(Traducció de Jordi Arquer)
Capítol Primer: Un descobriment científic
3.- Aplicació de la llei de les proporcionalitats de valor
A) El diner
“L'or i l'argent són les primeres mercaderies el valor de les quals ha arribat a la seva constitució” (I, pàg. 69).
Ara bé, l'or i l'argent són les primeres aplicacions del “valor constituït”... per al senyor Proudhon. I com que Proudhon constitueix els valors dels productes determinant-los per la quantitat comparativa de treball fixat en els productes, l'única cosa qe havia de fer era provar que les variacions ocorregudes en el valor de l'or i de l'argent s'expliquen sempre per les variacions del temps de treball que cal per a produir-los. Proudhon ni tan sols no hi somnia. No parla pas de l'or i de l'argent com a mercaderia, sinó com a diner.
Tota la lògica, si lògica té, consisteix a escamotejar la qualitat que tenen l'or i l'argent de servir de diner a benefici de totes les mercaderies que tenen la qualitat d'ésser valorades pel temps del treball. Decididament hi ha més candidesa que malícia en aquest escamoteig.
Si un producte útil és valorat pel temps de treball necessari per produir-lo, és sempre susceptible de canvi. Testimonis, segons el senyor Proudhon: l'or i l'argent, que es troben en les condicions per mi volgudes de “canviabilitat”. Així, l'or i l'argent són el valor arribat a l'estat de constitució, són la materialització de la idea del senyor Proudhon. Hom no pot pas ésser més feliç en l'elecció del seu exemple. L'or i l'argent, ultra la qualitat que tenen d'ésser una mercaderia, valorada com tota altra mercaderia pel temps de treball, tenen encara la d'ésser agent universal de canvi, d'ésser diner. En prendre ara l'or i l'argent com una aplicació del “valor constituït” pel temps del treball, res no és més fàcil de provar que tota mercaderia el valor de la qual sigui constituít pel temps del treball serà sempre canviable, serà diner.
Una qüestió molt senzilla es presenta a la ment del senyor Proudhon. L'or i l'argent, ¿per què tenen el privilegi d'ésser el tipus del “valor constituït”?
“La funció particular que l'ús ha concedit als metalls preciosos de servir d'agent al comerç és purament convencional, i tota altra mercaderia podria, menys còmodament tal vegada però d'una manera tan autèntica, complir aquesta comesa: els economistes ho reconeixen i hom cita més d'un exemple. ¿Quina és, doncs, la raó d'aquesta preferència generalment acordada als metalls, per a servir de moneda, i com s'explica aquesta particularitat de funcions, sense analogia en l'economia política, de l'argent?... Ara bé, ¿és possible de restablir la sèrie d'on el diner sembla haver estat desprès i per consegüent reduir-la al seu veritable principi?”
Ja en plantejar la qüestió en aquests termes, el senyor Proudhon ha suposat el diner. La primera qüestió que hauria hagut de plantejar-se, és la de saber per què, tal com actualment estan constituïts els canvis, hom ha d'individualitzar, per dir-ho així, el valor de canvi, creant un agent especial d'intercanvi. El diner no és pas una cosa: és una relació social. ¿Per què la relació del diner és una relació de producció, com tota altra relació econòmica, tal com la divisió del treball, etc? Si el senyor Proudhon s'hagués adonat ben bé d'aquesta relació, no hauria pas vist en el diner una excepció, un membre desprès d'una sèrie desconeguda o a retrobar.
Contràriament hauria reconegut que aquesta relació és una anella i, com a tal, íntimament lligada a tot l'encadenament de les altres relacions, i que aquesta relació correspon a un mode de producció determinat ni més ni menys que l'intercanvi individual. Què fa, doncs? Comença per separar el diner del conjunt de l'actual mode de producció, per fer-ne més tard el primer membre d'una sèrie imaginària, d'una sèrie a retrobar.
Una vegada un hom ha reconegut la necessitat d'un agent particular de canvi, és a dir, la necessitat del diner, es tracta sols d'explicar per què aquesta funció particular ha estat atribuïda a l'or i a l'argent amb preferència a tota altra mercaderia. És aquesta una qüestió secundària, la qual no s'explica per l'encadenament de les relacions de producció, sinó per les qualitats específiques inherents a l'or i a l'argent com a matèria. Si després de tot això, els economistes en aquesta ocasió “s'han sortit fora del domini de la ciència, si ho han fet des del punt de mira de la física, de la mecànica, de la història, etc.”, com el retreu el senyor Proudhon, no han fet res que no haguessin de fer. La qüestió no és ja del domini de l'economia política.
“Allò que cap dels economistes no ha vist ni comprès – diu Proudhon – és la raó econòmica que ha determinat, en favor dels metalls preciosos, el privilegi de què gaudeixen”.
La raó econòmica que ningú no ha vist ni comprès – i motius tenien – el senyor Proudhon l'ha vista, compresa i llegada a la posteritat.
“Ara bé, el que ningú no ha remarcat és que, de totes les mercaderies, l'or i l'argent són les primeres el valor de les quals ha arribat a la constitució. En el període patriarcal, l'or i l'argent es mercadejaven encara i es canviaven en lingots, però ja amb una tendència visible a la dominació i amb una marcada preferència. A poc a poc els sobirans se n'apoderaren i hi posaren llur segell: i d'aquesta sobirana consagració neix el diner, és a dir, la mercaderia per excel·lència, la qual a desgrat de tots els sotracs pel comerç, conserva un valor proporcional determinat i es fa acceptar en tot pagament... El tret distintiu de l'or i de l'argent procedeix, repeteixo, del fet que, gràcies a llurs propietats metàl·liques, a les dificultats de llur producció i sobretot a la intervenció de l'autoritat pública, conquistaren ben aviat, com a mercaderies, fixesa i autenticitat”.
Dir que de totes les mercaderies, l'or i l'argent són els primers el valor de les quals ha arribat a la constitució, equival a dir, després de tot el que precedeix, que l'or i l'argent són els primers que han arribat a l'estat de diner. Heus aquí la gran revelació del senyor Proudhon, heus aquí la veritat que ningú, abans que ell, no havia descobert.
Si, per aquestes paraules, el senyor Proudhon ha volgut dir que l'or i l'argent són mercaderies per a la producció de les quals ha estat conegut el temps necessari abans que les altres, seria encara una de tantes suposicions amb les quals està sempre prest a gratificar els seus lectors. Si volem atenir-nos a aquesta erudició patriarcal, diríem a Proudhon que el temps necessari per a produir els objectes de primera necessitat, tal com el ferro, etc., ha estat conegut en primer lloc. Però nosaltres li farem gràcia de l'arc clàssic d'Adam Smith.
Però, després de tot això, ¿com pot el senyor Proudhon parlar encara de la constitució d'un valor, puix que un valor no s'ha constituït mai tot sol? Un valor s'ha constituït, no pel temps necessari per a produir-lo isoladament, sinó en relació a la quota de tots els altres productes que poden ésser creats en el mateix temps. Així, doncs, la constitució del valor de l'or i de l'argent suposa ja admesa la constitució d'una multitud d'altres productes.
No és pas, doncs, la mercaderia que ha arribat, en l'or i l'argent, a l'estat de “valor constituït”; és el “valor constituït” de Proudhon el que ha arribat, en l'or i l'argent, a l'estat de diner.
Examinem, ara, de més prop aquestes raons econòmiques que, segons el senyor Proudhon, han valgut a l'or i a l'argent l'avantatge d'ésser erigits en diner amb preferència a tots els altres productes, tot passant per l'estat constitutiu del valor.
Aquestes raons econòmiques són: “la preferència marcada” ja en el “període patriarcal”, i altres circumloquis del fet mateix, el que augmenta la dificultat, puix que aquests multipliquen el fet, en multiplicar els incidents que el senyor Proudhon fa acumular per explicar el fet. Proudhon no ha pas esgotat encara totes les preteses raons econòmiques. Veu-se'n aquí una d'una força sobirana, irresistible:
“El diner neix de la consagració sobirana: els sobirans s'apoderen de l'or i de l'argent i hi imprimeixen llur segell”.
De manera que els gustos dels sobirans són, per al senyor Proudhon, la suprema raó en economia política!
Veritablement, cal estar desproveït de tota coneixença històrica per a ignorar que són els sobirans qui, de tots temps, han suportat les condicions econòmiques, però que no han estat mai ells qui han fet la llei. La legislació tant política com civil, no fa més que pronunciar, verbalitzar la voluntat de les relacions econòmiques.
El sobirà s'apodera de l'or i de l'argent, per fer-ne els agents universals de canvi, encunyant-hi el seu segell, o bé ¿foren aquests agents universals de canvi els qui s'apoderaren del sobirà i l'obligaren a posar-hi llur segell i donar-los una consagració política?
L'empremta que s'ha donat i es dóna a l'or no és pas la del seu valor, sinó la del seu pes. La fixesa i l'autenticitat de les quals parla el senyor Proudhon sols s'apliquen al títol de la moneda, i aquest títol indica quanta matèria metàl·lica hi ha en un tros d'argent encunyat. “L'únic valor intrínsec d'un marc d'argent, diu Voltaire amb el bon sentit que el caracteritza, és un marc d'argent, mitja lliura de vuit unces de pes. El pes i el títol són els únics que integren aquest valor intrínsec” (Voltaire, Système de Law). Però la qüestió: ¿quant val una unça d'or i d'argent? queda en peu. Si una catxemira del magatzem del Gran Colbert portés la marca de fàbrica: llana pura, aquesta marca de fàbrica no us diria pas encara el valor de la catxemira. Sempre quedaria per saber quant val la llana. “Felip I, rei de França, diu el senyor Proudhon, barreja a la lliura tornesa de Carlemany un terç d'aliatge, imaginant-se que com que sols ell té el monopoli de la fabricació de monedes, pot fer el que fa tot comerciant que té el monopoli d'un producte: Què era, en efecte, aquesta alternació de monedes tan reprotxada a Felip i als seus successors? Un raonament molt just, des del punt de vista de la rutina comercial, però molt fals en ciència econòmica, que és, que essent l'oferta i la demanda la regla dels valors, hom pot, sigui produint una carestia fictícia, sigui acaparant la fabricació, fer pujar l'estimació i per tant el valor de les coses, i que això és tan veritat de l'or i l'argent, com ho és del blat, del vi, de l'oli, del tabac. No obstant això, tan prompte com fou sospitat el frau de Felip, la seva moneda quedà reduïda al seu just valor, i ell perdé al mateix temps les temptatives semblants”.
Per altra part, ha estat demostrat, moltes i moltes vegades, que si al príncep se li ocorre falsejar la moneda, és ell el qui hi perd. El que ha guanyat en un sol cop en la primera emissió, ho perd tantes vegades com les monedes falsificades li retornen en forma d'impostos, etc. Però Felip i els seus successors, han sabut posar-se més o menys a cobert d'aquesta pèrdua; car una vegada la moneda alterada s'ha posat a la circulació, s'apressaven a ordenar una refosa general de monedes a l'estil antic.
I més tard, si Felip l'hagués veritablement raonat com el senyor Proudhon, Felip I no hauria pas raonat “des del punt de vista comercial”. Ni Felip I, ni el senyor Proudhon donen proves de geni mercantil, quan s'imaginen que hom pot alterar el valor de l'or amb la mateixa facilitat que el de tota altra mercaderia, per l'única raó que el seu valor es troba determinat per la relació de l'oferta a la demanda.
Si el rei Felip hagués ordenat que un almud de blat s'anomenés d'aleshores endavant dos almuds de blat, el rei hauria estat un estafador. Hauria enganyat tots els rendistes, tota la gent que havien de percebre cent almuds de blat; ell hauria estat la causa que totes aquestes persones, en lloc de rebre cent almuds de blat, no en rebessin més que cinquanta. Però en el comerç cent almuds no n'haurien valgut mai menys que cinquanta. Canviant el nom hom no canvia pas la cosa. La quantitat del blat, sigui ofert o demanat, no serà ni disminuït ni augmentat per aquest sol canvi de nom. Així la relació de l'oferta i la demanda, essent la mateixa, a desgrat d'aquesta alteració de nom, el preu del blat no sofrirà cap alteració real. En parlar de l'oferta i la demanda del nom de les coses. Felip I no era pas creador d'or o d'argent, com diu el senyor Proudhon; era sols creador del nom de les monedes. Féu passar les vostres catxemires franceses per catxemires asiàtiques i és possible que enganyey un o dos compradors; però una vegada conegut el frau, les falses catxemires asiàtiques baixaran al preu de les catxemires franceses. En donar una etiqueta falsa a l'or i a l'argent, el rei Felip I no podia enganyar més que mentre el frau no fos conegut. Com qualsevol botiguer, enganyava els seus clients per una falsa qualificació de la mercaderia: això sols podia durar un cert temps. Tard o d'hora havia de sofrir de les lleis comercials. ¿És això el que el senyor Proudhon ha volgut provar? No. Segons ell, és el sobirà i no el comerç, el qui dóna valor a la moneda. I ¿què és el que efectivament ha provat? Que el comerç és més sobirà que el sobirà. Que si el sobirà ordena que un marc sigui d'ara endavant dos marcs, el comerç us dirà sempre que aquests dos marcs no valen més que un marc dels d'abans.
Però per això la qüestió del valor determinat per la quantitat de treball no ha fet ni un sol pas. Resta sempre a decidir si aquests dos marcs, reduïts al marc d'abans, estan determinats per les despeses de producció o per la llei de l'oferta i la demanda.
El senyor Proudhon continua: “Ha de considerar-se també, que si en lloc d'alterar les monedes, hagués estat en el poder del rei de doblar-ne la massa, el valor canviable de l'or i de l'argent hauria baixat de seguida a la meitat, sempre per aquesta raó de proporcionalitat i d'equilibri”.
Si aquesta opinió que el senyor Proudhon comparteix amb els altres economistes és justa, provarà a favor de la seva doctrina de l'oferta i la demanda, i mai a favor de la proporcionalitat de Proudhon. Car, qualsevol que sigui la quantitat de treball fixada en la massa doblada de l'or i de l'argent, el seu valor quedaria disminuït a la meitat, la demanda hauria restat la mateixa i l'oferta hauria doblat. O bé, tal volta l'atzar, la llei de proporcionalitat es confondria aquesta vegada amb la llei tan desdenyada de l'oferta i la demanda? Aquesta justa proporcionalitat de Proudhon és en efecte talment elàstica, es presta a tantes variacions, combinacions i permutacions, que podria molt bé coincidir una vegada amb la relació de l'oferta a la demanda.
Fer “tota mercaderia acceptable en el canvi, si no de fet, almenys de dret” fundant-se sobre el paper que representen l'or i l'argent, és, doncs, desconèixer aquest paper. L'or i l'argent sols són acceptables de dret perquè ho són de fet, i ho són de fet perquè l'organització actual de la producció té necessitat d'un agent universal de canvi. El dret no és altra cosa que la reconeixença del fet.
Hem vist que l'exemple de la moneda, representada per Proudhon com a valor passat arribat a constitució, no havia estat escollit més que per fer passar de contraban tota la seva doctrina de la canviabilitat, és a dir, per a demostrar que tota mercaderia valorada per les seves despeses de producció ha d'arribar a l'estat de diner. Tot això seria bell i bonic, si no fos l'inconvenient que precisament l'or i l'argent, en tant que diner, són entre totes les mercaderies les úniques que no estan determinades per les seves despeses de producció, i això és tan veritat, que en la circulació poden ésser reemplaçades pel paper. Mentre existeixi una certa proporció observada entre les necessitats de circulació i la quantitat de diner emès, sigui aquest diner en paper, or, platí o coure, no podrà pas ésser qüestió d'una proporció a observar entre el valor intrínsec (les despeses de producció) i el valor nominal del diner. Sens dubte, en el comerç internacional, el diner està determinat, com tota altra mercaderia, pel temps del treball. Però passa també que l'or i l'argent circulants en el comerç internacional són mitjans de canvi com a producte i no com a diner, és a dir, perden aquest caràcter de “fixesa i d'autenticitat”, de “consagració sobirana” que formen per a Proudhon llur caràcter específic. Ricardo ha comprès tan bé aquesta veritat, que després d'haver basat tot el seu sistema sobre el valor determinat pel temps de treball i després d'haver dit: “L'or i l'argent, igual que totes altres mercaderies, sols tenen valor en producció a la quantitat de treball necessari per a produir-les i fer-les arribar al mercat”, afegeix, amb tot, que el valor del diner no està pas determinat pel temps de treball fixat en la seva matèria, sinó solament per la llei de l'oferta i la demanda. “Encara que el paper no tingui valor intrínsec, això no obstant, si hom en limita la quantitat, el seu valor de canvi pot igualar el valor del diner metàl·lic de la mateixa denominació o de lingots en espècie. És encara pel mateix principi, és a dir, limitant la quantitat del diner, que monedes de títol baix poden circular pel mateix valor que haurien tingut si llur pes i llur títol estiguessin fixats per la llei i no segons el valor intrínsec del metall pur que continguessin. Heus aquí per què en la història del diner anglès trobem que el nostre numerari no ha estat mai depreciat en la mateixa proporció que ha estat alterat. La raó d'això rau en el fet que no ha estat mai multiplicat en proporció a la seva depreciació” (Ricardo, loc. cit.).
Vegeu el que observa J.-B. Say sobre aquest passatge de Ricardo.
“Aquest exemple hauria d'ésser suficient, al meu entendre, per a convèncer l'autor que la base de tot valor no és pas la quantitat de treball necessari per fer una mercaderia, sinó la necessitat que hom en té, equilibrada per la seva escassedat”.
De manera que el diner, que per a Ricardo no és ja un valor determinat pel temps de treball, i que J.-B. Say pren, a causa d'això, per exemple a fi de convèncer Ricardo que els altres valors no poden tampoc ésser determinats pel temps de treball, aquest diner, repeteixos, pres per J.-B. Say com a exemple d'un valor determina exclusivament per l'oferta i la demanda, esdevenen per al senyor Proudhon l'exemple per excel·lència de l'aplicació del valor constituït... pel temps de treball.
Per acabar: si el diner no és un “valor constituït” pel temps de treball, menys tindria res de comú amb la justa “proporcionalitat” de Proudhon. L'or i l'argent són sempre canviables, perquè tenen la funció particular de servir com agent universal de canvi, i de cap manera perquè existeixen en una quantitat proporcional al conjunt de riqueses; o per dir-ho millor encara, són sempre proporcionals perquè, únics entre totes les mercaderies, serveixen de diner, d'agent universal de canvi, qualsevol que sigui llur quantitat en relació al conjunt de riqueses. “La moneda en circulació no podria mai ésser prou abundant per a vessar-se; car si n'abaixeu el valor, n'augmentareu en la mateixa proporció la quantitat, i en augmentar el seu valor, en disminuireu la quantitat” (Ricardo).
“Quin embolic no és l'economia política!”, exclama el senyor Proudhon.
“Maleït d'or!”, exclama agradablement un comunista (per boca del senyor Proudhon). Que seria el mateix que dir: maleïts blats, maleïdes vinyes, maleïts moltons! car, “de la mateixa manera que l'or i l'argent, tot valor comercial ha d'arribar a la seva exacta i rigorosa determinació”.
La idea de fer arribar els moltons i les vinyes a l'estat de diner no és pas nova. A França pertany al segle de Lluís XIV. En aquesta època, havent començat l'argent a establir la seva omnipotència, hom es planyia de la depreciació de totes les altres mercaderies i hom aspirava de tot cor al moment que “tot valor comercial” podria arribar a la seva exacta i rigorosa determinació, a l'estat de diner. Heus aquí el que trobem ja en Bois-Guillebert, un dels més antics economistes de França: “Aleshores el diner, per aquest excés innombrable de concurrents que seran els gèneres mateixos restablerts en llurs justos valors, es veurà reduït als seus límits naturals” (Économistes financiers du XVIII siècle, editor Daire).
Hom veu que les primeres il·lusions de la burgesia, són també les seves darreres.
B) L'excedent del treball
“Hom llegeix en les obres d'economia política aquesta hipòtesi absurda: Si el preu de totes les coses fos doblat... Com si el preu de totes les coses no ho fos en la proporció de les coses, i que hom pogués doblar una proporció, una relació, una llei!” (Proudhon).
Els economistes han caigut en aquest error, per no haver sabut fer l'aplicació de la “llei de proporcionalitat” i del “valor constituït”.
Desgraciadament, hom llegeix en la mateixa hipòtesi absurda, que “si el salari augmentés generalment, pujaria també el preu de totes les coses”. A més, si hom troba en les obres d'economia política la frase en qüestió, hom hi troba també la seva explicació. “Si hom diu que el preu de totes les mercaderies puja o baixa, hom exclou sempre l'una o l'altra de les mercaderies: la mercaderia exclosa és generalment el diner o el treball” (Encyclopædia Metropolitana or Universal Dictionary of Knowledge, vol. IV, en l'article Political economy, by Senior, Londres, 1836). (Vegeu també, sobre aquesta expressió, John Stuart Mill, Essays on some unsettled questions of political economy, Londres, 1844 i Tooke, A history of prices, etc., Londres, 1838).
Passem, ara, a la segona aplicació del “valor constituït”, i d'altres proporcionalitats, l'únic defecte de les quals consisteix a ésser poc proporcionades, i vegem si el senyor Proudhon hi és més sortós que en la transformació dels moltons en diner.
“Un axioma generalment admès pels economistes, és que tot treball ha de deixar un excedent. Aquesta proposició és per a mi d'una veritat universal i absoluta, és el corol·lari de la llei de la proporcionalitat, que hom pot considerar com el sumari de tota la ciència econòmica. Però que em perdonin els economistes, el principi que tot treball ha de deixar un excedent no té sentit en llur teoria i no és susceptible de cap demostració” (Proudhon).
Per a provar que tot treball ha de deixar un excedent, Proudhon personifica la societat; en fa una societat-persona, societat que no és pas, ni de molt, la societat de les persones, puix que té les seves lleis a part, que no tenen res de comú amb les persones de les quals es compon la societat i la seva “pròpia intel·ligència”, que no és pas la intel·ligència en comú dels homes, sinó una intel·ligència que no té sentit comú. Proudhon reprotxa als economistes de no haver comprès la personalitat d'aquest ésser col·lectiu. Creiem convenient d'oposar-li el següent passatge d'un economista americà que reprotxa als altres tot el contrari: “L'entitat moral (Use moral entity), l'ésser gramatical (the grammatical being) anomenat societat ha estat revestit d'atribucions que en realitat sols han tingut existència en la imaginació dels qui d'una paraula fan una cosa... Heus aquí el que ha donat lloc a moltes dificultats i a deplorables equivocacions en l'economia política (Th. Cooper, Lectures on the Elements of Political Economy, Columbia, 1826).
“Aquest principi de l'excedent del treball, continua Proudhon, no és cert dels individus més que perquè emana de la societat, que els confereix així el benefici de les seves pròpies lleis”.
¿Vol dir simplement amb això, Proudhon, que la producció de l'individu social depassa la de l'individu isolat? ¿És d'aquest excedent de la producció dels individus associats del què vol parlar-nos, el senyor Proudhon? Si és així, podem citar-li cent economistes que han expressat aquesta simple veritat sense tot aquest misticisme amb el qual la volta el senyor Proudhon. Vegeu per exemple el que diu Sadler:
“El treball combinat dóna resultats que no podrà mai produir el treball individual. A mesura, doncs, que la humanitat augmentarà en nombre, els productes de la indústria reunida excediran de molt la suma d'una simple addició calculada sobre aquest augment. En les arts mecàniques igual que en els treballs de la ciència, un home pot fer actualment més en un dia que no un individu isolat durant tota la seva vida. L'axioma dels matemàtics, segons el qual el tot és igual a les parts, no és veritat aplicat al nostre objecte. Quant al treball, aquesta gran columna de l'existència humana (the great pillar of human existence), hom pot dir que el producte dels esforços acumulats excedeix de molt tot el que els esforços individuals i separats poden mai produir” (T. Sadler, The law of population, Londres, 1830).
Retornem al senyor Proudhon. L'excedent del treball, diu, s'explica per la societat-persona. La vida d'aquesta persona obeeix lleis oposades a les lleis que regeixen l'home com a individu, cosa que vol provar amb “fets”.
“La descoberta d'un procediment econòmic no pot valer mai a l'inventor un benefici igual al que proporciona a la societat... Hom ha remarcat que les empreses de ferrocarrils són molt menys una font de riqueses per als empresaris que per a l'Estat... El preu mitjà del transport de mercaderies per carro és de 18 cèntims per tona i per quilòmetre, mercaderia presa i tornada al magatzem. Hom ha calculat que a aquest preu una empresa ordinària de ferrocarril no obtindria pas un 10 per 100 de benefici net, resultat poc més o menys aproximat al d'una empresa de transports. Admetem, però, que la rapidesa del transport per ferrocarril sigui la del carreteig per terra com 4 és a 1: com que en la societat el temps és el valor mateix, a igualtat de preus el ferrocarril presentarà sobre el carreteig un avantatge de 400 a 100. No obstant aquest avantatge enorme, molt real per a la societat, està ben lluny de realitzar-se en la mateixa propoció per al carreter; que mentre proporciona a la societat una millora de preu de 400 per 100, no treu pas, per a ell, un 10 per 100. Suposem en fecte, per a fer la cosa encara més perceptible, que el ferrocarril eleva la seva tarifa a 25 cèntims, mentre que la del carreteig continua a 18; aquell perdrà immediatament totes les seves consignacions. Expedidors, destinataris, tothom retornarà a la tartana i a la diligència si cal. Hom desertarà la locomotriu: un avantatge social de 400 per 100 serà sacrificat a una pèrdua de 35 per 100. La raó d'això és fàcil de comprendre. L'avantatge que resulta de la rapidesa del ferrocarril és essencialment social, i cada individu no participa d'ell més que en una proporció mínima (no oblidem que sols es tracta en aquest moment del transport de mercaderies), mentre que la pèrdua afecta directament i personalment el consumidor. Un benefici social igual a 400 representa per a l'individu, si la societat és solament d'un milió d'homes, quatre deu-mil·lèssimes; mentre que una pèrdua de 33 per 100 per al consumidor suposaria un dèficit social de 33 milions” (Proudhon).
Passi encara que el senyor Proudhon expressi una celeritat elevada al quàdruple de 400 per 100 de la celeritat primitiva: però que posi en relació els tants per cent de celeritat amb els tants per cent del benefici i que formi una proporció entre dues relacions que, per ésser mesurades separadament pe run tant per cent, són precisament incommensurables entre elles, és establir una proporció entre els tants per cent i deixar de banda les denominacions.
Els tants per cent són sempre tants per cent; 10 per 100 i 400 per 100 són commensurables; ells són l'un a l'altre com 10 és a 400. D'aquí dedueix el senyor Proudhon que un benefici de 10 per 100 val quaranta vegades menys que una celeritat quadruplicada. Per salvar les aparences, diu que per a la societat el temps és el valor (time is money). Aquest error prové que es recorda confusament que hi ha una relació entre el valor i el temps del treball i no para ni un moment fins a fer que s'assimilin el temps del treball al temps del transport, és a dir que identifica els maquinistes, guarda-combois i consorts, el temps de treball dels quals és tot un altre que el temps de transport, amb tota la societat. De cop, heus aquí la rapidesa esdevinguda capital, i en aquest cas té molta raó de dir: “Un benefici de 400 per 100 serà sacrificat a una pèrdua de 35 per 100”. Després d'haver establert com a matemàtic aquesta estranya proposició, ens en dóna l'explicació com a economista.
“Un benefici social igual a 400 representa per a l'individu, si la societat és sols d'un milió d'homes, quatre deu-mil·lèssimes”. Entesos; però no es tracta pas de 400, és tracta de 400 per 100, i un benefici de 400 per 100 representa per a l'individu ni més ni menys que 400 per 100. Qualsevol que sigui el capital, els dividends es repartiran sempre en relació de 400 per 100. ¿Què fa, el senyor Proudhon? Pren els tants per cent pel capital, i com si temés que la seva confusió no fos prou manifesta, prou “perceptible”, continua així:
“Una pèrdua de 33 per 100 per al consumidor suposa un dèficit social de 33 milions”. 33 per 100 de pèrdua per al consumidor no són més que 33 per 100 de pèrdua per a un milió de consumidors. ¿Com pot dir tot seguit el senyor Proudhon, serenament, que el dèficit social, en el cas d'una pèrdua de 33 per 100, s'eleva a 33 milions, quan no coneix ni el capital social, ni tan sols el capital d'un sol dels interessats? De manera que no és suficient per al senyor Proudhon haver confós el capital i els tants per cent; ell es depassa identificant el capital col·locat en una empresa i el nombre dels interessats.
“Suposem, en efecte, per a fer la cosa encara més perceptible”, un capital determinat. Un benefici social de 400 per 100, repartit entre un milió de participants, interessats cada u en un franc, dóna 4 francs de benefici per cap i no pas 0,0004 com pretén el senyor Proudhon. De la mateixa manera una pèrdua de 33 per 100 per cada un dels participants representa un dèficit social de 330.000 francs i no pas de 33 milions (100:33 = 1.000.000:330.000).
El senyor Proudhon, preocupat amb la seva teoria de la societat-persona, s'oblida de fer la divisió per 100 amb la qual s'obtindria 330.000 francs de pèrdua; però 4 francs de benefici per cap sumen per a la societat 4 milions de francs de benefici. Queda, doncs, per a la societat un benefici net de 3.670.000 francs. Aquest compte exacte demostra precisament tot el contrari del que ha volgut demostrar el senyor Proudhon; això és, que els beneficis i les pèrdues de la societat no estan mai en raó inversa amb els beneficis i les pèrdues dels individus.
Després d'haver rectificat aquests simples errors purament de càlcul, vegem un xic les conseqüències a les quals s'arribaria, si hom volgués admetre per als ferrocarrils aquesta relació entre celeritat i capital, tal com la dóna el senyor Proudhon, menys els errors de càlcul. Suposem que un transport quatre vegades més ràpid, costa quatre vegades més; aquest transport no donaria menys benefici que el carretatge que és quatre vegades més lent i costa la quarta part de les despeses. Ara bé: si el carreteig pren 18 cèntims, el ferrocarril podrà prendre 72 cèntims. Això seria segons el “rigor matemàtic” la conseqüència de les suposicions del senyor Proudhon, sempre menys els errors de càlcul. Però heus aquí que tot d'un cop ens diu, que si en lloc de 72 cèntims, el ferrocarril sols en prengués 25, perdria instantàniament totes les seves consignacions. Decididament, cal retornar a la tartana i a la diligència. Solament si hem de donar un consell al senyor Proudhon, és que no oblidi en el seu “Programa de l'associació progressiva” de fer la divisió per 100. Però, ai las!, no podem esperar gaire que el nostre consell sigui escoltat, car el senyor Proudhon està talment esbalaït del seu càlcul “progressiu” corresponent a l'“associació progressiva”, que exclama amb molt d'èmfasi: “Ja he fet veure en el capítol II, per la solució de l'antinòmia del valor, que l'avantatge de tota descoberta útil és incomparablement més petita per a l'inventor, faci el que vulgui, que per a la societat; jo he portat la demostració sobre aquest punt fins al rigor matemàtic!”.
Tornem, ara, a la ficció de la societat-persona, ficció que no tenia d'altre objecte que provar la simple veritat següent: Una invenció nova que permeti produir amb la mateixa quantitat de treball una quantitat més gran de mercaderies, fa baixar el valor venal del producte. La societat realitza, doncs, un benefici, no obtenint més valors de canvi, sinó obtenint més mercaderies pel mateix valor. Quant a l'inventor, la competència obliga a abaixar successivament el seu benefici fins al nivell general dels beneficis. ¿Ha provat Proudhon aquesta proposició tal com es proposava? No. Però això no el priva pas de tirar en cara als economistes d'haver omès aquesta demostració. Per a provar-li el contrari, no citarem més que Ricardo i Lauderdale; Ricardo, cap de l'escola que determina el valor pel temps del treball; Lauderdale, un dels defensors més aferrissats de la determinació del valor per l'oferta i la demanda. Ambdós han desenvolupat la mateixa tesi.
“En augmentar constantment la facilitat de producció, disminuïm constantment el valor d'algunes coses produïdes abans, encara que per aquest mateix procediment no solament incrementem la riquesa nacional, sinó que augmentem també la facultat de produir per al futur... Tan aviat com per mitjà de màquines, o per les nostres coneixences en física, forcem els agents naturals a fer l'obra que l'home feia abans, el valor de canvi d'aquesta obra cau en conseqüència. Si calguessin deu homes per a fer rodar un molí de blat, i hom descobrís que per mitjà del vent o de l'aigua, podria estalviar-se el treball d'aquests deu homes, la faria que seria el producte de l'acció del molí, baixaria de valor des d'aquest moment, en proporció de la suma de treball estalviat; i la societat es trobaria enriquida de tot el valor de les coses que el treball d'aquests deu homes podia produir, sense que per això els fons destinats al manteniment dels treballadors haguessin sofert la més petita disminució” (Ricardo).
Lauderdale, al seu torn, diu:
“El benefici dels capitals prové sempre que supleixin una porció de treball que l'home hauria de fer amb les seves mans, o que acompleixin una porció de treball per sobre dels esforços personals de l'home i que aquest no podria executar per ell mateix. El minso benefici que fan podria executar per ell mateix. El minso benefici que fan en general els propietaris de màquines, comparat al preu del treball al qual supleixen, faran tal volta néixer dubtes sobre la justesa d'aquesta opinió. Una bomba aspirant, per exemple, treu en un dia més aigua d'una mina de carbó que no la que podrien treure sobre llurs espatlles tres-cents homes, encara que es servissin de portadores; i no és pas dubtós que la bomba reemplaça llur treball amb moltes menys despeses. És així el cas de totes les màquines. El treball que s'efectuava per la mà de l'home, al qual les màquines han succeït, aquestes l'han de fer a un preu més baix... Jo suposo que un privilegi ha estat donat a l'inventor d'una màquina que fa la feina de quatre: com que el privilegi exclusiu priva de tota competència, exceptuant la que resulta del treball dels obrers, és natural que el salari d'aquests durant tot el temps del privilegi, serà la mesura del preu que l'inventor ha de posar als seus productes: és a dir, que per assegurar-se del seu ús, exigirà un xic menys que el salari del treball que la seva màquina haurà suplert. Però a l'expiració del privilegi, altres màquines de la mateixa espècie s'estableixen i rivalitzen amb la seva. Llavors ell regularà el seu preu sobre el principi general, fent-lo dependre de l'abundància de les màquines. El benefici dels fons emprats..., encara que resulta d'un treball suplert, es regula, finalment, no pel valor d'aquest treball, sinó com en tots els altres casos, per la competència entre els propietaris de fons; i el seu grau es fixa sempre per la proporció de quantitat dels capitals oferts per aquesta funció amb la demanda que hom en fa”.
En últim terme, doncs, mentre el guany serà més gran que en les altres indústries, hi haurà capitals que s'oferiran a la nova indústria, fins que la taxa del guany hagi descendit al nivell comú.
Acabem de veure que l'exemple del ferrocarril no era gaire apropiat per aclarir un xic la ficció de la societat-persona. Amb tot, el senyor Proudhon reprèn ardidament el seu discurs: “Aclarits aquests punts, res de més fàcil que explicar com el treball ha de deixar a cada productor un excedent”.
El que ara segueix pertany a l'antiguitat clàssica. És un conte poètic fet per distreure el lector de les fatigues que li deu haver causat el rigor de les demostracions matemàtiques que l'han precedit. Proudhon dóna a la societat-persona el nom de Prometeu del qual glorifica les gestes en aquests termes:
“Al principi, Prometeu, sortint del si de la naturalesa, es desvetlla a la vida en una inèrcia plena d'encanteris, etcètera. Prometeu posa mans a l'obra, i des del seu primer dia, primer dia de la segona creació, el producte de Prometeu, és a dir, la seva riquesa, el seu benestar, és igual a deu. El segon dia, Prometeu divideix el seu treball, i el seu producte esdevé igual a cent. El tercer dia i cada un dels dies successius, Prometeu inventa màquines, descobreix noves utilitats en els cossos, noves forces en la naturalesa... A cada pas que fa, la seva indústria, la quantitat de la seva producció ascendeix i li denuncia un acreixement de la felicitat. I per fi, ja que per a ell consumir és produir, és clar que cada dia de consum, no esgotant el producte del dia anterior, deixa un excedent de productes per a la jornada de l'endemà”.
Aquest Prometeu de Proudhon és un dròpol personatge tan feble en lògica com en economia política. Mentre que Prometeu no fa altra cosa que ensenyar-nos la divisió del treball, l'aplicació de les màquines, l'explotació de les forces naturals i de les ciències tècniques, multiplicant les forces productives dels homes i donant un excedent comparat amb el que produeix el treball isolat, aquest nou Prometeu sols té la desgràcia de venir massa tard. Però, des que Prometeu es barreja a parlar de producció i de consum, esdevé realment grotesc. Segons ell, consumir és produir; ell consumeix l'endemà el que ha produït el dia abans i així ell té sempre un dia avançat; aquest dia avançat és el seu “excedent de treball”. Però consumint l'endemà el que ha produït el dia anterior, és necessari que el primer dia, que no tenia dia anterior, hagi treballat per dos dies a fi de tenir aleshores endavant un dia avançat.
¿Com ha pogut guanyar Prometeu en el primer dia aquest excedent quan no hi havia divisió de treball, ni màquines, ni altres coneixences de les forces físiques que la del foc? Posada així la qüestió, per haver retrocedit “fins al primer dia de la segona creació”, no ha fet ni un pas endavant. Aquesta manera d'explicar les coses té a la vegada coses del grec i de l'hebreu, és alhora mística i al·legòrica, i dóna perfectament al senyor Proudhon el dret de dir: “He demostrat per la teoria i pels fets el principi que tot treball ha de deixar un excedent”.
Els fets són el famós càlcul progressiu; la teoria, el mite de Prometeu.
“Però, continua el senyor Proudhon, aquest principi tan cert com una proposició aritmètica està lluny encara de realitzar-se per a tothom. Mentre que amb el progrés de la indústria col·lectiva, cada dia de treball individual obté un producte cada vegada més gran i, per una conseqüència necessària, mentre que el treballador, amb el mateix salari, hauria d'ésser cada dia més ric, existeixen en la societat estaments que es beneficien i d'altre que decauen”.
L'any 1770 la població dels Reialmes Units de la Gran Bretanya era de 15 milions i la població productiva de 3 milions. La capacitat de les forces tècniques de producció igualava aproximadament una població de 12 milions d'individus més. Així, doncs, hi havia en suma 15 milions de forces productives. De manera que la capacitat productiva era a la població com 1 és a 1, i la capacitat tècnica, era al poder manual com 4 és a 1.
El 1840, la població no era superior a 30 milions: la població productiva era de 6 milions, mentre que la capacitat tècnica pujava a 650 milions, és a dir que estava respecte de la població sencera com 21 és a 1, i respecte de la capacitat manual com 108 és a 1.
En la societat anglesa, la jornada de treball ha guanyat, doncs, en setanta anys, un excedent de 2.700 per 100 en productivitat, és a dir que el 1840 ha produït set vegades més que el 1770. Segons Proudhon la qüestió hauria de plantejar-se de la següent manera: ¿Per què l'obrer anglès del 1840 no ha estat vint-i-set vegades més ric que el del 1770? En plantejar una semblant qüestió, hom suposaria naturalment que els anglesos haurien pogut produir aquestes riqueses, sense que les condicions històriques en les quals han estat produïdes (tals com l'acumulació de capitals privats, la moderna divisió del treball, el taller automàtic, la competència anàrquica, el sistema de salaris, en fi tot el que està basat damunt l'antagonisme de classes), haguessin existit. Ara bé, per al desenvolupament de les forces productives i de l'excedent del treball, eren aquelles precisament les condicions d'existència. Per altra part, ha calgut, per a obtenir aquest desenvolupament de les forces productives i aquest excedent de treball, que hi hagin hagut classes que es beneficiessin i d'altres que decaiguessin.
¿Què és, doncs, en definitiva, aquest Prometeu ressuscitat pel senyor Proudhon? És la societat, són les relacions socials basades en l'antagonisme de classes. Aquestes relacions no són pas relacions d'individu a individu, sinó d'obrer a capitalista, d'arrendatari a propietari terratinent, etcètera. Esborreu aquestes relacions i haureu anihilat tota la societat, i el vostre Prometeu no serà més que un fantasma sense braços ni cames, és a dir, sense taller automàtic, sense divisió de treball, faltat en fi de tot això que vosaltres li heu donat primitivament per fer-li obtenir aquest excedent de treball.
Si en la teoria, doncs, fos suficient, com ho fa el senyor Proudhon, d'interpretar la fórmula de l'excedent de treball en el sentit de la igualtat, sense tenir en compte les condicions actuals de producció, hauria d'ésser suficient, en la pràctica, de fer entre els obrers una repartició igualitària de totes les riqueses actualment adquirides, sense canviar res de les actuals condicions de la producció. Aquesta repartició no asseguraria pas un alt grau de confort a cada un dels participants.
Però el senyor Proudhon no és pas tan pessimista com hom podia creure. Com que la proporcionalitat, per a ell, ho és tot, no té res d'estrany que vegi en el Prometeu que s'ha imaginat, és a dir, en la societat actual, un començament de realització de la seva vida preferida.
“Però, pertot arreu el progrés de la riquesa, és a dir, la proporcionalitat dels valors, és la llei dominant; i quan els economistes oposen als planys del partit social, l'acreixement progressiu de la fortuna pública, i les atenuacions aportades a la condició de les classes fins a les més malaurades, proclamen sense adonar-se'n, una veritat que és la condemnació de llurs teories”.
¿Què és, en efecte, la riquesa col·lectiva, la fortuna pública? És la riquesa de la burgesia, i no la de cada burgès en particular. Doncs, bé: els economistes no han fet altra cosa que demostrar com, en les relacions de producció existents, la riquesa de la burgesia s'ha desenvolupat i ha d'augmentar encara. Quant a les classes obreres, és encara una qüestió molt discutida de saber si llur condició ha millorat de resultes de l'acreixement de la riquesa que hom pretén pública. Si els economistes ens citen, en ajut de llur optimisme, l'exemple dels obrers anglesos ocupats en la indústria cotonera, sols veuen llur situació en els escassos moments de la prosperitat del comerç. Aquests moments de prosperitat estan en relació amb les èpoques de crisi i d'estancament, en la “justa proporcionalitat” de 3 a 10. Però pot ésser també, que en parlar de millorament, els economistes hagin volgut parlar d'aquells milions d'obrers que hagueren de sucumbir a les Índies orientals, per a procurar al milió i mig d'obrers ocupats a Anglaterra en la mateixa indústria, tres anys de prosperitat sobre deu.
Quant a la participació temporal a l'acreixement de la riquesa pública, és diferent. El fet de participació temporal s'explica per la teoria dels economistes. És la seva confirmació i en cap cas la seva “condemna” com diu el senyor Proudhon. Si alguna cosa hi hagués a condemnar, seria, certament, el sistema del senyor Proudhon, que reduiria, com ho hem demostrat, l'obrer al mínimum de salari, a desgrat de l'acreixement de la riquesa. Sols reduint-lo al mínimum del salari hauria fet una aplicació de la justa proporcionalitat dels valors, del “valor constituït pel temps del treball”. És perquè el salari, a conseqüència de la competència, oscil·la per sobre o per sota del preu dels queviures necessaris al sosteniment de l'obrer, que fa que aquest pugui participar, per bé que d'una manera molt limitada, al desenvolupament de la riquesa col·lectiva, però que fa també que aquest pugui morir de misèria. Aquesta és tota la teoria dels economistes que no es fan il·lusions.
Després de la seves llargues divagacions sobre la qüestió dels ferrocarrils, de Prometeu i de la nova societat a reconstituir sobre el “valor constituït”, el senyor Proudhon es concentra; l'emoció el guanya, i exclama en to paternal:
“Conjuro els economistes que s'interroguin un moment, en el silenci de llur cor, lluny dels prejudicis que els transtornen i sense mirar els càrrecs que ocupen o esperen ocupar, sobre els interessos que serveixen, els sufragis que ambicionen, les distincions que afalaguen llur vanitat: que diguin si fins avui dia el principi que tot treball ha de deixar un excedent, els havia aparegut amb aquesta cadena d'antecedents i de conseqüents que hem somogut”.
Capítol segon: La metafísica de l'economia política. I. El mètode.