assumia el comandament dels moros i legionaris del Marroc espanyol, i promulgà un manifest a l’exèrcit i a la nació perquè se li unissen en l’establiment d’un estat autoritari a Espanya. Els tres dies següent, una a una, gairebé totes les cinquanta guarnicions d’Espanya es posicionaren pel feixisme. Els sectors bàsics dels capitalistes i terratinents, que ja havien participat en la conspiració de Franco, fugiren al territori controlat pels feixistes o fora d’Espanya, bé abans o bé després de l’aixecament. Es va fer immediatament clar que aquest aixecament no tenia res a veure amb els moviments de pronunciamento amb les quals l’exèrcit espanyol ha donat suport tan sovint a una facció burgesa contra l’altra. No era un ‘grapat de generals’, sinó la classe dirigent en general, la que dirigia els seus minyons armats en un assalt, per damunt de tot, contra les organitzacions econòmiques, polítiques i culturals de la classe obrera.

El programa de Franco és fonamentalment idèntic al de Mussolini i Hitler. El feixisme és una forma especial de reacció, producte del període de declivi capitalista. Per veure-ho plenamental cal comparar el règim de Franco amb el de la monarquia. El darrer record d’Alfons és un registre cruent de massacres de camperols i obrers, de terrorisme i assassinat de dirigents proletaris. Amb tot, al costat de mesures sistemàtiques de repressió, la monarquia permetia una existència restringida a organitzacions econòmiques i polítiques de la classe obrera i a òrgans municipals i nacionals de democràcia parlamentària. Fins i tot sota la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), el partit socialista i l’UGT menaven una existència legal; de fet, Largo Caballero, cap de l’UGT, fou conseller d’estat sota Rivera. En altres mots, fins i tot la monarquia reaccionària cercava part del suport de masses en el proletariat organitzat, a través de la medicació de dirigents reformistes com Prieto i Caballero. Similarment, hi havia un sistema de sindicats i partits social-demòcrates legals en els imperis de Wilhelm i Franz Joseph. Fins i tot sota el tsar Nicolau hi havia una certa legalitat per sindicats, cooperatives i premsa obrera, en el qual els bolxevics van poder treballar tot i ésser ells mateixos il·legals: Pravda tenia una circulació de 60.000 el 1912-1914.

Com a contrast a aquests règims reaccionaris, el caràcter especial del feixisme consisteix en l’extirpació de totes i cadascuna de les organitzacions independents de la classe obrera. El capitalisme en declivi troba impossible fins i tot la concessió més elemental a les masses. Un rere l’altre, els països capitalistes que arriben a un complet impàs, prenen la via del feixisme.

Itàlia, ‘vencedora’ en la guerra mundial, feblement desenvolupada en les indústries bàsiques, no podia competir amb els països més avançats en la cursa imperialista pels mercats. Escanyada per les contradiccions econòmiques, la classe capitalista d’Itàlia tan sols podia trobar una eixida damunt els ossos esclafats de les organitzacions obreres. Les hordes de la ‘petita burgesia embogida’, organitzades i uniformades per Mussolini, ensinistrada com a buscaraons, foren finalment alliberades per la tasca especial d’esclafar les organitzacions obreres.

La burgesia no va recòrrer al feixisme a la lleugera. El moviment nazi d’Alemanya no tingué gairebé gens de suport burgès en el putsch del 1923. En la dècada següent, no aconseguí més que el suport financer d’uns pocs capitalistes individuals fins el 1932. La burgesia d’Alemanya vacil·là durant molt de temps abans d’acceptar la instrumentalitat de Hitler; durant quinze anys va preferir recolzar en dirigents social-demòcrates. Però en mig de la crisi econòmica mundial, una Alemanya tècnicament avançada, lligada pel Tractat de Versailles en els seus conflictes imperialistes amb Anglaterra, França i Amèrica tan sols podia ‘resoldre’ la seua crisi temporalment, en termes capitalistes, si destruïa l’organització obrera que hi havia existit durant tres quarts de segle.

El feixisme és la forma especial de domini capitalista al qual recorrer la burgesia quan la continuació de l’existència del capitalisme és incompatible amb l’existència d’obrers organitzats. Es recorre al feixisme quan les concessions, que són un producte de les activitats de sindicats i partits polítiques del treball, esdevenen una càrrega intolerable pels dirigents capitalistes, i per tant intolerable per l’existència ulterior del capitalisme. Per la classe obrera, en aquest punt, la qüestió es presenta inexorablement amb una solució immediata: o feixisme o socialisme.

El capitalisme espanyol havia arribat a aquest punt quan Franco es revoltà. El seu moviment, per bé que incorporava les romanalles de l’aristocràcia feudal d’Espanya, no és més ‘feudal’ en el caràcter social bàsic que ho és el de Mussolini o Hitler.

La indústria principal d’Espanya, l’agricultura, responsable de més de la meitat de la renda nacional, de gairebé dos terços de les exportacions i de la majoria dels ingressos interns del govern, amb un 70% de la població que viu de la terra, afrontava dificultats desesperades. La divisió dela terra era la pitjor d’Europa: una tercera part propietat dels grans terratinents, en certs casos en finques que cobrien la meitat d’una província; un altre terç propietat de propietaris més nombrosos però també en grans finques; i tan sols un terç propietat de pagesos, i la majoria en explotacions primitivament equipades de cinc hectàrees[1] o menys de terra extraordinàriament seca, pobre, insuficient per mantindre les famílies, i amb la necessitat de fer de jornalers en les grans finques per guanyar-se la vida. Així, la majoria del cinc milions de famílies camperoles depenien d’arrendar o ocupar-se en les grans finques.

L’agricultura espanyola seguia mètodes primitius. El rendiment per hectàrea era el més baix d’Europa. L’augment de la productivitat requeria una inversió de capitals en maquinària i fertilitzants, l’ocupació de tècnics, el reciclatge de camperols. Des del punt de mira dels terratinents era més barat continuar amb els mètodes primitius a expenses del camperolat. El període recent de bons preus pel producte, els anys de la guerra, 1914-1918, que donaren a l’agricultura espanyola una oportunitat temporal de beneficiar-se en el mercat mundial, per comptes d’utilitzar-se per millorar la terra, fou capitalitzat en líquid a través d’hipoteques obtingudes pels terratinents. Expulsada del mercat mundial després de la guerra, l’agricultura espanyola s’ensorrà. La crisi agrícola general, de primer precedent i després part de la crisi mundial, agreujada per les barreres duaneres aixecades contra l’agricultura espanyola per Anglaterra i França, dugueren a una desocupació i una fam generalitzades.

Precisament en la fondària de la crisi, el 1931, la proclamació de la república donà un nou impuls a l’organització de sindicats de treballadors agrícoles. Les pujades salarials resultants semblen prou galdosos. Un bon salari eren sis pesetas (setanta-cinc cèntims) diàries. Però fins i tot aquesta era una amenaça mortal pels beneficis dels terratinents espanyols, en l’època de declivi de l’agricultura europea. Les grans planes de Sud-amèrica i Austràlia fornien blat i carn a Europa a preus que donaven a l’agricultura europea un colp incomparablement més seriós que el que li havia donat el producte de Nord-amèrica durant l’època d’expansió capitalista. Així, l’existència de sindicats de treballadors agrícoles i organitzacions camperoles era incompatible amb la preservació del capitalisme agrari a Espanya.

Els terratinents prengueren un respir durant el bienio negro, el ‘bienni negre’, des de setembre del 1933 al gener del 1936, quan els governs reaccionaris de Lerroux-Gil Robles terroritzaren les masses i reprimiren la revolta d’octubre del 1934. Durant aquell període, els salaris diaris del camp caigueren a dues o tres pesetas. Però les masses aviat s’agruparen. L’intent de Gil Robles de construir una organització feixista de masses fracassà, tant per ineptitud pròpia com pels colps dels treballadors. La Comuna asturiana de l’octubre del 1934, per bé que esclafada per moros i legionaris, esdevingué la inspiració de les masses, i Lerroux-Gil Robles deixaren pas al Front Popular el febrer del 1936 per tal de no esperar-se a un alçament més decisiu per part del proletariat. Els treballadors rurals i els camperols construïren sindicats encara més formidables entre el febrer i el juliol del 1936, i la situació precària dels beneficis agrícoles arrossegaren els terratinents i els llurs aliats, la jerarquia catòlica i els blancs, a un ràpid recurs a les armes per destruir les organitzacions obreres.

Els capitalistes en la indústria i el transport es trobaven similarment en un impàs.

L’era d’expansió de la indústria espanyola havia sigut breu: 1898-1918. El propi desenvolupament de la indústria espanyola en els anys de guerra esdevingué font de dificultats ulteriors. La fi de la guerra suposà que la indústria d’Espanya, infantil i sense el suport de cap poder estatal fort, caigués aviat en la cursa imperialista pels mercats. Fins i tot el mercat interior d’Espanya no es va poden preservar durant molt de temps per la seua pròpia indústria. L’intent de Primo de Rivera de preservar-la mitjançant insuperables barreres duaneres comportà la represàlia de França i Anglaterra contra l’agricultura espanyola. La crisi agrícola resultant provocà que el mercat interior per la indústria col·lapsàs. El 1931, aquest país de vint-i-quatre milions tenia gairebé un milió de caps de família, obrers i camperols, desocupats; abans de la fi del 1933 el nombre era d’un milió i mig.

Amb la fi del bienio negro, les lluites econòmiques obreres prengueren unes dimensions extraordinàries. Conscients d’haver-se alliberat del domini de Gil Roble pel propi esforç, les masses no s’esperaren a veure com Azaña complia les seues promeses. En els quatre dies que van des de les eleccions del febrer del 1936 i la ràpida assumpció d’Azaña de la presidència del govern, les masses realitzaren efectivament l’amnistia en obrir les presons. Tampoc no s’esperaren els obrers al decret governamental, ni per la decisió quant a la constitucionalitat –que no arribà des del Tribunal de Garanties constitucionals fins el 6 de setembre, gairebé dos mesos després de la revolta de Franco!– per tornar la feina als acomiadats arran de la revolta de l’octubre del 1934. En els tallers i les fàbriques els obrers anaren a buscar els acomiadats i els tornaren a la feina. Llavors, a partir de la vaga general del 17 d’abril del 1936 a Madrid, hi començà un gran moviment de masses, que sovint incloïa reivindicacions polítiques, però primordialment millors salaris i condicions laborals.

Tan sols podem indicar a grans trets la magnitud de la gran onada de vagues. Les vagues cobriren tant les ciutats com els districtes rurals. Cada ciutat i província d’importància tingué, si més no, una vaga general durant el febrer-juliol del 1936. Gairebé un milió eren en vaga el 10 de juny, mig milió el 20 de juny, un milió el 24 de juny, més d’un milió els primers dies de juliol.

El capitalisme espanyol amb prou feines podia esperar de resoldre els seus problemes amb l’expansió dels mercats pels béns manufacturats. Aquesta via la tancaven exteriorment les grans potències imperialistes. Interiorment, l’única forma d’expandir-se era crear una pagesia propietària pròspera, però això suposava dividir la terra. El capitalista urbà i el propietari agrari eren sovint la mateixa persona, o hi tenien lligams familiars. En qualsevol cas, la cúpula del capitalisme espanyol, els blancs, es lligaven indestriablement amb els interessos dels terratinents, els qual els hi eren hipotecats. No hi havia cap via real de desenvolupament oberta pel capitalisme espanyol. Però podia resoldre temporalment els seus problemes d’una forma: amb la destrucció dels sindicats que posaven en perill els seus beneficis.

La democràcia burgesa és la forma d’estat capitalista que recolza en el suport dels obrers, obtingut a través dels dirigents reformistes. Els capitalistes d’Espanya conclogueren que la democràcia era intolerable, i que això volia dir que la democràcia burgesa i el reformisme havien acabat a Espanya.

Mussolini declarà que havia salvat Itàlia del bolxevisme. Malauradament, la veritat és que l’aixecament obrer de postguerra ja havia retrocedit, la qual cosa havia facilitat l’assumpció del poder per Mussolini. Hitler va dir el mateix, en un moment on els obrers eren desesperadament dividits i desorientats. Franco ha necessitat el mateix mite per justificar el recurs a les armes. El que és cert, a Itàlia, Alemanya i ara a Espanya, és que la democràcia ja no hi podia existir. Precisament el fet que el feixisme hagués de prendre el poder, fins i tot encara que no hi hagués cap perill immediat d’una revolució proletària, és la prova més concloent que la democràcia s’havia acabat.

La rebel·lió de Franco deixà únicament dues alternatives: o triomfaria el feixisme, o la classe obrera, amb la pagesia al darrera en donar-li la terra, destruiria el feixisme i amb ell el capitalisme en el qual arrela.

Els estalinistes i social-demòcrates, en cercar una justificació teòrica per la col·laboració amb la burgesia liberal, declaren que les arrels del feixisme a Espanya són feudals. Pels estalinistes, aquesta és una teoria completament nova, fabricada ad hoc. El feixisme espanyol no és pas més feudal que l’italià. L’endarreriment de la indústria de tots dos països no es pot superar en el marc capitalista, ja que cap dels dos no pot competir amb els països industrials avançats en l’època de declivi dels mercats mundials. Tan sols poden aconseguir una estabilització temporal si retallen els costos laborals per sota del nivell europeu, i per fer-ho han d’esclafar tota forma d’organització laboral. L’agricultura espanyola és endarrerida i ‘feudal’ en els mètodes operatius. Però la terra s’ha comprat, venut i hipotecat, com qualsevol altra mercaderia, durant dos segles. Per tant, la qüestió agrària és una qüestió capitalista.

Els estalinistes recorren suaument al ‘feudalisme’ com a explicació de la guerra civil espanyola i denuncien com a agents feixistes tothom que gose de diferir. Els periodistes estalinistes que escriuen fora de la premsa del partit, però, són menys afortunats. Han de tractar amb certs fenòmens obvis. Si la lluita és contra el feudalisme, per què la burgesia industrial és al costat de Franco?

El periodista estalinista, Louis Fischer, escriu:

Estranyament, la petita classe industrial espanyola donà suport a la posició reaccionària presa pels terratinents. Els industrials haurien d’haver saludat una reforma agrària que creàs un mercat domèstics per les llurs mercaderies. Però van creure que hi havia quelcom més que l’economia. Temien que atorgar la terra al camperolat hauria arrabassat el poder polític a les classes propietàries. Els fabricants, per tant, que haurien d’haver encoratjat la república en els intents d’introduir una revolució pacífica que hauria enriquit el país, s’aliaren a la fi amb els terratinents retardataris per impedir qualsevol millora i reforma. (’La guerra a Espanya’, publicat per The Nation).

No se li acudeix a Fisher de demanar-se si el terratinent i el capitalista no són sovint la mateixa persones, o persones de la mateixa família, o si el fabricants, que depèn dels bancs, no tem per les hipoteques bancàries de les terres. Però quan fins i tot Fischer posa el problema, la resposta és clara. El fabricant tem la disminució del poder polític de les classes propietàries. Per què? Perquè l’afebliment del poder polític permet els treballadors de la fàbrica d’organitzar-se i de fer incursions en els seus beneficis. La pròpia explicació elaborada de Fischer desmunta la parada. El feixisme espanyol és l’arma, no del ‘feudalisme’, sinó del capitalisme. La poden combatre reeixidament la classe obrera i el camperolat, i únicament ells.

 


1. Una hectàrea equival a 2,4 acres.