(1905)
L’article abans mencionat, va ser publicat en l’òrgan del “comitè” menxevic de Tbilisi (Sotsial-Demokrat, núm. 1) es titula “El Zemski Sobor i la nostra tàctica”. El seu autor no ha oblidat encara per complet el nostre programa; llança la consigna de la república, però raona sobre la tàctica de la manera següent:
“Per a la consecució d’aquest objectiu [la república] es poden indicar dos camins: o no prestar cap atenció al Zemski Sobor convocat pel govern i derrotar el govern amb les armes a la mà, formar un govern revolucionari i convocar l’Assemblea Constituent, o declarar el Zemski Sobor com a centre de la nostra acció, pressionant amb les armes a la mà sobre els seus components, sobre la seua activitat, i obligar-lo per la força a declarar-se Assemblea Constituent o a convocar l’Assemblea Constituent pel seu conducte. Aquestes dues tàctiques es diferencien molt netament l’una de l’altra. Vegem, doncs, quina de les dues és més avantatjosa per a nosaltres”.
Heus aquí com els neoiskristes russos exposen les idees encarnades ulteriorment en la resolució examinada per nosaltres. Observeu que açò va ser escrit abans de Tsu-sima, quan el “projecte” de Buliguin no havia vist encara la llum. Fins i tot els liberals van perdre la paciència i van expressar la seua desconfiança en les columnes de la premsa legal, mentre que un socialdemòcrata neoiskrista resultava ser més confiat que els liberals. Afirma que el Zemski Sobor “està en via de ser convocat” i creu en el tsar fins a tal punt, que proposa fer d’aquest Zemski Sobor (o pot ser d’una “Duma d’Estat” o d’un “sobor consultiu”) inexistent encara, el centre de la nostra acció. Més franc i més rectilini que els autors de la resolució adoptada en la Conferència, el nostre ciutadà de Tbilisi no considera com equivalents les dues “tàctiques” (exposades per ell amb un candor inimitable), sinó que declara que la segona és més “avantatjosa”. Escolteu:
“Tàctica primera. Com vosaltres sabeu, la revolució imminent és una revolució burgesa, és a dir, està dirigida a un canvi del règim actual en el qual (canvi) està interessat no sols el proletariat, sinó també tota la societat burgesa. Totes les classes estan en oposició contra el govern, fins i tot els mateixos capitalistes. El proletariat que lluita i la burgesia que lluita, van, en un cert sentit, junts i ataquen junts l’absolutisme des de diversos costats. El govern està completament aïllat i privat de la simpatia de la societat. Per això, és molt fàcil destruir-lo. Tot el proletariat de Rússia no és encara conscient ni està organitzat com per a poder realitzar ell sol la revolució. I si pogués fer-ho, no realitzaria una revolució burgesa, sinó proletària (socialista). Per tant, ens interessa que el govern es quede sense aliats, que no puga desunir l’oposició, que no atraga la burgesia, ni deixe aïllat el proletariat...”
De manera que va en interès del proletariat que el govern tsarista no puga separar la burgesia del proletariat! ¿No serà per error que l’òrgan georgià s’anomene Sotsial-Demokrat en compte d’anomenar-se Osvobozhdenie? Mireu què inimitable filosofia de la revolució democràtica! ¿No veiem nosaltres ací, amb els nostres propis ulls, el pobre ciutadà de Tbilisi, desorientat totalment per la interpretació casuística i seguidista del concepte “revolució burgesa”? Examina la qüestió del possible aïllament del proletariat en la revolució democràtica i s’oblida..., s’oblida d’una minúcia..., dels camperols! Entre els possibles aliats del proletariat, ell coneix i troba del seu grat els grans terratinents dels zemstvos, però no coneix els camperols. I açò en el Caucas! Doncs bé, ¿no teníem nosaltres raó quan dèiem que la nova Iskra amb els seus raonaments descendeix fins a la burgesia monàrquica, en compte d’alçar cap a ella, com a aliats, els camperols revolucionaris?
“ ...En cas contrari, la derrota del proletariat i la victòria del govern són inevitables. I precisament és a açò al que tendeix l’autocràcia. Aquesta, no hi ha dubte, en el seu Zemski Sobor atraurà al seu costat els representants de la noblesa, dels zemstvos, de les ciutats, de les universitats i la resta d’institucions burgeses. S’esforçarà en afalagar-los amb petites concessions, i d’aquesta manera, conciliar-los amb ella. Reforçada d’aquesta manera, dirigirà tots els seus colps contra el poble obrer, que quedarà aïllat. És el nostre deure impedir un desenllaç tan desgraciat. Però potser es pot fer açò pel primer camí? Suposem que no hem prestat cap atenció al Zemski Sobor, sinó que hem començat a preparar-nos, nosaltres mateixos, per a la insurrecció i un bon dia hem sortit armats al carrer, a la lluita. I heus aquí que en compte de trobar-nos amb un sol enemic, ens trobem amb dos: el govern i el Zemski Sobor. Mentre que nosaltres ens preparàvem, ells han tingut temps d’entendre’s, d’arribar a un acord, d’elaborar una Constitució avantatjosa per a ells i s’han repartit el poder. Aquesta és una tàctica directament beneficiosa per al govern, i nosaltres hem de renunciar-hi rotundament...”
Això és parlar amb franquesa! Cal renunciar resoludament a la “tàctica” de preparar la insurrecció, perquè “mentre” el govern arribarà a una avinença amb la burgesia. ¿Seria possible trobar en la vella literatura del més inveterat “economicisme” quelcom semblat a aquest mode de deshonrar la socialdemocràcia revolucionària? Les insurreccions i les revoltes obreres i camperoles, que tenen lloc ça i lla, són fets. El Zemski Sobor és una promesa de Buliguin. I el Sotsial-Demokrat de la ciutat de Tbilisi decideix: renunciar a la tàctica de preparar la insurrecció i esperar el “centre d’acció”, el Zemski Sobor...
“ ...La segona tàctica, al contrari, consisteix en col·locar al Zemski Sobor davall la nostra vigilància, no donar-li possibilitat d’actuar segons la seua voluntat i d’arribar a un acord amb el govern9.
Nosaltres sostindrem el Zemski Sobor sempre que lluite contra l’autocràcia i lluitarem contra ell en aquells casos en què concilie amb l’autocràcia. Per una intervenció enèrgica desunirem ela diputats per la força10, atraurem cap a nosaltres els radicals, eliminarem del govern els conservadors i, d’aquesta manera, col·locarem tot el Zemski Sobor en el camí revolucionari. Gràcies a aquesta tàctica, el govern quedarà aïllat permanentment, l’oposició serà forta i amb açò es facilitarà la implantació d’un règim democràtic”.
Sí! Sí! Que ens diguen ara que nosaltres exagerem el viratge dels neoiskristes cap a la varietat més vulgar de l’economicisme. Açò és ja exactament igual que les famoses pólvores matamosques: s’agafa la mosca, se l’empolvora i mor. Desunir per la força els diputats del Zemski Sobor, “eliminar del govern els conservadors”, i tot el Zemski Sobor adoptarà el camí revolucionari... Tot això, sense cap classe d’insurrecció armada “jacobina”, molt noblement, quasi a la manera parlamentària, “influenciant” sobre els membres del Zemski Sobor.
Pobre Rússia! Hom n’ha dit que porta sempre els barrets passats de moda i rebutjats a Europa. Nosaltres no tenim parlament encara, ni tan sols l’ha promès Buliguin, però cretinisme parlamentari hi ha tota mena que hom vullga.
“ ...Com ha de produir-se aquesta intervenció? Abans que res, nosaltres exigirem que el Zemski Sobor siga convocat mitjançant el sufragi universal, igual, directe i secret. Junt amb la publicació11 d’aquest règim electoral, ha de ser consagrada per la llei12 la completa llibertat d’agitació electoral, és a dir, la llibertat de reunió, de paraula, de premsa, la immunitat de l’elector i elegit i l’alliberament de tots els presos polítics. La data de les eleccions ha de ser fixada a més tardar possible a fi que tinguem temps suficient per a informar i preparar el poble. I ja que l’elaboració del reglament de convocatòria del Sobor ha sigut encarregada a una comissió presidida pel ministre de l’Interior, Buliguin, hem de pressionar sobre aquesta comissió i sobre els seus membres13. Si la Comissió Buliguin es nega a satisfer les nostres reivindicacions14 i concedeix el dret a elegir diputats només els benestants, hem d’intervenir en aquestes eleccions i obligar per la via revolucionària els electors a elegir candidats avançats i exigir en el Zemski Sobor l’Assemblea Constituent. En fi, per tots els mitjans: manifestacions, vagues, i si és necessari, la insurrecció, obligar el Zemski Sobor a convocar
l’Assemblea Constituent o a proclamar-se Assemblea Constituent. El proletariat en armes ha de ser el defensor de l’Assemblea Constituent i ambdós15 junts aniran cap a la república democràtica.
Aquesta és la tàctica socialdemòcrata i únicament ella ens assegurarà la victòria”.
No pense el lector que tot aquest increïble absurd és un simple encaterinament de la ploma de qualsevol neoiskrista irresponsable i sense influència. No, açò s’hi diu en l’òrgan de tot un comitè de neoiskristes, el de Tbilisi. És més, aquest absurd és aprovat directament per Iskra en el seu número 100, en el qual llegim aquestes línies a propòsit de Sotsial-Demokrat.
“El número 1 està redactat vivament i amb talent. Es nota la mà experta i hàbil d’un redactor que és al mateix temps un escriptor... Es pot dir amb seguretat que el periòdic complirà brillantment la tasca que s’ha plantejat”.
Sí! Si aqueixa tasca consisteix en palesar la completa descomposició ideològica del neoiskrisme, l’ha complit efectivament d’una manera “brillant”. Ningú hauria sabut expressar més “vivament, amb major talent i habilitat” el descens dels neoiskristes fins a l’oportunisme liberal burgès.
9 ¿Quins mitjans hi ha per a impedir que els membres dels zemstvos fagen la seua voluntat? Potser utilitzant un paper tornassolat especial?
10 Valga’ns Déu! Heus aquí una tàctica “profunditzada”! No hi han forces per a lluitar al carrer però pot hom “desunir el diputats per la força”. Hom pot mentir, camarada de Tbilisi, però cal saber fins a on…
13 Heus aquí què significa la tàctica d’“eliminar els conservadors del govern”!
14 Açò no pot passar si emprem una tàctica tan encertadament i profundament meditada!
15 El proletariat en armes i els conservadors “eliminats del govern”?