16. Capítol. El recanvi del capital variable | Índex | 18. Kapitel. Dritter Abschnitt. Einleitung

CAPÍTOL DISSETÈ
La circulació de la plus-vàlua

Hem vist fins ara que una diferència en el període de recanvi provoca una diferència en la taxa anual de plus-vàlua, fins i tot dins amb una generació anual de plus-vàlua constant.

Però es troba a més, necessàriament, diferències en la capitalització de la plus-vàlua, de l’acumulació, i en aquesta mesura també en la taxa constant de plus-vàlua, mentre la quantitat de plus-vàlua generada anual és la mateixa.

Remarcam ara, primerament, que el capital A (en l’exemple del capítol anterior) té un ingrés periòdic corrent, i per tant que, amb l’excepció del període de recanvi del començament del negoci, fa bestreta del propi consum dins de l’any de la producció de plus-vàlua, i no li cal cobrir-la amb avançaments dels propis fons. Això darrer té lloc, per contra, en el cas de B. Produeix de fet durant el mateix període la mateixa quantitat de plus-vàlua que A, però la plus-vàlua no es realitza i no es pot consumir individualment de nou de forma productiva. En la mesura que consideram el consum individual, la plus-vàlua s’anticipa. Cal avançar-hi fons.

Una part del capital productiu, difícil de classificar, particularment el capital addicional necessari per a la reparació i manteniment del capital fix, es presenta ara també sota una nova llum.

En A aquesta porció de capital – completament o parcial – no s’avança amb el començament de la producció. No cal que siga disponible, ni tan sols que hi siga present. Surt de l’empresa ella mateixa mitjançant la conversió immediata de plus-vàlua en capital, és a dir en l’aplicació directa com a capital. Una part de la plus-vàlua que no tan sols se genera periòdicament sinó que es realitza també durant l’any pot compensar les despeses que cal fer en reparacions, etc. Una part del capital necessari per a la conducció del negoci en l’escala originària es produeix així en el curs del negoci pel propi negoci a través de la capitalització d’una part de la plus-vàlua. Això és impossible per al capitalista B. La part de capital qüestionada ha de formar part en aquest cas del capital avançat originàriament. En tots dos casos aquesta porció figurarà en els llibres dels capitalistes com a capital avançat, tal com és en realitat, ja que d’acord amb la nostra assumpció fa part del capital productiu necessari per a la conducció del negoci a una determinada escala. Però constitueix una diferència poderosa quins fons són els avançats. En B es tracta realment una part del capital originàriament present o disponible. En A, per contra, és la part de la plus-vàlua emprada com a capital. Aquest darrer cas ens mostra com no tan sols el capital acumulat sinó també una part del capital originàriament avançat, pot ésser merament plus-vàlua capitalitzada.

Tan aviat com s’hi barreja el desenvolupament del crèdit, la relació del capital avançat originàriament i la plus-vàlua capitalitzada es complica encara més. Per exemple, A manlleva part del capital productiu, amb el qual iniciarà el negoci o el conduirà durant l’any, del banquer C. No té d’entrada cap capital propi suficient per a la conducció del negoci. El banquer C li presta una suma que consisteix merament en les plus-vàlues dipositades dels industrials D, E, F, etc. Des del punt de mira d’A no es tracta encara de capital acumulat. De fet, però, per a D, E, F, etc., A no és més que un agent que capitalitza plus-vàlua que s’han apropiat.

Hem vist en el Llibre I, Cap. XXII, que l’acumulació, la conversió de plus-vàlua en capital, és en realitat un procés de reproducció a escala ampliada, per bé que aquesta ampliació s’expressa extensivament en l’aspecte de l’addició de noves fàbriques a les velles o en l’ampliació intensiva de l’escala de funcionament prèvia de l’empresa.

L’ampliació de l’escala de la producció pot anar en petites dosis, amb una part de la plus-vàlua emprada en millores que o bé simplement augmenten la capacitat productiva del treball emprat o permeten alhora d’explotar-lo més intensivament. O també, allà on la jornada de treball no es restringiex legalment, n’hi ha prou amb un esmerçament addicional de capital circulant (en materials de producció i en salaris) per tal d’ampliar l’escala de la producció, sense una extensió del capital fix, el temps diari d’ús del qual és tan sols allargat, mentre que el període de recanvi s’escurça en correspondència. O la plus-vàlua capitalitzada pot, sota conjuntures favorables del mercat, permetre l’especulació de matèries primeres, operacions per les quals el capital avançant originàriament no hauria estat suficient, etc. Amb tot, és clar que en casos on un nombre més elevat de període de recanvi comporten una realització més freqüent de plus-vàlua dins de l’any, hi haurà períodes en els quals no hi podrà haver ni una prolongació de la jornada laboral ni una introducció de millores individuals; mentre que, d’altra banda, una extensió de tot el negoci a una escala proporcional, en part mitjançant tot l’engranatge del negoci, com en la construcció per exemple, o en part per l’extensió dels fons laborals, com en l’agricultura, són possibles tan sols dins d’uns límits més o menys estrets i, a banda, requereix un volum tan elevat de capital addicional com el que es pot fornir tan sols per diversos anys d’acumulació de plus-vàlua.

Al costat de l’acumulació real o la conversió de la plus-vàlua en capital productiu (i la corresponent reproducció a escala ampliada) hi ha, per tant, una acumulació monetària, un aplegament d’una part de la plus-vàlua com a capital monetari latent, que no és fins després, quan ha assolit un determinat abast, que ha de funcionar com a capital actiu addicional.

Així es presenta la qüestió des del punt de mira del capitalista individual. Amb el desenvolupament de la producció capitalista es desenvolupa, però, simultàniament, el sistema de crèdit. El capital monetari, que el capitalista no pot emprar encara en el seu propi negoci, és emprat per uns altres, dels quals rep els interessos. Funciona per a ell com a capital monetari en un sentit específic, com una mena de capital diferenciat del capital productiu. Però actua com a capital en altres mans. És clar que amb la realització més sovintejada de plus-vàlua i amb una escala creixent de producció, creix la proporció amb la qual es llença nou capital monetari o diners com a capital al mercat monetari, que després és absorbit – si més no, la part més gran – amb una producció ampliada.

La forma més simple amb la qual es pot representar el capital monetari latent addicional és la de tresor. És possible que aquest tresor siga or o argent addicional, obtingut directament o indirecta a través del bescanvi amb països productors de metalls nobles. I tan sols d’aquesta manera creix absolutament el tresor monetari dins un país. D’altra banda és possible – i és la majoria de casos – que aquest tresor no siga res més que diners retirats de la circulació interna, i que han assumit la forma de tresor en les mans de capitalistes individuals. És possible, a més, que aquest capital monetari latent consistesca merament en representacions de valor – passarem per alt ací, encara, els diners de crèdit – o també en meres obligacions, per bé que constatades en documents legals (títols de valor) dels capitalistes damunt de terceres persones. En tots aquests casos, siga quina siga la forma de presència del capital monetari addicional, representa, en la mesura que és capital in spe, no res més que títols addicionals i de reserva dels capitalistes damunt de la producció anual addicional futura de la societat.

«La massa de la riquesa acumulada realment, d’acord amb la magnitud... és tan insignificant comparada amb la capacitat de producció de la mateixa societat en qualsevol estat de civilització, o fins i tot comparada amb el consum real de fins i tot uns pocs anys d’aquesta societat, que la major atenció dels legisladors i dels economistes polítics s’hauria d’adreçar a les ‘forces productives’ i al llur futur lliure desenvolupament i no, com fins ara, a la mera riquesa acumulada que salta a la vista. D’allò que s’anomena riquesa acumulada, de llarg, la major part és tan sols nominal, consistent no en coses reals, vaixells, cases, cotó, millores de la terra, sinó de meres demandes damunt de les forces productives anuals futures de la societat, engendrades i perpetuades pels expedients o institucions d’inseguretat... L’ús d’aquests articles (acumulacions de coses físiques o de riquesa real) com a mer mitjà d’apropiació per als posseïdors de la riquesa creada per les forces productives futures de la societat, de les quals les lleis naturals de la distribució, sense força, els privarien gradualment o, ajudades del treball cooperatiu (cooperative labour), els privarien en ben pocs anys». (William Thompson, «Inquiry into the Principles of the Distribution of Wealth», London 1850, p. 453. - El llibre aparegué originàriament el 1824.)

«Poc es pensa, i la majoria de persones ni tan sols sospiten, com de petita és la proporció, tant en extensió com en influència, de les acumulacions reals de la societat en relació a les forces productives humanes, fins i tot respecte del consum ordinari d’uns pocs anys d’una sola generació. La raó és òbvia, però l’efecte és ben perniciós. La riquesa que es consum anualment, que desapareix amb el consum, es veu tan sols en un moment, i no fa cap impressió més que durant l’acte de gaudi o d’ús. Però aquella part de la riquesa que és de consum lent, mobiliari, maquinària, edificis, des de la infància fins a la vellesa apareix davant dels ulls, com a monuments perdurables de l’esforç humà. Mitjançant la possessió d’aquesta part fixa, permanent, o lentament consumida, de la riquesa nacional, de la terra i dels materials de treball, de les eines de treball, dels locals on allotjar-se mentre es treballa, els posseïdors d’aquests articles comanen en benefici propi les forces productives anuals de tots els treballadors productius realment eficients de la societat, malgrat que aquests articles puguen comportar una proporció tan petita respecte dels productes recurrents d’aquell treball. Amb una població de Gran Bretanya i Irlanda de vint milions, el consum mitjà de cada individu, home, dona i infant, és probablement d’unes vint lliures, la qual cosa suposa quatre-cents milions de riquesa, el producte del treball consumit anualment. La quantitat global del capital acumulat d’aquests països s’ha estimat en no pas superior a 1200 milions, o tres vegades el treball anual de la comunitat; o si es reparteix equitativament, seixanta lliures de capital per cada individu. És de les proporcions, més que no pas amb la quantitat absoluta acurada d’aquestes sumes estimades, que ens preocupam. L’interès d’aquest estoc de capital mantindria tota la població amb el mateix comfort amb el qual existeix ara per uns dos mesos a l’any, i tot el capital acumulat els mantindria en oci (si se’n trobassen compradors) durant tres anys! al final dels quals, sense cases, roba, o aliments, haurien de passar gana, o esdevindre esclaus dels qui els han mantingut durant tres anys en l’oci. Així com tres anys són a la vida d’una generació sana, posam quaranta anys, és la magnitud i la importància de la riquesa real, el capital acumulat de fins i tot la comunitat més rica, en relació a les forces productives de tan sols una generació; no d’allò que, sota disposicions assenyades de seguretat igual, podrien produir, particularment amb l’ajut del treball cooperatiu, sinó d’allò que, sota les condicions deficients i depressores de la inseguretat, produeixen absolutament!... L’aparentment poderosa massa de capital existents per mantindre i perpetuar allò que (o, més aviat, el comandament dels productes del treball anual que serveix com a mitjà d’engreixament)... en l’actual estat de divisió forçada, tot és la maquinària horrible, els vicis, crims i misèries de la inseguretat, que cerquen de perpetuar-se. Com que no res es pot acumular sense suplir primer els béns de primera necessitat, i com que el gran corrent d’inclinació humana és al gaudi; per això la quantitat relativament ridícula de riquesa real de la societat en qualsevol moment particular. Això és una roda eterna de producció i de consum. Des de la quantitat d’aquesta massa immensa de consum i producció, el grapat d’acumulació real ben bé podria passar-se per alt; i, amb tot, és a aquest grapat, i no a la massa de forces productives que l’atenció s’ha adreçat principalment. Aquest grapat, però, en haver estat apropiat per uns pocs, i en haver-se fet instrument de convertir en ús propi els productes anuals constantment recurrents del treball de la gran majoria dels companys; per això, en l’opinió d’aquests pocs, la importància capdavantera d’aquest instrument... Al voltant d’una tercera part dels productes anuals del treball d’aquests països és abstreta dels productors, sota el nom de càrregues públiques, i consumida improductivament pels qui no hi donen cap equivalent, és a dir, cap de satisfactori per als productors... Amb les masses acumulades, particularment quan són detingudes en les mans d’uns pocs individus, l’ull vulgar sempre s’hi posa. Les masses produïdes i consumides anualment, com les ones eternes i incalculables d’un riu poderós, roden i es perden en l’oceà oblidat del consum. D’aquest consum etern, però, som dependents, no tan sols per gairebé totes les gratificacions, sinó fins i tot per l’existència de tota la raça humana. La quantitat i distribució d’aquests productes anuals haurien d’ésser objectes cabdals de consideració. L’acumulació real és directament d’importància secundària, i deriva gairebé sencera de la importància que té en influència damunt de la distribució de les produccions anuals... Les acumulacions i distribucions reals sempre s’han considerat en relació, i subordinades, a les acumulacions reals, i a la perpetuació dels sistemes existents de distribució. En comparació amb la preservació de la distribució real, la misèria sempre recurrent de la felicitat de la raça humana sencera sempre s’ha considerat com desmereixedora d’atenció. Perpetuar els resultats de la força, del frau i de l’atzar, ha estat denominat seguretat; i en suport d’aquesta seguretat espúria, totes les forces productives de la raça humana han estat implacablement sacrificades». (Ibidem, p. 440 - 443.)

__________

Per a la reproducció tan sols són possibles dos casos normals, a banda de pertorbacions, que interfereixen amb la reproducció a una determinada escala.

Hi ha, bé reproducció a escala simple.

O bé capitalització de la plus-vàlua, acumulació.

1. Reproducció simple

Amb la reproducció simple, la plus-vàlua produïda i realitzada anualment o diversos colps dins de l’any es consum individualment, és a dir improductiva, per part del propietari, el capitalista.

La circumstància que el valor del producte consistesca en part en plus-vàlua, i de l’altra part en la porció de valor constituïda pel capital variable que s’hi reprodueix més el capital constant que s’hi consum, no altera absolutament res, tant se val quina siga la quantitat o el valor del producte global, que entra constantment en la circulació i que s’hi retira igualment de forma constant, per tal de caure en el consum productiu o individual, és a dir per servir de mitjà de producció o de mitjà de consum. Deixant de banda el capital constant, tan sols afecta el repartiment del producte anual entre els treballadors i els capitalistes.

Fins i tot si es presenta la reproducció simple, una part de la plus-vàlua ha d’existir constantment en diners i no en producte, perquè altrament no es podria convertir amb finalitats de consum des de diners a productes. Aquesta conversió de la plus-vàlua des de la forma originària de mercaderia cal investigar-la ací més profundament. Per tal de simplificar la qüestió, presentarem la forma més senzilla del problema, és a dir la circulació exclusiva de diners en metàl·lic, de diners, que són equivalent real.

Segons les lleis desenvolupades per a la circulació simple de mercaderies (Llibre I, Cap. III) la quantitat de diners en metàl·lic disponibles en el país ha d’ésser no tan sols suficient per tal que les mercaderies circulen. Ha d’ésser suficient per a les oscil·lacions del curs monetari, que deriven en part de fluctuacions en la velocitat de la circulació, en part dels canvis de preu de les mercaderies, en part de les proporcions diferents i canviants amb les quals els diners funcionen com a mitjà de compra o com a mitjà de circulació pròpiament dit. La relació amb la qual la quantitat disponible de diners es reparteix en tresor i en diners circulants, canvia constantment, però la quantitat de diners és sempre igual a la suma dels diners com a tresor i com a diners circulants. Aquesta massa monetària (massa de metalls nobles) és un tresor de la societat acumulat gradualment. Tan aviat com una part d’aquest tresor es consum per desgast, cal reposar-la anualment, com qualsevol altre producte. Això passa en la realitat mitjançant un bescanvi directe o indirecte d’una part del producte nacional anual amb el producte dels països productors d’or i d’argent. Aquest caràcter internacional de transacció amaga de fet un curs senzill. Per tal de reduir el problema, doncs, a l’expressió més simple i evident, cal assumir que la producció d’or i d’argent té lloc en el mateix país, i per tant que la producció d’or i d’argent constitueix una part de la producció global social de cada país.

Deixant de banda l’or o l’argent produït per als articles de luxe, el mínim de la producció anual ha d’ésser igual al desgast del metall monetari provocat per la circulació monetària. A més: si creix la suma de valor de la massa de mercaderies produïdes i circulades anualment, també ha de créixer la producció anual d’or i d’argent, en la mesura que l’augment de la suma de valor de les mercaderies circulants i la quantitat de diners requerida per a la circulació (i la corresponent creació de tresor) no són compensades mitjançant una velocitat més elevada de la circulació monetària i per una funció més profunda dels diners com a mitjans de pagament, és a dir mitjançant un saldament mutu més elevat de les compres i de les vendes sense la intervenció de diners reals.

Una part de la força de treball social i una part dels mitjans socials de producció han d’esmerçar-se doncs en la producció d’or i d’argent anualment.

Els capitalistes que es dediquen a la producció d’or i d’argent – sota la suposició assumida d’una reproducció simple – tan sols s’hi dediquen dins els límits del desgast mitjà anual i del consum mitjà anual d’or i d’argent, i llencen per tant la plus-vàlua – que consumeixen anualment, segons la nostra assumpció, sense capitalitzar-la – directament a la circulació en la forma monetària, que és la forma natural; a diferència d’altres branques de la producció, on és la forma convertida del producte.

A més: pel que fa als salaris – la forma monetària amb la qual s’avança el capital variable – no són substituïts amb la venda del producte, mitjançant la conversió en diners, sinó pel mateix producte que té com a forma natural d’entrada la dels diners.

Finalment això es troba també amb la part del producte de metalls nobles que és igual al valor del capital constant periòdicament consumit, tant del circulant constant, com del fix constant consumit durant l’any.

Consideram el cicle, o recanvi, del capital investit en la producció de metalls nobles primer sota la forma d – m ... p ... d’. Com que en d – m, m no consisteix tan sols en força de treball i mitjans de producció, sinó també en capital fix, tan sols una part de valor es consum en p, i és clar que d’ - el producte – és una suma monetària igual al capital variable investit en els salaris més el capital constant circulant investit en mitjans de producció més la part de valor del capital fix gastat més la plus-vàlua. Si la suma fos inferior, el valor general de l’or restaria inalterat, i llavors la mina seria improductiva o, si fos el cas general, el valor de l’or comparat amb el valor de les mercaderies que resta inalterat pujaria en conseqüència; és a dir, els preus de les mercaderies caurien, de forma que en endavant la quantitat de diners generats en m – d seria inferior.

Si consideram inicialment tan sols la part circulant del capital avançat en d, el punt de partida de d – m ... p ... d’, trobaríem que una certa suma de diners s’avança, se llença a la circulació per al pagament de força de treball i la compra de materials de producció. Però aquesta suma no es retira de la circulació pel cicle d’aquest capital, per tal de llençar-la-hi de nou. El producte és diners fins i tot en la forma material; no hi ha cap necessitat de transformar-lo en diners mitjançant el bescanvi, per un procés de circulació. Passa del procés de producció a l’esfera de circulació, no en la forma de capital mercaderia que cal reconvertir en capital monetari, sinó com a capital monetari que s’ha de reconvertir en capital productiu, és a dir, que ha de comprar nova força de treball i materials de producció. La forma monetària del capital circulant consumit en força de treball i mitjans de producció és substituïda no per la venda del producte, sinó per la forma natural del propi producte, i per tant no mitjançant la retirada del valor des de la circulació en forma monetària, sinó mitjançant diners addicionals, de nova producció.

Assumim que aquest capital circulant és de 500 lliures esterlines, el període de recanvi de 5 setmanes, el període laboral de 4 setmanes, el període de circulació de tan sols 1 setmana. D’entrada els diners per a 5 setmanes s’han d’avançar en part en estoc de producció, i en part gradualment per al pagament dels salaris. Al començament de la 6a setmana han retornat 400 lliures esterlines i s’han alliberat 100. Això es repeteix constantment. Ací, com abans, sempre es troben 100 lliures en forma alliberament durant un cert període de recanvi. Però consisteixen en diners addicionals de nova producció, de la mateixa forma que les altres 400 lliures. Tenim ací 10 recanvis per any, i el producte anual produït és de 5.000 lliures esterlines en or. (El període de circulació no el constitueix ací el temps requerit per a la conversió de mercaderies en diners, sinó pel requerit per a la conversió de diners en elements de producció).

En el cas de qualsevol capital de 500 lliures esterlines que es recanvie sota les mateixes condicions, la forma monetària sempre renovada és la forma convertida del capital mercaderia produït i llençat a la circulació cada 4 setmanes i que per venda – és a dir, a través d’una retirada periòdica de la quantitat de diners que representava quan entrà originàriament en el procés – assum de nou aquesta forma monetària una vegada i una altra. Ací contràriament en cada període de recanvi es llença una nova massa monetària addicional de 500 lliures esterlines a partir del procés de producció al de circulació, per tal de retirar-hi contínuament materials de producció i força de treball. Aquests diners llençats a la circulació no s’hi retiren de nou pel cicle que descriu el capital, sinó que més aviat augmenten amb les quantitats d’or produïdes de nou.

Consideram la part variable d’aquest capital circulant i assumim que és, com abams, de 100 lliures esterlines, de forma que aquestes 100 lliures siguen suficients en la producció habitual de mercaderies per a un recanvi decuplicat, per pagar contínuament la força de treball. Ací, en la producció d’or la mateixa quantitat és suficient; però les 100 lliures esterlines de retorn, amb les quals es paga la força de treball a les 5 setmanes no són una forma reconvertida del producte, sinó que són una part del producte sempre renovat. El productor d’or paga els seus treballadors directament amb una part de l’or que ells mateixos produeixen. Les 1.000 lliures esterlines investides anualment en la força de treball i llençades pels treballadors a la circulació no retornen doncs a través de la circulació fins al punt de partida.

A més, pel que fa al capital fix, requereix l’investimen d’un capital monetari relativament gran en l’establiment originari del negoci, i aquest capital es llença així a la circulació. Com tot capital fix, retorna tan sols progressivament en el decurs dels anys. Però retorna com a porció immediata del producte, de l’or, i no per la venda del producte i la monetarització corresponent. Rep, doncs, gradualment la forma monetària no mitjançant l’enretirada de diners de la circulació, sinó per l’acumulació d’una part corresponent del producte. El capital monetari així restaurat no és una quantitat de diners gradualment retirats de la circulació per compensar la suma originàriament llençada per al capital fix. És una suma addicional de diners.

Finalment, pel que fa a la plus-vàlua, és en tot cas igual a una part del nou producte d’or, que es llença a la circulació en cada nou període de recanvi per tal d’esmerçar-se improductivament, d’acord amb la nostra assumpció, en mitjans de subsistència i articles de luxe.

Segons l’assumpció, però, que la producció global anual d’or – que retira constantment del mercat força de treball i materials de producció, però no diners, i que constantment hi introdueix diners – substitueix merament els diners gastats durant l’any, tan sols manté intacta la quantitat social de diners que existeix constantment, per bé que en porcions diverses, en les dues formes de diners atresorats i diners en circulació.

Segons la llei de la circulació de les mercaderies, la quantitat de diners ha d’ésser igual a la massa monetària requerida per a la circulació més una quantitat de diners que es troben en forma de tresor, que augmenta o decreix a mesura que la circulació es contrau o s’expandeix, i serveix especialment per a la formació dels fons necessaris de reserva de mitjans de pagament. Ço que s’ha de pagar en diners – en la mesura que no hi haja cap igualació de pagaments -, és el valor de les mercaderies. Que una part d’aquest valor consistesca en plus-vàlua, és a dir que no haja costat res al venedor de la mercaderia, no altera absolutament gens la qüestió. Suposam que els productors són tots posseïdors independents dels llurs mitjans de producció, de forma que la circulació té lloc entre els propis productors immediats. A banda de la part constant de capital, hom pot dividir el producte excedentari anual, en analogia amb la situació capitalista, en dues parts: la part a, que substitueix merament els mitjans necessaris de vida, i la part b, que es consum parcialment en productes de luxe i parcialment en l’ampliació de la producció. La part a apareix llavors com el capital variable, la part b com la plus-vàlua. Però aquesta divisió resta sense cap influència en la grandària de la massa monetària requerida per a la circulació del producte global. Sota circumstàncies constants, el valor de la massa circulant de mercaderies seria el mateix, i per tant també la massa monetària requerida. També haurien de tindre les mateixes reserves monetàries sota una divisió igual dels períodes de recanvi, és a dir si la mateixa part del capital hagués d’ésser constantment en forma monetària, ja que la producció, segons la nostra assumpció, seria una producció de mercaderies, com abans. Així doncs, el fet que una porció del valor de les mercaderies consistesca en plus-vàlua no canviaria gens la quantitat de diners requerida per a la conducció del negoci.

Un oponent de Tooke, que s’adhereix a la forma d – m – d’, li demanava com el capitalista aconsegueix sempre de retirar més diners de la circulació que els que hi llença. Hom ho entén. Es tracta ací no de la formació de plus-vàlua. Aquesta, que constitueix l’únic secret, s’entés des del propi punt de mira del capitalista. La suma de valors emprats no serien capital si no s’enriquís amb una plus-vàlua. Però així com és capital per assumpció, la plus-vàlua s’entén per ella mateixa.

La qüestió no és doncs «d’on ve la plus-vàlua?», sinó «d’on venen els diners que la monetaritzen?».

Però en l’economia burgesa l’existència de la plus-vàlua s’entén per ella mateixa. Per tan tol no és tan sols assumida, sinó que amb ella s’assum que una part de la massa de mercaderies llençada a la circulació consisteix en plus-producte, i per tant en un valor que el capitalista no llença a la circulació amb el seu capital; que el capitalista llença a la circulació amb el seu producte un excedent per damunt del seu capital i que retira de nou aquest excedent.

El capital mercaderia, que el capitalista llença a la circulació, és d’un valor superior (la qual cosa no s’explica, ni s’aclareix ni es conceptualitza, però que c’est un fait des del punt de mira d’ell mateix) al capital productiu, que havia retirat de la circulació en força de treball més mitjans de producció. Sota aquesta concepció és, doncs, clar perquè no tan sols el capitalista A, sinó també B, C, D, etc., són sempre capaços de retirar més valor de la circulació amb el bescanvi de les mercaderies que el valor del capital que originàriament i repetidament han avançat. A, B, C, D etc. llencen a la circulació constantment un valor superior de mercaderies – aquesta operació és tan múltiple que els capitals funcionen constantment de forma independent – en la forma de capital mercaderia, que la que retiren en forma de capital productiu. Han de repartir constament una suma de valors (és a dir, cadascú, per la seua banda, ha de retirar de la circulació un capital productiu) igual a la suma de valor dels capitals productius propis o avançats; i de la mateixa forma que constantment han de repartir-se entre ells una suma de valors que tots ells, des de totes bandes, llencen a la circulació en la forma de mercaderies que representen els respectius excedents dels valors de mercaderia per damunt dels valors dels elements de producció.

Però el capital-mercaderia s’ha de monetaritzar abans de la reconversió en capital productiu i abans de l’esmerçament de la plus-vàlua que conté. D’on provenen els diners per això? Aquesta qüestió apareix difícil a primera vista, i ni Tooke ni cap altre no l’han resposta fins ara.

Assumim que el capital circulant avançat de 500 lliures esterlines en forma de capital monetari, en siga quin siga el període de recanvi, és el capital global circulant de la societat, és a dir de la classe capitalista. I que la plus-vàlua siga de 100 lliures esterlines. Com pot ara tota la classe capitalista obtindre 600 lliures esterlines de la circulació, quan constantment ha llençat tan sols 500 lliures esterlines?

Una vegada el capital monetari de 500 lliures esterlines s’ha convertit en capital productiu, es converteix dins del procés de producció en valor de mercaderia de 600 lliures esterlines, i es troba en circulació no tan sols un valor de mercaderia de 500 lliures, igual al capital monetari originàriament avançat, sinó una plus-vàlua de nova producció de 100 lliures.

Aquesta plus-vàlua addicional de 100 lliures esterlines es llença a la circulació en forma de mercaderia. D’això no n’hi ha cap dubte. Però mitjançant la mateixa operació no es donen els diners addicionals per a la circulació d’aquest valor addicional de mercaderies.

Ara bé, hom no hauria de cercar la superació d’aquesta dificultat mitjançant subterfugis plausibles.

Per exemple: pel que fa al capital circulant constant, és clar que no s’investeix tot simultàniament. Mentre el capitalista A ven les seues mercaderies, de forma que el capital que ha avançat assum la forma monetària, el capital monetari disponible del comprador B assum la forma dels seus mitjans de producció, que justament produeix A. Mitjançant el mateix acte amb el qual A restaura la forma monetària del capital mercaderia que ha produït, B retorna al seu la forma productiva, el converteix de la forma monetària a mitjans de producció i força de treball; la mateixa suma monetària funciona en el procés bilateral com en qualsevol compra simple m – d. D’altra banda, si A converteix de nou els diners en mitjans de producció, compra de C, i aquest paga B amb això, etc. De forma que la transacció s’explica. Però:

Totes les lleis referides en relació a la quantitat de diners circulants en la circulació de mercaderies (Llibre I, Cap. III) no s’alteren de cap manera pel caràcter capitalista del procés de producció.

Si per tant es diu que el capital circulant de la societat que s’ha d’avançar en forma monetària suposa 500 lliures esterlines, hom ha de prendre en consideració ja que això és d’una banda la suma simultàniament avançada, i que d’altra banda posa en moviment més capital productiu que les 500 lliures esterlines ja que serveix alternativament com la forma monetària de diversos capitals productius. Aquesta manera d’explicar-ho assum doncs ja que els diners hi són, la presència dels quals havia d’explicar. -

Es podria dir a més que el capitalista A produeix articles que el capitalista B consum individualment de forma improductiva. Els diners de B monetaritzen doncs el capital mercaderia d’A, i així la mateixa suma monetària serveix per a la monetarització de la plus-vàlua de B i del capital constant circulant d’A. Ací però la solució de la qüestió que cal respondre no s’encara directament. Particularment, d’on treu B els diners que constitueixen els seus ingressos? Com monetaritza la porció de plus-vàlua del propi producte? -

Es podria dir, a més, que la part del capital variable circulant que A avança constantment als treballadors, li reflueix constantment des de la circulació; i que tan sols una part variable la reté ell mateix per al pagament dels salaris. Entre la despesa i el reflux passa, però, un cert temps, durant el qual els diners pagats en salaris poden servir, entre d’altres coses, per a la monetarització de la plus-vàlua. - Però sabem primer que com més llarg siga aquest període, més gran haurà d’ésser la quantitat de reserves monetàries que el capitalista ha de sostindre constantment in petto. En segon lloc, el treballador dóna els diners per comprar mercaderies i monetaritza així pro tanto la plus-vàlua continguda en aquestes mercaderies. Per tant els mateixos diners que s’avancen en la forma de capital variable serveixen per monetaritzar pro tanto també la plus-vàlua. Sense entrar ací encara més a fons en aquesta qüestió, n’hi ha prou amb el fet que el consum de tota la classe capitalista i de les persones improductives que en depenen va a pas simultani amb el de la classe treballadora; per tant, simultàniament amb els diners que llencen els treballadors a la circulació, els capitalistes han de llençar diners en la circulació, per tal d’esmerçar la plus-vàlua com a ingressos; per tant, cal retirar diners de la circulació per això. L’explicació abans donada serviria tan sols per a reduir la quantitat necessària, però no per a bandejar-la. -

Finalment, es podria dir que es llença constantment a la circulació una gran quantitat de diners en el primer investiment de capital fix, que retira de la circulació tan sols gradualment, en porcions, en el decurs dels anys, qui els llençà originàriament. Pot no haver-hi prou amb aquesta suma per monetaritzar la plus-vàlua? - A això cal respondre que potser en la suma de 500 lliures esterlines (que inclou també l’atresorament dels fons necessaris de reserva) ja hi ha l’aplicació d’aquesta suma com a capital fix, si no per qui els llençà, sí per a algú altre. A banda, en la suma que es lliura per a la consecució dels productes que serveixen de capital fix, ja s’assum que es paga també la plus-vàlua continguda en aquestes mercaderies, i es qüestiona justament d’on provenen aquests diners. -

La reposta general ja s’ha donat: si una massa de mercaderies de x * 1.000 lliures esterlines ha de circular, no canvia absolutament res en la quantitat de la suma monetària necessària per a aquesta circulació, que el valor d’aquesta massa de mercaderies continga o no plus-vàlua, que la massa de mercaderies es produesca capitalísticament o no. El problema mateix, doncs, no existeix. Sota unes condicions ja donades, velocitat de circulació dels diners, etc., es requereix una suma monetària determinada per tal de fer circular el valor de mercaderies de x * 1.000 lliures esterlines, de forma completament independent de la circumstància que una part més o menys important d’aquest valor corresponga als productors immediats d’aquestes mercaderies. Si hi ha cap problema, coincideix amb el problema general: d’on prové la suma monetària necessària per a la circulació de les mercaderies d’un país.

Amb tot, certament existeix, des del punt de mira de la producció capitalista, l’aparença d’un problema peculiar. Particularment ací, el capitalista, que apareix com el punt de partida, llença diners a la circulació. Els diners que el treballador dóna en pagament dels mitjans de vida existeixen prèviament com a forma monetària del capital variable i els llençà doncs originàriament el capitalista a la circulació com a mitjans de compra o de pagament de força de treball. A banda, el capitalista llença diners a la circulació, que constitueixen per a ell originàriament la forma monetària del seu capital fix i fluid constant; els dóna com a mitjà de compra o de pagament a canvi de mitjans de treball i de materials de producció. Però més enllà d’això el capitalista ja no apareix com a punt de partida de la massa monetària que es troba en la circulació. Ara bé, existeixen tan sols dos punts de partida: el capitalista i el treballador. Qualssevol categories terceres de persones han de rebre diners d’aquestes dues classes a canvi d’oferir-hi serveis, o, en la mesura que en reben sense contraprestació, són co-propietaris de la plus-vàlua en la forma de lloguer, interès, etc. Que la plus-vàlua no reste sencera en la butxaca del capitalista industrial, sinó que l’haja de repartir amb altres persones, no té res a veure amb la present qüestió. Es qüestiona com monetaritza la seua plus-vàlua, no com els diners rebuts es reparteixen després. Per al nostre cas el capitalista es consideraria encara com a posseïdor únic de la plus-vàlua. Pel que respecta al treballador, ja s’ha dit que és tan sols un punt de partida secundari, mentre que el capitalista és, però, el punt de partida primari dels diners llençats a la circulació per part del treballador. Els diners avançats primer com a capital variable completen ja un segon cicle quan el treballador els lliura com a pagament de mitjans de vida.

La classe capitalista resta doncs el punt de partida únic de la circulació monetària. Quan necessita 400 lliures per al pagament de mitjans de producció, 100 lliures per al pagament de força de treball, llença 500 lliures a la circulació. Però la plus-vàlua continguda en el producte, amb una taxa de plus-vàlua del 100% és igual a un valor de 100 lliures esterlines. Com pot retirar constantment 600 lliures esterlines de la circulació, quan constantment llença tan sols 500? De no res no res. La classe global dels capitalistes no pot retirar de la circulació ço que no hi havia llençat abans.

Deixam de banda ací que la suma monetària de 400 lliures esterlines pot ésser suficient, en 10 recanvis, per fer circular mitjans de producció per valor de 4.000 lliures esterlines i treball per valor de 1.000 lliures, i amb les 100 lliures esterlines n’hi ha prou en tot cas per a la circulació de la plus-vàlua de 1.000 lliures. La relació de la suma monetària amb el valor de les mercaderies que posa en circulació no hi té res a veure. El problema resta idèntic. Si les mateixes peces monetàries no realitzen diferents cicles, caldria llençar 5.000 lliures esterlines com a capital en circulació i serien necessàries 1.000 lliures esterlines per monetaritzar la plus-vàlua. Es qüestiona d’on provenen aquests darrers diners, tant si són 1.000 com 100 lliures esterlines. En qualsevol cas hi ha un excedent de capital monetari llençat a la circulació.

De fet, per paradoxal que puga sembla a primera vista, és la mateixa classe capitalista la que llença a la circulació els diners que serveixen a la realització de la plus-vàlua continguda en les mercaderies. Però notabene: no els llença com a diners avançats, i per tant no com a capital. Els esmerça com a mitjà de compra per al seu consum individual. Per tant no els avança, encara que siga el punt de partida de la circulació.

Prenguem un capitalista individual que obre el seu negoci, per exemple un pagès. Durant el primer any avança un capital monetari, diguem, de 5.000 lliures esterlines, en pagament dels mitjans de producció (4.000 lliures esterlines) i de la força de treball (1.000 lliures esterlines). Si la taxa de plus-vàlua fos del 100%, s’apropiaria d’una plus-vàlua de 1.000 lliures esterlines. Les 5.000 lliures esterlines esmentades inclouen tots els diners que avança com a capital monetari. Però l’home també ha de viure, i no ingressa diners fins a final d’any. El seu consum comporten 1.000 lliures esterlines. Les ha de posseir. Dirà certament que ha d’avançar aquestes 1.000 lliures esterlines durant el primer any. Però aquest avançament – que té ací tan sols un sentit subjectiu – no vol dir res més que ha de pagar de la pròpia butxaca el seu consum individual durant el primer any per comptes d’extreure’l de la producció gratuïta del seus treballadors. No avança aquests diners com a capital. Els consum, hi paga un equivalent en mitjans de vida que consum. Aquest valor l’esmerça en diners, que llença a la circulació, i en valors-mercaderia que en retira. Aquests valors-mercaderia els ha consumit. Ha abandonat, doncs, qualsevol relació amb el valor. Els diners, amb els quals paga, existeixen com a elements dels diners circulants. Però el valor d’aquests diners s’ha retirat de la circulació en productes, i amb els productes, en els quals existeix, també s’extingeix el valor. Tot se n’ha anat. Ara bé, a final d’any llença a la circulació un valor-mercaderia de 6.000 lliures esterlines i el ven. Per tant li retornen: 1. el seu capital avançat de 5.000 lliures esterlines, 2. la plus-vàlua monetaritzada de 1.000 lliures esterlines. Ha avançat 5.000 lliures esterlines com a capital, que ha llençat a la circulació, i n’ha retirat 6.000 lliures esterlines, 5.000 pel capital i 1.000 per la plus-vàlua. Les darreres 1.000 lliures esterlines es monetaritzen amb diners que ell mateix ha llençat a la circulació, no com a capitalista, sinó com a consumidor, no pas avançat, sinó esmerçat. Li retornen ara com la forma monetària de la plus-vàlua que ha produït. I des d’ara es repeteix aquesta operació anualment. Però a partir del segon anys les 1.000 lliures esterlines que esmerça són constament la forma convertida, la forma monetària, de la plus-vàlua produïda. L’esmerça anualment, i li retorna igualment de forma anual.

Si el seu capital circulàs més sovint en l’any, això no alteraria gens la qüestió, si bé afectaria el període de temps i, per tant, la grandària de la suma que hauria de llençar per al seu consum individual a la circulació per damunt del capital monetari avançat.

Els diners no els llença a la circulació el capitalista com a capital. Però pertoca al caràcter del capitalista ésser capaç de viure amb els mitjans disponibles de la seua propietat fins al retorn de la plus-vàlua.

En aquest cas assumíem que la suma monetària que el capitalista llença a la circulació per pagar el seu consum individual fins als primers rèdits del seu capital és exactament igual a la plus-vàlua que produeix i que ha de monetaritzar. Aquesta és, clarament, en relació al capitalista individual, una assumpció arbitrària. Però ha d’ésser correcta per a la classe capitalista sencera, sota l’assumpció d’una reproducció simple. Expressa tan sols el mateix que diu aquesta assumpció, és a dir que tota la plus-vàlua, i tan sols ella, i per tant cap porció de l’estoc originari de capital, es consum improductivament.

S’ha assumit abans que la producció global de metalls nobles (= 500 lliures esterlines, per exemple) tan sols és suficient per reposar el desgast monetari.

Els capitalistes productors d’or posseeixen tot el producte en or, tant la porció que reposa el capital constant, com la que reposa el capital variable, així com la que consisteix en plus-vàlua. Una part de la plus-vàlua social consisteix doncs en or, no en producte que es daure dins de la circulació. Consisteix d’entrada en or i es llença a la circulació per retirar-hi productes. El mateix val pels salaris, el capital variable, i per la substitució de capital constant avançat. Si, per tant, una part de la classe capitalista llença un valor-mercaderia en la circulació més gran (per la plus-vàlua) que el capital monetari avançat, una altra part dels capitalistes llencen un valor monetari més gran (més gran en plus-vàlua) a la circulació com a valor-mercaderia que el que retiren constant de la circulació per a la producció d’or. Si una part dels capitalistes bombegen constantment més diners des de la circulació que no pas cap a dins, la part que produeix l’or constantment hi bombeja més diners que no pas retira mitjans de producció.

Per bé que ara d’aquest producte de 500 lliures esterlines en or una part siga plus-vàlua dels productors d’or, la suma sencera s’adreça tan sols a reposar els diners necessaris per a la circulació de mercaderies; quanta d’aquesta plus-vàlua de mercaderies es monetariza, i quanta monetaritza altres components de valor, és indiferent.

Si hom condueix la producció d’or d’un país a un altre, això no altera absolutament gens la qüestió. Una part de la força social de treball i dels mitjans socials de producció del país A es converteix en un producte, per exemple tela de lli, per valor de 500 lliures esterlines, que s’exporten al país B per comprar-hi or. El capital productiu emprat així en el país A no llença cap mercaderia, en contradistinció de diners, en el mercat del país A, com si ho faria si s’emprà directament en la producció d’or. Aquesta producte d’A es presenta en 500 lliures d’or i apareix únicament com a diners en la circulació del país A. La part de la plus-vàlua social que conté aquest producte existeix directament en diners i per al país A no es presenta més que en la forma de diners. Encara que per als capitalistes que produeixen or tan sols una part del producte representa la plus-vàlua, i una altra la reposició de capital, la qüestió paral·lela de quant d’aquest or, a banda del capital constant circular, reposa capital variable i quant representa plus-vàlua, depèn exclusivament de les relacions respectives de salaris i plus-vàlues respecte del valor de les mercaderies circulants. La part que constitueix la plus-vàlua es reparteix entre els diferents membres de la classe capitalista. Encara que aquesta part siga constantment emprada per al consum individual i es recupere amb la venda de nous productes – precisament és aquesta compra-venda que circula entre ells la que fa necessaris els diners requerits per a la conversió de la plus-vàlua en diners – hi ha, amb tot, una porció de la plus-vàlua social, en la forma de diners, fins i tot en proporcions canviants, en les butxaques dels capitalistes, de la mateixa forma que una porció dels salaris es troba si més no durant una part de la setmana en forma de diners en les butxaques dels treballadors. I aquesta part no es restringeix per la part de producte-or, que constituïa originàriament la plus-vàlua dels capitalistes productors d’or, sinó, com dèiem, per la proporció amb la qual es reparteix el producte esmentat de 500 lliures esterlines entre capitalistes i treballadors, i d’acord amb la qual la mercaderia a circular consisteix en plus-vàlua i en altres components del valor.

Amb tot, la part de la plus-vàlua que no existeix en altres mercaderies sinó al costat d’aquestes altres mercaderies en diners, consisteix en una porció de l’or produït anualment tan sols en la mesura que una porció de la producció anual d’or circula per a la realització de plus-vàlua. L’altra part dels diners, que es troben contínuament en proporcions canviants com a forma monetària de la plus-vàlua en les mans de la classe capitalista, no és cap element de l’or produït anualment, sinó masses monetàries acumulades prèviament en el país.

Segons la nostra assumpció la producció anual d’or de 500 lliures tan sols arribava a reposar els diners desgastats anualment. Si tenim a la vista, doncs, tan sols aquestes 500 lliures esterlines, i ens abstraem de la part de la massa de mercaderies produïdes anualment a la circulació de les quals serveixen els diners prèviament acumulats, la plus-vàlua produïda en forma de mercaderia trobarà en la circulació diners per a la conversió en diners per la raó simple que d’altra banda es produeix anualment plus-vàlua en forma d’or. El mateix val per a les altres parts del producte d’or de 500 lliures esterlines que reposen el capital monetari avançat.

Ací tan sols hi ha dues coses a remarcar.

Se segueix en primer lloc que la plus-vàlua esmerçada pels capitalistes en diners, així com el capital variable i la resta de capital productiu avançat en diners, és realment producte dels treballadors, particularment dels treballadors dedicats a la producció d’or. Produeixen de nou no tan sols la part del producte d’or que se’ls «avança» en forma de salaris sinó també la part del producte d’or en el qual es presenta directament la plus-vàlua dels productors capitalistes d’or. Finalment, pel que fa a la part del producte d’or que reposa tan sols el valor de capital constant avançat per a la producció, reapareix en la forma de diners (o de producte en general) tan sols a través del treball anual dels treballadors. Amb el començament del negoci ho esmerçava originàriament el capitalista en diners, que no eren produïts de nou, sinó que formaven una part de la massa circulant de diners socials. Paral·lelament, en la mesura que el reposa un nou producte, or addicional, és el producte anual dels treballadors. L’avançament des de la banda del capitalista apareix també ací tan sols com una forma que deriva del fet que el treballador no és posseïdor dels seus propis mitjans de producció, ni tampoc té control, durant la producció, dels mitjans de vida produïts per altres treballadors.

En segon lloc, però, pel que fa a la massa monetària que existeix independentment de la reposició anual de les 500 lliures esterlines, en part en forma de tresor, en part en forma de diners no-circulants, cal que es relacione justament com es relacionen anualment respecte de les 500 lliures. A aquest punt retornarem en el tancament d’aquesta sub-secció. Abans encara, unes altres remarques.

__________

Hom ha vist en la consideració del recanvi, sota circumstàncies altrament constants, que amb els canvis en la durada dels períodes de recanvi són necessàries quantitats canviants de capital monetari per tal que la producció continue a la mateixa escala. L’elasticitat de la circulació monetària ha d’ésser, doncs, prou elevada com per adaptar-se aquests canvis d’extensió i de contracció.

Si hom assum a més que, sota condicions altrament constants – també de durada, intensitat i productivitat constants de la jornada de trebal – però sota la divisió alterada del producte de valor entre salaris i plus-vàlua, de forma que el primer puge i el segon caigue, o a l’inrevés, la quantitat dels diners circulants no s’hi hauria de veure afectada. Aquests canvis es poden efectuar sense cap expansió o contracció de la massa monetària que es troba en circulació. Si consideram particular el cas on els salaris pugen generalment i, per tant – sota les condicions assumides – la taxa de plus-vàlua cau generalment, d’altra banda, sempre segon l’assumpció, no s’hi donarà cap canvi en el valor de la massa de mercaderies circulant. En aquest cas creix certament el capital monetari que cal avançat com a capital variable, i per tant també la massa monetària que serveix en aquesta funció. Però justament en la mateixa proporció que creix la massa monetària requerida per a la funció de capital variable, disminueix la plus-vàlua, i per tant també la massa monetària necessària per a realitzar-la. La suma de la massa monetària necessària per a la realització de la plus-vàlua no es veu afectada de cap manera, així com el propi valor-mercaderia. El preu de cost de la mercaderia puja per al capitalista individual, però el preu social de producció resta inalterat. Ço que canvia és la relació, deixant de banda la part de valor constant, en la qual es divideix el preu de producció de les mercaderies en salaris i beneficis.

Però, hom diu, un investiment superior de capital monetari variable (el valor del diners s’assum, naturalment, com a constant) suposa una massa superior de mitjans monetaris en mans dels treballadors. Això condueix a una demanda superior de mercaderies per part del treballador. Conseqüència ulterior és la pujada en el preu de les mercaderies. - O hom diu: si els salaris pugen, els capitalistes eleven el preu de les mercaderies. - En tots dos casos la pujada general dels salaris provoquen una pujada dels preus de les mercaderies. Per tant cal una massa monetària superior per fer circular les mercaderies, tant se val si hom explica la pujada de preus d’una manera o d’una altra.

Resposta a la primera formulació: com a conseqüència d’un augment salarial creixerà particularment la demanda obrera de mitjans de vida. En un grau inferior augmentarà la demanda d’articles de luxe o apareixerà demanda per articles que abans no queien en l’àmbit de consum. L’augment sobtat i a una escala superior de la demanda de mitjans de vida necessaris en farà pujar momentàniament de forma obligada el preu. Conseqüència: una part superior del capital social s’emprarà en la producció de mitjans de vida necessaris, i una d’inferior en la producció de mitjans de luxe, ja que aquests cauen en preu degut a la disminució de la plus-vàlua i la consegüentment disminució de la demanda dels capitalistes. Tan aviat com els treballadors compren ells mateixos, per contra, mitjans de luxe, l’elevació salarial – dins d’aquest abast – efectua no pas una elevació dels preus dels mitjans de vida necessaris sinó que desplaça tan sols als compradors de mercaderies luxe. Més mercaderies de luxe que no pas abans entren en el consum del treballador i proporcionalment menys ho fan cap al consum dels capitalistes. Voilà tout. Després d’unes oscil·lacions circula una massa de mercaderies del mateix valor que abans. - Pel que fa a les oscil·lacions momentànies, no tindran cap altra resultat que llençar capital monetari desocupat a la circulació interior, quan fins llavors cercava ocupació en empreses especuladores en la borsa o en l’exterior.

Resposta a la segona formulació: si fos en les mans dels productors capitalistes d’elevar voluntàriament el preu de les llurs mercaderies, ho podrien i voldrien fer també sense augments salarials. Els salaris no pujarien mai amb una disminució del preu de les mercaderies. La classe capitalista mai no s’enfrontaria a les trade-unions si pogués fer sempre i sota qualsevol circumstància, ço que ara fa excepcionalment sota circumstàncies determinades, particulars, o locals per dir-ho així – és a dir emprar qualsevol elevació dels salaris per elevar el preu de les mercaderies en un grau molt superior, i per tant embutxacar-se més beneficis.

L’afirmació que els capitalistes poden elevar el preu dels mitjans de luxe perquè la demanda disminueix (com a conseqüència de la disminució de la demanda dels capitalistes, els mitjans de compra dels quals s’han reduït) seria una aplicació completament original de la llei de l’oferta i la demandat. Com que no es tracta merament d’un desplaçament de compradors, de treballadors per comptes de capitalistes – i en la mesura que hi haja desplaçament, la demanda dels treballadors no efectua una elevació de preus dels mitjans de vida necessaris, ja que la part dels salaris addicionals els treballadors l’esmercen en mitjans de luxe, i no poden pas fer-ho en mitjans de vida necessaris -, els preus dels mitjans de luxe cauen com a conseqüència de la disminució de la demanda. Conseqüentment, el capital se’n retira de la producció, fins que l’oferta es redueix a la mesura que correspon al paper canviat en el procés social de producció. Amb aquesta producció encongida pugen de preu, amb un valor altrament inalterat, fins al nivell normal. Mentre té lloc aquesta contracció o aquest anivellament, amb un augment de preus dels mitjans de vida, la producció d’aquests darrers arrossega tant de capital com el que es retira de l’altra branca de la producció, fins que se satisfà la demanda. Llavors apareix de nou un equilibri, i la fi de tot el procés és que el capital social, i per tant també el capital monetari, s’ha repartit en una proporció diferent entre la producció de mitjans de vida necessaris i la de mitjans de luxe.

Tota l’objecció no és més que una fugida d’estudi dels capitalistes i dels llurs sicofantes econòmics.

Els fets que ofereixen un pretext a aquesta fugida d’estudi són d’una triple natura.

1. És una llei general de la circulació monetària que, quan la suma de preus de les mercaderies circulants puja – tant si aquest augment de la suma de preus es dóna per una mateixa massa de mercaderies o per una d’ampliada –, amb circumstàncies altrament constants, la massa dels diners circulants creix. Es confon ara l’efecte amb la causa. Els salaris pugen (si bé tan sols rarament i tan sols excepcionalment d’una manera proporcional) amb l’augment de preus dels mitjans de vida necessaris. La pujada salarial és la conseqüència, no la causa de la pujada del preu de les mercaderies.

2. Amb una pujada parcial o local dels salaris – és a dir una pujada en tan sols uns rams de la producció – pot esdevindre’s una pujada local dels preus dels productes d’aquests rams. Però fins i tot això depèn de múltiples circumstàncies, com, per exemple, del fet que els salaris no fossen anormalment deprimits i que la taxa resultant de beneficis no fos anormalment alta, que el mercat per a aquestes mercaderies no es restringesca amb l’elevació de preu (i que, per tant, una contracció de l’oferta prèvia a l’elevació dels preus no siga necessària), etc.

3. Amb una elevació general dels salaris puja el preu de les mercaderies produïdes en els rams industrials on predomina el capital variable, però cau en aquelles on predomina el capital constant o fix.

__________

Es mostra en la circulació simple de mercaderies (llibre I, cap. III, 2), que, encara que dins de la circulació qualsevol quantitat determinada de mercaderies s’esvaeix únicament en forma monetària, els diners que són transitòriament en les mans d’un home durant la metamorfosi d’una determinada mercaderia passen necessàriament a les mans d’un altre, de forma que en primera instància les mercaderies no tan sols es bescanvien multilateralment, o se substitueixen les unes a les altres, sinó que aquesta substitució es promou i s’acompanya d’una precipitació multilateral de diners. «La substitució d’una mercaderia per una altra deixa alhora la mercaderia monetària penjada d’una tercera mà. La circulació traspua sempre diners». (Llibre I, p. 92.). El mateix fet idèntic s’expressa en base a la producció capitalista de mercaderies amb una part del capital que existeix sempre en forma de capital monetari i en una part de la plus-vàlua que sempre es troba en forma monetària en les mans dels propietaris.

A banda d’això hi ha el cicle dels diners – és a dir, el retorn dels diners al punt de partida -, que constitueix un moment del recanvi del capital, fenomen que és del tot diferent, i fins i tot contraposat, de la circulació dels diners (33), que expressen l’allunyament respecte del punt de partida mitjançant una sèrie de mans. (Llibre I, p. 94.) Amb tot, un recanvi accelerat implica eo ipso una circulació accelerada.

Primerament, pel que fa al capital variable: si un capital monetari de 500 lliures esterlines en forma de capital variable, per exemple, recanvia deu vegades en un any, és clar que aquesta part alíquota de la massa monetària circulant fa circular una suma de valor decuplicada, de 5.000 lliures esterlines. Circula deu vegades en l’any entre el capitalista i el treballador. Al treballador se li paga i paga deu vegades a l’any amb la mateixa part alíquota de la massa monetària circulant. Si amb la mateixa escala de la producció aquest capital variable es recanviàs una vegada a l’any, hi hauria tan sols un circuit simple de 5.000 lliures esterlines.

A més: si la part constant del capital circulant fos de 1.000 lliures esterlines, i el capital es recanviàs deu vegades en l’any, el capitalista vendria deu vegades l’any la seua mercaderia, i per tant també la part circulant constant del valor. La mateixa part alíquota de la massa monetària circulant (= 1.000 lliures esterlines) passa deu vegades l’any des de les mans dels posseïdors a la dels capitalistes. Això són deu canvis de posició d’aquests diners d’una mà a l’altra.

Segonament, el capitalista compra deu vegades l’any mitjans de producció; això són, de nou, deu circulacions de diners d’una mà a l’altra. Amb diners d’un import de 1.000 lliures esterlines, el capitalista industrial ven mercaderia per 10.000 lliures esterlines i adquireix de nou mercaderies per 10.000 lliures. Mitjançant un cicle repetit vint vegades de 1.000 lliures esterlines en diners circula un estoc de mercaderies de 20.000 lliures esterlines.

Finalment, amb un recanvi accelerat, la part dels diners que realitzen la plus-vàlua corre més ràpidament.

Paral·lelament, una acceleració de la circulació monetària no implica, inversament, un recanvi més ràpid del capital i, per tant, un recanvi de diners, és a dir que no implica necessàriament un escurçament i una renovació més ràpida del procés de reproducció.

Té lloc una circulació més ràpida de diners sempre que una massa més elevada de transaccions s’efectuen amb la mateixa massa monetària. Això pot també ésser sota períodes iguals de reproducció del capital com a resultat de canvis en els dispositius tècnics de circulació monetària. A més: pot augmentar la massa de transaccions en les quals els diners circulen sense expressar substitucions reals de mercaderies (negocis diferencials en la borsa, etc.). D’altra banda, les circulacions monetàries es poden eliminar completament, per exemple, quan l’agricultor és alhora terratinent, no hi ha cap circulació monetària entre el pagès i el terratinent; quan el capitalista industrial és ell mateix propietari del capital, no hi ha cap circulació entre ell i el creditor.

__________

Pel que fa a la formació originària d’un tresor monetari en un país, així com de l’apropiació per uns pocs, és innecessari entrar-hi més.

El sistema de producció capitalista – la base del qual és el treball assalariat, i així també el pagament del treballador en diners i, en general, la conversió dels lliuraments naturals en lliuraments monetaris – es pot desenvolupar en un abast més gran i en una estructura més profunda quan en el país hi ha una massa monetària suficient per a la circulació i de l’atresorament (fons de reserva, etc.) que això condiciona. Aquesta és la premissa històrica, per bé que la qüestió no cal entendre-la com que la producció capitalista no comença fins que no hi ha una massa atresorada suficient. Més aviat, es desenvolupa simultàniament amb el desenvolupament de les condicions, i una d’aquestes condicions és una oferta suficient de metalls nobles. Per tant, l’augment de l’oferta de metalls nobles d’ençà del segle XVI constitueix un moment essencial en la història del desenvolupament de la producció capitalista. Pel que fa a l’oferta addicional necessària de material monetari com a base del sistema de producció capitalista, veiem que la plus-vàlua s’incorpora a productes llençats a la circulació sense els diners necessaris per a monetaritzar-los, i que d’altra banda la plus-vàlua en forma d’or no accedeix a la transformació prèvia de productes.

Les mercaderies addicional que s’han de convertir en diners, troben la suma monetària necessària perquè a l’altra banda or (i argent) addicional adreçat a la conversió en mercaderies es llença a la circulació, no a través de mitjans d’intercanvi, sinó a través de la pròpia producció.

II. Acumulació i reproducció ampliada

Com que l’acumulació té lloc en la forma de reproducció a escala ampliada, és clar que no ofereix cap nou problema en relació a la circulació monetària.

Primerament, pel que fa al capital monetari addicional requerit per al funcionament del capital productiu creixent, l’ofereix la part de la plus-vàlua realitzada que els capitalistes llencen a la circulació, com a capital monetari, i no com a forma monetària dels ingressos. Els diners ja són en les mans dels capitalistes. Merament canvia l’aplicació.

Ara bé, com a conseqüència del capital productiu addicional, com a producte seu, es llença a la circulació una massa addicional de mercaderies. Amb aquesta massa addicional de mercaderies, una part dels diners addicionals necessaris per a realitzar-la es llencen a la circulació, en la mesura que el valor d’aquesta massa de mercaderies és igual al valor del capial productiu consumit en produir-les. Aquesta massa monetària addicional s’avança justament com a capital monetari addicional i retorna doncs al capitalista mitjançant el recanvi del seu capital. Ací apareix de nou la mateixa qüestió d’abans. D’on provenen els diners addicionals amb els quals es realitza laq plus-vàlua addicional disponible en forma de mercaderia?

La resposta general és, de nou, la mateixa. La suma de preus de la massa circulant de mercaderies augmenta, no perquè haja pujat el d’una massa concreta de mercaderies sinó perquè la massa que circula ara és més elevada que la que circulava abans, sense que ho haja equilibrat una caiguda de preus. Els diners addicionals requerits per a una massa superior de mercaderies de valor superior s’ha d’aconseguir bé mitjançant una economització més elevada de la massa monetària circulant – mitjançant l’equilibri de pagaments, etc., per mitjans que acceleren la circulació de les mateixes peces monetàries – o bé mitjançant la conversió de diners des de la forma de tresor a la forma circulant. L’anterior no implica tan sols que capital monetari aturat comence a funcionar com a mitjà de compra o de pagament; o bé que capital monetari que funciona com a fons de reserva mentre realitza aquesta funció per al propietari circule activament per a la societat (com en dipòsits de bancs que constantment es presten), i efectuen per tant una doble funció – sinó també que els fons de reserva estagnats de monedes s’economitzen.

«Per tal que els diners fluesquen constantment com a monedes, les monedes han de dissoldre’s constantment en diners. La circulació constant de monedes és condicionada per l’estagnació constant en porcions més grans o més petites, en fons de reserva de monedes que sorgeixen multilateralment dins de la circulació i que la condiciones, la formació, repartiment, dissolució i reconstitució dels quals se succeeixen sempre, la presència dels quals constament s’esvaeix, i l’esvaïment dels quals sempre hi és. A. Smith ha expressat aquesta conversió incessant de monedes en diners i de diners en monedes en dir que tot posseïdor de mercaderies ha de disposar sempre, al costat de la mercaderia particular que ven, d’una certa suma de la mercaderia universal, amb la que compra. Vam veure que en la circulació m – d – m la segona cadena d – m es divideix constantment en una sèrie de compres que no s’acompleix tot d’una sinó successivament en el temps, de forma que una porció de d circula com a moneda, mentre que l’altra resta com a diners. Els diners són ací tan sols, de fet, moneda suspesa, i la component individual de la massa monetària circulant apareix sempre canviant, ara d’una forma, ara d’una altra. Aquesta primera conversió dels mitjans de circulació en diners representa, doncs, tan sols un moment tècnic de la pròpia circulació monetària». (Karl Marx, «Zur Kritik der Politischen Oekonomie», 1859, S. 105, 106. - «Monedes» en oposició a diners s’empra ací en referència als diners en la funció de mer mitjà de circulació, en oposició a la resta de funcions).

Si tots aquests mitjans són insuficients, ha de donar-se una producció addicional d’or o, el que és el mateix, una part de la producció addicional s’ha de canviar directament o indirecta per or – el producte dels països de la producció de metalls nobles.

Tota la suma de la força de treball i dels mitjans social de producció que s’esmercen en la producció anual d’or i d’argent com a instruments de circulació constitueix una posició difícil dels faux frais del sistema de producció capitalista, i en general del sistema basat en la producció de mercaderies. S’abstrau de la utilització social la suma corresponent de mitjans addicions i possibles de producció i de consum, és a dir de riquesa real. En la mesura que amb una escala determinada i constant de la producció o amb un grau determinat d’ampliació, els costos d’aquesta cara maquinària de circulació disminueixen, s’eleva doncs la capacitat productiva del treball social. En la mesura, doncs, que amb el sistema de crèdit, el desenvolupament dels mitjans financers tenen aquest efecte, augmenten directament la riquesa capitalista, bé pel que que una part superior del procés social de producció i de treball es realitza sense cap intervenció de diners reals, bé pel que que la capacitat funcional de la massa monetària que funciona realment augmenta.

Així s’espolsa doncs la qüestió absurda de si la producció capitalista en l’abast actual seria possible sense el sistema de crèdit (fins i tot considerat des d’aquest punt de mira), és a dir amb la mera circulació metàl·lica. Aquest, òbviament, no és el cas. S’hauria trobat més aviat restriccions en l’abast de la producció de metalls nobles. D’altra banda hom no hauria de fer-se cap concepció mística quant a la força productiva del sistema de crèdit, en la mesura que posa a disposició o fa fluir capital monetari. El desenvolupament ulterior d’això no pertoca ací.

__________

Ara hem de considerar el cas on no hi ha acumulació real, és a dir no ha ampliació immediata de l’escala de la producció, sinó que una part de la plus-vàlua realitzada s’acumula per un període més o menys llarg com a fons de reserva, per tal de convertir-la després en capital productiu.

En la mesura que els diners així acumulats són addicionals, la qüestió és evident. Tan sols pot ésser una part de l’or addicional importat dels països productors d’or. Cal remarcar-hi que el producte nacional que s’exporta a canvi d’aquest or ja no existeix en el país. Se n’ha anat a l’exterior a canvi d’or.

Si s’assum, contràriament, que hi ha en el país la mateixa massa de diners que abans, llavors els diners acumulats i que s’acumulen s’han reclutat des de la circulació; merament canvien de funció. De diners circulants es converteixen en un capital monetari latent, que es constitueix gradualment.

Els que diners que s’acumulen són ací la forma monetària de les mercaderies venudes, i de fet de la part del valor que representa una plus-vàlua per al propietari. (S’assum ací que no existeix el sistema de crèdit). El capitalista que acumula aquesta diners ha venut pro tanto sense comprar.

Si hom presenta aquest fenomen parcialment, no hi ha res a explicar. Una part dels capitalistes manté una part dels diners obtinguts per la venda del producte, sense retirar després un producte del mercat. Una altra part, per contra, converteix, amb l’excepció del capital monetari que, de forma constantment recurrent, és necessari per a l’empresa productiva, tots els diners en producte. Una part dels productes llençats al mercat com a portadors de plus-vàlua consisteixen en mitjans de producció o en mitjans de vida necessaris per als elements reals del capital variable. Poden servir doncs en aquest sentit per a l’ampliació de la producció. Ja que no s’ha assumit de cap manera que una part dels capitalistes acumulen capital monetari mentre que l’altra consum completament la seua plus-vàlua, sinó tan sols que una part acompleix l’acumulació en forma monetària, que constitueix capital monetari latent, mentre que l’altra l’acumula realment, és a dir amb l’ampliació de l’escala de la producció, amb l’extensió real del seu capital productiu. La massa monetària disponible resta suficient per als requeriments de la circulació, fins i tot quan, alternativament, una part dels capitalistes acumulen diners mentre que l’altra amplia l’escala de la producció, i a l’inrevés. L’acumulació monetària d’una banda pot continuar també sense diners en metàl·lic, mitjançant la pura acumulació de deutes reclamables.

Però la dificultat apareix llavors, quan no pressuposam una acumulació parcial, sinó una acumulació general de capital monetari en la classe capitalista. A banda d’aquesta classe, no es dóna segons la nostra suposició – domini general i exclusiu de la producció capitalista – cap altra classe en general que la classe treballadora. Tot allò que compra la classe treballadora és igual a la suma dels salaris, igual a la suma del capital variable avançat globalment per la classe capitalista. Aquests diners reflueixen a la darrera mitjançant la venda de productes a la classe treballadora. El seu capital variable recupera així la forma monetària. Fem que la suma del capital variable siga = x * 100 lliures esterlines, és a dir no la suma del capital variable avançant en l’any, sinó el capital variable emprat; que amb més o menys diners, segons la velocitat de recanvi, el valor d’aquest capital variable s’avance durant l’any, no altera gens la qüestió darrerament considerada. Amb aquest capital de x * 100 lliures esterlines la classe capitalista compra una certa quantitat de força de treball, o paga salaris a un cert nombre de treballadors – primera transacció. Els treballadors compren amb la mateixa suma una quantitat de mercaderies als capitalistes, i per tant la suma de x * 100 lliures retorna a les mans dels capitalistes – segons transacció. I això es repeteix constantment. La suma de x * 100 lliures no pot permetre mai a la classe treballadora de comprar la part del producte corresponent al capital constant, i encara menys la part que representa la plus-vàlua de la classe capitalista. Els treballadors, amb les x * 100 lliures esterlines, poden únicament comprar la part de valor del producte social que és igual a la part del valor que representa el valor del capital variable avançat.

A banda del cas en el qual aquesta acumulació monetària multilateral no expressa res més que el repartiment del metall noble importat addicional, en tant se val quina proporció entre els diversos capitalistes individuals, - com hauria d’acumular diners globalment la classe capitalista?

Haurien de vendre tots una part del producte sense comprar-ne a canvi. Que tots posseeixen un cert fons monetari que llencen a la circulació com a mitjà de circulació per al propi consum, que una certa porció els hi retorna de la circulació, no és gens misteriós. Però aquest fons monetari consisteix llavors justament com a fons de circulació mitjançant la monetarització de la plus-vàlua, i de cap manera, però, com a capital monetari latent.

Si hom considera la qüestió tal com s’erigeix en la realitat, el capital monetari latent que s’acumula per a ús posterior consisteix:

1. En dipòsits en bancs; i el banc disposa realment d’una suma monetària relativament menor. Ço que s’acumula realment són títols de diners, que tan sols es monetaritzen (si ho arriben a fer mai) perquè hi ha un cert balanç entre els diners retirats i els dipositats. Ço que es troba en les mans dels bancs com a diners és, relativament, una suma únicament petita.

2. En papers de l’estat. Aquests no són, en general, cap capital, sinó mers títols de deutes damunt del producte anual de la nació.

3. En accions. Que en la mesura que no siguen cap estafa, són títols de propietat damunt d’un capital real que pertany a una corporació i d’un dret a la plus-vàlua que en deriva anualment.

Aquests casos no consisteixen en cap acumulació de diners sinó que ço que apareix d’una banda com a acumulació de capital monetari, apareix de l’altra com a despesa constant i real de diners. Que els diners els gaste aquell als qui pertanyen o per part de qui n’és deutor, no altera gens la qüestió.

En base a la producció capitalista, la formació d’un tresor no és mai un objectiu com a tal, sinó el resultat bé d’una estagnació de la circulació – en la qual les masses monetàries més elevades prenen habitualment la forma de tresor – o d’acumulacions condicionades pel recanvi, o finalment, el tresor és tan sols la creació de capital monetari, que existeix momentàniament en forma latent i es destina a funcionar com a capital productiu.

Si, per tant, d’una banda, es retira de la circulació una part de la plus-vàlua realitzada en diners i se l’acumula com a tresor, una altra part de la plus-vàlua es converteix constantment i simunultània en capital productiu. Amb l’excepció del repartiment de metalls nobles addicionals entre la classe capitalista, l’acumulació en forma monetària mai no té lloc simultàniament en tots els punts.

Ço que val per la part del producte anual que representa la plus-vàlua en forma de mercaderia, val completament igual per l’altra part del producte anual. Cal una certa suma monetària per a la circulació. Aquesta suma monetària pertany a la classe capital tant com la massa de mercaderies produïdes anualment que representa la plus-vàlua. Era originàriament llençada a la circulació per la pròpia classe capitalista. S’hi reparteix constantment de nou mitjançant la circulació. Com en la circulació de monedes en general, una part d’aquesta quantitat s’estagna constantment en punts canviants, mentre que una altra part circula constantment. Que una part d’aquesta acumulació siga deliberada, per tal de constituir capital monetari, no altera gens la cosa.

S’hi deixen de banda les aventures de la circulació, amb les quals un capitalista arrenca un tros de plus-vàlua i fins i tot de capital d’un altre, i assoleix així una acumulació i centralització unilaterals tant de capital monetari com de productiu. Així pot ésser que una part de la plus-vàlua arrabassada, que A acumula com a capital monetari, siga un tros de la plus-vàlua de B, al qual no li retorna.


Notes

(33) Si bé els fisiòcrates encara confonien tots dos fenòmens, foren els primers en veure el retorn dels diners al punt de partida com la forma essencial de la circulació del capital, com la forma de circulació que promou la reproducció. «Observau la ‘Tableau ´Économique’ i veureu que la classe productiva forneix els diners amb els quals les altres classes li compren els productes, i que els retorna aquests diners quan en l’any següent es fan les mateixes compres... No veieu ací, doncs, cap altre cicle que el de la despesa seguida de la reproducció, i el de la reproducció seguida de la despesa; un cicle que, mitjançant la circulació dels diners, barreja la despesa i la reproducció, les connecta». (Quesnay, «Dialogues sur le Commerce et sur les Travaux des Artisans», in Daire, «Physiocr.», I, p. 208, 209). «Aquest avançament i retorn continus del capital constitueix ço que hom ha d’anomenar la circulació monetària, aquesta circulació útil i fructífera, que vivifica tots els treballs de la societat, que manté el moviment i la vida en el cos polític i que hom compara amb tot el dret amb la circulació de la sang del cos animal». Turgot, «Réflexions etc.», «Oeuvres», éd. Daire, I, p. 45.) <=