LENIN

UN PAS ENDAVANT, DOS PASSOS ENRERE

(Una crisi en el nostre partit)

1904



h) Discussió sobre el centralisme abans de l’escissió entre els iskristes

Abans de passar a una qüestió efectivament interessant que, d’una manera indubtable, posa al descobert els diversos matisos d’opinió respecte a la formulació de l’article primer dels estatuts, hem de detenir-nos encara succintament en la breu discussió general dels estatuts que va ocupar la sessió 14 i part de la 15 del Congrés. Aquesta discussió té una certa importància, perquè va precedir al complet desacord de l’organització d’Iskra pel que fa a la composició dels organismes centrals. Al contrari, les discussions posteriors, sobre els estatuts en general i sobre la cooptació en particular, es van produir després del nostre desacord en l’organització d’Iskra. Naturalment, abans del desacord podíem expressar les nostres opinions més imparcialment, en el sentit que les nostres consideracions eren més independents del problema de la composició personal del CC, que a tots preocupava. El camarada Martov, com he assenyalat ja, es va adherir (p. 157) al meu punt de vista en matèria d’organització, fent tan sols dues reserves per estar disconforme amb mi en particularitats. Al contrari, tant els antiiskristes com el “centre” es van alçar de seguida contra les dues idees fonamentals de tot el pla d’organització d’Iskra (i, per consegüent, de tots els estatuts): tant contra el centralisme, com contra els “dos organismes centrals”. El camarada Líber va qualificar els meus estatuts de “desconfiança organitzada”, i va veure descentralització en els dos organismes centrals (el mateix que els camarades Popov i Iegórov). El camarada Akimov va expressar el desig d’ampliar l’esfera de competència dels comitès locals, en particular atorgar-los a ells mateixos “el dret de modificar la seua composició”. “És precís donar-los major llibertat d’acció... Els comitès locals han de ser elegits pels militants actius de la localitat, el mateix que el CC és elegit pels representants de totes les organitzacions actives de Rússia. I si tampoc açò pot permetre’s, que es limite llavors el nombre de membres que el CC pot designar per a treballar en el comitès locals...” (158). Com veieu, el camarada Akimov apunta un argument contra la “hipertròfia del centralisme”, però el camarada Martov segueix sord a aquestes autoritzades indicacions, mentre la derrota en el problema de la composició dels organismes centrals no el porta a seguir a Akimov. Segueix sord fins i tot quan el camarada Akimov li apunta la “idea” dels seus propis estatuts (article 7: limitació dels drets del CC a introduir membres en el comitès)! El camarada Martov no volia encara llavors cap “dissonància” amb nosaltres i consentia per això la dissonància tant amb el camarada Akimov, com a amb si mateix... Llavors només advocaven contra el “monstruós centralisme” aquells als qui no convenia, evidentment, el centralisme d’Iskra: advocaven contra ell Akimov, Líber, Goldblat, i els seguien amb cautela i precaució (de manera que sempre pogués hom tornar-se enrere) Iegórov (v. ps. 156 i 276), etc.: Llavors, la immensa majoria del partit veia encara amb tota claredat que eren precisament els interessos de capella, de cercle, del “Bund”, i del grup “Iuzhni Rabotxi”, etc. els que provocaven la protesta contra el centralisme. D’altra banda, també ara veu clarament la majoria del partit que són precisament els interessos de cercle de la vella redacció d’Iskra els que provoquen la seua protesta contra el centralisme...


Vegeu, per exemple, el discurs del camarada Goldblat (160-161). Es pronuncia contra el meu “monstruós” centralisme, que segons ell, condueix a l’“anihilament” de les organitzacions de base i “està imbuït de la tendència d’atorgar al centre un poder il·limitat, el dret d’intervenció il·limitada en tot”, que reserva a les organitzacions “l’únic dret de sotmetre’s sense un murmuri de protesta a allò que se’ls ordene des de dalt”, etc. “L’organisme central que preveu el projecte es trobarà en un espai buit: al seu voltant no hi haurà cap perifèria, sinó una espècie de massa amorfa en què es mouran els seus agents executors”. Açò és, paraula per paraula, la mateixa fraseologia falsa amb què, després de la seua derrota al Congrés, han començat a obsequiar-nos els Martov i els Axelrod. Ha merescut rialles el Bund, que, en guerra contra el nostre centralisme, concedeix ell mateix, al seu organisme central drets il·limitats, definits d’una manera encara més precisa (tot i que siga, per no citar-ne altres, la facultat d’admetre i excloure membres i fins i tot la de rebutjar delegats als congressos). Rialles mereixeran també, quan s’aclarisquen les coses, les lamentacions de la minoria, que crida contra el centralisme i contra els estatuts mentre està en la minoria, i es recolza en aquests últims en quant ha aconseguit passar a la majoria.


També es va posar clarament de manifest la divisió en grups en allò que fa als dos organismes centrals: Líber, Akimov (el primer amb la cançoneta de moda, a l’estil Axelrod-Martov, sobre el predomini del OC sobre el CC en el Consell), Popov i Iegórov es van oposar a tots els iskristes. El pla dels dos organismes centrals es desprenia lògicament de les idees que, en matèria d’organització, havia desenrotllat sempre la vella Iskra (i que de paraula havien aprovat els camarades Popov i Iegórov!). La política de la vella Iskra era diametralment oposada als plans de “Iuzhni Rabotxi”, als plans de crear paral·lelament un òrgan popular i de convertir-lo en òrgan en realitat predominant. Heus aquí l’origen de la contradicció que, a primera vista, podria semblar estranya: per un sol organisme central, és a dir, pel que podria semblar un major centralisme, estan tots els antiiskristes i tota la tolla. Clar que també va haver-hi delegats (sobretot a la tolla) que a penes si tenien clara comprensió de cap on conduirien i havien de conduir, en virtut de la marxa de les coses, els plans d’organització del grup “Iuzhni Rabotxi”, però la seua mateixa naturalesa vacil·lant i poc segura de si mateixa els impel·lia al bàndol dels antiiskristes.


Entre els discursos pronunciats per iskristes durant aquests debats (que van precedir a l’escissió dels iskristes) sobre els estatuts, són particularment notables els dels camarades Martov (l’“adhesió” a les meues idees en matèria d’organització) i Trotski. Aquest últim va contestar als camarades Akimov i Líber en tal forma, que cada paraula de la seua contestació descobreix tota la falsedat de la conducta que després del Congrés va seguir la “minoria” i de les teories que després del Congrés va adoptar la “minoria”. “Els estatuts [diu (el camarada Akimov)], determinen l’esfera de competència del CC d’una manera que no és prou precisa. No hi puc estar d’acord. Al contrari, la determinació és necessària i significa: per quant el partit és un tot, és imprescindible assegurar-li el control de l’activitat dels comitès locals. El camarada Líber ha dit que els estatuts, per a emprar una expressió meua, són la “desconfiança organitzada”. És veritat. Però jo vaig emprar aquesta expressió en referir-me als estatuts proposats pels representants del Bund, estatuts que eren la desconfiança organitzada d’un sector del partit enfront de tot el partit En canvi, els nostres estatuts [llavors aqueixos estatuts eren “els nostres”, fins que es va produir la derrota pel que fa a la composició dels organismes centrals!] representen la desconfiança organitzada del partit enfront de tots els seus sectors, és a dir, el control de totes les organitzacions locals, regionals, nacionals, etc.” (158). Sí, els nostres estatuts queden exactament caracteritzats ací, i nosaltres aconsellaríem recordar amb més freqüència aquesta característica a les persones que ara, amb la consciència tranquil·la, afirmen que és la intrigant majoria qui ha discorregut la idea i establert el sistema de la “desconfiança organitzada”, o, el que és el mateix, “de l’estat de setge”. Bastarà comparar el discurs citat amb els discursos pronunciats al Congrés de la Lliga en l’estranger para obtenir un model de falta de caràcter en política, un exemple de com canvien les opinions de Martov i companyia, segons es tracta d’organisme inferior propi o aliè.