CONTRIBUCIÓ A LA CARACTERITZACIÓ DEL ROMANTICISME ECONÒMIC

Lenin

1897

CAPÍTOL 1. LES TEORIES ECONÒMIQUES DEL ROMANTICISME


X. EL PROTECCIONISME



L’últim problema teòric que ens interessa en el sistema de concepcions de Sismondi, és el del proteccionisme. En els Nouveaux principes se li dedica prou d’espai, però se’l tracta més aïna des del punt de vista pràctic, amb motiu del moviment contra les lleis dels cereals en Anglaterra. Aquesta última qüestió l’analitzarem més endavant, ja que comporta altres problemes fins i tot més amplis. Només ens interessa momentàniament el punt de vista de Sismondi sobre el proteccionisme. L’interès d’aquesta qüestió no resideix en un concepte econòmic nou de Sismondi, no inclòs en la nostra exposició anterior, sinó en la seua interpretació del vincle que existeix entre l’“economia” i la superestructura”. Efrussi assegura als lectors de la revista Rússkoie Bogatstvo que Sismondi és “un dels primers i més talentosos precursors de l’escola històrica contemporània”, que es rebel·la “contra la tendència a aïllar els fenòmens econòmics dels altres factors socials”. “A les obres de Sismondi s’hi troba la idea que els fenòmens econòmics no han de ser aïllats dels altres factors socials, que han de ser estudiats en relació amb els fets de caràcter politicosocial” (Rússkoie Bogatstvo, núm. 8, pàgines 38-39). Vegem, doncs, en l’exemple pres, com entenia Sismondi el vincle dels fenòmens econòmics amb els de naturalesa politicosocial.


La prohibició de la importació [diu Sismondi en el capítol Sobre les duanes (I, IV, ch. XI)] és tan irracional i perniciosa com la prohibició de l’exportació: van ser inventades per a dotar una nació d’una manufactura que encara no posseïa; i no es pot negar que per a una indústria incipient es tracta d’un premi estimulant. Aquesta manufactura produeix, potser, a penes la centèsima part del total de mercaderies de determinat tipus que consumeix la nació; i els cent compradors hauran de rivalitzar entre si per a obtenir la preferència del venedor únic, i els restants noranta-nou, als que aquest ha rebutjat, es veuran forçats a proveir-se de mercaderies entrades per contraban. En aquest cas, la pèrdua per a la nació serà igual a 100 i l’avantatge igual a 1. Qualssevol que foren els avantatges que proporcionés a la nació una manufactura nova, no hi ha dubte que són molts pocs per a justificar tan grans sacrificis. Sempre seria possible trobar mitjans menys costosos per a posar-la en activitat” (I, 440-441).


Heus aquí amb quanta senzillesa resol el problema Sismondi: que el proteccionisme és “irracional” perquè “la nació” en surt perdent a causa del mateix!


De què “nació” parla el nostre economista? ¿Amb quines relacions econòmiques confronta el fet politicosocial donat? En veritat, no confronta relacions determinades, sinó que discorre en general sobre una nació tal com hauria de ser d’acord amb les seues idees sobre allò que ha de ser. I aquestes, com sabem, estan elaborades sobre l’exclusió del capitalisme i el predomini de la petita producció independent.


Però és un absurd complet confrontar un factor politicosocial que es refereix a un règim econòmic determinat, i només a ell, amb un altre règim imaginari. El proteccionisme és un “factor politicosocial” del capitalisme, però Sismondi no el confronta amb el capitalisme, sinó amb una nació en general (o amb una nació de petits productors independents). Potser hauria pogut confrontar-lo, per exemple, amb una comunitat índia i fer ressaltar fins i tot més el seu caràcter “irracional” i “perniciós”: però aquesta “irracionalitat” s’hauria referit tan sols a la seua confrontació, però de cap manera al proteccionisme. Per a provar que aquest representa un avantatge per a molt pocs a costa de la massa, Sismondi realitza un càlcul infantil. Però açò no necessitava ser demostrat, ja que es desprèn de la noció mateixa de proteccionisme (es tracte d’un subsidi directe o de l’eliminació dels competidors estrangers, poc importa). Que el proteccionisme és l’expressió d’una contradicció social, no cap el menor dubte. ¿Però, que potser en la vida econòmica del règim que ha creat el proteccionisme no hi ha contradiccions? Al contrari, n’està ple, i el mateix Sismondi les va assenyalar al llarg de la seua exposició. En compte de deduir aquesta contradicció de les que ell mateix va comprovar en el règim econòmic, Sismondi ignora aquestes contradiccions econòmiques, i converteix el seu raonament en una “innocent expressió de desig” totalment inconsistent. En compte de confrontar aquesta institució, que beneficia, segons ell, un petit grup amb la situació que aquest grup ocupa en el conjunt de l’economia del país i amb els interessos del mateix, ho fa amb la seua concepció abstracta del “bé general”. Veiem, en conseqüència, que al contrari d’allò que afirma Efrussi, Sismondi aïlla precisament els fenòmens econòmics dels restants (ja que considera el proteccionisme desvinculat del règim econòmic), i no comprèn, en absolut, la relació que existeix entre els fets econòmics i els politicosocials. El passatge que hem reproduir conté tot allò que ell pot donar, en qualitat de teòric, sobre el problema del proteccionisme: la resta no és més que repetició. És dubtós que els governs comprenguen bé a quin preu estan comprant aqueixa avantatge [del desenrotllament de la manufactura] i els tremends sacrificis que imposen als consumidors” (I, 442-443). “Els governs d’Europa van voler violentar la naturalesa” (faire víolence à la nature). A quina naturalesa es refereix? No serà la naturalesa del capitalisme la que és “violentada” pel proteccionisme? “S’ha obligat, així, la nació, en certa manera [en quelque sorte], a una activitat falsa” (I, 448). “Alguns governs arriben inclusivament a pagar als seus comerciants per a permetre’ls vendre més barat; com més estrany i contrari als càlculs més simples era aquest sacrifici, en major grau se l’atribuïa a raons d’alta política [...] Els governs paguen als seus comerciants a costa dels seus súbdits” (I, 421), etc., etc. Aquests són els raonaments que ens serveix Sismondi! En altres bandes, com fent deduccions d’aqueixos raonaments, qualifica el capitalisme d’“artificial”, d’“implantat” (I, 379, opulence factice), “d’hivernacle” (II, 456), etc. Comença per substituir l’anàlisi de les contradiccions existents per una expressió d’innocents desitjos, i arriba a la deformació directa de la realitat perquè aquesta corresponga a aqueixos desitjos. Resulta així que la indústria capitalista, a la qual hom estimula” amb tant de gelosia, és feble, no té base, etc., no exerceix un paper predominant en l’economia del país i, en conseqüència, aqueix paper pertany a la petita producció, etc. El fet indubtable i indiscutible que el proteccionisme deu la seua aparició únicament a un règim econòmic determinat i a determinades contradiccions pròpies d’aquest règim, i que expressa interessos reals d’una classe real que exerceix el paper preponderant en l’economia nacional, és reduït al no-res i fins i tot transformat en el seu contrari mitjançant unes quantes frases sentimentals! Ara, una altra petita mostra (a propòsit del proteccionisme en l’agricultura, I, 265. Capítol relatiu a les lleis sobre cereals):


Els anglesos ens presenten les seues grans granges com a únic mitjà per a millorar l’agricultura, és a dir, per a obtenir la major abundància de productes agropecuaris a baix preu, i heus aquí que, al contrari, els produeixen més cars”...


Aquest passatge, que palesa tan pregonament la manera de raonar dels romàntics, assimilada en la seua totalitat pels populistes russos, és notablement característic! El desenrotllament de les grans granges i el progrés tècnic que en són inseparables es representen com un sistema instituït deliberadament: els anglesos (és a dir, els economistes anglesos) el presenten com l’únic possible perfeccionament de l’agricultura. Sismondi vol dir que també “podrien existir” altres mitjans per a alçar l’agricultura; una vegada més, “podrien existir” en no se sap quina societat abstracta, i no en la societat real d’un període històric determinat, “societat” basada en l’economia mercantil, de què parlen els economistes anglesos i de què també hauria de parlar Sismondi. “Millorar l’agricultura, és a dir, procurar-se [ procurar per a la nació?] major abundància de productes.” Res de: “és a dir”. El millorament de l’agricultura i el de les condicions d’alimentació de les masses, de cap manera són la mateixa cosa: la falta de coincidència d’aquests dos factors no sols és possible, sinó inevitable en el règim econòmic del que Sismondi es vol desembarassar tan afanyosament. Per exemple: l’augment de la sembra de patates pot significar una elevació de la productivitat del treball en l’agricultura (cultiu de plantes d’arrels i tubercles alimentaris i farratgers) i un augment de la plus-vàlua, al mateix temps que un empitjorament de l’alimentació dels obrers. Desfer-se de les contradiccions de la vida real, per mitjà de frases, continua sent el mode de ser d’un populista... perdó, d’un romàntic.


En realitat [continua Sismondi], aqueixos grangers són tan rics, i tan intel·ligents, estan tan ben recolzats [secondés] per tot el progrés de les ciències, els seus cavalls de tir són tan bells, les seues cerques tan sòlides, i els seus camps tan nets de males herbes, que no poden competir amb el miserable camperol polonès embrutit per l’esclavitud, ignorant, que no troba un altre refugi que l’ebrietat i l’agricultura del qual es troba encara en la infància de l’art. El cereal recol·lectat en el part central de Polònia, després d’haver pagat les despeses d’un transport de diverses centenars de llegües per via fluvial, per terra i mar, i d’haver abonat aranzels en concepte d’importació del 30 i fins i tot del 40 per cent del seu valor, és de totes maneres més barat que el cereal dels més rics comtats d’Anglaterra” (I, 256). “Aquest contrast confon els economistes anglesos.” Ells ho atribueixen als impostos, etc. Però la causa no és aqueixa. “El mateix sistema d’explotació és roí, perquè té una base perillosa [...] Recentment s’ha presentat a la nostra admiració per tots els escriptors, però, al contrari, hem de conèixer-lo bé per a evitar imitar-lo” (I, 266).


¿Que no és cert que resulta infinitament ingenu aquest romàntic que presenta el capitalisme anglès (i el seu sistema de granges agrícoles) com un sistema erroni imaginat pels economistes, i que es figura que “la confusió” dels economistes que tanquen els ulls davant les contradiccions del sistema de les granges, és un argument suficient contra els grangers? Com de superficial resulta la seua comprensió, que cerca explicar els processos econòmics, no pels interessos dels diversos grups, sinó per les pèrdues dels economistes, escriptors i governs! El bo de Sismondi vol exhortar i avergonyir els grangers anglesos, i amb ells els del continent, perquè no “imiten” aquests “roïns” sistemes!


Però no obliden que tot açò va ser escrit fa 70 anys, que Sismondi observava els primers passos de fenòmens completament nous llavors. La seua ingenuïtat és fins i tot perdonable, perquè també els economistes clàssics (els seus contemporanis) consideraven aquests fenòmens nous amb no menor ingenuïtat, com a producte de les eternes i naturals propietats de la naturalesa humana. Preguntem, però: en les seues “objeccions” contra el capitalisme que es desenrotlla en Rússia, els nostres populistes hi han agregat quelcom, així que fos una sola parauleta original, als arguments de Sismondi?


De manera que els seus raonaments sobre el proteccionisme demostren que el punt de vista històric li és completament aliè. Que, al contrari, raona com ho feien els filòsofs i els economistes del segle XVIII, en forma completament abstracta, diferenciant-se’n només en què considera normal i natural, no la societat burgesa, sinó la dels petits productors independents. Per això no comprèn, en absolut, la relació del proteccionisme amb un règim econòmic determinat, i es desfà d’aquesta contradicció al terreny politicosocial amb les mateixes frases sentimentals sobre allò “fals”, la “perillositat”, l’error, la irracionalitat, etc., que ja havia emprat per a desfer-se també de les contradiccions en la vida econòmica. I per això presenta de manera extremadament superficial la qüestió del proteccionisme i del freetrade com a problema del camí “fals” o “vertader” (és a dir, d’acord amb la seua terminologia, com a problema del camí capitalista o no capitalista).


La teoria moderna ha desemmascarat per complet aquests errors, mostrant que el proteccionisme està lligat a un règim històric determinat de l’economia social, als interessos de la classe dominant en aquest règim i que rep el suport dels governs. Aqueixa teoria ha demostrat que el problema del proteccionisme i del lliure canvi és una qüestió entre empresaris (a vegades entre empresaris de diferents països, i altres vegades entre diversos sectors d’empresaris d’un mateix país).


Si comparem l’actitud dels economistes populistes amb aquests dos punts de vista sobre el proteccionisme, comprovem que també en aquesta qüestió comparteixen íntegrament el punt de vista dels romàntics, ja que consideren el proteccionisme, no en relació amb un país capitalista, sinó amb no se sap quin país abstracte, amb “consumidors” tout court, declarant que es tracta d’un suport erroni” i “irracional”, d’un capitalisme “d’hivernacle”, etc. Per exemple, en l’assumpte de la supressió dels drets a la importació de màquines agrícoles, que provoca un conflicte entre els empresaris industrials i agrícoles, els populistes, per descomptat, es pronuncien enterament a favor dels... empresaris rurals. No volem dir que no tinguen raó. Però és una qüestió de fet, una qüestió del moment històric donat; de quina és la fracció d’empresaris que expressa millor els interessos generals del desenvolupament del capitalisme. I encara que els populistes tinguen raó, no és, per descomptat, perquè la imposició de drets duaners signifique un “suport artificial al capitalisme”, i la seua supressió un suport a la indústria popular “tradicional”; sinó simplement perquè el desenrotllament del capitalisme en l’agricultura (que necessita màquines), en accelerar l’extinció de les relacions medievals al camp i la creació d’un mercat interior per a la indústria, determina un desenvolupament més ampli, lliure i ràpid del capitalisme en general.


Preveiem una objecció per haver col·locat els populistes, en aquesta qüestió, entre els romàntics. Potser se’ns diga que en açò hauria sigut necessari exceptuar el senyor N.-on, qui diu expressament que el problema del lliure canvi i del proteccionisme és propi del capitalisme; i ho repeteix en més d’una oportunitat, inclusivament amb “cites”... Sí, sí, el senyor N.-on àdhuc es recolza en cites! Però si se’ns mostrés aquest passatge de les seues Ressenyes, nosaltres mostraríem altres on declara que sostenir el capitalisme és “implantar-lo” (i açò en Balanços i conclusions!, pàgines 331, 323 i també 283); on explica l’estímul al capitalisme com “un funesta pèrdua”, pel fet que “hem perdut de vista”, “hem oblidat”, “ens han enfosquit”, etc. (p. 298). Compare hom amb Sismondi! De quina manera concorda açò amb l’afirmació que el suport al capitalisme (premis a l’exportació) és “una de les múltiples contradiccions de què està plena la nostra vida econòmica44; i que, com totes les altres, deu la seua existència a la forma que adopta tota la producció”? (p. 286). Note hom bé: tota la producció! Preguntem a qualsevol home imparcial: quin és el punt de vista d’aquest autor per a qui és una “aberració” el suport donat a “la forma que adquireix tota la producció”? És el punt de vista de Sismondi o el de la teoria científica? També ací “les cites” del senyor N.-on (de la mateixa manera que en les qüestions abans analitzades), són a penes intercalacions maldestres i alienes al text, que no expressen de cap manera que l’autor estiga convençut que són aplicables a la realitat russa. Quan el senyor N.-on “cita”, no fa més que utilitzar la teoria moderna com a pantalla per a induir a error els lectors. És un vestit de “realista” mal posat, darrere del qual s’amaga un romàntic45 de socarel.


44 De la mateixa manera que Resenyes “abunda” en crides “a nosaltres”, en exclamacions i frases semblants, que no fan cap cas a les contradiccions.

45 Entrem en sospites si el senyor N.-on no considera aqueixes “cites” com a talismà que el protegeix contra qualsevol crítica, perquè d’una altra manera és difícil explicar la circumstància que haja pogut “citar” en un dels seus articles de Rússkoie Bogatstvo (1894, núm. 6, p. 88) l’opinió d’un dels representants de la nova teoria, on es col·loca Sismondi entre els petits burgesos reaccionaris i utòpics, sabent, pels senyors Struve i Tugan-Baranovski, que s’ha comparat la seua doctrina amb la de Sismondi. És probable que estiga profundament convençut que amb semblant “cita” ha “refutat” aqueixa comparació.