Felix Morrow

Revolució i contrarevolució a Espanya


13. La conquesta de Catalunya

EL 5 de maig, l’autonomia catalana havia deixat d’existir. El govern central havia pres els ministeris catalans d’ordre públic i de defensa. El delegat de Caballero a Barcelona havia radiat: ‘Des d’aquest moment totes les forces són a les ordres del govern central... No consideram cap sindicat ni organització antifeixista com a enemic. No hi ha més enemic que els feixistes’. Però una setmana després els ministeris de defensa i d’ordre públic eren lliurats pel delegat de Caballero als representants de Negrín-Stalin, i el pogrom començà de debò. El POUM s’ensorrà sense gairebé remor. El PSUC obrí una monstruosa campanya contra ell idèntic en llenguatge, consignes, etc., amb les caceres de bruixes de la burocràcia soviètica abans dels judicis de Moscou. ‘Els trotskistes del POUM han organitzat la darrera insurrecció sota les ordres de la policia secreta alemanya i italiana’. La resposta del POUM al PSUC fou presentar una demanda de libel contra els editors estalinistes en un tribunal ple de jutges i oficials burgesos i estalinistes!

El 28 de maig La Batalla era suprimit permanentment i la ràdio del POUM presa. Les seus dels Amics de Durruti foren ocupades i l’organització il·legalitzada. Simultàniament, la premsa anarquista oficial era posada sota una censura política fèrria. Amb tot el POUM i la CNT no s’uniren en una protesta massiva. ‘No formulam cap protesta. Tan sols publicam els fets’, escrivia Solidaridad Obrera, el 29 de maig. L’òrgan de les joventuts del POUM, Juventud Comunista (3 de juny) remarcava grandiloqüentment: ‘Són crits de pànic i d’impotència contra un partit fermament revolucionari...’ I: ‘El judici [per libel] segueix endavant. L’òrgan del PSUC ha d’aparèixer davant els tribunals populars i es demostraran davant el treball nacional i internacional com el que són: vulgars calumniadors’. Naturalment, el judici fou arxivat per un tecnicisme.

La nit del 3 de juny, guàrdies d’assalt provaven de desarmar una de les darreres patrulles obreres. Hi hagué un bescanvi de trets. Hi havia morts i ferits de tots dos costats. Era l’oportunitat del govern per posar fi a les patrulles. Però hi havia, també, l’oportunitat del POUM per forçar els dirigents de la CNT a defensar els drets elementals dels obrers en demanar un front unit per propostes simples i concretes –defensa de la llibertat de reunió, la premsa, les patrulles, defensa comuna dels barris obrers contra els esvalotadors estalinistes, llibertat pels presos polítics, etc. Els dirigents anarquistes amb prou feines podien haver refusat aquestes propostes sense comprometre’s irreparablement davant la militància. Fins i tot contra la voluntat dels dirigents de la CNT, s’haurien creat comitès de front unit en les localitats per lluitar per unes demandes tan simples i concretes.

Pels dirigents del POUM, però, elevar aquestes simples demandes volia dir que s’havien equivocat en estimar els fets de maig com una derrota de la contrarevolució; era una derrota dels obrers i ara havíem de lluitar pels drets democràtics més elementals. En segon lloc volia dir: ens hem equivocat en arrenglerar-nos amb els dirigents de la CNT, en limitar-nos a la proposta general i abstracta d’un ‘front revolucionari’ de CNT-FAI-POUM que implica que la CNT és una organització revolucionària amb la qual podem tindre una plataforma comuna en polítiques fonamentals.[1] Hem de dir obertament que un front unit pels drets obrers més elementals és el màxim que s’hi pot esperar de la direcció anarquista, i encara.

Ni una vegada en un any el POUM havia cridat per un front unit amb la CNT per tasques concretes de lluita! Tota la política de la direcció del POUM consistia essencialment en res més que provar d’aconseguir el favor de la direcció de la CNT. Ni una vegada caracteritzaren la política capituladora de la direcció de la CNT, ni tan sols quan expulsaren els Amics de Durruti i els deixaren a mercès dels guàrdies d’assalt!

En l’hora més negra el POUM era completament aïllat. El 16 de juny, Nin era arrestat en la seua oficina. La mateixa nit, assalts generalitzats capturaren gairebé tots els quaranta membres del Comitè Executiu. Els pocs que escaparen es veieren forçats a lliurar-s’hi perquè les dones foren preses com a hostatges. L’endemà al matí el POUM era il·legalitzat.

El Comitè Regional de la CNT no isqué en defensa del POUM. La Noche (CNT) del 22 de juny publicà en lletres grans: ‘Del servei d’espionatge descobert en els darrers dies. Els principals implicats resultaren ésser cercles dirigents del POUM. Andrés Nin i d’altres persones conegudes arrestades’. Hi seguien certes reflexions generals sobre la difamació, amb copioses referències a Shakespeare, Gorki, Dostoievski i Freud... Si calia culpar la censura, llavors on eren els fulls il·legals de la CNT? A Madrid, la CNT isqué en defensa del POUM, i fou seguida per Castilla Libre i Frente Libertario, òrgan de milícies. El 28 de juny, el Comitè Nacional de la CNT adreçà una lletra als ministres i a les llurs organitzacions recordant-los que Nin, Andrade, David Rey, Gorkin, etc., ‘havien adquirit el prestigi entre les masses amb llargs anys de sacrifici’. ‘Que resolguen el llur problema a l’URSS com puguen o com les circumstàncies els aconsellen. No és possible trasplantar a Espanya la mateixa lluita, realitzada amb sang i foc, internacionalment mitjançant la premsa i ací mitjançant la llei utilitzada com a arma’. La lletra indicava una manca completa de comprensió de la importància de les persecucions. ‘Abans de res ens interessa declarar que la CNT, gràcies a la seua força intacta i poderosa, avui perfectament organitzada i disciplinada, és per damunt de tota por que demà aquest mètode d’eliminació ens puga superar. Situada per damunt d’aquesta lluita semi-interna’, etc. Aquest pompós colp de pit volia dir que les masses de la CNT no havien d’ésser conscienciades pels llurs dirigents quant al significat contrarevolucionari de les persecucions.

Per damunt de tot, no s’havien preparat les grans masses per entendre el sistema estalinista de manipulació i difamació. En cercar el favor de Stalin, els dirigents anarquistes havien sigut culpables d’afirmacions com la de Montseny: ‘Lenin no fou l’autèntic constructor de Rússia sinó més aviat Stalin amb el seu realisme pràctic’. La premsa anarquista havia mantingut un silenci absolut sobre els judicis i les purgues de Moscou, en publicar únicament els reports oficials de notícies. Els dirigents de la CNT fins i tot deixaren de defensar els llurs camarades anarquistes de Rússia. Quan l’anarquista Erich Muehsam fou assassinat per Hitler, i la seua dona cercà refugi a la Unió Soviètica per ésser empresonada poc després d’arribar-hi, la direcció de la CNT silencià el moviment de protesta dels rengles de la CNT. Fins i tot quan afusellaren els generals vermells, els òrgans de la CNT tan sols publicaren els butlletins oficials.

A mitjans de juliol, els dirigents i quadres actius del POUM eren tots a la presó! Damunt dels seus edificis volejava les banderes violada-groga-vermella de la burgesia. La Caserna Lenin fou ocupada per l’‘Exèrcit Popular’ de la República. Les seues premsa havien sigut destruïdes o lliurades al PSUC. En la redacció del butlletí de Batalla hi havia una còpia de Julio, l’òrgan de les joventuts del PSUC, que titulava: ‘El trotskisme és sinònim de contrarevolució’. Els dormitoris del POUM, ex-Hotel Falcón, havien esdevingut una presó per militants del POUM i seu de la GPU espanyola. Els seus militants foren dispersats, desorientats, atemorits pels atacs nocturns dels Guàrdies d’Assalt. ‘Petits grups treballen per compte propi’, escrivia un testimoni autoritzat a principis de juliol. ‘Recorda molt l’ensorrament del Partit Comunista d’Alemanya el gener del 1933. La classe obrera resta passiva i permet que tot passe. La premsa de la CNT imprimeix únicament notícies oficials. Cap protesta! En lloc no hi ha ni un mot de protesta! El POUM ha sigut agranat com una mena de pols. «Com amb Hitler», diuen els camarades alemanys. Els bolxevics-leninistes russos afegirien: «Gairebé com amb Stalin»’.

El juliol, els comitès locals de la FAI començaren una propaganda il·legal. Malauradament no la centraren en aplegar els obrers cap a les tasques concretes d’alliberar els presoners polítics. Un full típic recordava la propaganda de la socialdemocràcia alemanya a les vespres de Hitler, en demanar l’ajut de l’estat—Staat greif zu!—contra les seus pròpies bandes. Protestaven contra els assalts estalinistes als edificis de la joventut anarquista, ‘Fins quan? És temps que el Consell de Ministres en parle, o si no ho fa ell, el Delegat General d’Ordre Públic i el Cap de Policia’, deia un patètic full.

Tampoc no ho feien gaire millor els fulls il·legals del POUM, que ara començaven a aparèixer. Ells, que sempre havien retret als bolxevics-leninistes de veure únicament l’estalinisme com a enemic, esdevenien anti-estalinistes i res més. Un full típic, per exemple, s’adreçava a tothom de l’esquerra i de la dreta: als anarquistes així com als ‘joves separatistes’ de l’Estat Català. ‘Els homes de l’Esquerra no poden trair els llurs postulats. Els separatistes no poden vendre Catalunya amb el silenci’. I la consigna final! ‘Impediu l’establiment d’una dictadura de partit a la reraguarda’. Què hi havia de l’Estat Català i de l’Esquerra, de Prieto i d’Azaña, còmplices dels estalinistes, i de fet màxims beneficiaris?

Així, les falses polítiques facilitaren l’avenç mortal de la contrarevolució. Tan sols les petites forces dels bolxevics-leninistes, que havien sigut expulsats per ‘trotskistes’ del POUM, i que havien constituïda la llur organització la primavera del 1937 –tan sols aquesta petita banda, que treballava sota la triple il·legalitat de l’estat, dels estalinistes i de la direcció de la CNT-POUM, assenyalava clarament el camí als obrers. No únicament el camí final de l’estat obrer sinó la tasca immediata de defensar els drets democràtics dels obrers. Que les masses de la CNT es podien alçar ho mostrava la protecció que concediren als bolxevics-leninistes que distribuïen pamflets il·legals. En una reunió (del sindicat de treballadors de la fusta) arribaren camions de guàrdies d’assalt i provaren d’arrestar-ne els distribuïdors. La reunió declarà que els distribuïdors de pamflets eren sota la seua protecció i que refusarien amb armes qualsevol intent d’irrompre-hi. La policia es veié forçada a deixar-ho córrer sense els nostres camarades.

Un full bolxevic-leninista del 19 de juliol assenyala el camí: front unit de lluita de la CNT-FAI, POUM, els bolxevics-leninistes i els anarquistes dissidents:

Obrers: demanau de la vostra organització i dels vostres dirigents un pacte de front unit que ha de contindre:

  1. Lluita per la llibertat de la premsa obrera! Fora la censura política!
  2. Alliberament de tots els presos revolucionaris. Per l’alliberament del camarada Nin, transportat a València!
  3. Protecció conjunta de tots els centres i instal·lacions en possessió de les nostres organitzacions.
  4. Reconstitució d’enfortides patrulles obreres. Cessament del desarmament de la classe obrera.
  5. Paga igual a oficials i soldats. Retorn al front de totes les forces armades enviades des de València. Ofensiva general en tots els fronts.
  6. Control de preus i de distribució a través de comitès de treballadors i treballadores.
  7. Detenció dels provocadors del 3 de maig: Rodríguez Salas, Aiguader, etc.

Per aconseguir això, que tots els obrers formen el front unit! Organitzau Comitès d’Obrers, Camperols i Combatents en totes les empreses, casernes i districtes de la terra i del front!

Però no en un dia, ni en un mes, una nova organització es fa amb la direcció de les masses. El camí és llarg i dur –i amb tot és l’únic camí.

* * * *

El juliol, d’acord amb les xifres oficials de la CNT, vuit-cents dels seus membres, tan sols a Barcelona, eren presos, i seixanta havien ‘desaparegut’ –eufemisme per assassinat. La premsa socialista d’esquerra reportava desenes de militats destacats que arreu que havien sigut arrestats i empresonats.

Una de les fases més repulsives de la contrarevolució era la seua persecució implacable dels revolucionaris forasters que havien arribat a Espanya a lluitar en els rengles de les milícies. Un únic report a la CNT del 24 de juliol comptava 150 revolucionaris forasters en una presó de València, arrestats sota ‘el càrrec d’entrada il·legal a Espanya’. Centenars foren expulsats del país i la CNT cablejà a les organitzacions obreres de París per cridar-les a evitar que exiliats alemanys, italians, polonesos fossen lliurats a les mans dels llurs consolats.

Però els forasters arrestats i expulsats no trobaren el pitjor destí. Uns altres entre ells foren seleccionats per completar l’amalgama entre el POUM i els feixistes. Maurín era en mans dels feixistes, en perill de mort. Nin, Andrade, Gorkin era massa ben coneguts per les masses espanyoles. El POUM tenia també molts milers dels seus millors homes en el front. Massa dirigents seus havien mort en combat contra el feixisme: Germinal Vidal, el secretari de la Joventut, en la presa de la Caserna de Drassanes el 19 de juliol; el seu successor, Miquel Pedrola, comandant del front de Huesca; Echeberre, comandant en Sigüenza; Cahué i Adriano Nathan, comandants en el front d’Aragó; Jesús Blanco, comandant en el front de Pozuelo, etc. Entre les figures militars del POUM hi havia homes com Rovira i José Alcantarilla, coneguts a tot Espanya. Uns pocs forasters desconeguts, que lluitaven en els batallons del POUM, servirien per afegir credibilitat a les fantasioses acusacions.

Georges Kopp, un ex-oficial belga, que servia en la Divisió Lenin del POUM, havia tot just retornat a Barcelona des de València, on se li havia lliurat el grau de comandant –el grau més alt concedit a forasters– quan els estalinistes l’arrestaren. Llavors la fàbrica propagandística estalinista es posà a la feina. Robert Minor, un dirigent estalinista americà, anuncià que l’escassedat d’armes en el front d’Aragó –aquesta era la primera vegada que els estalinistes admetien aquesta acusació de la CNT– ara s’explicava: ‘El general trotskista Kopp havia tramès enormes subministraments d’armes i de munició a través de la terra de ningú cap als feixistes!’ (Daily Worker, 31 d’agost i 5 d’octubre).

La tria de Kopp, però, era una difamació de la GPU de proporcions enormes, comparable a la història de la trobada de Romm amb Trockij a París o la fugida de Piatakov a Noruega, ja que Georges Kopp, de quaranta-cinc anys, era un militant d’alta volada en el moviment revolucionari belga. Quan esclatà la guerra espanyola era enginyer en cap d’una gran firma de Bèlgica. Era habitual que fes experiments de nit. Circulava la història que provava una nova màquina, que perfeccionava el procés de fabricació. Ço que manufacturava, però, eren els ingredients de milions de cartutxos. Els socialistes d’esquerres organitzaven el transport il·legal a Barcelona. Quan Kopp descobrí que era sota sospita, s’acomiadà dels seus quatre fills i es dirigí cap a la frontera. El mateix dia que va fugir, la policia assaltà el seu laboratori. In absentia, Kopp fou sentenciat pels tribunals belgues a quinze anys de treballs forçats: cinc per fer explosius per una potència forastera, cinc per abandonar el país sense permís mentre era oficial de reserva de l’exèrcit belga, i cinc per unir-se a un exèrcit foraster. Dues vegades ferit al front d’Aragó, aviat aconseguí el rang de comandant.[2]

Kopp no podia respondre les difamacions estalinistes ja que l’havien assassinat. Era en una presó de Barcelona amb el nostre camarada americà, Harry Milton. En mig de la nit, Kopp fou arrossegat fora. Això era el juliol, i fou la darrera vegada que mai el van veure.

El 17 de juliol, un grup de militants del POUM foren alliberats de la presó a València. És un fet que la majoria d’ells eren de la dreta extrema, com ara, Luís Portela, editor de El Comunista, Jordi Arquer, etc. En conseqüència, el llur testimoni posterior era particularment adient. Després de la posada en llibertat, es dirigiren a Zugazagoitia, ministre d’interior, que els digué que Nin havia estat dut des de Barcelona a una de les presons privades dels estalinistes a Madrid. Arquer després demanà un sal-conduït per cercar Nin. El ministre, un home de Prieto, li digué: ‘No us garantesc res; encara més, us advertesc que anar a Madrid, amb el meu sal-conduït o sense ell, posareu en perill la vostra vida. Aquests comunistes no em respecten i fan el que volen. I no seria gens estrany que us arrestassen i afusellassen immediatament’. Públicament, però, Zugazagoitia continuava a dir que Nin era en una presó governamental. El 19 de juliol, però, Montseny, de la CNT, acusava públicament que Nin havia sigut assassinat. Empès per les nombroses inquisicions de l’exterior quant al parador de presos específics que el govern no podia respondre per la simple raó que la majoria dels més destacats eren en ‘preventòriums’ estalinistes privats, s’acordà que els presos serien transferits de les presons estalinistes de Madrid i València a la custòdia formal del ministeri de justícia. Nin no era entre ells. Irujo emeté un comunicat segons els qual Nin era ‘desaparegut’. Havia fugit, deien els estalinistes, cap a les línies feixistes. Però la veritat finalment eixí. El 8 d’agost, el New York Times reportà que ‘feia gairebé un mes una banda d’homes armats «segrestà» Nin d’una presó de Madrid. Tot i que es van fer tots els esforços per esclarir l’afer, és ara una qüestió de coneixement públic que fou trobat mort en les rodalies de Madrid, assassinat’. Com a amic personal de Nin i Andrade, el gran novelista italià, Ignazio Silone, havia provat de salvar-los. ‘Però’, advertia, ‘si el proletariat revolucionari d’altres països no vigila, els estalinistes són capaços de qualsevol crim’. Álvarez del Vayo, ex-ministre d’afers exteriors en el govern de Caballero, agent notori de Stalin en el grup de Caballero, tingué la barra de dir a la dona d’Andrade que Nin havia sigut assassinat pels seus propis camarades. (Tan sols cal afegir que del Vayo des de llavors ha sigut exclòs de l’organització socialista –d’orientació caballerista– de Madrid). El president Prieto rentà l’ànima per aquest i d’altres crims amb la destitució del cap de policia estalinista, Ortega... i el substituí amb l’estalinista Morón.

Cobrir la repressió dels revolucionaris amb difamacions no és cap nou invent. Quan, a París, la insurrecció del juny del 1848 era ofegada en sang, l’Assemblea Nacional fou informada pel demòcrata d’esquerres, Flaucon, que els insurrectes havien estat subornats pels monàrquics i per governs forasters. Quan els espartaquistes eren abatuts, Ludendorff els acusà d’ésser agents d’Anglaterra –i de fet, també acusava del mateix als socialdemòcrates que els abatien. Quan la contrarevolució guanyava la mà a Petrograd, després dels dies de juliol, Lenin i Trockij foren assenyalats com a agents del Kàiser. La destrucció de la generació del 1917 la realitza ara Stalin sota l’acusació que s’han venut a la Gestapo.

La comparació encara continua. Mentre Kerenski cridava que Lenin i Trockij eren agents alemanys, Ceretelli i Liberin, en els soviets, on, qüestionats, es dissociaven de l’acusació, es limitaven a demanar la il·legalització dels bolxevics per planificar una insurrecció. Però, beneficiats per l’acusació de Kerenski, els menxevics no s’alçaren a les tribunes per proclamar la innocència dels bolxevics.

Tampoc a Espanya. Els estalinistes no tingueren l’èxit de Kerenski: l’acusació presentada contra els dirigents del POUM no esmentava cap col·laboració amb Franco ni amb la Gestapo. L’acusació es basava en els dies de maig i en fets subversius i opositors similars. Prieto i altres col·laboradors dels estalinistes digueren a la delegació de la ILP que no creien en el lligam estalinista del POUM amb els feixistes. ‘Simplement’ no eixiren en defensa del POUM. Companys no tan sols no compartia la creença en les acusacions sinó que ho va fer públic. Així hi havia una divisió del treball: si no creieu les difamacions, llavors heu de creure que el POUM organitzava una insurrecció, és a dir, o eren contrarevolucionaris o revolucionaris, el que us estimau més. Una divisió més estreta de treball era la que hi havia entre la premsa mundial estalinista, que repetia les difamació ‘trostko-feixistes’, i la propaganda anti-POUM-CNT de Louis Fischer, Ralph Bates, Ernest Hemingway, Herbert Matthews, etc., que ‘simplement’ repetien mites com ara que les milícies del POUM jugaven a futbol en la terra de ningú amb els feixistes.

* * * *

Ja a finals de juny, l’autonomia catalana, per bé que garantida per l’estatut, era completament suprimida. Les autoritats desconfiaven de tothom que tingués cap lligam amb les masses catalanes, per tènue que fos. Amb l’excepció del sector més reaccionari, els antics guàrdies civils, tota la policia de Catalunya fou transferida a altres parts del país. Fins i tot els bombers foren transferits a Madrid. Es prohibiren les desfilades, i les reunions sindicals tan sols es podien celebrar amb permís del delegat d’ordre públic amb un avís previ de tres dies –com sota la monarquia!

Les patrulles obreres havien sigut agranades, els membres més actius empresonats, els caps ‘desapareguts’.

En haver fet tot això amb l’ajut de la pantalla fornida pels ministres de la CNT que encara seien en la Generalitat, el bloc burgès-estalinista ara els dispensava dels llurs serveis.

Un butlletí del 7 de juny de la FAI publicava un comunicat estalinista que havia sigut interceptat i que deia:

Basat en la composició provisional del govern, el nostre partit demanarà la presidència. El nou govern tindrà les mateixes característiques que el de València; un govern fort del Front Popular la tasca principal del qual serà calmar els ànims i demanar el càstig pels autors del darrer moviment contrarevolucionari. S’oferiran càrrecs als anarquistes en aquest govern però de forma que es veuran obligats a refusar la col·laboració, i d’aquesta manera serem capaços de presentar-nos al públic com els únics que volen col·laborar amb tots els sectors.

Els anarquistes reptaven el PSUC a negar l’autenticitat d’aquest document, però no hi havia reptadors.

A finals de juny, arribà la crisi ministerial. La CNT accedí a totes les demandes que se li feren, i s’hi constituí un nou ministeri. La publicació de la llista ministerial del 29 de juny, però, revelava a la CNT que, sense el seu coneixement, s’hi havia afegit un conseller sense cartera –un ‘independent’ anomenat doctor Pere Bosch i Gimpera, un notori reaccionari i fustigador d’anarquistes. Companys refusà de pla de retirar-lo. La CNT a la fi es retirà, deixant un govern d’estalinistes i de burgesos.

L’única diferència entre el comunicat estalinista denunciat per la FAI i el veritable curs de la crisi ministerial era que els estalinistes no havien demanat la presidència... Però sis mesos més tard, sense cap avís previ, els estalinistes toparen amb el president Companys.

El novembre del 1936, quan el servei d’intel·ligència de la CNT havia atrapat Reverter, el cap de policia, i l’havia jutjat i afusellat per organitzar un coup d’etat, la investigació havia implicat Casanovas, president del parlament català. Però els estalinistes havien donat suport a Companys contra la CNT per permetre Casanovas de deixar el país, i Casanovas havia fugit a París. Després dels dies de maig, havia tornar a Barcelona amb impunitat. Esmerçà els tres mesos següents restablint-se còmodament en la vida política. Durant tots aquests nou mesos no havia patit ni un mot de condemna dels estalinistes. (Stalin havia emprat aquest mètode sistemàticament a Rússia: un buròcrata és implicat en una malifeta; se li permet de continuar perquè és del tot servil en saber que el seu crim ha estat detectat, després –de vegades anys després– Stalin necessita un boc expiatori i el desgraciat és dut a la picota). El 18 d’agost s’obria el parlament català. Sense cap mot d’advertiment als seus aliats –podrien haver-ho resolt òbviament a porta tancada– la delegació de quatre del PSUC atacà públicament Casanovas per traïdor. L’Esquerra havia estat dut a una posició on havia de refusar l’oferta de Casanovas de renunciar. Amb aquesta petita fuetada excel·lent, els estalinistes començaren a manegar l’Esquerra com volien, per acabar amb l’anunci de la renúncia prematura de Companys de la presidència, després que els estalinistes haguessen boicotejat la sessió de l’1 d’octubre del parlament català.

Per què trencaren els estalinistes amb Companys? Els hi havia fet molts favors! Per què, doncs, ara Companys era forçat a anar-se’n?[3]

S’havia distanciat imperdonablement dels estalinistes en una ocasió. Companys havia declarat públicament que no coneixia res dels plans per il·legalitzar el POUM; havia protestat contra la transferència de presos des de Barcelona; i havia enviat el cap de l’oficina de premsa catalana, Jaume Miravitlles, per veure el cap de policia estalinista, Ortega, pel cas Nin. Quan Ortega li mostra les ‘proves escruixidores’– un document ‘trobat’ en un centre feixista que vinculava una ‘N’ a una anella d’espies, Miravitlles –segons el seu propi relat– esclafí a riure, i declarà que el document era una falsificació tan òbvia que ningú no somniaria a prendre-se’l seriosament. Companya havia escrit llavors al govern de València per dir que l’opinió pública catalana no podia creure que Nin fos un espia feixista.

No era que Companys anàs a lluitar pels presos del POUM. En haver salvat la seua consciència –i deixar el record per qualsevol capgirament futur– Companys recaigué en el silenci. Que el seu silenci no el salvàs de l’atac indicava que els estalinistes no podien perdonar cap aliat que exposàs les llurs manipulacions: la manipulació és la pròpia pedra fundacional de l’estalinisme d’avui.

Però hi havia una raó més profunda pel trencament amb l’Esquerra. L’incident de Nin indicava simplement que Companys no era prou endurit pels futurs moviments dels estalinistes. Era, després de tot, un nacionalista, que desitjava un retorn a l’autonomia catalana. I per l’estalinisme, Espanya i Catalunya eren simplement peons disposats al sacrifici, amb els quals era disposat a fer qualsevol cosa que dictàs l’imperialisme anglo-francès, a canvi d’una aliança militar per Stalin en la propera guerra. És per això calia fer una selecció fins i tot entre els socialistes de Prieto i els republicans d’Azaña: únicament el més brutalitzats, els més corruptes, els més cínics podien capejar les tempestes imminents creades pels estalinistes, i restar-hi col·laboradors.

La contrarevolució econòmica a Catalunya avançava contra els col·lectius. En honor de les seccions locals del moviment llibertari, cal dir que eren ferms. Per exemple, el fort moviment anarquista del Baix Llobregat (cor de les lluites armades contra la monarquia i la república) declarava en el seu setmanari, Ideas, del 20 de maig:

Això és el que hem de fer, treballadors! Teniu l’oportunitat d’ésser lliures. Per primera vegada en la nostra història social les armes són en les nostres mans: no les deixau. Obrers i camperols! Quan sentiu que el govern, o qualsevol altre, us diu que les armes haurien d’ésser en el front, respongueu-los que així és certament, que els milers de rifles, metralladores, morters, etc., que són retinguts en les casernes, que usen els carabiners, els guàrdies d’assalt i els nacionals, etc., haurien d’ésser enviats al front perquè per defensar els vostres camps i fàbriques, ningú no ho pot fer millor que vosaltres.

Recordau sempre que són avions, canons i tancs el que cal ràpidament en el front per esclafar el feixisme... que allò que cerquen els polítics és el desarmament dels obrers, tindre’ls a mercès, i arrabassar-los allò que els ha costat tanta sang i tantes vides proletàries. Que ningú no permeta el desarmament de ningú; que cap poble no permeta que un altre siga desarmat; desarmam tots els que proven de desarmar-nos. Aquesta hauria d’ésser, ha d’ésser, la consigna revolucionària de l’hora.

La distància entre la pusil·lanimitat dels òrgans centrals de la CNT i l’esperit combatiu dels diaris locals, propers a les masses, era tan àmplia com entre els covards atemorits i els obrers revolucionaris.

Però desenes de milers de guàrdies d’assalt, concentrats rere les línies, castigaven sistemàtiques els col·lectius. Sense una direcció centralitzada, els pobles eren superats, un a un. Libertad, un dels diaris anarquistes dissidents il·legals de Barcelona (siga dit de passada, retia els deguts respectes a Solidaridad Obrera, que havia denunciat els òrgans il·legals), descrivia la situació en el camp en el seu número de l’1 d’agost:

És inútil que la censura, en poder d’un partit, impedesca que es diga un mot sobre els milers de colps inflingits a les organizations obreres, els col·lectius camperols. És debades que prohibeixen l’esment d’aquest mot terrible, contrarevolució. Les masses obreres saben perfectament que la cosa hi és, que la contrarevolució avança sota la protecció del govern, i que les bèsties negres de la reacció, els feixistes disfressats, els antics caciques, alcen de nou el cap.

I com no ho haurien de saber, si no hi ha cap poble a Catalunya on les expedicions punitives dels guàrdies d’assalt, allà on no han assaltat els obrers de la CNT, no hagen destruït les organitzations locals o, el que és pitjor, destruït l’obra portentosa de la revolució, els col·lectius de camperols, per tal de tornar la terra als antics propietaris, gairebé sempre reconeguts feixistes, ex-caciques de l’època negra de Gil Robles, Lerroux o Primo de Rivera?

Els camperols prenien els béns dels caps –que en justícia els pertanyien– per posar-los al servei del treball col·lectiu, i permetien els antics caps de dignificar-se, si volien, amb el treball. Creien, els camperols, que una obra tan noble era garantida per la pròpia eficiència, si és que el feixisme no triomfava, i no podia triomfar. Amb prou feines sospitaven que en mig de la guerra contra el terrible enemic, amb el govern d’homes d’esquerres, les forces públiques [la policia] arribaria per destruir el que havien creat amb tanta fatiga i joia. Perquè s’esdevingués això tan inconcebible, havien hagut d’arribar al poder, de forma bruta, els anomenats comunistes. I els obrers, sempre disposats a fer els més grans sacrificis per derrotar el feixisme no acaben per demanar-se com és possible que els ataquen per l’esquena, que els humilien i els traïcionen, quan encara manca tant per vèncer l’enemic comú...

La tècnica de repressió és sempre la mateixa. Camions de guàrdies d’assalt que entren en el poble com conqueridors. Sinistres registres en les organitzacions locals de la CNT. Anul·lació dels consells municipals on la CNT és representada. Registres de saqueig i detencions. Requisa dels aliments dels col·lectius. Retorn de la terra als antics propietaris.

Aquesta commovedorament simple descripció anava seguida d’una llarga llista de poble, de les dates d’assalt, dels noms dels detinguts o assassinats –i en els mesos següents la llista es va fer més i més llarga.

En la indústria i el comerç, la base jurídica dels establiments col·lectivitzats restava en el fonament insegur del decret de col·lectivització del 24 d’octubre del 1936. Però immediatament després dels dies de maig, la Generalitat repudià el decret! L’ocasió fou l’intent de la CNT d’alliberar les fàbriques de l’escanyament dels funcionaris duaners, sense la certificació de propietat dels quals els béns d’exportació eren segrestats per les reclamacions dels ex-propietaris emigrats. El Consell d’Economia (de la Conselleria d’Indústria) d’orientació anarquista, adoptà el 15 de maig una proposta de decret per registrar els establiment col·lectivitzats com els propietaris oficials en el registre mercantil. Però la majoria burgesa-estalinista de la Generalitat refusà la proposta fonamentant-se que el decret de col·lectivització del 24 d’octubre ‘fou dictat sense la competència de la Generalitat’ perquè ‘no hi havia, ni hi ha encara, legislació de l’estat [espanyol] per aplicar-hi’ i que ‘l’article 44 de la constitució [espanyola] declara que l’expropiació i la socialització són funcions de l’estat [espanyol]’, és a dir que l’estatut d’autonomia català havia sigut depassat! La Generalitat esperava ara l’acció de València. Però Companys havia signat el decret l’octubre! Això era durant la revolució...

La principal agència de la contrarevolució econòmica fou el GEPCI, l’organització d’homes de negoci de llarga tradició que els estalinistes havien incorporat a la secció catalana de l’UGT, però que havia estat repudiada nacionalment per l’UGT. Amb carnets sindicals a la butxaca, aquests homes feren amb impunitat el que no haurien gosat abans del 19 de juliol contra els obrers organitzats. Molts d’ells ja no eren ara petits fabricants sinó grans empresaris. Rebien consideració preferencial en la concessió de crèdits financers, matèries primeres, serveis d’exportació, etc., en detriment de les fàbriques col·lectivitzades. Un petit detall destruirà el mite estalinista que eren petits botiguers, propietaris d’establiments personals. El juny del 1937 els obrers del tèxtil de l’UGT elaboraren una escala de salaris idèntica a la dels col·lectius tèxtils, i cercaren de negociar amb les fàbriques tèxtil de propietat capitalista. Els patrons refusaren les reivindicacions. Però qui eren els patrons? Membres, tots ells, del GEPCI, és a dir, com els empleats als quals refusaven la pujada salarial, eren membres de l’UGT de Catalunya! (Solidaridad Obrera, 10 de juny). Proposaria el buròcrata sindical més reaccionari, de l’estampa de Bill Green o Ernest Bevin, que els patrons i els obrers fossen en un mateix ‘sindicat’? No, aquest enorme pas endarrere tan sols podia provindre dels estalinistes, en imitació de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi.

El juny, sota la consigna de ‘municipalització’, el PSUC llençà una campanya per arrabassar el transport, les elèctriques, el gas i d’altres indústries clau al control obrer. El 3 de juny, la delegació del PSUC proposava formalment, en el Consell Municipal de Barcelona, que s’hi municipalitzassen els serveis públics. L’endemà, és clar, els consellers de la CNT serien expulsats, i els estalinistes tindrien a les mans els serveis públics per fer el pas següent de retornar-los als antics propietaris. Però aquesta vegada s’enfrontaven, no únicament a dirigents contemporitzadors de la CNT –que proposaven que la municipalització era ‘prematura’ en aquest camp, que hom havia de començar per l’habitatge– sinó amb la resposta massiva dels obrers implicats. El Sindicat del Transport encartellà cada bloc de la ciutat amb enormes pòsters: ‘Les conquestes revolucionàries pertanyen als obrers. Els col·lectius obrers són el producte d’aquestes conquestes. Els hem de defensar... Municipalitzar els serveis públics urbans, sí –però únicament quan els municipis pertanyen als obrers i no als polítics’. Els cartells demostraven que d’ençà que els obrers havien pres el control, hi havia hagut un augment del 30% en les instal·lacions, una disminució de les tarifes, la contractació de més treballadors, grans donacions als col·lectius agrícoles, subvencions als obrers portuaris, assegurança social a les famílies dels obrers morts o ferits, etc. De moment, l’ofensiva estalinista fou vençuda en aquest camp.

Però els estalinistes continuaren endavant amb l’objectiu de destruir les fàbriques controlades pels obrers. La Generalitat catalana establí el 15 de setembre com la data final de la cobertura legal de les fàbriques col·lectivitzades. Com que molta col·lectivització s’havia fet d’un dia per l’altre per accelerar la guerra civil contra els feixistes, poques fàbriques havien realitzat cap procés jurídic. Quines eren, de fet, les legalitats de les expropiacions? El decret originari del 24 d’octubre del 1936 l’hem discutit en el nostre capítol sobre el primer govern de la Generalitat. Fou justament dissenyada per permetre vies d’accés pel futur. I la Generalitat l’havia repudiat! A plaer, la Generalitat ara examinaria el títol legal de la revolució social i hi trobaria sens dubte un munt de falles legals. Quina tasca ridícula! Però tràgica.

Fou en les indústries alimentàries, en la distribució, en els mercats, etc., que els estalinistes hi posaren inicialment el peu, en detindre la Conselleria d’Abastiment de la Generalitat des de desembre, quan havien dissolt a corre-cuita els comitès d’abastiment obrers, que fins llavors havien garantir el provisionament de les ciutats amb preus controlats. Fins i tot amb la contemporització de la premsa de la CNT i l’opacitat de la censura, els reports reflectien ara què hi passava:

...Col·lectius, empreses socialitzades i cooperatives, que inclouen membres tant de l’UGT com de la CNT, han sigut objecte d’atac de part dels qui s’amagaren en deserció el 19 de juliol... Els lleters de tots dos sindicats són arrestats a tort i a dret. Les granges vacunes i lleteres, organitzades legalment de forma cooperativa, són confiscades, tot i que els llurs estatuts foren aprovats oficialment per la Generalitat fa uns mesos. Aquestes instal·lacions vacunes i lleteres són lliurades als antics propietaris... El mateix passa, per bé que encara a petita escala, en la indústria del pa... Els nostres mercats, el mercat central del peix, etc., per bé que legalment col·lectivitzats, també pateixen aquests atacs furibunds de l’antiga burgesia. Són encoratjats per les campanyes verinoses realitzades diàriament en la premsa del partit que s’ha constituït en campió de la defensa del GEPCI (Gremis i Empreses de Petit Comerç i Indústria). Ja no és simplement una lluita contra els col·lectius de la CNT, sinó contra totes les conquestes revolucionàries de l’UGT-CNT...

Un puny de ferro contra els feixistes i contrarevolucionaris que s’amaguen darrera un carnet sindical! (Solidaridad Obrera, 29 de juny).

‘És la Conselleria d’Abastiments al servei del poble, o s’ha transformat en un gran comerciant?’ es demanava la premsa de la CNT. ‘Els productes bàsics de l’alimentació són: arròs, mongetes, sucre, llet, etc. Per què no s’inclouen entre els gèneres que el Comitè de Distribució, format recentment per l’UGT-CNT, distribueix igualment entre tots els magatzems de Barcelona, amb independència de l’organització a la qual pertanyen?’. Per comptes d’això, aquests articles bàsics eren incontrolats, deixats a mercè del GEPCI. La Noche (26 de juny) en resposta a la irritació de les masses: ‘Pena de mort pels lladres! Abusos escandalosos dels comerciants a expenses del poble’. I, després de mostrar, a partir d’estatístiques oficials, l’augment disparat dels preus alimentaris entre el juny del 1936 i el febrer del 1937, La Noche deia: ‘I no hauria estat malament que els preus haguessen restat en aquells nivells! Hom pot parlar amb les ames de casa sobre l’augment en el cost de la vida des de febrer. Arriba a xifres inabastables... Hem de crear una forma de protecció dels interessos del poble contra l’egoisme dels comerciants que continuen amb plena impunitat’.

Sí, era en els subministraments alimentaris on els estalinistes tenien des de feia més temps el control. I el resultat: fam, sí, fam de debò castigava Catalunya. La irritació de les masses s’entreveu a Solidaridad Obrera (19 de setembre):

Mares proletàries amb fills al front pateixen ací estoicament de fam juntament amb els petits innocents... Diem que han d’haver-hi sacrificis per part de tothom i que és una situació inconcebible que en realitat hi haja llocs on, mitjançant el pagament de preus fora de l’abast de qualsevol treballador, és possible d’obtindre tota mena d’aliments. Aquests restaurants luxosos són veritables focus de provocació i haurien de desaparèixer, com haurien de fer-ho tots els privilegis de qualsevol sector. La desigualtat, el privilegi flagrants, són en aquests casos un dissolvent terrible de la cohesió social. Cal eliminar-lo a tota costa... Protegits... hi ha entrat en acció una casta repugnant d’especuladors i aprofitats que trafiquen amb la fam del poble...

Repetim que el nostre poble no té por dels sacrificis però no tolera una desigualtat monstruosa... Respectau el proletariat que lluita i pateix!

Sí, les masses no temen els sacrificis. Els obrers de Petrograd patiren les privacions més extremes –no hi havia ni tan sols aigua corrent en la ciutat durant la guerra civil. Però el que hi havia pertanyia a tothom per igual. No són els espasmes nus de fam el que contorsiona els rostres dels obrers de Barcelona i de les llurs dones i infants. És que mentre passen fam, la burgesia menja luxosament –i això en mig de la guerra civil contra el feixisme! Però això és conseqüències inevitable de no posar fi a la ‘democràcia’ burgesa.

A aquells als quals els hagi impressionat el ‘sentit comú’ estalinista en lluitar modestament per la democràcia: començau a entendre què vol dir en les ànimes concretes i eixutes del poble espanyol?

 

Notes

1. Juan Andrade havia justificat l’absurditat del ‘front revolucionari’ amb l’argument següent: ‘L’obrer desil·lusionat, allunyat de les tendències democràtiques dels socialistes i comunistes s’inclina a unir-se a una poderosa organització com la CNT-FAI, que sosté posicions radicals encara que no les apliquen de fet, més que no pas a unir-se a un partit minoritari carregat de dificultats materials. Els obrers que ja són a la CNT no veuen cap necessitat d’abandonar-la per unir-se a un partit marxista revolucionari perquè en comparar les posicions revolucionàries superficials de la CNT-FAI amb les simplement democràtiques dels socialistes i dels estalinistes, creuen que la tàctica de la llur organització encara deté la garantia pel desenvolupament continuat de la revolució cap a la construcció d’una economia socialista. En aquest sentit, tots els qui sostenen un concepte estrictament sectari de com una minoria amb una línia política correcte pot esdevindre ràpidament una força decisiva, potden aprendre una lliçó valuosa dels fets d’Espanya... Les dificultats en el camí d’un ràpid desenvolupament d’un gran partit de masses que assumís la direcció efectiva de la lluita es poden resoldre en gran mesura amb l’establiment del front revolucionari entre aquestes dues organitzacions...’ En altres mots, és impossible construir el partit de la revolució; el front revolucionari és un substitut. Però el principal obstacle per construir el partit revolucionari, a banda del propi programa fals del POUM, era que el radicalisme superficial de la CNT no era criticat sistemàticament davant les masses pel POUM. El POUM s’havia tallat les arrels per créixer –i emprat aquest error per justificar la continuació d’aquest error.

2. El New Leader britànic, 13 d’agost del 1937, publicava dos articles detallats en memòria de Kopp. [Kopp de fet va sobreviure-hi i visqué fins el 1951. Vegeu la biografia que en fa Don Bateman a Revolutionary History, Vol.4, Nos.1/2, pp.242-252. Nota d’ERC.]

3. La velocitat amb la qual els feixistes trencaren el front d’Aragó interromperen els plans dels estalinistes, i Companys no fou destituït.