CAL, a aquestes alçades, explicar que el govern dels tres homes de Caballero, els tres de Prieto, els dos estalinistes i el cinc ministres burgesos, que fou establert el 4 de setembre del 1936, era un govern burgès, un gabinet típic de col·laboració de classe?
Aparentment cal fer-ho encara, ja que el 9 de maig del 1937, una resolució del Comitè Executiu Nacional del Partit Socialista dels EUA caracteritzà aquest règim com a ‘govern revolucionari provisional’.
En abandonar la presidència del govern, Giral deia: ‘Rest com a ministre per tal de demostrar que el nou govern és una ampliació de l’antic des del moment en el qual el president del govern cessant continua a formar part del nou’.
Caballero ressumí prou esquemàticament el seu programa de govern a les Cortes:
Aquest govern fou constituït, després d’haver renunciat els qui el formen a la defensa dels nostres principis i tendències particulars, per tal de restar unit sota una única aspiració: defensar Espanya en la seua lluita contra el feixisme. (Claridad, 1 d’octubre del 1936).
Certament, Caballero havia renunciat als seus principis, però no la burgesia ni els estalinistes. Ja que la base comuna damunt la qual s’havien unit a Caballero per formar govern era la continuació de l’antic ordre burgès.
La declaració programàtica del nou govern no tenia res que l’anterior no hagués pogut signar. El punt II és en essència:
El programa ministerial indica essencialment la ferma decisió per garantir el triomf damunt la rebel·lió, a través de la coordinació de les forces del poble mitjançant la necessària unitat d’acció. A això se subordina tot altre interès polític, s’hi posen a banda les diferències ideològiques, ja que en l’actualitat no hi pot haver cap altra tasca que la de garantir l’esclafament de la insurrecció. (Claridad, 5 de setembre del 1936).
Ni un sol mot sobre la terra! Ni un sol sobre els comitès de fàbrica! I, com a ‘representants del poble’, aquests ‘demòcrates’ sotmeteren les Cortes, elegides el 16 de febrer per l’acord electoral que els hi havia donat la majoria, al programa conjunt amb la burgesia!
Poques setmanes abans d’assumir la presidència del govern, Caballero havia llençat invectives (a través de Claridad) contra la separació de la revolució de la guerra. Havia protestat contra el bandejament de les milícies. Ara esdevenia el dirigent de la reconstrucció de l’estat burgès. Què havia passat?
No ens cal especular quant a què li ballava pel cap. El canvi observable, reflectit a Claridad, era que per comptes de dependre de la classe obrera d’Espanya i de la classe treballadora internacional, Caballero posava ara les esperances en aconseguir l’ajut de les ‘grans democràcies’, de l’imperialisme anglo-francès.
El 2 de setembre, en una entrevista amb l’Agència Havas, Prieto s’havia declarat ‘content que el govern francès hagués pres la iniciativa en les propostes de no-intervenció’, per bé ‘que no tenien tot el valor que França volia’. ‘Cada dia és més urgent per França de treballar amb gran energia per evitar perills a tothom’.
‘Per què no actua la CNT com si ens trobàssem davant d’una revolució completada?’ es planyia El Socialista.
La nostra llei geogràfica no és de cap manera la de la immensa Rússia. I hem de considerar l’atitud dels estats que ens envolten, per tal de determinar la nostra. Que no tot es fonamente en la força espiritual o en la raó, sinó en saber com renunciar a quatre per tal de guanyar-ne cent. Encara esperam que la valoració dels fets espanyols realitzada per certes democràcies canvie, i seria una pena, una tragèdia, comprometre aquestes possibilitats si acceleram la velocitat de la revolució, la qual cosa en l’actualitat no ens condueix a cap solució positiva. (El Socialista, 5 d’octubre del 1936).
Els socialdemòcrates clàssics de l’escola de Prieto podien dir així, ben planerament, allò que el ‘Lenin espanyol’, Caballero, i els ex-leninistes, la Stalintern, havien d’amagar: cercaven el favor de l’imperialisme anglo-francès escanyant la revolució. Fins el 24 d’agost, Caballero havia esperat que la intransigència de Hitler bloquejàs la formació del comitè de no-intervenció. Però amb l’‘embargament’ d’enviaments d’armes en aquella data, i la declaració soviètica d’adhesió, era clar que el bloqueig espanyol seria de la llarga durada. La qüestió s’hi posava clarament: o s’hi lluitava contra el bloqueig de la no-intervenció i s’hi denunciava Blum i la Unió Soviètica per donar-hi suport, o s’acceptava la perspectiva estalinista d’apartar gradualment França i Anglaterra del bloqueig a través de la demostració de la respectabilitat i estabilitat burgeses del govern espanyol. En altres paraules, o s’acceptava la perspectiva de la revolució proletària i la necessitat de moure el proletariat internacional a ajudar Espanya i difondre la revolució a França, o s’acceptava la col·laboració de classes a Espanya i a l’exterior. Quan les alternatives esdevingueren indefugibles, Caballero trià la segona. En dies, el seu camarada, Álvarez del Vayo, eixia a arrossegar-se als peus dels imperialistes en la Societat de Nacions.
Caballero sabia força bé que per moure les masses espanyoles a un esforç suprem, calia oferir-los un programa de reconstrucció social. Una ordre circular als comissaris polítics del front del ministre de guerra de Caballero insisteix:
Cal convèncer els lluitadors que defensen el règim republicà amb la vida que a la fi de la guerra l’organització de l’estat patirà una profunda modificació. De la present anirem a una estructura que, socialment, econòmicament i jurídicament, serà en total benefici de les masses treballadores. Hauríem de provar d’imbuir aquestes concepcions en l’esperit de les tropes mitjançant exemples simples i planers. (Gaceta de la Republica, 17 d’octubre del 1936).
Però les masses, presumiblement pensava Caballero, s’hi podien inspirar amb mots, mentre que els imperialistes endurits de cor d’Anglaterra i França es contentarien únicament amb fets.
Moure el camperolat a la lluita, fornir els seus millors fills a la guerra, no com a reclutes tristos i desmoralitzats, sinó com a soldats amb cor de lleó, aconseguir els aliments i les fibres necessàries per alimentar i vestir l’exèrcit i la reraguarda –tot plegat tan sols es podia fer donant la terra al camperolat, la terra pels qui la treballen, la terra com a possessió nacional donada en usdefruit al camperol treballador. La propaganda per la llibertat, etc., és absurdament insuficient. Aquests no són els vostres camperols americans o francesos, que tenen una mica de terra, prou com per viure-hi sense fam.
La misèria encara és corprenedora a Extremadura, Albacete, Andalusia, Càceres i Ciudad Real. No és de cap manera una figura retòrica dir que els camperols moren de fam. Hi ha pobles a Hurdes, a la Manxa, on els camperols, absolutament desesperats, ja no es revolten. Mengen arrels i fruits. Els fets de Yeste són drames de la fam. A Navas de Estena, a unes trenta milles de Madrid, s’hi desconeixen forques i llits. La dieta principal dels vilatans consisteix en una sopa feta de pa, aigua, oli i vinagre.
Aquests mots no són d’un agitador trotskista sinó el testimoni involuntari d’un funcionari estalinista (Inprecorr, 1 d’agost del 1936). Com pot hom esperar seriosament moure aquestes fondàries si no és amb un acte que puga convèncer-los d’una nova era: el lliurament de la terra. Pot hom esperar que ‘defensen la república’ –la república d’Azaña– que els ha disparat com gossos per prendre la terra o reserves de gra?
Ara els camperols i els treballadors agrícoles havien pres la terra –per bé que no a tot arreu– però encara no tenien la garantia que el govern no els ho permetia simplement com a mesura provisional per la guerra i que provaria d’anul·lar més tard. Ço que volien els camperols era un decret general que nacionalitzàs la terra a tot Espanya, que la donàs en usdefruit als qui la treballaven, de forma que cap usurer no els la pogués prendre. Igualment, els treballadors de la terra volien que el poder en garantís la possessió, i això tan sols ho podia fer un govern de la llur mateix carn, un règim obrer i camperol.
Cal molta visió per veure quin efecte tindria aital decret agrari en les forces feixistes? No tan sols en els camperols famolencs de les àrees feixistes sinó, per damunt de tot, entre els fills de camperols que constitueixen els rengles dels exèrcits feixistes, enganyats pels llurs oficials quant a les causes del conflicte. Unes poques descàrregues àrees de fulls volants damunt els fronts feixistes, que anunciassen el decret agrari, valdrien per un exèrcit d’un milió d’homes. Cap altre moviment individual del bàndol lleialista podria sembrar més desmoralització i descomposició en les forces feixistes.
Però trenta anys com a ‘dirigent responsable’ havien deixat una marca massa profunda. Les forces interiors de les masses havien sigut durant massa temps objecte de preocupació i temor per Caballero, quelcom que havia de plegar i canalitzar en vies segures. El decret agrari del 7 d’octubre del 1936 simplement sancionava la divisió de les finques pertanyents a coneguts feixistes; d’altres rics terratinents, pagesos explotadors, etc., restaren indemnes. Les esperances somogudes del camperolat s’esmorteïen.
Els treballadors d’UGT a les fàbriques, tallers i ferrocarrils establien comitès de fàbrica que s’apoderaven de les plantes. Què havia de dir-los Caballero? A València i a Madrid el govern intervingué ràpidament, en col·locar directors governamentals encarregats de confinar els comitès de fàbrica a l’activitat rutinària. No fou fins el 23 de febrer del 1937 que s’adoptà un decret exhaustiu d’indústria (emès sota el nom de Joan Peiró, el ministre anarquista d’indústria). No donava als obrers cap seguretat quant al règim futur de la indústria; establia una intervenció estricta del govern. El ‘control obrer’, en aquest sentit, suposava poc més que un contracte col·lectiu, com ara, per exemple, el que funciona en els tallers que tracten amb l’Amalgamated Clothing Workers’ Union d’Amèrica –és a dir, cap mesura real de control obrer.
Caballero havia denunciat el gabinet de Giral per construir un
exèrcit fora de les milícies obreres i de reconstruir
l’antigua Guàrdia Civil. (La gran columna ‘Caballero’
del front de Madrid, en la seua publicació sense censura,
havia cridat a la resistència directa a la proposta de Giral).
Ara Giral posa el seu prestigi darrera dels plans de Giral. Els
decrets de reclutament seguien les formes tradicionals, no donaven
lloc a comitès de soldats. Això suposava reviure
l’exèrcit burgès, amb poder suprem en mans d’una
casta militar.
Delegacions d’àrabs i moros es presentaren al govern, demanant un decret. El dubtós Abd-el-Krim, exiliat per França, envià una petició a Caballero per intervindre amb Blum, de forma que se li permetés de tornar a Marroc per dirigir una insurrecció contra Franco. Caballero no ho demanaria, i Blum no ho concediria. Aixecar el Marroc espanyol podria fer perilla el domini imperialista a tot Àfrica.
Així Caballero i els seus aliats estalinistes enduriren el rostre com pedra contra els mètodes revolucionaris de lluita contra el feixisme. En el seu moment, a finals d’octubre, els arribà la recompensa: un mòdic subministrament d’armes de Stalin. En els mesos següents arribaren més subministraments, especialment dsprés de grans derrotes: després de l’encerclament de Madrid, després de la caiguda de Màlaga, després de la caiguda de Bilbao, subministraments suficients per salvar els lleialistes de moment, però mai suficients per permetre’ls de realitzar una ofensiva realment sostinguda que pogués menar al col·lapse total de Franco.
Quina era la lògica política darrera aquesta acurada intermitència de subministraments? Si fos una qüestió dels recursos limitats de la Rússia soviètica allò no explicaria encara, per exemple, per què tots els avions que havien d’anar a Espanya no es podien concentrar per una lluita decisiva d’un període concret. L’explicació de la intermitència no és tècnica sinó política. S’hi donava prou com per evitar una prematura derrota dels lleialistes i el col·lapse consegüent del prestigi soviètica en la classe obrera internacional. I això s’adeia, al capdavall, amb la política anglo-francesa, que no desitjava una victòria immediata de Franco. Però no pas més desitjaven una conclusió victoriosa ja que bé podria resultar –una vegada esvaït l’espectre de Franco– una Espanya soviètica.
Aquest era el programa del ‘govern revolucionari provisional’ de Caballero. Res no s’hi afegí ni s’hi sumà amb l’entrada dels ministres de la CNT el 4 de novembre del 1936. Llavors les ‘grans democràcies’ havien tingut una oportunitat, a través de l’observació de la CNT en el govern català format el 26 de setembre per confiar en la ‘responsablitat’ d’aquests anarquistes.
Hi havia un punt problemàtic: el Consell de Defensa d’Aragó, controlat per anarquistes, el qual incloïa el territori arrabassat als feixistes per les milícies catalanes en el front d’Aragó, i que tenia una temible reputació com a òrgan arxi-revolucionari. El preu de quatre cadires en el gabinet per la CNT era una certa tranquil·lització d’Aragó. Així doncs, el 31 d’octubre, el Consell d’Aragó es reuní amb Caballero. ‘L’objecte de la visita’, declarà el president del Consell, Joaquim Ascaso, ‘ha sigut presentar els nostres respectes al cap del govern i assegurar-li que la nostra adhesió al govern del poble. Som disposats a acceptar totes les llies que aprove i nosaltres, al nostre torn, demanam al ministre tot l’ajut que ens cal. El Consell d’Aragó el formen elements del Front Popular de manera que totes les forces que sostenen el govern hi són representades’. ‘Entrevistes amb el president Azaña, amb el president Companys, i amb Largo Caballero’, afegia un comunicat de la Generalitat del 4 de novembre, ‘han destruït tota sospita que hagués pogut sorgir segons la qual el govern que s’ha constituït [a Aragó] era de caràcter extremista, desvinculat als altres òrgans governamentals de la república i oposat al govern de Catalunya’. Aquell dia els anarquistes se seien en el gabinet de Caballero.