La crítica marxista de la societat burgesa havia d'incloure quelcom més que la prova de l'explotació del treball pel capital. La idea de la plus-vàlua era inherent a la teoria laboral del valor, i socialistes anteriors a Marx l'havien utilitzada en els llurs arguments. Per tal de mostra una vegada més que el benefici o plus-vàlua es guanya en la producció i no en el bescanvi, Marx trobava assenyat passar per alt els efectes de la competència de mercat en les relacions de valor. Això és possible tan sols en la teoria, perquè el procés de producció no es pot divorciar realment del procés de bescanvi. Amb tot, segons Marx, les lleis de la producció capitalista “no es poden observar en estat pur fins que els efectes de l'oferta i de la demanda són suspesos, o equilibrats”[1] Això no volia dir que suggerís que aital equilibri fos realment possible perquè, de fet, l'oferta i la demanda mai no s'equilibren.
En la teoria econòmica burgesa els preus els determinen l'oferta i la demanda. Amb l'assumpció que les discrepàncies d'oferta i de demanda es cancelen l'una a l'altra “a la llarga”, sembla raonable abstreure-les i mirar el mercat com un mecanisme d'equilibri. Fins i tot quan s'admet que forces extra-econòmiques afecten les relacions de preu, preval la convicció que aquestes intervencions, en operar bé en l'oferta o en la demanda, conduiran finalment a un estadi d'equilibri.
La teoria econòmica burgesa no reconeix l'explotació de classe, ja que les mercaderies que entren en el mercat no traeixen la divisió del treball i del treball excedentari a través del caràcter doble de la força de treball com a valor d'intercanvi i valor d'ús. Assegura que les relacions de mercat garanteixen a tots i cadascú l'equivalent de les contribucions particulars al procés de producció, i això és precisament la maximització de l'interès propi privat que condueix a l'òptim de benestar social. La maximització de l'interès propi privat, assenyalava Marx, podria tindre efectes ben diferents, si “els interessos privats no fossen ja interessos privats socialment determinats, la realització dels quals depén de condicions socials, i dels mitjans fornits per aquestes condicions, així com dels llurs requeriments de reproducció”[2] Altrament, l'interès propi nu podria caure justament igual en el caos complet d'una lluita de tots contra tots. És la llei del valor la que dóna expressió a la natura socialment determinada d'interessos privats, i per aquesta raó explica qualsevol “ordre” que hi haja en el capitalisme.
Aquest “ordre” és pròpiament sotmès a l'evolució de la producció de capital. Marx no veia cap raó per negar que la competència del mercat afecta les relacions de preu i el repartiment de treball i capital. Però això no implica que els diversos processos d'anivellament i equilibri que existeixen realment donen l'equilibri de mercat de la teoria burgesa. Vol dir simplement que el caràcter social de la producció sotmet els productors individuals a una sèrie de restriccions més enllà del llur control.
Aquesta pèrdua d'“individualitat” en mans d'esdeveniments incontrolables del mercat subordina tota l'economia a la dinàmica de l'acumulació de capital. Parlar d'una llei del valor és dir que les relacions de bescanvi en el capitalisme semblen un poder independent que controla els productors per comptes d'ésser-hi controlar. Es vincula al simple fet històric que la creixent “socialització” de la producció i el bescanvi tingué lloc sota els auspicis de relacions de propietat privada, de forma que les condicions individuals de producció passaren sota el control social de relacions de mercat. Èxits o fracassos individuals en el mercat condueixen a desplaçaments en l'esfera de la producció i aquests desplaçaments condueixen a noves situacions de mercat, que requereixen llavors als productors individuals de prendre encara unes altres accions per tal de mantindre's. L'èxit, però, és simplement la realització de treball excedentari extret en la forma de beneficis amb el mecanisme de preu, tal com el determinen les relacions competitives d'oferta i demanda que indiquen les “necessitats socials” peculiars sota condicions de producció de capital.
Les relacions de mercat deriven la forma definida, en qualsevol moment, de la quantitat de valor i de plus-vàlua produïda realment. Són “condicionades essencialment per les relacions mútues de les diferents classes econòmiques i les llurs posicions econòmiques relatives, és a dir, primer per la proporció de la plus-vàlua total respecte els salaris, i en segon lloc, per la proporció de les diverses parts en les quals es divideix la plus-vàlua (benefici, interès, renda, contribucions, etc.).[3] Amb independència del que passe en l'esfera del mercat, tan sols pot passar dins els límits definits que estableixen els esdeveniments de l'esfera de la producció i de les peculiaritats de la distribució del producte social.
Això no vol dir que les discrepàncies de l'oferta i de la demanda no pugen afectar l'economia independentment; ho fan constantment. Però implica reconèixer que les relacions de mercat són essencialment derivades, circumscrites com són per les capacitats i limitacions del procés de producció. Com que és impossible a la pràctica separar el procés de producció del procés de circulació, els efectes de l'augment de la productivitat del treball en les relacions bàsiques de producció ja que les relacions de valor apareixen tan sols en la forma modificada de preu i les relacions de benefici les determina el mecanisme competitiu de l'oferta i la demanda. Però el fet que les relacions de mercat tan sols poden ésser relacions de preu no altera de cap manera el fet primari que les relacions d'oferta i demanda les circumscriuen les relacions socials de producció i el caràcter de la producció social com l'acumulació de capital. En opinió de Marx, no és el sistema de preus el que “regula” l'economia capitalista sinó, més aviat, necessitats encara desconegudes de la producció, determinades pel capital, que actuen a través del mecanisme de preus. El mecanisme competitiu “regulador” de preu el “regula” precisament la llei del valor, de la mateixa forma que a la llei del valor la poden superar necessitats naturals i socials que transcendeixen el sistema capitalista.
Com que “la societat no pot deixar de produir més que no pot deixar de consumir”, el procés social de producció és continu. En el capitalisme, el procés social de producció és alhora un procés de reproducció a escala ampliada. “El desenvolupament de la producció de capital”, deia Marx, “fa constantment necessari de mantindre en creixement la quantitat de capital invertit en una determinada empresa industrial, i la competència fa que les lleis immanents de la producció capitalista les senten cada capitalista individual com a lleis externes. L'obliga a mantindre constament l'extensió del seu capital, per tal de preservar-lo, però no pot extendre'l si no és mitjançant una acumulació progressiva”[4] La necessitat d'acumular determina les activitats de tots els capitalistes, i és a través de les llurs activitats que el procés social de producció i reproducció apareix com l'“auto-expansió” del capital. El control dels productors pel mercat és així simultàniament el control dels productors i del mercat per l'acumulació de capital.
Com que el capital és plus-vàlua apropiada, la natura qualitativa i quantitativa del procés social de producció depén de la capacitat o incapacitat d'extreure nova plus-vàlua. L'acumulació és la font i l'objectiu de la producció capitalista però els capitalistes no s'ocupen ni de la producció social total ni de la relació proporcional del seu treball necessari i excedentari. Pel que fa a la reproducció de la classe obrera, els capitalistes en deixen “l'assoliment a l'instint d'auto-preservació i propagació dels treballadors. El capitalista té cura tan sols de reduir el consum individual del treballador tant com siga possible fins a allò que és estrictament necessari.”[5] Els obrers, per la llur banda, poden provar d'elevar els llurs salaris a expenses dels beneficis sense considerar els requeriments d'acumulació de la producció capital. Totes dues atituds troben límits desconeguts, però limitats, en les condicions posades per les relacions socials de producció com a relacions de valor.
El mercat és l'estadi on es juguen totes les activitats competitives. Però aquest estadi es troba ell mateix establert i lligat per la natura de classe de l'estructura social. Siguen quines siguen les relacions de mercat, han d'adaptar-se a les relacions socials de producció; la plus-vàlua ha d'ésser adient pel valor del capital perquè el joc del mercat continue. El criteri n'és l'acumulació, ja que sense ella podria haver producció però no producció capitalista, és a dir no producció de capital. La taxa d'acumulació o, el que ve a ésser el mateix, la taxa de plus-vàlua o benefici, és l'element “ordernador” en el qual es basen les funcions reguladores del mercat.
La competència anivella preus de mercaderies i taxes de benefici. Òbviament, aquest procés d'anivellament presuposa diferenciacions individuals. L'esfera de la producció determina l'oferta social, i la demanda social no considera diferenciacions individuals en l'esfera de la producció. La demanda de mercat de la població treballadora no pot depassar l'equivalent del capital salarial i consisteix generalment en béns de consum. La plus-vàlua, per realitzar-se fora del bescanvi capital-treball, es divideix bàsicament en benefici, interès i renda. Part es reinverteix, una altra es consum. La plus-vàlua és convertible en capital “perquè el producte excedentari, del qual n'és valor, ja comprén els elements materials del nou capital”[6] L'acumulació, com a abstenció de consumir tota la plus-vàlua, apareix als capitalistes com un “procés d'estalvi”, i els beneficis com la recompensa d'aquesta “abstinència”. Realment, és clar, com més “augmenta el capital mitjançant l'acumulació successiva, més augmenta la suma del valor total que es divideix en fons de consum i fons d'acumulació. El capitalista pot viure per tant una vida més joiosa, i al mateix temps mostrar més ‘abstinència’. I, finalment, totes les fonts de la producció actuen amb una elasticitat més gran, com més se n'estén l'escala amb la quantitat de capital avançat”[7] Amb tot, el fons d'acumulació no pot ésser més gran que el que resta de la plus-vàlua després d'atendre les demandes de consum de la població no-treballadora. Com més petit siga el consum social total en relació al producte social total, més gran serà el residu de plus-vàlua amb objectius d'acumulació.
En la teoria burgesa l'“ajornament” del consum actual mitjançant l'“estalvi” és simplement la via cap a un consum futur més ric. Aquest “ajornament”, però, és continu, tant se val quan s'haja “estalviat” i reinvertir en nous mitjans de producció. Malgrat que el consum augmenta en el curs de l'expansió del capital, l'acumulació de capital augmenta més ràpidament. No hi pot haver cap “equilibri” entre producció i consum, en cap moment en concret o a llarg termini, perquè una expansió progressiva del capital suposa ampliar la distància entre els dos. L'“equilibri” de mercat tan sols pot existir en termes de valor abstractes: existeix quan la demanda del mercat és prou alta com per assegurar la realització de la plus-vàlua mitjançant l'expansió de capital. L'aparença d'un “equilibri” d'oferta i de demanda existeix tan sols dins el procés d'acumulació de capital. És tan sols en aquest sentit que la llei del valor “manté l'equilibri social de la producció en el remolí de fluctuacions accidentals”[8]
Encara així, en mantindre l'“equilibri social de la producció”, la llei del valor s'afirma simplement “com ho fa la llei de gravetat quan una casa ens cau damunt les orelles.”[9] S'afirma mitjançant crisis, que restauren, no un balanç entre l'oferta i la demanda en termes de producció i consum, sinó un “equilibri” temporalment perdut però necessari entre la producció material i el procés d'expansió del valor. No és el mecanisme de mercat el que explica un aparent “equilibri” d'oferta i demanda sinó l'acumulació de capital la que permet l'aparença del mecanisme de mercat, de vegades, com a mecanisme d'equilibri.
1. Capital, Vol. III, p. 223.
2. K. Marx, Grundrisse, p. 74
3. Capital, Vol. III, p. 214.
4. Capital, Vol. I, p. 649.
5. Ibid., p. 627.
6. Ibid, p. 636.
7. Ibid., p. 667
8. Ibid, Vol. III, p. 1026.
9. Ibid, Vol. I, p. 86.