Karl Marx

 

El divuit de brumari de Louis Bonaparte

 

VII

La república social apareix com a frase, com a profecia, en el llindar de la revolució de febrer. En els dies de juny del 1848 l'ofegaren en la sang del proletariat parisí, però continua en els actes següents del drama com a espectre. La república democràtica s'anuncia. S'hi dissipa el 13 de juny del 1849 amb la desertora petita burgesia, però en la fugida en redobla el reclam. La república parlamentària es fa amb la burgesia de tot l'escenari, viu amb tot plenitud l'existència, però el 2 de desembre del 1851 la soterren amb el plany angoixat dels reialistes coaligats: «Visca la república!».

La burgesia francesa que tremolava davant el domini del proletariat treballador ha conduït el 10 de desembre el lumpenproletariat al poder. La burgesia mantenia França en una por descoratjadora als ultratges futurs de l'anarquia vermella; Bonaparte allunyava aquest futur quan el 4 de desembre l'exèrcit begut de l'ordre abatia eminents burgesos en les finestres del Boulevard Montmartre i del Boulevard des Italiens. Apoteositzava el sabre; el sabre la domina. Anorreava la premsa revolucionària; li han anorreat la pròpia. Possava les reunions del poble sota la vigilància de la policia; els seus salons es troben sota la supervisió policial. Dissolgué la guàrdia nacional democràtica; li han dissolt la pròpia guàrdia nacional. Imposà l'estat de setge; li han impostat l'estat de setge. Substituí els jurats amb comissions militars, els llurs jurats els han substituït comissions militars. Sotmeté la instrucció pública als capellans; els capellans en sotmeten la pròpia instrucció. Deportà sense judici; sense judici la deporten. Suprimí tota acció social amb el poder de l'estat; tota acció de la llur societat la suprimeix el poder estatal. S'hi rebel·là per l'entusiasme de la pròpia butxaca contra els seus polítics i literats; els seus polítics i literats foren bandejats, però ara li saquegen la butxaca quan li han tancat la boca i trencat la ploma. La burgesia mai no deixar de cridar a la revolució ço que sant Arseni deia als cristians: «Fuge, tace, quisce! Fuig, calla, accepta!». Bonaparte crida a la burgesia: «Fuge, tace, quisce! Fuig, calla, accepta!».

La burgesia francesa feia temps que havia resolt el dilema de Napoléon: «Dans cinquante ans l’Europe sera républicaine ou cosaque». El resolgué en la «république cosaque». Cap Circe ha transformat l'obra d'art de la república burgesa per una màgia malèfica en una deformitat. Aquella república no ha perdut res més que l'aparença de respectabilitat. La França d'avui ja era continguda en la república parlamentària. Tan sols li calia una baioneta per fer esclatar la bombolla i el monstre apareixeria a la vista.

Per què no s'ha aixecat el proletariat parisí després del 2 de desembre?

L'enderrocament de la burgesia tot just s'havia decretat, i aquest decret no s'havia dut a terme. Qualsevol aixecament seriós del proletariat l'hauria revifada, reconciliada amb l'exèrcit i hauria assegurat una segona derrota de juny als treballadors.

El 4 de desembre el proletariat fou animat a la lluita pel burgès i l'épicier. Al vespre d'aquell dia li havien promès l'aparició de diverses legions de la guàrdia nacional, armades i uniformades, en el camp de batalla. Del burgès i de l'épicier havia sabut que en un dels seus decrets del 2 de desembre Bonaparte havia abolit el vot secret i ordenat de posar un sí o un no davant dels noms en els registres oficials. La resistència del 4 de desembre intimidà Bonaparte. Durant la nit havia posat cartells en totes les cantonades de París on anunciava la reintroducció del vot secret. El burgès i l'épicier creien que havien assolit l'objectiu. Els qui no aparegueren el matí de l'endemà foren l'épicier i el burgès.

Bonaparte havia robat amb un colp de mà al proletariat parisí, durant la nit de l'1 a 2 de desembre, els seus dirigents, els caps de les barricades. Un exèrcit sense oficials, advers a lluitar sota la bandera dels montagnards pels records del juny del 1848 i del 1849 i pel maig del 1850, deixava a l'avantguarda, a les societats secretes, la tasca de salvar l'honor insurreccional de París, que la burgesia havia retut a la soldadesca amb tant poca resistència que, després, Bonaparte va poder desarmar la Guàrdia Nacional amb el pretext sorneguer que temia els anarquistes li girassen les armes en contra!

By a coup de main the night of December 1-2 Bonaparte had robbed the Paris proletariat of its leaders, the barricade commanders. An army without officers, averse to fighting under the banner of the Montagnards because of the memories of June, 1848 and 1849, and May, 1850, it left to its vanguard, the secret societies, the task of saving the insurrectionary honor of Paris, which the bourgeoisie had surrendered to the military so unresistingly that, subsequently, Bonaparte could disarm the National Guard with the sneering motive of his fear that its weapons would be turned against it by the anarchists!

«C’est le triomphe complet et définitif du socialisme!». Així caracteritzava Guizot el 2 de desembre. Però si l'enderrocament de la república parlamentària contenia la llavor del triomf de la revolució proletària, el resultat més immediat era la victòria de Bonaparte damunt el parlament, del poder executiu damunt el poder legislatiu, del poder sense frase damunt el poder de la frase. En el parlament la nació alçava la pròpia voluntat general en llei, és a dir feia de la llei de la classe dominant la pròpia voluntat general. Davant el poder executiu abdica de tota voluntat pròpia i se sotmet a les ordres d'una autoritat aliena. El poder executiu expressa en oposició al legislatiu l'heteronomia de la nació en oposició a l'autonomia. França semblava haver escapat al despotisme d'una classe tan sols per caure de nou sota el despotisme d'un individu, i certament sota l'autoritat d'un individu sense autoritat. La lluita semblava resoldre's de forma que totes les classes eren igualment impotents i mudes, agenollades davant el rifle.

Però la revolució s'assenta. Encara viatja pel purgatori. Realitza la feina amb mètode. Pel 2 de desembre del 1851 havia assolit la meitat del treball preparatori, ara assoleix l'altra. Realitzà primer el poder parlamentari per poder enderrocar-lo. Ara que ho ha assolit, completa el poder executiu, el redueix a l'expressió més pura, l'aïlla, l'estableix com l'única diana, per tal de concentrar-hi totes les forces en destruir-lo. I quan haja realitzat la segona meitat del treball preparatori, Europa saltarà de la cadira i exclamarà: Ben excavat, vell talp!

Aquest poder executiu amb una organització burocràtica i militar inoïdes, amb una maquinària estatal àmplia i hàbil, un exèrcit de càrrecs de mig milió juntament amb un exèrcit d'un altre mig milió, aquest temible cos parasitari, que infiltra el cos de la societat francesa i l'ofega per tots els porus, s'establí en temps de la monarquia absoluta, amb la decadència del sistema feudal que contribuí a accelerar. Els privilegis senyorials dels terratinents i de la ciutats es transformaren en tants altres atributs del poder estatal, els dignataris feudals en càrrecs pagats i els complicats patrons dels conflictius poders mitjavals en el pla regulat d'un poder estatal, el treball del qual es divideix i se centralitza fabrilment. La primera revolució francesa amb la tasca de trencar tots els poders particulars locals, territorials, urbans i provincials, per crear la unitat burgesa de la nació, havia de desenvolupar, com havia iniciat la monarquia absoluta, la centralització, però alhora els límits, els atributs i els agents del poder governamental. Napoleon acompletà aquesta maquinària estatal. La monarquia legítima i la monarquia de juliol no afegiren res més que una divisió més gran del treball, que creix en la mateixa mesura que la divisió del treball dins la societat burgesa crea nous grups d'interessos, i per tant nou material per l'administració estatal. Tan aviat s'hi creava un interès comú la societat el perdia, en topar amb un interès superior, general, que sorgia de la pròpia activitat dels membres de la societat i que el feien objecte de l'activitat governamental, des d'un pont, una escola i la propietat comunal d'una vila fins als ferrocarrils, la propietat nacional i la universitat nacional de França. La república parlamentària, finalment, s'hi veia obligada en la lluita contra la revolució a enfortir els mitjans i la centralització del poder governamental amb mesures repressives. Totes les revolucions perfeccionaven la màquina per comptes de trencar-la. Els partits, que alternativament pugnaven pel domini, consideraven la possessió d'aquesta enorme estructura estatal com el principal botí del vencedor.

Però sota la monarquia absoluta, durant la primera revolució i sota Napoléon la burocràcia era tan sols el mitjà per preparar el domini de classe de la burgesia. Sota la restauració, sota Louis-Philippe i sota la república parlamentària era l'instrument de la classe dominant, per molt fort que fos el poder propi.

Tan sols sota el segon Bonaparte l'estat sembla haver-se independitzat completament. La maquinària estatal s'ha enfortit tant en relació a la societat burgesa que al capdavant n'hi ha prou amb el cap de la Societat del 10 de Desembre, un cavaller de fortuner caigut de l'exterior, elevat en els muscles d'una soldadesca beguda que va comprar amb aiguardent i salsitxes, i als que ha de mantindre amb més salsitxes. D'ací la desesperació de poca volada, el sentiment d'humiliació i degradació monstruoses que oprimeix el pit de França i l'ennuega. Se sent deshonrada.

I, amb tot, el poder estatal no se suspén en l'aire. Bonaparte representa una classe, i de fet la classe més nombrosa de la societat francesa, els parcers.

Com els Bourbons eren la dinastia de la gran propietat rural, com els Orléans eren la dinastia dels diners, els Bonaparte són la dinastia dels pagesos, és a dir de la massa popular francesa. No és el Bonaparte que se sotmeté al parlament burgès, sinó el Bonaparte que acomiadà el parlament burgès, l'escollit dels pagesos. Durant tres anys les ciutats aconseguiren de falsificar el significat de l'elecció del 10 de desembre i en estafar als pagesos la restauració de l'imperi. L'elecció del 10 de desembre del 1848 tan sols s'acomplí amb el coup d'état del 2 de desembre del 1851.

Els parcers constitueixen una massa inoïda, els membres de la qual viuen situacions similars, però sense entrar en múltiples relacions entre ells. El sistema de producció els aïlla entre ells, per comptes de dur-los a un contacte mutu. L'aïllament el reforcen els pobres mitjans de comunicació francesos i la pobresa dels pagesos. El camp de producció, la parcel·la, no deixa cap divisió del treball en el cultiu, cap aplicació de la ciència, i per tant cap diversitat de desenvolupament, cap diferenciació de talents, cap riquesa de relacions socials. Cada família pagesa individual en té prou per si mateixa, produeix immediatament la major part del que consum i es guanya així els mitjans de vida més en bescanvi amb la natura que en contacte amb la societat. La parcel·la, el pagès i la família; al costat una altra parcel·la, un altre pagès i una altra família. Un grapat en fan un poble, i un grapat de poble un departament. Així la gran massa de la nació francesa es constitueix per l'addició simple de quantitats similars, just com les patates d'un sac constitueixen un sac de patates. En la mesura que milions de famílies viuen sota unes condicions econòmiques d'existència que separen la forma de vida, els interessos i la cultura, dels de les altres classes i les posen en una oposició hostil, constitueixen una classe. En la mesura que tan sols hi ha una connexió local entre els parcers, que la identitat d'interessos no forma cap comunitat, cap vincle nacional ni cap organització política entre ells, no constitueixen cap classe. Són per tant incapaços d'afirmar els interessos de classe en nom propi, ja siga a través d'un parlament, o d'una convenció. No s'hi poden representar, se'ls ha de representar. El representant ha d'aparèixer alhora com a senyor, com una autoritat damunt d'ells i com un poder governamental ilimitat, que els protegeix de les altres classes i els envia pluja i sol des de dalt. La influència política dels parcers troba per tant la darrera expressió en el poder executiu que subordina la societat.

Per tradició històrica sorgí la fe en el miracle que un hom nomenat Napoléon els duria de nou tota la glòria. I es trobaren amb un individu que es presentava com aquell home perquè duia el nom de Napoléon com a conseqüència del Code Napoléon, que sosté: «La recherche de la paternité est interdite». Després d'un vagabundeig de vint-i-quatre anys i una sèrie d'aventures grotesques la saga es compleix, i l'home esdevé emperador dels francesos. La idea fixa del nebot es realitzà perquè coincidia amb la idea fixa de la classe més nombrosa dels francesos.

Però, hom ens objectarà, què hi ha dels aixecaments camperols de mitja França, les caceres de l'exèrcit contra els pagesos, l'empresonament massiu i la deportació de pagesos?

D'ençà de Lluís XIV, França no ha experimentat cap persecució similar de pagesos «contra l'agitació demagògica».

Però, que hom no s'embolique. La dinastia de Bonaparte no representa els pagesos revolucionaris, sinó els conservadors, no els pagesos que lluiten per anar més enllà de les condicions socials d'existència, de la parcel·la, sinó més aviat dels que volen consolidar-la, no de la població rural, que amb la pròpia energia en aliança amb les ciutats vol enderrocar l'antic ordre, sinó contràriament els qui, sòlidament tancats en aquest ordre, volen veure's ells i les parcel·les salvades i afavorides per l'espectre de l'imperi. No representa la il·lustració, sinó la superstició del pagès, no el judici, sinó el prejudici, no el futur, sinó el passat, no la moderna Cevennes, sinó la moderna Vendée.

El dur domini de tres anys de la república parlamentària havia alliberat una part dels pagesos francesos de les il·lusions napoleòniques i, si bé tan sols superficialment, els havia revolucionat; però la burgesia els refusava amb força cada vegada que els posava en moviment. Sota la república parlamentària la consciència moderna del pagès francès pugnà amb la tradicional. El procés prengué la forma d'una lluita inacabable entre els mestres d'escola i els capellans. La burgesia enfonsà els mestres d'escola. Els pagesos feren per primera vegada esforços per comportar-se independentment al govern. Això apareixia en els conflictes continus dels batlles amb els prefectes. La burgesia destituí els batlles. Finalment els pagesos s'alçaren en diferents llocs durant el període de la república parlamentària contra la pròpia progènie, l'exèrcit. La burgesia els castigà amb estats de setge i execucions. I la mateixa burgesia plora ara l'estupidesa de les masses, la vile multitude, que l'ha traïda a Bonaparte. Ella mateixa havia consolidat per la força l'imperialisme de la classe pagesa, ha consolidat les condicions que constitueixen el lloc de naixement d'aquesta religió pagesa. Certament que la burgesia ha de tèmer la idiotesa de les masses quan resten conservadores, i la visió de les masses quan esdevenen revolucionàries.

En els aixecaments posteriors al coup d'état els pagesos francesos protestaren en part amb les armes a la mà contra el propi vot del 10 de desembre del 1848. L'escola d'ençà del 1848 els havia obert els ulls. Però els havia inscrit en el submón històric, la història els aferrava al món, i la majoria hi era tan implicada que precisament en els departaments més vermells la població pagesa havia votat Bonaparte. L'Assemblea Nacional als llurs ulls els havia obstaculitzat el progrés. Ara tan sols trencava les cadenes que les ciutats havien imposat a la voluntat del camp. Fins i tot concebien en certs llocs una grotesca idea: una Convenció al costat de Napoléon.

Després que la primera revolució hagués transformat els pagesos mig-serfs en propietaris lliures, Napoléon confirmà i regulà les condicions amb les quals podrien explotar sense destorb la terra de França que tot just havien adquirit, i podrien realitzar la jove passió per la propietat. Però ço que ara ensorra el pagès francès és la seua pròpia parcel·la, la divisió de la terra, la forma de propietat que Napoléon consolidà a França. Són justament les condicions materials que feren del pagès feudal francès un parcer i de Napoléon un emperador. Amb dues generacions n'hi hagué prou com per produir el resultat inevitable: el progressiu deteriorament de l'agricultura, el progressiu endeutament de l'agricultor. La forma de propietat «napoleònica», que al començament del segle XIX era la condició per l'alliberament i l'enriquiment de la població rural francesa, s'ha desenvolupat en el decurs d'aquest segle la llei del llur esclavatge i del llur pauperisme. I justament aquesta llei és la primera de les «idées napoléoniennes» que el segon Bonaparte ha de defensar. Si encara comparteix amb els pagesos la il·lusió que la causa de la ruïna no cal cercar-la en la pròpia propietat parcera, sinó fora, en la influència de circumstàncies secundàries, els seus experiments esclataran com bombolles de sabó quan entren en contacte amb les relacions de producció.

El desenvolupament econòmic de la propietat parcera ha canviat fonamentalment les relacions dels pagesos amb la resta de classes socials. Sota Napoléon l'aparcerament de la terra en el camp complementava la lliure competència i la neixent gran indústria de les ciutats. La classe pagesa era la protesta ubíqua contra l'aristocràcia agrària just enderrocada. Les arrels que la propietat parcera féu en la terra francesa, privaren el feudalisme de tot nutrient. Les fites constituïen la fortificació natural de la burgesia contra qualsevol colp de mà dels antics senyors. Però en el curs del segle XIX l'usurer urbà ocupà el lloc del feudal, el capital burgès el lloc de la propietat agrària aristocràtica. La parcel·la del pagès és ara tan sols el pretext que permet el capitalista de treure'n profit, interès i rendes del camp, mentre deixa al propi agricultor el problema de com guanyar-se la paga del treball. El deute hipotecari que carrega la terra francesa imposa a la pagesia francesa un interès tan gran com l'interès anual de tot el deute nacional britànic. La propietat parcera en aquest esclavatge del capital, que el desenvolupament fa inevitable, ha transformat la massa de la nació francesa en troglodites. Setze milions de pagesos (dones i criatures incloses) viuen en coves, una gran part de les quals no tenen més que una obertura, les altres tan sols dues, i les més afavorides en tenen tres. Les finestres són a una casa, ço que els cinc sentits en són al cap. L'ordre burgès que al començament del segle encarregava a l'estat la vigilància de les noves parcel·les que s'establien i les fertilitzava amb llorers, ha esdevingut el vampir que xucla la sang del cor i la medula del cervell i els llença al gresol alquímic del capital. El Code Napoléon no és ara ja més que el codi de l'execució, de la subhasta i de la venda forçada. Per quatre milions oficials (infants, etc., inclosos) de pobres, vagabunds, criminals i prostitutes de França, cal afegir cinc milions que viuen en els marges de l'existència i que o bé viuen en el camp, o amb fards i criatures deserten del camp a la ciutat, i de la ciutat al camp. L'interès del pagès ja no s'hi troba, com sota Napoléon, en una entesa amb el capital, sinó en oposició amb els interessos de la burgesia. Troben per tant l'aliat i el dirigent natural en el proletariat urbà, la tasca del qual és l'enderrocament de l'ordre burgès. Però el govern fort i il·limitat – i aquesta és la segona «idée napoléonienne», que el segon Napoléon ha de realitzar – és cridat a la defensa violenta d'aquest ordre «material». També apareix aquest «ordre matériel» en totes les proclames de Bonaparte de consigna contra els pagesos alçats.

Al costat de la hipoteca que li imposa el capital, la parcel·la pateix les contribucions. Les contribucions són la font de vida de la burocràcia, de l'exèrcit, dels capellans i dels tribunals, en breu, de tot l'aparell del poder executiu. Govern fort i contribucions fortes són idèntiques. La propietat parcera, per la seua pròpia natura, és el fonament d'una burocràcia omnipotent i innumerable. Crea un nivell uniforme de relacions i de persones per tota la superfície del país. Permet per ant també l'acció uniforme damunt tots els punts d'aquesta massa uniforme des d'un centre superior. Anorrea els estatges aristocràtics intermediaris entre la massa popular i el poder estatal. Crida per tant des de totes bandes a la ingerència directa d'aquest poder estatal i a la intervenció dels òrgans immediats. Produeix finalment un excedent desocupat de població que no pot trobar cap lloc ni en el camp ni en les ciutats i que per força s'atansa als càrrecs estatals com una mena d'almoines respectables i en provoca la creació de més. Napoléon, amb els nous mercats que obria amb les baionetes, en el saqueig del continent, retornava les contribucions forçoses amb interessos. Era un impuls per la indústria del pagès, mentre que ara li roben la indústria de les darreres fonts de recursos, i en completen la indefensió davant el pauperisme. I una enorme burocràcia, ben engalonada i ben nodrida, és la «idée napoléonienne» que més s'adiu amb el segon Bonaparte. Com no ho hauria d'ésser, en considerar que al costat de les classes reals de la societat ha de crear una casta artificial per la qual el manteniment del seu règim és una qüestió de pa i mantega. Una de les seues primeres operacions financeres fou per tant el retorn de les pagues de funcionaris al nivell antic i la creació de noves sinecures.

Una altra «idée napoléonienne» és el domini dels capellans com a mitjà governamental. Però si les parcers nounats, en acord amb la societat, en dependència de les forces naturals i en submissió sota l'autoritat que les protegia des de dalt, eren naturalment religiosos, ara que són endeutats, enfrontats amb la societat i l'autoritat, i castigats per la pròpia limitació de la parcel·la, esdevenen naturalment irreligiosos. El cel era un afegit del tot bell a l'estreta llenca de terra tot just guanyada, especialment quan fa bon oratge; esdevé un insult tan bont punt se'l llença com a substitut de la parcel·la. El capellà apareix llavors tan sols com el desagradable gos de caça de la policia terrenal – una altra «idée napoléonienne». L'expedició contra Roma tindrà lloc la propera vegada a França però en un sentit contrari al del senyor Montalembert.

El punt culminant de les «idées napoléoniennes» és finalment l'exèrcit. L'exèrcit era el point d’honneur del pagès parcer, eren ells transformats en herois, en defensa de les noves possessions a l'exterior, en glòria de la nacionalitat tot just aconseguida, en saqueig i revolució del món. L'uniforme era la pròpia roba d'estat, la guerra n'era la poesia, la parcel·la, ampliada i arrodonida en la fantasia, era la pàtria i el patriotisme la forma ideal del sentit de propietat. Però els enemics contra els quals el pagès francès ha de defensar ara la seua propietat no són els cosacs, són els huissiers i els executors de contribucions. La parcel·la ja no rau en l'anomenada pàtria, sinó en el llibre d'hipoteques. L'exèrcit ja no és la flor del jovent pagès, sinó la flor d'aiguamolls del lumpenproletariat pagès. Consisteix en gran part en remplaçants, en substituts, com el propi segon Bonaparte és tan sols el remplaçant, el substitut, de Napoléon. Els fets heroics es realitza ara en les caceres de pagesos, en el servei de gendarmeria, i com si les contradiccions internes del seu sistema perseguiren el cap de la Societat del 10 de Desembre per la frontera francesa, després d'actes propis de bandidatge no rep cap corona de llorer, sinó fuetades.

Hom veu que totes les «idées napoléoniennes» són idees de la parcel·la no desenvolupada i amb la frescor de la jovenesa, que són de sentit contrari per la parcel·la madura. Són tan sols les al·lucionacions de la lluita mortal, mots transformats en frases, esperits transformats en espectres. Però la paròdia de l'imperialisme era necessària per alliberar la massa de la nació francesa del pes de la tradició i per elaborar purament l'antagonisme del poder estatal vers la societat. Amb el desgast progressiu de la propietat parcera, l'edifici estatal que sobre ella s'aixeca s'afona. La centralització estatal que la societat moderna requereix sorgeix tan sols de les runes de la maquinària governamental militar-burocràtica, forjada en antagonisme vers el feudalisme.

Les relacions dels pagesos francesos ens aclareixen el misteri de les eleccions generals del 20 i 21 de desembre, que dugueren el segon Bonaparte al mont Sinaí, no per rebre la llei, sinó per donar-la.

La burgesia no tenia oberta cap altra elecció que la de Bonaparte. Quan els puritans del Concili de Constança es planyien de les vides dissolutes dels papes i cridaven la necessitat d'una reforma moral, el cardenal Pierre d’Ailly els tronà: «Ja tan sols el diable en persona pot redimir l'església catòlica i demanau un àngel». Igual feia la burgesia francesa després del coup d’état: tan sols el cap de la Societat del 10 de Desembre pot redimir la societat burgesa! Tan sols el robatori pot redimir la propietat, el perjuri la religió, la bastardia la família, el desordre l'ordre!

Bonaparte, com el poder executiu que ha fet independent, es proposa garantir l'«ordre burgès». Però la força d'aquest ordre burgès és la classe mitjana. Es comporta així, per tant, com el representant de la classe mitjana i emet decrets en aquest sentit. Amb tot, tan sols existeix perquè ha trencar el poder polític d'aquesta capa mitjana i el trenca de nou diàriament. Es comporta així, per tant, com l'oponent del poder polític i literari de la classe mitjana. Però en protegir-ne el poder material li genera de nou poder polític. La causa, per tant, s'ha de mantindre en vida, però l'efecte, on s'hi manifesta, ha de desaparèixer del món. Però això no pot ésser sense cap confusió de causa i efecte, ja que en l'efecte mutu perden els trets diferenciadors. Nous decrets esvaeixen la línia fronterera. Bonaparte sap com comportar-se alhora com el representat dels pagesos i del poble en general, com un home que vol fer afortunades les classes populars inferiors dins la societat burgesa. Nous decrets confonen els «socialistes reals» pel que fa a l'habilitat del govern. Però Bonaparte sap, per damunt de tot, com comportar-se com el cap de la Societat del 10 de Desembre, com a representant del lumpenproletariat, el benefici del qual és el principal objectiu propi, del seu entourage, del seu govern i del seu exèrcit, i en treu loteria californiana del tresor públic. I s'hi confirma com a cap de la Societat del 10 de Desembre, sense decrets i malgrat els decrets.

Aquesta tasca contradictòria de l'home explica les contradiccions del seu govern, l'entrellat gens clar que ara el du a guanyar-se, ara a humiliar, tal o tal classe, i que les arrenglera uniformement totes en contra, la inseguretat pràctica del qual constitueix un contrast altament còmic a l'estil imperatiu i categòric dels actes governamentals, copiat amb seguidisme de l'oncle.

La indústria i el comerç, i per tant els negocis de la classe mitjana, han de prosperar febrilment sota el govern fort. Reben innombrables concessions ferroviàries. Però el lumpenproletariat bonapartista ha d'enriquir-se. El tripotage amb les concessions ferroviàries a la Borsa és un juguesca segura. Però no apareix cap capital pels ferrocarrils. Obligació del banc a avançar accions ferroviàries. Però el banc alhora l'han d'explotar i per tant ensarronar. Alliberament del banc de l'obligació de publicar un report setmanalment. Acord leoní del banc amb el govern. Cal enfeinar el poble. S'emprenen obres públiques. Però les obres públiques eleven la carrega contributiva del poble. D'ací la reducció de les contribució amb un atac als rendistes, per la conversió de les rendes del 5% a un 4,5%. Però l'estrat mitjà havia de rebre de nou un douceur. Per tant doblava la contribució del vi al poble que en comprava en détail, i la reduïa a la meitat a l'estrat mitjà, que en bevia en gros. Dissolia les associacions obreres reals, però prometia meravelloses associacions artificials. Calia assistir als pagesos. Els bancs hipotecaris acceleraven l'endeutament i la concentració de la propietat. Però calia utilitzar aquests bancs per aconseguir diners per confiscar els béns de la Casa d'Orléans. Cap capitalista no vol accedir a aquesta condició, que no s'hi decreta, i el banc hipotecari resta un simple decret, etc., etc.

Bonaparte podria aparèixer com el benefactor patriarcal de totes les classes. Però no hi pot donar res sinó ho pren d'un altre. Com hom deia en temps de la Fronda del duc de Guisa, que era l'home més complaent de França perquè transformava tots els seus béns en obligacions pels seus partidaris, a Bonaparte li agradaria ésser l'home més complaent de França i transformar tota la propietat i tot el treball de França en una obligació personal. Li agradaria robar França per obsequiar-la a França, o més aviat li agradaria poder recomprar França amb diners francesos, perquè, com a cap de la Societat del 10 de Desembre ha de comprar allò que li hauria de pertànyer. I de l'Institut de Compra en són tots les institucions de l'estat, el senat, el consell d'estat, el cos legislatiu, la legió d'honor, les medalles als soldats, les bugaderies, les obres públiques, els ferrocarrils, l'état-major de la guàrdia nacional sense comuns, els béns confiscats de la Casa d'Orléans. Els mitjans de compra s'obtenen en cada establiment de l'exèrcit i de la maquinària governamental. El més important, però, d'aquest procés, amb el qual s'hi guanya França per tal de donar-la-hi, són els percentatges que, durant el trànsit, recauen en el cap i els membres de la Societat del 10 de Desembre. L'acudit amb el qual la comtessa L., la mestressa del senyor de Morny, caracteritzava la confiscació dels béns orléanistes, «C’est le premier vol de l’aigle» [A], val per qualsevol vol d'aquesta àliga, que més aviat és un corb. Ell mateix i els seus seguidors es criden diàriament com aquell cartoixà italià que amonesta l'avar que compta amb fruïció els béns dels quals ha de viure encara per anys: «Tu fai conto sopra i beni, bisogna prima far il conto sopra gli anni». [B] Per tal de no equivocar-se amb els anys, compten per minuts. En els tribunals, en els ministeris, al capdavant de l'administració i de l'exèrcit, fa via una colla de paios, dels quals el millor que hom pot dir és que no sap d'on han eixit, uns bohemis sorollosos, sense escrúpols i amb ànim de saqueig, que s'arrosseguen en abrics galonats amb la mateixa dignitat grotesca que els grans dignataris de Soulouque. Hom pot fer-se una idea d'aquesta capa superior de la Societat del 10 de Desembre si té present que Véron-Crevel [C] n'és el predicador moral i Granier de Cassagnac el pensador. Quan Guizot, en temps del seu ministeri, convertí aquest Granier en un periodista obtús contra l'oposició dinàstica, el llençà amb la marca «C’est le roi des drôles», «és el rei dels bufons». Hom erraria de remembrar en la cort i en la trepa de Louis Bonaparte la regència o Lluís XV. Ja que «ja sovint França havia viscut un govern de mestresses, però mai no encara un govern d'hommes entretenus». [D]

Perseguit per les demandes contradictòries d'aquesta situació, alhora que com a carterista s'hi troba en la necessitat de passar desapercebut als ulls del públic, com a substitut de Napoléon ha de mantindre la sorpresa, i per tant cada dia ha de realitzar un colp d'estat en miniature, Bonaparte du tota l'economia burgesa a una confusió, viola tot allò que semblava inviolable a la revolució del 1848, fa als uns més tolerants amb la revolució, els altres més desitjosos d'ella i generar la pròpia anarquia en el nom de l'ordre, mentre que alhora despulla tota la maquinària estatal de l'aparença de santedat, la profana i la fa alhora feixuga i ridícula. El culte de la santa túnica de Trier es repeteix a París en el culte del mantell imperial napoleònic. Però quan el mantell imperial finalment caiga en els muscles de Louis Bonaparte, l'estàtua de bronze de Napoléon es precipitarà des de dalt la Columna Vendôme.

 

Notes de Marx

A. Vol també val per robatori.

B. «Tu comptes amb els béns i cal primer fer els comptes amb els anys».

C. Balzac a la Cousine Bette fixa en Crevel, que basa en el Dr. Véron, el propietari del Constitutionnel, el filisteu parisí dissolut.

D. Mots de la senyora Girardin.