Parlant clar
Per R. Ascal
El tsar ha mort i les eleccions han acabat. El
nou tsar ha publicat un manifest, i el batlle M’Donald és
ara Lord Prebost. La pau d'Europa continua servada, els
nihilistes conspiren en silenci, i el conseller Waterston ha
vingut, s'ha anat i ho ha fet.
Un lord prebost conservador governa sobre la
liberal Edinburgh, i el conseller sir James Russell seu i mira i
desitjaria que el nou fos Blaikie.
El Consell Municipal d'Edinburgh assistí
al servei religiós a l'Esglèsia U.P de Hope Park,
el 18 de novembre, en honor al lord prebost, que és membre
d'aquella congregació. Em demano si s'adonaven.
Els liberals han amenaçat d'oposar-se al
senyor Waterson, perquè havia votat a M’Donald per
prebost. El conseller Robertson declarà a la reunió
del consell que era favorable al repartiment de càrrecs, i
que hauria votat contra sir James Russell cas que s'hi hagués
presentat un home realment capaç, però que no
votaria a M’Donald.
I amb tot anaren a esglèsia en honor del
Lord Prebost M’Donald. D'altra forma, crec, no hi haurien
anat.
Aquest és el resultat final de les
eleccions municipals: tota l'antiga banda de retorn al càrrec,
i la vida municipal d'Edinburgh enguany vindrà marcada per
les mateixes consideracions escrupuloses quant a estalvi (en
salaris) i eficiència (en feina) als que ens han acostumat
tan bé en el passat.
Els socialdemòcrates foren derrotats.
Sota l'autoritat del cèlebre representant de la cultura,
el senyor Francis M’Aweeney, se'ns diu que reberen “un
cop esclafador”, i no s'hauria pogut trobar cap grup
d'homes i dones més alegres el dia després de les
eleccions.
Un contrari que passava sota les finestres del
seu comitè, una hora després de l'anunci del
resultat del recompte, en escoltar els discursos exultants i la
cridòria entusiasmada dels socialistes, fou forçat
a remarcar-li a un company, que els socialdemòcrates reben
les derrotes millor que els seus enemics les victòries.
I l'encertava. Algunes derrotes són
millors que algunes victòries. Una derrota encaixada com a
resultat d'haver participat d'una forma correcta i honorable és
mil vegades té més crèdit pel partit
derrotat que una victòria guanyada per totes les arts
baixes i poc escrupuloses dels tramposos.
Els socialistes no enviaren cap cotxe per a les
seves partidàries femenines; no tenien sales fora dels
centres electorals, on, desviant votants desafortunats,
empenyent-los i escortant-los entre barrets de copa i xaqués
a depositar el seu vot favorable als drets de la propietat; no
digueren als irlandesos catòlics que el senyor Connolly
era un lliurepensador, que volia derrocar l'esglèsia, per
després dir-los als ancians escocesos de tots dos sexes
que el senyor Connolly era un papista irlandès que volia
introduir la dona escarlata; no cercaren el suport dels
unionistes parlant-los d'una carta de recomanació d'un
destacat unionista edimburgès; ni cercaren el suport dels
autonomista servint-se de qualsevol d'ells, líder o no,
que pogués ser induït a vendre el seu nom, veu i
partida de naixement al brou pudent de les promeses liberals.
Els socialdemòcrates foren derrotats.
Però l'any abans el nombre de vots al George Square Ward
pel candidat de l'ILP fou sols d'una tretzena part del total,
mentre a St Giles, el vot per l'esmentat socialdemòcrata
arribà a una dissetena del total. Un gran avanç,
realment.
El partit liberal oficial – impulsat per
tota la força, reputació i admirable organització
electoral d'uns partits nacionalista i liberal units, i amb
l'ajuda del suport ja esmentat dels unionistes més
influents, amb un advocat conegut com el seu candidat, foren sols
capaços d'obtenir una majoria de quatre contra un sobre el
partit més revolucionari i el més recent de sortir
a la vida pública, sense cap organització
electoral, i amb un candidat del que se sap que es guanya la vida
amb una ocupació de les més necessàries a la
nostra vida ciutadana, però tanmateix universalment
menystinguda per l'opinió pública de
l'aristocràtica Edinburgh.
És d'esperar que
el proper any el Districte no sigui amenaçat per la
presència d'un candidat unionista de paper.
Si no
hi hagués hagut cap unionista, i els votants avançats
de la classe treballadora haguessin estat lliures d'escollir
entre la socialdemocràcia revolucionària i
l'ortodòxia liberal dels defensors dels drets de la
propietat, hi ha poc dubte que el resultat del comici no hagués
produït tant de goig als enemics del socialisme.
Però
centenars d'homes, que altrament haurien votat socialista,
dipositaren els seus vots, a desgrat, pel senyor Mitchell com el
candidat que amb més seguretat garantiria la derrota del
conservador.
Tindran ara dotze mesos durant els quals
meditar sobre la diferència entre el 'tweedledee' liberal
i el 'tweedledum' conservador, i després d'haver-ho
meditat se'ls convida a fer valer el resultat dels seus estudis a
les urnes el primer dimarts de novembre del 1895, si no
abans.
Hi ha una gran cremor en determinats cercles
liberals d'Edinburgh sobre una qüestió que afecta el
votant de classe treballadora. És una invitació a
un “A Casa”, que tindrà lloc als Waterloo
Rooms, de Glasgow, amb Lady Helen Ferguson of Novar.
Tots
els cavallers que tinguin la costum d'obrir els seus moneders per
auxiliar als M.P. necessitats i per comprar polítics en
general, juntament amb els pocs que han continuat amb el cor
endurit tot i les patètiques crides dels senyors Donworth
i Dillon, estan convidats a aquest gran acte social.
S'agraïrà
a la classe primer de tot la seva esplèndida devoció
per la causa del liberalisme, i s'espera que la classe quedi tan
esborronada amb l'exposició de magnificiència, i
tan encantada pels somriures brillants de les delegades de la
Ladies’ Liberal Association que obriran els seus cors i les
seves bosses també, i tot plegat anirà bé.
Per
aquests mitjans, es reomplen les arques liberals, i l'obrer
liberal llença la gorra en l'aire, i quan es troba al seu
camarada socialista li demana – “on és l'or
conservador?”
I el seu camarada socialista que s'ha
estat de vasos de cervesa per tal de apgar les despeses
electorals del seu candidat sovint es grata el cap i es demana
també – “on és l'or conservador?”
L'or
de qualsevol mena o color és un bé ben escàs
en els comitès socialistes. N.B. – Els que no ho
creguin haurien de venir per unir-se-nos i quedar-se amb part del
botí. Ingressos, sis penics; subscripció setmanal,
un penic. – ADVT.
Qualsevol polític liberal
ortodox o conservador us dirà que una de les causes de la
gran misèria que hi ha entre la classe treballadora es
troba en la prevalència alarmant de matrimonis
prematurs.
I conscients d'aquest fet lamentable, se'ns
informa que la seva Gràcia, el Duc d'Argyll, de 71 anys
d'edat, va a casar-se amb la seva tercera dona. En tant que
aquest pas pot portar a un increment encara més gran de la
nostra població pobre, hem d'esperar que prevalguin savis
consells que evitin que la jove parella dugui a terme aquest
desastrós pas.
Ambrose Malvern, de 68 anys, se
suïcidà llençant-se per la finestra d'un
hotel. Aquest jove s'havia casat amb una vídua el dia
anterior. Així ho llig en la prema. Si algú es
prestàs a trametre aquesta nova a la seva Gràcia el
Duc d'Argyll podria deturar aquesta cursa desbridada, i la nació
se salvaria d'una calamitat imminent.
El senyor William
M’Ewan, diputat, donà 50.000 lliures per ajudar a la
construcció d'una nova ala a la Universitat d'Edinburgh.
Li agraïm. El Consell Municipal d'Edinburgh, que estima la
bellesa, gastà 70.000 lliures per oferir als ciutadans una
millor vista de les 50.000 lliures del senyor Ewan. De nou els hi
agraïm. La primera actuació del nou Consell Municipal
fou acceptar un pressupost per l'ampliació del Pont del
Nord i refusà incloure una clàusula on es demanés
el pagament de salaris segons els nivells actuals. La gent
treballadora que votà pel retorn de l'antiga trepa al
càrrec encara els està donant les gràcies.
Som
un gran poble.
Vaig sentir el reverend Jackson, a una
reunió a l'Albert Hall, el diumenge, 18 de novembre, on
declarava que el seu socialisme era de la mena establerta pel
Congrés de Sindicats en la seva recent trobada a Norwich.
Si això és ver el senyor reverend pot ser membre
tant de l'ILP com del SSF, i li aconsellaria que es posés
en contacte amb una d'aquestes organitzacions, per ocupar el lloc
adequat en comunió amb els fidels.
Però
abans de ser admès, en ser un personatge públic,
hauria de donar algunes proves pràctiques de la seva
sinceritat. No és que esperem que, com a seguidor del de
Nazaret, “vengui tot el que té i ho doni als
pobres”, com es requeriria a aital seguidor. Oh, no, el
nostre cristianisme actual és massa “pràctic”
per adoptar aquestes lleugeres teories de restitució com
les que implica la citació esmentada del seu Mestre.
Però
cert col·lega del senyor Jackson del Consell Escolar ha
fet recentment una proposta per privar les dones de fer feines
contractades que aquell òrgan dels seus salaris, és
a dir dels seus mitjans de vida, si cauen malaltes. Farà
el senyor Jackson un sermó sobre la qüestió,
emprant pel seu texte el precepte, “No robeu al pobre
perquè és pobre”.
O permetrà
als socialistes d'Edinburgh el lliure ús del seu local, o
esglèsia, amb el propòsit de fer un curset
quinzenal als clergues. Objecte del curs: insutrcció en
l'ús del manament diví, “Estima els altres
com a tu mateix”.
Fins que el nostre amic reverend
no estigui preparat per donar aquestes proves pràctiques
del seu socialisme hauria, si li plau, de recordar que la “Fe
sense obres és morta”.
La conducta del
Consell Escolar d'Edinburgh, unida a la conducta del Consell
Municipal en refusar incloure una clàusula de salaris
justos en un contracte de la major importància, hauria
d'ajudar a treure la bena dels ulls dels votants intel·ligents
i fer-los capaços d'entendre la necessitat d'una infusió
de nova sang socialista en tots els nostres òrgans
públics.
Durant un cert temps el treball dels
socialistes en aquests òrgans no seran tant aprovar noves
lleis com infondre a la seva administració l'esperit de la
nova vida, emprar tot els poder per inaugurar el regne de la
justícia, convertir el nostre sistema industrial d'una
màquina per fer benefici en un instrument per cobrir les
necessitats vitals, transformar la nostra polític del
govern dels homes a una administració sàvia i
ordenada de les coses, relegar al limb de les supersticions
caduques la vella doctrina de la lliberat de contracte entre
l'opulència i la misèria, tot col·locant
constantment les nostres doctrines i esforços en la
mateixa plataforma que els interessos de classe dels
treballadors, per crear un sentiment públic que ens sigui
prou favorable per permetre'ns construir el pont entre el vell
ordre i el nou, i conduir la gent del fosc Egipte de la nostra
anarquia industrial cap a la Terra Promesa de la llibertat
industrial.
L'elecció d'un candidat socialista no
implica la realització immediata ni de tan sols el
programa de mínims que sovint es presenta als electors.
No, aquests programes són de fet d'una importància
secundària, de poc pes, de fet, llevat de l'esperit sota
els quals se'ls ha d'interpretar.
L'elecció d'un
socialista per qualsevol òrgan públic en el
present, sols és valuosa en tant que és l'elecció
d'un que alterarà la pau política.
Fins que
el socialisme arribi a tenir una implantació en aquest
país que permeti els socialistes guanyar la majoria dels
òrgans públics que governen el país, cada
nou escó capturat haurà de ser vist com un mitjà
per malbaratar els petits jocs dels filàntrops jabezians,
els sobornadors financers i els filibusters polítics, que
viuen a costa de la seva reputació com a polítics
liberals i conservadors.
Encara que sigui només per
portar la llum de l'opinió pública a les actuacions
oficials, no ens hauriem de relaxar en el nostre esforç
fins que cada òrgan representatiu tingué la seva
quota completa de membres socialistes.
I ja que hi estem,
caldria tenir present que amb la Llei de Govern Local escocesa,
que entra en vigor l'abril del 1895, el pobre sistema legal
d'aquest país es posa finalment sota control
democràtic.
Els obrers tindran llavors una
oportunitat per humanitzar aquest injust sistema, posant a cada
Consell Parroquial un nombre suficient de socialdemòcrates
que contrarestin les tendències despòtiques dels
nostres amos liberals i conservadors.
Els desafortunats
pobres, els veterans de guerra que han caigut en la batalla de la
vida, que estan empresonats en aquelles bastilles dels asils de
pobres, poden ara veure els seus darrers anys de vida il·luminats
i aclarits per l'acció d'una intel·ligent
socialdemocràcia.
Per tots els defensors de
l'actual sistema els interns dels asils de pobres són una
simple càrrega d'impostos, o una molèstia
intolerable per la gent d'ordre, que ja el hi està bé
si així els alimenten i els donen allotjament. Però
per la socialdemocràcia són víctimes
desafortunades d'un dolent sistema social. Són els nostres
germans i germanes, aplastats sota les rodes d'una competència
implacable. Són l'efecte del qual el terratinent i el
capitalista en són la causa.
Ens hem acostumat
durant tant de temps a rebre sense qüestionar-les les
lliçons de la classe patronal, que no ens hem de
meravellar si veiem els asils com a degradants pels seus interns
enlloc de per a la societat en general. Però hauria de ser
sobre a la societat en general, i sobre els qui li donen suport i
defensa on recaigués l'estigma. De fet, seria bo pel
conjunt dels treballadors si arribessin a considerar l'ajuda
mútua com el seu primer mitjà de subsistència,
en lloc de veure-la com l'últim recurs.
L'home, com
a animal social, té una exigència amb la societat
en la qual nasqué. Aquesta exigència és el
seu dret a viure en tant que vulgui contribuir amb la seva part
de treball necessari pel seu propi manteniment i el de la
societat en general. Aquesta exigència implica, en primer
lloc, el dret al lliure accés a les necessitats vitals; en
segon lloc, el deure a contribuir a la cura dels membres més
febles de la comunitat, és a dir, els infants, els
malalts, els invàlids, i la gent gran.
El sistema
legal sobre la pobresa és una admissió feta a
desgrat de la certesa d'aquesta tesi, otorgada per les classes
com una alternativa a la inquietud socials. S'ha rodejat des de
la seva institució amb tota forma d'injúries i de
degradació que les seves roïns i migrades ments
podien imaginar, fins que, actualment, l'uniforme del pobre
genera més rebuig que el del convicte.
Així,
els nostres amos s'han esforçat en rebaixar aquesta
institució, l'existència de la qual entre nosaltres
la sentien com un retret a la teoria del que quedi s'ho emporta
el dimoni, amb la qual volen governar la societat.
Rescatar
la nostra Llei de la Pobresa de les seves mans, alliberar-la dels
falsos ideals amb la qual s'ha dut a terme la seva administració,
i fer que els seus administradors siguin veritables custodis dels
pobres, hauria de ser l'objectiu dels treballadors. Dirigint així
els esforços que desenvolupin, fora del marc dels nostres
consells comarcals, un òrgan pública que, amb
l'objectiu del benestar públic i de preveure per membres
més febles de la nostra família humana, trobarà
el mateix incentiu per a treballar que polítics liberals i
conservadors troben en la persecució grollera rere el
brillant botí del càrrec.
Però un
òrgan així només pot sorgir d'una concepció
superior dels drets i deures humans que fluesca d'una acceptació
ampla i general dels principis de la socialdemocràcia
il·lustrada.
|
