Extret de Karl Marx i Friedrich Engels Obres Escollides (Volum I), Edicions Crítica Material.
La concepció materialista de la història parteix de la proposició que la producció dels mitjans de subsistència de la vida humana i, després de la producció, l’intercanvi de les coses produïdes, constitueixen la base de tota l'estructura social; que en tota formació social històrica la forma en què la riquesa és distribuïda i en què la societat es divideix en classes o estaments depèn d'allò que es produeix, de com es produeix i de com s'intercanvien els productes. Des d'aquest punt de vista, les causes finals de tots els canvis socials i de les revolucions polítiques s'han de cercar no en els cervells dels homes, no en la visió interior de la veritat i la justícia eternes, sinó en les modificacions, en els modes de producció i d'intercanvi. S'han de cercar no en la filosofia, sinó en l'economia de cada època particular. La creixent consciència que les actuals institucions socials són irracionals i injustes, que la raó s'ha convertit en desraó i el just en injust demostra, únicament, que s'han produït silenciosament canvis en els modes de producció i d 'intercanvi, als quals no correspon ja un ordre social, adaptat a les condicions econòmiques anteriors. D'això, se'n dedueix, també, que a l'interior dels modes de producció canviats hi ha d'haver ja, en condicions més o menys desenvolupades, els mitjans d'eliminar les contradiccions revelades. Aquests mitjans no s'han d'inventar, no s'han de deduir de cap principi fonamental, sinó que s'han de descobrir en els obstinats fets de l'actual sistema de producció.
Quina és, en aquest aspecte, la posició del socialisme modern?
L'actual estructura de la societat és obra de la classe dominant dels nostres dies, de la burgesia: això ho admet gairebé tothom. El mode de producció peculiar de la burgesia, conegut de Marx ençà amb el nom de mode de producció capitalista, era incompatible amb el sistema feudal, amb els privilegis que conferia a individus, a estaments socials sencers i a corporacions locals, i amb els vincles hereditaris de subordinació que constituïen el marc de la seva organització social. La burgesia va enderrocar el sistema feudal i va edificar sobre les seves ruïnes l'ordre social capitalista, el regne de la lliure empresa, de la llibertat personal, de la igualtat davant la llei de tots els propietaris de mercaderies, de totes les restants benediccions capitalistes. A partir d'aquell moment, el mode capitalista de producció podia desenvolupar-se lliurement. El vapor i les màquines van transformar la vella manufactura en indústria moderna i les forces productives es van desenvolupar, sota la guia de la burgesia, amb una rapidesa i en un grau sense precedents. Però, igual com la vella manufactura, en la seva època, i l'artesania, cada vegada més desenvolupada sota la seva influència, van topar amb les traves feudals dels gremis, la indústria moderna, en el seu desenvolupament més complet, topa amb els estrets límits en què l'ha confinada el mode de producció capitalista. Les noves forces productives desborden ja el mode capitalista d'explotar-les. I aquest conflicte entre les forces productives i els modes de producció no és un conflicte engendrat en la ment de l'home, com el conflicte entre el pecat original i la justícia divina. Existeix objectivament, fora de nosaltres, independentment de la voluntat i de les accions dels homes que l'han provocat. El socialisme modern no és res més que el reflex d'aquest conflicte real en el pensament; el seu reflex ideal en les ments, començant per les ments de la classe que en pateix directament: la classe obrera.
En què consisteix aquest conflicte?
Abans de la producció capitalista, és a dir, a l'Edat Mitjana, regia amb caràcter general el sistema de la petita indústria, basada en la propietat privada dels treballadors sobre llurs mitjans de producció; al camp, era l'agricultura del petit pagès, lliure o serf; a les ciutats, l'artesania organitzada en gremis. Els instruments de treball —la terra, els estris agrícoles, el taller, les eines— eren els instruments de treball dels individus aïllats, adaptats a l’ús d'un sol obrer i, per tant, de petites dimensions, circumscrits, limitats. Però per aquesta mateixa raó pertanyien en general al productor mateix. Concentrar aquests mitjans de producció esparsos i limitats, ampliar-los, convertir-los en les poderoses palanques de la producció actual: aquesta va ser la funció històrica de la producció capitalista i de la seva portadora, la burgesia. A la secció IV de Das Kapital, Marx explica detalladament aquest procés, iniciat al segle XV i que ha arribat fins als nostres dies passant per tres fases: la de la cooperació simple, la de la manufactura i la de la indústria moderna. Però Marx demostra també que la burgesia no podia transformar aquells mitjans de producció primitius en poderoses forces productives sense convertir-los, alhora, de mitjans de producció individuals en mitjans de producció socials, manejables únicament per una col·lectivitat d'homes. La filosa, el teler de mà, el martell del ferrer van ser substituïts per la màquina de filar, el teler mecànic, el martell a vapor; el taller individual, per la factoria, la qual implica la cooperació de centenars i milers de treballadors. Semblantment, la producció va deixar de ser una sèrie d'actes individuals separats per a convertir-se en una sèrie d'actes socials, i els productes individuals es van convertir en productes socials. El fil, la tela, els articles de metall que sortien ara de la factoria eren el producte comú de molts obrers, havien passat successivament per les seves mans abans de convertir-se en productes acabats. Ningú no podia dir: ''Això ho he fet jo, és el meu producte''.
Però quan en una determinada societat la forma de producció fonamental és una divisió espontània del treball que sorgeix gradualment i no segons un pla preconcebut, els productes hi prenen la forma de mercaderies, l'intercanvi de les quals, la compra i la venda, permet als productors individuals de satisfer les seves múltiples necessitats. Així va passar a l'Edat Mitjana. El pagès, per exemple, venia a l'artesà productes agrícoles i li comprava productes artesanals. En aquella societat de productors aïllats, de productors de mercaderies, es va introduir el nou mode de producció. Enmig de la vella divisió del treball, sorgida espontàniament i sense cap pla definit, sense cap pla que regís el conjunt de la societat, va aparèixer una divisió del treball basada en un pla definit a l'interior de la factoria, i al costat de la producció individual va aparèixer la producció social. Els productes d'ambdues es venien al mateix mercat i, per tant, a preus aproximadament iguals. Però l'organització basada en un pla definit era més forta que la divisió espontània del treball. Les fàbriques que treballaven amb les forces combinades d'una col·lectivitat d'individus, produïen mercaderies més barates que els petits productors individuals. La producció individual va sucumbir en tots els sectors, un darrera l'altre. La producció socialitzada va revolucionar tots els vells mètodes de producció. Ara el seu caràcter revolucionari passava tan desapercebut que hom l'introduïa, al contrari, com un mitjà d'augmentar i desenvolupar la producció de mercaderies. Quan va aparèixer, ja va trobar a la seva disposició —i el va utilitzar àmpliament— tot un mecanisme per a la producció i intercanvi de mercaderies: el capital comercial, la indústria artesana i el treball assalariat. La producció socialitzada es va introduir, doncs, com una nova forma de producció de mercaderies; per això van continuar vigents les velles formes d’apropiació i van ser aplicades també als seus productes.
A l'etapa medieval de la producció de mercaderies, no es podia plantejar la qüestió de la propietat del producte del treball. En general, el productor individual produïa les pròpies eines amb matèries primeres també pròpies, normalment amb el treball de les seves mans o les de la seva família. No tenia cap necessitat d'apropiar-se del nou producte. Li pertanyia totalment, com una cosa natural. La propietat del producte es basava, doncs, en el propi treball. Quan es recorria a l'ajuda externa era, en general, d'escassa importància i en la majoria dels casos no sols era compensada amb un salari: els aprenents i els oficials dels gremis treballaven menys per la dispesa i els salaris que per l’educació, per tal de poder-se convertir en mestres artesans.
Hi va haver després la concentració dels mitjans de producció i dels productors en grans tallers i manufactures, la seva transformació en mitjans de producció i en productors socialitzats. Però els productors i els mitjans de producció socialitzats i els seus productes eren tractats, després del canvi, com ho havien estat abans, és a dir, com els mitjans de producció i els productes d'individus. Fins aleshores, el propietari dels instruments de treball s'apropiava personalment del producte perquè, en general, era el seu propi producte i l'ajuda d'altri era una excepció. Ara, el propietari dels instruments de treball continuava apropiant- se del producte, bé que ja no fos el seu producte, sinó, exclusivament, el producte d'altri. Els béns produïts socialment no eren, doncs, apropiats per aquells que havien posat efectivament en acció els mitjans de producció i havien produït efectivament les mercaderies, sinó pels capitalistes. Els mitjans de producció i la producció en si s'havien socialitzat. Però continuaven sotmesos a una forma d'apropiació que pressuposa la producció privada dels individus, és a dir, una forma d'apropiació en què tothom és propietari del seu producte i el duu directament al mercat. El mode de producció està sotmès a aquesta forma d'apropiació, bé que aboleixi les condicions en què aquesta es basa.
Aquesta contradicció, que dóna al nou mode de producció el seu caràcter capitalista, conté el germen de tots els antagonismes socials actuals. Com més gran és el domini del nou mode de producció sobre tots els sectors importants de la producció a tots els països industrials, com més redueix la producció individual a un residu insignificant, més clarament es revela la incompatibilitat de la producció socialitzada amb l'apropiació capitalista.
Com ja hem dit, els primers capitalistes van trobar, al costat d'altres formes de treball, un treball assalariat a la seva disposició, en el mercat. Però era un treball assalariat excepcional, complementari, accessori, transitori. El jornaler agrícola es llogava ocasionalment, però tenia un tros de terra pròpia amb la qual sempre podia assegurar-se una subsistència mínima. Els gremis estaven organitzats de tal manera que l'oficial d'avui es convertia en el mestre de demà. Però tot això va canviar quan els mitjans de producció es van socialitzar i es van concentrar en mans dels capitalistes. Els mitjans de producció i el producte del productor individual van anar perdent el seu valor; l'única possibilitat del productor era convertir-se en treballador assalariat a les ordres del capitalista. El treball assalariat, que abans era l'excepció, es va convertir en la regla i en la base de tota la producció; abans era complementari, ara era l'única funció de l'obrer. L'obrer assalariat temporal es va convertir en obrer assalariat permanent, per tota la vida. El nombre d'aquests obrers assalariats permanents va ser enormement incrementat per l'esfondrament simultani del sistema feudal, per la dissolució de les hosts dels senyors feudals, per l'expulsió dels pagesos de les seves cases i terres, etc. Es va arribar a una separació completa entre els mitjans de producció concentrats en les mans dels capitalistes, d'una banda, i els productors, que no posseïen res més que la seva força de treball, de l'altra. La contradicció entre la producció socialitzada i l'apropiació capitalista es va manifestar en forma d'antagonisme entre el proletariat i la burgesia.
Hem vist que el mode de producció capitalista es va obrir pas en una societat de productors de mercaderies, de productors individuals, el vincle social dels quals era l'intercanvi dels seus productes. Però tota societat basada en la producció de mercaderies té una peculiaritat: que els productors han perdut el control sobre les seves pròpies relacions socials. Cada home produeix per a ell mateix amb els mitjans de producció de què disposa i per a l'intercanvi d'allò que necessita per a satisfer les restants necessitats. Ningú no sap la quantitat del seu article particular que arriba al mercat ni quina quantitat n'és desitjada. Ningú no sap si el seu producte individual trobarà una demanda efectiva, si podrà cobrir les despeses ni si arribarà a vendre'l. L’anarquia regna en la producció social.
Però la producció de mercaderies, com qualsevol altra forma de producció, té les seves lleis peculiars, inseparables; i aquestes lleis operen malgrat l'anarquia, a l'interior i a través de l'anarquia. Es revelen en l'única forma persistent de relació social, és a dir, en l'intercanvi, i afecten els productors individuals com a lleis imperatives de la competència. De primer, són desconegudes per aquests productors mateixos i han de ser descobertes gradualment, a base de l'experiència. Operen, doncs, independentment dels productors, contra ells, com a lleis naturals inexorables de la seva forma de producció particular, el producte impera sobre els productors.
A la societat medieval, especialment als primers segles, la producció anava dirigida essencialment cap a la satisfacció de les necessitats de l'individu. En general, només satisfeia les necessitats del productor i de la seva família. Quan hi havia relacions de dependència personal, com s'esdevenia al camp, contribuïa també a satisfer les necessitats del senyor feudal. No hi havia, doncs, intercanvi; per tant, els productes no assumien el caràcter de mercaderies. La família del pagès produïa gairebé tot el que necessitava: vestits, mobles i mitjans de subsistència. Només va començar a produir mercaderies quan va produir més d'allò que necessitava per a satisfer les pròpies necessitats i per als pagaments en espècie al senyor feudal. Aquest excedent, llançat a l'intercanvi social i posat a la venda, es va convertir en mercaderia.
És cert que els artesans de les ciutats van haver de produir des del primer moment per a l'intercanvi. Però també elaboraven la major part d'allò que necessitaven per a satisfer les seves necessitats individuals. Tenien horts i trossos de terra. Criaven el seu bestiar a les prades i boscos comunals, d'on extreien també fusta i llenya. Les dones filaven el lli, la llana, etc. La producció per a l'intercanvi, la producció de mercaderies estava tot just a la infància. L’intercanvi era, doncs, limitat, el mercat era estret, els mètodes de producció estables; hi havia exclusivisme local cara enfora, unitat local cara endins; la Marca en el camp, el gremi a la ciutat.
Però en estendre's la producció de mercaderies. i, especialment, en introduir-se el mode de producció capitalista, les lleis de la producció de mercaderies, fins aleshores latents, van entrar en acció més obertament i amb més força. Els vincles es van afluixar, els vells límits exclusivistes es van trencar, els productors es van convertir més i més en productors de mercaderies independents, aïllats. Es va veure clarament que la producció de la societat en general funcionava sense un pla, de manera accidental, anàrquicament; i l'anarquia es va anar aguditzant cada vegada més. Però el principal mitjà amb què el mode de producció capitalista intensificava aquesta anarquia de la producció social era exactament el contrari de l'anarquia: la creixent organització de la producció sobre una base social en cada establiment productor. S'acabà, doncs, la vella situació, pacífica i estable. Allí on s’introduïa aquesta organització de la producció, no tolerava cap altre mètode de producció al seu costat. El terreny del treball es va convertir en un camp de batalla. Les grans descobertes geogràfiques i la colonització que les va seguir van multiplicar els mercats i van accelerar la transformació de l'artesania en manufactura. No sols va esclatar la guerra entre els productors individuals de localitats particulars. Les lluites locals es van convertir en conflictes nacionals, en les guerres comercials dels segles XVII i XVIII.
Finalment, la indústria moderna i l’obertura del mercat mundial van universalitzar la lluita i li van donar, alhora, una violència inoïda. L'existència o la inexistència dels capitalistes individuals, d'indústries senceres i fins i tot de països, depenia dels avantatges respectius en les condicions naturals o artificials de la producció. Aquell que sucumbia era marginat sense pietat. Era la lluita darwiniana de l'individu per la seva existència, transferida de la natura a la societat amb una violència intensificada. Les condicions de l'existència natural de l'animal es van convertir en el terme final del desenvolupament humà. La contradicció entre la producció socialitzada i l'apropiació capitalista es va manifestar en forma d'antagonisme entre l'organització de la producció a l'interior de cada fàbrica i l'anarquia de la producció a la societat en general.
El mode de producció capitalista es mou entre aquestes dues formes de l'antagonisme que li és inherent des del seu origen. Mai no pot sortir d'aquest ''cercle viciós'', ja descobert per Fourier. Ara, allò que Fourier no podia veure en la seva època és que aquest cercle es redueix gradualment; que el moviment s'assembla cada vegada més a una espiral i ha d'arribar a una fi, com el moviment dels planetes, per col·lisió amb el centre. És la força imperativa de l'anarquia en la producció de la societat en general allò que converteix cada vegada més completament la gran majoria dels homes en proletaris; i són les masses proletàries les que posaran fi a l'anarquia en la producció. És la força imperativa de l'anarquia en la producció social allò que converteix la il·limitada perfectibilitat de la maquinària en la indústria moderna en una llei que obliga tots els capitalistes a perfeccionar constantment la seva maquinària, sota pena de ruïna.
Però perfeccionar la maquinària vol dir fer superflu el treball humà. Si la introducció i l'increment de la maquinària signifiquen el desplaçament de milions de treballadors manuals per unes quantes màquines, el perfeccionament de la maquinària significa el desplaçament d'un nombre creixent d'obrers mecànics. Significa, en última instància, la producció d'un excedent de treballadors assalariats per damunt de les necessitats del capital, la formació d'un exèrcit industrial de reserva, com jo el vaig anomenar l'any 1845, disponible quan la indústria treballa a alta pressió i fàcilment expulsable quan ocorre la inevitable crisi; és un constant pes mort per a la classe obrera en la seva lluita per l’existència contra el capital, un regulador per a mantenir els salaris a un nivell baix, adequat als interessos del capital. La maquinària esdevé, doncs, per a dir-ho amb les paraules de Marx, l'arma més poderosa en la guerra del capital contra la classe obrera; els instruments de treball arrenquen constantment els mitjans de subsistència de les mans del treballador; el producte de l'obrer es converteix en un instrument de la seva subjugació. L’economia dels instruments de treball és, doncs, des del primer moment, el més despietat malbaratament de força de treball i un robatori basat en les condicions normals de funcionament del treball; la maquinària, ''l'instrument més poderós per a abreujar la jornada de treball, es converteix en el mitjà més infal·lible per a posar tot el temps del treballador i de la seva família a disposició del capitalista per al propòsit d'augmentar el valor del seu capital'' (Das Kapital). L'excés de treball dels uns es converteix en la premissa de l'ociositat dels altres, i la indústria moderna que cerca nous consumidors per tot el món, redueix el consum de les seves pròpies masses al mínim de subsistència, amb la qual cosa destrueix el seu propi mercat interior. ''La llei que sempre equilibra l'excés relatiu de la població, o exèrcit industrial de reserva, amb el volum i l'energia de l'acumulació encadena el treballador al capital més sòlidament que Vulcà no va encadenar Prometeu a la roca. Fa que l'acumulació del capital vagi acompanyada d'una acumulació corresponent de la misèria. L’acumulació de la riquesa en un dels pols és, doncs, acumulació de la misèria, de la fatiga, de l'esclavitud, de la ignorància, de la brutalitat, de la degradació mental, en el pol oposat, és a dir, en el de la classe que produeix el seu propi producte en forma de capital'' (Das Kapital). Esperar una altra divisió dels productes en el mode de producció capitalista és com esperar que els elèctrodes d'una bateria no descompondran l'aigua acidulada ni alliberaran oxigen en el pol positiu i hidrogen en el negatiu, mentre siguin connectats a la bateria.
Hem vist que la creixent capacitat de perfeccionament de la maquinària moderna es converteix, a causa de l'anarquia de la producció social, en una llei imperativa que obliga constantment el capitalista industrial a millorar la seva maquinària, a augmentar constantment la seva capacitat productiva. La simple possibilitat d'estendre l’àmbit de la producció es converteix per a ell en una llei igualment imperativa. L’enorme força expansiva de la indústria moderna, en comparació amb la qual l'expansió dels gasos és un joc d'infants, se'ns apareix com una necessitat d'expansió, qualitativa i quantitativa, que es burla de totes les resistències que li oposen el consum, les vendes, els mercats per als productes de la indústria moderna. Però la capacitat d'expansió dels mercats, en extensió i intensitat, és regida per lleis molt distintes, molt menys enèrgiques. L’expansió dels mercats no pot seguir el ritme de l'expansió de la producció. El xoc esdevé inevitable i, puix que no hi pot haver cap solució real mentre no desaparegui el mode de producció capitalista, els xocs es reprodueixen periòdicament. La producció capitalista ha engendrat un altre ''cercle viciós''.
Efectivament, des de 1825, quan va esclatar la primera crisi general, tot el món industrial i comercial, la producció i l'intercanvi entre els pobles civilitzats i el seu seguici de països més o menys bàrbars, són desconjuntats cada deu anys aproximadament. El comerç es paralitza, els mercats se saturen, els productes s'acumulen i no hi ha manera de vendre'ls, el diner líquid desapareix, el crèdit s'esvaeix, les fàbriques es tanquen, la gran massa dels obrers manquen de mitjans de subsistència, precisament perquè n'han produïts massa; la bancarrota segueix la bancarrota, les liquidacions segueixen les liquidacions. L’estagnació dura uns anys; les forces productives i els productes són malbaratats i destruïts, fins que la massa de mercaderies acumulades, menys o menys depreciades, acaba trobant sortida i la producció i l’intercanvi tornen a moure's gradualment. De mica en mica, el ritme s'accelera i esdevé un trot. El trot industrial es converteix en galop i el galop en cursa desenfrenada de la indústria, del crèdit comercial i de l'especulació; després d'una sèrie de salts arriscats, la folla cursa acaba allí on ha començat: en la fossa d'una crisi. I així una i altra vegada. Des de 1825 hem conegut aquesta situació cinc vegades i en el moment actual (1877) hi estem passant per sisena vegada. I el caràcter d'aquestes crisis és tan clar i net que Fourier les va definir d'una vegada per sempre quan va descriure la primera com una crise pléthorique, una crisi deguda a l'excés d'abundància.
En aquestes crisis, la contradicció entre la producció socialitzada i l'apropiació capitalista acaba amb una explosió violenta. La circulació de mercaderies s'atura. El diner, el mitjà de circulació, esdevé un obstacle per a aquesta. Totes les lleis de la producció i la circulació de mercaderies són capgirades. La col·lisió econòmica arriba al seu apogeu. El mode de producció es rebel·la contra el mode d'intercanvi.
El fet que l'organització socialitzada de la producció a l’interior de la fàbrica s'hagi desenvolupat de tal manera que resulti incompatible amb l'anarquia de la producció en la societat, anarquia que coexisteix amb ella i la domina, és revelat als capitalistes per la violenta concentració del capital durant les crisis, amb la ruïna de molts grans capitalistes i, sobretot, de molts capitalistes petits. Tot el mecanisme del mode de producció capitalista s'enfonsa sota la pressió de les forces productives, la seva pròpia creació. Ja no pot convertir en capital tota aquesta massa de mitjans de producció. Resten inactius i provoquen la inactivitat de l’exèrcit industrial de reserva. Mitjans de producció, mitjans de subsistència, treballadors disponibles: tots els elements de la producció i de la riquesa general existeixen en abundància. Però ''l’abundància es converteix en font de misèria i de penúria'' (Fourier), perquè impedeix la transformació dels mitjans de producció i de subsistència en capital. En la societat capitalista, els mitjans de producció només poden funcionar quan han estat prèviament transformats en capital, és a dir, en mitjans d'explotació de la força de treball humana. La necessitat d'aquesta transformació dels mitjans de producció i de subsistència en capital és com una mena de fantasma que s'interposa entre aquells i els obrers: impedeix la reunió de les palanques materials i personals de la producció, impedeix que els mitjans de producció funcionin i que els obrers treballin i visquin. Veiem, doncs, que d'una banda el mode de producció capitalista és incapaç d'impulsar directament aquestes forces productives. D'altra banda, aquestes mateixes forces productives pressionen, amb una energia creixent, per a l’eliminació de la contradicció existent, per a l’abolició de la seva condició de capital, per al reconeixement pràctic del seu caràcter de forces productives socials.
Aquesta rebel·lió de les forces productives, a mesura que esdevenen més poderoses, contra la seva qualitat de capital, aquesta pressió, cada vegada més forta, pel reconeixement del seu caràcter social, obliga el capitalista a tractar-les més i més com a forces productives socials, en la mesura que això és possible en les condicions del capitalisme. El període d'alta pressió industrial, amb la seva il·limitada inflació del crèdit, i la crisi en si, amb el col·lapse dels grans establiments capitalistes, tendeixen a fomentar un tipus de socialització de les grans masses dels mitjans de producció: el de les diferents classes de societats anònimes. Molts d'aquests mitjans de producció i de distribució són, des del primer moment, tan colossals que, com els ferrocarrils, exclouen totes les formes restants d'explotació capitalista. En un estadi ulterior de l'evolució, també aquesta forma resulta insuficient. Els grans productors nacionals d'una branca industrial s'uneixen per a formar un trust, una agrupació encaminada a regular la producció. Determinen la quantitat total que s'ha de produir, se la reparteixen entre ells, i imposen d'aquesta manera un preu de venda fixat prèviament. Però aquesta mena de trusts corren el perill d'esfondrar-se quan els negocis van malament i per això empenyen cap a una socialització encara més concentrada. Tota la branca industrial es converteix en una sola societat anònima, de dimensions gegantines, i la competència interior és desplaçada pel monopoli interior d'aquesta única companyia. Així va ocórrer l'any 1890 amb la producció anglesa d'àlcalis: després de fusionar-se les quaranta-vuit grans fàbriques del país, està actualment en mans d'una sola companyia, amb una direcció i un pla únics i un capital de sis milions de lliures.
En els trusts, la lliure competència es converteix en el seu contrari: en monopoli; i la producció sense pla de la societat capitalista capitula davant la producció planificada i organitzada de la naixent societat socialista. És clar que, de moment, en benefici i profit dels capitalistes. Però en aquest cas l’explotació és tan palpable que s'ha d'esfondrar foraixòsament. Cap poble no tolerarà una producció dirigida pels trusts, una explotació tan descarada de la col·lectivitat per una petita banda d'embutxacadors de dividends.
En tot cas, amb trusts o sense, el representant oficial de la societat capitalista —l’Estat— ha d'acabar fent-se càrrec de la direcció de la producció. La necessitat a què respon aquesta transformació d'algunes empreses en propietat de l’Estat comença manifestant-se en les grans empreses de transports i de comunicacions, com els correus, el telègraf i els ferrocarrils.
Si les crisis demostren la incapacitat de la burgesia de continuar regint les forces productives modernes, la transformació de les grans empreses de producció i transport en societats anònimes, trusts i propietats de l'Estat demostra que la burgesia ja no és indispensable per a aquestes funcions. Actualment, les funcions socials del capitalista són exercides per empleats a sou i tota l'activitat social d'aquell consisteix a embutxacar-se dividends i a jugar a la borsa, on els diferents capitalistes es despullen mútuament dels seus capitals. Abans, el mode de producció capitalista desplaçava els obrers.
Ara desplaça també els capitalistes, els arracona, com els obrers, entre les files de la població excedent, bé que no immediatament en les de l’exèrcit industrial de reserva. Ara, la transformació en societats anònimes, en trusts o en propietats de l'Estat no elimina el caràcter capitalista de les forces productives. En allò que concerneix les societats anònimes i els trusts, la cosa és clara. I l'Estat modern és, únicament, l’organització creada per la societat burgesa per a defensar les condicions externes del mode de producció capitalista, contra la interferència dels obrers i també contra la dels capitalistes individuals. L’Estat modern, sigui quina sigui la seva forma, és una màquina essencialment capitalista, és l’Estat dels capitalistes, la personificació ideal de tot el capital nacional. I com més forces productives assumeixi en propietat, més es convertirà en capitalista col·lectiu, nacional, i més ciutadans explotarà. Els obrers continuen essent obrers assalariats, proletaris. La relació capitalista no desapareix. Més aviat s'aguditza. Però, en arribar al cim, cau, s'enfonsa. La propietat de l'Estat sobre les forces productives no és una solució del conflicte, però conté en el seu si les condicions tècniques que formen els elements d'aquesta solució.
La solució només pot consistir a reconèixer de manera efectiva el caràcter social de les forces productives modernes i, per tant, a harmonitzar el mode de producció, d'apropiació i de canvi amb el caràcter social dels mitjans de producció. Només hi ha un camí: que la societat, obertament i directament, prengui possessió d'unes forces productives que ja han escapat a tot control, llevat al de la societat en general. El caràcter social dels mitjans de producció i dels productes reacciona avui contra els productors, trenca periòdicament els canals de la producció i del canvi, actua com una llei de la natura que opera cegament, violentament, destructivament. Però quan la societat prengui possessió de les forces productives, el caràcter social dels mitjans de producció i dels productes serà utilitzat pels productors amb una comprensió perfecta de la seva natura, i en comptes de ser una font de pertorbació i de col·lapse periòdic es convertirà en la palanca més poderosa de la producció en si.
Les forces socials actives operen, mentre no les comprenem i comptem amb elles, exactament igual com les forces de la natura: cegament, violentament, destructivament. Però quan les comprenem, quan copsem la seva acció, la seva direcció, els seus efectes, de nosaltres depèn supeditar-les cada vegada més a la nostra voluntat i atènyer amb elles els nostres objectius. Això és especialment aplicable a les gegantines forces productives d'avui. Mentre ens resistim obstinadament a comprendre la seva natura i caràcter —i a aquesta comprensió s'oposen el mode de producció capitalista i els seus defensors—, mentre les forces productives operin malgrat nosaltres, contra nosaltres, ens dominaran, com ja hem demostrat detalladament més amunt.
Però quan comprenem la seva natura, es poden transformar, en mans dels productors associats, de tirans demoníacs en servidors obedients. És la mateixa diferència que hi ha entre la força destructiva de l’electricitat en el llamp de la tempestat i l'electricitat domada al servei del telègraf i de l'arc voltaic; la diferència que hi ha entre l'incendi destructor i el foc posat al servei de l’home. Amb aquest reconeixement final de la veritable natura de les forces productives actuals, l’anarquia de la producció social és substituïda per la regulació social de la producció amb un pla definit, d'acord amb les necessitats de la comunitat i de cada individu. El mode de producció capitalista, on el producte esclavitza de primer el productor i després l'apropiador, és reemplaçat aleshores per un mode d'apropiació dels productes basat en la natura dels mitjans de producció moderns; és a dir, d'una banda, per l'apropiació social directa, com a mitjà de mantenir i estendre la producció; d'altra banda, per l'apropiació individual directa, com a mitjà de subsistència i de gaudi.
En transformar en proletaris la immensa majoria de la població, el mode capitalista de producció crea la força que, si no vol ser destruïda, està obligada a fer aquesta revolució. I en forçar cada vegada més la conversió dels grans mitjans de producció socialitzats en propietat de l’Estat, assenyala ja el camí per a la realització d'aquesta revolució. El proletariat pren en les seves mans el poder polític i converteix els mitjans de producció en propietat de l'Estat.
Però amb aquest mateix acte s'aboleix ell mateix com a proletariat, aboleix totes les diferències i tots els antagonismes de classe, aboleix l'Estat com a tal Estat. La societat, basada fins aleshores en antagonismes de classe, ha tingut necessitat de l'Estat. És a dir, ha tingut necessitat d'una organització d'aquella classe particular que era pro tempore la classe explotadora, una organització concebuda per a impedir tota interferència exterior en les condicions de producció existents i, especialment, per a mantenir per força les classes explotades en les condicions d'opressió que corresponien al mode de producció concret (esclavatge, servitud, treball assalariat). L’Estat era el representant oficial de tota la societat, la seva síntesi en un cos visible. Però únicament en la mesura que era l’Estat d'aquella classe que representava, en la seva època, tota la societat: a l'època antiga, l'Estat dels ciutadans propietaris d'esclaus; a l'Edat Mitjana, l’Estat dels senyors feudals; en la nostra pròpia època, l'Estat de la burgesia. Quan, finalment, es converteixi en el representant real de tota la societat, esdevindrà innecessari. Quan ja no hi hagi cap classe per oprimir; quan desapareguin el domini d'una classe i la lluita individual per l'existència, basada en l’actual anarquia de la producció, amb les topades i els excessos a què dóna lloc, no restarà ja res per a reprimir i resultarà innecessària, supèrflua, una força repressiva especial, l'Estat. El primer acte amb què l’Estat es constitueix realment en representant de tota la societat —la presa de possessió dels mitjans de producció en nom de la societat—, és, alhora, el seu darrer acte independent com a Estat. La interferència de l’Estat en les relacions socials esdevé supèrflua en un sector darrera l'altre i cessa per ella mateixa; el govern de les persones és reemplaçat per l'administració de les coses i per la direcció dels processos de producció. L'Estat no és "abolit'': s'extingeix. Això ens permet de valorar l’abast de la frase ''un Estat lliure”, tant en la seva justificació com a consigna agitatòria com en allò que concerneix la seva manca de fonament científic; ens permet de valorar també l'exigència dels anomenats anarquistes d'abolició de l'Estat de cop i volta.
Des de l'aparició històrica del mode de producció capitalista, sempre hi ha hagut individus i sectes que han somniat en l'apropiació de tots els mitjans de producció per la societat com a ideal per al futur. Però aquesta apropiació només era possible, només podia ser una necessitat històrica quan existissin les condicions efectives per a la seva realització. Igual com els restants progressos socials, perquè sigui practicable no n'hi ha prou que els homes comprenguin racionalment que l'existència de classes socials és incompatible amb la justícia, amb la igualtat, etc., no n'hi ha prou amb la voluntat d'abolir aquestes classes: calen determinades condicions econòmiques. La separació de la societat en una classe explotadora i en una classe explotada, en una classe dominant i una classe oprimida, ha estat la conseqüència necessària del deficient i limitat desenvolupament de la producció a les èpoques anteriors. Mentre el treball social total només produeix l'estrictament indispensable per a cobrir les necessitats bàsiques de tots, i potser una mica més; mentre el treball absorbeix tot o gairebé tot el temps de la gran majoria dels membres de la societat, mentre duren aquestes circumstàncies, diem, la societat es divideix necessàriament en classes. Al costat de la gran majoria, obligada a suportar exclusivament la càrrega del treball, sorgeix una classe alliberada del treball directament productiu, una classe que s'ocupa dels afers generals de la societat: la direcció del treball, de l’Estat, dels negocis, del dret, el cultiu de la ciència, de l’art, etc. En la base de la divisió de la societat en classes hi ha, doncs, la llei de la divisió del treball. Però això no impedeix que la divisió en classes sigui imposada mitjançant la violència i el robatori, l'engany i el frau. No impedeix que la classe dominant, un cop instal·lada en la seva posició, consolidi el seu poder a costa de la classe treballadora i converteixi el seu predomini social en una major explotació de les masses.
Veiem, doncs, que la divisió en classes té una certa justificació històrica, però només per a un període determinat, només en determinades condicions socials. S'ha basat en la insuficiència de la producció. Serà eliminada pel desenvolupament complet de les modernes forces productives. De fet, l'abolició de les classes en la societat pressuposa un grau de desenvolupament històric en què l'existència no ja de tal o tal classe dominant, sinó de totes les classes dominants i, per tant, l’existència de les diferències de classe, s'hagi convertit en un anacronisme. Pressuposa, doncs, un desenvolupament molt elevat de la producció, en què l'apropiació dels mitjans de producció i dels productes i, per tant, de la dominació política, del monopoli de la cultura i de la direcció intel·lectual per una classe determinada de la societat sigui no sols supèrflua, sinó que constitueixi econòmicament, políticament i intel·lectualment un obstacle per al desenvolupament.
Ja hi hem arribat, en aquest punt. La bancarrota política i intel·lectual de la burgesia no és ja cap secret ni per als mateixos burgesos. Llur bancarrota econòmica es manifesta regularment cada deu anys. A cada crisi, la societat és ofegada sota el pes de les seves pròpies forces productives i dels seus productes: no els pot utilitzar i roman impotent, davant l'absurda contradicció d'uns productors que no poden consumir perquè falten consumidors. La força expansiva dels mitjans de producció trenca els lligams que els ha imposat el mode de producció capitalista. Llur alliberament d'aquests lligams és la premissa indispensable per a un desenvolupament ininterromput i constantment accelerat de les forces productives i, per tant, per a un creixement pràcticament il·limitat de la producció. I això no és tot. L’apropiació socialitzada dels mitjans de producció elimina no sols les actuals restriccions artificials de la producció, sinó també el malbaratament i la devastació de les forces productives i dels productes que acompanyen avui inevitablement la producció i que arriben a un punt culminant durant les crisis. Més encara, allibera i posa a disposició de la comunitat una gran massa de mitjans de producció i de productes, eliminant l’absurda extravagància de les actuals classes dominants i dels seus representants polítics. La possibilitat d'assegurar a cada membre de la societat, per mitjà de la producció socialitzada, no sols una existència material més i més plena, sinó també una existència que garanteixi a tothom el lliure desenvolupament i el lliure exercici de les facultats físiques i mentals, aquesta possibilitat, diem, es dóna ara per primera vegada i es dóna de manera efectiva. Amb l'apropiació dels mitjans de producció per la societat, la producció de mercaderies desapareix i amb ella desapareix simultàniament el domini del producte sobre el productor. L’anarquia en la producció social és reemplaçada per una organització sistemàtica, definida. La lluita per l'existència individual desapareix. Per primera vegada, l'home se separa definitivament, en cert sentit, del regne animal, se sobreposa a les simples condicions animals d'existència i se sotmet a condicions realment humanes. Les condicions de vida que envolten l'home i que fins ara l'han dominat, passen sota el control i el domini de l'home; per primera vegada, esdevé el senyor real i conscient de la natura, perquè ha dominat la seva pròpia organització social. Les lleis de la seva acció social, que fins ara s'enfrontaven amb ell com a lleis de la natura alienes i dominadores, seran utilitzades amb plena consciència i comprensió, és a dir, seran dominades per ell. L'organització social de l'home, que fins ara se li enfrontava com una necessitat imposada per la natura i la història, esdevé el resultat de la seva pròpia acció lliure. Les forces objectives alienes que han regit fins ara la història, passen sota el control de l'home. Només a partir d'aquest moment podrà l'home fer la seva pròpia història, cada vegada més conscientment; només a partir d'aquest moment les causes socials posades en marxa per ell donaran en una mesura creixent els resultats que es proposava. És el pas de l'home del regne de la necessitat al regne de la llibertat.
Resumirem breument el nostre esquema de l'evolució històrica:
I. La societat medieval. Producció individual a petita escala. Mitjans de producció adaptats a l'ús individual i, per tant, primitius, toscos, mesquins, poc eficaaixòs. Producció per al consum immediat, del productor mateix o del seu senyor feudal. Només quan hi ha un excedent de producció, després de cobert el consum, s'ofereix a la venda i entra en l'intercanvi. Per tant, la producció de mercaderies es troba tot just a la infància. Però ja conté, en embrió, l’anarquia de la producció social.
II. La revolució capitalista. Transformació de la indústria, en un primer moment, mitjançant la cooperació simple i la manufactura. Concentració dels mitjans de producció, fins aleshores esparsos, en grans tallers. A conseqüència d'això, transformació d'aquests mitjans de producció individuals en mitjans de producció socials —transformació que, en general, no afecta la forma de l'intercanvi. Les velles formes de l'apropiació continuen en peu. Apareix el capitalista. En la seva qualitat de propietari dels mitjans de producció, s'apropia també dels productes i els converteix en mercaderies. La producció es converteix en un acte social. L'intercanvi i l’apropiació continuen essent actes individuals, actes realitzats per individus. El producte social és apropiat pel capitalista individual. Contradicció fonamental, de la qual provenen totes les contradiccions en què es mou la societat actual i que la indústria moderna posa clarament de manifest:
a) Separació entre el productor i els mitjans de producció. Condemna de l'obrer a ser assalariat tota la vida. Antagonisme entre el proletariat i la burgesia.
b) Predomini i efectivitat creixents de les lleis que regeixen la producció de mercaderies. Competència desenfrenada. Contradicció entre l'organització socialitzada a cada fàbrica i l'anarquia social en la producció total.
c) D'una banda, perfeccionament de la vella maquinària, convertit per la competència en precepte imperatiu per a cada fabricant i complementat per un creixent desplaçament d'obrers. Exèrcit industrial de reserva. D'altra banda, expansió il·limitada de la producció, també imposada per la competència a cada fabricant. Per ambdós costats, un desenvolupament inoït de les forces productives, excés de l'oferta sobre la demanda, superproducció, abarrotament dels mercats, crisi cada deu anys, cercle viciós —excés, aquí, de mitjans de producció i de productes; excés, allí, de treballadors sense feina i sense mitjans de subsistència. Però aquests dos nivells de la producció i del benestar social no poden combinar-se, no poden operar junts, perquè la forma capitalista de la producció impedeix que les forces productives funcionin i que els productes circulin si abans no s'han convertit en capital —cosa que la seva mateixa superabundància impedeix. La contradicció es converteix en absurditat. El mode de producció es rebel·la contra la forma d'intercanvi. La burgesia és incapaç de continuar regint les seves pròpies forces productives.
d) Reconeixement parcial del caràcter social de les forces productives, arrencat als mateixos capitalistes. Apropiació de les grans institucions de producció i de comunicació, de primer per les societats anònimes, després pels trusts, finalment per l’Estat. La burgesia es revela com una classe supèrflua. Totes les seves funcions socials són realitzades per empleats a sou.
III. La revolució proletària. Solució de les contradiccions. El proletariat s'apropia del poder públic i, per mitjà d'ell, transforma els mitjans de producció socialitzats, que s'han esmunyit de mans de la burgesia, en propietat pública. Amb aquest acte, el proletariat redimeix els mitjans de producció del caràcter de capital que han tingut fins ara i dóna al seu caràcter social plena llibertat per a imposar-se. La producció socialitzada a base d'un pla predeterminat esdevé possible a partir d'aquest moment. El desenvolupament de la producció converteix l'existència de classes diferents en un anacronisme. A mesura que desapareix l'anarquia de la producció social s'extingeix l’autoritat política de l’Estat. L'home, amo finalment de la seva pròpia forma d'organització social, esdevé alhora l'amo de la natura, l'amo d'ell mateix, un home lliure.
Acomplir aquest acte d'emancipació universal és la missió històrica del proletariat modern. Comprendre a fons les condicions històriques i, per tant, la veritable natura d'aquest acte, donar a la classe proletària, avui oprimida, un coneixement complet de les condicions i del significat d'aquest acte transcendental, és la tasca de l'expressió teòrica del moviment proletari, el socialisme científic.
[1] ''Dic que se n'ha de fer càrrec, perquè la nacionalització només representarà un progrés econòmic, un pas endavant cap a la conquesta per la societat de totes les forces productives —fins i tot si la mesura és duta a terme per l'Estat actual— quan els mitjans de producció o de transport ultrapassin ja realment els límits d'una societat anònima i quan, per tant, la mesura de nacionalització sigui econòmicament inevitable. Però, darrerament, des que Bismarck va emprendre el camí de la nacionalització, ha sorgit una mena de fals socialisme que degenera de tant en tant en un tipus especial de socialisme submís i servil, el qual veu una mesura socialista en tots els actes de nacionalització, incloent els dictats t)er Bismarck. Si la nacionalització de la indústria del tabac fos socialisme, caldria incloure entre els fundadors del socialisme Napoleó i Metternich. Quan l'Estat belga, per raons polítiques i financeres perfectament vulgars, va decidir construir per compte propi les principals línies fèrries del país, o quan Bismarck, sense que l'impulsés cap necessitat econòmica, va nacionalitzar les línies més importants de la xarxa ferroviària de Prússia, per a poder manejar-les i aprofitar-les millor en cas de guerra, per a convertir el personal dels ferrocarrils en un ramat electoral sotmès al govern i, sobretot, per a procurar-se una nova font d'ingressos sostreta a la fiscalització del Parlament, cap d'aquestes mesures no tenia, ni directament ni indirectament, ni conscientment ni inconscientment, res de socialista. Altrament, caldria classificar també entre les institucions socialistes la Reial Companyia de Comerç Marítim, la Reial Manufactura de Porcellanes i fins i tot els sastres de l'exèrcit, sense oblidar la nacionalització dels prostíbuls, proposada, molt seriosament, per un home molt llest cap als anys trenta, sota el regnat de Frederic Guillem III.''.