1. Capítol. El cicle del capital monetari | Índex | 3. Capítol. El cicle del capital mercaderia



SEGON CAPÍTOL
El cicle del capital productiu

El cicle del capital productiu té la fórmula general: P ... m’ - d’ - m’ ... P. Significa la funció periòdicament renovada del capital productiu, i per tant la reproducció, o el seu procés de producció com a provés de reproducció destinat a l’ampliació; no tan sols la producció, sinó la reproducció periòdica de plus-vàlua; la funció del capital industrial tal com se’l troba en la seua forma productiva, no tan sols una vegada, sinó com a funció periòdicament repetida, de forma que el recomençament es dóna des del mateix punt de partida. Una part de m’ pot entrar immediatament (en certs casos, en certes branques del capital industrial) com a mitjà de producció del mateix procés laboral del qual surt com a mercaderia; això li estalvia tan sols la transformació del seu valor en diners reals o en compte monetari, o rep tan sols expressió autònoma com a compte monetari. Aquesta part del valor no entra en la circulació. Passa així al procés de producció que no entra en el procés de circulació. El mateix val per la part de m’ que consum el capitalista in natura com a part del producte excedentari. Això és, però, irrellevant per a la producció capitalista; entra com a molt en consideració en l’agricultura.

Quelcom doble sorgeix aviat d’aquesta davant dels nostres ulls,

Primer. Durant la primera forma d ... d’, el procés de producció, la funció de P, interromp la circulació del capital monetari i apareix únicament com a mitjancer entre les seues dues fases d – m i m’ - d’, i ací el procés global de circulació del capital industrial, tot el seu moviment dins de l’esfera de circulació, constitueix únicament una interrupció i per tant tan sols és la intermediació entre el capital productiu, que com a primer extrem obre el cicle i com a darrer el tanca en la mateixa forma, i per tant conclou en la forma del seu recomençament. La circulació pròpiament dita apareix tan sols com a intermediació de la reproducció periòdicament renovada i continuada per la renovació.

Segona. La circulació global es prensa en la forma oposada a la que posseeix en el cicle del capital monetari. Allà era: d – m – d (d – m . m – d), a banda de la determinació del valor; ací és, ben a banda de la determinació del valor, m – d – m (m – d . d – m), i per tant la forma de la circulació simple de mercaderies.

1. Reproducció simple

Consideram per tant primer el procés m’ - d’ - m que té lloc en l’esfera de la circulació entre els extrems P ... P.

El punt de partida d’aquesta circulació és el capital de mercaderia: m’ = m + v = P + v. La funció del capital de mercaderia m’ - d’ (la realització del valor de capital contingut = P, existeix ara com a component de la mercaderia m, així com la plus-vàlua que conté, que existeix com a component de la mateixa quantitat de mercaderia, amb el valor v) es considerà en la primera forma del cicle. Però allà constituïa la segona fase de la circulació interrompuda i la fase concloent de tot el cicle. Ací constitueix la segona fase del cicle, però la primera fase de la circulació. El primer cicle acaba amb d’, i com que d’, igualment com els d originaris, pot obrir de nou com a capital monetari el segon cicle, no era inicialment necessari veure d’entrada si D i d (la plus-vàlua), continguts en d’, continuaven plegats el camí, o s’hi descrivien camins diferenciats. Això s’hauria fet necessaria tan sols si haguéssem seguit més enllà el primer cicle en la seua renovació. Aquest punt s’ha de decidir, però, en el cicle del capital productiu, ja que la determinació del seu primer cicle en depèn, i perquè m’ - d’ hi apareix com a primera fase de circulació, que es completa mitjançant d – m. Depèn d’aquesta decisió si la fórmula representa la reproducció simple o reproducció a una escala ampliada. Segons la decisió també canvia el caràcter del cicle.

Prenguem primer la reproducció simple del capital productiu, on s’assum, com en el primer capítol, que les circumstàncies són constants i que la compra i venda de mercaderies segueix el seu valor. Tota la plus-vàlua entra sota aquesta assumpció en el consum personal del capitalista. Tan aviat com la transformació del capital-mercaderia m’ en diners ha tingut lloc, aquella part de la suma monetària que representa el valor del capital circula contíniament en el cicle del capital industrial; l’altra, que és la plus-vàlua daurada, entra en la circulació general de mercaderies, constitueix circulació momentària que emana del capitalista però que va fora de la circulació del seu capital individual.

En el nostre exemple tenim un capital-mercaderia m’ de 10.000 lliures de fil pel valor de 500 lliures esterlines; 422 lliures esterlines de les quals són el valor del capital productiu i continuen com a forma monetària la circulació de capital començada des de m’, mentre la plus-vàlua de 78 lliures esterlines, forma monetària de 1.560 lliures de fil, part excedentària del producte-mercaderia, abandona aquesta circulació i descriu un camí separat dins la circulació general de mercaderies.

(

W

)

-- --

(

G

)

- W A und Pm

+

-- G´

+

w

-- --

g

- w

d – m és una sèrie de compres mitjançant els diners que el capitalista esmerça bé per mercaderies pròpiament dites o per serveis per a les seues persones estimades, p. ex. família. Aquestes compres són repartides, i s’efecten en termes diferents. Els diners existeixen per tant temporalment en la forma d’un pressupost monetari o tresor destinat al consum corrent, ja que els diners que interrompen la circulació es troben en una forma de tresor. La seua funció com a mitjà de circulació, que inclou també la seua forma transitòria de tresor, no entra en la circulació de capitals en la seua forma monetària d. Aquests diners no s’avancen, sinó que s’esmercen.

Hem assumit que el capital global avançat passa sempre sencer d’una de les seues fases a l’altra, de forma que ací també el producte-mercaderia de P representa el valor global del capital productiu P = 422 lliures esterlines + la plus-vàlua generada durant el procés de producció = 78 lliures esterlines. En el nostre exemple, on ens les hem amb un producte-mercaderia discret, la plus-vàlua existeix en la forma de 560 lliures de fil; del tot com si es computa a partir d’1 lliura de fil existeix en la forma de 2,496 onzes de fil. Si fos, contràriament, el producte-mercaderia, per exemple, d’una màquina de 500 lliures esterlines i tingués la mateixa composició de valor, de forma que de fet una part del valor d’aquesta màquina fos = 78 lliures esterlines de plus-vàlua, aquestes 78 lliures esterlines existirien, però, tan sols en la màquina global; no és divisible en valor de capital i plus-vàlua, sense fer-la bocins i anorrear-ne així el valor d’ús i també el valor. Tots dos components del valor es poden dividir per tant únicament de forma ideal en les parts integrants del cos de mercaderia, i no pas com a elements independents de la mercaderia m’, com cada lliura de fila és un element de mercaderia separable i independent de les 10.000 lliures. En el primer cas la mercaderia global, el capital-mercaderia, la màquina, es ven sencer abans que d puguen entrar en la seua circulació particular. Contràriament, quan el capitalista ven 8.440 lliures, la venda de les altres 1.560 lliures expressa una circulació completament separada de la plus-vàlua en la forma m (1.560 lliures de fil) - d (78 lliures esterlines) = m (articles de consum). Els elements de valor de cada quota individual del producte-fil de 10.000 lliures es poden expressar, però, en parts del producte, així com en producte global. Així com aquest, 10.000 lliures de fil, són divisible en valor de capital constant (c), 7.440 lliures de fil per valor de 372 lliures esterlines, valor de capital variable (v) de 1.000 lliures de fil per 50 lliures esterlines i plus-vàlua (p) de 1.560 lliures de fil per 78 lliures esterlines, cada lliura de fil en c = 11.904 unces per valor de 8,928 penics, v = 1,600 unces de fil per valor de 1,200 penics, p = 2,496 unces de fil per valor de 1,872 penics. El capitalista pot fer també en successives vendes de les 10.000 lliures de fil porcions successives que contenen elements de plus-vàlua, i realitzar d’aquesta forma successivament la suma de c + v. Però aquesta operació s’expressa en definitiva com la venda de totes 10.000 lliures de fil, i per tant també mitjançant la venda de 8.440 lliures del valor c i v. (Llibre I, Cap. VII, 2.)

Siga com siga, però, mitjançant m’ - d’ tant el valor de capital contingut en m’ com la plus-vàlua reben una existència separable, l’existència de sumes monetàries diferents; en tots dos casos tant D com d són realment una forma alterada del valor, que tan sols posseïa originalment en m’ una expressió particular i ideal com a preu de la mercaderia.

m – d – m és circulació simple de mercaderia, la primera fase de la qual, m – d, s’inclou en la circulació del capital de mercaderia m’ - d’, i per tant en el cicle del capital, i la fase finalitzadora d – m cau contràriament fora d’aquest cicle, com a pas separat de la circulació general de mercaderies. La circulació de M i m, de valor de capital i plus-vàlua, se separa després de la transformació de m’ en d’. Se segueix per tant:

Primer: que mitjançant m’ - d’ = m’ - (D+ d) es realitza el capital-mercaderia, si bé s’hi pot separar el moviment del valor del capital i de la plus-vàlua, que en m’ - d’ encara era unit i es realitzava per la mateixa quantitat de mercaderies, i ara tots dos posseeixen formes independents com a sumes monetàries.

Segon: si s’efectua aquesta separació, i d s’esmerça com a ingrés del capitalista, mentre D continua com a forma funcional del valor de capital a través del curs determinat pel cicle – d’aquesta forma el primer acte m’ - d’, en connexió amb el següents actes D – M i d – m, es pot representar com a dues circulacions diferents M – D – M i m – d – m; totes dues sèries, segons la forma general, pertanyen a la circulació habitual de mercaderies.

A més, pel que fa als cossos de mercaderia continus, que no es poden dividir, els components de valor s’aïllen idealment en la pràctica. Per exemple, en la construcció londinenca, que es realitza en gran part sota crèdit, l’empresari constructor rep avenços d’acord amb la construcció de la casa en diferents estadis. Cap d’aquests estadis no és una casa, sinó tan sols un component realment existent d’una caça presumiblement futura; per tant, malgrat la seua realitat, no és més que una porció ideal de la casa sencera, però així i tot prou real com per servir de seguretat per a un avenç addicional. (Vegeu quant a això el Cap. XII de després)

Tercer: si el moviment de valor de capital i de plus-vàlua encara units en M i D se separa únicament parcialment (de forma que una part de la plus-vàlua no s’esmerça com a ingrés) o no gens, hi ha un canvi en el propi valor de capital dins del seu cicle abans de completar-lo. En el nostre exemple el valor del capital productiu era igual a 422 lliures esterlines. Si això continua D – M, com a 480 lliures esterlines o 500 lliures esterlines, llavors provoca en els estadis posteriors del cicle un valor més gran de 58 lliures esterlines o 78 lliures esterlines respecte de l’inicial. Això pot vincular-se alhora amb una alteració de la seua composició de valor. -

m’ - d’, el segon estadi de la circulació i l’estadi concloent del cicle I (d ... d’) és el segon estadi en el nostre cicle i el primer de la circulació de mercaderies. Pel que fa a la circulació, cal completar-ho amb d’ - m’. Però m’ - d’ no tan sols té al darrera el procés d’ampliació de valor (ací la funció de P, el primer estadi), sinó que el seu resultat, el producte-mercaderia m’, ja s’ha realitzat. El procés d’ampliació de valor, així com la realització del producte-mercaderia, representen el valor de capital ampliat, i així acaben amb m’ - d’.

Hem assumit així la reproducció simple, és a dir que d – m se separen completament de D – M. Com que totes dues circulacions, tant m – d – m com M – D – M pertanyen a las forma general segons la circulació de mercaderies (i per això no mostren cap diferència de valor entre els extrems), és fàcil concebre el procés de producció capitalista, com fa l’economia vulgar, com a mera producció de mercaderies, valors d’ús determinats per al consum de qualsevol mena, que el capitalista produeix tan sols per aconseguir mercaderies de valor d’ús diferent o per bescanviar-les-hi, com l’economia vulgar sosté falsament.

M apareix des del principi com a capital-mercaderia, i l’objectiu de tot el procés, l’enriquiment (ampliació de valor) no exclou de cap manera un augment del consum del capitalista d’acord amb la grandària de plus-vàlua, sinó que ben ho justifica.

En la circulació dels ingressos dels capitalista la mercaderia produïda m (o la porció del producte-mercaderia M’ que s’hi correspon idealment) serveix de fet tan sols per transformar, primer en diners, i dels diners a una sèrie diferent de mercaderies que serveixen al consum privat. Però no podem passar per alt la petita circumstància que ací m és valor de mercaderia que no li ha costat res al capitalista, incorporació de treball humà, per la qual cosa originàriament entrava en escena com a component del capital-mercaderia M’. Aquest m, per la seua pròpia existència, es lliga al cicle del valor de capital en processament, i si aquest comença a estagnar-se o es veu pertorbat, no tan sols es restringeix el consum de m, o s’atura del tot, sinó que alhora ho fan la disponibilitat de la sèrie de mercaderies que constitueixen la substitució de m. El mateix és el cas quan M’ - D’ falla o tan sols es ven una part de M’.

Veiérem que m – d – d, com a circulació dels ingressos del capitalista, únicament entra en la circulació de capital en la mesura que m és part del valor de M’, de capital en la seua forma funcional de capital-mercaderia: però tan aviat com s’independitza a través de d – m, i per tant en la forma sencera m – d – m, no entra en el moviment del capital avançat pels capitalistes, per bé que se’n deriva. Depèn així, de la mateixa forma que l’existència del capital pressuposa l’existència del capitalista, d’aquest darrer i hi queda condicionada mitjançant el consum de la plus-vàlua.

Dins la circulació general M’, per exemple el fil, funciona únicament com a mercaderia; però com a moment de la circulació de capital funciona com a capital-mercaderia, un aspecte que assum i perd alternativament el valor del capital. Després de la venda del fil a un comerciant se l’allunya del procés circular de qualsevol capital del qual en siga producte, si bé es troba, però, contínuament com a mercaderia en el cercle de la circulació general. La circulació d’una mateixa quantitat de mercaderies perdura malgrat que haja deixat de constituir un moment en el cicle independent del capital del filador. La metamorfosi definitiva real de la quantitat de mercaderies llençada a la circulació pel capitalista, m – d, el resultat concloent en el consum, es pot separar així temporalment i espaialment de la metamorfosi amb la qual aquesta quantitat de mercaderies funciona com a capital-mercaderia. La mateixa metamorfosi que s’ha completat en la circulació del capital, resta encara incompleta en l’esfera de la circulació general.

No s’altera la qüestió quan el fil entra novament en el cicle d’un altre capital industrial. La circulació general inclou tota la barreja de cicles de les diferents fraccions independents del capital social, és a dir la globalitat de capitals individuals, de la mateixa forma que la circulació dels valors que no es llencen al mercat com a capital entren en el consum individual.

La relació entre el cicle del capital, en la mesura que és part de la circulació general i en la mesura que constitueix una baula d’un cicle independent, es mostra encara més quan consideram la circulació de D’ = D + d. D, com a capital monetari, continua el cicle del capital. d, com a esmerçament d’ingressos (d – m), entra en la circulació general, però vola del cicle del capital. Tan sols la part que entra en el darrer cicle funciona com a capital monetari afegit. A m – d – m els diners funcionen únicament com a moneda; l’objectiu d’aquesta circulació és el consum individual del capitalista. Caracteritza el cretinisme de l’economia vulgar que aquesta circulació, que no entra en el cicle del capital – la circulació de la part del producte-valor que es consum com a ingressos – s’assum com a cicle característic del capital.

En la segona fase, D – M, el valor de capital D = P (el valor del capital productiu, que obre ací el cicle del capital industrial) es presenta de nou, lliurat de la plus-vàlua, i per tant amb la mateixa quantitat de valor que tenia en el primer estadi del cicle del capital monetari D – M. Malgrat les posicions diferents, la funció del capital monetari en el qual s’ha transformat el capital-mercaderia és la mateixa: la seua transformació en Pm i A, mitjans de producció i força de treball.

Simultàniament a m – d, el valor de capital en el funcionament del capital-mercaderia M’ - D’ ha passat per la fase M – D i apareix ara en la fase completadora D - M A und Pm; la seua circulació global és per tant M – D - M A und Pm

Primer: el capital monetari D apareix en la forma I (cicle D ... D’) com a forma orginària amb la qual s’avança el valor de capital; apareix ací d’entrada com a part de la suma monetària en la qual el capital-mercaderia es transforma en la primera fase de la circulació M’ - D’, i per tant, d’entrada, com la transformació de P, capital productiu, en forma monetària mitjançant la venda del producte-mercaderia. El capital monetari hi existeix d’entrada com a forma no-originària i no-concloent del valor de capital, ja que la fase d – m que conclou en la fase m – d tan sols es pot realitzar a través de l’abandonament de la forma monetària. La part de D – M, i alhora D - A, apareix per tant també no com a mer avançament monetari mitjançant la compra de força de treball, sinó com un avançament a través del qual les mateixes 1.000 lliures de fil d’un valor de 50 lliures esterlines, que constitueixen una part del valor-mercaderia generat per la força de treball, se li avancen en forma monetària. Els diners que s’hi avancen al treballador són tan sols una conversió en forma equivalent d’una porció del valor-mercaderia que ell mateix ha produït. I ja per això l’acte D – M, així com D – A, no són de cap manera mers reemplaçaments de mercaderies en forma monetària amb mercaderies en forma d’ús, sinó que inclouen un altre element independent de la circulació general de mercaderies com a tal.

D’ apareix com a forma alterada de M’, que és ell mateix producte de la funció prèvia de P, el procés de producció; la suma monetària global D’ és expressió monetària de treball previ. En el nostre exemple: 10.000 lliures de fil = 500 lliures esterlines, producte del procés de filar; de les quals 7.440 lliures de fil = capital constant avançat c = 372 lliures esterlines; 1.000 lliures de fil = capital variable avançat v = 50 lliures esterlines, i 1.560 lliures de fil = la plus-vàlua p = 78 lliures esterlines. Si de D’ tan sols el capital originari = 422 lliures esterlines s’avança de nou, sota la resta de condicions constants, llavors el treballador rep avançades en D – A tan sols una part de les 10.000 lliures de fil (el valor monetari de 1.000 lliures de fil), produïdes aquella setmana, en la setmana següent. Com a resultat de M – D els diners són sempre expressió de treball passat. En la mesura que l’acte completador D – M es realitza en el mercat de mercaderies, i per tant D es reposa a canvi de mercaderies existents que es troben en el mercat, això és una nova substitució de treball passat, d’una forma (diners) a l’altra (mercaderia). Però D – M és diferent en el temps de M – D. Pot ésser-ne simultani excepcional quan, per exemple, el capitalista que realitza D – M i el capitalista pel qual aquest acte és M – D es bescanvien les mercaderies al mateix temps i D tan sols fa equivaldre el balanç. La diferència temporal entre l’execució de M – D i la de D – M pot ésser més o menys considerable. Per bé que, com a resultat de l’acte M – D, D representa treball passat, D pot representar per a l’acte D – M la forma alterada de mercaderies que no es troben encara en el mercat, sinó que s’hi trobaran en el futur, ja que D – M no necessita de realitzar-se abans que M s’haja produït de nou. Igualment pot D representar mercaderies que es produeixen simultàniament amb la M del qual és expressió monetària. Per exemple, en la substitució D – M (compra de mitjans de producció) el carbó es pot comprar abans d’extreure’l de la mina. En la mesura que d figura com a acumulació de diners que no s’esmercen com a ingressos poden representar cotó que no es produirà fins a l’any vinent. El mateix val per l’esmerçament d’ingressos per part del capitalista, d - m. El mateix per al salari laboral A = 50 lliures esterlines; aquests diners no tan sols són la forma monetària de treball passat de treballadors sinó que alhora són esborrany de treball simultani o futur que tot just es realitza o que es realitzarà en el futur. El treballador pot comprar així un abric que no es farà fins a la propera setmana. Especialment això és el cas en relació amb nombre força gran de mitjans de vida necessaris que s’han de consumir gairebé immediatament en l’instant de la llur producció, car si no es malbaraten. Així el treballador rep en els diners amb els quals se li paga el salari la forma alterada del seu propi treball futur o el d’un altre treballador. Amb una part del seu treball passat li dóna al capitalista un esborrany del seu propi treball futur. És el seu propi treball simultani o futur el que constitueix el subministrament encara no disponible amb el qual se li paga el seu treball passat. Ací s’esvaeix completament el concepte de la constitució del subministre.

Segon: en la circulació m – d - m A und Pm els mateixos diners canvien dues vegades; el capitalista rep primer com a venedor i dóna després com a comprador; la transformació de mercaderies en forma monetària serveix únicament per transforma de nou la forma monetària en mercaderies; la forma monetària del capital, la seua presència com a capital monetari, és per tant en aquest moviment tan sols un moment evanescent; o el capital monetari, a mesura que flueix el moviment, apareix tan sols com a mitja de circulació, quan serveix com a mitjà de compra; com a mitjà de pagament pròpiament dit apareix quan els capitalistes es compren mútuament, i per tant tan sols per saldar balanços de pagament.

Tercer: la funció del capital monetari, ja servesa com a mer mitjà de circulació o com a mitjà de pagament, mitjança tan sols la substitució de M per A i Pm, és a dir la substitució del fil, el producte-mercaderia, que resulta del capital productiu (després de deduir la plus-vàlua emprada com a benefici) pels seus elements de producció, i per tant la reconversió del valor de capital des de la seua forma de mercaderia en els elements constitutius d’aquesta mercaderia; mitjança així finalment tan sols la reconversió del capital-mercaderia en capital productiu.

Per tal que el cercle es complete normalment, M’ s’ha de vendre pel seu valor i en la seua totalitat. A més, M – D – M no inclou tan sols la substitució d’una mercaderia per una altra, sinó la substitució dins la mateixa relació de valor. La nostra assumpció que això s’hi esdevé. De fet, però, el valor dels mitjans de producció varia; precisament per això és propi de la producció capitalista un canvi continu en les relacions de valor, ni que siga a través d’un canvi continu en la productivitat del treball, la qual caracteritza la producció capitalista. Això es discutirà més tard, i ací merament ho esmentam. La transformació dels elements de producció en productes-mercaderia, de P en M’, té lloc en l’esfera de la producció, i la reconversió de M’ a P en l’esfera de la circulació. La mitjança la metamorfosi simple de mercaderies. El seu contingut és, però, un moment del procés de reproducció considerat en general. M – D – M, com a forma de circulació del capital, inclou funcionalment un canvi material determinat. La substitució M – D – M es condiciona, a més, pel fet que M = els elements de producció de la quantitat de mercaderies M’, i que aquesta relació original de valor se sosté mútuament; s’assum per tant no tan sols que les mercaderies es compren pels llurs valors sinó també que no pateixen cap alteració de valor durant el cicle; quan no és així el procés no pot discórrer normalment.

En D ... D’, D és la forma originària del valor de capital, que es descarta per ésser represa de nou. En P ... M’ - D – M ... P, D és tan sols una forma assumida en el procés, que ja s’hi descarta de nou. La forma monetària hi apareix tan sols com a forma de valor independent i evanescent del capital; el capital com a M’ és igualment delitós d’assumir-la, com a D’, com de descartar-la, tan aviat com s’hi ha crisalidat, per transformar-se de nou en la forma de capital productiu. Mentre roman en l’aspecte monetari no funciona com a capital, i no s’hi amplia; el capital resta quiet. D hi actua com a mitjà de circulació, però com a mitjà de circulació de capital, contra Tooke. L’aparença d’independència que la forma monetària del valor de capital posseeix en la primera forma del seu cicle (el capital monetari) s’esvaeix en aquesta segona forma, que constitueix així la crítica de la forma I, i es redueix tan sols a una forma particular. Si la segona metamorfosi D – M topa amb obstacles (si manquen, per exemple, mitjans de producció en el mercat), també s’interromp el cicle, el flux del procés de reproducció, de igual forma que quan això s’esdevé amb el capital en la forma de mercaderia. La diferència és, però, aquesta: en la forma monetària pot restar més temps que en la forma transitòria de mercaderia. No deixa d’ésser diners, si bé que no funciona com a capital; però deixa d’ésser una mercaderia i un valor d’ús en general si s’atura molt de temps en la seua funció de capital-mercaderia. En segon lloc, la forma monetària és capaç d’assumir una altra forma per comptes de la seua forma originària de capital productiu, mentre que com a M’ res no hi pot ocupar el seu lloc.

M’ - D’ - M inclou tan sols els actes de circulació per a M’ segons la seua forma, que són moments de la seua reproducció; però la reproducció real de M, que substitueix M’, és necessària per a conduir M’ - D’ - M; això es condiciona, però, al procés de reproducció extern al procés de reproducció del capital individual representat en M’. -

En la forma I d - m A und Pm prepara tan sols la primera conversió del capital monetari en capital productiu; en la forma II la reconversió del capital-mercaderia en capital productiu: per tant, en la mesura que la inversió de capital industrial resta la mateixa, la reconversió de capital-mercaderia en els mateixos elements de producció té lloc a partir dels que l’originaren. Sembla així que ací, de la mateixa manera que la fomr aI, que l’acte fa de fase preparatòria del procés de producció, però com un retorn, com una renovació, i per això és precursor del procés de reproducció, i també una repetició del procés d’ampliació del valor.

Cal remarcar de nou que D – A no és un simple bescanvi de mercaderies, sinó la compra d’una mercaderia A, que ha de servir per a la producció de plus-vàlua, de la mateixa forma que D – Pm és tan sols un procediment que és materialment indefugible per a la consecució d’aquest objectiu.

Amb la realització de D - M A und Pm, D es reconverteix en capital productiu, en P, i comença el cicle de nou.

La forma explícita de P ... M´- D´- M ... P és així:

P ... W´

{

W

}

---

{

G

}

- W A und Pm... P

+

+

w

---

g

- w

La transformació de capital monetari en productiu és la compra de mercaderies per a la producció de mercaderies per part del capitalista. Tan sols en la mesura que el consum és aquest consum productiu, cau en el cicle del propi capital; el seu condicionant és la plus-vàlua que es fa mitjançant les mercaderies així consumides. I això és quelcom força diferent de la producció i, fins i tot, de la producció de mercasderies, que té com a objectiu l’existència del productor; una substitució de mercaderia per mercaderia condicionada així per la producció de plus-vàlua és quelcom del tot diferent del bescanvi de productes – mitjançant únicament diners. La qüestió, però, la prenen els economistes com a demostració que no és possible cap sobreproducció.

Fora del consum productiu de D, que es transforma en A i Pm, el cicle conté la primera baula de D – A, que pel treballador és A – D = M - D. De la circulació del treballador A – D – M, que inclou el seu consum, tan sols cau la primera baula com a resultat de D – A en el cicle del capital. El segon acte, és a dir D – M, no cau en la circulació del capital individual, per bé que s’hi origina. La presència constant de la classe obrera és necessària, però, per a la classe capitalista, i d’ací també que D – M mitjance el consum del treballador.

L’acte M’ - D’ estableix per a la continuació del cicle del valor de capital, així com per al consum de la plus-vàlua per part del capitalista, únicament que M’ es transforme en diners, que la compren. Naturalment únicament la compren perquè l’article és un valor d’ús, i per tant una certa mena destinada al consum, productiu o individual. Si M’ continua a circular, però, per exemple, en mans del comerciant, que ha comprat el fil, això no afecta d’entrada de cap manera la continuació del cicle del capital individual que ha produït el fil que el comerciant ha comprat. Tot el procés continua el seu curs i amb ell el consum individual que ha condicionat per part del capitalista i del treballador. Un punt important en la consideració de les crisis.

Tan aviat com M’ s’ha venut en general, s’ha convertir en diners, pot reconvertir-se en els factors reals del procés laboral i, en conseqüència, del procés de reproducció. Així, que M’ la compre el consumidor definitiu o el comerciants que vol revendre-la, no altera immediatament gens la qüestió. L’abast de la quantitat de mercaderies generada per la producció capitalista la determina l’escala d’aquesta producció i el requeriment d’ampliar-la constantment, i no pas un cicle predetestinat de demanda i oferta de necessitats a satisfer. La producció de masses només pot tindre per comprador immediat, fora d’altres capitalistes industrials, el gran comerciant. Dins certs límits el procés de reproducció pot avançar en una escala idèntica o ampliada, per bé que les mercaderies que s’hi aturen no entren realment en el consum individual o productiu. El consum de les mercaderies no s’inclou en el cicle del capital del qual s’originen. Tan aviat com es ven el fil, per exemple, el cicle del valor de capital representat en el fil comença de nou, tant se val què s’esdevinga del fil venut. Tan aviat com el producte es ven, tot segueix el curs regular des del punt de mira del productor capitalista. El cicle del valor de capital que representa no s’interromp. I si aquest procés s’amplia – ço que inclou el consum productiu ampliat de mitjans de producció –, també pot acompanyar-se aquesta reproducció de capital d’un consum individual ampliat (i per tant d’una demanda) del treballador, ja que això ho acompanya i permet el consum productiu. Així pot crèixer la producció de plus-vàlua i amb ella també el consum individual del capitalista, tot el procés de reproducció pot trobar-se en una situació floreixent i, malgrat tot, una gran part de les mercaderies tan sols han entrat aparentment en el consum, però en realitat resten sense vendre en les mans dels revenedors, perquè de fet, doncs, encara són al mercat. Ara bé, rere el corrent de mercaderies segueix un altre corrent, i finalment es veu que el corrent anterior tan sols ha estat absorbit aparentment pel consum. Els capitals-mercaderies pugnen mútuament per un lloc en el mercat. Els nou arribats, per vendre’s, s’han de vendre per sota preu. Els corrents anteriors encara no s’han liquidat quan se n’esgoten els terminis de pagament. Els llurs posseïdors s’han de declarar insolvents, o vendre a qualsevol preu per tal de pagar. Aquesta venda no té en absolut res a veure amb l’estat real de la demanda. Té tan sols a veure amb la demanda de pagament, amb la necessitat absoluta de convertir mercaderies en diners. Llavors esclata la crisi. Es fa patent no en la reducció immediata de la demanda consumptiva, de la demanda del consum individual, sinó en la reducció dels bescanvis de capital per capital, del procés de reproducció del capital. -

Si les mercaderies Pm i A, que substitueixen D per a la seua funció com a capital monetari, com a valor de capital destinat a reconvertir-se en capital productiu – si aquestes mercaderies s’han de comprar o s’han de pagar en terminis diferents, D – M representa així una sèrie de compres i pagaments successiu, llavors una part de D realitza l’acte D – M mentre una altra part resta en situació monetària, i no serveix per realitzar actes simultanis o successius D – M fins que les condicions d’aquest procés ho determinen. Això es retira tan sols temporalment de la circulació, per tal d’entrar en acció en un cert moment i exercir la seua funció. Aquest emmagatzematge mateix és, doncs, una funció determinada per la seua pròpia circulació i per a la circulació. La seua presència com a fons de compra i pagament, la suspensió del seu moviment, la situació de circulació interrompuda, és, doncs, una situació on els diners exerceixen una de les seues funcions com a capital monetari. Com a capital monetari; ja que en aquest cas els diners temporalment en repós són ells mateixos una part del capital monetari (de D’ - d = D), de la porció del valor del capital-mercaderia que és = P, del valor del capital productiu que comença el cicle. D’altra banda tota la moneda retirada de la circulació es troba en forma de tresor. La forma de tresor dels diners hi esdevé per tant funció del capital monetari, exactament com en D – M la funció dels diners com a mitjà de compra o de pagament esdevé funció del capital monetari, i de fet perquè el valor de capital hi existeix en forma monetària, i l’estat monetari hi és un estat on el capital industrial es troba en un dels seus estadis, prescrit per les interconnexions del cicle. Però s’hi verifica alhora novament que el capital monetari dins del cicle del capital industrial no realitza cap altra funcions que les monetàries, i que aquestes funcions monetàries tenen la importància de les funcions del capital únicament en relació amb els altres estadis d’aquest cicle.

La presentació de D’ com a relació de d amb D, com a relació de capital, no és immediatament cap funció del capital monetari, sinó del capital-mercaderia M’, que manifesta ell mateix únicament el resultat del procés de producció, com a relació de m i M, i així doncs l’ampliació del propi valor de capital que s’hi dóna.

Si la continuació del procés de circulasció topa amb obstacles, de forma que D ha de suspendre per circumstàncies externes, la situació del mercat, etc., la seua funció D – M i en conseqüència resta en l’estat de diners per més o menys temps, hi ha de nou diners en estat de tresor, cosa que s’esdevé també en la circulació simple de mercaderies sempre que el trànsit de M – D en D – M s’interromp per circumstàncies externes. És un atresorament involuntari. En el nostre cas els diners tenen així la forma de capital monetari latent, en guareig. De moment, però, no hi anirem més enllà.

En tots dos casos, però, la persistència del capital monetari en el seu estat monetari apareix com el resultat d’un moviment interromput, siga deliberat o contrariant, voluntari o involuntari, funcional o disfuncional.

II. Acumulació i reproducció a escala ampliada

Com que les proporcions amb les quals es fa ampliable el procés de producció no són arbitràries sinó prescrites per la tècnica, la plus-vàlua realitzada, malgrat determinada per a la capitalització, pot sovint únicament crèixer a través de la repetició de diferents cicles fins a assolir un abast (i, per tant, fins llavors s’hi ha d’acumular) amb el qual funcionarà realment com a capital addicional o per poder entrar en el cicle del valor de capital en processament. La plus-vàlua es fixa per tant en tresor i constitueix en aquesta forma capital monetari latent. Latent perquè no pot actuar com a capital mentre persisteix en forma monetària.(6a) Així, l’atresorament hi apareix com un moment dins el procés d’acumulació capitalista que acompanya, però que alhora l’és essencialment diferent. Ja que amb la constitució del capital monetari latent no s’amplia el propi procés de reproducció. Al contrari. El capital monetari latent s’hi constitueix perquè el productor capitalista no pot ampliar immediatament l’escala de la seua producció. Si ven el seu producte excedentari a un productor d’or o d’argent, que introdueix nou or o argent en la circulació o, ço que ve a ésser el mateix, a un comerciant, que importa or o argent addicional des de l’exterior a canvi d’una part del producte excedentari nacional, constitueix així el seu capital monetari latent un increment del tresor nacional d’or o d’argent. En tots els atres casos, les 78 lliures esterlines, per exemple, que eren un mitjà de circulació en les mans del comprador, assumeixen en les mans del capitalista tan sols la forma de tresor; s’hi dóna així tan sols una altra distribució del tresor nacional d’or o d’argent.

Funcionen els diners en les transaccions del nostre capitalista com a mitjà de pagament (en la forma de mercaderies que el comprador ha de pagar en terminis més o menys llargs), i no es transforma així la plus-vàlua adreçada a la capitalització en diners sinó en comprovants de deute, en títols de propietat d’un equivalent que el comprador pot tindre ja en possessió o que pot esperar de posseir. No entra en el procés de reproducció del cicle com tampoc no ho fan els diners invertits en papers portadors d’interès, etc., per bé que poden entrar en el cicle d’un altre capital industrial individual.

El caràcter sencer de la producció capitalista el determina l’ampliació del valor de capital avançat, i per tant en primera instància la producció de tanta plus-vàlua com siga possible; en segon lloc, però, (vg. Llibre I, Cap. XXII) la producció de capital, i per tant la conversió de plus-vàlua en capital. L’acumulació o producció a escala ampliada, que apareix com a mitjà per a la producció sempre més ampliada de plus-vàlua, i per tant per a l’enriquiment del capitalista, com a objectius personal, i en conclusió la tendència general de la producció capitalista esdevé en darrer terme, com ho mostrava el Llibre I, a través del seu desenvolupament, una necessitat de cada capitalista individual. L’augment constant del seu capital esdevé condició del seu manteniment. Però no hem d’anar-hi més enllà del desenvolupament anterior.

Consideram primer la reproducció simple, en la qual representa que tota la plus-vàlua s’esmerça com a ingrés. En la realitat, sota condicions normals, sempre una part de la plus-vàlua s’esmerça com a ingrés i una altra part es capitalista, i és de tot indiferent si la plus-vàlua produïda en un determinat període es consum completament o es capitalitza completament. De mitjana, el moviment – i la fórmula general tan sols pot representar-lo així – es troba tots dos casos. Per tal de no complicar la fórmula és millor acceptar que tota la plus-vàlua s’acumula. La fórmula P .. M’ - D’ - M’A und Pm ... P´ expressa: capital productiu, que es reprodueix a una escala més gran i amb un valor més gran i que, com a capital productiu crescut, comença el seu segon cicle, o, el que és el mateix, renova el seu primer cicle. Tan aviat com comença aquest segon cicle, tenim de nou P com a punt de partida; simplement P és un capital productiu més gran que no pas era el primer P. Així, quan en la fórmula D ... D’ el segon cicle comença amb D’, D’ funciona com a D, com a capital monetari avança d’una determinada grandària; és un capital monetari més gran que el que havia obert el primer cicle, però totes les referències respecte la seua creixença mitjançant la plus-vàlua s’esvaeixen tan aviat com entra en la funció de capital monetari avançat. Aquest origen s’entrelluca en la seua forma de capital monetari, que comença el seu cicle. Igualment s’esdevé amb P’, tan aviat com funciona com a punt de partida d’un nou cicle.

Si comparam P ... P’ amb D ... D’ o el primer cicle, no tenen pas la mateixa importància. D ... D’, pres com a cicle aïllat, expressa únicament que D, el capital monetari (o el capital industrial en el seu cicle com a capital monetari) són diners que criden diners, valor que crida valor, que estableix plus-vàlua. En el cicle de P, per contra, el procés de valorització ja es completa amb el decurs del primer estadi, el procés de producció, i després del decurs del segon estadi (el primer estadi de circulació) M’ - D’ existeix valor de capital + plus-vàlua ja com a capital monetari realitzat, com a D’, que apareix com el darrer extrem en el primer cicle. La plus-vàlua que s’ha produït es representa en la forma inicialment considerada de P ... P (vegeu la fórmula explícita de la p. 47) mitjançant m – d – m, que recau en el seu segon estadi fora de la circulació de capital i representa la circulació de la plus-vàlua com a ingrés. D’aquesta forma, on tot el moviment es representa en P ... P i, per tant, no n’hi ha cap diferència entre tots dos punts finals, es representa igualment l’ampliació del valor avançat, la generació de plus-vàlua com en D ... D’; tan sols que l’acte M’ - D’ apareix com a darrer estadi en D ... D’, i com a segon del cicle és el primer de la circulació en P ... P.

En P ... P’, P’ no expressa que s’ha produït plus-vàlua sinó que s’ha capitalitzat la plus-vàlua produïda i que, per tant, s’ha acumulat capital, i així doncs P’, en contraposició a P, consisteix en el valor originari de capital més el valor del capital acumulat mitjançant aquest moviment.

D’, com a mera conclusió de D ... D’, de la mateixa manera que M’, tal com apareix dins de tots aquests cicles, expressa per ell mateix no pas el moviment, sinó el resultat: l’ampliació del valor de capital realitzada en la forma de mercaderies o en la forma monetària, i per tant del valor de capital com a D + d o com a M + m, com a relació del valor de capital amb la seua plus-vàlua, com a brot. Expressen aquest resultat com a diferents formes de circulació del valor ampliat de capital. Però ni en la forma M’ ni tampoc en la forma D’ és l’ampliació de valor que s’ha donat una funció del capital monetari, o del capital de mercaderia. Com a formes o presències, particulars i diferents, que es corresponen a funcions particulars del capital industrial, el capital monetari tan sols pot realitzar funcions monetàries i el capital-mercaderia tan sols funcions de mercaderia, mentre que la diferència mútua és tan sols la dels diners i mercaderia. Igualment, el capital industrial pot consistir, en la seua forma de capital productiu, tan sols dels mateixos elements que qualsevol altre procés laboral generador de producte: d’una banda, condicions objectives de treball (mitjans de producció) i, d’altra banda, força de treball realitzadora i productiva (deliberada). Així com el capital industrial pot existir dins l’esfera de la producció tan sols en una composició corresponent en general al procés de producció, i per tant també al procés de producció no-capitalista, tan sols pot existir en l’esfera de la circulació entre les dues formes corresponents de mercaderies i diners. Per així com la suma dels elements de producció s’anuncia d’entrada com a capital productiu perquè la força de treball és força de treball aliena que el capitalista ha comprat al propi posseïdor, exactament com ha comprat els seus mitjans de producció a d’altres posseïdors de mercaderies; així, per tant, com el propi procés de producció apareix com a funció productiva del capital industrial, també els diners i les mercaderies appareixen com a formes de circulació del mateix capital industrial, i d’aquesta manera les llurs funcions apareixen com les seues funcions de circulació, que o bé introdueixen les funcions del capital productiu o hi sorgeixen. Tan sols mitjançant la composició com a formes funcionals que el capital industrial ha de realitzar en els diferents estadis del seu procés cíclic, hi són la funció monetària i la funció mercaderia alhora funcions de capital monetari i capital-mercaderia. És erroni derivar per tant les propietats i funcions específiques que caracteritzen els diners com a diners i les mercaderies com a mercaderies del llur caràcter de capital, com igualment és erroni derivar contràriament les propietats del capital productiu de les seues maneres d’existència en mitjans de producció.

Tan aviat com D’ o M’ es fixen com a D + d, M + m, és a dir com a relació del valor-capital amb la plus-vàlua com a brot, aquesta relació s’expressa en totes dues, en un cas en forma monetària, en l’altra en forma de mercaderies, la qual cosa no altera gens la qüestió. La relació no sorgeix per tant de les propietats i funcions dels diners com a tals, o de les mercaderies com a tals. En tots dos casos la propietat caracteritzadora del capital és el de valor que crida valor, expressada únicament com a resultat. M’ és sempre el producte de la funció de P, i D’ és sempre tan sols la forma de M’ alterada en el cicle del capital industrial. Tan aviat, per tant, com el capital monetari realitzat comença de nou la seua funció particular com a capital monetari, deixa d’expressar la relació de capital continguda en D’ = D + d. Quan ha transcorregut D ... D’, i D’ comença una altra vegada el cicle, no figura com a D’, sinó com a D, encara que es capitalitze tota la plus-vàlua continguda en D’. El segon cicle comença en el nostre cas amb un capital monetari de 500 lliures esterlines, per comptes del primer, amb 422. El capital monetari que obre el cicle és 78 lliures esterlines més gran que l’anterior; aquesta diferència existeix en la comparació d’un cicle amb l’altre; però aquesta comparació no existeix dins de cada cicle. Les 500 lliures esterlines avançades com a capital monetari, de les quals 78 existeixen prèviament com a plus-vàlua, no juguen cap altre paper que el de 500 lliures esterlines, amb les quals un altre capitalista obrís el seu primer cicle. Igualment s’esdevé en el cicle del capital productiu. El P’ augmentat apareix com a P en el recomençament, tan bé com feia P en la reproducció simple P ... P.

En l’estadi D’ - M’ A und Pm la grandària crescuda s’indica únicament mitjançant M’, però no per A’ i Pm’. Com que M és la suma d’A i Pm, amb M’ ja s’indica que la suma de l’A i Pm que conté és més gran que la P originària. En segon lloc, però, la denominació A’ i Pm’ seria falsa perquè sabem que el creixement del capital es vincula a una alteració de la seua composició de valor, i que en relació proporcional al valor creix Pm, mentre A es redueix sempre relativament, i sovint absolutament.

III. Acumulació monetària

Que d, la plus-vàlua monetaritzada, s’afegesca de nou immediatament en el valor de capital en processament, i així, juntament amb el capital D, puga entrar com a quantitat D’ en el procés cíclic, depèn de circumstàncies que són independents de la mera presència de d. Si d serveix com a capital monetari en un segon negoci independent, paral·lel al primer, és clar també que tan sols hi és aplicable si posseix la grandària mínima requerida per a aquest negoci. Si s’aplica a l’extensió del negoci originari, també les relacions dels factors materials de P i les llurs relacions de valor determinen igualment una grandària mínima per a d. Tots els mitjans de producció efectius en aquest negoci tenen no tan sols una relació qualitativa, sinó una determinada relació quantitativa mútua, un abast proporcional. Aquestes relacions materials, així com les dels valors que comporten els factors que entren en el capital productiu, determinen l’abast mínim que ha de posseir d per poder-se aplicar en l’addició de mitjans de producció i de força de treball, o tan sols dels primers, com a creixement del capital productiu. Així el filador no pot augmentar el nombre de les seues filadores sense simultàniament adquirir les cardadores i prefiladores corresponents, a banda de l’augment de despesa en cotó i salaris, que condicionen aital ampliació de negoci. Per tal d’assolir això, la plus-vàlua ha d’haver arribat ja a una certa suma (calculada habitualment en 1 lliura esterlina per la instal·lació de cada filadora nova). En la mesura que d no posseesca aquest abast mínim, el cicle del capital s’ha de repetir diverses vegades fins que la suma de les successives d generades, juntament amb D, puguen funcionar en D’ - M’ A und Pm. Ja meres alteracions de detall, com ara en la maquinària de filar, per fer-les més productives, requereixen grans inversions en material de filar, extensió de la maquinària de prefilatura, etc. En l’interludi s’acumulen d, i la seua acumulació no és cap funció pròpia, sinó el resultat de la repetició de P ... P. La seua pròpia funció és el seu manteniment en l’estat monetari, fins que des dels cicles repetits d’ampliació del valor, i per tant des de l’exterior, hagen rebut prou addicions com per assolir la quantitat mínima requerida per a la seua funció activa, l’única quantitat amb la qual poden actuar realment com a capital monetari, en el cas presentat com a part acumulada en funció del capital monetari esmentat D, i poder entrar funcionalment en aquest darrer. En l’interludi s’acumula i existeix tan sols en la forma d’un cert tresor en procés de constitució, de creixement. L’acumulació monetària, l’atresorament, apareix ací per tant com un procés a través del quals el capital industrial realitza l’acumulació real, l’ampliació d’escala, als quals acompanya d’entrada. D’entrada, ja que mentre el tresor resta en el seu estat de tresor, no funciona com a capital, ni pren part en el procés d’ampliació de valor, en restar com una suma monetària que tan sols creix perquè, sense fer res, els diners disponibles es llencen en la mateixa caixa.

La forma de tresor és tan sols la forma de diners que no es troben en circulació, de diners la circulació dels quals s’ha interromput i que es fixen així en la seua forma monetària. Pel que fa al procés del propi atresorament, és comú a tota producció de mercaderies i tan sols juga un paper com a objectiu en ell mateix en les formes pre-capitalistes no-desenvolupades. Acó, però, apareix el tresor com a forma de capital monetari i l’atresorament com un procés que acompanya d’entrada l’acumulació de capital, perquè i en la mesura que els diners hi figuren com a capital monetari latent; perquè l’atresorament, l’estat de tresor en el qual es troba la plus-vàlua disponible en forma monetària és un estadi preparatiu exterior al cicle del capital i funcionalment destinat a la transformació de plus-vàlua en capital realment en funcionament. És així capital monetari latent per aquesta determinació, per la qual ha d’assolir abans l’abast per poder ingressar en el procés que determina la composició de valor en cada cas del capital productiu. Mentre resta, però, en estat de tresor, no funciona com a capital monetari, si bé encara és capital monetari en repòs; no perquè s’haja interromput en la seua funció, sinó perquè no és encara capaç de dur-la a terme.

Prenem ací l’acumulació monetària en la forma real originària, com a tresor monetari real. Pot existir també en la forma de mers havers positius, de títols de deute dels capitalistes que han venut M’. Pel que fa a les altres formes amb la qual existeix el capital latent en l’interludi mateix en forma de diners que creiden diners, com ara en forma de dipòsit generador d’interessos en un banc, en papers de canvi o de valor de qualsevol forma, no pertocar entrar-hi ara. La plus-vàlua realitzada en diners efectua llavors funcions particulars de capital externes al cicle del capital industrial del qual ha sorgit; funcions que, en primer lloc, no tenen res a veure amb aquell cicle, i en segon lloc suposen funcions de capital diferents a les funcions del capital industrial, i que no s’hi han desenvolupat encara.

IV. Fons de reserva

En la forma abans considerada de tresor, tal com existeix la plus-vàlua, és un fons d’acumulació monetària, on la forma monetària que posseeix d’entrada l’acumulació de capital és un condicionant de la darrera. Aquest fons d’acumulació pot realitzar, però, també serveis auxiliars particulars, és a dir que pot entrar en el procés de circulació de capital sense posseir la forma P ... P’, i per tant sense ampliar la reproducció capitalista.

Si el procés M’ - D’ s’allarga per damunt de la mesura normal, també s’acumula anormalment el capital-mercaderia en la seua conversió en forma monetària; o si, quan aquesta darrera es compleix, per exemple si, després de la transformació, el preu dels mitjans de producció que han de substituir el capital monetari s’ha elevat per damunt del nivell que hi havia al començament del cicle, el tresor que funciona com a fons d’acumulació pot emprar-se en el lloc del capital monetari o d’una part. El fons d’acumulació monetària serveix així com a fons de reserva, com a anivellador dels sotracs del cicle.

Com a tal fons de reserva és diferent dels fons de mitjans de compra o de pagament considerats en el cicle P ... P. Els darrers són una part del capital monetari en funcionament (i per tant formes presencials d’una part del valor de capital que participa en general en el procés), les quals parts entren en funcionament tan sols en terminis temporals mútuament diferents. Constitueixen un capital monetari de reserva constant en la continuïtat del procés de producció, ja que el pagament efectuat avui s’ha de fer efectiu de nou en un termini posterior, i la quantitat de mercaderies més gran que es compra, s’ha de comprar de nou en dies posteriors; en aquests intervals una part del capital en circulació existeix contínuament, per tant, en forma monetària. Contràriament, el fons de reserva no és un component del capital en funcionament o, més exactament, del capital monetari, sinó un capital situat en un estadi previ a la seua acumulació, de plus-vàlua que encara no s’ha transformat en capital actiu. S'entén, evidentment, per altra banda, que el capitalista en situació de necessitat no es demana de cap manera per les funcions determinades dels diners que té a les mans, sinó que empra els que té per mantindre en moviment el procés cíclic del seu capital. En el nostre exemple D = 422 lliures esterlines, D' = 500. Si una part del capital de 422 lliures existeix com a fons de mitjans de pagament i de compra, com a pressupost monetari, de forma que es compta que, amb la resta de circumstàncies iguals, entrarà completament en el cicle, i que amb això n'hi ha prou. El fons de reserva és, però, una part de la plus-vàlua de 78 lliures esterlines; pot introduir-se únicament en el procés cíclic del capital de 422 lliures esterlines, en la mesura que aquest cicle no es complete sota circumstàncies idèntiques; ja que és una part del fons d'acumulació i hi figura sense l'ampliació de l'escala de la reproducció.

El fons d'acumulació monetària és ja presència de capital monetari latent; per tant conversió de diners en capital monetari.

La forma general del cicle del capital productiu, que inclou la reproducció simple i a escala ampliada, és:

1

2

P ...

M´- D´.

D - M A und Pm ... P (P´)

Si P = P, D en 2) = D´- d; si P = P´, D en 2) és més gran que D´ - d; és a dir, d es transforma totalment o parcialment en capital monetari.

El cicle del capital productiu és la forma amb la qual l'economia clàssica considera el procés cíclic del capital industrial.


Notes

(6a) L'expressió latent deriva del concepte físic de calor latent, que ara ha estat gairebé del tot bandejada per la teoria de la transformació de l'energia. Marx utilitza doncs en la tercera secció (de redacció posterior) una expressió derivada de l'energia potencial: "potencial", o segons l'analogia amb les velocitats virtuals de D'Alembert: "capital virtual". - F. E. <=