Traducció de Neus Faura, 1971. Extret d’Engels.cat
I. EXPOSICIÓ DELS MOTIUS EN DEU PARÀGRAFS
D’una manera general, aquestes consideracions preliminars han patit del fet que hom ha intentat d’unir dues coses inconciliables: hom ha volgut fer un programa i, ensems, els comentaris d’aquest programa. Hom tem no ésser prou clar quan elegeix fórmules breus i colpidores, i, així, hi afegeix comentaris que encallen l’assumpte i l’allarguen. A parer meu, el programa ha d’ésser al més curt i precís possible. No hi fa res que s’hi trobi casualment un mot o una frase l’abast dels quals sigui, a primera vista, impossible de copsar. En aquest cas, la lectura pública ja en les reunions, l’explicació escrita a la premsa ja hi faran el que calgui; així, la frase curta i xocant, una vegada compresa, es clava a la memòria i esdevé una consigna, cosa que no fa mai una explicació massa llarga.
No cal fer massa concessions al problema de la popularitat; no hem de menysvalorar les facultats intel·lectuals i el grau de cultura dels nostres obrers. Ells han comprès coses molt més difícils que les que els podrà presentar el programa més concís i més curt; i encara que l’època de la legislació antisocialista hagi fet més difícil àdhuc hagi impedit completament el desenvolupament total de la consciència en les masses nou conquerides, sota la direcció dels antics serà fàcil de recobrar tot això, ara que de nou es poden conservar i llegir els nostres escrits de propaganda.
Intentaré de redactar d’una manera més breu tot aquest passatge i si hi reïxo, l’adjuntaré a la meva carta o l’enviaré més tard. Abordaré ara, un a un, els articles enumerats d’1 a 10. En el full suplementari I, hi trobareu el projecte de redacció de les meves propostes.
Paràgraf 1. — La «separació» etc. «Bergwerke, Gruben, Minen», tres mots per a designar una sola i mateixa cosa: caldria suprimir-ne dos. Per part meva, deixaria Bergwerke, atès que aquest el emprat entre nosaltres àdhuc a la plana, i designaria el tot per l’expressió usual. En canvi, afegiria: «ferrocarrils i altres mitjans de comunicació.»
Paràgraf 2. — Aquí posaria: «En mans de llurs acaparadors (o de llurs posseïdors), els mitjans de treball de la societat han esdevingut…»: i així també, més endavant, «dependència… dels posseïdors (o acaparadors) dels mitjans de treball», etcètera.
L’afirmació segons la qual aquests senyors han fet d’aquestes coses llur propietat exclusiva figura ja en l’article primer i aquí tan sols representa una repetició, si hom es resisteix a introduir el mot «monopolista». Ni un ni l’altre d’aquests dos mots no afegeix res de nou al sentit. Aleshores, tot el que és superflu en el programa tan sols pot afeblir-lo.
«Els mitjans de treball necessaris per per a l’existència de la societat»: són, a cada època, els que existeixen en aquell moment. Abans de la invenció de la màquina de vapor, hom podia passar-se’n; ara ja no podria. Com avui, els mitjans de treball, directament o indirecta —sigui per llur natura tècnica, sigui com a conseqüència de la divisió social del treball—, són tots mitjans de treball socials; aquests darrers mots expressen d’una manera prou clara i sense equívoc, el que que existeix a cada moment.
Si la conclusió lliga amb l’exposició dels motius dels estatuts internacionals, m’estimaria més que hom s’hi atingués totalment: «la misèria social (això es el núm. 1), el decandiment intel·lectual i la dependència política». El decandiment físic va comprès en la misèria social i la dependència política és un fet, mentre que la privació dels drets polítics no és altre que una frase declamatòria d’un valor molt relatiu, el lloc de la qual no es troba en un programa.
Paràgraf 3. — A parer meu, cal modificar la primera frase. «Sota el domini dels posseïdors exclusius.» Primerament, el que segueix és un fet econòmic que cal explicar des del punt de vista econòmic. D’altra banda, l’expressió domini dels posseïdors exclusius faria creure falsament que és un efecte del domini polític d’aquesta colla de brètols. Segonament, els posseïdors exclusius no comprenen pas solament «els capitalistes i els grans hisendats»: (què hi vénen a fer, aquí, els burgesos?, constitueixen una tercera categoria de posseïdors exclusius? els grans hisendats, són «burgesos» també?; ¿cal, potser, quan precisament es tracta de grans hisendats, silenciar les restes colossals de feudalitat, que donen a tot el nostre batibull polític a Alemanya el seu caràcter particularment reaccionari?). Els pagesos i els petits burgesos són també «posseïdors exclusius», si més no encara avui; però no figuren en tot el programa; per això cal expressar-se de tal manera que aquells no siguin del tot compresos en la categoria de posseïdors exclusius de què es parla.
«L’acumulació dels mitjans de treball i de la riquesa produïda pels explotats». La «riquesa» es compon: a) de mitjans de producció; b) de mitjans de consum. És, doncs, contrari a Ja gramàtica i a la lògica de parlar primer d’una part de la riquesa i després no parlar de l’altra, sinó del conjunt de la riquesa, i d’unir-les totes dues amb i.
«Augmenta… entre les mans dels capitalistes amb una rapidesa més i més creixent.» I dels «grans hisendats», i els «burgesos» d’aquí a poc, què en feu? Si aquí els capitalistes ja són suficients, bé haurien d’haver-ho estat abans. Però si es vol precisar, detallar, aleshores no són ni de bon tros suficients.
El nombre de proletaris i llur misèria augmenten cada vegada més. Això, afirmat d’una manera tan absoluta, no és exacte. És possible que l’organització dels treballadors, llur resistència sempre creixent, oposen en certa manera un dic al creixement de la misèria. Però el que certament augmenta és la incertitud de l’existència. Vet aquí el que jo hi afegiria.
Paràgraf 4. — «L’absència de planificació, que té el seu fonament en el caràcter mateix de la producció capitalista privada», exigeix molta esmena. Conec una producció capitalista com a forma de societat, com a fase econòmica, i una producció capitalista privada com un fenomen que es presenta d’una manera o altra mentre dura aquesta fase. Què significa, doncs, producció capitalista privada? ¿Producció per part de l’empresari, particular, isolat? I una producció així, no esdevé cada vegada més una excepció? La producció capitalista de les societats anònimes no és ja una producció privada, sinó una producció a compte d’un gran nombre d’associats. I, si passem de les societats anònimes als trusts que sotmeten i monopolitzen branques senceres de la indústria, aleshores això no és solament la fi de la producció privada, sinó el cessament de l’absència de planificació. Passa ratlla sobre «privada» i la frase podrà passar amb més rigor.
«La ruïna de vastes capes de la població…» En lloc d’aquesta frase declamatòria que sembla fer creure que lamentem encara la ruïna dels burgesos i dels petits burgesos, jo explicaria el fet molt simplement: «els quals, per la ruina de les classes mitjanes urbanes i rurals, dels petits burgesos i dels petits pagesos, eixamplen o aprofundeixen l’abisme entre els posseïdors i els no posseidors».
Les dues frases finals diuen dues vegades la mateixa cosa. Dono en el fragment suplementari I un projecte de canvi.
Paràgraf 5. — En lloc de «de les causes» cal posar «de les seves causes»; sens dubte és un lapsus.
Paràgraf 6. — «Bergwerke, Minen, Gruben»; veges més amunt núm. 1. -«Producció privada»: veges més amunt el núm. 4.- Jo hi posaria: «transformació de la producció capitalista actual, a compte de particulars o de societats anònimes, en producció socialista a compte de la societat tota i segons un pla establert per endavant, transformació… tan sols mitjançant la qual es realitzarà l’emancipació de la classe obrera i, d’aquí, l’emancipació de tots els membres de la societat sense excepció.»
Paràgraf 7. — Hi posaria el que es troba en el fragment suplementari I.
Paràgraf 8. — En lloc de «conscients de classe» (klassen bewust), abreviació que en els nostres medis és evidentment fàcil de comprendre, diria, a fi que l’expressió pugui ésser compresa per tots i traduïda fàcilment a les llengües estrangeres: «amb els obrers que han adquirit consciència de llur situació de classe», o quelcom d’aquesta mena.
Paràgraf 9. — Frase final: «…i que amb això aplega en una mà el poder de l’explotació econòmica i de l’opressió política.»
Paràgraf 10. — Després de «del domini de classe» manca «i de les mateixes classes». La supressió de les classes és la nostra reivindicació fonamental, sense la qual la supressió del domini de classe és una bajanada des del punt de vista econòmic. En lloc de «per al dret igual de tots», jo proposo: «per als drets iguals i els deures iguals de tots», etc. Els deures iguals són per a nosaltres un complement essencial dels drets iguals demòcrata-burgesos i els lleven llur sentit específicament burgès.
Quant a la frase final «En llur lluita..», de bon grat que la suprimiria. En el seu vague contingut: «que són aptes per a millorar la condició del poble en general» (què vol dir?) pot comprendre-ho tot, drets duaners protectors i lliure canvi, associacions corporatives i llibertat d’oficis, crèdit hipotecari, banques de canvi, vacunació obligatòria, alcoholisme i antialcoholisme, etc. El que vol dir es troba ja en la frase precedent, és necessari de dir, però, que, quan hom vol el tot, agafa també cada part; a la meva manera de veure, això afebleix l’efecte. Ara, si la frase ha de servir de transició a les reivindicacions particulars, es podria dir més o menys això: «La socialdemocràcia defensa totes les reivindicacions que poden acostar-la a aquest fi.» («Mesures i institucions», cal suprimir-ho per repetició.) O bé aleshores, cosa que fóra encara millor, cal només dir francament de què es tracta, és a dir, que cal resquitar el temps perdut per la burgesia. En el fragment suplementari I he afegit en aquest sentit una frase final, que considero molt important a causa de les notes que he formulat en el capítol seguent.”
II. REIVINDICACIONS POLÍTIQUES
Les reivindicacions polítiques del projecte tenen un gran defecte. Allò que justament hauria calgut dir, no s’hi troba. Si aquestes deu reivindicacions haguessin estat totes atorgades, disposaríem, això sí, d’alguns mitjans més per a aconseguir la reivindicació política principal, però no tindríem de cap manera aquesta mateixa reivindicació principal. La constitució del Reich és, pel que fa a la limitació dels drets reconeguts al poble i als seus representants, una còpia pura i simple de la constitució prussiana de 1850, constitució en la qual la redacció més extrema troba la seva expressió en paràgrafs on el govern posseeix tot el poder efectiu i on les Cambres no no tenen ni el dret de refusar els impostos; constitució que, durant el període del conflicte, ha provat que el podia fer-ne el que volia. Els drets del Reichstag són exactament els mateixos que els de la Cambra prussiana, i per això Liebknecht ha anomenat aquest Reichstag la fulla de vinya de l’absolutisme. Voler, sobre la base d’una aliança entre Prússia i Reuss-Greiz Schleiz-Lobenstein, Estats dels quals l’un cobreix tantes llengües quadrades com l’altre polzades quadrades, voler sobre una base així realitzar la «transformació dels mitjans de treball en propietat comuna», és palesament absurd.
Tocar-ho fóra perillós. Però, de totes maneres, les coses han de tirar endavant. Com això és necessari, ho prova precisament avui l’oportunisme que comença a escampar-se en gran part de la premsa socialdemòcrata. Tement que es renovi la llei contra els socialistes o recordant certes opinions emeses prematurament, en el temps en què aquesta llei romania en vigor, volem ara que el Partit reconegui l’ordre legal a Alemanya com a capaç de bastar per a fer realitzar totes les seves reivindicacions per la via pacífica. Hom vol fer creure a si mateix i al Partit que «la societat actual, en desenvolupar-se, va a poc a poc cap al socialisme», sense preguntar-se si per això no està obligada a sortir de la seva vella constitució social, a fer saltar aquest vell embolcall amb tanta violència com el cranc rebentant el seu; com si a Alemanya, a més. a més, aquella no hagués de vèncer els obstacles de l’ordre polític encara mig absolutista i, més encara, indiciblement trasbalsat. Es pot concebre que la vella societat podrà evolucionar pacíficament vers la nova en els països on la representació popular concentra en ella tot el poder, on, segons la constitució, podeu fer el que voleu, com sigui que teniu darrera vostre la majoria de la nació; en repúbliques democràtiques com ara França i Amèrica, en monarquies com Anglaterra, on el rescat imminent de la dinastia ha estat debatut cada dia a la premsa, i on aquesta dinastia és impotent contra la voluntat del poble. Però a Alemanya, on el govern és quasi omnipotent, on el Reichstag i els altres cossos representatius són sense poder efectiu, proclamar tals coses a Alemanya, i més sense necessitat, és treure la seva fulla de vinya a l’absolutisme i cobrir-ne la nuesa amb el seu propi cos.
Una política així, a la llarga, no pot sinó arrossegar el Partit per un camí fals. Es posen a primer pla qüestions polítiques generals, abstractes, i amb això s’amaguen les questions concretes més urgents que, als primers esdeveniments importants, a la primera crisi política, es posen per si mateixes a l’ordre del dia. Què pot passar, sinó que, de sobte, al moment decisiu, el Partit es trobarà desprevingut i sobre els punts més decisius regnarà la confusió i l’absència d’unitat, perquè aquestes questions no hauran estat mai discutides? ¿Tornarem a veure el que succeí, en el seu temps, per la qüestió dels drets de duana, quan es declarà que això només concernia la burgesia i que no tenia res a veure amb el món dels treballadors, i, com a conseqüència, cada un podia votar com volia, mentre que avui més d’un cau en l’extrem oposat i, per oposició als burgesos esdevinguts proteccionistes, reedita les absurditats econòmiques de Cobden i Bright , i predica, com el més pur socialisme, el més pur manxesterianisme?
Aquest oblit de les grans consideracions essencials davant els interessos passatgers del dia, aquesta cursa d’èxits efímers i la lluita que s’hi lliura al voltant, sense preocupar-se de les conseqüències ulteriors, aquest abandó de l’esdevenidor del moviment, sacrificat pel present, tot això té potser motius honestos. Però són les restes de l’oportunisme. L’oportunisme «honest de tots» és potser, doncs, el més perillós de tots. Quins són ara aquests punts delicats, però essencials?
Primerament. —, Una cosa absolutament certa és que el nostre Partit i la classe obrera no poden arribar al domini sinó sota la forma de república democràtica. Aquesta darrera és àdhuc la forma específica de la dictadura del proletariat, com ho ha demostrat ja la Revolució francesa. Efectivament, no és inconcebible que els nostres millors homes hagin d’esdevenir ministres sota un emperador, com és el cas de Miquel?
Sembla, doncs, legalment impossible de plantejar en el programa la reivindicació de la república —i tanmateix això ha pogut fer-se fins i tot sota Lluís Felip, a França, així com a Itàlia avui. Però el fet que no és ni permès d’establir a Alemanya un programa de partit obertament republicà prova com és gran la il·lusió que, per una via senzillament pacífica, s’hi podrà organitzar la república, i no solament la república, ans encara la societat comunista.
Ça com lla, podem encara en rigor bandejar la qüestió de la república. Però el que, al meu parer, podria i hauria de figurar en el programa, és la reivindicació de la concentració de tot el poder polític a mans de la representació del poble. I amb això ja n’hi hauria prou, per a esperar, si hom no pot anar més lluny.
Segonament. — Reconstitució d’Alemanya. D’una part, cal abolir la subdivisió en petits Estats —revolucioneu, doncs, la societat, mentre existeixin drets particulars a Baviera i a Wurtemberg, mentre el mapa de Turíngia tingui l’aspecte lamentable d’ara! D’altra banda, cal que Prússia deixi d’existir, que es descompongui en províncies autònomes, per tal que l’esperit específicament prussià deixi de pesar sobre Alemanya. Subdivisió en petits Estats, esperit específicament prussià, vet aquí els dos costats de la contradicció entre els quals Alemanya s’ha tancat avui, i un de cada costat ha de servir sempre d’excusa i de justificació a l’altre. Què cal posar en lloc d’això? A parer meu, el proletariat no pot utilitzar sinó la forma de la república una i indivisible. En suma, en el territori immens dels Estats Units, la república federativa és avui encara una necessitat, tot i que ja comença des d’ara a ésser un obstacle a l’Est. Constituiria un progrés a Anglaterra, on en dues illes habiten quatre nacions, i on, malgrat un Parlament únic, existeixen de costat, avui encara, tres legislacions diferents. En la petita Suissa, fa molt de temps que constitueix un obstacle tolerable només perquè Suissa s’acontenta d’ésser un membre purament passiu en el sistema d’Estats europeu. Per a Alemanya, una organització federalista a la manera suïssa fóra una reculada considerable. Dos punts distingeixen un Estat federal d’un Estat unitari, és, primer, que cada Estat federat, cada cantó posseeix la seva pròpia legislació civil i penal, la seva pròpia legislació judicial, després que, al costat de la Cambra del poble, hi ha una Cambra dels representants dels Estats, on cada cantó, petit o gran, vota com a tal. Quant al primer punt, sortosament l’hem superat i no serem tan babaus com per a introduir-lo novament. Quant al segon, el tenim sota la forma del Consell federal i podríem ben bé passar-nos-en —i més quan el nostre «Estat federal» forma ja la transició cap a l’Estat unitari. No és pas feina nostra de retrogradar la revolució des de dalt, feta en 1866 i 1870: al contrari, hi hem d’aportar el complement i el millorament necessaris mitjançant un moviment des de baix.
Així doncs, república unitària. Però no en el sentit de la República francesa d’avui, que no és altra cosa que l’Imperi sense emperador fundat el 1798. De 1792 a 1798, cada departament francès, cada municipi tingué la seva completa autonomia administrativa, sobre el model americà, i és el que ens cal també. Com organitzar aquesta autonomia i com passar-se de la burocràcia, és el que ens han demostrat Amèrica i la primera República francesa; i és el que ens mostren encara avui Austràlia, Canadà i les altres colònies angleses. Una semblant autonomia provincial i comunal és molt més lliure que no el federalisme suís, per exemple, en què el cantó és, i és veritat, molt independent a l’esguard de la Confederació i del municipi. Els governs cantonals nomenen governadors de districtes (Bezirksstatthalter) i prefectes, dels quals no se sap res en els països de llengua anglesa i dels quals d’ara endavant hem de desempallegar-nos tan resoludament com dels consellers provincials i governamentals (Landrat i Regierungsrat) prussians.
De tot això, no es podrà posar gran cosa al programa. Si en parlo, és sobretot per marcar el caràcter de la situació a Alemanya, on no és permès de dir aquestes coses, i també per mostrar ensems com són il·lusos els qui volen, per la via legal, transferir un estat de coses semblant en la societat comunista. I també per recordar al Comitè director del Partit que existeixen encara altres qüestions polítiques importants que no són la legislació directa del poble o la justícia gratuïta, sense les quals, a fi de comptes, avançarem igualment. Vist l’estat d’inseguretat general, aquestes qüestions poden esdevenir ardents un dia per l’altre, i què passaria aleshores, si no les hem discutides, si no ens hi hem posat d’acord?
Però el que tanmateix pot entrar en el programa i que, d’una manera indirecta almenys, pot servir d’indicació per al que és impossible de dir, és aquesta reivindicació: «Administració autònoma completa a la província, al districte i al municipi per part de funcionaris elegits per sufragi universal. Supressió de totes les autoritats locals i provincials nomenades per l’Estat.»
Quant a saber si fora d’això seria possible de formular, pel que fa als punts que acabo de discutir, altres reivindicacions en el programa, no puc ací jutjar-ho tan bé com vosaltres, allà baix. Però és desitjable que aquestes qüestions siguin debatudes al si del Partit, abans que sigui massa tard.
1. No copso la diferència que s’estableix entre «dret d’elecció i dret de vot, respectivament eleccions i vots»,. Si una distinció és necessària, caldria en tot cas expressar-la més clarament o explicar-la en un comentari que acompanyaria el projecte.
2. «Dret de proposició i de veto del poble.» Per què? Caldria afegir: per totes les lleis o resolucions de la representació nacional.
5. Separació completa de l’Església i de l’Estat. Totes les comunitats religioses sense excepció seran tractades per l’Estat com a societats privades. Perden tota subvenció que provingui dels diners públics i tota influència sobre les escoles públiques.
6. «Laïcitat de l’escola» sobra, aleshores, el seu lloc és en el paràgraf precedent.
8 i 9. Voldria cridar l’atenció sobre això: Aquests punts exigeixen l’«estatització»: a) dels advocats, b) dels metges, c) dels farmacèutics, dentistes, lleyadores, infermers, etcètera. A més, es demana per a més tard l’estatització total de l’assegurança obrera. ¿És que tot això podrà ésser confiat a M. de Caprivi, i concorda bé tot això amb la declaració feta precedentment, quan hom es pronuncià contra tot socialisme d’Estat?
10. Aquí jo posaria: «Impostos… progressius per a fer front a totes les despeses de l’Estat, dels districtes i del municipi, en la mesura que els impostos seran necessaris. Supressió de tots els impostos indirectes, siguin de l’Estat, siguin locals, dels drets, etc.» La resta és supèrflua i no és més que un comentari o una exposició de motius, això no pot sinó afeblir-ho.
III. REIVINDICACIONS ECONÒMIQUES
Paràgraf 2. — Enlloc com a Alemanya el dret de coalició no té necessitat d’una garantia de cara a l’Estat. La frase final «per a reglamentar…» seria afegible com a article 4 i com a conseqüència s’hauria de tornar a redactar. Aquí caldria remarcar que amb les Cambres de treball, compostes meitat per obrers i meitat per patrons, nosaltres seríem enganyats. Amb aquest sistema les majories estarien durant molts anys sempre al costat dels patrons, als quals bastaria la presència d’una «ovella negra» entre els obrers. Si hom no estipular que en cas de litigi les dues meitats emetran llur opinió separadament, fóra molt més preferible de tenir una Cambra de patrons, i, al costat, una cambra independent d’obrers.
Espero que abans de la clausura hom compari una vegada més el programa francès on hi hauria, em sembla, molta cosa a aprendre, precisament per al núm. III. Quant al programa espanyol, no puc, malauradament, per manca de temps, buscar-lo: és molt bo també sota molts aspectes.