POLÍTICA DE CLASSE A PALESTINA

(juny del 1939)




L. Rock

(Pseudònim d'Ygael Gluckstein, més tard conegut com a Tony Cliff)

Originalment publicada com a Class Politics in Palestine a New International, el juny del 1939.
Reimpressa a Tony Cliff, Selected Writings Volume 1: International Struggle and the Marxist Tradition, Bookmarks, London 2001, pp.7-10.
Obtinguda de REDS – Die Roten
Indexada per Einde O’Callaghan per l'Arxiu Virtual dels Marxistes.


La situació política a Palestina és molt complicada. Molts factors s'entrecreuen en un gran i intrigant nus. Així és molt difícil d'establir una política de classes internacionalista pel proletariat palestí; i per això també hi ha gran confusió en els cercles de l'esquerra revolucionària en relació amb els problemes d'aquest país. El fet que a la pròpia Palestina no hi hagi una gran força revolucionària, que pogués il·luminar el moviment obrer internacional en aquesta foscor, també ha contribuït a incrementar la confusió.

El problema polític de Palestina s'ha de considerar des de dos punts principals: primer, una definició de l'essència del moviment nacional àrab i, segon, el paper jugat per la immigració i l'assentament hebreus. Sols una anàlisi marxiana exacta d'aquestes dues qüestions pot portar-nos a la via revolucionària socialista correcta en aquest país.

 

Els sionistes i el moviment àrab

Tots els sectors del moviment sionistes sostenen fermament la teoria que no existeix cap moviment d'alliberament anti-imperialista a Palestina i que el moviment àrab que s'hi dóna és el producte de la propaganda dels feudalistes àrabs i dels agents del feixisme alemany i italià. Això ho diuen no sols els feixistes sionistes i la burgesia liberal, sinó també els reformistes i fins i tot els militants de l'Oficina de Londres – “Poale Zion and Marxist Circle” i el “Hashomer Hatzair”. Com a base per aquesta visió empren tres arguments: (1) al front del moviment àrab hi ha una majoria de feudalistes, i per tant el moviment és reaccionari; (2) un moviment que practica terrorisme contra la població hebrea, i es dirigeix principalment contra els obrers hebreus, no és res més que un moviment de pogroms; (3) un moviment que rep el suport de Hitler i de Mussolini és necessàriament reaccionari i feixista. Aquests arguments són erronis des des de la base i distorsionen la realitat, en la mesura que són calculats per revestir unes aspiracions més o menys sionistes i una aliança amb l'imperialisme opressors britànic.

No han estat liderats molts moviments nacionals per feudalistes (per exemple, Abd-el-Krim al Marroc, els moviments nacional siri i egipci en els seus inicis, etc.)? No es dirigien sovint els moviments d'alliberament nacional al principi del seu desenvolupament, quan eren sota la direcció feudal, contra els membres d'altres nacionalitats de la seva terra (Irlanda, anteriorment també l'Índia, l'aixecament boxer a la Xina, etc.)? I no són explotats moviments d'alliberament nacional principalment per altres forces imperialistes que són hostils a l'imperialisme contra el qual es dirigeixen aquests moviments? No hi ha pas dubte que el moviment nacional àrab de Palestina, com els seus paral·lels en altres països colonials, és essencialment i històrica un moviment anti-imperialista.

Aquesta premisa és acceptada no sols pels marxistes, sinó també pels estalinistes. Els segons, però, n'extreuen conclusions absolutament oportunistes. Proven de mantenir la unitat del moviment nacional i evitar així una diferenciació de classe. Les lliçons dels moviments d'alliberament nacional i especialment les lliçons de la revolució xinesa demostren clarament la correcció de la visió de Lenin i Trockij, és a dir que l'única via per l'alliberament nacional rau en aprofundir les conquestes socials de les masses i en estendre la lluita de classes entre el poble nacionalment oprimit.

Aquesta visió òbviament s'aplica també a Palestina; i especialment aquí per una altra raó: Palestina no pot emancipar-se del jou imperialista a menys que tingui lloc una unificació de les masses àrabs i hebrees, ja que les segons representen un terç de la població, els obrers hebreus són la meitat de la classe treballadora palestina, i l'economia hebrea és decisiva en moltes branques de la indústria. Les masses hebrees explotades no donaran suport, però, al moviment imperialista si no té lloc una diferenciació en classe en el moviment nacional àrab. El que fa tan terrible la situació a Palestina és que, d'una banda, hi ha una gran diferenciació nacional entre hebreus i àrabs, i en l'altra, la unitat nacional del camp àrab és ben ferma.

Hi ha, per tant un greu error en l'article reimprès a New International (febrer del 1939) de l'Spark, en el qual l'autor parla amb gran satisfacció i entusiasme de la unitat nacional que han mostrat els àrabs en els darrers dos anys i mig.

Els marxistes revolucionaris tenen el deure de donar suport al moviment d'alliberament nacional amb tota la seva força fins i tot si la burgesia o els feudalistes el lideren per un cert temps. Al mateix temps, però, han de preservar llur independència mostrant al proletariat la via per l'emancipació nacional a través de l'hegemonia proletària i la diferenciació de classes en el moviment nacional, l'única que pot assegurar la completa i estable emancipació del poble colonial.

El sionisme utilitza l'opressió nacional i social de les masses hebrees del món per dirigir els seus esforços cap a la unitat nacional, no cap a la lluita internacional de classe. El sionisme crea il·lusions reaccionàries en les masses en relació a la via per solucionar llurs porblemes. En crèixer fortament pel declivi del moviment obrer i el creixement de les tendències xovinistes, el sionisme és també necessàriament exclusivista i prova de reprimir el habitants àrabs del país, per guanyar una majoria hebrea, un estat hebreu, sota qualssevol condicions, i boicotejar els treballadors i productes àrabs. Aquesta tendència bàsica s'ha fet paulatinament més forta en els darrers anys que han estat anys d'aliança amb l'imperialisme britànic.

 

Inici de pàgina

 

La població hebrea i el sionisme

Tot i així, de la negació del sionisme no se segueix la negació del dret a l'existència i a l'extensió de la població hebrea de Palestina. Això sols es justificaria si existís una identitat objectivament necessària entre aquesta població i el sionisme, i si la població hebrea fos necessàriament un punt d'avenç per l'imperialisme britànica i no res més. Els que consideren que la població hebrea i el sionisme són idèntics, són els feudalistes àrabs, els dirigents hebreus sionistes i els imperialistes anglesos. Els feudalistes àrabs necessiten aquesta concepció per tal de reclutar les masses àrabs en la lluita xovinista anti-hebrea, tot dient, “aplasteu els hebreus, ja que ells són els conqueridors sionistes!”. Els dirigents hebreus afirmen que aquesta identitat existeix per tal de fer arrelar la ideologia sionista entre les masses hebrees, tot dient, “sou hebreus, per tant heu de ser necessàriament també sionistes!” L'imperialisme britànica empra aquesta arguments, ja que els hi ofereixen una base magnífica pels antagonismes nacionals. Volem per tant examinar si el camp hebreu és realment una part integral del camp imperialista i si la lluita anti-imperialista també demana una lluita contra aquesta població, o si bé, al contrari, podem i hem de guanyar la seva majoria, és a dir la de les masses hebrees explotades, per a la lluita anti-imperialista.

Els estalinistes de Palestina veuen la població hebrea com una part integral del camp imperialista i per tant arriben a consignes com aquestes: “Bloquejeu la immigració hebrea! Prohibiu la venda de terres als hebreus! Expropieu les terres dels hebreus i armeu els àrabs!”. El CPP es renta la cara davant la població àrab amb accions terroristes anti-hebrees. Aquestes consignes dels estalinistes es basen en llur visió del paper objectivament pro-imperialista de la població i dels immigrants hebreus. Per tal de justificar aquestes idees sovint empren la simple analogia entre la posició dels hebreus explotats i la posició dels blancs de Sud-Àfrica. És especialment perillós que una analogia així de perversa arreli entre els marxistes de Sud-Àfrica. Desafortunament, hi ha diversos errors en l'article del Spark que es bases en aquesta analogia. Per la banda dels dirigents reformistes del moviment obrer de Palestina, també s'ha fet un intent de comparar la posició dels hebreus del país amb la dels blancs de Sud-Àfrica. Aquesta analogia fou feta per tal de defendre que els obrers hebreus no s'han d'unir amb els àrabs, com a argument contra l'organització internacional dels obrers de Palestina. L'analogia fou llavors per suposat aprofitada pel CPP per tal de demostrar el “caràcter imperialista” dels hebreus de Palestina. Volem provar aquesta analogia per tal de demostrar clarament que els obrers hebreus de Palestina no són un part integral del camp imperialista i que llurs interessos objectius els portaran a l'unificació amb els obrers àrabs.

En primer lloc, cal assenyalar que els obrers hebreus constitueixen més de la meitat de tota la classe treballadora, mentre a Sud-Àfrica (d'acord amb les xifres del 1922-25) els obrers blancs són sols una cinquena part del classe treballadora. Els treballadors blancs de Sud-Àfrica són especialitzats en la major part, i els negres són contractats sols pel treball dur. A Palestina hi ha treballadors de totes les categories entre les classes treballadores hebrea i àrab. Una gran part dels obrers blancs de Sud-Àfrica reben les pellofes de la taula de la gran burgesia anglesa que explota l'obrer negre. El resultat és que el salari del treballador blanc és de cinc a sis vegades més gran que el salari del treballador negre. És a dir, que els obrers blancs de Sud-Àfrica representen una fina capa aristocràtica. A Palestina els obrers hebreus no són cap capa, sinó una classe en la que, per bé que hi ha capes aristocràctica, encara hi ha molts més simples obrers. Els blancs de Sud-Àfrica tenen amplis drets polítics (legislació democràtica, lleis obreres avançades, etc.), mentre els negres són esclaus colonials oprimits. A Palestina tant els hebreus com els àrabs són oprimits per un poder foraster sense tenir cap mena de drets democràctics.

 

Inici de pàgina

 

L'actitud britànica vers els hebreus

Per mostrar més clarament que la població hebrea de Palestina no rep un tracte de preferència sobre l'àrab de part del govern britànic, volem presentar alguns fets destacats. Hi ha dues grans ciutats en les quals els hebreus són majoria- Haifa i Jerusalem. En totes dues, d'acord amb els ordenaments i els nomenaments del govern, els batlles són àrabs. No hi ha cap altra institució democràtica. (Fins i tot aquestes institucions, els ajuntaments, són “democràtics” sols en termes formals. En comparació amb altres institucions governamentals, però, són l'ideal de democràcia). En el camp dels ajuntaments, per tant, els hebreus no reben preferència. Els hebreus aporten el 63% dels ingressos governamentals, mentre les despeses que reben són les següents (1934-35): 14% en educació; 34% en obres públiques, etc. La legislació laboral tampoc dóna preferència a l'obrer hebreu front l'àrab. Els obrers hebreus de Palestina, per tant, representen, per llurs interessos objectius, un part integral del comú de la classe treballadora i no reben cap preferència del govern britànic.

D'altra banda, també fóra errònia aquella concepció que no veiés cap tendència xovinista-exclusivista i pro-imperialista en la població hebrea. És un fet que manté una economia relativament tancada contra l'economia àrab i que pronuncia consignes com “100% de productes hebreus”, etc.; i com a resultat de la influència dels dirigents sionistes, la majoria de la població demana una majoria hebrea a Palestina i un estat hebreu.

La població hebrea de Palestina té per tant objectivament un caràcter dual. En correspondència a la seva diferenciació en classes, conté d'una banda una classe treballadora hebrea que accelera l'ascens d'una classe treballadora àrab, això és, forces que són objectivament anti-imperialistes, i de l'altra, en la mesura que es permeable a les tendència exclusivistes sionistes, això és, sotmesa a la influència burgesa, reforça les posicions de l'imperialisme i de la reacció en el país. Sota aquesta premisa, cal construir la política revolucionària socialista i la seva actitud vers la immigració hebrea.

Des de la Guerra Mundial, dos camps hostils es fan cara mútuament a Palestina, un d'àrab i un d'hebreu. El primer demana l'aturada de la immigració hebrea i identifica aquesta demanda amb la lluita contra el sionisme. El segon demana portes obertes als immigrants que rep el país i hi veu l'essència del sionisme.

Contra tots dos camps aparegué directament després de la Guerra Mundial una secció de la Comintern que durant uns certs anys adoptà una posició internacionalista independent. Els membres de la Comintern a Palestina, fins al gran gir que per a la qüestió colonial suposà la Revolució Xinesa, aleshores que s'oposaven absolutament al sionisme (contra el boicot nacional, contra les consignes com la de la majoria hebrea i la de l'estat hebreu, l'aliança amb Anglaterra, etc.), declaraven que la població hebrea no s'havia d'identificar amb el sionisme i per tant demanava la màxima llibertat de moviments per la immigració hebrea cap a Palestina. No sols això, sinó que demanaven al govern ajuda material per l'establiment d'immigrants hebreus al país. Declaraven planerament que la lluita del moviment nacional àrab contra el sionisme i la majoria hebrea, no requeria la demanda d'aturar la immigració hebrea, i justificaven el manteniment incondicional de la majoria àrab. Declaraven que la lluita contra la immigració hebrea desplaçava la lluita anti-imperialista cap a vies anti-hebrees, i que això només aprofitava l'imperialisme anglès. Declaraven planerament que qualsevol lluita contra la immigració hebrea sols reforçaria el xovinisme sionista entre les masses hebrees.

Amb el gir a la dreta en la política colonial de la Comintern, però, que també es manifestà a Palestina, el Partit Comunista de Palestina, submís a l'estalinisme, començà la lluita contra la immigració hebrea, afirmant que era una immigració de conquesta, i que la lluita del moviment nacional àrab era una lluita defensiva. Però és la resposta correcta al xovinisme agressor hebreu, un xovinisme defensor àrab? Malauradament, hi ha un error similar a l'article de Spark: la lluita dels àrabs contra la immigració hebrea és una lluita defensiva contra el moviment conqueridor sionista, i per tant, si bé nosaltres, com a socialistes, som en general favorables a la lliure immigració, aquesta no és necessària a Palestina. El “Hashomer Hatzair”, de l'Oficina de Londres, argueix de manera semblant: la lluita que duem contra la independència política de Palestina és una lluita defensiva contra l'agressiu moviment nacional àrab i per tant, com que nosaltres, com a socialistes, som en general favorables a la independència de les colònies, aquesta no és necessària per a Palestina.

Sense prendre una posició clarament internacionalista sobre la qüestió de la immigració hebrea, sense una lluita forta contra qualsevol opressió sobre la població àrab de part de l'imperialisme i del sionisme, sense una lluita forta contra els intents de suprimir la immigració hebrea, l'establiment d'un ample front anti-imperialista és impossible.

 

Inici de pàgina

 

Dues visions de l'assentament

En la qüestió de l'assentament hebreu, hi prevalen dues visions. Una, la del moviment sionista, demana la llibertat d'assentament i d'adquisició de terres, sense protegir el tinent d'ésser desposseït; l'altra, la de la direcció feudal del moviment nacional àrab, que s'amaga sota una pretesa “protecció dels tinents”, demana la prohibició de la venda de terres als hebreus.

Abans dels 1926-27, la Comintern de Palestina n'era de la protecció del tinent i del reconeixement del seu dret a la terra, però alhora demanava que fos possible l'assentament hebreu en terres no cultivades; repetidament declarà que hi ha encara extenses àrees de terra en mans del govern i dels effendis àrabs que són cultivable però resten incultes. Aquesta actitud era genuïnament internacionalista.

Però d'ençà que l'estalinisme ha dominat completament la Comintern, els seus seguidors de Palestina començaren la lluita contra el dret d'assentament dels hebreus. Així no hi ha actualment cap força internacionalista a Palestina: la gent de la Comintern s'han deixat remolcar pels dirigents feudals àrabs, i la gent de la Socintern i de l'Oficina de Londres s'han constituït en part integral del moviment sionista. Malauradament hi ha certes desviacions i cap visió internacionalista sobre aquesta qüestió a l'article de Spark.

Si hem d'establir les nostres actituds vers la immigració hebrea, hem de mantenir en el pensament aquestes dues idees fonamentals: (1) el moviment sionista veu en la immigració la base pel paradís en la terra; (2) la direcció feudal del moviment nacional àrab veu en la immigració hebrea la base per l'infern en la terra. Totes dues idees són falses. Els marxistes no poden ser favorables o contraris a la immigració, de la mateixa forma que no poden estar a favor o en contra de la immigració del camp a la ciutat. Els marxistes sols han de recordar que en l'ordre capitalista és necessari lluitar per la lliure migració, sense caure en il·lusions sobre el “paper alliberador” i la “creació de felicitat” atribuïda a aquesta migració, sense adoptar una actitud xovinistra vers aquesta migració (“majoria hebrea”, “productes hebreus”, treball hebreu”, etc.). La mateixa actitud ha d'ésser adoptada pels marxistes respecte de l'assentament.

És correcte que el moviment nacional àrab hagi de rebre suport en la seva lluita contra l'imperialisme. Però això no és de cap manera el mateix que dir que hem de donar suport a les accions de la direcció feudal d'aquest moviment que són calculades per desviar el moviment de la via anti-imperialista cap a l'anti-hebrea. Una petita il·lustració mostrarà planerament com la lluita contra la immigració hebrea distorsiona la lluita anti-imperialista: fa no gaire es difongueren rumors en Palestina que el govern era a punt d'aturar la immigració hebrea; en alguns llocs els àrabs organitzades manifestacions joioses en les que cridaven: “Visca Chamberlain!” “Visca Anglaterra!” “El govern és amb nosaltres!”

El lector pot dir, “entre la lluita pel dret a l'existència i la lliute immigració dels hebreus, i la lluita per la independència del país, hi ha una distància insuperable, i per tant hem d'escollir una de les dues”. La victòria completa del moviment per la independència de Palestina és, però, impossible sense el suport dels explotats hebreus, que mantenen posicions importants en la vida política i econòmica de Palestina. El moviment d'alliberament no rebrà aquest suport mentre existeixi el terror anti-hebreu i mentre les masses d'àrabs explotats lluitin contra la immigració hebrea. D'altra banda, l'existència de la població hebrea no serà garantida, i no hi haurà immigració sense un patiment terrible de les masses hebrees, sense el suport de les masses d'àrabs explotats que són la majoria de la població del país; i les masses àrabs no donaran suport mentre les masses hebrees siguin contràries a la independència del país i romanguin com a eina a mans d'Anglaterra per a la repressió de les masses àrabs. Sols un moviment obrer internacional pot ésser la força directiur en la lluita consistent anti-imperialista. Mentre aquesta força no jugui un paper important en el país, les masses hebrees i el moviment nacional àrab romandran en una posició difícil i dolenta.

 

Inici de pàgina

 

Una política socialista revolucionària

La política socialista revolucionària a Palestina ha de basar-se en els següents fonaments:

  1. La qüestió hebrea sols es pot resoldre per la revolució mundial socialista. El sionisme és un factor que afebleix la lluita de classes de les masses hebrees, i reforça la reacció fora de Palestina així com les forces reaccionàries de Palestina.

  2. La immigració hebrea cap a Palestina, que és principalment una immigració d'obrers, reforça, d'una banda, el poder i el pes de la classe treballadora del país, poder que, considerat històricament, és el factor anti-imperialista més extrem i, d'altra banda, mentre sigui sionista, reforça les posicions exclusivistes i les forces de l'imperialisme a Palestina.

  3. El moviment nacional àrab expressa, d'una banda, les aspiracions de les masses àrabs per l'emancipació nacional i social, però, d'altra banda, mentre estigui sota una direcció feudal i semi-burgesa, reforça les tendències exclusivistes en el país, afeblint per tant i estretant les possibilitats anti-imperialistes en deixar la població hebrea sota la influència de l'imperialisme i del sionisme.

  4. El socialisme internacionalista a Palestina és l'única força que pot dur la lluita anti-imperialista de forma consistent cap al seu autèntic fi, eliminar l'antagonisme hebreu i àrab, i lligar el moviment d'alliberament nacional dels àrabs amb la lluita de les masses hebrees pel dret a llur existència en el país i llur creixement a través de la immigració.

Aquests són els fonaments sobre els quals cal construir el programa del moviment bolxevic-leninista de Palestina. Aquí no tenim espai per ocupar-nos amb detall d'aquest programa i per tant sols provarem d'indicar els principals punts essencials:
 

Per què haurien de lluitar els socialistes revolucionaris de Palestina?

El programa de màxims dels socialistes revolucionaris és la dictadura del proletariat, com a estadi de transició cap al socialisme. Per assolir aquest programa de màxims, els socialistes revolucionaris lluiten per les següents demandes de mínims:

Com a tasca política immediata: l'abolició del domini imperialista, de la burocràcia absolutista i l'establiment en el seu lloc d'una república sobre la base d'una constitució democràtica, que es garanteix pels següents punts:

  1. La concentració del poder director de l'estat en les mans d'una assemblea legislativa composada pels representants del poble.

  2. Eleccions generals, secretes, directes i iguals per l'assemblea legislativa i per totes les institucions governamentals.

  3. Inviolabilitat de la persona i del domicili dels ciutadans.

  4. Llibertat sense restriccions de consciència, d'expressió, de premsa, de reunió; dret de vaga i de sindicació.

  5. Separació de les institucions religioses de l'estat i de les escoles.

  6. Educació general obligatòria, suport estatal a les escoles pobres.

Per tal d'assolir una igualtat completa de drets dels treballadors de tots dos pobles i per abolir qualsevol exclusió nacional, vingui del costat que vingui:

  1. Establiment d'una organització comuna dels treballadors i lluita contra la “conquesta pel treball”.

  2. Lluita contra tots els boicots de qualsevol poble contra els productes de l'altre poble i acceptació de membres a totes les cooperatives existents sense distinció de nacionalitat.

  3. Distribució de la despesa governamental i municipal d'acord amb les necessitat de les masses, sense consideracions de nacionalitat.

  4. Lluita contra el terror nacional i contra el sionisme, contra totes les tendències exclusivistes i les aspiracions per crear majories nacionals o per suprimir les minories nacionals.

  5. En cas d'assentament, participació dels llauradors que ja ocupaven la terra en l'acció de colonització, és a dir garantir-los les mateixes facilitats de les que disposin els colons.

  6. Completa igualtat de drets per tots dos pobles per augmentar a través de la immigració. Dret d'immigració dels hebreus d'Europa i dels altres continents així com dels àrabs dels països veïns.

Per tal de democratitzar l'economia de l'estat palestí:

  1. Impostos directes en lloc d'indirectes. Impost progressiu sobre la renda.

  2. Reduccions salarials dels alts funcionaris.

  3. Reducció de la despesa en l'exèrcit, la policia i les presons.

  4. Increment fonamental de la despesa en educació, salut i agricultura.

  5. Distribució de la despesa d'acord amb les necessitats de les masses, sense consideracions de nacionalitat.

Per tal d'abolir el feudalisme, les següents demandes:

  1. Transferència de les terres dels grans terratinents, del govern i de les institucions religioses per als qui les treballen sense consideracions de religió o nacionalitat.

  2. Annul·lació general dels deutes dels fel·lahins i distribució de crèdits tous a aquests.

Protegir la classe treballadora i reforçar la seva lluita i el seu poder alliberador:

  1. Jornada laboral de vuit hores i de sis hores pel jovent.

  2. Un dia de descans a la setmana.

  3. Prohibició del treball nocturn, llevat de les branques en les que aquest és tècnicament necessari.

  4. Prohibició del treball infantil.

  5. Prohibició del treball de les dones en la mesura que aquest treball els hi sigui injuriós.

  6. Salari mínim per totes les branques de la indústria.

  7. Seguretat social.

  8. Pensions de jubilació pels treballadors.

  9. Inspecció governamental, amb participació de representants dels obrers, per controlar l'aplicació de les lleis laborals.

Per assolir els objectius polítics i econòmics immediats, el moviment socialista revolucionari ha de donar suport a tots els moviments opositors que vagin contra l'ordre social i polític vigent a Palestina, si bé sempre mantenir la seva pròpia independència.

La realització completament consistent i duradora d'aquest programa de mínims és possibles sols a través del derrocament de l'imperialisme, i de l'establiment del govern dels consells d'obrers i llauradors.

 

Inici de pàgina

.