7. Capítol. La taxa de plus-vàlua | Índex | 9. Capítol. La taxa i la quantitat de plus-vàlua

VUITÈ CAPÍTOL
La jornada laboral

1. Els límits de la jornada laboral

Partirem de la suposició que la força de treball es compra i es ven pel seu valor. El seu valor, com el de qualsevol altra mercaderia, el determina el temps de treball necessari per la seua producció. Si, per tant, la producció dels mitjans de vida diaris requereix, de mitjana, 6 hores, ha de treballar de mitjana 6 hores diàries, per produir diàriament la seua força de treball o per reproduir-ne el valor rebut com a resultat de la seua venda. El temps necessari de la seua jornada laboral s'emporta per tant 6 hores i és així, si les circumstàncies resten igual, una quantitat determinada. Però amb això no s'hi dóna encara la llargada de la jornada laboral.

Assumim que la línia a______b representa la durada o la llargada del temps de treball necessari, diguem-ne 6 hores. Si el treball es perllongàs 1, 3 o 6 hores, etc., en resultarien 3 línies diferents:

Jornada laboral I
a______b_c,

Jornada laboral II
a______b___c,

Jornada laboral III
a______b______c,

que representen tres jornades laborals diferents de 7, 9 i 12 hores. L'allargament de la línia b c representa la llargada del treball excedentari. Com que la jornada laboral = a b + b c o a c, varia amb la quantitat variable b c. Com que a b és constant, la relació de b c amb a b sempre es pot mesurar. En la jornada laboral I és ¹/6, en la jornada laboral II ³/6 i en la jornada laboral III ⁶/6 d'a b. Com que a més la proporció (Temps excedentari de treball)/(Temps necessari de treball) determina la taxa de plus-vàlua, aquesta la dóna la relació corresponent. Comporta, respectivament, en les tres diferents jornades laborals 16²/3, 50 i 100%. Contràriament, la taxa de plus-vàlua no ens dóna la durada de la jornada laboral. Si fos igual a un 100%, la jornada laboral podria ésser de 8, 10, 12 hores. Indicaria que les dues parts integrants de la jornada laboral, el treball necessari i l'excedentari, serien de la mateixa dimensió, però no la durada d'aquestes parts.

La jornada laboral no és per tant d'una durada constant, sinó variable. Una de les seues parts la determina de fet el temps constant de treball requerit per la reproducció del propi treballador, però la durada total canvia d'acord amb la llargada o la durada del treball excedentari. La jornada laboral, així, és determinable, però indeterminada en si mateixa.(35)

Si bé la jornada laboral no és cap quantitat fixa, sinó una de fluida, tan sols pot variar d'altra banda dins certs límits. El límit inferior és, però, indeterminable. Certament que si fem la longitud de la línia b c, o el treball excedentari, = 0, n'obtenim un límit inferior, és a dir la part del dia en la qual l'obrer ha de treballar necessàriament pel seu manteniment. En base al sistema de producció capitalista el treball necessari pot constituir tan sols una part de la jornada laboral, i la jornada laboral no s'escurça per tant més enllà del mínim. Per contra, la jornada laboral posseeix un límit màxim. No es pot allargar més enllà d'un cert límit. Aquest límit màxima es determina doblement. En primer lloc per la limitació física de la força de treball. Un home tan sols pot esmerçar una quantitat determinada de força de treball en un dia natural de 24 hores. Així, un cavall tan sols po treballar diàriament 8 hores. Durant una part del dia ha de reposar forces, dormir, durant una altra part del dia els humans han de satisfer altres necessitats físiques, han de nodrir-se, rentar-se, vestir-se, etc. Més enllà d'aquestes limitacions purament físiques l'allargament de la jornada laboral topa amb limitacions morals. El treballador empra temps en la satisfacció de necessitats mentals i socials, l'abast i la quantitat del qual el determina la situació cultural general. La variació de la jornada laboral es mou per tant dins límits físics i socials. Tots dos límits són, però, d'una natura força elàstica i permeten molt de joc. Així trobam jornades laborals de 8, 10, 12, 14, 16, 18 hores, per tant de durades molt diferents.

El capitalista ha comprat la força de treball pel seu valor diari. A ell li pertany el valor d'ús durant una jornada laboral. Ha adquirit per tant el dret de fer treballar l'obrer durant un dia. Però, que és una jornada laboral?(36) En tot cas és inferior a un dia de vida natural. Com d'inferior? El capitalista té una pròpia visió d'aquesta ultima Thule, el límit necessari de la jornada laboral. Com a capitalista tan sols és capital personificat. La seua ànima és l'ànima del capital. El capital té, però, un únic impuls vital, l'impuls d'expandir valor, de generar plus-vàlua, d'absorbir amb la seua part constant, els seus mitjans de producció, la més gran quantitat possible de treball excedentari.(37) El capital és treball mort, que viu vampíricament de xuclar treball viu, i com més viu, més en xucla. El temps durant el qual l'obrer treballa és el temps durant el qual el capitalista en consumeix la força de treball comprada.(38) Si el treball consumeix per a si mateix el temps disponible, roba al capitalista.(39)

El capitalista s'aprofita així de la llei del bescanvi de mercaderies. Ell, com qualsevol altre comprador, cerca de treure'n el màxim ús possible del valor d'ús de la seua mercaderia. De sobte, però, s'alça la veu del treballador, emmudida en la tempesta i brogit del procés de producció:

La mercaderia que t'he venut es diferencia de les altres mercaderies comunes, perquè l'ús en genera valor i un valor més gran que el que costa pròpiament. Aquesta és la causa per la qual la comprares. Ço que des de la teua banda apareix com l'ampliació de valor del capital, és des de la meua banda esmerçament superflu de força de treball. Tu i jo coneixem en el mercat tan sols una llei, la del bescanvi de mercaderies. I el consum de la mercaderia no pertany al venedor que l'aliena, sinó al comprador que l'adquireix. A tu et pertany així l'ús de la meua força diària de treball. Però mitjançant el preu diari de venda he de reproduir-la diàriament i així poder-ne vendre de nova. A banda del desgast natural de l'edat, etc., he de poder treballar demà amb la mateixa condició normal de forces, de salut i de frescor que avui. M'hi prediques constantment l'evangeli de l'«estalvi» i de l'«abstinència». Ara bé! Amb un ànim de futur i estalviador curaré de la meua única riquesa, la força de treball, i m'abstindré de qualsevol despesa inútil. Diàriament en faré fluir, posaré en moviment, en treball, tan sols la quantitat compatible amb una durada normal i un desenvolupament sa. Amb un ampliació desmesurada de la jornada laboral pots fer fluir en un dia una quantitat de la meua força de treball més gran de la que puc resposar en tres. Ço que guanyes en treball, jo ho perd en substància laboral. La utilització de la meua força de treball i l'expoli de la mateixa són dues coses del tot diferents. Si el període mitjà que un treballador mitjà pot viure amb una mesura raonable de treball és de 30 anys, llavors el valor de la meua força de treball, que em pagues una dia rere l'altre, és ¹/365 x 30 o ¹/10950 del valor global. Si la consumeixes, però, en 10 anys, diàriament em pagues ¹/10950 per comptes de ¹/3650 del valor global, i per tant tan sols ¹/3 del valor diari, i em robes per tant diàriament ²/3 del valor de la meua mercaderia. Em pagués la força de treball d'un dia per emprar-ne la de tres. Això és contrari al nostre acord i a la llei del bescanvi de mercaderia. Deman per tant una jornada laboral de durada normal, i la deman sense cap crida al teu cor, ja que en qüestions de diners la sentimentalitat fa nosa. Pots ésser un ciutadà model, potser membre de la Societat per la Prevenció del Maltractament Animal, i viure en olor de santedat, però la cosa que representau davant meu no du cap cor al pit. Ço que sembla bategar és el meu propi cor. Deman la jornada normal de treball perquè deman el valor de la meua mercaderia, com qualsevol altre venedor.(40)

Hom veu que, a banda d'uns límits completament elàstics, la natura del bescanvi de mercaderia no posa cap límit a la jornada laboral, i per tant cap límit al treball excedentari. El capitalista manté el dret de comprador quan cerca d'allargar la jornada laboral tot el possible i l'impossible fins a fer-ne dues. D'altra banda la natura específica de la mercaderia comprada implica un límit al consum pel comprador, i el treballador manté el dret de venedor quan desitja reduir la jornada laboral a una de durada normal. S'hi troba així una antinòmia, dret contra dret, tots dos segellats en la mateixa mesura amb la llei de l'intercanvi de mercaderies. Entre drets iguals decideix la força. I així s'hi presenta en la història de la producció capitalista la normalització de la jornada laboral com a lluita pels límits de la jornada laboral – una lluita entre el col·lectiu capitalista, és a dir la classe dels capitalistes, i el col·lectiu obrer, o la classe obrera.

2. La viva fam de treball excedentari. El fabricant i el boiard

El capital no ha descobert el treball excedentari. En general, quan una part de la societat posseeix el monopoli dels mitjans de producció, el treballador, lliure o no, ha d'afegir un temps de treball addicional al temps de treball necessari pel propi manteniment, per produir mitjans de vida pel propietari dels mitjans de producció (41), siga ara aquest propietari un kaloz k'agadoz atenenc, un teòcrata etrusc, un civis romanus, un baró normand, un esclavista americà, un boiard valac, un terratinent moderna o un capitalista.(42) Amb tot, és clar que, quan en una formació socio-econòmica on no predomina el valor d'intercanvi, sinó el valor d'ús del producte, el treball excedentari es limitarà a un cercle més o menys ampli de nececessitats, però no sorgirà del caràcter de la producció cap necessitat il·limitada de treball excedentari. Així es considerava horrible en l'antiguitat el sobretreball quan es feia per guanyar valor d'intercanvi en la forma monetària independent, en la producció d'or i d'argent. Treballar forçadament fins a la mort és ací la forma oficial de sobretreball. Hom tan sols ha de llegir Diodor Sícul.(43) Encara així, són excepcions en el món antic. Tan aviat, però, que els pobles, la producció dels quals encara es mou en les formes inferiors del treball esclau, del treball obligat, etc., entren en el mercat mundial dominat pel sistema de producció capitalista, i la venda de productes a l'exterior es desenvolupa en interès prioritari, els horrors bàrbars de l'esclavatge, de la servitud, etc., s'empleten en l'horror civilitzat del sobretreball. Així el treball negre dels estats meridionals de la Unió nord-americana servaven una certa mesura de caràcter patriarcal mentre la producció s'adreçava al consum directe. En el grau, però, que l'exportació de cotó esdevingué interès vital d'aquests estats, el sobretreball dels negres, i ací i allà el consum de la seua vida en set anys de treball, foren un factor d'un sistema calculat i calculador. Ja no es tracta d'aconseguir-ne una certa massa de productes útils. Es tractava ara de la producció de la pròpia plus-vàlua. De forma similar s'esdevé amb el treball obligat, per exemple en els principats danubians.

La comparació de la viva fam de treball excedentari en els principats danubians amb la mateixa fam en les fàbriques angleses conté un interès particular, perquè el treball excedentari de la servitud posseeix una forma independent, sensiblement palpable.

Suposam que la jornada laboral compta amb 6 hores de treball necessari i 6 hores de treball excedentari. Així el treballador lliure ofereix al capitalista setmanalment 6 x 6 o 36 hores de treball excedentari. És igual que si treballàs 3 dies a la setmana per ell i 3 dies a la setmana debades pel capitalista. Però això no és visible. El treball excedentari i el treball necessari es confonen entre ells. Puc així també expressar la mateixa relació, per exemple, si dic que l'obrer treballa cada minut 30 segons per ell i 30 segons pel capitalista, etc. Amb el treball servil és diferent. El treball necessari que, per exemple, realitza el camperol valac pel seu propi manteniment es diferencia espaialment del treball excedentari pel boiard. Un el realitza en el seu propi camp, l'altra en els béns senyorials. Totes dues parts del temps de treball existeixen així independentment l'una de l'altra. En la forma del treball servil, el treball excedentari se separa clarament del treball necessari. Aquestes forma diferent d'aparició no altera la relació quantitat del treball excedentari i el necessari. Tres dies de treball excedentari a la setmana resten tres dies de treball, que no constitueixen cap equivalent pel propi treballador, ja siga treball servil o treball assalariat. Entre els capitalistes, però, la fam de treball excedentari apareix esclatan després d'un allargament desmesurat de la jornada laboral, entre els boiards simplement en una cacera directa de dies de servei.(44)

El treball servil es barrejava en els principats danubians amb rendes naturals i altres menes d'obligacions de servitud, però constituïa el tribut més destacat a la classe dominant. On això era el cas el treball servil rarament sorgia de la servitud, sinó que més aviat la servitud, contràriament, provenia del treball servil.(44a) Així fou en les províncies romaneses.

El sistema originari de producció es basava en la propietat comunitària, però no en la propietat comunitària de forma eslava o índia. Una part de les terres es cultivava independentment com a propietat privada lliure dels membres de la comunitat, una altra part – der ager publicus – es repartia comunitàriament. Els productes d'aquest treball comú servien en part de fons de reserva per males collites i altres desgràcies, i en part com a tresor públic per cobrir els costos de la guerra, de la religió i d'altres tasques comunitàries. En el decurs del temps els dignataris militars i eclesiàstics usurparen la propietat comunitària en benefici propi. El treball dels camperols lliures en la terra comunitària es transformà així en treball servil pels lladres de terra comunitària. Així es desenvolupava alhora una relació de servitud, amb tot tan sols de fet, i no de dret, fins que la Rússia alliberadora del món, sota el pretext d'abolir la servitud, l'establí legalment. El codi del treball servil, que el general rus Kiselev proclamà el 1831, el dictaven naturalment els propis boiards. Rússia conqueria amb això d'un colp els magnats dels principats danubians i l'aplaudiment dels cretins liberals de tot Europa.

Segons el «Règlement organique», com es diu aquest codi del treball servil, cada camperol valac deu al denominat propietari agrari, a banda d'una massa de detallades prestacions naturals, 1.dotze jornades laborals en general, 2. un dia de treball al camp i 3. un dia de transport de llenya. Summa summarum 14 dies en un any. Amb una visió profunda en economia política, però, la jornada laboral no es pren en el sentit ordinari, sinó com la jornada laboral necessària per l'obtenció d'un producte diari mitjà, però aquest producte diari mitjà es determina tan esforçadament, que cap cíclop no el podia acabar en 24 hores. En mots secs, el propi «Règlement» declara així amb veritable ironia russa que sota 12 jornades laborals cal entendre el producte d'un treball manual de 36 dies, per un dia de treball al cap tres dies, per un dia de transport de llenya el triple. Summa: 42 dies servils. A això, però, cal afegir la denominada jobagie, servei que cal prestar al senyor de la terra per necessitats extraordinàries de producció. En relació a la quantitat de població, cada poble ha de presentar anualment un determinat contingent per la jobagie. Aquest treball servil afegit s'estima en 14 dies per cada camperol valac. Així el treball servil prescrit s'emporta 56 jornades laborals. L'any agrícola compta, però, a Valàquia, pel mal clima, tan sols 210 dies, dels quals 40 són diumenges i festius, 30 de mitjana són de mal oratge, tot plegat 70 dies que cauen. Hi resten 140 jornades laborals. La relació del treball servil amb el treball necessari, ⁵⁶/84 o 66²/3%, expressa una taxa molt més petita de plus-vàlua que la que regula el treball de l'agricultura anglesa o del treballador fabril. Això és, però, tan sols el treball servil legalment prescrit. I en un esperit encara «més liberal» que la legislació fabril anglesa, el «Règlement organique» sap com facilitar la pròpia violació. Després d'haver fet 54 dies de 12, l'obra diària nominal de cadascun dels 54 dies servils es determina d'una manera que una porció ha de caure en el dia següent. En un dia, per exemple, s'ha de sembrar una franja de terra que, per aquesta operació, especialment en plantacions de panís, requereix el doble de temps. L'obra diària legal per determinats treballs agrícoles es pot interpretar de forma que el dia comença el mes de maig i acaba el mes d'octubre. Pels moldaus les condicions són encara més dures

«Els dotze dies servils del Règlement organique», cridava un boiar embriagat de victòria, «equivalen a 365 dies l'any!»(45)

Si el Règlement organique dels principats danubians és una expressió positiva de la fam de treball excedentari, que legalitza a cada paràgraf, les Factory-Acts angleses són l'expressió negativa de la mateixa fam. Aquestes lleis vinclen la passió del capital per un drenatge desmesurat de la força de treball, mitjançant una limitació forçosa de la jornada laboral per l'estat, i de fet per un estat dominat pel capitalista i el terratinent. A banda d'un moviment obrer que creix amenaçadorament de dia en dia, la limitació del treball fabril la dictava la mateixa necessitat que omple de guano els camps anglesos. La mateixa cega avarícia d'expoli que en un cas exhaureix la terra, en l'altre arrencava de socarrel la força vital de la nació. Les epidèmies periòdiques hi parlen tan clarament com la disminució de la talla dels soldats a Alemanya i a França.(46)

L'ara (1867) vigent Factory-Act del 1850 permet 10 hores per dia setmanal mitjà, és a dir pels primers 5 dies de la setmana 12 hores, de 6 del matí a 6 del vespre, de les quals, però ¹/2 hora es reserva legalment pel desdejuni i una hora per dinar, de forma que resten 10¹/2 hores de treball, i 8 hores pel dissabte, de 6 del matí a 2 de la vesprada, a banda de ¹/2 hora pel desdejuni. Resten 60 hores de treball, 10¹/2 pels primers cinc dies de la setmana, 7¹/2 pel darrer dia de la setmana.(47) Es designen observadors a propòsit de la llei, inspectors de fàbriques subordinats directament al ministeri de l'interior, els reports dels quals són publicats semestralment pel parlament. Ofereixen així una estatística continuada i oficial de la fam del capitalista de treball excedentari.

Escoltam un instant els inspectors de fàbriques.(48)

«El fabricant infractor comença el treball un quart d'hora, de vegades abans, de vegades després, de les 6 del matí i conclou un quart d'hora després de mitja trada, de vegades abans, de vegades després. Pren 5 minuts de l'inici i de la fi de la mitja hora nominalment dedicada al desdejuni, i 10 minuts a l'inici i a la fi de l'hora dedicada a dinar. El dissabte treball un quart d'hora, de vegades més, de vegades menys, després de les 2 de la vesprada. Així s'empora un guany:

O 5 hores i 40 minuts setmanals, que multiplicat per 50 setmanes laborals, amb l'exclusió de 2 setmanes per dies festius o interrupcions ocasionals, donen 27 jornades laborals».(49)

«L'allargament diari de la jornada laboral en 5 minuts per damunt de la durada normal, donen 2 1/2 dies de producció l'any».(50) «Una hora addicional diària guanyada mitjançant intervals anteriors o posteriors als temps dels àpats, fa d'un any de 12 mesos un de 13».(51)

Les crisis on la producció s'interromp i s'hi treballa tan sols «a temps reduït», o tan sols uns dies de la setmana, no alteren naturalment la tendència a l'allargament de la jornada laboral. Com menys negoci es fa, més guany cal treure del negoci fet. Com menys temps s'hi pot treballar, més cal dedicar-los al temps de treball excedentari. Això reporten els inspectors de fàbriques del període de la crisi del 1857 al 1858:

«Hom pot prendre per una incoherència que s'hi done qualsevol sobretrebal en un temps on el comerç va tan malament, però la mala situació estimula individus sense escrúpols a la transgressió; s'asseguren un profit extra...» «En el mateix temps», deia Leonard Horner, «que 122 fàbriques del meu districte havien cessat completament, 143 restaven aturades i totes les altres treballaven a temps reduït, encara hi havia sobretreball per damunt del temps legalment determinat».(52) «Tot i que», deia el senyor Howell, «en la majoria de les fàbriques la mala situació econòmica s'hi treballava mitja jornada, continuava a rebre els mateixos comunicats de queixa dels treballadors, als quals prenien (snatched) una mitja hora o ¾ d'hora diaris, en escurçar-hi els temps legalment garantits per menjar i reposar».(53)

El mateix fenomen es repetia a una escala inferior durant les espaordidores crisis del cotó del 1861 al 1865.(54)

«De vegades es presenta com a excusa, quan s'hi troben persones en la fàbrica o bé a una hora de dinar o en un altre moment il·legal, que no deixarien la fàbrica en l'hora assenyalada, i que calia la força per fer que deixassen la feina» (neteja de les màquines, etc.) «especialment el dissabtes. Però si les 'mans' restaven en la fàbrica després que la maquinària hagués deixat de funcionar... no ho haurien de fer si se'ls hagués donat prou temps a banda per dedicar-se específicament a la neteja, etc., ja fos abans de les 6 del matí o abans de les 2 de la tarda dels dissabtes».(55)

«El profit extra que fan amb el sobretreball per damunt del temps legal sembla per molts fabricants una temptació massa gran com per poder-hi fer front. Calculen la probabilitat que no els descobresquen, i compten que la petita quantitat de multa que han hagut de pagar els sancionats fa que fins i tot si els descobrissen encara tindrien assegurat un balanç de guanys».(56) «Allà on el temps afegit s'aconsegueix per la multiplicació de petits robatoris (a multiplication of small thefts) en el decurs del dia, els inspectors tenen dificultats insuperables per denunciar-ho».(57)

Aquests «petits robatoris» del capital als temps de dinar i de reposar del treballador els inspectors de fàbriques els designen també com a «petty pilferings of minutes», carterisme de minuts (58), «snatching a few minutes», presa de minuts (59), o com en diuen tècnicament els treballadors, «nibbling and cribbling at meal times».(60)

Hom veu que en aquesta atmosfera la formació de la plus-vàlua pel treball excedentari no és cap secret.

«Si em permets», em deia un respectable amo de fàbrica, «de treballar diàriament tan sols 10 minuts per damunt del temps, m'hi poses anualment 1.000 lliures esterlines a la butxaca».(61) «Els àtoms de temps són els elements del guany».(62)

Res no és més característic d'aquesta visió que la denominació de l'obrer que treballa tot el temps de «full times» i dels infants de menys de 13 anys que tan sols se'ls hi permet de treballar 6 hores, de «half times» (63).

El treballador ací no és més que temps de treball personificat. Totes les diferències individuals es resolen entre «jornada completa» i «mitja jornada».

3. Branques de la indústria anglesa sense limitació legal d'explotació

La tendència a l'allargament de la jornada laboral, la fam de llop per treball excedentari, d'un abast que no s'havia observat abans, i d'una explotació desmesurada que ni tan sols superava, ho deia un economista burgès anglès, les crueltats dels espanyols contra els pells roges d'Amèrica (64), ha fet que el capital finalment es plegue a les cadenes de la regulació legal. Fem ara una ullada a certes branques de la producció on la desagnació de la força de treball és encara avui lliure de cadenes o encara ho era ahir.

«El senyor Broughton, un county magistrate, declarà com a president d'una reunió celebrada a la sala municipal de Nottingham, el 14 de gener del 1860, que en el sector de la població urbana dedicat a la producció de vetes i fils h dominava un grau de privació i patiment desconegut a la resta del món civilitzat... A les 2, 3, 4 de la matinada, infants de 9 a 10 anys són trets dels bruts llits i obligats a treballar per la pura subsistència fins a les 10, 11, 12 de la nit, mentre se'ls desgasten els membres, se'ls hi arronsa la figura, se'ls empalideix el rostre i la humanitat es redueix a una torpor pètria, massa horrible com per contemplar-la... No ens sorpren que el senyor Mallett, o qualsevol altre fabricant, s'alce i proteste contra la discussió... El sistema, tal com el descriu la Rev. Montagu, és un sistema d'esclavatge ilimitat, d'esclavatge en el sentit social, físic, moral i intel·lectual... Que ha de pensar hom d'una ciutat on s'hi fa un meeting públic per demanar que el temps de treball pels homes es limite diàriament a 18 hores!... Clamam contra els plantadors virginians i carolinians. És, però, el llur mercat negrer, amb tots els colps de fuet i amb el tràfic de carn humana, més repugnant que aquest continu sacrifici humà que es fa perquè s'hi puguen fabricar vels i colls en benefici dels capitalistes?(65)

La ceràmica (pottery) de Staffordshire ha sigut objecte en els darrers 22 anys de tres investigacions parlamentàries. El resultat el conté el Report del senyor Scriven del 1841 als «Children's Employment Commissioners», en el Report del doctor Greenhow del 1860, publicat a càrrec del responsable sanitari del Privy Council («Public Health, 3rd Report», I, 102-113), i finalment en el Report del senyor Longe del 1863, al «First Report of the Children's Employment Commission» del 13 de juny del 1863. Pel meu objectiu n'hi ha prou a llegir les pròpies declaracions d'infants explotats dels Reports del 1860 i del 1863. Dels infants hom pot formar-se una opinió igual que la dels adults, especialment de noies i dones, d'una branca de la indústria que en comparació amb les filtatures sembla una ocupació més agradable i saludable.(66)

En Guillem Wood, de nou anys, «tenia 7 anys i 10 mesos quan començà a treballar». «Ran moulds» (duia articles ja amotllats a la cambra d'assecat, i després tornava amb els motllos buits) des del principi. Arribava cada dia de la setmana a les 6 del matí i se n'anava a les 9 del vespre. «Treball fins a les 9 del vespre cada dia de la setmana. Això durant les darrers 7-8 setmanes». Un treball de quinze hores per un nen de set anys! M. Murray, un noi de dotze anys, diu:

«I run moulds and turn jigger (gir la roda). Arrib a les 6 del matí, de vegades a les 4. He treballat tota la darrera nit fins a les 6 del maí. No he anat al llit des de la nit passada. Apart de jo la darrera nit hi han treballat 8 o 9 nois. Tots, tret d'un, hem tornat aquest matí. En trec setmanalment 3 xílings i 6 penics». (1 taler i 5 groschen). «No en trec més per treballar tota la nit. La setmana passada vaig treballar dues nits».

Fernyhough, un noi de deu anys:

«No sempre tinc una hora sencera per dinar; sovint tan sols mitja hora; cada dijous, divendres i dissabte».(67)

El doctor Greenhow declara que la longevitat dels districtes ceràmics de Stoke-upon-Trent i Wolstanton és extraordinàriament breu. Per bé que el districte de Stoke tan sols un 36,6% i al de Wolstanton tan sols un 30,4% de la població masculina per damunt de 20 anys treballava en la ceràmica, entre els homes d'aquesta categoria del primer districte, més de la meitat, i en la segona gairebé ²/5 de la mortalitat és conseqüència de malalties respiratòries entre els ceramistes. El doctor Boothroyd, pràctic sanitari a Haley, diu:

«Cada generació successiva de ceramistes és més nana i més feble que l'anterior».

Igualment, un altre pràctic, el senyor McBean:

«D'ençà que vaig començar la meua pràctica fa vint-i-cinc anys entre els ceramistes, he observat una degeneració marcada d'aquesta classe, evidenciada especialment en l'estatura i el pes».

Aquestes declaracions s'han tret del Report del doctor Greenhow del 1860.(68)

Del report dels comissaris del 1863, els següents diuen: el doctor J. T. Arledge, metge en cap de l'Infermeria de North Staffordshire:

«Com a classe, els ceramistes, homes i dones, representen... una població degenerada, físicament i moral. Són, per regla general, escarransits, malgirbats, i sovint estrets de pit. Envelleixen prematurament i són de vida curta; flemàtics i poc sanguinis, evidencien la feblesa de constitució amb atacs perseverants de dispèpsia, malalties hepàtiques i renals i reumatisme. De totes, però, tendeixen a malalties respiratòries, neumonia, tisis, bronquitis i asma. Una forma de la darrera els hi és peculiar i es coneix sota el nom d'asma ceràmica o de consumpció ceràmica. L'escrofulosi que ataca les amígdales, els ossos o altres parts del cos, és una malaltia de més de dos terços dels ceramistes. Que la degeneració (degenerescence) de la població d'aquest districte no siga encara més gran es deu exclusivament al reclutament des dels districtes limífrofs i als matrimonis mixtos amb races més sanes».

El senyor Charles Parsons, antic house surgeon de la mateixa infermeria, escriu en una lletra al comissari Longe entre d'altres:

«Puc parlar tan sols per observació personal, no per estatística, però no vacil·laria en assegurar que m'ha provocat indignació una vegada i una altra veure aquests pobres infants, la salut dels quals se sacrifica per satisfer l'avarícia dels pares i dels patrons».

Enumera les causes de les malalties dels ceramistes i conclou que es deuen a les «long hours» («llargues hores de treball»). El report de la Comissió confia que

«una manufactura que ha assumit una posició tan capdavantera als ulls del món, no pot permetre's que es diga que el seu gran èxit s'acompanya del deteriorament físic, del patiment corporal generalitzat, i de la mort prematura de la població treballadora, el treball i habilitat de la qual ha comportat un resultat tan gran».(69)

Ço que val per les ceràmiques d'Anglaterra, serveix per les d'Escòcia.(70)

La manufactura de llumins data del 1833, de la troballa de l'aplicació del fòsfor al propi misto. D'ençà del 1845 s'ha desenvolupat ràpidament a Anglaterra i s'ha difós especialment a les parts més poblades de Londres, i també a Manchester, Birmingham, Liverpool, Bristol, Norwich, Newcastle, Glasgow, i amb ella el trisme que un metge de Viena ja descobria el 1845 com a malaltia particular dels lluminers. La meitat dels treballadors són infants de menys de 13 i persones joves de menys de 18. La manufactura funciona a costa d'una insalubritat i d'una incomoditat que tan sols la porció més desafavorida de la classe obrera, vídues mig afamades, etc., hi lliuren els infants, «desarrapats, mig famolencs, infants completament abandonats i sense instrucció».(71) Dels testimonis que examinà el comissari White (1863), hi havia 270 per sota del 18, 40 per sota del 10, 10 de tan sols 8, i 5 de tan sols 6 anys d'edat. Una jornada laboral de 12 a 14 i 15 hores, treball nocturn, temps d'àpats sense regular, la majoria en el propi lloc de treball, que empestava de fòsfor. Dante trobaria superades en aquesta manufactura les seues fantasies de l'infern més horribles.

En la fàbrica de paper pintat, les menes més grolleres s'imprimeixen amb màquina, les més fines a mà (block printing). Els mesos més actius de feina cauen entre primers d'octubre i finals d'abril. Durant aquest període el treball és continu i atrafegat, sense cap interrupció des de les 6 del matí fins a les 10 del vespres o ben entrada la nit.

J. Leach diu:

«L'hivern passat» (1862) «de les 19 noies 6 eren fora com a conseqüències de malalties degudes al sobretreball. Els hi havia de cridar l'atenció per mantindre-les despertes». W. Duffy: «Els infants no poden sovint mantindre els ulls oberts pel cansament, i de fet ni tan sols podem nosaltres». J. Lightbourne: «Tinc 13 anys... L'hivern passat vam treballar fins a les 9 del vespre i l'hivern anterior fins a les 10. L'hivern passat plorava gairebé cada nit pel mal de peus». G. Aspden: «Aquest meu jove, quan tenia 7 anys, el duia a l'esquena amunt i avall de la neu, i havia de treballar 16 hores!... Sovint m'havia d'agenollar per donar-li de menjar mentre era al costat de la màquina, ja que no podia deixar-la o aturar-la». Smith, gestor associé d'una fàbrica de Manchester: «Nosaltres» (vol dir les seues «mans», que treballen per «nosaltres») «treballam sense interrupció per dinar, de forma que el treball diari de 10 1/2 hores es completa a les 4 1/2 hores de la vesprada, i tota la resta és temps de més».(72) (Cal assumir que aquest senyor Smith no fa cap àpat durant 10 1/2 hores?) «Nosaltres» (el mateix Smith) «rarament plegam abans de les 6 de la vesprada» (vol dir plegar del consum de les «nostres» màquines de força de treball), «de forma que nosaltres» (iterum Crispinus) «de fet treballam tot l'any per damunt del temps... Els infants i els adults» (152 infants i joves de menys de 18 anys i 140 adults) «han treballat setmanalment durant els darrer 18 mesos de mitjana no pas menys de 7 jornades i 5 hores, o 78 1/2 hores setmanals. Per les 6 setmanes anteriors al 2 de maig d'enguany» (1863), «la mitjana era superior – 8 dies o 84 hores a la setmana!"

Encara continua el mateix senyor Smith, tan força donat al pluralis majestatis, amb un somriure: «El treball mecànic és lleuger». I així ho diuen els empleats del block printing: «El treball manual és més sa que el treball mecànic». En general, els senyors fabricants es declaren indignadament contra la proposta de «aturar les màquines si més no durant els temps dels àpats».

El Report de la Comissió creu innocentment que la por d'unes «firmes destacades» de perdre temps, és a dir apropiació de treball aliè, i així «perdre beneficis», no és cap «raó de pes» per permetre que infants de manys de 13 i joves de menys de 18 treballen durant 12-16 hores i «es deixen perdre» el dinar, o que els hi donen de la mateixa forma que hom subministra carbó i aigua a la màquina de vapor, sabó a la llana, oli a la roda, etc – durant el propi procés de producció, com a simple material auxiliar dels mitjans de treball.(73)

Cap branca de la indústria d'Anglaterra – (no consideram la maquinària de fer pa recentment introduïda) – ha preservat fins avui un sistema de producció pre-cristià, tant antic que hom el pot veure a través dels poetes dels temps de l'imperi romà com els forns de pa. Però el capital, com hem remarcat abans, és inicialment indiferent davant del caràcter tècnic del procés de producció. L'assum tal com se'l troba.

La increïble falsificació de pa, especialment a Londres, fou inicialment descoberta pel Comitè de la cambra baixa «sobre la falsificació dels mitjans de nutrició» (1855-1856) i l'obra del Dr. Hassalls «Adulterations detected».(74) La conseqüència d'aquestes descobertes fou la llei del 6 d'agost del 1860: «for preventing the adulteration of articles of food and drink», una llei sense efectes ja que naturalment observa la més alta delicadesa envers qualsevol freetrader que es decidesca per la compra i la venda de mercaderies falsificades «to turn an honest penny».(75) El propi Comitè formulà de forma més o menys innocent la convicció que el lliure comerç comportava essencialment el comerç amb falsificacions, o com els anglesos les anomenaven enginyosament, amb «materials sofisticats». De fet, aquesta mena de «sofística» entén millor que Protàgores, com fer del negre blanc i del blanc negre, i demostra millor que els elèates que tot allò real ad oculos és simple aparença.(76)

En tot cas, el Comitè havia posat els ulls del públic en el seu «pa de cada dia» i així en els forns de pa. Alhora en meetings públics i en peticions al parlament s'elevava el plany dels jornalers de les fleques de Londres pel sobretreball, etc. El plany era tan urgent que el senyor H. S. Tremenheere, també membre de la comissió abans esmentada del 1863, fou nomenat comissari reial d'investigació. El seu report (77), juntament amb les proves fornides, apel·lava al públic, no pel cor, sinó per l'estòmac. Els anglesos formats en la Bíblia saben de fet que els humans, si és que no són dotats de la gràcia del capitalista o de la del terratinent o de la del sinecurista, tenen prescrit guanyar-se el pa amb la suor del front, però no sabien que s'havien de menjar amb el pa de cada dia una certa quantitat de transpiració humana barrejada amb supuracions d'abscessors, teranyines, cadàvers d'escarabats i pútrid rent alemany, a banda d'alum, sorra i d'altres agradables ingredients minerals. Sense cap consideració a la seua santedat, en «Freetrade», el comerç «lliure» de pa fou així posat sota la supervisió d'inspectors estatals (a la fi de la sessió parlamentària del 1863) i per la mateixa llei parlamentària es prohibí el temps de treball de 9 del vespre fins a les 5 del matí pels jornalers dels forns de menys de 18 anys. La darrera clàusula parla volums quant al sobretreball en un ram tan patriarcal i familiar.

«El treball d'un jornaler dels forns de pa de Londres comença en general a les 11 de la nit. En aquesta hora fa la massa, un procés força laboriós que dura de 1/2 a 3/4 d'hora, segons la quantitat i la preparació del material. Llavors la posa damunt la plataforma que fa alhora de suport, i durant un parell d'hores hi dorm amb una saca a sota i amb una altra d'enrotllada que li fa de coixí. Després comença un treball ràpid i ininterromput de 5 hores, d'estirar, plegar, formar, de dur-lo al forn, i de treure del forn, etc., les barres. La temperatura de la cambra va de 75 a 90 graus i en les cambres més petites puja més que no pas menys. Quan la feina de fer el pa, les barres, etc., acaba, comença el repartiment; i una part considerable de la jornada, després del dur treball nocturn descrit, es dedica a caminar moltes hores del dia, a carregar cistells o empènyer carros, i de vegades cal tornar al forn per concloure la feina entre la 1 i les 6 de la vesprada segons l'època de l'any, o la quantitat i natura del negoci del patró, mentre que uns altres de nou s'encarreguen de treure més material fins tard al vespre».(78) «Durant l'estació londinenca els jornalers dels forns de pa a preu 'complet' del West End comencen regularment la feina a les 11 de la nit i es dediquen a fer pa amb un o dos intervals de descans, sovint ben breus, fins a les 8 de l'endemà. Després es dediquen tot el dia, fins a les 4, 5, 6 o 7 de la vesprada a repartir el pa, o de vegades a la vesprada tornen al forn per ajudar a fer reposteria. Després de completar la feina, els hi resten de vegades sis, i de vegades tan sols 5 o 4 hores per dormir. El divendres comencen la feina encara abans, cap a les 10 del vespre, i dura sense descans, ja siga en la confecció del pa o en el repartiment, fins a les 8 del vespre del dissabte següent, però més habitualment fins a les 4 o les 5 del diumenge. També en els forns esmentats que venen el pa a 'preu complet', hom ha de dedicar de nou de 4 a 5 hores del diumenge en els treballs preparatius de l'endemà... Els jornalers dels forns del 'underselling masters'» (el pa que es ven per sota del preu complet), «que suposen, com hem remarcat abans, més de 3/4 dels forns de Londres, no tan sols han de treballar de mitjana més hores sinó que treballen gairebé completament dins la fleca, ja que els mestres venen el pa en la pròpia botiga. A la fi de la setmana... comencen a treballar el dijous a les 10 de la nit i continuen amb tan sols breus interrupcions fins ben tard del dissabte».(79)

Dels «underselling masters» s'hi copsa fins i tot des d'un punt de mira burgès que «el treball impagat dels jornalers (the unpaid labour of the men) constitueix el fonament de la competència».(80) I els «full priced baker» denuncien els competidors «underselling» a la comissió d'investigació com a lladres de treball aliè i falsificadors.

«Reïxen tan sols mitjançant el frau al públic i en fer treballar 18 hores els llurs jornalers per un salari de 12 hores».(81)

L'adulteració de pa i la formació d'una classe de forners que venen el pa per sota del preu complet, s'hi desenvolupà a Anglaterra des de principis del segle XVIII, tant aviat com el caràcter gremial del negoci es perdé i hi entrà el capitalista en la forma de moliner o de fabricant de farina darrera del mestre forner nominal.(82) Així s'hi posaren els fonaments de la producció capitalista, de l'allargament desmesurat de la jornada laboral i del treball nocturn, per bé que el darrer tan sols féu peu a Londres de forma seriosa després del 1824.(83)

Hom entendrà per tot plegat que el Report de la Comissió enumeràs els jornalers dels forns de pa entre els treballadors de més curta vida, que, si han sigut prou afortunats com per haver escapat del normal delme d'infants de tots els sectors de la classe obrera, amb prou feines arriben als 42 anys de vida. Nogensmenys, als forns de pa els hi sobren candidats. Les fonts de subministrament d'aquesta «força de treball» per Londres són a Escòcia, als districtes agrícoles de l'oest d'Anglaterra, i a Alemanya.

Els anys 1858-1860 els jornalers de forns de pa d'Irlanda organitzaren per compte propi grans meetings d'agitació contra el treball nocturn i en diumenge. El públic, per exemple el del meeting del maig del 1860 a Dublin, hi prenia partit amb escalf irlandès. S'establí l'exclusivitat del treball diürn, de fet mitjançant aquest moviment, a Weltford, Kilkenny, Clonmel, Waterford, etc.

«A Limerick, on era conegut que els greuges dels jornalers a sou eren depassaven tota mesura, aquest moviment ha fracassat per l'oposició dels mestres forners, especialment dels forners-moliners. L'exemple de Limerick dugué a un retrocés a Ennis i Tipperary. A Cork, on la manca de voluntat s'hi demostrava de la forma més viva, els mestres han derrotat al moviment en fer ús del poder de deixar els jornalers a l'aire. A Dublín els mestres hi han ofert l'oposició més decidida, i mitjançant l'acomiadament del nombre més gran possible de jornalers que el promovien, han aconseguit de dur als homes a un acord per treballar els diumenges i les nits, contrari a les llurs conviccions».(84)

La comissió del govern anglès a Irlanda s'ha armat fins a les dents i ho demostra amb uns tons suaus, per bé que funeraris, contra els mestres forners de Dublín, Limerick, Cork, etc:

«El comitè creu que les hores de treball són limitades per lleis naturals, i que no es poden violar impunement. Que el fet que els mestres gremials induesquen els treballadors, per la por de perdre la feina, a violar conviccions religioses i els millors sentiments, a desobeir les lleis de la terra, i a menysprear l'opinió pública» (això darrer es refereix al treball dominical), «ha de provocar un malestar entre treballadors i patrons,... i forneix un exemple perillós per la religió, la moralitat i l'ordre social... El comitè creu que qualsevol treball constant de més de 12 hores diàries afecta la vida domèstica i privada del treballador, i mena a resultats morals desastrosos, que interfereixen amb la llar de cada home, i a l'abandonament dels deures familiars com a fill, com a germà, com a marit, com a pare. Que el treball de més de 12 hores té una tendència a minar la salut del treballador, i així du a un envelliment i una mort prematures, per gran dany de les famílies dels treballadors, que es veuen així privades (are deprived) de la cura i del suport del cap de família quan més el necessiten».(85)

Èrem abans a Irlanda. A l'altra banda del canal, a Escòcia, el treballador agrícola, l'home de l'arada, denuncia la feina de 13 a 14 hores, en un clima hostil, amb el treball afegit de quatre hores el diumenge (en aquesta terra de santificadors del sabbat!)(86), mentre davant un Grand Jury de Londres al mateix temps s'hi presenten tres obrers ferroviaris, un revisor, un conductor i un guardavies. Un gran accident ferroviari ha expedit centenars de passatgers a l'altre món. La negligència dels ferroviaris és la causa de l'infortuni. Declaren amb una sola veu que fa 10 o 12 anys el llur treball durava diàriament 8 hores. Durant els darrers 5-6 anys hom l'ha vist augmentar en 14, 18 i 20 hores, i sota una pressió especialment severa els festius, en períodes d'excursions, sovint dura de 40 a 50 hores sense interrupció. Eren homes ordinaris i no cíclops. En un cert punt la llur força de treball els hi defallí. La torpor se n'apoderà. El cervell els hi deixà de pensar i els ulls de veure. El completament «respectable British jurymen» respongueren amb un veredicte que els enviava a una vista següent sota el càrrec de «manslaughter» (massacre) i amb una lleu remarca on expressaven el desig pietós que els senyors magnats del capital ferroviari fossen, en el futur, més extravagants en la compra d'una quantitat prou gran de «força de treball» i més «abstinents» o «abnegats» o «estalviadors» en el drenatge de força de treball impagada.(87)

De la multitud variada de treballadors de totes les professions, edats, gèneres, que ens pressiona més fortament que les ànimes dels assassinats a Odisseu, en la qual, sense els llibres blaus sota el braç, hi veiem a primera ullada el sobretreball, prenguem encara dues figures el contrast frapant de les quals demostra que davant el capital tots els humans són iguals, una modista i un ferrer.

En la darrera setmana de juny del 1863 tots els diaris londinencs dedicaven un paràgraf amb un encapçalament «sensational»: «Death from simple Overwork» (Mort per simple sobretreball). Es tractava de la mort de la modista Mary Anne Walkley, de vint anys, empleada en una manufactura de vestits força respectable, explotada per una dama amb l'acollidor nom d'Elise. La vella i sovint relatada història es descobria ara de nou (88), que aquesta noia treballava de mitjana 16¹/2 hores, i en temporada, però, sovint 30 hores sense interrupció, mentre la «força de treball» que li fallia la mantenia amb el consum ocasional de sherry, vi de Porto o cafè. I era ara justament el pic de la temporada. Calia confeccionar amb una clucada d'ulls els preciosos vestits de les nobles ladies convidades al ball d'honor de la recentment importada princessa de Gales. Mary Anne Walkley havia treballat 26¹/2 hores sense descans juntament amb unes altres 60 noies, 30 en una cambra, que tan sols permetia ¹/3 del volum d'aire necessari, mentre que a la nit dormien en llits de dues en dues en un dormitori separat per paravents.(89) I aquesta era una de les millors modisteries de Londres. Mary Anne Walkley emmalaltí el divendres i morí el diumenge, sense haver completat, per estorament de la senyora Elise, les darreres peces pendents. Cridat massa tard al llit de mort, el metge senyor Keys testimonià davant el «Coroner's Jury» aquests mots:

«Mary Ann Walkley ha mort per llargues hores de treball en una cambra de treball saturada, i amb un dormitori massa petit i deficientment ventilat».

Per tal de donar al metge una lliços de bones maneres, el «Coroner's Jury» declarà contràriament:

«La finada ha mort d'apoplexia, però hi ha raons per pensar que la mort s'ha vist accelerada per l'excés de feina en un lloc de treball saturat, etc.».

Les nostres «esclaves blanques», lamentava el «Morning Star», l'òrgan dels lliurecanvistes Cobden i Bright, «les nostres esclaves blanques que són explotades fins a la tomba, viuen i moren sense protesta ni plany».(90)

«Treballar fins a la mort és a l'ordre del dia, no tan sols dels llocs de feina de les modistes, sinó en milers de llocs, en cada lloc on s'hi fa negoci... Prenguem el ferrer com a exemple. Si hom hagués de creure els poetes, no n'hi cap home amb més força vital, amb més alegria, que el ferrer. S'alça d'hora i colpeja espurnes davant el sol; menja i beu i dorm com cap altre home. Considerat des d'un punt de mira merament físic, s'hi troba de fet, amb un treball moderat, en una de les millors posicions humanes. Però el seguim a la ciutat i el veiem el pes de treball que recau en aquest fort home, i quina rang ocupa en les llistes de moralitat del nostre país? A Marylebone» (un dels districtes urbans més grans de Londres) «moren anualment ferrers en una proporció del 31 per 1000, o siga 11 punt per damunt de la mortalitat mitjana dels homes adults d'Anglaterra. L'ocupació, un art gairebé instintiu de la humanitat, sense cap retret vers ella mateixa, esdevé pel simple excés de treball destructor d'homes. Pot fer diàriament tantes martellades, fer tantes passes, respirars tantes alenades, realitzar tanta feina, i viure de mitjana, posam, 50 anys. Hom el força a fer tantes martellades de més, a fer tantes passes de més, a respirar diàriament tantes vegades, i a augmentar diàriament un esmerçament vital en un quart de més. Fa l'esforç, i el resultat és que, per realitzar en un període restringit un quart més de feina, mor als 37 anys per comptes d'als 50».(91)

4. Treball diürn i treball nocturn. El sistema de torns

El capital constant, els mitjans de producció, són, considerats des del punt de mira del procés d'ampliació del valor, simples absorbents de treball, i amb cada gota de treball d'una quantitat proporcional de treball excedentari. Quan no ho fan, la simple existència constitueix una pèrdua negativa pel capitalista, ja que representen durant el temps que no s'utilitzen, un avançament inútil de capital, i aquesta pèrdua esdevé positiva tan aviat com la interrupció de l'ús necessita un esforç addicional en reemprendre la feina. L'allargament de la jornada laboral més enllà de les fronteres del dia natural entrada la nit actua tan sols de pal·liatiu, sadolla tan sols parcialment la set vampírica de sang laboral viva. Apropiar-se de treball durant les 24 hores del dia és així la tendència immanent de la producció capitalista. Com que, però, és físicament impossible d'explotar la mateixa força de treball dia i nit de forma continuada, per superar aquesta limitació física, cal una alterança entre les forces de treball esgotades durant el dia i les esgotades durant la nit, una alterança que es pot dur a terme per mètodes diferents, per exemple s'hi pot disposar que una part del personal laboral faça una setmana el torn de dia, i el torn de nit la setmana següent, etc. Hom sap que aquest sistema de torns, aquesta alternança de forces, hi dominà en el període de plenitud juvenil de la indústria cotonera anglesa, etc., i que en l'actualitat prolifera, entre d'altres, en les filatures de cotó de la governació de Moscou. Com a sistema existes aquest procés de producció de 24 hores encara avui en moltes de les branques industrials fins ara «lliures» de Gran Bretanya, entre d'altres en els alts forns, forges, plantes de rodaments i altres manufactures metàl·liques d'Anglaterra, Gales i Escòcia. El procés laboral inclou ací, a banda de les 24 hores dels 6 dies laborals, també les 24 hores del diumenge. Els obrers consisteixen en homes i dones, adults i infants de tots dos sexes. L'edat dels infants i dels joves passa per tots els intervals des dels 8 (en certs casos des dels 6) fins els 18 anys.(92) En certes branques les noies i les dones també treballen plegades amb el personal masculí.(93)

A banda de l'efecte perniciós en general del treball nocturn (94), la durada ininterrompuda de vint-i-quatre hores del procés de producció ofereix unes oportunitat altament benvingudes per violar els límits de la jornada laboral nominal. Per exemple, en les branques industrials força esgotadores abans esmentades la jornada laboral oficial comporta per cada treballador majoritàriament 12 hores, noctunes o diürnes. Però el sobretreball per damunt d'aquests límits és en molts casos, per emprar els mots d'un report oficial anglès, «realment temibles» («truly fearful»).(95)

«Cap ment humana», s'hi diu, «pot adonar-se de la massa de feina descrita en el següents paràgrafs que realitzen nois de 9 a 12 anys, sense arribar irresistiblement a la conclusió que no s'hi pot permetre que continuen aitals absusos de poder de pares i patrons».(96)

«El mètode de fer treballar nois per torns dia i nit fa que, ja siga en el curs habitual de les coses, o en moments de pressió, semble inevitable d'obrir les portes a fer-los sovint treballar indegudament llargues hores. Aquestes hores són, de fet, en certs casos, no tan sols cruelment, sinó increïblement, llargues pels infants. Entre un nombre tan gran de nois no és infreqüent, és clar, que un o més hi siguen absents per una causa o altra. Quan això passa el lloc l'ocupen un o més nois dels qui treballen en l'altre torn. Que aquest és un sistema massa ben entès ho demostra... la resposta del responsable d'unes grans plantes de rodaments que, quan li vaig demanar com es cobria el lloc dels nois absents del torn, em digué, 'gosaria de dir, senyor, que ho sabeu tant bé com jo', i admeté el fet».(97)

«En una planta de rodaments on la jornada laboral nominal durava de 6 del matí fins a les 5 1/2 del vespre, un jove hi treballà 4 nits cada setmana fins a les 8 1/2 del vespre de l'endemà... i això durant 6 mesoso». «Un altre, de 9 anys d'edat, treballava de vegades tres torns de dotze hores seguits i, quan tenia 10 anys, dos dies i dues nits seguits». «Un tercer, ara de 10 anys, treballava des de les 6 del matí fins a mitjanit tres nits, i fins a les 9 del vespre les altres nits». «Un quart, ara de 13 anys, treballava de 6 de la vesprada fins al mig dia de l'endemà durant tota una setmana, i de vegades tres torns seguits, per exemple des del dilluns al matí fins al dimarts a la nit». «Un cinquè, ara de 12 anys, ha treballat en una fundició de ferro de Stavely des de les 6 del matí fins a mitjanit durant 14 dies, fins que no va poder més». George Allinsworth, de nou anys: «Vaig arribar ací divendres passat. L'endemà havíem de començar a les 3 del matí. Així que m'hi vaig estar tota la nit. Visc a 5 milles. Vaig dormir al terra, amb un davantal a sota i una petita jaqueta al damunt. Els dos altres dies hi he arribat a les 6 del matí. Sí! Sí que és un lloc calorós! Abans de vindre-hi, hi vaig treballar tot un any en un alt forn. Un que fa molta feina al camp. Començava també el dissabte al matí a les 3, però podia si més no anar a casa a dormir, ja que hi era a prop. Uns altres dies començava a les 6 del matí i acabava a les 6 o 7 del vespre», etc. (98)

Sentim ara com el propi capital valor aquest sistema de vint-i-quatre hores. Els excessos del sistema, l'absús de l'extensió «cruel i increïble» de la jornada labora, es deixen de banda naturalment en silenci. Tan sols parla del sistema en la forma «normal».

Els senyors Naylor i Vickers, fabricants d'acer, que empraven entre 600 i 700 persones, i de les quals tan sols un 10% eren menors de 18 anys, i d'aquests tan sols hi havia 20 nois en el personal nocturn, s'hi expressen com segueix:

«Els nois no pateixen per la calor. La temperatura és probablement de 86° a 90°... En les forges i en les plantes de rodaments les mans hi treballen dia i nit per torns, però tota resta de la feina és diürna, de 6 del matí fins a les 6 del vespre. A la forja s'hi treballa de 12 a 12. Certes mans treball contínuament de nit sense cap torn entre l'horari diürn i el nocturn... No trobam cap diferència en la salut per treballar de dia o de nit» (els senyors Naylor i Vickers?) «i probablement la gent pot dormir millor si segueix el mateix període de descans que no si el canvia... Aproximadament uns vint nois de menys de 18 anys treballen en la feina nocturna... No podríem fer-ho bé (not well do), sense el treball nocturn de joves de menys de 18 anys. La nostra objecció és l'augments dels costos de producció. És difícil de tindre mans i caps hàbils en els departaments, però de joves n'hi ha els qui hom vulga... Naturalment, donada l'escassa proporció de joves que empram, les limitacions del treball nocturn són de poca importància o interès per nosaltres».(99)

El senyor J. Ellis, de la firma dels senyors John Brown et Co., d'Aceries i Ferreries, que empra 3.000 homes i joves, i on certament part de la feina més pesada d'acer i de ferro es fa «dia i nit, per torns», declara que en les feines d'acer més difícil un o dos joves hi van amb dos homes. L'empresa té 500 joves de menys de 18 anys dels quals gairebé ¹/3, o 170, són de menys de 13. En referència al canvi legal proposat el senyor Ellis pensa:

«No crec que siga gaire perjudicial (very objectionable) demanar que cap persona de menys de 18 anys treballe més de 12 hores de cada 24. Però no crec que hom afegesca cap línia en referència pel que fa als joves de més de 12 anys contra el treball nocturn. Aviat una llei ens impedirà d'emprar cap jove de menys de 13 anys o fins i tot de menys de 15, i així se'ns prohibirà d'emprar els joves que ara fan feina a la nit. Els joves que fan el torn de nit han de treballar també en el torn de nit, ja que els homes no poden realitzar exclusivament treball nocturn; això els hi arruninaria la salut. Creiem, però, que el treball nocturm quan s'hi fan torns setmanals, no fa cap mal».

(Els senyors Naylor i Vickers creien contràriament, en concordança amb el millor pel llur negoci, que el treball nocturn amb canvis periòdics danyaria possiblement més que el continu).

«trobam homes que ho fan, així com uns altres que tan sols treballen de dia... Les nostres objeccions contra la prohibició del treball nocturn de joves de menys de 18 anys, tenen a veure amb l'augment de la despesa, però aquesta és també l'única raó». (Quina innocència cínica!) «Creiem que aquest augment depassaria el negoci (the trade), però si es dugués a terme amb èxit, es podria suportar bé». (As the trade with due regard to etc. could fairly bear!)» (Quina fraseologia intrincada!) «El treball ací escasseja i podríem fer curt si es fes una regulació així)».

(és a dir, Ellis, Brown et Co. podrien caure en el fatal cas d'haver de pagar tot el valor de la força de treball).(100)

Les «Aceries i Ferreries Ciclòpies» dels senyors Cammell et Co. treballen a la mateixa gran escala que l'esmentada John Brown et Co. El director de gestió havia lliurat per escrit una declaració al comissari governamental White, però després trobà adient d'eliminar el manuscrit quan se'l tornà per revisar-lo. Amb tot, el senyor White té bona memòria. Recordava amb tota claredat que per aquests senyors ciclopis la prohibició del treball nocturn d'infants i joves és «quelcom impossible; seria el mateix que aturar la feina», i, amb tot, en la llur empresa no hi ha més d'un 6% de joves de menys de 18 anys i tan sols un 1% de menys de 13!(101)

Sobre la mateixa qüestió el senyor Herr E. F. Sanderson, de la Firma Sanderson, Bros. et Co., d'aceries, rodaments i fundicions, declarava a Attercliffe:

«Sorgirien grans dificultats de la prohibició de treball nocturn dels joves de menys de 18 anys, la principal de les quals seria l'augment dels costos, derivats de la necessitat de substituir el treball juvenil per treball adult. No puc dir que siga segur, però probablement no seria prou gran com per poder fer que el fabricant eleve el preu de l'acer, i consegüentment la pèrdua recaurà en els homes» (quina mentalitat tan estrafolària!) «ja que naturalment s'hi refusarà de pagar-los».

El senyor Sanderson no sap quant paguen als infants, però

«probablement s'emporten de 4 a 5 xílings per cap a la setmana... El treball juvenil és d'una mena que, en general» («generally», naturalment no «en particular») «amb la força dels joves ja n'hi ha prou, i en conseqüència no seria cap guany compensar la pèrdua amb la força superior dels homes, o tan sols ho seria en els pocs casos on el metall és força pesant. Als homes també els hi agradaria menys no tindre cap noi a càrrec, ja que els homes creuen menys. A més, els joves han de començar de joves per aprendre l'ofici. La limitació dels joves al simple treball diürn no assoliria aquest objectiu».

I per què no? Perquè no podrien els joves aprendre la feina de dia? La teua base?

«Com que els homes treballen en setmanes alternes ara de dia, ara de nit, restarien separats dels joves la meitat del temps, perdrien la meitat de profit que en treuen. La preparació que donen als joves es considera de fet una part del salari laboral d'aquests joves, que els capacitat, i fa rendible el treball juvenil. Tothom perdria la meitat del profit».

En altres mots, els senyors Sanderson haurien de pagar una part del salari laboral dels adults de la pròpia butxaca per comptes de fer-ho amb el treball nocturn dels joves. El profit dels senyors Sanderson cauria un punt en aquest cas, i aquesta és la bona base sandersoniana per la qual els joves no poden aprendre la feina de dia.(102) A més, això deixaria el treball nocturn regular als homes que substituirien als joves, els quals no ho suportarien. Curt i ras, les dificultats serien tan grans que probablement durien a l'abandonament complet del treball nocturn. «Pel que fa a la pròpia producció d'acer», diu E. F. Sanderson, «això no suposaria la menor diferència, però!». Però els senyors Sanderson han de fer quelcom més que acer. La producció d'acer és un simple pretext per sobreproduir. Les fundicions, les plantes de rodaments, etc., els edificis, la maquinària, el ferro, el carbó, etc., han de fer quelcom més que transformar-se en acer. Hi són per absorbir treball excedentari, i absorbeixen naturalment més en 24 hores que en 12. Donen de fet de Déu i de la Llei als Sanderson un xec pel temps de treball d'un cert nombre de mans per totes les 24 hores del dia i, si perden el caràcter de capital, són pels Sanderson una pura pèrdua, tan aviat com se n'interromp la funció d'absorció de treball.

«Però llavors hi hauria la pèrdua d'una maquinària tan costosa, que restaria la meitat del temps sense ús, i per aconseguir la massa de producte que podem fer d'acord amb el sistema present, hauríem de doblar plantes i maquinària, la qual cosa doblaria el cost».

Però per què aquests Sanderson pretenen un privilegi que no gaudeixen els altres capitalista, que tan sols se'ls permet de treballar de dia, i els edificis, maquinària i matèria primera dels quals resta «sense ús» de nit?

«És cert», respon E. F. Sanderson en nom de tots els Sandersons, «és cert que hi ha aquesta pèrdua de la maquinària fora d'ús en totes les manufactures on s'hi treballa tan sols de dia. Però l'ús de les fundicions comportaria en el nostre cas una pèrdua extra. Si hom les mantingués en funcionament, s'hi perdria combustible» (per comptes de, com ara, perdre's matèria vital dels treballadors), «i si hom no les mantingués en funcionament hi hauria una pèrdua de temps en reencendre els focs i recuperar la temperatura necessària» (mentre que la pèrdua de temps de dormir, fins i tot d'infants de vuit anys, és un guany de temps de treball per l'estirp dels Sanderson), «i els forns mateixos patirien pels canvis de temperatura» (mentre que ara els mateixos forns no pateixen gens pels torns diürs i nocturns de treball).(103)

5. La lluita per una jornada laboral normal.
Lleis que forçaren l'allargament de la jornada laboral des de mitjans del segle XIV fins a la fi del XVII

«Què és una jornada laboral?» Com de gran és el temps durant el qual el capital pot consumir la força de treball en pagar-ne el valor diari? Fins qui punt pot allargar-se la jornada laboral més enllà del temps de treball necessari per la reproducció de la pròpia força de treball? A aquestes qüestion, hom ha vist que el capital respon: la jornada laboral compta diàriament amb 24 hores amb la deducció d'unes poques hores de descans, sense les quals la força de treball refusa absolutament renovar els seus serveis. S'entén d'això, primerament, que el treballador no és res més durant tots els dies de la vida que força de treball, que així tot el seu temps disponible per natura i el dret és temps de treball, dedicat per tant a la pròpia ampliació del valor del capital. El temps per la formació ó humana, pel desenvolupament mental, per l'acompliment de funcions socials, pel contacte personal, pel lliure exercici de les forces vitals físiques i mentals, fins i tot el temps lliure del diumenge – i això en un país de santificadors del sabat (104) – és pura faramalla! Però en la seua tendència cega i desmesurada, en la seua fam de llop de treball excedentari, el capital passa per damunt de no tan sols les limitacions morals, sinó també dels màxims merament físics de la jornada laboral. Usurpa el temps pel creixement, pel desenvolupament i pel manteniment saludable del cos. Roba el temps requerit pel consum d'aire lliure i de llum solar. Menysprea els temps pels àpats i els incorpora tot el possible al propi procés de producció, de forma que el treballador repe aliments com a simples mitjans de producció, de la mateixa forma que la caldera de vapor rep carbó i la maquinària greix o oli. Redueix el son saludable necessari per la reparació, renovació i recuperació de la força vital a tantes hores de repós com per revifar just l'imprescindible un organisme absolutament esgotat. Per comptes que el manteniment normal de la força de treball marque els límits de la jornada laboral, és inversament el més gran esmerçament diari possible de força de treball, amb independència de com siga d'insalubre, de forçós i de penós, el que determina els límits del temps de repós dels treballadors. El capital no es qüestiona gens la durada vital de la força de treball. Tot el que l'interessa és simplement i únicament el màxim de força de treball que es pot fer fluir en una jornada laboral. Assoleix aquest objectiu amb l'escurçament de la durada de la força de treball, igual com l'agricultor avar aconsegueix augmentar el rendiment del sòl en robar-li la fertilitat.

La producció capitalista, essencialment la producció de plus-vàlua, l'extracció de treball excedentari, produeix així amb l'allargament de la jornada laboral no tan sols el deteriorament de la força de treball humana, en robar-li un desenvolupament i un funcionament moral i físic normal. Produeix l'esgotament i la mort prematures de la pròpia força de treball.(105) Allarga el temps de producció dels treballadors durant un determinat període amb l'escurçament del temps de vida.

El valor de la força de treball inclou, però, el valor de les mercaderies requerides per la reproducció del treballador o la propagació de la classe obrera. Quan per tant l'allargament antinatural de la jornada laboral, al qual tendeix necessàriament el capital en la recerca desmesurada per ampliar-se, escurça el període vital del treballador individual i per tant la durada de la força de treball, caldrà substituir-la més ràpidament, i així els costos de la reproducció de la força de treball es faran més grans, de la mateixa forma que en una màquina la part de valor que cal reproduir diàriament és més gran com més ràpidament es gasta. Semblaria així que el capital hauria de cercar en interès propi una jornada laboral normal.

El propietari d'esclaus compra el seu treballador com compra el seu cavall. Amb l'esclau perd un capital, que haurà de substituir amb una nova despesa en el mercat d'esclaus. Però

«els camps d'arròs de Geòrgia o els aiguamolls del Mississippi poden tindre efectes fatals damunt la constitució humana; però aquestes pèrdues de vides humanes no són tan grans com per no poder-les reparar amb les reserves reproductores de Virgínia i Kentucky. Consideracions econòmiques que poden fornir una mena de seguretat pel tractament humà de l'esclau, en la mesura que l'interès del senyor s'identifica amb el manteniment de l'esclau, es transformen així, amb la introducció del comerç d'esclaus, inversament, en fonament per l'explotació més extrema de l'esclau en la mesura que el seu lloc es pot ocupar immediatament amb la introducció de reserves alienes, i la durada de la seua vida esdevé menys important que la productivitat mentre dure. És així una màxima de l'economia esclavista dels països importadors d'esclaus, que l'economia més efectiva consisteix en la que pren la quantitat més gran possible d'exercici en el temps més breu possible del ramat humà (human chattle). Precisament en el cultius tropicals, on els beneficis anuals sovint igualen el capital global de la plantació, que la vida dels negres se sacrifica de la forma més implacable. És l'agricultura de les Índies Occidentals, que durant segles ha sigut d'una riquesa fabulosa, i que s'ha empassat milions de la raça africana. És avui dia a Cuba, els ingressos de la qual es compten per milions, i els plantadors de la qual són prínceps, on veiem en la classe esclava, privada de nutrició, i sotmesa a una explotació més esgotadora i implacable, i on una gran part de la qual per la tortura inacabable del sobretreball i la manca de son i de repós hi mor directament cada any».(106)

Mutato nomine de te fabula narratur! Per comptes de comerç d'esclaus llegiu mercat laboral, per comptes de Kentucky i Virgínia Irlanda i els districtes agrícoles d'Anglaterra, d'Escòcia i Gales, per comptes d'Àfrica Alemanya! Sentíem com el sobretreball empetitia en els forns de Londres, i amb tot el mercat laboral de Londres va ple de candidats alemanys i d'altres a la mort en els forns. La ceràmica, com hem vist, és una de les branques industrials de més curta vida. Hi manquen per això ceramistes? Josiah Wedgwood, l'inventor de la ceràmica moderna, ell mateix de casa de treballadors corrents, declarava el 1785 davant la Cambra dels Comuns, que tota la manufactura emprava de 15.000 a 20.000 persones.(107) L'any 1861 la població dels centres urbans d'aquesta indústria a Gran Bretanya arribava a 101.302.

«La indústria cotonera compta 90 anys... En tres generacions de la raça anglesa ha destruït nou generacions de treballadors cotoners».(108)

Certament que en èpoques individuals d'activitat emfebrida el mercat laboral mostra buits notables. Per exemple, el 1834. Però els senyors fabricants proposaren ara als Poor Law Commissioners d'enviar la «sobrepoblació» dels districtes agrícoles al nord, amb l'explicació que «els fabricants els absorbiran i consumiran». Aquests eren els mots propis.(109)

«Es nomenaren agents a Manchester amb el consentiment dels Poor Law Commissioners. S'hi feien llistes de treballadors agrícoles que registraven aquests agents. Els fabricants acudien a l'oficina i seleccionaven les persones que volien; una vegada triades aquestes persones, s'hi donaven instruccions per dur-les a Manchester, i se les trametia com saques de mercaderies, per canals, o per carro, o a peu, i molts es perdien pel camí o arribaven mig afamats. Això es desenvolupà en una veritable branca comercial. La Cambra dels Comuns amb prou feines s'ho creia. Aquest comerç regular, aquest tràfic de carn humana perdurà, i aquests individus els agents de Manchester els compraven i els venien als fabricants de Manchester, amb les mateixes normes que els negres en les plantacions de cotó dels estats meridionals... L'any 1860 s'assolí el cenit de la indústria cotonera... Mancaven de nou mans. Els fabricants acudiren de nou als agents de carn... i els enviaren a les dunes de Dorset, als puigs de Devon i a les planes de Wilt, però la sobrepoblació ja l'havien gastada».

El «Bury Guardian» exclamava que 10.000 mans addicionals es podrien absorbir com a conseqüència del tractat comercial anglo-francès, i que caldrien 30.000 o 40.000 més. Després que els agents i subagents dels comerç de la carn dels districtes agrícoles del 1860 cercaren sense resultats,

«hi arribà una delegació de fabricants al senyor Villiers, president del Poor Law Board, amb la intenció d'obtindre nens pobres i abandonats de les workhouses»(110).

Ço que mostra l'experiència als capitalistes en general és que una sobrepoblació contínua, és a dir una sobrepoblació en relació als requeriments momentanis d'amplicació del capital, per bé que això s'afebleix, s'esgota ràpidament, si generacions humanes són explotades abans de la maduresa.(111) Certament l'experiència mostra a l'observador atent, d'altra banda, amb quina rapidesa i profunditat la producció capitalista, que data, parlant històricament, d'ahir, ha pres la força popular per les arrels vitals, com la degeneració de la població industrial tan sols per la retarda l'absorció continuada dels elements vitals espontanis del camp, i com dels mateixos treballadors agrícoles, malgrat l'aire lliure i trobar-se sota l'omnipotent principle of natural selection, tan sols deixa en peus els individus més forts, que comencen ja a decaure.(112) El capital, que té tantes «bones raons» per negar els patiments de les generacions de treballadors que l'envolten, es mou a la pràctica davant la visió de la degradació futura de la humanitat i la despoblació final ni més ni menys que com amb la de la possible caiguda de la Terra al Sol. A cada sotrac en les accions tothom sap que tard o d'hora ha de vindre una catàstrofe, però tothom espera que caurà damunt del cap del veí, després que ell haja pres la font de l'or i l'haja posat en lloc segur. Après moi le déluge! és la consigna de tot capitalista i de tota nació capitalista. El capital és per tant implacable amb la salut i longevitat del treballador, si és que no el força la societat.(113) Al plany per la degradació física i mental, la mort prematura, la tortura del sobretreball, hi respon: ens haurien de preocupar aquestes qüestions si augmenten el nostre goig (el benefici)? En general això no depèn, però, de la bona o mala voluntat del capitalista individual. La lliure competència fa que les lleis immanents de la producció capitalista apareguen vers el capitalista individual com unes lleis forçoses de l'exterior.(114)

La fixació d'una jornada laboral normal és el resultat d'una lluita de quatre-cents anys entre el capitalista i el treballador. La història d'aquesta lluita mostra dues tendències oposades. Que hom compare, per exemple, la legislació fabril anglesa dels nostres dies amb els estatuts laborals anglesos del segle XIV fins ben entrada la primera meitat del segle XVIII.(115) Mentre la llei fabril modern escurça forçosament la jornada laboral, aquells estatuts cercaven d'allargar-la per la força. Certament que les pretensions del capital en estadi embrionari semblen, quan, al principi, s'assegura el dret d'absorbir una quantitat suficient de treball excedentari, no merament per la força de les relacions econòmiques, sinó també per l'ajut del poder estatal, ben modestes en comparació amb les concessions que, a contracor, ha hagut de fer en l'edat adulta. Calgueren segles fins que el treballador «lliure», com a conseqüència d'un sistema de producció capitalista més desenvolupat, accedís per lliure voluntat, és a dir socialment obligat, a vendre tot el seu temps vital actiu, la seua pròpia capacitat laboral pel preu dels mitjans de vida corrents, la seua primogenitura per un plat de llentilles. Es per tant natural que l'allargament de la jornada laboral, que el capital cerca d'imposar per la força pública a treballadors plens d'anys, des de mitjans del segle XIV fins al XVII, coincidesca aproximadament amb els límits del temps de treball que en la segona meitat del segle XIX ha introduït l'estat per impedir ací i allà la transformació de sang infantil en capital. Així avui, per exemple a l'estat de Massachusetts, fins fa poc l'estat més lliure de la república nord-americana, proclama com a límits estatals del treball pels infants de menys de 12 anys, ço que a Anglaterra, fins i tot a la meitat del segle XVII era la jornada laboral normal dels artesans més hàbils, dels jornalers més robustos i dels ferrers més corpulents.(116)

El primer «Statute of Labourers» (23 Eduard III. 1349) trobà el seu pretext immediat (no la causa, car la legislació d'aquesta mena dura segles després, sense el pretext) en la gran pesta que delmà la població, de forma que, com diu un autor tory, «la dificultat de posar a treballar obrers a un preu raonable» (és a dir a un preu que deixe al patró una quantitat raonable de treball excedentari) «esdevingué de fer insuportable»(117). S'hi dictaren per tant per disposició legal uns salaris laborals raonables, alhora que els límits de jornada laboral. El darrer punt, l'únic que ens interessa ara, es repeteix en l'estatut del 1496 (sota Henry VII). La jornada laboral per tots els artesans (artificers) i jornalers de març a setembre, havia de durar, com a conseqüència d'aquest estatut, que, però, no s'hi va aplicar, de 5 del matí fins entre les 7 i les 8 del vespre, però les hores pels temps dels àpats se'n duien 1 hora per desdejunar, 1¹/2 hores per esmorçar i ¹/2 hora per berenar, per tant justament el doble que la llei fabril ara en vigor.(118) L'hivern s'hi havia de treballar de 5 del matí fins que enfosquia, amb les mateixes interrupcions. Un estatut de n'Elisabeth del 1562, que deixa intacta la durada de la jornada laboral per tot treballador «contractar per un salari diari o setmanal», cerca, però, de limitar els intervals a 2¹/2 hores l'estiu i 2 l'hivern. L'esmorçar ha de durar tan sols una hora i «la migdiada de ¹/2 hora» tan sols es permetia entre mitjans de maig i mitjans d'agost. Per cada hora d'absència s'hi havia de restar 1 penic (uns 8 pfennigs) del salari. A la pràctica, però, les condicions era més favorables als treballadors que en l'estatut. El pare de l'economia política i en certa manera el descobridor de l'estatística, William Petty, diu en una obra que publicà en el darrer terç del segle XVII:

«Els treballadors» (labouring men, pròpiament llavors jornaler) «treballen 10 hores diàriament i fan setmanalment 20 intervals per menjar, és a dir tres diaris pels dies laborals i dos el diumenge; per la qual cosa hom veu clarament que si poguessen dejunar les vesprades de divendres i dinar en hora i mitja, per comptes d'emprar en aquests intervals dues hores, d'11 a 1 del migdia, treballarien així 1/20 més i consumirien 1/20 menys, de forma que la taxa abans esmentada s'elevaria».(119)

No tenia raó el doctor Andrew Ure en deplorar el decret de les dotze hores del 1833 com un retrocés als temps de les tenebres? Certament que les regulacions de l'estatut esmentades per Petty valent també pels «apprentices» (aprenents). Com era, però, la situació del treball infantils fins i tot a finals del segle XVII, hom ho veu en el següent plany:

«La nostra joventut, ací a Anglaterra, dedica a l'aprenentatge una durada més elevada de la natural – set anys – per formar-se completament en un ofici».

A Alemanya, contràriament, no s'hi acostuma a fer ja que els infants des del bressol, si més no, «se'ls educa en una ocupació»(120).

Encara durant gran part del segle XVIII, fins a l'època de la gran indústria, el capital a Anglaterra no havia aconseguit d'apoderar-se, amb el pagament del valor setmanal de la força de treball de tota la setmana del treballador, excepció feta, però, del treballador agrícola. La circumstància que poguessen viure tota una setmana amb el salari de 4 dies, no els hi semblava als treballadors cap raó suficient per treballar els altres dos dies pels capitalistes. Una part dels economistes anglesos denunciaren en servi del capital aquest tarannà de la forma més violenta, i una altra part defensà els treballadors. Sentim, per exemple, la polèmica entre Postlethwayt, el Diccionari del Comerç del qual tenia llavors la mateixa reputació que les obres similars dels nostres dies de MacCulloch i MacGregor, i de l'autor abans citat del «Essay on Trade and Commerce» (121).

Postlethwayt diu entre d'altres coses:

«No podem concloure aquestes poques observacions, sense assenyalar aquella frase trivial en la boca de molts, que, si els treballadors (industrious poor) poden ja mantindre's amb 5 dies, no voldran treballar-ne 6. D'això conclouen la necessitat de forçar, ja siga amb taxes sobre els mitjans de vida necessaris o per qualsevol altre mitjà, d'obligar l'artesà i el manufacturer a treballar contínuament sis dies a la setmana. He de diferir del parer d'aquests grans polítics, que defensen l'esclavatge perpetu de la població obrera d'aquest regne (the perpetual slavery of the working people); obliden el proverbi «all work and no play» (tot treballar i gens de joc) fa ximple. No se n'enorgulleix l'anglès de la genialitat i de la destresa dels seus artesans i manufacturers, que fins ara han donat a les mercaderies britàniques crèdit i renom generals? Quines circumstàncies ho han permès? Probablement cap altra cosa tant com la forma i manera de l'oci de la nostra població treballadora. Si se'ls obligàs a treballar tot l'any, tots sis dies de la setmana, en contínua repetició de la mateixa feina, no se'ls gastaria la genialitat i esdevindrien ximples per comptes de desperts i destres; i no perdrien els nostres treballadors com a conseqüència d'aital esclavatge etern el renom per comptes de servar-lo?... Quina mena d'habilitat tècnica s'hi podria esperar d'aital bèsties maltractades (hard driven animals)?... Molts d'ells realitzen tant de treball en 4 dies com un francès en 5 o 6. Però si els anglesos han d'ésser eterns treballadors forçosos, això els farà degenerar (degenerate) per sota dels francesos. Si el nostre poble té fama de valent en la guerra, no diem que és, d'una banda pels bons roastbeef i púding anglesos del cos, i d'una altra banda no menor del nostre esperit constitucional de llibertat? I per què no hauria d'ésser la genialitat, energia i destresa superiors dels nostres artesans i manufactures deguda a la llibertat de fer? Esper que mai no perdrem aquests privilegis, ni tampoc la bonada vida de la qual procedeixen en igualm mesura la laboriositat i el coratge!»(122)

A això respon l'autor de l'«Essay on Trade and Commerce»:

«Si santificar el setè dia de la setmana es té per una institució divina, això implica la dedicació dels altres dies de la setmana al treball» (vol dir al capital, com hom veurà aviat) «i per tant que ningú pot titllar de cruel el compliment del mandament de Déu... Que la humanitat en general s'inclina de natura a l'oci i a la indolència, ens ho evidencia la fatal experiència del comportament de la nostra població manufacturera, que no treballa de mitjana més de 4 dies a la setmana, fora del cas d'un encariment dels mitjans de vida... Posam que un búixel de blat, que representàs tots els mitjans de vida del treballador, costàs 5 xílings, i que el treballador guanya un xíling diari amb el seu treball. Llavors hauria d'emprar tan sols 5 dies de la setmana en el treball; tan sols 4 si el búixel se n'emportàs 4 xílings... Però, com que el salari laboral d'aquest regne és molt elevat en relació amb el preu dels mitjans de vida, el manufacturer posseeix en treballar 4 dies, un excedent monetari que li permet de viure la resta de la setmana... Esper haver dit prou com per deixar clar que el treballa moderat de sis dies a la setmana no és cap esclavatge. El nostre treballador agrícola ho fa, i tot indica que és el més feliç d'entre els treballadors (labouring poor)(123), però els holandesos ho fan en les manufactures i semblen un poble feliç. Els francesos ho fan sempre que no s'escaiga un dels molts dies festius (124)... Però el nostre s'ha fet la idea fixa al cap que, com a anglesos gaudeixen del dret de naixement d'ésser més lliures i independents» (la població treballadora) «que qualsevol altre país d'Europa. Ara bé, aquesta idea, si bé, per l'efecte sobre la valentia dels nostres soldats, pot tindre una utilitat; com menys la tinguen els manufacturers, millor serà per ells i per l'estat. Els treballadors no haurien de tindre's per independents als llurs superiors (independent of their superiors)... És extraordinàriament perillós d'encoratjar mobs en un estat comercial com el nostre, on potser 7 parts de cada 8 de la població general són de poca o de cap propietat (125)... La cura no es completarà fins que els nostres pobres industrials accepten de treballar 6 dies per la mateixa suma que ara guanyen tan sols en 4».(126)

Amb aquest objectiu, així com per «desarrelar l'ociositat, l'excés i el llibertinatge romàntic», és a dir «per disminuir les taxes de pobresa, per promoure l'esperit de la indústria, cal la disminució del preu del treball en les manufactures», com proposa el nostre fidel Eckart del Capital com a mitjans provats, tancar els treballadors que esdevenen dependents públics, en un mot, pobres, en un «taller ideal» (an ideal Workhouse). «Aital taller ha d'esdevindre una casa del terror (House of Terror)».(127) En aquestes «cases del terror», en aquests «ideals de taller», hauran de treballar «14 hores diàries amb la introducció, però, dels temps pels àpats corresponents, de forma que hi resten un total de 12 hores de treball».(128)

Dotze hores de treball diària en una «ideal-workhouse», en cases del terror del 1770! Seixanta-tres anys després, el 1833, quan el parlament anglès reduïda la jornada laboral per infants de 13 a 18 anys en quatre branques fabrils a 12 hores de treball completes, semblava tocar el dia del judici per la indústria anglesa! El 1852, quan L. Bonaparte cercava d'assegurar-se un peu burgès amb la manipulació de la jornada laboral legal, el poble treballador francès cridà amb una boca: «aquesta llei, que redueix la jornada laboral a 12 hores, és l'única cosa bona que ens restava de la legislació de la república!»(129) A Zürich el treball dels infants de menys de 10 anys es limita a 12 hores; a Aargau, el 1862, el treball dels infants d'entre 13 i 16 anys es reduí de 12¹/2 a 12 hores, a Àustria, el 1860, s'hi feu la mateixa reducció pels infants d'entre 14 i 16 anys.(130) Quin «progrés des del 1770», proclamaria «amb exultació» Macaulay!

La «casa del terror» per pobres, en la qual l'ànima capitalista del 1770 tan sols hi somniava, s'assolí uns pocs anys més tard com a gegantina «casa laboral» pels treballadors manufacturers. S'hi diu fàbrica. I aquesta vegada l'ideal empalideix davant la realitat.

6. La lluita per una jornada laboral normal.
Limitació legal del temps de treball.
La legislació fabril anglesa del 1833-1864

Després que el capital esmerçàs segles per estendre la jornada laboral fins al màxim límit normal, fins als límits de la jornada natural de 12 hores, i més enllà encara (131), seguia ara, a partir del naixement de la gran indústria en el darrer terç del segle XVIII, en allau, una violenta ofensiva desmesurada. Tota limitació moral i natural, d'edat i de gènere, de dia i de nit, fou afonada. Fins i tot els conceptes de dia i nit, de simplicitat camperola en els antics estatuts, es confonien tant que un jutge anglès, encara el 1860, havia de posar-hi una veritable sagacitat talmúdica per explicar «judicialment», que era el dia i la nit.(132) El capital celebrava les seues orgies.

Tan aviat com la classe obrera, copsada pel brogit productiu, recuperà, en certa mesura, el sentit, començà a resistir, de primera a la terra natal de la gran indústria, a Anglaterra. Durant tres decenis, però, les concessions arrabassades restaren com a purament nominals. El Parlament aprovà 5 lleis laborals del 1802 al 1833, però fou prou astut com per no votar ni un penic per a mesures per forçar-ne l'aplicació, pel personal funcionarial necessari, etc.(133) Restaven lletra morta.

«El fet és que, abans de la llei del 1833, als infants i als joves se'ls feia treballar (were worked) tota la nit, tot el dia, o tots dos ad libitum».(134)

De la llei fabril del 1833 – que afectava les fàbriques de cotó, de llana, de lli i de seda – data la jornada laboral normal per la indústria moderna. Res més no caracteritza millor l'esperit del capital que la història de la legislació fabril anglesa del 1833 al 1864!

La llei del 1833 declara que la jornada laboral fabril habitual hauria de començar a dos quarts de sis del matí i acabà a dos quarts de nou del vespre, i dins aquests límits, un període de 15 hores, seria legal d'emprar joves (és a dir persones d'entre 13 i 18 anys) en qualsevol moment del dia, amb el presupòsit que cap d'aquests joves treballàs més de 12 hores en un dia, amb excepció de determinats casos especials previstos. La secció 6a de la llei detemina «que en el curs de cada dia tota persona tindrà reservada no pas menys de 1¹/2 hora per àpats». La contractació d'infants menors de 9 anys, amb excepcions posteriorment esmentades, es prohibeix, i el treball d'infants de 9 a 13 anys es limita a 8 hores diàries. El treball nocturn, és a dir, segons aquesta llei, el treball entre dos quarts de nou del vespre i dos quarts de sis del matí es prohibeix per totes les persones entre 9 i 18 anys.

Els legisladors eren tan lluny de desitjar irrompre en la llibertat del capital per explotar la força de treball adulta o, com la denomina, «la llibertat del treball», que crearen un sistema propi per impedir aital ultratjosa conseqüència de les lleis fabrils.

«El gran mal del sistema fabril, tal i com es realitza en el present», s'hi deia en el primer report del Consell Central de la Comissió del 25 de juny del 1833, «consisteix en produir la necessitat que el treball infantil amplie la jornada laboral fins al nivell dels adults. L'únic remei contra aquest mal, lluny de limitar el treball dels adults, que encara faria el mal més gran que no pas és ara, semblaria el pla d'emprar una doble plantilla d'infants».

Sota el nom de sistema de retorns («system of relays»; relay vol dir el mateix en anglès que en francès: el relleu dels cavalls de la posta a cada estació diferent) s'introduí aquest «pla», de forma que, per exemple, de dos quartes de sis del matí fins a dos quarts de dues de la vesprada hi havia un torn d'infants d'entre 9 i 13 anys, i de dos quarts de dues de la vesprada fins a dos quarts de 9 del vespre un altre torn els substituïa, etc.

Com a pagament als senyors fabricants per haver ignorat de la forma més descarada les lleis aprovades els darrers 22 anys sobre el treball infantil, ara els dauraven més la píndola. El Parlament determinà que, a partir de l'1 de març del 1834 cap infant de menys d'11 anys, i partir de l'1 de març del 1835 cap de menys de 12 anys, i a partir de l'1 de març del 1836 cap infant de menys de 13 anys, treballàs més de 8 hores en una fàbrica! Aquest «liberalisme» de tant bona voluntat pel «capital» demostrà encara tota la vàlua, quan el doctor Farre, sir A. Carlisle, sir B. Brodie, sir C. Bell, Mr. Guthrie, etc., en breu els physicians i surgeons més importants de Londres haguessen declarat davant la cambra baixa, que periculum in mora!, o com ho expressava més fortament el doctor Farre:

«La legislació és igualment necessària per la prevenció de la mort en totes les formes amb les quals s'hi pot inflingir prematurament, i certament aquesta» (el sistema fabril) «cal considerar-la com un dels mètodes més cruels d'inflingir-la».(135)

El mateix parlament «reformat», que per tendresa envers els senyors fabricants havia condemnat per molt de temps infants de menys de 13 anys a l'infern del treball de 72 hores setmanals, contràriament en la llei d'emancipació, que administrava també la llibertat amb comptagotes, prohibia que es fes treballar a qualsevol esclau negre més de 45 hores a la setmana!

Però de cap manera conformat, el capital obrira ara anys d'agitació sorollosa. S'adreçà principalment a l'edat de la categoria que, sota el nom d'infants, se li limitava el treball a 8 hores, i que eren sotmesos a una certa escolarització forçosa. Segons l'antropologia capitalista l'edat infantil acabava als 10 o, com a molt, als 11. Com més s'apropava el termini de l'aplicació completa de la llei fabril, l'any fatal del 1836, molt més salvatjament es movia la torba de fabricants. Aconseguiren de fet intimidar prou el govern quan el 1835 es proposà de baixar el termini de l'edat infantil de 13 a 12 anys. Mentres, creixia amenaçadorament la pressure from without. A la cambra baixa li faltà coratge. Refusà, però, de llençar els infants de menys de 13 anys al carro del capital per més de vuit hores diàries, i la llei del 1833 entrà en ple vigor. Restà inalterada fins el juny del 1844.

Durant el deceni que, de primer parcialment, després plenament, hi regulà el treball fabril, els reports oficials dels inspectors fabrils constaten amb planys la impossibilitat de la seua aplicació. Com que la llei del 1833 deixava lliurement als senyors del capital un període de quinze hores des de dos quarts de sis del matí fins a dos quarts de nou del vespre per fer treballar qualsevol «jove» i qualsevol «infant» durant dotze o vuit hores, respectivament, i també el permetia de designar a les diferents persones diferents hores pels àpats, els senyors trobaren aviat un nou «sistema de torns», amb el qual els cavalls del treball no es canviaven en estacions determinades, sinó que se'ls feia passar per les diferents estacions. No hi dedicarem gaire a la bellesa d'aquest sistema ja que hi haurem de tornar més tard. És però, ja prou clar a primera vista que anul·lava tota la llei fabril, no tan sols l'esperit, sinó també la lletra. Com podien els inspectors fabrils, en aquesta complexa comptabilitat de cada infant i jove individual, d'aplicar els temps de treball legament establerts i de garantir els temps d'àpats legals? En una gran part de les fàbriques les antigues brutalitats aviat floriren de nou impunement. En una trobada amb el ministre d'interior (1844), els inspectors fabrils reconeixien la impossibilitat de cap control sota el recentment sorgit sistema de torns.(136) Les circumstàncies, però, ja havien canviat força llavors. Els obrers fabrils havien fet del decret de les deu hores, especialment des del 1838, la consigna econòmica, així com del Carter n'havien fet la consigna política i electoral. Una part dels fabricans, fins i tot, que gestionaven les fàbriques d'acord amb la llei del 1833, inundaren el parlament amb memorials sobre la «competència» immoral dels «falsos germans», que per un desvergonyiment més gran o per unes circumstàncies locals més afortunades violaven la llei. A més, per molt que el fabricant individual puga deixar campar lliurament l'antiga avarícia pel lucre, els portantveus i dirigents polítics de la classe fabricant ordenaren un canvi de front i un canvi de discurs front els treballadors. Havien obert la campanya per l'abolició de les lleis del gra i els hi calia l'ajut dels treballadors per la victòria! Els prometeren, per tant, no tan sols doblar la barra de pa, sinó l'aplicació del decret de les deu hores sota el regne milenari del Free Trade.(137) Així gosaren encara menys d'oposar-se a una mesura tan sols destinada a fer realitat la llei del 1833. Atacats en els interessos més sagrats, la renda agrària, els tories tronaren finalment amb una indignació filantròpica contra les «pràctiques infames» (138) dels llurs enemics.

Així arribà la llei fabril addicional del 7 de juny del 1844. Entrà en vigor el 10 de setembre del 1844. Agrupava una nova categoria de treballadors sota protecció, és a dir les dones de més de 18 anys. Se les igualava en tots els respectes als joves, se'ls hi limitava el temps de treball a 12 hores, se'ls hi prohibia el treball nocturn, etc. Per primera vegada la legislació s'obligava a controlar directament i oficial el treball dels majors d'edat. En el Report Fabril del 1844/1845 s'hi diu irònicament:

«No hi ha hagut cap cas individual que haja arribat al nostre coneixement, de dones adultes que hagen protestat contra aquesta interferència en els llurs drets».(139)

El treball dels infants de menys de 13 anys es reduïa a 6¹/2 hores diàries i, sota determinades condicions, a 7.(140)

Per bandejar els abusos del fals «sistema de torns», la llei establia, entre d'altres, els importants detalls següents:

«La jornada laboral pels infants i els joves s'ha de comptar des del temps que qualsevol infant o jove comença a treballar a la fàbrica pel matí».

De forma que, si A, per exemple, comença el treball a les 8 del matí i B a les 10, la jornada laboral de B ha d'acabar a la mateixa hora que A. L'inici de la jornada laboral s'haurà de regular per un rellotge públic, per exemple el rellotge ferroviari més a prop, d'acord amb el qual ha d'anar l'horari de la fàbrica. El fabricant ha de penjar una nota ben visible a la fàbrica on s'indiquen l'inici, la fi i les pauses de la jornada laboral. Els infants que hagen començat el treball al matí abans de les 12, no s'empraran de nou després de la 1 del migdia. El torn de la vesprada ha de consistir per tant d'infants diferents als del torn del matí. De les 1¹/2 hores pels àpats, una hora, si més no, s'ha de donar abans de les 3 de la vesprada i en el mateix període diari. Els infants o joves no s'empraren més de 5 hores després de la 1 del migdia, sense una pausa de, si més no, mitja hora per menjar. Els infants, joves o dones no podran restar durant cap temps d'àpat en cap cambra on es realitze llavors procés laboral.

Hom ha vist que aquestes determinacions minucioses que regulen amb una uniformitat militar els períodes, límits i pauses del treball a tocs de rellotge, no eren de cap manera producte de fantasies parlamentàries. S'hi desenvoluparen gradualment de les circumstàncies, com lleis naturals del sistema modern de producció. La formulació, el reconeixement pràctica i la proclamació estatal eren el resultat d'una llarga lluita de classes. Una de les conseqüències immediates fou que, a pràctica, també la jornada laboral dels obrers fabrils masculins adults se sotmeté a les mateixes limitacions, ja que en la majoria de processos productius la cooperació d'infants, joves i dones era indispensable. En general, per tant, durant el període del 1844-1847 la jornada laboral de dotze hores es generalitzà i uniformà en totes les branques industrials sotmeses a la legislació fabril.

Els fabricans no permeteren, però, aquest «avenç» sense un «retrocés» compensador. A instigació llur la cambra baixa reduí l'edat mínima laboral dels infants de 9 anys a 8, per assegurar al capital de déu i de dret un «aport addicional per les fàbriques»(141).

Els anys 1846/1847 fan època en la història econòmica d'Anglaterra. La revocació de les lleis del gra, l'anul·lació dels arancels al cotó i d'altres matèries primeres, el lliure comerç es declarava l'estel guia de la legislació! En breu, l'arribada del regne mil·lennari. D'altra banda en els mateixos anys el moviment cartista i l'agitació de les deu hores assolí el punt àlgid. Trobaren aliats en els tories assedegats de revenja. Malgrat l'oposició fanàtica dels exèrcits conjurats del lliure comerç amb Bright i Cobden al capdavant, el decret de les deu hores, pel qual s'havia lluitat tant de temps, passà pel parlament.

La nova llei fabril del 8 de juny del 1847 disposava que a partir de l'1 de juliol del 1847 hi hauria un escurçament preliminar de la jornada laboral dels «joves» (de 13 a 18 anys) i de totes les treballadores a 11 hores, però que a partir de l'1 de maig del 1848 hi hauria una limitació definitiva a 10 hores. Per la resta la llei tan sols era una esmena de les lleis del 1833 i 1844.

El capital emprengué una campanya preliminar per impedir la plena aplicació de la llei a partir de l'1 de maig del 1848. I de fet els propis treballadors, gràcies a l'experiència acumulada, no ajudaren a esmicolar la pròpia feina. L'instant fou triat hàbilment.

«Hom ha de recordar que, com a conseqüència de les espaordidores crisis del 1846/1847 dominava un gran patiment entre els obrers fabrils, que moltes fàbriques tan sols treballaven a temps parcial, que d'altres s'aturaven completament. Un nombre considerable de treballadors es trobava així en una situació molt compromesa, molts amb deutes. Hom podia assumir així amb una gran certitud que s'estimarien més un temps de treball més llarg per tal de recuperar les pèrdues passades, potser per pagar deutes, per reparar els mobles de la llar o substituir-ne els venuts o per fer-se amb noves peces de roba per ells i per la família»(142)

Els senyors fabricants cercaren d'agreujar l'efecte natural d'aquestes circumstàncies amb una disminució salarial general d'un 10%. Això es feia, per dir-ho així, com a celebració de benvinguda de la nova era del lliure comerç. Llavors hi seguí una reducció ulterior d'un 8 ¹/3%, tan aviat com la jornada laboral es reduí a 11, i una reducció del doble tan aviat com s'escurçà definitivament a 10 hores. Allà on les condicions ho permeteren, tingué lloc una reducció salarial de si més no un 25%.(143) Sota unes oportunitats tan favorablement preparades, hom començà l'agitació entre els treballadors per la revocació de la llei del 1847. No s'estalvià cap mitjà d'engany, d'extorsió i d'amenaces per aquest, però tot fou deb