(O
trotskysmo) conferència realitzada el 1946 en el curs
de "Doctrines Polítiques de la Universidade Popular
Presidente Roosevelt".
Font: Obtingut del llibre "O
Caldeirão das Bruxas e outros escritos políticos"
Hermínio Sacchetta Pág. 83-103.
Transcripció:
Alexandre Linares i José Braz.
Ciutadans, companys:
Tinc l'honor d'ocupar avui l'atenció d'aquest auditori en el Curs de Doctrines Polítiques organitzat per l’incansable grapat de joves que han contribuït, al capdavant de la Universitat Popular President Roosevelt, i dins de les possibilitats que la iniciativa particular permet, a l’elevació del nivell de cultura del nostre poble.
Ben dit, no correspondria a la meua tendència d’ocupar l'atenció dels presents més enllà de classificar-nos sota l’epígraf de trotskisme el conjunt d'idees de Marx, Engels i Lenin defensades sens treva per Lev Trockij.
Si, de vegades, em veig obligat a fer referències a noms de la història dels nostres dies, i trencar, així, la norma fins ací observada gairebé sense discrepàncies, pels nobles conferenciants que m'han precedit, aital fet cal atribuir-los més a la natura de palestra que no a cap intent d’aprofitar l'ocasió per fer proselitisme polític o invectives contra persones. En veritat, en essència, tot allò que diré girarà al voltants de dos pols: Trockij i Stalin, tots dos figures ara incorporades a la història contemporània. No obstant, em limitaré a l'exposició d'idees més que de fets, ja siga pel desig de no aixecar passions partidàries, ja siga, especialment, per enquadrar-me en l’esperit d'aquest Curs. Tampoc els processos fantasmagòrics de Moscou, l’esment tan sols dels quals serveix de prova de la capacitat de control dels nervis d’un trotskista, no seran sotmesos a exam.
Vull, doncs, des del començament, assenyalar que el trotskisme no constitueix una doctrina política. Tampoc la teoria de la revolució permanent, que adquirí els seus contorns definitius gràcies a l'enorme contribució que li proporcionà el creador de l'Exèrcit Vermell, no es pot considerar com una concepció completament original.
De fet, fou al voltant d'aqueixa teoria que es travaren gairebé tots els xocs ideològics en el moviment comunista, especialment d'ençà del 1923. Tot i així, ja abans que Lev Trockij presentàs les seues idees respecte de la revolució ininterrompuda, els dos grans fundadors del socialisme científic – Marx i Engels – ja ho havien dibuixats en llibres i manifestos quant a les revolucions de la primera meitat del segle XIX.
1848 marca la línia divisòria entre dues fases distintes del desenvolupament del capitalisme. Abans d'aquest tumultuós any les revolucions que es verifiquen a Europa eren íntegrament burgeses. La revolució francesa del 48 comporta, per primera vegada, quelcom d’absolutament nou a la història: l’aparició en la societat del proletariat com a força política independent. El Manifest Comunista, document bàsic de la bibliografia marxista, sorgeix, i no gens casualment, contemporàniament a aqueixos esdeveniments.
Amb l’objectiu de determinar a grans trets les lleis generals de la revolució, però també l'itinerari possible de la revolució que s'aproximava, Marx estudià acuradament el ritme de la revolució francesa del 1789. Observà així que en la gran revolució la burgesia havia assumit la direcció dels artesans, dels comerciants oprimits i dels serfs del camp. Assenyalà, convençut, el genial fundador del socialisme científic que, perquè la revolució adquirís impuls i perquè els elements petit-burgesos d'esquerra – els jacobins – dominassen i conduïssen els moviments cap endavant, havien calgut tres anys tumultuosos. Després d'aquests tres anys una secció dels jacobins, els muntanyistes, a l'esquerra dels demòcrates, aconseguí de prendre la direcció dels sans-culotte semiproletaris i dur-los a la destrucció del feudalisme. Restava, així, lliure el camí pel capitalisme. Aqueixes forces democràtiques urbanes, que havien ultrapassat les corporacions, duen en si l’embrió de les dues futures classes: burgesia i el proletariat, o millor encara, capitalistes i proletaris. La raó d’això es troba en el fet que correspon a la burgesia, que recolza en el conjunt de les forces nacionals, col·locar-se al capdavant de la nació unida. La tendència hebertista, que representava l'extremisme d'aquells temps, no aconseguí l'èxit en els seus objectius: les forces de producció damunt les quals les seues idees comunistes podien recolzar encara havien de desenvolupar-se. La revolució francesa resultà, així, en la dictadura de la burgesia recolzada en els artesans i camperols.
Per Marx i Engels, la classe immediata que arribàs al poder hauria d'ésser la petita burgesa. Per arribar a aquesta conclusió, els dos fundadors del socialisme es basaven en l'exam de les forces socials en acció en la gran revolució francesa i, posteriorment, en els esdeveniments del 1848 a París.
Quina posició hauria d’assumir el proletariat en relació a aquesta petita burgesia que posa en l’agenda història una nova revolució? Marx dividí la qüestió en tres períodes: aquell on les classes mitjanes més baixes són bandejades; la seua revolució pel poder; el moviment on assumeixen el poder. Com veurem, per Marx no hi havia pas dubte que aqueixa seria una fase necessària en la revolució.
Marx havia observat, de l'exam de les revolucions anteriors, que aquestes semblaven elevar al poder, cadascuna al seu torn, per després esgotar-se, diversos sectors de les classes oprimides. Aquesta és la raó que el dugué a estudiar l'estructura de classe de la societat i a analitzar el contingut polític de cada classe particular. Així, Marx assenyalà la diferència existent entre França i Alemanya. La revolució del 1830 corregiria la reacció del 1815 a França; on finalment la gran burgesia desallotjà del poder l'aristocràcia agrària. A França, ja ara l'escena política era dominada per la petita burgesia i pel proletariat, ja que aquest darrer es convertia en una força real de la societat amb el creixement del capitalisme. A Alemanya el desenvolupament social i polític de la gran burgesia era molt més endarrerit que no pas França o a Anglaterra. En aquell país havien d'ésser les capes superiors de la burgesia les primeres a arribar al poder. Amb tot, quan aquest sector de classe capitalista arribà al poder, no pogué mantindre les seues pròpies posicions contra els elements feudals vençuts, sense l'ajut dels partits populars més avançats. Però la burgesia liberal temia igualment l'impuls revolucionari de les capes populars. Per limitar aquest torrent amenaçador la burgesia liberal tan sols podia comptar amb la noblesa feudal que ella mateixa pressionava des de sota. En aquest sentit, escriu Engels:
El ministeri de la burgesia liberal disposava així d'una tria, a partir de la qual, segons el rumb que prenguessen les circumstàncies, el país es dirigiria o cap a una etapa més avançada de republicanisme unitari, o cap a l'antic règim burocràtic i clerico-feudal.
Aquestes són les raons que duran Marx i Engels a la conclusió que li corresponia ara a la petita burgesia ocupar el primer pla en la història. No obstant, totes les seues limitacions, vacil·lacions i covardia política eren previstes. Marx afirma:
La petita burgesia democràtica, que és lluny de voler revolucionar tota la societat pel proletariat, lluita per un canvi en les condicions socials mitjançant el qual la societat present es torne tot el suportable i confortable possible per ella.
En el primer Manifest del Comitè Central de la Lliga Comunista, sota la direcció de Marx i Engels, es denuncia el paper traïdor de la gran burgesia, però s'adverteix igualment que la petita burgesia actuarà de la mateixa manera quan aconseguesca el poder. Per intimidar la gran burgesia i dur-la a fer concessions el partit democràtic petit-burgès es denominava «socialista» i «vermell». Amb això la petita burgesia procurava conquerir el suport de les masses treballadores provant de subornar els obrers amb una petita millora. Una vegada en el poder, advertien els fundadors del marxisme, la petita burgesia repetiria el comportament dels grans capitalistes.
S'entenia que, en els conflictes cruents que s'aproximaven, en els conflictes cruents que s'aproximen, com en tots els anteriors, serien principalment els obrers els factors de la victòria, pel seu coratge, decisió i auto-sacrifici... i així que la victòria fos decidida, ells (la petita burgesia) procuraran fer-la seua, procuraran apaivagar els treballadors convidant-los a tornar al treball a fi d'evitar pretesos excessos; i, així, maldaran per arrabassar als obrers els fruits del seu triomf. No és a mans dels treballadors evitar aquest comportament de la petita burgesia; però poden dificultar, per tots els mitjans, que utilitzen el seu poder contra el proletariat armat, en dictar aitals condicions que el domini dels demòcrates burgesos durà d'antuvi, dins seu, les llavors de la seua pròpia destrucció. Així, més tard, la derrota d'aquest per part del proletariat, serà considerablement més fàcil.
Són aquestes de fet paraules de Marx i Engels.
Quina atitud política haurien d'assumir els obrers sota el domini de les classes mitjanes més baixes? Sentim què recomanava la Lliga Comunista:
La petita burgesia desitja liquidar la revolució tan de pressa com siga possible... i és en el nostre interès i és la nostra tasca tornar la revolució permanent fins que les classes posseïdores siguen més o menys desposseïdes, el poder governamental en les mans del proletariat; i l'associació dels obrers realitzada no tan sols en un país, sinó en tots els països del món... per nosaltres, la qüestió no pot ésser un simple canvi de forma de la propietat privada, sinó la seua destrucció com a institució; no l'apaivagament de l'antagonisme de classe, sinó l'abolició de totes les classes, no la millora de la societat actual, sinó la fundació d'una nova societat.
Per tal d'impulsar la revolució amb aqueixos objectius, el proletariat hauria de crear, en el període immediat, una dualitat de poders amb el govern «legal».
Ha d'erigir simultàniament el seu govern obrer revolucionari, sòlid davant el nou govern oficial cal aixecar-lo en forma de comitès exectius, de consells de comunitat, de societats obreres o de comitès obrers, d'aital forma que el poder democràtic burgès no tan sols perdrà la seua acció directa damunt els treballadors, sinó que es veurà sota la fiscalització i sota l'amenaça d'una autoritat que tindrà darrera seu les masses oprimides. En una paraula; des del primer moment de la victòria, la desconfiança dels obrers ja no s'ha de dirigir contra el partit reaccionari derrotat, sinó contra els seus aliats recents, els demòcrates petits-burgesos, que desitgen explotar el triomf comú tan sols en benefici propi.
Aqueix famós manifest als obrers accentua la natura internacional de la revolució:
De la mateixa forma que els treballadors alemanys no poden assolir el poder i consolidar els seus interessos de classe, tenen la certesa, alhora, que el primer acte del drama revolucionari proper tindrà lloc simultàniament amb la victòria directa de la seua pròpia classe a França i hauran d'ésser vigilants per això. Però hauran de realitzar tots sols la major part de la seua victòria final, mitjançant l'aclariment dels seus propis interessos, amb l'impuls del seu partit independent tot el que siga possible, i sense permetre que aquesta organització independent del proletariat es veja arrossegada per les frases hipòcrites llençades per la petita burgesia democràtica. El seu crit de guerra ha d'ésser invariablement LA REVOLUCIÓ PERMANENT.
Aquesta anàlisi de Marx i Engels resultà perfectament certa des d'un punt de vista general, per bé que els dos fundadors del socialisme científic reconeixen que havia sigut massa optimista quant als fets del 1848. Tots dos havien admès l'ascensió al poder de les classes mitjanes més baixes recolzades en els camperols oprimits. La majoria d'aquests camperols es composava de petits propietaris, arrendataris i jornalers agrícoles. Per bé que vivien molt aïllats com per desenvolupar una acció independent podien ésser, amb tot, el reforç de la petita burgesia urbana. Marx denominà el govern que així resultava «dictadura democràtica de la petita burgesia recolzada en els camperols». Els fets encara no confirmaran, com ja hem vist, aquestes prediccions. Tancada la revolució, Marx es posà a reexaminar curosament la seua anàlisi, per concloure que la petita burgesia no podia establir un règim propi. Una vegada que en el poder hi era la burgesia, la propera revolució sols podia ésser del proletariat. Però el proletariat, al seu torn, tan sols assoliria l'èxit si arrossegava darrera seu les masses oprimides de tota la nació, inclosos els camperols. En aquest sentit, Marx escrivia a Engels el 1856:
En Alemanya, tota la qüestió resideix en les possibilitats de recolzar la revolució proletària en una espècie de segona edició de la guerra dels camperols.
Aquesta segona revolució havia de desembocar en la dictadura democràtica del proletariat recolzar en els camperols.
La teoria de la revolució permanent deriva, com hem vist, de l'anàlisi de les revolucions del 1848 feta per Marx. L'exam dels fets revolucionaris del 1905 a Rússia provocaren que Trockij estudiàs i aprofundís en els ensenyaments deixats per Marx i Engels quant a la revolució permanent que ja havia dibuixat abans de la primera revolució russa. Alemanya presentava certs punts de similitud i certes diferències importants amb l'imperi tsarista. Marx era, originalment, com hem vist, de l'opinió que la petita burgesia podia crear un règim propi abans de la presa del poder pel proletariat. A Rúsisa els camperols tenien un partit que representava els seus interessos: els socialistes revolucionaris. Lenin establirà el fet que el proletariat podia conquerir després el poder a Rússia. El problema, doncs, seria saber quines relacions s'establirien entre la classe obrera i els camperols. El cap del partit bolxevics no excloïa la possibilitat de què el nou règim fos primer ina coalició dels dos partits, o del proletariat i dels camperols. Aquesta convicció de Lenin recolzava en el fet que la pagesia constituïa la majoria absoluta de la població russa. D'ací la raó per la qual adoptà la fórmula de Marx de dictadura democràtica del proletariat i dels camperols. Trockij, per la seua banda, en basar-se en les apreciacions dels fets revolucionaris del 48 fetes per Marx i Engels presentava la seua fórmula de dictadura del proletariat recolzada en els camperols. La polèmica que alhora es travà entre aquestes dues línies del moviment obrer girà tota ella al voltant de la possibilitat de la independència i al voltant del grau d'aqueixa independència de la pagesia durant la revolució i en particular al voltant de la possibilitat d'un partit camperol independent. La diferència entre el punt de vista «permanent» de Trockij i de Lenin consistia en l'oposició entre el mot d'ordre de la dictadura del proletariat recolzat en els camperols i la dictadura democràtica dels proletariat i dels camperols. No discutiran els dos caps principals de la revolució d'octubre, com s'ha afirmat d'ençà de la mort de Lenin – de la possibilitat de saltar per damunt de l'etapa democràtica-burgesa, o de la necessitat de la unió dels obrers i dels camperols; la discussió girà al voltant del mecanisme polític de la col·laboració del proletariat i dels camperols en la revolució democràtica de preparació on les dues classes participen en el govern revolucionari, al voltant del programa d'aqueixa col·laboració, de les formes dels partits i dels seus mètodes polítics. En la mesura que deixava suspesa la qüestió del mecanisme política d'unió dels obrers i camperols afirma Trockij – la fórmula de la dictadura democràtica continuava a ésser una fórmula algebraica que permetia la previsió de futures interpretacions polítiques molt diverses.
La pretesa oposició entre revolució permanent i l'orientació leninista per la «unió amb el camperol», sorgí el 1923, això és, després de la mort de Lenin, en iniciar-se la reacció política i social dins el partit comunista rus. Aquesta oposició demostrava la repulsa orgànica del funcionari i del propietari per la revolució internacional, amb les seues commocions permanents, així com el desig d'ordre i de tranquilitat de la burocràcia estatal i de les recialles de les forces capitalistes internes. La campanya contra la revolució permanent serví tot just per obrir el camí a la teoria del socialisme en un sol país, això és, del socialisme nacional. Per tal que puguem comprendre millor els fets que se seguiren no perdem de vista el retard patit per la revolució en els països de l'Europa occidental, la gran retirada de la NEP, dels perills de la qual Lenin advertia el Partit, és a dir, de l'adopció el 1921 de mesures econòmiques que permetien una certa coexistència entre els elements capitalistes i els elements socialistes en la producció.
Observam com Lenin s'hi refereix a la teoria de la revolució permanent de Trockij:
Abans de la revolució del 1905, Trockij formulà una teoria original i particularment significativa avui, la teoria de la revolució permanent, segons la qual la revolució burgesa del 1905 es transformaria directament en una revolució socialista que seria la primera en la sèrie de les revolucions nacionals. (Lenin, Obres Completes, vol.XIV).
Això ho escrigué Lenin després del febrer del 1917 quan la dinàmica de la revolució ja havia llençat al camp de la burgesia els menxevics i els socialistes revolucionaris que prestigiaran el govern provisional burgès que refusa d'atendre les reivindicacions dels camperols. Lenin ja havia abandonat la seua fórmula primitiva de la dictadura democràtica dels obrers i camperols per adoptar la de la dictadura del proletariat recolzada en els camperols, proposada per Trockij després de la revolució del 1905. En la seua capacitat genial de copsar els rumb dels esdeveniments, el líder bolxevic, l'abril del 1917, jutjà indispensable de combatre els qui encara s'aferraven a la seua antiga fórmula. En les seues famostes «tesis» trava una lluita amb l'ala del partit bolxevic, on hi figuraven entre d'altres Stalin, Kamenev i Zinov'ev, Lenin escrivia:
Tot aquell qui actualment parla de dictadura democràtica-revolucionària del proletariat i de la pagestia, és fora del moment i, per tant, a la pràctica, al costat de la petita burgesia i contra la lluita de classe del proletariat; un individu així pot ésser col·locat en l'arxiu dels «bolxevics» (a qui cal donar el nom d'arxiu dels «antics bolxevics»).
Però més significativa que la referència de Lenin a la teoria de la revolució permanent del creador de l'Exèrcit Vermell és la posició assumida pel titànic cap de la revolució bolxevic després de l'abril del 1917, amb la qual n'hi hauria prou com per esmicolar totes les falses acusacions aixecades contra Trockij pel seu pretès menyspreu a la pagesia com a força revolucionària. Permetau-me que cit un passatge del llibre del 1905 de Lev Trockij quant a a aquesta segona qüestió:
És més que evident que el proletariat acompleix la seua missió en recolzar com en el seu temps féu la burgesia en la pagesia i en la petita burgesia. El proletariat dirigeix el camp, l'incorpora al moviment, interessat en el moviment en l'èxit dels seus plans, però n'és sempre el camp. No hi ha una 'dictadura del proletariat i dels camperols' sinó una dictadura del proletariat recolzada en els camperols.
I en un altre passatge – aquest referent al caràcter de la revolució russa que, segons Stalin, Trockij no comprendrà:
La nostra revolució és burgesa quant a les tasques immediates que li donen origen, però, en virtut de l'extrema diferenciació de la classe de la població industrial, no posseïm una classe burgesa capaç de posar-se al capdavant de les masses populars i d'unir la seua força social a la seua energia revolucionària. Les masses obreres i camperoles, oprimides i abandonades a la pròpia sort, són oblidades a fornir els elements preliminars, polítics i d'organització necessaris per la seua victòria, en la dura escola dels conflictes implacables i de les derrotes cruels. No els hi resta cap altre camí.
Per justificar la seua teoria del socialisme en un sol país, que començarà a elaborar el 1924, sota la pressió de les capes petit-burgeses de la ciutat i del camps dels kulaks (camperols rics) i dels elements conservadors de la burocràcia governamental que es reforçaran sensiblement damunt la base de la NEP, Stalin acusava el trotskisme de «desconfiança» en les forces internes de la revolució, en basar-se en la següent afirmació de Trockij:
I si això (l'extensió de la revolució a altres països) no es produeix, no hi haurà cap esperança (com ho prova l'experiència de la història i les condicions teòriques) que una Rússia revolucionària puga resistir una Europa conservadora o que una Alemanya socialista puga subsistir aïllada en el món capitalista (Trockij, 1917).
Stalin declarava que afirmació d'aquesta mena fetes per Trockij «no tenen res a veure amb el leninisme». Guaitam, doncs el propi Lenin.
El 7 de març del 1918, afirmava el gran continuador de Marx, a propòsit de la pau de Brest-Litovsk:
És una lliçó, ja que no hi ha pas dubte que sense una revolució alemanya morim. (Lenin, Obres Completes, vol. XV).
I dies després:
L'imperialisme universal i la marxa triomfal de la revolució social no poden coexistir. (Lenin, Obres Completes, vol. XV).
Unes setmanes més tard:
El fet d'ésser endarrerits no ens impedí d'anar avant però morim si no sabem resistir fins al moment de trobar el suport dels obrers insurrectes d'altres països. (Lenin, Idem).
Un any més tard insisteix encara, després de superada la crisi de Brest-Litovsk:
No vivim en un estat, sinó en un sistema d'estats. No es pot concebre que una república soviètica existesca durant un llarg període de temps al costat d'estats imperialistes. Al capdavall, aquella o aquests venceran. (Lenin, Obres Completes, vol. XVI).
L'abril del 1920 adverteix més d'una vegada:
El capitalisme considerat en el seu conjunt mundial, continua més fort que el poder dels soviets, no tan sols militarment sinó també econòmica. Cal partir d'aquesta consideració fonamental i no amagar-la mai. (Lenin, Obres Completes, vol. XVII).
Permetau-me l'audiència que recorre encara a més citacions del fundador del primer estat soviètic, ja que amb aquestes ressaltarà amb tota evidència el sentit internacionalista que Lenin donava a la revolució russa en contraposició a les concepcions del socialisme nacional que li imprimiren els qui assumiren el poder després de la mort del primer president del Consell de Comissaris del Poble.
El 27 de novembre del 1920, Lenin afirmava a propòsit del problema de les concessions:
Passam ara de la guerra a la pau, però no podem amagar que la guerra tornarà novament. Mentre subsistesquen el capitalisme i el socialisme, no podrem viure tranquilament; al capdavall, o un o altre vencerà. Ja siga la república dels soviets o el capitalisme mundial. La situació present és simplement un interval entre guerres. (Lenin, Obres Completes, vol. XVII).
El sentit d'aquestes paraules, tant com aleshores, s'ajusta a les condicions del present. Però continuam amb les nostres citacions. En el III Congrés de l'extinta Internacional Comunista, ja en juliol del 21, insistia encara el cap de la revolució d'octubre:
Es creà un equilibri sumament fràgil, sumament inestable; un equilibri tal que la república socialista pot existir però no per gaire temps certament, rodejada per països capitalistes. («Tesis de la tàctica del Partit Comunista Rus»).
En aquest mateix congrés, Lenin també afirmava:
Es feia evident per nosaltres que sense l'auxili de la revolució mundial era impossible el triomf de la nostra revolució proletària. Tant abans com després de la revolució, pensàvem: immediatament, o, com a mínim, en molt poc temps, s'ha de produir una revolució en els països que es troben més desenvolupats des del punt de vista capitalista; en cas contrari, hem de morir. Tot i que tinguessem consciència d'això, vam fer sempre el possible per conservar a tota csota el sistema soviètic, ja que sabem que no treballam tan sols per nosaltres mateixos, sinó per una revolució internacional. (Obres Completes, vol.XVIII).
Ens demanam ara: on hi ha la diferència de contingut entre aquestes afirmacions de Lenin i les fetes per Trockij el 1915, de què la Rússia revolucionària o l'Alemanya socialista no poden subsistir aïllades en el món capitalista?
És que per tots dos caps immortals del proletariat el marxisme procedia de l'economia mundial, considerada no com a simples addicions de les seues unitats nacionals, sinó com una poderosa realitat independent, creada per la divisió internacional del treball i pel mercat mundial que, en la nostra època, domina des de dalt els mercats nacionals. Per tot marxista és qüestió resolta el fet que les forces productives de la societat capitalista ja ultrapassaren, fa molt de temps, les fronteres nacionals. Les dues guerres imperialistes patides per la nostra generació no foren sinó manifestacions eloqüents d'aquest fet. La societat socialista ha de representar, des del punt de vista de la producció i de la tècnica un estadi més elevat que el capitalisme: pretendre construir la societat socialista en un sol país significa que, malgrat els triomfs, fem recular les forces productives en relació al capitalisme. És una utopia reaccionària – afirma Trockij – voler crear en un marc nacional un sistema harmoniós i suficient, compost per totes les branques econòmiques, sense tindre present les condicions geogràfiques, històriques i culturals del país que fa part de la unitat mundial. Els trets específics de l'economia nacional per més important que siguen, constitueixen, en escala creixent, els elements d'una unitat més alta que es diu economia mundial i que serveix al capdavall de base a l'internacionalisme dels partits comunistes revolucionaris.
En la nostra època, que és la de l'imperialisme, això és, la de l'economia i la política mundials dirigides pel capital financer, no hi ha un únic partit marxista que puga establir el seu programa prenent tan sols o principalment com a punt de partida les condicions o les tendències d'evolució d'un país determinat.
El dia 4 d'agost del 1914 tocà l'hora de la fi dels programes nacionals. En l'època actual tan sols s'ha de deduir i s'hi pot deduir el sentit on s'hi dirigeix el proletariat des del punt de vista nacional, per la direcció seguida en el domini internacional o no al contrari. Aquí hi ha la diferència fonamental que separa en el punt de partida, l'internacionalisme comunista de les diverses variants del socialisme nacional.
Stalin declarà en la VII Plenari de l'Executiu de l'extinta Internacional Comunista: «la qüestió de l'organització de l'economia socialista en un sol país ja fou presentada en el partit, per primera vegada, per Lenin, el 1915». D'aquesta forma admet que la qüestió del socialisme en un sol país no s'havia formulat abans del 1915, ja que declarà que fou per Lenin «per primera vegada» el 1915, contradient ço que Marx i Engels havien dit o ço que ell mateix afirmava fins a aquell any. El 15, Lenin escrigué:
La inhomogeneïtat del desenvolupament econòmic i política és la llei incondicional del capitalisme. És per això que la victòria del socialisme inicialment en uns pocs o fins i tot en un sol país capitalista, és possible. El proletariat victoriós d'aquest país, després d'expropiar els capitalistes i d'haver organitzat la llur pròpia poducció socialista, s'alçaria contra la resta del món, capitalista, s'atreuria les classes oprimides dels altres països, per fer-les aixecar en revolta contra els capitalistes, i en cas de necessitat actuaria fins i tot amb la força militar contra les classes explotadores i els llurs estats. (Lenin, Obres Completes, vol. XIII, article «Social-democrata», 23 d'agost del 1915).
Ressaltada en tota la seua nitidesa el significat d'aquestes paraules de Lenin: el triomf del socialisme, en el sentit de l'establiment de la dictadura del proletariat, és possible en primer lloc en un sol país, que es trobarà així en oposició al món capitalista. L'estat proletariat – per repelir els assalts de l'enemic i passar a l'ofensiva revolucionària, haurà d'organitzar prèviament la producció socialista, és a dir, dirigir ell mateix el treball en les fàbriques arrabassades als explotadors. Lenin entenia, doncs, per triomf del socialisme en un sol país, no, com fan avui els deixebles d'Stalin, una societat socialista que tingués com a finalitat la seua pròpia existència, - encara més en un país endarrerit – sinó quelcom molt més dinàmic, quelcom de més gran amplitud, és a dir, un estat a mans del proletariat per servir de palanca en la tasca d'enderrocament del món capitalista.
Lenin no féu més que ampliar i concreta la manera com Marx posà la qüestió i la solució que li donà. Ja em passatges anteriors vam veure com el fundador del socialisme científic assenyalava el caràcter internacionalista de la revolució alemanya del 48. Permetau-nos encara una citació de Karl Marx, aquesta vegada de la revolució de juliol en la França del 1848:
De la mateixa forma com acreditaven poder emancipar-se al costat de la burgesia, els treballadors acreditaven, igualment, que els hi seria possible de dur a terme una revolució proletària dins les fronteres nacionals de França, mentre la resta de les nacions continuaven sota el règim burgès. Podrien les relacions franceses de producció, condicionades pel comerç exterior de França, per la seua posició en el mercat mundial i per les llies que regeixen aquest mercat; com França podria trencar aquestes lleis sense una guerra revolucionària europea, que repercutís damunt el tirà del mercat mundial, damunt Anglaterra? (K. Marx, Les lluites de classe a França).
Observarem primer que Marx sotmetia a exam esdeveniments revolucionaris de la primera meitat del segle XX. No és clar, alhora, que el creador del socialisme científic, ben abans de l'època del capital financer, o millor encara, d'una unitat més orgànica de les relacions de producció mundial, veia ja amb ple sentit internacionalista la natura de qualsevol revolució nacional d'aquell segle?
Però encara més que en els temps pre-imperialistes de Marx, en els temps actuals «d'imperialisme, aquest uneix amb molta més rapidesa i profunditat en un de sol, els diversos grups nacionals i continentals; crea entre ells una dependència vital de les més íntimes, apropa els seus mètodes econòmics, les seues formes socials i els seus nivells d'evolució. Alhora persegueix aquest fi que és el seu, per processos tan antagònics, amb aitals salts, mitjançant aitals ràzzies en els països i regions endarrerides que ell mateix perturba la unificació i l'economia mundial amb violències i convulsions que les èpoques precedents no coneixeren. Tan sols aquesta concepció dialèctica i gens abstracta i mecànica de la llei d'evolució desigual, permet d'evitar l'error. Ja durant l'epoca pre-imperialista, Marx i Engels havien arribat a la conclusió que, d'una banda, la irregulariat, és a dir, els envits de l'evolució històrica estendrien la revolució proletària a tota una època, durant la qual les nacions entraren unes darrera les altres en un torrent» revolucionari; posarem, d'altra banda, la interdependència orgànica dels diversos països, que es devenvolupà fins al punt de convertir-se en divisió internacional del treball, exclogué la possibilitat d'establiment del règim socialista en un sol país; en conseqüència, amb més raó ara, en el curs de la nova època, quan l'imperialisme estengué i aprofundí aquestes dues tendències antagòniques, la doctrina de Marx, que ensenya que tan sols es pot començar, però en cap cas acabar, una revolució socialista en els límits d'una nació, és dues i tres vegades més certa que aleshores». I així com Trockij, també Lenin estenia el caràcter de les revolucions en els nostres temps.
Ja hem vist quins són els factors que engendraren, o més ben dit, que configuraren completament la teoria del socialisme d'un sol país, d'Stalin, la qual, contràriament a la revolució permanent que procedeix de Marx, troba el seu predecessor en George Vollmar, socialista reformista alemanys de la fi del segle XIX. Plasmada entre el 1924 i 1927, la teoria del socialisme en un sol país profanava en primer lloc l'endarreriment de la revolució mundial, en conseqüència d'una sèria de derrotes patides pel proletariat, ja per la inexistència de partits comunistes, ja per la immaduresa dels qui sorgien, ja pels primers greus errors de la direcció estaliniana de la Internacional Comunista. La fallida de la insurrecció búlgara del 23, la derrota del proletariat alemany en el mateix any, la corrent de desviació oportunista de dretes, la fallida de la insurrecció estoniana del 24, la liquidació vergonyosa de la vaga general anglesa del 26, el monstruós desastre de la revolució xinesa del 27, totes aquestes catàstrofes lligades a l'estabilització del capitalisme en aquest període proporcionaren una certa base als qui dirigeixen Rússia per presentar la llur teoria del socialisme en un sol país. A tots aquests factors indicats cal sumar-hi un altre i no de menor importància: la fatiga de l'heroic proletariat soviètic després de tants anys d'esforç i de guerra civil.
No és permés de reduir una simple querella entre dos individus la qüestió de la revolució permanent o del socialisme en un sol país. És un problema que transcendeix els homes per trobar els seus orígens en les forces vives de la dialèctica de la lluita de classes. No s'ha de reduir a un cas de derrota personal – com fan determinats petits-burgesos – el fet que Lev Trockij i l'Oposició d'Esquerres haja sigut bandejada de l'escenari polític soviètic i més tard gairebé tota ella anihilada físicament.
El menyspreu de la revolució permanent, és a dir, de la revolució mundial, l'abandonament d'una política coratjosa de col·lectivització i industrialització, el suport dels kulaks (camerols rics), la unió amb la burgesia nacionalista en les colònies i amb els socials-imperialistes en les metròpolis, vet ací, afirma Lev Trockij, el sentit polític del bloc centrista de la burocràcia amb les forces termidorianes. En recolzar en la petita burgesia insolent i fortificada i en la burocràcia burgesa, en explotar en la passivitat del proletariat desorientat, fatigat, i en la derrota de la revolució en el món sencer, l'aparell centrista, en pocs anys destruí l'ala esquerranosa i revolucionària del partit bolxevic.
No puc defugir el deure imperiós de citar una vegada més Lenin. Amb una visió genial de ço que podia succeir en el cas de la limitació de la revolució russa a les fronteres nacionals, en una lletra dirigida als obrers suïssos escriu:
Rússia és un país camperol, un dels països més endarrerits d'Europa. El socialisme no pot triomfar-hi directament, promptament. Potser, el caràcter camperol del país, donades les immenses propietats agràries dels nobles terratinents, pot, com ho demostra l'experiència del 1905, donar a la revolució burgesa i a la democràcia una extensió immensa; pot fer de la nostra el pròleg de la revolució socialista mundial, una etapa en el meu camí... El proletariat rus no pot, per les seues pròpies forces, acabar victoriosament la revolució socialista. Potser pot donar a la seua revolució tal extensió, que crearà les millors condicions per la revolució socialista, i la iniciarà, en certa forma. Pot tornar la situació més favorable, perquè entre en les batalles decisives el seu col·laborador principal i més segur, el proletariat socialista europeu i americà (Obres Completes, vol. XIV).
Aquestes paraules foren escrites per Lenin després de la revolució de febrer i en conseqüència abans, immediatament abans de la seua partida cap a Rússia i de la presa del poder pels bolxevics. Han passat des d'aleshores, gairebé 30 anys. En cap país del món el proletariat ha aconseguit d'instaurar el seu poder de classe. Es fa evident que cal trobar les causes d'aquest terrible col·lapse de la revolució internacional iniciada el 17 en el país dels soviets.
A partir del 23, quan ja jeia en el seu llit de mort el genial estratega proletari que s'anomenà Vladimir Ilic' Ul'anov, conegut per tot el món pel pseudònim de Lenin, fins a la seua dissolució formal el 1943, la Internacional Comunista no registrà més que derrotes: a Alemanya, a Bulgària i a Estònica, a Anglaterra i a Xina, a França i a Espanya. En altres països, sense haver sigut tan tràgics, els fracassos no foren menys dolorosos. Segons el trotskisme les causes que tots aquests espantosos desastres cal cercar-les en la teoria del socialisme en un sol país, que es convertí en un manantial de nefasts errors social-patriòtics inevitables. D'aquests cal destacar l'hecatombe de la revolució xinesa del 25 al 27, i, especialment, l'espantosa capitulació del Partit Comunista d'Alemanya que entregà sense resistències les seues posicions a les hordes sanguinàries dels camises-brunes encapçalades per Hitler.
Cap eina més poderosa per analitzar els fets socials que el materialisme històric, sociologia de la revolució. Una explicació dels esdeveniments referits tan sols es pot trobar amb el recurs d'aquest mètode.
Com tot allò que tenyeix el partit d'altres bases i d'altres tradicions històriques, la polítiques dels qui suceeïren Lenin i especialment la d'Stalin, constitueix una varietat de centrisme. Com aquest, que per les seues expressions més característiques, provà de dibuixar una diagonal entre el bolxevisme i la social-democràcia, la política de l'extinta Internacional Comunista formà fins el 1943, una línia de zigues-zagues empíriques entre Marx i Vollmar, entre Lenin i Jiang Jieshi, entre el bolxevisme i el socialisme nacional. Aquest centrisme hauria sigut liquidat políticament molt abans de la monstruosa capitulació davant Hitler si no recolzàs en el recursos materials i en les tradicions ideològiques d'un estat sorgit de la revolució d'octubre.
De la sèrie d'errades referides tot just abans, totes emanades de la teoria del socialisme en un sol país amb les seues derivacions de col·laboració amb la burgesia, cal destacar un dels més honestos: la línia tàctica-estratègica adoptada en la revolució xinesa del 25-27. És particularment al voltant de la falsa línia política posada a la pràctica en els esdeveniments xinesos que Trockij resitua els problemes essencials de la revolució permanent.
La majoria dels militants proletaris dels nostres dies i – per què no dir-ho – gran part dels intel·lectuals dedicats a l'estudi del marxisme, de la teoria de la revolució permanent no coneixen més que la deformació caricaturesca que d'aquesta fan els seguidors d'Stalin. Permetau-me, doncs, que assenyal dos trets essencials de la crítica estalinista a aquesta teoria: segons aquesta crítica, Trockij subestimà el paper de la pagesia en les revolucions democràtiques-burgeses i, en segon lloc, al creador de l'Exèrcit Vermell se li atribuïa una incomprensió absoluta de la necessitat de les etapes en les revolucions dels països endarrerits, és a dir, dels països colonials i semicolonials.
Tot el pensament escrit deixat per Trockij de la revolució permanent la presenta com una revolució que aplega les masses oprimides de la ciutat i dels camps al voltant del proletariat organitzat en soviets, com una revolució nacional que fa que el proletariat puge al poder i per això mateix obre la possibilitat d'una transició de la revolució democràtica en revolució socialista. Una revolució permanent no és un salt del proletariat aïllat sinó una transformació de tota la nació sota la direcció del proletariat. És així com, des del 1905, concebia i interpretava Trockij les perspectives de la revolució permanent. Escriu Trockij:
Pels països de desenvolupament burgès endarrerit i, en particular pels països colonials i semicolonials la teoria de la revolució permanent significa que la solució veritable i completa de les seues tasques democràtiques i nacional-alliberadores sols es conceben mitjançant la dictadura del proletariat que assum la direcció de la nació oprimida i abans de res de les seues masses camperoles.
Tant la qüestió agrària com la qüestió nacional confereix a la pagesia, com a majoria enorme de la població dels països endarrerits, un paper primordial en la revolució democràtica. Sense l'aliança entre el proletariat i la pagesia, les tasques de la revolució democràtica no es poden resoldre, ni tan sols presentar-se seriosament. Aquesta aliança de les dues classes tan sols es realitzarà mitjançant una lluita implacable contra la influència de la burgesia nacional-liberal.
Qualssevol que siguen les primeres etapes episòdiques de la revolució en els diferents països, l'aliança revolucionària del proletariat amb els camperols sols és concebible sota la direcció política de l'avantguarda proletària organitzada com a partit comunista, recolzat en la seua aliança amb els camperols i destinada, en primer lloc, a resoldre les tasques de la revolució democràtica (Trockij, «Tesis de la revolució permanent»).
On és doncs, a Trockij, la subestimació del paper de la pagesia?
L'essència de la qüestió de la revolució permanent consisteix en què el programa agrari, que constitueix la base de la revolució burgesa, no es pot resoldre sota la dominació de la burgesia. La dictadura del proletariat apareix com a condició preliminar en la revolució agrària i democràtica i no després d'aquesta revolució. Tant la qüestió agrària com els altres problemes pendents on la burgesia dóna testimoni històric de la seua incapacitat per resoldre'ls, seran duts a terme pel proletariat a través de la seua dictadura de classe recolzada en les àmplies masses camperoles. Aquestes, fins ara, no han fet més que seguir ara la burgesia, ara el proletariat. La seua capacitat manifesta d'assumir un paper independent fou comprovada a través de l'experiència fecundíssima de les revolucions del segle XIX, i a través de la revolució russa, patró del tipus de revolucions del món capitalista en la seua fase imperialista. En la revolució russa, els socialistes revolucionaris que s'havien convertit en la majoria aclaparadora de la pagesia, s'hi uniren als imperialistes de l'Entente i prengueren part en la lluita armada contra el proletariat.
Acudim encara de nou a Lenin:
Tota l'economia política, tota la història de la revolució, tota la història del desenvolupament polític del segle XIX ens ensenyen que el camperol sols ha fet que seguir el burgès o l'obrer. S'ignorau la raó d'aquest fet – és un consell que don als que no ho comprenen, - examinau el desenvolupament d'una de les grans revolucions del segle XVIII o del segle XIX, o la història política de qualques països del segle XIX i tindreu la resposta. L'economia de la societat capitalista és aital que en pot ésser força dominant o el capital, o el proletariat que l'enderroca. No hi ha cap altra força en l'economia d'aquesta societat. (Obres Completes, vol. XVI).
En aquestes afirmacions de Lenin no es refereixen a l'Anglaterra o a l'Alemanya contemporànies. El fundador de l'estat soviètic, en basar-se en les lliçons de qualsevol de les revolucions del segle XVIII o XIX, és a dir, de les revolucions burgeses dels països endarrerits, arriba a la conclusió que tan sols hi és possible una dictadura del proletariat. Cap dictadura intermèdia o «democràtica» hi seria viable..
En aquest sentit recordam ço que ens ensenya Engels:
Ço que és evident i es dedueix igualment de la història de tots els països moderns és que la població agrícola, degut a la seua disseminació en una gran extensió territorial i a la dificultat d'establir-hi un acord entre una gran part d'ella, mai no pot provar un moviment independent victoriós. Necessita d'un impuls inicial dels habitants de les ciutats més concentrades, més cultes, més fàcils de mobilitzar. (Revolució i contra-revolució a Alemanya, 1851).
Els ensenyaments vius de les lluites socials mostren que els partits petits-burgesos de base camperol poden tindre una aparença de política independent en un període de calma històrica, quan sols s'inscriuen en l'ordre del dia qüestions secundàries. Però després que una crisi revolucionària de la societat posa en primer pla els problemes fonamentals de la propietat, el partit «camperol» petit-burgès es converteix automàticament en una arma de la burgesia contra el proletariat.
Els teòrics de la Internacional Comunista després de Lenin, abans d'entrar en la nova fase del front popular i la unió nacional, continuaven a oposar la «dictadura democràtica» tant a la dictadura de la burgesia com a la del proletariat. Això, potser, significa que la dictadura democràtica hauria de tindre un contingut intermedi, és a dir, petit-burgès, o millor encara, que a la petita burgesia li corresponia desempenyar el paper determinant i decisiu. Tres revolucions russes, dues revolucions xineses ja respondrien aquesta qüestió: avui, en les condicions de dominació mundial de l'imperialisme, la petita burgesia ja siga urbana o rural és incapaç de desempenyar un paper revolucionari dirigent en els països capitalistes, i encara més quan aquests països són endarrerits o no tenen resoltes les seues tasques democràtiques. Això és perquè el proletariat, ja separat de la petita burgesia, s'aixeca contra la gran. Al seu torn, en el marc del desenvolupament capitalista, la petita burgesia es redueix a la importància i la pagesia se situa en la necessitat de triar entre la petita burgesia i el proletariat.
Passam ara a una altra de les crítiques fetes a la teoria de la revolució permanent, la que diu que el seu formulador preconitzava el «salt» per damunt de l'etapa democràtica de la revolució.
La teoria de la revolució permanent mai no significà per Trockij una voluntat de saltar per damunt de l'etapa democràtica de la revolució o de qualsevol de les seues fases particulars. El creador de l'Exèrcit Vermell presentà els objectius de les etapes de la revolució el 1905 de forma íntegrament idèntica a com Lenin, diverses vegades, defensà enèrgitament les tesis de Trockij quant a la revolució permanent escrites el 1905 i defensà sempre les resolucions dels soviets de representants obrers presidits per l'encara jove Trockij i de les quals en nou casos de deu n'era de fet l'autor.
Llegim un passatge de la famosta lletra deixada a Trockij per Adolf Joffé, membre del comitè militar revolucionari de la insurrecció d'octubre i de la delegació soviètica de pau a Brest-Litovsk. Pocs dies abans de suicidar-se, obligat per la nova direcció de l'estat rus, aquest antic militant del partit bolxevic escrivia:
Vós sempre vau tindre la raó política, a partir del 1905. Ja us he dit diverses vegades que Lenin m'afirmava que el 1905 no era ell qui era en el cert, sinó vós. No es menteix davant la mort. Per això vull reafirmar això ara.
Si la teoria de la revolució permanent mai no significà per Trockij el salt per damunt de les etapes, això no vol dir, amb tot, que no es puguen saltar etapes. La història contemporània ens mostra amb dos eloqüents exemples – la insurrecció d'octubre i la insurrecció de Cantó – que el curs viu dels esdeveniments històrics sempre salt per damunt de les etapes, que sense el resultat d'una anàlisi teòrica de la revolució considerada en el seu conjunt, és a dir, en la seua amplitud màxima; i en els moments crítics, exigeix aquest curs el mateix salt de la política revolucionària. Es pot dir, segons afirma Trockij, que la capacitat de reconèixer i utilitzar aquests moments distingeix, per damunt de tot, el revolucionari de l'evolucionista vulgar. Hi ha etapes de desenvolupament històric que poden esdevindre inevitables en determinades condicions, sense que ho siguen des del punt de vista teòric. D'altra banda, la dinàmica de l'evolució pot reduir a zero etapes teòricament «inevitables», especialment durant les revolucions. L'abril del 1919, en el seu article-programa titular «La III Internacional i el seu lloc en la història», Lenin escrivia:
És probable que no ens enganyam si diem que fou justament... la contradicció existent entre l'estat endarrerit de Rússia i el seu «salt» per damunt de la democràcia burgesia, cap a la foma més alta democràcia, la soviètica o proletària, una de les causes que dificultaran o retardaran la comprensió del paper dels soviets a Occident (Obres Completex, vol. XVI).
Ja en polèmica amb Kautsky, el mateix pensament s'expressa amb altres paraules:
Provar d'aixecar artificialment una muralla xinesa entre les dues revolucions, separar-les d'altra forma que no siga pel grau de preparació del proletariat i el seu grau de la seua unió amb la classe pobre dels pobles, és desnaturalitzar el marxisme, envilir-lo i substuir-lo pel liberalisme. És voler, fent referència al progrés que representa el règim burgès en relació al feudalisme, fer un acte de reacció amb la defensa d'aquest règim contra el socialisme. (La revolució proletària i el renegat Kautsky, p. 162).
Amb l'exemple de la revolució d'octubre, la insurrecció de Cantó, malgrat l'avortament en haver-se desencadenat en la fase de declivi de l'onada revolucionària, elevà igualment al poder els obrers xinesos. De fet, el poder pertanyia al partit comunista. El programa del nou poder no comprenia tan sols la confiscació de les terres dels grans propietaris i el control obrer de la producció, sinó també la nacionalització de la gran indústria, dels bancs, dels transports i encara més, la confiscació de les residències de la burgesia i de tots els béns d'aquesta en profit dels treballadors. El cop d'estat revolucionari contra el Guomindang dugué automàticament a la dictadura del proletariat que, des dels seus primers passos, es veié obligat a aplicar, en virtut de la situació global, mesures més radicals que les adoptades pel proletariat rus a l'inici de la revolució d'octubre.
En la revolució actual el proletariat industrial ocupa el mateix lloc que ocupava a la fi del segle XIX la democràcia semiproletària dels artesans i dels sans-culottes provinents dels gremis. La política d'adaptació a la burgesia colonial, a la democràcia petit-burgesa, dugué al fracàs la revolució xinesa. El cop d'estat de Cantó, que demostrà les tesis de la revolució permanent, fou al seu torn un acte de desesperació del centrisme de la Internacional.
De les lliçons d'octubre i de la insurrecció de Cantó, se'n deriva la confirmació que la única força que desempenya un paper revolucionari en la societat contemporània és el proletariat, ja es tracte d'obrers d'un país «avançat» o d'obrers d'un país «endarrerit». En la societat capitalista tota veritable revolució – especialment si té lloc en un gran país – tendeix a transformar-se en revolució permanent o, dit d'altra forma, a no aturar-se en les etapes conquerides ni a reduir-se als límits nacionals; tendeix a estendre's i aprofundir-se fins a la transformació completa de la societat, a l'abolició definitiva de les institucions de classe i, en conseqüència, la supressió completa i definitiva de la pròpia possibilitat de noves revolucions. En això precisament consisteix la concepció marxista de la revolució proletària, que es distingeix de la revolució burgesa que és limitada tant per la seua envergadura nacional com pels seus objectius específics.
Escriu Trockij:
Indiscutiblement l'economia mundial en el seu conjunt és madura pel socialisme. Això no significa de cap manera que tot país considerat aïlladament siga en la mateixa situació. Com establir, doncs, la dictadura del proletariat en diversos països endarrerits, com Xina, Índia, etc.? Hi responem: la història no es fa per encàrrec. Un país pot ésser «madur» per la dictadura del proletariat i amb tot, no ésser preparat per la construcció independent del socialisme o ni tan sols per grans mesures de socialització... cap país del món no podrà construir el socialisme dins els seus marcs nacionals; a això s'oposen no tan sols les forces productives que, altament desenvolupades, ultrapassen els límits nacionals, sinó també les forces productives que, insuficientment desenvolupades, impedeixen la nacionalització.
Els teòrics del socialisme en un sol país, per justificar aquesta concepció aplicada a Rússia, es veieren forçats a estendre a tot el món una política de col·laboracionisme que, duta les conseqüències extremes, passà efectivament a negar el paper revolucionari del proletariat en els països endarrerits, en transferir a la burgesia nacional la missió d'alliberar tota la societat de la servitut feudal i imperialista. L'embolcall «teòric» d'aquesta doctrina és la pretesa feblesa industrial d'aquests països i, en conseqüència, la magresa numèrica del proletariat. Empram la lliçó de Lenin a propòsit del proletariat:
La força del proletariat és relativament i infinitament més gran que la proporció del proletariat en la població total. Per això, el proletariat és el centre i el nervi del sistema de l'economia capitalista i, és per això també que, en el camp econòmic i polític, el proletariat representa, sota el domini capitalista, els interessos reals de la gran majoria dels treballadors.
Igualment el proletariat, encara que constituesca una minoria de la població (o quan és l'avantguarda del proletariat conscient i veritablement revolucionari la que constitueix aquesta minoria), és capaç de derribar la burgesia i d'atreure immediatament al seu costat nombrosos aliats entre les masses semiproletàries i petit-burgeses que mai no es pronunciaran des del principi pel domini del proletariat ni comprendran les condicions i les tasques d'aquesta dominació; potser, tan sols es convenceran per la seua experiència ulterior de la inevitabilitat, justícia i legimitat de la dictadura proletària (Obres Completes, vol XVI).
El proletariat creix i es fortifica a mesura que es desenvolupa el capitalisme. En aquest sentit, el desenvolupament del capitalisme és alhora l'evolució del proletariat per a la dictadura. El dia i l'hora, així, on el poder ha de passar a mans de la classe obrera no dependen directament del nivell de les forces productives, i sí de la relació de la lluita de classe, de la situació internacional i finalment, d'una sèrie d'elements subjectius, especialment la tradició revolucionària, la iniciativa, la preparació de la batalla.
La història recent demostrà que la burgesia nacional i «progressista», com és de moda ara dir-ne, és incapaç d'encapçalar tota la nació en la lluita contra el domini imperialista; d'una banda perquè la unitat orgànica de l'economia mundial fa d'aquesta burgesia un parent pobre del capital financer i, d'altra banda, perquè molt més que a l'imperialisme al qual, en part, és sotmesa, la burgesia tem al seu propi proletariat. El problema de la terra igualment no el gosa tocar, ja que no ignora que si practica la violència del sacro-sant dret de propietat, podria col·laborar en el desencadenament del torrent proletari que sap com s'inicia però no en quin punt es detindrà. Els teòrics del socialisme en un sol país presenten les coses com si del jou colonial se'n derivàs de forma absoluta el caràcter revolucionari de la burgesia nacional, i com si per això arreplegàs les forces democràtiques-burgeses per posar-les al capdavant de la revolució. La realitat és més obstinada que totes les elucubracions dels cervells oportunistes. Les lliçons dels moviments revolucionaris del nostre segle, particularment a Orient, són per provar que la burgesia «progressita» és un mite nefast que entorpeix de forma tràgica l'acció independent de classe del proletariat.
Vull acabar amb una síntesi de ço que és la revolució permanent: supressió de l'absolutisme i de la servitut quan hi siguen, solució dels problemes democràtics pendents, tot això lligat a la revolució socialista, mitjançant una sèrie de conflictes socials creixents, de la insurrecció de noves capes populars, d'atacs sense treva del proletariat als privilegis polítics i econòmics de les classes dominants. La victòria completa de l'evolució suposa la victòria del proletariat. I aquesta al seu torn suposa la continuïtat ininterrompuda de la revolució. El proletariat, recolzat en el semiproletariat rural i pel camperol pobre, realitza les tasques fonamentals de la democràcia i la lògica de la seua lluita directa per la consolidació de la seua dominació política, fa sorgir davant ell, en un moment donat, problemes purament socialistes. «Entre el programa mínim i el programa màxim, - afirma Trockij – s'estableix, així, una continuïtat revolucionària. No es tracta d'un sol cop, ni d'un dia o d'un mes, sinó de tota una època històrica, la duració de la qual és absurd de definir abans d'hora».
I al proletariat, única força autènticament revolucionària dels nostres dies, correspon, amb el suport de la pagesia, especialment dels treballadors rurals, de col·locar-se al capdavant de totes les capes populars per l'enderrocament del sistema capitalista.