Xavier Romeu

Visca el socialisme!


Publicat a Lluita n. 100, abril de 1983


Per l'agost de 1914 es produí un episodi que ha esdevingut cèlebre dins la història del socialisme, i les conseqüències del qual dugueren Europa al que seria la primera Gran Guerra: la socialdemocràcia votà al parlament del Reichstag els crèdits que Alemanya necessitava per a entrar en guerra. L'episodi en qüestió ha esdevingut paradigmàtic, perquè des d'aleshores (i, de fet, des de molt abans, potser amb altres noms) s'ha repetit una actuació a la qual, finalment, ens hem avesat, fins a l'extrem que ja és acceptada sense rubor; sense ni tan sols gaire sorpresa. En aquesta primera ocasió -provisionalment, primera- despertà, però, no tan sols la sorpresa, sinó tota la força del raonament poderós i la ira revolucionària de la gran Rosa Luxemburg, que denuncià la traïció: "La crisi de la socialdemocràcia".

Per molt que l'anàlisi marxiana -i marxista- de la història passi per una temporada de crisi, promoguda, evidentment, pels detractors d'aquella anàlisi, en el sentit de llevar-li validesa, és un fet del tot evident que la història interpretada com a lluita de classes continua el seu camí; i que no hi ha altre camí -no hi ha camí del mig- que posar-se a un costat o a l'altre: al costat dels detenidors del poder o al costat de les classes populars; per als independentistes, al costat de les nacions oprimides, en la lluita pel propi alliberament i per la construcció del socialisme. De fet, tot això, més o menys ben llegit, llegit de vegades fins i tot amb lectures mal intencionades, es troba als papers de Rosa Luxemburg: només cal cercar-ho; amb voluntat de trobar-ho.

Si aquell primer episodi ha esdevingut cèlebre dins la història del socialisme, potser ha estat perquè va ser la primera vegada que en nom del socialisme es donava suport descaradament als interessos de les classes dominants d'Alemanya, i, amb elles, de tot Europa. Quan les classes dominants de l'actual estat espanyol van optar per l'opció PSOE, un cop que l'opció UCD ja havia acomplert el seu paper "històric" (reforma de l'estat franquista, dotar-lo d'una "Constitución" i d'un projecte -el "Estado de las autonomías" que en dissimulés l'autèntic caràcter), des d'aquestes mateixes pàgines ja vam denunciar l'operació, així com el paper que assumia el PSOE de gestor dels interessos del capital. Des de molt abans, també havíem pronosticat i denunciat el paper de policia que aquesta política obligaria a fer al PSOE i la necessària construcció de l'estat policíac que se'n derivava. El mig any escàs de govern "socialista" no ha deixat de donar-nos la raó amb escreix. L'estat policíac comença a ser un fet (no fa gaires dies el virrei espanyol a Catalunya declarava que al Principat manquen 3.000 homes de les FOP), la proposta de depuració de la policia franquista ha topat reiteradament amb la negativa del mateix govern, i les actuacions pròpies de la policia franquista s'han repetit, amb l'agravant que aquestes actuacions han estat fins i tot més violentes i més exhaustives que a l'època oficialment superada: les presons han esdevingut petites, els projectes d'ampliació (PSOE, NE, etc.) s'han multiplicat, i les víctimes també. La persecució contra l'independentisme ha esdevingut una rutina, les tortures als patriotes han esdevingut una rutina macabra. Oficialment, el fet pot ser denunciat, sí. No fa gaire, fins i tot va ser possible que un alt dirigent de la «Dirección General de Seguridad» es desplacés a Barcelona per interessar-se per les tortures sofertes per un company, que amb gran cinisme li preguntés què li havien fet i en què consistia aquesta manipulació que la víctima anomenava «la barra», i de la qual el pobre home—socialista ell, tot honrat—no devia haver sentit parlar mai... Aquesta és la gran trampa dels que lluiten contra tot progrés popular: «de què us queixeu? Ara podeu parlar, podeu denunciar que us torturen». Agraïts!

Davant aquestes proves de cinisme, davant el projecte cada cop més refinat de perpetuació de l'estat franquista, de la persecució a l'independentisme revolucionari, després de denunciar la repressió que en nom del socialisme se'ns continua inflingint, només ens queda un camí: el de continuar la lluita pel socialisme, per l'únic i autèntic socialisme. Aquest és el repte que els revolucionaris de les nacions oprimides per l'actual estat «socialista» espanyol tenim plantejat.

L'acompliment de l'operació reforma de l'estat franquista, la formulació del nou estat gestor del capitalisme, l'empresa encomanada al PSOE per les classes dominants de l'estat espanyol és la feina també de totes les institucions de la reforma. En aquest sentit qualsevol col·laboració a qualsevol nivell amb les institucions de la reforma és la col·laboració a la consolidació de l'estat. I no podem oblidar que les nostres Generalitats—al Principat i al País Valencià—són «sòlides institucions espanyoles» de la reforma als Països Catalans