El proletariat, els seus objectius immediats i històrics, la seua “autoconsciència”
La religió, en el sentit general del terme, la filosofia que, recordem-ho, no és segons Marx i Engels més que la religió en forma d'idees, tenen l'origen llunyà en la relació indesxifrada, i indesxifrable aleshores, de l'home amb la natura: l'home, o més aviat societat humana, i les societats humanes en definitiva, s'adrecen objectivament, inconscientment, intuïtivament, semi-conscientment, a la natura en general de la qual amb prou feines encara s'han diferenciat. Però aquesta natura, no la dominen pas. És la natura qui les esclafa. No poden tindre'n més que una representació fantàstica, mistificada. Aquests són els orígens llunyans de les religions i de les filosofies. Caldria seguir el desenvolupament concret d'aquestes religions, d'aquestes filosofies, car certament, en el fons, les circumstàncies concretes, el desenvolupament de la societat, de les forces productives, damunt aquesta base de la cultura, de les arts, de les contradiccions socials, modificaren profundament les religions, les filosofies, les ideologies.
Però d'ençà que el domini de l'home, és a dir de la societat damunt la natura, ha esdevingut tan gran es fa clar que l'encadenament de les relacions naturals és perfectament racional, que aquesta natura és un procés en constant desenvolupament, que pot ésser dominada, domesticada, i en una certa mesura reproduïda per l'home, si més no sota qualcunes de les seues determinacions, com més va més nombroses, que tot misteri, tota religió, tota filosofia, tota ideologia, haurien de desaparèixer, per deixar lloc al coneixement científic en constant progrés: quan el món, l'univers es copsa com a procés, la matèria deixa d'ésser una generalitat abstracta, generalitat mistificadora, perquè és copsada en les seues categories, les seues relacions, el passatge d'una categoria a l'altra, el seu moviment dialèctic.
I per tant, les religions, les ideologies, les filosofies romanen. És des d'aleshores en les relacions socials opaques i mistificadores que es tracta de trobar les raons objectives d'aquestes supervivències del passat, supervivències però ben vives i renovades en la forma.
Cal que la societat desxifre i resolga els seus propis misteris. A la pràctica, això passa així («Ideologia alemanya», p. 63)
«Des de l'instant que el treball comença a repartir-se, a cadascú en la seua esfera d'activitat exclusiva i determinada que li ha sigut imposada i de la qual no en pot sortir; és caçador, pescador o pastor, o crític... Aquesta fixació de l'activitat social, aquesta petrificació del nostre producte en una potència objectiva que domina, que escapa al nostre control, que es contraposa a les nostres esperances, que redueix al no-res els nostres càlcules, és un dels moments capitals del desenvolupament històric fins als nostres dies. La potència social, és a dir la força productiva decuplicada que neix de la cooperació dels diversos individus condicionats per la divisió del treball, no apareix pas a aquests individus com la llur pròpia potència conjugada, perquè aquesta cooperació no és voluntària sinó natural; els apareix al contrari com una potència estranya, situada fora d'ells de la qual no saben ni d'on ve, ni cap a on va, que no poden per tant dominar i que, a l'inrevès, mitjançant una sèrie particular de fase i d'estadi de desenvolupament, independents de la voluntat, és ella qui dirigeix en veritat aquesta voluntat i aquesta marxa de la humanitat.»
La societat, l'estat, apareixen com una potència autònoma, independent, misteriosa i esclafadora.
Però d'altra banda:
Si la divisió de la societat en classe es correspon al desenvolupament de les forces productives, el sistema de producció, qui desenvolupa les forces productives fins a un estadi determinat i al qual correspon una determinada divisió de la societat en classes, n'exigeix la ideologia com a instrument de manteniment de l'explotació.
Aviat, les forces productives entren en contradicció amb les relacions socials on s'hi han desenvolupades; les relacions entre les classes inadequades, forces alienes, incontrolables, amenaçadores, perilloses, que semblen sortir de terra, amenacen les classes dominants, les quals produeixen, si se'n pot dir així, ideologia. Les necessiten tant per elles com per les masses.
En particular, aleshores que es desenvolupa el sistema de producció capitalista, la classe productiva per excel·lència, el proletariat, ha de vendre la seua força productiva, la seua energia vital; una part del seu producte, cosificat, transformat en capital constant, s'aixeca davant ell, l'esclafa, l'esmicola; no fa més doncs que escapar del seu control, el mutila: les relacions entre els homes no apareixen com a tals, sinó com a relacions de coses entre elles, de mercaderies com hem vist, les relacions dels homes entre ells, les llurs relacions amb la natura la llur «essència» s'expressa en la llur activitat concreta, la llur activitat productiva, i bé, aquesta activitat productora no té més sentit que de valor de bescanvi, que de substància de la llei del valor, l'expressió genèrica del qual és l'or, l'equivalent general.
La contradicció entre les relacions de producció burgeses i el desenvolupament de les forces productives condueix a catàstrofes socials qui superen, de lluny, les catàstrofes naturals – guerres, revolucions, crisis econòmiques, etc.
En aquest sentit, el sistema de producció capitalista arriba fins a «l'alienació» més extrema, l'alienació del proletariat, de les masses. I, contràriament, estableix un domini universal inconcebible fa dos segles de la societat damunt la natura, però també sota una forma que ensorra la mare de la humanitat: la terra.
La supervivència i la força sens treva renovada de la religió, de la filosofia, de la ideologia, no té en la nostra època més que una sola causa: les contradiccions que el sistema de producció capitalista engendra, el manteniment de la dictadura de la burgesia i dels seus succedanis, les burocràcies parasitàries.
En aquest punt, cal al·ludir determinades concepcions, que semblen derivades del marxisme, o que si més no se'n reclament, i que no són més que filosofies i ideologies resurrectes. Vull parlar en particular de les teories de l'alienació, de la reificació, la cosificació.
«L'alienació», no són els mitjans de producció, els productes de l'activitat humana materials i intel·lectuals, per exemple la pretesa societat de consum; com a tals els mitjans de producció, els productes de l'activitat humana són indispensables per l'emancipació del proletariat. Les forces productes són les palanques indispensables de l'alliberament de l'estretor ofegadora quotidiana de les necessitats immediates d'on surgeix l'explotació.
«Aquesta «alienació» - per tal que la nostra exposició siga intel·ligible als filòsofs – no es pot abolir naturalment llevat d'amb dues condicions pràctiques. Perquè esdevinga una potència «insuportable», és a dir una potència contra la qual hom fa la revolució, cal que haja fet de la massa de la humanitat una massa totalment «privada de tota propietat», que es trobe alhora en contradicció amb un món de riquesa i de cultura que existeix realment, coses que suposen plegades un gran creixement de la força productiva, és a dir un estadi elevat del seu desenvolupament. D'altra banda, aquest desenvolupament de les forces productives (que implica ja que l'existència empírica actual dels homes es desenvolupae en el pla de la història mundial en lloc de desenvolupar-se en la vida local) és una condició pràctica prèvia absolutament indispensable car, sens ella, és la penúria qui esdevindria general, i amb la necessitat, és la també la lluita per ço necessaria qui començaria de nou i que de nou cauria fatalment en el vell marasme». («Ideologia alemanya»).
L'alienació depèn de les relacions de producció. Són aquestes relacions de producció les que cal canviar per posar d'acord el subjecte i l'objecte (és a dir el producte), la força productiva essencial, el proletariat, els mitjans de producció, i així esdevenen els instruments de la seua emancipació.
En combatre per la seua emancipació, el proletariat no és el mediador de cap ideologia. No combat pas per l' «autoconsciència» de la humanitat, una consciència veritable oposada a una consciència falsa que seria la de la burgesia. Primer, perquè la consciència de la burgesia, com a classe, és una consciència veritable, és la consciència dels seus interessos de classe, que exigeixen la mistificació. El proletariat no té res a veure amb Crist, no és pas el redemptor de la humanitat i de la burgesia en particular. La lluita de classe del proletariat no es proposa cap fi d'aquest gènere. Parteix i es desenvolupa arran dels interessos materials del proletariat, l'existència del qual és finalment provocada pel desenvolupament del sistema de producció capitalista que engendrà el proletariat. Les fins de la història no existeixen mai com a tals. Això és el que signifiquen aquestes frases de Marx i Engels:
«Els comunistes no s'imaginen ( ... ) que el pla o la raó d'ésser de les generacions anteriors haja sigut fornir-los de materials.» (Pàgina 97.)
Com a tota classe social, el proletariat posa el problema i no pot posar-ho altrament que així: presenta els seus interessos com els propis de tota la societat. És a partir d'això que fa la crítica de l'antiga societat. El proletariat no es fixa com a objectiu ni ho té la realització de la filosofia. Tota la seua acció es resum en la lluita per reapropiar-se del seu propi producte: expropiar els expropiadors.
No es tracta pas de simplificar. Justament, hem dit que ço que caracteritzava l'home, és que produïa el seus propis mitjans de subsistència i que, en la relació de la societat amb la natura que això implica, els homes concrets històricament i socialment determinats es desenvolupaven ells mateixos; hem dit que la segona natura de l'home era la societat.
La força productiva essencial, no són, per importants que siguen, els mitjans de producció, en si no són res. És la força que els posa en moviment, és el treballador col·lectiu que és el proletariat. Les ciència i les tècniques resulten de l'activitat productora dels homes. No existeixen pas totes soles. No són pas forces productives directes. Ho són els homes, o més exactament el treballador col·lectiu del qual el proletariat és la força essencial, qui n'és portador, i qui els posa en moviment. Alhora, aquestes ciències i aquestes tècniques són la conquesta més decisiva dels mil·lennis d'activitat humana. Mitjans de producció, purament materials, edificis, màquines, poden ésser destruïts, que no serà pas greu, ni decisiu. Si les ciències i les tècniques desapareguessen, la humanitat seria brutalment llençada de nou a l'animalitat, caldria refer tot el camí. Però aquestes ciències, aquestes tècniques són saber humà, coneixement humà, pràctica humana. És l'activitat productora del proletariat qui n'és el suport com a força productiva essencial, i no poden existir lluny d'ell, d'ell, qui tendeix a ésser privat de tota cultura... La salvaguarda de tot ço adquirit, i de tot ço qui reposa en ço adquirit, les arts, la cultura, el llur desenvolupament ulterior, depenen de la salvaguarda i del desenvolupament de la força productiva essencial, el proletariat, l'únic que pot bandejar les relacions socials on les forces productives esclafen, i instaurar noves relacions socials qui es corresponguen a les seues exigències com a classe. És perquè és la principal força productiva, la força productiva essencial, que els seus interessos egoïstes de classe representen el futur de la humanitat, la solució als problemes que l'època es posa, i no en funció de no sé quina missió providencial, i en oposició a l'interès de les classes explotadores com a classes.
Comprenem aleshores que l'activitat subjectiva del proletariat és determinant com a força productiva i força política. Que l'adquisició més important de la humanitat són aquestes forces productives, però que aquestes cristal·litzen en l'adquisició teòrica, científica i tècnica, que no existeix si no és a través i dins els homes socials actius. És així que cal considerar més particularment el marxisme. No existeix més que com a producte i expressió de l'activitat del proletariat. Però alhora, té una existència autònoma, no pas fora de la via dels homes organitzats qui en són portadors, sinó dins i a través d'aquests homes en tant que participen activament en la lluita de classes. Aquesta autonomia, i no aquesta independència, permet de comprendre la continuïtat del marxisme (malgrat la social-democràcia, l'estalinisme), i també el seu desenvolupament en el trotskisme, la IV Internacional, l'OCI, per bé que les organitzacions que en són la seu i l'esperit puguen ésser molt febles. Es nodreixen de la lluita de classe del proletariat que no es pot suprimir de cap manera mentre el proletariat hi siga com a classe. El lligam existeix doncs constantment, recordem-ho, en tant que el proletariat té una consciència intuïtiva, semi-conscient, qui s'alimenta des de fa segle i mig de lluites de classe. En un estadi determinat, és la consciència qui, en la lluita de classe del proletariat, esdevé determinant pel seu ésser.
Però el nostre mètode, el nostre programa, no són en cap cas ideals. Partim dels interessos materials del proletariat i ens hi adreçam.
«El comunisme per nosaltres no és ni un estat que calga crear, ni un ideal d'acord amb el qual caldria que la realitat es regís. Diem comunista el moviment real qui aboleix l'estat actual. Les condicions d'aquests moviment resulten de les premisses actualment existents.»
És pel seu moviment pràctic que el proletariat s'eleva a la consciència, a la unió amb el marxisme que ha nodrit, de tota la lluita de classe del proletariat des dels inicis. El procés és complex, a la vegada progressiu i que comporta un salt qualitatiu; la consciència no és dóna, va inclosa, participa en el procés general de la lluita de classes.
I alhora, a on du doncs la consciència, el salt qualitatiu de la consciència de classe del proletariat? És el moment on, en el seu moviment pràctic, accedeix a la consciència de la necessitat de la dictadura del proletariat en realizar-la, i es fusiona en certa mesura amb el partit revolucionari, que no s'identifica sempre amb tota la classe, sinó que demora un òrgan particular autònom. L'«autoconsciència» del proletariat no pot ésser més que la consciència política de la seua dictadura.
S'obre aleshores la via cap a la societat sense classes, la societat comunista. «L'home» en general no existirà fins llavors. La desparició de les classes permetrà sense cap dubte que els homes d'un moment donat siguen homes universals en aquest temps i per aquest temps. Però, per sort, l'humanitat proseguirà la seua ruta i els homes continuaran a modificar-se, a canviar, de la mateixa forma que continuaran a tindre problemes extremadament difícils que resoldre. Deixam que se n'ocupen.