Andreu Nin

Les dictadures dels nostres dies

Capítol segon: Les causes de l’adveniment de les dictadures segons el senyor Cambó

II. La crisi de la democràcia


Segons el senyor Cambó, les «causes genèriques» de l’adveniment de les dictadures són: la crisi de la democràcia, el desprestigi de les institucions parlamentàries (que no és més que un aspecte de la primera) i l’«onada d’egoisme materialista dels nostres dies».

Comencem per examinar el problema de la crisi de la democràcia.

Primer de tot cal que ens entenguem sobre la significació dels termes. Una vegada més hem d’insistir en el fet que el que té un valor no són els mots, sinó el seu contingut real. Es poden escriure, i s’han escrit, centenars de volums i milers d’articles sobre la democràcia en general i sobre les seves excel·lències com a expressió de la voluntat popular. I no manquen professors i publicistes disposats a consumir tones de tinta per tal de descriure una societat democràtica ideal governada per la voluntat sobirana del poble. La realitat és més eloqüent que totes les teories abstractes, i aquesta realitat ens mostra que el fet dominant de la societat actual és una lluita de classes aferrissada.

Totes les formes polítiques actuals, en els països burgesos, persegueixen un fi: garantir la possessió privada dels mitjans de producció per una minoria capitalista. La burgesia sap adaptar-se, com l’església, a totes les formes polítiques i utilitzar-les en profit propi, però la forma més apropiada per a la dominació de la burgesia en el període de desenvolupament del capitalisme que precedí la guerra, fou la república o la monarquia parlamentàries, el cap de les quals no és més que una figura decorativa.

En relació amb la societat feudal, la democràcia burgesa -instituïda per l’adveniment al poder del terç estat- representa un progrés evident. La gran revolució francesa destrueix els privilegis de casta de la noblesa i proclama els drets de l'home i la igualtat davant la llei. Però de quin home? L’home abstracte no existeix; l’home pertany a una classe i, com a membre d’aquesta classe, ocupa una posició social determinada. El règim anterior a la gran revolució consagrava el sistema econòmic i polític semifeudal en el qual es recolzava l’aristocràcia, la monarquia i l’església. La revolució destrueix aquest sistema i, per tant, els privilegis de la classe dominant i les seves institucions, i crea un règim polític que garanteix el desenvolupament, sense traves, del capitalisme. El dret fonamental que reconeix i consagra el nou règim és el dret de propietat, i els drets de l’home són els drets del propietari dels mitjans de producció. En una de les seves primeres obres, escrita en col·laboració amb Engels, Marx posa de relleu admirablement la naturalesa de les institucions polítiques modernes. «La reconeixença -diu- dels drets de l’home per l’estat modern no té una significació distinta de la de la reconeixença de l’esclavatge per l’estat antic. La base de l’estat antic era l’esclavatge; la base de l’estat modern és la societat burgesa, l’home de la societat burgesa, és a dir, l’home independent unit simplement amb els altres pel lligam de l’interès privat i la inconscient necessitat natural, l’esclau del treball utilitari, de les seves pròpies necessitats i de les necessitats egoistes d’altri. Aquesta base, l’estat modern l’ha reconeguda com a tal en els drets universals de l’home. I no els ha creats. Producte de la societat burgesa empesa per la seva pròpia evolució més enllà de les seves traves polítiques, no feia més que reconèixer el seu propi origen i la seva pròpia base en proclamar els drets de l’home.»[20]

La proclamació dels drets de l’home per la burgesia equivalia a refusar el dret dels explotats per ella a alçar-se contra la seva dominació. La igualtat davant la llei és un principi excel·lent contra l’absolutisme i els privilegis de l’aristocràcia, però a l’ensems adorm la consciència del proletariat. Com alçar-se contra l’esclavatge si cada ciutadà té un dret de vot igual? El sistema democràtic i parlamentari és una enorme mistificació destinada a garantir a la burgesia els seus privilegis sota l’aparença de «govern del poble per al poble». El socialista francès Paul Lafargue, en un article que formava part d’un recull de treballs teòrics publicat l'any 1888 pel periòdic rus El Socialista-Demòcrata, posava al descobert, amb la causticitat i l’enginy que li eren propis, el secret del sistema. «El parlamentarisme -deia Lafargue- és un sistema de govern en el qual el poble té la il·lusió que governa els afers del país aleshores que en realitat el poder efectiu es troba concentrat a les mans de la burgesia i àdhuc no de tota la burgesia, sinó d’alguns sectors d’aquesta classe. Durant el primer període de la seva dominació la burgesia no comprèn o, millor dit, no sent la necessitat de crear la il·lusió que el poble es governa ell mateix. Per això tots els països parlamentaris d’Europa han començat amb la limitació del dret de sufragi; als començos, el dret d’orientar la política del país per mitjà de l’elecció de diputats pertany a tot arreu només als propietaris més o menys importants i després es va estenent gradualment als ciutadans menys benestants fins a convertir-se, en alguns països, de privilegi que era abans, en dret general de tots i de cadascú. En la societat burgesa, com més considerable és la massa de la riquesa social, menys considerable és el nombre de persones que l’apropia; el mateix succeeix amb el poder: a mida que augmenta la massa dels ciutadans que gaudeixen del dret electoral i el nombre de governants elegits, el poder efectiu es converteix en monopoli d’un grup cada vegada més reduït de persones.»[21]

La democràcia (república o monarquia parlamentàries) és el règim polític normal del capitalisme en les condicions de relativa estabilitat que caracteritzen les darreres dècades que precedeixen la guerra de 1914-1918. Com més elevat és el grau de desenvolupament del capitalisme, més desenvolupades són les institucions democràtiques. Però la democràcia burgesa, com la societat capitalista en general, porta en les seves entranyes la contradicció que la condemna a desaparèixer. De la mateixa manera que el desenvolupament del capitalisme comporta el del proletariat, és a dir, de la classe que, segons l’expressió de Marx, està destinada a ésser el fosser de la societat burgesa, el règim democràtic pressuposa la concessió de certs drets polítics al proletariat (dret de reunió, de coalició, llibertat de paraula) que augmenten la seva puixança i la seva força d’organització. Per això, bo i reconeixent el veritable caràcter de la democràcia burgesa, el marxista revolucionari se n’aprofita per tal d’enfortir les posicions del proletariat i preparar-lo millor per a la batalla decisiva contra el seu enemic de classe. Per això en defensa les conquestes ben sovint contra la burgesia mateixa.

La democràcia burgesa, i, amb ella, la seva manfiestació més característica, el parlamentarisme, ja abans de la guerra començaven a decandir. En aquest punt el senyor Cambó té raó. La guerra aprofundeix encara més la crisi.

Quines són les causes d’aquest fenomen?

La causa principal cal trobar-la en el desenvolupament del capitalisme monopolista o imperialisme. En el període de florida de la democràcia, la petita burgesia, pel pes considerable que té encara en la producció, juga un rol important. La burgesia industrial l’afalaga, la peixa, li dóna càrrecs burocràtics i polítics comfortables que li garanteixen la seva adhesió. Però, com fa observar Trotski en l’obra ja citada, «l’imperialisme en l’esfera econòmica, pressuposava la caiguda definitiva de la petita burgesia, en l’esfera política, la destrucció completa de la democràcia» per mitjà de la sotmissió de tots els recursos i totes les institucions als fins de l’imperialisme. Apoderant-se de tot el país... l’imperialisme ha demostrat que no feia cabal de cap prejudici polític i que estava disposat a utilitzar, i n’era capaç... sotmetent-se’ls, la monarquia de Nicolau Romànov, o de Guillem Hohenzollern, l’autocràcia presidencial dels Estats Units i la impotència d’uns quants centenars de legisladors xarons del parlament francès».[22] La petita burgesia ha anat perdent el seu rol en la producció i, en ocupar al parlament el lloc que havia ocupat en aquesta última, ha compromès definitivament el parlamentarisme, convertint-lo en un safareig.

Per altra banda, l’agreujament de les contradiccions de classe i els progressos del moviment obrer determinaven l’enverinament de la lluita, la qual tenia una tendència cada dia més pronunciada a desenvolupar-se al carrer, fora de les parets dels parlaments. No és, com afirma erròniament el senyor Cambó, que patrons i obrers s’interessin més per les lluites econòmiques que per les lluites polítiques. Existeix una connexió estretíssima entre l’economia i la política, la qual ha estat definida com «economia concentrada». És una veritat elemental que tota lluita econòmica es transforma en lluita política, en lluita entre dues classes pel poder. Pretendrà, per exemple, el senyor Cambó que els grans combats obrers de Catalunya dels anys 1917-1920 tenien un caràcter purament econòmic? A desgrat de la ideologia apolítica de la majoria dels directors del moviment, aquest tenia un caràcter netament polític, i si les lluites memorables d'aquell període no foren coronades per la victòria política de la classe obrera cal atribuir-ho a l’absència d’un partit polític revolucionari capaç de dirigir la lluita i de portar el proletariat al triomf damunt la burgesia.

És precisament el caràcter essencialment polític del moviment obrer ço que contribueix considerablement a la crisi del parlamentarisme, al qual buida de tot contingut. Mentre els diputats discursegen, l’imperialisme va estenent els seus tentacles, subordinant-s’ho tot, i el moviment revolucionari del proletariat, com a conseqüència del desenvolupament de la seva classe antagònica, va adquirint proporcions amenaçadores. És aquest, per tot l’altre, un dels motius que decidiren l’imperialisme a precipitar l’explosió de la monstruosa guerra per l’hegemonia mundial que les contradiccions capitalistes anaven gestant. D’aquesta guisa comptava contenir els avenços del moviment obrer, distreure’l dels seus fins essencials, desviar-lo. I durant un cert període, en efecte, ho aconseguí. Tot fou posat al servei de l’imperialisme, des dels mitjans de producció, els emprèstits, totes les fonts de riquesa social, fins a un aparell formidable de «fabricació» de l’opinió pública, els partits socialistes i els sindicats. «La guerra -diu el senyor Cambó- serví per a esborrar durant algun temps els interessos de classe i fer reviure, amb una intensitat insuperable, el primer dels sentiments polítics, el sentiment de pàtria» (pàgina 20). En aquest sentit es pot parlar, com ho fa l’autor de Les Dictadures de «reverdiment de la democràcia». La força motriu de la democràcia -com fa remarcar Trotsky en l’obra repetidament citada- era la idea nacional. Aquesta idea, durant la guerra, ressuscità sota la fórmula de la defensa nacional i de la «unió sagrada». El moviment obrer internacional, dirigit per cabdills oportunistes, s’acollà al carro de l’imperialisme, i milions de treballadors, oblidant temporalment els seus interessos de classe, anaren a lluitar i morir a les trinxeres pel més gran profit de les oligarquies financeres.

L’enlluernament produït per la propaganda de la idea de la defensa nacional (que en realitat no significava altra cosa que la defensa de la burgesia) no fou, però, de llarga durada. Ben aviat, la veu dels elements que havien romàs fidels a l’internacionalisme proletari es començà a fer sentir als diversos països: a Rússia (els bolxevics i una part dels menxevics), a França (el grup de La Vie Ouvrière acabdillat per Monatte i Rosmer, el «Comité de Defense Syndicaliste»), a Alemanya (Karl Liebknecht, Rosa Luxemburg, Klara Zetkin, Franz Mehring), a Àustria (Fritz Adler, a dir veritat gairebé solitari), als Estats Units (els I. WW. Debbs), a Itàlia (la majoria del partit italià), a Bulgària (els socialistes «tesniaki», nucli central del futur partit comunista, acabdillats per Kolàrov), a Romania (Rakovski), etc., etc. A França esclaten desordres al front, sovintegen les manifestacions contra la guerra a Alemanya, çà i lla sorgeixen vagues a les fàbriques que treballen per al front, a Rússia la guerra esdevé cada dia més impopular i el partit bolxevic fa immensos progressos entre la classe obrera. El proletariat, i àdhuc sectors importants de la petita burgesia, comença a obrir els ulls. La revolució d’octubre (vell estil) de 1917 a Rússia, que formula immediatament proposicions de pau i transforma, d’acord amb la fórmula clàssica de Lenin, la guerra imperialista en guerra civil, assenyala el començ de la revolució proletària mundial. La seva repercussió és enorme tant als països bel·ligerants com als neutrals. Desmoralització dels exèrcits dels imperis centrals, guanyats per l’agitació bolxevista, revolució a Alemanya i Àustria, que enderroca la monarquia, repúbliques dels soviets a Baviera i Hongria, insurrecció espartaquista, revolució a Finlàndia i a Letònia, ocupació de les fàbriques a Itàlia, progressos immensos del moviment obrer revolucionari a tot Europa, moviment d'emancipació nacional a les colònies: heus aquí les conseqüències immediates més trascendentals de la guerra i del gran esdeveniment històric d’octubre.

Mai la burgesia no havia passat per un moment tan crític. Tanmateix, només el proletariat rus, per una sèrie de circumstàncies, tals com el fet que el front de l’imperialisme fos més feble en aquest sector que en els altres i que existís un partit fortament arrelat en les masses i amb un programa net i definit, triomfà definitivament contra la burgesia i es mantingué al poder, vencent la contrarevolució interior i la intervenció. Als altres països, la traïció dels vells partits socialistes i dels sindicats reformistes, la manca d'organitzacions fermes i disciplinades del proletariat revolucionari, permeten a la burgesia de refer-se, de sortir de la situació extremadament greu en què es trobava i d’aturar temporalment l’onada revolucionària.

La democràcia, però, havia rebut un cop mortal. Com fa remarcar el senyor Cambó, «a mesura que es concretaven els textos dels tractats de pau, les il·lusions que havia fet néixer la victòria aliada anaven esfumant-se, sense, però que arribessin a esvair-se del tot» (p. 21).

El tractat de Versalles posà al descobert els fins veritables perseguits per l’«Entente». Era l’evidència mateixa que la guerra per la Llibertat i la Democràcia, pels drets dels pobles a l’autodeterminació, havia estat una mistificació monstruosa. Un escriptor austríac burgès, l’historiador Karl Friedrich Novak publicà ara fa dos anys a Alemanya un llibre sobre les conferències de Versalles que és d’un interès excepcional. Novak, que reconta els fets objectivament i posa davant els nostres ulls, amb tota cruesa, la sinistra farsa, la lluita aferrissada per les colònies i per l'hegemonia en el mercat mundial, que s’amagava sota les frases grandiloqüents sobre la democràcia, els drets de les petites nacions i la lluita contra el militarisme.

La guerra de 1914-1918 no fou la darrera. El tractat de Versalles contenia el germen de noves i terribles conflagracions. El militarisme, després de Versalles, és més fort que mai. Parlar, per exemple avui, de França com a campió de l’antimilitarisme, és senzillament grotesc. Lenin constatava amb raó a les darreries de l’any 1920, que la guerra de la República Soviètica contra Polònia havia estat, en substància, una guerra contra el tractat de Versalles com a base de «tot el sistema de relacions internacionals establert».

En aquestes condicions, la «Societat de Nacions», aquest organisme destinat a exercir les funcions d’àrbitre suprem i a ésser el nucli de la futura federació dels pobles lliures, es convertia -i no podia ésser altrament- en una aliança de les grans potències imperialistes, en un instrument no de pau, sinó de guerra. El caràcter veritable d’aquesta «pensada» del president Wilson és cada dia més evident, i, amb aquesta evidència, s’ensorra una il·lusió més.

Però no fou solament el desencís produït per la realitat brutal que trobava la seva expressió al tractat de Versalles ço que contribuí poderosament a accelerar la crisi de la democràcia. La guerra havia creat un nou tipus d'home nou, acostumat a veure resoldre les qüestions per la violència. La violència brutal que havia dominat el món durant quatre anys i mig havia forçosament de deixar una empremta profunda en la psicologia dels homes. Les masses veien que era a la força que es confiava la resolució dels problemes, que la victòria era del més fort. I en retornar del front, aqueix home amb una psicologia nova defensa les seves aspiracions valent-se de les armes que el seu propi enemic de classe li ha ensenyat a manejar. Els destins del món, en aqueixos dies memorables, no és als parlaments que es decideixen, sinó en la lluita armada entre les forces d'un règim que trontolla, xop de sang i cobert d’oprobi, i l’avantguarda de la classe històricament cridada a reemplaçar la burgesia, a ésser-ne el fosser: el proletariat. En aquestes circumstàncies el vot decisiu no pertany a les majories parlamentàries, sinó a les metralladores i als fusells. Després de l’orgia de violència que fou la guerra, durant la qual milions de vides foren sacrificades «ad majorem gloriam» de l’imperialisme, la invitació a emprar exclusivament els mitjans pacífics no podia ésser interpretada més que com una ironia sagnant.

El «reverdiment de la democràcia» de què parla el senyor Cambó fou efímer. Les constitucions «democràtiques» proclamades després de la guerra i el contingut de les quals resumeix minuciosament l’autor de Les Dictadures, no foren més que una nova temptativa de mistificació. Si en aquestes constitucions es fan certes concessions a les masses populars -concessions d'altra banda ben limitades- és per tal de neutralitzar, amb l’ajut, ben entès, dels cabdills socialdemòcrates, el moviment revolucionari. El mateix valor tingué -diguem-ho de pas- la concessió de les vuit hores en la majoria de països, concessió que posteriorment, amb la reculada del moviment, ha estat reduïda a zero gairebé a tot arreu.

Totes aquestes constitucions -fa remarcar el senyor Cambó- «consagren els drets individuals amb màxima amplitud» (p. 26). Traduït al llenguatge real això vol dir que consagren, com a resultat de la desfeta temporal del proletariat a occident, el principi de la propietat privada.

La democràcia, però, estava ferida de mort, i no hi ha força humana capaç de reconstituir el prestigi de les seves institucions. Les lliçons de la guerra i de la postguerra han estat massa eloqüents -i massa dures- perquè el proletariat no hi hagi pogut aprendre res. Les masses explotades comencen a comprendre que només hi ha un camí que condueixi dreturerament a la seva emancipació: la lluita a mort contra la dictadura burgesa, amb etiqueta democràtica o sense ella, per tal d’enderrocar-la i instituir la República del Treball.

És en aquests termes nets que està plantejat el problema. Del 1914 ençà l’equilibri relatiu en què vivia la societat capitalista està romput. Són possibles encara períodes més o menys breus de reconstrucció, d’estabilització relativa, però el capitalisme està ineluctablement condemnat a mort. Les mesures mateixes destinades a estabilitzar-lo (racionalització, perfeccionament tècnic, etc.) originen noves contradiccions que li són fatals i determinen el descabdellament d’una lluita de classes cada dia més virulenta. En aquesta lluita formidable, que posa en moviment milions d’homes, en aquesta revolució que per dir-ho amb les paraules de l’autor de Les Dictadures, «marxa amb una velocitat vertiginosa i ho fa trontollar tot, l’estat, la família i la manera de pensar i viure dels individus de tots dos sexes i de totes les capes socials» (p. 29), ningú no pot romandre objectivament neutral, sense exceptuar els elements de mentalitat petit-burgesa que, més ben intencionats que clarividents, somien en la possibilitat d’una solució democràtica pacífica dels irreductibles antagonismes de classe. O dictadura burgesa o dictadura proletària: no hi ha una solució mitjana. Quan la lluita està plantejada en aquests termes, provoca irresistiblement el somrís llegir en el llibre que comentem del senyor Cambó que aquest s’esforça a «examinar el problema de les dictadures com ho podria fer un home d'un altre planeta» (p. 43). El leader regionalista, que és tot el contrari d'un utopista petit-burgès, que té totes les qualitats necessàries per a ésser un capitost de la gran burgesia, comprèn perfectament tota la impossibilitat de col·locar-se al marge de la lluita i d’estudiar-la amb una objectivitat desapassionada. Però, com a home essencialment polític, fingeix d’adoptar una actitud que es troba en contradicció manifesta amb la seva convicció íntima, per tal d’atreure’s els elements, sempre vacil·lants, de la petita burgesia. El senyor Cambó sap que tot partit polític de classe té necessitat absoluta de conquista o, si més no, de neutralitzar, aquesta massa petit-burgesa, més que més en un país com el nostre, en el qual el pes específic de la gran indústria és encara poc considerable.

Hom conta que, en certa avinentesa, el senyor Cambó digué: «M’agradaria ésser de l’esquerra».[23] Aquesta frase, pronunciada en un moment d'expansió, llança una claror vivíssima sobre allò que constitueix l’eix de la ideologia política de l’ex-ministre d'hisenda. Per a ell l’essencial és garantir el domini de la classe capitalista que representa. La resta és accessori. Si aquest domini, en determinades circumstàncies històriques, pot ésser garantit per una política àmpliament democràtica, no té cap inconvenient a «ésser de l’esquerra»;[24] si el règim democràtic no li ofereix aquestes garanties, es decanta per un règim de dictadura oberta. Aquest pragmatisme, dictat per un segur instint de classe explica la posició equívoca que, en el fons, adopta el senyor Cambó en la qüestió de les dictadures.


20. La Sagrada Família (trad. francesa de Molitor, A. Costes, edit., vol I, p. 202).

21. Citat per Trotski en Terrorisme i Comunisme (obres completes, vol. XII, p. 44).

22. Obra cit., pp. 36-37.

23. Vegeu A. Rovira i Virgili: Els polítics catalans, p. 186.

24. "República? Monarquia? Catalunya!" -deia el senyor Cambó en un dels seus discursos. És a dir l'essencial són els interessos de la burgesia catalana. La resta és secundària.


III: De la democràcia a la dictadura.