(Traducció de Jordi Arquer)
Capítol Primer: Un descobriment científic
1.- Contraposició del valor d'utilitat i del valor de canvi
“La capacitat que tenen tots els productes, siguin naturals, siguin industrials, de servir per a la subsistència de l'home, s'anomena particularment valor d'utilitat; la capacitat que tenen de canviar-se l'un per l'altre, valor de canvi... ¿De quina manera el valor d'utilitat esdevé valor de canvi?... La generació de la idea del valor [de canvi] no ha estat notada pels economistes amb prou de compte: convé de fixar-nos-hi. Donat que entre els objectes dels quals tinc necessitat, un gran nombre no es troben en la naturalesa més que en quantitat insuficient, o que no els produeix, jo em veig obligat d'ajudar la producció d'allò que em manca, i com que jo no puc posar mà a totes les coses que em falten, proposaré a altres homes, col·laboradors meus en les diverses funcions, de cedir-me una part de llurs productes a canvi del meu”. (Proudhon, V. I, cap. II.)
El senyor Proudhon es proposa d'explicar-nos abans de tot, la doble naturalesa del valor, la distinció del valor en si, el moviment que fa del valor d'utilitat valor de canvi. És important d'aturar-nos aquí amb el senyor Proudhon, en aquest acte de transsubstanciació. Heus ací com s'acompleix aquest acte segons el nostre autor.
Un molt gran nombre de productes que no es troben en la naturalesa, es troben per mitjà de la indústria. Suposeu que les necessitats depassin la producció espontània de la naturalesa; l'home es veu obligat a recórrer a la producció industrial. ¿Què és aquesta indústria en la suposició de Proudhon? ¿Quin és el seu origen? Un sol home que assagés de produir el gran nombre de coses que necessita “no pot ocupar-se en tantes coses”. Tantes necessitats a satisfer suposen tantes coses a produir – i no hi ha pas productes sense producció –; i tantes coses a produir suposen ja més d'un sol home ajudant a produir-les. Ara bé: des del moment que suposeu més d'una mà ajudant a la producció, haureu suposat ja tota una producció basada sobre la divisió del treball. De manera que la necessitat, tal com la suposa el senyor Proudhon, suposa així mateix tota la divisió del treball. La divisió del treball pressuposa el canvi i en conseqüència el valor de canvi. Per tant hauria estat millor de suposar de primer antuvi el valor de canvi.
Però el senyor Proudhon s'ha estimat més de donar la volta. Seguim-lo en tots els seus tombs, per a retornar sempre al seu punt de partida.
Per sortir de l'estat de coses on cadascú produeix isoladament, i per arribar al canvi “m'adreço – diu el senyor Proudhon – als meus col·laboradors en les diverses funcions”. Doncs jo tinc col·laboradors que tenen tots funcions diverses, sense que per això jo i tots els altres, senyor Proudhon, hàgim sortit de la posició solitària i poc social dels Robinsons. Els col·laboradors i les funcions diverses, la divisió del treball i el canvi que aquesta divisió indica, resulten inesperats.
Resumint: jo tinc necessitats fundades en la divisió del treball i en el canvi. En la mesura en què Proudhon pressuposa aquestes necessitats, pressuposa també el canvi, el valor de canvi, del qual es proposa precisament “notar-ne la generació amb més de compte que els altres economistes”.
El senyor Proudhon hauria pogut més encertadament invertir l'ordre de les coses, sense invertir per això la justesa de les seves conclusions. Per a explicar el valor de canvi, cal el canvi. Per a explicar el canvi cal la divisió del treball. Per a explicar la divisió del treball calen necessitats que reclamin aquesta divisió. Per a explicar aquestes necessitats cal suposar-les, cosa que no és pas negar-les, contràriament al primer axioma del pròleg del senyor Proudhon: “Suposar Déu és negar-lo”. (Pròleg).
¿Com s'ho fa el senyor Proudhon, per al qual se suposa coneguda la divisió del treball, per explicar el valor de canvi que per ell és sempre desconegut?
“Un home se'n va a proposar a altres homes, col·laboradors seus en funcions diverses”, d'establir el canvi i de fer una distinció proposada entre el valor usual i el valor canviable. Acceptant aquesta distinció proposada, els col·laboradors no han deixat a Proudhon altre “compte” que el de prendre acta del fet, de marcar, “de notar” en el seu Tractat d'economia política “la generació de la idea del valor”. Però ell ens deu sempre l'explicació de “la generació” d'aquesta proposició, de dir-nos com aquest home sol, aquest Robinson, ha tingut tot de cop la idea de fer “als seus col·laboradors” una proposició del gènere conegut, i com aquests col·laboradors l'han acceptada sense cap mena de protesta.
El senyor Proudhon no entra pas en aquests detalls genealògics. Ell dóna simplement al fet del canvi una espècie de patent històrica, presentant-lo sota la forma d'una moció feta per un tercer, tendint a l'establiment del canvi.
Heus ací una mostra del mètode històric i descriptiu del senyor Proudhon que professa menyspreu superb per al “mètode històric i descriptiu” d'Adam Smith i de Ricardo.
El canvi té la seva pròpia història. Ha passat per diferents fases.
Un temps hi hagué, com l'Edat Mitjana, que hom no canviava res més que allò que era superflu, allò que era l'excedent de la producció sobre el consum.
Hi hagué després un temps que no solament allò que era superflu, sinó tots els productes, tota l'existència industrial havia passat al comerç, en el qual tota la producció depenia del canvi. ¿Com explicar aquesta segona fase del canvi, el valor venal a la seva segona potència?
El senyor Proudhon tindria aviat una resposta: Figureu-vos que un home hagués “proposat a altres homes, col·laboradors seus en les diverses funcions” d'elevar el valor venal a la seva segona potència.
Ve a la fi un temps que tot allò que els homes havien considerat com inalienable esdevé objecte de canvi, de tràfic, i pot per tant alienar-se. És el temps que les coses mateixes que fins llavors havien estat comunicades, però no mai canviades; donades, però no mai venudes; adquirides, però no mai comprades – virtut, amor, opinió, ciència, consciència, etc. –, on tot, a la fi passa al comerç. És el temps de la corrupció general de la venalitat universal, o bé, per parlar en termes d'economia política, el temps que tota cosa, moral o física, havent esdevingut valor venal, és portada al mercat per ésser apreciada en llur valor més just.
¿Com explicar encara aquesta nova i última fase del canvi, el valor venal a la seva tercera potència?
El senyor Proudhon tindria de seguida una resposta:
Suposeu que una persona hagi “proposat a d'altres persones, col·laboradors seus en les diverses funcions”, fer de la virtut, de l'amor, etc., un valor venal, d'elevar el valor de canvi a la seva tercera i última potència.
Com hom veu, “el mètode històric i descriptiu” del senyor Proudhon és bo per a tot, respon a tot, ho explica tot. Majorment si es tracta d'explicar històricament “la generació d'una idea econòmica”, ell suposa un home que proposa a altres homes, col·laboradors seus en les diverses funcions, d'acomplir aquest acte de generació, i ja queda tot explicat.
D'ací endavant acceptarem “la generació” del valor de canvi com un acte acomplert; ja només en cal, ara, exposar la relació del valor de canvi amb el valor d'utilitat. Escoltem el senyor Proudhon.
“Els economistes han fet ressortir molt bé el caràcter del valor; però allò que no han expressat amb mateixa claredat, és la seva naturalesa contradictòria; aquí comença la nostra crítica... És poc haver assenyalat en el valor útil i en el valor canviable aquest estrany contrast, on els economistes estan acostumats a no veure res que no sigui molt senzill: cal mostrar que aquesta pretesa simplicitat amaga un misteri profund que és un deure nostre de penetrar... En termes tècnics el valor útil i el valor canviable estan en raó inversa l'un de l'altre”.
Si hem comprès bé el pensament del senyor Proudhon heus ací els quatre punts que es proposa d'establir:
1.er El valor útil i el valor canviable formen “un estrany contrast”, estan en contraposició.
2.on El valor útil i el valor canviable estan en raó inversa l'un de l'altre, en contradicció.
3.er Els economistes no han vist ni conegut la contraposició ni la contradicció.
4.rt La crítica del senyor Proudhon comença pel final.
També nosaltres començarem pel final, i per tal de disculpar els economistes de les acusacions del senyor Proudhon, deixarem parlar dos economistes força importants.
Sismondi: “És l'oposició entre el valor usual i el valor canviable a la qual ha reduït el comerç tota cosa, etc. (Études, volum II, pàg. 162, edició de Brussel·les).
Lauderdale: “En general, la riquesa nacional (el valor útil) disminueix en la proporció que creixen les fortunes individuals per l'augment del valor venal; i a mesura que aquestes es redueixen per la disminució d'aquest valor, generalment la primera augmenta”. (Recherches sur la nature et l'origine de la richesse publique; traduït per Largentil de Lavaise. París, 1808).
Sismondi ha fundat sobre l'oposició entre el valor usual i el valor canviable, la seva doctrina principal, segons la qual la disminució de la renda és proporcional a l'acreixement de la producció.
Lauderdale ha fundat el seu sistema sobre la raó inversa de les dues espècies de valor, i la seva doctrina era en tanta manera popularíssima en temps de Ricardo, que aquest pogué parlar-ne com d'una cosa generalment coneguda. “És confonent les idees del valor venal i de les riqueses (valor útil) que hom ha pretès que disminuint la quantitat de coses necessàries, útils o agradables a la vida, hom podia augmentar les riqueses”. (Ricardo, Principes d'economie politique, traduïts per Constancio, anotats per J.-B. Say. París, 1835; volum II, capítol Sur la valeur et les richesses).
Acabem de veure que els economistes, abans del senyor Proudhon, han “assenyalat” el misteri profund de la contraposició i contradicció. Vegem ara com el senyor Proudhon explica al seu torn aquest misteri, després dels economistes.
El valor canviable d'un producte baixa a mesura que l'oferta va creixent i resta igual a la demanda; en altres termes: com més abunda un producte, relativament a la demanda, més el seu valor canviable o el seu preu baixa. I viceversa: com més feble és l'oferta en relació a la demanda, més augmenta el valor canviable o el preu del producte ofert pujat; en altres termes: com més escassos són els productes oferts en relació a la demanda, més cars són. El valor de canvi d'un producte depèn de la seva abundància o de la seva raresa, però sempre en relació a la demanda. Suposeu un producte més que rar, únic en el seu gènere: aquest producte únic serà més que abundant, serà superflu, si no és demanat. En canvi, suposeu un producte multiplicat per milions, que serà sempre rar, si no és suficient, si no acontenta la demanda, és a dir, si és molt sol·licitat.
Aquestes són veritats podríem dir gairebé banals, però que ha calgut això no obstant reproduir aquí per fer comprendre els misteris del senyor Proudhon.
“De tal manera que seguint el principi fins a les últimes conseqüències hom arribaria a la conclusió, la més lògica del món, que les coses l'ús de les quals és necessari, i de les quals la quantitat és infinita, no han de valer res, i aquelles la utilitat de les quals és nul·la, de raresa extremada, d'un preu inestimable. Com a súmmum d'obstacles, la pràctica no admet gens aquests extrems: d'un costat, cap producte humà no podria mai atènyer l'infinit en grandesa; per l'altre, les coses més rares necessiten en un grau qualsevol que siguin útils, sense la qual condició no serien susceptibles de cap valor. El valor útil i el valor canviable queden, doncs, fatalment encadenats l'un a l'altre, per bé que per llur naturalesa tendeixen contínuament a excloure's”.
¿Què és això que eleva al súmmum les dificultats de Proudhon? El fet que simplement ha oblidat la demanda i que una cosa no pot ésser escassa o abundant en tant que no sigui demanada. Una vegada deixada de banda la demanda, assimila el valor canviable a la raresa i el valor útil a l'abundància. Efectivament, dient que les coses la “utilitat de les quals és nul·la i la raresa extremada són d'un preu inestimable”, diu simplement que el valor de canvi no és altra cosa que la raresa. “Raresa extrema i utilitat nul·la” són pura raresa. “Preu inestimable”, és el màximum de valor canviable, és purament el valor canviable. Aquests dos termes, ell els posa en equació. Doncs, valor canviable i raresa són termes equivalents. En arribar a aquestes preteses “conseqüències extremes”, Proudhon es troba, en efecte, haver posat a l'extrem, no pas les coses, sinó els termes que les expressen, i en això dóna proves de retòrica més que no pas de lògica. Retroba les seves primeres hipòtesis en tota llur nuesa, quan creu haver trobat noves conseqüències. Gràcies al mateix procediment, reïx a identificar el valor útil amb l'abundància pura.
Després d'haver posat en l'equació el valor canviable i la raresa, el valor útil i l'abundància, Proudhon s'admira de no trobar ni el valor útil en la raresa i el valor canviable, ni el valor canviable en l'abundància i el valor útil; i veient que la pràctica no admet gens aquests extrems, ell no pot fer altrament que creure en el misteri. Hi ha per a ell preu inestimable, perquè no hi ha compradors, i no en trobarà mai, mentre faci abstracció de la demanda.
D'altra part, l'abundància del senyor Proudhon sembla ésser alguna cosa espontània. Oblida per completa que hi ha gent que la produeix, i que està en l'interès d'aquests de no perdre mai de vista la demanda. Si no, ¿com hauria pogut dir el senyor Proudhon que les coses que són molt útils han d'estar a preu molt baix o bé no costar res? Li hauria calgut de concloure, contràriament, que cal restringit l'abundància, la producció de les coses molt útils, si hom vol elevar-ne els preus, el valor del canvi.
Els antics vinyaters francesos, en sol·licitar una llei que prohibís la plantació de noves vinyes, en cremar els holandesos les espècies de l'Àsia, en desarrelar els clavellers a les Moluques, volien simplement reduir l'abundància per elevar el valor de canvi. Tota l'Edat Mitjana en limitar per mitjà de lleis el nombre de fadrins que podia ocupar un sol mestre, limitant el nombre d'eines que aquest podia utilitzar, obrava segons aquest mateix principi. (Vegeu, Anderson Història del comerç).
Després d'haver representant l'abundància com el valor útil i la raresa com el valor canviable – res més fàcil de demostrar que l'abundància i la raresa estan en raó inversa –, el senyor Proudhon identifica el valor útil amb l'oferta i el valor canviable amb la demanda. Per tal de fer encara més profunda l'antítesi, fa una substitució de termes posant valor d'opinió en lloc de valor de canvi. Heus aquí, doncs, que la lluita ha variat de terreny, i tenim d'un costat la utilitat (el valor en ús, l'oferta), de l'altre, l'opinió (el valor canviable, la demanda).
Aquestes dues potències oposades l'una a l'altra, ¿qui les conciliarà? Com fer-ho per posar-les d'acord? ¿Es podria tan sols establir entre elles un punt de comparació?
“Certament – exclama el senyor Proudhon –, n'hi ha un: és l'arbitrari. El preu que resultarà d'aquesta lluita entre l'oferta i la demanda, entre la utilitat i opinió no serà pas l'expressió de l'eterna justícia”.
El senyor Proudhon continua desenvolupant aquesta antítesi:
“En la meva qualitat de comprador lliure, sóc jutge de la meva necessitat, jutge de la conveniència de l'objecte, jutge del preu que hi vull posar. D'altra part, en la vostra qualitat de productor lliure, vós sou amo dels mitjans d'execució i, en conseqüència, teniu la facultat de reduir les vostres despeses”.
I com que la demanda o el valor de canvi són idèntics amb l'opinió, el senyor Proudhon es veu obligat a dir:
“Està provat que és el lliure arbitri de l'home el que dóna lloc a l'oposició entre el valor útil i el valor de canvi. ¿Com resoldre aquesta oposició en tant que subsisteix el lliure arbitri? ¿I com sacrificar aquest, sinó sacrificant l'home?”
De manera que no hi ha pas resultat possible. Hi ha una lluita entre dues potències, podríem dir, incommensurables, entre el que és útil i l'opinió, entre el comprador lliure i el productor lliure.
Mirem les coses d'un xic més prop.
L'oferta no representa pas exclusivament la utilitat; la demanda tampoc no representa exclusivament l'opinió. El qui demana, ¿no ofereix també ell algun producte o el signe representatiu de tots els productes, la moneda, i en oferir-lo no representa, segons el senyor Proudhon la utilitat o el valor d'ús?
Per altra banda, ¿el qui ofereix no demana també un producte qualsevol o el signe representatiu de tots els productes? ¿I no esdevé així el representant de l'opinió, del valor d'opinió o del valor de canvi?
La demanda és al mateix temps una oferta, l'oferta és alhora una demanda. Així, l'antítesi del senyor Proudhon, en identificar simplement l'oferta i la demanda, l'una a la utilitat, l'altra a l'opinió, descansa sols sobre una abstracció fútil.
El que Proudhon anomena valor útil, altres economistes ho anomenen amb el mateix dret valor d'opinió. No citarem més que Storch. (Cours d'économie politique. París, 1823).
Segons Storch, hom anomena necessitat les coses de les quals sentim necessitat; hom anomena valors les coses a les quals atribuïm valor. La majoria de les coses tenen sols valor perquè satisfan les necessitats engendrades per l'opinió. L'opinió sobre les nostres necessitats pot canviar i d'aquí ve que la utilitat de les coses que sols expressen una relació d'aquestes coses amb les nostres necessitats, pugui variar també. Les mateixes necessitats naturals canvien contínuament. Quant de varietat no hi ha, en efecte, ens els objectes que serveixen d'aliment principal en els diferents pobles!
La lluita no s'estableix pas entre la utilitat i l'opinió: s'estableix entre el valor venal que demana l'ofertor, i el valor venal que ofereix el qui demana. El valor de canvi del producte és cada vegada el resultat d'aquestes apreciacions contradictòries.
En darrera anàlisi, l'oferta i la demanda posen en presència la producció i el consum, però la producció i el consum fundats sobre els canvis individuals.
El producte que hom ofereix no és pas l'útil en ell mateix. És el consumidor qui en constata la utilitat. I encara que hom li reconegui la qualitat d'ésser útil, no és pas exclusivament útil. En el curs de la producció, ha estat canviat contra totes les despeses de producció, tals com les primeres matèries, els salaris dels obrers, etc., coses totes que són valors venals. En conseqüència el producte representa, a ulls del productor, una suma de valors venals. El que ell ofereix, no és tan sols un objecte útil, sinó també, i especialment, un valor venal.
Quant a la demanda, sols serà efectiva a condició de tenir a la seva disposició mitjans de canvi. En ells mateixos, aquests mitjans són productes, valors venals.
Trobem, doncs, en l'oferta i la demanda, d'una banda un producte que ha costat valors venals i la necessitat de vendre; de l'altra, mitjans que han costat valors venals i el desig de comprar.
El senyor Proudhon contraposa el comprador lliure al productor lliure. Dóna a un i altre qualitats purament metafísiques. És això que li fa dir: “Està provat que és el lliure arbitri de l'home el que dóna lloc a l'oposició entre el valor d'ús i el valor de canvi”.
El productor, des del moment que ha produït en una societat basada en la divisió del treball i en els intercanvis – i aquesta és la hipòtesi del senyor Proudhon – es troba forçat a vendre. El senyor Proudhon fa el productor amo dels mitjans de producció; però convindrà amb nosaltres que no és pas del lliure arbitri que depenen els seus mitjans de producció. Encara més: aquests mitjans de producció són en gran part productes que li vénen de fora, i dins la moderna producció ell no és tampoc lliure de produir la quantitat que vol. El grau actual de desenvolupament de les forces productives l'obliga a produir sobre tal o tal escala.
El consumidor no és pas més lliure que el productor. La seva opinió es basa en les seves possibilitats i les seves necessitats. Unes i altres estan determinades per la seva situació social, i aquesta depèn al seu torn de tota l'organització social. Sí, l'obrer que compra patates, i la cortesana que compra puntes, segueixen l'un i l'altra llur opinió respectiva. Però la diversitat de llurs opinions s'explica per la diferència de posició que ocupen en el món, la qual és producte de l'organització social.
¿Es basa tot el sistema de necessitats en l'opinió o en l'organització total de la producció? Més freqüentment les necessitats neixen directament de la producció o d'un estat de coses fonamentat en la producció. El comerç universal rutlla gairebé per complet no sobre les necessitats del consum individual, sinó de la producció. Així, per escollir un altre exemple, la necessitat que hom té dels notaris, ¿no suposa un dret civil determinat que no és més que l'expressió d'un cert desenvolupament de la propietat, és a dir, de la producció?
No és suficient per al senyor Proudhon d'haver eliminat de la relació entre l'oferta i la demanda els elements dels quals acabem de parlar. Porta l'abstracció als últims límits, fonent tots els productors en un de sol, tots els consumidors en un sol consumidor, i establint la lluita entre aquests dos personatges quimèrics. Però en el món real, les coses passen de forma diferent. La competència entre els qui ofereixen i la competència entre els qui demanen, formen un element necessari de la prova de força entre compradors i venedors, de la qual resulta el valor venal.
Després d'haver eliminar les despeses de producció i la competència, el senyor Proudhon pot a gust seu reduir a l'absurd la fórmula de l'oferta i la demanda.
“L'oferta i la demanda – diu – no són altra cosa que dues formes cerimonials que serveixen per a posar en presència el valor d'ús i el valor de canvi, i provocar llur conciliació. Són els pols elèctrics, dels quals l'establiment de relació ha de produir el fenomen d'afinitat anomenat intercanvi”.
Per tant, val a dir que l'intercanvi no és altra cosa que una “forma cerimonial” per a posar en presència el consumidor i l'objecte a consumir. Val a dir, per tant, que totes les relacions econòmiques són “formes cerimonials” per a servir d'intermediàries. L'oferta i la demanda són relacions d'una producció determinada, ni més ni menys que els intercanvis individuals.
Així, ¿en què consisteix, doncs, tota la dialèctica del senyor Proudhon? En substituir el valor d'ús i el valor de canvi, l'ofera i la demanda per nocions abstractes i contradictòries, tals com la raresa i l'abundància, allò que és útil i l'opinió, un productor i un consumidor, tots dos cavallers del lliure arbitri.
I on vol anar a parar?
A procurar-se el mitjà d'introduir més tard un dels elements que havia descartat: les despeses de producció, com la síntesi entre el valor d'ús i el valor de canvi. És així com als seus ulls les despeses de producció constitueixen el valor sintètic o el valor constituït.