Nikolaj Lenin

Què fer?

Problemes urgents del nostre moviment

IV. L'artesania dels economistes i l'organització dels revolucionaris

a) Què és l'artesania?.

b) Artesania i economisme.

c) L'organització dels obrers i l'organització dels revolucionaris.

d) L'àmbit del treball organitzatiu.

e) L'organització «conspirativa» i el «democratisme».

f) Treball local i panrús.


IV. L'artesania dels economistes i l'organització dels revolucionaris

Les afirmacions de «Raboc'ee Delo» que hem analitzades, de què la lluita econòmica és el mitjà més adient de propaganda política, que la nostra tasca ara és donar a la lluita econòmica un caràcter polític, etc., expressen totes soles la una limitada comprensió no tan sols de les nostres tasques polítiques, sinó també de les organitzatives. Ja que per a la «lluita econòmica contra els propietaris i contra el govern» és absolutament innecessària—i és per això que amb aquesta lluita no s'hi pot desenvolupar—l'organització centralitzada panrussa que unesca en una força comuna totes i cadascuna de les manifestacions d'oposició, protesta i indignació polítiques, l'organització integrada per revolucionaris professionals i conduïda pels dirigents polítics reals de tot el poble. Així de clar. El caràcter de l'organització de qualsevol institució el determina naturalment i inevitable el contingut de l'activitat d'aquesta institució. Per tant «Raboc'ee Delo» en les afirmacions abans analitzades consagra no tan sols la limitació de l'activitat política, sinó també la limitació de la feina organitzativa. I en aquest cas, com sempre, és un òrgan la consciència del qual el du a l'espontaneïtat. I mentre l'adoració a l'espontaneïtat desenvolupa formes organitzatives, manca la consciència del fet que la nostra feina organitzativa és limitada i primitiva, que som «artesans» en aquesta important àrea, la manca aquesta consciència, dic, representa per mi la malaltia real del nostre moviment. No és una malaltia de declivi, sinó una malaltia de creixement, amb seguretat. Però és just ara quan ens inunda l'onada d'indignació espontània, si se'n pot dir així, com a caps i organitzadors del moviment, la lluita sense compromisos contra qualsevol defensa de l'endarreriment, contra qualsevol legitimació de la limitació d'aquesta tasca és especialment necessària, especialment necessària per desvetllar en tothom qui participa en la feina pràctica o que és a punt d'emprendre-la, el malcontentament envers l'artesania que preval entre nosaltres i la determinació inamobible de lliurar-se'n.

a) Què és l'artesania?

Provarem de respondre aquesta qüestió amb un petit quadre de l'activitat socialdemòcrata típica dels anys 1894-1901. Ja hem assenyalat l'interès general pel marxisme de la joventut educada d'aquest període. Aquest interès, és clar, no era tan sols ni principalment al marxisme com a teoria, sinó com a resposta a la qüestió: «què fer?», com una crida per anar en campanya contra l'enemic. I els nous guerrers anaven a la campanya amb un equip i una preparació sorprenentment primitius. En molts casos no hi havia gairebé ni equipament ni tampoc cap preparació. Anaven a la guerra com els mujics del terròs, amb un pal a la mà. El cercle d'estudiants, sense cap contacte amb les figures veteranes del moviment, sense cap connexió amb cercles d'altres districtes o ni tan sols d'altres parts de la ciutat (o en altres institucions d'ensenyament), sense cap organització de parts diferenciades de la feina revolucionària, sense cap pla regular d'activitat per cap període significant de temps, contacta amb els obrers i es posa a la feina. El cercle desenvolupa gradualment una agitació i una propaganda més àmplies, es guanya la simpatia de capes força àmplies d'obrers, la simpatia de part de la societat educada, que li facilita l'aspecte econòmic i que dóna al comitè nous i nous grups de joves. L'encant del comitè (o de la unió de lluita) creix, amplia la seua activitat, i ho fa de forma completament espontània: la mateixa gent que fa un anys o uns mesos actuava en cercles d'estudiants i discutia el problema: «cap a on anam?», que inicià i mantingué les relacions d'obrers, produïa i difonia un pamflet, iniciava contactes amb altres grups revolucionaris, aconseguia llibres, emprenia l'edició d'un diari local, començava a parlar de l'organització d'una manifestació, passa, a la fi, a accions militants obertes (i aquesta acció militar pot ésser, segons les circumstàncies, el primer pamflet propagandístic, la primera edició del diari, o la primera manifestació). I habitualment en iniciar per primera vegada aquestes accions anava immediatament a un complet fracàs. Immediatament i completa, precisament perquè aquestes accions militars no eren el resultat d'un pla regular, premeditat, sistemàticament preparat d'una llarga i persistent lluita, sinó simplement el resultat espontania de la feina realitzada tradicionalment per un cercle; perquè la policia, naturalment, gairebé sempre coneix totes les principals figures del moviment local, «recomanats» ja des de les trinxeres estudiantils, i tan sols esperaven el moment més adient per atacar, després d'haver deixat a propòsit prou temps al cercle per crèixer i desenvolupar-se per així tindre un corpus delicti patent, i a propòsit havien deixat sempre que diverses persones que coneixien romanguessen lliures «per propagar-se» (com fa l'expressió tècnica emprada, pel que sé, tant pels nostres germans com pels gendarmes). Aital guerra s'hauria de comparar amb una campanya de colles de camperols armats amb pals contra un exèrcit modern. Hom tan sols pot sorprendre's de la vitalitat del moviment que s'expandí, cresqué i obtingué victòries, malgrat aquesta completa absència de preparació en el combat. Per dir la veritat, des del punt de vista històric, el primitivisme de l'equipament no tan sols és inevitable en un començament, sinó que fins i tot és justificat, com a una de les condicions per una àmplia atracció de guerrers. Però tan bon punt ha començat accions militars serioses (i ja les havia començades, de fet, amb les vagues d'estiu del 1896), els defectes de la nostra organització militar començaven a deixar-se notar més i més fort. Prudent al principi i després d'haver comès una sèrie d'errades (com manipular la societat amb la descripció de les roïneses dels socialistes o traslladar els obrers de les capitals a centres industrials de la província), el govern aviat s'adaptà a les noves condicions de lluita i aconseguí de col·locar en els llocs adients, armats amb tot l'equipament, grups de provocadors, espies i gendarmes. Els pogroms començaren a repetir-se sovint i afectaren una massa prou gran de gent com per eliminar aquells cercles d'estudi locals, que les masses obreres perderen literalment tots els llurs caps, el moviment assumí un caràcter increïbles espasmòdic, i no s'hi pogué establir absolutament cap continuïtat ni relació en la feina. La terrible dissociació de figures locals, l'accidentalitat de l'estructura dels cercles, la manca de preparació i l'estretesa de mires en el camp de les qüestions teòriques, polítiques i organitzatives eren el resultat inevitable de les condicions descrites. La situació ha arribat a un punt que en certs llocs els obrers, degut a la nostra manca de discreció i la incapacitat de mantindre una confidencialitat, comencen a perdre la fe en els intel·lectuals: els intel·lectuals, diuen, són massa imprudents i provoquen caigudes!

Que l'artesania, a la fi, començà a percebre's per tots els socialdemòcrates conscients com una malaltia, ho sap tothom qui siga una mica familiaritzat amb el moviment. I perquè el lector no familiaritzat amb ell, no es pense que «dibuixam» un estadi especial artificial o una malaltia especial del moviment, ens referirem al testimoni esmentat fa una estona. Esperam que no se'ns queixen per aquest llarg fragment.

«Si bé la transició gradual a activitats pràctiques més àmplies—escriu B-V en el n. 6 de “Raboc'ee Delo”—transició que té lloc en relació directa amb l'època de transició en general que experimenta el moviment obrer rus, és un tret característic... Hi ha encara un altre tret no menys interessant en el mecanisme general de la revolució obrera russa. Ens referim a la manca general de forces revolucionàries disponibles per actuar, que se sent no tan sols a St. Petersburg, sinó també a tot Rússia. Amb la revifalla general del moviment obrer, amb el desenvolupament general de les masses obreres, amb les vagues que esdevenen sempre més freqüents, amb la lluita massiva més i més oberta dels obrers que reforça les persecucions, detencions, deportacions i expulsions governamentals, aquesta manca de forces revolucionàries qualitativament superiors es fa més apreciable i, sens dubte, no deixa d'influir en els trets profunds i generals del moviment. Passen moltes vagues sense una influència forta i directa de les organitzacions revolucionàries... Se sent la manca de pamflets agitatius i literatura il·legal... Els cercles obrers continuen sense agitadors... En relació amb això s'hi deixa notar una necessitant constant de recursos financers. En un mot, el creixement del moviment obrer supera el creixement i el desenvolupament de les organitzacions revolucionàries. L'estructura dels revolucionaris actius sembla massa insignificant per concentrar a les mans la influència damunt totes les masses obreres agitades, per donar a totes les preocupacions ni que siga una capa d'harmonia i d'organització... Els cercles aïllats, els revolucionaris aïllats no s'apleguen, no s'hi incorporen, no fan una organització uniforme, forta i disciplinada de les parts sistemàticament avançades»... I, després d'haver postulat que l'aparició immediata de nous cercles, en un lloc desarticulat «demostra tan sols la vitalitat del moviment... Però no mostra tot i així l'existència de prou figures revolucionàries disponibles», l'autor conclou: «la manca de preparació pràctica dels revolucionaris de Petersburg té un efecte i una conseqüència en la llur feina. Els darrers processos, especialment dels grups «d'emancipació» i de «lluita obrera contra el capital» mostraren clarament que el jove agitador no familiaritzat amb detall amb les condicions obreres, i en conseqüència, de fer agitació en una fàbrica concreta, en no conèixer els principis de la conspiració i en haver adquirit (els ha adquirit?) «tan sols les idees generals de la socialdemòcracia, pot treballar com a molt 4, 5, 6 mesos. Aleshores arriba la detenció que sovint arrossega amb ell tota l'organització o si més no part d'ella. Cal demanar-se si és possible una activitat exitosa i fructífera del grup quan el temps d'existència d'aquest grup es defineix en mesos? Òbviament els defectes de les organitzacions existents no es poden atribuir completament a l'època de transició... Òbviament l'estructura quantitativa, i encara més la qualitativa, de les organitzacions actives hi juga un important paper, i la primera tasca dels nostres socialdemòcrates... hauria d'ésser una associació real de les organitzacions amb una tria estricta dels membres».

b) Artesania i economisme

Ens hauríem d'aturar ara en una qüestió que probablement es fan tots els lectors. És possible relacionar aquesta artesania, aquesta malaltia de creixement, que afecta tot el moviment, amb l'«economisme», com una de les corrents de la socialdemocràcia russa? Creiem que sí. La manca de preparació pràctica o de capacitat de realitzar feina organitzativa és comuna a tots nosaltres, inclosos els qui des d'un bon començament seguiren contínuament el punt de mira del marxisme revolucionari. I la manca de preparació ningú no pot, és clar, atribuir-la als activistes. Però a banda de la manca de preparació en el concepte d'«artesania» hom hi inclou encara una altra cosa: visió estreta de tota la feina revolucionària en general, malinterpretació que amb aquesta feina estreta no s'hi pot desenvolupar una bona organització de revolucionaris, i finalment—ço que és més important—provar de justificar aquesta limitació, i aixecar una «teoria» especial, és a dir l'adoració de l'espontaneïtat també en aquesta àrea. Una vegada es revelen aitals intents s'esvaeix ja qualsevol dubte que l'artesania es relaciona amb l'«economisme» i que no ens lliurarem de la limitació de la nostra activitat revolucionària, si no ens lliuram de l'«economisme» en general (és a dir, de la interpretació limitada de la teoria marxista i del paper de la socialdemocràcia i les seues tasques polítiques). I aquests intents s'hi troben en una doble direcció. Hom comença a dir: les masses obreres encara no s'han posat unes tasques polítiques tan àmplies i combatives que li han «imposat» els revolucionaris, encara hauria de lluitar per les reivindicacions polítiques més immediates, realitzar «la lluita econòmica contra els propietaris i el govern» (i a aquesta lluita «a l'abast» del moviment de masses s'hi correspon naturalment també posar l'organització a «l'abast» fins i tot de la joventut més poc preparada). Uns altres, ben allunyats del «gradualisme» començaren a parlar: possiblement s'hauria de «fer una revolució política», però per aquest objectiu no cal la creació d'una forta organització de revolucionaris per elevar el proletariat en una lluita convençuda i persistent; n'hi ha prou per aquest objectiu que tots ens féssem amb un pal «a l'abast». Per parlar sense alegories, que hem de preparar una vaga general; o que hem d'estimular el comportament «fluix» del moviment obrer mitjançant el «terror estimulador». Totes dues direccions, l'oportunista i la «revolucionària», duen a l'artesania prevalent, no confien en l'oportunitat de lliurar-se'n, no entenen la nostra primera i més urgent tasca pràctica: crear l'organització dels revolucionari, capaç de fornir energia, estabilitat i continuïtat a la lluita política.

Ara hem citat els mots: «el creixement del moviment obrer supera el creixement i desenvolupament de les organitzacions revolucionàries». Aquest «valuós missatge d'un observador proper» (resposta editorial de «Raboc'ee Delo» a l'article de B-V) té per nosaltres un doble valor. Mostra que érem en el cert en veure una causa principal de la crisi moderna de la socialdemocràcia russa en l'endarreriment dels caps («ideòlegs, revolucionaris, socialdemòcrates) respecte l'ascens espontani de les masses. Mostra que eren justament una glorificació i defensa de l'artesa tots aquells raonaments de la lletra «econòmica» (al n. 12 d'«Iskra»), de B. Kric'evskij i de Martinov, quant al perill de subestimar la importància de l'element espontani, la lluita grisa corrent com a tàctica-procés, etcètera. Aquesta gent que no pot evitar un gest sorneguer en dir el mot «teòric», que anomena «mirar la vida» a la genuflexió quotidiana a la manca de preparació i a l'endarreriment, demostren a la pràctica una malinterpretació de les nostres tasques pràctiques més urgents. Cridaven a la gent: mantigueu el ritme! No us avançau! A la gent que patia per la manca d'energia i d'iniciativa en el treball organitzatiu, de manca de «plans» per una activitat àmplia i coratjosa, els hi anaven amb la «tàctica-procés»! El nostre pecat fonamental consisteix en degradar les nostres tasques polítiques i organitzatives fins als interessos més immediats, «palpables», «concrets» de la lluita econòmica corrent,—i ens continuaven a cantar: cal donar a la lluita econòmica un caràcter polític! Una vegada més: això és literalment el mateix que «el sentit de la vida» que es trobava en l'heroi de la rondalla popular que cridava: «que no us manque mai qualcú per dur» davant d'una processó fúnebre.

Recordau amb quina incomparable arrogància, realment narcissista aquests savis ensenyaven a Plekhanov: «pels cercles obrers en general (sic!) les tasques polítiques en el sentit vàlid i pràctic d'aquest mot, és a dir, en el sentit d'una lluita pràctica continuada i existosa per reivindicacions polítiques, són inaccessibles» («Resposta editorial» de R. D., p. 14). Hi ha cercles i cercles, senyors! Les tasques polítiques, certament, són inaccessibles per un cercle d'«artesans», si aquests artesans no han comprès la llur artesania i no se'n lliuren. Si aquests artesans a banda d'això s'estimen l'artesania, i escriuen el mot «pràctic» en cursiva i s'imaginen que el pragmatisme exigeix el menyspreu de les tasques fins al nivell de comprensió de les capes més endarrerides de les masses, aleshores, certament, aquests artesans no tenen remei, i per a ells, realment, les tasques polítiques en general els hi són inaccessibles. Però per un cercle de corifeus, com ara Alekseev i Mijs'kin, o Khalturin i Z'eljabov, les tasques polítiques en el sentit més vàlid i més pràctic del mot són accessibles, accessible degut a i en la mesura que els llurs discursos ardents troben una resposta en les masses que espontàniament es devetllen, en la mesura que la llur energia vigorosa és captada i alimentada per l'energia de la classe revolucionària. Plekhanov era mil vegades en el cert, no tan sols en especificar aquesta classe revolucionària, no tan sols en demostrat la seua inevitabilitat i la inevitabilitat del llur desvetllament espontani, sinó fins i tot en atribuir als «cercles obrers» una alta i gran tasca política. I us referiu al moviment de masses que ha sorgit d'ençà d'aleshores per menysprear aquesta tasca, per restringir l'energia i l'abast de l'activitat dels «cercles obrers». Què sou sinó artesans enamorats de l'artesania? Proclamau el pragmatisme, per comptes de veure aquell fet que és familiar per qualsevol pràctic rus, els miracles que l'energia no tan sols d'un grup, sinó també d'una persona aïllada pot fer per a la causa revolucionària. O pensau que en el nostre moviment no hi poden haver els corifeus que hi eren als anys 70? Per què? Perquè no tenim poca preparació? Però ens ensinistram, ens ensinistrarem i tindre preparació! Per dir la veritat, damunt les aigües estagnades se'ns ha format malauradament una «lluita econòmica contra els patrons i el govern», una floridura, ha aparegut gent que s'agenolla i prega davant l'espontaneïtat, prostrada reverencialment (d'acord amb l'expressió de Plekhanov) de l'«endarrerit» proletariat rus. Però aconseguirem de lliurar-nos d'aquesta floridura. Tot just ara el revolucionari rus, guiat per una teoria autènticament revolucionària, en basar-se en un desvetllament autènticament revolucionari i espontani de la classe, pot a la fi—a la fi!—alçar-se plenament i desenvolupar totes les seues poderoses forces. Tan sols cal per aquest objectiu que entre les masses obreres, entre les masses més grans encara de gent que somnia en el treball pràctic des de l'escola, qualsevol feble esforç de restringir les nostres tasques polítiques i l'àmbit del nostre treball organitzatiu es trobe amb befes i menyspreu. I ho aconseguirem, tranquils, senyors!

En l'article «Per on començar?» escrivia contra «Raboc'ee Delo»: «de la nit al dia és possible de canviar la tàctica d'agitació en qualsevol qüestió especial, la tàctica de realització de qualsevol detall d'organització de partit, però canviar de la nit al dia les idees quant a la necessitat en general, sempre i amb certesa, de l'organització de la lluita i de l'agitació política entre les masses, sols ho pot fer la gent sense principis». «Raboc'ee Delo» hi respon: «L'única cosa que té un veritable caràcter d'acusació de part d'«Iskra» no té cap base. Els lectors de «R. Delo» saben bé que des d'un bon començament no tan sols cridàvem a l'agitació política abans que aparegués «Iskra»...» [que déiem per tant que no tan sols els cercles obrers, «sinó tampoc el moviment obrer de masses es podia posar com a primera tasca política l'enderrotament de l'absolutisme» sinó tan sols la lluita per les reivindicacions polítiques més immediates, i que «les reivindicacions polítiques més immediates es fan accessibles a les masses després d'una, o en tot cas, de diverses vagues»]... «però en les publicacions arribades des de l'exterior pels camarades que treballaven a Rússia tan sols hi havia material agitatiu i polític socialdemòcrata»... (i vosaltres amb aquest material exclusiu no tan sols basàveu l'agitació política més àmplia en la lluita econòmica, sinó que també us adonàveu a la fi que aquesta agitació «és la més àmpliament aplicable»). I no us adonàveu, senyors, que el vostre argument demostra la necessitat de l'aparició d'«Iskra»—que era l'únic material—i la necessitat de la lluita d'«Iskra» amb «Raboc'ee Delo»?)... «D'altra banda, la nostra activitat editorial preparava de fet el terreny de la unitat tàctica del partit»... (unitat de convicció en què la tàctica és el procés de creixement de les tasques del partit conjuntament amb el partit? Quina valuosa unitat!)... «i amb això hi havia una oportunitat d'«organització militant» per la creació de la qual la Unió de l'organització exterior féu tot el possible («R. D.», n. 10, pàgina 15). Un intent debades per despistar! Que vau fer tot el possible, mai no ho he negat ni ho he pensat de fer. He afirmat i afirm que els límits «possibles» són restringits per la manca de visió de la vostra concepció. És ridícul parlar d'«organització militant» per lluitar per «les reivindicacions polítiques més immediates» o per «la lluita econòmica amb els patrons i el govern».

Però si el lector vol veure perles d'amor «econòmic» per l'artesania, certament s'ha d'adreçar de l'eclèctic i inestable «Raboc'ee Delo» al conseqüent i decidit «Raboc'aa M'sl'». «Ara dos mots quant a l'anomenada intel·lectualitat revolucionària—escrivia «R. M.» a l'«apèndix separat», pàgina 13—és cert que ha demostrat a la pràctica una completa disposició “a entrar en una lluita decidida contra el tsarisme”. L'únic problema és que, implacablement perseguida per la policia política, la nostra intel·lectualitat revolucionària pren la lluita contra aquesta policia política com a lluita política contra l'autocràcia. Per tant per ell encara ara és fosca la qüestió, “d'on prendre les forces per lluitar contra l'autocràcia?”».

Siga o no la veritat, com resalta aquest magnífic menyspreu de la lluita contra la policia que demostra aquest admirador (en el sentit literal d'admirador) del moviment espontani! Es disposa a justificar la nostra incapacitat clandestina amb l'argument que el moviment espontani de masses no ens és important, a la pràctica, en la lluita contra la policia política!! Aquesta monstruosa conclusió ben pocs la subscriurien de totes totes: fins a aital grau la qüestió de les mancances de les nostres organitzacions revolucionàries s'han fet doloroses. Però si això no ho subscriu, per exemple, Martinov, és tan sols perquè no és capaç o no té el valor de dur el seu pensament fins al darrer extrem. De fet, que la tasca d'avançar davant les masses reivindicacions concretes que prometen resultats palpables, no demana una especial dedicació a la creació d'una organització forta, centralitzada i militant dels revolucionaris? Que aquesta «tasca» no la poden dur a terme també les masses que s'ocupen «de la lluita contra la policia política»? O més encara: que aquesta tasca no seria factible, si llevat d'uns pocs dirigents, no la realitzassen també aquells obrers (que en una gran majoria) són incapaços de «lluita contra la policia política»? Aquests obrers, gent corrent de les masses, són capaços de mostrar un munt d'energia i d'abnegació en vagues, en la lluita al carrer contra la policia i l'exèrcit, capaços (de fet els únics que poden) resoldre el resultat de tot el nostre moviment, però la lluita contra la policia política demana qualitats especials, demana revolucionaris professionals. I ens hauríem d'ocupar no tan sols que les masses «presenten» reivindicacions concretes, sinó també que les masses obreres «prendent» un nombre més i més gran d'aquests revolucionaris professionals. Arribam així a la qüestió de la relació entre l'organització de revolucionaris professionals i el moviment obrer pur. Pobrement reflectida en la literatura, aquesta qüestió ens ocupà a nosaltres, els «polítics», converses i controvèrsies amb els camarades que orbiten més o menys al voltant de l'«economisme». Cal aturar-se especialment ací. Però abans, acabam amb una nova citació que il·lustra les nostres posicions quant a la relació entre l'artesania i l'«economisme».

«El Grup d'Emancipació del Treball—escrivia N. N. a «la Resposta»—demana una lluita directa contra el govern, sense haver valorat on hi ha la força material d'aquesta lluita, sense haver assenyalat com aconseguir-la». I, després d'haver posat en cursiva els darrers mots, l'autor fa aquest esment al mot «com»: «Aquesta circumstància no es pot explicar per motius secrets ja que en el programa la qüestió no és el complot, sinó el moviment de masses. Les masses no poden moure's en secret. Que és possible una vaga secreta? Que és possible una manifestació i una reivindicació secreta?» («Vademecum», pàgina 59). L'autor s'hi ha apropat molt a aquesta «força material» (els organitzadors de vagues i manifestacions) i a les «formes» de lluita, però sembla igualment en un estat confús d'«admiració» del moviment de masses, és a dir, se'l mira com quelcom que ens lliura de l'activitat revolucionària, per comptes de quelcom que ens força a encoratjar i impulsar la nostra activitat revolucionària. És impossible una vaga secreta ja que els seus participants són persones que s'hi sumen directament. Però per les masses d'obrers russos aquesta vaga pot romandre (i en general roman) «secreta» ja que el govern té cura de tallar-hi qualsevol relació, té cura de fer impossible qualsevol difusió de les dades de la vaga. Ací ja cal especialment «una lluita contra la policia política», una lluita que no poden realitzar masses tan àmplies com les que participen en vagues. L'ofici demana «que gent dedicada professionalment a l'activitat revolucionària organitze aquesta lluita». L'organització d'aquesta lluita no es fa menys necessària perquè les masses s'impliquen espontàniament en el moviment. Al contrari això fa més necessària l'organització ja que els socialistes no realitzaríem les tasques directes davant les masses si no evitàssem que la policia fes secreta (i no secretament preparada) qualsevol vaga o manifestació. I ho aconseguirem a condició que el desvetllament espontani de les masses faça també sorgir d'entre elles un nombre creixentment superior de «revolucionaris professionals» (és a dir, si no ens ficam al cap d'aconsellar tot obrer a lligar-se a una sola qüestió).

c) L'organització dels obrers i l'organització dels revolucionaris.

Si el concepte de lluita política per un socialdemòcrata quede cobert amb el concepte de «lluita econòmica contra els propietaris i el govern», és quelcom natural d'esperar que el concepte d'«organització de revolucionaris» quede per ell més o menys cobert amb el concepte d'«organització d'obrers». I realment passa així, de forma que, en parlar d'organització, sembla que ens expressam literalment en llengües diferents. Ara em ve al cap, per exemple, una conversa amb un «economista» força convençut que no havia conegut abans. La conversa arribà al pamflet «Qui farà la revolució política?» i aviat ens féu la impressió que el seu defecte bàsic era ignorar la qüestió de l'organització. Ja ens afiguràvem haver arribat a un acord, però... la conversa avança, i sembla que parlam de quelcom diferent. El meu interlocutor acusa aquest autor d'ignorar els fons de vagues, les societat d'assistència mútua, etc., quan parl de l'organització de revolucionaris necessària per l'«assoliment» de la revolució política. I, una vegada s'evidencià aquest desacord, ja no record en general ésser d'acord amb cap qüestió de principi amb aquest «economista»!

En què consistia l'origen dels nostres desacords? Que els «economistes» constantment cauen de la socialdemocràcia al sindicalisme en les qüestions organitzatives, així com en les polítiques. La lluita política de la socialdemocràcia és molt més ampla i més complexa, que la lluita econòmica dels obrers contra els patrons i el govern. Precisament (i en conseqüència) l'organització del partit socialdemòcrata revolucionari hauria d'ésser d'una altra mena que l'organització dels obrers per aquesta lluita. L'organització dels obrers hauria d'ésser, en primer lloc, industrial; en segon, hauria d'ésser el més àmplia possible; en tercer lloc hauria d'ésser el menys secreta possible (parl, certament, d'ara en endavant, tan sols de la Rússia autocràtica). Al contrari, l'organització de revolucionaris hauria d'abastar primer que tot i principalment gent que fan una professió de l'activitat revolucionari (quan parl de l'organització de revolucionaris, em referesc a socialdemòcrates revolucionaris). Davant aquesta característica comuna dels membres d'aquesta organització, tota distinció entre obrers i intel·lectuals, per no parlar de les distincions d'ofici i professió, en totes dues categories, hauria d'esborrar-se. Aquesta organització caldria que no fos gaire àmplia i que fos el més secreta possible. Aturam-nos en aquesta triple distinció.

En el països amb llibertat política la distinció entre l'organització sindical i la política és completament clara, tan clara com la distinció entre els sindicats i la socialdemocràcia. Les relacions d'aquesta amb la primera varien inevitablement, és cert, en els diferents països d'acord amb les condicions històriques, legals, etc., poden ésser més o menys estretes, complexes, etc. (haurien d'ésser, des del nostre punt de mira, el més estretes i el menys complexes possibles), però no es pot parlar en els països lliures d'una identificació entre l'organització sindical i l'organització del partit socialdemòcrata. A Rússia l'opressió de l'autocràcia esborra, a primer cop d'ull, qualsevol distinció entre l'organització socialdemòcrata i el sindicat, ja que s'hi prohibeix qualsevol sindicat i qualsevol cercle, i perquè la principal manifestació i eina de la lluita econòmica dels obrers—la vaga—és considerada en general un crim (i de vegades fins i tot un crim polític!). Així, les nostres condicions, d'una banda, «impulsen» en gran mesura els obrers dedicats a la lluita econòmica a qüestions polítiques, i, d'altra banda, «impulsen» els socialdemòcrates a barrejar sindicalisme i socialdemocràcia (i els nostres Kric'evskij, Martinov i companya, que discuteixen sovint de la primera mena d'«impuls», no se n'adonen de la segona mena d'«impuls»). De fet, imaginau-vos gent que són absorbits en un 99% en la «lluita econòmica contra els patrons i el govern». Part d'ells mai, durant tot el curs de la llur activitat (4-6 mesos) mai no es trobaran amb la qüestió de la necessitat d'una organització més complexa dels revolucionaris; uns altres «s'hi trobaran» potser amb la força difosa literatura bernsteiniana amb la qual es convenceran de la importància especial del «curs ascendent de la lluita grisa corrent». Uns tercers, a la fi, prendran un gran interès, potser, en la seductora idea de mostra al món un nou exemple «de connexió estreta i orgànica amb la lluita proletària», una connexió amb el moviment sindical i socialdemocràtic. Com més tard entra un país a l'arena del capitalisme i en conseqüència, al moviment obrer—poden argumentar aquesta gent—més poden assumir els socialistes la participació en el moviment sindical i donar-hi suport, menys raó hi ha per l'existència de sindicats no-socialdemòcrates. Fins ara aquest raonament és força correcte, però el problema és que hi ha qui va més enllà i somnia en una completa fusió de la socialdemocràcia i el sindicalisme. Ara veurem en un exemple de «la Carta de la Unió de Lluita de St. Petersburg» de quina forma perjudicial aquests somnis es reflecteixen en els nostres plans organitzatius.

Les organitzacions obreres per la lluita econòmica haurien d'ésser organitzacions industrials. Tot obrer socialdemòcrata hauria de contribuir i treballar activament el màxim possible en aquestes organitzacions. És així. Però no va de cap manera amb els nostres interessos de demanar que els membres dels sindicats siguen tan sols socialdemòcrates: seria limitar l'abast de la nostra influència en les masses. Deixam que qualsevol obrer que entengue la necessitat d'associar-se per lluitar contra els patrons i el govern participe en el sindicat. L'objectiu dels sindicats seria inassolible, si no unissen tothom disposat a fer aquesta passa elemental de comprensió, si aquests sindicats no fossen organitzacions molt àmplies. I com més àmplies siguen aquestes organitzacions, més gran hi serà la nostra influència, una influència deguda no tan sols al desenvolupament «espontani» de la lluita econòmica, sinó també a una influència directa i conscient dels membres socialistes dels sindicats damunt els camarades. Però amb una estructura àmplia d'organització són impossibles els mètodes conspiratius (que demanen molta més preparació que la que cal per participar en la lluita econòmica). Com reconciliar aquesta contradicció entre la necessitat d'una estructura àmplia i d'un secret estricte? Com fer els sindicats el menys secrets possibles? Per aquest objectiu, en general, tan sol hi poden haver dues vies: o la legalització dels sindicats (en determinats països això precedí la legalització de les organitzacions polítiques i socialistes), o la preservació de l'organització secreta, però tan «lliure» i amorfa, lose com diuen els alemanys que el mètode conspiratiu es redueix a gairebé zero pel gruix dels membres.

La legalització de les associacions obreres no-socialistes i no-polítiques ja ha començat a Rússia, i no s'hi pot posar en dubte que cada passa feta pel nostre moviment obrer socialdemòcrata que creix ràpidament multiplicarà i encoratjarà les iniciatives per aquesta legalització—iniciatives que provenen principalment de partidaris de l'ordre vigent, però en part d'obrers i de la intel·lectualitat liberal. La bandera de la legalització ja l'onegen els Vasiljev i els Zubatov, s'han compromés a contribuir-hi els Ozerov i els Wormse, i entre els obrers hi ha ja seguidors de la nova corrent. I per tant nosaltres hem de considerar aquesta corrent. Com considerar-la és una qüestió on amb prou feines poden haver-hi dues opinions entre els socialdemòcrates. Som contínuament obligats a denunciar qualsevol participació dels Zubatov i dels Vasiljev, gendarmes i sacerdots d'aquesta corrent i explicar a l'obrer les veritables intencions d'aquests participants. Som obligats a denunciar qualsevol senyal conciliador i «harmoniós» que se sente en els discursos dels representants liberals en les assemblees legals d'obrers, independentment de si prenen aquesta nota en virtut d'una convicció sincera de la necessitat d'una cooperació pacífica de classes o d'un desig de quedar bé amb el poder o, en darrer terme, d'una estretor de mires. Nosaltres, a la fi, tenim l'obligació d'advertir els obrers contra aquesta trampa que els hi ha posat la policia, que cerca de «dur sovint gent» a aquestes reunions obertes i en les societats legals, per tal d'emprar les organitzacions legals per introduir provocadors en les il·legals.

Però fer tot això no vol dir de cap manera oblidar que eventualment la legalització del moviment obrer ens beneficiarà a nosaltres, no als Zubatov. Al contrari serà precisament la nostra campanya de denúncies la que ens permetrà destriar el gra de la palla. El gra és atreure l'atenció de les capes més àmplies i més endarrerides dels treballadors a les qüestions socials i polítiques i alliberar-nos nosaltres, els revolucionaris, de funcions que en essència són legals (distribució de llibres legals, assistència mútua, etc.), el desenvolupament de les quals ens donarà un material creixentment més gran d'agitació. En aquest sentit podem i hem de dir als Zubatov i Ozerov: esforçau-vos, senyors, esforçau-vos! Quan li posau a l'obrer trampa (en el sentit de provocació directa o en el sentit de desmoralització «sincera» dels obrera o «estruvisme») ja tindrem cura de denunciar-vos. Quan feu una passa vàlida cap endavant, fins i tot en la forma de «tímida ziga-zaga», parlarem d'un passa endavant: feu-nos el favor! L'unica passa endavant vàlida, per petita que siga, és l'ampliació de l'espai obert pels obrers. Qualsevol expansió en aquest sentit serà en benefici nostre i accelerarà l'aparició de societats legals on no seran els provocadors qui cacen socialistes, sinó els propis socialistes que caçaran partidaris. En un mot la nostra tasca és ara lluitar contra la palla. No és la nostra tasca fer crèixer gra en tests. En treure la palla fem més fàcil la germinació del gra. I mentre els Afanasi Ivanovic' i les Pulkheria Ivanovna es dediquen als llurs tests, hauríem de preparar la falç no tan sols per tallar la palla d'avui, sinó per recollir el gra de demà.

Així, mitjançant la legalització no podem resoldre el problema de crear una organització sindical el menys secreta i el més àmplia possible (però ens faria molt contents que els Zubatov i els Ozerov ens obrissen ni que fos una oportunitat parcial per aquesta via, i per això mateix els hi hem de fer guerra amb tot el vigor possible!). Hi ha encara espai per les organitzacions sindicals secretes, i hauríem de donar-hi tot l'ajut als obrers que ja hi han entrat (com sabem del cert) en aquesta via. Les organitzacions sindicals no tan sols poder fornir un enorme benefici laboral i una consolidació de la lluita econòmica sinó que també comencen a ésser un ajut força important per a l'agitació política i l'organització revolucionària. Per assolir aquest resultat, per dirigir el neixent moviment sindical per la via desitjada per la socialdemocràcia, cal clarament primer que tot entendre l'absurditat del pla d'organització que han produït durant gairebé cinc anys els «economistes» de Petersburg. El pla es presenta així en «la Carta dels Fons Obrers» del juliol del 1897 («Listok Rabotnika» n. 9-10, pàgina 46, pres del n. 1 de «Raboc'aa M'sl'»), així com a «la Carta de l'Organització Sindical» de l'octubre del 1900 (full especial imprés a St. Petersburg i esmentat al n. 1 d'«Iskra»). El defecte bàsic d'aquestes dues cartes és la detallada presentació d'una organització obrera àmplia i barrejada amb l'organització dels revolucionaris. Prenguem la segona carta, ja més desenvolupada. El cos d'aquesta consisteix en cinquanta-dos paràgrafs: 23 paràgrafs presenten l'estructura, la forma de funcionament i els límits del paper dels «cercles obrers», disposats a cada fàbrica («no més de 10 persones») i que elegeixen «els grups centrals (de fàbrica)». El «grup central»—diu el paràgraf 2—«té cura de tot allò que s'esdevé a la seua fàbrica o taller, i en realitza una crònica de fets». «El grup central ofereix mensualment un report a tots els subscriptors de la situació del departament financer» (paràgraf 17), etc. S'hi dediquen 10 paràgrafs a «l'organització regional» i 19 a l'extremadament complexa connexió entre el «comitè de l'organització obrera» i el «comitè de la Unió de Lluita de SPB» (elegits per cada àrea i pels «grups executius»—«grups de propagandistes, per les relacions amb les províncies, per les relacions amb l'exterior, per la gestió dels magatzems, publicacions, fons»).

La socialdemocràcia = «grups executius» en relació a la lluita econòmica dels obrers! Fóra difícil de demostrar amb major claredat com la idea dels «economistes» es desvia de la socialdemocràcia cap al sindicalisme i com els hi és d'aliena qualsevol concepció on el socialdemòcrata s'ocupa primer que tot de l'organització dels revolucionaris, capaç de guiar tota la lluita emancipadora del proletariat. Parlar de «l'emancipació política de la classe obrera», de la lluita contra «l'arbitrarisme imperial» i escriure aquestes cartes organitzatives suposa no tindre cap concepte exacte de les tasques polítiques actuals de la socialdemocràcia. En cap ni un dels cinquanta paràgrafs no s'hi troba ni un bri de comprensió que cal la propaganda política més àmplia entre les masses, una clarificació de tots els aspectes de l'absolutisme rus i dels trets específics de les diferents classes socials de Rússia. I ja no tan sols per objectius polítics, sinó també pels sindicals, són inútils aquestes cartes ja que requereixen una organització sectorial de la qual enlloc no se'n diu res.

Però potser no hi ha res més característicament sorprenent en tot aquest «sistema» que provar de connectar cada fàbrica aïllada amb un «comitè» mitjançant una cadena contínua de petits dirigents uniformes i gairebé ridículs i amb un sistema d'elecció de tres nivells. Atrapada en la visió estreta de l'«economisme» la idea es perd ací en detalls per posar segell un vermell rere un altre. A la pràctica, certament, tres quarts de tots aquests paràgrafs no s'aplicaran mai, però pels gendarmes una organització «secreta» així amb el grup central a cada fàbrica facilita la realització de cops extremadament amplis. Els camarades polonesos han passat per aquesta fase quan tots n'eren cofois de l'àmplia base dels fons obrers, però aviat abandonaren aquesta idea, en adonar-se que tan sols lliurava una collita abundant als gendarmes. Si volem organitzacions obreres àmplies i no volem àmplies caigudes, no volem plaure als gendarmes, hauríem d'aspirar a que aquestes organitzacions no es deixen tancades. Però com podrien funcionar aleshores? Vejam aquestes funcions: «... Observar tot allò que passa en la fàbrica i realitzar-ne una crònica d'esdeveniments» (pàragraf 2 de la Carta). Realment és de totes totes necessària una estructura? Realment no es podria fer millor mitjançant la correspondència amb publicacions il·legals sense formar per aquest objectiu grups especials? «... Supervisar la lluita dels obrers per la millora de la llur situació a la fàbrica» (pàragraf 3 de la Carta). Això de nou no requereix cap estructura. Les reivindicacions que volen presentar els obrers les pot esbrinar qualsevol agitador amb un mínim grau de receptivitat a través de simples converses, i en haver-los esbrinat, s'ho farà transferir-les a una organització restringida, i no àmplia, de revolucionaris que redacten el full adient. «... Organitzar fons... amb un pagament de 2 copecs per ruble» (pàragraf 9)—i després presentar a tothom mensualment un report del fons (paràgraf 17), expulsar els membres que no paguen (paràgraf 10), etc., que per la policia és directament un paradís car no hi ha res més fàcil que penetrar en tota aquesta conspiració del «fons central de la fàbrica», confiscar els diners i eliminar la millor gent. No seria més fàcil començar amb cupons d'un o de dos copecs que duguen el segell oficial d'una organització ben coneguda (molt restringida i molt secreta), o sense cupons fer col·lectes, difondre-les per la premsa il·legal amb una clau determinada? S'assoliria el mateix objectiu i els gendarmes ho tindrien cent vegades més difícil per copsar-ho.

Podria continuar amb aquesta anàlisi provisional de la carta, però crec que ja n'he parlat prou. Un nucli petit i ben entrelligat dels obrers més fiables, preparats i endurits que tinguen gent de confiança en les àrees principals i connectats, mitjançant totes les regles de la conspiració, amb l'organització dels revolucionaris, bé pot executar, amb el més ampli ajut de les masses i sense registrar-se, totes les funcions que pertoquen a l'organització sindical i a banda d'executar-les tal com és desitjable per la socialdemocràcia. Tan sols d'aquesta forma és també possible d'arribar a la consolidació i al desenvolupament, malgrat tots els gendarmes, del moviment sindical socialdemòcrata.

Se m'objectarà: l'organització que és fluixa fins al punt de no arribar a tancar-se, en la qual ni tan sols els membres són clarament registrats, no pot rebre el nom d'organització.—Potser. No m'importa el nom. Però per damunt de tot, aquesta «organització sense membres» constituirà i fornirà des d'un bon començament una forta connexió entre els nostres futurs sindicats i el socialisme. I qui vulga l'organització àmplia dels obrers amb eleccions, reports, sufragis universals i tota la pesca sota l'autocràcia és simplement un utòpic incorregible.

L'ensenyament d'això és simple: si començam amb una forta afirmació de l'organització forta dels revolucionaris podem fornir estabilitat al moviment en general per dur a terme tant els objectius socialdemòcrates com els realment sindicals. Si començam amb una organització més ostensible i «accessible» a les masses (però que a la pràctica és més accessible als gendarmes i fa més accessibles els revolucionaris a la policia) no aconseguirem cap objectiu, no ens lliurarem tampoc de la nostra artesania, romandrem amb un etern esmicolament i tan sols farem que sindicats com els de Zubatov i d'Ozerov siguen més accessibles a les masses.

En quines funcions hauria de consistir aquesta organització de revolucionaris fet i fet?—D'això ens ocuparem ara en detall. Però abans de res analitzam un nou raonament típic del nostre terrorista que dit siga de pas el fa (trist destí!) veí immediat de l'«economista». En la revista obrera «Svoboda» (n. 1) hi ha un article «Organització» on l'autor vol defensar els seus amics, els «economistes» obrers d'Ivanovo-Voznesensk. Escriu:

«És dolent—escriu—que les masses siguen callades, inconscients, que el moviment no sorgesca des de baix. Mirau: els estudiants d'una ciutat universitària marxen per festes o per l'estiu cap a casa—i el moviment obrer s'atura. Que pot ésser una força real un moviment obrer impulsat des de fora? De cap manera... Encara no ha aprés a caminar dret, encara s'arrossega. I així en tot: els estudiants s'han anat—aturada; han agafat els més capaços d'ells—la llet es talla; han arrestat el «comitè»—tot resta en calma fins haver-ne un de nou; i no sé sap encara com serà—potser serà del tot diferent a l'anterior: aquell deia allò, i aquest dirà el contrari. La connexió entre l'ahir i el demà es perd, l'experiència del passat no aprofita pel futur. I tot plegat perquè no hi ha arrels profundes, en la gent, en un centenar de ximples, i no en una desena de savis. A deu sempre se'ls pot agafar d'un cop, però, quan l'organització arriba a la gent, tot prové de la gent, i l'esforç de ningú és capaç d'arruinar la causa» (p. 63).

Els fets es descriuen fidelment. Una descripció de la nostra artesania gens dolenta. Però les conclusions són pròpies de «Raboc'aa M's'l» i de la seua manca de seny i de tacte polític. Demostra la manca de seny de l'autor, que barreja una qüestió filosòfica i socio-històrica quant a les «arrels profundes» del moviment amb la qüestió tècnica-organitzativa de quina és la millor lluita contra els gendarmes. Demostra la manca de tacte polític en demanar per comptes de bons dirigents en el lloc dels mals dirigents, demanar «masses» en el lloc dels dirigents en general. És el mateix intent que retornar-nos tant en l'aspecte organitzatiu com en l'aspecte polític a la idea de substituir el terror excitatiu per la propaganda política. Jo, de fet, començ a sentir un embarras de richesses, i no sé per on encetar l'anàlisi que ens ofereix «Svoboda». Provaré de començar, com a presentació, amb un exemple. Prenguem els alemanys. Esper que no començareu a negar que entre ells l'organització arriba a les masses, que tot prové de les masses, que el moviment obrer ha aprés a anar dempeus? I mentre, aquests milions són capaços d'apreciar uns «deu» dirigents polítics experimentats, per la forma que s'hi adhereix! En el parlament ha passat més d'una vegada que els diputats dels partits socialistes han atacat els socialistes: «quins bons demòcrates! Tan sols de paraula el vostre moviment és obrer, que a la pràctica actua com tota la resta de colles de dirigents, tots els mateixos Bebel, tots els mateixos Liebknecht, d'any en any, de dècada en dècada. Sí, els vostres suposats delegats electes dels obrers són més constants que els funcionaris nomenats per l'emperador!». Però els alemanys tan sols reben amb un somriure de menyspreu aquests intents demagògics d'oposar els «dirigents» a les «masses», de fer sorgir instints roïns i vans en els primers, de prendre al moviment la seua constància i la seua estabilitat mitjançant l'afebliment de la confiança de les masses en «deu homes intel·ligents». Entre els alemanys el pensament polític ja és prou avançat, han acumulat una experiència política prou gran com per entendre que sense «deu» homes de talent (i els homes de talent no neixen a centenars), experimentats, professionalment formats en una gran escola de dirigents ensinistras en perfecta sintonia entre ells, és impossible la lluita de qualsevol classe en una societat moderna. Els alemanys també han tingut demagogs en l'entorn que han lloat els «centenars de persones senzilles» contra els «deu homes intel·ligents» que controlen amb «mà de ferro» les masses, i (com Most i Hasselman) els han acusat d'una actuació «revolucionària» sense escrúpols i han sembrat malfiança envers els ferms i experimentats dirigents. I tan sols degut a una lluita continuada i incansable contra tots els elements demagògics de dins el socialisme ha crescut i s'ha enfortit el socialisme alemany. I els nostres savis en un període de crisi completa de la socialdemocràcia per dirigir les masses que es desvetllen espontàniament no semblen uns dirigents prou preparats, avançats i ensinistrats, i profesitzen amb la saviesa dels bojos: «És dolent que el moviment no vinga des de baix»!—«No cal cap comitè d'estudiants, és inestable»—cosa completament certa. Però d'això la conclusió és que el comitè de revolucionaris professionals és necessari, i tant se val, si l'estudiant o l'obrer aconsegueix d'arribar a ésser un revolucionari professional. I vosaltres jutjau que no s'ha d'impulsar el moviment obrer des del partit! Per innocència política tampoc no us adonau que feu el joc als nostres «economistes» i a la nostra artesania. On s'expressa, em deman, «l'impuls dels nostres obrers pels nostres estudiants? Tan sols en el fet que l'estudiant du a l'obrer els fragments de coneixement polític que té, les beceroles d'idees socialistes a les quals ha arribat (ja que l'aliment intel·lectual principal de l'estudiant modern—el marxisme legal—no pot donar res més que les beceroles, més que fragments). «Des del partit» mai no hi ha hagut prou empenta i, al contrari, enlloc no ha sigut més poc lleial i sense escrúpols que en el nostre moviment ja que sempre ens hem cuit massa sovint en el nostre propi suc, hem admirat massa l'elemental «lluita econòmica dels obrers contra els patrons i el govern». Els revolucionaris professionals ens hem de dedicar cent vegades més a «empènyer» i ens hi dedicarem. Però quan triau una frase tan mesquina com «empènyer des del partit» que inevitablement provoca en l'obrer (si més no, en l'obrer tan poc desenvolupat com vosaltres) una malfiança envers qui li aporta des del partit un coneixement polític i una experiència revolucionària, li provoca una tendència instintiva a refusar tota aquesta gent—apareixeu com demagogs, i els demagogs són els pitjors enemics de la classe obrera.

Sí, sí! No us afanyau a queixar-vos per les meues «maneres poc amistoses» de polemista! No pens en dubtar de la nitidesa de les vostres intencions, com ja he dit, aquests demagogs poden sorgir en virtut d'una simple innocència política. Però he demostrat que heu davallat cap a la demagògia. I mai no em cansaré de repetir que els demagogs són els pitjors enemics de la classe obrera. Els pitjors precisament perquè infundeixen instints roins en les masses, perquè l'obrer poc desenvolupat no pot distingir aquests enemics i de vegades els tracta sincerament com a amics. Els pitjors—perquè durant el desordre i la vacil·lació, en el període on encara pren forma el nostre moviment, res no es presenta més fàcil que arrossegar demagògicament les masses que aleshores tan sols les proves més amargues les poden convèncer del seu error. És per això que la consigna del moment per una socialdemòcracia russa hauria d'ésser una lluita decidida contra el fet que «Svoboda» caigue en la demagògia i contra la caiguda en la demagògia de «Raboc'ee Delo» (de la qual parlarem detalladament a sota).

«Deu homes intel·ligents són més fàcils d'agafar, que cent de ximples». Aquesta magnífica veritat (per la qual els cent ximples us aplaudiran sempre) sembla axiomàtica tan sols perquè durant el curs del vostre raonament heu saltat d'una qüestió a l'altra. Heu començat a parlar i continuau a parlar d'agafar «comitès», d'agafar «organització», i ara passau a la qüestió de «desarrelar» un moviment «profund». Certament que el nostre moviment és imperceptible tan sols perquè té centenars i milers d'arrels profundes, però la qüestió no va per ací. Com que som «profundament arrelats» no ens poden «agafar» ara, malgrat tota la nostra artesania, però, amb tot, tots ens queixam i ens hauríem de queixar de què agafen «organitzacions» i destruesquen tota continuïtat del moviment. Però com que passau a la qüestió d'agafar organitzacions i continuau amb la vostra opinió, us diré que no és més difícil agafar deu homes intel·ligents que cent de ximples. I defensaré aquesta posició encara que em presentau a les masses com a «antidemòcrata», etc. Per «homes intel·ligents» des del punt de mira organitzatiu cal que entenguem que, com sempre, em referesc als revolucionaris professionals, tan si surten dels estudiants com dels obrers. I afirm: 1) que qualsevol moviment revolucionari no pot ésser fort si l'organització de dirigents no és constant i manté la continuïtat; 2) que com més àmplies siguen les masses que entren espontàniament en la lluita, que formen la base del moviment i hi participen, més urgent és la necessitat d'aquesta organització i més forta ha d'ésser (ja que és més fàcil per qualsevol demagog d'arrossegar els estrats poc desenvolupats de les masses); 3) que aital organització hauria de consistir principalment de persones professionalment dedicades a l'activitat revolucionària; 4) que en un país autocràtic, com més limitam l'estructura als membres d'aital organització que hi participen com a professionals de l'activitat revolucionària i que han rebut una preparació vocacional en l'art de la lluita contra la policia política, serà més difícil «d'agafar» l'organització, i 5) que aleshores el nombre de persones tant de classe obrera com d'altres classes socials que tindran una oportunitat de participar en el moviment serà més gran i més actiu serà el llur treball.

Oferesc als nostres «economistes», als terroristes i als «economistes-terroristes» de negar aquestes «proposicions» de les quals m'aturaré ara en les dues darreres. La qüestió de la facilitat d'agafar «deu homes intel·ligents» o «cent de ximples» es redueix a la qüestió analitzada abans de si és possible tindre una organització de masses quan el manteniment d'una confidencialitat estricta és essencial. Mai no podem donar a una organització de masses el grau de secret sense el qual no es pot realitzar una lluita persistent i contínua contra el govern. Concentrar totes les funcions secretes en mans d'un nombre tan petit de revolucionaris professionals, no vol dir que aquests «pensen per tothom», que les masses no prenguen una participació activa en el moviment. Al contrari, aquests revolucionaris professionals creixeran en nombre a partir de les masses, per les masses sabran aleshores que no hi ha prou amb aplegar diversos estudiants i obrers per realitzar una lluita econòmica, per fer un «comitè», sinó que calen anys per esdevindre un revolucionari professional, i les masses «pensaran» no tan sols artesanalment, sinó ja industrialment. La centralització de les funcions secretes de l'organització no significa de cap manera la centralització de totes les funcions del moviment. La participació activa d'àmplies masses en la premsa il·legal no disminuirà, sinó que augmentarà, ja que «deu» revolucionaris professionals centralitzen les funcions secretes d'aquesta. I tan sols així aconseguirem que la lectura de la premsa il·legal, la col·laboració amb ella, fins i tot en part la seua distribució deixaran d'ésser tasques secretes ja que la policia aviat s'adonarà de la impossibilitat d'una censura judicial i administrativa contra cada còpia de publicacions escampades a milers. Això val no tan sols per la premsa, sinó per totes les funcions del moviment, fins i tot les manifestacions. La més activa i àmplia participació en elles de les masses no tan sols no pateix sinó que, al contrari, guanyarà amb el fet que els «deu» experimentats professionals—no pas menys preparats que la nostra policia—centralitzen tots els aspectes secrets d'un afer, l'elaboració de pamflets, el desenvolupament d'esborranys de plans, la distribució de grups de dirigents per cada àrea de la ciutat, per cada barri obrer, per cada institució educativa, etc. (Sé que hi haurà qui m'objectarà l'«antidemocratisme» de les meues idees, però ja respondré aquesta objecció absolutament estúpida amb detall a sota). La centralització de la majoria de les funcions secretes per l'organització dels revolucionaris no afeblirà, sinó que més aviat enriquirà la força i l'abast de l'activitat de tota la massa d'altres organitzacions destinades al públic general i en conseqüència menys elaborades i no tant secretes: sindicats de treballadors, cercles obrers d'autoaprenentatge i de lectura de literatura il·legal i socialista, i també cercles democràtics d'altres capes de la població, etcètera. Aitals cercles, sindicats i organitzacions són necessàriament amplis en nombre, amb funcions diferenciades, però és ridícul i perillós barrejar-los amb l'organització dels revolucionaris, esborrar-ne la separació, fer encara més confús el reconeixement del fet que cal gent especialment dedicada a l'activitat socialdemòcrata al «servei» del moviment de masses, i que aquesta gent ha de desenvolupar-se amb paciència i persistència en revolucionaris professionals.

Sí, aquesta consciència s'ha esborrat força. El nostre pecat fonamental de caire organitzatiu és haver fet, amb la nostra artesania, que el prestigi del revolucionari haja caigut a Rússia. Fluix i vacil·lant en qüestions teòriques, amb una visió estreta, que cerca en l'espontaneïtat de les masses la justificació del seu endarreriment, més similars al secretari sindical, que a un tribú del poble, gens capaç de presentar un pla ampli i coratjós que inspire respecte als adversaris, poc experimentat i llençat en l'art professional—en la lluita contra la política política—perdó, no és cap cap revolucionari, sinó un pobre artesà.

Cap obrer actiu no s'ofendrà per aquestes dures paraules, ja que pel que fa a la manca de preparació, l'atribuesc primer que tot a mi mateix. Treballava en un cercle dedicat a qüestions ben àmplies i universals—i tots els membres d'aquest cercle, patíem per la consciència de fer d'artesans en un moment històric on hauria sigut possible dir, estrafent la dita: donau-nos una organització de revolucionaris i capgirarem Rússia! I com més record el sentiment coent de culpa que experimentava, més forts són els meus sentiments envers els pseudo-socialdemòcrates que prediquen el «deshonor de la dignitat revolucionària», que no entenen que la nostra tasca no és defensar la degradació del revolucionari en artesà, sinó elevar l'artesà a revolucionari.

d) L'àmbit del treball organitzatiu

Hem sentit que B. V. ens parla de «la manca de forces revolucionàries adients per l'acció se sent no tan sols a St. Petersburg, sinó a tot Rússia». Difícilment ningú discutirà aquest fet. Però la qüestió és, com s'explica això. B. V. escriu:

«No ens esforçarem en esbrinar les raons històriques d'aquest fenomen; tan sols direm que una societat desmoralitzada per una llarga reacció política i aïllada per canvis econòmics deixa un nombre molt petit de persones adients per la feina revolucionària; que la classe obrera produeix obrers revolucionaris que fins a cert punt reforcen la base de les organitzacions clandestines, però que el nombre d'aquests revolucionaris és insuficient per satisfer les exigències de l'època. Com que l'obrer dedica a la fàbrica més de 11 hores es troba en una situació on tan sols pot executar funcions d'agitació; la propaganda i l'organització, el lliurament i la reproducció de literatura il·legal, la publicació de pamflets, etc., recau necessàriament en una força extremadament petita d'intel·lectuals» («R. Delo», n. 6, pàgines 38-39).

En molts punts dissentim de l'opinió de B. V. i especialment dels mots que hem assenyalat, que demostren clarament que tot i conscient de la nostra artesania (com qualsevol petit pensador pràctic), B. V. no és capaç, degut a la seua càrrega d'«economisme», de troba l'eixida d'aquesta situació intolerable. No, la societat produeix moltes persones adients per la «causa», però no som capaços d'utilitzar-les totes. La situació crítica i de transició del nostre moviment en aquest sentit es pot formular en una paraula: no hi ha gent, i n'hi ha massa. N'hi ha massa perquè més i més capaç de la societat esdevenen classe obrera, que any rere any, es més i més insatisfeta, tendeix més a protestar, que es disposen a contribuir en allò que puguen a la lluita contra l'absolutisme, la insuportabilitat del qual, per bé que no del tot reconeguda, se sent més fortament entre masses populars creixents. I alhora no tenim gent, perquè no tenim dirigents, no tenim dirigents polítics, no hi ha organitzadors amb talent capaços de tractar amb les masses i alhora de fer una feina contínua i harmoniosa que aprofite totes les forces, fins i tot les més insignificants. «El creixement i el desenvolupament de les organitzacions revolucionàries» depén no tan sols del creixement del moviment obrer, cosa que reconeix B. V., sinó també del creixement del moviment democràtic general en totes les capes de la població. (Amb tot, ara, probablement, B. V. ho reconeixeria també com a afegit seu). L'àmbit del treball revolucionari és massa restringit en relació a l'àmplia base espontània del moviment, massa pressionat a la baixa per la dolenta teoria de la «lluita econòmica contra els propietaris i el govern». I de mentre ara no tan sols els propagandistes polítics, sinó també els organitzadors socialdemòcrates haurien «de dirigir-se a totes les classes de la població». I amb prou feines hi haurà cap pràctic que dubte que els socialdemòcrates poden repartir les mil funcions especialitzades del treball organitzatiu entre representants diferents de les classes més diverses. La manca d'especialització és una de les més grans mancances de la nostra tècnica, de la qual tan amargament es queixa i amb raó B. V. Com més finament se separen les «operacions» en la causa comuna, més possible serà trobar persones capaces de realitzar aquestes operacions (i gent que és completament incapaç en la majoria de casos d'esdevindre revolucionaris professionals), i més difícil serà per la policia d'«agafar» tots aquests «obrers especialitzats», més difícil li serà de capturar una persona que fa qualsevol detall del «negoci», més difícil de fer d'això un cas que justifique la despesa a càrrec dels fons de «seguretat». I pel que fa al nombre de gent disposada a ajudar-nos, ja hem assenyalat en el capítol anterior l'enorme canvi que ha tingut lloc en aquest sentit en els darrers cinc anys. Però, d'altra banda, per tal d'aplegar totes aquestes petites fraccions, i no disgregar el moviment mentre disgregam les funcions del moviment, i per inspirar a l'executor d'aquestes petites funcions aquella convicció en la necessitat de la seua feina sense la qual mai no treballaria45, cal una forta organització de revolucionaris experimentats. En aquesta mena d'organització la confiança en el partit es reforçarà i es generalitzarà com més secreta siga, i en la guerra, com sabeu, el més important no és tan sols aconseguir la convicció en les pròpies forces, sinó també en l'enemic i en tots els elements neutrals; la neutralitat amistosa de vegades pot resoldre la situació. En una organització vàlida amb una ferma base teòrica i amb un òrgan socialdemòcrata, no hi haurà cap raó per témer que el moviment siga desviat pels nombrosos elements «aliens» que s'hi impliquen (tot el contrari d'ara, amb l'artesania actual, on podem observar quants socialdemòcrates es passen a la línia del «Credo» i esdevenen socialdemòcrata tan sols en la llur imaginació). En un mot, l'especialització necessàriament suposa centralització i, al seu torn, l'exigeix.

Però el propi B. V. que ha dibuixat de forma tan perfecta la necessitat de l'especialització, no la valora prou, en la nostra opinió, en la segona part del citat raonament. El nombre de revolucionaris d'extracció obrera és insuficient, diu. Això és completament cert, i a banda emfasitzam que «la valuosa remarca d'un observador atent» confirma força la nostra visió de les raons de la crisi actual de la socialdemocràtica i, en conseqüència, dels mitjans per sanar-la. No tan sols els revolucionaris en general es ressaguen de l’ascens espontani de les masses obreres. I aquest fet confirma del mode més evident, inclús des del punt de vista “pràctic”, que la “pedagogia” que se’ns obsequia tan sovint, al discutir- se el problema dels nostres deures envers els obrers, és absurda i reaccionària en l’aspecte polític. Aquest fet testimonia que la nostra obligació primordial i més imperiosa consisteix en ajudar a formar obrers revolucionaris que, des del punt de vista de la seua activitat en el partit, estiguen al mateix nivell que els intel·lectuals revolucionaris (subratllem: des del punt de vista de la seua activitat en el partit, perquè en altres sentits, encara que siga necessari, està lluny de ser tan fàcil i tan urgent que els obrers arriben al mateix nivell). Per això hem d’orientar la nostra atenció principal a elevar els obrers al nivell dels revolucionaris i no a descendir indefectiblement nosaltres mateixos al nivell de la “massa obrera”, com volen els “economistes”, i indefectiblement al nivell de l’“obrer mitjà”, com vol Svoboda (que, en aquest sentit, s’eleva al segon grau de la “pedagogia” economista). Res més lluny de mi que el propòsit de negar la necessitat de publicacions de divulgació per als obrers i d’altres publicacions de més divulgació encara (però, clar està, no vulgars) per als obrers molt endarrerits. Però el que m’indigna és aqueix constant posar sense vindre al cas la pedagogia en els problemes polítics, en les qüestions d’organització. Perquè vostès, senyors, que es desvelen per l’”obrer mitjà”, en el fons més prompte ofenen els obrers amb el desig de fer-los sense falta una reverència abans de parlar de política obrera o d’organització obrera. Drecen-se per a parlar de coses serioses i deixen la pedagogia als que exerceixen el magisteri, perquè no és ocupació de polítics ni d’organitzadors! ¿És que entre els intel·lectuals no hi ha també homes avançats, elements “mitjans” i “masses”? ¿És que no reconeix tothom que els intel·lectuals també necessiten publicacions de divulgació? No s’escriu aqueixa literatura? Però imaginen-se que, en un article sobre l’organització dels estudiants universitaris o de batxillerat, l’autor es posara a repetir amb insistència, com qui fa un descobriment, que cal, primer que res, una organització d’«estudiants mitjans». Segur que semblant autor seria posat en ridícul, i li estaria molt ben empleat. Li dirien: vostè done’ns unes quantes ideetes d’organització, si les té, i ja veurem nosaltres mateixos qui és “mitjà”, superior o inferior. I si les que té sobre organització no són pròpies, totes les seues disquisicions sobre les “masses” i els “elements mitjans” fastiguejaran simplement. Comprenguen d’una vegada que els problemes de “política” i “organització” són ja de per si tan seriosos que no es pot pas parlar d’ells sinó amb tota serietat: es pot i s’ha de preparar els obrers (el mateix que els estudiants universitaris i de batxillerat) per a poder abordar davant d’ells aqueixos problemes; però una vegada els han abordat, donen vertaderes respostes, no es tornen arrere, vers els “elements mitjans” o cap a les “masses”, no isquen del pas amb jocs de paraules o frases46.

Si l’obrer revolucionari vol preparar-se completament per al seu treball, ha de convertir-se també en un revolucionari professional. Per açò no té raó B-v quan diu que, a causa d’estar l’obrer ocupat en la fàbrica onze hores i mitja, les altres funcions revolucionàries (excepte l’agitació) “recauen primer que res, vulga’s o no, sobre un nombre força reduït d’intel·lectuals”. No succeeix açò “vulga’s o no”, sinó a causa del nostre endarreriment, perquè no comprenem que tenim el deure d’ajudar tot obrer que es distingisca per la seua capacitat per a esdevenir un agitador, organitzador, propagandista, distribuïdor, etc., etc., professional. En aquest sentit dilapidem vergonyosament les nostres forces, no sabem cuidar el que ha de ser cultivat i desenrotllat amb particular cura. Fixen-se en els alemanys: tenen cent vegades més forces que nosaltres, però comprenen perfectament que els agitadors, etc., capaços de veritat, no sobresurten amb excessiva freqüència d’entre els obrers “mitjans”. Per això procuren col·locar de seguida a tot obrer capaç en condicions que li permetisquen desenrotllar plenament i aplicar plenament les seues aptituds: fan d’ell un agitador professional, l’animen a eixamplar el seu camp d’acció, a estendre aquesta d’una fàbrica a tot un ofici, d’una localitat a tot el país. D’aquesta manera, l’obrer adquireix experiència i habilitat professional, amplia el seu horitzó i el seu saber, observa de prop els caps polítics destacats d’altres llocs i d’altres partits, procura posar-se a la mateixa alçaria que ells i unir en la seua persona el coneixement del medi obrer i la frescor de les conviccions socialistes a la mestria professional sense la que no pot el proletariat desplegar la seua tenaç lluita contra els seus enemics perfectament instruïts. Així, només així, sorgeixen de la massa obrera els Bebel i els Auer. Però el que en un país lliure en l’aspecte polític es fa en gran part per si sol, a Rússia han de fer-ho sistemàticament les nostres organitzacions. Un agitador obrer que tinga algun talent i “prometa” no ha de treballar onze hores en la fàbrica. Hem d’arreglar-lo de manera que visca dels fons del partit, que puga passar a la clandestinitat en el moment precís, que canvie de lloc d’acció, perquè d’una altra manera no adquirirà gran experiència, no ampliarà el seu horitzó, no podrà sostindre’s tan sols diversos anys en la lluita contra els gendarmes. Com més ampli i profund és el moviment espontani de les masses obreres, més agitadors de talent sobresurten, i no sols agitadors, sinó organitzadors, propagandistes i militants “pràctics” de talent, “pràctics” en el bon sentit de la paraula (que són tan escassos entre els nostres intel·lectuals, en la seua major part un tant desidiosos i lents a la russa). Quan tinguem destacaments d’obrers revolucionaris (i ben entès que “totes les armes” de l’acció revolucionària) especialment preparats i amb un llarg aprenentatge, cap policia política del món podrà amb ells, perquè aqueixos destacaments d’homes consagrats en cos i ànima a la revolució gaudiran igualment de la confiança il·limitada de les més àmplies masses obreres. I som els culpables directes de no “empentar” prou els obrers a aquest camí, que és el mateix per a ells i per a els “intel·lectuals”, al camí de l’aprenentatge revolucionari professional, tirant massa sovint d’ells cap a arrere amb els nostres discursos necis sobre el que és “accessible” per a la massa obrera, per a els “obrers mitjans”, etc.

En aquest sentit, igual que en els altres, el reduït abast del treball d’organització està en relació indubtable i íntima (encara que no s’adone d’això la immensa majoria dels “economistes” i dels militants pràctics novells) amb la reducció de l’abast de la nostra teoria i de les nostres tasques polítiques. El culte a l’espontaneïtat origina una espècie de temor d’apartar-nos un xic del que siga “accessible” a les masses, un temor de pujar massa per damunt de la simple satisfacció de les seues necessitats directes i immediates. No tinguen por, senyors! Recorden vostès que en matèria d’organització estem a un nivell tan baix que és absurda fins i tot la mateixa idea que puguem pujar massa alt!

e) L’organització “de conspiradors” i la “democràcia”

Entre nosaltres hi ha molta gent tan sensible a “la veu de la vida” que res temen tant com això precisament, acusant de ser adeptes del grup Llibertat del Poble, de no comprendre la democràcia”, etc., als que comparteixen les opinions exposades més amunt. Ens veiem precisats a detindre’ns en aquestes acusacions, que recolza també, com és natural, Rabòtxeie Dielo.

Qui escriu aquestes línies sap molt bé que els “economistes” petersburgesos acusaven ja Rabòtxaia Gazeta de seguir a Llibertat del Poble (cosa comprensible si se la compara amb Rabòtxaia Misl). Per això, quan, després d’aparèixer Iskra, un camarada ens va referir que els socialdemòcrates de la ciutat X qualifiquen Iskra d’òrgan de Llibertat del Poble, no ens vam sentir res sorpresos. Naturalment, aqueixa acusació era per a tots nosaltres un elogi, perquè ¿a quin socialdemòcrata decent no hauran acusat del mateix els “economistes”?

Aquestes acusacions són degudes a malentesos de dos gèneres. En primer lloc, en el nostre país es coneix tan poc la història del moviment revolucionari que tota idea de formar una organització combativa centralitzada que declare una guerra sense quarter al tsarisme és qualificada d’addicta a Llibertat del Poble. Però la magnífica organització que tenien els revolucionaris de la dècada del 70 i que haguera de servir-nos a tots de model no la van crear, ni de bon tros, els adeptes de Llibertat del Poble, sinó els partidaris de Terra i Llibertat que després es va dividir en Repartiment Negre i Llibertat del Poble. Per això és absurd, tant des del punt de vista històric com des del lògic, veure en una organització revolucionària de combat quelcom específic de Llibertat del Poble, perquè cap tendència revolucionària que pense realment en una lluita seriosa pot prescindir de semblant organització. L’error dels adeptes de Llibertat del Poble no va consistir en procurar que s’incorporaren a la seua organització tots els descontents ni orientar aqueixa organització cap a una lluita resolta contra l’autocràcia. En això, pel contrari, consisteix el seu gran mèrit davant de la història. I el seu error va consentir en haver-se recolzat en una teoria que no tenia en realitat res de revolucionària i en no haver sabut, o en no haver pogut, establir un nexe ferm entre el seu moviment i la lluita de classes en la societat capitalista en desenvolupament. I només la més basta incomprensió del marxisme (o la seua “comprensió” en sentit “struvista”) ha pogut donar lloc a l’opinió que l’aparició d’un moviment obrer espontani de masses ens eximeix de l’obligació de fundar una organització de revolucionaris tan bona com la dels partidaris de Terra i Llibertat o de crear una altra incomparablement millor. Al contrari, aqueix moviment ens imposa precisament la dita obligació, ja que la lluita espontània del proletariat no esdevindrà en la seua vertadera “lluita de classe” mentre no estiga dirigida per una forta organització de revolucionaris.

En segon lloc, molts (i entre això, pel que s’ha vist, B. Kritxevski, R D., núm. 10, p. 18) no comprenen bé la polèmica que sempre han sostingut els socialdemòcrates contra la concepció de la lluita política com una lluita “de conspiradors”. Hem protestat protestarem sempre, per descomptat, contra la reducció de la lluita política al es proporcions d’una conjuració, però això, clar està, de cap manera significava que negàrem la necessitat d’una forta organització revolucionària. I, per exemple, en el fullet citat en la nota, al costat de la polèmica contra els que volen reduir la lluita política a una conjuració es troba l’esquema d’una organització (com a ideal dels socialdemòcrates) prou forta per a poder recórrer tant a la “insurrecció” com a qualsevol “una altra forma d’atac” a fi d’assestar el colp decisiu a l’absolutisme”47. Per la seua forma, una organització revolucionària d’aqueixa força en un país autocràtic pot anomenar-se també organització “de conspiradors” perquè la paraula francesa “conspirationequival a conjuració”, i el caràcter conspiratiu és imprescindible en el grau màxim per a semblant organització. El caràcter conspiratiu és condició tan imprescindible de tal organització que les altres condicions (nombre, selecció, funcions, etc. dels membres) han de concertar-se amb ella. Seria, doncs, d’extrema candidesa témer que ens acusen als socialdemòcrates de voler crear una organització de conspiradors. Tot enemic de l’”economicisme” ha d’enorgullir-se d’aqueixa acusació, així com de l’acusació de ser partidari de Llibertat del Poble.

Se’ns objectarà que una organització tan poderosa i tan rigorosament secreta, que concentra en les seues mans tots els fils de l’activitat conspirativa, organització necessàriament centralista, pot llançar-se amb excessiva lleugeresa a un atac prematur, pot enverinar irreflexivament el moviment abans que el facen possible i necessari l’extensió del descontent polític, la força de l’efervescència i de l’exasperació de la classe obrera, etc. Nosaltres contestarem que, parlant en termes abstractes, no és possible negar, per descomptat, que una organització de combat pot menar en una batalla impremeditada, la qual pot acabar en una derrota que de cap manera seria inevitable en altres condicions. Però, en semblant problema, és impossible limitar-se a consideracions abstractes, perquè tot combat entranya la possibilitat abstracta de la derrota, i no hi ha un altre mitjà de disminuir aquesta possibilitat que preparar organitzadament el combat. I si plantegem el problema en el terreny concret de les condicions actuals de Rússia, haurem d’arribar a aquesta conclusió positiva: una forta organització revolucionària és sens dubte necessària per a donar precisament estabilitat al moviment i preservar-lo de la possibilitat dels atacs irreflexius. Justament ara, quan manquem de semblant organització i quan el moviment revolucionari creix espontàniament i ràpidament, s’observen ja dos extrems oposats (que, com és lògic, “es toquen”): o un “economicisme” sense el menor fonament, acompanyat de prèdiques de moderació, o un “terrorisme excitant”, amb tan poc de fonament, que tendeix “a produir artificiosament, en el moviment que es desenrotlla i es consolida, però que encara està més prop del seu principi que del seu fi, símptomes de la seua fi” (V. Z. En Zarià, núm. 2-3, p. 353). I l’exemple de Rab. Dielo demostra que existeixen ja socialdemòcrates que capitulen davant d’aquests dos extrems. I no és d’estranyar, perquè, a més d’altres raons, la “lluita econòmica contra els patrons i el govern” mai satisfarà un revolucionari, i extrems oposats sempre sorgiran ací o allà. Només una organització combativa centralitzada que aplique fermament la política socialdemòcrata i satisfaga, per dir´ho així, tots els instints i aspiracions revolucionaris pot preservar d’un atac irreflexiu el moviment i preparar un atac amb perspectives d’èxit.

Se’ns objectarà també que el punt de vista exposat sobre l’organització contradiu el “principi democràtic”. L’acusació anterior té un origen rus tan específic com específic caràcter estranger té aquesta altra. Només una organització amb seu en l’estranger (La Unió de Socialdemòcrates Russos) ha pogut donar a la seua redacció, entre altres instruccions, la següent:

Principi d’organització. Per a afavorir el desenrotllament i la unificació de la socialdemocràcia és necessari subratllar, desenrotllar, lluitar per un ampli principi democràtic de la seua organització de partit, cosa que han fet especialment imprescindible les tendències antidemocràtiques aparegudes en les files del nostre partit” (Dos congressos, p.18)

En el capítol següent veurem com lluita precisament Rab. Dielo contra les “tendències antidemocràtiques” d’Iskra. Vegem ara més de prop el “principi” que proposen els economistes”. És probable que tot el món estiga d’acord en què el “ampli principi democràtic” pressuposa les dues condicions imprescindibles que segueixen: primer, publicitat completa, i, segon, caràcter electiu de tots els càrrecs. Sense publicitat, més encara, sense una publicitat que no quede reduïda als membres de l’organització seria ridícul parlar d’esperit democràtic. Anomenaren democràtica l’organització del partit socialista alemany ja que en ell tot és públic, inclús les sessions dels seus congressos; però ningú anomenarà democràtica una organització que s’oculte de tots els que no siguen membres seus amb el mantell del secret. ¿Hom pot preguntar-se: quin sentit té proposar un “ampli principi democràtic”, quan la condició fonamental d’aqueix principi és irrealitzable per a una organització secreta? L’“ampli principi” resulta ser una mera frase que sona molt, però que està buida. Més encara. Aquesta frase demostra una incomprensió completa de les tasques urgents del moment en matèria d’organització. Tothom sap fins a quin punt està estesa entre nosaltres la falta de discreció, conspirativa que predomina en la “gran” massa de revolucionaris. Ja hem vist amb quanta amargor es queixa d’això B-v, exigint, ple de raó, “una severa selecció dels afiliats” (R D., núm. 6, p. 42). I de sobte apareixen gents que s’ufanegen del seu “sentit de la vida” i, en semblant situació, no subratllen la necessitat de la més severa discreció conspirativa i de la més rigorosa (i, per consegüent, més estreta) selecció dels afiliats, sinó un “ampli principi democràtic”! Açò s’anomena prendre el rave pels fulls.

No queda millor parat el segon tret de la democràcia: el caràcter electiu. En els països que gaudeixen de llibertat política, aquesta condició es sobreentén per si mateixa. “Es considera membre del partit tot el que accepta els principis del seu programa i ajuda el partit en la mesura de les seues forces”, diu l’article primer dels estatuts orgànics del Partit Socialdemòcrata Alemany. I com tota la lliça política està oberta per a tots, igual que la rampa de l’escenari per al públic d’un teatre, el que s’accepte o es rebutge, es recolze o s’impugne són coses que tots saben pels periòdics i per les reunions públiques. Tot el món sap que determinat dirigent polític ha començat de tal manera, ha passat per tal i tal evolució, s’ha portat de tal i tal mode en un moment difícil de la seua vida, es distingeix en general per unes i altres qualitats: per tant, és natural que a aquest dirigent el puguen elegir o no elegir, amb coneixement de causa, per a determinat càrrec en el partit, tots els membres del mateix. El control general (en el sentit literal de la paraula) de cada u dels passos de l’afiliat al partit, al llarg de la seua carrera política, crea un mecanisme d’acció automàtica que té com resultat el que en Biologia s’anomena “supervivència dels millor adaptats”. La “selecció natural”, producte de la completa publicitat del caràcter electiu i del control general, assegura que cada dirigent estiga al cap i a la fi “en el seu lloc”, s’encarregue de la tasca que millor concorde amb les seues forces i aptituds, sofrisca en la seua carn totes les conseqüències dels seus errors i demostre a la vista de tots la seua capacitat per a reconèixer les seues faltes i evitar-les.

Però proven vostès a encaixar aquest quadro en el marc de la nostra autocràcia! ¿És potser concebible entre nosaltres que “tot el que accepte els principis del programa del partit i ajude el partit en la mesura de les seues forces” controle cada pas del revolucionari clandestí? ¿Què tots elegisquen a un o a un altre entre aquests darrers, quan, pel bé del seu treball, el revolucionari està obligat a ocultar la seua vertadera personalitat a les nou desenes parts d’aqueixos “tots”? Reflexionen, encara que només siga un moment, en el vertader sentit de les sonores paraules de Rab. Dielo i veuran que l’“àmplia democràcia” d’una organització de partit en les tenebres de l’autocràcia, quan són els gendarmes els que seleccionen, no és més que un joguet inútil i perjudicial. Inútil perquè, en la pràctica, mai ha pogut organització revolucionària alguna aplicar una àmplia democràcia, ni pot aplicar-la, per molt que ho desitge. Perjudicial perquè els intents d’aplicar en la pràctica un “ampli principi democràtic” només faciliten a la policia les grans batudes i perpetuen els mètodes primitius de treball dominants, desviant el pensament dels militants dedicats a la labor pràctica de la seriosa i imperiosa tasca de forjar-se com a revolucionaris professionals cap a la redacció de prolixs reglaments “burocràtics” sobre sistemes de votació. Només en l’estranger, on no poques vegades s’ajunten gents que no poden trobar una tasca vertadera i real, ha pogut desenrotllar-se en algun lloc, sobretot en diversos grups petits, aqueix “joc a la democràcia”.

Per a demostrar al lector com d’indecorós és el procediment predilecte de Rab. Dielo per a preconitzar un “principi” tan decorós com la democràcia en la labor revolucionària, apel·larem de nou a un testimoni. Es tracta d’E. Serebriakov, director de la revista londinenca Nakanunie, que sent gran debilitat per Rab. Dielo i profund odi a Plekhanov i els “plekhanovistes”; en els articles referents a l’escissió de la Unió de Socialdemòcrates Russos en l’Estranger, Nakanunie es va posar resoludament al costat de Rab. Dielo i va descarregar un nuvolot de paraules detestables sobre Plekhanov. Tant més valor té per a nosaltres el testimoni en aquest punt. En l’article Amb motiu de la crida del “Grup d’Autoemancipació dels Obrers”, inserit en el número 7 de Nakanunie (juliol de 1899), E. Serebriakov deia que era “indecorós” plantejar qüestions “d’obcecació, de primacia, de la qual cosa s’anomena l’areòpag, en un moviment revolucionari seriós”, i deia, entre altres coses, el següent:

Myshkin, Rogachov Zheliábov, Mikhàilov, Peróvskaia, Figner i uns altres mai es van considerar dirigents i ningú els havia elegit ni anomenat, encara que en realitat sí ho eren, perquè tant en el període de propaganda com en la lluita contra el govern van carregar amb el major pes del treball, van ser als llocs més perillosos i la seua activitat va ser la més fructífera. I la primacia no resultava de què la desitjaren, sinó que els camarades que els rodejaven confiaven en la seua intel·ligència, en la seua energia i en la seua lleialtat. Témer a un areòpag (i si no se’l tem no hi ha per què mencionar-lo) que pot dirigir autoritàriament el moviment és ja massa candidesa. Qui l’obeiria?”

Preguntem al lector: en què es diferencia l’”areòpag” de les “tendències antidemocràtiques”? No és evident que el “decorós” principi d’organització de Rabòtxeie Dielo és tan càndid com indecorós? Càndid perquè senzillament ningú obeirà un “areòpag” o gents amb “tendències antidemocràtiques”, tota vegada que “els camarades que els rodegen no confiaran en la seua intel·ligència, en la seua energia ni en la seua lleialtat”. I indecorós com a demagògica eixida de to que especula amb la presumpció d’uns, amb el desconeixement que altres tenen de l’estat en què realment es troba nostre moviment i amb la falta de preparació dels tercers i el seu desconeixement de la història del moviment revolucionari. L’únic principi d’organització seriós a què han d’atindre’s els dirigents del nostre moviment ha de ser el següent: la més severa discreció conspirativa, la més rigorosa selecció dels afiliats i la preparació de revolucionaris professionals. Si es compta amb aquestes qualitats, està assegurat quelcom molt més important que l’”ambient democràtic”, a saber: la plena confiança mútua, pròpia de camarades, entre els revolucionaris. I és indiscutible que vam necessitar més aquesta confiança perquè a Rússia no es pot ni parlar de substituir-la per un control democràtic general. Cometríem un gran error si creguérem que, per ser impossible un control vertaderament “democràtic”, els afiliats a una organització revolucionària es converteixen en incontrolats: no tenen temps de pensar en les formes de joguet de democràcia (democràcia al si d’un estret nucli de camarades entre els que reina confiança mútua), però sent molt vivament la seua responsabilitat, perquè saben a més, per experiència, que una organització de vertaders revolucionaris no es detindrà en mitjans per a desfer-se d’un membre indigne. A més, en el país hi ha una opinió publica prou desenrotllada dels mitjans revolucionaris russos (i internacionals) que té molta història i castiga amb implacable severitat tot incompliment del deure de la camaraderia (i la “democràcia”, la vertadera democràcia, no la de joguet, va implícita, com la part en el tot, en aquest concepte de camaraderia!). Prenguen tot açò en consideració i comprendran què nauseabund tuf a joc als generals en l’estranger transcendeix de totes aqueixes parleries i resolucions sobre les “tendències antidemocràtiques”!

Cal observar, a més, que l’altra font de semblants parleries, és a dir, la candidesa, s’alimenta així mateix d’una confusió d’idees sobre la democràcia. En el llibre dels esposos Webb sobre les tradeunions angleses hi ha un capítol curiós: La democràcia primitiva. Els autors refereixen en ell que els obrers anglesos tenien per senyal imprescindible de democràcia en el primer període d’existència dels seus sindicats que tots feren de tot en la direcció dels mateixos: no sols es decidien totes les qüestions per votació de tots els membres, sinó que els càrrecs també eren exercits successivament per tots els afiliats. Va ser necessària una llarga experiència històrica perquè els obrers comprengueren l’absurd de semblant concepte de la democràcia i la necessitat, d’una banda, que existiren institucions representatives i, per una altra, funcionaris professionals. Van ser necessaris uns quants casos de fallida de caixes dels sindicats perquè els obrers comprengueren que la proporció entre les quotes que pagaven i els subsidis que rebien no podia decidir-se només per votació democràtica, sinó que exigia, a més, el consell d’un perit en segurs. Lligen també el llibre de Kautsky sobre el parlamentarisme i la legislació popular i veuran que les deduccions del teòric marxista coincideixen amb els ensenyaments de prolongats anys de pràctica dels obrers units ““espontàniament”“. Kautsky rebat amb intrepidesa la forma primitiva que Rittinghausen té de concebre la democràcia, es burla de la gent disposada a exigir en nom de la democràcia que “els periòdics del poble siguen redactats directament pel poble”, demostra la necessitat de que existisquen, periodistes, parlamentaris, etc., professionals, per a dirigir d’una manera socialdemòcrata la lluita de classe del proletariat; ataca el “socialisme d’anarquistes i literats” que exalten “per afany efectista” la legislació que emana directament del poble i no comprenen que la seua aplicació és molt convencional en la societat contemporània.

Tot el que haja desplegat una tasca pràctica en el nostre moviment sap com d’estès està entre la massa de la joventut estudiantil i dels obrers el concepte “primitiu” de la democràcia. No és d’estranyar que aquest concepte penetre tant en estatuts com en publicacions. Els “economistes” de tipus bernsteinià deien en els seus estatuts: “Article 10. Tots els assumptes que afecten els interessos de tota l’organització sindical es resoldran per majoria de vots de tots els seus membres”. Els “economistes” de tipus terrorista els secunden: “És precís que els acords del comitè passen per tots els cercles i només llavors siguen efectius” (Svoboda, núm. 1, p. 67). Observen que aquesta reclamació d’aplicar àmpliament el referèndum es planteja després d’exigir que tota l’organització es base en el principi electiu! Res més lluny de nosaltres, clar està, que censurar per això els militants dedicats al treball pràctic, que han tingut molt poca possibilitat de conèixer la teoria i la pràctica de les organitzacions democràtiques de veritat. Però quan Rab. Dielo, que pretén exercir una funció dirigent, es limita en semblants circumstàncies a inserir una resolució sobre l’ampli principi democràtic ¿com no anomenar açò sinó pur “afany efectista”?

f ) El treball a escala local i a escala nacional

Si les objeccions que es fan al pla d’organització que ací exposem, retraient-li la seua falta de democràcia i el seu caràcter conspiratiu, manquen totalment de fonament, queda encara pendent una qüestió que es planteja moltes vegades i mereix detingut examen: es tracta de la relació existent entre el treball local i el treball a escala nacional. S’expressa el temor que, al crear-se una organització centralista, el centre de gravetat passe del primer treball, al segon, el temor que açò perjudique el moviment, debilite la solidesa dels vincles que ens uneixen amb la massa obrera, i, en general, l’estabilitat de l’agitació local. Contestarem que el nostre moviment es ressent durant aquests últims anys precisament de què els militants locals estiguen massa absorbits pel treball local; que per aquesta raó cal desplaçar un xic, sense el menor gènere de dubtes, el centre de la gravetat cap al treball en el pla nacional; que, lluny de debilitar-los, aquest desplaçament donarà, per contra, major solidesa als nostres vincles i major estabilitat a la nostra agitació local. Examinem la qüestió de l’òrgan central i dels òrgans locals, pregant al lector que no oblide que la premsa no és per a nosaltres sinó un exemple il·lustratiu de la tasca revolucionària que, en general, és infinitament més àmplia i variada.

En el primer període del moviment de masses (1896-1898), els militants locals intenten publicar un òrgan destinat a tota Rússia: Rabòtxaia Gazeta; en el període següent (1898-1900), el moviment dóna un gegantí pas endavant, però els òrgans locals absorbeixen totalment l’atenció dels dirigents. Si es fa un recompte de tots aqueixos òrgans locals, resultarà48 generalment un número al mes. ¿No és açò una prova evident del primitivisme dels nostres mètodes de treball? ¿No demostra això de manera fefaent l’endarreriment que la nostra organització revolucionària porta respecte a l’avanç espontani del moviment? Si s’haguera publicat la mateixa quantitat de números de periòdics per una organització única, i no per grups locals dispersos, no sols hauríem estalviat una immensitat de forces, sinó assegurat al nostre treball infinitament més estabilitat i continuïtat. Obliden amb massa freqüència aquest senzill raonament tant els militants dedicats a les labors pràctiques, que treballen activament de manera quasi exclusiva en els òrgans locals (per desgràcia, en la immensa majoria dels casos, la situació no ha canviat), com els publicistes que mostren en aquesta qüestió sorprenent quixotisme. El militant dedicat al treball pràctic sol donar-se per satisfet amb el raonament que als militants locals “els és difícil”49 ocupar-se de la publicació d’un periòdic central per a tota Rússia i que millor és tindre periòdics locals que no tindre’n cap. Açò últim és, per descomptat, molt cert, i cap militant dedicat al treball pràctic reconeixerà abans que nosaltres la gran importància i la gran utilitat dels periòdics locals en general. Però no es tracta d’açò, sinó de veure si és possible alliberar-se del fraccionament i del primitivisme en el treball tan palmàriament reflectits en els trenta números de periòdics locals publicats per a tota Rússia en dos anys i mig. No es constrenyen al principi indiscutible, però massa abstracte, de la utilitat dels periòdics locals en general; tinguen, a més, el valor de reconèixer francament els seus aspectes negatius, palesats en dos anys i mig d’experiència. Aquesta experiència demostra que, en les nostres condicions, els periòdics locals resulten en la majoria dels casos vacil·lants en els principis i mancats d’importància política; en allò que té a veure amb el consum d’energies revolucionàries, resulten massa costosos, i insatisfactoris per complet, des del punt de vista tècnic (em referisc, clar està, no a la tècnica tipogràfica, sinó a la freqüència i regularitat de la publicació). I tots els defectes indicats no són obra de la casualitat, sinó conseqüència inevitable del fraccionament que, d’una banda, explica el predomini dels periòdics locals en el període que examinem, i, d’altra banda, troba un suport en aqueix predomini. Una organització local, per si sola, no està realment en condicions d’assegurar la fermesa de principis del seu periòdic ni de col·locar-lo a l’altura d’òrgan polític, no està en condicions de reunir i utilitzar dades suficients per a escriure de tota la nostra vida política. I, respecte a l’argument que ordinàriament s’esgrimeix en els països lliures per a justificar la necessitat de nombrosos periòdics locals (que són barats, perquè els confeccionen obrers locals, i poden oferir una informació millor i més ràpida a la població local), l’experiència ha demostrat que, en el nostre país, es gira contra aqueixos periòdics. Aquests resulten massa costosos en el que al consum d’energies revolucionàries es refereix; i són publicats molt de tard en tard per la senzilla raó que un periòdic il·legal, per petit que siga, precisa un immens mecanisme clandestí d’impremta, que requereix l’existència d’una gran indústria fabril, perquè en un taller d’artesans no és possible muntar semblant mecanisme. Però quan aquest és primitiu, la policia aprofita sovint (tot militant dedicat al treball pràctic coneix nombrosos exemples d’aquest gènere) l’aparició i difusió d’un o dos números per a fer una batuda massiva, que ho escombra tot tan bé que cal tornar a començar de nou. Un bon mecanisme clandestí d’impremta exigeix una bona preparació professional dels revolucionaris i la més conseqüent divisió del treball, i aquestes dues condicions són totalment irrealitzables en una organització local aïllada, per molta força que reunisca en un moment donat. No parlem ja dels interessos generals de tot el nostre moviment (una educació socialista i política dels obrers basada en principis ferms); també els interessos locals específics queden millor atesos per òrgans no locals. Només a primera vista pot semblar açò una paradoxa; en realitat, l’experiència dels dos anys i mig de què hem parlat ho demostra de manera irrefutable. Tothom convindrà que si les forces locals que han publicat trenta números de periòdics hagueren treballat per a un sol periòdic, haurien publicat sense dificultat seixanta números, si no cent, i, per consegüent, s’haurien reflectit d’una manera més completa les particularitats del moviment purament local. No hi ha dubte que no és fàcil d’assolir aquesta coordinació; però cal que, per fi, reconeguem la seua necessitat; que cada cercle local pense i treballe activament en aqueix sentit sense esperar l’espenta de fora, sense deixar-se seduir per l’accessibilitat i la proximitat d’un òrgan local, proximitat que (segons ho prova la nostra experiència revolucionària) és, en bona part, il·lusòria.

I fan un galdós servei al treball pràctic els publicistes que, considerant-se molt pròxims als militants pràctics, no s’adonen d’aquest caràcter il·lusori i ixen del pas amb un raonament de neciesa tan extraordinària com de vacuïtat tan sorprenent: calen periòdics locals, calen periòdics comarcals, calen periòdics centrals per a tota Rússia. És natural que, parlant en termes generals, tot açò calga, però també cal, quan s’aborda un problema concret d’organització, pensar en les condicions de medi i temps. No és, en efecte, un cas de quixotisme quan Svoboda (núm.1, p. 68), “detenint-se” específicament “en el problema del periòdic, escriu: “Nosaltres creguem que en tot lloc amb alguna considerable concentració d’obrers ha d’haver-hi periòdic obrer propi. No portat de fora, sinó justament propi”. Si aquest publicista no vol pensar en el sentit de les seues paraules, pense vostè almenys per ell, lector: quantes desenes, si no centenars de “llocs amb alguna considerable concentració d’obrers” hi ha a Rússia, i quina perpetuació del nostre primitivisme en el treball resultarà si cada organització local es posara efectivament a publicar el seu propi periòdic! Com facilitaria aquest fraccionament als nostres gendarmes la tasca de capturar (i, a més, sense fer esforços “d’alguna consideració”) als militants locals, des del començament mateix de la seua actuació, abans d’haver pogut arribar a ser vertaders revolucionaris! En un periòdic central per a tota Rússia (continua l’autor) no interessarien molt les narracions dels maneigs dels fabricants “i dels detalls de poca importància de la vida fabril en diverses ciutats que no són la seua”, però “a l’oriolenc no li avorrirà llegir el que succeeix en Oriol. Sap sempre amb qui s’han “ficat”, a qui “se li dóna per al pèl” i a ell “li balla l’ull” (p.. 69). Sí, sí, a l’oriolenc li balla l’ull, però al nostre publicista també “li balla” massa la imaginació. En allò que aquest haguera de pensar és en si es mostra tacte al defendre la mesquinesa d’esforços. No cedirem a ningú la palma a reconèixer com de necessari i important és denunciar els abusos que es cometen en les fàbriques, però cal recordar que hem arribat ja a un moment en què als veïns de Sant Petersburg els avorreix llegir les cartes petersburgeses del periòdic petersburgès Rabòtxaia Misl. Per a denunciar els abusos que es cometen en les fàbriques locals hem tingut sempre, i hem de seguir tenint sempre els fulls volants; però el periòdic cal elevar-lo, i no rebaixar-lo al nivell de fulls volants de fàbrica. Per a un “periòdic” necessitem denúncies no tant de “menudeses”, com dels grans defectes típics de la vida fabril, denúncies fetes amb exemples de singular realç i, pel mateix, capaces d’interessar tots els obrers i tots els dirigents del moviment, capaces d’enriquir efectivament els seus coneixements, eixamplar el seu horitzó, donar començament al despertar d’un districte més, d’un nou sector professional d’obrers.

A més, en un periòdic local, els maneigs de l’administració de la fàbrica o d’altres autoritats poden arreplegar-se de seguida, encara recents. I mentre la notícia arriba a un periòdic central, llunyà, en el punt d’origen ja s’haurà oblidat el que succeeix: “Quan haurà ocorregut això?; qualsevol ho recorda!”” (loc. cit.). en efecte, qualsevol ho recorda! Els trenta números publicats en dos anys i mig corresponen, segons hem vist en la mateixa font, a sis ciutats. De manera que a cada ciutat correspon, generalment, un número de periòdic per mig any! I àdhuc si el nostre insubstancial publicista triplica en la seua hipòtesi el rendiment del treball local (cosa que seria indubtablement inexacta amb relació a una ciutat mitjana, perquè és impossible augmentar considerablement el rendiment sense eixir del primitivisme en el treball), no rebríem, no obstant, més d’un número cada dos mesos, és a dir, una situació que en res s’assembla a “arreplegar les notícies encara recents”. Però bastaria que s’uniren deu organitzacions locals i investiren de funcions actives als seus delegats a fi de muntar un periòdic central per a que aleshores pogueren “arreplegar-se” per tota Rússia no menudeses, sinó escàndols notables i típics en realitat, i açò cada dues setmanes. Ningú que sàpiga en quina situació es troben les nostres organitzacions ho dubtarà. I respecte a això d’agarrar l’enemic in fraganti, si es pren açò seriosament i no es parla per parlar, un periòdic clandestí no pot, en general, ni pensar en això: açò únicament pot fer-ho un full volant, perquè el termini màxim per a sorprendre així l’enemic no passa, en la majoria dels casos, d’un o dos dies (prenguen, per exemple, el cas d’una vaga breu normal, d’abusos en una fàbrica o d’una manifestació etc.).

L’obrer no sols viu en la fàbrica, sinó en la ciutat també”, continua el nostre autor, passant del particular al general amb una conseqüència tan rigorosa que honraria al mateix Borís Kritxevski. I assenyala els problemes de les dumes, hospitals i escoles de les ciutats, exigint que el periòdic obrer no calle els assumptes urbans en general. L’exigència és de per si magnífica, però il·lustra amb particular evidència l’abstracta vacuïtat a què es limiten amb massa freqüència les disquisicions sobre els periòdics locals. Primer, si en “tot lloc amb alguna considerable concentració d’obrers” es publicaren en efecte periòdics amb una secció urbana tan detallada com vol Svoboda, donades les nostres condicions russes, la cosa degeneraria inevitablement en vertadera mesquinesa, conduiria a debilitar la consciència de l’important que és una espenta revolucionària general en tot Rússia contra l’autocràcia tsarista i reforçaria els brots, molt vivaços i més prompte ocults o reprimits que arrancats d’arrel, d’una tendència que ja ha adquirit fama per la cèlebre màxima sobre els revolucionaris que parlen massa del parlament inexistent i molt poc de les dumes urbanes existents. I hem dit “inevitablement”, subratllant així que no és açò, sinó el contrari, la qual cosa Svoboda desitja a posta. Però no basta amb les bones intencions. Perquè la tasca d’esclariment dels assumptes urbans quede organitzada amb l’orientació deguda respecte a tot el nostre treball, cal començar per elaborar totalment i deixar establerta amb fermesa aqueixa orientació, i no sols per mitjà de raonaments, sinó per mitjà d’una immensitat d’exemples, perquè adquirisca ja la solidesa de tradició. Açò és el que estem molt lluny de tindre i per açò precisament cal començar abans que es puga pensar en una vasta premsa local i parlar d’ella.

Segon, per a escriure bé i d’una manera interessant de veritat sobre assumptes locals, cal conèixer-los bé, i no sols pels llibres. Però en tota Rússia a penes hi ha socialdemòcrates que posseïsquen aquest coneixement. Per a escriure en un periòdic (i no en fullets de divulgació) sobre assumptes locals i estatals cal disposar de dades fresques, variades, arreplegades i elaborades per una persona entesa. I per a arreplegar i elaborar semblants dades no basta la “democràcia primitiva” d’un cercle primitiu, en el que tots fan de tot i es diverteixen jugant al referèndum. Per a això cal una plana major d’autors especialitzats, de corresponsals especialitzats, un exèrcit de reporters socialdemòcrates, que entaulen relacions per tot arreu, que sàpien penetrar en tots els “secrets d’Estat” (amb els que tant presumeix i que amb tanta facilitat revela el funcionari rus) i posar-se entre tots els “bastidors”; un exèrcit d’homes obligats “pel seu càrrec” a ser ubics i omniscients. I nosaltres, partit de lluita contra tota opressió econòmica, política, social i nacional, podem i hem de trobar, reunir, formar, mobilitzar i posar en campanya un exèrcit així d’homes omniscients, però això està encara per fer! Ara bé, nosaltres no sols no hem donat encara, en la immensa majoria dels llocs, ni un pas en aqueixa direcció, sinó que sovint ni tan sols hi ha la consciència de la necessitat de fer-ho. Busquen-se en la nostra prensa socialdemòcrata articles vius i interessants, cròniques i denúncies sobre els nostres assumptes i assumptets diplomàtics, militars, eclesiàstics, urbans, financers, etc., etc.: es trobarà molt poc o quasi res50. Per això “m’enfade terriblement sempre que ve algú i m’enfila una tirallonga de boniqueses i preciositats” sobre la necessitat de periòdics “en tot lloc d’alguna considerable concentració d’obrers” que denuncien les arbitrarietats tant en l’administració fabril com en la pública local i nacional!

El predomini de la premsa local sobre la central és símptoma de penúria o de luxe. De penúria, quan el moviment no ha cobrat encara forces per a un treball a gran escala, quan encara vegeta entre el primitivisme i quasi s’ofega “en les menudeses de la vida fabril”. De luxe, quan el moviment ha pogut ja plenament amb la tasca de les denúncies en tots els sentits i de l’agitació en tots els sentits, de manera que, a més de l’òrgan central, es fan necessaris nombrosos òrgans locals. Decidisca cadascú per si mateix què és el que prova el predomini que hui tenen els periòdics locals entre nosaltres. Per la meua part, em limitaré a formular amb exactitud la meua conclusió per tal d’evitar els malentesos. Fins ara, la majoria de les nostres organitzacions locals pensen gairebé exclusivament en òrgans locals i treballen d’una manera activa quasi exclusivament per a d’ells. Açò no és normal. Ha de succeir el contrari, que la majoria de les organitzacions locals pensen sobretot en un òrgan central per a tota Rússia i treballen principalment per a d’ell. Mentre no ocórrega així, no podrem publicar ni un sol periòdic que siga almenys capaç de proporcionar realment al moviment una agitació en tots els sentits en la premsa. I quan açò siga així, s’establiran per si soles unes relacions normals entre l’òrgan central necessari i els òrgans locals necessaris.

***

A primera vista, la conclusió que cal desplaçar el centre de gravetat del treball local al treball a escala de tota Rússia pot semblar inaplicable al terreny de la lluita econòmica especial: l’enemic directe dels obrers és, en aquest cas, un patró determinat o un grup de patrons no lligats entre si per una organització que recorde, encara que siga remotament, una organització purament militar, rigorosament centralista, dirigida fins en els detalls més petits per una voluntat única, com és l’organització del govern rus, el nostre enemic directe en la lluita política.

Però no és així. La lluita econòmica (ho hem dit ja moltes vegades) és una lluita sindical i, per això, exigeix que els obrers s’unisquen per oficis, i no sols pel lloc de treball. I la necessitat d’aquesta unió professional es fa més imperiosa com major és la rapidesa amb què avança la unió dels nostres patrons en tota classe de societats i corporacions. La nostra dispersió i els nostres mètodes primitius de treball obstaculitzen directament aquesta unió, que exigeix una organització de revolucionaris única per a tota Rússia i capaç d’encarregar-se de dirigir sindicats obrers a escala de tot el país. Ja hem parlat abans del tipus d’organització desitjable per aquest objecte, i ara afegirem només unes paraules en relació amb el problema de la nostra premsa.

No crec que ningú dubte que tot periòdic socialdemòcrata haja de tindre una secció dedicada a la lluita sindical (econòmica). Però el creixement del moviment sindical ens obliga a pensar també en una premsa sindical. Creem, no obstant, que a Rússia encara no es pot ni parlar, excepte rares excepcions, de periòdics sindicals: són un luxe, i nosaltres manquem força vegades fins i tot del pa de cada dia. La forma de premsa sindical adequada a les condicions de treball clandestí, i ja ara imprescindible, hauria de ser entre nosaltres la de fullets sindicals. En ells haurien d’arreplegar-se i agrupar-se sistemàticament dades legals51 i il·legals sobre les condicions de treball en cada ofici, sobre les diferències que en aquest sentit existeixen entre els diversos punts de Rússia, sobre les principals reivindicacions dels obrers d’una professió determinada, sobre les deficiències de la legislació concernent a ella, sobre els casos notables de la lluita econòmica dels obrers d’aquest gremi, sobre els gèrmens, la situació actual i les necessitats de la seua organització sindical, etc. Aquests fullets, primer, alliberarien la nostra premsa socialdemòcrata d’una immensitat de detalls sindicals que només interessen especialment els obrers d’aquest ofici. Segon, fixarien els resultats de la nostra experiència en la lluita sindical, servarien les dades arreplegades, que ara es perden literalment en el cúmul de fulls i cròniques soltes, i els sintetitzarien. Tercer, podrien servir de quelcom així com guia per als agitadors, ja que les condicions de treball varien amb relativa lentitud, les reivindicacions fonamentals dels obrers d’un ofici determinat són extraordinàriament estables (compare hom les reivindicacions dels teixidors de la regió de Moscou, en 1885 i de la regió de Sant Petersburg, en 1896) i un resum d’aquestes reivindicacions i necessitats podria servir durant anys sencers de manual excel·lent per a l’agitació econòmica en localitats endarrerides o entre capes endarrerides d’obrers; exemples de vagues que hagen tingut èxit en una regió, dades sobre un nivell de vida més elevat i sobre millors condicions de treball en una localitat estimularien també els obrers d’altres llocs a noves i noves lluites. Quart, prenent la iniciativa de sintetitzar la lluita sindical i reforçant d’aquesta manera els vincles del moviment sindical rus amb el socialisme, la socialdemocràcia es preocuparia alhora de què el nostre treball tradeunionista no ocupara un lloc ni massa reduït ni massa gran en el conjunt del nostre treball socialdemòcrata. A una organització local que estiga apartada de les organitzacions d’altres ciutats li és molt difícil, a vegades quasi impossible, mantindre en aquest sentit una proporció adequada (i l’exemple de Rabotxàia Misl demostra a quin punt de monstruosa exageració de caràcter tradeunionista pot arribar-se en aquest cas). Però a una organització de revolucionaris a escala de tota Rússia que sustente amb fermesa el punt de vista del marxisme, que dirigisca tota la lluita política i dispose d’una plana major d’agitadors professionals, mai li serà difícil determinar encertadament aqueixa proporció.

45 Recorde que un camarada em va contar un dia que un inspector fabril, que havia ajudat a la socialdemocràcia i estava disposat a seguir ajudant-la, es queixava amargament, dient que no sabia si la seua “informació” arribava a un vertader centre revolucionari, fins quin punt era necessària la seua ajuda ni fins a quin punt era possible utilitzar els seus petits i menuts serveis. Tot militant dedicat a la labor pràctica podria citar, sens dubte, més d’un cas semblant en què els nostres mètodes primitius de treball ens han privat d’aliats. Però els empleats i els funcionaris podrien prestar-nos i ens prestarien “petits” serveis, que en conjunt serien d’un valor inapreciable, no sols en les fàbriques, sinó en correus, en ferrocarrils, en duanes, entre la noblesa, en l’església i en tota la resta de llocs, incloent-hi en la policia i fins i tot la cort! Si tinguérem ja un vertader partit, una organització vertaderament combativa de revolucionaris, no arriscaríem tots aqueixos “auxiliars”, no ens apressaríem a introduir-los sempre i sense falta en el mateix cor de les activitats clandestines”; al contrari, els curaríem d’una forma singular i fins i tot prepararíem especialment a persones per a aqueixes funcions, recordant que molts estudiants podrien ser-nos més útils com a funcionaris “auxiliars” que no com a revolucionaris “a breu termini”. Però, torne a repetir-ho, únicament pot aplicar aquesta tàctica una organització completament ferma i que no tinga escassesa de forces actives.

46 Svoboda, número 1, article L’organització, pàgina 66: “La massa obrera recolzarà amb tot el seu pes totes les reivindicacions que siguen formulades en nom del Treball de Rússia”. (Treball en majúscules sense falta!). I el mateix autor exclama: “Jo no tinc cap ràbia contra els intel·lectuals, però...” (aquest és el però que Schedrin traduïa amb les paraules: de puntetes no s’és més alt!)... “però em pose terriblement furiós quan ve una persona a contar-me tot un seguit de coses molt boniques i bones i em fa que les crega per la seua (d’ell?) brillantor i resta de mèrits” (pàgina 62). També jo “em pose terriblement furiós”...

47 Les tasques dels socialdemòcrates russos, pàgina 23. Per cert, heus aquí altre exemple de com Rab. Dielo no compren el que diu, o canvia d’opinió “segons d’on bufe el vent”. En el número 1 de R. Dielo es diu en cursiva: “El contingut d’aquest fullet que acabem d’exposar coincideix plenament amb el programa de la redacció de Rabotxeie Dielo” (pàgina 142). Es cert això? Coincideix amb Les tasques la idea que no es pot plantejar al moviment de masses com primera tasca derrocar l’autocràcia? Coincideix amb elles la teoria de la “lluita econòmica contra els patrons i el govern”? Coincideix la teoria de les fases? Que el lector jutge la fermesa de principis d’un òrgan que compren la “coincidència” de forma tan original.

48 Veja’s: l’Informe presentat al Congrés de París, pàgina 14: “Des d’aleshores [1897] fins a la primavera de 1900 foren publicats en diversos punts trenta números de diversos periòdics... De mitjana, apreixien més d’un número al mes”.

49 Aquesta dificultat és sols aparent. En realitat, no hi ha cercle local que no puga assumir amb anergia una o altra funció del treball a escala nacional. “No digues que no pots sinó que no vols”.

50 Per aquesta raó, fins i tot l’exemple dels òrgans locals d’excepcional valor confirma totalment el nostre punt de vista. Per exemple, Iuzni Rabotxi és un excel·lent periòdic, al que no es pot acusar de falta de fermesa en els principis. Però com que ix rares vegades, i les batudes són molt freqüents, no ha pogut donar al moviment local tot allò que pretenia. El més urgent per al partit en aquests moments (plantejar amb fermesa de principis els problemes fonamentals del moviment i desplegar una agitació política en tots els sentits) ha estat superior a les forces d’aqueix òrgan local. El més bo que ha donat, com els articles sobre el congrés dels industrials miners, sobre l’atur, etc., no era de caràcter estrictament local, sinó necessari per a tota Rússia, i no sols per al Sud. Articles com aqueixos no els hi ha hagut en la nostra premsa socialdemòcrata.

51 Les dades legals tenen especial importància en aquest sentit, i estem particularment endarrerits en allò que fa a saber recollir-les i utilitzar-les sistemàticament. No serà exagerat dir que sols amb dades legals es pot arribar a confeccionar, més o menys, un fullet sindical, mentre que es impossible fer-ho amb dades il·legals únicament. Recollint entre els obrers dades il·legals sobre problemes como els que ha tractat Rabotxaia Misl, malbaratem una immensitat de forces d’un revolucionari (al que fàcilment pot substituir en aquest treball un militant legal) i, malgrat tot, no obtinguem mai bones dades, perquè els obrers, que generalment sols coneixen una secció d’una gran fàbrica i que quasi sempre sols coneixen els resultats e econòmics, però no les normes ni les condiciones generals dels seu treball, no poden adquirir els coneixements que acostumen a tindre els empleats, inspectors, metges fabrils, etc., i que estan profusament disseminats en cròniques periodístiques i publicacions especials de caràcter industrial, sanitari, dels zemstvos, etc.
Recorde como si fóra ahir mateix el meu “primer experiment”, que no em va deixar ganes de repetir-lo mai. Vaig estar moltes setmanes interrogant “amb apassionament” un obrer que venia a veurem sobre tots els detalls de la vida en l’enorme fàbrica on ell treballava. Cert és que, encara amb grandíssimes dificultats, vaig aconseguir, més o menys, composar la descripció (sols d’una fàbrica!), però passava que l’obrer, netejant-se el suor, deia amb un somriure al final del nostre treball: “Em costa menys treballar hores extres que contestar-li a les seues preguntes!”
Com més energia posem en la lluita revolucionària, més obligat es veurà el govern a legalitzar una part de la tasca “sindical”, llevant-nos així de part de la càrrega que pesa sobre nosaltres.