Joan Comorera

El pla de la victòria


Discurs pronunciat per Joan Comorera a l'Hotel Price de Barcelona, el 8 d'abril del 1937, i publicat originalment l'endemà a l'òrgan del PSUC, «Treball»


Discurs del Secretari General del PSU, camarada Joan Comorera al míting conjunt de la UGT i el PSUC, celebrat el 8 d'abril al Price de Barcelona.

COMPANYS: Estem als vuit mesos i mig de la guerra i Catalunya es troba en una mena de carreró de difícil sortida. ¿Què és el que ha passat? Què és el que ací ha fracassat? ¿Ha fracassat Catalunya? Ha fracassat la classe treballadora? Ací hi ha quelcom que ha fracassat. Ha fracassat un sistema. Ha fracassat un sistema i uns mètodes de governar. O millor dit: de no governar. Ha fracassat el sistema dels Comitès. Ha fracassat el sistema dels incontrolats, ha fracassat el sistema de fer lleis a caprici de cada sindicat. Ha fracassat la tàctica de pagar-se un exèrcit particular per mobilitzar-lo pels carrers de Barcelona. No han fracassat Catalunya, ni la classe treballadora.

Naturalment, en passar els mesos i en comprendre nosaltres la gran veritat que des del començament estàvem en una guerra dura i perillosa; en passar els mesos i acceptar aquest convenciment havia d'arribar-se a la situació que avui ens trobem. Per això jo us he de dir que la crisi d'avui no és una crisi normal, és una crisi de fons de la qual hem d'esperar solucions definitives per poder assegurar d'una vegada la contribució definitiva de Catalunya a la guerra contra el feixisme.

Nosaltres no provocàrem aquesta crisi

Companys: ¿Per què, doncs, s'ha produït la crisi política de Catalunya? Hem d'afirmar que nosaltres aquesta crisi no la volíem en el moment que es va produir, però fou de fet una crisi imposada; per una part, per un sentiment general de descontentament, i per l'altra, d'un grup que voldria imposar-se sobre la immensa majoria del poble de Catalunya. Es va produir la crisi contra la nostra voluntat (i contra el desig manifestat pels homes més representatius de la CNT), que vam dir abans que fos un fet consumat que no s'havia de produir una crisi política quan anava a començar a Catalunya la mobilització general, que no havia de produir-se una crisi política quan s'anava a publicar el decret sobre Ordre Públic, els decrets contra els incontrolats, però la nostra insistència de res no hi valgué i la crisi fou provocada.

Així, la crisi política ha estat provocada per no complir els sis decrets aprovats per unanimitat pel Govern que va caure.

El Govern anterior va aprovar, per unanimitat, després de llargues negociacions i després d'assegurar-se el consentiment de totes les organitzacions sindicals i polítiques, després d'assegurar-se l'aprovació prèvia de la Junta de Seguretat, s'aprovà per unanimitat, després també de llargues discussions en el si del Consell, discussions i esmenes, unes acceptades i altres rebutjades. S'aprovà el decret d'Ordre Públic. I és per això que una vegada provocada la crisi política i la crisi de fons, nosaltres vam salvar la nostra responsabilitat.

Diuen els companys de la CNT que ells no tenen apetències de carteres i en la primera reunió que vam tenir per discutir la forma i solució a la crisi van proposar reduir el Govern a deu consellers i demanaren per a ells només que cinc carteres. Van demanar el director General de Seguretat, el Comissari de Barcelona, tres comissaris regionals i la reforma a fons dels decrets que feia quatre dies que s'havien aprovat. Van demanar que fos dissolt el Comitè Pro Exèrcit Popular, van demanar que al costat de cada comissari regional hi hagués un Comitè assessor de la UGT i CNT perquè discutís abans d'actuar en tot allò que podria produir-se el dia de demà. Van demanar que al costat de cada conseller hi hagués – com deia Sesé – un Comitè assessor i cinc dels quals havien d'ésser de la CNT; van demanar Defensa, Indústria, Comerç, Agricultura i Finances. I en la part tècnica van proposar un viratge a fons quant a la vida econòmica, indústria i comercial i apressar la revolució al camp.

No es podia tolerar una eliminació de fet de la UGT, la meitat del proletariat de Catalunya

Quan nosaltres vam tenir esment de la petició oficial formulada pels companys de la CNT no ho vam creure, puix que havíem de fer molt, però havent-la d'acceptar vam creure que la crisi provocada ho havia estat en moment tan poc oportú que comprometia la causa antifeixista. La nostra posició no podia ésser més clara i no acceptàvem cap mena de maniobra, perquè no podíem consentir que la UGT fos eliminada de la vida econòmica del país, no podíem estar conformes que fos eliminada de la direcció d'Ordre Públic de Catalunya, puix que la UGT no acceptava l'eliminació de la vida pública, perquè això significava posar en perill el bloc antifeixista i encendre la guerra civil i consideràvem que ja en teníem prou amb la guerra civil que ens fa el feixisme internacional.

Nosaltres no podíem acceptar cap modificació essencial en els decrets d'Ordre Públic, que feia tan poc temps que havien estat aprovats per unanimitat.

Cal de veritat forjar l'Exèrcit Popular Regular

La crisi consistia en això, en el desig de destorbar la creació de l'Exèrcit Popular. Això últimament s'ha confirmat perquè des de Defensa, per una ordre senzilla, s'ha derogat un decret del Govern de Catalunya que mobilitzava les lleves del 32 i del 33, i s'ha confirmat, per frases pronunciades ahir en el míting de l'Olímpia, quan un dels oradors més significats deia que ¿per què es volia mobilitzar si no hi havia diners per pagar els soldats?

Ell sabia que no deia la veritat, i ho va dir, perquè és un dels signants del conveni entre el Govern de la Generalitat i el Govern de la República. Un dels punts d'aquest conveni diu que des del moment de la seva signatura, tots els compromisos de guerra aniran a compte del Govern de la República.

Naturalment, coneix el pensament clar i categòric de la UGT des del dia per solucionar la crisi sense dubte la més llarga que hem sofert i que sofrirem en l'esdevenidor de Catalunya.

El president de Catalunya delegà en el conseller primer dimissionari, Josep Tarradellas, les seves funcions per tal que constituís un Govern. Tarradellas ens va exposar la qüestió i després d'hores i hores de llarga discussió vàrem tenir el primer contacte.

Nosaltres, en primer terme, vàrem dir que fossin les que fossin les condicions per resoldre la crisi, nosaltres posàvem com a condició primera i essencial la signatura d'un pacte que ens comprometés a tots. I seguí la crisi el seu curs i Tarradellas no pogué assolir l'èxit que al començament es creia que obtindria. Es va celebrar una reunió presidida per Companys i en aquella reunió, després d'episodis que no cal que us relati, perquè vosaltres us ho imagineu, es va arribar a un principi d'acord en la qual la UGT feia un enorme sacrifici, però la UGT no retirà ni per un moment la condició de la signatura del pacte. I quan nosaltres després d'aquells arranjaments de principi vam visitar Tarradellas, ens vam trobar el dia següent amb la sorpresa nostra que la CNT es negava a signar el pacte i en la reunió que nosaltres vam tenir diguérem que la UGT creia necessària la signatura del pacte per a la solució de la crisi.

En les converses verbals que nosaltres vam celebrar no va haver-hi manera de convèncer-los perquè signessin el pacte, i la seva negativa sistemàtica va provocar el que ha passat i el dia següent aquesta mena de Govern transaccional que hi ha ara, en espera d'una cosa que no sabem encara que serà.

Però és que el pacte era quelcom d'extraordinari perquè tothom es posés en l'actitud que acabo d'indicar. Jo em permeto llegir el pacte perquè val la pena que sobre textos els treballadors facin el seu judici no pas sobre comentaris de coses que s'amaguen. I el pacte diu el següent:

«Les organitzacions sotasignants que formen el nou govern de la Generalitat es comprometen solemnement a realitzar els acords següents:

»Primer. El programa del govern serà el mateix que el del govern anterior. (Aquest punt era conseqüència de les gestions fetes per Tarradellas i en les quals aconseguí que els companys de la CNT retiressin tota la part programàtica que havien presentat l'endemà de la crisi política».

»Segon. Es compliran, sense cap modificació tots els Decrets d'Ordre Públic i els Decrets militars aprovats pel govern anterior i es comprometen a complir tots els acords que prengui el nou govern.

»Tercer. Per organitzar i coordinar tots els recursos de Catalunya per la guerra, es crearà el Consell superior de guerra, sota la presidència de l'honorable Lluís Companys, un conseller de la CNT, un de la UGT, un d'Esquerra i un de la Unió de Rabassaires; a la conselleria de Defensa s'encarregarà l'organització de reserves a un representant de la UGT.

»Quart. Per al lloc de director general de Seguretat serà nomenat un representant d'Esquerra Republicana. Per a la Comissaria de Barcelona, un representant de la CNT, i per a la Delegació de Fronteres un representant de la UGT. Per a les Comissaries generals de Tarragona, Tremp i Girona seran nomenats representants de la UGT i els llocs de les altres Comissaries es distribuiran equitativament entre les altres organitzacions.

»Cinquè. Per organitzar i desenvolupar les indústries de guerra es crearà la Comissió d'Indústries de Guerra, sota la presidència del conseller primer. Aquesta estarà integrada per tres representants de cada una de les Conselleries de Finances, Treball i Indústria.

»I perquè consti, signen els representants de totes les organitzacions que integren el nou Govern».

»Aquest document, etc.»

Això havia estat convingut verbalment

Com veieu, aquest document consta de dues parts: una de programàtica i una altra de detall que és d'estructuració interna, al marg de la distribució de conselleries. Tots els punts foren tractats, convinguts en les converses tingudes abans d'aquella reunió i de la petició de signar el pacte; quan va venir l'hora de demanar la signatura, se'ns negà aquesta signatura.

Què vol dir, això, companys? Vol dir, al nostre entendre que s'anava a repetir la història dels altres Consells cosa que nosaltres no podíem acceptar de cap manera, ni acceptarem mai. Ja altres vegades els compromisos verbals de fer una política a fons, no s'han pogut complir, i aquesta vegada nosaltres ens vàrem imposar com a condició prèvia no acceptar cap compromís ni la col·laboració governamental si les condicions no anaven al document, si no hi havia garantia sobrada que no s'anava a un altre Govern de fracàs, sinó a un Govern que pogués governar Catalunya i portar-la a la victòria.

I heus ací explicat el procés d'aquesta crisi, puix que Catalunya avui és el tros d'Espanya que menys contribueix als dolors i als esforços de la guerra contra el feixisme i perquè la intuïció popular ha comprès seguidament on està tot el mal que nosaltres patim. És ja un clam general que és necessari anar a la constitució d'un Govern que governi, d'un govern de plens poders. És ja, avui, la convicció general que l'eix de la situació és aquest Govern de plens poders i a aquest Govern hem d'anar. Però Govern de plens poders vol dir programa d'acció: una sortida. ¿I quina és la sortida de la situació, companys? Nosaltres, PSU i UGT som avui les úniques organitzacions que oferim al nostre país un pla car, concret, realitzable per a la lluita contra el feixisme: és el Pla de la Victòria.

Què és el Pla de la Victòria que presentem

No és, com us deia abans, un programa de partit. El Pla de la Victòria no és el programa del PSU ni de la UGT: és el pla de tot el poble antifeixista, és el pla de tots els obrers que volen lluitar de bona fe per vèncer com més aviat millor el feixisme internacional, és el Pla, en una paraula, de la victòria dels antifeixistes.

Nosaltres, per redactar aquest Pla de la Victòria no hem hagut de fer cap sacrifici ni cap renunciament de programes, no hem renunciat al nostre programa ni als nostres principis ni hem fet altra cosa que veure de prop quines són les veritats de la lluita i acceptar-les tal com són per tal de poder assegurar la victòria damunt el feixisme. Hi ha, no obstant això, companys que asseguren que acceptar aquest Pla o que acceptar abans la col·laboració governamental ha significat per a ells enormes sacrificis, l'abandonament de programes i no sé quantes coses més. Però nosaltres hem de dir: si hi ha programes que en aquests moments no serveixen per lluitar contra el feixisme, quina culpa en tenim nosaltres? I si hi ha programes que topen amb la realitat d'avui, quina culpa en tenim nosaltres? I si el feixisme no pot ésser esclafat amb programes ni amb principis, sinó amb potents exèrcits ben organitzats, quina culpa en tenim nosaltres? ¿És que això també és una maniobra nostra per obligar a un altre gest de renunciament de programes i de principis?

La lluita contra el feixisme ens imposa deures i obligacions i sobretot ens imposa el deure de no presentar factura quan es proclama massa alt que s'ha fet renúncia a principis i a programes perquè si es fa en bé de la causa, la factura s'ha de guardar a casa.

I quines factures companys! Cada vegada que es produeix una situació nova, els sacrificis allarguen el compte.

Nosaltres volem unitat d'acció per poder desenvolupar el Pla de la Victòria. Nosaltres volem que tot el poble antifeixista de Catalunya accepti el nostre Pla i vulgui anar amb nosaltres a la seva realització. En què consisteix el Pla?

¿És que hi ha algú que, d'una manera sincera, pugui no acceptar-lo? Val la pena de fer-ne un petit resum:

Exèrcit Popular Regular i Reserves

La creació ràpida de l'Exèrcit Popular Regular. ¿Quina organització antifeixista pot oposar cap mena de resistència a aquesta petició?

Qui pot oposar-se a la creació d'un sistema de fortificacions i de refugis?

Qui pot oposar-se a la formació rígida de comissaris polítics que assegurin?

Qui pot oposar-se a la creació immediata de reserves, que són absolutament indispensables si volem anar a l'ofensiva contra el feixisme? Qui no sap que la debilitat de Catalunya consisteix precisament en la seva manca de reserves? Que el nostre front d'Aragó és un front immòbil ja fa molts mesos, perquè no comptem amb les reserves necessàries per poder-nos llançar a una ofensiva a fons? Qui no sap que estem en aquell front en condicions admirables per a la defensa que permeti tenir la consciència tranquil·la arreu de Catalunya, la seguretat que encara que els feixistes ataquessin per aquell front no passarien, perquè l'organització defensiva és bona, però qui pot admetre que tota la contribució militar de Catalunya ha de reduir-se a crear un front més o menys inexpugnable a les envestides de l'enemic? Qui pot acontentar-se únicament amb això? Tota l'aspiració profunda del poble català consisteix a poder llançar-se un dia a una ofensiva a fons, ofensiva que signifiqui la caiguda de Saragossa, que signifiqui donar-se la mà amb els heroics germans d'Astúries, que lluiten, tan heroicament, ofensiva que vol dir donar-se la mà amb els germans de Guadalajara, que tan tremenda lliçó han donat als mercenaris de Mussolini. És aquesta la profunda aspiració de la immensa majoria dels catalans avui, i aquesta aspiració mai no podrà ésser realitzada si no hi ha ací una política enèrgica de creació de reserves, perquè sense reserves humanes no hi ha possibilitat d'ofensiva a fons contra cap front. Qui pot oposar-se a aquesta aspiració?

Política sistemàtica d'utilitat de tots

Qui pot oposar-se a la mobilització de totes les lleves que facin falta per crear aquestes reserves?

Qui pot oposar-se a una política sistemàtica contra els emboscats? ¿És que pot haver-hi algú en cap organització antifeixista que tingui l'interès amagat, inconfessable, d'amagar-se, per no anar a la lluita contra el feixisme internacional? No pot ni donar-se aquesta suposició. En tots hem d'admetre el mateix interès que no hi hagi a la reraguarda emboscats, de cap mena, ni emboscats en els comptes, ni emboscats en la indústria de guerra. Qui pot oposar-se a això públicament?

Qui pot oposar-se a la incorporació de la dona al treball industrial, a la seva educació professional?

Qui pot oposar-se a la reeducació dels homes d'altres indústries que en virtut de la guerra i de la revolució estan parades avui? ¿És que algú pot pretendre continuar indefinidament la política suïcida de l'Institut de Pagament de Salaris? ¿És que hi ha algú que pugui sostenir que la Generalitat de Catalunya, amb l'ajut del Govern de la República o sense aquest ajut, podrà mantenir dia darrere dia, fins a la fi d'aquesta guerra, el pagament dels salaris als obrers que no tenen feina a les seves fàbriques o que tenen les fàbriques tancades? ¿És que no sap tothom que Catalunya ha gastat ja en aquesta política sense sentit comú més de dos-cents milions de pessetes, i que no hi ha recursos sobrers per a les necessitats més elementals de la guerra sense l'ajut directe del Govern de la República?

I és que no sap tothom que aquest canvi essencial de política exigeix l'aplicació immediata, enèrgica, d'aquest punt del nostre Pla quan parla de la reeducació professional de la classe obrera per posar-la en condicions de servir la nova economia, a l'economia nova quant a les formes de treball i economia nova quan sigui adaptació a les necessitats de la guerra.

En un país en guerra no ha d'haver-hi atur forçós

En els països en guerra no hi ha atur forçós. Justament en temps de pau i en to de facècia, se sol dir quan hi ha crisi econòmica en règim capitalista, que no trigarà a esclatar una guerra perquè la guerra es menja els sense feina. Però això és una gran veritat, no és únicament una facècia, i és que la guerra absorbeix de manera immediata un tant per cent importantíssim de la població productiva. Existeix una incrementació extraordinària de totes les indústries directament o indirectament lligades amb la guerra, i encara que hi hagi com a contrapartida indústries de luxe, indústries de tot ordre que en virtut de la guerra sofreixen una paralització, aquest desequilibri econòmic en temps de guerra, en qualsevol temps ha estat sempre absorbit per la mateixa guerra. Els uns perquè van a les fàbriques de producció de material de guerra pròpiament dit, i d'altres perquè van a les fàbriques que s'han transformat en indústries auxiliars de la mateixa guerra.

I a Catalunya ens trobem que ens passa el fenomen contrari, i és que hem alimentat amb els diners de tots l'atur forçós, en lloc d'ajudar-lo amb una política intel·ligent de reajustament industrial i de reorganització a fons de tota la indústria de guerra. I s'ha donat el cas extraordinari que homes que no treballen cobren un salari més alt que els altres que treballen, cosa absurda, i jo us dic que al llarg dels mesos no es pot mantenir. ¿Qui pot, doncs, oposar-se a aquest procés immediat de reeducació obrera per fer l'adaptació a les noves necessitats de la indústria de guerra i de la nova transformació econòmica que en el país s'està operant a causa de la guerra? Ningú, de manera pública, no podra posar-s'hi en contra.

Cal un Departament d'Indústries de Guerra

Qui pot oposar-se a la creació de les indústries de guerra del Departament d'Indústries de Guerra? Tot tenim la convicció íntima que Catalunya pot esdevenir la forja de la República. Estem acostumats a confiar excessivament en l'ajut dels altres i no comptem suficientment amb el nostre propi ajut. Perquè el Govern de la República, en començar la guerra civil, tenia un estoc de més de dos mil milions de pessetes or per poder desprendre en la compra d'armes a tot el món, vàrem pensar que amb això ja n'hi havia prou, que aquest or es convertís en canons, avions i municions de tota mena, i que no calia intensificar el nostre esforç, sense preveure que podia venir un moment que les mans ens fossin tancades o que l'estoc d'or anés minvant de tal manera que ja es comencessin a veure les seves engrunes. Ja molts veuen aquestes possibilitats. No endebades han passat vuit mesos i mig de guerra, d'incompetència i, molt sovint, de sabotatge conscient.

I ara ens trobem que qualsevol dia hi haurà control marítim a les nostres costes i que aquest control potser l'exerceixin els nostres tan admirables amics (?) Hitler i Mussolini. I ens trobarem, potser, que ens haurem de valer únicament de nosaltres mateixos i que tindrem a les nostres mans, a les mans dels nostres combatents les armes i les municions que nosaltres siguem capaços de fabricar amb el nostre esforç, amb la nostra tècnica i amb el nostre sacrifici. És que nosaltres per reaccionar i per poder salvar totes aquestes dificultats i per poder assegurar als exèrcits de la República tot allò que necessiten per a la lluita hem d'esperar que aquestes dificultats estiguin damunt nostre, potser per no arribar-hi a temps? Cal fer-ho ara, que encara hi som a temps, cal anar a una redistribució a fons de tota la indústria de guerra i ningú no s'ha de deixar impressionar pel que diguin a fora quan ens contradiuen afirmant que la Indústria de Guerra a Catalunya és perfecta. No cal sinó preguntar: si tan perfecta és per què diuen que a Aragó no es pot atacar perquè no hi ha armes?

S'ha d'anar, doncs, a una redistribució a fons de la indústria de guerra. Només poden oposar-se a això interessos sectaris, interessos partidistes, de gent que vol valer-se de les angoixes de la guerra, no per assegurar un ràpid triomf damunt el feixisme internacional, sinó per estar en condicions, tècniques, tàctiques o estratègiques, d'aixafar un company que no s'estima.

Política de comprensió al camp

Qui pot oposar-se a la política justa al camp? En el programa que presentaren els amics de la CNT s'anava – no en la lletra del programa i sí en els resultats fatals d'allò – a una política de col·lectivització forçada arreu de Catalunya, i s'anava sobretot a oposar Ajuntaments, contra Ajuntaments. Hauríem tingut la guerra civil dels pagesos que no haurien volgut sotmetre's a la col·lectivització imposada, i la guerra municipal de poble contra poble en la disputa dels seus recíprocs termes municipals.

Hauríem tingut encara coses pitjors, perquè ja sabem per experiència que hi ha homes sobrers a Catalunya per escampar-se damunt de tot el poble català manifestant la seva voluntat col·lectivitzadora, perquè després això fos una imposició i fos origen de profundes pertorbacions que haurien malmès la guerra. Per això demanem tranquil·litat al camp. Al camp s'ha desenvolupat una profunda revolució. Aquesta revolució va començar l'any 1934 amb la llei de Contractes de Conreu que no es proposava altra cosa que modificar les relacions jurídiques entre propietari i arrendatari. Però aquella revolució jurídica, començada l'any 1934, avui ja és, després del 19 de juliol, una revolució econòmica completa per tal com ha desaparegut la classe propietària. No hi ha terratinents a Catalunya, i els vells masovers, i els vells rabassaires i els vells mitgers, i els parcers, a Catalunya avui són de fet propietaris de la terra que conreen molt sovint a través de centenars d'anys, de pares a fills. I cal que la pagesia de Catalunya, que al cap de tants segles de lluita sagnant contra els explotadors ha pogut arribar a la realització del seu somni, cal que pugui veure-la de prop convertir-se en carn viva i pugui, a conseqüència d'això, portar a la causa contra el feixisme tot el seu esforç, tot el seu sacrifici.

Si nosaltres, en lloc d'aturar-nos un moment a estudiar els avantatges positius d'aquesta revolució econòmica ja completa en el nostre camp, ens llancéssim irreflexiblement a una política de pseudo-col·lectivització, que molt sovint no és més que la col·lectivització dels fruits que altres han produït, ens trobaríem amb tot el camp de Catalunya contra nosaltres, contra la causa antifeixista, i ens trobaríem que arreu de Catalunya, en la intimitat de les llars i en la intimitat de cada consciència, hauríem creat milers i milers i centenars de milers de feixistes, de simpatitzants feixistes que veurien tal vegada en l'home de l'altre cantó, un possible mal menor.

Per això som intransigents. Volem que al camp la pagesia sàpiga que ha guanyat una profunda revolució, i que tingui la ferma convicció que la seva sort immediata, la sort d'ell i de la generació, està lligada d'una manera indestructible a la sort dels treballadors industrials, i que si nosaltres perdéssim la guerra contra el feixisme, no serien únicament els homes de ciutat els que sofririen les conseqüències, sinó que seria també tota la població pagesa de Catalunya la que hauria de suportar altra vegada amb més crueltat, amb molta més crueltat, amb més barbàrie, l'opressió violenta que ja va sofrir l'endemà mateix del 6 d'octubre del 1934.

Qui pot, doncs, conscientment, quan la guerra és difícil i quan arribem als moments decisius, qui pot conscientment voler apartar de la lluita més de la meitat de Catalunya, voler refredar l'entusiasme antifeixista de més de la meitat de Catalunya? Qui, conscientment, si no és un agent provocador, pot voler un resultat d'aquesta naturalesa? Nosaltres tenim la ferma convicció que cap antifeixista clarivident, lleial i íntimament convençut de la justesa de la nostra causa, voldrà portar al camp en aquests moments una tan profunda i contrarrevolucionària pertorbació.

Ordre Revolucionari Antifeixista

Qui pot oposar-se a la seguretat i a l'ordre revolucionari antifeixista? És que ja no s'ha fet prou l'experiència de la pertorbació íntima que produeixen arreu de Catalunya aquells que anomenem «els incontrolats»? És que aquesta broma no s'ha d'acabar algun dia? Qui pot oposar-se obertament al fet que un poder legítim, constituït per tots els organismes antifeixistes asseguri d'una vegada l'ordre antifeixista la qual cosa vol dir assegurar la producció de guerra, assegurar la creació de l'Exèrcit Popular Regular, assegurar l'aportació entusiasta i abnegada de totes les capes del nostre poble a l'esforç comú, que vol dir satisfacció interior arreu de Catalunya? Qui pot oposar-s'hi obertament, si sincerament sent la causa antifeixista? És que pot haver-hi cap organització que senti lligada la seva vida, i la seva existència a la perdurabilitat dels incontrolats? Jo no vull creure, ni vosaltres no ho voleu creure tampoc, però no pot haver-hi cap organització que pugui deixar un grau de la seva existència a mans d'homes que normalment usen un carnet sindical per cobrir llurs crims.

Qui pot oposar-se a la concentració de les armes a mans del Govern que representi totes les organitzacions antifeixistes? No sabem tots que avui a Catalunya hi ha armes suficients per poder armar dues divisions completes? Tots tenim la ferma convicció que ací a Catalunya, sense esperar res de la importació estrangera, sense haver de demanar res al Govern de València, amb el nostre propi esforç, amb la nostra pròpia abnegació i despreniment, estem en condicions d'armar les dues divisions de reserva que fan falta al nostre front per llançar-se a una ofensiva a fons contra el feixisme, i portar d'aquesta manera el nostre ajut efectiu a la causa antifeixista. ¿És que aquestes armes passaran de mans de treballadors a mans de burgesos? ¿On són ja els burgesos, companys? N'hi ha tan pocs, que fins i tot llur fesomia es va perdent ja de la nostra memòria. A l'Exèrcit Popular hi va el fill del pagès que sap que amb la vinguda del feixisme seria perseguit, perquè no ha pagat la renda i s'ha quedat amb la terra que era d'un altre. Hi va l'obrer industrial, la classe mercantil, que també ha col·lectivitzat: hi ha tota la classe obrera. La industrial, la pagesa i la mercantil, que tenen llur sort lligada de manera indestructible al triomf damunt el feixisme.

I qui pot témer d'un mal ús d'aquestes armes? D'uns obrers passen a altres obrers que senten l'ideal revolucionari igual o no al dels partits que formen el front antifeixista, però que és garantia suprema d'un bon ús, d'un ús honrat d'aquelles armes que nosaltres li lliurem per lluitar contra el feixisme. No hi ha avui ningú que d'una manera pública pugui oposar-se a la realització d'això que ha estat ja l'aspiració irrealitzable del primer Govern de gran coalició, que quedà tan mal parat i tan mal mort com el segon Govern de gran coalició.

I qui pot oposar-se, companys, a la lluita contra els especuladors, contra els que fan política amb els preus, contra els que fan frau en les mercaderies, contra els acaparadors de coses que el poble necessita?

Depuració a la reraguarda

Qui pot oposar-se a una depuració econòmica en tots els ordres de la vida econòmica del país?

Qui pot oposar-se a la depuració, no únicament del funcionarisme de l'Estat, sinó també del funcionarisme de les empreses col·lectivitzades, on també ha entrat aquest mal de la burocràcia?

Qui pot oposar-se a aquesta política sana d'economia estricta per acumular totes les reserves i les energies del país a un sol fi, que és el de guanyar la guerra al més aviat possible?

¿És que algú, honradament, pot oposar la més petita objecció a aquestes reivindicacions?

Qui pot oposar-se a la nacionalització de les indústries de guerra, a la militarització del transport que és la columna vertebral d'un exèrcit en temps de guerra?

Qui pot oposar-se que hi hagi d'una vegada a Catalunya plena responsabilitat i plena disciplina, disciplina al front, disciplina a la reraguarda, responsabilitat aquí i responsabilitat allí, per poder assegurar en tot moment que el sacrifici que facin els treballadors aquí no serà inútil, no serà estèril, per l'acció d'uns quants irresponsables o d'uns quants agents provocadors?

És aquest, companys, el Pla de la Victòria que nosaltres presentem a tots els antifeixistes de Catalunya. No és un Pla de Partit, no és un programa d'organització. És el clam evident del tot el poble de Catalunya, que vol acabar d'una vegada amb velles experiències i que vol lluitar de debò i que vol saber-se de debò organitzada per a la lluita contra els seus enemics, contra el feixisme internacional.

Unitat d'acció i voluntat de guanyar la guerra

Però això vol dir, companys, no únicament unitat d'acció de totes les organitzacions i de tots els partits antifeixistes sinó que vol dir voluntat de combatre d'una manera aferrissada i implacable, tots aquells que destorben i sabotegen el Pla de la Victòria que es dóna al poble de Catalunya.

Però qui pot oposar-s'hi? Ens diuen com a rèplica essencual que aquest Pla és el Pla dels reformistes més reformistes del reformisme clàssic.

Ens acusen que volem escanyar la revolució, que nosaltres no som revolucionaris, que nosaltres ens oposem a la voluntat revolucionària d'una altra poderosa organització i que l'endemà de la victòria altra vegada estaríem sota el jou capitalista.

Qui són els veritables revolucionaris

Som polítics, companys, però en el fons i de debò, ¿qui és més revolucionari, el que assegura la revolució o el que la posa en perill? La victòria és en si mateixa una revolució. Guanyada la guerra tots els horitzonts de transformació econòmica estan davant dels nostres ulls. Serà llavors quan es podran complir els nostres sentiments, puix que guanyada la guerra els generals traïdors seran afusellats i s'hauran acabat els contrabandistes tipus March, que anirà a la ruïna, i tot el cos aristocràtic i tota la màquina terrible de la guerra acabarà amb tota l'obra de la facció. I la classe treballadora, l'endemà de la victòria, farà la transformació i l'obra revolucionària que el país vulgui donar-se. Una revolució nascuda de la transformació econòmica imposada per la pròpia realitat.

Nosaltres no volem que una obra revolucionària precipitada ens porti a una derrota davant del feixisme. Som profundament revolucionaris i l'endemà de la victòria no retirarem ni una coma del nostre programa perquè sabem que tindrem a les nostres mas els elements suficients perquè no es pugui aturar. Però, ¿és que parlant un llenguatge revolucionari s'és més revolucionari, companys? ¿És que vui es pot fer una revolució econòmica integral? Imagineu-vos un moment que nosaltres acceptem la tesi ultrarevolucionària i diem: bé, doncs endavant, fem la revolució. Jo pregunto: qui fa la revolució? La fan els anarquistes? La fem els marxistes? La revolució no és paraules. La revolució és un contingut i és una realització i per tant una directriu integral i ètica. Qui l'ha de fer aquesta revolució? O la fan els anarquistes o la fem nosaltres. I si la fan els anarquistes, nosaltres no l'acceptem, i si la fem nosaltres els anarquistes no l'acceptaran.

A més una revolució econòmica exigiria unes condicions fonamentals. La primera un poder hegemònic i la segona un pensament homogeni. No es poden fer dues revolucions alhora. Dos poders alhora no hi poden ésser.

L'estructura econòmica que nosaltres pensem no és la que pensen ells. I ni ells ni nosaltres no tenim un poder hegemònic que pugui portar a terme el nostre pensament, el nostre criteri, perquè la iniciativa de l'un seria neutralitzada per l'altre.

La unitat no pot mantenir-se sense un comportament adient de tots

En aquest terreny si nosaltres marxistes, acceptem la tesi anarquista – i no parlem dels trotsquistes del POUM perquè no val la pena – i la tesi anarquista està ja en plena acció, ¿què és el que passaria, companys? Passaria, en primer lloc, guerra de sindicat contra sindicats, guerra de sindicats contra la pagesia, guerra d'un Govern revolucionari contra la petita burgesia, dislocament integral de tota l'economia del país i dels factors morals i materials que avui ens assegura la victòria contra el feixisme. Això no és una fantasia. És que no obeeixen aquesta llei els episodis que hem viscut i que abans recordava Sesé? ¿És que el sindicat únic del transport, per exemple, ha fet el que ha fet al port de Barcelona i als Tramvies de Barcelona i els taxis i autòmnibus de Barcelona per pura experiència? Ho ha fet deixant-se endur de les últimes conseqüències de les seves posicions tàctiques, perquè saben els seus dirigents perfectament que no poden aplicar totes les anestèsies als que siguin en el ram del transport mentre davant del seu sindicat hi hagi un altre sindicat que pensi diferent. I per això únicament s'han erigit en monopolitzadors del transport: per poder fer assaigs i confusionisme al transport de Catalunya. I per això: si això es fes també al camp de Catalunya, aquesta obra ultrarevolucionària no crearia la guerra al front d'Aragó, ni al front de Madrid, ni al front andalús ni al d'Euzkadi. La guerra seria als carrers de Barcelona i, d'això, se n'aprofitarien els partidaris de Franco, Hitler i Mussolini.

Perquè d'aquesta lluita en el primer moment podríem sortir nosaltres victoriosos o podria sortir-ne la CNT però els veritables victoriosos serien els feixistes que caurien sobre ells i sobre nosaltres.

No hi ha, doncs, altra sortida que el Pla de la Victòria. No hi ha altra sortida que concentrar tota l'atenció, tot el pensament, totes les nostres preocupacions al voltant del problema central i fer comprendre a tots els treballadors que guanyar la guerra és consolidar la revolució, és assegurar als treballadors totes les seves possibilitats d'emancipació del demà, on amb les armes a la mà, el poble dirigirà els seus propis destins. I per guanyar la guerra és que hem fet el nostre Pla de la Victòria, que significa precisament no desviar l'atenció dels treballadors en coses que avui són impossibles d'assolir. Així, doncs, hem de tenir en compte sobretot, que el problema central és el de la guerra i el perill és allargar massa la victòria. Per damunt de tot hem d'aconseguir la victòria contra el feixisme perquè ara, fent la revolució que es vol fer posem en perill la vida del nostre poble. Hem de tenir en compte que fer la guerra és fer la revolució.

A nosaltres ens diuen que som reformistes. Si ésser reformista és voler guanyar la guerra, nosaltres som reformistes. Però hem de dir també que la revolució és una altra cosa que el que diuen aquests xarlatans.

Cal un Govern autèntic, capaç de governar

Però la primera condició del Pla de la Victòria és que hi hagi un Govern autèntic, no un govern esquelètic, no un Govern fantasma, sinó un Govern de cos real i ple d'experiència i ple de nervi per a l'acció. Un govern que no neixi mort com els altres, perquè sense aquestes condicions precises res no es podrà realitzar. I aquest Pla de la Victòria és la victòria definitiva amb què podrem assegurar la revolució popular. El poble ho accepta i comprèn la més profunda veritat, i aquesta és la nostra petició d'avui.

I tornem a la crisi. Nosaltres volem realitzar el Pla de la Victòria, i volem realitzar-lo conjuntament amb totes les forces antifeixistes: però nosaltres hem de dir ben clar i ben categòricament que no ens prestarem més a assaigs condemnats per endavant al fracàs: que no ens prestarem més a col·laborar en governs que de governs tinguin únicament el nom, que de debò volem que la nostra col·laboració estigui sobre la base d'una profunda i categòrica rectificació de procediments antics. És a dir, que es vagi a un Govern autèntic que pugui realitzar ràpidament l'obra que ens demana el Pla de la Victòria.

Amb tot, això és possible, i, si no és possible amb tots, amb els que siguin, i estiguin amb nosaltres en aquesta lluita contra el feixisme. No volem un Govern contra ningú, sinó un govern que sigui honradament antifeixista.

Ahir un dels oradors de l'Olympia digué que Catalunya pot governar amb la CNT i sense la CNT; però no contra la CNT. Aquest company té raó. Amb la CNT i sense la CNT es pot governar. Ningú pretendrà governar contra la CNT.

Nosaltres volem governar amb la CNT. Però no volem governar amb comissions assessores que no deixin governar.

Governar amb ella: perquè és una forta i poderosa organització nacional i perquè en ella hi ha homes de responsabilitat que com nosaltres comprenen el deure en aquests moments, i perquè estem segurs nosaltres d'interpretar els sentiments de la immensa majoria dels obrers que porten carnet de la CNT.

Però no volem que això representi que ens porti a la desfeta si es deixa actuar els grups incontrolats. No volem que mai ens diguin que Catalunya ha tingut la responsabilitat de la derrota. Comprenem d'una vegada quina és la nostra situació.

Molt sovint a nosaltres se'ns ha fet retret, se'ns ha dit que nosaltres obstaculitzàvem la revolució fent política. Rebutgem aquesta acusació.

Hem de guanyar la guerra

Vosaltres ja sabeu que la guerra no està guanyada. La guerra no ha arribat encara a decantar-se ni per als uns ni per als altres. La guerra es pot perdre perquè allò que hem guanyat i hem de reconèixer que ha estat molt, ho ha estat amb sang i llàgrimes i experiències doloroses i fent al centre d'Espanya un poderós exèrcit antifeixista i ho ha estat gràcies a la creació de l'exèrcit al sud espanyol, al front andalús; però això no és pas suficient. Els enemics també tenen organització i són constantment reforçats per Hitler i Mussolini. I també ells augmenten la seva màquina bèl·lica per poder batre les nostres tropes. Estem en un moment històric d'aquesta guerra, en el qual les circumstàncies poden inclinar-la d'un costat o de l'altre de Catalunya. Nosaltres podem ésser responsables de la gran tragèdia espanyola. Però nosaltres podem fer que la sort d'aquesta guerra es decideixi del nostre cantó.

Catalunya és avui la força més positiva, és la més unànime en els sentiments antifeixistes, és la més forta en riquesa agrícola, és avui la joia del règim antifeixista. Catalunya pot mobilitzar i posar en peu de guerra en pocs mesos un exèrcit de cent mil homes i pot fabricar a les seves indústries els fusells i les metralladores i els canons i els avions que necessita l'Exèrcit de la República.

La seva riquesa agrícola i la seva producció industrial poden donar a la guerra un ajut tan eficaç que ha d'ésser la victòria del demà. No ens podem resignar al fet que els nostres germans d'Espanya i els homes que lluiten als fronts de Madrid, de Guadalajara, d'Andalusia, d'Euzkadi, on ara estan patint l'allau dels feixistes i que nosaltres no hem pogut ajudar per no haver sabut preparar-nos a temps: no podem resignar-nos, dic, al fet que ens dirigeixin el seu menyspreu i ens menyspreï tot el món per no haver sabut respondre amb el nostre deure d'ajudar aquests germans que donen llur vida als fronts.

Ací tenim, companys, el Pla de la Victòria. Ho demanem amb tota la nostra força. Claredat en les conductes, fermesa en els propòsits i lleialtat en les realitzacions.

Pel Pla de la Victòria, un Govern que governi i que governi de debò.

He dit.