Emili Gómez Nadal

Catalunya i València


Article publicat a «Acció Valenciana», n. 18, el 20 de gener del 1931.


I

JO AMB MI mateix, amb les meues coneixences, elles entre si. Sempre idèntica qüestió: la suspicàcia dels valencians – d’aqueixos pocs valencians que senten la preocupació dels destins propis – envers la suposada tendència catalana a l'hegemonia, envers allò que ja ha hagut qui ha apel·lat l’imperialisme català. I malgrat açò la indiferència amb que aquests mateixos defensors d’un tan extrem xovinisme localista es donen a tot allò que duu més clarament un segell castellanista, ço és, d’un esperit que per elevat i digne que siga és molt més estrany al valencià – per tant molt més dissolvent i perjudicial – que no aquell atre quina influència hom rebutja.

Tema aquest delicat de tractar, per referir-se a les relacions amb familiars nostres. Més encara per a qui com jo, ha pogut experimentar l’estima amb què les noves promocions catalanes – sense l’ombra més lleu de cobejança – assisteixen al nostre redreçament. Tanmateix, per l'honor que s'ha de fer a aquest estat actual de cordialíssima atenció, no vull deixar per més temps d’establir ací, la meua visió personal que, cal dir-ho, és també la de bona part de la joventut valencianista d'ací.

II

Haig tractat d'explicar-me aqueixa actitud de què parle. I heus ací dues possibles causes: una immediata, altra mediata.

a) La primera potser traga la seua força del moment crític perquè travessa tota la part més viva de la nostra terra, especialment la nostra capital. En l’actual moment històric, la forta vitalitat de la nostra raça, s’hi troba en un estat ple de neguits, de suspicàcies, produïts per la seua creixença mancada de pla, desorientada. I a la defensiva, el seu instint, li fa veure un perill possible en l’autèntica potencialitat, abassegadora, que mou els destins catalans, envers una meta fortament desitjada i no menys clarament copsada. Pel contrari a la banda de Ponent sols hi veuen unes terres empobrides, decadents, de les quals res perillós pot vindre i a les quals en canvi pot aprofitar-se per a la pròpia expansió material. És, doncs, una pura actitud de competència, en el sentit comercial del mot, allò que els mou.

b) Mediatament, caldria pensar també que la comunitat de vida entre Catalunya i València, basada en la comunitat de dinastia, per tant d’empreses en comú, acabà abans de que el sentit de ço que volia dir nacionalitat, prenguera força, en els temps subsegüents al Renaixement. Cooperant així, a que l’oposició d’interessos, més o menys fonda, es resolguera dins de l’amor d’una pàtria més elevada i comuna. Però aquestes reflexions, potser en millor ocasió siguen objecte de més detinguda exposició. Amb ço que haig apuntat n’hi ha prou per al meu objectiu.

III

Resumint: la suspicàcia valenciana des del moment que respon a una realitat vital és plausible i no cap dir res en contra d'ella. Ara bé, allò que cal afegir – i per ço és que parle – és, que aqueix desig de self-control res té d’oposat, sinó més bé de complementari, amb el pensament dels catalans que es preocupen de la germana València, i dels valencians que admirem la germana Catalunya.

Uns i altres són d’acord en que no sols la conveniència, sinó també l’exemple constant de la nostra història als segles d’esplèndida puixança, ens diuen que el camí a seguir en el futur és el de la més absoluta inhibició en els assumptes interns del veí. I en aqueix sentit hauran de treballar i propagar-ho aquells valencianistes que es senten amb vocació administrativa, i abocats per tant a intervindre en els organismes respectius.

Però és que no tenim res d’interès comú, catalans i valencians, que ens unixca? Res pel que treballar aquells que havent abraçat una professió intel·lectual, cap guany temporal ens neguiteja?

Jo crec que si el hi ha. I és el del nostre llenguatge comú qui ens marca el camí i la tasca. La nostra cultura ens és comuna a tots dos, la nostra literatura també. I és en aquest punt en el que hem de mantindre’ns estretament units a Catalunya.

I ningú no tindrà dret a dubtar de la nostra valenciania, cara aquesta fon l’actitud magnífica, salvant tota mena de distància, d’Ausiàs Marc, de Joanot Martorell, de Jordi de Sent Jordi.