II. Les revoltes obreres i els moviments d’emancipació nacional i colonial.
La guerra del 1914-1918, en obrir la crisi del capitalisme, determinà la iniciació d’una època revolucionària que encara no s’ha clos i que no es clourà més que amb la transformació radical del sistema de producció existent. La primera explosió es produí a Rússia i l’incendi s’estengué ràpidament per tot Europa: en 1918, revolucions austríaca i alemanya, que ensorraren dos imperis, revolució obrera a Finlàndia; en 1919, insurrecció espartaquista a Berlín, proclamació de la república soviètica a Hongria i Baviera; en 1920, ocupació de les fàbriques pels obrers a Itàlia; en 1921, insurrecció proletària a l’Alemanya central; en 1923, insurrecció a Bulgària i crisi revolucionària a Alemanya; en 1924, insurrecció obrera a Estònia; en 1926, vaga general a Anglaterra; en 1927, insurrecció a Viena. I citem únicament els esdeveniments més importants. Durant tots aquests anys el moviment obrer prengué proporcions amenaçadores per a la burgesia en quasi tots els països. Els grans conflictes socials de 1929 a Alemanya, França, Polònia, Txecoslovàquia, Estats Units, per no enumerar més que els de més relleu, demostren que el moviment obrer és més viu que mai i que és ell, en definitiva, el que pot dir l’última paraula.
El senyor Cambó no s’ha adonat d’aquests esdeveniments. El més sorprenent encara és que hagi passat desapercebut per al leader d’un partit nacionalista un dels fets més característics dels nostres temps: els moviments d’emancipació colonial i nacional.
De la guerra mundial ençà la lluita pels pobles colonials i semicolonials per la seva independència ha pres proporcions grandioses. El 1920 veié la revolució nacional burgesa triomfant de Turquia; el 1921 i el 1925 veieren les insurreccions del Marroc i de Síria; a l’Àsia, centenars de milions d’homes sotmesos a una explotació i a una opressió iniqües s'han alçat ardidament a la Xina, a Corea, a Indonèsia, a l’Índia, contra l’imperialisme, i l’han fet trontollar. Les gestes heroiques de Sandino a Nicaragua han donat un impuls vigorós a la lluita dels pobles de l’Amèrica llatina contra l’imperialisme dels Estats Units.
I el senyor Cambó considera els progressos del cinematògraf com un tret característic de la nostra època més digne d’ésser consignat que aquestes lluites heroiques de la majoria de la humanitat contra un grapat de magnats del capital financer internacional!
Però l’autor de Les Dictadures no sols no s’adona, o no es vol adonar, dels grans esdeveniments que tenen per escena les terres llunyanes d’Àfrica, d’Àsia o Amèrica, ans encara no remarca que a Europa mateix, el problema de les nacionalitats, després de la «guerra d’alliberament» de 1914-1918, és més viu que mai.
La pau de Versalles ha convertit l’Europa en una arena d’opressió nacional. La guerra no sols no ha solucionat el problema, ans encara l’ha enverinat. Ha mort Àustria-Hongria, el famós «mosaic de nacionalitats», però n’han nascut d’altres. Els nous estats plurinacionals (Polònia, Romania, Txecoslovàquia, Iugoslàvia) s’han convertir en altres tantes presos de pobles. Les petites nacions alliberades del Bàltic són un trist instrument a les mans de l’imperialisme. En lloc d’una Europa formada per la unió voluntària dels pobles lliures (la qual cosa és una utopia en règim capitalista) tenim una Europa balcanitzada, esmicolada, amb estats tampó i estats vassalls, separats per barreres geogràfiques i aranzelàries, sense les condicions necessàries per a una existència independent. «L'imperialisme -diu l’escriptor rus Safàrov- no pot empassar-se Europa i la fa a trossos». Una centralització econòmica i política, realitzada des de dalt, com ho fou la de Bismarck per a l’Alemanya, és avui impossible. La centralització econòmica europea és possible només de sota, per la unió federativa lliure, voluntària, dels pobles, la qual cosa comporta en l’època actual l’entrada en escena de les grans masses proletàries i camperoles. D’això és del que té por la burgesia. Si la unió democràtica d'Europa fou un perill per a la reacció feudal, ara les grans masses treballadores ho són per al capitalisme imperialista.
L’omissió d’aquests dos factors importantíssims, el moviment d’emancipació del proletariat i els moviments d’emancipació colonials i nacionals lleva tot valor a l’esquema del senyor Cambó. Als homes d’avui -segons diu aquest en el prefaci al seu llibre- «ens passa com als viatgers d’un tren, que difícilment s’adonen de la velocitat amb què caminen, el que sempre ha passat amb els qui han viscut en un període revolucionari, fins i tot als que hi han participat: que no amiden l’extensió i la transcendència del canvi» (pp. 8-9). L’autor de Les Dictadures podria ésser incorporat a aqueixa categoria de viatgers si no creguéssim, com creiem, que pertany a la dels que no volen adonar-se de la velocitat amb què caminen. El seu interès de classe li fa tancar els ulls davant dels esdeveniments més considerables d’aquests darrers anys i que tenen la particularitat ben desagradable per a ell, d’haver fet trontollar les bases de l’ordre social que defensa.