(2000)
Per què ens cal un partit revolucionari? La raó bàsica es troba en dues afirmacions fetes per Marx. Deia que “l'emancipació de la classe obrera és l'acte de la classe obrera” i al mateix temps deia que “les idees dominants de tota societat són les idees de la classe dirigent”.
Hi ha una contradicció entre aquestes dues afirmacions. Però la contradicció no hi era en el cap de Marx. Existeix en la realitat. Si sols una de les afirmacions fos correcta, aleshores no hi hauria cap necessitat d'un partit revolucionari. Si l'emancipació de la classe obrera és l'acte de la classe obrera, i això és tot, aleshores, siguem honests, no ens caldria res de lluitar pel socialisme – seiem amb els braços creuats i somriguem. Els obrers s'emanciparan!
Si, d'altra banda, “les idees dominants de tota societat són les idees de la classe dirigent”, i això és tot, els obrers sempre acceptaran les idees dels dirigents. Aleshores podem seure amb els braços creuats i plorar perquè no s'hi pot fer res.
La realitat és que les dues afirmacions són correctes. La lluita de classes s'expressa sempre, no sols com un conflicte entre obrers i capitalistes, sinó dins la pròpia classe obrera. En la línia de piquets no és cert que els obrers hi siguen per plantar cara i evitar que el capitalista treballe. Els capitalistes mai no han treballat en la vida i no treballaran durant una vaga. Ço que és la línia de piquets és un grup d'obrers que prova d'impedir que un altre grup d'obrers creue la línia de piquets en interès dels patrons.
La qüestió del poder obrer és ço que Marx anomenava la dictadura del proletariat. Per què us cal una dictadura del proletariat si tota la classe obrera resta unida i hi ha sols una petita minoria de capitalistes en l'oposició? Podríeu dir anau a casa, i solucionarem el problema dels patrons. Si tota la classe obrera resta unida podem lligar-los i llençar-los a l'Atlàntic!
La realitat és que hi haurà obrers a un costat i obrers retardataris a l'altre. Com que “les idees dominants de tota societat són les idees de la classe dirigent”, els obrers es divideixen en diferents nivells de consciència.
No sols és això. El mateix obrer pot tindre una consciència dividida en el seu cap. Pot ésser un bon lluitador pels salaris, pot odiar el patró, però quan es tracta dels negres és una història diferent.
Record que vivíem amb un paio, un impressor,
en la mateixa casa, un home ben preparat. Anava de vacances i li vaig
demanar, “Que surts demà?” Em digué, “no,
no puc anar-me'n demà. És divendres 13. Haurem
d'esperar-nos fins dissabte”. Aquest home en el segle XX té
qualques idees de fa 1000 anys.
Podeu trobar-vos en una línia de piquets i al costat vostre hi ha un obrer que fa comentaris racistes. Podeu feu una d'aquestes tres coses. Podeu dir, “no m'hi puc estat amb ell en la línia de piquets. Me'n vaig a casa que allà ningú no fa comentaris racistes”. Això és sectarisme perquè si “l'emancipació de classe obrera és l'acte de la classe obrera”, m'he d'estar amb ell en la línia de piquets.
L'altra possibilitat és simplement evitar la qüestió. Qualcú fa un comentari racista i preteneu no haver-lo sentit tot dient, “Quin dia més bonic que fa!”. Això és oportunisme.
La tercera posició és parlar amb
aquesta persona contra el racisme, contra les idees dominants de la
classe dirigent. Parlau i parlau. Si el convenceu, excel·lent.
Però si no, tot i així quan el camió esquirol
arribe juntau els braços per aturar els esquirols perquè
“l'emancipació de la classe obrera és l'acte de
la classe obrera”.
La burgesia no tenia cap partit revolucionari 20 anys abans de la seua revolució. Els jacobins a França no existien abans del 1789.
Per què hem de començar 20, 30 o 50 anys abans de la revolució? Hem de començar a parlar de la necessitat d'un partit revolucionari que guie la classe obrera en la lluita, en la revolució.
Els jacobins s'establiren durant l'acte de la pròpia revolució. Per què? Perquè quan mirau les relacions entre els capitalistes i la noblesa, veieu que són diferents de la relació entre els capitalistes i la classe obrera.
És cert que els capitalistes havien d'enderrocar la noblesa i la classe obrera ha d'enderrocar els capitalistes, però hi ha una gran diferència. No és cert que la noblesa posseesca tota la riquesa i els capitalistes siguen pobres. Els capitalistes eren rics fins i tot abans de la revolució. Podien dirigir-se a la noblesa i dir, “Molt bé, vosaltres teniu la terra; nosaltres tenim els diners, nosaltres tenim els bancs. Quan feu fallida com us salvareu? Barrejau la vostra sang blava amb el meu or, provau de casar-vos amb la meua filla”. En el camp de les idees podien dir, “Molt bé, teniu sacerdots, nosaltres tenim professors. Vosaltres teniu la Bíblia – nosaltres tenim l'Enciclopèdia. Va, marxau”.
Els capitalistes eren intel·lectualment independents de les idees de la noblesa. Influïen la noblesa molt més que no a l'inrevès.
La revolució francesa començà amb una reunió de les Etats généraux (els Tres Estaments) – la noblesa, el clergat i les classes intermèdies. Quan arribà el moment del vot, fou la noblesa i el clergat qui votà amb els capitalistes, no a l'inrevès.
És la nostra situació similar? És clar que no. No podem anar amb els capitalistes i dir, “Molt bé, vosaltres teniu la Ford, la General Motors, la ICI, nosaltres tenim un parell de sabates”. En termes d'idees no sé quants capitalistes són influïts pel Socialist Worker. Milions d'obrers són influïts pel Sun!
El partit revolucionari de la burgesia podia aparèixer durant el propi acte de la revolució. No havien de preparar-ho; hi confiaven. Què passà el 14 de juliol del 1789? Robespierre, el dirigent dels jacobins, suggerí que s'erigís una estàtua a Louis XVI en el lloc de la Bastilla. No sabia que tres anys més tard tallaria el cap de Louis XVI. D'on prové el nom de jacobins? Prové del monestir on es trobaven. Si haguessen sabut que quatre anys més tard anaven a expropiar les terres de l'esglèsia no s'haurien denominat amb el nom d'un monestir.
Eren independents, eren forts i podien ocupar-se dels problemes. Nosaltres tenim una situació completament diferent. Pertanyem a una classe oprimida que manca de l'experiència de dirigir la societat, perquè els capitalistes no sols posseeixen els mitjans materials de producció sinó els mitjans mentals de producció. Per això ens cal un partit – el partit és la universitat de la classe obrera. Ço que Sandhurst és per l'Exèrcit Britànic, el partit revolucionari ho és per la classe obrera.
Marx diu en el Manifest Comunista que els comunistes generalitzen a partir de l'experiència històrica i internacional de la classe obrera. En altres paraules, no apreneu únicament d'allò que experimentau. La meua pròpia experiència és petita. Cadascú de nosaltres té una experiència fantàsticament petita. Cal generalitzar i per fer-ho cal una organització que ho faça. No puc conèixer tot sol la Comuna de París. No hi era. Era molt jove el 1871! De forma que cal que qualcú ens done la informació.
Trockij escrigué així que el partit
revolucionari és la memòria de la classe obrera.
Hi ha tres menes de partits obrers: revolucionaris, reformistes i centristes.
El Manifest Comunista descrivia la natura del partit revolucionari amb aquestes paraules:
Els comunistes es diferencien de la resta de partits de la classe obrera sols en això. (1) En les lluites nacionals dels proletaris dels diferents països, assenyalen i mostren els interessos comuns de tot el proletariat, independentment de tota nacionalitat (2) En els diferents estadis de desenvolupament de la lluita de la classe obrera contra la burgesia que cal passar, sempre i a tot arreu representen els interessos del moviment en general.
Els comunistes, per tant, són, d'una banda, a la pràctica, el sector més avançat i decidit dels partits de la classe obrera de qualsevol país, aquella secció que impulsa totes les altres; de l'altra banda, teòricament, tenen damunt la gran massa del proletariat l'avantatge d'una clara comprensió de la línia d'avenç, de les condicions i dels resultats generals darrers del moviment proletari.
La segona mena de partits obrers són els partits reformistes. En un discurs al Segon Congrés de la Internacional Comunista el 1920 Lenin definí el Partit Laborista com un “partit obrer capitalista”.
L'anomenà capitalista perquè la política del Partit Laborista no trencava amb el capitalisme. Per què l'anomenava partit obrer? No és perquè els obrers el votassen. En aquella època hi havia més obrers que votaven el Partit Conservador, i el Partit Conservador és clarament un partit capitalista. Lenin anomenà partit obrer al Partit Laborista perquè expressava la necessitat dels obrers de defensar-se contra el capitalisme. Quan hom observa una conferència del Partit Laborista per televisió, és clar que els membres del Partit Laborista expressen unes necessitats diferents a les del Partit Conservador. En la conferència del Partit Conservador els aplaudiments apareixen quan els oradors ataquen els sindicalistes i els negres, i beneeixen l'exèrcit, la polícia, etc. En la conferència del Partit Laborista l'aplaudiment arriba quan un orador declara la necessitat d'un millor servei sanitari, de millor educació, vivenda, etc.
Entre els partits revolucionaris i els partits
reformistes hi ha una tercera mena de partit, els partits centristes.
La llur característica principal és la vacil·lació.
No són ni una cosa ni l'altra. Vacil·len entre totes
dues. Un cavall produeix cavalls, una ase, ases. Quan un cavall i un
ase es creuen produeixen un mul. Un mul no produeix res; és
estèril. Amb un partit revolucionari hi ha una continuïtat
històrica. Pot anar amunt o avall, però continua. Amb
un partit reformista hi ha continuïtat històrica. Però
no amb els centristes. El 1936 el POUM d'Espanya tenia 40.000
militants. Ara el POUM és mort com el dodo. El Partit
Laborista Independent a Gran Bretanya tingue 4 diputats en les
eleccions generals del 1945. Ara no queda ni tan sols una resta del
ILP. Una història similar es dóna amb el SAP a
Alemanya, que era una barreja de gent provinent de l'ala dretanosa,
blandlerista, del KPD (Partit Comunista alemany), elements pacifistes
del SPD i altres de procedència diversa. Era un partit força
gran a principis dels anys 1930. Ara no en queda ni rastre.
El partit revolucionari ha de dirigir la classe obrera basat en tota l'experiència del passat. D'acord, així que el partit ensenya els obrers, però aleshores sorgeix la simple qüestió: “Qui ensenya el professor?” És extremadament important d'entendre que podem aprendre de la classe obrera. Totes les grans idees provenen dels propis obrers.
Si llegiu el Manifest de Comunista veureu que Marx parla de la necessitat d'un govern obrer, de la dictadura del proletariat. Després el 1871 escriu que els obrers no poden prendre l'antiga màquina estatal: han d'esclafar-la – l'antic exèrcit permanent, la burocràcia, la policia. Hem d'esclafar tota aquesta estructura jeràrquica i establir una nova mena d'estat – un estat sense exèrcit permanent ni burocràcia, on tot oficial siga elegit, on tot oficial reba el mateix pagament que l'obrer promig. Descobrí això arran de treballar tant dur en el Museu Britànic? No, no. Ço que passà fou que els obrers de París havien pres el poder i això és exactament el que feren.
Marx aprengué d'ells. Els estalinistes sempre afirmen que Lenin inventà la idea del soviet. És clar que en la literatura estalinista Lenin ho inventà tot! Tenien un concepte de jerarquia religiosa. Tenim la correspondència de Lenin, i quan els obrers establiren el primer soviet a Petrograd el 1905, Lenin escrigué quatre dies més tard – per què dimonis és això?
In the struggle the workers needed a new form of organisation. They learnt the hard way that if they had a strike committee in one factory it was not effective in a time of revolution. You need a strike committee which covers all the factories. And that’s what the soviet was: delegates from all the factories meeting together to run the show. They did it. Lenin followed them. The party has always to learn from the class, always.
Is the party always in advance of the class? The answer is that by and large the revolutionary party is in advance of the class. Otherwise it is not a revolutionary party. So when it came to 1914 and the out break of the First World War, the Bolsheviks were far in advance of the class. The Bolsheviks were against the war while the majority of the workers supported it.
Aleshores arriba el 1917. El 1917 trobau que Lenin diu una vegada i una altra, l'agost i el setembre, que el partit va darrera de la classe, que la classe és més avançada que el partit i que hem d'afanyar-nos per posar-nos a l'alçada de la classe. La raó és ben simple. Durant molt de temps els obrers mancaven de confiança de forma que eren per darrera del partit revolucionari. En arribar un canvi en la situació canvien molt i molt ràpidament.
El problema dels revolucionaris és que ens cal una rutina per sobreviure. Però la rutina entra en un mateix. Donau per segur que sou per davant de la classe obrera. Però quan els obrers comencen a moure's trobau que sou fotudament endarrerits! El partit revolucionari ha de posar-se a l'alçada de la classe obrera. El partit no és únicament un grup de persones. Són els revolucionaris i d'ara en endavant sempre lideren. Això no val res. Heu de lluitar i lluitar per liderar en tot moment. Heu d'aprendre tothora, avançar tothora.
Això no és sols en temps de revolució. Trobareu en el lloc de treball que hom pot ésser en el SWP durant 20 anys, un bon camarada, i que qualcú completament nou, que s'uní tot just fa uns mesos, i quan cal anar a l'activitat el nou camarada és molt més avançat que el camarada que s'hi uní fa 20 anys. Ho trobareu una vegada i una altra.
No adquirireu lideratge com es reben diners en el
banc. Si teniu diners en el banc aquests donen un interès. El
lideratge revolucionari no és res d'això. Heu de
guanyar-vos el lideratge cada dia, cada mes. Així pels
revolucionaris ço que compta és que feren la setmana
passada, que fan aquesta setmana i que faran la propera. Podeu
aprendre de tota l'experiència de 100 anys però allò
que importa és que feu aquesta setmana. Heu de lluitar pel
lideratge.
Degut a que el partit reformista vol aconseguir el màxim de vots, cerca el mínim denominador comú. S'adapta a les idees dominants.
Realment creieu que cap diputat laborista coneix l'opressió dels gais i lesbianes? Però encara durant les eleccions del 1987 Patricia Hewitt, la secretària de Neil Kinnock filtrà al Sun (amb els diaris que hi ha) un atac contra “l'esquerra destrellatada” dels consells que dóna suport a gais i lesbianes. Per què ho féu? Perquè creia que era la forma per fer-se popular. Tinc un pamflet d'un home anomenat John Strachey. Es considerava marxista. En les eleccions del 1929 es presentava pel parlament i tingué un problema – semblava hebreu. Així que publicà un pamflet amb el títol de John Strachey és britànic i amenaçava amb els tribunals a qualsevol que digués que era hebreu. Per què ho deia? He de dir que sóc hebreu, però si qualsevol membre del SWP és anomenat jueu, diuen “I és clar que sóc jueu. N'estic orgullós”. No ho negau.
Però si voleu el màxim nombre de vots heu d'adaptar-vos a les idees dominants. Els partits reformistes són per tant partits grans però extremadament passius. Per exemple, hi ha un llibre anomenat Labour’s Grassroots on es dóna la composició per edats. El 1984 hi havia 573 branques dels Joves Socialistes del Partit Laborista, el 1990 sols 15. Hi havia tres vegades més membres més grans de 66 que menors de 25. Als membres del partit se'ls demanava quan de temps al mes dedicaven a les activitats laboristes: el 50% deia que gens, el 30% deia que menys de cinc hores al mes, una hora a la setmana, i sols el 10% deia entre cinc i deu hores.
La passivitat extrema – aquesta és la natura del Partit Laborista. L'altra cara de la mateixa moneda és el control burocràtic. Els buròcrates dominen el partit.
Després hi ha la secta. Els seus membres ho diuen ben clar, “sols volem marxar amb gent que hi estiga d'acord amb nosaltres. Sols ens ocupam de la gent que hi està d'acord amb nosaltres”.
Els revolucionaris són aquells que es separen de la majoria de la classe obrera però que alhora són part de la classe obrera. La qüestió pels revolucionaris és com es relacionen amb els obrers no-revolucionaris. Com us relacioneu amb la gent que hi està d'acord amb vosaltres en el 60% i com, durant la lluita, podeu canviar-ho fins al 80%. Si sou un sectari dieu, “no hi estau d'acord amb mi en el 40%, no m'importau gens”. Si sou un revolucionari dieu, “estam d'acord en el 60%, començam amb això i discutirem sobre el 40% on no hi estam d'acord i en la lluita provaré de convencer-vos”.
Què hi ha de l'estructura del partit revolucionari? Per què parlam de centralisme democràtic?
Entenguem primer per què ens cal la democràcia. Si voleu anar de Londres a Birmingham us cal un autobús i un conductor. No us cal discussió democràtica perquè ja ho hem fet abans de forma que ens cal un bon conductor i un bon autobús. El problema és que la transició del capitalisme al socialisme és quelcom que mai no hem experimentat abans. No sabem.
Si no sabeu, sols hi ha una forma d'aprendre – mitjançant l'arrelament en la classe i l'aprenentatge de la classe. No es tracta simplement que en tot la democràcia resol el problema. Si voleu saber si hi ha un declivi en la taxa de benefici, si Marx era en el cert, no ho sotmeteu a vot! Això no té sentit. O era en el cert o no ho era. Pensau en això, llegiu i decidiu.
Hi ha coses que cal sotmetre al vot. Tot allò que està relacionat amb la nostra lluita ha d'ésser sotmès a prova. Perquè simplement no sabem. Perquè si “l'emancipació de la classe obrera és l'acte de la classe obrera” la classe obrera mitjançant la seua pròpia experiència ens ensenyarà.
Hi ha una preciosa descripció que Lenin dóna de qual era amagat després dels dies de juliol del 1917, quan el Partit Bolxevic esdevingué il·legal i la seua premsa fou esclafada. Els bolxevics eren acusats d'ésser agents alemanys. Lenin no sabia com de lluny s'havia consolidat el poder de la reacció. Refereix que menjava amb un obrer que s'amagava amb ell i quan l'obrer li donà pa li digué, “El pa és bo. Ells, la classe capitalista, ens té pot”. Lenin diu:
En el moment que el vaig sentir, vaig entendre la relació de forces entre classe. Vaig entendre ço que els obrers pensaven realment – que els capitalistes encara ens tenen por, tot i que erem il·legals, tot i que erem castigats. Encara no s'ha produït la victòria de la contrarevolució.
Si voleu saber si els obrers hi confien com ho sabreu? No podeu ficar una enquesta en la premsa, no us donaran l'oportunitat. No podeu trobar-vos amb tots els individus.
No podeu fer una revolució de la classe obrera sense una profunda democràcia. I la revolució es tracta d'elevar la classe obrera fins que esdevinga classe dirigent, es tracta de crear el sistema més democràtic de la història. A diferència del capitalisme on cada cinc anys elegiu qualcú per malrepresentar-vos, ací la història és completament diferent. Sota el capitalisme elegiu diputats però no els patrons. Sota el capitalisme no votau sobre el tancament d'una fàbrica. No elegiu els oficials de l'exèrcit ni els jutges. En un govern obrer tot és sota el control obrer. Tot és en poder dels obrers. És la forma més extrema de la democràcia.
Així, si tot això és cert, per què ens cal el centralisme?
Primer, l'experiència és desigual, els obrers tenen diferents experiència, heu d'aplegar aquesta experiència. Fins i tot en el partit revolucionari els membres són influïts per diferents pressions. Són influïts pel quadre general i pel sector dels obrers als quals pertanyen.
Per superar aquest sectorialisme, aquesta experiència estreta, us cal centralitzar tota l'experiència i la divisió. De nou us cal el centralisme perquè la classe dirigent és altament centralitzada. Si no sou simètrics al vostre enemic no podeu mai guanyar.
Mai no he sigut pacifista. Si qualcú empra un pal contra mi he de tindre un pal més gran! No crec que una citació del Capital de Marx ature un gos boig d'atacar-me. Hem d'ésser simètrics als nostres enemics. És per això que no puc entendre els anarquistes quan venen i diuen que no els cal un estat. Els capitalistes tenen un estat. Com esclafareu un estat sense un estat opositor?
Els anarquistes sempre neguen l'estat. Quan
tingueren prou força s'uniren al govern. Això és
el que feren a Espanya durant la guerra civil quan s'uniren al
govern. Per què? Perquè no hi ha res de bo en negar
quelcom a menys que ho esclafau i si ho esclafau heu de reposar-ho.
Què teniu per substituir-lo? Òrgans armats d'obrers. I
això és el que és l'estat obrer.
Quan parlam del partit com a dirigent de la classe no és sols una qüestió d'experiència, coneixement i arrelament. El lideratge ha d'emprar el llenguatge dels obrers, ha de tindre l'esperit dels obrers. Heu de relacionar-vos amb ells perquè d'això es tracta el lideratge, parlau i escoltau, no sols parlau. Parlau en una un llenguatge que puguen entendre.
Però amb això no n'hi ha prou. Ens cal un gran partit. Per dirigir la classe obrera us cal un partit de masses. El SWP és el partit de masses més petit del món. És un partit minúscul. El Partit Bolxevic el 1914 tenia 4.000 militants. Després de la revolució de febrer del 1917 tenia 23.000 militants. L'agost del 1917 tenia un quart de milió. Amb un quart de milió podeu dirigir una classe obrera industrial de tres milions.
El Partit Comunista alemanya el 1918 tenia 4.000 militants. Encara que tots haguessen sigut genis no haurien pogut guanyar la revolució. Us cal un partit gran ja que per tal de dirigir us cal tindre una base en cada fàbrica.
He esmentat els dies de juliol. Quan Lenin fou acusat d'ésser un espia alemany, 10.000 obrers dels 30.000 de la fàbrica Putilov es manifestaren aquell dia per dir que confiaven en Lenin. Per què? Perquè tenien 500 bolxevics en la fàbrica de Putilov.
Si voleu dirigir milions us cal centenars de milers en el partit. Fins i tot el Carnaval de l'ANL, amb una força de 150.000 de persones, una meravellosa fita, en termes de revolució encara era una cosa massa petita. Fins i tot per això, ens calgueren sis, set o vui mil membres del SWP per organitzar-ho.
Destest que la gent pense que el marxisme és una mena d'exercici intel·lectual: interpretam coses, entenem, som més llests. El marxisme tracta d'acció i per actuar us cal tamany. Per actua us cal poder. Ens cal un partit de masses – de mig milió..