V. La crisi del parlamentarisme i l’eclecticisme del senyor Cambó
Descartada la guerra com a causa específica de les dictadures, el senyor Cambó n’assenyala tres «causes genèriques»: 1) la crisi del parlamentarisme; 2) la crisi de la democràcia; 3) l’«onada de materialisme egoista que arrossega amb ella la crisi dels valors morals més essencials» (p. 70).
No sabem per què l’autor desglossa arbitràriament la crisi de la democràcia de la del règim parlamentari, essent com és aquest l’expressió més característica d’aquella, o, per dir-ho més pròpiament, la base mateixa en la qual la democràcia es recolza. Una democràcia sense parlament és una incongruència, com ho fóra suposar, per exemple, l’existència d’una monarquia sense monarca. Una democràcia pròspera sense parlament és una cosa tan absurda com una autocràcia en la qual aquest darrer jugués un paper important. Naturalment, no volem fer al senyor Cambó l'ofensa de suposar que desconeix aquestes nocions elementals, però tenim el dret, el té cada lector, d'exigir-li el màxim de claredat.
Segons l’autor de Les Dictadures les causes de la crisi del parlamentarisme són, per dir-ho així, d’ordre purament tècnic: 1) el predomini, en els debats parlamentaris, de les qüestions pràctiques i concretes (aranzels, protecció a la indústria, etc.), damunt de les qüestions d’ordre general, els «temes solemnes» (política exterior, reforma constitucional, etc.), la qual cosa determina la intervenció d’un nombre crescut d’oradors en les discussions; 2) la composició dels parlaments a base de representants d’interessos econòmics i socials, en lloc de representants de partits; 3) les divergències sorgides a l’entorn del sistema electoral (majoritari o proporcional); 4) la lentitud i la ineficàcia dels parlaments per a la multiplicitat d’afers que els són confiats; 5) el gran nombre de partits, i 6) la «trituració» motivada pels plets de les nacionalitats o minoritaris (pp. 70 a 77).
No entra en els nostres propòsits analitzar cada una d’aquestes preteses causes de la crisi del règim parlamentari, bé que no fóra difícil de mostrar-ne tota la inconsistència: això no ens faria avançar ni un pas en l’esclariment del problema. La superficialitat del senyor Cambó és tan manifesta, que no necessita ni tan sols ésser demostrada per una refutació munuciosa dels seus arguments. Les arrels de la crisi -com hem indicat més amunt, ço que ens estalvia d’insistir- són molt més profundes. El que cal estudiar són les causes i no els efectes, com ho fa l'autor de Les Dictadures, anar a la soca i no a les branques. Aquest mètode, però, que palesaria la lluita de classes que es troba a la base del fenomen que estudiem, els resultats de les profundes commocions produïdes per la guerra i la crisi del capitalisme, fóra poc avantatjós per al nostre autor, al qual resulta molt més còmode de mantenir-se en una posició essencialment eclèctica. Això no vol dir que el senyor Cambó no sigui un polític «de fets», que sap el que vol i on va. Tot al contrari. La seva concepció política -com ja hem fet remarcar abans- té una base ben real, un principi ben ferm: l’essencial és garantir la dominació de classe capitalista, la resta és secundària. Per això, el que l’interessa no és el sistema polític en ell mateix, sinó el seu contingut real. El seu eclecticisme no és més que una arma de què es val per als seus fins polítics: assegurar-se, amb la defensa velada de la dictadura, l’adhesió de la gran burgesia industrial i dels grans propietaris agraris partidaris de la democràcia en la mesura en què aquesta no posa en perill els seus interessos i atreure’s o, si més no, neutralitzar, mitjançant el seu conqueteig amb les fórmules democràtiques, els elements de la petita burgesia radical.
Fidel al seu oportunisme i al seu equilibrisme proverbials, adopta una posició equívoca que li permet de subratllar, de fer passar a primer terme l’un o l’altre dels aspectes d’aquesta posició en consonància amb la situació política. El to del llibre El Feixisme Italià, escrit en un moment en què la dictadura de Primo de Rivera era relativament sòlida, és més categòric que el de Les Dictadures. En la primera d’aquestes obres el senyor Cambó assenyala la possibilitat d’un renovellament del sistema parlamentari en decadència mitjançant... el feixisme. «...El sistema parlamentari i la concepció democràtica en la qual descansa -diu-, no tenen virtualitat pròpia, sinó que llur eficàcia i fins la possibilitat de llur existència, estan en relació amb el grau de cultura cívica del país. Per no haver tingut això en compte, a Itàlia, i en altres països, la ineficàcia i el desprestigi del Parlament han creat un ambient favorable a les dictadures.
»Mussolini, en arribar al poder amb una força que li permetia de fer-ho tot, no s’atreví a suprimir el Parlament i a destruir la Constitució. Pel sistema dels plens poders i de les ratificacions parlamentàries salvà els ritus externs i formals del sistema suprimint-ne llurs inconvenients. Era aquest, però, un sistema transitori que no tenia altres sortides que, o la supressió del Parlament, o l’intent d'adaptar la funció parlamentària al grau d’educació cívica del poble italià. Mussolini ha volgut seguir el segon camí, sense renunciar a seguir el primer si aquest intent li falla.
»Si l’intent reeixís, fóra aquesta l’obra més transcendental del feixisme... Si del pas del feixisme pel poder no en surt una fórmula per a organitzar els poders de l’Estat, fent compatibles la democràcia amb l’autoritat, el Parlament amb el poder executiu, haurà estat frustrada la major transcendència que hauria pogut tenir el feixisme.»[28]
La idea central aquí no pot ésser més clara: la solució ideal de la crisi de la democràcia fóra l’establiment d’un règim feixista en el qual no es conservés del règim parlamentari altra cosa que «els ritus externs i formals».
En Les Dictadures, llibre escrit en uns moments en què signes de descomposició de la dictadura militar espanyola començaven a ésser evidents, el leader regionalista (regionalista?) es mostra menys categòric, més prudent, bé que la defensa del règim dictatorial segueixi constituint la seva idea bàsica: «En certs països, com Anglaterra -diu- la cultura política dels ciutadans i la noblesa, el «fair play» amb què es desenrotllen les lluites polítiques, podran salvar, almenys per algun temps, els inconvenients d’una màquina inventada per regir realitats menys copioses i menys apressades que les que avui cauen sota l’acció de l'Estat. En els altres països, mentre no vinguin aquelles altres qualitats que tant il·lustren la vida política britànica, es pot afirmar que la única manera de salvar un Parlament a base democràtica, és posar-lo d’acord amb les realitats de la vida contemporània. Cloure els ulls a aquesta necessitat imperiosa pot ésser fatal, en alguns països, per a la subsistència del règim parlamentari, i, en altres, per al restabliment de les institucions democràtiques» (pp. 77-78). Aquí l’autor és molt menys precís. Posar el parlament «d’acord amb les realitats de la vida contemporània» és una fórmula molt elàstica, que es pot interpretar i traduir en un llenguatge pràctic com es vulgui.
És indubtable que si el senyor Cambó hagués escrit el seu llibre ara que Primo de Rivera ha desaparegut tan poc gloriosament del poder i que al país el paper de la dictadura es cotitza més baix que la pesseta al mercat monetari internacional, la crítica de la dictadura hi fóra molt més categòrica i la defensa de la democràcia més neta.
És possible que ara al senyor Cambó li dolgui de no haver previst la caiguda de la dictadura en un terme tan pròxim -el leader regionalista és, en general, un mal profeta- i de no haver adaptat el to del llibre a aquesta perspectiva. Tanmateix l’obra que comentem és una mena d’arsenal que forneix a l’autor les armes que necessita, d’acord amb les circumstàncies. Que el paper de la dictadura està d’alta? Obriu el llibre i hi trobareu arguments a pler a favor d'aquest règim de govern: descrèdit, ineficàcia, «trituració» del parlament, necessitat de la dictadura en períodes determinats, la durada dels quals pot ésser indefinida, nombrosos exemples històrics per tal de justificar-la, eficàcia de la política econòmica i d'obres públiques, garanties més fàcils de manteniment de l’ordre, etc., etc. Que el paper de la dictadura està de baixa? Fullegeu el llibre i hi trobareu la demostració de la necessitat de corregir els defectes del règim parlamentari i de cultivar les «virtuts cíviques», hi trobareu definits els costats negatius de la dictadura: el «problema paorós» de la seva substitució, l’absència de vida política, l’aparició de l’«esperit de covardia en els ciutadans», etc., etc.
Aquest eclecticisme monstruós permet al senyor Cambó de tenir sempre una recepta a punt per a totes les situacions, per als moments en els quals predomina el corrent favorable a la dictadura i per als moments de predomini de la tendència democràtica. En el seu eclecticisme el leader regionalista assoleix un virtuosisme incomparable: a més d’un arsenal que li forneix armes per a tota avinentesa, disposa de fórmules que li permeten d’establir una distinció subtil entre les «dictadures bones» i les «dictadures dolentes», la qual cosa li dóna la possibilitat de tenir una reserva de receptes noves, àdhuc per a les situacions transitòries o intermèdies que es poden produir.
En política, però, aquest procediment no dóna sempre els resultats que n’esperen els que en fan ús. Quan les situacions polítiques arriben al punt àlgid, l’eclecticisme no serveix per a res: en aquests moments cal prendre actituds netes i «parlar clar i català».
28. Vegeu l'apèndix a Les Dictadures, p. 224.