Els límits de l’economia mixta. Paul Mattick 1969
Marx no va preveure un estadi intermig entre el capitalisme d'empresa privada i el socialisme. La seua diferenciació força marcada entre feudalisme, capitalisme i socialisme conduïa a una certa “ordenament” i “simplicitat” en les seues expectatives revolucionàries. Reconeixia, però, que la seua història de l'ascens del capitalisme pertanyia únicament a l'Europa occidental, i s'oposava a qualsevol intent de convertir-lo en “una teoria històrica-filosòfica general del desenvolupament vàlida per a totes les nacions, tant se val quines siguen les condicions històriques”[1] Marx, com Engels, concedien cursos de desenvolupament diferents als de l'Europa occidental, i un escurçament del camí al socialisme per les nacions pre-capitalistes, davant de revolucions proletàries reeixides l'Oest. Reconeixien les tendències de capitalisme d'estat en les nacions capitalistes desenvolupades com a indicacions de la propera revolució socialista sense preveure'n el paper en la transformació del sistema de producció pre-capitalista al capitalista d'estat.
Sabem ara que les revolucions socials en els països capitalísticament sots-desenvolupament no repeteixen ni poden repetir el patró de desenvolupament del capitalisme occidental, sinó que tendeixen a introduir estructures de capitalisme d'estat. No són revolucions socialistes en el sentit marxià encara facen ús de la ideologia marxiana. La idea que la revolució del capitalisme d'estat significa la victòria del socialisme fins i tot en nacions industrialment avançades guanya una certa credibilitat perquè aquestes revolucions semblen conduir a la seua conclusió lògica la creixent determinació governamental de la producció i de la vida social en general, i perquè segueixen el patró fixat pels sistemes de capitalisme d'estat establerts, que són força generalment percebuts com a socialistes. En aquests sistemes, però, la institució del capitalisme d'estat tenia la funció no d'abolir la classe capitalista sinó de contribuir-ne a la ràpida formació i per tant a la formació de capital. En els països industrialment avançats, el capitalisme d'estat seria un sistema tan irracional com el que l'ha precedit, ja que les dificultats de la producció de capital no s'hi poden resoldre a través d'un augment de l'explotació sinó únicament a través de la seua abolició.
Amb tot, els països industrialment avançats podrien mantindre un sistema de diferències de classe sota aquests règims de la mateixa forma que ho fan les nacions pobres de capital. No tindrien l'“excusa” dels estats sots-desenvolupats, però podrien crear un aparell polític de repressió que eliminàs la necessitat d'una. Hi hauria així una revolució, però no una revolució socialista. Ja que una revolució socialista suposaria precisament la creació d'una estructura social en la que els propis productors controlen el llur producte i la seua distribució. És concebible únicament com la feta per la classe treballadora que posa fi a les relacions socials de classe. “Ço que Marx – i abans d'ell, el 1843, Flora Tristan – formulà en una única proposició, és a dir que ‘l'emancipació de la classe treballadora l'ha de conquerir la pròpia classe treballadora’, resta el postulat implícit de tot pensament socialista genuí”[2]
Era convicció de Marx que la contradicció entre les creixents forces socials de producció i les estretes relacions capitalistes de producció seria superada amb una revolució que, en posar fi a l'estructura de classe de la societat – el seu antagonisme bàsic – obriria el camí cap a un món socialista. Aquesta revolució social no ha tingut lloc; tampoc la contradicció de la producció social - com a capital - no s'ha resol. La producció és encara a tot arreu la producció de capital, i el món capitalista resta un món de crisis.
Dins aquest context, el keynesianisme reflecteix simplement la transició del capitalisme des del seu lliure mercat cap a la fase d'assistència estatal i forneix una ideologia per als qui momentàniament s'aprofiten d'aquesta transició. Marx n'era conscient. Mentre el sistema de producció capitalista preval, el marxisme retindrà la seua rellevància, ja que no es preocupa de tal o tal tècnica de producció de capital, ni amb canvis socials dins el marc de la producció de capìtal, sinó únicament de la seua abolició final.
Bé pot ésser que el socialisme siga una il·lusió i que la societat siga condemnada a restar societat de classes. Però aquesta conclusió no es pot derivar simplement del fet que revolucions recents no hagen destruït unes relacions explotadores de classes. Les revolucions del segle XII s'havien dirigit contra un capitalisme incapaç d'estendre les condicions de la seua pròpia existència, impotent per engrandir el proletariat industrial i, per tant, el seu propi domini. Amb tot, el capitalisme pertorbà i destruí formes anteriors d'organització social i sistemes de producció en subordinar la producció mundial a un mercat mundial determinat pels interessos especials dels grans centres de producció de capital. Les antigues classes dirigents de les nacions rapinyades mancaven tant d'interès com de poder per resistir les incursions del capital exterior. Es deixà als empobrits que es rebel·lassen contra el doble jou de l'explotació forastera i nadiua, així com de la misèria encara més gran de la desocupació que resulta de la manca d'aquesta explotació. Com que la llur desesperació era deguda tant a la subjugació de classe com a la nacional, el caràcter de la llur revolució era, i és encara, tant revolucionària com nacionalista.
No hi ha encara cap forma de transcendir el limitat caràcter nacionalista d'aquestes revolucions, degut a l'absoluta absència d'un moviment obrer revolucionari internacional capaç de fornir aquestes lluites nacionals d'un marc més ampli d'operacions i amb objectius més extensius que la mera capitalització per mitjans revolucionaris. Amb independència d'allò que puguin acomplir de més aquestes revolucions, no poden conduir al socialisme com a alternativa al capitalisme modern. No són més que una de les moltes expressions de la desintegració de l'economia capitalista de mercat com a sistema mundial, i és únicament en aquest sentit que presten suport a la necessitat general d'un sistema social de producció més racional. Els problemes de les nacions endarrerides no es poden resoldre a banda dels que somouen les desenvolupades. La solució per unes i altres encara rau en un canvi revolucionari en les segons, alhora que prepararia el camí d'una integració socialista de l'economia mundial. Ja que de la mateixa forma que els països sots-desenvolupats no poden desenvolupar-se de forma socialista en un món dominat per la producció de capital, tampoc no poden desenvolupar de forma capitalista en un món dominat per sistemes de producció socialistes. La clau d'un desenvolupament socialista de les nacions sots-desenvolupades és la transformació socialista de la part capitalista avançada del món.
Amb tot, aquesta clau no sembla encaixar en la situació real. És ben obvi que les parts industrialment avançades del món tenen els mitjans per industrialitzar les regions sots-desenvolupades en un temps ben breu i per eliminar la fam i la pobresa gairebé immediatament tan sols amb el desviament de les despeses de la producció malbaratadora cap a canals productius. Però no hi ha encara cap força social a la vista que vulga realitzar aquesta oportunitat i aportar així pau i tranquilitat al món. Contràriament, els aspectes destructius de la producció de capital prenen un caràcter creixentment més violent – internament, amb més i més producció malbaratadora; i externament, en deixar ems territoris ocupats per pobles no disposats a sotmetre's als requeriments de beneficis de les potències forasteres, que únicament poden convocar la pròpia destrucció.
No es pot esperar que els qui es beneficien de l'status quo i l'existència i futur dels quals depèn de la seua perpetuació alteraran el curs abdicant de les llurs posicions dominants de classe. És mitjançant l'“economia mixta” que han reeixit fins ara a impedir l'ascens de les condicions socials que podien conduir a moviments socials anti-capitalistes. En aquest sentit, el keynesianisme ha estat el “salvador” del capitalisme, per bé que per la seua pròpia natura, i per la natura del capitalisme, tan sols pot ésser un recurs temporal. Amb o sense plena ocupació, l'economia mixta és un fet social en totes les nacions capitalistes, i en algunes d'elles ha resultat capaç no tan sols d'impedir depressions a gran escala sinó de fornir condicions de “prosperitat” com les que mai no s'havien experimentat abans, fent així possible pels acomodats de descriure el capitalisme com una societat d'abundància.
Pràcticament i ideològicament, la segona guerra mundial i el seu resultat conduiren a un eclipsi gairebé complet del socialisme de classe obrera. Però una absència continuada de tota oposició efectiva al capitalisme presuposa la capacitat del sistema de mantindre les condicions de vida vigents de la població treballadora. Si això esdevingués impossible, la cohesió social present del sistema capitalista bé es podria perdre de nou – com ha estat el cas en crisis prèvies de llarga durada. És únicament amb l'assumpció que tots els problemes socials creixents poden resoldre's dins les institucions existents que és possible negar a la classe treballadora – la gran majoria de la població dels països industrialment avançats – el seu paper en la història, que necessàriament ha d'ésser un paper d'oposició i trobar així expressió en una consciència revolucionària reviscuda o de nova aparició.
L'èxit temporal de les polítiques keynesianes ha donat lloc a la convicció que s'ha trobat finalment una via per tractar efectivament les dificultats del capitalisme i dissoldre així les potencialitats revolucionàries del sistema. Però aquesta convicció és una il·lusió basada en el vel monetari que cobreix totes les activitats capitalistes. Si s'alça el vel, es fa patent que l'aplicació contínua del keynesianisme implica l'auto-destrucció de la producció de capital. L'optimisme de la “nova economica” confón simplement l'ajornament d'un problema amb la seua desaparició.
Si la consciència revolucionària depèn de la misèria, no hi ha cap dubte que el patiment que espera la població mundial anirà més enllà de res que s'haja experimentat fins ara, i que eventualment engollirà fins i tot la minoria privilegiada de treballadors dels països industrialment avançats que encara es creuen immunes a les conseqüències de les pròpies activitats. A mesura que el nivell general d'opressió augmenta, la situació especial d'“abundància” es dissoldrà, ja que les benediccions de l'augment de productivitat es dissiparan en una competència a mata-degolla pels beneficis minvants de la producció mundial. Fins i tot abans, la guerra i el seu resultat comportaren amb ells una extensió de la misèria social desconeguda durant els dies més foscos de la revolució industrial i depassà res que el propi Marx fos capaç de relatar quant a la miserable situació de la població treballadora. Tan sols amb l'exclusió dels costos humans de la guerra i de la depressió ha estat possible afirmar que el desenvolupament capitalista no implicava el creixement de “la massa de misèria, opressió, esclavatge, degradació i explotació”, i que únicament amb la restricció de la discussió al camp estret de les estatístiques salarials en uns pocs països es podria dir que Marx s'equivocava en predir l'augment de la misèria durant el curs de l'acumulació de capital. Però, certament, aquesta predicció deriva de la seua Llei General de l'Acumulació Capitalista i de la seua Tendència Històrica i no merament del caràcter de mercaderia de la força de treball i de la seua fortuna canviant en el mercat laboral. Contempla tots els aspectes del desenvolupament capitalista mitjançant la competències, les crisis i les guerres. No és raonable sostindre que les condicions de prosperitat d'uns pocs països passada la segona guerra mundial, i la contínua millora consegüent dels nivells de vida de les llurs poblacions és una compensació suficient per les condicions més aviat de crisi permanent en la part més gran del món i pel patiment, explotació i degradació gairebé incomprensibles de centenars de milions de persones durant i després de la guerra.
L'alt nivell de vida assolit per àmplies capes de la classe treballadora en els països industrialment avançats pot en ell mateix esdevindre perjudicial a l'expansió del capital. Ja que el manteniment d'aquests nivells sota condicions de rendibilitat en disminució requereix una extensió contínua de la producció no-rendible. Això alhora implica una necessitat sempre creixent d'elevar la productivitat del treball, que, sota les condicions presents, suposa el creixement continu de la desocupació. La previsió de desocupació esdevé alhora una despesa creixent que, juntament amb totes les altres despeses de l'“abundància”, tard o d'hora aclapararan al màxim fins i tot les capacitats econòmiques i tècniques més grans. Això no vol dir que l'“abundància” engendre revolució, sinó únicament que no cal cap empobriment absolut per produir sentiments d'oposició. La gent no necessita veure's reduïda a nivells de fam abans de començar a rebelar-se; poden fer-ho amb les primeres incursions profundes si allò que consideren el llur nivell de vida els és negat. Com més acomodada és la gent, més difícil se'ls fa suportar cap privació, i més tenaçment s'adhereixen a l'estil de vida al qual s'han habituat. És en aquest sentit que una pèrdua parcial de l'“abundància” prevalent pot ésser prou per destruir el consens existent.
Marx va dir una vegada que “el proletariat o és revolucionari o no és res”. En l'actualitat no és res i bé pot passar que continue sense ésser-ho. Però això no és segur. Òbviament, les idees subversives floreixen sota condicions d'insatisfacció d'una manera que no fan en la prosperitat – per falsa que siga – de la societat actual. Encara que els castigats per la pobresa en les economies mixtes siguen una gran minoria són encara una minoria, i la llur oposició resta inarticulada. No poden esdevindre una força social prou forta per oposar-se als interessos materials representats per la ideologia dominant. Les rebel·lions esporàdiques de despit són reconduïdes fàcilment per les autoritats que representen la majoria polida, que encara inclou la massa del proletariat. El substrat dels empobrits es pot delmar amb les mateixes condicions d'existència que l'expliquen. Però a mesura que el nombre creix – i creix – la freqüència dels llurs actes rebels també augmentarà, com ho farà la consciència de part de molts dels polits que potser, aviat, es trobaran en el cubell de deixalles del capitalisme. Si hem de jutjar pel passat, el creixement de la misèria social atorga poder a aquesta misèria i el poder condueix a accions conscients destinades a posar fi a la misèria. És clar que els patrons del passat poden no valer pel futur; l'era de les revolucions pot haver passat. Però si no podem jutjar per les experiències del passat, no podem jutjar res. En aquest cas, tot és possible – fins i tot una revolució obrera.
Aquesta possible revolució presuposa l'existència continuada del proletariat, que, però, pretesament arribaria a la fi no tan sols respecte a una consciència inexistent de classe sinó a la seua funció social. Sovint es fa una distinció entre la “classe treballadora clàssica”, és a dir, la industrial, el proletariat en el sentit marxià, i la població treballadora moderna, de la qual tan sols una part minoritària s'ocupa de la producció. Però aquesta distinció és artificial, ja que allò que diferencia el proletariat de la burgesia no és un seguit particular d'ocupació, sinó la manca del primer de control damunt la pròpia existència com a conseqüència de la manca de control damunt els mitjans de producció. Encara que més treballadors es dediquen ara a les indústries de serveis dites no-productives, la llur posició social en relació als capitalistes resta inalterada. Degut a la concentració del capital i a l'eliminació de la classe mitjana propietària hi ha més proletaris ara que mai abans. Evidentment, és cert que una bona porció d'aquesta gent rep ingressos que els forneixen un nivell de vida burgès o petit-burgès. Però la gran majoria, pel que fa al nivell de vida, cauen en la categoria de treballadors assalariats, tant se val com d'improductiva siga la llur feina.
Quan Marx declarà que la “missió històrica” de la classe treballadora era posar fi al sistema capitalista, parlava, tal com derivava de la seua teoria de l'acumulació, de l'expropiació dels pocs pels molts. Veia correctament que l'expansió del capital és també la polarització de la societat en una petita minoria de capitalistes i una gran majoria de treballadors sense propietat forçats a vendre la força de treball per tal d'existir. El proletariat industrial de fa cent anys s'ha inflat avui en una massa amorfa d'ocupacions perceptores de salari i de professionals, tots els quals depenen de les vicissituds de fets del mercat i dels canvis de marxa del procés d'acumulació. Amb independència de què es creguen que són, no pertanyen a la classe dirigent sinó a la dirigida.
El capitalisme és bàsicament una societat de dues classes, amb, malgrat les diverses diferenciacions d'estatus dins de cada classe separada. La classe dirigent és la classe que pren les decisions; l'altra classe, a banda de diferenciacions internes, és a la mercè d'aquestes decisions, que es fan d'acord amb les necessitats especials del capital i que determinen les condicions generals de la societat. La classe dirigent no pot actuar altrament de com ho fa: estúpidament o intel·ligentment, farà tot el possible per perpetuar-se com a classe dirigent. Els qui són fora del procés de presa de decisions poden dissentir de les decisions preses, ja que poden no correspondre's amb els propis interessos, o degut a la convicció que les coses s'haurien de fer diferent. Però per canviar aquestes decisions han de prendre ells mateixos el poder.
Allò que decideixen els qui prenen les decisions s'ha d'actualitzar en l'esfera de la producció perquè la forma de distribució depèn de la de producció. Sense el control sobre el procés de producció, no es poden prendre decisions, ni cap classe pot dirigir. El control de producció s'exerceix amb el control dels mitjans de producció, per la ideologia i per la força. Però la propietat, la ideologia i la força per elles mateixes no poden produir res. És en el treball productiu que reposa tot l'edifici social. Els treballadors productius, així, poden tindre més poder latent que cap altre grup social, o que tots els altres grups socials plegats. Convertir aquest poder latent en poder real no demana més que el reconeixement dels productors de les realitats socials i l'aplicació d'aquest coneixement als llurs propis fins.
Negar aquest fet és la principal feina de la ideologia burgesa, com ho mostren les seues teories econòmiques i el menyspreu general del treball productiu. Amb tot, malgrat la noció dominant de la importància decreixent del proletariat industrial, se li dedica més atenció que mai abans, degut al seu poder potencial de controlar la societat, que mai no havia estat tan gran com ara. La “socialització” tècnica-organitzativa de la producció, és a dir, la interdependència de tota la població en un flux ininterromput de producció, forneix la classe treballadora d'un poder gairebé absolut damunt la vida i la mort de la societat simplement si deixa de treballar. Si bé aquesta pot no ésser la seua intenció, ja que són membres de la mateixa societat, poden de totes formes somoure la societat fins als fonaments si són decidits a canviar-ne l'estructura. És per aquesta raó que els sindicats s'han adaptat a l'establiment capitalista – per tal de controlar les disputes industrials – que els governs, inclosos els governs obreristes, aproven legislacions anti-vaga, i que els qui són més conscients del poder latent de l'acció industrial, els règims totalitaris, prohibeixen directament les vagues.
Com que el proletariat industrial té el poder de canviar la societat si hi fos inclinat, és ara, com abans, la classe de l'acció de la qual depèn la transformació real de la societat. Si aquest poder no existís, si la seua aplicació no fos una possibilitat real, no hi hauria cap esperança de superar les forces materials existents de repressió. Certament, totes les lluites socials són lluites ideològiques; amb tot, l'èxit en el combat per una nova societat requereix una palanca material amb la qual poder enderrocar les defenses de l'statut quo. No és completament inconcebible que la creixent irracionalitat del capitalisme conduesca a una revulsió generalitzada entre la població general, amb independència d'afiliacions de classe, i a una convicció creixent que no hi ha cap necessitat, ni cap sentit, en les relacions explotadores de classe, ja que la societat es podria reorganitzar per tal de beneficiar totes les persones. Amb tot, aquesta societat hauria de combatre amb totes les armes disponibles tant en l'esfera ideològica com en el camp de les relacions reals de poder.
Amb la memòria del comportament obrer davant nostre, la indispensabilitat dels treballadors per la realització del socialisme fa que el socialisme semble més lluny que mai. Però és més que dubtós que la classe treballadora suporte indefinidament tot el que el sistema capitalista li té reservat. Hom ha de pensar únicament en allò que amb tota probabilitat ha de passar sense una revolució socialista per tal d'acceptar la possibilitat d'un comportament diferent per part de la població treballadora. Allò que ha de passar en certa mesura ja passa, i la projecció quantitativa del present en el futur assenyala a l'utopisme de resoldre els problemes socials del capitalisme amb mitjans capitalistes. L'actual guerra americana en el sud-est asiàtic, per exemple, bé pot anegar el Llunyà Orient i finalment el món sencer. Davant d'aquests perspectiva, per no parlar de noves i inevitables crisis econòmiques del capitalisme mundial, la frase “socialisme o barbàrie” presenta les úniques alternatives reals.
1. K. Marx, “Letter to the Editors of Otetschestwennyj Sapiski,” Marx-Engels Werke, Vol. 19, Berlin, 1962, p. 111.
2. M. Rubel, “Reflections on Utopia and Revolution,” in Socialist Humanism, ed. by E, Fromm, New York, 1966, p. 216