.[Arxiu Cervetto]

Els Estats Units, sempre contraris a la disgregació soviètica

Arrigo Cervetto

(1991)

 


Publicat com a Stati Uniti da sempre contrari alla disgregazione sovietica a Lotta Comunista, núm. 254 – octubre 1991.
Transcrit per la internet per Antonio Maggio (Primo Maggio), el setembre del 2001.


 

L'autumni del 1989 “Foreign Affairs” fa un balanç del tractat nazi-soviètic signat l'estiu del 1939. És un balanca interessant alhora que interessat, perquè treu a la llum punts fonamentals de l'estratègia americana que trobaran un terreny d'aplicació en el curs de la guerra.

Una guerra entre Alemanya i les potències occidentals apareixia, segona la revista, per la URSS d'Stalin com la millor perspectiva per una expansió de força. L'autor no accepta la versió segona la qual el Pacte és un recurs necessari de defensa. Sostindre el contrari és difícil quan s'afirma que Stalin no calcula que Hitler té la intenció, en un segon temps, d'envair la URSS.

No surten els comptes estratègics si no es té present ço que la revista nord-americana diu del Japó. No es pot excloure la hipòtesi que Tòkio cercàs una aliança contra Moscou i no una aliança amb Alemanya contra Gran Bretanya i França, que serien estats amb suport de Washington.

Certament, una aliança contra la Unió Soviètica cobria les esquenes del Japó en la seua expedició cap al sud, però per obtindre aquest resultat el Japó hauria hagut d'arribar a un pacte de no agressió, un acte diplomàtic que és poc menys que una aliança.

Tòkio havia ja dividit Xina i creat l'estat de Manxúria, a banda dels estats del sud-est asiàtic, i el de l'arxipèlag indonesi en primer terme.

Washington s'empenyava, contra la presència japonesa, en el manteniment de la unitat de Xina i de la URSS, pel que feia a les repúbliques asiàtiques més sensibles a l'autonomia.

Michel Khoundadze, en un estudi atent del menxevisme georgià (“La révolution de fevrier 1917”, Anthropos-Economica) observa:

«El 21 de gener del 1921 Geòrgia fou finalment reconeguda de iure per les grans potències, llevat dels Estats Units que en l'època encara defensaven el punt de vista de la necessitat del manteniment de la unitat de Rússia».

El suport a la secessió de Geòrgia el donaven les potències europees i, en conseqüència, la política americana acabava per topar, en aquest punt, amb la política anglesa i la francesa.

Irwin M. Wall (“La influència americana en la política francesa 1945-1954”, Balland) refereix que:

«En la conferència de Teheran, que aplegà els tres grans el novembre del 1943, Stalin i Roosevelt foren d'acord en considerar que, en la postguerra, França no hauria de poder retrobar el seu rang de gran potència. Als ulls d'Stalin el règim de Vichèi representava la “vera” França. De Gaulle? Era “un somni”».

Stalin tendeix a marginar França, i la deixa en herència a Pétain. Per raons oposades Churchill prova d'inserir De Gaulle en el joc dels grans.

Segons “Foreign Affairs” Moscou conserva un rol donat que els Estats Units consideraven l'URSS com a contrapes davant d'un possible agressor a Àsia i a Europa.

Roosevelt no creia en la força d'un gran exèrcit francès i havia provat d'avisar Stalin dels perills d'un alineament entre la Unió Soviètica i Alemanya. Pel que fa a la resta el judici americà implica una constant, que és la del manteniment de la unitat política de la Unió Soviètica.

Henry Kissinger és contrari a una centralització excessiva, però encara més a una dissolució de la URSS. La millor solució seria, al seu parer, una Confederació entre Rússia, Bielorússia, Kazakstan i Ucraïna, a la qual s'hi podrien unir les altres repúbliques, si ho volguessen.

El control de les armes nuclears per part d'un únic centre de poder seria la millor solució, però no deurien d'ésser autoritzades en l'ús com a puny de ferro contra les repúbliques. El problema no és tant si les armes nuclears són sota un comandament unificat, sinó que això es pose sota una direcció política fiable.

Els temors de Kissinger van dirigits al cor de l'oscil·lació d'Ucraïna.

No és clar què vol fer Ucraïna amb les armes nuclears, de la quota de deute exterior i de la quota de les reserves de la Unió Soviètica. Ucraïna estaria disposada a paga la seua part del deute exterior si pogué disposar d'una part de les reserves d'or i de divises.

Posicions d'aquesta mena són preses en consideració pels bancs internacionals, pel Fons Monetari Internacional i per altres ens.

Roman, per damunt de tot, la probable formació d'un exèrcit ucraïnès per jugar un contrapés als russos, polonesos i alemanys. La primera disgregació de la Unió Soviètica donaria vida a una potència demogràfica i militar comparable a França.

Ucraïna pot ésser tentada a usar la carta de mig milió de soldats per fer-se un espai en el sistema dels estats, un espai que es pot obrir sols si les altres potències europees ho volen.

George Bush, fa temps, crida als ciutadans de Kiev a no acomplir el suïcidi de la separació. El futur aclarirà les tendències en curs. Pel que fa a la resta, els Estats Units són empenyats a mantindre unida la Unió Soviètica encara que amb un nou nom.

Arrigo Cervetto

 

inici pàgina

 

.