Índex | [Vorwort zur zweiten Auflage]



Prefaci

No era treball fàcil enllestir per a publicació el segon llibre del “Capital”, i fer-ho d'una forma que d'una banda en fes una obra connectada i en la mesura que fos possible completa, i de l'altra que representàs exclusivament l'obra de l'autor, i no la de l'editor. El gran nombre d'elaboracions disponibles, la majoria fragmentàries, dificultava la tasca. Com a molt una de sola (manuscrit IV) havia estat redactada en profunditat i preparada per a l'imprempta; però la major part havia envellit amb les redaccions de temps posteriors. La gran massa de material, per bé que en bona part madurat, no havia estat elaborat lingüísticament; la llengua era l'habitual de Marx en preparar els seus resums: un estil descurat, familiar, sovint amb expressions i girs d'humor groller, amb expressions tècniques en anglès i en francès, sovint frases senceres, o pàgines i tot, en anglès; els pensaments són escrits en la forma que es desenvolupaven a cada moment en el cap de l'autor. Al costat de parts presentades en profunditat, n'hi havia d'altres, d'igual importància, tan sols indicades; el material de fets il·lustradors era aplegat, però amb prou feines agrupat, i menys encara elaborat; al finals dels capítols, sota l'ansietat d'arribar al següent, sovint no hi havia més que un parell de frases soltes com a marca per desenvolupar allò que quedava incomplet; finalment hi havia la coneguda lletra, indesxifrable de vegades per al propi autor.

M'he contentat amb reproduir aquests manuscrits tan literalment com era possible, tan sols alterant l'estil en llocs on el propi Marx l'hauria canviat, i afegint frases aclaridores o connectors únicament on era absolutament necessari, i allà on, a més, el significat era clar més enllà de tot dubte. Les frases d'interpretació susceptible al més lleuger dubte eren preferiblement copiades literalment. Els passatges que he reelaborat o introduït cobreixen amb prou feines deu pàgines impreses i són de natura merament formal.

La mera enumeració del material manuscrit deixat per Marx pel Llibre Segon demostra amb quina conscienciació inigualda i amb quina forta autocrítica es llençà a elaborar les seues grans descobertes econòmiques fins al punt de la màxima plenitud abans de publicar-les; una autocrítica que rarament li permetia d'adaptar la seua presentació, en contingut i en forma, a un horitzó sempre més ampli que resultava de nous estudis. Aquest material consisteix ara en el que segueix:

Primer un manuscrit "De la crítica de l'economia política", 1.472 pàgines en quart en 23 llibretes, escrites entre l'agost de 1861 i el juny de 1863. És la continuació d'una llibreta apareguda per primera vegada a Berlin el 1859 amb el mateix títol. Tracta en les pàgines 1-220 (llibretes I-V) i de nou en les pàgines 1159-1472 (llibretes XIX-XXIII) dels mateixos temes investigats en el Llibre Primer del Capital, des de la transformació dels diners en capital fins al final, i n'és la primera redacció disponible. Les pàgines 973-1158 (llibretes XVI-XVIII) tracten de: capital i benefici, taxa de benefici, capital comercial i capital monetari, i per tant de temes que desenvoluparà més tard en el manuscrit per al Llibre Tercer. Els temes tractats en el Llibre II així com molts que es tractaran més tard en el Llibre Tercer encara no s'han disposat separadament. Es tracten de passada especialment en la secció que fa el cos principal del manuscrit: pàgines 220-972 (llibretes VI-XV): Teories de la plus-vàlua. Aquesta secció conté una història crítica profunda del punt central de l'economia política, la teoria de la plus-vàlua i desenvolupa paral·lelament, en oposicions polèmiques als predecessors, la major part dels punts posteriorment investigats separadament en el manuscrit per als llibres II i III. Després d'eliminar els nombrosos passatges coberts pels llibres II i III, tinc la intenció de publicar la part crítica d'aquest manuscrit com a Llibre IV del “Capital”. Aquest manuscrit, encara que valuós, espodia emprar ben poc en la present edició del Llibre II.

Segons la data el manuscrit que segueix ara és el del Llibre III. S'escrigué, si més no, la major part, el 1864 i el 1865. Únicament després d'haver-lo acabat essencialment, Marx emprengué l'elaboració del Llibre Primer, que es publicà el 1867 com a primer volum. El manuscrit del Llibre III l'elabor ara per a imprempta.

Del període següent – després de l'aparició del Llibre I – resta una col·lecció de quatre manuscrits in folio per al Llibre II, que el propi Marx numerà I-IV. El manuscrit I (150 pàgines), que data presumiblement del 1865 o 1867, és la primera elaboració independent, però més o menys fragmentària, del Llibre II en la seua disposició present. Tampoc no s'hi podia utilitzar. El manuscrit III consisteix en part en una col·lecció de citacions i referències a les llibretes de resums de Marx – la majoria relacionades amb la primera secció del Llibre II – i en part a una elaboració de punts individuals, especialment la crítica de les proposicions d'A. Smith sobre capital fix i circulant i sobre l'origen dels beneficis; a més hi ha una presentació de la relació de la taxa de plus-vàlua amb la taxa de benefici, que pertany al Llibre III. Se'n podia treure poc de nou, de les referències, mentre que les elaboracions tant dels Llibre II com del Llibre III foren superades per redacions posteriors, i per tant s'havia de descartar la majoria. - El manuscrit IV és una elaboració llesta per a imprempta de la primera secció del Llibre II i dels primers capítols de la segona secció, que s'ha emprat ací quan era adient. Malgrat que es va trobar que aquest manuscrit s'havia escrit abans que el manuscrit II, amb tot, amb una forma més acabada, es podia emprar profitosament per la part corresponent d'aquest llibre. Tot el que calia eren uns pocs afegits del manuscrit II. - Aquest darrer manuscrit és una elaboració tan sols parcialment completa del Llibre II i data de 1870. Les anotacions de la redacció final, que esmentaré immediatament, diu expressament: “La segona elaboració ha d'emprar-se com a fonament”.

Després de 1870 apareix encara una pausa, causada principalment per motius de salut. Com habitualment Marx omple aquesta època amb estudis; agronomia, condicions rurals americanes i especialment russes, el mercat de divises i el sistema bancari, i finalment les ciències naturals: geologia i fisiologia, i especialment treballs matemàtics independents constitueixen el contingut de les nombroses llibretes d'anotacions d'aquesta època. Al començament del 1877 s'havia recuperat prou com per poder al seu propi treball. Des de finals de març del 1877 daten referències i anotacions dels quatre manuscrits abans esmentats com a fonament d'una nova elaboració del Llibre II, el començament del qual apareix en el manuscrit V (56 pàgines en fòlio). Inclou els primers quatre capítols i és encara poc elaborada, i els punts essencials es tracten en notes sota el text; el material és més aplegat que refermat, però és la darrera presentació completa de la part més important de la primera secció. - Un primer intent de preparar-hi un manuscrit acabat per imprempta es va fer en el manuscrit VI (posterior a l'octubre de 1877 i abans de juliol de 1878); tan sols 17 pàgines de quart, que inclouen la major part del primer capítol, un segon – el darrer – en el manuscrit VII, “2 de juliol de 1878”, tan sols 7 pàgines en fòlio.

Per aquesta època Marx sembla haver-se adonat que mai no seria capaç, tret d'una completa revolució del seu estat de salut, de completar una reelaboració apropiada del segon i tercer llibres. De fet, els manuscrits V – VIII mostres massa sovint indicis d'una violenta lluita contra unes condicions de salut depressores. El tros més difícil de la primera secció s'elaborà de nou en el manuscrit V; la resta de la primera secció i tota la segona (amb l'excepció del dissetè capítol) no presentà cap dificultat teòrica d'importància; la tercera secció, per contra, la reproducció i circulació del capital social, li semblava necessitada de més elaboració. En el manuscrit II, per exemple, havia tractat primerament la reproducció sense una reconsideració de la circulació monetària que la permet, i després hi tornava considerant-la. Això s'havia de bandejar i tota la secció s'havia de reeleaborar per correspondre's a l'horitzó ampliat de l'autor. Així aparegué el manuscrit VIII, una llibreta de tan sols 70 pàgines de quart; però el que Marx pogué aplegar en aquest espai ho demostra la comparació amb la secció III en premsa, després de retirar-hi els trossos inserits en el manuscrit II.

Però aquest manuscrit no és més que un tractament preliminar de l'objecte, la intenció principal del qual havia estat comprovar i desenvolupar els punts de mira recentment adquirits en relació amb el manuscrit II, tot ignorant els punts dels quals no hi havia res de nou a dir. Un tros essencial del capítol XVII de la segona secció, que en certa forma era més o menys relevant per a la secció tercera, fou reelaborat i expandit una vegada més. La seqüència lògica s'interromp sovint, el tractament és sovint entretallat i molt fragmentari, especialment en la conclusió. Però ço que Marx volia dir, d'una manera o altra, s'hi diu.

Aquest és el material per al llibre II, del qual se suposava que havia de fer quelcom, segons un comentari de Marx a la seua filla Eleanor poc abans de la seua mort. He assumit aquesta tasca en els seus límits més estrictes; sempre que ha estat possible, he limitat la meua activitat a la mera selecció entre les diferents redaccions. I de fet, sempre basat en la darrera redacció disponible, en comparació amb les anteriors. Realment, més enllà de dificultats purament tècniques, tan sols la primera i la tercera seccions oferien dificultats reals, i aquestes eren de fet considerables. M'he esforçat a resoldre-les exclusivament en l'esperit de l'autor.

Les citacions en el text les he traduïdes en les ocasions que apareixien com a constatacions o quan, com en els passatges d'A. Smith, l'original és disponible per qualsevol que vulga aprofundir en la matèria. Tan sols en el capítol X això no era possible, perquè ací es criticava directament el text anglès. - Les citacions del llibre I porten la numeració de pàgina de la segona edició, la darrera en aparèixer amb Marx encara en vida.

Per al llibre III resten tan sols, a banda de la primera elaboració en manuscrit de “Zur Kritik”, els trossos esmentats del manuscrit III i certes notes breus corresponents, escampades ací i allà entre les llibretes: el manuscrit esmentat in folio de 1864-1865, elaborat gairebé de forma tan completa com el manuscrit II del llibre II, i finalment una llibreta de 1875: la relació de la taxa de plus-vàlua amb la taxa de benefici, que ho desenvolupa matemàticament (en equacions). La fixació d'aquest llibre per a la imprempta avança ràpidament. Pel que puc jutjar ara, presentarà principalment dificultats tècniques, amb l'excepció d'unes poques però importants seccions.

___________

És aquest el lloc per refutar un retret contra Marx, primerament elevat tan sols a mitja veu i esporàdicament, i ara, després de la seua mort, proclamat com a fet establert pels socialistes de càtedra i d'estat alemanys i dependents – el retret que Marx es dedicà a plagiar a Rodbertus. Ja he dit en un altre ocasió el més urgent quant a això (1), però fins ara no havia pogut aportar una prova concloent.

Aquest retret es troba, pel que sé, per primera vegada a “La lluita per l'emancipació del quart estat” de R. Meyer, p. 43:

Amb aquestes publicacions” (en referència a les obres de Rodbertus que daten des de la darrera meitat dels anys 1830) “s'ha pogut demostrar d'on Marx aplegà la major part de la seua crítica”.

He d'assumir, fins a la presentació de més proves, que tota la “demostrabilitat” d'aquesta afirmació consisteix en el fet que Rodbertus ho assegurà al senyor Meyer. - El 1879 Rodbertus apareix a escena i escriu a J. Zeller (“Zeitschrift für die gesammte Staatswissenschaft”, Tübingen, 1879, p. 219) en referència a la seua obra “Del reconeixement de la situació de la nostra economia estatal” (1842), el que segueix:

Trobareu que això” {la línia de pensament que s'hi desenvolupa} “ho ha utilitzat amablement Marx... sense esmentar-m'hi, però”.

Això ho reiterà també el seu editor pòstum Th. Kozak sense més cerimònia. (“El capital” de Rodbertus. Berlín 1884. Introducció, p. XV). - Finalment, en l'edició de 1881 de R. Meyer “Lletres i manifestacions socio-polítiques del doctor Rodbertus-Jagetzow”, Rodbertus diu directament:

avui m'he sentit robat per Schäffle i Marx, sense que se m'hagi esmentat”. (Lletra n. 60, p. 134.)

I en una altra passatge la reclamació de Rodbertus pren una forma més decidida:

D'on sorgeix la plus-vàlua del capitalista, ho he demostrat en la meua tercera lletra social essencialment com ho fa Marx, únicament que de forma més breu i més clara que ell”. (Lletra n. 48, p. 111).

De tots aquests retrets de plagi Marx no havia sentit res. En el seu exemplar de “La lluita per l'emancipació” tan sols havia tallat la part corresponent a la Internacional, i la resta no es van obrir fins que les vaig tallar jo després de la seua mort. El Zeitschrift de Tübingen mai no el va veure. Les “Lletres, etc.” a R. Meyer li restaren igualment desconegudes, i no em vaig assabentar del passatge que es refereix al “robatori” fins el 1884 quan el doctor Meyer fou tan amable de cridar-m'hi l'atenció. Contràriament, Marx coneixia la lletra n. 48, que el doctor Meyer havia tingut l'amabilitat de presentar en l'original a la filla petita de Marx. Marx, quan li arribaren a les orelles un cert rumor misteriós quant al fet que la font secreta de la seua crítica l'havia cercada en Rodbertus, em mostrà la lletra amb el comentari que a la fi tenia informació autèntica quant a què havia reclamat el propi Rodbertus; si allò era tot el que havia afirmat Rodbertus, Marx no tenia cap objecció, i bé podia concedir a Rodbertus de gaudir del plaer de considerar la seua pròpia versió més breu i més clara. De fet, Marx considerava la qüestió aclarida amb aquesta lletra de Rodbertus.

Ho podia fer sense més ja que sé positivament que tota l'activitat literària de Rodbertus li restà desconeguda fins el 1859, quan la seua pròpia Crítica d'economia política ja s'havia completat, no tan sols en els aspectes fonamentals, sinó també en els detalls més importants. Començà els seus estudis econòmics el 1843 a París amb els grans anglesos i francesos; dels alemanys coneixia tan sols Rau i List i ja en tenia ben bé prou. Ni Marx ni jo no havíem sentit de l'existència de Rodbertus un mot fins el 1848, quan vam haver de criticar al “Neue Rheinischen Zeitung” els seus discursos com a delegat de Berlín i la seues actuacions com a ministre. N'erem tan ignorants que vam haver de demanar als delegats renans qui era aquest Rodbertus que havia esdevingut ministre tan sobtadament. Però aquests tampoc no sabien res de les obres econòmiques de Rodbertus. Que contràriament Marx, també sense l'ajut de Rodbertus, ja sabés força bé no tan sols d'on, sinó com, sorgia “la plus-vàlua dels capitalistes” ho demostra la “Misère de la Philosophie”, 1847, i les conferències públiques sobre treball assalariat i capital, realitzades a Brussel·les el 1847 i aparegudes el 1849 a “Neue Rheinischen Zeitung”. No fou, contràriament, fins el 1859 que Marx conegué mitjançant Lassalle de l'existència d'un cert economista Rodbertus, i del qual trobà la “tercera lletra social” en el Museu Britànic.

Aquesta és la circumstancial real. Ara bé, què hi ha del contingut que Marx hauria “robat” a Rodbertus?

D'on sorgeix la plus-vàlua del capitalista”, diu Rodbertus, “ho he demostrat en la meua tercera lletra social essencialment com ho fa Marx, únicament que de forma més breu i més clara que ell”.

Aquest és, doncs, el punt central: la teoria de la plus-vàlua; i de fet seria difícil dir què més podria Rodbertus reclamar de Marx com a propietat seua. Així Rodbertus declara ací per tant que és l'originador real de la teoria de la plus-vàlua, i que Marx li ha robat.

I què ens diu la tercera lletra social quant a l'aparició de la plus-vàlua? Simplement, que la “renda”, com a conjunt de renda de la terra i de benefici, no sorgeix d'una “addició del valor” al valor de la mercaderia, sinó

com a conseqüència d'una deducció de valor dels salaris, amb altres mots: perquè els salaris representen tan sols una part del valor del producte”,

i amb una productivitat suficient del treball

els salaris no han d'ésser iguals al valor d'intercanvi natural del llur producte per tal que en reste prou encara per a la renovació de capital (!) i la renda”.

No se'ns informa, però, quina mena de “valor d'intercanvi natural” d'un producte és la que no deixa res per a la “renovació del capital”, i per tant per la substitució de la matèria primera i del desgast de les eines.

Afortunadament, hem arribat a constatar quina impressió produí en Marx aquesta descoberta històrica de Rodbertus. En el manuscrit “De la crítica, etc.” es troba en la llibreta X, p. 445ff. una “Disgressió. El senyor Rodbertus. Una nova teoria de la renda agrària”. Tan sols sota aquest punt de mura considera Marx la tercera lletra social. La teoria rodbertiana de la plus-vàlua es despatxa amb el comentari irònic: “El senyor Rodbertus primer investiga l'estat de coses d'un país on la propietat de la terra i la propietat del capital no s'han separat i després arriba a l'important resultat que la renda (per la qual entén tota la plus-vàlua) és únicament igual al treball impagat o a la quantitat de producte que s'hi expressa”.

La humanitat capitalista ha produït des de fa diversos segles plus-vàlua i ha arribat gradualment a reflexionar quant al seu origen. La primera idea derivà immediatament de la pràctica comercial: la plus-vàlua sorgeix d'una addició al valor del producte. Això dominà entre els mercantilistes, però ja James Steuart veié que en aquest cas ço que guanyava un, ho perdria necessàriament l'altre. Amb tot, aquesta visió persistí encara molt de temps, especialment entre els socialistes; seria foragitada de la ciència clàssica per A. Smith.

En ell es diu, “Wealth of Nations”, vol. I, cap. VI:

Tan aviat com el capital (stock) s'ha acumulat en les mans de persones particulars, algunes d'elles l'empraren naturalment en posar a la feina persones industrioses, a les quals forniran materials i mitjans de subsistència, per tal de fer un benefici amb la venda del llur treball, o per allò que la llur feina afegeix al valor dels materials... El valor que els treballadors afegeixen als materials, per tant, es resol en aquest cas en dues parts, de les quals una en paga el salari, l'altra els beneficis del llur patró a partir de tot l'estoc de materials i de salaris que ha avançat”.

I quelcom més:

Tan aviat com la terra d'un país ha esdevinguda completament propietat privada, els terratinents, com tots els altres homes, s'estimen de recollir allà on mai no han llaurat, i demanen una renda fins i tot pel seu producte natural...” El llaurador “... ha de lliurar al terratinent una porció d'allò que la seua feina o bé recull o bé produeix. Aquesta porció o, el que ve a ésser el mateix, el preu d'aquesta porció, constitueix la renda de la terra.

En aquest passatge Marx remarca en el manuscrit esmentat: “De la crítica, etc.”, p. 253: “A. Smith concep per tant la plus-vàlua, és a dir el treball excedentari, l'excedent del treball realitzat en la mercaderia per damunt del treball pagat, el treball del qual ha rebut el seu equivalent en els salaris – com la categoria general, del qual el benefici en el sentit estricte i la renda de la terra en són merament sectors”.

A més, diu A. Smith, vol. I, cap. VIII:

Tan aviat com la terra esdevé propietat privada, el terratinent demana una part de gairebé tot el producte que el llaurador pot bé elevar-hi o recollir-hi. La seua renda agrària fa la primera dedució del producte del treball emprat en la terra. Però el cultivador de la terra rarament té els mitjans per mantindre's fins al moment de la collita. El seu manteniment habitualment se li avança amb el capital (stock) del seu contractador, el pagès que no tindria cap interès d'ocupar-lo si no hagués de participar en el producte del seu treball, o si el seu capital no fos substituït per un benefici. Aquest benefici fa una segona deducció del treball emprat en la terra. El producte de gairebé tot altre treball és igualment exposat a la deducció pel benefici. En totes les indústries la majoria de treballadors requereixen per completar la feina d'un contractador que els avance la matèria primera del treball i els salaris i el manteniment. Aquest contractador participa en el producte del llur treball, o en el valor que afegeix als materials als quals s'aplica, i en aquesta porció consisteix el seu benefici”.

Marx hi diu (manuscrit, p. 256): “Ací per tant A. Smith, curt i ras, reconeix la renda de la terra i el benefici del capital com a meres deduccions del producte del treballador o del valor del seu producte, que és igual a la quantitat de treball que afegeix al material. Aquesta deducció, però, com el mateix A. Smith ha explicat prèviament, tan sols pot consistir en la part del treball que el treballador afegeix als materials, per damunt i més enllà de la quantitat de treball que únicament li paga el salari, o que únicament en forneix l'equivalent del salari; és a dir, el treball excedentari, la part impagada del seu treball”.

“D'on sorgia la plus-vàlua del capitalista” i, a més, la del terratinent, ja ho sabia per tant A. Smith; Marx reconeixia això ja en el mateix 1861, mentre que Rodbertus i l'eixam dels seus admiradors, que creix com bolets sota els càlids ruixats d'estiu del socialisme d'estat semblen haver-ho oblidat del tot.

“Amb tot”, continua Marx, “Smith no distingeix la plus-vàlua com a tal com a categoria pròpia, diferenciada de la resta de formes que assum en el benefici i en la renda de la terra. D'ací que en ell, com encara més en Ricardo, hi haja molta equivocació i mancança en la recerca”. - Aquesta frase s'aplica literalment a Rodbertus. La seua “renda” és simplement la suma de la renda de la terra + benefici; fa de la renda de la terra una teoria totalment falsa i assum el benefici sense examinar-ho, tal com el troba en els seus predecessors. - La plus-vàlua de Marx representa contrària la forma general de la suma de valors apropiats pels posseïdors dels mitjans de producció sense equivalent, i aquesta forma es reparteix entre les formes reconvertides de benefici i de renda de la terra d'acord amb les lleis particulars descobertes per Marx. Aquestes lleis es desenvoluparan en el Llibre III, on veurem que molts dels lligams intermedis són requerits per arribar a una comprensió de la plus-vàlua en general en una comprensió de la seua transformació en benefici i en renda de la terra; en altres mots en una comprensió de les lleis de repartiment de la plus-vàlua dins la classe capitalista.

Ricardo ja va substancialment més enllà que A. Smith. Fonamenta la seua concepció de la plus-vàlua en una nova teoria del valor, la llavor de la qual ja era present en A. Smith, però que generalment s'oblida quan es tracta d'aplicar-la, i que esdevingué el punt de partida de tota la ciència econòmica posterior. De la determinació del valor de les mercaderies per la quantitat de treball realitzada en les mercaderies deriva la distribució entre treballadors i capitalistes de la quantitat de valor afegit pel treball en les matèries primeres, i la divisió d'aquest valor en salaris i plus-vàlua (és a dir, ací, benefici). Mostra que el valor de les mercaderies resta igual amb independència de canvis en la relació entre totes dues parts, una llei que sosté, tret d'excepcions puntuals. Fins i tot estableix unes lleis fonamentals sobre la relació mútua de salaris i plus-vàlua (presa en la forma de beneficis), per bé que en expressions massa generals (Marx, “Kapital” I, cap. XV, A) i mostra que la renda de la terra és un excedent per damunt del benefici, que sota determinades circumstàncies no escau. - En cap d'aquests punts va Rodbertus més enllà de Ricardo. Les contradiccions internes de la teoria de Ricardo, que comportaren l'afonament de la seua escola, o bé li restaren completament desconegudes o el conduïren únicament (“Zur Erkenntniß etc.”, p. 130) a elevar demandes utòpiques per comptes de solucions econòmiques

La doctrina ricardiana del valor i de la plus-vàlua no va haver d'esperar, però, el “Zur Erkenntniß etc.” de Rodbertus per tal d'ésser emprada socialísticament. En la p. 609 del primer volum del “Capital” (2. de.) es troba citat: “The possessors of surplus produce or capital” d'un obra “The Source and Remedy of the National Difficulties. A Letter to Lord John Russell”, London 1821. En aquesta obra, la importància de la qual ja s'hauria de remarcar ni que fos per una única expressió: “surplus produce or capital”, i que Marx rescatà de l'oblit, tenim un pamflet de 40 pàgines:

Amb independència del que puga aportar el capitalista” {des del punt de mira del capitalista} “tan sols pot apropiar-se del el treball excedentari (surplus labour) dels treballadors, ja que els treballadors han de viure”. (p. 23.)

Com, però, viu el treballador i per tant de quanta plus-vàlua s'apropia el capitalista poden ésser factors força relatius.

Si el capital no disminueix de valor com augmenta en quantitat, els capitalistes extrauran dels treballadors el producte de tota hora de feina més enllà de la que siga possible per al treballador de subsistir... El capitalista eventualment pot dir-li al treballador, 'No menjaràs pa... perquè és possible subsistir amb remolatxa i patates'. I a aquest punt hem arribat” (p. 23, 24). “Ja que si el treballador podia passar a alimentar-se de patates per comptes de pa, és indiscutiblement cert que més se'n pot treure del seu treball; és a dir, que si quan menjava pa, es veia obligat a retindre pel manteniment d'ell mateix i de la seua família el treball de dilluns i dimarts, requerirà, en patates, tan sols la meitat de dilluns i tot el dimarts serà disponible bé al servei de l'estat o del capitalista(p. 26). “Hom no discuteix (it is admitted), que els interessos pagats als capitalistes, bé en la forma de renda, d'interessos monetaris o de beneficis empresarials, es paga amb el treball d'uns altres”. (p. 23.)

Això és, per tant, el mateix que la “renda” de Rodbertus, únicament que per comptes de “renda” s'hi diu “interessos”.

Marx hi remarca (manuscrit “Zur Kritik”, p. 852): “Aquest pamflet escassament conegut – aparegut en l'època que 'l'increïble reparador de calçat' MacCulloch començava a fer-se sentir – representa un avenç essencial respecte Ricardo. Designa directament la plus-vàlua o 'benefici', com Ricardo l'anomena (sovint també producte excedentari, surplus produce) o interès, com l'autor del pamflet la refereix, com a surplus labour, treball excedentari, el treball que el treballador realitza gratuïtament, que realitza més enllà de la quantitat de treball que reposa el valor de la seua força de treball, i que produeix per tant un equivalent del seu salari. Tan important com era reduir el valor a treball, tan important com era reduir la plus-vàlua (surplus value), representada en un producte excedentari (surplus produce), en treball excedentari (surplus labour). Això, de fet, ja s'havia dit en A. Smith, i constitueix un moment cabdal del desenvolupament de Ricardo. Però en ells mai no s'expressava i fixava de forma absoluta”. Es diu per tant, a més, p. 859 del manuscrit: “Per la resta l'autor és presoner de les categories econòmiques, com si l'haguessin caigut al damunt. Tal com en Ricardo la confusió de plus-vàlua i benefici el condueix a contradiccions desencoratjadores, també li passa en barrejar la plus-vàlua amb els interessos del capital. De fet, va més enllà de Ricardo en haver estat el primer a reduir tota la plus-vàlua a treball excedentari i, si bé anomena la plus-vàlua interès del capital, alhora insisteix que per interest of capital enté la forma general de treball excedentari, en distinció de les llurs formes particulars, renda, interès monetari i benefici empresarial. Però assum el nom d'una d'aquestes formes particulars, interest, de nou com a forma general. I amb això hi ha prou per fer-ho recaure en l'argot (slang diu el manuscrit) economista”.

Aquest darrer passatge s'adiu al nostre Rodbertus com fet a mida. També és presoner de categories econòmiques que l'han caigut al damunt. També designa la plus-vàlua amb el nom d'una de les seues subformes convertibles, i la fa encara molt menys definida: renda. El resultat d'aquests dos errors és que recau en l'argot econòmic, que no desplega el seu avanç més enllà de Ricardo d'una forma crítica, i que, contràriament, s'enganya en emprar la seua teoria inacabada, fins i tot abans d'haver-la netejat de closca d'ou, com el fonament d'una utopia en la qual, com sempre, arriba tard. El pamflet aparegué el 1821 i anticipava ja completament la “renda” rodbertusiana del 1842.

El nostre pamflet és tan sols el destacament més avançat de tota una literatura que en els anys vint capgiraren la teoria ricardiana del valor i de la plus-vàlua en interès dels proletaris contra la producció capitalista, per combatre la burgesia amb les seues pròpies armes. Tot el comunisme owenià, en la mesura que entra en polèmiques econòmiques, es basa en Ricardo. Al seu costat, però, hi ha encara tota una sèrie d'autors, alguns dels quals ja citava Marx el 1847 contra Proudhon (“Misère de la Philosophie”, p. 92): Edmonds, Thompson, Hodgskin etc., etc., “i encara quatre pàgines d'etcètera”. Prenc a l'atzar entre aquesta llista innombrable d'autors: “An Inquiry into the Principles of the Distribution of Wealth, most conducive to Human Happiness”, by William Thompson; a new edition, London 1850. Aquesta obra, redactada el 1822, aparegué per primera vegada el 1824. També ací la riquesa apropiada per les classes no-productores es descriu en general com una deducció del producte dels treballadors i s'empren expressions força dures.

L'esforç constant d'allò que s'ha anomenat societat ha estat enganyar i induir, terroritzar i obligar, als treballadors productius a treballar per la porció més petita possible del producte del propi treball”. (p. 28.) “Per què no donar-li tot el producte absolut del seu treball?” (p. 32). “Aquesta compensació, extraïda pels capitalistes dels treballadors productius, sota el nom de renda o de benefici, es reclama per l'ús de la terra o d'altres articles... Ja que tots els materials físics en els quals, o mitjançant els quals, les seues capacitats productives es poden posar a la pràctica, són en les mans d'uns altres, amb interessos oposats als llurs, i el llur consentiment és un prerequisit necessari per fer-hi cap exercici, no es troben, i no han de restar sempre igual, a la mercè d'aquests capitalistes per qualsevol porció dels fruits del seu propi treball que tinguen a bé de deixar-los a la llur disposició en compensació pels llurs esforços?” (p. 125) “... en proporció a la quantitat de producte retingut, bé hom l'anomene contribucions, beneficis o robatori... aquests desfalcadors” (p. 126) etc.

He d'admetre que escric aquestes línies no sense un cert avergonyiment. Que la literatura anglesa anticapitalista dels anys vint i trenta és tan completament desconeguda a Alemanya, malgrat que Marx ja la cita directament a la “Misère de la Philosophie” i moltes vegades més després – el pamflet del 1821, Ravenstone, Hodgskin, etc. - en el primer volum del “Capital”, no hi entraré encara. Però que no tan sols el Literatus vulgaris que s'aferra desesperada a la cua del vestit d'en Rodbertus, “que realment no ha après res”, sinó també el professor en càrrec i dignitat, que “es vanta d'erudició”, hagen oblidat la seua economia clàssica fins a aquest grau, que acusen seriosament Marx d'haver pispat coses a Rodbertus, que ja es podien llegir en A. Smith i en Ricardo – demostra com de baix ha caigut avui l'economia oficial.

Però què diu, doncs, de nou Marx sobre la plus-vàlua? Com és la teoria de la plus-vàlua de Marx colpí com un llamp el cel serè, i això en tots els països civilitzats, mentre que les teories dels seus predecessors socialistes, Rodbertus inclòs, s'esvaïren sense efectes?

La història de la química pot mostrar-nos un exemple.

Encara cap a finals del segle passat dominava, com és sabut, la teoria flogística, segons la qual l'essència de qualsevol combustió consistia en el fet que dels cossos combustibles se'n separava un altre cos hipotètic, un combustible absolut, que es coneixia amb el nom de flogist. Amb aquesta teoria n'hi havia prou per explicar la majoria dels fenòmens químics llavors coneguts, si bé en molts casos no sense l'aplicació d'un esforç. Ara bé, el 1774 Priestley obtingué una mena de gas que

trobava tan pur o tan lliure de flogist, que l'aire comú, en comparació, ja semblava adulterat”.

L'anomenà “aire desflogistat”. Poc després Scheele obtingué a Suècia la mateixa mena de gas i en demostrà la presència en l'atmosfera. També trobà que desapareixia quan hom cremava un cos en ell o en aire comú, i l'anomena per tant “aire de foc”.

D'aquestes descobertes treia ara la conclusió que la combinació que sorgia de la unió del flogist amb un dels components de l'aire” {per tant, de la combustió} “no era més que foc o calor, que s'escapava pel vidre”. (2)

Tant Priestley com Scheele havien produït oxigen, però no sabien que tenien entre mans. “Restaven presoners” en les categories flogístiques “com si els haguessen caigut al damunt”. L'element que havia de somoure tota la visió flogística i revolucionar la química, era infructuós en les llurs mans. Però Priestley havia participat la seua descoberta immediatament a Lavoisier, de París, i Lavoisier investigava ara, a través d'aquest nou fet, tota la química flogística i arribava a la conclusió que aquesta nova mena de gas era un nou element químic, i que la combustió no consistia en un misteriós flogist que escapava del cos en combustió, sinó de la combinació del nou element amb el cos, i posava així tota la química, que en la forma flogística restava en el cap, dempeus. I si bé ell no produí oxigen simultàniament i independentment dels altres dos, com més tard va afirmar, resta igualment com el descobridor pròpiament dit de l'oxigen en relació a uns altres que únicament l'havien obtingut sense saber què havien obtingut.

Com Lavoisier amb Priestley i Scheele, així es relaciona Marx amb els seus predecessors en la teoria de la plus-vàlua. L'existència de la part de valor del producte que ara anomenam plus-vàlua, ja s'havia confirmat molt abans de Marx; ja s'havia afirmat amb més o menys claredat en què consistia, és a dir en el producte del treball pel qual l'apropiador no havia de pagar cap equivalent. Però hom no podia anar-hi més enllà. Els uns – els economistes burgesos clàssics – investigaven com a màxim la proporció en la qual el producte del treball era repartit entre el treballador i el posseïdor dels mitjans de producció. Els altres – els socialistes – trobaven aquesta divisió injusta i cercaven per mitjans utòpics de bandejar la injustícia. Uns i altres restaven presoners en les categories econòmiques, com si els haguessen caigut al damunt.

Llavors entra Marx. I de fet, en un sentit directament oposat a tots els seus predecessors. On aquests havien vist una solució, ell veia tan sols un problema. Veia que no havia de tractar ni amb aire desflogistat ni tampoc amb aire de foc, sinó amb oxigen – que no s'hi tractava d'una mera constatació d'un fet econòmic o d'assenyalar el conflicte d'aquest fet amb la justícia eterna i la moral veritable, sinó d'explicar un fet que era destinat a capgirar tota l'economia, i que oferia a qui ho sapigués emprar la clau per entendre tota la producció capitalista. Mitjançat aquest fet, examinà totes les cateogires econòmiques prèvies, tal com Lavoisier mitjançant l'oxigen havia investigat les categories prèvies de la química flogística. Per tal de saber què era la plus-vàlua, havia de saber què era el valor. Havia de sotmetre a una crítica primerament a la teoria del valor de Ricardo. Marx per tant investigà el treball en la seua qualitat de generador de valor i obtingué per primera vegada com, i per què, constitueix valor, i que el valor no era res més en general que treball congelat d'aquesta mena – un punt que Rodbertus mai no va escatir ni en el darrer dia. Marx investigà llavors la relació de les mercaderies i dels diners i com i per què, gràcies a la propietat immanent del valor en les mercaderies, les mercaderies i el bescanvi de mercaderia ha d'engendrar l'oposició de mercaderies i diners; la seua teoria monetària, en això fonamentada, és la primera exhaustiva i ha estat tàcitament acceptada a tot arreu. Investigà la transformació dels diners en capital i demostrà que aquesta transformació es basa en la compra i venda de força de treball. En introduir la força de treball, la propietat generadora de valor, en el lloc del treball, resolgué d'un colp una de les dificultats que comportaren l'ensorrament de l'escola ricardiana: la impossibilitat d'harmonitzar el bescanvi mutu de capital i de treball amb la llei ricardiana de la determinació del valor pel treball. En constatar la diferenciació del capital en constant i variable, fou capaç de traçar el curs real del procés de formació de la plus-vàlua en els seus detalls més mínims i explicar-ho d'aquesta forma, un fet que cap dels seus predecessors havia acomplert. En conseqüència, establí una distinció dins el propi capital amb la qual ni Rodbertus ni els economistes burgesos coneixien el més mínim, però que forneix la clau per la solució dels problemes econòmics més complicats, com ho demostra colpidorament de nou el llibre II i encara més el llibre III. Investigà la plus-vàlua encara més i trobà les seues dues formes: plus-vàlua absoluta i relativa, i com havien jugat un paper diferent, per bé que tots dos decisius, en el desenvolupament històric de la producció capitalista. A partir de la plus-vàlua, desenvolupà la primera teoria racional dels salaris que tenim, i per primera vegada dibuixà un resum de la història de l'acumulació capitalista i una explosió de la seua tendència històrica.

I Rodbertus? Després d'haver llegit tot allò que – quin un, d'economista tendenciós! - considera un “assalt a la societat”, troba que ell mateix ha dit molt més breument i clarament d'on evoluciona la plus-vàlua, i finalment declara que tot això de fet val per a “la forma actual del capital”, és a dir al capital tal com existeix històricament, però no per a la “concepció del capital”, és a dir la idea utòpica que el senyor Rodbertus té del capital. Igual com el vell Priestley, que jurà pel flogist fins a la fi dels seus dies i refusà que tingués res a veure amb l'oxigen. L'única cosa és que Priestley havia produït realment oxigen en primer lloc, mentre que Rodbertus simplement havia redescobert un tòpic en la seua plus-vàlua, o més aviat la seua “renda”, i que Marx, a diferència de Lavoisier, s'estigué de reclamar haver estat el primer a descobrir el fet de l'existència de la plus-vàlua.

Ço de més que Rodbertus ha ofert econòmicament resta al mateix nivell. La seua elaboració de la plus-vàlua en una utopia ja ho havia criticat Marx, sense intenció, a la “Misère de la Philosophie”; ço que restàs per dir, ho he dit en el prefaci a la traducció alemanya d'aquesta obra. La seua explicació de les crisis comercials a partir del subconsum de la classe treballadora ja es troba a Sismondi “Nouveaux Principes de l'Économie Politique”, liv. IV, ch. IV.(3) Únicament que Sismondi sempre té els ulls en el mercat mundial, mentre que l'horitzó de Rodbertus no va més enllà de les fronteres prussianes. Les seues especulacions quant a si els salaris deriven del capital o dels ingressos pertanyen a l'escolàstica i són finalment aclarides mitjançant la tercera secció del segon llibre del “Capital”. La seua teoria dde la renda ha restat propietat exclusiva seua i pot restar en pau fins que el manuscrit de Marx que la critica es publique. Finalment, les seues crides a l'emancipació de l'antiga propietat rural prussiana de l'opressió del capital són de nou completament utòpiques; defugen principalment l'única qüestió pràctica que hi pertoca – la qüestió: Com podria el junker rural de la vella Prússia fruir d'uns ingressos anuals de, posam, 20.000 marcs i, posam, d'unes despeses de 30.000 marcs, i això sense incòrrer en cap deute?

L'escola ricardiana naufragà devers el 1833 amb la plus-vàlua. Ço que no havia pogut resoldre, restà encara més insoluble per a la seua successora, l'economia vulgar. Els dos punts que en comportaren l'enfonsament, foren aquests:

Primer. El treball és la mesura del valor. Ara bé, el treball viu té en el seu bescanvi amb el capital un valor inferior que el treball materialitzat pel qual es bescanvia. Els salaris, el valor d'una quantitat determinada de treball viu, són sempre inferiors al valor del producte rebut per aquesta mateixa quantitat de treball viu o en la qual s'encarna aquesta quantitat. La qüestió és en aquesta formulació, de fet, insoluble. Marx la presentà correctament i és així com s'ha de respondre. No és que el treball tinga un valor. Com a activitat creadora de valor no pot tindre cap valor especial més que la gravetat pot tenir un pes especial, la calor una temperatura específica, l'electricitat una intensitat especial de corrent. No és el treball el que es compra i ven com a mercaderia, sinó la força de treball. Tan aviat com esdevé una mercaderia, el seu valor es regeix pel treball incorporat en aquesta mercaderia com a producte social, és a dir igual al treball social necessitar per a la seua producció i reproducció. La compra i la venda de la força de treball en base al seu valor així definida no contradiu res la llei econòmica del valor.

Segon. D'acord amb la llei ricardiana del valor, dos capitals que ocupen quantitats iguals de treball viu igualment pagat, amb totes les altres condicions idèntiques,l produeixen mercaderies del mateix valor i plus-vàlues similars, o beneficis, de quantitats iguals en períodes iguals de temps. Però si ocupen quantitats desiguals de treball viu, no poden produir plus-vàlues iguals, o, com diuen els ricardians, beneficis iguals. Ara bé, en realitat s'esdevé just al contrari. En realitat, capitals iguals, amb independència de com de molt o com de poc empren treball viu, produeixen beneficis mitjans iguals en temps iguals. Ací hi ha una contradicció de la llei del valor que havia estat assenyalada pel propi Ricardo, però que la seua escola fou també incapaç de reconciliar. Rodbertus, similarment, no podia més que notar aquesta contradicció. Però, per comptes de resoldre-la, la va fer un dels punts de partida de la seua utopia. (“Zur Erk.”, p. 131). Aquesta contradicció ja l'havia resolt Marx en el manuscrit “Zur Kritik”; la solució es desplega d'acord amb el pla del “capital” en el llibre III. Fins a la seua publicacions passaran encara uns mesos. Els economistes, per tant, que afirmen haver descobert en Rodbertus la font secreta i un predecessor superior de Marx tenen ara una oportunitat per demostrar què pot acomplir l'economia d'un Rodbertus. Si poden mostrar de quina forma pot i ha d'arribar-se a una una taxa mitjana igual de benefici, no tan sols sense violació de la llei del valor, sinó a partir de la seua mateixa base, estic disposat a discutir la matèria encara més amb ells. De mentres, faran bé d'afanyar-se. Les brillants investigacions del present llibre II i els llurs resultats completament nous en camps fins ara poc trillats són simplement una introducció dels continguts del llibre III, que desenvolupa les conclusions finals de l'anàlisi de Marx del procés de reproducció social en una base capitalista. Quan aparega aquest llibre III, poc esment es farà de l'economista dit Rodbertus.

El segon i tercer llibre del “Capital” s'hauriem de dedicar, com Marx em deia sovint, a la seua dona.

Londres, en l'aniversari del naixement de Marx, 5 de maig de 1885.

Friedrich Engels

 


Notes

(1) En el prefaci a “La misèria de la filosofia. Resposta a la Filosofia de la misèria de Proudhon”, de Karl Marx. Traducció alemanya d'E. Bernstein i K. Kautsky. Stuttgart 1885. <=

(2) Roscoe-Schorlemmer, "Ausführliches Lehrbuch der Chemie", Braunschweig 1877, I. p 13, 18 <=

(3) “Així el mercat intern es contrau més i més amb la concentració de les riqueses en les mans d'un petit nombre de propietaris, i la indústria es veu més i més forçada a cercar sortides en mercats exteriors, on revolucions encara més grans li esperen” (especialment la crisi del 1817, que descriu seguidament). “Nouv. Princ.”, ed. 1819, l.p. 336. <=