II. Característiques de la dictadura del proletariat a l’URSS. Democràcia burgesa i democràcia proletària
Quines són, segons el senyor Cambó, les característiques fonamentals del règim instaurat a Rússia per la revolució d’octubre?
«Els pàries d’ahir -diu- són els qui manen avui... Avui no hi ha a Rússia cap llei ni institució que protegeixi i defensi els qui no manen...» (pàgina 102). El sentit d’aquesta frase és extremadament confús i es presta a tota mena d’interpretacions. Que «els pàries d’ahir», és a dir, les masses explotades del camp i de la ciutat, són els qui manen avui és evident. Però, a qui es refereix el nostre autor quan diu que no hi ha cap llei ni institució que protegeixi els qui no manen? Si es refereix a les classes explotades té tota la raó. Però el paràgraf següent deixa entendre que «els qui manen», no són els explotats d’ahir, sinó únicament una selecció, un grup. «Avui -diu- tot el poder està en mans d’un partit i l’exerceix a favor del partit i dels seus membres» (p. cit.).
Explicació empírica, falsa i superficial!
El partit comunista és l’ànima de la revolució, i, per una sèrie de circumstàncies històriques, exerceix l’hegemonia política. A favor dels membres del partit, com sosté el senyor Cambó? No, sinó a favor de la classe de la qual és interpret i instrument i en les organitzacions econòmiques i polítiques de la qual recolza la seva acció de govern (sindicats, soviets, etc., etc.).
Però, per comprendre millor el caràcter i el mecanisme del règim establert a l’URSS -del qual el leader regionalista no ens dóna cap anàlisi fonamentada- cal que definim, encara que sigui breument, l’essència de la dictadura del proletariat.[47]
L’estat no és, com pretenen els teoritzants burgesos, un organisme neutre, representant dels interessos de totes les classes de la societat, sinó un instrument de dominació i opressió d’una classe damunt les altres. L’estat actual -en totes les seves formes- és l’instrument de dominació i opressió de què se serveix la burgesia. El proletariat, engendrat pel desenvolupament de l’economia capitalista, està cridat històricament, per les lleis mateixes de l’evolució d’aquesta darrera, a enderrocar la burgesia i a instaurar un règim basat en la possessió col·lectiva dels mitjans de producció, la qual determinarà la desaparició de les classes i, per consegüent, de l’explotació. Amb la desaparició d’aquestes darreres, desapareixerà igualment la necessitat de l’instrument d'opressió que és l’estat, puix que no hi haurà classes a oprimir. Però «entre la societat capitalista i la societat comunista s’estén un període de transformació revolucionària de la primera a la segona. A aquest període correspon un període polític de transició durant el qual l’estat no pot ésser altra cosa que la «dictadura revolucionària del proletariat».[48]
La socialdemocràcia, convertida en ala esquerra de la burgesia, ha oblidat aquest ensenyament fonamental de la doctrina marxista per tal d’oposar-li la teoria de l’evolució pacífica de la societat capitalista devers el socialisme per mitjà del desenvolupament de les institucions democràtiques burgeses. La falsedat d’aquesta teoria és evident. La història no coneix cap exemple d’una classe que hagi renunciat voluntàriament a la seva dominació. L’emancipació del proletariat, i, amb ella, la de la societat entera, no és possible més que mitjançant la conquista violenta del poder polític, la destrucció de l’aparell estatal capitalista i la dictadura implacable sobre la burgesia. La dictadura del proletariat -diu Lenin- és necessària per aixafar la resistència de la burgesia, intimidar les forces reaccionàries i sostenir l’autoritat del poble armat contra la burgesia.[49]
Els liberals -i els socialdemòcrates- oposen a la dictadura del proletariat la «democràcia pura». Però mentre existeixin les classes -i per consegüent l’explotació i la desigualtat social- de «democràcia pura» no se’n pot parlar. Tot l’aparell de l’estat -àdhuc en els països de règim més democràtic- està posat al servei de la classe explotadora, que constitueix una minoria insignificant. És més, en els països de democràcia, la subordinació del poder a la banca i a la borsa és més directa que enlloc. No hi ha cap constitució, per liberal que sigui, que no deixi les mans lliures al poder per anul·lar les garanties constitucionals i adoptar mesures de repressió extra-legals contra la classe obrera si aquesta amenaça l’ordre de coses establert. «El liberal -diu Lenin- parla sempre de democràcia en general.» El marxista no s’oblida mai de preguntar: per a quina classe?[50] En cap país capitalista civilitzat no existeix la democràcia en general: existeix únicament la dictadura de la burgesia.[51]
Entre la dictadura burgesa i la dictadura proletària existeixen, però, diferències essencials. La primera, àdhuc en democràcia, és el govern d’una minoria sobre la majoria; la segona és el govern exercit per la immensa majoria de la població.
En un altre indret d'aquest llibre (vegen «La crisi de la democràcia») hem posat ja al descobert la immensa mistificació que s’abscondeix sota l’etiqueta llampant de la democràcia burgesa, aquesta forma refinada de dominació dictatorial de la classe capitalista. El lector ens permetrà que, en gràcia a la seva importància excepcional, insistim sobre el tema, comentant els judicis sobre «els drets i els deures dels ciutadans en democràcia» exposats pel senyor Cambó en el curiós capítol de Les Dictadures consagrat a la qüestió de la «democràcia-dret i la democràcia-deure».
«En règim de democràcia -diu- els ciutadans... tenen el dret d’elegir aquells qui, com a mandataris llurs, seran investits de la suprema representació de la voluntat popular... El ciutadà té el dret primordial d’exercit aquest dret. Té, després, el deure d’exercir-lo conscientment. I, per això, ha d’assabentar-se de qui són i què representen els qui sol·liciten el seu sufragi i, un cop formada la seva opinió, té el deure de fer-li honor, resistint coaccions i promeses, afalacs i amenaces. Té, finalment, el deure del proselitisme, procurant, en la mesura de les seves forces, portar el màxim nombre de sufragis a l’home i al partit que, segons la seva convicció, millor serviran els interessos del país» (pp. 84-85).
Quin quadre més idíl·lic dels «drets i deures» del ciutadà en democràcia burgesa! El senyor Cambó raona com si, en virtut d’un cop de vareta màgica, les classes haguessin desaparegut de cop i volta de la societat, no existís l’explotació i regnés per tot el món una igualtat completa.
És un sarcasme parlar d’igualtat de drets i deures aleshores que existeix una desigualtat de classes revoltant que col·loca la majoria explotada i oprimida en situació de dependència i inferioritat pel que fa a la minoria explotadora i opressora. El «ciutadà» abstracte en règim capitalista no pot existir. L’únic ciutadà que, per la situació econòmica que ocupa, pot exercir plenament els seus drets és el que pertany a la classe capitalista. És únicament per a ell que la democràcia és una realitat, com ho era pels propietaris d’esclaus de la Roma i de la Grècia antigues.
I si parlar d'igualtat de drets en règim capitalista és un sarcasme, ho és encara més parlar d’igualtat de deures. «Resistir coaccions i promeses, afalacs i amenaces» és un deure incomparablement més fàcil de complir al patró o al terratinent, econòmicament independents, que a l’obrer o al pagès, que no disposen més que dels seus braços i que, tant des del punt de mira econòmic com des del punt de mira polític estan lligats de peus i mans. I no parlem ja del «deure» del proselitisme. L’obrer assalariat no disposa d’una mínima part dels mitjans materials, de la independència i de les possibilitats de coacció moral de què gaudeixen en aquest sentit les classes dominants.
«En règim de democràcia -prossegueix l’autor de Les Dictadures- tothom té el dret d’exposar lliurement les seves opinions. Però, al costat d’aquest dret, té el deure d’exposar-les, de propagar-les, o de contribuir i ajudar a la difusió i propaganda que en facin els altres. Els mitjans de màxima eficàcia per a l’expandiment d’un ideal són, avui, la paraula i la premsa, sobretot la premsa. El ciutadà conscient... té el deure de subvenir a la seva difusió, protegint i fent circular els diaris que la defensen (la seva opinió), a fi que puguin viure honradament del concurs dels addictes i no hagin de cercar llur sosteniment per camins tortuosos i poc honrats. I aquest deure s’estén als homes de tots els estaments i de totes les possibilitats i als més modestos, comprant i escampant la premsa que defensa llur opinió; als acabdalats, esmerçant-hi capitals; als escriptors, fent-hi aportació de llur ploma» (p. 85).
Novament el senyor Cambó parla com si vivís en un altre planeta, en el qual regnessin els principis de la «democràcia pura», no en una societat en què tota la vida econòmica, política i social està subordinada al gran capital.
La lectura del passatge que acabem de reproduir del llibre del leader regionalista, ens recorda una de les sàtires més agudes de Saltikov-Xedrin, el gran escriptor rus de mitjan segle passat que, amb una causticitat insuperable, flagel·là, en les seves obres immortals, el règim tsarista. «El govern -venia a dir- ha publicat un decret autoritzant tots els ciutadans a circular lliurement per la via pública». I, en una nota al peu de la plana, afegia: «Apa, prova-ho!».
En règim de democràcia, nominalment, tothom té el dret d’exposar lliurement les seves opinions, però aquest dret està condicionat pels interessos de la classe capitalista i la situació de dependència en què es troba la immensa majoria de la població respecte a aquesta classe.
Sense parlar de les lleis d’excepció o els articles especials del codi contra la propaganda revolucionària que existeixen a tots els països democràtics i de les facultats de què gaudeix el poder, àdhuc en els països més «liberals», per suspendre les garanties constitucionals precisament quan són més necessàries, la burgesia disposa de facilitats infinitament més considerables que la classe obrera per a exposar les seves opinions i per a propagar-les. Nominalment, tots els ciutadans gaudeixen de la llibertat de paraula i de reunió; però la burgesia disposa de tots els grans locals, la utilització dels quals pels seus enemics de classe pot impedir quan li plagui, i de recursos materials immensos, en els quals el proletariat no pot ni tan sols somniar, per a la seva agitació i la seva propaganda.
Nominalment, els «homes de tots els estaments i de totes les possibilitats» -per emprar els termes del senyor Cambó- poden valer-se de la premsa i difondre-la per defensar llur opinió. Però les fàbriques i els dipòsits de paper, les grans impremtes i la immensa majoria dels periòdics, els serveis telegràfics i telefònics, la ràdio, es troben a les mans de la burgesia, la qual obté d'aquesta manera la possibilitat d’exercir una pressió enorme sobre l’opinió pública, mentre que la classe obrera només a costa de grans sacrificis, aconsegueix sostenir una premsa migradíssima. I no parlem ja dels altres mitjans eficacíssims de què disposa el capitalisme (l’escola, l’església, el cinema, la literatura), i que, com hem vist en un altre indret d'aquest llibre («La fabricació de l’opinió pública») li permeten d’efectuar una propaganda vastíssima a favor dels seus interessos, propaganda a la qual aporten també el seu concurs escriptors, periodistes i homes de ciència, al servei, en la seva immensa majoria, a desgrat de la seva pretesa «llibertat d’esperit», del capital.
Per això la classe obrera, el dret d’exposar i defensar les seves opinions, el dret real i no el dret abstracte i nominal que li concedeixen els democràcies burgeses, només el pot conquistar pel propi esforç, expropiant la classe capitalista i instaurant la seva dictadura. Aquest dret, el 25 d'octubre (7 de novembre) de 1917 va conquistar-se’l el proletariat rus. Però, això és un atemptat a la llibertat! -exclamaren indignats els nostres demòcrates. És evident, però no és un atemptat a la llibertat de la majoria, com sota el règim capitalista, sinó a la d’una minoria insignificant d’explotadors. En aquest sentit, doncs, el senyor Cambó no té raó en afirmar que «la llibertat ni ha guanyat ni ha perdut res a Rússia pel trànsit del tsarisme al bolxevisme» (p. 102).
El proletariat, en prendre el poder, a la inversa de la burgesia, que sota l’etiqueta hipòcrita de la democràcia i de la llibertat, sosté un règim d’explotació i d’opressió, afirma netament que nega a la burgesia la llibertat d’explotar les altres classes. Si té, com diu Engels, la classe obrera necessitat encara de l’estat no és en interès de la llibertat «sinó en el de l’aixafament dels seus adversaris», i «quan sigui possible parlar de llibertat, aleshores l’estat com a tal deixarà d’existir».[52]
El proletariat proclama sincerament que, en conquistar el poder polític, instaura la seva dictadura perquè aquest és l’únic camí susceptible de conduir a la destrucció del capitalisme i a la victòria del socialisme. «La història ens ensenya -diu Lenin- que una classe oprimida no ha obtingut ni ha pogut obtenir mai el poder sense un període preliminar de dictadura, és a dir, sense la conquista del poder polític i la repressió violenta de la resistència desesperada, salvatge, que no s’atura davant de cap crim, que oposen sempre els explotadors. La burgesia mateixa, el poder de la qual és defensat actualment pels socialistes, els quals es pronuncien contra la «dictadura en general» i que sostenen en cos i ànima la «democràcia en general», assolí el poder en els països capitalistes gràcies a una sèrie d'insurreccions, de guerres civils, de l’enderrocament violent del poder reial, del dels senyors feudals i de l’aixafament de totes les temptatives de restauració».[53]
Sense dictadura, doncs, no s’ha realitzat al món cap profunda revolució. Però la diferència entre la dictadura burgesa (àdhuc en les seves formes més democràtiques) i la dictadura del proletariat radica en el fet que la primera consisteix en l’aixafament violent de la resistència de la majoria de la població, constituïda per les masses treballadores de les ciutats i els camps, i la segona en l’aixafament de la resistència dels explotadors, els quals constitueixen una minoria evident.
«Junt amb una immensa ampliació de la democràcia -diu Lenin- esdevinguda per primera vegada democràtica per als pobres, democràcia per al poble, i no democràcia per als rics, la dictadura del proletariat estableix una sèrie d'excepcions de la llibertat pel que fa als opressors, als explotadors, als capitalistes. Aquests darrers ha d’aixafar-los per tal d’alliberar la humanitat de l’esclavatge assalariat; llur resistència cal sufocar-la mitjançant la força; i és evident que allí on hi ha violència no pot haver-hi llibertat, no pot haver-hi democràcia».[54]
A Rússia la dictadura del proletariat es basa en els soviets, organismes vius, que exerceixen alhora el poder legislatiu i l’executiu, que sorgiren ja espontàniament, per iniciativa de les masses, durant la revolució del 1905, aquest «assaig general» del gran alçament del 1917.
Sota el règim soviètic, la immensa majoria de la població -és a dir, tots els ciutadans que viuen del seu treball i no de la supervalia del treball d’altri- tenen el dret efectiu -i no el dret nominal de les democràcies burgeses- de participar directament en la gestió pública, d’ésser electors i elegits, de destituir en qualsevol moment els representants que no s’hagin mostrat dignes de la confiança atorgada, i el deure de vetllar per la conservació d’aquests drets reduint violentament a la impotència la classe enemiga.
En resum, essent com és un règim que s’inspira en els interessos de la immensa majoria de la població, la qual exerceix directament el seu poder per mitjà de vastes organitzacions populars com són els soviets, la dictadura proletària, o, per dir-ho en altres termes, la democràcia soviètica, és un sistema de govern infinitament més democràtic que la república burgesa més «lliure».
47. Els que desitgin estudiar més a fons la qüestió poden consultar amb profit les obres de Lenin, assenyaladament L’estat i la revolució i La revolució proletària i el renegat Kautsky, i la de Trotski Terrorisme i comunisme de les quals existeixen traduccions franceses i castellanes.
48. Marx, Crítica del programa de Gotha (1875).
49. Lenin, La revolució proletària i el renegat Kautsky (vol. XV de la 1.ª edició russa de les obres completes, p. 465).
51. Lenin, «Tesis sobre la democràcia burgesa i la dictadura del proletariat», presentades al primer congrés Internacional Comunista (1919).
52. Engels: carta a Bebel del 28 de març de 1875.
53. «Tesis sobre la democràcia burgesa i la dictadura del proletariat» presentades al primer congrés de la Internacional Comunista.
54. Lenin, L’estat i la revolució (1.ª edició russa de les Obres Completes, vol. XIV, p. 369).
III: Els ideals de la revolució russa i les seves realitzacions, segons el senyor Cambó.