.[Arxiu Cervetto]

[índex de "La difícil qüestió dels temps"]

La difícil qüestió dels temps

Arrigo Cervetto

(1981-84)

 

.

Edizioni LOTTA COMUNISTA
Trascrit per la internet per Antonio Maggio (Primo Maggio), l'agost del 2001


 

capítol primer

La qüestió dels temps a la teoria i pràctica marxistes

La qüestió dels temps
La teoria dels temps
Els temps de l'oceà pacífic
La "qüestió difícil" dels temps
Els temps llargs del revisionista Cunow
La tàctica en l'estratègica dels temps llargs
La concepció materialista en la política dels temps llargs
La restauració leninista de la qüestió dels temps
El temps de les forces productives i del partit
L'acceleració del temps imperialista
Les aliances del temps imperialista
El temps del capital global social
Els temps de la NEP de Lenin
Els temps d'una lluita inèdita
El temps de la claredat de Lenin
Els temps de la tradició de classe

La qüestió dels temps
El 1916 Lenin, a l'article “A propòsit d'una caricatura del marxisme”, considerava que la major part de la humanitat no havia arribat encara a l'estadi del desenvolupament capitalista: “la majoria dels països i de les poblacions de la terra no es troben en l'estadi capitalista, o tan sols es troben a l'inici d'aital grau de desenvolupament".

En els darrers seixanta-cinc anys la gran majoria de les poblacions de la terra han arribat plenament a l'estadi capitalista de desenvolupament. La història d'aquests seixanta-cinc anys és la història d'aital transformació. És un fenomen social d'enormes proporcions. No s'havia esdevingut mai en la història que el sistema de producció capitalista es difongués, en un període de temps tan breu, amb aital extensió territorial. No s'havia esdevingut mai que el capitalisme es difongués amb aital velocitat.

L'Europa occidental i Nord-amèrica, per arribar a l'estadi capitalista de desenvolupament, esmerçaren molt més temps i avançaren més lentament.
Amadeo Bordiga, en diverses ocasions, ha reclamat un importantístim debat al moviment comunista:

"A la gran discusió del 1926 sobre la qüestió dels temps l'havíem aclarit fonamentalment.
Stalin deia: si el socialisme complet és impossible, llavors hem de deixar el poder.
Trockij cridà a creure en la revolució internacional, però que calia esperar almenys cinquanta anys per a què arribés al poder.
Se'ls hi respongué que Lenin havia parlat de 20 anys per la Rússia aïllada. Documentàrem que Lenin entenia 20 anys de bones relacions amb els pagesos, després dels quals, si bé en una Rússia econòmicament socialista, s'hauria desencadenat la lluita de classes entre obrers i pagesos per posar fi a la micropropietat rural i al microcapital privat agrari, tara de la revolució".

La qüestió dels temps, com l'anomena Bordiga, ha aixecat discussions periòdiques que, com a tals, no podien fornir les solucions.
La importància de la qüestió es troba en el propi fet que el marxisme l'havia posada i la posa sistemàticament. La discussió és sols un moment i una ocasió per retornar al centre de la feina teòrica i política una part integrant d'aquesta, una constant de l'elaboració i de la pràctica que, a voltes i per tota una sèrie de causes objectiva, disminueix d'intensitat.
Quan manca, en l'elaboració i en la pràctica, la referència a la qüestió dels temps, quan la solució dels problemes immediats del proletariat revolucionari se cerca en el quadre contingent on s'hi col·loquen els problemes que es presenten com a immediats, quan preval l'exigència de trobar la solució a problemes que escapen de la contingència sols perquè són determinats històricament i sols perquè no tenen una natura contingent, es presenta amb el tot el dramatisme la impossibilitat pràctica de solucionar els problemes immediats. La qüestió dels temps, descurada en l'elaboració teòrica es tradueix en la incapacitat pràctica d'afrontar correctament els problemes immediats i, així doncs, de resoldre'n la part que objectivament es podria resoldre. En abstracte tots els problemes són immediats i irresolubles ja que, si són problemes real i no falsos problemes, representen la manifestació d'una contradicció i, per tant, d'un procés dinàmic, donat que allò que és estàtic no constitueix una contradicció ni tan sols un problema. No hi ha, per tant, problema que no tinga un passat, un present i un futur.

Allò que definim com a problema immediat per a una classe és, en realitat, un plec d'aspectes units l'un amb l'altre, un plegat de nexes recíprocs que s'influeixen mútuament, un plegat de relacions dialècticament intrincades.

Vistos en llur estaticitat aquests aspectes o nexes assumeixen una prioritat equivalent, o siga semblen tots primaris; del fet que llur suma constituïsca el problema i donada la impossibilitat de resoldre'ls en la totalitat, altrament no donarien plegats un problema, se'n deriva l'objectiva incapacitat de copsar el node determinat.

Però si se'ls veu en llur dinàmica, muten fins i tot llur disposició i allò que ahir era primera, avui no ho és, i demà ho torna a ésser.

El problema, que és un plegat d'aspectes, pot descomposar-se no d'una forma arbitrària sinó en l'elaboració científica i, per tant, en l'acció política pràctica corresponent. Si la ciència és correcta i la pràctica és conseqüent, en nus es pot resoldre. És la tàctica derivada de l'estratègia la que ho pot fer.
Vet ací perquè la qüestió dels temps és una constant del marxisme. Aquesta permet d'analitzar els problemes en llur curs històric i de seguir-ne llur dinàmica de formació, de desenvolupament i de maduració. La ciència marxista estudia el desenvolupament i, per tant, la dinàmica temporal. Més que una qüestió dels temps és un mètode sobre el temps i sobre l'espai que, si s'aplica amb tots els criteris específics disponible, trascendeix la qüestió particular dels temps quant l'engloba orgànicament.

Si aquesta es posa periòdicament, independentment del fet que en l'elaboració s'haja descurada l'anàlisi de la dinàmica, és sobretot per la dificultat de la pròpia anàlisi, per la mancança de material seleccionat o per la insuficiència dels instruments teòrics.

Identificar la tendència de desenvolupament i la dinàmica del moviment no vol dir poder disposar encara de les grandeses que el constitueixen.

La mesura del temps és la mesura del ritme i la mesura del ritme és quantitat. La quantitat del moviment social que condueix a la revolució del sistema capitalista de producció i a la revolució proletària és gran pel que fa al propi moviment. La vida social, econòmica i política, és una quantitat infinita d'acte i, per això, és quantificable.

El sistema capitalista de producció, basat en el benefici i en el càlcul del benefici, amb el bescanvi de valors equivalents desenvolupa al màxima la mesura de la quantitat. Això ofereix al marxisme la possibilitat de poder disposar sempre més de l'estadística social, però l'escola marxista amb prou feina l'ha utilitzada. L'obra pionera de Lenin sobre la qüestió agrària, sobre el desenvolupament del capitalisme rus i sobre l'imperialisme no ha trobada encara aquella continuació que li era necessària.

Són massa els anys de retard també en aquest camp.

Són anys que han pesat negativament en l'aplicació i en la comprensió de la qüestió dels temps debatuda en el curs de la revolució russa.

tornau a l'inici de pàgina

La teoria dels temps

La qüestió dels temps es troba en el centre d'una visió estratègica del moviment revolucionari perquè és una qüestió teòrica i d'instruments tècnics adequats.
D'aquest punt de vista marxista cal veure, al costat d'altres aspectes, l'afirmació de Lenin segons la qual sense teoria revolucionària no hi ha moviment revolucionari.
Sense teoria revolucionària del temps històric no hi pot haver moviment revolucionari en el present. La teoria revolucionària que observa els temps dels processos socials i dels moviments polítics conseqüents és, en definitiva, una aplicació de la teoria fonamental del desenvolupament capitalista elaborada per Marx i Engels.
Aquesta teoria tingué un dels moments creatius més intensos després de la fallida de la revolució del 1848.
L'agost del 1849, Marx es refugia a Londres, on hi passarà gran part de la seva vida. El 1850 rellença la “Neue Rheinische Zeitung, Politisch-Oekonomische Revue”, de la qual, amb tirada de 2500 còpies, eixiran pocs nombre abans de desaparèixer per manca de mitjans financers.
Amb la “Revue” pensa utilitzar el temps de la treva per aprofundir els temps de la revolució, o siga de fer un balanç del 1848-1849 per traçar la perspectiva del futur.
Marx es proposa de “...fornir un tractament científic complet de les relacions econòmiques que constitueixen la base del moviment polític global”.
I això serà el que ell i Engels faran en el primer any londinenc.
En el darrer número de la “Revue”, d'octubre, les conclusions són exposades: “Donada aquesta prosperitat universal, en la que les forces productives de la societat burgesa es desenvolupen amb aquella sobreabundància que, en general, és possible en les condicions burgeses, no es pot parlar d'una veritable revolució. Una revolució plena és possible solament en períodes en el que tots dos aquests factors, les forces modernes de producció i les formes burgeses de producció, entren en conflicte entre elles. Els diversos acords als quals s'abandonen actualment els representants de les diferents fraccions del partit continental de l'ordre i en les que es comprometen abastament, ben lluny de fornir l'ocasió per a noves revolucions, són contràriament possibles tan sols perquè la base de les relacions és momentàniament una cosa segura i, sense que ho sàpiga la reacció, una cosa burgesa.
Contra aquesta s'estimbaran totes les temptatives reaccionàries d'aturar l'evolució burgesa, com tota la indignació moral i totes les proclames inspirades dels demòcrates.
No és possible una nova revolució sinó precedeix una nova crisi. L'una però és tan segura com l'atra”.
El 1895 Engels, en publicar una nova edició de “La lluita de classes a França entre el 1848 i el 1850”, hi afegeix, com a quart capítol, part de l'article del darrer número de la “Revue”, i afirma que constitueix “una conclusió real de tot plegat”. Signe que, a gairebé cinquanta anys de distància, retenia la validesa.
El propi balanç del 1850 no és, per això, una simple reflexió sobre la revolució del 1848 sinó és, sobretot, una teoria per la revolució del futur.
El “tractament científic complet de les relacions econòmiques” que culminarà en “El Capital”, analitzarà “la base del moviment polític global”; en analitzar el mercat mundial s'aplica científicament la qüestió dels temps del “moviment polític global”. En tots els sentits i per totes les classes, no sols pel proletariat.
En el moment que Marx estableix la base objectiva de la revolució en la crisi subratlla la importància dels reaccionaris i dels demòcrates davant de l'evolució de les forces productives. La lluita de les fraccions de la classe dominant esdevé, per això, no una ocasió de crisi sinó una possibilitat d'evolució de la burgesia.
En el segon número de la “Neue Rheinische Zeitung, Politisch-Oekonomische Revue”, del febrer del 1850, Marx i Engels publiquen, de forma anònima, una “resenya” de política internacional en la qual, a més d'una infinitat de valoracions significatives, trobem alguns passatges d'extrema importància: “Mentre en els dos darrers anys el continent ha estat presa de la revolució, de la contrarevolució i a la riuada d'eloqüència que inevitablement les acompanya, l'Anglaterra industrial s'ha dedicat a tota una altra cosa: la prosperitat”.
La revolució de febrer ha allunyat “la concurrència de la indústria continental” i “ha ajudat els anglesos a superar la crisi en l'espai d'un any i d'una forma absolutament tolerable”.
Tan sols la passió revolucionària i la freda genialitat científica podien conduir els dos combatents a cercar i a descobrir les causes de la fallida del moviment polític continental, en el qual hi havien participat activament; i per tant, també les causes de la fallida de llur estratègia de “revolució permanent”, basada en una cadència i temps que objectivament no podien donar-se.
L'esquema estratègic del pas de la revolució democràtica-burgesa a la revolució socialista-proletària es corresponia a la dinàmica de les lluites de les classes, i no a “un tractament científic complet de les relacions econòmiques” que determinen la dinàmica global de les lluites polítiques de les classes. Les revolucions, al continent, han afavorit el capitalisme anglès i evitat la seva crisi.
Una reflexió d'aquesta mena porta, inevitablement, a donar una ullada a l'altra banda de l'oceà.

tornau a l'inici de pàgina

Els temps de l'oceà pacífic

En l'escrit de la Revue de l'octubre del 1850, Marx i Engels passen a ocupar-se d'Amèrica: “el fet més important que s'hi ha verificat, més important encara que la revolució de febrer, és la descoberta de les mines d'or de Califòrnia. Ja ara, tan sols divuit mesos després, és possible de preveure que aquesta tindrà conseqüències encara més grandioses que la pròpia descoberta d'Amèrica
Una costa de trenta graus de latitud, una de les zones més fèrtils i belles del món, fins ara pràcticament deshabitada, es transforma en un cop d'ull en un país ric i civilitzat, densament poblat de gent de totes les races, des dels ianquis fins als xinesos, del negre a l'indi i el malai, del crioll al mestís i l'europeu. L'or californià es troba a cabassos a Amèrica i a la costa asiàtica de l'oceà pacífica i tragina els pobles bàrbars indòcils cap al comerç mundial, cap a la civilització. Per segona vegada el comerç mundial fa un cop de timó.”
Després d'haver previst, amb una perspectiva impressionant, el paper de Califòrnia en el desenvolupament del mercat americà i de l'asiàtic, Marx i Engels escriure que “ben aviat” Nova York i San Francisco suplantaran Londres i Liverpool com a “emporis del comerç mundial”. I diuen encara més:
“L'eix del tràfic mundial -en l'edat mitjana Itàlia, en l'època moderna Anglaterra- serà ara la meitat meridional de la península nord-americana. La indústria i el comerç de la vella Europa deurà emprar-se a fons si no vol acabar amb la mateixa decadència que tocà la indústria i el comerç italians del segle XVI cap endavant, i si Anglaterra i França no volen reduir-se a allò que són ara Venècia, Gènova i Holanda.
Gràcies a l'or californià i a la imparable energia dels ianquis, aviat totes dues costes de l'oceà Pacífic seran poblades, obertes al comerç i industrialitzades com ho és actualment la costa de Boston fins a Nova Orleans.
Alhora l'oceà Pacífic tindrà la mateixa funció que ara té l'oceà Atlàntic, i que en l'edat mitjana tingué la Mediterrània, és a dir la funció de gran via marítima del tràfic mundial; i l'oceà Atlàntica es reduirà al paper de mar interna, com ho és ara la Mediterrània”.
A la llum d'aquestes clares afirmacions no es pot dir precisament que Marx i Engels tinguessin una visió restringida del mercat mundial i que en limitessin la potencialitat a la possibilitat expansiva del capitalisme anglès. No podien, per tant, pensar en una caiguda del capitalisme determinat per l'exhauriment de la potencialitat del capitalisme anglès sobre el mercat mundial i ni tan sols pel del capitalisme europeu. Així, proposen que el capitalisme anglès i europeu, i a més, en general, el vinculat al comerç de l'oceà Atlàntic estan destinats a declinar davant el desenvolupament impetuós del capitalisme de l'oceà Pacífic.
Si es considera que això ha estat, per més d'un segle, el desenvolupament de la costa occidental americana, del Japó i d'Àsia no es pot fer més que admirar una visió històrica tan gran, obtinguda per la descoberta científica de les lleis dels moviments del sistema de producció capitalista i aplicada a la identificació d'algunes tendències fonamentals de desenvolupament, però, per força, no sorgida encara d'aquella muntanya de fets concrets i de dades que tan sols el temps i el perfeccionament dels instruments tècnics que fornirien més tard.
S'hi ha parlat molt, per part de diverses corrents revisionistes, de la particularitat del capitalisme americà que farien invàlida pels Estats Units l'anàlisi d'“El Capital”, anàlisi obtinguda de l'experiència anglesa. La corrent d'Earl Browder, com a exemple, pretèn que, per aquesta particularitat, no es pot considerar que funcionen en el mercat americà algunes lleis objectives del capitalisme vigent a Anglaterra.
El problema de fons, contràriament, hauria d'ésser l'indicat per Marx i Engels, o siga el del futur capitalista de la conca del Pacífic. El fet que aquest problema haja estat descurat per molt del temps, quan no ignorat directament, és ja per si un element que ajuda a comprendre moltes llacunes i molts errors d'aplicació estratègica.
Lenin, contràriament, té present aquest problema de fons en la seva anàlisi i en la seva estratègica, en les consideracions sobre la guerra russa-japonesa i el paper que assigna a Àsia en la revolució internacional.
Que el capitalisme està destinat a accelerar el desenvolupament a l'àrea asiàtica és per Lenin connatural a la dinàmica de l'imperialisme. També en aquest aspecte enllaça amb l'autèntic pensament de Marx i Engels, desviat per corrents de la Segona Internacional.
L'equívoc sorgeix, sobretot, per altres raons.
Marx i Engels defensen que el desenvolupament del capitalisme afecta tot el món però creuen que les contradiccions d'aital desenvolupament provoquen, al mateix temps, la revolució proletària a Europa. Ho sostenen obertament en l'escrit que hem citat: “l'única possibilitat, pels països europeus civilitzats, de no caure en aquella dependència industrial, comercial i política en la que ara es troben Itàlia, Espanya i Portugal, es troba en una revolució social que – si es fa a temps – canvie els sistemes de producció i de transport segons les necessitats de la producció que s'adapten a les forces productives modernes, i faça possible la creació de nvoes forces productives, que mantinguen la indústria europea amb la seva superioritat i que compensen d'aquesta forma els desavantatges de la posició geogràfica”.
En definitiva, sols una revolució social pot impedir el declivi de l'Europa atlàntica davant l'ascensió del capitalisme americà asiàtic del Pacífic ja que sols una revolució social pot mantindre la superioritat de les forces productives europees i, en conseqüència, de la nova forma política social europea davant el capitalisme ascendent de les altres parts del món.
El curs de la història ha anat segons la tendència identificada per Marx i Engels. L'extensió del capitalisme a la conca del Pacífic ha tingut, veritablement, “conseqüències encara més grans que la pròpia descoberta d'Amèrica”.
El "colp de timó" ha estat tremend i ha afectat fins i tot el moviment revolucionari que, en descurar la formidable descoberta de Marx i Engels de la tendència a l'extensió del capitalisme, no ha estat estratègicament al nivell d'utilitzar totes les contradiccions, i en primer lloc l'extensió mundial de les guerres, que un procés així provocava.
Tan sols el partit de Lenin, que de la descoberta marxista fa el seu presupòsit estratègic, fou bastit teòricament, políticament i organitzatives per provar la gran batalla.
Però roman aïllat.

tornau a l'inici de pàgina

La "qüestió difícil" dels temps

Marx i Engels, a la “Revue” de l'octubre del 1850, copsen l'extensió del capitalisme a la conca del Pacífic i la crisi a Europa, en particular en la indústria i el comerç anglès.
La crisi anglesa pot ésser l'única possibilitat per una revolució social que bloque el domini mundial del sistema capitalista de producció, altrament inevitable.
"Sempre que s'hi siga a temps", adverteixen els dos autors.
És de fet l'ascensió del capitalisme fora d'Europa la que provocarà la crisi no tant a França o a Alemanya, com s'havia esdevingut el 1848, com a Anglaterra que havia prosperat amb la crisi del continent.
Per Marx i Engels:
"Ben aviat, donades les colossals forces productives que la indústria anglesa ha aplegat entre el 1843 i el 1845, el 1846, 1847 i sobretot el 1849, i encara aplega, amb les que ja hi existien, fins i tot els mercats que encara romanen, sobretot els del nord i del sud d'Amèrica i els australians se saturaran i al primer indici d'aquest fet es difondrà el “panic” tant en la producció com en l'especualció – potser ja vers la fi de la primavera, o com més tard el juliol o l'agost. Però aquesta crisi, pel fet que haurà de coincidir necessàriament amb grans col·lisions al continent, portarà fruits ben diversos a tots els que l'han precedida. Si, fins ara, cada crisi ha representat el senyal d'un nou progrés, d'una nova victòria de la burgesia industrial sobre la propietat acumulada i sobre la burgesia financera, aquesta assenyalarà l'inici de la revolució anglesa moderna, revolució en la que Cobden tindrà el paper de Necker".
D'alguns passatges pot semblar que per Marx i Engels la crisi que li espera a Anglaterra, en coindicir amb una gran guerra en el continent, hauria determinat una revolució moderna, causada per una saturació dels mercats americans i asiàtics.
Però si tenim presents els passos precedents, que hem citat, cau l'equívoc. La saturació ha d'ésser vista com un fet cojunctural i no com el resultat final d'un desenvolupament capitalista en el món extraeuropeu, desenvolupament jutjat apenes als inicis.
Sobre aquest argument Marx i Engels retornaran repetidament en els anys successius. N'hi ha prou a recordar els articles sobre l'Índia i sobre la Xina.
Fins i tot si es vol considerar aïlladament la previsió errada del 1850, sobre la causalitat mercat mundial-crisi-revolució, es pot veure que la crisi és concebuda com a coincidència entre una crisi productiva i financera i una guerra. En això Marx i Engels continuen les posicions de la Neue Rheinische Zeitung del 1848, encara empenyada, sobretot per Engels, en les previsions sobre el factor bèlic.
Si la previsió del 1850 l'errà no és per la crisi econòmica sinó per la manca de coincidència amb la guerra continental; la guerra de Crimea del 1853 restarà com a episodi aïllat.
Des del 1850 passarien encara vint anys abans de Sadowa i Sedan, però fins i tot en aquest cas Anglaterra i Rússia en restarien fora i no es replicaria aquella dimensió continental, presentada com a analogia històrica de les guerres napoleòniques.
En qualsevol cas, el concepte de crisi comprèn, en el pensament de Marx i Engels, el cicle econòmic i el cicle polític, en particular el bèlic.
Voler treure exclusivament sobre la teoria del cicle i de la reproducció a major escala del capital una teoria específica de la crisi, sense tindre present la qüestió militar, és mutilar el pensament de Marx i Engels i fer-lo irreconeixible.
Lenin, en restaurar el marxisme, restaura la teoria de la crisi en la component bèlica.
La lectura de la "Correspondència" contribuirà a la restauració.
A la lletra del 8 d'octubre del 1858 Marx escriu a Engels: "No podem negar que la societat burgesa ha reviscut per segona volta el seu segle setze, un segle setze que esper que sonarà a mort per les seves coses com el primer l'ha cridada a la vida.
L'autèntic objectiu de la societat burgesa és la constitució d'un mercat mundial, almenys a grans trets, i d'una producció que recolze sobre aquesta base.
Com el món és rodó, sembla que aquest objectiu ja ha estat portat a terme amb la colonització de Califòrnia i d'Austràlia i amb la inclusió de la Xina i el Japó.
Vet ací la nostra qüestió difícil: sobre el continent la revolució és imminent i prenderà aviat un caràcter socialista. No serà necessàriament sufocada en aquest petit angle del món, donat que el moviment de la societat burgesa és encara ascendent sobre una àrea molt més gran?"
En aquesta "questió difícil" hi ha un nus estratègic que pocs, en les generacions del marxisme, ha provat de deslligar i que molts han contribuït a agreujar.

tornau a l'inici de pàgina

Els temps llargs del revisionista Cunow

En el debat de fi de segle originat pel revisionista E. Bernstein hi ocupa un lloc especial la denominada “teoria de l'ensorrament” que, pels autors, és atribuïda a Marx i Engels.
K. Kautsky nega que hi haja a l'obra de Marx i Engels una “teoria de l'ensorrament” del capitalisme.
Heinrich Cunow, contràriament, a l'assaig "Per la teoria de l'ensorrament" publicat a la "Neue Zeit" del 1898-1899, afirma que aital teoria existeix en el pensament de Marx i Engels i, després d'haver-ne defensat els autors, prosegueix amb una crítica de llurs presumptes errades.
No ens interessa, en aquest lloc, tant exposar la controvèrsia sobre la “teoria de l'ensorrament” i les tesisi dels seus protagonistes com considerar-ne un aspecte derivat que pot ésser vist, des de tres angles diversos, el de Cunow, el de Luxemburg i el de Lenin.
Per Cunow, la tendència de desenvolupament del capitalisme identificada per Marx era exacta; l'errada era únicament a la valoració del temps del desenvolupament ja que “l'acumulació no s'ha realitzat amb el ritme ràpid que Marx i Engels havien previst a la fi dels anys quaranta i que el primer d'aquest conserva per hipotetitzar fins i tot en l'època de la publicació del primer volum del Capital".
O siga, quasi dos decennis després. Per què Marx continuà amb la previsió d'un ritme ràpid d'acumulació? Cunow no ho diu i sosté que:
"La raó de què no s'haja donat la diagnosi de Marx recau en qualsevol cas en la consideració del camí fins llavors recorregut per aquest desenvolupament i no en el fet que s'haja equivocat en interpretar les tendència del sistema econòmic capitalista, sinó en el fet que com a camp d'acció d'aitals tendències, assumí erròniament pel futur el mercat que hi havia llavors, amb les característiques específiques que la seva limitació comportava, i en conseqüència la concepció equivocada del desenvolupament successiu com un simple perllongament del procés que tenia lloc sota els seus ulls".
Fins i tot Henryk Grossmann, al llibre "Les lleis de l'acumulació i de l'ensorrament del sistema capitalista" publicat el 1929, tot i que el critica no posa de manifest les contradiccions presents en la interpretació de Cunow del pensament de Marx.
Grossmann reassum així la tesi de Cunow: "Marx s'enganyà tan sols en relació al temps del desenvolupament, perquè en la seva època havia considerat com a fets mercats existents de feia poc. De fet el capitalisme dels últims decennis prova de conquerir sempre nous mercats pel capital i per la indústria i això actua de forma mitigant sobre la tendència a l'ensorrament del capitalisme".
I precisament és en aital interpretació on resideix l'error d'inici de H. Cunow, del qual deriva necessàriament l'error successiu sobre els temps de velocitat de l'anomenat “ensorrament del capitalisme”.
Escriu Cunow:
"Així, Marx i Engels assumiren el “mercat mundial” d'aleshores, i el contrast entre el ràpid augment de la productivitat i la capacitat de consum del mercat que resultava de la limitació d'aitals mercats, com si fos una dada més, sense examinar si l'efecte d'aital contrast no suposava modificacions, si fins i tot el mercat no s'amplia i es diferencia amb l'acumulació capitalista i en base a les forces productives".
I encara: Quan Marx i Engels escrigueren el Manifest comunista, el desenvolupament capitalista vivia encara el seu període heroic i tots dos el valoraven sobre la base d'un període de desenvolupament relativament breu i en el quadre d'un camp d'observació restringit".
Ja hem vist com Marx i Engels afrontaren, el 1850 i els anys següents, la qüestió estratègica del desenvolupament del mercat mundial i dels temps conseqüents. Veieren clarament l'ascensió del capitalisme en la conca del Pacífic tot just quan s'iniciava i quan no podia encara produir tots aquells efectes que preveien.
Meravella que H. Cunow no haja considerat aital elaboració, i haja fet vana la seva crítica, però encara meravella més que gran part del debat sobre la “teoria de l'ensorrament” haja descurat el pensament originari de Marx i Engels.
Seria simplista atribuir això a una escassa coneixençà dels textos ja que, com recordarà poc després Lenin a propòsit de Kautsky, no era habitual que aquesta manqués en el dirigents teòrics de la Segona Internacional. Així, si hi hagué un moment en el qual haja estat més alta la coneixença teòrica fou de fet aquell. No és un dels casos que la generació revolucionària dels Lenin fes crèixer sota l'aspecte teòric, no en el buit sinó en contraposició dialèctica als defensors dels revisionisme.
La qüestió dels temps pot veure's fins i tot en aquest sentit: més alta i elaborada és la plataforma teòrica del revisionisme i de l'oportunisme i més intensa és la maduració teòrica de la generació marxista revolucionària que es veié forçada a combatre i atacar aquella plataforma, per tal de no extingir-se. És en aquesta selecció de les espècies teòriques que avança la dialèctica social i que a un Hegel li succeeix un Marx, a un Ricardo un Engels, a un Plekhanov, un Lenin.
La lluita contra els molins de vent pot donar generosos Quixots però no genials estrategues.
L'evolucionisme gradualista de la Segona Internacional era el menys adaptat per restaurar la teoria de Marx i Engels del desenvolupament del mercat mundial, teoria on s'hi posava la qüestió dels temps en el cicle de les revolucions i de les guerres a Europa.
A la Segona Internacional la qüestió dels temps es mantenia com a important però en una visió d'evolució gradual. L'evolucionisme és reduït a un gradualisme esquemàtic on desapareix qualsevol dialèctica de la mutació, del trencament i de la catàstrofe en el desenvolupament dels sistemes de producció i de les formacions econòmiques i socials. Els temps esdevenen, així, pura cronologia i no res més, com en els fundadors del marxisme, unitat de mesura de les deceleracions i les acceleracions del desenvolupament històric, de la formació de les classes, de llurs transformacions i lluites.
Una incomprensió així de la dialèctica dels temps històrics i presents, com veurem, a K. Kautsky que amb prou feines critica H. Cunow.
La retrobem a la fi en el pensament de Rosa Luxemburg, qui no és gradualista i que té sempre present el procés de trencament revolucionari en la tendència a la difusió del capitalisme en el mercat mundial.
De fet, en una lletra del 31 de desembre del 1898 a Leo Jogiches, no troba altra cosa a dir de l'assaig de H Cunow que: " A propòsit de Cunow crec que ja s'ha calmat un poc, i hem entès que no s'ha menjat “els millors bocins”. Ha desflorat, si es pot dir, qualque idea, però en una manera tan esvaïda i superficial que puc desenvolupar sense escrúpols el mateix tema al meu estil, i en general “m'ha desilusionat”.
Rosa Luxemburg desenvoluparà el tema amb "L'acumulació del capital" que tant farà reflexionar i debatre l'escola marxista però, per damunt de tot, treurà la pròpia qüestió dels temps d'una dialèctica global d'història i d'estratègia.

tornau a l'inici de pàgina

La tàctica en l'estratègia dels temps llargs

Tadeusz Kowalik, a la seva obra "Rosa Luxemburg i el pensament econòmic", fa resorgir el debat alemany sobre el revisionisme sobre l'anterior controvèrsia russa sobre els mercats entre populistes i marxistes els anys 90. La teoria sobre els mercats dels populistes Vorontsov e Danielson provoca la intervenció de Plekhanov, de Lenin i dels anomenats “marxistes legals”, S. N. Bulgakov, P. Struve i M. Tugan Baranovskij.
Tugan Baranovskij havia publicat el 1884 el llibre “Les crisis industrials periòdiques, història de les crisis a Anglaterra i teoria general de la crisi" on, a partir dels esquemes de reproducció i d'acumulació formulats per Marx a “El Capital”, es manté proper al pensament de Sismondi en la tesi segons la qual la demanda insuficient respecte de la producció en el desenvolupament accelerat porta a la sobreproducció de mercaderies i, en conseqüència, a l'ensorrament del capitalisme. En les edicions successives del llibre Tugan Baranovskij veurà en els escrits de K. Kautsky, de H. Cunow i de K. Schmidt la formulació més completa que porta a la teoria de la insufìciència dels mercats.
El llibre, traduït a l'alemany, obre una discussió en la qual s'hi situa la posició de Cunow sobre els temps llargs del capitalisme.
Segons Cunow, l'engrandiment dels mercats exteriors, "ha creat no tan sols un canal d'eixida per les inesgotables excedències” sinó que fins i tot “ha afeblit la tendència a la producció de crisis”.
Sense el mercat exterior Anglaterra es trobaria:
"des de fa molt de temps exposada a un conflicte entre la capacitat de consum del seu mercat intern i extern i el gegantí augment de la seva acumulació capitalista...".
És possible que temporalment d'aquesta situació treguen avantatge els emprenedors, els propis obrers, si bé no en la mateixa mesura, diu Cunow i retreu a Bernstein que "atribueix validesa general als efectes de les tendències de l'economia que es manifesten en una determinada fase del procés de desenvolupament i presum que restaren estables en tots els estadis".
En resum, Bernstein no examina
"si el mercat no s'amplia i es diferencia amb l'acumulació capitalista i en base a les forces productives".
H. Cunow fa encara de l'ensorrament del capitalisme una qüestió de temps i, si bé critica E. Bernstein perquè no lliga les condicions de la classe obrera metropolitana amb la marxa efectiva del mercat mundial, n'accepta substancialment l'evolucionisme gradual, si bé temperat per la preocupació sobre els cicles.
Si és just lligar l'anàlisi de les condicions de la classe obrera a l'exam del cicle i, així, no atribuir validesa general als efectes contingent, és just, en conseqüència, veure en termes de temps les conseqüències sobre el capital i sobre el salari del cicle del mercat mundial, i és ja revisionista no treure totes les conclusions polítiques d'aquest procés. La teoria de l'ensorrament del capitalisme, inacceptable des del pla científic però que pot passablement ésser assumida per una preparació revolucionària de classe, esdevé, en la posició de Cunow, un bastió de la pràctica reformista.
La qüestió dels temps llargs, ja aplicada erròniament per Cunow, per exigència científica, amb totes les seves àrdues temptatives de solucions i amb tots els errors tècnics inevitables i previsibles, es transforma en un futur indefinit, en un esdevenir abstracte i boirós, en un còmode recurs per la pràctica del present. La ciència cau en la ideologia i en les creences, juntament amb les velles religions i les altres ideologies, rera la cortina de les falses consciències.
Si el comunisme no és la societat ideal inventada per la idea utòpica sinó, com diu Marx, el moviment real i si el marxisme és la ciència que descobreix el moviment social real, els temps són el resultat de la capacitat d'anàlisi de la ciència i no categories ideològiques del fluxe perenne del temps.
L'estratègia revolucionària es base en l'anàlisi dels temps no per predir el futur, tasca per la qual un moviment real i objectiu no en sent cap necessitat, sinó per establir cadències temporals que siguen referència en l'establiment de les tasques immediates del present, les tasques de la tàctica.
No és la tàctica la que és imprescindible de l'estratègia. És l'estratègia la que és indispensable per a la tàctica. Es pot dir que sense estratègia hi ha únicament oportunisme o, en el millors dels casos, tacticisme, o siga una anar i tornar sense fi a la recerca d'una posició de classe davant els problemes immediats que posa el present.
L'estratègia permet no una impossible solució automàtica dels problemes tàctics sinó una solució sòlida a les inevitables temptatives de col·locació tàctica. La tàctica es troba que ha d'afrontar situacions contingents que són una combinació multiforme, com la defineix Lenin, de processos històrics a llarg termini.
El procés d'industrialització que, per exemple, atravessava Rússia, i sobre el qual s'hi enfrontaven populistes i marxistes en la qüestió dels mercats, era una qüestió de temps llargs. En aquest sentit, era vàlida l'estratègia que, com la de Lenin, identificava per l'anàlisi científica les tendències que portaven la societat russa a desenvolupar un sistema de producció capitalista que tenia els caràcters fonamentals del desenvolupat a l'Anglaterra estudiada per Marx.
En negar la particularitat, afirmada pel populisme, del desenvolupament del capitalisme a Rússia Lenin podia elaborar una estratègia a llarg termini, per un parell de decennis, de les lluites de classe en l'àrea russa i establir, en termes precisos, el paper del partit revolucionari que hauria organitzat l'avantguarda d'una classe obrera, que inevitablement, formaria el desenvolupament capitalista.
Els temps llargs de la qüestió dels mercats no eren, així, una disputa teòrica abstracta sinó la batalla teòrica pel combat polític i organitzatiu ja que, si les tendències històriques a llarg termini haurien seguit llur curs d'una forma constant, les situacions contingents s'haurien presentades en les situacions més imprevisibles, en combinacions multiformes, de fet.
I com més sòlida, això és del dur acer de la ciència marxista, era l'estratègia més flexible seria la tàctica, o siga la possibilitat d'esbrinar en qualsevol combinació multiforme els continguts de classe i les relacions de classe i la capacitat d'operar concretament sense ésser desviat, sense ésser descavalcat i sense ésser arraconat a la impotència.
La tàctica, fins i tot en les combinacions multiformes més impredictibles, no esdevé un expedient en l'espera del temps llarg sinó que és la important acció contingent de l'estratègia de llarg termini.
Sols d'aquesta forma la qüestió dels temps esdevé una qüestió estratègica. Sols d'aquesta forma els temps i l'estratègia viuen dia rere dia, col·laboren i es perfeccionen.
Altrament fineixen, com veurem, en el socialimperialisme de Cunow.
Escriu H. Grossmann que: "Rosa Luxemburg quinze anys més tard ha reprès literalment aquesta teoria i ha provat de donar-li un aprofundiment teòric".
Mentre Cunow portarà la seva teoria a una posició favorable a l'imperialisme, Ros Luxemburg la portarà a una posició revolucionària.
Donà la sang per la bandera del comunisme però no podia donar-ne l'estratègia.

tornau a l'inici de pàgina

La concepció materialista en la política dels temps llargs

H. Grossmann, en la seva obra del 1929, sosté que la llei de la caiguda del capitalisme és la conseqüència de la llei d'acumulació del capital. Un sistema capitalista pur i aïllat és, segons Grossman, capaç d'existir i de desenvolupar-se sense la necessitat d'una àrea econòmica encara no capitalista.
La caiguda del capitalisme és, per tant, intrínseca al desenvolupament del capitalisme pur i no derivada de l'exhauriment del mercat no capitalista com, amb tesis diverses, sostingueren H. Cunow, R. Luxemburg i F. Stenberg.
En la seva polèmica contra la teoria de l'ensorrament provocada per l'exterior, Grossman escriu: “El mateix Cunow, més tard, durant la guerra mundial, renuncià a la seva teoria de l'ensorrament: l'expansió capitalista té encara a disposició una reserva prou gran de “terceres persones” que tan sols els utòpis poden parlar de la revolució proletària.
Això que s'ensorrea no és el capitalisme, sinó la fe en una pròxima victòria del socialisme. El capital no ha completat encara de cap forma la seva missió històrica i no es pot preveure encara la fi del desenvolupament capitalista".
El 1915, H. Cunow publica un assaig on porta a les conseqüències extremes allò que jeia implícit en la seva posició de fi de segle. És de fet la pràctica de la guerra mundial la que fa explícita i conseqüent la seva teoria: "...la nova fase de desenvolupament imperialista és un període madurat per les noves necessitats internes del capitalisme contemporani, una fase de transició necessària vers el socialisme, tant com ho foren les etapes precedents del desenvolupament, per exemple, la formació de la gran indústria mecànica. Aquesta no és més que el capitalisme avançat, potenciat, en el qual ara el paper primari és desenvolupat no ja pel capital industrial pròpiament dit, sinó pel nou poder del capital financer".
Si l'imperialisme és "una etapa necessària del desenvolupament capitalista que condueix al socialisme”, voler-ne impedir l'aparició és “una idiotesa” com la de voler impedir l'aparició de la gran indústria mecànica.
Abans de la realització del socialisme hi ha una fase històrica on es concentra la producció “en les mans de grans societats de capital”, se “separa la direcció de la producció de la propietat dels mitjans de producció” i “s'accelera i concentra el procés d'expropiació, i es creen així les precondicions organitzatives del sistema de producció socialista”.
L'imperialisme, "entès com a fenomen econòmic", és, per H. Cunow, "una fase de desenvolupament del capitalisme condicionada històricament i econòmica, una necessitat històrica i social".
H. Cunow rebla: "una necessitat" i no "una possibilitat". I aquí topa amb K. Kautsky pel qual l'imperialisme és una possibilitat que pot superar-se “per part d'un tipus de política diferent del propi capital financer”.
Com es veu Cunow i Kautsky parteixen de la mateixa categoria de “capital financer” per arribar a conclusions diverses, però no oposades. Pel primer la qüestió dels temps llargs es projecta en un temps indefinit d'imperialisme progressista que prepara l'aparició del socialisme. Pel segon porta a una era de superimperialisme, amb la subdivisó concordada i pacífica, centralitzada i tot, del mercat mundial, a la qual el proletariat no pot més que oposar-hi la lluita pel retorn a la democràcia, única situació on pot crèixer la seva capacitat organitzada de direcció.
La lluita de la classe dominada, accelerador històric dels temps, és subordinada, en les dues versions del socialimperialisme, a les exigències de la classe dominant.
En el capítol VII titulat "L'imperialisme, estadi particular del capitalisme" de la seva obra sobre l'imperialisme, Lenin s'ocupa de la polèmica de Kautsky contra els raonaments "tan buits com cínics del panegirista alemany de l'imperialisme, Cunow, el qual argumenta això: l'imperialisme és el capitalisme modern; el desenvolupament del capitalisme és inevitables i progressiu; com l'imperialisme és preogressiu cal arrossegar-s'hi servilment davant ell i exaltar-lo. Això recorda la caricatura que els populistes del 1894-1895 feien dels marxistes russos, quan deien que ja que aquests darrers consideraven inevitable i progressiu el capitalisme a Rússia, havien d'obrir fàbriques i dedicar-se a implantar-lo".
De Cunow Kautsky objecta que l'imperialisme no és el capitalisme modern, sinó una forma de la política del capitalisme modern, i que el proletariat ha de combatre aquesta política. Per Kautsky la lluita contra l'imperialisme s'exhaureix en la lluita contra una forma d'aquesta política.
Justament Lenin pot dir: “L'objecció es presenta bé, i tot i això no és més que una propaganda més refinada i amagada (i per això més perillosa) per la conciliació amb l'imperialisme, ja que una “lluita” contra la política dels trust i de les banques que no colpisca les bases econòmiques dels trusts i de les banques es redueix a un pacifisme i reformisme burgès ple de desitjos tan pacients com pietosos".
Contra l'objectivisme d'obrir empreses pel capitalisme i contra el subjectivisme del desig pacient de pau en benefici del capital, Lenin restableix la via mestra del materialisme en la política de classe ja pels temps llargs com pels breus.

tornau a l'inici de pàgina

La restauració leninista de la qüestió dels temps

Posada en terminis que inevitablement no deixaven solució o que, amb el revisionisme, acabaven per capgirar-la, la qüestió dels temps havia de trobar en Lenin el teòric i el revolucionari que la restauràs en els seus fonaments científics i estratègics.
En restaurar la concepció materialista de la política havia per força de retrobar la qüestió dels temps en l'apliació original de Marx i Engels. Els fundadors degueren, en llur passatge de la democràcia al comunisme, de fer cara a la concepció del temps pròpia del racionalisme il·lustrat del progrés de la raó, del materialisme mecanicista com a procés atemporal, de la dialèctica hegeliana, com a moviment contradictor de la idea absoluta.
Marx i Engels fan, però, del temps una unitat de mesura del moviment de la formació econòmica i social, dels seus cicles, de les seves crisis, des les seves acceleracions i dels seus enlentiments. El temps esdevé mesura del desenvolupament de les forces productives. El temps esdevé mesura de la dinàmica de les relacions socials.
El temps esdevé, així, mesura del moviment de la supraestructura, de les institucions polítiques, de les lluites polítiques, de les agitacions polítiques. El temps esdevé, a la fi, mesura de les lluites de classe i de les agitacions socials.
Hi ha dies que valen per vint anys, diu Marx. I amb tot, en el moviment de la matèria, un dia és un dia.
En posar a la base de llur concepció materialista de política l'anàlisi de l'anatomia de la societat, Marx i Engels estableixen les condicions per estudiar amb “l'exactitud de les ciències naturals” el moviment dels homes socials que pot mesurar-se amb la unitat de temps. Han descobert allò que determina aquest moviment i poden, en conseqüèncie, fer eixir el concepte d'acceleració i d'enlentiment del subjectivisme de la raó, de la idea i de la passió i dedicar-lo a la ciència.
El temps esdevé el temps de les forces productives i aquestes poden analitzar-se amb criteris qualitatius i quantitatius científics. Acceleració o enlentiment de la política ho són en relació al temps de les forces productives. Raó, idea o passió ho són en relació a aquell.
Consciència o retard de la consciència sempre ho són en relació al mateix. D'aital consciència sorgeix, en Marx i Engels, l'estratègia política que és càlcul del temps i no projecte ideal.
La revolució permanent, el procés de creixement de la revolució democràtica a la revolució proletària, és l'estratègia de Marx i Engels que és càldul del temps el 1848.
Sols amb l'estudi més prodund del temps de les forces productives, Marx i Engels podrien en el 1850 recalcular el temps de llur estratègia política revolucionària que el 1848 havia subvalorat el desenvolupament de les forces productives a la conca del Pacífic.
Llur obra acaba amb el declivi del segle, el 1895, i constitueix una mina inexhaurible de materials sobre la qüestió dels temps posada en els termes científics de l'estratègia.
I quan la vella mà d'Engels deixarà per sempre la ploma, els dits àgils i potents del jove Lenin l'han aferrada en terra russa. El problema dels mercats, el desenvolupament del capitalisme a Rússia, l'estratègia pel 1905 restauren, amb Lenin, la qüestió dels temps en la formulació originària del fundadors.
"Ritme americà" i "ritme prussià" s'apleguen, amb Lenin, en les agulles del rellotge de l'estratègia i sincronitzen el seus batecs amb el pla de construcció del partit bolxevic.
Els temps llargs del capitalisme esdevenen així l'acceleració de la fase imperialista que obre el cicle de les guerres i de les revolucions.
La discussió teòrica que Lenin porta endavant en “L'imperialisme” és, de diverses formes i a voles explícitament, una resposta a la qüestió dels temps.
El el capítol 7 diu que Kautsky fa una passa errònia "en relació al social-liberal Hobson" quie "més justament" considera "dues peculiaritat concretes i històriques” del capitalisme modern:
" 1) la competència de diversos imperialismes
2) la prevalència del financer sobre el comerciant".
No és seriosa, diu Lenin, la disputa de paraules creada per Kautsky: “si és recent estadi del capitalisme s'ha de denominar “imperialisme” o bé “fase del capitalisme financer”. Es denomine com es vulga és el mateix. L'essencial és que Kautsky separa la política de l'imperialisme de la seva economia en interpretar les annexions com la política “preferida” del capital financer i en contraposar-la amb una altra política burgesa que seria, segons ell, possible sobre la mateixa base del capitalisme financer".
Al capítol 10 "Crítica de l'imperialisme" Lenin demoleix la teoria de Kautsky sobre el “superimperialisme”.
Admetem, diu, que “totes les potències imperialismes formen una lliga” per repartir-se pacíficament l'Índia, la Xina, l'Indoxina. Hi tindríem “el capitalisme financer internacionalment unit” que hipotetitza Kautsky.
Però no pot ésser “de llarga durada” perquè el “repartiment de les esferes d'interessos i d'influència” es basa en la “valoració de la potència... de llur potència general econòmica, financera, militar, etc”. Donat el desenvolupament “no uniforme” de les empreses, de les branques de la indústria, dels països “les relacions de força es modifiquen”. En el descurs de 10-20 anys les relacions de força entre les potències no romanen immutades.
Lenin usa aquí el concepte de “temps” no en termes indefinits o d'espera mesiànica de l'ensorrament del capitalisme sinó en termes científics d'anàlisi de tendències i de valoracions sobre el “temps” necessari per madurar les contradiccions que el composen. Els "temps llargs" esdevenen, d'aquesta forma, el terreny on es verifiquen els instruments de l'anàlisi científica i els instrument de la pròpia anàlisi. No són, ni ho poden ésser, la solució de l'estratègia revolucionària però són la condició per la qual la consciència teòrica i la voluntat política s'organitzen concretament i específica segon un pla d'utilització de classe de les contradiccions que explotenen els “temps llargs”.
Lenin, el 1916, diu que han calgut 50 anys abans que Alemanya es pogués enfrontar amb Anglaterra, Japó i Rússia. En el temps llarg de mig segle el desenvolupament desigual del capitalisme provoca uns xocs entre potències impossibles quan el desenvolupament de les forces productives deixava el primat industrial a Anglatera i li permetia d'imposar la seva pax.

tornau a l'inici de pàgina

El temps de les forces productives i del partit

Si examinem la tesi de Lenin sobre la putrefacció de l'imperialisme podem trobar una resposta important a la “qüestió dels temps”. La putrefacció de l'imperialisme és, per a Lenin, una tendència que apareix sempre més netament amb l'exportació dels capitals i la formació de l'“estat rendista”. És un resultat de la centralització del capital, de la concentració dels mitjans de producció, de la fusió del capital industrial amb el capital bancari i de la formació del capital financer. És una tendència que pot, així, trobar tendències contràries que la frenen; el fenomen identificat per Lenin els anys 10 tingué, però, un ple desplegament en dues direccions.
La primera, en la massa enorme d'interessos derivats de la creixent exportació de capitals. La segona, en el ràpid increment del capitalisme respecte del ritme precedent.
Putrefacció i acceleració del desenvolupament del capitalisme són per a Lenin dos aspectes del mateix fenomen, dues cares de la mateixa medalla. La maduresa del capitalisme a les antigues metròpolis determina l'exportació imperialista del capital en les noves àrees. L'importació de capitals accelera el desenvolupaments dels joves capitalismes. Lenin veu en aquesta dialèctica una acceleració del temps de les forces productives i, per tant, dels temps històrics i dels temps de l'estratègia.
Si la putrefacció de l'imperialisme hagués portat, com han defensat diversos comentaristes de la teoria de Lenin, a l'estagnació del capitalisme, en el món hauríem tingut no una acceleració del temps de les forces productives, sinó un enlentiment. En conseqüències hauríem tingut un enlentiment dels temps de l'estratègia revolucionària.
És una contradicció entre l'estagnació del capitalisme i la crisi revolucionària, que Trockij no pogué resoldre en la seva recerca dels nusos explosius de la situació dels anys 30. No es tracta sols de trobar en una situació de lluita de classe la qualitat contradictòria i històricament inconciliable. Sota aquest aspecte qualsevol situació ho és. Es tracta, més aviat, de trobar en una situació determinada la qualitat d'acumulació de contradiccions socials i polítiques que la facen explosiva d'una forma irreversible.
Trockij, certament, en la situació dels anys veié la preparació de la segona guerra mundial imperialista, que ha estat indubtablement la màxima contradicció del sistema capitalista. Com a tal devia i podia construir el terreny objectiu d'acció de l'estratègia de la transformació de la guerra en revolució. Li manca l'instrument d'aital acció, li manca el partit, donat el retard històrica de la seva formació, que l'Octubre no reeixí a colmar, i que les contrarevolucions han accentuat. Però no és sols la mancança del partit internacionalista durant la segona guerra mundial la que explica el retard pel període posterior. Si es raonés d'aquesta forma cada situació contingent s'explicaria amb la precedent i un justificacionisme històric prendria el lloc de la indicació precisa de les tasques que cada generació revolucionària ha de resoldre.
El mètode del materialisme històric és recavar, amb l'anàlisi específica d'una situació donada, els caràcters i la possibilitat de l'acció revolucionària lligada a les tasques històriques del proletariat. En cada situació cal agafar l'anell de la cadena, com diu Lenin. En el cas del temps que afrontem, el del temps de formació i de desenvolupament del partit, cal analitzar les cuases d'allò que vé definit com a retard i que no és més que un ritme temporal extremadament lent respecte del temps de les forces productives.
Sols d'aquesta forma, i no amb el recurs, sense una estratègia dels temps generals, al miler de contradiccions que reuneix cada situació, es pot agafar l'anell de retard històric del partit i obrar concretament per disminuir el seu pes negatiu.
Sota aquest aspecte, la “qüestió dels temps” es tradueix en el treball constant d'educació i d'organització del proletariat, dia rere dia, sense esperes impacients d'ocasions excepcionals.
Fins i tot les situacions excepcionals requereixen una força organitzada per afrontar-les i per no portar aigua al molí de l'oportunisme. La força organitzada no s'improvisa i requereix decenis de feina anònima, pacient i incessant per tal d'ésser seleccionada, construïda, ensinistrada, cohesionada.
Lenin afrontà el retard històric del partit en la situació de l'època, amb el treball sobre “temps llargs”. En analitzar el temps de desenvolupament de les forces productives del capitalisme a Rússia establí el temps de desenvolupament de les forces revolucionàries i el temps de desenvolupament del partit. D'aquesta forma la “qüestió dels temps” esdevé una qüestió organitzativa. De difícil esdevé una qüestió menys difícil, perquè el treball organitzatiu la fa una pràctica quotidiana, amb la qual fou possible, en millorar-la, accelerar el temps de desenvolupament del partit per tal d'apropar-lo al temps del desenvolupament de les forces productives.
Quan l'acceleració de la guerra mundial imperialista provocà la crisi de les forces productives i de la supraestructura política a Rússia, el partit tingué la capacitat d'utilitzar-la i no perquè el partit que té un programa marxista siga mecanísticament capaç de transformar una crisi social i política en crisi revolucionària, sinó perquè aquest programa seu es concreta en el desenvolupament organitziu vinculat al desenvolupament de les forces productives i de la principal força productiva: la classe obrera. Sense el desenvolupament de la classe obrera no s'hi hauria donat el desenvolupament del partit bolxevic i sense el ràpid desenvolupament de la primera no s'hi hauria donat el ràpid desenvolupament del segon.
La llicó històrica no es troba, però, en aquesta simple correlació; és troba, contràriament, en la capacitat del partit en portar el pas amb el creixement de la classe obrera, en particular, i dels estrats assalariats, en general, sense caure en el reformisme i en l'oportunisme o sense abandonar o diluir els objectius estratègics.
La capacitat és, precisament, la de traduir l'estratègica en tàctica. En definitiva és l'estratègia, que calcula el temps de les forces productives, la que indica el temps de l'acció, el temps de la tàctica.
En aquest punt esdevé decisiva la valoració científica del temps de la putrefacció imperialista. Si es valora erròniament que la putrefacció implica l'estagnació del capitalisme i es cau en el tacticisme, que eleva cada acció a acció resolutiva de tota manifestació de crisi.
Si es valora científicament que la putrefacció de l'imperialisme implica l'acceleració del desenvolupament capitalista, s'actua per un temps de desenvolupament organitzatiu del partit adequat al temps de desenvolupament de les forces productives i de llur crisi inevitable.


tornau a l'inici de pàgina

L'acceleració del temps imperialista

Per Lenin la putrefacció imperialista accelera el desenvolupament del capitalisme perquè el propi desenvolupament accentua la desigualtat de ritme en les diverses components de l'economia mundial.
És útil que ens referim a un passatge de "L'imperialismo", al que ferem referències en les Tesis del 1957. Lenin escriu de forma inequívoca que “seria erroni creure que aquesta tendència a la putrefacció excloga el ràpid increment del capitalisme: tot al contrari.
En l'època de l'imperialisme determinades branques de la indústria, determinats estrats de la burgesia, determinats països palesen, amb major o menor força, una o altra d'aquestes tendències.
Globalment el capitalisme creix encara més ràpidament que abans, si bé aquest increment no sols es fa més diferenciat, sinó que aital diferenciació es manfesta particularment en la putrefacció dels països capitalismes més forts".
Quan Lenin diu que globalment el capitalisme creix més ràpidament que abans no abreuja el temps d'una renovada teoria de l'ensorrament.
Ningú no s'allunya més que Lenin d'aquesta teoria. La rapidesa del desenvolupament accentua la desigualtat i aquesta es manifesta, com ja hem vist, en la putrefacció de les metròpolis.
Mentre creixen els joves capitalismes, la putrefacció de les metròpolis alimenta l'oportunisme i allarga la vida de l'imperialisme.
L'acceleració multiplica el xoc interimperialista i el conflicte financer, comercial i bèlic. Es fa impossible una llarga durada dels acords de repartiment del mercat mundial, es fa impossible, com veurem, la imatge pacífica superimperialista hipotesitzada per Kautsky.
El període de transició, obert per l'afirmació definitiva del capital financer, pot durar força, essent el període de guerres i revolucions.
Lenin ho anuncia clarament:
"...les relacions d'economia privada i de propietat privada formen un embolcall que ja no respon al contingut, embolcall que ha de marxar inevitablement cap a la putrefacció sempre que no siga obstaculitzada artificialment l'eliminació, i en estat de putrefacció puga sobreviure durant un temps relativament llarg (en la pitjor hipòtesi, en la hipòtesi que per guarir de la pesta oportunista hi calga molt de temps!), però a la fi serà fatalment eliminat".
No hi ha, per Lenin, una relació mecànica entre la putrefacció de l'imperialisme i la seva fi en un període breu. La putrefacció pot comportar un temps llarg.
La història ha demostrat la justesa de la previsió leniniana i ha posat el deure al partit revolucionari de dotar-se d'una estratègia adequada a la llarga persistència de la putrefacció imperialista. Tot simplisme en aquest camp és un obstacle a la comprensió del deure que incumb al partit leninista i a la seva capacitat de resoldre'l. Si l'immediatisme, com ha comprès Trockij, és sempre font d'oportunisme, ho és doblement davant el temps llarg de la putrefacció imperialista.
La dialèctica social es manifesta en la contradicció que veu una acceleració del desenvolupament capitalista en el món i una perllongada putrefacció de les metròpilis.
Aquesta contradicció exaspera el conflicte i provoca una acceleració de les guerres pel repartiment del mercat mundial.
El repartiment pacífic, per bé que sempre és possible, sempre és de menor durada.
El desenvolupament diferenciat muta més ràpidament les relacions de força entre les potències imperialistes.
És tota la vida econòmica, social i política del capitalista a la fase imperialista la que és a la base d'una dinàmica accelerada de les lluites de classes.
Per analitzar científicament aquesta dinàmica és com més va més indispensable la concepció materialista de la política per identificar-ne la determinació econòmica.
Lluny de simplificar la dinàmica, el concepte de determinació econòmica de les lluites polítiques i de les guerres permet de reconstruir-ne tota la complexitat.
I en la mesura en què és possible tindre el coneixement de la dialèctica global de l'imperialisme s'obre la possibilitat d'afrontar-la amb una estratègia revolucionària adequada. S'imposa, per la mateixa raó, la necessitat d'operar estratègicament ja que sols d'aquesta forma el proletariat pot utilitzar totes les contradiccions de la putrefacció i no esser-ne presoner.
En el capítol desè de "L'imperialisme" Lenin escriu:
"És evident per tots com el capitalisme monopolia havia aguditzat tots els antagonismes del capitalisme. N'hi ha prou amb adreçar-s'hi a l'augment dels preus i a la pressió de les corporacions. Aquest agreujament dels antagonismes constitueix la força motriu més potent del període històric de transició, que s'inicia amb la definitiva victòria del capital financer mundial."
El temps és així marcat amb la definitiva victòria del capital financer i és, així, aquest capítal que l'accelera amb tots els antagonismes que provoca.
Sols la consciència teòrica d'això que marca el temps de l'imperialisme pot fer que l'acceleració esdevinga una acceleració revolucionària.

tornau a l'inici de pàgina

Les aliances del temps imperialista

En el temps de l'imperialisme varien fins i tot els ritmes de les aliances entre les potències, “les aliances “interimperialistes” o “ultraimperialistes” no són res més que un “moment de respir” entre una guerra i l'altra, siga quina siga la forma que assumisquen les dites aliances, siga la d'una coalició imperialista contra una altra coalició imperialista, siga la d'una lliga general entre totes les potències imperialistes. Les aliances de pau preparen la guerra i a llur volta neixen d'aquestes; les unes i les altres formes es determinen recíprocament i es produeixen sobre un únic i idèntic terreny, de nexes imperialistes i de relacions de l'economia mundial i de la política mundial, en alternar-se les formes pacífica i no-pacífica de la lluita".
D'aquesta forma Lenin critica, en "L'imperialisme", la hipòtesi de Kautsky i n'estableix la durada. Les aliances interimperialistes són sols un “moment de respir”. Sorgeixen de la guerra i la preparen. No poden afirmar el temps de l'imperialisme perquè són de fet la manifestació del ritme accelerat del seu desenvolupament.
"En lloc de la connexió entre els períodes de pau imperialista i els períodes de guerres imperialistes, Kautsky presenta als obrers una abstracció morta per reconciliar-los amb llurs caps morts", escriu Lenin. Kautsky "separa l'un de l'altre els anells d'una única cadena, separa la moderna aliança pacífica, del conflicte no pacífic de demà que prepara per depús-demà una aliança novament “pacífica”. La cadena està constituïda per anells que alternen acords i conflictes en un ritme com més va més ràpid on les pròpies potències estableixen aliances pacífiques per una zona mentre són en conflicte per una alta. “Vet ací la realitat vida de l'“ultraimperialisme”, dels acords pacífics en llur relació indissolibre amb el conflictes purament imperialistes!".
La difusió del capitalisme en les noves zones aguditza els contrastos i desvetlla grans masses. Lenin cita un passatge de Hilferding: "L'antiga estructura social és subvertida del tot; els ceps que lligaven durant mil·lennis les “nacions sense història” a una economia merament agrícola es trenquen i aquestes nacions són llençades a l'escudella capitalista. Poc a poc, però, el propi capitalisme fineix en suggerir els pobles subjectes els principis i mètodes de llur alliberament. Aquella que per un temps havia estat la més alta aspiració de les nacions europees, això és la constitució d'estats unitaris per la conquesta de la llibertat econòmica i cultural, comença a difondre's fins i tot entre aquells pobles".
És un altre factor que determina la durada dels acords imperialistes i en provoca els conflictes. La creació generalitzada d'estats nacionals, com a producte de la difusió del capitalisme en el món, reforça el fenomen. Llur dinàmida ga impossibles els acords imperialistes, per la subdivisió de les esferes d'influència, que resisteixen per molt de temps en una única zona. Els fa impossible dretament quan es proposen de regular totes les zones. Acords i conflictes passen a fondre's en el mateix anell temporal de la cadena imperialista.
Més de cinquanta anys han elevat al màxim esplendor la puresa científica de la teoria de Lenin sobre el temps de les aliances imperialistes. Kautsky hipotesitzava un període d'aliança pacífica imperialista que, d'aleshores, mai no s'ha donat. Acord i conflicte són la manifestació, més que seqüencial, contemporània, de l'imperialisme unitari.
La llei del moviment de les aliances imperialistes, identificada per Lenin quan tot just començava a desplegar-se, ara s'ha revelat en tots els seus caràcters fonamentals. Ha seguit, en aquest sentit, l'evolució de la llei de la concentració del capital de la qual és, en la resta del camp de les relacions internacions i de la relació entre els estats, el retrat en la supraestructura. La concentració del capital no ha conduït a un supertrust sinó a acords trencats a continuació per la competència, entre gegants econòmics i financers. El desenvolupament de l'imperialisme no ha portat a un superimperialisme sinó a acords trencat a continuació per la lluita entre les grans, mitjanes i petites potències. Els acordss monopolistes sobre un mercat o sobre un producte veien, alhora, com les parts contractants es barallaven sobre altres mercats i sobre altres productes. I el mateix val per les aliances.
L'oportunisme empra per aquest procés l'expressió “entrellaçament”.
Però, diu Lenin: "Què significa la paraula “entrellaçament”? Indica tan sols el caràcter més aparent d'un procés que es dóna davant dels nostres ulls. Aquesta demostra simplement que l'observador veu l'arbre, però no copsa el bosc... Aquesta tradueix servilment el costat casual, caòtic, i revela en l'observador un home que és superat per l'abundància de material i que no n'entèn el significat ni la importància".
L'entrellaçament, diu Lenin, no és casual: “Sinó que el substrat d'aquest entrellaçament, això és el que en constitueix la base, són les relacions socials de producció es modifiquen".
I conclou: "...es fa clar que estem en presència d'una socialització de la producció i no ja d'un simple “entrellaçament”; que les relacions d'economia privada i de propietat privada formen un embolcall que ja no es correspon al contingut...".
Les contradiccions en les aliances imperialistes, les successions d'acords i de conflictes que les distingeixen, les manifestacion en llur si de compromissos i de xocs que les acompanyen, marquen la cadència del temps de la fase suprema del capitalisme, el temps de la socialització de les forces productives.

tornau a l'inici de pàgina

El temps del capital global social

"L'objecte de l'economia política no és en efecte la “producció dels valors materials”, com sovint es diu (aquest és l'objecte de la tecnologia), sinó les relacions socials entre els homes en el procés de producció. Tan sols si s'entèn la “producció” en el primer sentit és possible separar-ne la “distribució”, i alhora les “seccions” de la producció, i posar les categories de formes determinants històricament de l'economia social en el lloc que han ocupat les categories que es refereixen al procés de treball en general: sovint aquesta buida vanalitat serveix exclusivament per ocultar les condicions històriques i socials (com a exemple, el concepte de capital).
Però si consideram coherentment la “producció” com totes les relacions socials de producció, la “distribució” i el “consum” perden tot significat autònom.
Una volta hem aclarit les relacions de producció, s'aclareix automàticament tot allò que fa referència a la part de producte que arriba a les diverses classes, i per tant, la “distribució” i el “consum”.
I, inversament, si no s'aclareixen les relacions de producció (si, per exemple, no es comprèn el procés de producció del capital global social), tot raonament sobre el consum i sobre la distribució es redueix a una vanalitat o a un pietós desig romàntic".
Reportem extensament aquest i altres passatges de l'assaig "Les característiques del romanticisme econòmic", escrit per Lenin la primavera del 1897, perquè posa en termes extremadament clars el problema d'anàlisi del “procés de producció del capital global social”. Sols en aquests termes es pot analitzar, en conseqüència, la qüestió dels temps, la qual no és una qüestió de producció, de distribució i de consum sinó una qüestió del capital global social.
La qüestió posada per Lenin pot semblar una qüestió abstractament teòrica. En realitat és una qüestió estratègica perquè considera directament la pràctica del moviment revolucionari marxista. El procés de producció del capital global social es realitza amb un moviment cíclic. Les relacions socials entre els homes en aquest procés segueixen un moviment cíclic anàleg.
Per dir-ho més bé, les relacions socials entre els homes constitueixen el cicle del procés de producció del capital global social.
L'anàlisi estratègica marxista afronta les contradiccions de les relacions socials, llur manifest en contrastos, en lluites, en llur intensitat i llur extensió.
L'estratègia revolucionària estableix els temps de l'acció del proletariat en les lluites de les classes, lluites que segueixen un moviment cíclic com la reproducció del capital social encara que es manifesten en les relacions de distribució i de consum del producte social. Però si la distribució i el consum del producte social, del rendiment global, no són concebuts com a aspectes del procés de producció del capital social, inevitablement es cau en el romanticisme econòmic i en el subjectivisme polític. Es confon una fase del cicle del capital social amb el propi cicle. Es confon una concepció subjectiva del temps amb el temps objectiu de la crisi del capital social.
Lenin reporta alguns passatges de “El Capital”, tercer volum, d'extrema importància:
"L'anàlisi científica del sistema de producció capitalista demostra que... les condicions del repartiment són substancialment idèntiques de les condicions de producció, constitueixen el revestiment d'aquestes, ja que les unes i les altres tenen un mateix caràcter històricament transitori... el salari presuposa el treball assalariat, el producte presuposa el capital. Aquestes formes determinades de repartiment presuposen per tant determinats caràcters socials de les condicions de la producció i determinades relacions socials entre els agents de la producció. Una determinada relació de repartiment és, en conseqüència, únicament l'expressió d'una relació de producció determinada històricament... Qualsevol forma de repartiment apareix conjuntament amb la forma de producció que la determina, a la qual correspon i de la qual deriva".
Per Marx:
"La concepció que considera històricament sols les relacions de distribució i ni tan sols les relacions de producció és, d'una banda, la concepció d'una crítica inicial, encara tímida, de l'economia burgesa".
Lenin identifica en aquesta concepció una característica del romanticisme econòmic que de la crítica de Sismondi a Ricardo arriba al populisme rus. La influència d'aquesta concepció proseguirà en les posicions, com la de Trockij, que en l'anàlisi de la natura social de l'URSS dissocien la producció del repartiment, i arriben a veure relacions de distribució burgesa diferents i contradictòries respecte a presumptes relacions socialistes de producció, fent així un pas enrera respecte de la descoberta de Marx del procés de producció del capital global social.
En termes d'estratègica un pas enrera significa retardar el temps de l'acció en relació amb el temps de la teoria que ha descobert científicament el temps del capital social, de les forces productives, de llurs contradiccions.
Lenin cita la "Crítica del programa de Gotha" on Marx escriu:
"Si prescindim d'allò que s'ha dit aquí, es deduïa que calia fer de l'anomenat repartiment l'essencial i posar sobre aquest l'accent principal. (...) que el repartiment dels objectes de consum és en qualsevol cas únicament la conseqüència del repartiment de les condicions de producció... El socialisme vulgar ha pres dels economistes burgesos (i, al seu torn, una part de la democràcia l'ha recuperada del socialisme burgès) la costum de considerar i de tractar la distribució com independent del sistema de producció..."
Lenin diu justament que sols Marx:
"reeixí a resoldre el problema. No únicament. La mateixa solució del problema consisteix en l'anàlisi de la reproducció del capital social.
L'autor no ha aplicar separadament ni el problema del consum ni el de la distribució, sinó que l'un i l'altre foren aclarits plenament, tot just que dugué a terme l'anàlisi de la producció.
No hi pot haver, afegim, solució estratègica que no partisca de l'anàlisi de la reproducció del capital social.

tornau a l'inici de pàgina

Els temps de la NEP de Lenin

Des del punt de vista del procés mundial de la reproducció del capital social la Revolució d'Octubre ha representat un trencament momentani (en el temps) i parcial (en l'espai) de la unitat orgànica que hi ha entre la producció i el consum.
En l'àrea russa del mercat mundial es determinava una alteració aïllada i violenta entre les condicions de la producció i les condicions del repartiment en la formació econòmica i social capitalista.
Significava potser que la teoria de Marx, per la qual el “repartiment dels objectes de consum és en qualsevol cas únicament la conseqüència del repartiment de les condicions de producció", ja no era vàlida?
Significava potser que la solució de Marx era revisada?
Al contrari, el “comunisme de guerra” n'era la plena confirmació. La violenta modificació del “repartiment dels objectes de consum” realitzada per la dictadura del proletariat, substancialment, no era gaire diferent de l'“economia de guerra” instaurada a Alemanya amb la intervenció del capitalisme d'estat entès més com a control que com a propietat. Lenin, en diverses ocasions, havia analitzat el capitalisme d'estat alemany i indicat la necessitat que el poder polític del proletariat l'imitàs per establir el control sobre el capitalisme privat, i en particular sobre el petit capitalisme, en el decurs de la guerra civil. Molts dirigents bolxevics, en teoritzar amb el “comunisme de guerra” del consum un impossible comunisme de la producció, no tingueren en compte les indicacions de Lenin. La paràlisi econòmica restaurà la validesa de la teoria de Marx sobre la reproducció del capital social.
La NEP representava la fi de l'alteració en la relació entre producció i consum provocada per l'“economia de guerra” representava la fi de l'alteració en la relació entre producció i consum provocada per l'“economia de guerra” i la represa d'una relació més equilibrada entre les condicions de la producció i les condicions del repartiment en la reproducció del capital social.
És de gran interès la relectura de l'explicació de Lenin de la nova fase de la revolució proletària internacional. Ho fa recorrent, fins i tot en la terminologia, a exemples extrets de la història militar.
El el report del 17 d'octubre del 1921 sobre la NEP explica la que defineix com a “retirada estratègica":
"Ja que els comunistes posen conscientment el problema de la Nova Política Econòmica, no s'hi pot tindre cap dubte que hem sofert una derrota econòmica molt greu en el front econòmic. I naturalment, és inevitable que hi haja gent desesperada, gairebé atemorida, gent que davant la retirada gairebé és presa del pànic. És inevitable"
Lenin diu que fins i tot l'Exèrcit Vermell es retirava. Però:
"Les seves victòries començaven amb una fugida davant l'enemic... de vegades resultava que després d'una derrota confirmavem la justesa del proverbi que diu: “Qui ha estat batut una volta val el doble”. Una volta batuts, reempreníem lentament l'avenç, sistemàticament i amb cautela.
Certament, en el front econòmic els objectius són força més difícils que els del front militar, però entre aquests dos esquemes elementals d'estratègia hi ha una certa afinitat".
Per a la retirada l'estratègia revolucionària ha de preparar el nou avenç, més sistemàtic que l'antic: aquest és el primer ensenyament que s'extreu de la tesi de Lenin.
En aquest sentit, és del tot cert que qui ha estat batut una volta val el doble. A condició, però, que analitze conscientment les raons de la seva derrota.
Els temps de les batalles estratègiques assumeixen, així, una connotació més precisa. S'acceleren perquè, en la consciència estratègica, les raons de la derrota són, alhora, ja les raons del nou avenç.
Això s'hi veu bé en el següent passatge del discurs de Lenin: "Els camperols constitueixen una part enorme de tota la població i de tota l'economia, i per això sobre la base d'aquest lliure comerç no s'hi pot desenvolupar el capitalisme.
S'hi tracta de les nocions econòmiques més simples ensenyades per la ciència econòmica més elemental; a Rússia, per ara, aquestes nocions les imparteix cada petit especulador, individu que ens ensenya a conèixer bé l'economia, independentment de la ciència econòmica i política. El problema fonamental consisteix, des del punt de vista estratègic, en veure qui sabrà aprofitar abans aquesta nova situació".
La dialèctica de les batalles estratègiques és una dialèctica de defensa i d'atac, de retirada i d'ofensiva. D'aital dialèctica emergeix l'objectiu específic que caracteritzada cada fase individual i que s'ha de copsar científicament per l'anàlisi puntual de la dinàmica de les relacions de força.
És important superar tota "ideologia" que tota lluita produeix inevitablement i relacions sempre l'estudi teòric i pràctica al mètode propi del marxisme i a la concepció materialista de la política.
Lenin observa:
"En quatre anys hem passat a través de moltes batalles serioses i hem entès que una cosa és una batalla seriosa i tota una altra allò que es diu sobre aquesta batalla, paraules fetes sobretot per qui ha romàs assegut apartat. Cal entendre que no hem de deixar-nos portar per tota aquesta “ideologia”, per totes aquestes paraules, i veure contràriament la substància de les coses. I la substància és aquesta: la lluita serà encara més desesperada, encara més aspra que tot el que ho ha sigut la lluita contra Kolciak i Denikin. Això és perquè la lluita militar és una cosa habitual.
Per segles i mil·lennis sempre s'ha combatut.
Grans successos s'han obtingut en l'art d'occir en la guerra el pròxim, (...)
Resoldre un problema militar és, no obstant, més fàcil que resoldre el del front on ens hi trobem ara. Es pot resoldre un problema militar amb un assalt, un colp de mà, amb entusiame, amb la simple força física...".
Quatre anys de batalles proletàries davant milers d'anys d'experiència militar: fent un tresor del llarg temps històric Lenin cerca d'accelerar el temps de l'estratègia revolucionària en la guerra inèdita d'ús de classe del temps de les forces productives a Rússia i de la reproducció del capital social en el món.

tornau a l'inici de pàgina

Els temps d'una lluita inèdita

"Aquesta és la darrera batalla" afirma Lenin en el títol d'un paràgraf del report fet el 27 d'octubre del 1921 i respon: “La dictadura del proletariat és una guerra mai vista. El proletariat ha vençut en un país, però roman encara feble en el pla internacional".
Conclou: "Una lluita com aquesta mai no s'ha donat encara en la història, però de guerres entre camperols i grans propietàries en la història n'hi ha hagut més d'una, d'ençà dels primers temps de l'esclavitud.
Més d'una volta hi han hagut guerres similars, però una guerra combatuda des del poder estatal contra la burgesia del propi país i contra la burgesia unida de tots els països abans d'ara mai no s'havia donada.
O sabrem organitzar els petits camperols sobre la base del desenvolupament de llurs forces productives, tot donant a aquestes desenvolupament el suport de l'estat proletari, o bé els capitalistes el donaran: d'això depèn l'èxit de la lluita.
Això ja s'ha verificat en desenes de revolucions, però una guerra similar el món no l'havia vista mai. El poble no pot tindre experiència de guerres similars. Som nosaltres qui hem de crear-la, i en aquesta experiència podem fer peu tan sols sobre la consciència dels obrers i dels camperols".
Els nous deures que s'hi presenten al proletariat en el curs de la revolució russa són, com diu Lenin, inèdits perquè no tenen precedents en la història. No existeix, en aquest camp, el temps de l'experiència pequè d'allò que mai no ha tingut lloc no s'hi pot tindre experiència.
Sense el temps de l'experiència la classe revolucionària pot comptar tan sols amb la consciència per crear l'experiència de la guerra social i polícia que la història encara no coneix.
La qüestió dels temps, quan el present revolucionari la posa en aitals termes, esdevé àrdua quan no ignorada.
Però el gran dialèctic materialista Lenin aferra sòlidament l'únic anell disponible, el de la consciència teòrica, per fer-se amb la cadena de l'esdeveniment inèdit.
Aconsegueix d'utilitzar la consciència teòrica del marxisme sobre la història militar per analitzar els nous objectius: “Pensàvem que amb un plegat de comunistes s'hauria pogut efectuar la producció i la distribució d'un país que té un proletariat desclassat. Haurem de modificar aital estat de les coses perquè altrament no podrem fer entendre el proletariat en què consisteix aquesta transició. En la història mai hom no s'havia trobat davant de problemes similars.
Hem provat de resoldre aquest problema de la forma més directa, amb un atac frontal, per dir-ho així, però hem sofert una derrota.
Escomeses d'aquesta mena se'n fan a totes les guerres, i aquesta no arriba ni a la consideració d'escomesa. Quan l'atac frontal no reix, es prova una alternativa, es recorre al setge i a la trinxera".
Lenin aconsegueix de reduir a l'essencial els nous objectius de l'estratègia revolucionària: amb els conceptes d'assalt frontal i de setge posa la guerra social i política inèdita en una visió general on la consciència teòrica pot exercir la potència derivada de l'acumulació de ciència realitzada en el temps llarg de la lluita de classes.
Traduïts en la terminologia militar els nous objectius estratègics es fan clars.
En una relació del 29 d'octubre del 1921 retorna al problema de la NEP. Per aclarir-ho fa encara referència a exemples de batalles militars.
L'exemple de la presa de Port Arthur, durant la guerra russo-japonesa, de part del general japonès Nogi "ens podrà donar una idea més precisa de la relació que hi ha entre els diversos sistemes i procediments polítics en una revolució com la que fem nosaltres".
La presa de Port Arthur esdevingué “en dues fases ben distintes”. La primera es caracteritza “per una sèrie d'atac successius que finiren en successius fracassos i costaren al famós capità japonès pèrdues excepcionalment elevades". La segona veu la transició cap “a un setge llarg, difícil, de la fortalesa, conduït amb art”.
La fase dels atacs era abadonada, però “no és difícil de veure que en la solució d'un problema similar, que presentava moltíssimes incògnites, era difícil, sense l'experiència pràctica, determinar amb exactitud absoluta o si més no amb un grau suficient d'aproximació quins serien els procediments que calia aplicar contra la fortalesa enemiga. Era impossible de determinar sense haver sondejat pràcticament la força que representava la posició, la potència de les seves defenses, la consistència de la seva guarnició, etc”, Lenin hi afegeix una altra consideració: “Ni tan sols era possible establir qui era el procediment adequat per prendre la fortalesa, tot i que el general Nogi era indubtablement un dels millors capitans.
D'altra part la fi que es proposava per a la guerra i les condicions necessàries per concloure-la victoriosament exigien la més ràpida de les solucions possible a aquest problema; alhora era molt probable que les pèrdues, per bé que molt elevades eren necessàries per conquerir per assalt la fortalesa, i serien compensades amb escreix”.
Però quan el general Nogi arriba a la conclusió que, malgrat els assalts, la fortalesa no havia estat conquerida hagué de reconèixer que la tàctica havia resultat errada i passà “amb decisió, precisió i claredat” a la tàctica del setge. Des d'aquesta pàgina d'història militar Lenin pot arribar a la pàgina en blanc que la revolució russa encara havia d'escriure: “Pens que aquest exemple val per aclarir la situació a la que ha arribat per trobar-s'hi la nostra revolució quan es provava de resoldre els problemes socialistes en el camp de la construcció econòmica”.
Els temps de la revolució internacional són posats així en el temps històric.

tornau a l'inici de pàgina

El temps de la claredat de Lenin

Sempre en la relació del 29 d'octubre del 1921 a la VII Conferència del partit, Lenin retorna sobre una polèmica que tres anys abans no havia rebut, de part de tota l'organització, la consideració que corresponia a la seva extrema importància: “Quan, en polèmica amb una part dels companys que no aprovaven la pau de Brest, ens adreçavem, per exemple en la primavera del 1918, a la qüestió del capitalisme d'estat, qüestió que no es posava en el sentit que havíem de retrocedir cap al capitalisme d'estat, sinó en el sentit que la nostra situació hauria estat més fàcil i la solució dels nostres problemes socialistes seria més propera, a Rússia, si el sistema econòmic dominant hagués estat un capitalisme d'estat".
La qüestió del capitalisme d'estat, com diu Lenin, no significa un retrocediment sinó, al contrari, una solució dels problemes socialistes.
El procés històric posava, en aquells termes, els temps de la revolució internacional del proletariat. L'extensió de la revolució a Alemanya hauria pogut unir el poder polític rus i les forces productives alemanys i resoldre els problemes socialistes de la producció i de la distribució. El temps polític rus s'hauria fusionat amb el temps econòmic alemany provocant un salt en les agulles del rellotge de l'evolució social.
Mancats d'Alemanya, el temps a Rússia havia de seguir la cadència de les seves forces productives. El capitalisme d'estat podia ésser la màxima acceleració possible. L'assalt al cel – podríem dir-ne l'assalt al temps – patia una pausa obligada, Lenin ho veu clarament i dóna l'honor al cap revolucionari d'ésser inflexible i apassionat combatent i prou instruït com per llegir fredament la realitat: “Cap a la primavera del 1921 apareix clar que s'havia frustrat el nostre intent de passar als principis socialistes de producció i distribució amb el sistema “d'assalt”, això és amb el mitjà més breu, ràpid i directe. La situació política de la primavera del 1921 es revelà per una sèrie de qüestions econòmiques que no podíem deixar de replegar cap a la posició del capitalisme d'estat, deixar de passar de “l'assalt” al “setge”.
Si aquesta transició provoca en alguns queixes, planys, descoratjament, indignació cal dir: no és tan perillosa la derrota, com la por de reconèixer la pròpia derrota, com la por de treure'n totes les conclusions".
En aquest passatge de Lenin hi ha tot l'ensenyament del materialisme històric. En poques, clares i simples paraules, dites per un marxistes que no es dedica al jocs verbals, sinó a afrontar amb el cap ben alt la lluita en l'adversitat, vet ací tota la lliçó de la història.
La història de tota classe revolucionària, avui el proletariat com ahir la burgesia, no pot ésser més que una història de derrotes, ja que és una successió d'avenços i retirades, quan té una direcció política conscient, o d'explosions espontànies i de desfetes desordenades, quan no les té.
Un moviment revolucionari conscient no pot tindre por de la derrota i, per tant, no pot tindre por de reconèixer-la com a tal.
Ha de tindre temor, com agudament assenyala Lenin, de la por a reconèixer la pròpia derrota, quan passions humanes com el descoratjament, la indignació, l'orgull subjectivista frenen, si no ho impedeixen directament, de treure'n totes les conseqüència d'allò que s'ha esdevingut.
Quan un moviment revolucionari cau presa d'aital infantilisme compromet el futur perquè sense l'anàlisi de la derrota, de les causes que l'han provocada, de les relacions reals de forces dins de les quals s'ha esdevinguda, dels punts que han beneficiat l'enemic, de les febleses que han minat el moviment, dels errors comesos per totes dues parts, és impossible de crear les condicions subjectives per la represa, per la nova ofensiva.
Si un moviment revolucionari no reix a realitzar aital anàlisi científica roman paralitzat. Fins i tot el seu temps d'evolució esdevé estagnat.
El partit paga, així, durament el seu retard història. No haver tret les conclusions que Lenin ha assenyalat amb extrema claredat al moviment revolucionari han costat decenis de retard històric. No hi ha possibilitat d'equívoc. Lenin fou despietadament clar. En el “Pravda” del 7 de novembre del 1921 escriu:
"L'única cosa que la nostra revolució ha dut completament a terme és la seva obra democràtica burgesa. I tenim el dret més que legítim d'estar-ne orgullosos. La part proletària o socialista de la seva obra es redueix a tres punts principals..." que s'estableixen en:
" 1) l'eixida revolucionària de la guerra imperialista mundial
2) La creació del règim soviètic, forma de realització de la dictadura del proletariat.
3) L'edificació de les bases econòmiques del règim socialista. "
En la construcció de les bases econòmiques “l'essencial encara no s'ha fet”.
És en la forma de realització de la dictadura del proletariat que l'obra revolucionària ha irromput en el temps. La construcció de les bases econòmiques havia de donar pas al temps, encara en curs, del capitalisme d'estat.
La forma de realització de la dictadura del proletariat, tot i que després la història li destinava una derrota contingent, inaugurava, de fet, una nova fase en el temps de la lluita de classes, la fase de les guerres imperialistes i de les revolucions proletàries. Lenin ho veu clarament:
"S'ha completat un gir d'importància mundial. L'època del parlamentaris democràtic burgès s'ha acabat. Ha començat un nou capítol en la història del món: l'època de la dictadura del proletariat".

tornau a l'inici de pàgina

Els temps de la tradició de classes

En el temps de la lluita de les classes el coneixement científic del contingut i de la forma de la pròpia lluita no és comuna a les classes i a les fraccions de la classe interessades. Els temps de la consciència, els temps de la consciència dels processos socials i de llurs dinàmiques són, per això, diversos i, en general, relacionats amb la pràctica. És en definitiva per la pràctica social que les teories constituents del “material de pensament”, com el defineix Engels, pateixen el desenvolupament de modificacions, de trencament i de superació que els porta a una coneixença per aproximació de la realitat. Aquest desenvolupament, determinat per la base material i vinculat a la pràctica social, constitueix el camí de la ciència.
La burgesia té segles de pràctica social durant els quals realitzà una lluita econòmica en primer lloc, una lluita política en segon lloc i, a la fi, una lluita teòrica contra la classe dominant feudal, contra l'aristocràcia, contra l'absolutisme, contra l'esglèsia. Els temps llargs de la burgesia han vist fases alternes en gran quantitat: períodes freqüents i perllongats d'estagnació i de compromís, períodes de retrocés i de retirades catastròfiques i períodes breus i gens freqüents d'avenç revolucionari. Fins i tot el front teòric de la burgesia, conseqüentment, ha reflectit aitals fases alternes i, en el decurs dels segles, ha acabat amb l'elaboració d'instrument fonamentals del coneixement científic de la realitat social i, en algunes de les seves corrents, ha representat el màxim de ciència possible en un moment donat.
La descoberta de la lluita de classes i de la llei del valor assenyalen l'aproximació a la ciència, en la teoria de la burgesia, i el resultat de la necessitat de conèixer el sistema econòmic i polític contra el que combatia, en la seva pràctica.
Esdevinguda classe dominant ha emprat l'enorme experiència teòrica i pràctica, acumulada en decenes de generacions en els seus temps llargs, contra la nova classe que subjugava, el proletariat, classe que no tenia i no té una experiència pràctica anàloga, però que pot tindre una experiència teòrica pròpia, que culmina en la victòria científica del marxisme sobre les teories burgeses recloses en la ideologia, per exigències de conservació.
Escriu Marx, al "8 de brumari de Louis Bonaparte" de 1852: "Els homes fan la pròpia història, però no la fan d'una forma arbitrària, en circumstàncies fixades per ells mateixos, sinó en les circumstàncies que s'hi troben immediatament davant llur, determinades per fets i per la tradició.
La tradició de totes les generacions desaparegudes pesa sobre el cervell de les vives i quan sembla que treballen per transformar-se i transformar les coses, per crear allò que mai no ha existit, fins i tot en aquestes èpoques de crisi revolucionària evoquen amb angoixa els esperits del passat, per prendre'ls a llur servei...".
Marx es refereix a la revolució francesa, però la seva pàgina pot ésser útil fins i tot per llegir el capítol de la revolució russa en la història de la lluita de classes i de llurs temps de consciència.
Molt del debat que precedí i que seguí les tres revolucions russes fa un recurs explícit a les corrents polítiques i als processos polítiques de la revolució francesa, evocant “els esperits del passat” del girondisme al jacobinisme, de l'hebertisme al babeuvisme. Un dels grans protagonistes de l'octubre, Lev Trockij, tindrà vint anys de temps per meditar teòricament sobre l'època de crisi revolucionària en la qual ha operat col·lectivament “a crear allò que mai no ha existit” i evocarà àmpliament i constant, fins al darrer dia de la seva heroica batalla contra l'estalinisme i el capitalisme d'estat, “els esperits del passat” del termidor, del bonapartisme i de la restauració.
Si bé aquestes categories polítiques les cerca de substanciar amb nous continguts socials, en analitzar les classes modernes que sorgeixen de la industrialització capitalista, acaben per passar massa sobre la seva reflexió. Revesteix d'aquelles formes polítiques fenòmens socials que pertanyen ja a l'estadi de maduresa del capitalisme, a l'estadi imperialista. Seria encara un mal menor si no l'impedís de ceure que la democràcia ja no és la forma política genuïna d'un jacobinisme que no pot resorgir, si no com a caricatura degenerada, que en les metròpolis ha sorgit la forma política més adequada per la concentració imperialista, que és a la fi la democràcia imperialista.
Els homes, diu Marx, fan llur història revolucionària en les circumstàncies que troben en l'immediatesa i que ja són determinades pels fets i per la tradició. Els homes no poden escollir les circumstàncies ja que no poden escollir els fets ni la tradició.
Aquesta referència de Marx a la tradició és extremadament important ja que la posa al mateix pla que els fets. La tradició és un fet i no una idea abstracta i arbitrària si bé, quasi sempre, es revesteix de draps ideològics de falsa consciència del mite, de la tergiversació de fets reals del passat, del capgirament de les causes que els han determinat, de la fantàstria reconstrucció històrica dels propis fets, en la mesura inexacta dels temps que els han regulat.
La tradició és fet, perquè és la pràctica social del passat, i és en definitiva l'experiència de cada classe o corrent de classe ha acumulat. Amb tot no és dóna la necessària atenció científica al factor que representa la tradició, es defensa que allò nou pot gairebé anular-la o fer-la secundària. “La tradició de totes les generacions desaparegudes” esdevé, així, un pes “sobre el cervell de les vives”, en lloc d'ésser l'inevitable i necessari patrimoni d'experiència en la lluita i en la creació d'“allò que mai no ha existit”.
Esdevé un fre en lloc de constituir l'indispensable accelerador del temps de la consciència revolucionària.
Lenin, que havia elevat la tradició de classes a element propulsor de la ciència, en depurar-la de tota incrustació ideològica que afavoreix l'oportunisme, identifica en la revolució russa el compliment d'“un gir d'importància mundial”.
El temps es projectava en el futur. La immaduresa del moviment revolucionari l'ha fet tornar a caure en el passat.

capítol segon



tornau a l'inici de pàgina

 




.