Di


Dialèctica

La dialèctica és el mètode de raonament que cerca entendre les coses concretament amb tots els seus moviments, canvis i interconnexions, amb els seus aspectes oposats i contradictoris en una unitat.

La dialèctica s'oposa al sistema formal o metafísic del raonament ordinari que comença amb una definició fixa d'una cosa d'acord amb els seus diversos atributs. Per exemple el pensament formal diria: 'un peix és un ésser sense potes que viu en l'aigua'.

Darwin, però, considerava el peix dialècticament: alguns animals que viuen en l'aigua no són peixos, i alguns dels peixos tenen extremitats, i és la generació de tots els animals com a part d'un procés global interconnectat allò que explica la natura del peix: provenen d'un ésser i evolucionen en uns altres.

Darwin anà més enllà de l'aparença del peix per copsar la seva essència. Pel pensament ordinari no hi ha diferència entre l'aparença d'una cosa i la seva essència, si bé per a la dialèctica la forma i el contingut d'una cosa poden ser força contradictoris — la democràcia parlamentària n'és un exemple destacat: democràcia formal però dictadura en contingut!

I per a la dialèctica, les coses poden ser contradictòries no sols en aparença, sinó en essència. Pel pensament formal, la llum ha de ser una ona a partícula; però la veritat resultà ser dialèctica — la llum és alhora ona i partícula. (Veieu el principi del tercer exclòs)

Som conscients de les incomptables formes d'entendre el món; cadascuna de les quals es proclama com la veritat absoluta, que ens porta a pensar que, després de tot, “tot és relatiu!”. Per la dialèctica la veritat és el quadre general, del qual cada perspectiva suposa un aspecte parcial, més o menys esbiaixat.

De vegades, la gent es queixa amb frustració que els hi manquen els mitjans per assolir els seus fins, o contràriament, poden justificar els seus mètodes corruptes de treball pels elevats objectius que persegueixen. Per la dialèctica, mitjans i fins són una unitat de contraris i en l'anàlisi final, no hi pot haver contradicció entre uns i els altres — quan l'objectiu és entès correctament, "les condicions materials [mitjans] per la seva solució són ja presents o, si més no, en procés de formació" [Marx, Zur Kritik der Politischen Ökonomie (Vorwort)].

Un exemple de dialèctica el podem veure en una de les consignes de Lenin: “Tot el poder pels soviets” dita quan els soviets eren contraris als bolxevics. Lenin entenia, però, que l'impàs sols es podia resoldre pel poder obrer i com els soviets eren els òrgans del poder obrer, la iniciativa revolucionària dels bolxevics els portaria inevitablement al seu costat: la forma dels soviets en aquell moment (dirigits pels menxevics i els social-revolucionaris) era l'oposada al seu contingut com a consells d'obrers, camperols i soldats.

El pensament formal sovint té problemes per entendre les causes dels esdeveniments — una cosa n'ha de ser la causa i una altra l'efecte — i la gent se sorprén quan en irrigar la terra per espai de 20 anys — degut a la salinització de la terra, l'oclusió de les vies d'aigua, etc — acaben amb un desert! La dialèctica d'altra banda entén causa i efecte com els dos costats de tota una xarxa de relacions com les que trobem en un ecosistema, en la qual res no es pot canviar sense alterar tot el sistema.

Aquests són aspectes diferents de la dialèctica, i n'hi ha molts d'altres, ja que la dialèctica és el mètode de pensament en el qual els conceptes són flexibles i mòbils, constrenyits únicament per l'imperatiu de comprendre el moviment del propi objecte, per bé que sigui contradictori i transitori.

Història: La dialèctica té el seu origen a la societat antiga, entre els xinesos i els grecs, on els pensadors cercaven entendre la natura com un tot, i veieren que tot és fluid, que tot canvia constantment, que tot esdevé i deixa de ser. Fou només amb el mètode analític d'observar la natura en bocins i peces, practicat pel pensament occidental als segles XVII i XVIII, que s'acumulà prou coneixement positiu per a que les interconnexions, les transicions i l'origen de les coses es fés comprensible, i les condicions fossin prou madures per a que fés la seva aparició la dialèctica moderna. Hegel fou capaç de plasmar aquest quadre d'interconnexions universals i de mutabilitat de les coses en un sistema de Lògica que és el fonament del que avui dia anomenem Dialèctica.

Com assenyalà Engels:

“el món sencer, natural, històric, intel·lectual, es representa com un procés — és a dir, en moviment, canvi, transformació i desenvolupaments constants; i es fa l'intent d'esbrinar la connexió interna que fa un tot continu de tot aquest moviment i desenvolupament.” [Die Entwicklung des Sozialismus von der Utopie zur Wissenschaft].

Fou en la dècada posterior a la mort de Hegel — els anys 1840 — , quan la seva popularitat arribà a un pic a Alemanya, que Marx i Engels es trobaren i elaboraren el fonament de la seva crítica de la societat burgesa.

El joves seguidors radicals de Hegel tenien a les mans una poderosa eina crítica amb la qual combateren despietadament el cristianisme, la doctrina dominant a l'època. Amb tot, un d'aquests joves hegelians, Ludwig Feuerbach, assenyalà que la Sagrada Família era després de tot sols una imatge celestial de la família terrestre, i digué que criticant la teologia amb la filosofia, els joves hegelians es limitaven a fer el mateix que els critians — la Idea Absoluta de Hegel era simplement un altre nom per a Déu! Per a Feuerbach, les idees són un reflexe del món material i sostenia que era ridícul que una idea pogués determinar el món. Feuerbach s'havia declarat materialista.

Marx i Engels començaren com a partidaris de Feuerbach. Ben aviat, però, adoptaren una posició oposada a Feuerbach per recuperar la dialèctica hegeliana que Feuerbach havia abandonat, i per alliberar-se de la rigidesa de l'idealisme del sistema hegelià, col·locaren el mètode sobre una base materialista:

“Hegel era un idealista. Per a ell, els pensaments del seu cervell no eren més que imatges més o menys abstractes de les coses i processos reals, però, inversament, les coses i la seva evolució no eren més que imatges de la ‘Idea’, la qual existia en algun lloc des de l'eternitat abans que el món fos. Aquesta forma de pensament ho capgirava tot, i invertia completament la connexió real de les coses en el món. ” [Friedrich Engels, Die Entwicklung des Sozialismus von der Utopie zur Wissenschaft].

Així, per a Marx i Engels, els pensaments no eren reflexes passius i independents del món material, sinó productes del treball humà, i la natura contradictòria dels nostres pensaments tenia el seu origen en les contradiccions de la societat humana. Això volia dir que la dialèctica no era una cosa imposada al món des de fora que es pogués descobrir per l'activitat de la Raó pura, sinó que era un producte del treball humà que canvia el món; la seva forma la canvien i la desenvolupen les persones, i sols pot ser entesa per la lluita pràctica per superar aquestes contradiccions — no només de pensament, sinó a la pràctica.

Lectures addicionals: La ciència de la dialèctica, de Friedrich Engels; Dialektik der Natur, de Friedrich Engels, un exemple de dialèctica a: Die Metaphysik der politischen Ökonomie, de Karl Marx; L'ABC de la dialèctica materialista, de Leon Trockij; de Lenin el Resum de dialèctica.

Veieu també el Sampler per a múltiples definicions. Per exemples de dialèctica, podeu anar a Exemples de la història i de la societat i Exemples de la vida quotidiana a la Lògica de Hegel; i veieu la definició de taoisme pel que fa a un procés antic de dialèctica.

Dictadura de la burgesia

La república burgesa més democràtica no és més que una màquina per la repressió de la classe treballadora per la burgesia, per la repressió de la classe treballadora per un grapat de capitalistes.

Fins i tot a la república burgesia més democràtica, la “llibertat de reunió” és una frase buida, ja que els rics tenen a llur disposició els millors edificis públics i privats, i prou lleure per assistir a les reunions, que són protegides per la maquinària de poder burgesa. Els treballadors rurals i urbans i els petits pagesos — l'aclaparadora majoria de la població — veuen negades totes aquestes coses. Mentre aquest estat de coses preval, la “igualtat”, és a dir, la “democràcia pura” és un frau.

La “llibertat de premsa” és una altra de les principals consignes de la “democràcia pura”. I aquí, de nou, els treballadors saben — i els socialistes ho han explicat arreu milions de vegades — que aquesta llibertat és un engany ja que les millors impremtes i les gran reserves de paper són propietat dels capitalistes, i el control capitalista sobre la premsa — un paper que es manifesta per tot el món com més va més manifestament, més profundament i més cínicament — augmenta com més es desenvolupa el sistema democràtic i republicà, com a Amèrica per exemple...

Els capitalistes sempre han emprat el terme “llibertat” per indicar la llibertat dels rics de fer-se més rics i dels treballadors de morir-se de fam. I segons l'ús capitalista, la llibertat de premsa vol dir llibertat dels rics per apoderar-se de la premsa, llibertat per emprar llurs riqueses en donar forma i fabricar l'anomenada opinió pública. En aquest respecte, els defensors de la “democràcia pura” resulten ésser els defensors d'un sistema brut i venal que dóna els rics el control dels mitjans de masses. Resulten ésser enganyadors de la gent, que, amb l'ajuda de frases plausibles, sonores i profundament falses, els desvien de la tasca històrica concreta d'alliberar la premsa de l'esclavitud capitalista.

V.I. Lenin
Primer Congrés de la Internacional Comunista

Veieu també: El mateix govern, democràcia burgesa, però vista des de la perspectiva de la classe dirigent, i la democràcia in general.



Dictadura del proletariat

La lliberat consisteix en transformar l'estat d'un òrgan imposat damunt la societat en un de completament subordinat, i avui també les formes d'estat són més lliures o més poc lliures en la mesura que limiten la «llibertat de l'estat».

Entre la societat capitalista i la comunista rau el període de transformació revolucionària d'una en l'altra. La correspondència d'això és un període de transició política, on l'estat no pot ésser més que la dictadura revolucionària del proletariat.

Karl Marx
Crítica del Programa de Gotha
Notes marginals al programa del partit obrer alemany - IV

Aquesta dictadura consisteix en la FORMA D'APLICAR LA DEMOCRÀCIA, no en la llur ABOLICIÓ, en atacs enèrgics i decidits contra el dret ben arrelat i les relacions econòmiques de la societat burgesa, sense els quals no es pot realitzar la transformació socialista. Però aquesta dictadura ha d'ésser l'obra de la CLASSE, i no d'una petita minoria dirigent en nom de la classe, és a dir, ha d'anar passa a passa a partir de la participació activa de les masses; ha de trobar-se sota la llur influència directa, sotmesa al control de l'activitat pública completa, ha de sorgir de la preparació política creixent de les masses populars.

Rosa Luxemburg
De la revolució russa

Quina és, doncs, la relació d'aquesta dictadura amb la democràcia?

Hem vist que el Manifest Comunista simplement col·loca plegats dos conceptes: “aixecar el proletariat a la posició de classe dirigent” i “guanyar la batalla de la democràcia”. En base a tot el que s'ha dit abans, és possible determinar més precisament com canvia la democràcia en la transició del capitalisme al comunisme.

La dictadura del proletariat, és a dir, l'organització de l'avantguarda dels oprimits com a classe dirigent amb l'objectiu de reprimir els opressors, no pot resultar simplement en una expansió de la democràcia. Simultàniament amb una immensa expansió de la democràcia, que per primera vegada es converteix en democràcia pels pobres, en democràcia pel poble, no en democràcia de les butxaques, la dictadura del proletariat imposa una sèrie de restriccions a la llibertat dels opressors, els explotadors, els capitalistes. Hem de reprimir-los per tal d'allibertat l'humanitat de l'esclavitud salarial, llur resistència ha d'ésser esclafada per la força; és clar que no hi ha llibertat ni democràcia on hi ha repressió i hi ha violència.

V.I. Lenin
L'estat i la revolució
Cap. 5:
La base econòmica de l'abandonament de l'estat

La tasca real de l'estat obrer no consisteix en controlar l'opinió pública, sinó en alliberar-la del jou del capital. Això sols es pot fer si es posen els mitjans de producció – ço que inclou la producció de la informació – a mans de la societat en general. Un cop donat aquest pas essencial cap al socialisme, totes les corrents d'opinió que no han agafat les armes contra la dictadura del proletariat han d'ésser capaces d'expressar-se lliurement. És el deute de l'estat obrer de posar a mans de tothom segons la importància numèrica, els mitjans tècnics necessaris per això, impremtes, paper, mitjans de transport.

Lev Trockij
La llibertat de premsa i la classe obrera

Veieu també: El mateix govern, la democràcia proletària, però des de la perspectiva de la classe dirigent (treballadora); i la democràcia en general.

Dinàmica de grups

La dinàmica de grups és l'estudi del desenvolupament i estructura de petits grups d'interès social.

L'estudi científic de la dinàmica de petits grups s'originà als EUA el 1930 quan el govern es preocupà pels fets socials als ghettos i encarregà a un grups d'acadèmics i treballadors socials un estudi sobre la forma amb la que funcionaven i es desenvolupaven les comunitats. Després de la guerra, molt d'aquest coneixement fou aplicat pel moviment pacifista i els moviments veïnals, on se'l desenvolupà en la lluita social i en el funcionament comunitari. La teoria i la pràctica del treball en grup fou aprofundida pel moviment d'alliberament de la dona i els moviments ecologistes. Els anys 1980 gran part de la teoria desenvolupada per aquests moviments fou aprofitada pels assessors empresarials i emprada en la “reforma microeconòmica” i la reestructuració empresarial.

Tot aquest treball s'ha realitzat en el contexte de petits grups amb un “facilitador” o “líder” que alhora observa i gestiona l'activitat del grup. Diferents autors burgesos han desenvolupat diverses teories diferents, cadascuna amb un sistema propi de conceptes i no s'ha aconseguit de resoldre'ls en un únic sistema conceptual.

La dinàmica de petits grups és una part d'un estudi més gran dels grups d'interès social i del desenvolupament de l'acció social en general. Lenin (Què fer?) i Trockij (El nou curs) escrigueren obres clàssiques sobre la pràtica i la teoria dels moviments de masses i dels partits. Jean-Paul Sartre contribuí a la teoria amb la seua Crítica de la raó pràctica.

L'estudi de la dinàmica de petits grups es composa de: (1) estudi genètic, (2) estudi funcional, (3) estudi tipològic i (4) estudi estructural de les organitzacions.

(1) L'estudi genètic del desenvolupament del grup

La perspectiva genètica de la dinàmica de grups se centra en la sèrie d'estadis que un grup passa en el desenvolupament des d'un estadi latent fins a la realització dels seus objectius, el declivi vers la burocratització o la dissolució. La comprensió d'aquests estadis és vital per l'organitzador o el participant en les lluites socials ja que a cada estadi són possibles formes ben diferents d'activitat; els grups poden arribar o no a un estadi superior, o bé poden quedar “fixats” en un estadi sense poder o voler progressar.

Grup latent: Un cert nombre de gent pot compartir interessos socials o una convicció però mai no trobar-se, hi ha simplement un potencial per constituir un grup, però no encara un grup com a tal. Amb tot, si no hi ha aquesta gent que comparteix uns interessos o conviccions socials, no hi pot començar l'organització. Aquest concepte és similar al concepte d'ésser de Hegel.

Serialitat: Jean-Paul Sartre introduí el concepte de serialitat que és la situació on gent fa la mateixa cosa un rere l'altre sense cap coordinació, de forma que hi ha una aparença de grup, però únicament “transitòria” per dir-ne així.

Grup naixent: Abans que passe res, algú ha de reunir-se, i la forma amb què això és faça pot realitzar o trencar la potencionalitat del grup; la persona o grup que convoca la reunió ha d'ésser considerada com a legítima i la forma amb la que es fa la convocatòria dóna un caràcter al grup abans de la pròpia reunió.

Grup anòmic: El desenvolupament d'un grup com a tal comença un cop un grup de persones s'han aplegat, deliberadament, però no necessàriament amb la mateixa idea de quin és l'objectiu; moltes vegades no es produeix una segona reunió, o bé després de la reunió pot sorgir una cosa diferent. Un grup anòmic pot ser un grup reunit amb un objectiu específic, com ara realitzar una determinada acció de protesta, i sense intenció de continuar després d'aquesta.

Algunes anàlisis de la dinàmica de grups comencen únicament en aquest nivell, i hi ha diferents esquemes que cobreixen els següents estadis d'allò que Hegel anomenà el “desenvolupament essencial”. Els següents són estadis identificats en diversos tractats de Charles Keating, Stanford i Roak i H B Trecker. (S'ha assenyalat que molt sovint aquests estadis es recapitulen a cada reunió i amb l'entrada de cada membre nou):

Cortesia (Keating): l'estadi en el que la gent dóna i cerca confiança i respecte mutus, i que ve marcada per la precaució de no donar suport o crítica; les presentacions són apropiades.

Desenvolupament de normes (Stanford i Roak): l'estadi en el que es negocien les normes de conducta;

Objectiu (Keating): l'estadi en el que els participants negocien l'objectiu que els uneix;

Conflicte (Stanford & Roak) o Poder (Keating): l'estadi en el que la gent es comença a conèixert i s'han establert les normes de conducta i hi ha una mena d'acord sobre l'objectiu del grup. Aquest estadi està marcat pel conflicte i per la “lluita pel poder”. Aquesta lluita pel poder és impossible abans que s'haja establert la necessària unitat, i si aquests estadis no s'han completat amb èxit el grup es pot trencar ara. Aquest estadi del conflicte és absolutament necessari si el grup és quelcom més que una “unió de forces” o una “federació”, i ha de generar una qualitat nova que no hi havia abans; el conflicte és necessari per presentar les diferents idees que fins aleshores havien romàs adormides. El concepte recorda els de Hegel d'oposició i de contradicció.

El sentiment de grup i el programa (Trecker): si un grup sobreviu al període de conflicte, llavors es crea un sentiment de grup clar i el grup ja és capaç de desenvolupar un programa d'acció.

Transició (Stanford i Roak) o Lligam, Objectiu i Cohesió (Trecker): l'estadi en el que el grup fa l'aparició com a entitat nova i diferenciada: l'estadi que Hegel coneix com a la lluita entre la forma i el contingut, quan es canvien objectius acordats prèviament en base a consideracions més profundes i quan els mètodes acordats prèviament es canvien en base a l'experiència.

Constructiu (Keating), Producció i Inclinació (Stanford i Roak): L'estadi en el que un grup comença a rebre'n estímuls i a donar respostes al món exterior que estableixen una relació recíproca entre el grup i el món que volen canviar, allò que Hegel anomenà la dialèctica de la causa i l'efecte. Llur principi o objectiu encara no ha guanyat, però tots els elements s'apleguen i hi ha un fluxe bidireccional entre el grup i l'objecte de l'activitat, la qual cosa du a la realització.

Conquesta de l'objectiu (Trecker), o Esperit (Keating) o Realització (Stanford i Roak): l'estadi en el que l'objectiu d'un grup s'assoleix, això és, el principi que els aplegà, que es desenvolupà alhora que es consolidava el grup, ha trobat una forma material externa en el món real.

Davallada de l'interès i dispersió (Trecker): Un cop el grup ha assolit el seu objectiu no pot existir de la mateixa forma: si ho fa llavors es converteix en una burocràcia; si no, hi ha una davallada d'interès i el grup es dispersa. Com a alternativa, el grup pot redefinir-se completament, i començar de nou des del principi.

Els estadis alternatius aquesta fase final els descriu Elisabeth Kubler-Ross com a Fracàs (Mort i Agonia).

Com s'ha assenyalat abans, els conceptes anteriors s'han extret eclècticament d'un cert nombre d'estudis burgesos facilitats de petits grups d'interès; implícitament donen una taxonomia de les relacions de grup que és, com a norma general, superior a la tipologia més clarificada que donam a continuació.

(2) Estudi funcional de la formació de grups

El segon gran cos d'estudi de la dinàmica de grups s'ocupa dels diferents papers funcionals que poden jugar els membres d'un grup. Aquests conceptes s'han reciclat en una sèrie inacabable de permutacions per diferents assessors empresarisl i “gestors del canvi” i seran familiars per molta gent que ha treballar en grans empreses capitalistes, ja privades, ja públiques. Els papers enumerats, però, s'han extret de Resource Manual for a Living Revolution, New Society Publishers, 1977, i es divideixen en funcions de tasques del grup, funcions de manteniment del grups i funcions de tasques i manteniment del grup. Un grup sa i efectiu assignarà aquests papers a membres del grup o, com és habitual, els membres adoptaran un o més d'aquests papers. Les paraules tenen un significat clar, de forma que en la majoria de casos tan sols es dóna el títol del paper.

Funcions de tasques del grup:

Iniciació; recerca d'informació; aportació d'informació; recerca d'opinió; opinió; clarificació; elaboració; coordinació; desenvolupament dels procediments; recapitulació; crítica filosòfica.

Funcions de manteniment del grup:

Animació; expressió de sentiments; alliberament de tensions; compromís; facilitació de la comunicació; fixació de patrons i objectiu; intepretació; recepció activa.

Funcions de tasques i de manteniment del grup:

Harmonització; comprovació dels acords; avaluaicó.

També s'han definit els papers negatius: la rebaixa (que cal fer callar sense més); l'esvalotament (que cal cridar-li l'atenció); la redefinició (on cal passar el tema amb una persona que hi sigui més còmoda).

Ara hi ha una plètora de sistemes de treball d'equip i es relacionen generalment amb les persones que proliferen en la indústria de la consultoria empresarial. Games People Play d'Eric Bern és un exemple. Amb tot, una ullada intel·ligent als papers en el grup és una part indispensable per una organització efectiva de la classe treballadora.

(3) Tipologia de grup

Els grups s'han classificat tipològicament de diverses formes. Per exemple hi ha grups naturals i grups associatius — abans de l'època burgesa gairebé tots els grups eren “naturals” i es definien per relacions tradicionals de parentiu. Els grups associatius poden ésser econòmics o voluntaris, i poden ésser formals o informals.

Els següents tipus de grups són particularment importants pel moviment obrer i la lluita social.

Sindicat: on la militància es defineix pel lloc de treball; pot tenir una estructura d'empresa, indústria o d'ofici. És l'organitzación fonamental d'autodefensa de la classe treballadora.

Partit polític: que aspira al govern.

Xarxa: generalment una organització informal que facilita la comunicació i la disseminació.

Moviment social: gran organització amb una extensa perifèria que s'organitza per la conquesta d'objectius concrets i/o ètics sense aspirar al govern.

Grup de propaganda: grup format per propagar i promoure un determinat punt de vista i el seu suport.

Grup d'agitació: grup format per promoure un objectiu estrictament definit i concret. L'agitació es basa en poques paraules que han d'arribar al màxim nombre de gent, al contrari que la propaganda, que són moltes paraules i que arriben a un nombre limitat de persones.

Grup d'afinitat: grup de persones amb unes idees afins que es tenen mútua confiança i que coordinen llur activitat dins d'un moviment social més gran. En aquests moviments sovint l'actuació de col·lectius molt diversos quedaria paralitzada si no es permetés als participants de trobar les pròpies formes d'actuació, a través d'aquests grups d'afinitat. Dins de l'organització més àmplia, la interacció entre els grups d'afinitat cercar d'assolir la coordinació necessària entre ells; no obstant tan sols dins del grup d'afinitat la comunicació és lliure i oberta.

Grup d'estudi: un grup o equip creat a propòsit per resoldre un determinat problema d'una qüestió més àmplia o més sovint per identificar simplement quines opinions i sentiments hi ha sobre un aspecte sense provar de resoldre'l, prendre-hi decisions o fer-hi política. Un grup d'estudi es caracteritza per la diversitat i la diferència que hi ha a dins. Com que aquest grup no necessita fer política, això és més un benefici que un obstacle. I si s'assoleix un consens sobre part o tot el tema, és més probable que aquest s'accepte en organitzacions més àmplies.

Grup de treball: difereix del grup d'estudi pel fet que els components d'un grup de treball es trien de forma que des de la diversitat formen un equip efectiu, és a dir, amb unes capacitats i recursos que es complementen de forma que puguen completar una tasca sense recursos externs. Els grups de treball cooperen amb d'altres, però a dins els participants hi col·laboren.

Grup de conscienciació: coneguda forma d'organització del moviment d'alliberament de la dona en els anys 1970 per tal d'introduir les nouvingudes a les idees del moviment i donar-les la oportunitat de desenvolupar llur coneixement en ajudar altres; la gent s'unia per aprendre, no per ensenyar.

Grup d'acció: grup format per dur a terme accions que ajuden en la consecució d'objectius anhelats per tots els participants, tot i que no hi haja un acord ideològic. Un grup d'acció es caracteritza generalment per una intensa activitat per un període relativament curt i fa un ús intensiu de la delegació i dels grups d'estudi i de treball per ésser productiu i sovint no recolza en grans reunions que són poc efectives en l'organització d'accions, si bé són necessàries per arribar a un consens sobre els objectius finals i sobre aspectes més immediats.

Grup de benvinguda: grup format amb l'objectiu específic d'“acollir” el nouvinguts del grup i portar-los “al nivell del moviment”, amb l'ajuda d'un membre veterà, de forma que el moviment no haja de recapitular tot el passat, i que els nouvinguts puguen fer qüestions sense trencar la feina del moviment.

Aliança: un grup de grups on els grups participants no fan cap intent de persuadir els altres del propi punt de vista, sinó que simplement fan causa comuna sobre un tema o actuació que coincideix amb els objectius de tots els grups implicats. Una aliança no acorda generalment la seua durada i sol disoldre's tan bon punt l'objectiu compartit és assolit o deixar d'ésser possible.

Federació: és una aliança que han anat un pas endavant en reconèixer que el caràcter dels objectius comuns és d'una natura permanent, i que l'objectiu compartit pot donar un caràcter estable i formal a l'aliança. Amb tot, les diferències socials entre les organitzacions que hi participen fan que aquestes no vulguen perdre l'autonomia. Una federació pot funcionar de forma efectiva si cadascun dels participants treballa de forma efectiva; en el cas que una federació avance fins a formar una organització unitària, llavors els mètodes d'organització i de presa de decisions d'alguns o de tots els participants es poden perdre. La federació és típicament la forma d'organització d'elecció per grups que tenen diferents llengües o cultures o que es localitzen lluny els uns dels altres; en qualsevol cas la comunicació no es millora si la federació ha de dissoldre's a curt plaç.

Equip: un equip és un grup generalment seleccionat com a grup de treball, però sovint amb papers clarament definits, bé cooperatius, bé de col·laboració.

Comitè: un comitè és generalment un grup de treball formal d'una organització més gran, sovint constituït per elecció, i que sovint té una certa mena d'autoritat. Un comitè no és un equip, però hi poden haver certs papers diferenciats, com una presidència, una secretaria, una tresoreria, etc., que contribueix a assegurar la solidesa del grup format. Un comitè és prou petit per assegurar que siga possible una discussió informal sense recòrrer a un procediment formal de reunió.

Un consell és un comitè gran on habitualment hi ha la necessitat de reunions amb un procediment formal.

Una fracció és un subgrup d'una organització més gran, feta de membres que comparteixen un interès comú, per exemple, tots els militants d'un partit polític que pertanyen a un determinat sindicat, o tots els membres d'un sindicat que pertanyen a un determinat partit.

Una facció és una agrupació temporal que ha desenvolupat diferències amb la posició majoritària d'una organització, però que, en trobar que són incapaços de resoldre les diferències en el curs normal d'activitat de l'organització, formen una suborganització més o menys estable. La formació de faccions dins d'una organització sovint s'acompanya d'antagonismes, però el dret de formar faccions és consubstancial a l'organització de la classe treballadora. Si la unitat es pot restablir, llavors els de la minoria han de tindre dret de desenvolupar llur posició, ja que d'altra forma seria impossible corregir els errors.

Un Front és una organització on una o més organitzacions hi dissolen parcialment o totalment llurs recursos per tal d'assolir una unitat més àmplia de la que fóra possible en solitari, i habitualment té una estructura organitzativa formal. Un front, a més, actua com una organització autònoma, que no requereix el permís de les organitzacions integrants.

(4) Estructura de grups

Els principals conceptes per l'anàlisi de l'estructura de grups són: representació, delegació i mamament; mediació; jerarquia; militància i perifèria. La forma marxista d'entendre l'estructura de l'organització es basa en els conceptes desenvolupat per Hegel d'individual, universal i particular.

Jerarquia

La jerarquia indica la forma amb la qual s'estructuren les organitzacions per tal d'incloure les parts en un tot. Així sis grups d'acció d'una ciutat poden formar una organització de ciutat, i tots els grups de ciutat poden formar una organització nacional. És aquest procés d'inclusió el que crea la jerarquia: la jerarquia és simplement el mitjà pel qual la coordinació a nivell de ciutat i a nivell nacional es fa possible. L'estructura específica d'una organització es manifesta en com les relacions entre els nviells adjacents de la jerarquia són dutes a terme pels individus que hi participen.

Representació i manament

Quan un òrgan “inferior” o “particular” (per exemple una organització de ciutat) envia un dels seus membres a participar en l'òrgan “superior” o “universal” (per exemple l'organització nacional) com a delegat, llavors el delegat individual pot rebre un manament o no.

El manament d'un delegat consisteix en les instruccions de com ha de votar o participar en l'òrgan superior. Pot ser cridat per tal de reforçar aquest manament. Les organitzacions de la classe treballadora han tendit a afavorir el manament dels delegats; els parlaments burgesos, d'altra banda, són estrictament representatius i en alguns països és il·legal provar de fer un manament a un candidat al parlament. Els desavantatges del manament consisteixen en el fet que l'òrgan inferior pot no tindre una idea concreta dels temes que ocupen l'òrgan superior i que el manament bloquege l'actuació del delegat que es derivaria de la pròpia experiència. D'altra banda, el manament en aquestes circumstàncies obliga el delegat a mantindre la comunicació amb els companys i a cercar un nou manament, de forma que s'eleva el nivell de tota l'organització.

Contràriament, el delegat a un organisme superior pot arribar a prendre decisions que desconeix l'òrgan inferior. Això és un caucus, és a dir que en un conflicte entre l'òrgan universal i el particular, el delegat individual ha de defensar les idees i interessos de l'òrgan superior damunt de l'inferior del qual pot ser membre. Aquest caucus no és coherent amb la democràcia proletària, però en temps de crisi o quan l'organització és en acció, el caucus pot ser necessari per mantindre la unitat d'acció.

Mediació

La mediació vol dir actuar com a mitjancer. En les relacions entre el delegat individual, l'òrgan universal o superior i l'òrgan particular o inferior (local), el concepte actiu a analitzar és la mediació.

Quan l'individu representa (amb manament o sense) l'òrgan inferior en l'òrgan superior actua com una mena de fil de transmissió per les idees de l'òrgan inferior. Així quan tots els delegats es reuneixen són capaços de tindre un quadre general (universal) de les idees particulars aportades per cada delegat individual. En aquest cas l'individual media entre el particular i l'univeral. Quan el delegat torna, de nou media entre l'universal i el particular.

Quan un òrgan particular delibera i selecciona i/o dóna un manament al seu delegat, l'òrgan particular media entre l'individu i l'universal, i condiciona la relació entre el delegat individual i l'universal — és a dir el consell nacional en assemblea o possiblement la seua autoritat delegada en la forma d'un òrgan de direcció. L'òrgan particular també media entre l'universal i l'individual en la feina que fa de distribuir material de l'organització als militants i simpatitzants individuals.

Quan l'òrgan “superior”, o possiblement el seu delegat en la forma d'un secretari nacional o similar, actua políticament o distribueix informació, media en la relació entre cada militant individual i l'organització inferior a la qual pertanyen.

En una organització sana, totes aquestes formes de mediació són vives i sanes en totes dues direccions. Aquesta és l'estructura interna de l'organització. La forma amb la qual estructura una organització les seues seccions constitueix els processos de mediació que determinen la vida de l'organització. L'estructura d'una organització ha de reflectir la seua composició social real i la seua relació amb el món exterior. Una organització pot tindre uns objectius ben amplis i universal, però si no és capaç d'expressar el seu universal a través de formes particulars amb les que els individus arriben a aquell universal, no pot funcionar de forma efectiva.

Militància i perifèria

La característica concreta més important de qualsevol organització és el criteri per ser-ne membre, que constitueix una mena d'autodefinició de l'organització, la seua identitat.

La relació concreta més important d'una organització és la relació entre els membres i la seua perifèria. La perifèria són aquelles persones que podrien ser-ne militant, però no ho són.

Flux organitzatiu i poder

Les relacions de poder dins de l'organització poden esbrinar-se a partir del flux de legitimació i d'autoritat a través de la delegació, i dels diners de les quotes i llur distribució. Hi poden haver-hi tota mena d'altres relacions de poder dins d'una organització com a resultat de la inteconnexió amb la societat en general — com les relacions de gènere, la penetració d'altres lleialtats, etc., però ara ens ocupem de les formes de poder que genera la pròpia organització.

La delegació cap a dalt i cap a baix transmet poder amb o sense manament o caucus. En una organització sana la delegació cap a dalt i/o l'elecció transmet legitimació des de l'òrgan inferior al superior, la qual cosa dóna autoritat a l'òrgan superior. La delegació cap a baix transmet legitimitat i autoritat al delegat.

Tota mena de processos poden dur a un individu o òrgan que ha guanyat legitimitat i autoritat dins de l'organització a perdre-la.

A banda d'aquestes formes de distribució d'autoritat i de legitimitat que són la raó d'ésser de l'organització, una altra forma de distribució de poder dins d'una organització que prové de forces “exteriors” és prou important com per esmentar-la, i es tracta dels diners.

En una empresa capitalista allò que entra per la venda del producte és propietat de l'òrgan superior, el capitalista; l'organització es manté únicament pels diners que tornen als empleats en la forma de salaris i d'altres beneficis. Aquest flux de diners des del cim de l'organització cap a baix assegura que el capitalisme sempre conserve el comanament suprem de l'organització.

En una organització voluntària, ja siga un moviment social o un sindicat, el propietari dels ingressos dóna poder a qualsevol nivell on s'invertisca aquesta propietat. La distribució dels fons per cobrir les despeses dóna en l'òrgan encarregat de donar-les un poder que pot ser superior a l'autoritat que hauria de decidir-ne la distribució.

El fracàs

El famós llibre d'Elisabeth Kubler-Ross On Death and Dying (1969) ha tingut una mala reputació pel fet que els seus conceptes hagen estat emprats pels “gestors del canvi” per realitzar canvis organitzatius i acomiadament en organitzacions capitalistes. Amb tot, el treball de Kubler-Ross on hi donava consells a la gent que agonitzava i a llurs parents era un treball real i creà conceptes útils que són importants pel treball organitzatiu. És una ironia que idees derivades de l'experiència de la mort siguen tan populars entre els gestors capitalistes.

Kubler-Ross desenvolupà una sèrie d'estadis pels quals una persona podia passar en abandonar la vida o en perdre un ésser estimat: negació, ira, negociació, apatia i acceptació. Les paraules són tan aclaridores que no cal definir-les. És important recordar que el contexte on es desenvoluparen aquests conceptes era la malaltia inevitable i terminal. La resposta inicial d'una persona de negació no és gens irracional. Tot al contrari. La majoria de les vegades, quan una persona rep la notícia que afronta una mort imminent aquesta pot refusar la mort, i de fet aquesta negació és una base essencial per refusar la mort a la pràctica. Si l'amenaça resulta real, aleshores la ira és la resposta correcta, per tal de mobilitzar la màxima resistència contra l'amenaça percebuda. Quan els obrers es mobilitzen amb èxit contra una proposta de reducció de llocs de treball, per exemple, l'ennegrit gestor del canvi experimenta exactament la mateixa sèrie d'estadis: al princi`pi refusa veure que els seus plans estan condemnats al fracàs, llavors quan veu prer primera vegada que no se'n pot lliurar, esclata; tard o d'hoa, en adonar-se que els obrers li guanyen la partida, arribarà a la taula de negociacions per salvar alguna cosa; es pixa, però gradualment es recupera, i comença a planificar el proper intent de fer pujar la cotització.

Els estadis de Kubler-Ross també es poden aplicar a l'anàlisi genètic del desenvolupament del grup. Una organització que haja completat la seua missió, amb èxit o sense, si és sana, passarà pels mateixos estadis. Si, per exemple, s'atura en un d'ells, esdevindrà una burocràcia amb una caràcter marcat.

Diners

Els diners són la mercaderia que té com a única funció l'emmagatzematge de valor i de mitjà de pagament. És a dir, els diners són una mercaderia, però una que esdevé única en jugar un paper especial en relació a totes les altres mercaderies, com a mesura de llurs valors.

Els diners són en un primer moment, l'“equivalent universal”, la forma de valor en la que el valor pren la forma d'una substància material específica — or o plata. El desenvolupament posterior de la forma monetària a la segona meitat del segle XX, però, ha creat formes monetàries que tenen una existència virtual i no pas de substància material tangible. Però a l'època de Marx, el paper moneda era una forma transitòria i poc fiable d'emmagatzematge de valor i no era emprada com a mitjà de bescanvi internacional, per la qual s'emprava exclusivament l'or, i de vegades la plata. El paper moneda del segle XIX era més aviat una forma de crèdit.

Pel lector contemporani, els escrits de Marx sobre la moneda li poden semblar passats de moda, fins i tot curiosos, quan hi veu:

“La mercaderia que funciona com a mesura del valor i, bé directament per ella mateixa o representada, com a mitjà de circulació, és la moneda. L'or (o la plata) són doncs moneda."[Das Kapital, Drittes Kapitel, Geld]

En la secció 3 del capítol primer del Capital, Marx dibuixà l'evolució històrica de la forma del valor — l'essència de la producció de mercaderies — des de la forma elemental o “accidental” de valor, associada amb el bescanvi directe, fins a la formació de la mercaderia-moneda, l'or. El paper moneda i les peces amb valor convencional en lloc de real, eren d'ús comú al segle XIX. Amb tot, la capacitat real de convertir la moneda corrent en efectiva sempre qüestionava el valor del paper moneda.

Per ésser lleials a l'esperit d'estudi de Marx de la forma del valor, cal que observem el desenvolupament posterior de la forma monetària en el segle XX. Aquest segle veié la substitució de l'or pel dòlar dels EUA com a mitjà de padró internacional monetari a la Conferència de Bretton Woods del 1944, (basant-se en el fet que una gran proporció de l'or mundial era guardat a Fort Knox), i el trencament dels Acords de Bretton Woods entre el 1968 i el 1973 que portà a la forma-monetària virtual i dinàmica del món post-modern on hi vivim ara.

Si bé desconeguda per la societat tribal o per societats més desenvolupades on el comerç era encara restringit, la moneda té una existència antiga, i fou encunyada per primer cop pels grans imperis del món antic — la Grècia antiga, l'Imperi Romà, el món islàmic,... — que concentraren excedents socials importants que permeteren l'expansió de l'abast del comerç.

L'existència dels diners és una de les precondicions pel desenvolupament del capital, però no fou fins que sorgí una classe de treballadors amb no res per a vendre llevat de llur força de treball (és a dir, el proletariat), al costat d'una classe que posseïa els mitjans de producció com propietat privada llur, que es pogueren posar en circulació les grans reserves de diners, donant beneficis i esdevenint capital.

Com la proporció de tot el treball social que ha de passar a través del sistema de bescanvi abans de poder satisfer una necessitat humana incrementa, i com el mercat mitjançant el qual la gent expressa i satisfa llurs necessitats s'estén per tot el món, la forma de valor ha de fer-se necessàriament més “abstracte”.

L'acte d'assignar un valor a alguna cosa és un acte d'abstracció, ja que implica identificar una qualitat individual de tota una cosa concreta. La concentració del valor en una única substància, com l'or, és un nou acte material d'abstracció.

Inicialment, la mercaderia que s'emprava com a mesura de valor seria la més últil dels productes locals; més tard, si bé encara és un producte del treball, la mercaderia-diners és d'ús marginal pel tot el que no té a veure amb la seva funció de mesura, transport i emmagatzematge de valor. En el decurs d'aquest desenvolupament, l'aspecte de la mercaderia-diners com a símbol abstracte del valor, i per tant com a categoria social, que expressa els valors de la comunitat, predomina sobre l'aspecte de la mercaderia-diners com a producte de treball abstracte.

Actualment, el desenvolupament ha arribat encara més lluny. Malgrat les incerteses de la vida moderna, cap substància material podria ésser tan efectiva com a magatzem, mesura o transport de valor com el compte de la tarja de crèdit. Proveu de comprar alguna cosa amb un sac d'or.

Aquesta mutable, etèrea i abstracta forma de valor és adequada pel procés de treball del món post-modern: tot acte productiu actualment (si és part de l'economia general) combina el treball d'obrers de tots els extrems del món en cada passa. Tan sols una forma de valor com la que tenim actualment pot aconseguir el bescanvi de mercaderies a aquesta escala.

Els diners són una part necessària de la vida no tan sols perquè siguin necessaris pel bescanvi de mercaderies (és a dir, la compra-venda, ja que tot bescanvi es realitza amb diners), sinó degut a que la pròpia força de treball és una mercaderia en la societat burgesa — hom ha de vendre la pròpia força de treball per “guanyar-se la vida”. El treball-intercanvi és ubicu en el món on vivim. Molt poques persones de les societats desenvolupades no treballen per diners o paguen diners a altres persones per llur treball.

Conseqüentment, el fluxe de diners és una imatge fidel de la construcció dels valors-usos, i els diners actuen com la sang vital de la societat, que coordina llurs òrgans separats i porta l'oxigen i els nutrients vivificadors a cada cèl·lula.

Però la relació monetària no sols facilita el treball — també el prohibeix. Res no es pot fer en la societat burgesa si ningú no pot pagar-ho. Fins i tot les organitzacions voluntària han de destinar una proporció enorme de llurs energies a aconseguir diners i depenem molt sovint del finançament i del patronatge.

L'abolició del capital és inconcebible sense la transcendència de la relació monetària, però això implica uns mitjans completament nous d'organització del treball social.

“No són els diners els que fan commensurables les mercaderies. Tot al contrari. És degut a que totes les mercaderies, com a valors, són treball humà realitzat, i per tant commensurables, que llurs valors poden mesurar-se per una única i especial mercaderia, i que la darrera pot convertir-se en la mesura comuna de llurs valors, és a dir, en diners. Els diners com a mesura del valor, és la forma fenomènica que s'ha d'assumir necessària per aquella mesura del valor que és immanent a les mercaderies: el tremps de treball”.

Karl Marx
Das Kapital. Band I
Drittes Kapitel: Das Geld und die Warenzirkulation



Divisió del treball

La divisió del treball és un sistema específic de cooperació en el que s'assignen diferents tasques a diferents persones. La divisió del treball és tan antiga com el propi treball, i es remunta al naixement de la raça humana.

“Aquesta divisió del treball és una condició necessària per la producció de mercaderies, però d'això no se segueix, contràriament, que la producció de mercaderies sigui una condició necessària per la divisió del treball. En les comunitats índies primitives hi ha divisió social del treball sense producció de mercaderies. O, per prendre un exemple més proper a casa, en cada fàbrica el treball es divideix d'acord amb un sistema, però aquesta divisió no comporta que els operaris bescanvien mútuament llurs productes individuals.

“...En una comunitat on el producte en general pren la forma de mercaderia, és a dir, en una comunitat de productors de mercaderies, aquesta diferència qualitativa entre les formes útils de treball que són realitzades per productors individuals, cadascú per la seva banda, desenvolupa en un sistema complexe, en una divisió social del treball.

“...D'ençà que la necessitat de roba els forçà, la raça humana féu robes durant milers d'anys, sense que cap home esdevingués sastre. [Das Kapital, Erstes Kapitel]

Més que per cap altra cosa, la història es caracteritza per la complexitat sempre creixent de la divisió del treball. La forma de la divisió del treball canvia, però, i passa per una sèrie de fases diferents.

“Els diferents estadis de desenvolupament en la divisió del treball són tants com les diferents formes de propietat, és a dir, que l'estadi present de la divisió del treball determina també les relacions entre els individus pel que fa als materials, intruments i productes del treball”. [Die deutsche Ideologie]

Abans de la ruptura de la societat en classes, la divisió social del treball es basva gairebé exclusivament en relacions de parentiu, en un cercle relativament tancat, on el caràcter d'un treball individual és determinat per l'edat, el sexe i la posició dins la família. Aquesta divisió del treball basada en relacions de parentiu continua fins al present, però amb el col·lapse de la societat tribal i la formació de les classes socials començà una nova mena de divisió del treball, basada en les relacions de classe, incloent-hi la divisió entre el treball mental i manual.

La divisió del treball té l'efecte més profund sobre les formes de consciència que predominen en una determinada societat ja que aquestes formes sols poden ésser les formes internalitzades de l'activitat social.

Durant tot el període feudal, la divisió del treball encara era determinada per línies de parentiu, però ara a un nivell més ampli incloïa les classes socials.

Amb el desenvolupament de la manufactura, però, la divisió del treball dóna un gran salt cap endavant:

“Aquella cooperació que es basa en la divisió del treball, assum la seva forma típica amb la manufactura, i és la característica prevalent del procés de producció al llarg del període anomenat pròpiament manufacturer. Aquell període, a grans trets, s'estén des de mitjans del segle XVI fins al darrer terç del segle XVIII.

“La manufactura aparegué de dues formes:

“(1.) Per la reunió en un únic taller sota el control d'un únic capitalista, de treballadors que pertanyien a diferents rams independents, i a través dels quals un article havia de passar per ésser completat...

“(2.) La manufactura també apareix en una forma exactament contrària a aquesta, és a dir, quan un capitalista emplea simultàniament en un sol taller un nombre d'artesans, que tots fan el mateix, o la mateixa mena de treball [Das Kapital, Zwölftes kapitel]

Tots els desenvolupaments posteriors de les forces de producció corresponen a canvis qualitatius en la divisió social del treball. En els darrers cent anys, els marcadors més significatius en el desenvolupament de la divisió social del treball són les successives ideologies de gestió que han predominat: tailorisme, fordisme i toiotisme.

Fins al present, el desenvolupament de la divisió social del treball ha tendit a canalitzar els individus cap a ocupacions estretament definides i a donar-los una posició ben clara en la divisió social del treball per tota la vida. És a dir, ningú no és una persona, sinó més aviat un treballador en tal o tal ocupació. Actualment, però, els països capitalistes desenvolupats, és rar que algú treball en una línia específica de treball durant més d'una dècada sense ésser obligat, si no és que ho fa per pròpia voluntat, a canviar d'ocupació.

En una societat socialista del futur, hi romandrà naturalment una divisió social del treball altament desenvolupada, però és probable que una persona sigui un dia artista, l'altre guia turístic, després professor, més tard maquinista. És en aquest sentit que Marx i Engels digueren:

“En l'època actual, el domini de les relacions materials sobre els individus i la repressió de la individualitat per circumstàncies fortuites, ha assumit la seva forma més exagerada i universal, i ha col·locat els individus en tasques ben definides. Els ha donat la tasca de substituir el domini de les circumstàncies i de l'atzar sobre els individus pel domini dels individus sobre l'atzar i les circumstàncies... Aquesta tasca, dictada per les relacions actuals, coincideix amb la tasca d'organitzar la societat d'una forma comunista.

“...l'abolició d'una situació en la que les relacions es fan independents dels individus, en la que la individualitat està sotmesa a l'atzar i les relacions personals dels individus són sunordinades a les relacions generals de classe, etc. - que l'abolició d'aquesta situació està determinada en la darrera anàlisi per l'abolició de la divisió del treball. També hem mostrat que l'abolició de la divisió del treball està determinada pel desevolupament de les relacions i forces productives a un nivell d'universalitat que faci que la propietat privada i la divisió del treball hi siguin subjectes. Hem mostrat a més que la propietat privada sols es pot abolir amb la condició d'un desenvolupament global dels individus, precisament perquè la forma actual de relació i les forces productives actuals ho abasten tot i sols els individus que es desenvolupin d'una forma global poden apropiar-se-les, és a dir, poden convertir-les en manifestacions lliures de llurs vides. Hem mostrat que en l'actualitat els individus han d'abolir la propietat privada, ja que les forces productives i formes de relació han arribat tan lluny que, sota el domini de la propietat privada, han esdevingut forces destructives, i perquè la contradicció entre les classes ha arribat al seu límit extrem. Finalment, hem mostrat que l'abolició de la propietat privada i de la divisió del treball és en si mateixa l'associació dels individus sobre la base creada per les modernes forces de producció i per les relacions mundials”. [Die deutsche Ideologie]

Lectures addicionals:

[A l'Edat de Ferro] tingué lloc la segona gran divisió del treball: l'artesania se separà de l'agricultura. L'increment continu de la producció i simultàniament de la productivitat del treball elevà el valor de la força de treball humana. L'esclavitud, que durant període precedent es trobava encara en els seus inicis i era esporàdica, ara esdevenia una part constituent i essencial del sistema social; els esclaus ja no ajudament simplement en la producció – són portats a dotzets per treballar en els camps i els tallers. Amb la separació de la producció en dues grans branques, l'agricultura i l'artesania, sorgeix la producció directament pel bescanvi, la producció de mercaderies; amb ella arribà el comerç, no sols interior i dins dels límits tribals, sinó també d'ultramar. Tot plegat, però, encara era poc desenvolupat; els metalls preciosos començaven a ésser la mercaderia d'intercanvi general i predominant, si bé encara no s'acunyava moneda, i es bescanviava simplement pel seu pes nu.

La distinció entre rics i pobres apareix al costat de la d'homes lliures i esclaus – amb la nova divisió del treball com una nova separació de la societat en classes. Les desigualtats de propietat entre els caps individuals de família trencà les antigues comunitats gentilícies allà on encara havien aconseguit de sobreviure, i amb ella el cultiu comú de la terra per i per a aquestes comunitats. La terra cultivada es dividida en alous per l'ús de famílies individuals, primer de forma temporal, després permanent. La transició cap a la plena propietat privada es realitza gradualment, de forma paral·lela amb la transició del sistema d'aparellaments cap a la monogàmia. Aquesta família unitària esdevé la unitat econòmica de la societat...

[En resum:] En l'estadi inferior de barbàrie, els homes produïen únicament i directa per llurs pròpies necessitats; qualsevol acte de bescanvi era un esdeveniment aïllat, i el seu objecte era simplement algun excedent fortuït. En l'estadi mitjà de barbàrie ja trobem entre els pobles ramaders una possessió en forma de bestiar, un cop que el ramat ha arribat a un cert tamany i produeix regularment un excedent superior als requeriments propis de la tribu, la qual cosa porta a la divisió del treball entre els pobles ramaders i les tribus endarrerides sense ramts, i per tant a l'existència de dos nivells diferents de producció que coexisteixen i les condicions necessaries per a un bescanvi regular. L'estadi superior de barbàrie ens porta a una nova divisió del treball entre l'agricultura i l'artesania, i per tant a la producció d'una porció com més va més gran de productes del treball destinats directament al bescanvi, de forma que el bescanvi entre els productors individuals assum la importància d'una funció social vital.

La civilització consolida i intenstifica totes aquestes divisions existents del treball, particularment a través de l'aprofundiment de l'oposició entre el camp i la ciutat (la ciutat pot dominar econòmicament el camp com a l'antiguitat, o el camp a la ciutat com a l'edat mitjana), i afegeix una tercera divisió del treball, peculiar a ella mateixa i d'importància decisiva: crea una classe que ja no s'ocupa de la producció, sinó únicament del bescanvi de productes – els comerciants. Fins ara totes les classes que s'havien començat a formar, sempre s'havien mantingut exclusivament en el camp de la producció; les persones implicades en la producció es diferenciaven entre els qui dirigien i els que executaven, o els que produïen a gran escala o a petita. Ara per primera vegada apareixia una classe que, sense participar de cap forma en la producció, es feia amb la direcció del conjunt de la producció i subjugava econòmicament els productors; que es converteix a si mateixa en un intermediari indispensable entre qualssevol dos productors i els explota tots dos. Sota el pretexte que estalvien els productors dels problemes i risc dels bescanvi, estenen la venda de llurs productes a mercats distants i són així la classe més últil de la població, apareix una classe de paràsits, "icnèumons socials genuïns", que, com a recompensa per llurs serveis realment ben insignificants, esquilment tota la nata de la producció local i exterior, ràpidament amassen riqueses enormes i la corresponent influència social i per aquesta raó reben sota la civilització honors encara més altres i un control encara més gran de la producció, fins que finalment donen lloc a llur propi producte – les crisis comercials periòdiques...

Friedrich Engels
Der Ursprung der Familie, des Privateigentums und des Staats

Amb el comerç com a prerogativa d'una classe particular, amb l'extensió del comerç mitjançant els comerciants més enllà dels límits immediats de la ciutat, hi apareix una acció recíproca entre la producció i el comerç. Les ciutats estableixen relacions entre elles, es porten noves eines d'una ciutat a una altra, i la separació entre la producció i el comerç aviat provoca una nova divisió de la producció entre les ciutats individuals, cadascuna de les quals aviat comença a explotar predominantment una branca de la indústria. Les restriccions locals dels temps anteriors comencen gradualment a desaparèixer...

L'existència de la ciutat implica, al mateix temps, la necessitat d'administració, policia, impostos, etc.; en resum, del municipi, i així de la política en general. Aquí per primera vegada es fa manifesta la divisió de la població en dues grans classes, cosa que es basa directament en la divisió del treball i dels instruments de producció. La ciutat ja fet i fet la concentració de la població, dels instruments de producció, del capital, del lleure, de les necessitats, mentre el camp es manifesta com el fet oposat, l'aïllament i la separació. L'antagonisme entre la ciutat i el camp sols pot existir en el marc de la propietat privada. És l'expressió més clara de la subjecció de l'individu sota la divisió del treball, sota una activitat definida que li vé forçada – una subjecció de fa d'un home un animal restringit a la ciutat, i de l'altre un animal restringit al camp, i diàriament crea de nou el conflicte entre llurs interessos. El treball hi és de nou l'aspecte principal, el poder sobre els individus, i com aquestes existeixen, ha d'existir la propietat privada. L'abolició de l'antagonisme entre la ciutat i el camp és una de les primeres condicions de la vida comunitària, una condició que de nou depén d'una massa de premises materials que no poden ésser complertes per la simple voluntat, tal i com qualsevol pot veure a primer cop d'ull...

Marx i Engels
Die deutsche Ideologie - Die wirkliche Basis der Ideologie

El grau de desenvolupament de les forces productives d'una nació es veu manifestat sobretot en el grau on ha arribat la divisió del treball. Cada nova força productiva, en la mesura que no és una simple extensió de forces productives ja prèviament conegudes (per exemple el cultiu de terres incultes), provoca un desenvolupament més gran de la divisió del treball...

A més, la divisió del treball implica la contradicció entre l'interès de cada individu o de cada família i l'interès comú de tots els individus que tenen relacions entre ells. I de fet, aquest interès comú no existeix simplement en la imaginació, com l'"interès general", sinó sobretot en la realitat, com la interdependència mútua dels individus entre els quals es divideix el treball. I finalment, la divisió del treball ens ofereix el primer exemple de com, en la mesura de l'home roman en la societat natural, això és, en la mesura que hi ha un trencament entre l'interès particular i el comú, en la mesura, per tant, que l'activitat no és voluntàriament, sinó naturalment, dividida, la pròpia obra de l'home esdevé un poder aliè oposat a ell, que l'esclavitza en lloc d'ésser controlada per ell. Ja que tan bon punt apareix la distribució del treball, cada home té una esfera particular i exclusiva d'activitat, que li és imposada i de la que no pot escapar. És un caçador, un pescador, un ramader, o un crític d'art, i ho ha de continuar essent si no vol perdre els seus mitjans de vida; mentre que en la societat comunista, on ningú no té unes esfera exclusiva d'activitat sinó que pot realitzar-se en la branca que desitgi, la societa regula la producció general i això fa possible que jo faci una cosa avui i una altra demà, caçar pel matí, pescar a la tarda, tenir curar del ramat al vespre, i fer de crític després de sopar, i tenir una sola ment, sense mai convertir-me en caçador, pescador, ramader o crític. Aquesta fixació de l'activitat social, aquesta consolidació d'allò que produïm nosaltres mateixos en un poder objectiu per sobre nostre, que escapa al nostre control, amenaça les nostres expectatives, du al no-res els nostres plans, és un dels principals factors en el desenvolupament històric fins avui.

Marx i Engels
Die deutsche Ideologie -- I

Els grans progressos de la divisió del treball han començat a Anglaterra després de la invenció de les màquines. Així, els teixidors i filadors eren en gran majoria pagesos, tals com els qui hom troba avui en els països endarrerits. La invenció de les màquines ha acabat de separar la indústria manufacturera de la indústria agrícola. El teixidor i el filador reunits fins fa poc en una sola família, foren separats per la màquina. Gràcies a la màquina, el filador pot habitar a Anglaterra al mateix temps que el teixidor sojorna a les Índies orientals. Abans de la invenció de les màquines la indústria d'un país s'exercia principalment sobre les primeres matèries, que eren el producte del propi terrer: així a Anglaterra la llana, a Alemanya el lli, a França les sedes i el lli, a les Índies orientals i a Llevant el cotó, etc. Gràcies a l'aplicació de la màquina i del vapor, la divisió del treball ha pogut prendre tals dimensions, que la gran indústria, deslligada del sòl nacional, depèn únicament del mercat universal, dels canvis internacionals, d'una divisió de treball internacional. La màquina, en fi, exerceix una influència tal sobre la divisió del treball, que quan en la fabricació d'una obra qualsevol hom ha trobat el mità d'introduir parcialment la mecànica, la fabricació es divideix de seguida en dues explotacions independents l'una de l'altra..

Karl Marx
La misèria de la filosofia


Index de la lletra d

Index temàtic | Index de l'enciclopèdia