La misèria de la filosofia


Karl Marx


(Traducció de Jordi Arquer)


Prefaci

El present llibre fou escrit l'hivern de 1846-47, en una època que Marx arribà a dilucidar els principis de la seva nova manera d'entendre la història i l'economia. El Système des contradictions économiques ou Philosophie de la misère de Proudhon, que acabava d'aparèixer, li donà ocasió de desenvolupar els seus principis oposant-los a les idees de l'home que des de llavors havia de prendre un lloc preponderant entre els socialistes francesos de l'època. Després del moment en el qual tots dos, a París, havien discutit llargament el conjunt de les qüestions econòmiques, sovint durant nits senceres, llur direcció s'anà apartant cada vegada més i més; el llibre de Proudhon mostrà que hi ha ja un abisme infranquejable entre ells; silenciar-ho no era ja possible. Marx constatà aquesta ruptura irreparable en aquesta resposta que li féu.

El judici de conjunt de Marx sobre Proudhon es troba expressat en l'article que aparegué per primera vegada en el Sozialdemokrat de Berlín, números 16, 17 i 18. Aquest va ésser l'únic article que Marx escriví en aquest full. Les temptatives de Von Schweitzer per a portar el diari a les aigües governamentals i feudals, havent-se gairebé manifestat immediatament, van forçar-nos a retirar públicament la nostra col·laboració al cap de poques setmanes.

Actualment, la present obra té per Alemanya una importància que Marx no havia mai previst. ¿Com hauria ell pogut saber que atacant Proudhon, colpejava així mateix l'ídol dels strebers – arribistes – d'avui, Rodbertus, que ell no coneixia ni de nom?

No és pas aquest el lloc d'estendre's sobre la relació que hi ha entre Marx i Rodbertus; tindré ben aviat l'ocasió de fer-ho. N'hi ha prou amb dir ací que quan Rodbertus acusa Marx d'haver-lo “robat” i “d'haver-se'n aprofitat en el seu Kapital sense citar-lo” de la seva obra: Zur Erkenntniss, etc., es deixa arrossegar a una calúmnia que sols és explicable pel mal humor natural en un geni mal conegut i la seva remarcable ignorància de les coses que es produeixen fora de Prússia, i especialment de la literatura econòmica i socialista. Aquestes acusacions, no pas més que l'obra de Rodbertus que hem citat, mai no han merescut l'atenció de Marx; ell no coneixia de Rodbertus més que les tres “Sozialen Briefe”, i aquestes en cap cas abans de 1858 o 1859.

És amb més fonament que Rodbertus pretén en les seves lletres haver descobert “el valor constituït de Proudhon” molt abans que Proudhon. Però ell s'adula encara sense raó, creient haver estat el primer a descobrir-lo. En tot cas, la nostra crítica el critica junt amb Proudhon, i això em força a estendre'm un xic sobre el seu opuscle “fonamental”: Zur Erkenntniss unserer staatswirthschaftichen. Zustoende, 1842, almenys mentre que aquest, a més del comunisme à la Weitling que ell conté també, per bé que inconsistentment, anticipa Proudhon.

En tant que el socialisme modern de qualsevol tendència que sigui, procedeix de l'economia política burgesa, ell es relliga gairebé exclusivament a la teoria del valor de Ricardo. Les dues proposicions que Ricardo posa l'any 1817 davant els seus Principes: 1.er, que la valor de cada mercaderia està solament i únicament determinada per la quantitat de treball exigida per a la seva producció, i 2.on, que el producte de la totalitat del treball social és partit entre les tres classes dels propietaris agraris (renda), dels capitalistes (guany) i dels treballadors (salari), aquestes dues proposicions havien ja donat des de 1821 a Anglaterra matèria per a conclusions socialistes. Havien estat deduïdes amb tant de profunditat i de claredat que aquesta literatura, actualment gairebé desapareguda i que Marx havia descobert en gran part, no pogué ésser depassada fins a l'aparició d'El Kapital. En tornarem a parlar, però, una altra vegada. Quan Rodbertus l'any 1842 treu pel seu compte conclusions socialistes de les proposicions citades anteriorment, és certament llavors per un alemany un pas important, però això era un descoberta solament per Alemanya. Marx mostra contra Proudhon la poca novetat d'una tal aplicació de la teoria de Ricardo; i és que Proudhon sofria d'una fantasia semblant.

Qualsevol que sols estigui un xic familitaritzat amb el moviment de l'economia política a Anglaterra sap que gairebé tots els socialistes d'aquest país, en diferents èpoques, han proposat l'aplicació igualitària – és a dir, socialista – de la teoria ricardiana. Podríem citar-li a Proudhon, l'Economie politique de Hopkins, 1822; William Thompson, An Inquiry into Principles of the Distribution of Wealth most conductive to human Happiness, 1827; T. R. Edmonds, Practical, moral and political Economy, 1828, etc., etc.; i hom podria afegir encara quatre pàgines d'etc. Ens acontentarem a deixar parlar un comunista anglès: Bray, en la seva remarcable obra: Labour's Wrong and Labour's Remedy, Leeds 1839. I les soles citacions de Bray suprimeixen en bona part la prioritat que reivindica Rodbertus.

En aquesta època Marx encara no havia entrat a la sala de lectura del “British Museum”. A part les biblioteques de París i Brussel·les, fora dels meus llibres i extractes que ell llegí durant un viatge de sis setmanes que vam fer junts a Anglaterra l'estiu de 1845, no havia recorregut més que els llibres que hom pogué procurar-se a Manchester. La literatura de la qual parlem no era pas de cap manera tan inaccessible en aquell moment com ho pugui ésser actualment. Si a desgrat d'això ha restat desconeguda per Rodbertus, això és motivat exclusivament pel fet que ell era un prussià limitat. Ell és el veritable fundador del socialisme específicament prussià, i finalment és reconegut com a tal.

Mentrestant, tampoc en la seva Prússia ben amada, Rodbertus havia de restar imperturbat. El 1859 aparegué a Berlín el primer llibre de la Crítica de l'Economia Política, de Marx. Hom hi llegeix entre les objeccions dirigides pels economistes contra Ricardo, com a segona objecció, pàg. 40: “Si el valor de canvi d'un producte és igual al temps de treball que hi està contingut, el valor de canvi d'un dia de treball és igual al seu producte. O encara, el salari ha d'ésser igual al producte del treball. En aquest cas, és el contrari, allò que és veritat”. En una nota: “Aquesta objecció dirigida contra Ricardo del costat dels economistes, li ha estat dirigida més tard pels socialistes. Essent suposada l'exactitud teòrica de la fórmula, la pràctica fou acusada de contradicció amb la teoria, i la societat burgesa fou invitada pràcticament a treure la conseqüència implicada en el principi teòric. Almenys en aquest sentit, els socialistes anglesos han girat la fórmula del valor de canvi de Ricardo contra l'economia política”. Hom remet en aquesta nota a la Misèria de la Filosofia, de Marx, que llavors estava encara pertot arreu a les llibreries.

Va ésser, doncs, força fàcil a Rodbertus de convèncer-se ell mateix de la novetat real de les seves descobertes de 1842. En lloc d'això, no passa de proclarmar-les i les creu talment incomparables que no li ves pas una sola vegada a la memòria que Marx hagi pogut treure tot sol les conclusions de Ricardo igual que Rodbertus mateix. Això és impossible. Marx l'ha “robat”; a ell, a qui el mateix Marx ofereix totes les facilitats perquè es convenci que molt de temps abans d'ell, aquestes conclusions, almenys sota la forma grossera que tenen encara en Rodbertus, havien estat ja exposades a Anglaterra.

L'aplicació socialista més simple de la teoria de Ricardo és la que hem donat més amunt. En molts casos ha conduït a compendis sobre l'origen i la naturalesa de la plusvàlua que depassen de molt Ricardo. I passa igualment així amb Rodbertus. Altrament que en aquest ordre d'idees, ell no ofereix mai res que no hagi estat ja almenys tan ben dit abans d'ell; la seva exposició té encara les mateixes faltes que les dels seus predecessors: ell accepta les categories econòmiques de treball, capital, valor, en la forma crua que les hi han transmeses els economistes, forma presonera de l'aparença, sense recercar-ne la substància. Ell es tanca així, no solament tot camí de desenvolupament ulterior – contràriament a Marx que, per primera vegada, ha fet alguna cosa a partir d'aquestes proposicions sovint repetides des de fa seixanta-quatre anys --, sinó que pren el camí que porta de dret a la Utopia, com hom mostrarà.

L'aplicació precedent de la teoria de Ricardo, que mostra als treballadors que la totalitat de la producció social, que és llur producte, els pertany, ja que són ells els únics productors reals, condueix de dret al comunisme. Però ella és també, com Marx li fa entendre, econòmic-formalment, perquè és simplement una aplicació de la moral a l'economia. Segons les lleis de l'economia burgesa, la major part del producte no pertany pas als treballadors que l'han creat. I nosaltres diem llavors: és injust, això no ha d'ésser: això no té res a veure amb l'economia. Nosaltres diem solament que aquest fet econòmic està en contradicció amb el nostre sentiment moral. Marx no ha fundat mai sobre això les seves exigències comunistes, sinó sobre el derrumbament necessari que es consuma sota els nostres ulls, tots els dies més i més, de la forma de producció capitalista. Ell no s'acontenta amb dir que la plusvàlua es compon de treball no pagat: és un simple fet. Però el que és econòmic-formalment fals, pot ésser, precisament des del punt de vista de la història universal. Si el sentiment moral de la massa qualifica un fet econòmic, com antigament l'esclavitud o la servitud, d'injust, això prova que aquest fet ha sobreviscut a si mateix; que d'altres fets econòmics s'han produït gràcies als quals el primer ha esdevingut insuportable, insostenible. Darrera la inexactitud econòmic-formal pot, doncs, encobrir-se un contingut econòmic vertader. Seria desplaçat d'estendre's aquí més detalladament sobre la importància i la història de la teoria de la plusvàlua.

Hom pot treure encara altres conseqüències de la teoria del valor de Ricardo i hom ho ha fet. El valor de les mercaderies està determinat pel treball exigit per a la seva producció. Llavors, ell es troba que en aquest món dolent les mercaderies són comprades tan aviat per sobre com per sota de llur valor i sense que hi hagi en això simplement relació amb les variacions de la competència. Igual que la taxa de guany té una forta tendència a mantenir-se al mateix nivell per a tots els capitalistes, els preus de les mercaderies tendeixen també a reduir-se al valor de treball per l'intermediari de l'oferta i de la demanda. Però la taxa de guany es calcula segons el total del capital emprat en una explotació industrial. Ara bé, com que en dues branques d'indústria diferents, la producció anual pot incorporar masses de treball iguals, és a dir, presentar valors iguals i que, si el salari pot ésser igualment elevat en aquestes dues branques, els capitals avançats poden ésser, i ho són sovint, dobles o triples en l'una o l'altra branca, la llei del valor de Ricardo, com ha descobert ja Ricardo mateix, està en contradicció amb la llei d'igualtat de la taxa de guany. Si els productes de les dues branques d'indústria són venuts per llurs valors, les taxes de benefici no poden pas ésser iguals; però si les taxes de guany són iguals, els productes de les dues branques d'indústria no són pas venuts per llurs valors pertot i en tot moment. Tenim, doncs, aquí una contradicció, una antinòmia entre dues lleis econòmiques. La solució pràctica s'opera, segons Ricardo (capítol I, apartats 4 i 5), regularment a favor de la taxa de guany a expenses del valor.

Però la determinació del valor de Ricardo, a desgrat de les seves nefastes característiques, té un costat que fa que sigui cara als nostres braus burgesos. És el costat per on ella crida amb una força irresistible llur sentiment de justícia. Justícia i igualtat de drets, heus aquí els pilars amb l'ajuda dels quals el burgès dels segles XVIII i XIX voldria aixecar el seu edifici social sobre les ruïnes de les injustícies, de les desigualtats i dels privilegis feudals. La determinació del valor de les mercaderies pel treball i el lliure canvi que es produeix, segons aquesta mesura de valor entre els posseïdors iguals en dret, tals són, com Marx ha demostrat ja, els fonaments reals sobre els quals s'ha edificat tota la ideologia política, jurídica i filosòfica de la burgesia moderna. Des que hom sap que el treball és la mesura de les mercaderies, els bons sentiments de brau burgès s'han de sentir profundament ferits per la dolenteria d'un món que reconeix, per bé que nominalment, aquest principi de justícia, però que, realment, a cada instant, sense molestar-se, sembla posar-lo de costat. El petit burgès sobretot, el treball honest del qual – fins i tot quan no és més que el dels seus obrers o dels seus aprenents – perd més i més cada dia el seu valor per efecte de la competència de la gran producció i de les màquines, sobretot ell, petit productor, deu desitjar ardentment una societat on el canvi dels productes segons llur valor de treball sigui una completa realitat sense excepcions; en altres termes, ell deu desitjar ardentment una societat on regni exclusivament i plena una llei única de producció de mercaderies, però en la qual siguin suprimides les soles condicions que fan aquesta llei efectiva, és a dir, les altres lleis de la producció de mercaderies i, millor encara, de la producció capitalista.

Aquesta utopia ha tret arrels molt profundes en la manera de pensar del petit burgès modern, real o ideal. El que ho demostra és que aquesta utopia ha estat ja sistemàticament desenvolupada per John Gray el 1831, assajada pràcticament i difosa a Anglaterra en aquesta època, proclamada, com la veritat més recent, el 1842 per Rodbertus a Alemanya i el 1846 per Proudhon a França, publicada encara el 1871 per Rodbertus com a solució de la qüestió social i, per dir-ho així, com el seu testament social; i, el 1884, ella recull l'adhesió de la banda que s'esforça, sota el nom de Rodbertus, a explotar el socialisme d'Estat prussià.

La crítica d'aquesta utopia ha estat feta tan completament per Marx, alhora contra Proudhon com contra Gray, que jo puc limitar-me aquí a algunes remarques sobre la forma especial rodbertiana que la seva fonamentació i descripció.

Com hem dit, Rodbertus accepta els conceptes econòmics tradicionals en la forma exacta que li han estat transmesos pels economistes. Ell no fa pas la més lleu temptativa per a recercar-los. El valor és per a ell “l'avaluació quantitativa d'una cosa relativament a les altres; aquesta evaluació està captada segons la mesura”. Aquesta definició, almenys poc rigorosa, ens dóna tot al més una idea del que el valor sembla ésser de prop, però no diu pas absolutament el que és. Però com que és tot el que Rodbertus sap dir-nos sobre el valor, és comprensible que cerqui una mesura del valor fora del valor. Després d'haver voltat a l'atzar, sense ordre, el valor d'usatge i el valor de canvi sota un centenar de fases, amb aquesta puixança d'abstracció que admira infinitament Adolf Wagner, arriba a aquest resultat: que existeix mesura real del valor i que cal acontentar-se d'una mesura supererogatòria. El treball podria ésser aquest, però solament en el cas d'un canvi entre productes d'iguals qualitats de treball, que el cas sigui d'altra part “tal en ell mateix, o que hom hagi pres disposicions” que l'assegurin. Valor i treball resten així, sense la més petita relació real, per bé que tot el primer capítol estigui dedicat a explicar-nos com i per què les mecaderies “costen treball” i res més que treball.

El treball és encara pres una vegada més en la forma en què hom el retroba en els economistes. I no és pas això mateix. Car per bé que hom digui dos mots sobre les diferències d'intensitat del treball, el treball està generalment representat com alguna cosa que “costa”, és a dir, que és mesura de valor, encara que sigui d'altra part despés o no dintre la mitjania de les condicions normals de la societat. Que els productors emprin deu dies en la fabricació de productes que poden ésser fabricats en un dia, o que no n'hi estiguin més d'un; que utilitzin el millor o el més dolent dels utillatges; que apliquin llur temps de treball a la fabricació d'articles socialment necessaris o en la quantitat socialment exigida, que estableixin articles que hom no demana pas massa, o bé articles més o menys demanats del que cal; no és pas de tot això del que es tracta: el treball és el treball, el producte d'un treball igual ha d'ésser canviat contra un producte de treball igual. Rodbertus que, en tot altre cas, està sempre a punt, vingui o no a propòsit, a col·locar-se en el punt de vista nacional i a considerar les relacions dels productors isolats de dalt de l'observatori de la societat general, evita aquí porugament tot això. Simplement, perquè des de la primera línia del seu llibre, ell va dret a la utopia del bitllet de treball i que tota anàlisi del treball com a productor de valor ha de sembrar la seva ruta d'esculls infranquejables. El seu instint està ací considerablement més fort que la seva potència d'abstracció, que hom no pot descobrir en Rodbertus, sigui dit de passada, sinó per mitjà de la més concreta pobresa d'idees.

El pas a la utopia està executat amb un tomb de mà. Les “disposicions” que fixen el canvi de les mercaderies segons el valor de treball com seguint una regla absoluta, no són pas una dificultat. Tots els altres utopistes d'aquesta tendència, de Gray fins a Proudhon, es turmenten per elaborar mesures socials que han de realitzar aquest fi. Ells cerquen almenys de resoldre la qüestió econòmica per vies econòmiques, gràcies a l'acció del posseïdor de mercaderies que les canvia. Per a Rodbertus és molt més simple. Com a bon prussià, ell en fa demanda a l'Estat. Un decret del poder públic ordena la reforma.

El valor és, doncs, aquí feliçment “constituït”, però no la prioritat d'aquesta constitució que reclama Rodbertus. Gray al contrari, igual que Bray – entre molts d'altres – molt de temps abans que Rodbertus, han repetit fins a la sacietat el mateix pensament: ells desitgen piadosament les mesures gràcies a les quals els productes es canviarien a desgrat de tots els obstacles, sempre i solament per llur valor de treball.

Després que l'Estat ha constituït així el valor – almenys d'una part dels productes, car Rodbertus és modest – emet el seu bitllet de treball, fa avançaments als capitalistes industrials amb els quals ells paguen els obrers; els obrers compren llavors els productes amb els bitllets de treball que han rebut i permeten així el retorn del paper-moneda al seu punt de sortida. És de Rodbertus mateix que cal aprendre com això es desenvolupa admirablement:

“Pel que fa referència a aquesta segona condició, hom atendrà la disposició que exigeix que el valor testificat sobre el bitllet sigui realment en circulació, i no donant més que a aquell que lliuri veritablement un producte, un bitllet sobre el qual serà marcada exactament la quantitat de treball necessitat per a la fabricació del producte. Aquell que lliuri un producte de dues jornades de treball rep un bitllet on serà marcat “dues jornades”. La segona condició serà necessàriament acomplerta per l'observació exacta d'aquesta regla d'emissió. Segons la nostra hipòtesis, el veritable valor dels béns coincideix amb la quantitat de treball que ha costat llur fabricació, i aquesta quantitat de treball té per mesura la divisió del temps rebut; aquell qui lliuri un producte en el qual han estat consagrats dos dies de treball, si ell obté que li siguin certificades dues jornades de treball, sols ha obtingut, que li sigui assignat o certificat ni més i ni menys del valor del que ell ha lliurat de fet; i a més a més, com que sols obté un semblant certificat el qui ha posat realment en circulació el producte, és igualment cert que el valor inscrit sobre el bitllet és capaç de pagar a la societat. Que hom allargui tant com vulgui l'esfera de la divisió del treball, si la regla és ben seguida, la suma de valor disponible ha d'ésser exactament igual a la suma de valor certificada: i com que la suma de valor assignada, aquesta ha de resoldre's necessàriament pel valor disponible, totes les exigències són satisfetes i la liquidació és exacta”.

Si Rodbertus ha tingut fins ara la desgràcia d'arribar massa tard amb les seves descobertes, aquesta vegada té almenys el mèrit d'una espècie d'originalitat: cap dels seus rivals no havia gosat donar a la insensata utopia del bitllet de treball aquesta forma simplement infantívola, jo diria així mateix veritablement pomeraniana. Ja que per cada bitllet hom lliura un objecte de valor corresponent, que cap objecte de valor no és mai lliurat sinó contra un bitllet corresponent, necessàriament la suma de bitllets és coberta per la suma dels objectes de valor. El càlcul es fa sense la més petita resta, resulta just gairebé sense la diferència d'un segon de treball, i no existeix un sol empleat superior de la caixa del deute públic que, encara que se li hagin tornat els cabells blancs en les seves funcions, hi pugui trobar el més lleuger error. ¿Què més pot desitjar-se?

En l'actual societat capitalista, cada capitalista produeix per a ell mateix allò que vol, com vol, i mentre vol. La quantitat socialment exigida continua essent per a ell d'una grandària desconeguda i ignora la quantitat dels objectes demanats de la mateixa manera que iguanora llur qualitat. Allò que avui no pot ésser lliurat amb la rapidesa necessària, demà pot ésser ofert per sobre de la demanda. Per tant, hom acabar per satisfer la demanda bé o malament, i generalment la producció és regulada en definitiva sobre els objectes demanats. ¿Com s'efectua la conciliació d'aquesta contradicció? Per la competència. ¿I com arriba a aquesta solució? Simplement, menyspreant per sota llur valor de treball les mercaderies inutilitzables per llur qualitat o per llur quantitat en l'estat present de les demandes de la societat, i tot fent sentir d'aquesta forma indirecta als productors, que han fabricat en quantitat inutilitzable, supèrflua. D'aquest fet es desprenen dues coses:

Primerament, que les desviacions continuades dels preus de les mercaderies en relació als valors de les mercaderies són la condició necessària i per la qual tan sols pot existir el valor d'aquestes. És sols per les fluctuacions de la competència i, per consegüent, dels preus de les mercaderies, que es realitza la llei del valor en la producció de mercaderies, i que la determinació del valor pel temps de treball socialment necessari esdevé una realitat. Qua la forma aparençal del valor, que és el preu, tingui, per regla general, tot un altre aspecte que el valor de la que ella es manifestació, és un destí que comparteix amb la major part de les relacions socials. Molt sovint el rei s'assembla poc a la monarquia que representa. En una societat de productors que intercanvien mercaderies, voler determinar el valor pel temps de treball prohinint a la vegada a la competència d'establir aquesta determinació del valor en l'única forma que ella podria fer-ho, influint sobre els preus, és mostrar que hom s'ha permès, almenys en aquest terreny, el desconeixement utòpic habitual de les lleis econòmiques.

En segon lloc, en la mesura que la competència, realitza la llei del valor de la producció de les mercaderies en una societat de productors que intercanvien mercaderies, funda, per això mateix i en aquestes condicions, l'únic ordre i l'única organització possible de la producció social. No és més que per la seva depreciació o la majoració dels preus dels productes, que els productors de mercaderies isolats aprenen per compte propi quins productes i quina quantitat d'aquests productes necessita la societat. Però és precisament aquest paper regulador que la utopia escampada per Rodbertus vol suprimir. I si nosaltres demanem quina garantia tenim que no es produeixi més que la quantitat necessària de cada producte, que no ens faltarà ni blat ni carn, mentre que sobreabundarà el sucre de remolatxa i que podrem regurgitar aiguardent de patates, i que els pantalons no ens faltaran per a cobrir les nostres nueses, mentre que els botons de calces es multiplicaran per milers, Rodbertus triomfant ens mostra llavors el famós compte en el qual hom ha establert un certificat exacte per cada lliura de sucre supèrflua, per cada tonell d'aiguardent no comprat, per cada botó de pantalons inutilitzable, compte que és “just”, que “satisfà totes les exigències” i en el qual “la liquidació és exacta”. I aquell qui no ho cregui, que es dirigeixi simplement al Sr. X, l'empleat superior de la caixa del deute públic a Pomerània, que ha revisat de nou el càlcul i l'ha trobat just, i que hom pot considerar que no ha estat mai capaç de fer un falta en els seus comptes de caixa.

I mentrestant considerem una mica la candidesa amb la qual Rodbertus vol suprimir les crisis industrials i comercials, per mitjà de la seva utopia. Des que la producció de les mercaderies ha pres les dimensions del mercat mundial, és per un cataclisme d'aquest mercat, per una crisi comercial, que s'estableix l'equilibri entre els productors isolats, que produeixen segons un càlcul particular, i el mercat per al qual ells produeixen, i del qual desconeixen més o menys la demanda en qualitat i en quantitat (1). Si hom prohibeix a la competència de fer conèixer als productors isolats l'estat del mercat per l'alça o la baixa dels preus, hom els obliga a anar del tot a ulls clucs. Dirigir la producció de les mercaderies de manera que els productors no puguin saber res de l'estat del mercat per al qual ells produeixen, és tenir cura de les crisis d'una forma que el doctor Eisenhart podria envejar a Rodbertus.

Hom comprèn ara perquè Rodbertus determina el valor de les mercaderies pel treball, i admet a tot estirar diferents graus d'intensitat de treball. Si s'hagués demanat com i per què el treball crea valor i, en conseqüència, el determina i el mesura, hauria arribat al treball socialment necessari per al producte isolat, tant en relació als altres productes de la mateixa espècie, com en relació a la quantitat total socialment exigida. Hauria trobat la solució de com la producció dels productors isolats s'ajusta a la demanda social total i tota la seva utopia esdevenia impossible. De fet, aquesta vegada, ha preferit abstreure's: ha fet abstracció del problema a resoldre.

Per fi tornem al punt on Rodbertus ens ofereix veritablement alguna cosa de nou, punt que el distingeix de tots els seus nombrosos camarades de l'organització del canvi pels bitllets de treball. Tots ells reclamen aquesta forma de canvi amb la finalitat de destruir l'explotació del treball assalariat pel capital. Cada productor ha d'obtenir el valor de treball total de seu producte. Tots estan unànimement d'acord sobre aquest punt, de Gray fins a Proudhon. Al contrari, no del tot Rodbertus. El treball assalariat i la seva explotació subsisteixen.

En primer lloc no hi ha estat social pensable on el treballador pugui percebre per al seu consum el valor total del seu producte. El fons produït ha de subvenir a una quantitat de funcions econòmicament improductives però necessàries: en conseqüència, aquestes funcions han d'ocupar els individus que s'hi dediquin. Això sols és veritat mentre tingui vigència l'actual divisió del treball. En una societat en la qual el treball productiu general sigui obligatori, societat que és possible, l'observació és innecessària. Quedaria encara la necessitat d'un fons social de reserva i d'acumulació, i llavors els treballadors, és a dir, tots quedarien en possessió i usdefruit de llur producte total, però cada treballador isolat no gaudiria del producte integral del seu treball. El manteniment de les funcions econòmicament improductives al marge del producte del treball no ha estat pas negligit pels altres utopistes del bitllet de treball. Però deixen que els obrers s'imposin ells mateixos en aquesta qüestió, seguint en això la moda democràtica acostumada, mentre que Rodbertus, per al qual tota la reforma en matèria social del 1842 està tallada sobre el patró de l'Estat prussià de llavors, ho confia tot al judici de la burocràcia, la qual determina sobiranament la part de l'obrer al producte del seu propi treball i l'hi abandona graciosament.

Per tant la renda de la terra i el guany han de continuar subsistint. En efecte, els propietaris terratinents i els capitalistes industrials exerceixen certes funcions, socialment útils, o bé necessàries, per bé que econòmicament improductives, i perceben en canvi una substància en forma de renda i guany, cosa que no és una concepció en cap concepte nova, ni en el 1842. A dir veritat, ells reben actualment excessivament pel poc que fan, i que fan suficientment malament; però Rodbertus té necessitat d'una classe privilegiada, almenys per als cinc-cents anys a venir, i així també la taxa de la plusvàlua, per expressar-me correctament, ha de subsistir, però sense que pugui ésser augmentada. Rodbertus accepta com a taxa actual de la plusvàlua 200%, això vol dir que per un treball diari de dotze hores, l'obrer no obtindrà un certificat de dotze hores, sinó solament de quatre hores, i el valor produït en les vuit hores restants haurà d'ésser repartit entre el propietari terratinent i el capitalista. Els bitllets de treball de Rodbertus menteixen, doncs, en absolut: caldrà ésser propietari feudal de la Pomerània per a figurar-se que hi haurà una classe obrera a la qual convingui treballar dotze hores per obtindre un bitllet de treball de quatre hores. Si hom tradueix les trapelleries de la producció capitalista en aquest llenguatge nou, on apareix com un robatori manifest, hom la fa impossible. Cada val donat al treballador seria una provocació directa a la rebel·lió i cauria sota el pes del paràgraf 110 del Codi penal de l'Imperi alemany. Es necessita no haver vist mai altre proletariat que el d'un territori feudal de Pomerània, proletariat de jornalers, de fet gairebé en servitud, on regnen el fuet i el bastó, i on totes les noies boniques pertanyen a l'harem de llur graciós senyor, per afigurar-se poder oferir semblants impertinències als obrers. Però els nostres conservadors són els nostres més grans revolucionaris.

Però si els obrers tenen bastant de mansuetud per a deixar-se contar que havent treballat durant dotze hores d'un treball penós, en realitat no n'han treballat més que quatre, els serà garantit com a recompensa que, en tota l'eternitat, la seva part del producte de llur propi treball no caurà pas per sota del terç. En realitat, és trompetejar l'aitre de la futura societat amb una trompeta d'infant. Per tant, no val la pena de perdre un mot més sobre aquesta qüestió. Per consegüent, tot el que Rodbertus ofereix de nou en la seva utopia dels vals de treball és infantil i molt inferior als treballs dels nombrosos rivals, que l'hagin precedit o seguit.

A l'època que aparegué Zur Erkenntniss, etc., de Rodbertus, fou certament un llibre important. Continuar la teoria de Ricardo en aquesta direcció era un començament que prometia. Si solament per ell i per Alemanya era una novetat, el seu treball en summa arriba a la mateixa alçada que el del millor dels seus precursors anglesos. Però no fou més que un començament, la teoria del qual no podia esperar un profit real, sinó per un treball ulterior, fonamental, crític. Aquest desenvolupament es deté per tant allà per ell mateix, ja que des del començament hom dirigeix el desenvolupament de Ricardo en l'altre sentit, en el sentit de la utopia. Des de llavors es perd la condició de tota crítica: la independència. Rodbertus treballa llavors amb una finalitat preconcebuda, esdevé un economista tendenciós. Una vegada pres per la seva utopia, s'ha interdit tota possibilitat de progrés científic. A partir del 1842 fins a la seva mort, ell volta dins el mateix cercle, reprodueix les mateixes idees, ja expressades o indicades en les seves obres precedents, es troba desconegut, es troba robat, quan no tenia res que pogués ésser robat, i a la fi rebutja, no sense intenció, l'evidència que, en el fons, ell no havia descobert res més que allò que ja ho estava des de feia molt de temps.

És a penes necessari de fer remarcar que en aquesta obra el to, no sempre coincideix amb el del Capital. Es parla encara del treball com a mercaderia, de compra i venda de treball en lloc de força de treball.

Londres, 25 d'octubre del 1884.

Friedrich Engels


(1) Almenys així ha estat fins a aquests darrers temps. Després que l'Anglaterra perd cada dia més el monopoli del mercat mundial a conseqüència de la participació de França, d'Alemanya i sobretot d'Amèrica en el comerç internacional, una nova forma d'equilibri sembla voler-se establir. El període de la prosperitat general que precedeix les crisis no apareixerà pas sempre; i si aquest període faltés, un estancament crònic, amb fluctuacions poc rellevants, esdevindria l'estat normal de la indústria moderna.