Els límits de l'economia mixta. Paul Mattick 1969
És més aviat difícil considerar les teories de Keynes com una “revolució” en el pensament econòmic. Amb tot, el terme bé pot emprar-se a voluntat, i la teoria keynesiana es diu doctrina revolucionària “en el sentit que produeix resultats teòrics completament diferents del corpus de pensament econòmic existent en l'època que es desenvolupà”[1] Tot i així, com que aquest “corpus de pensament” era la teoria neo-clàssica de l'equilibri, la “revolta” de Keynes es pot considerar millor com un retorn parcial a la teoria clàssica. I això, no obstant l'oposició del propi Keynes a la teoria clàssica, que en la seua estranya definició, incloïa tot el corpus de pensament econòmic des de Ricardo fins als seus propis contemporanis.
Encara que Keynes es considerava un anti-ricardià, els seus crítics veien, és clar, que provava “d'arribar a la veritat econòmic a la manera de Ricardo i els seus seguidors”[2] a través de la seua anàlisi en terme d'agregats econòmics. Els seus amics concloïen que, gràcies a Keynes, “l'estudi dels agregats econòmics ha pres el seu lloc en el centre de la ciència econòmica, i no se'ls podrà mai empènyer de nou cap a la perifèria on el deixaren els economistes pre-keynesians – hom no desdescobreix Amèrica”[3] Però Keynes no era Colom, ja que el concepte d'agregats econòmics es remunta dos-cents anys fins a la Tableau Oeconomique, de Quesnay, fins a Ricardo i fins a Marx.
Fou el refús de Keynes de la “llei del mercat” de Say la que prestà a la seua teoria la connotació de “revolucionària”. Gairebé setanta-cinc anys abans, Marx havia assenyalat que tan sols una expansió accelerada del capital permet un augment de l'ocupació. Al “curt i còmic ‘prince à la science’, J. B. Say”, Marx no el trobava que pagàs la pena d'enderrocar, encara que “els seus admiradors continentals l'han trompetejat com l'home que desenterrà el tresor del balanç metafísic de compres i vendes”[4] Per Marx, la llei del mercat de Say era un pur absurd davant la creixent discrepància entre les necessitats de beneficis de l'expansió del capital i els requeriments productius racionalment considerats de la societat, entre la demanda social en el capitalisme i les necessitats socials reals; i assenyalava que l'acumulació de capital implica un exèrcit industrial de reserva de desocupats.
Hi ha una connexió necessària entre Marx i Keynes. Marx anticipà la crítica de Keynes de la teoria neo-clàssica a través de la seua pròpia crítica de la teoria clàssica; i tots dos homes reconeixien el dilema capitalista en una taxa de formació de capital en declivi. Però mentre Keynes en diagnosticava la causa com una manca d'incentiu per invertir, Marx traçava el dilema fins a la base final, al caràcter de producció com a producció de capital. És força astorador, doncs, trobar Keynes relegant a Marx a l'“inframón del pensament econòmic juntament amb Silvio Gesell i el major Douglas”[5] Per bé que era disposat a aprendre de l'“inframón”, com ho demostra la seua afinitat amb les idees de Gessell, Keynes sostenia “que el futur aprendrà més de l'esperit de Gesell que del de Marx”. Ho pensava, deia, perquè, a diferència de Gesell, Marx basava les seues teories “en una acceptació de la hipòtesi clàssica, i en un desencadenament de la competència per comptes de la seua abolició”[6]
Fins i tot un estudi superficial del Capital li hauria mostrat a Keynes que les teories de Marx, que considerava “il·lògiques, obsoletes, científicament errònies i sense interès o aplicació al món modern”[7] conduïen a conclusions sovint força similars a allò que constitueix el contingut “revolucionari” del seu propi raonament. No estudià Marx seriosament perquè identificava les teories de Marx amb les dels classicistes. En una lletra a G. B. Shaw, Keynes relatava que “havia fet una altra ullada al vell Karl Marx... llegint la correspondència de Marx-Engels”, però encara no hi descobria res més que “controvèrsies passades de moda”. També li deia a Shaw que ell mateix “escrivia un llibre en teoria econòmica que revolucionarà en gran mesura – no tot d'una sinó en el curs dels propers deu anys – la forma amb la qual el món pensa els problemes econòmics. Hi haurà un gran canvi i, en particular, els fonaments ricardians del marxisme seràn noquejats”[8] En oposar-se a la “teoria clàssica”, Keynes pensava que s'oposava també al marxisme. [9] En realitat, però, no tractava amb cap d'aquestes teories, sinó que colpejava la teoria neo-clàssica del mercat que ja no tenia cap connexió important amb les idees de Ricardo.
Keynes preferia Gesell a Marx perquè s'estimava més les polítiques econòmiques, particularment en els camps monetari i fiscal, que creia capaces d'alleugerir els mals econòmics del capitalisme sense alterar-ne l'estructura social bàsica. Marx, tot i tractar exhaustivament les qüestions monetàries, emfasitzava els aspectes extra-monetaris de l'economia. En la seua opinió, les qüestions monetàries es podien entendre tan sols a la llum de les relacions capitalistes de producció, que són relacions “basades en la distinció de classe entre compradors i venedors de força de treball. No són els diners els qui per la seua natura creen aquesta relació; és més aviat l'existència d'aquesta relació la que permet la transformació d'una mera funció monetària a una funció de capital”[10] I tan sols ena quest darrer sentit és d'interès contemporani.
Segons Marx, els diners són importants no com a mesura de valor i mitjà d'intercanvi, sinó perquè són la “forma independent de l'existència del valor d'intercanvi”. En el procés de circulació capitalista, el valor assum una vegada la forma de diners i una altra la d'altres mercaderies. En la forma de diners es preserva i s'expandeix. L'economia de mercat i l'acumulació de capital són sacsejades per dificultats que semblen problemes monetaris. El propi procés de compra-venda, en fornir als diners dues funcions diferents, conté un element de crisi, ja que el venedor no es veu forçat a comprar sinó que pot retindre'n la riquesa en forma de diners. Una quantitat existent de diners, si no és prou gran com per servir de capital addicional, pot necessitat d'un període d'atresorament, que pot constituir també un element de crisi. Una relativa mancança així com una relativa abundància de capital pot dur a dificultats econòmiques que apareixeran com una crisi del sistema monetari.
La necessitat d'amassar diners atresorant per tal d'acumular-ne com a capital productiu fou eliminada en gran mesura amb el desenvolupament de la banca i del sistema creditari. La reunió de recursos monetaris ajudà a estendre les operacions industrials i comercials. El caràcter cada vegada més especulatiu de la producció capital reforçà els aspectes irracional de la competència capitalista en produir mal-inversions i sobre-inversions. És clar que aquestes activitats no es consideraven “especulatives” en un sentit derogatori,[11] ja que era la presumpta funció del capital financer “anticipar” el desenvolupament ulterior i “crear” les condicions d'una formació accelerada de capital. Pot existir-hi, però, una crisi estrictament monetària deguda al moviment relativament independent de diners en la forma de capital financer. En conseqüència, Keynes distingia entre “finances” i “indústria”, preferint la darrera i definint la primera com el negoci del mercat monetari, de l'especulació, de les activitats bursàries, i el finançament de la producció. Per bé que sostenia que “els especulador no poden fer mal com a bombolles d'un corrent continu d'empresa”, trobava la situació “seriosa quan l'empresa esdevé la bombolla d'un remolí d'especulació”[12]
Aquesta distinció entre “indústria” i “finances”, entre capital “productiu” i “parasitari” és tan vella com el propi capitalisme i donà lloc a una pseudo-lluita contra l'“esclavatge de l'interès” i els especuladors irresponsables. Aquest afer estrictament intra-capitalista és ara en gran mesura quelcom del passat, ja que la fusió de la indústria i de les finances és prou completa com per excloure una distinció “moral” entre elles. Però fins i tot prèviament, no tan sols els financers sinó tots els capitalistes veien la producció “simplement com un mal necessari per fer diners”. I tot i que els beneficis sorgeixen del procés de producció, sempre es feren intents “per fer diners sense la mediació del procés de producció”[13] Particularment durant èpoques de capital “cansat” i una taxa gasiva d'inversions, els capitalisme augmenten els esforços per fer diners a expenses d'altres diners - i els accionistes per manipulacions financeres i activitats bursàries.
L'especulació pot reforçar situacions de crisi en permetre la sobre-estimació fictícia de capital, que després no pot satisfer els beneficis que se n'esperaven.[14] Però els “guanys monetaris” especulatius representen tantes altres “pèrdues monetàries”; si l'especulació no serveix d'instrument de concentració de capital representa tan sols una distribució del valor d'intercanvi disponible. La concentració de riquesa és econòmicament inútil si no s'acompanya d'una reorganització de l'estructura de capital que duga a la seua expansió ulterior.
La divisió de la plus-vàlua (beneficis) entre capitalistes “actius” i “inactius”, de la qual Keynes en va parlar tant, és per Marx tan sols una part de la competència general per la porció més gran possible de la plus-vàlua social entre tots els capitalistes i tots els qui viuen del producte excedentari. No dubtava que sota condicions determinades una davallada de les taxes d'interès afectaria positivament les inversions. Ja que si massa dels beneficis realitzats anava a les mans dels prestamistes, els emprenedors serien menys capaços d'expandir la producció. Però cap generalització quant al comportament i la importància de la taxa d'interès es pot basar en aquesta possibilitat. Un taxa alta d'interès no és incompatible amb una alta taxa de beneficis. Quan tot va bé en l'esfera de la producció de beneficis, una taxa relativament alta d'interès no obstaculitzarà la formació de capital. Pot fins i tot accelerar-ne el ritme, si la productivitat es desenvolupa prou ràpidament com per satisfera tant el capital prestat com el productiu. De fet, la taxa d'interès pot pujar o caure amb una davallada dels beneficis així com amb un augment de la rendibilitat, ja que en qualsevol cas la demanda de diners pot excedir l'oferta o viceversa.
L'interès és per Marx tan sols una porció del benefici mitjà. Resulta del fet que el capital apareix en dos papers – com a capital prestable en les mans del prestador i com a capital industrial en mans dels emprenedors. Com a capital, però, funciona tan sols una vegada, i tan sols una vegada pot produir beneficis. A banda de la renda, aquest benefici es divideix després en benefici i interès. La divisió és sovint arbitrària i no afecta els problemes bàsics de la producció de capital. En ésser generalment limitada per la taxa de benefici, la taxa d'interès no pot tindre la importància que li assigna la teoria monetària.
En relació als problemes de la taxa d'interès, no era el punt de mira de Keynes sinó el de Marx el que verificaria en la situació de crisi. Una dècada de caiguda de taxes d'interès després del 1929 no afectà seriosament les decisions inversores. La manipulació de la taxa d'interès deixà de considerar-se com un instrument principal pel control de les activitats comercials, i “en la visió acadèmica sembla que la importància de la taxa d'interès fou molt exagerada en la teoria tradicional, i que Marx després de tot no era del tot equivocat en negligir-la directament”[15] Aviat es va reconèixer força àmpliament que les decisions inversores rarament es basen en consideracions de la taxa d'interès de mercat [16] i que la “fluctuació dels estalvis sembla influïda en les condicions modernes tan sols en un nivell relativament modest pel nivell de les taxes d'interès”[17]
El propi Keynes fou finalment forçat a concedir limitacions econòmiques de les manipulacions de la taxa d'interès; i decidí que “el col·lapse en l'eficiència marginal del capital pot ésser tan complet que cap reducció pràctica en la taxa d'interès serà suficient”[18] per estimular les inversions. “Amb mercats organitzats i influïts com ho són”, escrivia, “l'estimació de mercat de l'eficiència marginal del capital pot patir d'enormes fluctuacions que no poden cobrir-se de forma suficient amb fluctuacions corresponents en la taxa d'interès” [19] D'això conclogué que pot ésser necessari pel govern de controlar i guiar les inversions directament.
Abans de Keynes hi havia tan sols dues escoles d'economia; o, més aviat, hi havia tan sols l'economia burgesa i la seua crítica marxista. Certament, l'economia burgesia incloïa una diversitats de punts de mira sobre les dificultats que sorgeixen dins el sistema i els mitjans per superar-les. Hi havia desviacions teòriques de la posició generalment sostinguda de laissez-faire. Algunes d'elles es relacionaven amb les necessitats específiques i canviants de grups capitalistes particulars dins el sistema capitalista; algunes discutien els problemes creats per les diferències entre les nacions capitalistes dins l'economia mundial. Totes elles, però, donaven per fet el sistema capitalista de producció present; no atacaven la producció pel benefici, la propietat privada o l'acumulació competitiva de capital. Contra aquests crítics la teoria del laissez-faire podia sostindre's, mentre les relacions de mercat semblaven produir una mena d'ordre econòmic real.
Però els grans aixecaments econòmics i socials del segle XX destruïren la confiança en la validesa del laissez-faire. La crítica de Marx de la societat burgesa i de la seua economia ja no es podien ignorar. La sobreproducció de capital amb la seua davallada en rendibilitat, la manca d'inversions, la sobreproducció de mercaderies i la creixent desocupació, totes predites per Marx, eren la realitat innegable i la causa òbvia de les agitacions polítiques de l'època. Veure aquests esdeveniments com a dislocacions temporals que aviat es dissoldrien en un gir cap amunt de la producció de capital no eliminava la necessitat urgent d'intervencions estatals per reduir la fondària de la depressió i per garantir un grau d'estabilitat social.. La teoria de Keynes s'adeia amb aquesta situació. Reconeixia les prediccions econòmiques de Marx sense reconèixer el propi Marx, i representava, en els seus punts essencials i en termes burgesos, una mena de repetició més feble de la crítica marxiana; i el seu objectiu era aturar el declivi del capitalisme i evitar-ne el possible col·lapse.
1. L. R. Klein, The Keynesian Revolution, New York, 1947,o. VII
2. A. F. Burns, Economic Research and the Keynesian Thinking of our Time, New York, 1946, p. 4.
3. The Economist, London, January 27, 1951.
4. K. Marx, A Contribution to the Critique of Political Economy, Chicago, 1904, p. 123.
5. The General Theory, p. 32.
6. Ibid., p. 355.
7. J. M. Keynes, Laissez-Faire and Communism, p. 48.
8. R. F. Harrod, The Life of John Maynard Keynes, p. 462
9. La pròpia lleialtat de classe oposava Keynes a Marx: “Quan s'arriba a la lluita de classes com a tal”, escrivia, “el meu patriotisme local i personal... són vinculats al meu propi entorn. Pot influir-me allò que em sembla ésser la justícia i el bon sentit; però la guerra de classes em trobarà al costat de la burgesia educada”. – Essays in Persuasion, Londres, 1931, p. 324
10. Capital, Vol. II, p. 39.
11. Fins i tot quan les seues activitats es consideren en un sentit derogatori, el capitalista, l'especulador i el financer existós esdevé un benefactor de la nació. S. H. Holbrook, per exemple, escriu que gairebé tothom dels grans magnats americans s'enfrontaria sota les normes actuals a uns bons cent anys de presó. Amb tot, creu “que amb independència de com aquests homes acumularen fortunes, les llurs activitats totals foren de la major influència per dur els Estats Units a la present posició incomparable en el món dels negocis i de la indústria” – The Age of the Moguls, New York, 1953, p. X.
12. The General Theory, p. 159.
13. Capital, Vol. II, p. 159.
14. Una vegada es fa més fàcil per la gent de fer diners més ràpidament comprant accions de du Pont que els que la du Pont Corporation pot fer produint nylon, dacron i productes químics, llavors és temps de vigilar. The Senate Banking Committee’s Report on its Stock Market Survey. The New York Times, May“27, 1955.
15. J. Robinson, An Essay on Marxian Economics, London, 1942, p. 84.
16. El Comitè Britànic de Funcionament del Sistema Monetari (report Radcliffe) arribà a la conclusió que els mitjans monetaris que afecten la taxa d'interès són per ells mateixos força incapaços d'estimular l'economia i tenen sentit tan sols en relació amb una política econòmica general que incloga mesures fiscals i controls físics directes. Cumd. 827, London, 1959.
17. The Statist, London, September 24, 1955
18. The General Theory, p. 316.
19. Ibid., p. 320.