<< Prefaci a la 2a edició | Capítol 1 >>
Ço que demostra necessàriament una nova edició del Divuit de brumari, trenta anys després de la primera aparició, és que l'obra no ha perdut tampoc avui res del seu valor.
I de fet és un treball genial. Immediatament després de l'esdeveniment, que tot el món polític concebia com un llamp caigut del cel, que amb prou feines vist era condemnat per uns amb un fort crit de protesta moral, per altre vist com un rescat de la revolució o com un càstic pels errors comesos, contemplat per tot i no entès per ningú – immediatament després d'aquest esdeveniment apareixia Marx amb una representació breu, epigramàtica, de tot el curs de la història francesa des dels dies de febrer, presentants en la llur connexió interna, que conduïen naturalment al miracle del dos de desembre com a resultat necessari d'aquesta connexió, i que per tant no s'ha d'aturar ni una vegada sobre l'heroi del colp d'estat més enllà de l'estrictament necessari. I amb una mà magistral cada pinzellada s'acompanya de proves per demostrar com de fidelment reflecteix la realitat. Aquesta comprensió eminent de la història quotidiana viva, aquesta examinació clara dels fets, de moment, quan es presenta, no té paral·lel.
Cal afegir a més el coneixement genuí de Marx de la història francesa. França és el país on la lluita històrica de classes s'ha realitzat amb més decisió en les diferents èpoques, i per tant on també les formes polítiques canviants, que s'hi mouen i en resumen els resultats, presenten uns perfils més pronunciats. Punt central del feudalisme a l'edat mitjana, mestra de la monarquia unitària des del Renaixement, França destruí en la gran revolució el feudalisme i justificà el domini pur de la burgesia en una classicitat com cap altre país europeu. I també la lluita del proletariat ascendent contra la burgesia dominant hi ha apareix en una forma aguda, desconeguda arreu. Fou aquesta la raó per la qual Marx no tan sols estudià la història francesa passada amb una preferència particular, sinó també la contemporània amb tots els detalls, un material amb el qual els esdeveniments ja no el sorprenien.
A això cal afegir encara una altra circumstància. Es deu a Marx la descoberta original de la llei del moviment general de la història, la llei d'acord amb la qual totes les lluites històriques ja siguen polítiques, religioses, filosòfiques o ideològiques de qualsevol altra mena, abans que s'observen són de fet tan sols l'expressió més o menys clara de lluites entre les classes socials, i que l'existència i les col·lisions entre aquestes classes són degudes al llur torn al grau de desenvolupament de la situació econòmica, al sistema de producció i al bescanvi que se'n deriva. Aquesta llei, que té la mateixa importància que la llei de la conversió de l'energia en la ciència natural – aquesta llei li donà també ací la clau per entendre la història de la segona república francesa. En aquesta història féu la primera prova de la seua llei, i fins i tot trenta-tres anys després hem de dir que en aquesta prova reeixí lluentment.