James Connolly

Polítics de partit - nobles, innobles i locals


Transcrit per The James Connolly Society el 1997.

Títol original en anglès: Party Politicians – Noble, Ignoble and Local,

publicat originalment al Labour Chronicle (Edinburgh), l'1 December 1894.


Parlant clar

Per R. Ascal

El tsar ha mort i les eleccions han acabat. El nou tsar ha publicat un manifest, i el batlle M’Donald és ara Lord Prebost. La pau d'Europa continua servada, els nihilistes conspiren en silenci, i el conseller Waterston ha vingut, s'ha anat i ho ha fet.

Un lord prebost conservador governa sobre la liberal Edinburgh, i el conseller sir James Russell seu i mira i desitjaria que el nou fos Blaikie.

El Consell Municipal d'Edinburgh assistí al servei religiós a l'Esglèsia U.P de Hope Park, el 18 de novembre, en honor al lord prebost, que és membre d'aquella congregació. Em demano si s'adonaven.

Els liberals han amenaçat d'oposar-se al senyor Waterson, perquè havia votat a M’Donald per prebost. El conseller Robertson declarà a la reunió del consell que era favorable al repartiment de càrrecs, i que hauria votat contra sir James Russell cas que s'hi hagués presentat un home realment capaç, però que no votaria a M’Donald.

I amb tot anaren a esglèsia en honor del Lord Prebost M’Donald. D'altra forma, crec, no hi haurien anat.

Aquest és el resultat final de les eleccions municipals: tota l'antiga banda de retorn al càrrec, i la vida municipal d'Edinburgh enguany vindrà marcada per les mateixes consideracions escrupuloses quant a estalvi (en salaris) i eficiència (en feina) als que ens han acostumat tan bé en el passat.

Els socialdemòcrates foren derrotats. Sota l'autoritat del cèlebre representant de la cultura, el senyor Francis M’Aweeney, se'ns diu que reberen “un cop esclafador”, i no s'hauria pogut trobar cap grup d'homes i dones més alegres el dia després de les eleccions.

Un contrari que passava sota les finestres del seu comitè, una hora després de l'anunci del resultat del recompte, en escoltar els discursos exultants i la cridòria entusiasmada dels socialistes, fou forçat a remarcar-li a un company, que els socialdemòcrates reben les derrotes millor que els seus enemics les victòries.

I l'encertava. Algunes derrotes són millors que algunes victòries. Una derrota encaixada com a resultat d'haver participat d'una forma correcta i honorable és mil vegades té més crèdit pel partit derrotat que una victòria guanyada per totes les arts baixes i poc escrupuloses dels tramposos.

Els socialistes no enviaren cap cotxe per a les seves partidàries femenines; no tenien sales fora dels centres electorals, on, desviant votants desafortunats, empenyent-los i escortant-los entre barrets de copa i xaqués a depositar el seu vot favorable als drets de la propietat; no digueren als irlandesos catòlics que el senyor Connolly era un lliurepensador, que volia derrocar l'esglèsia, per després dir-los als ancians escocesos de tots dos sexes que el senyor Connolly era un papista irlandès que volia introduir la dona escarlata; no cercaren el suport dels unionistes parlant-los d'una carta de recomanació d'un destacat unionista edimburgès; ni cercaren el suport dels autonomista servint-se de qualsevol d'ells, líder o no, que pogués ser induït a vendre el seu nom, veu i partida de naixement al brou pudent de les promeses liberals.

Els socialdemòcrates foren derrotats. Però l'any abans el nombre de vots al George Square Ward pel candidat de l'ILP fou sols d'una tretzena part del total, mentre a St Giles, el vot per l'esmentat socialdemòcrata arribà a una dissetena del total. Un gran avanç, realment.

El partit liberal oficial – impulsat per tota la força, reputació i admirable organització electoral d'uns partits nacionalista i liberal units, i amb l'ajuda del suport ja esmentat dels unionistes més influents, amb un advocat conegut com el seu candidat, foren sols capaços d'obtenir una majoria de quatre contra un sobre el partit més revolucionari i el més recent de sortir a la vida pública, sense cap organització electoral, i amb un candidat del que se sap que es guanya la vida amb una ocupació de les més necessàries a la nostra vida ciutadana, però tanmateix universalment menystinguda per l'opinió pública de l'aristocràtica Edinburgh.

És d'esperar que el proper any el Districte no sigui amenaçat per la presència d'un candidat unionista de paper.

Si no hi hagués hagut cap unionista, i els votants avançats de la classe treballadora haguessin estat lliures d'escollir entre la socialdemocràcia revolucionària i l'ortodòxia liberal dels defensors dels drets de la propietat, hi ha poc dubte que el resultat del comici no hagués produït tant de goig als enemics del socialisme.

Però centenars d'homes, que altrament haurien votat socialista, dipositaren els seus vots, a desgrat, pel senyor Mitchell com el candidat que amb més seguretat garantiria la derrota del conservador.

Tindran ara dotze mesos durant els quals meditar sobre la diferència entre el 'tweedledee' liberal i el 'tweedledum' conservador, i després d'haver-ho meditat se'ls convida a fer valer el resultat dels seus estudis a les urnes el primer dimarts de novembre del 1895, si no abans.

Hi ha una gran cremor en determinats cercles liberals d'Edinburgh sobre una qüestió que afecta el votant de classe treballadora. És una invitació a un “A Casa”, que tindrà lloc als Waterloo Rooms, de Glasgow, amb Lady Helen Ferguson of Novar.

Tots els cavallers que tinguin la costum d'obrir els seus moneders per auxiliar als M.P. necessitats i per comprar polítics en general, juntament amb els pocs que han continuat amb el cor endurit tot i les patètiques crides dels senyors Donworth i Dillon, estan convidats a aquest gran acte social.

S'agraïrà a la classe primer de tot la seva esplèndida devoció per la causa del liberalisme, i s'espera que la classe quedi tan esborronada amb l'exposició de magnificiència, i tan encantada pels somriures brillants de les delegades de la Ladies’ Liberal Association que obriran els seus cors i les seves bosses també, i tot plegat anirà bé.

Per aquests mitjans, es reomplen les arques liberals, i l'obrer liberal llença la gorra en l'aire, i quan es troba al seu camarada socialista li demana – “on és l'or conservador?”

I el seu camarada socialista que s'ha estat de vasos de cervesa per tal de apgar les despeses electorals del seu candidat sovint es grata el cap i es demana també – “on és l'or conservador?”

L'or de qualsevol mena o color és un bé ben escàs en els comitès socialistes. N.B. – Els que no ho creguin haurien de venir per unir-se-nos i quedar-se amb part del botí. Ingressos, sis penics; subscripció setmanal, un penic. – ADVT.

Qualsevol polític liberal ortodox o conservador us dirà que una de les causes de la gran misèria que hi ha entre la classe treballadora es troba en la prevalència alarmant de matrimonis prematurs.

I conscients d'aquest fet lamentable, se'ns informa que la seva Gràcia, el Duc d'Argyll, de 71 anys d'edat, va a casar-se amb la seva tercera dona. En tant que aquest pas pot portar a un increment encara més gran de la nostra població pobre, hem d'esperar que prevalguin savis consells que evitin que la jove parella dugui a terme aquest desastrós pas.

Ambrose Malvern, de 68 anys, se suïcidà llençant-se per la finestra d'un hotel. Aquest jove s'havia casat amb una vídua el dia anterior. Així ho llig en la prema. Si algú es prestàs a trametre aquesta nova a la seva Gràcia el Duc d'Argyll podria deturar aquesta cursa desbridada, i la nació se salvaria d'una calamitat imminent.

El senyor William M’Ewan, diputat, donà 50.000 lliures per ajudar a la construcció d'una nova ala a la Universitat d'Edinburgh. Li agraïm. El Consell Municipal d'Edinburgh, que estima la bellesa, gastà 70.000 lliures per oferir als ciutadans una millor vista de les 50.000 lliures del senyor Ewan. De nou els hi agraïm. La primera actuació del nou Consell Municipal fou acceptar un pressupost per l'ampliació del Pont del Nord i refusà incloure una clàusula on es demanés el pagament de salaris segons els nivells actuals. La gent treballadora que votà pel retorn de l'antiga trepa al càrrec encara els està donant les gràcies.

Som un gran poble.

Vaig sentir el reverend Jackson, a una reunió a l'Albert Hall, el diumenge, 18 de novembre, on declarava que el seu socialisme era de la mena establerta pel Congrés de Sindicats en la seva recent trobada a Norwich. Si això és ver el senyor reverend pot ser membre tant de l'ILP com del SSF, i li aconsellaria que es posés en contacte amb una d'aquestes organitzacions, per ocupar el lloc adequat en comunió amb els fidels.

Però abans de ser admès, en ser un personatge públic, hauria de donar algunes proves pràctiques de la seva sinceritat. No és que esperem que, com a seguidor del de Nazaret, “vengui tot el que té i ho doni als pobres”, com es requeriria a aital seguidor. Oh, no, el nostre cristianisme actual és massa “pràctic” per adoptar aquestes lleugeres teories de restitució com les que implica la citació esmentada del seu Mestre.

Però cert col·lega del senyor Jackson del Consell Escolar ha fet recentment una proposta per privar les dones de fer feines contractades que aquell òrgan dels seus salaris, és a dir dels seus mitjans de vida, si cauen malaltes. Farà el senyor Jackson un sermó sobre la qüestió, emprant pel seu texte el precepte, “No robeu al pobre perquè és pobre”.

O permetrà als socialistes d'Edinburgh el lliure ús del seu local, o esglèsia, amb el propòsit de fer un curset quinzenal als clergues. Objecte del curs: insutrcció en l'ús del manament diví, “Estima els altres com a tu mateix”.

Fins que el nostre amic reverend no estigui preparat per donar aquestes proves pràctiques del seu socialisme hauria, si li plau, de recordar que la “Fe sense obres és morta”.

La conducta del Consell Escolar d'Edinburgh, unida a la conducta del Consell Municipal en refusar incloure una clàusula de salaris justos en un contracte de la major importància, hauria d'ajudar a treure la bena dels ulls dels votants intel·ligents i fer-los capaços d'entendre la necessitat d'una infusió de nova sang socialista en tots els nostres òrgans públics.

Durant un cert temps el treball dels socialistes en aquests òrgans no seran tant aprovar noves lleis com infondre a la seva administració l'esperit de la nova vida, emprar tot els poder per inaugurar el regne de la justícia, convertir el nostre sistema industrial d'una màquina per fer benefici en un instrument per cobrir les necessitats vitals, transformar la nostra polític del govern dels homes a una administració sàvia i ordenada de les coses, relegar al limb de les supersticions caduques la vella doctrina de la lliberat de contracte entre l'opulència i la misèria, tot col·locant constantment les nostres doctrines i esforços en la mateixa plataforma que els interessos de classe dels treballadors, per crear un sentiment públic que ens sigui prou favorable per permetre'ns construir el pont entre el vell ordre i el nou, i conduir la gent del fosc Egipte de la nostra anarquia industrial cap a la Terra Promesa de la llibertat industrial.

L'elecció d'un candidat socialista no implica la realització immediata ni de tan sols el programa de mínims que sovint es presenta als electors. No, aquests programes són de fet d'una importància secundària, de poc pes, de fet, llevat de l'esperit sota els quals se'ls ha d'interpretar.

L'elecció d'un socialista per qualsevol òrgan públic en el present, sols és valuosa en tant que és l'elecció d'un que alterarà la pau política.

Fins que el socialisme arribi a tenir una implantació en aquest país que permeti els socialistes guanyar la majoria dels òrgans públics que governen el país, cada nou escó capturat haurà de ser vist com un mitjà per malbaratar els petits jocs dels filàntrops jabezians, els sobornadors financers i els filibusters polítics, que viuen a costa de la seva reputació com a polítics liberals i conservadors.

Encara que sigui només per portar la llum de l'opinió pública a les actuacions oficials, no ens hauriem de relaxar en el nostre esforç fins que cada òrgan representatiu tingué la seva quota completa de membres socialistes.

I ja que hi estem, caldria tenir present que amb la Llei de Govern Local escocesa, que entra en vigor l'abril del 1895, el pobre sistema legal d'aquest país es posa finalment sota control democràtic.

Els obrers tindran llavors una oportunitat per humanitzar aquest injust sistema, posant a cada Consell Parroquial un nombre suficient de socialdemòcrates que contrarestin les tendències despòtiques dels nostres amos liberals i conservadors.

Els desafortunats pobres, els veterans de guerra que han caigut en la batalla de la vida, que estan empresonats en aquelles bastilles dels asils de pobres, poden ara veure els seus darrers anys de vida il·luminats i aclarits per l'acció d'una intel·ligent socialdemocràcia.

Per tots els defensors de l'actual sistema els interns dels asils de pobres són una simple càrrega d'impostos, o una molèstia intolerable per la gent d'ordre, que ja el hi està bé si així els alimenten i els donen allotjament. Però per la socialdemocràcia són víctimes desafortunades d'un dolent sistema social. Són els nostres germans i germanes, aplastats sota les rodes d'una competència implacable. Són l'efecte del qual el terratinent i el capitalista en són la causa.

Ens hem acostumat durant tant de temps a rebre sense qüestionar-les les lliçons de la classe patronal, que no ens hem de meravellar si veiem els asils com a degradants pels seus interns enlloc de per a la societat en general. Però hauria de ser sobre a la societat en general, i sobre els qui li donen suport i defensa on recaigués l'estigma. De fet, seria bo pel conjunt dels treballadors si arribessin a considerar l'ajuda mútua com el seu primer mitjà de subsistència, en lloc de veure-la com l'últim recurs.

L'home, com a animal social, té una exigència amb la societat en la qual nasqué. Aquesta exigència és el seu dret a viure en tant que vulgui contribuir amb la seva part de treball necessari pel seu propi manteniment i el de la societat en general. Aquesta exigència implica, en primer lloc, el dret al lliure accés a les necessitats vitals; en segon lloc, el deure a contribuir a la cura dels membres més febles de la comunitat, és a dir, els infants, els malalts, els invàlids, i la gent gran.

El sistema legal sobre la pobresa és una admissió feta a desgrat de la certesa d'aquesta tesi, otorgada per les classes com una alternativa a la inquietud socials. S'ha rodejat des de la seva institució amb tota forma d'injúries i de degradació que les seves roïns i migrades ments podien imaginar, fins que, actualment, l'uniforme del pobre genera més rebuig que el del convicte.

Així, els nostres amos s'han esforçat en rebaixar aquesta institució, l'existència de la qual entre nosaltres la sentien com un retret a la teoria del que quedi s'ho emporta el dimoni, amb la qual volen governar la societat.

Rescatar la nostra Llei de la Pobresa de les seves mans, alliberar-la dels falsos ideals amb la qual s'ha dut a terme la seva administració, i fer que els seus administradors siguin veritables custodis dels pobres, hauria de ser l'objectiu dels treballadors. Dirigint així els esforços que desenvolupin, fora del marc dels nostres consells comarcals, un òrgan pública que, amb l'objectiu del benestar públic i de preveure per membres més febles de la nostra família humana, trobarà el mateix incentiu per a treballar que polítics liberals i conservadors troben en la persecució grollera rere el brillant botí del càrrec.

Però un òrgan així només pot sorgir d'una concepció superior dels drets i deures humans que fluesca d'una acceptació ampla i general dels principis de la socialdemocràcia il·lustrada.



James Connolly
Archive


Marxist writers'
Archives