Els limits de l’economia mixta. Paul Mattick 1969

XV

DINERS I CAPITAL

Els keynesians veuen l’economia com a economia monetària i tendeixen a oblidar que és una economia de fer diners. En la llur visió els diners apareixen com un simple instrument de manipulació per transformar una producció social insuficient en una de suficient. Un creixement monetari excessiu mitjançant l’expansió del crèdit i el finançament per dèficit pot conduir a la inflació, de la mateixa forma que la contracció del crèdit i massa pocs diners tendeixen a ésser deflacionaris. Per evitar tots dos excessos hi ha d’haver la quantitat “correcta” de diners; i és funció del govern disposa aquesta “quantitat correcta”. Les polítiques fiscals són en un sentit també polítiques monetàries, ja que simplement distribueixen la “quantitat correcta” de diners en la direcció més adient per a l’estabilitat i creixement econòmics. Però per tal d’entendre la dinàmica de l’economia mixta cal entendre la relació entre els diners i el capital.

Ben entrat el segle XIX, les diferents nacions seguien diferents patrons metàl·lics de moneda - argent, or, o tots dos alhora. Els metalls preciosos s'empraven originalment no tan sols com a mitjà d'intercanvi sinó com a reserva convenient i relativament indestructible de riquesa. Bé es produís or o argent dins les economies monetàries o se n’apropiassen a l’exterior colonitzadors i aventurers, la febre de l’or en els temps pre-capitalistes era principalment una febre de diners. La riquesa individual, així com la riquesa de les nacions, es comptava en termes de diners, la qual cosa suposava quantitats d’or i d’argent. Els diners s’amassaven per ells mateixos més que no pas per capitalizar-los en d’altres formes de riquesa material. El sistema capitalista adaptà aquest sistema monetari mercantilista als seus propis i diferents objectius.

Com a capital, els diners són alhora diners i quelcom més que diners. Malgrat que el capital és conceptualment diners, aquesta categoria inclou no tan sols l’or sinó totes les altres mercaderies també, ja que qualsevol mercaderia pot prendre el lloc dels diners en expressar el seu valor de mercaderia com a valor monetari. Els propietaris de capital no proven d’amassar una mercaderia particular – or en aquest cas – sinó acumular els valors monetaris dels llurs capitals, que poden prendre qualsevol forma física. Amassar diners, fins i tot en forma d’or, no els donaria res més enllà del tresor monetari. Els diners generen valor addicional tan sols quan s’apliquen a una empresa productiva. L’acumulació capitalista de diners presuposa l’acumulació de capital, fins i tot quan l’acumulació de capital requereix una acumulació inicial de diners.

El capital empra treball: si els diners han de funcionar com a capital han de deixar primer d’ésser diners i convertir-se en instruments que posen treballadors a la feina. Aquests instruments, els mitjans de producció, són mercaderies amb un valor, o més aviat preu, expressat en termes monetaris. Per ells mateixos, aquests mitjans de producció són tan improductius com els diners en la forma monetària. Es fan productius únicament en el procés laboral. El treball no tan sols reprodueix el capital existent, i per tant el seu valor en l’expressió monetària, sinó que també produeix un excedent que converteix la producció capitalista en formació de capital. Això s’expressa de nou en termes monetaris si afegim la plus-vàlua capitalitzada al capital prèviament existent; però, com abans, l’addició de “diners” implica l’addició de mitjans de producció en un procés continu d’expansió de capital.

El capital acumulat representa valors monetaris que no tenen forma de diners sinó de mercaderies i de capital. El capital es reprodueix tan sols gradualment, ja que els mitjans de producció es deterioren, o es fan obsolets, tan sols després d'una sèrie d'anys. La lenta depreciació del capital es calcula en càrregues de depreciació que, juntament amb tots els altres costos, s'afegeixen als preus de les mercaderies que s'han de realitzar en el mercat. Les mercaderies oferides en el mercat s'han de comprar amb diners però, com que les mercaderies que es compren o venen en el mercat representen en tot moment únicament una fracció del capital total en existència, tan sols una fracció de la riquesa total de la societat ha d'existir en forma monetària.

El bescanvi de mercaderies, o la circulació de mercaderies d'un lloc a l'altre, no requereix un mitjà monetari. El duen realment a terme el treball humà i els mitjans de transport emprats pel treball. Allò que medien i circulen els diners no són mercaderies sinó títols de propietat vinculats a les mercaderies. Amb tot, és tan sols a través d'aquests títols de propietat que es realitza el procés real de producció i distribució. Això no ha d'implicar un tipus específic de diners, però; qualsevol mitjà capaç de designar les diverses reclamacions i contra-reclamacions del procés de bescanvi ho farà tan bé com qualsevol altre.

Com a diners, l'or no entra ni en la producció ni en el consum; per tant, el treball i el capital esmerçats en la seua producció no generen cap excedent. Els propis productors d'or, és clar, es beneficien de la producció d'or, de la mateixa forma que els altres capitalistes s'aprofiten d'altres branques de la producció; però des del punt de mira de la societat en general, l'or monetari constitueix una despesa del procés de circulació. Com menys or cal com a mitjà de bescanvi, menys car és el procés de bescanvi. L'estalvi corresponent en els costos de producció d'or es pot aplicar a d'altres finalitats, rendibles. Malgrat que els diners com a or foren abans la pròpia encarnació de tota riquesa i poder, en el capitalisme són un cost de circulació. Per aquesta raó hi hagués des d'un bon començament del desenvolupament capitalista una forta tendència a canviar el mitjà de bescanvi de la seua existència material a una d'ideal, és a dir, a substituir els diners-mercaderia per diners simbòlics.

El mateix desenvolupament que conduí a l'adopció força general del patró or també testimonià l'emergència de noves i diferents categories dels mitjans de bescanvi, com ara bitllets i xecs bancaris. Hi havia, doncs, tant mitjans físics com no-físics de pagament; els darrers es vinculaven d'alguna manera als primers a través d'un suport en or que servia com a salvaguarda contra la sobre-emissió de diners simbòlics. Amb l'extensió de les institucions de crèdit el sistema monetari esdevingué creixentment més complex. Els crèdits bancaris esdevingueren els principal mitjà de pagament i els diners estandard començaren a jugar un paper subsidiari.

El desenvolupament donà lloc a la noció que el sistema de crèdit i de dèbit supera el sistema monetari. Malgrat que s'ha dit que el concepte de diners depèn del de deute - ja que cada venda de béns i serveis dóna lloc a un “deute” durant l'interval entre la compra i la venda - el concepte de deute no depèn del dels diners, ja que un deute es pot cancel·lar amb un altre deute sense recòrrer als diners. El crèdit bancari pot existir així sense diners. Tots els deutes, però, es compten en termes de diners. I fins i tot si es fan i reben pagaments amb xecs, i aquests xecs es cancel·len mútuament en el sistema de comptes dels bancs, aquestes transaccions inclouen altres transaccions en el procés de producció i bescanvi en el qual la moneda serveix de mitjà de bescanvi. A més, els negocis no es duen a terme per tal que les reclamacions mútues entre homes de negocis es puguen cancel·lar mútuament, sinó per tal de treure'n benefici. Els ingressos han d'ésser més grans que les despeses; cal fer diners. Qualsevol sistema quasi-monetari de pagament és simplement un instrument per facilitar fer diners. Veure en el sistema de crèdit i dèbit de pagaments una forma de diners és veure els diners tan sols com a mitjà de bescanvi. Però malgrat que el bescanvi capitalista és un bescanvi de mercaderies i de serveis tractats com a mercaderies, els diners hi és més que un mitjà de bescanvi perquè el bescanvi de mercaderies és en ell mateix merament un mitjà d'ampliació del capital.

La riquesa de les nacions i la propietat dels individus es pot expressar en termes de diners i en termes de possessions físiques. Però aquesta riquesa no existeix dues vegades, la primera com a propietat i després com a diners. Hom pot tindre o bé l'una o bé els altres. Una empresa comercial es pot comprar o vendre per una certa quantitat de diners. Els diners no són ací un mitjà de bescanvi sinó que es bescanvien ells mateixos per una propietat; és l'equivalent de les coses reals - de la propietat. Per ésser bescanviables, els béns monetaris no poden diferir dels béns reals. En aquest sentit no és correcte dir que el crèdit bancari pot existir sense diners, ja que el crèdit atorgat s'atorga per un col·lateral que representa diners, fins i tot quan aquests “diners” tenen de moment la forma de propietat real.

En el capitalisme, els diners existeixen com a capital, que apareix en forma fixa o “líquida”. En la seua forma “líquida” poden tindre la forma de diners-mercaderia (or), o la forma de diners-símbol, que representen o bé or o qualsevol altra mercaderia que comprenga riquesa material. Com que tots els béns reals són béns monetaris protencials i tots els béns monetaris són béns reals potencials, els homes de negoci no han de diferenciar entre els quasi-diners i els diners reals. Tots dos funcionen igualment bé en establir relacions de bescanvi entre companyies comercials. Però això és tan sols així perquè tant els diners reals com els quasi-diners són coberts per béns de capital real. Allà on no hi ha béns de capital real, no hi valen els diners de crèdit. És clar que sempre hi ha el risc que béns aparentment reals, que serveixen de suport als diners de crèdit, poden resultar no reals; en el qual cas els tribunals han de resoldre finalment els deutes basats en la “quasi-propietat”.

Darrera de les transaccions monetàries hi ha valors de capital de companyies comercials, no tan sols en expressió monetària sinó també com a entitats materials en forma de mercaderies. Les classes assalariades no tenen generalment aquesta mena de suport. Però poden tindre propietat personal sota la seguretat que poden manllevar diners. Aquestes classes venen la llur força de treball com a mercaderia per diners. Els paguen per la feina a intervals diaris, setmanals o mensuals. El treball ja realitzat és la mercaderia que es remunera. A banda dels estalvis, els ingressos monetaris totals dels assalariats equivalen als preus totals de les mercaderies que compren. Hi ha, doncs, un bescanvi de mercaderies per mercaderies. Els diners que medien aquest bescanvi són ací un mer dispositiu de comptabilitat, i com a tal no necessiten la forma de mercaderia.

Habitualment, el valor dels diners es mesura pel control de facto damunt béns i serveis. Per exemple, el valor d'una lliura, o d'un dòlar, el determina què hom pot comprar amb una lliura, o amb un dòlar. Això deixa oberta la qüestió de la raó d'això. Hi ha d'haver quelcom en la lliura o el dòlar que els equival amb quelcom que es fixa a les mercaderies que poden comprar. Des del punt de mira de la teoria objectiva del valor, es troba fàcilment una resposta. Si l'or són diners i l'or és una mercaderia, el cost de produir l'or contingut en un dòlar, o en una lliura, es consideren doncs iguals als costos de producció de les mercaderies que poden comprar - modificades, és clar, per les relacions canviants d'oferta i de demanda del mercat.

Els diners tenen així en teoria un valor de mercaderia igual als costos de producció. Realment, no és el cas. El valor de mercaderia de l'or es devia del seu valor monetari, per bé que l'emissor monetari pot establir-ne el mateix preu per tots dos. A més, els diners-mercaderia inclouen tan sols una fracció de l'oferta total de diners; fins i tot sota la norma del patró or, la convertibilitat real del paper moneda en or afecta tan sols una petita porció dels diners totals en circulació. En la mesura que els diners tenen una forma de no-mercaderia, no se'n pot derivar el valor dels costos de producció. Certament, els diners no-mercaderia es poden avaluar d'acord amb els costos laborals dels diners-mercaderia; però qualsevol avaluació és un acte deliberat. I com que en l'actualitat els diners en la majoria de nacions són diners fiat, és clar que - si més no, nacionalment - els diners posseeixen una capacitat adquisitiva sense tindre valor de mercaderia.

Com que la falera dels diners és ara una falera pel capital, la història monetària moderna reflecteix la història de la formació de capital. L'ús més estès dels diners-mercaderia es refereix a un estadi anterior del desenvolupament capitalista, caracteritzat per una producció i un sistema de mercat menys integrats. El capital era menys concentrat i operava menys rutinàriament; els intervals entre compres i vendes eren més esporàdics que sota les condicions moderns. La gent preferia els diners en metàl·lic no tan sols perquè hi fossen acostumats, sinó perquè l'acumulació de capital presuposava generalment l'atresorament de diners. Els diners havien de retindre el seu valor, una condició que era més ben garantida si mantenien la seua forma de mercaderia. A banda, l'or havia estat el patró monetari per massa temps com perquè el substituissen fàcilment els diners simbòlics. La circulació de monedes d'or i la garantia que el paper moneda era convertible en or donaren suport a una confiança general en l'estabilitat del sistema monetari i del valor de les monedes.

La preferència inicial pels diners-mercaderia troba la seua extensió internacional i la raó més important en l'“automatisme” del patró or com a “regulador” de l'economia internacional de bescanvi. El patró or lligava el valor de les diverses unitats monetàries nacionals de comptabilitat als llurs valors en or, i mútuament en fixar el preu de l'or. Un dòlar representava una certa quantitat de diners, com feia la lliura britànica i d'altres monedes de patró or. Si una lliura es podia comprar amb quatre dòlars, això volia dir que el contingut d'or d'una lliura equivalia al de quatre dòlars. Realment, és clar, el bescanvi de divises no era ni és rodó, ja que els preus de les diferents divises fluctuen amb els canvis en l'oferta i la demanda de les diferents divises en el mercat dels bescanvis exteriors. Però aquestes diferències s'anivellen amb el temps en la multitud de transaccions comercials. El mercat de bescanvis exteriors ofereix un mecanisme d'aclariment internacional. Com que els deutes i els crèdits entre els títols nacionals poden no equilibrar-se, els títols residuals es resolen amb enviaments d'or per tal d'assolir un equilibri de pagaments complet, encara que temporal.

Tan sols part de l'or recentment extret serveix objectius monetaris. Una altra part - probablement menys de la meitat de la producció total - serveix necessitats no-monetàries en les arts i la indústria. Per tal de mantindre el preu fixat de l'or, la seua oferta no ha d'excedir-ne la demanda; mentre la producció d'or excedesca la demanda del mercat industrial, l'excés s'ha de comprar amb objectius monetaris, es necessite o no. En temps recents, s'ha trobat necessari vendre or en el mercat privat per mantindre'n el preu fixat. Una demanda contínuament creixent d'or conduí el preu més enllà del límit fixat, la qual cosa forçà Anglaterra i els Estats Units a encarar la demanda amb la venda de part del llur or monetari en el mercat d'or de Londres.

Com els mateixos diners, el patró or no s'entenia com una facilitació de la circulació internacional de mercaderies en cap sentit físic; el seu objectiu era expressar i assegurar els títols de propietat vinculats a les mercaderies i al capital que entra en el mercat mundial. Les transaccions monetàries internacionals s'havien de cobrir amb diners-mercaderia ja que aquesta era l'única forma realista amb la qual fonamentar els títols de propietat.

El patró or era un acord entre governs durant el capitalisme de laissez-faire; com a tal era una intervenció conscient en el mecanisme de mercat. A més, se’l concebia com un sistema autoregulador paral·lel al mecanisme autoregulador del mercat. Nacionalment, el patró or implicava que els bancs centrals havien de mantindre el valor de la llur unitat monetària a la par amb la d’altres divises de patró or mantenint una reserva d’or suficient. El manteniment d’aquesta reserva posava un límit definit a la creació de diners de crèdit. El patró or era doncs un instrument per circumscriure l’expansió i la contracció del crèdit i així les tendències inflacionàries o deflacionàries que troben expressió en la pujada o baixada de preus. Sota el domini del patró or, una disparitat entre l’oferta i la demanda en el mercat de bescanvi exterior conduïa a un flux d’or d’un país a un altre: l’or fluïa a nacions amb un balanç comercial favorable des de nacions amb un balanç desfavorable. S’assumia que el drenatge d’or d’un país particular reduiria la seua activitat econòmica i conduiria així a la deflació i preus inferiors, mentre que l’entrada d’or en un altre país estimularia l’activitat econòmica i conduiria així a la inflació i preus superiors. Com que els preus serien baixos en països que perden or i alts en països que en guanyen, el comerç es desplaçaria dels segons als primers. Aquest desplaçament en el comerç revertiria de nou els moviments de l’or. Era a través dels efectes dels moviments de l’or en el nivell de preus que el patró or era considerat un mecanisme d’equilibri internacionals.

Com a “mecanisme d’equilibri”, però, el patró or era tan ineficient com el propi mercat. L’assumida estreta connexió entre les reserves d’or i els preus interiors no existia: els preus no queien o pujaven pels moviment d’or d’un país a un altre. De vegades, qualcunes nacions experimentaven ço que semblava un balanç comercial i de pagaments indefinidament favorable, mentre d’altres no eren capaços de superar balanços desfavorables malgrat polítiques deflacionàries. En qualsevol cas la primera guerra mundial posà pràcticament fi al patró or en interrompre i dislocar el capital internacional i el mercat de mercaderies. Els governs manllevaven i emetien diners en completa desconsideració de les llurs reserves d’or. Pagaven les importacions necessàries en or; de forma que l’or s’acumulà en les nacions capaces de vendre. Després de la guerra, les nacions abandonaren el patró or bé per necessitat o per càlcul. Mitjançant la inflació monetària, els governs es lliuraven dels deutes enormes que havien apilat durant la guerra i mantenien el consum baix per tal de recapitalitzar les llurs indústries. En certs països la inflació descontrolada amenaçà finalment de destruir tota activitat econòmica, amb la qual cosa, és clar, les reformes monetàries decretades pel govern arribaren a la fi, fornint així al mitjà circulatori prou estabilitat com per funcionar de nou en el procés de bescanvi i de capitalització.

Hauria d’ésser clar que no és la mera disponibilitat de crèdit – degut a l’entrada d’or – la que indueix noves inversions i crea condicions de prosperitat, sinó la rendibilitat esperada de les inversions tal com l’indica la rendibilitat existent del capital. I no és la contracció del crèdit – degut a una fugida d’or – la que mena a l’estagnació del capital, sinó una manca de rendibilitat del capital existent, que destrueix els incentius de noves inversions i per això la demanda de crèdits.

Una capitalització creixent de la producció augmenta la productivitat del treball i per tant la capacitat competitiva d’un capital ampliat. On l’expansió del crèdit condueix a inversions de capital també condueix a un abaratiment de la producció en relació a la producció de països amb una taxa inferior de formació de capital. En poder vendre a preus inferiors, els països més productius envaeixen els mercats de les nacions menys productives. No és així cert que l’expansió del crèdit haja de conduir sempre a preus inflacionaris. Amb un augment suficient de la productivitat l’oferta pot cobrir i excedir la demanda i pot així no tan sols impedir una pujada de preus sinó fins i tot baixar-los. Per comptes de perdre or degut a posicions comercials adverses, les economies de ràpida expansió poden augmentar les reserves d’or i en conseqüència l’oferta monetària d’acord amb les polítiques de crèdit. Amb una rendibilitat del capital en davallada, tant les inversions com les transaccions de crèdit davallen. Això no comporta necessàriament un augment en vendes a través del comerç exterior, ja que fins i tot els baixos preus de nacions amb una economia en contracció encara es poden igualar amb els preus de nacions que gaudeixen d’una productivitat superior en economies expansives. No hi haurà doncs cap entrada de diners des de l’exterior per estimular l’activitat econòmica de les nacions relativament estagnades.

A més, amb l’establiment del mercat mundial les condicions de prosperitat, estagnació i depressió esdevingueren fenòmens mundials. Mentre aquestes condicions afectaven diferents nacions en diferents graus, cap no en restava inafectada. Totes les nacions capitalistes tendien a expandir crèdits en els bons temps i a contraure’n en els roïns. En la seua expansió de crèdit cada nació era limitada per la grandària de la reserva d’or. En temps de depressió no hi havia cap pressió en la reserva d’or perquè la demanda de crèdits d’inversió era baixa. En aquests temps les nacions esperarien simplement un capgirament de la situació i s’implicarien en una competència intensificada per mercats i per or.

Malgrat els resultats decebedors del patró or, tan sols a contra cor, i sota la pressió de la gran depressió, fou finalment abolit. Però com que els diners-mercaderia eren encara necessaris per establir les balances internacionals de pagament, se’l substituí amb un mercanisme internacional de bescanvi d’or. Malgrat que l’or encara flueix entre nacions, aquests fluxos no afecten necessàriament l’oferta monetària interior. Com que l’or es considera ara simplement una mena especial de diners, de diners internacionals, els moviments d’or ja no determinen necessàriament les polítiques monetàries nacionals. La inflació i la deflació resulten de decisions governamentals d’expandir o contraure els diners i l’oferta de crèdit. Precisament per això, alguns partidaris d’una economia de mercat sense restriccions desconfien de la solució present i desitgen un retorn a l’“automatisme” del patró or.

El fet que qualsevol davallada en l’activitat econòmica es mostre com una contracció monetària dóna lloc a la noció que aquestes davallades tenen com a causa una mancança de diners i que això es deu, al seu torn, als límits que posen a l’expansió de crèdit les normes del patró or. Keynes, recordam, sostenia que el patró or era responsable en bona part de les condicions de crisi que seguiren la primera guerra mundial. Creia que l’argument liberal contra el mercantilisme com a sistema vinculat a una acumulació insensata d’or perdia tota força i significat precisament per la necessitat competitiva del laissez-faire per l’or i el deler competitiu pel metall preciós. [1] Ja que amb una adhesió estricta al patró or, no hi havia cap “mitjà ortodox disponible per a les autoritats per tal de contrarestar la desocupació interior si no era amb lluita per un excedent d’exportacions i una importació de metall monetari a expenses dels veïns”, la qual cosa tendia a contreure tant el mercat interior com el comerç internacional. Keynes defensava l’alliberament dels diners nacionals i de les polítiques de crèdit de les exigències del patró or internacional.

És ben obvi, però, que l’existència del patró or no impedia una formació força ràpida de capital al voltant de segle; i és igualment obvi que quan s’abolí el patró or, la taxa d’acumulació de capital es reduí més que no accelerà. Clarament l’expansió i contracció de la producció de capital no depenia de l’existència o inexistència del patró or.

Una economia amb una població creixent, una producció creixent i una productivitat creixent tindrà un augment continu de la quantitat de diners. Aquest augment el modifica l’aplicació de formes no-monetàries de bescanvi i la caiguda del nivell de preus deguda a l’augment de la productivitat del treball. El desenvolupament del sistema bancari i de crèdit era un mitjà poderós per accelerar el procés de formació de capital. No tan sols els diners àmpliament dispersos havien centralitzar els recursos en enormes comptes de diners, sinó que sota el sistema fraccional de reserva aquests comptes fornien una àmplia base per a una múltiple expansió de crèdit. I mentre el crèdit permetia una extensió accelerada de les activitats industrials i comercials, l’expansió de la producció impulsava, permetia i exigia noves extensions del sistema de crèdit. Aquest procés recíproc implicava un desplaçament continu dels diners-mercaderia pels diners de crèdit.

Amb tot, si els bancs poguessen crear crèdit a voluntat, el valor dels diners es perdria ben aviat. Quan l’oferta de diners és limitada també ho és l’extensió del crèdit. I amb l’oferta de l’or limitada, l’oferta de diners i de crèdit era també limitada. Tallar els lligams amb l’or netejava el camí d’una política monetària nacional independent dissenyada per estimular l’activitat econòmica a través de l’expansió del crèdit, la inflació i el finançament per dèficit.

Si bé hi ha un consens general quant a la mesura del valor dels diners per la capacitat de compra, dominen diferents nocions pel que fa als factors que alteren aquest poder. La més popular era la idea que els canvis en el volum de diners conduirien a alteracions en el nivell general de preus. Això era una aplicació de la teoria d’oferta i demanda dels preus a la teoria monetària: les quantitats de diners es contrastaven amb quantitats de mercaderies. La teoria quantitativa dels diners inclou el principi de velocitat, és a dir, que la mateixa unitat monetària funciona en més d’una transacció. A banda del fet històric que una economia en expansió també expandeix la seua oferta monetària, la velocitat dels diners varia amb l’augment o disminució de l’activitat econòmica. Si hi ha una tendència a la baixa en la velocitat cíclica dels diners això indica perturbacions reals del mercat més que no pas dificultats monetàries, encara que aquesta tendència intensificarà aquestes perturbacions per ella mateixa.

En la teoria quantitativa dels diners, els diners apareixen com una força econòmica independent que determina l’expansió i contracció de les activitats empresarials, la pujada i caiguda de preus, i l’augment i disminució d’ingressos. Realment, el creixement de la producció i de la renda no depèn de la presència de cap quantitat definida de diners; més diners o menys poden expandir les escales de producció i de renda. A més, els preus no són alts o baixos perquè circulen més o menys diners, sinó que circulen més o menys diners perquè els preus són o bé alts o bé baixos. És clar que si tots els preus es doblassen sobtadament, l’oferta monetària existent s’hauria de doblar també, ja que altrament la meitat de les mercaderies en circulació no es podrien vendre. I si tots els preus caiguessen sobtadament a la meitat, tan sols la meitat de l’oferta monetària existent seria necessària per cobrir el mercat. Però doblar l’oferta monetària no doblarà, ni dividir-la per la mateixa reduirà, el volum o valor de les mercaderies. Els preus de mercaderies i serveis, malgrat expressats en termes monetaris, no els determinen la quantitat i la velocitat dels diners sinó que són ells els qui les determinen.

Evidentment, és cert que si els diners fossen exclusivament diners-mercaderia (per exemple, or), la capacitat de compra variaria com els preus de les altres mercaderies. Una quantitat més petita o més gran de diners es canviaria per quantitats més grans o més petites d’altres mercaderies. Una manca de diners n’elevaria el valor en relació a d’altres mercaderies, la qual cosa induiria un augment de la producció d’or – i això, al seu torn, posaria fi a la manca de diners. Si no es pot augmentar la producció d’or, això suposaria simplement que una quantitat menor d’or hauria de d’expressar una quantitat més gran d’altres mercaderies. Amb tot, el preu de l’or és fix i els diners, que es basen en l’or únicament pel que fa a la fracció de reserva d’or, que en l’actualitat ha estat completament alliberada de la seua connexió amb l’or. Sota aquestes condicions, augmentar la quantitat de diners més enllà de l’abast del seu creixement “normal” dins la pujada de transaccions comercials suposaria únicament canviar l’expressió monetària d’un valor constant de mercaderies. Si assumim una situació “inflacionària” on pugen tots els preus, totes les mercaderies tindrien nombres més alts en les etiquetes, però altrament res no canviaria. No hi hauria cap necessitat d’augmentar la quantitat de diners.

Si alguns preus, però, pugessen més ràpidament que d’altres sota condicions inflacionària, sorgiria una situació d’avantatges i desavantatges. Certament, els preus d’algunes mercaderies sempre caurien o creixerien en relació a d’altres degut als efectes de l’augment de productivitat, o degut a canvis en la situació competitiva del mercat. Aquests canvis regulars de preus no es refereixen a condicions inflacionàries o deflacionàries, que afecten el nivell general de preus més que no pas els preus de mercaderies particulars.

Malgrat que la inflació afecta el nivell general dels preus, els preus d’algunes mercaderies canvien més que els d’altres. Els salaris, per exemple, pugen menys sota la inflació que els preus d’altres mercaderies. Com els salaris formen part dels preus de les mercaderies que entren en el mercat, una pujada salarial deguda a la inflació es pot compensar en aquest preu. Els preus de les mercaderies s’estableixen després que s’hagen establert o pagat els costos laborals que han incorporat. Una pujada del cost laboral, per tant, no pot impadir una pujada encara més ràpida en els preus de les mercaderies; de forma que, en relació a les mercaderies que produeix, el cost de la força de treball s’hauria reduït.

D’aquesta forma la inflació general pot elevar uns preus a expenses d’uns altres. Però l’augment o disminució dels diners influencia l’activitat econòmica únicament amb la creació de canvis en la distribució de la renda. Com que els salaris són de moviments més lents que els preus de les mercaderies, la inflació condueix a beneficis més alts i, per tant, a un recanvi més ràpid de béns i a una taxa més alta de formació de capital. Mentre això manté el nivell d’ocupació, la inflació sembla fins i tot preferible pels obres, ja que la deflació pot suposar una desocupació a gran escala. La inflació no va bé per tots els capitalistes, ni tampoc no hi va pels estrats socials que viuen de rendes fixes i pateixen així quan augmenten els preus. Hi ha, doncs, grups socials interessats en la inflació i d’altres oposats, i aquests grups menen lluites polítiques per tal o tal política monetària.

La inflació es defineix habitualment com una condició en la qual els ingressos monetaris pugen més ràpidament que els ingressos reals, és a dir que hi ha massa diners en relació als béns disponibles. Sota condicions de plena ocupació, es diu, la inflació té lloc quan les despeses en béns i serveis creixen més ràpidament que la producció potencial. Amb aquesta assumpció, la inflació es pot aturar bé deliberadament o automàticament – deliberadament, amb la contracció conscient de l’oferta de diners per part de les autoritats monetàries, i automàticament, perquè segons la teoria burgesa l’augment de la demanda de diners eleva la taxa d’interès, que al seu torn desaccelera el procés d’expansió.

És ben clar que els preus pujaran amb una escassedat de mercaderies i cauran quan hi haja una saturació del mercat, siga quina siga l’oferta monetària. Amb uns determinats ingressos això simplement suposa que la gent podrà comprar menys de vegades i més d’altres vegades. Allò que uns perden, per tant, uns altres ho guanyen. La demanda social pot ésser inferior a l’oferta social, però, si no és com a mer desig, no pot ésser més gran, ja que allò que no hi és ni es pot comprar ni es pot vendre. Una injecció de diners sota condicions d’una oferta limitada no pot augmentar la demanda real; augmenta simplement els preus de les mercaderies disponibles. Tan sols es pot augmentar l’oferta mitjançant una producció addicional; i això no depèn de la quantitat de diners sinó de la rendibilitat del capital.

De fet, les autoritats monetàries determinen la quantitat de diners amb les llurs decisions, mediades pels bancs, per fornir de diners prèstecs i inversions. L’oferta de diners és una qüestió política i no el resultat involuntari d’esdeveniments econòmics incontrolats: les dificultats econòmiques es poden resoldre amb mitjans deflacionaris o inflacionaris. Uns i altres s’adiuen amb els principis capitalistes; si en un moment es trien uns per comptes d’altres és perquè semblen més efectius i més viables políticament.

Un període de formació de capital extensiva no ha d’ésser inflacionari si recolza en una rendibilitat suficient basada en un augment de la productivitat. Similarment, un període d’estagnació econòmica no és necessàriament deflacionari. Habitualment ho és, però, perquè l’estadi precedent d’expansió deixa una massa de capital i de capacitat productiva massa gran per condicions diferents a les d’expansió accelerada de capital. L’excés resulta en una capacitat sense ús i en obrers sense feina; els preus col·lapsen per la intensificació de la competència; i tot el sistema es contrau. Durant un període de retirada el sistema lentament es restructura fins que les condicions d’expansió rendible de capital es restauren. Com que les inversions davallen (o, directament, s’aturen) durant períodes de depressió, no hi ha tan sols recursos sense ús sinó també diners sense ús, és a dir diners incapaços de trobar una ocupació rendible. Paradoxalment, són aquests diners (i crèdit) sense ús els qui forneixen la impressió superficial d’una manca general de diners. Aquesta situació no demana diners addicionals, sinó la restauració de la rendibilitat que enfortirà la inducció a invertir.

La inflació resulta de polítiques monetàries pensades per a millorar la rendibilitat del capital internament i enfortir-ne així la capacitat competitiva externament. La deflació, que pot tindre el mateix efecte, era el mètode més emprat en el passat per superar condicions de crisis. No era tant una submissió a les normes del patró or que contreia l’economia com un manteniment d’aquests normes a través del procés deflacionari. En altres mots, era el principi de laissez-faire, de no-intervenció en l’economia, i confiança en “solucions automàtiques” per a fallides empresarials, que expliquen l’antiga preferència pels mitjans no-monetaris quan calia combatre un estat de disminució de la rendibilitat. No els diners, sinó el mateix capital, era devaluat i destruït, per tal de fer espai a una estructura de capital més concentrada i més productiva. Els salaris reals eren retallats sense massa preocupació per les conseqüències socials.

Però les depressions perderen el poder “curatiu”, o en qualsevol cas, es van fer intolerables. Sota les condicions del segle XX el procés deflacionari de “recuperació” es va fer progressivament més insuportable per les convulsions socials que tendia a alliberar. La inflació esdevingué la forma preferida, si no inevitable, de reacció contra les depressions i de manteniment dels nivells d’activitat econòmica consistents amb l’estabilitat social. Es recorre ara a una inflació d’intensitat variable bé sota condicions de plena ocupació o de desocupació – bé sota condicions d’estagnació bé d’expansió. La depreciació dels diners ha estat consistent i universal, malgrat que la taxa de depreciació ha variat, sovint àmpliament, en diferents nacions. Quan els preus pugen més ràpidament que la renda destinada al consum (particularment, salaris), una part superior de la producció total es pot convertir en capital addicional. Mentre la gent sense capital cau víctima de la depreciació dels diners, els propietaris de capital el preserven i augmenten pel mateix procés, sempre que, és clar, siguen capaços de realitzar-ne els beneficis a través de les vendes en el mercat. Però una cosa bona pot dur-ne a una altra: la realització l’estimula el procés inflacionari. Els diners en depreciació es gasten més ràpidament que els diners estables.

La depreciació d’una moneda nacional fa el capital no tan sols més rendible sinó també més competitiu internacionalment. Amb tot, com que el poder de devaluar el tenen totes les nacions independents, la devaluació de la moneda en certs països condueix a la devaluació en d’altres. A la fi serà de nou l’estructura real del capital, i no l’estructura monetària, la que determina les capacitats competitives relatives de les diferents nacions.

Malgrat que el govern compra amb diners prestats el deute públic es monetaritza i, amb l’excepció de la part del deute monetaritzat que es pot atresorar, augmenta la demanda social. El procés de finançament per deute ha estat un procés inflacionari tant a Europa com a Amèrica. La capacitat adquisitiva del dòlar americà davallà en més d’un terç en els primers dotze anys de la post-guerra, i en aquest sentit privà els prestadors a llarg termini de part de l’interès i de part del principal. Priva totes les persones amb ingressos més o menys fixos d’una part de la renda. Aquesta pèrdua amb prou feines es pot cobrir amb augments salarials, si no és que el nivell salarial es base, i es mou realment, d’acord amb un índex del cost de la vida, cosa que és més l’excepció que la norma. La inflació monetària s’ha institucionalitzat i “ha esdevingut subjecte d’una operació institucionalitzada de control pel govern i per tots els receptors d’ingressos privats, entre els quals les empreses privades financerament potents mantenen una posició de privilegi.[2] La inflació és doncs una altra forma de subsidització de les grans empreses pel govern. És simplement una de les tècniques amb els quals es transfereix renda de la massa de la població a les mans de les companyies afavorides pel govern.

La intervenció governamental en l’economia de mercat és més pronunciada en temps de guerra. La inflació s’usa per reduir el consum amb la reducció de la capacitat de compra dels diners, de forma que una part més gran de la producció total es pot alliberar per a l’esforç de guerra. No és gaire diferent en temps de “pau”, quan una enorme quantitat de producció induïda pel govern és necessària per compensar una taxa de formació de capital privat en declivi. La substitució per la demanda induïda pel govern d’una demanda inadequada del mercat ha estat un procés inflacionari. Això contradiu òbviament la noció que la inflació resulta de l’existència de massa diners en relació a l’oferta disponible de mercaderies. En una economia que requereix una demanda induïda pel govern, la demanda del mercat no podria mai depassar-ne l’oferta.

La inflació té diferents efectes quan se l’usa per estimular l’expansió del capital i quan se l’usa principalment per finançar la producció induïda pel govern. En el primer cas, distribueix la renda d’una forma favorable a la formació de capital; en el segon, sosté les despeses de la producció induïda pel govern. S’assum en general que la despesa governamental en una situació de plena ocupació tindrà efectes inflacionaris perquè augmenta la quantitat de diners en relació a la massa real de mercaderies produïdes. Això no seria així sota condicions de desocupació i de recursos sense ús, es diu, perquè la despesa governamental engrandiria llavors demanda insuficient sense forçar l’oferta. Sota aquestes condicions, la despesa governament no seria necessàriament inflacionària. Però com que no hi hauria cap necessitat d’una despesa governamental compensatòria en una situació de plena ocupació, no ens cal considerar el primer cas. Pel que fa al segon, l’argument reposa clarament en un malentès del caràcter de l’economia capitalista.

Malgrat que els governs poden crear nous diners a voluntat, ho fan en el marc de l’economia d’empresa privada. Els bancs centrals són agències que els governs usen per manufacturar i controlar l’oferta monetària. Poden alterar la capacitat de creació de dipòsits dels bancs comercials en canviar la taxa de descompte (és a dir, la taxa d’interès a la qual el banc central presta diners als bancs comercials), en canviar la relació legal de reserva dels diners en dipòsit, i en comprar i vendre obligacions governamentals damunt el mercat de capital. És el sistema bancari en general qui crea mitjans addicionals de pagament mitjançant un augment en les reserves tal com ho determinen les accions monetàries dels bancs centrals. Els bancs són així alhora negocis i institucions socials per a la creació i distribució de diners. Són en la posició benaurada de treure’n profit com a empreses comercials i com a instruments delegats de les polítiques monetàries. Extreuen beneficis i interessos no tan sols dels diners dipositats sinó també de les múltiples quantitats creades pel sistema fraccional de reserva i del creixement de reserves per les pràctiques de creació de diners dels bancs centrals.

Malgrat que és el govern qui augmenta l’oferta monetària, no usa aquests diners directament per augmentar la demanda de mercat a través de compres governamentals. Finança les despeses amb contribucions i prèstecs del mercat de capital. Pel que fa als contractistes privats de les comandes governamentals, la demanda creada pel govern és tan bona com qualsevol altra. El govern els paga diners que han de retindre el llur valor prou temps com perquè els contractistes privats recuperen el valor esmerçat en la producció de comandes governamentals i facen els beneficis habituals. Si els guanys fossen inferiors a les despeses degut a una devaluació massa ràpida dels diners, es trobarien en un estadi de desinversió. La inflació ha d’ésser per tant una inflació controlada; i es controla perquè no es basa en les impremptes governamentals sinó en els manlleus governamentals restringits per límits legalment establerts a l’augment del deute nacional.

Els diners sense ús i els diners creats de nou es vehiculen a través del sistema bancari a la producció industrial a comptes del govern. Però el principal gruix dels productes així aconseguits ni són nous mitjans de producció capitalitzats ni béns comercialitzables addicionals; apareixen com a despeses materialitzades del govern i com a tal redueixen la massa total de benefici privat en relació a la massa total del capital existent. Els preus pugen llavors per garantir els beneficis habituals, i l’augment de preus necessita de diners addicionals. Sense aquests diners addicionals la caiguda de la taxa mitjana de benefici, degut a l’augment de la producció no-rendible induïda pel govern, conduiria una davallada superior de la producció privada de capital; seria desfer, en certa mesura i possiblement decisivament, l’augment de l’activitat econòmica realitzat a través de la demanda induïda pel govern. Cal doncs permetre un augment continu de preus amb un augment continu de l’oferta monetària. No és, com s’ha assumit, la pressió d’una demanda creixent en una oferta provocada per la producció induïda pel govern la que condueix a la inflació. Més aviat, la inflació és el mitjà pel qual el caràcter no-rendible de la producció induïda pel govern troba, a través del finançament per deute, una compensació parcial en preus més elevats.

Normalment”, la formació de capital indica una plus-vàlua residual de la producció total després que els requeriments del consum total s’hagen encarat. L’acumulació consisteix en l’addició de mitjans de producció de capital. Això té lloc en una mesura decreixent quan la producció total incorpora una participació creixentment superior de productes que no poden servir d’instruments de producció de capital. La producció total, siga quin siga el seu caràcter és “comercialitzable”, bé en el mercat real de mercaderies o bé per compres governamentals; però part dels diners realitzats, que haurien de prendre la forma de capital, no ho fan. I això és perquè part de la demanda existent fora del consum és una demanda no de capital productor de benefici, sinó de compres governamentals que no inclouen capital productiu, o que ho fan tan sols marginalment. Per bé que l’oferta total pot cobrir la demanda total, la taxa de formació de capital davalla.

Amb tot, malgrat acompanyat d’una taxa baixa o estagnada de formació de capital privat, l’augment en la pròpia producció pot ésser formidable. Així l’economia pot semblar força pròspera. Resta el fet, però, que la formació de capital privat es troba en una crisi aparentment insoluble; o, més aviat, que la crisi de producció de capital que caracteritza el segle XX no ha estat encara resolta. Vist des de la perspectiva de la producció de beneficis, el present difereix del passat en el fet que les condicions de depressió deflacionària han suplantat les condicions de depressió inflacionària. En una depressió deflacionària, la producció davalla perquè part de les mercaderies produïbles no es poden vendre rendiblement, impedint així la realització de beneficis i la transformació en capital addicional; mentre que en la depressió inflacionària la producció continua, malgrat la manca de rendibilitat, a través de l’expansió del crèdit.

La inflació controlada és ja el continu, si bé lent, repudi de tots els deutes, inclòs el deute nacional. Escampa la despesa de la producció no-rendible induïda pel govern per un llarg període de temps i per tota la societat. Malgrat que la producció induïda pel govern augmenta l’abast de la producció, no pot augmentar la rendibilitat del capital privat en general i restaurar-hi així una taxa de creixement que faça la demanda compensadora creada pel govern innecessària. Els beneficis capitalistes tan sols es poden augmentar si s’augmenta la productivitat i creix la quantitat de capital capaç de funcionar com a capital, i no amb la mera disponibilitat dels mitjans de pagament manufacturats pel govern.

 


1. The General Theory, p. 349.

2. P. K. Crosser, State Capitalism in the Economy of the United States, p. 104.