(1905)
Altra vegada la tendència d’Osvobozhdenie, altra vegada la tendència de la nova Iskra
Els números 71-72 d’Osvobozhdenie i 102-103 d’Iskra ens aporten un nou material extraordinàriament ric, relatiu a la qüestió a què dediquem el capítol 8 del nostre fullet. Com no tenim possibilitat alguna d’utilitzar ací tot aquest ric material, ens hi detindrem només en allò més essencial. Primerament, sobre la qüestió de saber quina mena de “realisme” de la socialdemocràcia és elogiat per Osvobozhdenie i per què ha d’elogiar-lo; en segon lloc, en la correlació dels conceptes: revolució i dictadura.
I. PER QUÈ ELOGIEN ELS REALISTES LIBERALS BURGESOS ALS “REALISTES” SOCIALDEMÒCRATES?
Els articles “L’escissió en la socialdemocràcia russa” i “El triomf del bon seny” (Osvobozhdenie, núm. 72) representen un judici sobre la socialdemocràcia, extraordinàriament valuós per als proletaris conscients, fet pels representants de la burgesia liberal. Mai es recomanarà massa el coneixement d’aquests articles a cada socialdemòcrata, conèixer-los en la seua totalitat i meditar sobre cada una de les seues frases. Reproduirem, abans que res, les principals tesis d’ambdós articles:
“A l’observador de fora [diu Osvobozhdenie] li és prou difícil captar el sentit polític real de la discrepància que ha dividit el Partit Socialdemòcrata en dues fraccions. Qualificar la fracció de la “majoria” com la més radical i rectilínia a diferència de la “minoria”, que admet, en benefici de la causa, alguns compromisos, no és totalment exacte, i, en tot cas, no és una característica concloent. Almenys, els dogmes tradicionals de l’ortodòxia marxista són observats, pot ser que amb més lleialtat per la fracció de la minoria que per la fracció de Lenin. Ens sembla que és més exacta la següent característica. El fonamental estat d’esperit polític de la “majoria” és un revolucionarisme abstracte, un esperit de revolta, un afany de provocar per tots els mitjans una insurrecció de la massa popular i, en nom seu, prendre el poder immediatament; açò, en un cert grau, aproxima els “leninistes” als socialistes revolucionaris i reemplaça en la seua consciència la idea de la lluita de classes per la idea d’una revolució popular russa; rebutjant en la pràctica moltes de les estretors de la doctrina socialdemòcrata, els “leninistes”, d’una altra part, estan profundament penetrats per l’estretor d’un revolucionarisme que renuncia a tot altre treball pràctic que no siga la preparació de la insurrecció immediata, i desconeixen en principi totes les formes de l’agitació legal i semilegal i qualsevol classe de compromisos pràctics i útils amb altres tendències d’oposició. Al contrari, la minoria, fortament aferrada als dogmes del marxisme, conserva al mateix temps els elements realistes de la concepció marxista del món. La idea fonamental d’aquesta fracció és la contraposició dels interessos del “proletariat” als interessos de la burgesia. Però, d’una altra part, la lluita del proletariat es concep (naturalment, dins de certs límits dictats pels dogmes immutables de la socialdemocràcia) amb una lucidesa realista, amb una consciència clara de totes les condicions concretes i de les tasques d’aquesta lluita. Ambdues fraccions apliquen el seu punt de vista fonamental d’una manera no del tot conseqüent, perquè estan lligades a la seua obra creadora ideològica i política per les fórmules severes del catecisme socialdemòcrata, que impedeixen als “leninistes” convertir-se en amotinats rectilinis, almenys a la manera d’alguns socialistes revolucionaris, i als “iskristes” convertir-se en els dirigents pràctics del moviment polític real de la classe obrera”.
I, resumint més endavant el contingut de les principals resolucions, l’escriptor d’Osvobozhdenie aclareix els seus “pensaments” generals amb algunes observacions concretes respecte a elles. En comparació amb el III Congrés, diu ell, “la conferència de la minoria observa una actitud completament diferent respecte a la insurrecció armada”. “En relació amb l’actitud envers la insurrecció armada” apareix la diferència de les resolucions sobre el govern provisional. “La mateixa divergència es manifesta en l’actitud respecte als sindicats obrers. Els “leninistes” en les seues resolucions, no han dit una sola paraula sobre aquest importantíssim punt de partida de l’educació política i de l’organització de la classe obrera. Al contrari, la minoria ha elaborat una resolució molt seriosa”. Quant a l’actitud davant els liberals, ambdues fraccions estan segons aqueix escriptor, d’acord, però el III Congrés “repeteix quasi paraula per paraula la resolució de Plekhanov sobre les relacions amb els liberals adoptada en el II Congrés, i rebutja la resolució de Starovier, més favorable als liberals, adoptada en el mateix Congrés”. En ser en general anàlogues les resolucions del Congrés i de la conferència sobre el moviment camperol, “la “majoria” subratlla amb més força la idea de la confiscació revolucionària de les terres dels grans terratinents, etc., mentre que la “minoria” vol fer de la reivindicació de reformes democràtiques d’estat i administratives la base de la seua agitació”.
Finalment, Osvobozhdenie cita una resolució menxevic, publicada en el núm. 100 d’Iskra, el punt principal de la qual diu: “Ja que actualment el treball il·legal per si sol no assegura a la massa una participació suficient en la vida del partit, i porta, parcialment, a oposar la massa com a tal al partit com a organització il·legal, aquest últim necessita prendre en les seues mans la conducció de la lluita sindical dels obrers al terreny legal, coordinant estretament aquesta lluita amb les tasques socialdemòcrates”. Respecte a aquesta resolució, Osvobozhdenie exclama: “nosaltres saludem calorosament aquesta resolució com el triomf del bon seny, com un moment de lucidesa d’una part del Partit Socialdemòcrata en matèria de tàctica”.
Ara el lector té davant seu totes les apreciacions essencials d’Osvobozhdenie. Seria un grandíssim error, naturalment, considerar encertades aquestes apreciacions en el sentit de la seua concordança amb la veritat objectiva. Tot socialdemòcrata hi descobrirà fàcilment errors a cada pas. Seria una ingenuïtat oblidar que totes aquestes apreciacions estan penetrades profundament pels interessos i pel punt de vista de la burgesia liberal, i que són en extrem parcials i tendencioses en aquest sentit. Reflecteixen les idees de la socialdemocràcia igual que un espill còncau o convex reflecteix els objectes. Però seria un error major encara oblidar que aquests judicis deformats a gust de la burgesia reflecteixen, al capdavall, els interessos reals de la burgesia, la qual, com a classe, comprèn sens dubte quines tendències de la socialdemocràcia li són convenients, pròximes, volgudes, simpàtiques, i quines li són danyoses, alienes, estranyes, antipàtiques. Un filòsof burgès o un publicista burgès no comprendrà mai d’una manera encertada la socialdemocràcia, ni la menxevic ni la bolxevic. Però si aquest és un publicista un xic intel·ligent no li enganyarà el seu instint de classe i sempre captarà en els fons amb justesa la significació que per a la burgesia tinga tal o qual tendència dins de la socialdemocràcia, encara que la deforme en exposar-la. L’instint de classe del nostre enemic, la seua apreciació de classe, sempre mereixen per açò l’atenció més seriosa de tot proletari conscient.
¿Què és el que ens diu, per boca dels elements d’Osvobozhdenie, l’instint de classe de la burgesia de Rússia?
Expressa d’una manera absolutament precisa la satisfacció que li produeix la tendència del neoiskrisme, lloant-lo pel seu realisme, per la seua lucidesa, pel triomf del bon sentit, per la serietat de les resolucions, per la seua clara visió tàctica, pel seu practicisme, etc., i expressa el seu descontentament per la tendència del III Congrés, censurant-lo per l’estretor, el revolucionarisme, l’esperit de revolta, la negació dels compromisos pràctics i útils, etc. L’instint de classe de la burgesia li suggereix a la burgesia precisament allò que ha sigut demostrat reiteradament en la nostra literatura amb les dades més exactes, a saber: que els neoiskristes representen l’ala oportunista en l’actual socialdemocràcia russa, i els seus adversaris, l’ala revolucionària. Els liberals no poden deixar de tenir simpaties envers les tendències de la primera d’aqueixes ales, no poden deixar de censurar les tendències de la segona. Els liberals, com a ideòlegs de la burgesia, comprenen perfectament que a la burgesia li convé “el practicisme, la lucidesa, la serietat” de la classe obrera, és a dir, la limitació de fet del camp de la seua activitat als marcs del capitalisme, de les reformes, de la lluita sindical, etc. Per a la burgesia, és perillosa i temible “l’estretor revolucionària” del proletariat i la seua aspiració d’assolir, en nom de les seues tasques de classe, un paper dirigent en la revolució popular russa.
Que aquest és, efectivament, el sentit de la paraula “realisme” en la interpretació d’Osvobozhdenie ho pot veure hom, entre altres coses, en l’ús que n’han fet amb anterioritat Osvobozhdenie i el senyor Struve. La mateixa Iskra no ha pogut deixar de reconèixer una tal significació del “realisme” d’Osvobozhdenie. Recordeu, per exemple, l’article titulat “Ja és hora!”, publicat al suplement al núm. 73-74 d’Iskra. L’autor de l’article (representant conseqüent de les concepcions de la “tolla” en el II Congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia) ha expressat francament la seua opinió que “Akimov ha exercit al Congrés més aïna el paper d’espectre de l’oportunisme que el paper del seu vertader representant”. I la redacció d’Iskra s’ha vist obligada immediatament a rectificar l’autor de l’article “Ja és hora!”, declarant en una nota:
“No cal estar d’acord amb aquesta opinió. Els punts de vista programàtics del camarada Akimov porten clarament marcat el segell de l’oportunisme, cosa que reconeix també el crític d’Osvobozhdenie en un dels seus últims números, assenyalant que el camarada Akimov pertany a la tendència “realista” [llegiu, revisionista]”.
Així, doncs, l’Iskra mateixa sap perfectament que el “realisme” d’Osvobozhdenie és justament oportunisme, i no una altra cosa. Si ara, en atacar el “realisme liberal” (núm. 102), Iskra calla com els liberals la van lloar pel seu realisme, aquest silenci s’explica pel fet que semblants alabances són més amargues que qualsevol censura. Tals alabances (que no són casuals i que no han sigut expressades per primera vegada per Osvobozhdenie) demostren, de fet, el parentiu del realisme liberal i d’aquestes tendències del “realisme” socialdemòcrata (oportunisme) que es transparenten en cada resolució dels neoiskristes a causa de la falsedat de tota la seua posició tàctica.
En efecte, la burgesia de Rússia ha manifestat ja plenament la seua inconseqüència i el seu egoisme en la revolució “de tot el poble”, ho ha manifestat tant per les reflexions del senyor Struve, com per tot el to i pel contingut de gran nombre de periòdics liberals, pel caràcter de les intervencions polítiques de gran nombre de membres dels zemstvos, de gran nombre d’intel·lectuals, en general, de tot gènere de partidaris dels senyors Trubetskoi, Petrunkèvitx, Rodítxev i companyia. Per descomptat, la burgesia no sempre comprèn amb plena claredat, però en general s’adona perfectament per intuïció de classe que, d’una part, el proletariat i el “poble” són útils per a la seua revolució, com a carn de canó, com a ariet contra l’absolutisme, però que, d’una altra part, el proletariat i els camperols revolucionaris són terriblement perillosos per a ella en el cas que aquests assolisquen la “victòria decisiva sobre el tsarisme” i porten fins al final la revolució democràtica. Per això, la burgesia tracta per tots els mitjans que el proletariat es conforme amb exercir un paper “modest” en la revolució, que siga més moderat, més pràctic, més realista, que la seua activitat estiga basada en el principi: “que la burgesia no gire l’esquena”.
Els burgesos intel·ligents saben perfectament que ells no podran matar el moviment obrer. Per això, no intervenen de cap manera contra el moviment obrer, contra la lluita de classe del proletariat; no, ells fins i tot fan qualsevol classe de reverències davant la llibertat de vaga, davant la lluita de classes civilitzada, comprenent el moviment obrer i la lluita de classes a la manera de Brentano o de Hirsch-Duncker. Dit d’una altra manera, ells estan totalment disposats a “concedir” als obrers la llibertat de vaga i d’associació (de fet ja quasi conquerida pels mateixos obrers), sempre que els obrers renuncien a l’“esperit de revolta”, al “revolucionarisme estret”, a l’hostilitat envers els “compromisos pràctics i útils”, a la pretensió i al desig d’imprimir “a la revolució popular russa” el segell de la seua lluita de classe, el segell de la conseqüència proletària, de la decisió proletària, del “jacobinisme plebeu”. Els burgesos intel·ligents de tota Rússia tracten per això amb totes les seues forces, per mil mitjans i camins (llibres23, conferències, discursos, xerrades, etc., etc.), d’inculcar als obrers les idees de la moderació (burgesa), del practicisme (liberal), del realisme (oportunista), de la lluita de classes (a la manera de Brentano), dels sindicats (a la manera de Hirsch-Duncker), etc. Les dues últimes consignes són particularment còmodes per als burgesos del partit “demòcrata constitucionalista” o d’Osvobozhdenie, ja que en aparença coincideixen amb les consignes marxistes; ja que, en silenciar algunes coses i amb una petita tergiversació de les mateixes, és molt fàcil confondre-les amb les consignes socialdemòcrates i a vegades fins i tot presentar-les com a socialdemòcrates. Així, per exemple, el periòdic legal liberal Rassviet (sobre el qual tractarem de parlar amb els lectors de Proletari un poc més detalladament) diu sovint coses tan “atrevides” sobre la lluita de classes, sobre la possibilitat que la burgesia enganye el proletariat, sobre el moviment obrer, sobre la iniciativa del proletariat, etc., etc., que el lector poc atent i l’obrer poc desenrotllat acceptaran fàcilment la seua “socialdemocràcia” com a moneda valedora. Però, de fet, açò és una falsificació burgesa de la socialdemocràcia, una deformació i una tergiversació oportunista del concepte de la lluita de classes.
En la base d’aquesta gegantina falsificació burgesa (gegantina per l’amplitud de la seua acció sobre les masses) resideix la tendència de reduir el moviment obrer a un moviment eminentment sindical, a mantenir-lo com més allunyat possible d’una política independent (és a dir, revolucionària, orientada cap a la dictadura democràtica), a “eclipsar en la consciència dels obrers la idea de la revolució popular russa amb la idea de la lluita de classes”.
Com veu el lector, hem donat volta cap per avall a la formulació d’Osvobozhdenie. Excel·lent formulació, que expressa perfectament dos punts de vista sobre el paper del proletariat en la revolució democràtica, el punt de vista burgès i el punt de vista socialdemòcrata. La burgesia vol reduir el proletariat al sol moviment sindical i, d’aquesta manera, “velar en la seua consciència la idea de la revolució popular russa amb la idea de la lluita de classes” (a la manera de Brentano), exactament igual que els autors bernsteinians del “credo”, els quals eclipsaven en la consciència dels obrers la idea de la lluita política amb la idea del moviment “purament obrer”. La socialdemocràcia vol, al contrari, desenrotllar la lluita de classe del proletariat fins a fer-li assumir en la revolució popular russa un paper dirigent, és a dir, portar aquesta revolució fins a la dictadura democràtica del proletariat i dels camperols.
La nostra revolució és una revolució de tot el poble, diu la burgesia al proletariat. Per això, tu, com a classe especial, has de limitar-te a la teua lluita de classe; deus, en nom del “bon seny”, dirigir la teua atenció principal als sindicats i a la seua legalització; has de considerar precisament aquests sindicats “com la base de partida més important per a la teua educació política i per a la teua organització”; has d’elaborar, en els moments revolucionaris, principalment, resolucions “serioses” semblants a la dels neoiskristes; has de tractar amb sol·licitud les resolucions “més favorables als liberals”; has de preferir aquells dirigents que tenen la tendència a convertir-se en “dirigents pràctics del moviment polític real de la classe obrera”; deus “conservar els elements realistes de la concepció marxista del món” (si, per desgràcia, ja t’has contagiat de les “fórmules severes” d’aquest catecisme “no científic”).
La nostra revolució és una revolució de tot el poble, diu la socialdemocràcia al proletariat. Per això, tu deus, com la classe més avançada i com l’única classe revolucionària fins al final, aspirar no sols a participar-hi de la manera més enèrgica, sinó a exercir-hi un paper dirigent. Per això, tu no has de tancar-te en el marc de la lluita de classes estretament concebut, sobretot en el sentit del moviment sindical, sinó, al contrari, aspirar a ampliar el marc i el contingut de la teua lluita de classe, fins a comprendre en aquest marc no sols totes les tasques de l’actual revolució democràtica popular russa, sinó també les tasques de la futura revolució socialista. Per això, sense desconèixer el moviment sindical, sense renunciar a utilitzar la més petita esquerda de legalitat, tu, en l’època de la revolució, has de portar a primer pla les tasques de la insurrecció armada, de la formació d’un exèrcit revolucionari i d’un govern revolucionari, com a únics camins cap a la victòria completa del poble sobre el tsarisme, cap a la conquesta de la república democràtica i de la vertadera llibertat política.
Seria superflu dir quina actitud equívoca, inconseqüent, i, naturalment, simpàtica a la burgesia, han adoptat en aquesta qüestió les resolucions neoiskristes, gràcies a la seua “línia” errònia.
II. NOU “APROFUNDIMENT” DEL PROBLEMA PEL CAMARADA MARTINOV
Passem als articles de Martinov en els números 102 i 103 d’Iskra. S’entén, per si mateix, que no contestarem els intents de Martinov de demostrar la falsedat de la nostra interpretació d’una sèrie de cites d’Engels i Marx i la justesa de la seua. Aquestes temptatives són tan poc serioses, els subterfugis de Martinov són tan evidents, la qüestió és tan clara, que no seria interessant detenir-s’hi una vegada més. Qualsevol lector que pense, discernirà fàcilment els ardits ingenus de Martinov en la seua retirada en tota la línia, sobretot quan siguen publicades les traduccions completes dels fullets Els bakuninistes en acció d’Engels i Crida del Consell de la Lliga dels Comunistes (març de 1850) de Marx, preparats per un grup de col·laboradors de Proletari. Bastarà una sola cita de l’article de Martinov per a fer evident al lector la seua retirada.
Iskra “reconeix [diu Martínov en el núm. 103] la formació d’un govern provisional, com un dels camins possibles i convenients per al desenrotllament de la revolució, i nega la conveniència de la participació dels socialdemòcrates en un govern provisional burgès, precisament en interès de la plena conquesta ulterior de la màquina de l’Estat per a la revolució socialista”. Dit en altres paraules: Iskra ha reconegut ara l’absurditat de tots els temors que l’inspiraven la responsabilitat del govern revolucionari pel Tresor i els Bancs, el perill i la impossibilitat de prendre en les seues mans les “presons”, etc. Però Iskra continua embrollant les coses, com abans, en confondre la dictadura democràtica i la dictadura socialista. Confusió inevitable per a cobrir la retirada.
Però entre els confusionistes de la nova Iskra, Martinov destaca com a confusionista de primera classe, com un confusionista de talent, si hom pot permetre’s l’expressió. Embrollant la qüestió en els seus esforços per “aprofundir-la”, arriba quasi sempre a “forjar-se” noves formulacions, que revelen meravellosament tota la falsedat de la posició ocupada per ell. Recordeu com en l’època de l’economicisme, ell “aprofundia” Plekhanov i creava amb inspiració la fórmula “lluita econòmica contra els patrons i el govern”. Seria difícil trobar en tota la literatura dels economistes una expressió més feliç de tota la falsedat d’aquesta tendència. I el mateix és avui. Martinov serveix amb tenacitat la nova Iskra i quasi sempre que pren la paraula ens dóna un nou i excel·lent material per a apreciar la falsa posició neoiskrista. En el número 102 diu que Lenin “ha substituït d’una manera imperceptible els conceptes revolució i dictadura” (pàg. 3, col. 2).
A aquesta acusació es redueixen, en essència, totes les acusacions dels neoiskristes contra nosaltres. Com d’agraïts li estem a Martinov per aquesta acusació! Quin servei inapreciable ens presta en la causa de la lluita contra el neoiskrisme, formulant l’acusació d’aqueixa manera! Decididament, haurem de demanar a la redacció d’Iskra que llance més sovint Martinov contra nosaltres, encarregant-li “aprofundir” els atacs a Proletari i formular-los “des del punt de vista dels purs principis”. Perquè com més s’esforça Martinov per fonamentar els seus arguments en els principis, pitjor ho fa i més palpablement demostra les tares del neoiskrisme, amb més èxit realitza sobre si mateix i sobre els seus amics la útil operació pedagògica de reductio ad absurdum (de la reducció a l’absurd dels principis de la nova Iskra).
Vperiod i Proletari “substitueixen” el concepte de revolució pel de dictadura. A Iskra no li agrada aquesta “substitució”. Precisament és això, honorabilíssim camarada Martinov! Vostè ha dit, sense haver-s’ho proposat, una gran veritat. Vostè ha confirmat amb una nova formulació nostra afirmació que Iskra va a la cua de la revolució, es desvia cap a una formulació de les tasques de la revolució a l’estil Osvobozhdenie, mentre que Vperiod i Proletari donen consignes que porten endavant la revolució democràtica.
Vostè no comprèn açò, camarada Martinov? En vista de la importància de la qüestió, ens esforçarem a donar-li una explicació detallada.
El caràcter burgès de la revolució democràtica es reflecteix, entre altres coses, en el fet que tota una sèrie de classes socials, grups i capes, que es mantenen per complet sobre la base del reconeixement de la propietat privada i de l’economia mercantil, incapaços de sortit d’aquests marcs, arriben, per la força de les coses, a reconèixer que l’autocràcia i tot el règim feudal en general són inservibles, i s’adhereixen a la reclamació de la llibertat. Cal assenyalar que el caràcter burgès d’aquesta llibertat, exigida per la “societat”, defensada per un torrent de paraules (només de paraules!) dels grans terratinents i capitalistes, apareix cada vegada més clar. Juntament amb açò, resulta cada vegada més evident la diferència radical entre la lluita obrera per la llibertat i la lluita burgesa, la diferència entre el democratisme proletari i el democratisme liberal. La classe obrera i els seus representants conscients van cap avant i impulsen cap avant aquesta lluita, no sols sense por de portar-la fins al final, sinó tractant d’anar molt més enllà dels límits més extrems de la revolució democràtica. La burgesia és inconseqüent i egoista, no accepta les consignes de llibertat més que d’una manera incompleta i hipòcrita. Tot intent de determinar amb una línia especial, amb “punts” elaborats especialment (com els punts de la resolució de Starovier o de la dels participants en la conferència), els límits darrere dels quals comença aquesta hipocresia dels amics burgesos de la llibertat, o, si es vol, aquesta traïció a la llibertat pels seus amics burgesos, està infal·liblement condemnat al fracàs, perquè la burgesia, col·locada entre dos focs (l’autocràcia i el proletariat), és capaç, per mil camins i mitjans, de canviar la seua posició i les seues consignes, adaptant-se un poc a la dreta i un altre poc a l’esquerra, regatejant i recorrent a estratagemes permanentment. La tasca del democratisme proletari consisteix, no en inventar aquests “punts” morts, sinó en una crítica incansable de la situació política en via de desenrotllament, en desemmascarar les inconseqüències i les traïcions de la burgesia, sempre noves i impossibles de preveure per endavant.
Recordeu la història de les manifestacions polítiques del senyor Struve en la literatura il·legal, la història de la guerra de la socialdemocràcia contra ell, i veureu amb tota evidència com la socialdemocràcia, campiona del democratisme proletari, complia aquestes tasques. El senyor Struve va començar per formular una consigna, purament a l’estil Shipov: “drets i zemstvos investits de poder” (vegeu el meu article en Zarià: “Els perseguidors dels zemstvos i els Aníbal del liberalisme”). La socialdemocràcia el desemmascarava i l’empentava cap a un programa netament constitucionalista. Quan aquestes “empentes” van produir efecte, gràcies a la marxa particularment ràpida dels esdeveniments revolucionaris, la lluita es va orientar cap a la següent qüestió del democratisme: no sols una Constitució en general, sinó, sense falta, sufragi universal igual, directe i secret. Quan “ocupem” al “adversari” aquesta nova posició (l’aprovació del sufragi universal per la Unió d’Emancipació), continuem pressionant, demostrant la hipocresia i la falsedat del sistema de dues cambres, que el reconeixement del sufragi universal pels elements d’Osvobozhdenie era incomplet, assenyalant en el seu monarquisme el caràcter mercantilista del seu democratisme, o, dit en altres paraules, el comerç exercit amb els interessos de la gran revolució russa pels elements d’Osvobozhdenie, aquests herois de la bossa d’or.
En fi, la salvatge tossuderia de l’autocràcia, els progressos gegantins de la guerra civil, la situació sense sortida a què havien portat a Rússia els monàrquics, van començar a accionar fins i tot sobre els cervells més rutinaris. La revolució es convertia en un fet. Per a reconèixer la revolució no feia falta ja ser un revolucionari. El govern autocràtic es descomponia de fet i segueix descomponent-se a la vista de tots. Com ha assenyalat amb raó un liberal (el senyor Gredeskul) en la premsa legal, s’ha creat de fet un estat d’insubordinació enfront del govern existent. Malgrat tota la seua aparent fortalesa, l’autocràcia ha resultat ser impotent, els esdeveniments de la revolució en desenrotllament han començat simplement a apartar a un costat aquest organisme parasitari que es descompon en vida. Obligats a basar la seua activitat (o, més exactament, els seus tripijocs polítics) sobre determinades relacions que s’estan establint de fet, els burgesos liberals han començat a arribar a la necessitat de reconèixer la revolució. Fan açò, no perquè siguen revolucionaris, sinó malgrat que no són revolucionaris. Ho fan per necessitat i contra la seua voluntat, veient amb còlera els èxits de la revolució, acusant de revolucionarisme l’autocràcia, que no vol transaccions, sinó la lluita a vida o mort. Negociants per naturalesa, odien la lluita i la revolució, però les circumstàncies els obliguen a col·locar-se al terreny de la revolució, ja que no hi ha un altre terreny davall els seus peus.
Nosaltres assistim a un espectacle altament edificantment i altament còmic. Les prostitutes del liberalisme burgès intenten cobrir-se amb la toga del revolucionarisme. Els elements
d’Osvobozhdenie [risum teneatis, amici]24 els adeptes d’Osvobozhdenie comencen a parlar en nom de la revolució! Els elements d’Osvobozhdenie comencen a assegurar que ells “no temen la revolució” (el senyor Struve, en el número 72 d’Osvobozhdenie)!!! Els elements d’Osvobozhdenie expressen la pretensió de “posar-se al capdavant de la revolució”!!!
Aquest és un fenomen extraordinàriament significatiu, que caracteritza no sols el progrés del liberalisme burgès, sinó, encara més, el progrés dels èxits reals del moviment revolucionari, que obliga a què el reconeguen. Fins i tot la burgesia comença a sentir que és més convenient col·locar-se al terreny de la revolució (fins a tal punt trontolla l’autocràcia). Però, d’una altra part, aquest fenomen, que testimonia l’ascens de tot el moviment a una fase nova, superior, planteja davant nosaltres tasques també noves, també d’ordre superior. El reconeixement de la revolució per la burgesia no pot ser sincer, independentment de l’honestedat personal d’aquest o de l’altre ideòleg de la burgesia. La burgesia no pot deixar d’aportar també a aquesta fase superior del moviment el seu egoisme i la seua inconseqüència, el seu mercantilisme i les seues mesquines estratagemes reaccionàries. Nosaltres ara hem de formular d’una altra manera les tasques concretes immediates de la revolució en nom del nostre programa i per al desenrotllament del nostre programa. Allò que ahir era prou, avui és insuficient. És possible que ahir fora prou, com a consigna democràtica d’avantguarda, exigir el reconeixement de la revolució. Ara, açò és poc. La revolució ha obligat fins i tot el senyor Struve a reconèixer-la. Ara, de la classe d’avantguarda s’exigeix determinar exactament el contingut mateix de les tasques immediates i imperioses d’aquesta revolució. Els senyors Struve, en reconèixer la revolució, ensenyen una vegada més la punta de les seues orelles de burro, entonant de nou el vell romanç de la possibilitat d’un desenllaç pacífic, que Nicolau cride al poder els senyors d’Osvobozhdenie, etc., etc. Els senyors d’Osvobozhdenie reconeixen la revolució a fi d’escamotejar-la, de trair-la amb menys risc. Ens incumbeix ara indicar al proletariat i al poble sencer la insuficiència de la consigna “revolució”, mostrar la necessitat d’una definició clara i sense equívocs, conseqüent i decidida del contingut mateix de la revolució. I aquesta definició constitueix l’única consigna capaç d’expressar justament la “victòria decisiva” de la revolució, la consigna: dictadura revolucionària democràtica del proletariat i dels camperols.
L’abús de les paraules és el fenomen més corrent en política. Per exemple, en més d’una ocasió es van anomenar “socialistes” els partidaris del liberalisme burgès anglès (“ara tots som socialistes” [We all are socialists now] va dir Harcourt), els partidaris de Bismarck i els amics del papa Lleó XIII. La paraula “revolució” també serveix perfectament perquè hom n’abuse i en determinada fase del desenrotllament del moviment aqueix abús és inevitable. Quan el senyor Struve es va posar a parlar en nom de la revolució se’ns va venir a la memòria Thiers. Pocs dies abans de la revolució de febrer, aquell nan monstruós, intèrpret ideal de la venalitat política de la burgesia, conjecturava la proximitat de la tempestat popular. I va declarar des de la tribuna parlamentària que ell pertanyia al partit de la revolució! (Vegeu La guerra civil a França25 de Marx) La significació política del pas d’Osvobozhdenie al partit de la revolució és absolutament idèntica a aquest “pas” de Thiers. Quan els Thiers russos es posen a parlar de la seua pertinença al partit de la revolució això vol dir que la consigna de revolució s’ha fet insuficient, que no diu res, que no fixa cap tasca, perquè la revolució és un fet i acudeixen al seu costat els elements més heterogenis.
En efecte, què és la revolució des del punt de vista del marxisme? La ruptura violenta de la superestructura política antiquada, l’antagonisme de la qual amb les noves relacions de producció ha provocat en determinat moment el seu enfonsament. L’antagonisme entre l’autocràcia i tot el règim de la Rússia capitalista, i totes les demandes del seu desenrotllament democràtic burgès, provoca ara un enfonsament més fort com més temps es vaja mantenint artificiosament aqueix antagonisme. La superestructura s’esgarra per totes les seues costures, cedeix a la pressió, es debilita. El poble es veu en la precisió de crear ell mateix, per mitjà dels representants de les més distintes classes i grups, una nova superestructura. En un moment determinat del desenrotllament, la inutilitat de la vella superestructura es fa evident per a tots. Tots reconeixen la revolució. La tasca consisteix ara en determinar quines classes precisament i com precisament han de construir la nova superestructura. Sense aqueixa definició, la consigna de revolució en el moment present és una consigna buida i sense sentit, perquè la debilitat de l’autocràcia fa “revolucionaris” fins i tot els prínceps i Moskovskie Viédomosti! Sense aqueixa definició no es pot ni parlar de les tasques democràtiques avançades de la classe d’avantguarda. I aqueixa definició és concretament la consigna de dictadura democràtica del proletariat i dels camperols. Aquesta consigna defineix, tant les classes en les quals poden i han de recolzar-se els nous “constructors” de la nova superestructura com el seu caràcter (dictadura “democràtica” a diferència de la socialista) i el mètode de construir (dictadura, açò és, aixafament per la violència de la resistència violenta, armament de les classes revolucionàries del poble), qui no reconega ara aquesta consigna de dictadura democràtica revolucionària, la consigna d’exèrcit revolucionari, de govern revolucionari, de comitès camperols revolucionaris, no comprèn en absolut les tasques de la revolució, no sap determinar les seues noves i supremes tasques plantejades pel moment actual, o bé enganya el poble, traeix la revolució, abusa de la consigna de “revolució”.
El primer cas és el del camarada Martinov i els seus amics. El segon cas és el del senyor Struve i tot el partit “demòcrata constitucionalista” dels zemstvos.
El camarada Martinov ha sigut tan sagaç i enginyós que ha llançat l’acusació que “hom substitueixen” els conceptes revolució i dictadura precisament quan el desenrotllament de la revolució exigeix que es definisquen les seues tasques amb la consigna de dictadura! En realitat, el camarada Martíinov ha tingut una altra vegada la desgràcia de quedar-se a la cua, d’encallar-se en el penúltim escaló, de situar-se al nivell de la tendència d’Osvobozhdenie, perquè el reconeixement (de paraula) de la “revolució” i la negativa a reconèixer la dictadura democràtica del proletariat i dels camperols (és a dir, la revolució en la pràctica) concorden ara precisament amb la posició política d’Osvobozhdenie, açò és, amb els interessos de la burgesia monàrquica liberal. La burgesia liberal diu ara, per boca del senyor Struve, que està a favor de la revolució. El proletariat conscient exigeix, per boca dels socialdemòcrates revolucionaris, la dictadura del proletariat i dels camperols. I ací entra en la polèmica el saberut de la nova Iskra cridant: no goseu “substituir” els conceptes revolució i dictadura! ¿Doncs bé, potser no és veritat que la falsedat de la posició dels neoiskristes els condemna a arrossegar-se constantment a la cua de la tendència d’Osvobozhdenie?
Hem demostrat que els elements d’Osvobozhdenie pugen un a un (no sense la influència de les empentes estimulants de la socialdemocràcia) els escalons que condueixen cap al reconeixement del democratisme. Al principi, la qüestió objecte de la nostra discussió amb ells era: tàctica al Shipoh (drets i zemstvos investits de poder) o constitucionalisme? Després: sufragi restringit o sufragi universal? Després: reconeixement de la revolució o avinença mercantil amb l’autocràcia? Per fi, ara: ¿reconeixement de la revolució sense dictadura del proletariat i dels camperols o reconeixement de la reivindicació de la dictadura d’aquestes classes en la revolució democràtica? És possible i probable que també els elements d’Osvobozhdenie (aquests d’ara o els seus successors a l’ala esquerra de la burgesia democràtica, és igual) ascendisquen un escaló més, és a dir, admeten també amb el temps (tal vegada quan el camarada Martinov puge un altre escaló) la consigna de la dictadura. I açò serà fins i tot inevitable si la revolució russa marxa endavant amb èxit i arriba fins la victòria decisiva. Quina serà llavors la posició de la socialdemocràcia? La victòria completa de la revolució actual serà la fi de la revolució democràtica i el començament de la lluita decisiva per la revolució socialista. La satisfacció de les reivindicacions dels camperols dels nostres dies, l’aixafament complet de la reacció, la conquesta de la república democràtica marcaran la fi completa del revolucionarisme de la burgesia i fins i tot de la petita burgesia, el començament de la vertadera lluita del proletariat pel socialisme. Com més completa siga la revolució democràtica, més ràpidament i àmpliament, més netament i resoludament es desplegarà aquesta nova lluita. La consigna de dictadura “democràtica” expressa precisament el caràcter històric limitat de l’actual revolució i la necessitat d’una nova lluita sobre la base d’un nou ordre de coses, per l’alliberament total de la classe obrera de tot jou i de tota explotació. Dit d’una altra manera, quan la burgesia democràtica o la petita burgesia ascendisca un escaló més, quan siga un fet no sols la revolució, sinó la victòria completa de la revolució, llavors “substituirem” (potser enmig dels crits d’horror dels futurs nous Martinov) la consigna de la dictadura democràtica per la consigna de la dictadura socialista del proletariat, és a dir, de la revolució socialista completa.
III. EL PUNT DE VISTA BURGÈS VULGAR I LA CONCEPCIÓ DE MARX SOBRE LA DICTADURA
Mehring relata en les notes dedicades a l’edició (publicada per ell) dels articles de Marx inserits en la Nova Gaseta Renana en 1848, que la literatura burgesa feia a aqueix periòdic el reprotxe que la Nova Gaseta Renana exigia, segons sembla, “la instauració immediata de la dictadura com a únic mitjà de realització de la democràcia” (Marx, Nachlass, t. III, pàg. 53). Des del vulgar punt de vista burgès, el concepte dictadura i el concepte democràcia s’exclouen l’un a l’altre. En no comprendre la teoria de la lluita de classes, acostumat a veure a l’arena política únicament els petits embolics dels diversos cercles i cerclets de la burgesia, el burgès entén per dictadura l’anul·lació de totes les llibertats i garanties democràtiques, entén per dictadura tota arbitrarietat, tot abús de poder en interès personal del dictador. En els fons, precisament aquest vulgar punt de vista burgès es traslluu també en el nostre Martinov, que, com a conclusió de la seua “nova campanya” en la nova Iskra, explica l’apassionament de Vperiod i de Proletari per la consigna de la dictadura dient que Lenin “desitja apassionadament provar sort” (Iskra, núm. 103, pàg. 3, col. 2). Per a aclarir a Martinov el concepte de dictadura de classe, a diferència de la dictadura d’un individu, i la diferència entre les tasques de la dictadura democràtica i la dictadura socialista, no serà inútil que ens detinguem a examinar les idees de la Nova Gaseta Renana.
“Tota estructura provisional de l’Estat [escrivia la Nova Gaseta Renana el 14 de setembre de 1848] després de la revolució, exigeix una dictadura, i una dictadura enèrgica. Nosaltres hem retret des del principi a Kamphausen (president del Consell de ministres després del 18 de març de 1848) no haver obrat dictatorialment, no haver destruït i eliminat de seguida les restes de les velles institucions. I mentre el senyor Kamphausen es lliurava a les seues il·lusions constitucionals, el partit vençut (és a dir, el partit de la reacció) consolidava les seues posicions en la burocràcia i en l’exèrcit i fins i tot començava a atrevir-se en distints llocs a la lluita oberta”.
En aquestes poques paraules (diu amb raó Mehring) està sumit allò que va exposar detalladament, en llargs articles, la Nova Gaseta Renana, sobre el ministeri Kamphausen. I què ens diuen aquestes paraules de Marx? Ens diuen que el govern provisional revolucionari ha d’actuar dictatorialment (tesi que Iskra no ha pogut comprendre de cap manera en el seu temor a la consigna de la dictadura); que és una tasca d’aquesta dictadura la destrucció de les restes de les velles institucions (que és precisament el que s’indica amb claredat en les resolucions del III Congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia sobre la lluita enfront de la contrarevolució, i que s’omet en les resolucions de la conferència, com hem assenyalat més amunt). Finalment, en tercer lloc, d’aquestes paraules es desprèn que Marx fustigava els demòcrates burgesos per les seues “il·lusions constitucionals” en una època de revolució i de franca guerra civil. El sentit d’aquestes paraules és particularment clar en l’article de la Nova Gaseta Renana del 6 de juny de 1848. “L’Assemblea Constituent Popular [escrivia Marx] ha de ser, abans que res, una assemblea activa, revolucionàriament activa. Però l’Assemblea de Frankfurt es lliura a exercicis escolars sobre el
parlamentarisme i deixa fer al govern. Admetem que aquest savi concili arribe, després de madura reflexió, a elaborar el millor ordre del dia i la millor de les constitucions. ¿Per a què servirà el millor ordre del dia i la millor de les constitucions si, mentre, els governs alemanys han col·locat ja les baionetes a l’ordre del dia?”
Heus aquí el sentit de la consigna de la dictadura. S’hi desprèn quina seria l’actitud de Marx davant unes resolucions que a la “decisió d’organitzar l’Assemblea Constituent” l’anomenen criden decisiva o que inviten “a continuar sent el partit d’extrema oposició revolucionària”!
Els grans problemes en la vida dels pobles es resolen només per la força. Les mateixes classes reaccionàries són generalment les primeres a recórrer a la violència, a la guerra civil, “col·loquen les baionetes a l’ordre del dia”, com ho ha fet l’autocràcia russa i continua fent-ho, sistemàticament i constantment per totes les bandes, a partir del 9 de gener. I una vegada creada aquesta situació, una vegada que les baionetes encapçalen realment l’ordre del dia polític, una vegada que la insurrecció s’ha revelat com imprescindible i inajornable, les il·lusions constitucionals i els exercicis escolars sobre el parlamentarisme no serveixen més que per a encobrir la traïció de la burgesia a la revolució, per a encobrir el fet que la burgesia “gira l’esquena” a la revolució. La classe vertaderament revolucionària en aquest cas ha de llançar la consigna de la dictadura.
Respecte a les tasques de la dictadura, Marx escrivia ja en la Nova Gaseta Renana: “L’Assemblea Nacional havia d’haver actuat dictatorialment contra les temptatives reaccionàries dels governs caducs, i hauria adquirit tal força en l’opinió popular que, contra ella, totes les baionetes s’haurien trencat... I aquesta Assemblea fatiga el poble alemany amb discursos avorrits, en compte d’atraure’l o de ser atreta per ell”. L’Assemblea Nacional devia, segons l’opinió de Marx, “haver eliminat de l’ordre real existent a Alemanya tot allò que s’oposés al principi de la sobirania del poble”; després “consolidar la base revolucionària sobre què es trobava i assegurar, contra tots els atacs, la sobirania del poble conquerida per la revolució”.
Així, doncs, les tasques que Marx assignava en 1848 al govern revolucionari o a la dictadura es reduïen abans que res, pel seu contingut, a la revolució democràtica: defensa enfront de la contrarevolució, i eliminació efectiva de tot allò que estigués en pugna amb la sobirania del poble. Açò no és una altra cosa que la dictadura revolucionària democràtica.
Vegem ara quines classes podien i devien, segons el parer de Marx, realitzar aquesta tasca (aplicar en la pràctica fins al final el principi de la sobirania del poble i rebutjar els atacs de la contrarevolució). Marx parla del “poble”. Però nosaltres sabem que ell va lluitar sempre sense pietat contra la il·lusió petit burgesa de la unitat del “poble”, de l’absència de lluita de classes al si del poble. En emprar la paraula “poble”, Marx no ocultava sota aquesta paraula la diferència de classes, sinó que unificava determinats elements capaços de portar la revolució fins al seu desenllaç.
Després del triomf del proletariat de Berlín, el 18 de març (escrivia la Nova Gaseta Renana), els resultats de la revolució són de dues classes: “D’una banda, l’armament del poble, el dret d’associació, la sobirania del poble, conquerida de fet; d’altra banda, el manteniment de la monarquia i el ministeri Kamphausen-Hansemann, és a dir, un govern de representants de la gran burgesia. D’aquesta manera, la revolució ha tingut dos resultats distints que havien de produir, inevitablement, la ruptura. El poble ha vençut; ha conquerit llibertats de caràcter decididament democràtic, però el poder immediat no ha passat a les seues mans, sinó a les mans de la gran burgesia. En una paraula, la revolució no ha sigut portada fins al final. El poble ha permès als representants de la gran burgesia crear un ministeri, i aquests representants de la gran burgesia han demostrat immediatament les seues aspiracions, proposant una aliança a la vella noblesa prussiana i a la burocràcia. Arnim, Kanitz i Schwerin han entrat al ministeri.
“La gran burgesia, antirevolucionària des del començament mateix, ha concertat una aliança defensiva i ofensiva amb la reacció per por al poble, és a dir, als obrers i a la burgesia democràtica” (la cursiva és de nosaltres).
Així que no sols la “decisió d’organitzar l’Assemblea Constituent” no basta encara per al triomf decisiu de la revolució, sinó que la mateixa convocatòria és insuficient! Fins i tot després del triomf parcial en la lluita armada (triomf dels obrers berlinesos sobre les tropes, el 18 de març de 1848), és possible una revolució “inacabada”, “no portada fins al final”. De què depèn, doncs, portar la revolució fins al final? Depèn de les mans a què passe el poder immediat: que passe als Petrunkèvitx i als Rodichev, és a dir, als Kamphausen i Hansemann o a les mans del poble, és a dir, dels obrers i de la burgesia democràtica. En el primer dels casos, la burgesia tindrà el poder i el proletariat la “llibertat de crítica”, llibertat per a “continuar sent el partit d’extrema oposició revolucionària”. La burgesia, immediatament després del triomf, concertarà una aliança amb la reacció (açò també ocorreria inevitablement a Rússia si els obrers petersburgesos, per exemple, aconseguiren un triomf, encara que només fos parcial, en combat de carrer contra les tropes i deixaren formar govern als senyors Petrunkèvitx i companyia). En el segon dels casos, seria possible la dictadura revolucionària democràtica, és a dir, el triomf complet de la revolució.
Queda per determinar amb major exactitud què és, precisament, allò que entenia Marx per “burgesia democràtica” (demokratische Bürgerschaft ), a la qual, junt amb els obrers, ell anomenava poble, en contraposició a la gran burgesia.
El següent passatge d’un article de la Nova Gaseta Renana, publicat el 29 de juliol de 1848, dóna una resposta clara:
“ ...La revolució alemanya de 1848 no és sinó una paròdia de la revolució francesa de 1789.
El 4 d’agost de 1789, tres setmanes després de la presa de la Bastilla, el poble francès, en un sol dia, va vèncer totes les càrregues tributàries feudals.
L’11 de juliol de 1848, quatre mesos després de les barricades de març, les càrregues tributàries feudals van vèncer al poble alemany. Teste Gierke cum Hansemanno26.
La burgesia francesa de 1789 no va abandonar ni un minut els seus aliats, els camperols. Ella sabia que la seua dominació es basava en la liquidació del feudalisme al camp, en la creació d’una classe de camperols propietaris lliures [grundbesitzenden].
La burgesia alemanya de 1848 traeix sense cap escrúpol els camperols, els seus aliats més naturals, que representen la carn de la seua carn i sense els quals és impotent contra la noblesa.
El manteniment dels drets feudals, sancionat sota l’aparença (il·lusòria) del rescat: heus aquí el resultat de la revolució alemanya de 1848. La muntanya ha parit un ratolí”.
És aquest un passatge molt alliçonador, que ens ofereix quatre tesis importants: 1) La revolució alemanya no acabada es diferencia de la francesa, portada al seu fi, en què la burgesia va trair, no sols el democratisme en general, sinó els camperols en particular. 2) La base de la realització completa de la revolució democràtica és la creació d’una classe de camperols lliures. 3) La creació d’una classe tal és la destrucció de les càrregues tributàries feudals, la liquidació del feudalisme, però no és encara, de cap manera, la revolució socialista. 4) Els camperols són els aliats “més naturals” de la burgesia, precisament de la burgesia democràtica, sense els quals aquesta última és “impotent” enfront de la reacció.
Totes aquestes tesis, modificades d’acord amb les particularitats nacionals concretes, posant en compte de feudalisme, règim de servitud, poden ser també aplicades, en la seua totalitat, a la Rússia de 1905. No hi ha dubte que, en deduir els ensenyaments de l’experiència d’Alemanya, explicada per Marx, no podem arribar a una altra consigna, per al triomf decisiu de la revolució, que a la següent: dictadura revolucionària democràtica del proletariat i dels camperols. És indubtable que el proletariat i els camperols són les principals parts integrants d’aqueix “poble” que Marx contraposava en 1848 a la reacció que resistia i a la burgesia que traïa. És indubtable que també en Rússia la burgesia liberal i els senyors d’Osvobozhdenie traeixen i trairan els camperols, o siga, sortiran del pas amb una pseudoreforma i es col·locaran al costat dels grans terratinents en la lluita decisiva entre aquests i els camperols. Únicament el proletariat és capaç de recolzar els camperols, fins al final, en aquesta lluita. És indubtable, finalment, que també en Rússia l’èxit de la lluita camperola, és a dir, el pas de totes les terres a poder dels camperols, significarà una revolució democràtica completa, sent la base social de la revolució portada fins al final, però no equivaldrà de cap manera a una revolució socialista ni a la “socialització” de què parlen els ideòlegs de la petita burgesia, els socialistes revolucionaris. L’èxit de la insurrecció camperola, la victòria de la revolució democràtica, no farà sinó desbrossar el camí per a una lluita decidida i vertadera pel socialisme, sobre la base de la república democràtica. Els camperols, com a classe posseïdora de terres, exerciran en aquesta lluita el mateix paper de traïció, d’inconseqüència, que ara exerceix la burgesia en la lluita per la democràcia. Oblidar açò és oblidar el socialisme, enganyar-se a si mateix i als altres respecte als vertaders interessos i tasques del proletariat.
Per a no deixar cap llacuna en l’exposició de les idees de Marx en 1848, cal destacar una diferència essencial entre la socialdemocràcia alemanya de llavors (o Partit Comunista del proletariat, parlant amb el llenguatge de llavors) i l’actual socialdemocràcia russa. Concedim la paraula a Mehring:
“La Nova Gaseta Renana va aparèixer a l’arena política com “òrgan de la democràcia”. No és possible deixar de veure el fil que encasta tots els seus articles. Però, de manera directa, defensava més els interessos de la revolució burgesa enfront de l’absolutisme i el feudalisme que els interessos del proletariat enfront dels de la burgesia. Pocs materials trobareu a les seues columnes sobre el moviment específic obrer durant la revolució, encara que no s’ha d’oblidar que, al mateix temps, es publicava dues vegades per setmana, davall la redacció de Moll i Schapper, l’òrgan especial de la Unió Obrera de Colònia. De totes maneres l’escàs interès que la Nova Gaseta Renana dedicava al moviment obrer alemany de llavors, salta als ulls del lector contemporani, tot i que el seu militant més capaç, Stephan Born, havia sigut deixeble de Marx i d’Engels a París i Brussel·les i, en 1848, corresponsal del seu periòdic a Berlín. Born conta en les seues Memòries que Marx i Engels mai li van dir una sola paraula de desaprovació per la seua agitació obrera. Però les declaracions posteriors d’Engels permeten suposar que ells estaven descontents, almenys amb els mètodes d’aquesta agitació. Aquest descontent tenia fonament, per quant Born es veia obligat a fer moltes concessions a la consciència de classe del proletariat, consciència incipient encara en la major part d’Alemanya, concessions que no resistien a la crítica des del punt de vista del Manifest Comunista. El seu descontent no tenia fonament, per quant, malgrat tot, Born va saber mantenir l’agitació, dirigida per ell, a un nivell relativament alt [...] Sens dubte, Marx i Engels tenien raó històricament i políticament, quan veien l’interès fonamental de la classe obrera, abans que res, en la major impulsió possible de la revolució burgesa [...] No obstant això, una prova notable de com l’instint elemental del moviment obrer sap corregir les concepcions dels pensadors més genials, és el fet que aquests es pronunciaren, a l’abril de 1849, per una organització específicament obrera i decidiren participar al Congrés obrer, preparat principalment pel proletariat de l’est de l’Elba (Prússia Oriental)”.
De manera que només a l’abril de 1849, quasi un any després de l’aparició del periòdic revolucionari (la Nova Gaseta Renana es va començar a publicar l’1 de juny de 1848), Marx i Engels es van pronunciar per una organització obrera independent! Fins llavors, dirigien simplement un “òrgan de la democràcia” no lligat per cap llaç orgànic a un partit obrer independent! Aquest fet monstruós i fins a increïble des del nostre punt de vista actual, ens demostra clarament quina diferència tan enorme hi ha entre la socialdemocràcia alemanya de llavors i l’actual Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia. Aquest fet ens mostra com de més febles eren els trets proletaris del moviment, el seu corrent proletari, en la revolució democràtica alemanya (a causa de l’endarreriment d’Alemanya en 1848, tant en el sentit econòmic com en el polític, al seu fraccionament estatal). Açò no ho ha d’oblidar hom en apreciar les nombroses declaracions de Marx, d’aquesta i una altra època un poc posterior, sobre la necessitat de l’organització independent del partit del proletariat. Marx, al cap de quasi un any, únicament de l’experiència de la revolució democràtica, pràcticament va traure aquesta conclusió: fins a tal punt era llavors filisteu, petit burgès tot l’ambient en Alemanya. Per a nosaltres, aquesta conclusió és ja una adquisició vella i sòlida de l’experiència de mig segle de la socialdemocràcia internacional, adquisició amb la qual hem començat l’organització del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia. Entre nosaltres, per exemple, no pot donar-se el cas que els periòdics revolucionaris del proletariat estiguen al marge del partit socialdemòcrata del proletariat o que actuen ni un sol minut com simples “òrgans de la democràcia”.
Però el contrast, a penes insinuat, entre Marx i Stephan Born, existeix al nostre país, tant més desenrotllat, com més potent és el corrent proletari al torrent democràtic de la nostra revolució. Referint-se al probable descontent de Marx i Engels per l’agitació de Stephan Born, Mehring s’expressa d’una forma massa suau i evasiva. Heus aquí què escrivia Engels sobre Born en 1885 (pròleg a Enthüllungen über den Kommunistenprozess zu Köln, Zuric, 1885):
“Els membres de la Lliga dels Comunistes estaven en totes parts al capdavant del moviment democràtic més extrem, demostrant amb açò que la Lliga era una excel·lent escola d’activitat revolucionària”. “El tipògraf Stephan Born, militant actiu de la Lliga a Brussel·les i París, va fundar a Berlín una “Germandat Obrera” (Arbeiterverbrüderung), que va adquirir considerable extensió i es va mantenir fins a 1850. Born, jove de talent, es va afanyar massa, no obstant això, en actuar com a polític. Amb tal de reunir gent al seu voltant, “fraternitzava” amb un munt d’elements dels més dispars (Kreti und Plethi).
“No era, ni de bon tros, una d’aqueixes persones capaces d’introduir la unitat en tendències contradictòries, la llum en el caos. Per aquest motiu, en les publicacions oficials de la seua germandat es confonien i embrollaven habitualment els punts de vista del Manifest Comunista, amb reminiscències i aspiracions corporatives, amb fragments de les idees de Lluís Blanc i de Proudhon, amb la defensa del proteccionisme, etc.; en una paraula, aquesta gent volia acontentar tothom (Allen alles sein). S’ocupaven particularment d’organitzar vagues, sindicats, cooperatives de producció, oblidant que la tasca consistia abans que res en conquerir, per mitjà de la victòria política, primerament el terreny, sobre el qual es podrien realitzar, sòlidament i fermament, coses com aquestes (subratllat per nosaltres). I quan el triomf de la reacció va obligar els lideres d’aquesta germandat a sentir la necessitat de participar directament en la lluita revolucionària, naturalment, la massa endarrerida que estava agrupada al seu voltant els va abandonar. Born va prendre part en la insurrecció de Dresden, al maig de 1849, i es va salvar per una feliç casualitat. La germandat obrera es va mantenir al marge del gran moviment polític del proletariat com una associació aïllada, que, majoritàriament, existia només sobre el paper, representant una força tan secundària, que la reacció només va considerar necessari suprimir-la en 1850 i les seues seccions filials no van ser dissoltes fins a molts anys després. Born (el nom real del qual era Buttermilch27) no va aconseguir ser un home polític i va acabar sent un petit professor suís que, en compte de traduir Marx a l’idioma corporatiu, tradueix en un llenguatge alemany dolçàs al bonàs de Renán”.
Heus aquí com apreciava Engels les dues tàctiques de la socialdemocràcia en la revolució democràtica!
Els nostres neoiskristes tendeixen també cap a l’“economicisme” amb tal gelosia i tan fora de raó que mereixen les alabances de la burgesia monàrquica per la seua “lucidesa”. Ells també reuneixen al seu voltant els elements més dispars, adulant els “economistes”, seduint demagògicament la massa endarrerida amb les consignes d’“iniciativa”, “democratisme”, “autonomia”, etc., etc. Les seues associacions obreres existeixen també, molt sovint, només en les pàgines de la nova Iskra a l’estil Khlestakov. Les seues consignes i resolucions palesen la mateixa incomprensió de les tasques del “gran moviment polític del proletariat”.
23 Cfr.: Prokopòvitx, La qüestió obrera en Rússia.
24 Contingueu la rialla, amics!
25 Publicada en l’Arxiu Virtual dels Marxistes: (Nota Edicions Internacionals Sedov)
26 “Testimonis: el senyor Gierke i el senyor Hansemann”. Hansemann era un ministre del partit de la gran burgesia (en Rússia, Trubetskoi Roditxev, etc.). Gierke, ministre d’Agricultura del govern Hansemann, va elaborar un projecte, un projecte “audaç”, segons el qual l’aparent “abolició sense indemnització de les càrregues tributàries feudals”, en la pràctica abolia les càrregues tributàries petites i sense importància però conservava les càrregues tributàries essencials o en fixava compensació. El senyor Gierke és quelcom semblant als senyors Kablukov, Manuilov, Guertsentein russos i semblants amics liberals del mugic, que volen l’“ampliació de la propietat territorial camperola”, però sense perjudicar els grans terratinents.
27 En traduir a Engels, vaig cometre un error en aquest punt en la primera edició, prenent la paraula “Buttermilch” no com un nom propi, sinó com un malnom. Aquest error ha proporcionat, naturalment, gran satisfacció als menxevics. Koltzov ha escrit que jo “aprofundia Engels” (publicat en la recopilació titulada Dotze anys), Plekhanov, fins i tot ara, recorda aquest error en Tovaristx; en una paraula, s’ha trobat un excel·lent pretext per a ofegar la qüestió de les dues tendències en el moviment obrer del 48 a Alemanya: la tendència de Born (afí als nostres economistes) i la tendència marxista. Aprofitar els errors de l’adversari, encara que només siga en això del nom de Born, és més que natural. Però ofegar amb esmenes la traducció de l’essència de la qüestió de les dues tàctiques és tant com defugir el fons de la discussió. (Observació de Lenin a l’edició de 1907)