A la quarta edició | Índex | 2. Capítol. El procés d'intercanvi



Primer llibre
El procés de producció del capital

__________

Primera secció
Mercaderies i diners

__________

PRIMER CAPÍTOL
Les mercaderies

1. Els dos factors d'una mercaderia: valor-ús i valor (la subtància del valor, la magnitud del valor)

La riquesa de les societat on domina el sistema de producció capitalista apareix com una «acumulació immensa de mercaderies» (1), amb la mercaderia individual com a la seua forma elemental. La nostra recerca comença per tant amb l'anàlisi de les mercaderies

La mercaderia és en primer lloc un objecte exterior, una cosa que per les seues propietats satisfà necessitats humanes d'una certa mena. La natura d'aquestes necessitats, per exemple, si sorgeixen de l'estòmac o de la fantasia no altera la qüestió (2). Tampoc s'hi tracta de saber com l'objecte satisfà aquestes necessitats, ja siga directament com a mitjà de subsistència, o d'una forma indirecta, com a mitjà de producció.

Cada cosa útil, com ferro, paper, etc., es pot considerar des d'un doble punt de mira, segons la qualitat i la quantitat. Cadascuna d'aquestes coses és un conjunt de moltes propietats i pot utilitzar-se per tant de formes diferents. Descobrir aquestes formes diferents i per tant l'ús múltiple de les coses és un fet històric (3). Igualment la descoberta de mesures socials per la quantificació de les coses útils. La diversitat de les mesures de les mercaderies es correspon en part a la natura diversa dels objectes a mesura, i en part a convencions.

La utilitat d'una cosa fa el seu valor-ús (4). Però aquesta utilitat no sura en l'aire. Limitada per les propietats físiques de la mercaderia, no existeix sense ella. Les pròpies mercaderies materials, com el ferro, el blat, el diamant, etc., és per tant un valor-ús o bé. Aquest seu caràcter és independent de l'apropiació de les seues propietats utilitàries pels homes o de la quantitat de treball que costa. En tractar del valor-ús hem d'assumir sempre que tractam amb determinacions quantitatives, com dotzenes de rellotges, colzes de fil de lli, tones de ferro, etc. Els valors-usos de les mercaderies ofereixen material per una disciplina pròpia, l'ús de les mercaderies (5). Els valors-usos es realitzen tan sols amb l'ús o el consum. Els valors-usos constitueixen el contingut material de la riquesa, siga quina siga la seua forma social. En la forma social que anam a considerar constitueixen igualment els dipositaris materials del valor-intercanvi.

El valor intercanvi apareix en primer lloc com la relació quantitativa, la proporció amb la qual els valors-usos d'una mena es canvien per valors-usos d'una altra mena (6), una relació de canvi constant amb el temps i l'espai. El valor-intercanvi sembla per tant casual i purament relatiu, i una mercaderia interna, un valor-intercanvi immanent (valeur intrinsèque), per tant, una contradictio in adjecto (7). Consideram la qüestió de més a prop.

Una determinada mercaderia, un quart de blat, per exemple, es canvia per x de betú o per y de seda o per z d'or, etc., en breu per una altra mercaderia en les proporcions més diverses. Per tant el blat té mútiples valors-intercanvi per comptes d'un de sol. Però com que x de betú, igual que y de seda, igual que z d'or, etc., són valor-intercanvi d'un quart de blat, se l'ha de poder substituir per x de betú, y de seda, z d'or com a gran valor-intercanvi. Se segueix per tant, primer: el valor-intercanvi vàlid d'aquesta mercaderia és en general tan sols la manera d'expressa, la «forma aparent» de quelcom de distingible.

Prenguem encara dues mercaderies, com ara blat i ferro. Les relacions amb les quals s'intercanvien, siguen quines siguen, es poden representar sempre en una equació on una determinada quantitat de blat s'iguala a una determinada quantitat de ferro, com ara 1 quart de blat = tant de ferro. Què diu aquesta equació? Que existeix quelcom de comú entre aquestes quantitats de dues coses diferents, en 1 quart de blat i igualment en tant de ferro. Totes dues, per tant, es poden reduir, pel qua fa al valor-intercanvi, a aquesta tercera.

Un simple exemple geomètric ho aclareix. Per tal de determinar i comparar les àrees de totes les figures rectilínies hom les resol en triangles. La del propi triangle hom la redueix a quelcom que no té res a veure amb la seua figura visible—per la meitat del producte de la seua base amb la seua alçada. Igualment els valors-intercanvi de les mercaderies han de poder-se expressar en terme de quelcom que els hi és comú, de la qual cosa representen més o menys.

Això comú no pot ésser ni una propietat geomètrica, ni física, ni química ni d'altres de naturals de les mercaderies. Les llurs propietats físiques es fan evidents tan sols quan entra hom considera d'utilitzar-les, per tant en els valors-usos. D'altra banda, però, és precisament l'abstracció dels valors usos ço que caracteritza evidentment les relacions d'intercanvi de les mercaderies. En aquestes, precisament, un valor-ús val tant com qualsevol altre, únicament que siga a l'abast en una proporció suficient. O, com el vell Barbon diu:

«Una mena de mercaderia és tan bona com l'altra, quan el valor d'intercanvi és igual de gran. No existeix cap diferència o distinció entre dues coses amb un valor d'intercanvi igual de gran». (8)

Com a valors-usos les mercaderies són per damunt de tot de qualitats diferenciades, com a valors d'intercanvi són simplement quantitats diferenciades, i per tant no contenen cap àtom de valor-ús.

Si hom deixa ara fora el valor-ús de les mercaderies materials, tan sols els hi resta una propietat, la de productes del treball. Amb tot àdhuc el producte del treball se'ns transforma a les mans. Si abstraiem del seu valor-ús, abstraiem també dels components i formes materials, que el fan valor-ús. Ja no és una taula ni una casa ni un fil ni cap altra cosa útil. Tot el sentit de la seua condició es perd de vista. Ja no és tampoc un producte del treball del fuster ni del treball agrícola ni del treball del filador ni de cap altra mena de treball productiu. Amb el caràcter útil del treball productiu desapareix el caràcter útil dels diferents treballs, i desapareix també fins i tot les formes concretes diferenciades d'aquests treballs, que ja no s'hi diferencien sinó que tots són reduïts alhora a un mateix treball humà, el treball humà abstracte.

Consideram ara el residu del producte de treball. Consisteix cadascú en la mateixa objectivitat fantasmal, una simple congelació de treball humà indiferenciable, és a dir de força de treball humana emprada sense considerar-ne la forma d'emprar-la. Aquestes coses ara tan sols ens diuen que s'ha emprat força de treball humana en la llur producció, que contenen treball humà. Com a cristalls d'aquesta llur substància social són valors—valors comercials.

En la relació d'intercanvi de les mercaderies el valor d'intercanvi ens apareix com quelcom del tot independent del valor d'ús. Ara hom abstrau realment del valor d'ús el producte de treball, de forma que a hom li resta el seu valor, com l'hem determinat abans. Allò comú, que s'expressa en la relació d'intercanvi o en el valor d'intercanvi de la mercaderia, és per tant el seu valor. El progrés en la recerca ens mostrarà que el valor d'intercanvi és la forma necessària d'expressió o de manifestació del valor, la qual, en un principi, però, l'hem de considerar independent d'aquesta forma.

Un valor d'ús o bé té per tant tan sols un valor perquè conté o s'hi ha materialitzat treball humà abstracte. Com es mesura ara la grandària del seu valor? Per la quantitat continguda de «substància creadora de valor», el treball. La pròpia quantitat de treball es mesura per la seua durada temporal, i el temps laboral posseeix al seu torn com a mesura una porció de temps determinada, com hores, dies, etc.

Podia semblar que, com que el valor d'una mercaderia el determina la quantitat de treball emprat en la seua producció, com més malfeiner o inhàbil siga un home, més valuosa serà la seua mercaderia, perquè hi ha esmerçat més temps en la seua elaboració. El treball que constitueix, però, la substància del valor, és treball humà igual, emprament de la mateixa força de treball humana. La força de treball total de la societat, que s'expressa en els valors del món comercial, s'hi dóna com una única força de treball humana, constituïda per nombroses forces de treball individuals. Cadascuna d'aquestes forces de treball individual és la mateixa força de treball humana que les altres, en la mesura que posseix el caràcter d'una força social mitjana de treball i actua com a tal força social mitjana de treball, i per tant en la producció d'una mercaderia no s'utilitza més que temps que el necessari com a mitjana o el temps de treball socialment necessari. El temps de treball socialment necessari és el temps de treball requerit per produir un determinat valor d'ús sota les condicions socials normals de producció i amb el grau socialment mitjà d'habilitat i d'intensitat vigent del treball. Després de la introducció dels telers de vapor a Anglaterra per exemple reduí a la meitat la quantitat de treball requerida per teixir una determinada quantitat de fil en teixit. El teler manual anglès requereix per aquesta producció, de fet, el mateix temps de treball que abans, però el producte de la seua hora de treball individual suposa ara tan sols mitja hora de treball social i així per tant cau a la meitat del seu valor anterior.

Per tant tan sols la quantitat de treball socialment necessari o el temps de treball socialment necessari per la producció d'un valor d'ús, és qui determina la seua quantitat de valor (9). La mercaderia individual s'hi presenta principalment com l'exemplar mitjà de la seua mena (10). Les mercaderies que contenen la mateixa quantitat de treball o que es poden produir amb el mateix temps de treball, tenen per tant la mateixa quantitat de valor. El valor d'una mercadiera és en relació al valor de qualsevol altra mercaderia com el temps de treball necessari per la producció d'una ho és en relació al temps necessari de treball per la producció de les altres. «Com a valors totes les mercaderies són tan sols masses determinades de temps de treball congelat».(11)

La quantitat de valor d'una mercaderia restaria per tant constant si el temps de treball requerit per la seua producció fos constant. Aquest canvia, però, amb cada canvi en la productivitat del treball. La productivitat del treball la determinen múltiples circumstàncies, entre d'altres el grau mitjà d'habilitat del treballador, l'estadi de desenvolupament de la ciència i la seua aplicació tecnològica, la combinació social dels processos de producció, l'abast i la capacitat dels processos producció i les condicions naturals. La mateixa quantitat de treball es posa, per exemple, en les bones anyades en 8 búixels de gra, i en les males tan sols en 4. La mateixa quantitat de treball ofereix més metalls en les mines riques que en les pobres, etc. Els diamants rarament es troben en la superfície terrestre, i per tant la seua descoberta costa com a mitjana molt de temps de treball. Com a conseqüència en poc volum hi ha molt treball. Jacob dubta de si l'or mai s'ha comptat per tot el seu valor. Això encara és més vàlid pel diamant. Segons Eschwege el 1823 el producte total de vuit anys de les mines de diamats brasileres no havia arribat encara al preu del producte mitjà d'un any i mig del sucre o de les plantacions de cafè brasileres, tot i que suposaven molt més treball, i per tant més valor. Amb mines més riques la mateixa quantitat de treball es trobaria en més diamants i el seu valor disminuiria. Si poguessem aconseguir amb poc treball la transformació de carbó en diamants, el seu valor podria caure per sota del dels maons. En general: com més gran és la productivitat del treball, menor és el temps de treball requerit per un article, i menor la massa de treball que s'hi cristal·litza, i per tant menor el seu valor. Inversament, com menor és la productivitat del treball, més gran és el temps de treball necessari per la producció d'un article, més gran el seu valor. La quantitat de valor d'una mercaderia canvia per tant directament com a quantitat i inversament com a productivitat del treball que s'hi realitza. <1. La primera edició continuava: Coneixem ara la substància del valor. És el treball. Coneixem la seua unitat de mesura. És el temps de treball. Resta per analitzar la seua forma, que segella el valor en valor d'intercanvi. Abans però cal desenvolupar més detingudament el que ja hem determinat>.

Una cosa pot ésser valor d'ús sense ésser un valor. Aquest és el cas quan la seua utilitat pels humans no es deu al treball. Com ara l'aire, les terres verges, els prats naturals, la fusta d'àrees silvestres, etc. Una cosa pot ésser útil i producte del treball humà, sense ésser una mercaderia. Qui mitjançant el seu producte satisfà les pròpies necessitats, creat de fet valors d'ús, però no mercaderies. Per produir mercaderies, no tan sols ha de produir valors d'ús, sinó valors d'ús pels altres, valors d'ús social. (I no pels altres simplement. El camperol de l'edat mitjana produïa gra de renda pel senyor feudal, gra de delme pel capellà. Però ni el gra de renda ni el gra de delme esdevenen mercaderies perquè els haja produït per uns altres. Per esdevindre mercaderies, cal passar el producte a un altre, per qui serveix com a valor d'ús, mitjançant la realització d'un intercanvi) (11a). Finalment res no pot ésser un valor, sense ésser un objecte d'ús. Si és inútil, també és inútil el treball que hi ha contingut, no compta com a treball i no consisteix per tant cap valor.

2. El doble caràcter del treball aplicat a les mercaderies

Originalment la mercaderia ens apareix com una dualitat, de valor d'ús i de valor d'intercanvi. Després es veu que també el treball, en la mesura que s'expressa en el valor, ja no posseeix les mateixes característiques que li corresponen com a generador de valors d'ús. Aquesta natura doble del treball contingut en la mercaderia vaig ser el primer d'examinar-la críticament (12). Com que aquest punt és l'eix de la comprensió de l'economia política, se l'examinarà de més a prop.

Prenguem dues mercaderies, com ara un abric i 10 colzes de tela de lli. La primera té el doble de valor que els darrers, de forma que si 10 colzes de tela de lli = v, l'abric = 2 v.

L'abric és un valor d'ús que satisfà una determinada necessitat. Resulta d'una mena determinada d'activitat productiva. Que determina el seu objectiu, la forma d'actuar, l'objecte, els mitjans i el resultat. El treball, la utilitat del qual es representa per tant en el valor d'ús del seu producte, o que es manifesta en fer del seu producte un valor d'ús, el denominam breument treball útil. Sota aquest punt de mira tenim present el seu efecte útil.

Així com l'abric i la tela de lli són dos valors d'ús qualitativament diferents, també és qualitativament diferent l'essència dels treballs que els produeixen—la costura i la teixida. Si cada cosa no fos un valor d'ús qualitativament diferent i per tran producte d'un treball útil qualitativament diferent, no es podrien ni tan sols comparar com a mercaderies. L'abric no es canvia per abrics, un valor d'ús no es canvia pel mateix valor d'ús.

A la totalitat de formes diferenciades de valors d'ús o mercaderies físiques els hi correspon una totalitat de treballs útils múltiples, segons gènere, tipus, família, subtipus, varietat—una divisió social del treball. És la condició per l'existència de la producció de mercaderies, si bé la producció de mercaderies no és, inversament, la condició per l'existència de la divisió social del treball. En l'antiga comunitat indiana el treball es divideix socialment, sense que els productes esdevinguen mercaderies. O, en un exemple més familiar, en cada fàbrica el treball es divideix sistemàticament, però aquesta divisió no s'aconsegueix mitjançant l'intercanvi entre els treballadors del llur producte individual. Tan sols poden els productes aparèixer en relació amb els altres com a mercaderies si procedeixen del treball privat, separat i mútuament independent.

Hom ha vist per tant: en el valor d'ús de cada mercaderia s'hi allotja una activitat productiva amb un determinat objectiu o treball útil. Els valors s'ús no es poden comparar com a mercaderies, si el treball útil que hi és allotjat no és qualitativament diferent. En una societat on els productes en general prenen la forma de mercaderies, és a dir en una societat de productors de mercaderies, s'hi desenvolupa aquesta diferenciació qualitativa del treball útil, que duen a terme de forma mútuament separada com a agents privats productors independents, fins a un sistema complex, fins a una divisió social del treball.

L'abric és igualment útil tant si l'ha de dur la modista com la client de la modista. En tots dos casos actua com a valor d'ús. De cap manera la relació entre l'abric i el treball que l'ha produïda no es veu alterada pel fet que la confecció haja esdevingut una professió particular, una branca independent de la divisió social del treball. Sempre que la necessitat de vestir-se els ha forçat, els humans han cosit des de fa mil·lennis, sense que ni un de sol esdevingués sastre. Però l'essència de l'abric, de la tela de lli, i de qualsevol element de riquesa material que no proporciona la natura, ha d'existir mitjançant una activitat productiva amb un objectiu especial, que assimilar una matèria natural particular per una necessitat humana particular. Com a creador de valors d'ús, com a treball útil, el treball és per tant una condició per l'existència humana, amb independència de tota forma social, una necessitat natural permanent, sense el qual no hi hauria bescanvis materials entre els humans i la natura, que són els qui permeten la vida humana.

Els valors d'ús abric, tela de lli, etc., en breu les mercaderies físiques, són combinacions de dos elements, matèria natural i treball. Si hom separa de la totalitat tots els diferents treballs útils allotjats en l'abric, en la tela de lli, etc., hi resta un substrat material, present a la natura sense la intervenció humana. Els humans tan sols poden actuar en la seua producció, com la pròpia natural, per l'alteració de les formes materials.(13) Encara més. En aquest treball de transformació ells mateixos s'ajuden constant de les forces naturals. El treball no és per tant l'única font dels valors d'ús produïts, de la riquesa material. El treball n'és el pare, com deia William Petty, i la terra la mare.

Passam ara de la mercaderia considerada com a objecte d'ús, al valor de la mercaderia.

Segons la nostra suposició, l'abric té el doble de valor que el fil de lli. Això és, però, tan sols uns diferència quantitativa, que de bon començament encara no ens interessa. Recodam, això sí, que si el valor d'un abric dobla en magnitud al de 10 colzes de fil de lli, 20 colzes de fil de lli tenen la mateixa quantitat de valor que un abric. Com a valors l'abric i la tela de lli són coses de la mateixa substància, expressions objectives de la mateixa mena de treball. Però cosir i filar són treballs qualitativament diferents. S'hi donen, això sí, situacions socials on la mateixa persona alternativament cus i fila, i on totes dues formes diferents de treball són tan sols per tant modificacions del treball del mateix individu i no pas encara funcions sòlides particulars d'individus diferents, igual com l'abric que fa avui el nostre sastre, i els patalons que fa demà, no suposen més que variacions del mateix treball individual. Als ulls sembla que en la nostra societat capitalista, d'acord amb una canviant demanda, es canvia una certa porció de treball humà en la forma de confecció o en la forma de teixit. Aquesta transformació del treball potser no es realitza sense fricció, però s'ha de realitzar. Si hom deixa de banda la determinació de l'activitat productiva i per tant el caràcter útil del treball, tan sols hi resta una aplicació de treball humà. La confecció i el teixit, per bé que activitat productives qualitativament diferents són totes dues aplicacions productives del cervell, músculs, nervis, mans, etc., humans, i en aquest sentit són totes dues treball humà. Són tan sols dues formes diferents d'aplicar força de treball humana. És clar que la pròpia força de treball ha d'ésser més o menys desenvolupada, i que s'ha d'aplicar de tal o tal forma. El valor de la mercaderia, però, respresenta el treball humà indiferenciat, l'aplicació de treball humà en general. Com ara en la societat burgesa un general o un banquer juguen un paper força més important que l'home indiferenciat (14), igualment s'esdevé amb el treball humà. És l'aplicació de la força de treball simple, que posseeix com a mitjana cada persona normal, sense un desenvolupament concret. El propi treball mitjà simple varia en caràcter, de fet, en els diferents països i èpoques culturals, però n'és un en una certa societat. El treball complex s'hi dóna tan sols com a potenciació o més aviat multiplicació del treball simple, de forma que una quantitat inferior de treball complex és igual a una quantitat superior de treball simple. Que aquesta reducció és vàlida, ho mostra l'experiència. Una mercaderia pot ésser el producte del treball més complex, i el seu valor en relació al producte del treball simple representa tan sols una determinada quantitat de treball simple.(15) Les diferents proporcions amb les quals es redueixen les diferents menes de treball a treball simple com a unitat de mesura, resulten d'un procés social que té a lloc a l'esquena dels productors i que per tant apareix com prestablert. Per simplificació d'ara en endavant considerarem tota mena de força de treball com a força de treball simple, i així simplement ens estalviarem l'esforç de la reducció.

Com també en els valors abric i tela de lli abstreiem les diferències dels valors d'ús, igualment en el treball que es representa en aquests valors, abstriem les diferències de les formes d'utilitat, la confecció i el teixit. Com que els valors d'ús abric i tela de lli són combinacions amb un objectiu determinat d'activitats productives amb tela i fil, els valors abric i tela de lli són simples congelacions homogènies de treball, de forma que el treball que hi ha contingut en aquests valors tampoc no compta per la seua relació productiva amb la tela i el fil, sinó tan sols com a aplicació de força de treball humana. La confecció i el lli són elements constitutius dels valors d'ús precisament per les llurs diferents qualitats; la substància del treball de confecció i del treball de teixir el lli ho són tan sols per l'abstracció de les llurs qualitats particulars i per posseir tots dos la mateixa qualitat, la qualitat del treball humà.

Abrics i tela de lli no són, però, únicament valors en general, sinó valors d'una determinada magnitud, i segons la nostra assumpció l'abric és d'un valor doble a 10 colzes de tela de lli. D'on ve aquesta diferència entre les quantitats de valor? Del fet que la tela de lli tan sols conté la meitat de treball que l'abric, de forma que en la producció de la darrera la força de treball ha hagut de doblar el temps dedicat necessari per la producció de la primera.

Quan per tant pel que fa al valor d'ús el treball contingut en la mercaderia tan sols s'hi dóna qualitativament, pel que fa a la quantitat de valor tan sols s'hi dóna quantitativamentv, i s'ha de reduir primer a treball humà sense cap més qualitat. Abans es tractava de com i què era el treball, ací de quant, de quant de temps. Com que la quantitat de valor d'una mercaderia representa tan sols la quantitat de treball contingut, les mercaderies en determinades proporcions han d'ésser d'igual quantitat de valor.

Si resta inalterada la força productiva de tots els treballs útils requerits per la producció d'un abric, també hi resta la quantitat de valor de l'abric amb la pròpia quantitat. Quan 1 abric suposa x jornades de treball, 2 abrics suposen 2 x jornades de treball. Assumim, però, que el treball necessari per la producció d'un abric es dobla o cau a la meitat. En el primer cas un abric té un valor igual a dues abrics anteriors, en el darrer cas dos abrics tenen tan sols el valor d'una d'anterior, si bé en tots dos casos un abric fa el mateix servei que abans i que el treball útil que hi és contingut resta amb la mateixa qualitat. Però la quantitat de treball aplicat en la seua producció ha canviat.

Una quantitat més gran de valor d'ús constitueix per si mateixa una més gran riquesa material, dos abrics més que una. Amb dos abrics poden vestir dues persones, amb un abric tan sols una, etc. Amb tot un augment de la massa de riquesa material es pot correspondre a una caiguda simultània de la seua quantitat de valor. Aquest moviment contradictori s'origina del caràcter doble del treball. La productivitat es refereix naturalment tan sols a la força productiva útil, tan sols a un treball concret i determinada de fet al grau d'efectivitat per un objectiu de l'activitat productiva durant un cert període. El treball útil esdevé per tant una font de productes més rica o més pobra en relació directa a l'augment o caiguda de la seua productivitat. D'altra banda un canvi en la productivitat no afecta el treball representat pel valor. Com que la productivitat es correspon a les formes útils concretes del treball, naturalment no pot influir gens en el treball, tan bont punt abstreiem les seues formes útils concretes. El mateix treball realitzat per tant en el mateix període de temps equival a la mateixa quantitat de valor, per molt que canvie la productivitat. Però oferirà en el mateix període de temps una quantitat diferent de valor d'ús, més, quan la productivitat augmenta, menys, quan disminueix. El mateix canvi de la força productiva, que augmenta l'aprofitament del treball i per tant la quantitat de valors d'ús obtinguts, disminueix per tant la quantitat de valor d'aquesta massa engrandida, si és que la suma de treball necessari per la llur producció es redueix. Igualment al contrari.

Tot treball és duna banda l'aplicació de força de treball humana en el sentit fisiològic, i amb aquesta propietat del treball humà igual o abstracte constitueix valors de mercaderia. Tot treball és d'altra banda l'aplicació de força de treball humana en una forma particular i amb un objectiu determinat, i en menschlicher Arbeitskraft in besondrer zweckbestimmter Form, i en aquesta propietat del treball útil i concret produeix valors d'ús.(16)

3. La forma del valor o valor d'intercanvi

Les mercaderies arriben al món amb la forma de valors d'ús o mercaderies físiques, com ferro, tela de lli, gra, etc. Aquesta és la llur forma natural i domèstica. Amb tot, són tan sols mercaderies, pel seu doble aspecte, tant d'objectes d'ús com de dipòsits de valor. Es manifesten així com a mercaderies o possessions tan sols les formes de mercaderia en la mesura que posseeixen una doble forma, natural i de valor.

L'objectivitat del valor de les mercaderies es diferencia per això de la senyora Hurtig, que hom no sap on posar-la. Al contrari que l'objectivitat sensorial bruta de la mercaderia física cap àtom de matèria natural entra en l'objectivitat del valor. Hom pot girar-se i examinar una única mercaderia, i veurem com hom és incapaç de copsar-la, tot i que siga una cosa de valor. Si recordam, però, que les mercaderies posseeixen tan sols una objectivitat del valor en la mesura que són expressions d'una mateixa unitat social, el treball humà, se segueix com quelcom evident que el valor tan sols pot aparèixer en la relació social de mercaderia amb mercaderia. Començàrem de fet pel valor d'intercanvi o relació de bescanvi de mercaderies per tal d'arribar al valor que hi ha amagat a sota. Hem de retornar ara a aquesta forma aparent del valor.

Tothom sap, si és que sap res, que les mercaderies posseixen una forma de valor comuna—la forma monetària—amb un contrast altament frapant amb les diverses formes naturals dels llurs valors d'ús. Ací es planteja, però, quelcom que no ha provat ni una sola vegada l'economia burgesa, és a dir investigar la gènesi d'aquesta forma monetària, i per tant el desenvolupament de l'expressió del valor continguda en la relació de valors de les mercaderies des de la seua forma més simple i indiferenciada fins a l'encegadora forma monetàrian. Amb això resoldram igualment la qüestió dels diners.

La relació de valors més simple és clarament la relació de valors d'una mercaderia amb una altra mercaderina d'una mena diferent, igual com que la relació de valors de dues mercaderies ofereix per tant l'expressió més simple del valor d'una mercaderia.

A) La forma simple, senzilla o casual del valor

x mercaderia a = y mercaderia b o: x de mercaderia a val y de mercaderia b.
(20 colzes de tela de lli = 1 abric o: 20 colzes de tela de lli valen 1 abric).

1. Els dos pols de l'expressió del valor: les formes relativa i equivalent del valor

Tot el misteri de la forma del valor rau en aquesta forma de valor simple. La seua anàlisi constitueix per tant l'autèntica dificultat.

Juguen clarament ací les dues menes diferents de mercaderies a i b, en el nostre exemple la tela de lli i l'abric, dos papers diferenciats. La tela expresa el seu valor en l'abric, l'abric serveix com a matèria d'aquesta expressió del valor. La primera mercaderia juga un paper actiu, la segona un de passiu. El valor de la primera mercadera s'expressa com a valor relatiu, o es troba en una forma de valor relativa. La segona mercaderia funciona com a equivalent o es troba en forma equivalent.

Les formes relativa i equivalent del valor són moments inseparables que es relacionen mútuament, en depenen l'un de l'altre, però igualment són extrems oposats o que s'exclouen entre ells, és a dir pots de la mateixa expressió de valor; es distribueixen entre les diferents mercaderies que entren en l'expressió del valor. No puc, per exemple, expressar el valor de la tela de lli en tela de lli. 20 colzes de tela de lli = 20 colzes de tela de lli no és cap expressió de valor. L'equació diu més aviat al contrari: 20 colzes de lli no són res més de 20 colzes de lli, una determinada quantitat de l'objecte d'ús tela de lli. El valor de la tela de lli per tant tan sols s'expressa relativament, és a dir amb una altra mercaderia. La forma relativa del valor de la tela de lli presuposa per tant la presència d'una altra mercaderia que alhora es troba en la forma equivalent. D'altra banda, aquesta altra mercaderia, que figura com a equivalent, no es pot trobar al mateix temps en la forma relativa del valor. No s'expressa el seu valor. Ofereix tan sols el material per expressar el valor d'una altra mercaderia.

Certament l'expressió 20 colzes de tela de lli = 1 abric, o 20 colzes de tela de lli valen 1 abric, suposa també la relació inversa: 1 abric = 20 colzes de tela de lli o 1 abric val 20 colzes de tela de lli. Però així he de girar l'equació per tal d'expressar relativament el valor de l'abric, i quan faig això, la tela de lli esdevé l'equivalent de l'abric. Aquesta polaritat les fa més aviat excloents.

Amb tot que una mercaderia ara es trobe en la forma relativa del valor o en la forma oposada equivalent, depèn exclusivament de la seua posició ocasional en l'expressió del valor, és a dir de si és el valor de la mercaderia qui s'expressa o el valor qui s'expressa en la mercaderia.

2. La forma relativa del valor

a) La natura de la forma relativa del valor

Per descobrir com l'expressió simple del valor d'una mercaderia s'amaga en la relació del valor de dues mercaderies, hom ha considerar primerament el darrer de forma completament independent del seu aspecte quantitatiu. Hom ho fa generalment a l'inrevés i veu en la relació del valor tan sols la proporció entre quantitats determinades de dues menes de mercaderies comparades entre elles. Hom perd de vista que la grandària de coses diferents es pot comparar quantitativament tan sols després de la llur reducció a la mateixa unitat. Tan sols com a expressions de la mateixa unitat són homònimes, i per tant de grandària commensurable.(17)

Que 20 colzes de tela de lli = 1 abric o = 20 o = x abrics, és a dir que una determinada quantitat de tela de lli valga més o menys abrics, qualsevol d'aquestes proporcions suposa que la tela de lli i els abrics com a expressions de quantitat de valor de la mateixa unitat, són coses de la mateixa natura. Tela de lli = abric és el fonament de l'equació.

Però les dues mercaderies amb una igualació qualitativa no juguen els mateixos papers. Tan sols el valor de la tela de lli s'expressa. I com? Per la referència a l'abric com el seu «equivalent» o quelcom «bescanviable». En aquesta relació s'hi dóna l'abric com a forma d'existència del valor, com a cosa valuosa, ja que tan sols com a tal és el mateix que la tela de lli. D'altra banda el propi valor de la tela de lli es presenta o conté una expressió independent, perquè tan sols com a valor és comparable amb l'abric com a valor igual o s'hi pot bescanviar. Així és com l'àcid butíric és un material diferent al format de propil. Tots dos consisteixen, però, en les mateixes substàncies químiques—carboni (C), hidrogen (H) i oxigen (O), i de fet amb la mateixa composició percentual, és a dir C4H8O2. Si ara comparam l'àcid butíric amb el format de propil, en aquesta relació de primer el format de propil restaria com una forma d'existència del C4H8O2 i en segon lloc hauríem de dir que l'àcid butíric també consisteix en C4H8O2. Mitjançant la comparació del format de propil amb l'àcid butíric s'expressa per tant la llur composició química amb indiferència de les formes materials.

Diguem: com a valors les mercaderies és simplement treball humà congelat, així reduïm la nostra la pròpia anàlisi a l'abstracció del valor, que s'hi dóna, però, en cap forma de valor diferenciada de les formes naturals. Altrament que en la relació de valor d'una mercaderia amb una altra. El caràcter de valor apareix ací per la pròpia relació amb una altra mercaderia.

En comparar l'abric com a objecte de valor de la tela de lli, comparam el treball present en una amb el treball present en l'altra. Ara bé, és cert que la confecció, que fa l'abric, és un treball concret d'una mena diferent al teixit que fa la tela de lli. Però la comparació amb el teixit redueix la confecció de fet a allò que és realment igual en tots dos treballs, al llur caràcter comú de treball humà. Amb aquesta volta es diu per tant que teixit, en la mesura es teixeix valor, no posseeix cap marca de distinció de la confecció, i és per tant treball humà abstracte. Tan sols l'expressió d'equivalència entre mercaderies de mens diferents manifesta el caràcter específic del treball generador de valor, i ho fa de fet en reduir les diferents menes de treball presents en les diferents menes de mercaderies a la llur qualitat comuna de treball humà en general (17a).

No n'hi ha prou amb l'expressió del caràcter específic del treball en el qual consisteix el valor de la tela de lli. La força de treball humana en estat de moviment o el treball humà crea valor però no és valor. Esdevé valor en estat fix, en forma objectivada. Per tal d'expressar el valor de la tela de lli com a treball humà congelat, aquest valor s'ha d'expressar com una «objectivitat», com quelcom materialment diferent de la tela de lli, i amb tot com quelcom comú a ella i a les altres mercaderies. El problema ja s'ha resolt.

En la relació de valor de la tela de lli l'abric s'hi presenta com a qualitativament igual, com una cosa de la mateixa natura, perquè és un valor. Ací s'hi dóna per tant com una cosa que representa valor o que apareix en la seua forma natural sensible com a valor. Ara bé, l'abric és de fet l'objecte de la mercaderia abric, un simple valor d'ús. Un abric no expressa pas més el valor que abans la peça de tela de fill. Això mostra que quan es troba dins una relació de valor amb la tela de lli, l'abric suposa més que quan hi és fora, igual com molts homes en un uniforme de galons tenen més importància que sense.

En la producció de l'abric és de fet on, sota la forma de confecció, s'empra la força de treball humana. El treball humà per tant s'hi acumula. Segons aquest aspecte l'abric és un «dipòsit de valor», tot i aquesta seua propietat no deixa veure aquest fet. I en la relació de valor de la tela de lli s'hi dóna tan sols segons aquest aspecte, per tant com a valor incorporat, com a material valuós. Malgrat la seua aparença modesta en la tela de lli s'hi reconeix la bella ànima del valor. L'abric no pot representar, però, cap valor, si al mateix temps el valor no pren la forma d'un abric. De la mateixa forma que l'individu A no pot aparèixer a l'individu B com una majestat, sense que per A la majestat igualment prenga la forma vital de B i, a més, que cada nou pare de la pàtria canvie els seus trets, cabell i tota la resta.

En la relació de valor, on l'abric constitueix l'equivalent de la tela de lli, s'hi dóna per tant la forma abric com a forma de valor. El valor de la mercaderia de la tela de lli esdevé per tant expressat materialment en la mercaderia abric, el valor d'una mercaderia pel valor d'ús de l'altra. Com a valor d'ús la tela de lli és una cosa sensiblement diferent de l'abric, com a valor és «igual a l'abric» i apareix per tant com un abric. Així adquireix una forma de valor diferent a la seua forma natural. El seu valor essencial apareix igualat amb el de l'abric com la natura d'anyell del cristià ho fa igualtat amb la de l'Anyell de Déu.

Hom veu que tot allò que ens diu l'anàlisi del valor de les mercaderies, ens ho ha dit la pròpia tela de lli, tan bon punt entra en contacte amb una altra mercaderia, l'abric. Tan sols traeix els seus pensament en el llenguatge que li escau, el llenguatge de les mercaderies. Per dir que el treball crea el seu propi valor amb la propietat abstracta del treball huma, diu que l'abric en la mesura que té el mateix valor, consisteix en el mateix treball que la tela de lli. Per tal de dir que la seua objectivitat sublim com a valor es diferencia del seu cos fix, diu que el valor es veu com un abric i per tant ella mateixa com a cosa valuosa respecte l'abric són iguals entre elles. Podem remarcar que la llengua de les mercaderies, a banda de l'hebreu, té moltes varietats regionals més o menys correctes. L'alemany «wertsein» expressa, per exemple, d'una forma menys frapant el mateix que els verbs romànics valere, valer, valoir, que igualen la mercaderia b amb la mercaderia a amb la pròpia expressió del valor. Paris vaut bien une messe!

Mitjançant la relació del valor la forma natural de la mercaderia b esdevé la forma de valor de la mercaderia a o la matèria de la mercaderia b el reflex de valor de la mercaderia a.(18) En posar la mercaderia a amb la mercaderia b com a valors físics, com a matèries de treball humà, fan que el valor d'ús b siga el material de la pròpia expressió del valor. El valor de la mercaderia a, expressat així en el valor d'ús de la mercaderia b, posseeix la forma relativa del valor.

b) Determinació quantitativa de la forma relativa del valor

Tota mercaderia de la qual se'n vol expressar el valor, és un objecte d'ús d'una determinada quantitat, 15 scheffels de gra, 100 lliures de cafè, etc. Aquesta determinada quantitat de mercaderia conté una determinada quantitat de treball humà. La forma del valor no expressa tan sols valor en general, sinó un valor determinat quantitativament o quantitat de valor. En la relació de valor de la mercaderia a amb la mercaderia b, la tela de lli amb l'abric, no tan sols la forma de mercaderia abric, com a mercaderia física en general, es compara qualitativament amb la tela de lli, sinó que una determinada quantitat de la tela de lli, per exemple, 20 colzes de tela de lli amb una determinada quantitat de la mercaderia física o equivalent, per exemple, un abric.

L'equació: «20 colzes de tela de lli = 1 abric o: 20 colzes de tela lli valen 1 abric» implica que en un abric hi ha tanta substància valuosa com la continguda en 20 colzes de tela de lli, que en totes dues quantitats de mercaderia hi ha el mateix cost laboral o el mateix temps de treball. El temps de treball necessari per la producció de 20 colzes de tela de lli o d'1 abric canvia, però, amb cada canvi en la productivitat del teixit o de la confecció. La influència d'aquests canvis l'hem d'investigar ara en l'expressió relativa de la quantitat del valor.

I. El valor de la tela de lli canvia (19), mentre resta constant el valor d'abric. Si es dobla el temps de treball necessari per la producció de la tela de lli com a conseqüència, posam, del poc rendiment dels camps de lli, es dobla el seu valor. Per comptes de 20 colzes de tela de lli = 1 abric tindrem 20 colzes de tela de lli = 2 abrics, ja que 1 abric ara tan sols contindrà la meitat de temps de treball que 20 colzes de tela de lli. Si contràriament es redueix a la meitat el temps de treball necessari per la producció de la tela de lli com a conseqüència, posam, d'una millora en els telers, això disminuirà el valor de la tela de lli a la meitat. Igualment, ara: 20 colzes de tela de lli = 1/2 abric. El valor relatiu de la mercaderia a, és a dir el seu valor expressat en la mercaderia a, augmenta i cau directament com a valor de la mercaderia a, si el valor de la mercaderia b es manté constant.

II. El valor de la tela de lli resta constant, mentre el valor de l'abric. Si es dobla sota aquestes circumstàncies el temps de treball necessari per la producció de l'abric, com a conseqüència, posam, d'una manca de llana, tindrem ara per comptes de 20 colzes de tela de lli = 1 abric: 20 colzes de lli = 1/2 abric. Si contràriament cau el valor de l'abric a la meitat, 20 colzes de tela de lli = 2 abrics. Si el valor de la mercaderia A resta constant, el seu valor relatiu expressat en la mercaderia b augmenta i cau inversament als canvis de valor de b.

Si hom compara els diferents casos d'I i II, es veu que el mateix canvi quantitatiu del valor relatiu pot sorgir per causes del tot oposades. Així 20 colzes de tela de lli = 1 abric: esdevé 1. l'equació 20 colzes de tela de lli = 2 abrics, o bé perquè el valor de la tela de lli es dobla o perquè el valor de l'abric cau a la meitat, i 2. l'equació 20 colzes de tela de lli = 1/2 abric, bé perquè el valor de la tela de lli disminueix a la meitat o perquè el valor de l'abric augmenta el doble.

III. La quantitat de treball necessària per la producció de la tela de lli i l'abric pot variar al mateix temps, en la mateixa direcció i la mateixa proporció. En aquest cas com abans 20 colzes de tela de lli = 1 abric, amb independència de l'alteració dels llurs valors. Hom tan sols pot descobrir el canvi de valor si els compara amb una tercera mercaderia el valor de la qual resta constant. Si pugen o cauen els valors de totes les mercaderies al mateix temps i en la mateixa proporció, els llurs valors relatius resten intactes. El canvi real de valor hom el copsaria únicament de forma general a partir de la quantitat més gran o més petita de mercaderies produïdes amb el mateix temps de treball.

IV. El temps de treball necessari per la producció respectiva de la tela de lli i de l'abric, i per tant el llur valor, pot variar al mateix temps en la mateixa direcció, però en un grau desigual, o en direccions oposades, etc. La influència de totes les diferents combinacions possibles en el valor relatiu d'una mercaderia es dedueixen fàcilment dels resultats dels casos I, II i III.

Els canvis reals en la grandària del valor no es reflecteixen així per tant ni inequívocament ni completament en les llurs expressions relatives o en la grandària dels valors relatius. El valor relatiu d'una mercaderia pot canviar, per bé que el seu valor reste constant. El seu valor relatiu pot restar constant, per bé que el seu valor varie, i finalment no es corresponen necessàriament de cap manera les variacions simultànies en la grandària del valor i en l'expressió relativa d'aquesta grandària.(20)

3. La forma equivalent

Hom ha vist: una mercaderia A (la tela de lli) en expressar el seu valor en el valor d'ús d'una mercaderia d'una mena diferenciada B (l'abric), alhora hi imprimeix una forma de valor particular, l'equivalent. La mercaderia tela de lli comporta el seu propi valor pel fet que l'abric, sense haver assumit una forma de valor diferent de la seua forma física, hi equival. La tela de lli s'expressa per tant de fet el seu propi valor a través de l'intercanvi directe amb l'abric. La forma equivalent d'una mercaderia és conseqüentment la forma de la llur bescanviabilitat directe amb una altra mercaderia.

Quan una mena de mercaderia, com l'abric, serveix com a equivalent d'una altra mena de mercaderia, la tela de lli, i els abrics contenen per tant la propietat característica d'ésser una forma bescanviable directament amb la tela de lli, no sabem de cap manera en quina proporció l'abric i la tela de lli són bescanviables. La quantitat de valor de la tela de lli depèn de la quantitat de valor de l'abric. Tant si l'abric serveix com a equivalent i la tela de lli com a valor relatiu o contràriament la tela de lli com a equivalent i l'abric com a valor relatiu, la quantitat del seu valor resta determinada, independent de la forma del seu valor, pel temps de treball necessari per la seua producció. Però en la mesura que la mena de mercaderia abric assum en l'expressió del valor la posició d'equivalent, la seua quantitat de valor no conté cap expressió de quantitat de valor. Figura més aviat en l'equació del valor tan sols com una determinada quantitat d'un article.

Per exemple: 40 colzes de tela de lli «valen»—què? 2 abrics. Com la mena de mercaderia abric juga ací el paper d'equivalent, el valor d'ús abric, en oposició a la tela de lli, s'hi dóna com a material de valor, i per tant una determinada quantitat d'abrics expressen una determinada quantitat de valor de tela de lli. Dos abrics poden per tant expressar la quantitat del valor de 40 colzes de tela de lli, però mai no poden expressar la llur pròpia quantitat de valor, la quantitat de valor dels abrics. L'observació superficial d'aquest fet, que l'equivalent en l'equació del valor posseix tan sols la forma d'una simple quantitat d'un article, d'un valor d'ús, ha confòs Bailey, com molts dels seus predecessors i seguidors, a veure en l'expressió del valor tan sols una relació quantitativa. La forma equivalent d'una mercaderia més aviat no conté cap determinació quantitativa del valor.

La primera particularitat que sobta en considerar la forma equivalent del valor és aquesta: el valor d'ús esdevé la forma aparent del seu contrari, el valor.

La forma natural de la mercaderia esdevé la forma del valor. Però, notabene, aquest quidproquo apareix en el cas d'una mercaderia b (l'abric o el gra o el ferro, etc.) tan sols dins la relació del valor, on hi entra una determinada altra mercaderia a (la tela de lli, etc.), tan sols dins d'aquesta interacció. Com que cap mercaderia pot trobar-se com a equivalent de si mateixa, i així convertir la pròpia forma natural en expressió del seu propi valor, tota mercaderia es veu obligada a triar una altra mercaderia com a equivalent, i acceptar el valor d'ús, és a dir, la forma natural d'aquella altra mercaderia com la forma del propi valor.

Ens servirà d'exemple una mesura que s'aplica a les mercaderies físiques com a mercaderies físiques, és a dir com a valors d'ús. Una barra de sucre, com a cos, pesa i per tant té un pes, però hom no pot veure o tocar el pes de cap barra de sucre. Prenem ara diverses peces de ferro, el pes de les quals s'ha determinat abans. La forma material del ferro, considerada per si mateixa, no és de cap manera més forma aparent del pes que la de la barra de sucre. Amb tot, per tal d'expressar com a pes la barra de sucre, la posam en relació de pes amb el ferro. En aquesta relació el ferro s'hi dóna com una matèria que no expressa res més que pes. Una quantitat de ferro serveix per tant com a mesura de pes del sucre i representa en relació a la matèria del sucre una simple forma de pes, la forma aparent del pes. Aquest paper el juga el ferro tan sols dins aquesta relació, en la qual el sucre o qualsevol altre material, del qual cal trobar el pes, entra amb ell. Si totes dues coses no pesassen, no podrien entrar en aquesta relació i per tant l'una no podria servir com a expressió del pes de l'altra. Quan les posam totes dues en l'escala de pes, veiem de fet, que com a pes són el mateix, i per tant quan les prenem en unes determinades proporcions són del mateix pes. Igual com el material de ferro com a mesura de pes de la barra de sucre tan sols representa pes, igual en la nostra expressió del valor el material abric tan sols és valor en relació a la tela de lli.

Ací acaba, amb tot, l'analogia. El ferro introduït en l'expressió del pes de la barra de sucre representa en tots dos materials una propietat natural comuna, el pes, mentre que l'abric introduït en l'expressió del valor de la tela de lli representa una propietat sobrenatural de totes dues coses: el llur valor, quelcom purament social.

Com que la forma relativa del valor d'una mercaderia, com ara la tela de lli, expressa el seu valor essecial com quelcom completament diferent de la seua matèria i propietats, per exemple com a equivalent d'abrics, aquesta pròpia expressió indica una relació social subjacent. Al contrari que amb la forma equivalent. Aquesta sí existeix com a mercaderia física, com a abric, i aquesta cosa expressa valor i posseeix per la pròpia natura una forma de valor. De fet això s'hi dóna tan sols dins la relació de valor on la mercaderia tela de lli actua com a equivalent de la mercaderia abric.(21) Com que, però, les propietats d'una cosa no s'originen de la seua relació amb altres coses, sinó que més aviat tan sols s'efectuen en aquestes relacions, l'abric sembla dotat de la seua forma equivalent, de la seua propietat de bescanviabilitat directa, igualment posseir de la natura la seua propietat de pesar o d'escalfar-nos. Per tant el misteri de la forma equivalent que escapa als emboirats ulls burgesos dels economistes polítics mentres aquesta forma no els hi apareix de forma sòlida com a moneda. Per tant cerca d'aclarir el caràcter místic de l'or i de l'argent en substituir-los per mercaderies menys encegadores i en recitar amb renovada satisfacció el catàleg de totes les possibles mercaderies que en el seu temps haguessen jugat el paper d'equivalents de mercaderies. No sospitava gens que la forma més simple d'expressió del valor, com ara 20 colzes de tela de lli = 1 abric, ja elimina el misteri de la forma equivalent.

La matèria de la mercaderia que serveix com a equivalent apareix d'una banda com l'encarnació del treball humà abstracte i és de l'altra el producte d'un determinat treball concret, útil. Aquest treball concret esdevé per tant l'expressió de treball humà abstracte. Si l'abric apareix com la simple realització de treball humà abstracte, la confecció que realment hi ha realitzada ho fa com a simple forma de realització de treball humà abstracte. En l'expressió del valor de la tela de lli la utilitat de la confecció no consisteix en la roba, i per tant per a la gent, sinó en fer un objecte que hom veu d'entrada com un valor, per tant com a treball congelat, com un treball del tot indistingible del realitzat en la mercaderia tela de lli. Per tal de fer d'espill del valor, la confecció no ha de reflectir res més que la seua propietat abstracte de treball humà.

En la forma de confecció com en la forma de teixit s'hi empra força de treball humana. Totes dues posseeixen per tant la propietat general de treball humà i poden per tant en determinats casos, com en la producció de mercaderies, considerar-se tan sols sota aquest punt de mira. No hi ha res de misteriós. Però en l'expressió del valor de la mercaderia la qüestió es capgira. Per exemple, com s'expressa el fet que teixir cree el valor de la tela de lli, no en la seua forma concreta de teixit, sinó per la seua propietat general com a treball humà, en oposar-lo al treball concret de la confecció que produeix l'equivalent-tela de lli, i en aparèixer com la forma palpable de realització de treball humà abstracte.

Per tant una segona propietat de la forma equivalent, que el treball concret esdevé la forma aparent del seu contrari, el treball humà abstracte.

Com que, però, aquest treball concret, la confecció, es presenta com la simple expressió de treball humà indiferenciat, equival a qualsevol altre treball, com el treball contingut en la tela de lli, i és per tant, a banda de treball privat, com tots els altres treballs que produeixen mercaderies, treball en forma directament social. És per això que resulta en un producte que és directament bescanviable amb les altres mercaderies. Hi ha per tant una tercera propietat de la forma equivalent, que el treball privat pren la forma del seu contrari, treball en forma directament social.

Les dues darreres propietats de la forma equivalent esdevindran encara més clares si anam al gran pensador que fou el primer en analitzar la forma del valor, així com moltes formes de pensament, de societat i de la natura. Aquest és Aristòtil.

En primer lloc Aristòtil diu clarament que la forma monetària de la mercaderia és tan sols la forma més desenvolupada de la simple forma de valor, és a dir l'expressió del valor d'una mercaderia en relació a les altres mercaderies, ja que diu:

«5 llits = 1 casa»
Kliuai pente anti oik iaz

«no es diferencia» de:

«5 llits = tants diners»
Kliuai pente anti ... osou ai pente k linai

A més veu que la relació de valor que provoca aquesta expressió del valor comporta per la seua banda que la casa esdevinga qualitativament comparable al llit i que sense aquesta igualació aquestes dues coses clarament diferents no es podrien comparar entre elles com a quantitats commensurables. «El bescanvi», diu, «no pot tindre lloc sense la igualtat, ni la igualtat sense la commensurabilitat» («out isothV mh oushV snmmetriaV»). Ací, però, s'atura i abandona l'anàlisi posterior de la forma del valor. «És però en realitat impossible (th men oun alhqeia adunaton), que coses de menes tan diferents siguen commensurables», és a dir qualitativament iguals. Aquesta igualació tan sols pot ésser quelcom aliè a la natura de les coses, per tant tan sols «una construcció per la necessitat pràctica».

Aristòtil ens deia per tant precisament que impedia la seua anàlisi posterior, és a dir la manca del concepte del valor. Què és allò igual, és a dir la substància comuna, que introdueix la casa en relació als llits en l'expressió del valor dels llits? Això no pot «existir en realitat», deia Aristòtil. Per què? La casa en relació als llits no representa quelcom igual, en la mesura que representa allò que és realment igual en tots dos, en els llits i en la casa. I això és el treball humà.

Hi havia, però, un fet important que impedí Aristòtil de veure que atribuir valor a les mercaderies és simplement una forma d'expressar tot el treball com a treball humà igual, i en conseqüència com a treball d'una qualitat igual, que la societat grega es fonamentava en el treball esclau, per tant tenia com a base natural la desigualtat dels homes i de les llurs forces de treball. El misteri de l'expressió del valor, la igualació i equivalència de tots els treballs, perquè i en la mesura que són treball humà en general, tan sols es pot desxifrar una vegada que la noció de la igualtat humana ha assolit la solidesa d'un prejudici popular. Això no és, però, possible llevat d'en una societat on la forma de mercaderia és la forma general dels productes de treball, i per tant també la relació dels homes entre ells com a posseidors de mercaderies és la relació social predominant. El geni d'Aristòtil brilla ja amb això, que descobrí en l'expressió del valor de les mercaderies una relació d'igualtat. Tan sols les limitacions històriques de la societat on visqué l'impediren de troba en què consistia «en realitat» sota aquesta relació d'igualtat.

4. La totalitat de la forma senzilla del valor

La forma senzilla del valor d'una mercaderia és continguda en la seua relació del valor amb una mercaderia d'una mena diferent o en la relació de bescanvi amb aquesta. El valor de la mercaderia a s'expressa qualitativament mitjançant la bescanviabilitat directa de la mercaderia b amb la mercaderia a. S'expressa quantitativament mitjançant la bescanviabilitat d'una determinada quantitat de la mercaderia b amb la quantitat corresponent de la mercaderia a. En altres mots: la mercaderia s'expressa independentment mitjançant la seua expressió com a «valor d'intercanvi». Quan al començament d'aquest capítol deiem d'una manera superficial que la mercaderia és valor d'ús i valor d'intercanvi, això era, dit pròpiament, fals. La mercaderia és un valor d'ús o un objecte d'us i un «valor». Es presenta com la dualitat que és tan bon punt el seu valor assum una forma aparent pròpia diferent de la seua forma natural, el valor d'intercanvi, i no assum mai aquesta forma quan se la considera aïlladament, sinó tan sols en una relació de valor o d'intercanvi amb una segona mercaderia d'una mena diferent. Quan hom ja sap això, aquesta forma de parlar ja no suposa cap mal, sinó que serveix per abreujar.

La nostra anàlisi mostra que la forma del valor o de l'expressió del valor de la mercaderia s'origina de la natura del valor de la mercaderia, i no contràriament el valor i la quantitat del valor de la forma d'expressió com a valor d'intercanvi. Aquesta és encara la il·lusió tant dels mercantilistes i dels llurs revifadors moderns, com Ferrier, Ganilh, etc. (22), com també de les llurs antípodes, els moderns lliure comerç-commis-voyageurs, com Bastiat i companyia. Els mercantilistes posen l'accent principal en l'aspecte qualitatiu de l'expressió del valor, i per tant en la forma equivalent de la mercaderia, que assum la forma més sòlida en la moneda—els moderns defensors del lliure comerç, per contra, que s'han de desfer de la llur mercaderia a tot preu, ho fan en l'aspecte quantitatiu de forma relativa del valor. Per ells no existeix en conseqüència ni el valor ni la quantitat del valor de la mercaderia llevat d'en l'expressió pel qual té lloc la relació d'intercanvi, per tant tan sols en la llista de preus corrents del dia. L'escot Macleod, en la seua funció de recobrir-se de les idees confuses de Lombard Street de la forma més educada possible, és una síntesi reeixida entre els mercantilistes supersticiosos i els il·lustrats defensors del comerç lliure.

Una consideració detinguda de l'expressió del valor de la mercaderia a continguda en la relació del valor respecte la mercaderia b ha mostrat que a dins la forma natural de la mercaderia a apareix tan sols com a aspecte del valor d'ús i la forma natural de la mercaderia b tan sols com a forma o aspecte del valor. L'oposició interna en cada mercaderia entre el valor d'ús i el valor s'expressa per tant mitjançant una oposició externa, és a dir mitjançant la relació entre dues mercaderies, on una mercaderia, el valor de la qual s'ha d'expressar, apareix directament tan sols com a valor d'ús, mentre que l'altra mercaderia on s'expressa el valor, ho fa directament tan sols com a valor d'intercanvi. La forma senzilla del valor d'una mercaderia és per tant la forma senzilla d'aparença de la contradicció que hi és continguda entre el valor d'ús i el valor.

El producte del treball és en tots els estadis socials un objecte d'ús, però tan sols en una època històrica, on en la producció d'una cosa útil el treball esmerçat s'expressa com la seua propietat «objectiva», és a dir com el seu valor, es transforma el producte del treball en mercaderia. Se segueix per tant que la forma senzilla del valor de la mercaderia és igualment la forma senzilla de mercaderia del producte del treball, que per tant també el desenvolupament de la forma de mercaderia coincideix amb el desenvolupament de la forma del valor.

A primer cop d'ull percebem les deficiències de la forma senzilla del valor, d'aquesta forma germinal, que ha de passar per una sèrie de metamorfosis fins a la forma del preu.

L'expressió del valor de la mercaderia a en qualsevol mercaderia b el diferencia tan sols del seu propi valor d'ús i la posa per tant tan sols en una relació d'intercanvi amb una mena particular de mercaderia diferent, si bé encara es lluny d'expressar la seua igualtat qualitativa i proporcionalitat quantitativa amb totes les altres mercaderies. La forma senzilla i relativa del valor d'una mercaderia es correspon a la forma senzilla equivalent d'una altra mercaderia. Així l'abric, en l'expressió relativa del valor de la tela de lli, assum tan sols la forma equivalent o la forma de bescanviabilitat directe tan sols en relació a aquesta mena particular de mercaderia, la tela de lli.

Amb tot la forma senzilla del valor per si mateixa passa a una forma més completa. Certament que mitjançant ella el valor d'una mercaderia a s'expressa ja en una mercaderia d'una altra mena. Aquesta mena, però, pot ésser igualment qualsevol mercaderia, bé abrics, bé ferro, bé gra, etc. Segons, per tant, si entra en una relació de valor amb tal o tal altra mena de mercaderia, s'hi donen diferents expressions senzilles del valor d'una única mercaderia.(22a) El nombre d'expressions del valor possibles tan sols el restingeix el nombre de menes diferents de mercaderies. L'expressió individualitzada del valor es transforma així en una sèrie de diferents expressions senzilles del valor.

B) La forma total o generalitzada del valor

z de mercaderia a = u de mercaderia b o = v de mercaderia c o = w de mercaderia d o = x de mercaderia e o = etc.

(20 colzes de tela de lli = 1 abric o = 10 lliures de tè o = 40 lliures de cafè o = 1 quart de gra o = 2 onzes d'or o = 1/2 tona de ferro o = etc. )

1. La forma relativa i generalitzada del valor

El valor d'una mercaderia, com ara la tela de lli, s'expressa ara en innombrables altres elements del món de les mercaderies. Tot altre objecte de mercaderia esdevé el mirall del valor de la tela de lli.(23) Així apareix aquest mateix valor per primera vegada com una congelació de treball humà indiferenciat. Ja que el treball que el crea s'hi revela explícitament com a treball, que equival a tot altre treball humà, siga quina siga la seua forma natural i amb independència de s'hi en surt un abric o gra o ferro o or. Mitjançant la forma del seu valor la tela de lli es troba ara, per tant, en una relació social ja no amb una sola altra mena de mercaderia, sinó amb el món de les mercaderies. Com a mercaderia és ciutadana d'aquest món. Igualment, rau en la inacabable sèrie de les seues expressions que el valor de les mercaderies és igualment vàlid tant se val quina siga la forma particular del valor d'ús.

En la primera forma: 20 colzes de tela de lli = 1 abric pot semblar purament casual que aquestes dues mercaderies es bescanvien en una determinada relació quantitativa. En la segona forma, contràriament, percebem tot d'una el rerefons que determina i que és essencialment diferent d'aquesta aparença casual. El valor de la tela de lli resta igual de gran, ja siga en referència a abrics o en cafè o en ferro, etc., en innombrables mercaderies diferents, de diferents propietaris. La relació causal entre dos propietaris individuals de mercaderies s'esvaeix. Es fa clar que no és l'intercanvi qui regula la quantitat de valor de les mercaderies, sinó contràriament que és la quantitat del valor de les mercaderies la que regula la llur relació d'intercanvi.

2. La forma equivalent i particular

Tota mercaderia, abric, tè, gra, ferro, etc., s'hi presenta en l'expressió del valor de la tela de lli com a equivalent i per tant com a objecte de valor. La forma natural determinada de cadascuna d'aquesta mercaderies és ara una forma equivalent i particular entre moltes d'altres. Igualment les mútiples menes de treball determinat, concret i útil contingudes en els diferents objectes de mercaderia compten com a tantes realitzacions particulars—o formes d'aparença—del treball humà.

3. Les mancances de la forma total o generalitzada del valor

Primerament l'expressió relativa de la mercaderia és poc sòlida ja que la seua sèrie d'expressions no tenen una conclusió. La cadena on cada equació del valor la segueix una altra, resta contínuament ampliable amb cada nova mena de mercaderia que aparega i que oferesca el material d'una nova expressió del valor. En segon lloc constitueix un acolorit mosaic d'expressions del valor independents i de menes diferenciades. Finalment, com que el valor relatiu de cada mercaderia s'ha d'expressar d'aquesta forma generalitzada, la forma relativa del valor de cada mercaderia és diferent de tota altra mercaderia i consisteix en una sèria inacabable d'expressions del valor. Les mancances de la forma relativa i generalitzada del valor es reflecteixen així novament en la forma equivalent corresponent. Com que la forma natural de cada mena concreta de mercaderia és una forma equivalent particular entre d'altres innombrables formes equivalents particulars, tan sols existeixen en general formes equivalents restringides, cadascuna de les quals exclou les altres. Igualment la mena de treball determinat, concret i útil contingut en cada equivalent de mercaderia particular apareix tan sols com una forma particular d'aparença, i per tant no com una representació, del treball humà. Aquest adquireix la seua perfecció o forma total d'aparença, de fet, en la totalitat de cadascuna de les formes d'aparença particulars. Però així no adquireix cap forma d'aparença unitària.

La forma relativa generalitzada del valor existeix tan sols, amb tot, com la suma de les expressions relatives senzilles del valor o equacions de la primera forma, com ara:

Cadascuna d'aquestes equacions conté, però, l'equació idèntica capgirada:

De fet: quan una persona canvia la seua tela de lli per moltes altres mercaderies i per tant expressa el seu valor en una sèrie d'altres mercaderies, necessàriament els propietaris de tantes altres mercaderies han de canviar-les també per la tela de lli i per tant expressen el valor de les llurs diferents mercaderies en aquesta tercera mercaderia, la tela de lli. Si canviam per tant la sèrie: 20 colzes de tela de lli = 1 abric o = 10 lliures de tè o = etc., és a dir expressam la qüestió segons la relació inversa continguda en la sèrie, obtenim:

C) La forma general del valor

1 abric =

 }20 colzes de tela de lli

 

10 lliures de tè =

40 lliures de cafè =

1 quart de gra =

2 onzes d'or =

1/2 tona de ferro =

x mercaderia d'a =

etc. =

1. El caràcter variable de la forma del valor

Les mercaderies expressen ara el llur valor 1. senzillament, en una única mercaderia i 2. unitàriament, en la mateixa mercaderia. La llur forma del valor és senzilla i comuna, per tant general.

Les formes I i II venen a expressar tan sols el valor d'una mercaderia com quelcom diferenciat del propi valor d'ús o de la mercaderia material.

La primera forma origina equacions de valor com: 1 abric = 20 colzes de tela de lli, 10 lliures de tè = 1/2 tona de ferro, etc. El valor de l'abric s'expressa com a equivalent de la tela de lli, el valor del tè, equivalent del ferro, etc., però equivalent de la tela de lli i equivalent del ferro, aquestes expressions del valor de l'abric i del tè els fan igualment diferents de la tela de lli i del ferro. Aquesta esdevé clara pràcticament tan sols en la primera anàlisi, quan el producte del treball es transforma en mercaderies mitjançant el bescanvi casual i ocasional.

La segona forma diferencia més completament que la primera el valor d'una mercaderia del seu propi valor d'ús, ja que el valor de l'abric s'oposa ara a la seua forma natural de totes les formes possibles, com a equivalent de la tela de lli, equivalent del ferro, equivalent del tè, etc., amb totes les altres, llevat de com equivalent d'abric. D'altra banda s'exclou directament tota expressió general del valor de les mercaderies, ja que en l'expressió del valor de cada mercaderies totes les altres mercaderies apareixen ara únicament en la forma d'equivalents. La forma generalitzada del valor apareix de fet per primera vegada tan bon punt que un producte del treball, com ara el bestiar, ja no es canvia excepcionalment sinó habitualment amb diverses altres mercaderies.

La nova forma expressa el valor del món de les mercaderies en una única i separada mena de mercaderia, com ara en la tela de lli, i representa així el valor de totes les mercaderies mitjançant la llur igualtat amb la tela de lli. Com a equivalent de tela de lli el valor ara no tan sols es diferencia del seu propi valor d'ús, sinó de tots els valors d'ús, i justament per això s'expressa en allò comú a totes les mercaderies. D'aquesta forma les mercaderies es relacionen per tant realment entre elles com a valors o es fa que apareguen entre elles com a valors d'intercanvi.

Les dues formes anteriors expressen el valor de cada mercaderia bé com una única mercaderia d'una determinada mena, bé com una sèrie de múltiples mercaderies diferents. En tots dos casos es pot dir que la propietat particular d'una única mercaderia s'expressa en una forma de valor, i això s'assoleix sense la participació de les altres mercaderies. Aquestes juguen envers ella el simple paper passiu d'equivalents. La forma general del valor resulta contràriament tan sols com a acció comuna del món de les mercaderies. Una mercaderia tan sols guanya una expressió general del valor a través de totes les mercaderies i al mateix temps, en expressar els llurs valors en el mateix equivalent, i cada nova mena de mercaderia que aparega ha de seguir el mateix camí. Per tant es fa patent que com que l'existència de les mercaderies com a valors és purament la «presència social» d'aquestes coses, tan sols se la pot expressar mitjançant tots els aspectes de les relacions socials, i la llur forma de valor per tant ha d'ésser una forma socialment vàlida.

En la forma d'equivalents de tela de lli apareixen ara totes les mercaderies no tan sols com a equivalents qualitatius, com a valors en general, sinó igualment com a valors quantitativament comparables. Com que reflecteixen el llur valor en un única material, en tela de lli, també reflecteixen aquests valors entre elles. Per exemple 10 lliures de te = 20 colzes de tela de lli, i 40 lliures de cafè = 20 colzes de tela de lli. Per tant 10 lliures de te = 40 lliures de cafè. O bé, en una lliura de cafè s'hi conté tan sols 1/4 de la substància valuosa, el treball, que hi ha en 1 lliura de te.

La forma relativa general del valor del món de les mercaderies converteix la mercaderia equivalent que hi era exclosa, la tela de lli, en equivalent de caràcter general. Com que la seua pròpia forma natural és la forma comuna del valor d'aquest món, la tela de lli es bescanvia per tant directament amb totes les altres mercaderies. La seua forma material es presenta com l'encarnació visible, la crisàlida socialment general de tot el treball humà. Teixir, el treball privat que produeix la tela de lli, troba així igualment una forma socialment general, la forma d'igualtat amb tots els altres treballs. Les innombrables equacions, en les que consisteix la forma general del valor, suposen una sèrie on el treball realitzat en la tela de lli s'iguala amb el treball contingut en qualsevol altra mercaderia i fan així de teixir una forma comuna d'aparença del treball humà. Així el treball objectivat en el valor de les mercaderies es presenta no tan sols negativament com a treball, sota el qual s'abstrau totes les formes concretes i propietats útils del treball real. També s'expressa la seua pròpia natura positiva. És la reducció de tots els treballs reals al llur caràcter comú de treball humà, d'esmerçament de força de treball humana.

La forma general del valor, que representa els productes del treball com simples congelacions de treball humà indiferenciat, mostra amb la pròpia estructura, quina és l'expressió social del món de les mercaderies. S'evidencia que dins d'aquest món el caràcter general humà del treball consisteix el seu caràcter socialment específic.

2. La relació del desenvolupament de la forma relativa i equivalent del valor

El grau de desenvolupament de la forma relativa del valor es correspon al grau de desenvolupament de la forma equivalent. Però, i això cal remarcar-ho, el desenvolupament de la forma equivalent és tan sols l'expressió i el resultat del desenvolupament de la forma relativa del valor.

La forma relativa senzilla o aïllada del valor d'una mercadera fa d'una altra mercaderia un equivalent individual. La forma generalitzada del valor relatiu, aquesta expressió del valor d'una mercaderia en totes les altres mercaderies, hi fonreix la forma d'equivalents particulars de diferents menes. Finalment una mena particular de mercaderia conté la forma general equivalent quan totes les altres mercaderies la fan el material de la forma general i uniformada del valor.

En el mateix grau, però, que es desenvolupa la forma del valor en general, es desenvolupa també l'oposició entre els seus dos pols, la forma relativa del valor i la forma equivalent.

La primera forma—20 colzes de tela de lli = 1 abric—contenen aquesta oposició, però sense fixar-la. Segons si llegim aquesta equació cap endavant o cap enrera, trobam que cadascun de les dues mercaderies oposades, la tela de lli i l'abric, fa igualment de forma relativa del valor com de forma equivalent. Costa per tant copsar-hi l'oposició polar.

En la forma II tan sols una mena de mercaderia pot generalitzar completament el seu valor relatiu o posseir la forma relativa generalitzada tan sols en la mesura que totes les altres mercaderies es troben en relació amb ella en la forma equivalent. Hom no hi pot ja capgirar les dues bandes de l'equació del valor—com 20 colzes de tela de lli = 1 abric o = 10 lliures de tè o = 1 quart de gra, etc, sense transformar el seu caràcter comú en la forma general del valor.

La darrera forma, la forma III, dóna finalment al món de les mercaderies una forma relativa del valor socialment general, en la mesura que amb una única excepció, totes les mercaderies existents són excloses de la forma equivalent universal. Una mercaderia, la tela de lli, es troba així per tant en la forma de bescanviabilitat directa amb totes les altres merceries, o en aquesta mesura la forma socialment directa no es troba per tant en cap de totes les altres mercaderies.(24)

Inversament la mercaderia que figura com a equivalent universal s'exclou de la forma relativa particular i per tant de la universal del valor del món de les mercaderies. Si la tela de lli, o qualsevol altra mercaderia que es trobàs com a forma equivalent, compartís igualment també la forma relativa universal del valor, hauria de servir com a equivalent de si mateixa. Tindríem així: 20 colzes de tela de lli = 20 colzes de tela de lli, una tautologia que no expressa ni valor ni tampoc quantitat de valor. Per expressar el valor relatiu de l'equivalent universal, hem de girar més aviat la forma III. Aquesta no posseeix cap forma relativa de valor amb les altres mercaderies, sinó que el seu valor s'expressa relativament en la sèrie inacabable de tots els altres objectes de mercaderia. Així apareix ara la forma relativa generalitzada del valor o forma II com la forma específica del valor relatiu de la mercaderia equivalent.

3. La transició de la forma general del valor a la forma monetària

La forma equivalent general és una forma de valor en general. Pot assumir-la per tant qualsevol mercaderia. D'altra banda si una mercaderia es troba tan sols en la forma equivalent general (forma III), ho és tan sols en la mesura que ha sigut exclosa com a equivalent per totes les altres mercaderies. I des de l'instant que aquesta exclusió es limita definitivament a una mena específica de mercaderia, la forma relativa particular del valor del món de les mercaderies adquireix una solidesa objectiva i una validesa socialment general.

La mena específica de mercaderia ara, amb la forma natural de la qual s'identifica socialment la forma equivalent, esdevé la mercaderia monetària o funciona com a diners. Esdevé la seua funció socialment específica, i per tant el seu monopoli social, per jugar dins el món de les mercaderies el paper d'equivalent general. Aquest lloc privilegiat entre les mercaderies, que en la forma II figura com a equivalent particular de la tela de lli i en la forma III expressa en comú els llurs valors relatius en tela de lli, el conquereix històricament una determinada mercaderia, l'or. Per tant si substituïm en la forma III la mercaderia tela de lli per la mercaderia or, obtenim:

D) La forma monetària

20 colzes de tela de lli =

}2 onzes d'or

1 abric =

10 lliures de tè =

40 lliures de cafè =

1 quart de gra =

1/2 tona de ferro =

x mercaderia A =

Els canvis essencials es troben en la transició de la forma I a la forma II i de la forma II a la forma III. Per contra res no diferencia la forma IV de la forma III, llevat que ara l'or posseeix la forma d'equivalent general per comptes de la tela de lli. L'or resta en la forma IV ço que era la tela de lli en la forma III—l'equivalent general. El progrés consisteix únicament en això, que la forma de bescanviabilitat general i directa o la forma equivalent general ara es realitza per un ús social a través de la forma natural específica de la mercaderia or.

L'or apareix tan sols com a diners per les altres mercaderies perquè abans hi era envers elles una simple mercaderia. Igual que totes les altres mercaderies funciona també com a equivalent, ja com a equivalent senzill en actes de bescanvi aïllats, ja com a equivalent particular envers les altres mercaderies equivalents. De mica en mica funciona en un cercle més o menys ampli com a equivalent general. Tan bon punt ha conquerit el monopoli d'aquesta posició en l'expressió del valor del món de les mercaderies, esdevé la mercaderia monetària, i és a partir d'aquest instant que apareix la forma monetària, que es diferencia la forma IV de la forma III, o que la forma general del valor es transforma en la forma monetària.

L'expressió senzilla del valor relatiu d'una mercaderia, com ara la tela de lli, en la mercaderia que, com l'or, funciona com a mercaderia monetària, és la forma preu. La «forma preu» de la tela de lli és per tant:

20 colzes de tela de lli = 2 onzes d'or

o, si 2 lliures esterlines són el nom de la moneda de 2 onzes d'or,

20 colzes de tela de lli = 2 lliures esterlines

La dificultat en la concepció de la forma monetària es limita així a la concepció de la forma equivalent general, per tant de la forma general del valor en definitiva, de la forma III. La forma III es resol a partir de la forma II, la forma generalitzada del valor, i el seu element constituent és la forma I: 20 colzes de tela de lli = 1 abric o x mercaderia a = y mercaderia b. La forma senzilla del valor és per tant la llavor de la forma monetària.

4. El fetitxisme de les mercaderies i el seu secret

Una mercaderia apareix a primer cop d'ull com quelcom evident i trivial. La seua anàlisi mostra que és certament quelcom curiós, ple de subtileses metafísiques i nicieses teològiques. Mentre és un valor d'ús, no n'hi ha res de misteriós, tant si ho consideram sota el punt de mira que mitjançant les llurs propietats satisfa necessitats humanes com si les propietats que conté són producte de treball humà. És ben clar que l'home mitjançant la seua activitat transforma les formes de la matèria natural en una forma útil. La forma de la fusta, per exemple, es transforma quan hom en fa una taula. Nogensmenys la taula resta fusta, quelcom ordinari i intranscendent. Però tan bon punt apareix com a mercaderia, es transforma en quelcom amb un sentit transcendental. No tan sols no toca de peus a terra, sinó que depassa totes les altres mercaderies i el seu cap de fusta desenvolupa grillades molt més sorprenents que les mai cobejades per cap peça aïllada.(25)

El caràcter místic de les mercaderies no s'origina per tant del llur valor d'ús. No s'origina igualment del contingut dels determinants del valor. En primer lloc, perquè per molt variats que siguen els treballs útils o les activitats productives, és una realitat fisiològica que són funcions de l'organisme humà i que cadascuna d'aquestes funcions, siga quina siga el seu contingut i forma, és essencialment l'esmerçament de cervell, nervi, múscul, òrgan sensorial, etc. En segon lloc perquè la determinació de la quantitat del valor, és a dir la durada temporal de cada esmerçament o quantitat de treball, presenta clarament diferenciades la quantitat i la qualitat del treball. En totes les situacions els temps de treball que costa la producció dels mitjans de vida ha d'interessar la humanitat, per bé que no en la mateixa mesura en els diferents estadis de desenvolupament.(26) Finalment, tan bon punt l'home treballa de qualsevol manera per un altre, també assum el seu treball una forma social.

Quan sorgeix per tant el caràcter misteriós del producte del treball tan bon punt apren la forma de mercaderia? Evidentment d'aquesta pròpia forma. La igualtat dels treballs humans assum la forma objectiva de l'equiparació en valor dels productes del treball, la mesura de l'esmerçament de força de treball humana mitjançant la seua durada temporal assum la forma de la quantitat de valor del producte del treball, i finalment les relacions dels productors, on s'hi efectua la determinació social del llur treball assum la forma d'unes relacions socials entre productes del treball.

Tot el misteri de la forma de mercaderia consisteix per tant simplement en el fet que als homes el caràcter social del propi treball els hi sembla com un caràcter social dels productes del propi treball, com la natura social d'aquestes coses, i per tant també la relació social entre els productors en el treball general els hi sembla com una relació social que existeix fora d'ells, entre els objectes. Per aquesta quidproquo els productes del treball esdevenen mercaderies, objectes socials perceptibles i imperceptibles. Igual com la llum d'una cosa la percebem no com l'excitació subjectiva del nostre propi nervi òptic, sinó com a forma objectiva d'una costa situada fora de l'ull. Però en la visió s'hi dóna realment el pas de llum d'una cosa, l'objecte exterior, a una altra, l'ull. Hi ha una relació física entre coses físiques. Contràriament, la forma de mercaderia i la relació del valor del producte del treball no tenen absolutament cap vincle amb les llurs propietats físiques i amb les relacions materials que en deriven. Hi ha tan sols la relació social determinada pels propis homes, que per ells assum la forma fantasmagòrica d'una relació entre coses. I per tant per trobar-hi una analogia, hem de recòrrer a la regions boiroses del món religiós. Ací apareixen els productes de les ments humanes prenen vida pròpia, i entre en relacions mútues i amb els homes d'una forma independent. Així esdevé en el món de les mercaderies amb els productes de les mans humanes. D'això en dic el fetitxisme que s'adhereix als productes del treball, tan bon punt es produeixen com a mercaderies, i que és per tant indestriable de la producció de mercaderies.

Aquest fetitxisme del món de les mercaderies sorgeix, com l'anàlisi anterior ha demostrat, del caràcter social peculiar del treball que produeix mercaderies.

Els objectes d'ús esdevenen mercaderies en general tan sols perquè són producte del treball privat mútuament independent. La suma d'aquestes treballs privats constitueix el treball total social. Com que els productors no entren en contacte social fins el bescanvi dels llurs productes de treball, tampoc no apareix el caràcter socialment específic dels llurs treballs privats menys que dins aquest bescanvi. O els treballs privats no esdevenen de fet components del treball total social menys que per les relacions que estableix el bescanvi directament en els productes del treball i mitjançant ells en els productors. Per aquests per tant les connexions socials dels llurs treballs privats no apareixen com a relacions socials directes entre persones en el propi treball, sinó més aviat com a relacions materials entre persones i relacions socials entre objectes.

Únicament és dins aquest bescanvi que els productes del treball adquireixen la propietat social de valors equivalents, diferent de les llurs diverses objectivitats com a usos. Aquesta escissió del producte del treball en una cosa útil i una cosa amb valor es realitza a la pràctica tan sols quan el bescanvi ha aconseguit aital amplitud i força que les coses útils es produeixen per bescanviar-les, i el caràcter de mercaderia de les coses es considera ja abans de la pròpia producció. Des d'aquest instant els treballs privats dels productors contenen de fet un caràcter social doble. D'una banda, com a determinat treball útil ha de satisfer una necessitat social determinada i així ho fa com a part del treball total, del sistema espontani de divisió social del treball. Satisfà d'altra banda les múltiples necessitats del propi productor únicament en la mesura que la mútua bescanviabilitat de totes les menes de treball privat útil s'estableix com a fet social, i per tant la llur equivalència. L'equivalència toto coelo dels diferents treball tan sols es pot realitzar amb l'abstracció de les llurs desigualtats reals, amb la reducció a un caràcter comú, que és l'esmerçament de força de treball humana, de treball humà abstracte. El cervell del productor privat reflecteix aquest caràcter socialment doble del seu treball privat únicament en les formes amb les quals es realitza a la pràctica, en el bescanvi de productes—el caràcter socialment útil del seu treball privat li apareix per tant en la forma que el producte del treball no tan sols ha d'ésser útil, sinó que ho ha d'ésser pels altres—el caràscter social de l'equivalència de les diferents menes de treball en la forma del caràcter comú del valor d'aquestes diferents coses materials, els productes del treball.

Els humans per tant relacionen els llurs productes de treball entre ells com a valors, no perquè hi vegen els embolcalls materials de treball humà homogeni. Al contrari. Quan comparam entre ells com a valors productes de menes diferents en el bescanvi, comparam entre ells alhora treballs diferents. No ho sabem, però ho fem.(27) El valor per tant no és cap segell descriptiu. Més aviat el valor transforma cada producte del treball en un jeroglif social. Després els humans proven de desxifrar el sentit del jeroglif, arribar fins al secret dels llurs propis productes socials, ja que la determinació de l'objecte d'ús com a valor és tan producte social com el llenguatge. La recent descoberta científica que els productes del treball, en tant que valors, són meres expressions materials del treball humà esmerçat en la llur producció, fan època en la història del desenvolupament de la humanitat, però de cap manera esvaeixen la boira objectiva del caràcter social del treball. Que tan sols per aquesta forma particular de producció, la producció de mercaderies, siga vàlid que el caràcter socialment específic del treball privat mútuament independent consisteix en la llur equivalència com a treball humà i que assumesca la forma de caràcter de valor dels productes de treball, apareix pels productors, tot i la descoberta citada, tan vàlid en les relacions de la producció de mercaderies, de la mateixa forma que després de la comprensió científica dels elements que composen l'aire, el propi aire restà inalterat.

Ço que interessa a la pràctica en primer lloc als bescanviadors de productes és la qüestió, quant de producte aliè obtenen pel propi producte, en quines proporcions es bescanvien els productes. En la mesura que aquestes proporcions han aconseguit una solidesa consuetudinària, apareixen com a originades per la natura dels productes del treball, de forma que, per exemple, una tona de ferro i dues onzes d'or semblen d'un valor igual, de la mateixa forma que una lliura d'or i una lliura de ferro malgrat les llurs diferents propietats físiques i químiques pesen el mateix. De fet el caràcter de valor dels productes del treball es consolida mitjançant la llur realització com a quantitats de valor. Aquestes varien contínuament, amb independència de la voluntat, previsió i actuació dels bescanviadors. La pròpia actuació social pren la forma d'una actuació d'objectes, sota el controls dels quals s'hi disposen, per comptes de controlar-los. Cal una completa i desenvolupada producció de mercaderies abans que amb l'experiència acumulada sorgesca la visió científica que totes les menes diferents de treball privat, mútuament independents, però parts espontànies de la divisió social del treball, es redueixen a la mesura social proporcional, perquè en mig de les relacions de bescanvi casuals i fluctuants dels llurs productes, el temps de treball socialment necessari actua com una llei natural, de la mateixa forma que la llei de gravetat ens fa caure la casa damunt del cap.(28) La determinació de la quantitat de valor mitjançant el temps de treball és per tant un secret amagat rere els moviments aparents dels valors relatius de les mercaderies. La seua descoberta, tot i eliminar tota l'aparença de simple casualitat de la determinació de la quantitat de valor dels productes del treball, no canvia gens la seua forma material.

Els pensaments sobre les formes de la vida humana, i per també la seua anàlisi científica, segueix en general un curs oposat al desenvolupament real. Comença post festum i per tant amb els resultats consolidats del procés de desenvolupament. Les formes que segellen els productes del treball com a mercaderies i que són precondició de la circulació de les mercaderies, posseeixen ja la solidesa de formes naturals de la vida social, abans que els humans es posen a descriure-les, no sota el caràcter històric d'aquestes formes, ja que les consideren més aviat immutables, sinó sota el llur significat. Així era l'anàlisi del preu de les mercaderies l'únic que dugué a la determinació de la quantitat del valor, i tan sols l'expressió monetària comuna de les mercaderies dugué a fixar-ne el caràcter de valors. És però aquesta mateixa forma consolidada—la forma monetària—del món de les mercaderies, la que amaga el caràcter social dels treballs privats i per tant les relacions socials dels treballadors privats, per comptes d'evidenciar-les. Quan dic que l'abric, les botes, etc., es relacionen amb la tela de lli com a encarnació general del treball humà abstracte, salta a la vista l'absurditat d'aquesta expressió. Però quan els productors de l'abric, les botes, etc., comparen aquestes mercaderies amb la tela de lli—o amb l'or o l'argent, que no és res diferent—com a equivalent universal, presenten d'aquesta forma absurda les connexions dels llurs treballs privats amb el treball social total.

Formes de la mateixa mena constitueixen les categories de l'economia burgesa. Són formes de pensament socialment vàlides, i per tant objectives, de les relacions de producció d'aquest sistema de producció social històricament determinat, la producció de mercaderies. Tot el misticisme del món de les mercaderies, tot l'encant i la màgia que envolta els productes del treball damunt els fonaments de la producció de mercaderies s'esvaeix per tant tan bon punt entram en altres formes de producció.

Com que l'economia política adora les robinsonades (29), figuram-nos primer Robinson en la seua illa. Tot i ésser de natura moderada, ha de satisfer encara diferents menes de necessitats i ha de fer per tant treball útil de diferents menes, fer eines, fabricar mobles, pasturar cabres, pescar, caçar, etc. De les pregàries i similars no hi parlarem, ja que el nostre Robinson hi troba plaer i considera un goig activitats d'aquesta mena. Malgrat la diversitat de les seues funcions productives, sap que les diferents formes d'activitat són tan sols del mateix Robinson, i per tant tan sols maneres diferents de treball humà. La pròpia necessitat el força a dividir acuradament el seu temps entre les seues diferents funcions. Que una n'ocupe més, l'altra n'ocupe menys, de porció de la seua activitat total, depèn de les més o menys grans dificultats que cal superar per aconseguir l'efecte útil desitjat. L'experiència li ensenya, i en haver rescatat el nostre Robinson un rellotge, una llibreta, tinta i una ploma del naufragi, comença com un non anglès a dur un llibre de comptes. El seu inventari conté una relació d'objectes d'ús que li pertanyen, de les diferents accions per produir-los, i finalment del temps de treball que li costen una quantitat determinada d'aquests objectes de mitjana. Totes les relacions entre Robinson i les coses que constitueixen la riquesa de la seua pròpia creació, hi són tan simples i clares com per entendre-les sense excepció, fins i tot pel senyor M. Wirth. I amb tot contenen tota la determinació essencial del valor.

Viatjam ara de la lluminosa illa de Robinson a la fosca edat mitjana europea. Per comptes de l'homes independent trobam que tothom és dependent—serfs i senyors de la terra, vassalls i feudals, llecs i clergues. La dependència personal caracteritza així les relacions socials de la producció material com també les altres esferes de la vida. Però com que les relacions de dependència personal constitueixen els fonaments de la societat vigent, no cal que els treballs i els productes assumesquen una forma fantàstica diferent de la realitat. Apareixen com a serveis naturals i pagaments naturals en les interrelacions socials. La forma natural del treball, la seua particularitat, i no, com damunt la base de la producció de mercaderies la seua generalitat, és la forma social immediata. El treball obligatori es mesura pel mateix temps que el treball que produeix mercaderies, però cada serf sap quina és la quantitat determinada de la seua força de treball personal que esmerça al servei del seu senyor. El delme que cal lliurar al capellà és més clar que la seua benedicció. Siga quina siga la màscara característica que hom pot rebre, les relacions socials de les persones en els llurs treballs apareixen en tot cas com a relacions personals pròpies i no es revesteixen en relacions socials de coses, de productes del treball.

Per considerar el treball comú o directament associat no ens cal retrocedir a la forma espontània que trobam en el llindar històric de tots els pobles civilitzats.(30) Un exemple proper el constitueix la indústria patriarcal agrària d'una família pagesa, que produeix el propi gra, bestiar, fil, tela de lli, peces roba, etc. Aquestes coses diferents són en relació a la família productes diferents del seu treball familiar, però entre ells no són mercaderies. Els treballs diferents que originen aquests productes, l'agricultura, la ramaderia, filar, teixir, cosir, etc. són funcions socials en la llur forma natural, perquè les funcions de la família posseeixen una pròpia divisió espontània del treball tan vàlida com la de la producció de mercaderies. Les diferències de sexe i d'edat així com els canvis al llarg de l'any de les condicions naturals regulen la divisió dins la família del temps de treball entre els membres individuals de la família. La mesura de l'esmerçament de força de treball individual mitjançant la durada apareix per la seua pròpia natura com un caràcter social del llur treball, perquè la força de treball individual actua en aquest simplement com una part determinada de tota la forá de treball de la casa.

Pensam ara finalment, en canvi, una comunitat d'humans lliures, que treballen i esmercen la llur gorça de treball amb mitjans de producció socials. Totes les determinacions del treball de Robinson s'hi repeteixen, únicament que socialment per comptes d'individual. Tots els productes de Robinson eren el seu producte personal exclusiu i per tant objectes d'ús directe per ell. El producte total de la comunitat és un producte social. Una part d'aquest producte serveix de nou com a mitjà de producció. Continua com a producte social. Però una altra part es reparteix com a mitjà de vida pels membres de la comunitat. Cal per tant un repartiment entre ells. La forma d'aquest repartiment variarà amb la forma particular del propi organisme social de producció i el nivell de desenvolupament històric corresponent dels productors. Assumirem tan sols com a paral·lelisme amb la producció de mercaderies que la porció de cada productor dels mitjans de vida la determina el seu temps de treball. El temps de treball jugaria per tant un doble paper. El seu repartiment planificat socialment regula la proporció justa de les diferents funcions del treball per les diferents necessitats. D'altra banda el temps de treball serveix igualment de mesura de la porció individual del productor sobre el treball comú i per tant també de la part individual que li pertoca del producte comú. Les interrelacions socials dels humans amb el llur treball i amb els llurs productes del treball hi resten perfectament clares tan en la producció com en la distribució.

Per una societat de productors de mercaderies, on les relacions socials de producció en general consisteixen en tractar els productes com a mercaderies, i per tant com a valors, amb la qual cosa redueixen el llurs treballs privats a treball humà igual, el cristianisme amb el seu culte a l'home abstracte, especialment amb el seu desenvolupament burgès, el protestantisme, el deïsme, etc., és la forma religió més adient. En les formes de producció de l'antiga Àsia i d'altres de l'antiguitat, la conversió dels productes en mercaderies, i per tant l'aparença dels homes com a productors de mercaderies dels homes, juga un paper subordinat que, amb tot, es fa més important com més les comunitats s'apropen a l'estadi de la llur dissolució. El pobles pròpiament mercaders existeixen tan sols en els intersticis del món antic, com els déus d'Epicur o com els jueus en els porus de la societat polonesa. Aquests antics organismes socials de producció són extremadament simples i transparents en relació al burgès, però o bé es fonamenten en la immaduresa de l'home individual, que no ha tallat el cordó umbilical de la comunitat natural amb els altres, o bé en relacions directes de domini i subjecció. Hi són mentre la capacitat productiva del treball resta en un estadi de desenvolupament inferior i en correspondència les relacions entre els humans i amb la natura quant als processos vitals són restringides.

Aquesta limitació real es reflecteix idealment en les antigues religions naturals i populars. La representació religiosa del món real tan sols pot esvair-se en general quan les relacions de la vida pràctica dels homes no presenten més que relacions perfectament intel·ligibles i raonables amb els altres i amb la natura. L'aspecte del procés vital de la societat, és a dir del procés de producció material, tan sols es despulla del seu vel místic quan se la tracta com a producte d'homes lliurement associats i se'l posa sota el llur control conscientment planificat. Això, però, demana una base material de la societat o una sèrie de condicions materials d'existència que són alhora el producte espontani d'un llarg i penós desenvolupament històric.

L'economia política ha analitzat de fet ara, per bé que de forma incompleta (31) el valor i la quantitat del valor, i ha descobert què hi ha sota aquestes formes. No s'ha demanat ni tan sols una vegada la qüestió de per què assumeixen aquestes formes aquest contingut, per què s'expressa el treball en valor i per què es fa la mesura del treball a través de la seua durada en la quantitat de valor dels productes del treball?(32) Formes que duen gravades la senyal que es corresponen a una formació social on el procés de producció domina els homes, per comptes dels homes dominar el procés de producció, i que per la consciència burgesa apareixen necessitats naturals tan evidents com el propi treball productiu. Les formes pre-burgeses de l'organisme social de producció són tractades per tant com els pares de l'església tractaven les religions pre-cristianes.(33)

Fins a quin punt una part dels economistes es confonen pel fetitxisme inherent al món de les mercaderies o per l'aparença objectiva de les determinacions socials del treball ho mostra, entre d'altres, la ximple i tediosa baralla sobre el paper que juga la natura en la formació del valor d'intercanvi. Com que el valor d'intercanvi és una determinada forma social d'expressar la quantitat de treball continguda en un objecte, la natura no hi té més a veure que en la fixació del curs de l'intercanvi.

La forma més general i menys desenvolupada de la producció burgesa és aquella on el producte pren la forma de mercaderies o es produeix directament per l'intercanvi, i per tant apareix molt aviat en la història, per bé que no de la forma característica i predominant dels nostres dies, i així el seu fetitxisme és relativament fàcil de veure. En formes més concretes desapareix la simplicitat d'aquesta aparença. D'on venen les il·lusions del sistema monetari? Per ell l'or i l'argent, com a diners, no representen una relació social de producció, sinó la forma d'objectes naturals amb propietats socials estranyes. I l'economia moderna, que menysprea aquell sistema monetari, no mostra la seua superstició amb una claredat meridiana quan tracta el capital? Quan fa que descartà la il·lusió fisiocràtica, segons la qual la renda agrària sorgia de la terra i no de la societat?

Per no avançar encara, ens limitarem a un exemple de la pròpia forma de mercaderia. Si les mercaderies poguessen parlar, dirien, el nostre valor d'ús potser interessa als homes. No prové de nosaltres com a coses. Allò que hi prové, però, objectivament és el nostre valor. El nostre propi comerç com a objectes de mercaderia ho demostra. Pels altres no som més que valors d'intercanvi. Que hom escolte ara com l'economista parla per les ànimes de les mercaderies:

«Valor» (valor d'intercanvi) «és una propietat de les coses, la riquesa» (valor d'ús) «dels homes. El valor en aquest sentit implica necessàriament el bescanvi, la riquesa no». (34) «Riquesa» (valor d'ús) «és un atribut dels homes, el valor és un atribut de les mercaderies. Un home o una comunitat són rics; una perla o un diamant són valuosos... Una perla o un diamant tenen valor com a perla o diamant».(35)

Fins ara cap químic ha descobert el valor d'intercanvi en una perla o diamant. Els descobridors econòmics d'aquesta substància química, que demostren una visió particular de profunditat crítica, troben, però, que el valor d'ús de les coses és independent de les altres propietats materials, i que per contra el llur valor en forma part com a objectes. Ço que els confirma és l'estranya circumstància que els valors d'ús de les coses es realitzen pels homes sense intercanvi, per una relació directa entre la cosa i l'home, mentre que, contràriament, el valor es realitza tan sols en l'intercanvi, és a dir per un procés social. Tan sols resta recordar al bo de Dogberry, allò que ensenya el veí Seacoal:

«Ésser un home reeixit és un present de la fortuna, però llegir i escriure prové de la natura». (36)


Notes

(1) Karl Marx, «Zur Kritik der Politischen Ökonomie», Berlin 1859, pag. 3. <=

(2) «El desig implica una necessitat; l'apetit de l'esperit és tan natural com la fam pel cos... la majoria (de les coses) tenen valor, per tant, en satisfer les necessitat de l'esperit» (Nicholas Barbon, «A Discourse on coining the new money lighter. In answer to Mr. Locke's Considerations etc.», London 1696, p. 2, 3.) <=

(3) «Les coses tenen una virtut intrínseca» (aquesta és l'expressió específica a Barbon del valor d'ús), «que és igual en general, com pels magnets és l'atracció del ferro» (l.c.p. 6). La propietat dels magnets d'atreure el ferro fou útil únicament quan l'home hi descobrí amb ella la polaritat magnètica. <=

(4) «El valor natural de cada cosa consisteix en la seua capacitat per satisfer requeriments necessaris o servir les demandes de la vida humana». (John Locke, «Some Considerations on the Consequences of the Lowering of Interest», 1691, in «Works», edit. Lond. 1777, v. II, p. 28.) En el segle XVII trobam encara habitual entre els escriptors anglesos «worth» per valor d'ús i «value» per valor d'intercanvi, del tot amb l'esperit d'una llengua que s'estima d'emprar l'expressió germànica per la cosa immediata i la romànica per la cosa reflectida. <=

(5) En la societat burgesa domina la fictio juris que cada home com a comprador de mercaderies en posseeix un coneixement enciclopèdic. <=

(6) «El valor consisteix en la relació de bescanvi entre una cosa i una altra, entre la mesura d'una producció i la d'una altra». (Le Trosne, «De l'Intérêt Social», [in] «Physiocrates», éd. Daire, Paris 1846, p. 889.) <=

(7) «Res no pot tindre un valor d'intercanvi intrínsec» (N. Barbon, l.c.p. 6), o com deia Butler:

(8) «One sort of wares are as good as another, if the value be equal. There is no difference or distinction in things of equal value ... One hundred pounds worth of lead or iron, is of as great a value as one hundred pounds worth of silver and gold». (N. Barbon, l.c.p. 53 u. 7.) <=

(9) Nota a la 2a edició. «The value of them (the necessaries of life) when they are exchanged the one for another, is regulated by the quantity of labour necessarily required, and commonly taken in producing them». «El valor dels objectes d'ús, quan són bescanviats entre ells, el determina la quantitat de treball necessària per la llur producció, i que cal habitualment per produir-la» («Some Thoughts on the Interest of Money in general, and particularly in the Public funds etc.», London, p. 36, 37.) Aquest destacat escrit anònim del segle passat no du cap data. És clar, però, pel contingut, que aparegué sota George II, el 1739 o el 1740. <=

(10) «Totes les produccions de la mateixa mena constitueixen pròpiament tan sols una massa, de la qual es determina el preu en general i sense considerar-ne les circumstàncies particulars». <=

(11) K. Marx, l.c.p.6. <=

(11a) Nota a la 4a edició. —Ho pos entre parèntesi perquè la seua omissió ha originat sovint el malentès que tot producte consumit per un altre Marx el considera una mercaderia— F. E. <=

(12) l.c.p. 12, 13 i passim. <=

(13) «Tots els fenòmens de l'univers, inclosos els productes de la mà de l'home, o les lleis universals de la física, no ens donen la idea d'una creació real, sinó únicament d'una modificació de la matèria. Unir i separar són els únics elements que l'enginy humà retroba en analitzar la idea de la reproducció; i tant és reproducció de valors» (valor d'ús, per bé que ni Verri en la seua polèmica contra els fisiòcrates no és gaire segur de quina mena de valor parla) «i de riqueses, si la terra, l'aire i l'aigua en els camps es transmuten en gra, com si amb la mà de l'home el vòmit d'un insecte es transmuta en teixit o si unes petites peces de metall s'organitzen per formar una repetició» (Pietro Verri, «Meditazioni sulla Economia Politica» - primera impressió 1771 – en l'edició dels economistes italians de Custodi, Parte Moderna, t. XV, p. 21, 22.) <=

(14) Vegeu Hegel, «Philosophie des Rechts», Berlin 1840, p. 250, § 190. <=

(15) El lector ha de veure que no hi parlam dels salaris o del valor que el treballador rep per una jornada laboral, sinó del valor de la mercaderia en la qual s'incorpora aquesta jornada laboral. La categoria del salari laboral no existeix encara en general en aquest estadi de la nostra recerca. <=

(16) Nota a la 2a edició. Per tal de demostrar, «que el treball per si sol és la mesura vàlida i real, amb la qual es pot estimar i comparar el valor de tota mercaderia», deia A. Smith: «Quantitats iguals de treball han de tindre en tot moment i en tota localitat pel treballador el mateix valor. En la seua situació normal de salut, força i activitat i amb el grau mitjà d'habilitat que pot posseir, ha de lliurar sempre la mateixa porció del seu descans, la seua llibertat i la seua felicitat». («Wealth of Nations», b. I, ch. V, [p.104/105].) D'una banda A. Smith confon (no sempre) la determinació del valor per la quantitat de treball esmerçat en la producció de la mercaderia amb la determinació del valor de la mercaderia pel valor del treball, i cerca per tant de demostrar que quantitats iguals de treball tenen el mateix valor. D'altra banda perceb que el treball en la mesura que s'expressa en el valor de les mercaderies, compta tan sols com a esmerçament de força de treball, i tracta aquest esermçament com el simple sacrifici de descans, llibertat i felicitat, i no com a activitat normal de la vida. A més té davant els ulls el treballador assalariat modern. - Més hàbilment el predecessor anònim d'A. Smith citat en la nota 9 diu: «Un home s'ha dedicat una setmana a aconseguir els seus objectes de primera necessitat... i d'allò que dóna a un altre en bescanvi, no pot constituir millor estima del seu equivalent adient, que a través del càlcul de quant li costa en treball i en temps, la qual cosa no és de fet més que bescanviar el propi treball en una copsa i per un temps determinat que pel treball d'un altre home en una altra cosa pel mateix temps» («Some Thoughts on the Interest of Money in general etc.», p. 39.) - {A la 4a edició: la llengua anglesa té l'avantatge de tindre dos mots diferents per aquests dos aspectes diferents del treball. El treball que crea valor d'ús i que es determina qualitativament, dit work per oposició al labour; el treball que crea valor i que compta tan sols quantitativament, dit labour en oposició a work. Vegeu nota a la traducció anglesa, p. 14. - F. E.} <=

(17) Els pocs economistes que, com S. Bailey, s'han ocupat de l'anàlisi de la forma del valor, no han pogut arribar a cap resultat, en primer lloc perquè confonen la forma del valor amb el valor, en segon lloc perquè, sota la influència grollera del burgès pràctic, posen l'ull exclusivament a la determinació quantitativa. «La dedicació a la quantitat... fa el valor» («Money and its Vicissitudes», Lond. 1837, p.11.) Autor S. Bailey. <=

(17a) Nota a la 2a edició. Un dels primers economistes, després de William Petty, que va examinar la natura del valor, el celebrat Franklin, diu: «El comerç en general no és més que el bescanvi d'un treball per un altre treball, i el valor de totes les coses es mesura de la forma més correcta amb el treball». («The Works of B. Franklin etc.», edited by Sparks, Boston 1836, v. II, p .267.) Franklin no és conscient que en mesurar el valor de totes les coses «amb treball», n'abstrau la diferenciació dels treballs bescanviats—i així els redueix a treball humà igual. Tot i que no ho sap, ho diu. Parla primer d'«un treball», després d'«un altre treball», i finalment de «treball» sense més qualificatius com a substància del valor de totes les coses. <=

(18) D'una forma similar s'esdevé amb l'home com amb les mercaderies. Com que no arriba al món amb un espill ni com a filòsof fichtià: «jo sóc jo», l'home es reflecteix en primer lloc en un altre home. No és fins que considera l'home Pau com a congènere que es considera l'home Pere a si mateix com a home. Per tant, però, també el Pau que se li apareix en carn i pell, en la seua encarnació paulina, esdevé la forma aparent del gènere humà. <=

(19) L'expressió «valor» s'empra ací, com puntualment ja s'havia fet en les pàgines anteriors, en el sentit de valor determinat quantitativament, i per tant de quantitat de valor. <=

(20) Nota a la 2a ed. Aquesta incongruència entre la quantitat de valor i la seua expressió relativa l'ha aprofitada, amb la ingenuïtat habitual l'economia vulgar, per exemple: «Una vegada s'admet que A cau, perquè B, amb la qual es bescanvia, puja, per bé que no s'hi esmerça pas menys treball en A, el vostre principi general del valor cau per terra... Quan permet que, com que el valor d'A augmenta relativament vers A, i el valor de B relatiu a A cau, es talla el terreny de tota els peus, on Ricardo feia recaure la seua gran proposició, que el valor d'una mercaderia el determina sempre la quantitat de treball incorporada; ja que quan un canvi en el cost d'A no altera únicament el seu propi valor en relació a B, amb el qual es bescanvia, sinó també el valor de B relatiu al d'A, tot i que no s'hi ha efectuat cap canvi en la quantitat de treball que cal per la producció de B, llavors no cau tan sols pel terra la doctrina que assegura que la quantitat de treball esmerçada en un article en regula el valor, sinó també la doctrina que els costos de producció d'un article regulen el seu valor». (J. Broadhurst, «Political Economy», London 1842, p. 11, 14.)

El senyor Broadhurts podria igualment dir: una vegada hom admet les fraccions 10/20, 10/50, 10/100 etc., el nombre 10 resta inalterat, i amb tot disminueix la seua grandària proporcional, la seua grandària relativa envers els nombres 20, 50, 100, etc. Per tant cau per terra el gran principi que la grandària de tot un nombre, com ara 10, la «regula» el nombre d'unitats que conté. <=

(21) Amb aquestes determinacions reflexives en general passa una cosa particular. Aquest home, per exemple, tan sols és rei perquè altres homes s'hi relacionen com a súbdits. Ells s'imaginen contràriament que són súbdits, perquè ell és el rei. <=

(22) Nota a la 2a ed. F. L. A. Ferrier (sous-inspecteur des douanes), «Du Gouvernement considéré dans ses rapports avec le commerce», Paris 1805, i Charles Ganilh, «Des Systèmes d'Économie Politique», 2ème éd., Paris 1821. <=

(22a) Nota a la 2a ed. Per exemple a Homer el valor d'una cosa s'expressa en una sèrie de coses diferents. <=

(23) Hom parla per això del valor en abric de la tela de lli, o del seu valor en abrics, del seu valor en gra, quan hom l'expressa en gra etc. Cadascuna d'aquestes expressions ens diu que allò que apareix com a valors d'ús, abric, gra, etc., és el seu valor. «Del valor de cada mercaderia en considerar la seua relació en el bescanvi podem considerar-lo com a... valor de gra, valor de roba, segons la mercaderia amb la qual es compara; i per tant s'hi dóna un miler de formes diferents de valors, tantes com mercaderies de les que es disposa, i totes són igualment reals i igualment nominals». («A Critical Dissertation on the Nature, Measures, and Causes of Value; chiefly in reference to the writings of Mr. Ricardo and his followers. By the Author of Essays on the Formation etc. of Opinions», London 1825, p. 39.) S. Bailey, l'autor d'aquest anònim escrit, que en el seu temps tingué molt de ressò a Anglaterra, sorpresa del fet que en assenyalar les diverses expressions relatives d'un únic valor, havia demostrada la impossibilitat de qualsevol determinació del concepte del valor. Malgrat la restricció de les seues pròpies idees, tenia a tocar greus mancances de la teoria ricardiana, com testimonia l'animadversió amb la qual l'atacà l'escola ricardiana, per exemple a la «Westminster Review». <=

(24) Hom no admet de cap manera que aquest caràcter de bescanviabilitat directa i universal siga, per dir-ho així, cabdal, i tan íntimament conectat amb el seu contrari, l'absència de bescanviabilitat directa, com ho són els pols positiu i negatiu d'un magnet. Hom pot creure, per tant, que totes les mercaderies poden tindre igualment imprès el segell de la bescanviabilitat directa, de la mateixa forma que hom pot creure que tots els catòlics poden fer-se papes. Pel petit burgès, pel qual la producció de mercaderies és el nec plus ultra de la llibertat humana i de la independència individual, que les inconveniències que resulten d'aquest caràcter no-intercanviable de les mercaderies, desaparega. L'elaboració d'aquesta utopia filistea la constitueix el socialisme de Proudhon, que com en una altra ocasió vaig demostrar, no posseeix ni tan sols el mèrit de l'originalitat, sinó que més aviat Gray, Bray i d'altres la desenvoluparen millor. Altrament aquesta saviesa floreix fins i tot en l'actualitat en cercles il·lustrats sota el nom de «science». Mai cap escola ha manegat millor el mot «science» que la proudhoniana., per la qual

(25) Hom recorda que Xina i les taules començaven a dansar quan la resta del món encara semblava palplantat—pour encourager les autres. <=

(26) Nota a la 2a ed. Entre els antics alemanya es mesurava la grandària d'una terra segons el treball que s'hi podia fer en un dia i per tant s'hi parlava de tagwerk (també tagwanne) (jurnale o jurnalis, terra jurnalis, jornalis o diurnalis), mannwerk, mannskraft, mannsmaad, mannshauet etc. Vegeu Georg Ludwig von Maurer, «Einleitung zur Geschichte der Mark-, Hof-, usw. Verfassung», München 1854, p. 129 sq. <=

(27) Nota a la 2a ed. Quan per tant Galiana diu: el valor és una relació entre dues persones—«la ricchezza è una ragione tra due persone»—, hi hauria d'haver afegit: una relació que adopta una forma material. (Galiani, «Della Moneta», p. 221, t. III de la col·lecció de Custodi dels «Scrittori Classici Italiani di Economia Politica», Parte Moderna, Milano 1803.) <=

(28) «Què hauria hom de pensar d'una llei que tan sols pot realitzar-se mitjançant revolucions periòdiques?» (Friedrich Engels, «Umrisse zu einer Kritik der Nationalökonomie» in «Deutsch-Französische Jahrbücher», herausg. von Arnold Ruge und Karl Marx, Paris 1844). <=

(29) Nota a la 2a edició. Tampoc Ricardo es lliura de la seua robinsonada. «Fa que el pescador primitiu i el caçador primitiu passen, com a propietaris de mercaderies, a bescanviar peix i caça de forma proporcional al temps de treball incorporat en aquests valors d'intercanvi. En aquesta ocasió cau en l'anacronisme de fer que el pescador primitiu i el caçador primitiu facen el càlcul d'acord amb les taules de l'anuari en curs de la Borsa de Londres del l'any 1817. Els 'paral·lelograms del senyor Owen' semblen l'única forma social, a banda de la burgesa, que coneixia». (Karl Marx, «Zur Kritik etc.», p.38, 39). <=

(30) Nota a la 2a edició. «És una pretensió ridícula que s'ha escampat en els darrers temps que la forma de la comunitat espontània és exclusivament la forma russa. És la forma primitiva que podem demostrar que existí entre els romans, els germànics, els celtes, i de la qual fins i tot avui trobam nombrosos exemples, per bé que sota una forma degradada, entre els indians. Un estudi més profund de les formes asiàtiques, especialment de les indianes, mostraria com les de formes diferents de propietat comuna espontània s'hi desenvoluparen les formes de la llur dissolució. Així, per exemple,l els diferents tipus originaris de la propietat privada romana i germànica es dedueixen de diferents formes de propietat comuna indiana». (Karl Marx, «Zur Kritik etc.», p. 10). <=

(31) La insuficiència en l'anàlisi de Ricardo de la quantitat de valor—que n'és la millor—hom la veure en el tercer i quart llibre d'aquest escrit. Però pel que fa al valor en general, el punt feble de l'economia política clàssica és que enlloc distingeix expressament i amb una consciència clara el treball, tal com apareix en el valor, del mateix treball quan s'expressa en el valor d'ús del seu producte. La distinció es fa naturalment a la pràctica, ja que tracta del treball, ara quantitativament, adés qualitativament. Però no cau mai en el fet que, quan es tracta merament la diferència quantitativa del treball, es presuposa la seua unitat o equivalència qualitativa, i per tant la seua reducció a treball humà abstracte. Ricardo, per exemple, es declara coincident amb Destutt de Tracy quan aquest diu: «Així com és segur que les nostres facultats físiques i mentals són la nostra riquesa originària, és l'ús d'aquestes facultats, una determinada mena de treball, el nostre tresor original; i és sempre per aquest ús que totes les coses creades són considerades riquesa... Se sap també que cada cosa tan sols representa el treball que l'ha creada, i que si tenen un valor, o fins i tot dos valors diferents, tan sols el poden deure del» valor «del treball que les originà». (Ricardo, «The principles of Pol. Econ.», 3. ed., Lond. 1821, p. 334). Tan sols hauríem d'assenyalar que Ricardo posa el seu propi sentit més profund als mots de Destutt. Destutt deia de fet, d'una banda, que totes les coses que constitueixen riquesa, «representen el treball que les ha creades», però que d'altra banda contenen «dos valors diferents» (valor d'ús i valor d'intercanvi) del «valor del treball». Cau per tant en l'equívoc de l'economia vulgar, que presuposa el valor d'una mercaderia (ací el treball) per tal de determinat el valor de les altres mercaderies. Ricardo el llig, però, com si el treball (no el valor del treball) s'expressà tant en el valor d'ús com en el valor d'intercanvi. Però es fixa tan poc en el caràcter doble del treball, que s'expressa doblement, que ha de dedicar tot el capítol «Value and Riches, their Distinctive Properties» a examinar curosament les trivialitats d'un J. B. Say. I a la fi queda del tot astorat en trobar que Destutt harmonitza amb ell, de fet, sobre el treball com a font de valor i de l'altra banda també Say sobre el concepte del valor. <=

(32) És una de les mancances fonamentals de l'economia política clàssica, que mai no ha superat, per l'anàlisi de les mercaderies i especialment del valor de les mercaderies, descobrir la forma del valor sota la qual es fa valor d'intercanvi. Fins i tot els seus millors representants, com A. Smith i Ricardo, tracten la forma del valor com quelcom sense cap importància o com deslligat de la natura de les mercaderies. La raó no és tan sols que l'anàlisi de la quantitat del valor els absorbeix l'atenció. Rau més profundament. La forma del valor del producte del treball no és tan sols la forma més abstracta, sinó també la més general, del sistema de producció burgès, i marca aquesta producció com una forma particular de producció social, i per tant la caracteritza alhora històricament. Si hom considera, per tant, aquesta producció social com una forma natural eterna, hom oblida necessàriament també l'especificitat de la forma del valor, i per tant de la forma de mercaderia, i de les més desenvolupades forma monetària, forma de capital, etc. Hom troba per tant entre els economistes, que coincideixen en el fet que el temps de treball és la mesura de la quantitat de valor, a tindre les idees més estranyes i contradictòries sobre els diners, és a dir, la forma sòlida de l'equivalent general. Això apareix clarament, per exemple, en tractar de la banca, on les definicions tòpiques dels diners ja no se sostenen. Al contrari, sorgí per tant un sistema mercantilista restaurat (Ganilh, etc.), on no es veu en el valor més que una forma social, o més aviat tan sols una aparença insubstancial.—Una vegada més he de remcarcar que per economia política clàssica entenc l'economia que, d'ençà de W. Petty, ha investigat les relacions reals de producció de la societat burgesa, en oposició a l'economia vulgar, que tracta únicament de les aparences, remuga sense descans materials produïts de fa molt per l'economia científica, i cerca explicacions plausibles pels fenòmens més obstrusos, per un ús burgès quotidià, però per la resta, es limita a sistematitzar d'una forma pedant, i a proclamar veritats duradores, les mateixes idees sostingudes per la burgesia complaent sobre el propi món, que per ells és el millor dels móns possibles. <=

(33) «Els economistes procedeixen d'una forma curiosa. Per ells no n'hi ha més que dues menes d'institucions, culturals i naturals. Les institucions del feudalisme són institucions culturals, les de la burgesia naturals. Són iguals en això als teòlegs, que també diferencien dues menes de religions. Tota religió que no és pas la pròpia, és una invenció dels homes, mentre que la pròpia religió és un present de Déu.—Així hi ha hagut una història, però no n'hi ha cap més». (Karl Marx, «Misère de la Philosophie. Réponse à la Philosophie de la Misère de M. Proudhon», 1847, p. 113). Prou còmic és el senyor Bastiat que s'imagina que els antics grecs i romans no vivien més que del robatori. Quan hom, però, viu molts segles del robatori, sempre li ha de quedar quelcom per robar o bé els objectes del robatori s'han de reproduir contínuament. Semblaria per tant que també els grecs i els romans tenien un procés de producció, i per tant un economia que constituiria la base material del llur món de la mateixa forma que l'economia burgesa la constitueix en el nostre món modern. O Bastiat volia dir que un sistema producció basat en el treball esclau es basa en un sistema de robatori? Si és així entra en terreny perillós. Quan un pensador com Aristòtil errà en la seua valoració del treball esclau, perquè un economista nan com Bastiat ha d'encertar en la seua valoració del treball assalariat?—Aprofit aquesta oportunitat per respondre breument una objecció recollida per una publicació germano-americana a la meua obra «Zur Kritik der Pol. Oekonomie», 1859. Deia que la meua visió que cada sistema específic de producció i les relacions socials que li corresponen, en breu, que «l'estructura econòmica de la societat, és la base real damunt la qual s'eleva la superstructura jurídica i política i a la qual li corresponen una determinades formes de pensament social», que «el sistema de producció de la vida material determina en general el procés de la vida social, política i espiritual»—tot plegat és de fet correcte pel món d'avui, on els interessos materials predominen, però no per l'edat mitjana on ho feia el catolicisme, ni tampoc per Atenes i Roma on dominava la política. En primer lloc sobta per estrany que qualcú supose que aquestes gastades frases sobre l'edat mitjana i el món antic siguen desconegudes per ningú. No obstant, és clar que ni l'edat mitjana no podia viure del catolicisme, ni el món antic de la política. La forma i el sistema de guanyar-se de la vida, és clar, és qui contràriament explica per què ací la política i allà el catolicisme jugaren la major part. Per la resta, no cal més que una petita familiaritat amb la història de la república romana, per exemple, per prendre consciència que la seua història secreta és la història de la seua propietat agrària. D'altra banda, Don Quixote fa temps que pagà l'error d'imaginar equivocadament que la cavalleria errant era compatible amb totes les formes econòmiques de la societat. <=

(34) «Value is a property of things, riches of man. Value, in this sense, necessarily implies exchange, riches do not». («Observations on some verbal disputes in Pol. Econ., particularly relating to value, and to supply and demand», Lond. 1821, p. 16.) <=

(35) «Riches are the attribute of man, value is the attribute of commodities. A man or a community is rich, a pearl or a diamond is valuable ... A pearl or a diamond is valuable as a pearl or diamond». (S. Bailey, l.c.p. 165 sq.) <=

(36) L'autor d'«Observations» i S. Bailey acusen Ricardo, de convertir el valor d'intercanvi de quelcom relatiu en quelcom absolut. Al contrari. Ha explicat la relació aparent entre aquestes coses, com ara el diamant i les perles, com a posseïdores de valor d'intercanvi, i n'ha deduït la relació real que s'amagava rera les aparences, és a dir, la llur relació entre elles com a simples expressions de treball humà. Quan els ricardians respongueren Bailey un xic rudament, i gens convincentment, i això s'explica per fet que foren incapaços de trobar en el propi Ricardo cap aclariment de les relacions internes entre el valor i la forma del valor o valor d'intercanvi. <=