C L R James


La revolució mundial 1917-1936




Capítol III

LA GUERRA I LA REVOLUCIÓ RUSSA

ENGELS PREDIU LA TERCERA INTERNACIONAL




ABANS QUE FINALITZÀS LA GUERRA FRANCO-PRUSSIANA MARX HAVIA escrit que una guerra entre França i Alemanya significava necessàriament una guerra entre Alemanya i Rússia, si no fos que prèviament hagués esclatat una revolució a Rússia. “Si prenen Alsàcia-Lorena, aleshores França amb Rússia s'armarà contra Alemanya. No cal assenyalar-ne les desastroses conseqüències".

Engels cap al 1895 podia dibuixar totes les conseqüències d'aquesta divisió d'Europa, intensificada pel desenvolupament del capitalisme, la conseqüent baralla per la dominació del continent, que es difondria, quan Europa esdevingués massa petit, a Àsia i Àfrica. Seria una guerra, va predir, de posicions i èxits alternats en la frontera francesa, l'atac i la captura de les terres poloneses de la frontera russa, i d'una revolució a Petersburg "que faria tot d'una que els cavallers que realitzassen la guerra ho veiessen tot sota un prisma completament diferent”. Entre quinze i vint milions d'homes es matarien els uns als altre i assolirien Europa com mai abans, i això o bé duria a la immediata victòria del socialisme o bé deixaria un nivell de destrucció que faria que l'antiga societat capitalista fos encara més impossible que mai abans. El socialisme podria endarrerir-se uns deu o quinze anys, però llavors avançaria amb una velocitat més ràpida i una forma més profunda. Però si bé hauria desitjat tot el contrari, Engels s'havia adonat a la fi de la completa corrupció de la socialdemocràcia alemanya. Una guerra europeu la deixaria feta trossos, i endarreria el moviment vint anys. Però el nou partit que havia de sorgir inevitablement en darrer terme d'aquestes condicions seria lliure en tots els països d'Europa del grapat de vacil·lacions i misèries "que avui dia poblen el nostre moviment arreu". No a Alemanya tan sols sinó “en tots els països d'Europa”. Era la Tercera Internacional.

Entre 1897 i 1912 la Segona Internacional, conferència rera conferència, aprovà resolucions que cridaven a l'acció internacional de la classe treballadora contra la guerra. Es convocà una conferència especial a Basilea el 1912 per tractar del perill imminent de guerra. Tot paraules i sols paraules. El 4 d'agost del 1914, la Segona Internacional es dividí en les seues parts constituents, cada secció de les nacions bel·ligerants, i que anaren amb la seua pròpia burgesia, tret del partit rus (els bolxevics i un sector dels menxevics) i alguns petits partits dels països balcànics.

LENIN FA UNA CRIDA PER LA TERCERA INTERNACIONAL EL SETEMBRE DEL 1914.

Lenin era a Galítzia l'agost del 1914. Fou arrestat el 9 d'agost, i alliberat el 19 d'agost, com a enemic del tsarisme. El 28 marxà a Suïssa, arribà a Berna el 5 de setembre i aquell mateix dia escrigué el seu primer article sobre el col·lapse ideològic i polític de l'antiga internacional i la necessitat d'una de nova. Són aquestes coses les que distingeix el gran marxista de tots els venedors ambulants socialdemòcrates i els estrellatats de la Tercera Internacional d'avui.

La futura internacional, deia, ha de lliurar-se “realment i irrevocable” de la “tendència burgesa del socialisme”, per la qual entenia la col·laboració amb la burgesia nacional per comptes de la confiança en el proletariat internacional. Cap a l'octubre ja era ple de confiança. “La internacional proletària no ha mort, i no morirà. Les masses treballadores superaran tots els obstacles i crearan una nova Internacional... visca la internacional proletària lliure d'oportunisme”. I més tard, aquell mateix mes, “la Segona Internacional ha mort, visca la Tercera Internacional”.

D'ençà d'aleshores es dedicà a la preparació del seu fonament teòric. Mireu els seus treballs del setembre del 1914 fins el març del 1917. Si bé encara era gairebé l'únic responsable de la direcció del seu partit, els seus escrits sobre la situació internacional i sobre la forma amb la que la nova internacional havia de diferir de l'antiga oculten els seus escrits sobre Rússia. Bandeja la responsabilitat individual i, amb una visió de tot el moviment socialista d'Europa, dibuixa la base social de la tendència burgesa del socialisme, o com ell en deia, de l'oportunisme. Cerca de separar els veritables internacionalistes dels qui han destruït el moviment internacional de la classe treballadora en seguir la burgesia pròpia. Explica que per col·lapse de la Segona Internacional entèn el seu col·lapse com a força revolucionària. Fa una crida per un programa que convoque els obrers a construir una internacional obertament marxiana i sense els oportunistes: "Tan sols un programa així que mostre que creiem en nosaltres mateixos, que creiem en el marxisme, que declarem una lluita a vida o mort contra l'oportunisme, ens asseguraran tard o d'hora la simpatia de les masses proletàries reals”. Mai cap dirigent doctrinari ha estat millor servit per heterogenis i neguitosos milions de tots els països, es guanyà llur suport perquè creié en ells. Altrament, mai no ho hauria aconseguit.

Quan es formaria la Internacional era una cosa que ni ell ni ningú altre no podia dir. Era un deure revolucionari treballaer per ell, i la primera necessitat era un programa clar que no comprometés ni un sol aspecte del socialisme marxià.

El tema immediat era, amb tot, la guerra. Fomulà la seua política sense vacil·lació o equívocs. Trencadora a primer cop d'ull, fluïa inevitablement de la seua experiència política. Els obrers no guanyaveu res en combatre's els uns amb els altres. L'enemic era en el vostre propi país. Pau, però pau a travé de la revolució, a través de la lluita de la guerra de classes contra la vostra pròpia burgesia, en convertir la guerra imperialista en una guerra civil. [1] La guerra no era per la democràcia o per cap engany impúdic similar, adient tan sols per liberals i socialdemòcrates. Lluitava la Rússia tsarista per la democràcia? Era una guerra per una redistribució de les colònies i de les esferes d'influència. Cap pau imperialista seria per tant una befa. Dur les masses a l'esperança d'una pau democràtica, sense annexions i amb l'autodeterminació de les nacions, era una mentida burgesia o una mostra de la ignorància i estupidesa petit-burgeses. Pau, però pau a través de la revolució. La consigna de la pau sense la crida a la revolució era una consigna de predicador. Quan arribaria la revolució era una cosa que ningú no podia dir. Caute com sempre, digué que podria tindre lloc durant aquesta primera guerra imperialista o durant la que certament la seguiria. La tasca era treballar per aquest fi. Refusar d'entrar a l'exècit era refusar la lluita. Quan no hi ha una situació revolucionària i se us dóna un cartutx —preneu-lo. Demà quan us donen un rifle, és el vostre deure prendre aquest arma de mort i destrucció. “No us gireu cap als ploramiques sentimentals que tenen por de la guerra. S'ha deixat massa coses en el món que han d'ésser destruïdes pel foc i el ferro per l'alliberament de la classe treballadora. Quan la situació revolucionària siga a la mà aquestes útils armes s'hauran d'emprar contra el vostre propi govern i la vostra pròpia burgesia". A l'objecció que les masses no eren preparades per aquestes idees respongué amb la seua antiga idea de la diferència entre el partit de la classe treballadora i la classe treballadora: “les consignes de l'avantguarda amb consciència de classe dels obrers (la democràcia socialista revolucionària) són una cosa i les demandes elementals de les masses tota una altra”, i, amb una altra profunda màxima revolucionària: “Mai no és massa d'hora per dir-li al proletariat la veritat de la seua condició”. La història ja conduiria les masses. Mentrestant volia unir tots els que es servaven fidels al marxisme per posar els fonaments de la nova internacional revolucionària. Sense ella la unitat i la cohesió de la lluita de la classe treballadora contra el capitalisme es feia impossible. No és que cercàs el derrocament universal de tot capitalisme nacional alhora. El desenvolupament desigual del capitalisme, les peculiaritats de la lluita de classes en cada país, durien el conflicte a una situació decisiva més aviat en determinats països que en d'altres. Cada partit nacional havia de dirigir la lluita contra la pròpia burgesia. Però el partit nacional s'ha de basar en el fonament marxista internacional, de forma que el creixement del partit nacional implicà el creixement de la Internacional.

LENINISME: ELTRACTAMENT TÀCTIC DELS SIMPATITZANTS

Però en haver enunciat els seus principis i el seu programa d'una forma que l'obrer més senzill els podia acceptar o refusar, si més no sense tindre dubtes quant al significat, Lenin es dedicà a cercar aliats, “encara que vacil·lants o encara que temporals”, per les seues idees. I en el seu tractament d'aquests elements en la Segona Internacional que es movien, per bé que lentament, cap a la seua pròpia posició i la del seu partit, mostrà encara un altre aspecte del leninisme, la seua flexibilitat tàctica sense la qual la seua rigidesa programàtica s'hauria condemnat a una perillosa i potser fatal esterilitat. La Segona Internacional, com hem vist, no havia estat homogènia en la seua adhesió a la burgesia pròpia. Sinó que fins i tot en aquelles organitzacions nacionals que havien conduït els ramats d'obrers a l'escorxador, l'oposició s'havia deixat sentir ben d'hora. Anava des dels que eren molt pròxims a l'internacionalisme revolucionari a l'esquerra fins als pacifistes que abjuraven de qualsevol mena de violència; rera les consignes contra la guerra hi marxava sempre gent de totes les colors. A mesura que tot l'horror de la guerra es descobria, aquests començaren a cercar vies concretes per aturar la barbàrie assassina que es cometia per tot el món en el nom de la civilització.

El gener del 1915, tingué lloc una conferència de dones socialistes a Berna. Lenin envià la seua dona i algunes altres en representació del Partit Bolxevic. La conferència refusà el programa revolucionari de les dones bolxevics (que, és clar, havia escrit el propi Lenin) i aprovà una “miserable resolució pacifista”. La delegació de Lenin refusà de signar-la i marxà. El setembre del 1915, tingué lloc la conferència dels socialistes antibel·licistes a Zimmerwald, on assistí Lenin com a cap de la delegació bolxevic. La seua resolució de condemna de la Segona Internacional i la crida per una pau a través de la revolució fou refusada per dinou vots contra dotze, i la delegació bolxevic signà una resolució de compromís. [2] En la seua revista Lenin féu cara obertament als dubtes de l'encertat de la signatura del Comitè Central d'aquest manifest, que patia, com era cert, d'una “manca de consistència i de timidesa”. Presentà el cas tal i com era als obrers russos. A la conferència els bolxevics no amagaren ni una jota de les seues idees, consignes o tàctiques. Llurs escrits foren distribuïts. “Vam difondre, difonem i difondrem les nostres idees amb no menys energia que el nostre manifest”. Després de tot, el manifest, amb tots els seus defectes, era una passa endavant. “Seria sectarisme refusar de donar aquest pas conjuntament amb la minoria dels socialistes alemanys, francesos, suecs, noruecs i suïssos, mentre que retenim la completa llibertat i la completa capacitat de treballar i lluitar sense descans per més...”

Aquest era el mètode leninista; una rigidesa inflexible en la teoria i l'organització, juntament amb una voluntat d'unir-se per objectius específics amb qualsevol altre grup sempre que la seua independència d'acció i de crítica no quedàs lligada. Trockij i Rosa Luxemburg ja havien cridat anteriorment per la nova internacional, però Trockij refusà d'acceptar la demanda indiscutible de Lenin de la lluita de tot socialista per la derrota del seu propi país. Encara volia aplegar les diferents faccions del partit. Parlava de pau sense annexions. Mantenia la seua teoria de la Revolució Permanent. En tots aquests punts, particularment el primer dels tres, Lenin fou dur en la seua resposta a Trockij. I de nou li demanà que escrigués en la seua revista. Trockij, una vegada més, hi refusà.

Els segona-internacionalistes, ara violentament bel·licistes, superaren en orgull patriòtic els capitalistes contra Zimmerwald, però els esdeveniments feien que les onades fluissen cap a la posició de Lenin. L'abril del 1916 hi hagué una altra conferència a Kienthal. La crueltat i la rapinya dels estadistes imperialistes eren ara clars per tothom qui volgués veure, i la conferència de Kienthal aprovà una resolució que afirmava que el socialisme era l'única sortida. Cridà al proletariat a lluitar, però tot i que criticà fortament el jingoïsme de la Segona Internacional dubtà alhora de trencar amb ells. Per bé que la conferència condemnà el pacifisme burgès, va defugir la simple crida de “convertiu la guerra imperialista en guerra civil”. Però l'esquerra revolucionària, sota el lideratge de Lenin, convençuda de la necessitat de trencar-hi i de formar una nova internacional, s'havia consolidat. La resta era ara simplement una qüestió de temps. Aleshores, sobtadament, la tendència continuada cap a l'esquerra del moviment internacional de la classe treballadora esclatà en la revolució russa. La tàctica de Lenin canvià tot d'una. Quan portava a Rússia unes poques setmanes, set mesos abans de l'octubre, els de Zimmerwald proposaren una altra conferència. Lenin refusà de tindre res a veure amb ells, i es trobà en una minoria d'un en el seu propi partit en defendre-ho. Com els bolxevics sense Lenin no havien pogut entendre la necessitat de treballar immediatament en els soviets el 1905, ara no podien entendre que la revolució a Rússia havia fet necessària la ruptura amb els vacil·lants de Zimmerwald, que en el plànol superior de la revolució russa el Partit Bolxevic era ara prioritari, i que si podia dirigir els obrers russos a la victòria seria capaç d'imposar els seus propis termes en la lluita contra la guerra. Els seus seguidors no entengueren aquest mètode. No l'entenen encara.

El gener del 1917, Lenin donà una conferència sobre la revolució del 1905 a un públic de joves obrers suïssos. Arribà a la conclusió que potser és el passatge més representatiu dels seus escrits durant la guerra. En aquest veiem l'amplitud de les seues idees, la cautela i la precisió amb les quals les expressà, les seues conviccions apassionades i la seua impersonalitat gairebé inhumana.


"Tot sovint ens trobem europeus occidentals que enraonen sobre la revolució russa com si els esdeveniments, relacions i mètodes de lluita d'aquell país endarrerit no tinguessen cap semblança a les relacions de l'Europa occidental i, per tant, difícilment pogués tindre cap importància pràctica.
"No hi ha res més erroni que una opinió com aquesta.
"Sens dubte que les formes i ocasions per dirigir les batalles de la propera revolució europea diferiran en molts respectes amb les formes de la revolució russa.
"Amb tot, la revolució russa –precisament degut al seu caràcter proletari-- en aquell sentit particular que he esmentat [3]
era el pròleg de la propera revolució europea. Sens dubte la propera revolució tan sols pot ésser una revolució proletària en el sentit profund del terme; una revolució proletària i socialista també en el seu contingut. La propera revolució mostrarà amb un grau encara més gran, d'una banda, que tan sols les batalles implacables, tan sols les guerres civils, poden alliberar la humanitat del jou del capital; d'altra banda, que tan sols els proletaris amb consciència de classe poden assumir i assumiran el paper de dirigents de la immensa majoria dels explotats.
"La present paràlisi d'Europa no es pot enganyar. Europa està carregada de revolució. Els horrors monstruosos de la guerra imperialista, el patiment causat per l'alt cost de la vida, engendre a tot arreu un esperit revolucionari; i la classe dirigent, la burgesia, amb els seus servidors, el govern, com més va més es mou cap a un atzucac del que mai no podran sortir sense cataclismes espantosos.
"De la mateixa forma que a Rússia, el 1905, començà un aixecament popular contra el govern tsarista sota la direcció del proletariat amb l'objectiu d'assolir una república democràtica, a Europa, els propers anys, precisament degut a aquesta guerra depredadora, tindran lloc aixecaments populars sota la direcció del proletariat contra el poder del capital financer, contra els grans bancs, contra els capitalistes; i aquests aixecaments no podran acabar d'altra forma que no siga amb l'expropiació de la burgesia, amb la victòria del socialisme.
"Nosaltres, els més grans, pot ésser que no visquem per veure les batalles decisives d'aquesta propera revolució. Però puc, crec, expressar la forta esperança que la joventut que treballa tan esplèndidament en el moviment socialista de Suïssa, i de tot el món, sereu prou afortunitats no tan sols per lluitar, sinó també per guanyar, en la propera revolució proletària”. [4]


Tan sols tenia quaranta-sis anys llavors i gaudia de bona salut. “Nosaltres, els més grans, pot ésser que no visquem per veure les batalles decisives d'aquesta propera revolució”. Mai no era retòric. Tres mesos després s'assabentà que el tsarisme havia estat derrocat i es preparà per la revolució proletària internacional.

LENIN ABANDONA LA DICTADURA DEMOCRÀTICA

No fem cap exageració. Lenin, el gener, havia vist que, en cas de col·lapse del tsarisme, el govern més probable seria un govern de Miliukov, liberal de drets, i de Kerenskij, un gran embolicador, liberal d'esquerres amb una capa de socialisme. Quan li arribaren les notícies de la formació d'aital govern, tenim les seues lletres per dir-nos exactament quines eren les seues idees. La primeríssima lletra, del 16 de març, escrita a A. M. Kollontai, diu: "Mai de nou [5] en la línia de la Segona Internacional... Propaganda republicana, guerra contra l'imperialisme, propaganda revolucionària, fins ara, agitació i lluita per una revolució proletària internacional [5] i per la conquesta del poder pels 'representants dels soviets d'obrers'...”

El dia següent hi tornà de nou als dos principis cardinals de la seua vida—la independència del partit i el caràcter internacional de la revolució socialita: "En la meua opinió la nostra tasca principal es previndre'ns embolics en intents ximples d''unitat' amb els social-patriotes (o el que és encara més perillós, amb els que vacil·len, i el Comitè d'Organització, Trockij i companyia) i continuar el treball del nostre propi [6] partit en un esperit consistentment internacional" [6] Lenin coneixia els seus col·legues, sabia com era de fàcil caure en el nacionalisme.

La revolució internacional començaria amb la inevitable segona revolució de Rússia. El poble no havia fet una revolució per lliurar-se del tsarisme. Volien terra, pa, pau i llibertat. Però el govern de Miliukov era un govern burgès. No podia donar terra als camperols ja que això afonraris els bancs de l'estabilitat dels quals depenia la vida burgesa; no podia donar pau perquè era lligat per llaços financers a la burgesia bel·ligerant d'Europa occidental; no podia donar pa perquè el pa tan sols d'obtindria per mesures revolucionàries contra els terratinents i els capitalistes, mesures que un govern de terratinents i de capitalistes no prendria; no podia donar llibertat perquè era un govern de les classes propietàries i tenia por del poble.

En la seua primera lletra Lenin parla encara d'una república democràtica. Però la seua ment viatjà ràpidament. El 20 de març no havia abandonat encara la dictadura democràtica del proletariat i la pagesia. “La nostra revolució és una revolució burgesa, i per tant els obrers han de donar suport a la burgesia, deien els inútils polítics liquidacionistes. La nostra revolució és una revolució burgesa, diem els marxistes, per tant els obrers han de mantindre de fer obrir els ulls a la gent davant de les pràctiques enganyoses dels polítics burgesos, han d'ensenyar la gent a no creure en paraules, sinó a dependre completament de la pròpia força, de l'organització, de la pròpia unitat, i de les armes”.

Gairebé aquella mateixa nit canvia definitivament d'idea (n'hi havia indicis en les lletres anteriors). En aquesta tercera de les Lletres d'Afar, 21 de març, escriu: “Ens cal poder revolucionari, ens cal (durant un cert període de transició) l'estat.

"Ens cal l'estat, però no de la mena d'estat que li cal a la burgesia, amb òrgans de poder en forma de policia, burocràcia militar, diferent i oposada al poble. Totes les revolucions burgeses han perfeccionat simplement aquest aparell de govern, l'han transferit simplement d'un partit a un altre”. En aquestes breus paraules hi ha la fi de la seua llarga pugna amb la revolució permanent de Trockij. Si l'estat ha de limitar-se simplement a un període de transició, això vol dir que havia abandonar la idea d'un període de democràcia burgesia i de desenvolupament del capitalisme rus. El govern de transició, en el període durant el qual el desenvolupament de les forces productives faria gradualment innecessari l'estat, tan sols podia ésser la dictadura del proletariat. Per què havia canviat? Era degut a que ara confiava que la revolució russa, arribada en mig de la crisi més gran que mai havia conegut el capitalisme, situaria molt probablement el proletariat en el poder en un o més dels països avançats de l'Europa occidental. Així el proletariat rus, reforçat, no seria tan sols capaç de prendre el poder sinó de conservar-lo. Trockij a Amèrica, on havia estat deportat des d'Europa, quan escrivia per una revista de l'emigració russa, feia anàlisis idèntiques basades en la teoria que tan obstinadament havia mantingut contra totes bandes durant dotze anys.

ELS OBRERS DONEN EL PODER ALS MENXEVICS

Entrarem en detall en el curs de la revolució russa. Com Lenin digué als delegats del Segon Congrés de la Internacional, les grans tesis que foren enunciades durant els primers congressos no eren més que l'herència de Marx i Engels, enriquida amb les experiències revolucionàries del partit bolxevic, particularment el 1905 i 1917.

Sota l'estrabada de la guerra imperialista, Rússia, l'estat capitalista més feble, s'havia trencat el primer. Com és habitual el trencament havia començat des de dalt. No tan sols la burgesia liberal era hostil a la incompetència del tsarisme, sinó que el tsarisme, degut a la crisi, s'havia dividit, i un sector havia assassinat Rasputin, l'estel polar de l'altre. Però totes les classes dirigents tenien por del proletariat de Petersburg, Moscou i de les ciutats revolucionàries del sud. La burgesia liberal volia ésser crítica amb el tsarisme però temia les conseqüències de derrocar-lo. Així simplement van fer llur propi derrocament més cert i més complet. El març els obrers, dirigits principalment per bolxevics desconeguts que treballaven des del 1905 i llegien el diari bolxevic i els escrits de Lenin, eixiren als carrers, i amb l'instint infal·lible de les masses revolucionàries es llençaren a vèncer els soldats. En resistir a peu dret les càrregues de la politica tsarista i dels cosacs mostraren als elements revolucionaris de l'exèrcit que allò no era una manifestació sinó una lluita pel poder, a la que s'hi podien unir amb l'esperança de lliurar-se de l'odi de les masses civils. La revolució triomfà i els obrers i soldats, que recordaven el 1905, elegiren immediatament un consel de de representants de les fàbriques i dels soldats—els soviets. Els obrers, agraïts per l'ajut de l'exèrcit, donaren un gran nombre de diputats als soldats, i aquests, sense experiència política, elegiren principalment menxevics i socialrevolucionaris, els membres d'aquell partit que durant tan de temps havia afirmat representar els interessos dels camperols. S'elegí un comitè executiu composat principalment de menxevics i socialrevolucionaris.

ELS MENXEVICS DONEN EL PODER A LA BURGESIA

Ja coneixem la idea menxevic del lloc de la burgesia en la revolució russa. Els socialrevolucionaris la compartien, ja que menxevics i socialrevolucionaris creien decididament en la democràcia. Així que amb el proletariat i els soldats darrera, amb totes les forces del poble rus a les mans, el comitè executiu del soviet, alguns d'ells homes que havien treballat dur sota el tsarisme i que havien mostra un valor i un coratge personals extraordinaris, no pogueren fer res millor que triar un comitè de la Duma tsarista i d'oferir el govern a un grup de terratinents i industrials, que tremolaven emporugits davant la seua impotència davant de la revolució. Tot el que aquests demòcrates demanaren a canvi fou la llibertat de fer propaganda. Mitjançant aquesta empenyerien el govern i hi “farien pressió”.

Els obrers revolucionaris, especialment els del districte de Vijborg, el centre proletari de Petersburg, s'enfurismaren fortament en sentir què s'havia fet. Tan hostils eren els obrers a les classes propietàries que refusaren de permetre que cap membre del soviet participàs en el govern. Kerenskij, per la seua reputació com a advocat radical, havia estat escollit membre del soviet, però trencà la disciplina soviètica per acomplir la més alta ambició d'aquesta mena de polítics—un lloc en el govern burgès.

STALIN I ALTRES BOLXEVICS SEGUEIXEN ALS MENXEVICS

Tot plegat era força estorador. Però la història de la socialdemocràcia d'ençà de la guerra mostra que aquesta covardia és orgànica. El que és molt més estorador, i d'enorme importància per la història de la Tercera Internacional, és que reputats dirigents del partit de Lenin, homes que després de la seua mort anaven a jugar un paper dominant en modela la política de la Unió Soviètica i de la Internacional, prenguessen una posició gairebé idèntica a la del comitè executiu menxevic. Allò que Lenin significava pel bolxevisme, per poc que agrade a alguns marxistes, es pot veure pel fet que cap dirigent bolxevic, en un partit format per liderar els obrers, podia donar una direcció correcte abans que Lenin arribàs. Stalin i Kamenev, que arribaren a Petrograd des de presons siberianes, votaren pel manifest que prometia el suport de la revolució russa a l'Entente. Tot fent un mal ús de les doctrines de Lenin del control des del centre, amb una forma a la qual Trockij sempre hi havia sigut hostil, empraren llur autoritat com a membres del comitè central, per destituir Molotov i S'liapnikov, els editors del Pravda, el diari bolxevic, i per prendre'n la direcció. El Pravda malgrat un cert sentimentalisme i confusió havia seguit a grans trets les instruccions de Lenin de refusar de donar cap suport al govern provisional capitalista. La revolució havia simplement posat un altre govern capitalista en el poder; la socialdemocràcia revolucionària havia de provar de derrocar-lo. Stalin i Kamenev per tant no tenien la responsabilitat de trobar una política. Ja n'hi havia una. Però capgiraren la política de Lenin, i sota llur direcció, el Pravda prometé el suport al govern provisional mentre seguís la política del comitè executiu del soviet, integrat en la seua majoria per enemics polítics de sempre de Lenin, que tan bont punt havien aconseguit el poden s'havien afanyat a donar-lo a la burgesia. Passaren dels anys d'insistència de Lenin de la natura internacional de la revolució, la seua llarga lluita contra els menxevics per haver-se deixat penetrar d'idees burgeses que conduïen inevitablement al nacionalisme i a la submissió a la burgesia. El proletariat internacional, per Stalin, aleshores, com ara, no era una realitat viva, sinó una fosca abstracció. Prova una vegada més que una convicció purament intel·lectual de la revolució internacional és una cosa ben rara entre ells, que Lenin era Lenin precisament per aquesta convicció, i que sense ell no hi hauria hagut el març del 1917 aquella combinació d'organització i de marxisme que dugué els obrers russos a la victòria.

Però com n'és de difícil pels intel·lectuals d'entendre l'instint natural dels obrers revolucionaris. En el curs de la lluita de classes contra llurs patrons acumulen tanta hostilitat que en els moments que la lluita arriba a una guerra oberta, el suport a la pròpia burgesia és impossible i es giren instintivament a l'internacionalisme. És aquest internacionalisme instintiu a que el marxisme teòric ha de donar organització i direcció. Els obrers de Petersburg reaccionaren violentament davant del menxevisme d'Stalin i de Kamenev. Demanaren l'expulsió de Kamenev i d'Stalin del partit. El comitè dels bolxevics de Petrograd protestà davant de l'oficina del comitè central del partit. Els antics editors foren reposats amb els nouvinguts com a editors associats. [7] Lenin, atrapat a Ginebra, s'enfurismà davant d'aquella traïció. Què hauria passat si mai no hagués pogut sortit-hi? Malgrat les seues mancances polítiques, Stalin, com els esdeveniments futurs havien de mostrar, era, després de Lenin, la personalitat més poderosa del partit bolxevic. Es va fer enrera davant el rebuig dels obrers de Petrograda; però en la sessió del 29 de març de la conferència del partit, Stalin cridà a donar suport al govern provisional. “En la mesura que el govern provisional consolida l'avenç de la revolució, li donem suport; però en la mesura que el govern provisional és contrarevolucionari, donar-hi suport és inadmissible". Recomanà en la mateixa sessió de donar suport a la Resolució de Kraskojarsk, que suposava l'adhesió al govern provisional mentre realitzàs els desitjos del poble. La revolució tenia un mes d'edat. Stalin i Kamenev anaven encara al darrera del govern de Miliukov. Ceretelli, un dels dirigents menxevics del soviet, féu una proposta d'unió als bolxevics. Stalin n'era favorable. “Hauríem d'acceptar. Cal fer propostes precises en les línies sota les quals podem unir-nos. La unitat és possible sota les línies de Zimmerwald-Kienthal". Molotov expressà els seus dubtes. Stalin el va fer callar. Per a Stalin el salt que separava la idea de Lenin del desenvolupament futur de la revolució i la idea menxevic no tenia cap importància. “No hi ha cap necessitat de còrrer a trobar-nos o d'anticipar desacords. Sense desacords, no hi ha vida de partit. En el si del partit superarem els desacords menys importants”. [8] Aleshores ja portava quinze anys de militància en el partit. El ferotge bolxevic implacable, el revolucionari de l'escola de Lenin, l'home d'acer, tot plegat és un mite. Stalin és implacable, però contra els rivals del partit. Des del 1917 fins ara, sempre que ha hagut de fer cara a una elecció entre el proletariat internacional i la burgesia, prova del dirigent revolucionari, sempre ha escollit la burgesia. No era pas sol; la majoria dels antics bolxevics era amb ell. Defensaren aquest gir cap al menxevisme per l'adhesió a l'antiga fórmula de Lenin de la dictadura democràtica del proletariat i la pagesia. La revolució era democràtica burgesa, i no podia anar més enllà. Una sola passa més els duria a la dictadura del proletariat, que era la revolució permanent de Trockij.

El resultat d'això fou una immensa confusió en el partit bolxevic. Els menxevics, de primer atemorits per la insistència de Lenin en la necessitat de derrocar el propi govern, ara gaudien obertament d'aquest sentit comú desconegut i de la moderació inesperada dels bolxevics. En les províncies més endarrerides els bolxevics i els menxevics s'aproparen encara més. Ja les darreries de març, com hem vist, en llur conferència panrussa, els bolxevics votaren una resolució que donava suport al govern provisional.

SENSE LENIN, NO HI HA BOLXEVISME

En arribar Lenin a Petrograd a principis d'abril, reconegué de forma ben clara que no tan sols els representants dels soviets i la petita burgesia, sinó gairebé totes les masses compartien les il·lusions d'aquells a qui la revolució havia fet pujar al poder. Calia guanyar-los per la revolució socialista internacional. Per ara, n'hi havia prou amb consolidar el propi partit. Confiava en poder guanyar els obrers bolxevics de Petrograd i a través d'ell tornà a lligar “aquells vells bolxevics que més d'una vegada han jugat el trist paper en la història del nostre partit de repetir estúpidament una fórmula apresa de memòria en lloc d'estudiar de nou la situació present”. Els coneixia bé. Zinov'ev havia treballat estretament amb ell durant anys, i des de l'agost del 1914, l'havia ajudat en tots els seus escrits de la guerra, però tan bon punt havia arribat a Petrograd s'havia arrenglerat amb Stalin, Kamenev, Kalinin i els altres. Però com els anys següents havien de provar no eren adversaris per Stalin, i menys encara per a Lenin. Quan Lenin presentà la seua línia política, la majoria dels polítics de Petrograd, des dels membres del seu comitè central fins l'ambaixador britànic, el prengueren literalment per un boig. Però en un mes el partit havia adoptat la seua política. Va refer el programa, i per emfasitzar el trencament amb tot allò menxevic proposà el canvi de nom del partit de Partit Socialdemòcrata de Rússia a Partit Comunista de Rússia.

EL LENINISME: L'ART DE LA INSURRECCIÓ

La situació revolucionària havia arribar i ara ja tenia el partit preparat, organitzat i disciplinat, fruit d'una llarga lluita des del 1903. Els marxistes creuen en el paper predominant de les forces objectives de la història, i precisament per aquesta raó són capaços d'apreciar la influència de progrés o de retrocés de la personalitat humana. Per ara, n'hi ha prou en afirmar la nostra convicció que sense Lenin no hi hauria hagut revolució d'octubre, i que un altre tsar s'hauria pogut seure en el Kremlin.

Lenin lluità per la consigna, “Tot el poder pels soviets”, del qual el seu propi partit no tenia més que un 13% del control. Coneixia prou bé els menxevics per creure que farien alguna cosa més que “empènyer” i “fer pressió” al govern provisional. Però, si els bolxevics ho sabien, les masses no, i dir-los-ho simplement no era suficient: havien de veure-ho per ells mateixos. Per tant, “Tot el poder pels soviets”, i deixem que els dirigents es posen en evidència. De moment, “explicar pacientment, en un llenguatge simple”. Entre tots els milions de Rússia el Partit Bolxevic en març tenia tan sols 25.000 efectius; [9] a la fàbrica Putilov de 30.000 homes, el cor de la revolució russa, hi havia únicament trenta bolxevics. Però tenien al capdavant un mestre en l'art de la insurrecció, i la disciplina i la cohesió que havia construït en el partit eren tan fortes que des d'ell, a través del partit, cap al poble rus, radiava tota la saviesa, coneixement i visió que havia après dels seus mestres i desenvolupat amb els seus profunds estudis d'història i de revolució. Però el procés no era unidireccional. Des del seu partit, implantat en fàbriques, sindicats, allà on hi hagués grups d'obrers, li tornaven els sentiments de les masses i els nivells als quals havien arribat en la comprensió del desenvolupament real dels esdeveniments. En abril proposà una manifestació—per provar el sentiment i caràcter del Petrograd revolucionari. Això li mostrà que encara no era el moment. Les masses encara confiaven en els dirigents del societ, i el poder del soviet restava en les masses. Per tant repudià el mateix pensament d'insurrecció, ja que cap partit obrer pot cridar a la insurrecció contra els obrers revolucionaris. Quan una treballadora l'ajudà a posar-se l'abric, i li digué, tot rient, que si fos Lenin, hauria d'ajudar a assassinar-lo, valorà llargament i profunda aquesta manifestació del sentiment de la classe treballadora. Cap a finals d'abril alguns dels bolxevics llençaven la consigna de “Fora el govern provisional”. Lenin els censurà durament. Les masses no estaven preparades encara per passar a l'acció sota una consigna així, i proclamar-la duria a l'aventurerisme i a la desorganització dels obrers més avançats. I dia rera dia, com sabia que passaria, el govern provisional es posava en evidència i el malestar del poble augmentà. No prendria mesures per donar la terra, no aturaria la guerra sinó que organitzaria una ofensiva “en defensa de la revolució”. El govern capitalista no prendria mesures dràstiques contra el capitalisme, necessàries per alimentar la població. Contràriament els capitalistes es beneficiaven, els preus s'elevaren, les vagues s'escamparen, els capitalistes respongueren amb locauts i feren sabotatges contra qualsevol de les febles mesures del govern proposades per la millora de la situació. Sota la pressió de les masses i per la seua incapacitat de resoldre els problemes quotidians, el govern provisional començà a trencar-se, i es reforçà en incorporar membres del comitè executiu dels soviets. Així Kerenskij, disposat a continuar la guerra i gens disposat a tocar la propietat, i per tant acceptable (aleshores) per la burgesia, ple de frases revolucionàries i per tant acceptable a unes masses que es desvetllaven però que encara no tenien consciència política, necessàriament guanyà més i més poder. Una altra font de confusió pel govern provisional i els segona-internacionalistes del soviet era la qüestió nacional. Els segona-internacionalistes de tota mena combinen una capacitat infatigable d'aprova resolucions sobre l'autodeterminació de les nacions amb una disposició per donar suport a la pròpia burgesia per mantindre subjectes indis, egipcis, africans, irlandesos, palestins, àrabs, xinesos i moros. L'autodeterminació d'aquests socialistes es limitava molt estrictament a les necessitats del propi capitalisme. El tsarisme mantenia subjectes parts de Polònia, Finlàndia, Geòrgia i nombres nacionalitats sotmeses. Lenin havia mantingut com a principi general el dret d'autodeterminació de totes les petites nacions, fins al punt del trencament de l'imperi tsarista. La revolució de març proclamà la llibertat; les nacionalitats sotmeses interpretaren aquesta llibertat com la llibertat de governar-se com els plagués. El govern provisional, que representava el capitalisme rus amb poderosos interessos en tots aquests països, entengué aquesta llibertat com estrictament subordinada a l'imperialisme rus que havia canviat de nom però no de natura. Entre Finlàndia, Geòrgia, etc., i el govern provisional sorgiren violents conflictes. Els dirigents dels soviets, com els seus correligionaris de l'Europa occidental, donaren suport de paraula a les llibertats nacionals però en els fets donaren suport al govern. Els bolxevics donaren suport a les demandes de les nacionalitats sotmeses, lluitaren per elles i es guanyaren l'interès i el suport de les masses nacionalistes.

Al juliol els obrers i els soldats i mariners, embogits per la perllongació de la guerra que havien volgut aturar amb la revolució, i per la incapacitat del govern per fer realitat les promeses revolucionàries, marxaren al Comitè Executiu i cridaren “Fora els ministres capitalistes!” Estaven preparats per fer-se amb el poder aquell dia. Lenin i els bolxevics sabien que podien fer-se amb Petrograd, però que el país encara no era madur. Amb tot les masses eren al carrer i preparades per actuar. El partit, com a partit, es posà al capdavant de la manifestació, però tan sols per evitar que els obrers cometessen l'error de fer-se amb el poder massa aviat. Hi hagué un xoc seriós, trets, i el moviment retrocedí. “Ara ens abatran un per un”, digué Lenin, “és justament l'hora per a fer-ho”. Però les classes en decadència no poden produir homes i partits capaços d'actuar en aquestes situacions. Amb tot el govern de Kerenskij, amb els menxevics i socialrevolucionaris que n'eren ministres, obrí una ofensiva contra els bolxevics. La premsa bolxevic fou esclafada, Lenin i Zinov'ev hagueren de fugir per salvar la dia, Trockij i altres dirigents revolucionaris anaren a la garjola, i les bandes reaccionàries apallissaren i assassinaren bolxevics als carrers. Aleshores la situació semblava gairebé perduda. El comitè executiu gaudia de l'aparent bandejament dels bolxevics. Però abans d'ésser arrestat Trockij notà signes esperançadors en la cantina de Smolnij, a la seu dels soviets. "La cantina era a càrrec d'un soldat dit Grafov. Quan la batuda contra els bolxevics arribava al seu pitjor moment, quan Lenin fou denunciat com a espia alemany i s'hagué d'amagar en una barraca, vaig notar que Grafov em passava la taça de te més calenta o un entrepà millor que els de la resta, mentre provava de no mirar-me. Òbviament simpatitzava amb els bolxevics però s'havia de protegir dels seus superiors. Vaig començar a mirar-me les coses amb més cura. Grafov no era l'únic: tots els empleats inferiors d'Smolny—porters, missatgers, vigilants—eren inconfusiblement amb els bolxevics”. Lenin i Trockij tenien els ulls fixes en les masses; Ceretelli, Dan i C'eidze els tenien en la burgesia. Aquesta és la diferència entre el revolucionari proletari i l'intel·lectual burgès, entre el marxisme i el revisionisme, entre el front obrer i el front popular, entre el trotskisme i l'estalinisme.

Res ja no podia canviar la situació llevat d'una insurrecció. Lenin, que no era segur de poder obtindre la majoria en el soviet, canvià aleshores la consigna: els comitès de fàbrica." La influència del comitè executiu hi seria inferior. Però en aquell moment aparegué la contrarevolució. La propietat, s'aprofità de la reacció contra els dies de juliol i la confusió inevitable d'un govern mig liberal, mig socialista, per fer el seu darrer intent desesperat sota el general cosac Kornilov. Kerenskij, per damunt de la burgesia i del proletariat com un colós de dibuixos, intrigà amb Kornilov, però quan les negociacions es trencaren en el darrer minut es girà cap al soviet, i és aquó on tenim el cop magistral del geni estratègic de Lenin, l'exemple clàssic de la polític del front unit.

EL LENINISME: L'EXEMPLE CLÀSSIC DEL FRONT UNIT

El comitè executiu del soviet era representat en el govern que perseguia el seu partit. Lenin no tingué por de sortir del seu amagatall. I encara va cridar al seu partit a formar comitès conjunts d'acció amb el soviet menxevic i lluitar-hi colze a colze amb ells i Kerenskij per aturar la contrarevolució. La lletra en la que resumí la tàctica mostrà la seua capacitat de maniobra sense comprometre la pròpia posició, la seua cura per a que ho entenguessen les masses. En les tasques tàctiques així com en l'estratègia mundial la seua mà era igualment segura.


"Fins i tot ara, no hem de donar suport a la revolució de Kerenskij. Seria una errada de principis. Com, aleshores, se'ns dirà, no hem de combatre Kornilov?—Certament, sí. Però entre lluitar contra Kornilov i donar suport a Kerenskij hi ha una diferència...
"Fem la guerra, i la continuarem, contra Kornilov, però no donam suport a Kerenskij; en revelem la feblesa. Hi ha una diferència. La diferència es prou subtil, però ben essencial, i no l'hem d'oblidar.
"En què, doncs, consisteix el nostre canvi de tàctica després de l'aixecament de Kornilov?
"En això: que modifiquem la forma de la nostra lluita contra Kerenskij. Sense retrocedir ni un pam de terreny en la nostra hostilitat, sense oblidar ni una sola de les paraules que hem pronunciat contra ell, sense renunciar a la nostra intenció de derrotar-lo, declarem que hem de considerar les circumstàncies del moment, que no ens hem d'ocupar ara en derrocar Kerenskij, i que ara hem de realitzar la lluita contra ell d'una altra forma, a través d'insistir davant del poble (i és el poble el que s'implica en la lluita contra Kornilov) la
feblesa i vacil·lacions de Kerenskij. Que ja féiem abans. Però ara és això el que passa al capdavant de la nostra campanya, i és aquí on rau el canvi.
"Un altre canvi: en aquest moment col·loquem igualment al capdavant del nostre pla de campanya el reforçament de la nostra agitació per allò que podrien anomenar les 'demandes parcials'. Arresteu Miliukov, li diem a Kerenskij; armeu els obrers de Petrograd; porteu les tropes de Krondstadt, de Vijborg i d'Helsingfors cap a Petrograd; dissolgueu la Duma; arresteu Rodzianko; legalitzeu la presa de les grans hisendes pels camperols, establiu el control de la classe treballadora sobre els cereals i els productes manufacturats, etc. I no és tan sols a Kerenskij a qui hem de fer aquestes reivindicacions; no és tan a Kerenskij com als obrers, soldats i camperols que han dut a terme la lluita contra Kornilov. Han de ser duts més cap endavant, cal animar-los a demanar l'arrest dels generals i oficials que feren costat a Kornilov; hem d'insistir que reivindiquen immediatament la terra pels camperols, i hem de suggerir-los la necessitat d'arrestar Rodzianko i Miliukov, de dissoldre la Duma imperial, de tancar el
Rec i altres diaris burgesos i dur-los als tribunals. Particularment cal dur els socialrevolucionaris d'esquerres cap a aqueta direcció.
"Fóra erroni de creure que ens desviam del nostre objectiu principal; la conquesta del poder pel proletariat. Ens apropem, contràriament, cap a ell, però
indirectament, amb un moviment lateral. Hem de fer agitació alhora contra Kerenskij—però deixar que l'agitació siga indirecta i no directa—i insistir en uan guerra activa contra Kornilov. Tan sols el desenvolupament actiu d'aquella guerra ens pot dur al poder, però d'això hem de parlar tan poc com siga possible en la nostra agitació (tenim ben clar que els esdeveniments de demà ens obligaran a prendre el poder, i que llavors no el deixarem escapar). En la meua opinió, aquests punts s'haurien de comunicar en una lletra (privada) als nostres agitadors, als nostres propagandistes, els grups i escoles de formació, i als militants del partit en general...”


I tenim un quadre inoblidable de Krupskaja quan supervisa la còpia d'aquestes lletres, escrupulosa amb cada coma, de forma que els agitadors bolxevics siguen capaços d'expressar les idees precises de Lenin davant de les masses furioses i guanyar-los per la revolució.

Trockij anà directament de la presó al comitè del soviet que havia col·laborat a enviar-lo allà, per tal d'organitzar la defensa de Petrograd. La força de Kornilov desaparegué. Lenin, encara amagat, de nou oferí el suport als dirigents del soviet si prenien el poder del govern provisional. Lenin havia cridat abans clarament a armar i instruir els obrers, però encara tenia l'esperança que aquests dirigents prenguessen el poder sense vessament de sang, cosa que podien fer fàcilment. Però no ho feren. Mancats de la fe de Lenin en el proletariat internacional, temien l'aïllament i tan sols podien pressionar la burgesia liberal per fer alguna cosa aleshores que advertien els bolxevics contra l'ús de la violència. Ramsay MacDonald durant la Vaga General testificà el mateix de la seua fe en l'antiga constitució britànica. Ceretelli, fins i tot abans que Rússia tingués una constitució, estava preparat per adherir-s'hi. L'ex-primer ministre i l'ex-convicte eren del mateixa mena política. Tan sols el materialisme històric, que veu aquests homes com el producte de llur ambient social, pot explicar-los caritativament.

L'espisodi Kornilov, però, havia fet que les masses veiessen clarament allò que el partit bolxevic havia dit durant tant de temps i amb tanta paciència. Els bolxevics aconseguiren a la fi la majoria en els soviets. De nou la consigna canvià: Tot el poder pel soviet bolxevic. Lenin, en estudiar curosament la situació a tot Rússia, jutjà que el moment ja era aprop. Encarregà al comitè central d'organitzar la insurrecció final. Però el comitè central, ara que s'apropava el moment, pel qual s'havia esmerçat un munt de feina i de pensament i d'on havia nascut un munt de patiments heroics, vacil·lava. Zinov'ev i Kamenev eren obertament en contra, Kalinin digué sí, “però d'aquí a un any”. Lenin, encara amagat, amenaça de renunciar i de cridar a la insurrecció per damunt del comitè central directament a les masses. Sabia que la disposició de les masses per una insurrecció dura un període de setmanes com a molt, sovint tan sols de dies, després del qual s'esvaeix. I també sabia que no hi havia lloc per una república democràtica a Rússia. Ja que una vegada l'esperit del poble, desanimat per la decepció i la desil·lusió, s'hagués donat per vençut, la contrarevolució creixeria de dia en dia, i a la fi destruiria la revolució. L'oportunitat, si n'hi havia, per una república democràtica burgesa (i això tan sols podia ésser temporal) havia estat malbaratada pels dirigents del soviet quan donaren el poder al govern provisional. Però molts membres del comitè central no ho podien veure. Zinov'ev i Kamenev portaren llur resistència a la llum, i escrigueren contra la insurrecció en un diari no-bolxevic. Zinov'ev hi escrigué en contra al Pravda del 20 d'octubre. Aquest article anava acompanyat d'una nota editorial que afirmava la solidaritat amb Zinov'ev i Kamenev. Sokolnikov, un dels editors, afirmà que no hi tenia res a veure. L'altre editor era Stalin. El comitè central caigué en la confusió. Kamenev renuncià; a ell i a Zinov'ev se'ls prohibir de fer agitació contra la política del comitè central. Stalin s'oposà a això i presentà la seua renúncia de l'equip editorial. El comitè central en aquell moment crític refusà d'acceptar-la. Què no farien aquests homes quan Lenin morí, si actuaren així quan simplement era amagat?

Però Trockij, ara membre del partit, altres dirigents revolucionaris, i el gruix del partit i les masses de Petrograd n'eren, sense reserves, per la revolució i disposades a continuar. Lenin tenia el seu camí. La insurrecció assolí una victòria gairebé incruenta a Petrograd; hi hagué lluita més tard a Moscou i a altres regions de Rússia, però a la primera nit de la insurrecció, el poder era a mans dels bolxevics. La nit següent Lenin emeté un decret que informava als camperols que tota la terra era ara propietat de l'estat i que d'acord amb la legislació seria dividida i concedida entre ells. I quan, uns pocs dies més tard, el comandant en cap de l'exèrcit refusà d'obeir les seus ordres d'iniciar converses de pau, ordenà als soldats de disparar o passar per la baioneta als oficial i confraternitzar amb els alemanys.

EL MARXISME: EL PAPER DE L'INDIVIDU

Pot semblar que hi hem donat massa importància a Lenin. L'hem fet el centre de la fundació i manteniment del bolxevisme, de la preparació teòrica per a la Tercera Internacional, per a la revolució d'octubre. En tot això ell fou la força directriu, el teòric i l'organitzador. La revolució d'octubre és el principi dels vint anys d'història més tensos que cap època haja conegut. Ara bé, Lenin, certament, no féu la revolució d'octubre. Hem assenyalat i insistit prou fort en la inevitabilitat de la història que permeté Marx i Engels de preveure la primera guerra mundial, la revolució de Peterburg, la mort de la Segona Internacional i l'ascens inevitable de la Tercera Internacional. Fins ara, el materialisme històric. És dins d'aquests límits que els més afortunats dels individus han de treballar. Però Trockij, que jugà un paper tan important en la revolució, ha afirmat categòricament: "Sabeu millor que jo que si Lenin no hagués aconseguit d'arribar a Petrograd l'abril del 1917, no hi hauria hagut cap revolució d'octubre”. [10] A més pel que fa al fet de si la revolució hagués estat un fracàs o un succés, fou Lenin qui assegurà ço darrer. Trockij era capaç alhora en l'estratègia i en la tàctica. Podia haver arrossegat el partit amb ell? És dubtós. I sense l'octubre la Tercera Internacional hauria trigat molts anys en arribar. S'hauria aconseguit d'una forma ben diferent. Que la Internacional arribàs tan ràpidament i de la forma amb que ho féu fou degut a la feina de Lenin. No la podria haver fet sense el partit, però fou ell qui féu el partit. Quan era amagat, Trockij dirigí el Partit Bolxevic, no únicament amb un vigor immens i una destressa executiva, sinó amb un atractiu i una personalitat brillants que fins i tot Lenin no podia haver igualades. Com hem vist, la seua anàlisi de perspectives era més correcta que la de Lenin. Però tot i que la revolució els uní, Lenin vers Trockij en les valoracions teòriques, i Trockij vers Lenin en la qüestió organitzativa (s'uní al partit el juliol), així encara, sense Lenin és, com a mínim, extremadament dubtosa la via que el Partit Bolxevic hauria triat en darrer terme després de la revolució de març. No és sols el camí que ha pres el partit d'ençà de la mort de Lenin ço que ens convida a imaginar-nos el pitjor, és també allò que va fer quan hi era per veure-ho. En aquesta breu crònica Stalin apareix tan sols per cometre grans errades. Una crònica deu vegades més llarga no hauria pogut dir gaire cosa més. Llevat que lliurà un report al Sisè Congrés, quan la majoria dels altres dirigents s'amagaven o eren fora de Petrograd, és difícil de trobar en les cròniques de l'època cap rastre de la seua participació en la revolució d'octubre. [11] No únicament eren incapaços; no podien reconèixer la capacitat en els altres. Quan Trockij arribà a Peterburg el maig, i encara era fora del Partit Bolxevic, Lenin, que ara ja no tenia cap conflicte amb Trockij sobre la revolució permanent, i que recordava la feina de Trockij el 1905, proposà al comitè central que es nomenàs Trockij com a editor del Pravda. El comitè central refusà. A la demanda urgent de Lenin hi respongueren amb els seus propis arguments contra la unitat organitzativa—una unitat que eren ben disposats a oblidar pel que feia a la qüestió molt més important de la revolució internacional. La majoria eren homes de capacitat i de caràcter. La superioritat de Lenin, l'alè del seu esperit, el seu coneixement dels homes, la seua tolerància, el permetia d'emprar-los a tots. Però qui sap fins a quin punt el judici dels seus col·legues per un home d'una visió tan clara no fou responsable de la seua defensa tenaç del control central? És quan observam el paper en el 1917 dels qui esdevingueren predominants després de la mort de Lenin que podem veure les llavors dels futurs fracassos i col·lapse final de la Tercera Internacional. L'absència de Lenin, les relacions socials diferents a Rússia, faria sorgir i fortificar, no en homes nous, sinó en aquells reputats internacionalistes, les tendències menxevics que després de catorze anys de feina de preparació havia d'esclafar Lenin, gairebé en solitari, en el brogit de la llargament esperada revolució.


Notes

[1] Sense Lenin, no hi ha bolxevisme. Que se'n sap de dirigents bolxevics que adoptassen aquesta posició? Trockij no ho féu, i s'oposà a la política de Lenin ferotgement. Stalin ha demostrat el mateix en gairebé totes les idees que ha pogut expressar. Rakovkij s'oposà a Lenin. Sens dubte tots eren “contra la guerra”, com milions de persones en són actualment.

[2] Ho escrigué Trockij.

[3] Únicament en el sentit que el proletariat la dirigiria. La idea era que això conduiria a Rússia a la revolució proletària amb un contingut socialista. Lenin en aquell temps encara s'hi oposava, en considerar-ho una de les heretgies de Trockij.

[4] Lenin's Selected Works, Martin Lawrence, vol. iii., pp. 18-19. La citació expressa exactament la seua concepció limitada de la revolució russa fins i tot aleshores.

[5] La cursiva és seua.

[6] La cursiva és seua.

[7] S'liapnikov, The Year 1917, Vol. ii, 1925. Tot aquest període el tracte de forma entenedora i amb les referències necessàries a n. 46-47,.Gen.-Feb., 1933, de La Lutte de Classes, la revista mensual del trotskisme francès.

[8] La conferència de març de París. Sessió de l'1 d'abril, p. 32. Veieu La Lutte de Classes, Ibid., p. 31.

[9] Una estima diu que tan sols 12.000.

[10]

[11] Convidem el lector curiós de fer-se amb una selecció d'històries de la revolució (llevat de les publiades a Rússia d'ençà del 1927) i donar una ullada al nom d'Stalin a l'índex.


Capítol quart