Edicions Internacionals Sedov. Versió catalana establerta des de: La catástrofe que nos amenaza y como combatirla, en Obras Escogidas en XII toms, Tom VII, Editorial Progreso, Moscou, 1977, pàgines 175-220. Versió també disponible en .pdf.
L’AGRUPACIÓ OBLIGATÒRIA EN CONSORCIS
La sindicació obligatòria, o siga, l’agrupació obligatòria dels industrials, per exemple, en consorcis, regeix ja pràcticament en Alemanya. Tampoc aquesta mesura té res de nou. També en açò, per culpa dels eseristes i els menxevics, observem un estancament complet en la Rússia republicana, a qui aqueixos poc honorables partits “entretenen” amb uns rigodons, que ballen emparellats amb els democonstitucionalistes, o amb els Búblikov, o amb Teréstxenko i Kerenski.
La sindicació obligatòria és, d’una banda, una espècie d’impuls que l’Estat imprimeix al desenvolupament capitalista, el qual condueix en totes parts a l’organització de la lluita de classes i a l’augment del nombre, la varietat i la importància de les associacions. D’altra banda, aquest “associament” obligatori és condició prèvia i inexcusable de tot control si fa o no fa seriós i de tot estalvi de treball del poble.
La llei alemanya obliga, per exemple, els fabricants de blanqueries d’una determinada localitat o de tot el país a organitzar-se en un consorci, del consell d’administració del qual en forma part, amb finalitat de control, un representant de l’Estat. Directament, és a dir, de per si mateixa, aquesta llei no afecta gens ni mica les relacions de propietat ni priva d’un copec un sol propietari; tampoc prejutja si la forma, la tendència i l’esperit del control seran burocràtics reaccionaris o democràtics revolucionaris.
Lleis com aqueixa podrien i s’haurien de promulgar en el nostre país immediatament, sense perdre ni una setmana de temps preciós i deixant que les mateixes condicions de la vida social determinassen les formes més concretes i el ritme d’aplicació de la llei, els mitjans de controlar la seua aplicació, etc. Per a dictar aquesta llei, l’Estat no necessita disposar d’un aparell especial, ni recórrer a investigacions especials ni a estudis previs de cap gènere; seria prou que estigués disposat a trencar amb certs interessos privats dels capitalistes, els quals “no estan acostumats” a aqueixes intromissions i no volen perdre els superguanys que els assegura, de bracet a la falta de control, l’administració a l’antiga.
Per a dictar semblant llei no fan falta cap aparell ni cap “estadística” (amb la que Txernov pretenia suplantar la iniciativa revolucionària dels camperols), perquè la seua aplicació haurà d’encomanar-se als mateixos fabricants o industrials, a les forces socials ja existents, davall el control de forces socials (és a dir, no governamentals, no burocràtiques) també existents, però que han de pertànyer obligatòriament a l’anomenat “estat baix”, o siga, a les classes oprimides i explotades, que pel seu heroisme, la seua abnegació i la seua disciplina de camarades han demostrat sempre, en tot el curs de la història, ser infinitament superiors als explotadors.
Suposem que tenim un govern vertaderament democràtic revolucionari i que aquest govern decreta: tots els fabricants i industrials de cada branca de la producció que empren, diguem, almenys dos obrers, s’hauran d’agrupar sense demora en associacions de districte i provincials. La responsabilitat de l’estricte compliment d’aquesta llei incumbirà, en primer lloc, als fabricants, directors, consellers i grans accionistes (perquè tots ells són els vertaders caps de la indústria moderna, els seus vertaders amos). Es considerarà desertors de l’exèrcit, imposant-los el càstig corresponent, a quants pretenguen eludir el compliment immediat d’aquesta llei, fent-los respondre amb tots els seus béns, segons el principi de la caució solidària: tots per un i un per tots. Es farà responsables així mateix tots els empleats, obligant-los també a agrupar-se en un sindicat únic, i tots els obrers i el seu respectiu sindicat. La finalitat de l’“associament” és implantar la comptabilitat més completa, més rigorosa i més precisa i, sobretot, centralitzar les operacions de compra de matèries primeres i de venda dels productes, així com estalviar recursos i energies del poble. En agrupar en un consorci les empreses escampades, aquest estalvi aconseguirà proporcions gegantines, com ensenyen les ciències econòmiques i demostra l’experiència de tots els consorcis, càrtels i trusts. Repetim una vegada més que, de per si, aquesta sindicació no altera gens ni mica les relacions de propietat ni priva d’un sol copec cap propietari. Cal fer insistència en aquesta circumstància, perquè la premsa burgesa no cessa d’“espantar” els petits i mitjans propietaris dient-los que els socialistes, en general, i els bolxevics, en particular, volen “expropiar-los”; aquesta afirmació és una mentida a posta, ja que els socialistes, fins i tot en el cas d’una revolució socialista completa, no volen ni poden expropiar els petits camperols i no els expropiaran. Nosaltres parlem sempre només de les mesures immediates i més urgents, ja aplicades a Europa Occidental, i que una democràcia mitjanament conseqüent hauria aplicat també a Rússia sense demora per a conjurar la imminent catàstrofe que ens amenaça.
La sindicació dels propietaris més petits i modestos entropessaria amb serioses dificultats tècniques i culturals, donats l’extraordinari fraccionament i el primitivisme tècnic de les seues empreses, així com l’analfabetisme o l’exigua instrucció dels propietaris. Però precisament aqueixes empreses podrien ser eximides del compliment de la llei (com hem dit ja en l’exemple citat més amunt, i el seu no agrupament (sense parlar ja del seu agrupament tardà) no podria originar obstacles seriosos, perquè les petites empreses, encara que molt nombroses, exerceixen un paper ínfim en el volum global de la producció, en l’economia nacional en el seu conjunt, i, a més, depenen quasi sempre, en una forma o una altra, de les grans empreses.
Només les grans empreses tenen una importància decisiva, i ací existeixen ja els recursos i les forces tècniques i culturals necessaris per a procedir a l’“associament”. L’única cosa que falta per a posar en joc aqueixes forces i recursos és la iniciativa d’un poder revolucionari, una iniciativa ferma, resolta, severa i implacable respecte als explotadors.
Com més pobre és un país en persones amb instrucció tècnica, i en intel·lectuals en general, més imperiosa és la necessitat de decretar com més prompte millor i amb la major decisió la sindicació obligatòria, començant per aplicar-la a les empreses molt grans i grans. Perquè precisament la sindicació permetrà estalviar forces intel·lectuals, aprofitar-les íntegrament i distribuir-les amb major encert. I si fins i tot els camperols russos, en els seus apartats racons, lluitant davall el govern tsarista contra les mil traves que aquest els posava, van saber després de 1905 fer un gegantí pas endavant en l’organització d’associacions de tot gènere, és evident que en uns quants mesos, si no abans, podria efectuar-se la sindicació de la indústria i del comerç grans i mitjans. L’única condició necessària consistiria en el fet que ho imposés així un govern vertaderament democràtic i revolucionari, recolzat en l’assistència, la participació, l’interès i els avantatges dels “sectors inferiors”, de la democràcia, dels empleats i dels obrers, un govern que invités aquests sectors a exercir el control.